Josep Maria Quintana

Parlar de la llei que regula l’avortament no és fàcil per les connotacions ètiques que té i per la diferent manera d’afrontar la qüestió a causa de les diverses ideologies coexistents. Des d’aquelles que proclamen que avortar és un dret fonamental de la dona, a les que consideren que el fetus ha de ser absolutament protegit des del moment de la concepció. Entremig, els Estats no confessionals solen haver legislat amb matisos, regulant el dret a avortar en determinades circumstàncies i en uns terminis fixats des de la concepció.

De fet, aquesta va ser la llei que s’aprovà a Espanya l’any 1983 pel govern de Felipe González, val a dir que amb una fèrria oposició de l’Església espanyola de l’època i, especialment, del PP, que va encarregar el recurs d’inconstitucionalitat a la qui era aleshores la seva millor cara antiavortista: el diputat José María Ruiz Gallardón. Aquest no aconseguí que es declarés la inconstitucionalitat de la llei aprovada, i el PP d’aquells anys va prometre per activa i per passiva que, si arribava al poder, la derogaria, però, el que són les coses, després d’haver fet tot el soroll possible, quan l’any 1996 assolí el poder -que va exercir ininterrompudament durant vuit anys (els darrers quatre amb majoria absoluta)- no va tocar la llei.

Després que el govern de Zapatero, potser frívolament, encarregués a la ministra Bibiana Aido donar una volta d’escrús a la legislació aprovada el 1983, que la dreta ja no discutia, el sector més intransigent del PP en aquesta matèria, que l’any 2010 representaven l’exministre de justícia Federico Trillo y la diputada Soraya Sáenz de Santamaría, interposà novament un recurs duríssim al Tribunal Constitucional en què es comparava la llei del PSOE amb les normes nazis de selecció de la raça, ja que permetia l’avortament per malformació (és a dir que, d’alguna manera, deien el mateix que diu ara Felipe González dels separatistes catalans. Tot un clàssic!).

Rajoy, que és un polític fred, sense la passió ideològica que tenen els polítics del PP influïts especialment per l’Opus Dei i per la Conferència episcopal, i que, per tant, en matèria moral pot defensar una cosa i la contraria, a la campanya electoral de 2011 va veure que atacar el PSOE amb la bandera antiavortista podia ser útil al seu partit (com un dia enarborà també la bandera anticatalana amb la recollida de signatures contra l’Estatut de 2010), i això va fer que incorporés al seu programa electoral la derogació de la llei proavortista de Zapatero, per tal de substituir-la per una de radicalment antiavortista, val a dir que amb el suport del cardenal de Madrid.

No sé si per convenciment o perquè va veure que aquesta era, a pesar de tot, una matèria llefiscosa, encarregà la defensa de la nova llei restrictiva de l’avortament al seu company de partit (i etern aspirant a la presidència) José María Ruíz-Gallardón Jiménez, fill del qui havia estat el gran enemic de la llei socialista de 1983. Ruíz-Gallardón, que deixà l’alcaldia de Madrid per assumir el càrrec de ministre de justícia, es va prendre molt seriosament l’encàrrec, i després d’haver passat durant molts anys per ser l’home més progre de la dreta, es va convertir en el més radicalment conservador i va elaborar un projecte de llei molt més restrictiu que el de 1983, per satisfer així les forces més radicals de la dreta espanyola, amb les quals es volia congraciar.

Ben prest van aparèixer els problemes, quan alguns (o bastants) membres del PP començaren a veure que aquell projecte restrictiu podia perjudicar l’intent d’obrir-se al centre polític, que el PP també volia ocupar. Però quan això succeïa, Ruiz-Gallardón ja s’havia llençat plenament a la piscina del conservadorisme i, el 20 de desembre de 2013, aprofitant que el president era a Brussel·les i buscant que la polèmica s’apagués amb el ressò de Nadal, en un Consell de Ministres presidit per Sáenz de Santamaría va aprovar el projecte de llei més restrictiu de la democràcia en matèria d’avortament, que eliminava fins i tot la malformació, com a causa possible per avortar.

Rajoy, expert en les arts dels desgast dels altres, va veure que aquell era el camí més ràpid de treure’s de sobre Ruíz-Gallardón (d’una vegada per sempre), i atès que, en l’opinió de molts dels seus companys de partit, la llei de l’avortament que propiciaven situava el PP a l’extrema dreta i hauria estat, segurament, una diana on tots els altres partits haurien tirat a ferir, va prendre la decisió de retirar aquella reforma, amb la qual cosa aconseguia dos trumfos: feia desaparèixer Ruiz- Gallardón del mapa i se situava més al centre de l’espectre polític. Alhora demostrava d’una manera clara i llampant que, com he dit al principi, era un polític fred, sense passió ideològica i –afegeixo ara- força amoral, perquè no em sembla que pugui merèixer un altre qualificatiu el polític que, per raons tàctiques o estratègiques del seu partit, és capaç de defensar, en una llei que afecta tan directament elements clau de la vida humana, primer una cosa i, després, radicalment la contrària. És clar que, a la fi, han maquillat una mica la seva actitud en impedir (contra el vot de tota l’oposició) que les joves menors d’edat i majors de setze anys puguin avortar sense el consentiment dels pares.

Bé, m’adono ara que estic ja molt endavant del meu article i només he parlat de l’avortament quan, en el fons, volia parlar d’una altra cosa, encara que hi està relacionada. Em refereixo a la notícia que ha aparegut recentment als diaris, segons la qual, el Bisbat de Mallorca ha demanat quatre anys de presó per a cada un dels sis joves que, al febrer de 2014, van irrompre durant una missa a la parròquia de Sant Miquel de Palma, per mostrar el seu rebuig a la política de l’Església catòlica sobre l’avortament. De fet, l’Església de Mallorca, que exerceix l’acusació particular en aquest cas, demana quatre anys de presó per als activistes, als quals acusa de diversos delictes d’ofensa contra els sentiments religiosos.

Realment m’ha sorprès l’actitud del bisbat, no tant perquè jo aprovi l’acció dels joves que van entrar a l’església de Sant Miquel i –diguem-ho clarament- van profanar una celebració tan important per als cristians com és la missa, al·legant que aquella actitud estava emparada per la llibertat d’expressió. No, l’acció d’aquells joves no estava emparada pel dret a expressar-se lliurement i mereix, per tant, el meu rebuig. I el més probable és que, d’acord amb les lleis espanyoles, mereixi també una condemna penal. El que a mi se’m fa estrany és que l’Església hagi actuat com a acusació particular i demani quatre anys de presó als agressors. Més encara sabent que la fiscalia –que va actuar d’ofici- en demana nou per a cadascun dels encausats. No hauria estat millor –més cristià- seguir la pràctica del perdó que diem al parenostre i que tants cops recomanada l’evangeli?

El Genocidi armeni va ser planejat i administrat centralment per l’Estat de Turquia contra tota la població armènia de l’Imperi Otomà. Es va dur a terme durant la Primera Guerra Mundial entre els anys 1915 i 1918. El poble armeni va ser subjecte a deportacions, expropiacions, segrestos, tortures, massacres i inanició. La gran majoria de la població armènia va ser forçosament remoguda des d’Armènia i Anatòlia a Síria, on una gran part de la població va ser enviada al desert per a morir de fam i set. Molts armenis van ser massacrats metòdicament a l’ample i llarg de l’Imperi Otomà. Dones i fillets van ser raptats i brutalment abusats. Tota la riquesa del poble armeni va ser expropiada. Després de menys d’un any de calma al final de la Primera Guerra Mundial, les atrocitats contra el poble armeni van ser represes entre 1920 i 1923, amb més víctimes, més matances i expulsions. La comunitat internacional va parlar ja del genocidi armeni el 1915, trenta anys abans que l’Organització de les Nacions Unides adoptés la Convenció sobre la Prevenció i Càstig dels Crims de Genocidi, però de poc va servir.

El Genocidi arameu és un altre (dels molts que ha sofert la humanitat). Es refereix a l’assassinat massiu de la població assíria de l’Imperi otomà durant els anys 1890, la Primera Guerra Mundial i el període de 1922-1925. La població assíria d’Alta Mesopotàmia (que avui pertany en part a Turquia i en part a l’Iran) va ser reubicada a la força i massacrada per les forces otomanes i paramilitars kurdes entre 1914 i 1920. L’avaluació de la matança no és uniforme. Estudis contemporanis han establert la xifra en 250.000 persones, nombre que és acceptat per diversos acadèmics i periodistes. Algunes fonts, però, sostenen que les morts van arribar a 750.000.

El fet és que el genocidi assiri va tenir lloc en el mateix context que el genocidi armeni, fets execrables de la humanitat que, en aquest cas, van afectar bàsicament a persones cristianes de denominació siríaca i armènia, que van ser assassinats pel règim dels Joves Turcs.

És en aquest context que m’ha semblat molt interessant el fet que, per primer cop des que es van produir els genocidis a què acabo de fer referència, s’hagi encarregat al jove arquitecte menorquí, Lucas García de Oteyza (Maó, 1980) la construcció d’una església, de la qual en serà beneficiària la comunitat siríaca ortodoxa d’Istambul que, segons remarcava la notícia que donava el diari ABC, compta amb uns 25.000 membres a Turquia, la major part dels quals resideixen a la Istambul. És, certament, una bona notícia per als cristians i, més encara, perquè per mitjà de Lucas García de Oteyza es pot relacionar amb Menorca.

Vaig conèixer en Lucas de fillet, quan era company del meu fill Pere en un dels institus de Maó, abans d’anar a la universitat, i m’hi vaig relacionar anys més tard, quan escrivia “Els herois de la nit” (Proa, 2010). En efecte, l’ historiador ciutadellenc, Josep Pallisser, havia trobat l’interessantíssim “vocabulari turc-menorquí” que, durant l’exili a Turquia havia escrit Joan Seguí Alzina, aquell jove ciutadellenc que havia estat fet esclau pels turcs a l’assalt de Pialí Paixà el 1558, però que tornà a Menorca i, anys més tard, intentà dedicar-se a la redempció d’esclaus, va acabar sent espia de Felip II i morí sembla que a Constantinoble.

Aquest personatge és el que inspirà el d’Arnau a la meva novel·la, un jove que, com Joan Seguí, havia après el turc durant el seu esclavatge i –també a la novel·la- havia elaborat un diccionari “turc-menorquí” tot escrivint els mots turcs amb caràcters llatins i, lògicament, a partir d’una transcripció fonètica. Seguí, doncs, s’havia avançat quatre-cents anys a Kemal Atatürk, que va ser qui va fer que aquest idioma s’escrivís amb grafia llatina i no àrab, i basant-me en l’experiència real de Seguí, jo volia introduir a la novel·la expressions escrites en turc, però, com que (teòricament) jo les treia del diccionari “turc-menorquí” d’Arnau (és a dir de Joan Seguí), les havia de transcriure fonèticament amb la grafia llatina.

Va ser aleshores quan em vaig posar en contacte amb García de Oteyza, que vivia a Istambul, la parella del qual era una al·lota turca. Li vaig explicar què pretenia i tot seguit vaig enviar-li una sèrie d’expressions escrites en català que volia que fossin traduïdes al turc, però li demanava alhora que em passés la versió turca correcta i també la versió fonètica (que seria la que –sempre teòricament- hauria escrit Joan Seguí al seu vocabulari). Pocs dies més tard, ell i la seva al·lota em van tornar les dues versions de les expressions que li havia enviat, i així jo les vaig poder introduir a la novel·la.

Va ser una magnífica col·laboració, la del jove García de Oteyza, i potser per això ara em satisfà encara més que ara hagi rebut aquest encàrrec, no sols pel que pot significar per a ell com a arquitecte, sinó també perquè la construcció d’una església cristiana havia estat impossible des de 1923, la qual cosa significa que, durant el règim vigent, a Turquia la llibertat de cultes era molt inferior a la que hi havia en temps de Solimà el Magnific.

Seus dubte, el segle XVI és un dels de major esplendor de l’imperi otomà (paral·lel a l’Espanya de Felip II), i si bé la religió oficial era la musulmana, els soldans permetien l’existència d’altres confessions. Certament que tenien restriccions, però a la Constantinoble d’aquells anys trobem cristians de tota mena. De fet, a la novel·la, jo faig que Arnau vagi a missa a l’església de Sant Francesc (a Gàlata), que regien els franciscans, prenent aquest fet de la història real.

Gàlata (amb Pera i Istambul) formaven el que coneixem com Constantinoble, que era, de fet, una ciutat on hi havia esglésies cristianes, amb zones (especialment Gàlata) on, durant el segle XVI, se sentia l’italià més que cap altra llengua. Era, certament, un italià importat feia anys per genovesos que habitaven a Constantinoble durant la conquesta de Mehmet II (1444), els quals, a canvi de la submissió i del pagament d’un impost, havien esdevingut ciutadans protegits de l’imperi, podien tenir propietats i vivien d’acord amb els seus costums (res d’això era possible a l’Espanya de la Inquisició). Se’ls prohibia només fer repicar campanes i proferir crits. Tanmateix, la llengua comercial que més s’havia estès per aquella zona era una mena d’italià xampurrejat que incloïa paraules franceses, gregues, espanyoles, àrabs i turques, que la gent emprava com a lingua franca, una parla que Arnau –segurament també Joan Seguí- deuria aprendre per poder comerciar.

Molt més restrictiva ha estat, doncs, la llibertat de pensament i de cultes al llarg del segle XX. En realitat, fins al 2003, només es permetia la construcció de mesquites a Turquia, i, com ha remarcat el mateix García de Oteyza, tot i l’obertura política que s’ha produït més recentment, cada tràmit amb l’Administració costa mesos d’espera. Però el més important a remarcar és que els cristians siríacs de Turquia tindran la seva església, i a mi m’alegra que l’arquitecte que l’hagi concebuda sigui un menorquí.

Després de la mort de Franco, el panorama polític espanyol es presentava força obscur perquè els sectors immobilistes del règim –que eren gairebé tots- tenien decidit que aquest no es podia transformar en una democràcia formal com la que els països d’occident practicaven de feia segles. L’oposició al règim –que era un magma difícil de destriar- perseguia el contrari i, alhora, des d’alguns territoris, es volia aprofitar la crisi del sistema per aconseguir una estructura territorial de l’Estat força diferent a la unitària que –diguem-ho clarament- sempre havia presidit Espaya des de la Nova Planta del segle XVIII, si menystenim (i hem de fer-ho) el parèntesi de la Primera República i la tímida regionalització que va permetre la Segona República amb els estatuts de Catalunya, del País Basc i de Galícia, que no arribà a ser vigent.

L’oposició estava dividida entre els qui volien rompre amb el règim i els qui propugnaven una reforma d’aquest, postura que semblava minoritària però que s’imposà al final gràcies al joc de complicitats que van forjar el rei Joan Carles I, el president Adolfo Suárez i uns partits democràtics que van prendre consciència de la seva debilitat i preferiren finalment el diàleg i el pacte a l’enfrontament, és possible que davant l’amenaça –que va estar vigent fins al fallit cop d’Estat de 1981- d’un exèrcit que estava molt lluny d’entendre què volia dir viure en democràcia.

Dret o tort, el pacte de no agressió entre els qui venien del franquisme i els qui volien dinamitar-lo es va fer possible, i el fruit d’aquest va ser una constitució –la de 1978- que van acceptar, no sense reticències, Aliança Popular, el PSOE, el Partit Comunista i les forces autonomistes que –encara que molt dèbils- tenien un pes més que notable a Catalunya i al País Basc.

Així, doncs, allò que semblava impossible es va produir: els franquistes es van fer l’harakiri, els autonomistes van acceptar de participar en el joc, els comunistes (que eren els qui havien protagonitzat la lluita més dura contra el règim) s’empassaren totes les reticències i el PSOE, després de vacil·lacions perquè havia de demostrar més força de la que en realitat tenia, va plegar-se a la monarquia, va acabar sent el factòtum de la governabilitat, ens va entrar a l’OTAN, també a la Unió Europea i va fer possible que, amb la força que li van donar els ciutadans amb vàries majories absolutes seguides, ajudés a consolidar un sistema que ha estat vigent fins que, avui, tot sembla haver entrat en crisi.

Suposo que, objectivament, les coses no tenen per què ser més difícils ara que l’any 1975, i tanmateix em fa l’efecte que ho són, perquè hem trigat massa a reflexionar sobre la realitat del país, ens hem negat a veure les diferències que s’anaven forjant entre els uns i els altres, i emparats en les majories absolutes del PP a la segona etapa d’Aznar i a l’actual de Rajoy, amb un PSOE molt desnornat durant el mandat de Zapatero, i més confós encara després de perdre el poder fins que ha agafat el timó del partit Pedro Sánchez, hem trencat tots els ponts de diàleg i ens trobem amb un país que, fustigat per una crisi econòmica que ha destapat molts dels problemes reals que restaven solapats i encoberts, i també per la corrupció (mai prou reconeguda) dels grans partits, ha despertat la consciència dels descontents i configurat nous col·lectius polítics que opten a ser els protagonistes del canvi. Ens trobem, doncs, en un moment en què tot sembla que trontolli i on el diàleg –tan necessari en moments de crisi- es fa impossible.

Val a dir que ha col·laborat –i no poc- a aquest desencontre un Rajoy fred i distant que s’ha negat, no sols a moure una lletra del text constitucional, sinó a intentar comprendre mínimament el perquè del camí de ruptura que anaven fent els catalans, també desenganyats amb el sistema. Hem vist alhora com un PSOE dèbil i força inconsistent –el de Zapatero- passava del suport inequívoc al catalanisme –“Haré lo que decida el Parlamento de Cataluña”- a barrar decididament el pas a les forcen catalanes, ajudat, és cert, per la irresponsable acció d’un Partit Popular que va iniciar (en benefici propi) una guerra “espanyola” contra l’Estatut, i per un Tribunal Constitucional que no dubtà de retallar-lo després que el Parlament espanyol l’hagués aprovat i els catalans li haguessin donat suport en un referèndum.

No hi ha dubte que, també a Catalunya, els ciutadans estan dividits i que, empesos per les circumstàncies, s’han llençat a una aventura que ningú –tampoc ells- saben com pot acabar, encara que no té aspecte d’acabar gaire bé, si ens atenem a les grans dificultats que tots tenim per interpretar el sentit i la composició de les dues grans coalicions que es disputen els vots de l’electorat, després que el PSOE –via PSC- hagi fet un gir de gairebé 180 graus deixant enrere qualsevol mostra de catalanisme, Convergència s’hagi divorciat d’Unió, i una esquerra plural i penso que difícilment harmònica s’hagi aplegat en una candidatura que és gairebé tan estranya com la que enclou Artur Mas i Oriol Junqueras en els números quatre i cinc.

Però els partits espanyols també estan dividits. Els uneix –així sí i no és poc- el posicionament contra el separatisme català; però ja sigui perquè Pedro Sánchez ha pres el pols del seu partit en consolidar el seu lideratge, o perquè Pablo Iglesias no fa ja la mateixa por que feia mig any endarrere o perquè l’ascens de Ciutadans posa no pocs entrebancs a l’èxit electoral del PP, el fet és que tampoc ells conflueixen en una proposta de reforma constitucional que sigui vàlida per afrontar el futur.

Si llegim els diaris aquests dies i seguim les notícies polítiques del país, veurem que la tímida reforma que preposa ara el PP no sembla que vulgui ser tan sols contemplada per un PSOE que assegura que aquesta arriba tard, ja que –cito textualment- “s’ha esgotat el temps de Mariano Rajoy”. Per la seva banda, aquest, que no accepta donar-se per periclitat, no veu acceptable que el nou text constitucional reconegui que Catalunya és una nació, ni està dispost a contemplar tan sols la proposta d’un PSOE que vol recuperar el protagonisme perdut i defensa una reforma federal de l’Estat que, per dur-se a terme, exigiria la complicitat, no sols del PP, sinó també dels partits catalans –que no estan disposats a donar-la-. Convergència (o el que hi queda) diu que només acceptaria una Constitució espanyola que inclogués l’autodeterminació, i Duran (que en aquest futur incert sembla que s’hagi reservat el trist paper de Kérenski) no reclama una nova constitució però exigeix que s’aprovi una disposició específica per a Catalunya en el text vigent. Tot això davant el silenci de bascos i navarresos que, emparats en el règim especial que gaudeixen constitucionalment, callen, molestos amb els catalans que han fet patent les grans diferències que, en favor d’Euskadi i Navarra, consagra l’actual carta magna.

Dels nous partits observem que Ciudadanos és qui es mostra més insensible a qualsevol reforma constitucional que reconegui drets (privilegis, dirien ells) als catalans (tot i que, en altres aspectes, propugna una profunda reforma que val la pena contemplar), mentre Podemos –l’objectiu del qual és substituir el PSOE en el paper hegemònic de l’esquerra espanyola-, neda i guarda la roba a l’espera de veure si les eleccions del proper desembre el situen on ell desitjaria i assoleix el poder que aspira obtenir, o s’ha d’acontentar essent la crossa del PSOE.

El panorama polític no pot ser, doncs, més complex ni més ple d’incògnites. D’altra banda, si observem la radicalització dels uns i dels altres a mesura que s’acosta la tardor electoral, hem de dir que les possibilitats d’acord semblen impossibles, per bé que, a pesar de tot, tinim l’esperança que, en ple segle XXI, en el marc d’una Europa que no troba el seu lloc però que defensa els principis democràtics i no contempla la possibilitat d’enfrontaments armats, hem de creure (desitjar si més no) que, un dia o altre, i a partir d’uns resultats electorals que ara no podem tan sols albirar, no tindrem més remei que parlar, parlar i parlar, si no volem veure com Espanya, que no ha superat –ni de prop- la fragilitat econòmica en què ha viscut els darrers anys per mor de la crisi econòmica, s’erosiona i es retreu (a pesar que ara tenim índexs evidents de recuperació), la qual cosa ens abocaria en un marasme econòmic i en una crisi política de difícil sortida.

La designació de García Albiol com a cap de llista del Partit Popular per Barcelona després d’assumir, de fet, el lideratge polític d’aquest partit a Catalunya en substitució de Sánchez Camacho, està tenint, al meu parer, dues conseqüències, una de les quals és probable que el PP no hagués previst. La primera, molt evident, és la revitalització del missatge que el PP vol emetre contrari als plantejaments independentistes de la candidatura de Junts pel sí. Però l’altra conseqüència a què acabo de fer referència és tant o més transcendent: em refereixo al fet que la intrusió de García Albiol a la campanya (un polític fort, sòlid, bregat i més consistent que Sánchez Camacho), amb un discurs de dreta clar i radicalment contrari al que ells en diuen la “deriva soberanista que nos lleva a ninguna parte”, en lloc de polaritzar la campanya en els pols “dreta-esquerra”, l’ha polaritzada entorn de dues opcions antagòniques –“independentisme-unionisme”-, la qual cosa, si bé reforça (i segurament anima) els partidaris de mantenir l’statu quo, també aglutina la llista del “sí”, i en desactivar d’alguna manera el pol “esquerra-dreta” (que és el que dóna força a la candidatura d’esquerres, Catalunya sí que es pot) i reforça, sense voler-ho, el caràcter plebiscitari d’una votació que, de lege data, no és sinó ordinària per formar el Parlament de Catalunya.

Dit això, un altre element sorgit alhora del Partit Popular, que també afectarà a la campanya de les autonòmiques catalanes i tindrà transcendència per a les eleccions generals que tenim guaitant a la cantonada, és el fet que Mariano Rojoy s’hagi tret del seu copalta la possible reforma de la Constitució. En efecte, després de quatre anys de negar-se sistemàticament a obrir el que ells en diuen el “meló constitucional”, el president acaba de dir gairebé en el temps de descompte d’aquesta legislatura que estaria d’acord a propiciar una reforma que posés al dia un text que fa aigües per molts costats (no només en allò que es refereix a la successió reial i al fixament del marc autonòmic), però assegura també alhora que la reforma que proposa mai no podrà satisfer els independentistes catalans.

Amb això, Rajoy és conscient que no desactiva poc ni gens el moviment independentista, però descol·loca bastant el PSOE, que fa anys predica un federalisme (simètric, diem-ho clar), que tampoc no satisfà els catalans partidaris de la segregació. De fet, l’afirmació recent d’Antonio Hernando Vera, diputat i portaveu del PSOE, que la independència de Catalunya no es pot aconseguir ni amb el 51 per cent ni amb el 80 per cert del vots dels catalans (frase que s’ajusta a la Constitució però que és un disbarat des del punt de vista democràtic), ens demostra que les propostes del PP i del PSOE –siguin les que siguin- ja arriben tard, i que més enllà de coincidir en el manteniment integral de l’Estat, són difícilment conciliables. M’explicaré.

Si partim d’un fet en el qual tots podem estar d’acord –que el calador principal de vots del PSOE és Andalusia i Extremadura (també ho ha estat Catalunya, però ara sembla que aquest calador s’hagi exhaurit)-, observarem, bo i acceptant que aquestes dues regions són deficitàries i, per tant, receptores anualment de molts diners procedents del fons de solidaritat que alimenten considerablement Madrid, Catalunya, València i Balears, és evident que els líders d’aquelles dues regions –la senyora Díaz i el senyor Fernández Vara (o els qui els substitueixin)- mai no permetran que el PSOE modifiqui un sistema que els afavoreix i que ha estat fins ara la seva font principal d’ingressos; font que no sols empobreix les comunitats donants més enllà del que seria acceptableble, sinó que els ha permès a ells crear un sistema de clientelisme que ha estat fonamental per mantenir-se en el poder d’aquelles dues regions.

El PP en canvi, per molt que Rajoy i els seus antecessors sempre s’hagin mostrat contraris a modificar el sistema de solidaritat interterritorial fins ara vigent, és probable que, mantenint el principi d’unitat inviolable d’Espanya (del qual ells se senten garants) pogués acceptar (potser no Montoro però sí d’altres que el substitueixin) una modificació substancial del repartiment dels diners que provenen dels impostos, ja que el PP no té res a guanyar a Andalusia, molt poc a Extremadura, i en canvi té interessos clars i directes a comunitats tan importants com Madrid, València i les Balears, que es troben clarament perjudicades (tant o més que Catalunya) per un sistema que les empobreix desproporcionadament i injustament.

Tenim, doncs, que allí on el PP podria fer concessions (repeteixo que tard, però no oblidem que als catalans independentistes tal vegada no els surtin els nombres i hagin de fer anques enrere), el PSOE no podrà mai cedir, perquè la baronessa andalusa s’oposarà radicalment a perdre tan substancioses prebendes emparant-se –això sí!- en aquella frase tan discutible (si l’analitzem a fons), però tan clara superficialment –sobretot per als unionistes- amb la qual es diu que mai no permetrà que hi hagi diferències de tracte entre els ciutadans espanyols per raons territorials –que és el que hi hauria, segons la senyora Díaz, si es construís un federalisme asimètric-, oblidant, però, que les desigualtats són ara clamoroses en benefici seu, perquè uns ciutadans hem de donar “per solidaritat” quantitats ingents de diners que ens empobreixen per dessota de la mitjana, mentre que d’altres –ells, sense anar més lluny- els reben, enriquint-se per sobre d’aquest marcador.

Per tant, mala peça al taler!, perquè em temo molt que PSOE i PP mai no podran formular una proposta conjunta que satisfaci els independentistes catalans (o els deixi prou conformats, si no obtenen les majories que preveuen), perquè la força d’aquest col·lectiu radica en la seva transversalitat, que engloba gent de dreta i gent d’esquerra, perquè l’independentisme és a Catalunya interclassista, mentre que, a les Balears i a València, els moviments defensors de l’autonomisme més radical (que no goso qualificar d’independentistes, encara que alguns elements aïllats puguin ser-ho), estan pràcticament ancorats a l’esquerra, i això fa, sens dubte, que aquest moviment sigui força menys efectiu que l’independentisme català, que engloba tangencialment radicals d’esquerra (com David Fernández de la CUP o bé Raül Romeva que ve del comunisme), socialistes escindits del PSC, com Ernest Maragall, tota l’Esquerra Republicana amb Oriol Junqueras al capdavant, liberals com Artur Mas o cristianodemòcrates conservadors com Núria de Gispert i Joan Rigol.

De tota manera, no hi ha dubte que les eleccions autonòmiques (tenyides, però de plebiscitàries) i les generals que s’esdevindran tot seguit, modificaran el mapa polític d’Espanya i aquests canvis donaran lloc a escenaris que avui són difícils d’imaginar.

La signatura per part d’Artur Mas del decret que dissol el Parlament de Catalunya i convoca eleccions autonòmiques per al dia 27 de setembre és, sens dubte, el fet polític més rellevant de la setmana, perquè divideix l’opinió pública del país d’una manera clara i absoluta. Tot l’Estat espanyol està en contra de la proposta que amaga aquesta convocatòria -la secessió de Catalunya-, i també l’opinió catalana es mostra dividida en dues meitats, encara que no podrem avaluar fins el dia de la votació quin és el muntant de cadascuna d’aquestes.

Hi ha a Catalunya dues propostes radicalment favorables a la secessió: són la de “Junts pel sí”, que engloba Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i algunes associacions com ÒMNIUM o l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), i la llista de la “Candidatura d’Unitat Popular” (CUP). N’hi ha dues més que són radicalment contràries a la secessió i mantenen que Catalunya és una comunitat més de l’Estat espanyol que no s’ha de diferenciar de les altres (encara que accepten la situació constitucional –i excepcional- del País Basc i Navarra): són Ciutadans (C’s) i Partit Popular (PP). Tenim després dos partits que es mouen entre el dubte i l’error (amb perdó): són el PSC, que juntament amb el PSOE ha abandonat la defensa del “dret a decidir” i aposta per un “estat federal” (que no ha explicat mai prou bé, on Catalunya serà un Estat més, però com els altres), i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), definitivament escindida de CIU, que creu que Catalunya és una nació –això com els de “Junts pel sí”, però que no vol trencar el marc constitucional vigent i pugna per modificar-lo.

Diguem que tot aquest poti-poti s’emmarca en una Constitució vigent –l’espanyola de 1978- que proclama la unitat del poble espanyol i la indissolubilitat de la pàtria, de tal manera que no accepta una modificació unilateral del statu quo. Per això situa aquestes eleccions en el marc de les autonòmiques ordinàries amb el suport i la garantia d’un Tribunal Constitucional que no podrà admetre cap mena de vel·leïtat secessionista o contrària a la Carta Magna, d’on emanen –ara per ara- tots els poders de l’Estat.

Què pot succeir? Doncs no ho sabem, perquè desconeixem avui els vots –i per tant la força- que obtindran els independentistes, i per al cas hipotètic que aquests treguin una sòlida majoria, no sabem tampoc quins seran els mecanismes que emprarà l’Estat (dirigit per Rajoy o pel qui el substitueixi) per aturar la segregació, ja que se suposa que, sense l’ús de la força (que no sembla que es pugui adoptar avui dia) els mecanismes jurídics (article 155 de la Constitució, les sentències del Tribunal Constitucional, etc. etc.) deixarien de tenir efecte si el Parlament de Catalunya decidís (és clar que il·legalment des del punt de vista espanyol) no reconèixer aquestes normes per emanar d’un govern, d’un parlament o d’un tribunal que no accepten ja com a propis.

Tot això ens du a unes situacions de ficció que podrien servir com a un argument d’una novel·la si no fos perquè les podem trobar com a elements clau d’una propera i crua realitat, i ens mostren fins a quin punt ha estat insuficient la política endegada pel govern espanyol per afrontar aquest gravíssim problema, per més que tingui el suport de pràcticament tots els espanyols no catalans, i d’una part important d’aquests (no sabem si minoritària o també majoritària).

Comprendreu, doncs, que se’m faci difícil a mi –ciutadà espanyol amb veïnatge civil i administratiu a les Illes Balears- intentar (contra la opinió de tothom) comprendre (i fins i tot defensar) els catalans que lluiten per la independència, i tanmateix els comprenc, o més aviat hauria de dir que veig amb nitidesa que si no som capaços de considerar que, en el marc legal espanyol vigent, no es poden aportar solucions viables a un problema real, aquest s’acabarà enquistant i produint un càncer per a la sana convivència democràtica.

I tanmateix costaria ben poc fer un esforç per copiar, si més no, el que d’altres països han fet per resoldre aquest mateix problema. Sense anar més lluny tenim el cas d’Escòcia, a la qual el Regne Unit va reconèixer el dret a decidir per ella mateixa (sense el vot d’anglesos ni gal·lesos) una possible secessió, i va permetre que tots els partits expliquessin lliurement el seu punt de vista i que cada escocès decidís en una urna el seu vot, que expressà en un referèndum acordat, el resultat del qual va decidir que els escocesos volien mantenir la unió.

Tenim també un altre cas tant o més interessant: el de Quebec, dins el vast territori del Canadà, on el secessionisme quedà derrotat el 1995 i només tornarà a tenir rellevància si aconsegueix una majoria clara a les eleccions del Quebec previstes per al 2018. Aleshores –si la qüestió es torna a presentar- tots els ciutadans hauran de tenir en compte la “Llei de la Claredat”, aprovada pel Parlament canadenc l’any 2000, la qual permet que es facin referèndums secessionistes (un dret que la Constitució espanyola nega, però que jo entenc que és inherent als els drets humans), però exigeix també alhora que, en el cas d’un referèndum secessionista, s’ha de formular una pregunta clara i s’ha d’establir una majoria qualificada per a admetre’n la validesa. La llei canadenca no és especifica per cap territori canadenc –qualsevol, per tant, podria plantejar la secessió- però és evident que es va pensar bàsicament (sinó exclusivament) per a Quebec.

Diguem, però –si més no perquè els unionistes espanyols puguin veure-hi més clar- que en el vastíssim territori canadenc, tot ell de parla anglesa menys la província de Quebec, els funcionaris canadencs tenen el “deure” constitucional d’atendre en francès a qualsevol ciutadà que ho demani. Canadà és, doncs, un país oficialment bilingüe, excepte Quebec que, també oficialment, és exclusivament francòfon.

Això significa que, allí, el Govern federal ha estat molt sensible a les peticions dels quebequesos, i com ens recordava fa poc Lluís Foix parlant d’aquest tema, no es pot dir el mateix de Madrid respecte a Catalunya (València o les Illes Balears) on el govern del PP –no el de Madrid, sinó (per a més inri) el nostre-, en un consell de govern celebrat a Alaior (també per a vergonya nostra), va fer que els funcionaris de la comunitat autònoma poguessin prescindir de la llengua pròpia –que és també oficial- a la nostra comunitat, i va permetre que els guàrdies, els jutges, els fiscals, els notaris, els registradors i els funcionaris de menor rang puguin prescindir del català i t’obliguin a girar la llengua en haver de parlar amb ells, la qual cosa no és només inacceptable sinó també –al meu entendre- inconstitucional.

És probable que si haguessin mostrat un grau de sensibilitat més gran en aquest punt, si haguessin fet un esforç per comprendre la diferència i per entendre que Espanya no és un estat monolític sinó divers, no ens trobaríem en la situació a què ara ens hem d’enfrontar, una situació preocupant que  ens ha dut a la confrontació radical i a un atzucac (carreró sense sortida) de no diàleg que no augura res de bo per al futur d’Espanya. No sols de Catalunya, com alguns equivocadament estan pensant.

La Comissió Estatal contra la Violència ha proposat multes de 123.000 euros a la Federació Espanyola de Futbol ​​com a organitzadora de la final de la Copa del Rei entre el Barcelona i l’Atlètic de Bilbao, pels xiulets produïts contra l’himne espanyol. Així mateix, la Comissió proposa multes de 66.000 euros al Barcelona, ​​18.000 a l’Atlètic, 100.000 a Catalunya Acció, com a instigadora de la xiulada, i 70.000 a cadascuna de la resta de les organitzacions que la van convocar.

El secretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez, i el president del Consell Superior d’Esports (CSD), Miguel Cardenal, van anunciar aquesta decisió dilluns passat a la seu del CSD, en una roda de premsa realitzada després d’una reunió d’una hora de la Comissió i van assegurar que són sancions que no pretenen ser exemplaritzants. “No estem davant una cosa extraordinària ni davant alguna cosa que vulgui ser exemplaritzant”, va expressar Martínez a la roda de premsa, a la qual va insistir que la tramitació d’aquestes sancions seguirà pel procediment administratiu i tindrà “totes les garanties” per a les organitzacions objecte de sanció .

El secretari d’Estat de Seguretat ha explicat també que el procés d’aquestes sancions és totalment independent de les actuacions de la Fiscalia General de l’Estat per la via penal. “La Comissió Estatal contra la Violència no persegueix delictes –ha assegurat-. El que fa és proposar sancions en l’àmbit administratiu, d’acord amb el dret esportiu i amb la Llei 19 de 2007 (contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport). I és aquesta la que posa en marxa un procediment sancionador, que té totes les garanties”, ha afegit Martínez.

Per la seva banda, el president del CSD va explicar que les sancions a la Federació i al Barcelona tenen a veure amb “incidències ordinàries de qualsevol partit” relatives a la seguretat, mentre que les sancions a les organitzacions promotores de la xiulada tenen a veure amb la “inqüestionable imprudència” de la convocatòria. Cardenal també va explicar que la possibilitat del tancament del Camp Nou està prevista per la llei, però que ningú no l’ha sol·licitada al sí de la Comissió Antiviolència.

Bé, fins aquí la notícia del que, al meu entendre, no és sinó un colossal despropòsit que no farà, sinó, créixer l’esperit antimonàrquic que ha anat augmentant a Espanya al llarg dels darrers anys del regnat de Joan Carles I, i que ara es veu obligat a suportar el seu fill, Felip VI, que, a més, s’ha d’enfrontar –i de fet s’enfronta cada dia- al greu problema de segregació que està en marxa a Catalunya, una qüestió que ve de lluny i que el govern del PP no ha sabut afrontar ni del dret ni del revés, ja que ha perdut –tancant-se al diàleg- l’oportunitat de resoldre-la amb solucions polítiques que, cada dia que passa, són més inviables.

Siular massivament al rei i treure banderes independentistes en un camp de futbol és, potser, “pixar fora de test”, com diem vulgarment, i fins podria ser un acte de mala educació, però és molt dubtós que sigui un acte de violència. Jo he viscut sonores pitades al Liceu de Barcelona quan un tenor no ha donat de sí el que s’esperava d’ell o quan ha fet inesperadament un gall. He vist esbroncades que et fan sentir llàstima per aquell home que, sol dalt l’escenari, malda per saludar un públic que l’escridassa i mostra el seu descontentament. Però és això un acte de violència o és, simplement, una sonora manifestació de disconformitat?

Som molts els espanyols que, davant el televisor, vam poder comprovar la pitada que, aquell dia, ensordí els sons de l’himne nacional; som molts els qui vam veure el somriure còmplice del president Mas amb aquella gent que siulava i ensordia el camp, però ningú de nosaltres va observar cap acte de violència, perquè allí ningú no agradí ningú, cap dels espectadors que omplien el camp va ferir, atacar o assaltar físicament les autoritats que presidien l’acte, i em sembla inacceptable que una comissió que es diu pomposament “d’Antiviolència”, pugui dir que al camp del Barça es van cometre actes delictius.

Aplaudir sorollosament el rei és mostrar l’agraïment que senten els qui aplaudeixen per la institució que aquell home representa. I siular-lo –i siular alhora l’himne nacional- és, simplement, una mostra de disconformitat amb el càrrec que ell encarna (o per com l’encarna) i amb les connotacions que -ens agradi o no, hi estiguem o no d’acord- du com a inherents aquest himne. Més encara, no sols no estem davant actes de violència, sinó que estem davant uns actes pacífics que, en tot cas, haurien d’estar emparats per la llibertat d’expressió. Per tant, em sembla absurd que s’estigui parlant de violència i d’actes que poden ser sancionats per la via administrativa o per la via penal.

El cert és que hem entrat en un bucle que no es pot resoldre tan sols amb les declaracions setmanals de la vicepresidenta contràries al que està passant, quan ens assegura que els poders de l’estat garanteixen –i garantiran- el compliment de les lleis. Tots ho sabem, això, però els poders de l’Estat no tenen tan sols la missió de garantir el compliment de la llei, sinó també de resoldre els problemes polítics, enfrontant-s’hi degudament i de cara.

Aquests dies, hi ha unanimitat a la política i a la premsa espanyola respecte del “camino hacia ninguna parte” a què, segons ells, el president Mas està duent els catalans. De la mateixa manera que també creuen unànimement que la llista de “Junts pel Sí” (CDC i ERC) i la CUP no poden pretendre declarar la independència de Catalunya amb una majoria absoluta del 51 per cent (si és que l’aconsegueixen a les eleccions del 27S). Certament que es poden argüir moltes raons de pes per qüestionar aquesta “regla” que, en tot cas, avalaran o no els electors catalans. Però si el Govern espanyol, avalat per una majoria absoluta de diputats del PP amb el 44,6% dels vots, hagués acceptat la consulta no vinculant que li va proposar per àmplia majoria el Parlament de Catalunya, i que, davant la negativa, el president Mas va substituir pel “procés participatiu” del 9-N impugnat pel mateix Executiu central, no hi hauria lloc a tanta inquietud procedimental: s’haurien comptat vots a favor o en contra de la independència sense efectes juridicopolítics­ i hauria guanyat el millor (o el pitjor). L’exemple, recent, és el referèndum d’Escòcia, pactat pel govern “secessionista” de Salmond i el govern “unionista” de Cameron –aquest amb plens efectes juridicopolítics-, que van perdre els independentistes.

Això és governar. Això és afrontar els problemes reals per intentar resoldre’ls mitjançant el diàleg i la democràcia. En canvi, el que fa el govern espanyol és el contrari: s’absté de parlar amb els interessats, els amenaça amb les penes de l’infern i sanciona per “violentes” totes les manifestacions (pacífiques) de disconformitat. Ni que siguin tan sonores com les que es van fer el dia de la final de Copa al Nou Camp.

El tractat de Versalles, signat per França i Alemanya el 1919, declarava que aquesta era la responsable de la guerra que havia enfrontat els europeus de 1914 a 1918, i que per això mateix estava obligada a pagar, en concepte de reparacions, 132.000 milions de dòlars. A més, Alemanya va haver de cedir Alsàcia i Lorena a la República Francesa. Paral·lelament, els francesos reivindicaren el Sarre, adduint que fins el 1815 aquest territori havia format part de França. La Societat de Nacions decidí aleshores governar el Sarre durant 15 anys per mitjà d’una comissió. En aquest període s’establia la unió duanera amb França i, a més, aquesta es convertia en la propietària de totes les mines de la regió.

Val a dir que els alemanys (incloent-hi els socialdemòcrates) no van acceptar mai el tractat de Versalles, que tots definien com un “Diktat” dels aliats (allò que els espanyols en deien un “Trágala”. Els britànics i nord-americans eren favorables a una política de conciliació, conscient que Alemanya seria incapaç de pagar les reparacions. Però els francesos es mostraren inflexibles i no acceptaren la declaració d’insolvència que el govern alemany presentà el juliol de 1922. La voluntat de cobrar les reparacions va dur els francesos a ocupar militarment el Ruhr pel gener de 1923. La població alemanya d’aquest territori va respondre amb la resistència passiva i mitjançant vagues, amb el suport del govern del país. França va respondre amb l’acomiadament de 145.000 obrers alemanys i la contractació de treballadors belgues i francesos. La inflació, però col·lapsà la República alemanya de Weimar i comprometé la seva política de suport al Ruhr.

L’any 1924, el pla Dawes comportà l’evacuació francesa del Ruhr i una política de préstecs a Alemanya per pagar les reparacions compromeses, però Alemanya seguia mantenint el seu deute exterior i el seu desmembrament territorial. Què va succeir aleshores? Doncs que el nazisme captà hàbilment l’orgull nacional ferit, i el seu ascens demostrà la fragilitat de la pau i va posar de manifest tot el que, en aquesta, era fictici.

Winston Churchill, a les seves “Memòries” va escriure que “les clàusules econòmiques del tractat eren malignes i absurdes fins al punt que les convertia en inútils”. En definitiva, que l’intent d’escanyar Alemanya va fer que la pau d’entreguerres (1918-1940) no fos sinó una falsa pau, que Alemanya no complís amb els seus compromisos, que s’exalcés la ideologia nazi per mor de l’orgull nacional ferit i que Europa es veiés abocada a una nova guerra que, aquest cop, es va estendre a tot el món.

Quan dilluns passat a Brussel·les la cancellera alemanya, Angela Merkel, desgranava davant la premsa les línies del costós acord a què es va arribar amb el primer ministre hel·lè, Alexis Tsipras, per negociar un tercer rescat financer a Grècia, els periodistes li van plantejar si l’acord tenia reminiscències amb el tractat de Versalles del 1919, pel qual els aliats vencedors van imposar, com hem vist, el pagament de duríssimes reparacions a l’Alemanya, derrotada a la Primera Guerra Mundial. Aleshores, la cancellera va sortir d’estudi dient: “No participo en comparacions històriques”, però la comparació ja estava feta. I ben feta.

En realitat, són molts els intel·lectuals europeus que han criticat la posició alemanya en aquesta negociació. La corresponsal de La Vanguardia a Berlín transcrivia diumenge passat les declaracions que el filòsof i sociòleg alemany Jürgen Habermas, un dels intel·lectuals més rellevants en qüestions d’integració europea, va fer des de les pàgines del diari britànic The Guardian. “Em temo que el Govern alemany, inclòs el seu soci socialdemòcrata, ha dilapidat en una nit tot el capital polític que una millor Alemanya havia acumulat en mig segle”. A parer, doncs, de l’octogenari Habermas, els anteriors executius germànics haurien demostrat “més sensibilitat política i una mentalitat postnacional”.

Jean-Christophe Cambadélis, secretari del Partit Socialista francès i estret col·laborador del president Hollande, va escriure també aquesta setmana una carta oberta als alemanys, en què els cridava a repensar el lloc d’Alemanya a Europa. Encapçalada amb un mein lieber Freund (benvolgut amic meu), Cambadélis no evocava el tractat de Versalles de 1919 sinó moments històrics posteriors a la Segona Guerra Mundial, com el suport que el govern francès va donar a la reconstrucció d’Alemanya, el pla Marshall dels Estats Units del 1947, l’acord de Londres del 1953, que va retallar (per impagable) el deute germànic, i el suport a la reunificació després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989. I acabava argumentant que “Berlín hauria de recordar aquesta lliçó d’història, de la mateixa manera que està donant a Atenes una lliçó de com s’ha de tenir la casa en ordre”.

Del mateix tenor són les declaracions que ha fet l’historiador, antropòleg i demògraf francès Emmanuel Todd al diari Le Soir, el qual ens parla d’una Europa controlada per Alemanya i pels seus satèl·lits (els països bàltics, Polònia…), que ha esdevingut un sistema jeràrquic, autoritari i “austericida”. Todd creu que Europa va camí d’escindir-se per la meitat, perquè més enllà del que diuen els governs, creu que els italians, els espanyols, els portuguesos… i potser fins i tot els anglesos senten una gran simpatia per Tsipras. S’està produint, doncs, una rasa que més aviat separa el nord del sud que l’esquerra de la dreta.

En opinió de Todd, sembla que novament estiguin a punt d’aparèixer els límits de l’Imperi romà. Els països vertaderament influenciats per l’universalisme romà (el meu Nicolau Maria Rubió diria “llatí”) estan a favor d’una Europa raonable, és a dir, d’una Europa on la sensibilitat no és autoritària ni masoquista, i ha comprès que els plans d’austeritat són autodestructors i suïcides. I enfrontada a aquesta Europa llatina tenim una altra Europa centrada en el món luterà –comú a dos terços d’Alemanya, a dos països bàltics, als països escandinaus i també a una Polònia catòlica, però que mai no va pertànyer a l’Imperi romà.

Naturalment que Todd –sempre provocador- es demana pel paper de França en aquest repartiment, i observa que també al seu país s’ha produït una divisió. Hi ha, diu, la vella França “maurrasiana” (es refereix a la marcada per l’escriptor i polític ultradretà i antisemita Charles Maurras), reconvertida en una França socialista, descentralitzadora, europeista i germanòfila, que bloqueja el sistema. Però hi ha també una França profunda que és al costat de l’Europa del sud. D’alguna manera, doncs, França no juga el seu paper, i fins ara, el president Hollande es limita a fer de “poli bo” quan la Merkel fa de “poli dolent”. Arribarà, però, el moment de la veritat per a Hollande, perquè si ell deixa caure els grecs, se situarà dins la Història al costat dels socialistes que van votar els plens poders en favor del mariscal Pétain. Per tant, si França permet que els grecs siguin massacrats d’una manera o altra amb la seva complicitat o la seva col·laboració, aleshores sabrem que és la França de Pétain la que és al poder.

Duríssimes paraules –les dels intel·lectuals citats- que demostren la crisi profunda en què es troba Europa. En definitiva, que Grècia pot ser el nostre taló d’Aquil·les si no som capaços de rellegir la història i actuem en conseqüència.

Acabava el meu article de diumenge passat amb la citació d’un text que un científic amic em va passar per fer tabola. El text es referia a un “Seminari de Gènere” i era tan postmodern que, en comentar-lo, ell reconeixia la gran dificultat en què es topava a l’hora d’entendre aquesta mena de llenguatge escrit, deia “en una prosa no estereotipada lliure de les estructures emfàtiques, i canalitzada a través d’una ciutadania no negada i reconeixedora de la diferència”.

Doncs bé, dimarts passat, llegint a La Vanguardia una crònica de M. Dolores García sobre la política catalana, vaig pensar que no és tan sols el llenguatge, sinó també la política la que avui transcorre netament per la postmodernitat. En efecte, no sols sembla que (a Catalunya) s’hagi suprimit el debat ideològic entre dreta i esquerra per substituir-lo per una discussió per a la independència, sinó que fins i tot els dirigents de partits nous com PODEM reneguen de la distinció ideològica per plantejar una batalla contra el que ells denominen “la casta opressora” o “la màfia de l’Europa postcapitalista”.

Arran d’això, la subdirectora del diari esmentat observava que no sols PODEM, sinó també –i especialment- els partits independentistes han fet un pas més enllà en aquest procés de negació del que és polític en proposar que els qui es dediquen a la política quedin fora de les llistes electorals. És, doncs, evident que, no sols el llenguatge, sinó també la política catalana viu ja en l’era de la “postpolítica”. Per què? M. Dolores Garcia ho argüeix molt gràficament:

“Águeda Bañón, la nova responsable de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona fitxada per Ada Colau, va ser activista postporno. La jove Bañón reivindicava una pornografia pensada des del feminisme, una actitud de rebel·lia davant una indústria, la del sexe, dirigida i dissenyada per i per a homes. Però Bañón no és només agitadora postporno, sinó també postpolítica, com a mobilitzadora per una causa concreta. Com ho era Colau com a activista contra els desnonaments o com ho és Pablo Iglesias quan propugna que el seu discurs és un discurs que traspassa barreres ideològiques”. D’acord, doncs, en què aquests polítics esmentats han entrat a la postpolítica, però perquè dic que també hi ha entrat l’independentisme?

Aquestes darrers temps, tots hem pogut observar com s’estava produint un procés en virtut del qual la CUP s’apoderava del moviment independentista separant-se i distingint-se del “procés” que propugnaven CDC, ERC, OMNIUM i ANC. La qual cosa vol dir que la CUP, més que postpolítica, és antipolítica, “en el sentit –diu M. Dolores García- que menysprea la possibilitat de governar o d’aconseguir més representació parlamentària”. Ara bé, aquesta manera d’actuar que està duent a terme la CUP ha provocat un xoc de forces entre ERC i CDC, que són partits amb vocació de govern. I, com a tals, es troben immersos en una batalla campal.
 Adonant-se el president Mas que CDC queia en les enquestes, va plantejar la llista unitària i ERC s’hi oposà radicalment. Però quan els republicans han començat a veure com s’allunyava el sorpasso a CDC i que, fins i tot perillava el segon lloc, aleshores es van mostrar disposats a abordar-la.

Sigui com vulgui, l’espectacle que ens han ofert aquests dies els independentistes catalans amb la llista unitària, amb les vàries llistes concordants i amb la llista unitària sense polítics, per acabar (suposadament) amb una llista amb polítics (els essencials) situats entre persones de la dita “societat civil”, etc. etc., és, penso, una demostració que en la postpolítica, com en el postporno, tot és possible. Ara bé, és probable que tot sigui una “qüestió de creativitat”, i que a la gent que no hem fet el salt a la postmodernitat ens costi d’entendre la cosa, com també ens costa d’entendre el llenguatge postmodern. Per tant, no hem de preocupar-nos.

Tornant, però, al llenguatge, m’he de referir a un blog que m’ha donat a conèixer el científic esmentat al principi d’aquest article, en el qual es fa l’extracte d’un text d’Stephen Katz que es titula “Speak and Write Posmodern”. L’autor ens diu en aquest que el llenguatge senzill i quotidià està fora de lloc. És massa realista, massa modernista, massa evident. Per això el llenguatge postmodern requereix de l’escriptor (del conferenciant, del polític, etc.) un esforç per fer servir metàfores, argots universitaris i expressions indeterminades perquè les seves demolidores i profundes aportacions siguin patents. És molt probable –apunta Katz- que aquest sigui un requisit difícil de complir, però val la pena d’afanyar-s’hi per tal d’usar aquest nou llenguatge indesxifrable que és el substitut perfecte de l’avorrida quotidianitat.

Hem de reconèixer que, com la política postmoderna o com el porno postmodern, el llenguatge postmodern no és senzill, perquè implica usar termes que indiquen familiaritat amb la major quantitat de prejudicis possibles, i això no s’aconsegueix fàcilment. Diu Katz: si vostè vol expressar, per exemple, que la saviesa tradicional dels indígenes d’Amèrica pot ajudar-nos a veure d’una altra manera el malestar de la cultura occidental, no ho digui mai així. La cosa seria massa simple. Massa clara. Massa evident. Comenci primer per substituir “la saviesa tradicional” per “el discurs intertextual”, o més bé encara, per “la intertextualitat del discurs”, i canviï tot seguit el substantiu “indígena” per, posem per cas, “ésser postcolonial”. Així tindrem tancada la primera part de la proposició. Però no se li ocorri dir una cosa tan vulgar com “ens ajuda a veure d’una altra manera”. No! Això estaria fora de lloc. Katz creu que en el llenguatge postmodern és molt millor substituir aquesta frase per una altra com, per exemple, “ens fa aprehendre diversament els esdeveniments alterns”. I ja seria el súmmum de la ridiculesa si vostè mantingués la frase “el malestar de la cultura occidental” en aquests termes. Mare de Déu! Quina vulgaritat! Aquí hauríem d’optar per un substantiu (i millor encara si l’acompanyem d’algun adjectiu amb prefixos) que fos més enginyós com, per exemple, “la interpreocupació de la metanarrativa d’Occident”.

Així tindríem que aquella frase tan vulgar que he apuntat, traduïda al llenguatge postmodern, podria transformar-se en aquesta: “Hem de construir la intertextualitat dels discursos de l’ésser postcolonial americà, per aprehendre diversament els esdeveniments alterns de la interpreocupació de la metanarrativa d’Occident”.

Doncs bé, aplicant aquesta teoria del metallenguatge postmodern a la política potstmoderna de què parlàvem abans tot referint-nos a PODEM i als independentiste catalans, potser la podríem definir com “una deconstrucció de metanarratives transhistòriques que, dins el nou episteme del transvanguardisme transcendeix les nacionalitats fictícies inscrites en lògiques diferencials i polivalents que, com ha demostrat Foucault –Katz diu que sempre s’ha de citar Foucault- són hàbilment reconstituïdes amb la llavor d’un nou i pristi pensament”.

La sensatesa s’ha acabat imposant en la consolidació del nou govern al Consell de Menorca després que MES ha vençut la temptació d’assumir el poder tan sols amb el recolzament explícit de PODEM. Era inimaginable que els dos partits menys votats a l’illa que, junts, sumaven només 5 consellers dels 13 que componen la institució, pogués assumir un govern que estava condemnat al fracàs absolut si no obtenia no sols el vot, sinó també la complicitat i la participació del PSOE, un partit que, tot i el seu magre resultat –un fracàs sense pal·liatius per als seus principals responsables que, a hores d’ara, ja haurien d’haver presentat la dimissió- era, però, el que havia obtingut més vots dins el segment de l’esquerra.

A mi no em va sorprendre la divisió d’aquest segment de l’electorat, que era cantada, no sols per la crisi que ha arrossegat el socialisme des de la caiguda de Rodríguez Zapatero, sinó també per la força emergent de PODEM que, a pesar de ser un partit amb un programa tan elàstic i mal·leable que el fa difícil de definir, i amb una estructura encara molt feble, però dirigit fèrriament des del centre (per més que ells mateixos s’enlluernin amb l’autocontrol dels ja famosos cercles), era evident que havia d’irrompre pertot arreu i, com així ha estat, podia esdevenir decisiu per a la consolidació de les majories alternatives al PP.

El que sí que m’ha sorprès ha estat la caiguda de vots que ha experimentat el PP. Passar de 8 a 5 consellers un partit que ocupa tot l’espai que va del centre a l’extrema dreta, és una caiguda molt gran. I si a això i afegim la incapacitat que té aquest partit per pactar amb cap altre, si exceptuem CIUTADANS, que quedà fora del Consell, és evident que l’única alternativa possible (confiem que sigui també eficaç i beneficiosa) era la dels qui han acabat assumint el poder després d’un pacte a tres que, si volen dur a bon port les promeses que han fet i satisfer les esperances que han despertat entre molta gent, hauran de fer un exercici constant de diàleg, de moderació i de respecte a les idees dels altres.

En realitat, la invitació que féu en el discurs programàtic la presidenta econacionalista Maite Salord (primera en l’exercici d’una presidència in partibus que compartirà amb la socialista Susana Mora) de convidar l’oposició a formar part de la Comissió de Govern n’és una mostra més que evident –i d’una importància real, no simbòlica-, d’aquesta voluntat de diàleg, que pretén governar a partir d’un programa pactat però obert als suggeriments de l’oposició.

Diguem també que la fórmula per governar la primera institució menorquina és semblant a la que s’ha forjat a Mallorca per elegir la presidenta de la Comunitat autònoma, amb la diferència que, allí, PODEM no ha entrat a formar part del govern i es queda a l’aguait del que pugui passar, cosa força més perillosa per al pacte a dos (PSOE-MES), ja que la inexperiència de PODEM, la mal·leabilitat a què ja he fet referència i la proximitat d’unes eleccions generals que són –aquestes sí!- la prova de foc i la fita on posa totes les seves esperances Pablo Iglesias, pot ser la causa d’algun ensurt que no sigui fàcilment controlable.

Dit això, he d’afegir que el nomenament de ciutadans menorquins per a funcions de govern a la Comunitat autònoma m’ha semblat una decisió encertada, i em plau que aquests ocupin les funcions primordials en matèria de cultura, una àrea que el PP va menystenir (quan no vilipendià) amb persones que no s’havien mai caracteritzat per tenir una presència activa (no dic decisiva o considerable, sinó tan sols activa) en el camp cultural i que, en matèria d’ensenyament, no sols ens van voler fer combregar amb rodes de molí, sinó que ens van fer sofrir empegueïments i vergonyes alienes que els ciutadans de les Balears no ens mereixíem ni de prop.

El nomenament d’Esperança Camps com a consellera de Cultura, la decisió d’aquesta d’elegir Jaume Gomila per a la direcció general de cultura i Marta Fuxà per a la de política lingüística són decisions que m’emplenen de goig perquè conec la vàlua d’aquestes persones, que tenen –les tres- una trajectòria universitària i de treball cultural en el marc de la societat civil més que coneguda i apreciada. Camps com a novel·lista de prestigi i periodista de televisió; Gomila a la curta direcció de la Biblioteca Pública i com a home de teatre; i Fuxà a la presidència d’una associació cultural que ha volgut mantenir la dignitat de la nostra llengua davant dels embats d’aquells que només tenen qualificatius de menyspreu per tots els qui no combreguen amb les seves idees i contemplen la realitat sorgida de les eleccions si més no com una hecatombe. Si ho faran bé o malament aquests nous càrrecs no ho sabem. Ho dirà el temps amb la seva gestió, però estic segur que, com a mínim, no faran cadufades com les que hem conegut al cim d’aquesta important conselleria els darrers anys.

———–
N.B. En el marc de les ciències socials, un científic proper a mi ha rebut la invitació d’una universitat catalana per assistir a un “Seminari de Gènere” (sic). Diu la invitació que “Aquesta formació ha d’afavorir la vivència en entorns democràtics, participatius i no excloents, i promoure ciutadanies no negades, en contextos de convivència que es van construint a través de relacions no marcades per les estructures estereotipades, com el gènere, sinó respectuoses i reconeixedores de les diferències.”

Davant això, el meu amic m’escriu: “Quin mal que han fet les mal anomenades ‘ciències’ socials passades pel filtre postmodern. T’imagines haver de llegir una tesi doctoral escrita tota ella amb una prosa no estereotipada lliure de les estructures emfàtiques, i canalitzada a través d’una ciutadania no negada i reconeixedora de la diferència? Em mor!”

Per més que intento comprendre-ho, em costa entendre què persegueixen els salafistes compromesos amb l’Estat Islàmic, aquest que acabarà fent petit Al-Qaeda després que ha ocupat zones extenses de l’Iraq i de Síria, ha decidit aplicar la llei islàmica (xaria) al peu de la lletra i provoca morts i desolació per tot arreu.

Llegia avui una crònica impressionant de Xavier Mas de Xaxàs, enviat especial de La Vanguardia a Tunísia, on el periodista transcriu la conversa que va tenir amb un jove islamista, de nom Abu Zeineb, que somreia mentre justificava la mort dels 39 turistes innocents a la platja. Aquest –diu el periodista- no era un somriure maligne, sinó carregat d’esperança en un món més just.

-Volem ser iguals, i les morts no pararan fins que ho siguem.

-Iguals en què? -li va preguntar.

-Iguals en tot, i això significa tenir el dret a viure segons la llei de Déu i no de la democràcia i el capitalisme occidental, no de l’exèrcit dels Estats Units, no dels governs europeus amb la seva falsa retòrica sobre el multiculturalisme i els ajuts al desenvolupament. Ens sentim oprimits i dominats, i per això lluitem.
Llavors el periodista li pregunta si l’Alcorà justificava matar, perquè poc abans de parlar amb ell, Faisal Uslati, un venedor de mobles, salafista moderat, li havia explicat, asseguts en un sofà de la seva botiga, a dos carrers de la mesquita, que “matar és pecat, no és al Llibre, és injustificable”.

-El que és injustificable ­respon Abu Zeineb­ és matar sense una causa, i aquest no n’és el cas. La gihad en té una, de causa. L’hi acabo d’explicar. Sap quantes desenes de milions de persones han matat els Estats Units? Vostè sap que Occident roba el nostre petroli i ens imposa uns costums que no tenim més remei que acceptar perquè si no ho fem semblem bàrbars?

-Però per què han de morir turistes innocents a mans d’un terrorista? –li demana tot seguit el periodista, i ell respon també amb una pregunta:

-Per què li diu terrorista, així d’entrada, sense entendre les seves causes?

-Seif Rezgui no era un terrorista? –li replica el periodista sorprès-. Va matar 39 banyistes a sang freda, un atac que es va atribuir l’Estat Islàmic.

-Rezgui tenia les seves raons i jo les entenc, i no només perquè fos pobre, sinó perquè va dir prou. Jo no crec que s’hagués de matar els turistes, però comprenc que un bon musulmà esclati davant la provocació constant, en ple Ramadà, de gent que es banya despullada, que beu alcohol i fuma a tota hora, sense mostrar respecte per les nostres creences. Veu com no som iguals? El turista és arrogant, se sent superior. Vosaltres ara ploreu la mort de 39 europeus en una platja de Tunísia, però abans no heu sentit res per la mort de milions de musulmans, igual d’innocents, a mans dels exèrcits occidentals a l’Iraq, l’Afganistan, Síria, Líbia i tants altres països. La pega que teniu és que no sou capaços d’assumir les vostres responsabilitats.
Finalment, el periodista li demana per què d’Al-Riad i d’altres barris de Susa, com Al-Xabaab, Al-Qalaa Al-Kubra i Haman, han sortit centenars de joves gihadistes per lluitar a l’Estat Islàmic. Respon:

-Se’n van anar convençuts, cregui’m, perquè l’islam veritable és nostre i de ningú més. Només nosaltres veiem la realitat. Som executors de la voluntat de Déu i serem recompensats al paradís.

He de confessar que aquestes respostes em descol·locaven. No em sentia capaç d’assumir-les interiorment, per bé que m’ajudà a interpretar-les una reflexió de Jaume Flaquer, responsable de l’àrea teològica de Cristianisme i Justícia, i especialista en el món islàmic. El salafisme com un fonamentalisme, diu Flaquer, neix a partir de la mateixa constatació, de la mateixa preocupació i de la mateixa “solució”: El món ha canviat, l’islam s’ha anat contaminant al llarg dels segles amb “innovacions” provinents del cristianisme (celebració del naixement del Profeta a semblança del Nadal), del paganisme i de l’animisme (pelegrinatges a les tombes dels sants, exaltació divinitzant dels guies espirituals del sufisme, etc.), del món modern (democràcia, drets humans, etc.). Davant això, el salafisme proposta tornar a l’origen de l’islam, o més aviat, a allò que ells creuen que és l’origen de l’islam, per aplicar-ho avui en dia en la seva literalitat. Aquesta literalitat és, doncs, una veritable neurosi que va des del retorn a la moneda de l’època fins a orinar d’una determinada manera, passant per menjar o vestir igual que ho feia Muhàmmad. I com a neurosi obsessiva, afecta a una proporció de la societat, i això fa que trobem salafistes en totes les capes socials.

Tenim, doncs, que, en si mateix, el salafisme no s’identifica amb el terrorisme, però lògicament és caldo de cultiu del gihadisme, o el que és el mateix, de la utilització de mitjans violents per assolir aquesta tornada a l’origen.

Al-Qaeda i l’Estat Islàmic són dues de les seves formes. La diferència principal entre la primera i la segona és que aquesta última ha decidit reimplantar també allò que creu que va ser l’estat islàmic de l’època de Muhàmmad a Medina. Ha afegit una dimensió política a la simple tornada als costums antics. A més, ha incorporat un contingut escatològic a la seva visió: el món està a punt de viure la gran batalla final entre el bé i el mal, entre les tropes del veritable islam i les dels croats, jueus i musulmans impius. En concret, l’exèrcit del mal estarà format per una aliança de setanta estendards, i la coalició americana actual ja té seixanta adhesions!

Flaquer va encara més enllà i, seguint aquesta interpretació escatològica, ens diu que és creença dels salafistes que en aquests temps finals que vivim també baixarà Jesús per ser califa de l’islam. El seu descens esperat s’esdevindrà a la mateixa Damasc, per la qual cosa és urgent conquerir la ciutat. Tenim, doncs que, rere aquesta manera de pensar, trobem també una literatura apocalíptica que forma part de l’islam. I el salafisme, juntament amb una bona part de la comunitat musulmana, no oblida el sentit simbòlic i la interpreta com a esdeveniments històrics de la fi dels temps.

L’única cosa que fa, doncs, l’Estat Islàmic és identificar el món actual amb aquest temps que li ha tocat viure, per actuar tot seguit en conseqüència. Estem, doncs, davant d’un fenomen que és extraordinàriament preocupant.