Archive for Juliol de 2018

Catalunya: Tot el poder per al Cèsar

29 Juliol 2018

Amb el que hem pogut veure al llarg del darrer cap de setmana als congressos del PP i del PDeCat, podem certificar que la moderació, el respecte a les opinions de l’adversari, l’actuar sense presses i la defensa de les idees de manera ordenada i racional s’ha acabat. S’imposa la rauxa, el sotmetiment dels altres i el populisme en primer grau. Tenia, doncs, raó Sergi Pamias que escrivia que, a partir d’ara, “la moderació és un anacronisme que no pot competir amb els populismes patriòtics i les jugades mestres dels qui, des de pols oposats com Casado i Puigdemont, reinventen el fer país. L’un ho fa per blindar-lo amb el formigó del retrocés estatalista i l’altre per propulsar-lo cap a una república que, per ser operativa, imposa la pirulasegons la qual el Parlament tanca per vacances perquè és autonòmicament inútil.”

Aquí podria ja tancar el meu article, perquè amb això està dit tot. Agafeu-vos, doncs, ben fort, moderats i antipopulistes, persones que voleu reflexionar i guiar-vos per la raó, perquè el temps que hem encetat no és el vostre. Vosaltres (entre els quals jo m’incloc) esteu passats de moda. Per tant, carregueu-vos de paciència i conformeu-vos, perquè ningú no us demanarà l’opinió, i si goseu donar-la, ningú no us farà cas. I fareu bo si no us tracten de “carques” o “retrògrades”.

Però hem de seguir escrivint, ni que sigui per raonar una mica les afirmacions que acabo de fer, i deixant de banda el PP (partit que ha permès que tot es podrís a Espanya i s’ha mostrat incapaç de fer res positiu per resoldre el problema sorgit a Catalunya, i que a partir d’ara serà dirigit no sabem si pel millor dels dos candidats en pugna o bé pel menys dolent), he de fixar-me en el que ha succeït al congrés del PDeCat on, amb la mateixa lleugeresa com s’ha actuat a Madrid, i potser amb força més mala bava, el Cèsar Puigdemont ha imposat el seu personalisme radicalitzat i no ha dubtat a sacrificar Marta Pascal, que havia representat la moderació i la recerca de solucions per redreçar el camí amb el vot favorable a la moció de censura en favor de Pedro Sánchez. Doncs bé, amb la defenestració de Pascal això s’ha acabat, i Puigdemont podrà imposar els seus criteris de radicalitat, convençut que, perquè triomfin els seus plantejaments, tan com pitjor vagin les coses al país millor li aniran a ell, ja que sap molt bé que només en el conflicte, en l’enfrontament, podrà acabar imposant el seu projecte unilateral que apunta vers aquesta “Crida Nacional per la República” que pretén consumar una OPA hostil que li permeti fogacitar tot l’independentisme i assumir el control absolut del que queda del PDeCat, tot complicant el paper del grup parlamentari que aquest partit té al Congrés, que és el responsable -greu delicte!- d’haver votat en favor de Pedro Sánchez.

Si contra Franco vivíamos mejor, no hi ha dubte que, per a Puigdemont i el seu vicari a la terra, Quim Torra, contra Mariano Rajoy (que sempre es va tancar en banda a qualsevol diàleg i, per tant, a qualsevol solució pacífica i ordenada del problema català) també es vivia millor que contra Pedro Sánchez i el seu govern que, com a mínim, han mostrat una certa disposició a enfrontar el problema de cara amb la idea de trobar-hi una solució, a pesar que són conscients que tot plegat és molt difícil.

Conclòs el congrés, tots hem vist com l’assemblea del PDeCat ha reduït l’organització a poc més que una força testimonial subsumida en el moviment que Puigdemont s’ha tret de la màniga, consumant així una iniciativa que estarà guiada en tot moment per una important càrrega emocional, vàlida per alimentar el populisme, que ideològicament es difuminarà tan com sigui necessari per fer-se transversal, però clarament rupturista, doncs això és el que importa. Segurament s’inspirarà en l’Scottish National Party, oblidant-se, però, que Alex Salmond, que en va ser el seu principal dirigent, s’ha cansat de recordar als catalans que la impaciència és un error i que els escocesos van trigar més de mig segle a pactar una consulta. Però no. Puigdemont té pressa. Molta pressa… per dur el país a les penyes, que és on, si Déu no hi posa remei i Esquerra Republicana no ho impedeix (avui l’esperança de moderació i de seny roman sembla que gairebé exclusivament en ERC) acabarem tots plegats.

Hem de reconèixer que Puigdemont ha tingut en favor seu la deficient actuació dels jutges i, de manera molt particular, la del magistrat Pablo Llarena, que ha pretès basar el gruix del sumari sobre el delicte de rebel·lió, que és, com tots ja sabem, un delicte que no es pot sustentar sense la violència, i el relat que s’ha vist obligat a construir no ha fet sinó carregar les tintes sobre aquesta actuació violenta que gairebé ningú va veure en el grau que exigeix el Codi Penal per configurar el delicte de rebel·lió, sense la qual (per més que hi ha hagut desobediència, probablement sedició i també malversació de cabals públics) difícilment s’hagués pogut ordenar una presó provisional en els termes que s’ha fet ni prendre la decisió d’inhabilitar els diputats acusats.

No cal dir que la resolució del tribunal alemany de Schleswig-Holstein, més o menys fundada, (he pogut llegir articles molt fonamentats que la critiquen durament, i no de juristes que es mouen a l’òrbita del PP i de C’s, sinó de juristes de prestigi clarament independents), ha aconseguit, però, deixar l’instructor del sumari i, en definitiva, el Tribunal Suprem espanyol sota sospita d’incompetència i de parcialitat, i això ha donat ales al Cèsar per iniciar aquesta acció de duresa que li ha permès novament construir el seu discurs rupturista amb possibilitats d’obtenir un cert eco davant l’opinió pública internacional. També -i això és important- davant molta gent catalana que mai no havia militat en el sobiranisme ni en l’independentisme, però que ha vist amb mals ulls la no actuació del govern del Rajoy, la sobreactuació de Pablo Llarena i el suport incondicional (tan incondicional com innecessari) del rei Felip VI en aquell discurs del 3 d’octubre. I no cal dir que, mentre això no canviï una mica, mentre el Tribunal Suprem segueixi mantenint a la presó els líders polítics abans de ser jutjats i condemnats, Puigdemont tindrà el camí força més pla per dur a terme el seu projecte.

L’únic que de moment no ha aconseguit Puigdemont és incorporar ERC a la seva aventura rupturista. I això és important. Tant com esperançador. Perquè l’oferta feta pel Cèsar d’incorporar ERC al seu projecte estrella, que és aquesta “Crida Nacional per la República”, ha estat desestimada des del primer minut. He vist, doncs, amb satisfacció la negativa que ha fet a Puigdemont la portaveu del partit, Marta Vilalta, mentre proposava als partits i a les entitats sobiranistes d’ “asseure’s i negociar conjuntament una estratègia comuna” i “traçar un full de ruta que pugui compartir tot l’independentisme per concretar els passos que cal seguir”. I això, encara que cregui en la “unitat d’acció”. Però demana que aquesta es concreti “per escrit”, de manera que quedin clars “quins són els objectius que caldrà anar aconseguint des de l’independentisme els anys vinents”.

I mentrestant, el Parlament tancat fins al 2 d’octubre! ¿Qui controlarà, doncs, l’executiu? ¿Quis vigilat vigilantem?

Anuncis

Sobre la inconstitucionalitat de l’impost de Plusvàlua (i d’altres impostos)

22 Juliol 2018

La STC 59/2017 va suposar un autèntic terratrèmol per a les hisendes locals quant va anul·lar determinats preceptes del TRLHL (Text Refós de la Llei d’Hisendes Locals) relatius a l’IIVTNU (Impost sobre l’Increment del Valor dels terrenys de naturalesa urbana, anomenat vulgarment “plusvàlua”) en sancionar que perquè es pugui gravar amb un impost una plusvàlua ha d’existir aquesta plusvàlua i que és el legislador qui ha de definir els elements fonamentals de la relació tributària de manera que sigui compatible amb la Constitució, tasca que no pot assumir TC.

La sentència constitucional va deixar a l’aire una qüestió fonamental que ha estat resolta de manera obertament dispar pels Tribunals Superiors de Justícia i que és, ni més ni menys, si la declaració d’inconstitucionalitat exigeix que els ajuntaments tornin el percebut per l’impost sempre que no hagi prescrit en favor seu i si esdevé inexigible l’impost mentre es legisla per definir bé el fet imposable i altres elements d’aquest.

Per això és tan important la recent STS. núm. 1.163/2018 de la Secció Segona de la Sala del Contenciós-Administratiu, dictada el 9 de juliol de 2018, per tal d’unificar els diferents criteris seguits pels tribunals inferiors, la doctrina de la qual es pot resumir dient que, encara que no s’hagi aprovat la reforma legislativa, l’IIVTNU segueix sent exigible sempre que hi hagi una plusvàlua real, perquè el TC ha declarat inconstitucionals i nuls els articles 107.1, 107.2.a) del TRLHL només parcialment, a diferència de l’article 110.4, anul·lat íntegrament.

D’aquesta manera queda fixada la doctrina:

F.D. QUINTO. – De la interpretación del alcance de la declaración de inconstitucionalidad contenida en la STC 59/2017 que acabamos de efectuar (parcial en lo que se refiere a los artículos 107.1 y 107. 2 a) del TRLHL y total en relación con el artículo 110.4 del TRLHL) resultan, en esencia, tres corolarios: (1) primero, anulada y expulsada definitivamente del ordenamiento jurídico la prohibición que tenían los sujetos pasivos de probar la inexistencia de incrementos de valor en la transmisión onerosa de terrenos de naturaleza urbana ex artículo 110.4 del TRLHL, puede el obligado tributario demostrar que el terreno no ha experimentado un aumento de valor y, por ende, que no se ha producido el nacimiento de la obligación tributaria principal correspondiente al IIVTNU; (2) segundo, demostrada la inexistencia de plusvalía, no procederá la liquidación del impuesto (o, en su caso, corresponderá la anulación de la liquidación practicada o la rectificación de la autoliquidación y el reconocimiento del derecho a la devolución); y (3) tercero, en caso contrario, habrá de girarse la correspondiente liquidación cuantificándose la base imponible del impuesto de conformidad con lo previsto en los artículos 107.1 y 107. 2 a) del TRLHL (que, según hemos dicho, han quedado en vigor para los casos de existencia de incremento de valor).

F.D. SÉPTIMO. – Criterios interpretativos sobre los artículos 107.1, 107.2 a) y 110.4, todos ellos del TRLHL, a la luz de la STC 59/2017. Conforme a lo hasta aquí expuesto, y según ordena el artículo 93.1 LJCA, procede fijar la siguiente interpretación de los preceptos legales concernidos en este litigio:

1º) Los artículos 107.1 y 107.2 a) del TRLHL, a tenor de la interpretación que hemos hecho del fallo y del fundamento jurídico 5 de la STC 59/2017, adolecen solo de una inconstitucionalidad y nulidad parcial. En este sentido, son constitucionales y resultan, pues, plenamente aplicables, en todos aquellos supuestos en los que el obligado tributario no ha logrado acreditar, por cualquiera de los medios que hemos expresado en el fundamento de derecho Quinto, que la transmisión de la propiedad de los terrenos por cualquier título (o la constitución o transmisión de cualquier derecho real de goce, limitativo del dominio, sobre los referidos terrenos), no ha puesto de manifiesto un incremento de su valor o, lo que es igual, una capacidad económica susceptible de ser gravada con fundamento en el artículo 31.1 CE.

2º) El artículo 110.4 del TRLHL, sin embargo, es inconstitucional y nulo en todo caso (inconstitucionalidad total) porque, como señala la STC 59/2017, “no permite acreditar un resultado diferente al resultante de la aplicación de las reglas de valoración que contiene”, o, dicho de otro modo, porque “impide a los sujetos pasivos que puedan acreditar la existencia de una situación inexpresiva de capacidad económica (SSTC 26/2017, FJ 7, y 37/2017, FJ 5)”. Esa nulidad total de dicho precepto, precisamente, es la que posibilita que los obligados tributarios puedan probar, desde la STC 59/2017, la inexistencia de un aumento del valor del terreno ante la Administración municipal o, en su caso, ante el órgano judicial, y, en caso contrario, es la que habilita la plena aplicación de los artículos 107.1 y 107.2 a) del TRLHL.

Indubtablement la STS 1163/2018 és una bomba d’oxigen per als ajuntaments espanyols (no tots, la competència del TS no s’estén a tot Espanya en aquesta jurisdicció) perquè en aquests temps que corren demanar una reforma legal en matèria tan sensible i amb la relació de forces que hi ha a les Corts es diu més fàcil que es fa.

Així que, ja posats a opinar, jo afegiria:

1.- El TC en la seva sentència es va fonamentar en el principi constitucional que només es pot gravar la capacitat econòmica efectiva, i no la fictícia. Doncs bé, la Constitució, a més d’aquest límit, també prohibeix els impostos amb “abast confiscatori”. Per tant, a manera d’exemple, si la plusvàlua real és de 5.000 euros, però la plusvàlua teòrica o fictícia (base imposable) és superior per aplicació de les normes vigents (com ve a dir el TS), el TC també hauria de declarar inconstitucional per confiscatori un impost que acabi gravant una plusvàlua real amb un percentatge tan elevat que pugui ser considerat confiscatori. ¿I què s’entén per confiscatori? Aquesta és una altra qüestió …. L’única pista és que actualment hi ha un límit en renda (crec que el 56%) i un altre límit conjunt IRPF + Patrimoni, que és el 70%), i el TC no els ha considerat confiscatoris (encara).

2.- Si el TC ha declarat inconstitucional gravar en un impost local una suposada plusvàlua presumida per la llei (ficció legal) quan no hi ha realment plusvàlua, per la mateixa raó hauria de declarar inconstitucional gravar en un impost estatal (IRPF) un suposat rendiment de capital immobiliari per la tinença d’immobles urbans diferents de l’habitatge habitual (una altra ficció legal) quan en realitat no hi ha tals rendiments.

3.- I l’IBI que grava el ser propietari d’immobles, també pressuposa gravar rendes presumptes (altre supòsit inconstitucional per ser una ficció legal) quan en realitat està gravant la mera tinença o propietat (una altra inconstitucionalitat doncs, ja que això es declara i grava en l’Impost de Patrimoni).

I així podríem seguir amb molts altres impostos, que són igual o més inconstitucionals que l’ IIVTNU, encara que no ho vulguem veure. Però el TC és un òrgan de l’Estat, i no farà l’harakiri al finançament del mateix Estat i de les altres administracions que l’integren.

El tancament del sumari: rebel·lió i inhabilitació dels diputats

15 Juliol 2018

El sumari que ha dut a terme el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, ha arribat a la seva fi. No hi ha dubte que aquest marcarà una fita important a la història processal del nostre país, no sabem si per la seva pulcritud, per la seva genialitat o pels errors que hagi pogut cometre. Tot dependrà de com es tanqui el judici oral que, probablement, podrà tenir lloc durant la propera tardor.

Si d’una cosa pot presumir el jutge Llarena és d’haver estat coherent amb ell mateix i tossut fins al final, ja que no ha cedit pràcticament en res. I si d’entrada accedí a deixar en llibertat provisional sota fiança determinats d’aquests polítics, ben aviat rectificà al·legant la possibilitat de fugida i de reiteració del presumpte delicte comès.

L’eix sobre el qual ha carregat el jutge el pes de les seves decisions ha estat en el fet que en l’actuació dels polítics processats va haver-hi violència, element que li ha permès de fixar -i mantenir fins al final– el delicte de rebel·lió, delicte gravíssim, que les defenses i una gran part de la ciutadania rebutja perquè entenen que no és cert que es generés el grau de violència que exigeix el Codi Penal per a aquest delicte, però que tant el Ministeri Fiscal, com el partit Vox, d’extrema dreta, que han formulat acusació, sostenen, i també sosté el jutge instructor.

Un cop tancat el sumari serà, doncs, interessant veure què farà el Ministeri Fiscal (Vox, òbviament, mantindrà l’acusació), perquè al front d’aquesta institució ja no hi ha el fiscal Maza, ni tampoc el que el va substituir arran de la seva mort inesperada, sinó la nova fiscal, María José Segarra, recentment nomenada pel govern de Pedro Sánchez, la qual no s’ha pronunciat encara -no era el moment processal de fer-ho-, però que d’immediat haurà de començar a prendre cartes en la qüestió. I no hi ha dubte que la possible recomposició de la Secretaria Tècnica de la fiscalia pot oferir noves pistes sobre quina orientació vol donar Segarra al procés.

De tota manera, el que en aquests moments representa una novetat sorprenent (al menys per a mi) és l’última decisió presa per Llarena d’inhabilitar els processats que ostenten el càrrec de diputat al Parlament de Catalunya -inhabilitació que només era possible si es mantenia el càrrec de rebel·lió-, que implicarà, si acaba essent efectiva, la suspensió dels drets com a diputats del Parlament a l’expresident Carles Puigdemont, de l’exvicepresident Oriol Junqueras, i dels exconsellers Josep Rull, Jordi Turull i Raül Romeva, a més de l’expresident de l’ANC Jordi Sànchez. La disposició no afecta, en canvi, al també diputat Antoni Comín, que de moment en queda al marge perquè el jutge entén que el seu processament encara no és ferm.

La decisió d’inhabilitar provisionalment els diputats té dos tipus de conseqüències: la primera afecta al seu estatus personal, ja que el reu queda sense la possibilitat d’exercir el dret de vot al Parlament. La segona, d’ordre polític, implica que els grups parlamentaris als què estan adscrits perden pes ja que, en no poder votar els diputats suspesos, disminueix la seva força a l’hora de decidir les qüestions que se sotmeten al vot dels parlamentaris. Altera, per tant, el joc de majories i falseja la representació que va sorgir de les eleccions del passat 21 de desembre al Parlament de Catalunya.

Sabent el jutge Llarena que seria acusat d’alterar aquest joc de majories i, per tant, de falsejar la democràcia, i conscient també que les mesures dictades per ell van directament en contra de sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, quan aquest diu que “cap sentència judicial no pot alterar la voluntat popular”, ha pres una decisió que no dubto de qualificar d’insòlita per evitar això, consistent a permetre la substitució provisional dels inhabilitats pels qui els segueixen a la llista electoral del partit o coalició amb la qual es van presentar a les eleccions del passat 21 de desembre. Substitució que duraria mentre durés la inhabilitació dels titulars.

Curiosament, res d’això no està previst a la llei: ni al reglament del Parlament, ni a la llei electoral, ni a l’article 384 bis del Codi Penal, que és el que aplica el jutge i en virtut del qual ha acordat la mesura de presó provisional i ara la suspensió dels diputats com a càrrecs públics mentre es mantinguin les circumstàncies esmentades, ja que si deixessin d’estar acusats de rebel·lió, el fet d’una renúncia definitiva als càrrecs implicaria un greuge d’impossible tornada enrere.

¿Te facultats un jutge instructor per habilitar provisionalment com a diputats persones que no ho són? No ho sé, però si pot fer això sense un suport legal clar, haurem de reconèixer que el poder del jutge instructor (no del Tribunal que sentencia!) és gairebé omnímode, i això em sembla extraordinàriament perillós. No em sorprèn, doncs, que aviat hagin sortit veus discrepants, com la del Síndic de Greuges a Catalunya, el qual considera que “els diputats provisionals no existeixen i la suspensió que es pot argumentar així és inviable”. En la seva opinió, “mai una mesura cautelar pot entrar sobre el fons i per temps indefinit”, que és el que està fent Llarena.

Què en dirà el Parlament? Ho desconec, encara que, de moment, a l’hora d’escriure aquest article, la Mesa del Parlament ajornava la suspensió dels diputats i demanava un informe jurídic als lletrats de la cambra sobre la resolució del jutge. No deixa de ser una actitud prudent. No em sorprendria, però, que s’oposés a fer una cosa que no preveu el reglament de la Cambra, encara que l’experiència també els diu que, de no obeir, incorreran en un delicte de desobediència, i els jutges, com hem vist, no estan per filigranes.

En definitiva, que després que el president Rajoy vagi deixar el mort a mans dels jutges, el retorn a la política de què parlaven Sánchez i Torra a la seva reunió de dilluns passat a La Moncloa no deixa de ser una alternativa difícil de reconduir.

—-

P.S. ¿Com deixa a la justícia espanyola la resolució del tribunal alemany de Schsleswig-Holstein, que aprova extradir Puigdemont exclusivament per “malversació”, i nega que hagi comès no sols el delicte de rebel·lió sinó també el de sedició? ¿Pot seguir el Tribunal Suprem despistant com si res? ¿Renunciarà a l’euro ordre per no haver de fer el ridícul?

 

El difícil diàleg Sánchez-Torra sobre Catalunya

8 Juliol 2018

No hi ha dubte que el canvi de govern a Espanya, sorprenent i impensable uns dies abans que es produís, ha significat una alenada d’aire fresc per al nostre país, ja que la incapacitat absoluta del govern de Rajoy per donar sortida als principals problemes que l’Estat tenia plantejats significava una veritable barrera per avançar, tot i que avançar no és fàcil quan una possible resolució de la principal qüestió que té plantejada el país -el futur de la relació entre Catalunya i Espanya- exigeix un debat entre plantejaments absolutament oposats que, a més, comprometen aspectes legals de primera magnitud, ja que la Constitució (que és, per descomptat, modificable, però que no es pot modificar fàcilment), impedeix prendre decisions contràries a la mateixa, a risc que la justícia faci caure tot el pes de la llei (i més encara, ja que, com hem vist, els jutges també tenen ànima i ideologia, tot i ser independents del govern), i des del govern de l’Estat tampoc es poden fer impossibles, ja que, no només no es contempla el problema des del mateix angle que l’observen els polítics independentistes catalans, sinó que no hem d’oblidar que té un molt fràgil suport parlamentari i dos partits enemics (PP i Ciutadans) que li tenen jurada.

El de Rivera, des que el partit va néixer, ja que va sorgir per trencar i batre el catalanisme polític; i pel que fa al PP, perquè a més de no haver sabut gestionar la crisi catalana, després que ha perdut el poder s’han llançat a la muntanya, com ho demostra la ja famosa frase de Sáenz de Santamaría dient que “no hi haurà prou paracetamol al món per curar el mal de cap que li donarem a Sánchez”, o bé les declaracions de Cospedal, que compara l’independentisme català a les accions de l’ETA basca en el passat, i fins les acusacions del jove (i masteritzat per la Joan Carles I) Pau Casado, quan diu que a Catalunya s’adoctrina a totes les escoles i que una reforma constitucional no significarà més competències per Catalunya perquè “el model de transferències ja està culminat”. Per tant, “la reforma constitucional mai podrà ser una proposta per acontentar els independentistes”. Amb aquests vímets, comprendrà el lector que difícilment es pot confeccionar un bon cistell.

Ara que si observem la qüestió des del costat català, la situació tampoc no ens permet ser molt optimistes. És cert que els passos que està fent Sánchez -l’últim i principal fins avui és el de l’acostament dels polítics presos a les presons de Catalunya- poden ajudar molt a apaivagar els ànims (per bé que, en sentit contrari, estan crispant els seus enemics situats a la dreta espanyola, que, en lloc de tirar aigua al foc el ruixen amb gasolina i critiquen el president per “estar cedint al xantatge dels terroristes”.

I dic que poden apaivagar els ànims i afavorir l’apropament de posicions a pesar que els catalans no demanen només un acostament dels presos sinó la seva llibertat. En aquest sentit ha estat molt gràfica la coordinadora de l’PdeCat, Marta Pascal quan ha afirmat que “la presó preventiva és una salvatjada” (jo, més prudent, em limito a creure que és un error i, possiblement, una injustícia processal), però això no treu que estigui convençut que el fet d’haver traslladat a Catalunya a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, d’una banda, i Carme Forcadell i Dolors Bassa de l’altra, pot consolidar el clima de distensió en la relació que s’obre entre les administracions catalana i espanyola en vigílies de la propera reunió a la Moncloa entre Quim Torra i Pedro Sánchez.

Tot i que el president de la Generalitat, que va visitar els presos a les presons catalanes tan aviat com hi van arribar, va voler explícitament desvincular el trasllat d’aquests a la seva trobada amb Sánchez, afirmant que “aquest trasllat no és cap gest” del Govern espanyol “ni és cap concessió política, i en cap cas forma part d’una negociació”, afirmacions que, unes hores més tard, va compartir íntegrament el president del Parlament català, Roger Torrent, no tinc cap dubte que aquest acostament pot no sols afavorir el diàleg amb Madrid, sinó alguna cosa més, que ha destacat Mayka Navarro a “la Vanguardia”, en afirmar que el trasllat dels presos a Catalunya facilitarà, sens dubte, el contacte d’aquests amb les seves respectives formacions polítiques i entitats, i reforçarà previsiblement la seva autoritat i ascendència, que molts vaticinen que guanyarà punts respecte al paper secundari que s’han vist obligats a exercir en comparació amb la línia marcada, per exemple, per Carles Puigdemont des de Bèlgica i Alemanya. I a partir d’aquí, la previsió és que el protagonisme dels empresonats en el dia a dia del nou moment polític que viu Catalunya vagi progressivament en augment.

Però entre Sánchez i Torra, entre Madrid i Barcelona, ​​s’obre de moment un abisme, i abans que “negociar” hauran de “parlar” llargament, ja que, si contemplem de manera objectiva el panorama polític, arribarem molt aviat al convenciment que, ara per ara, no estem davant un escenari apte per poder desenvolupar una negociació política en termes complexos. I això perquè, com ha escrit sàviament Francesc-Marc Álvaro, també a “La Vanguardia”, el bloc independentista no ha aconseguit fixar una estratègia clara i compartida, mentre el Govern de Catalunya tampoc ha estat capaç fins avui de construir un discurs que vagi més enllà d’exigir la llibertat dels presos, recordar el referèndum de l’1 d’octubre i posar el dret d’autodeterminació en el primer lloc de la llista.

Al seu torn, el Govern de Sánchez haurà de desmarcar-se clarament de l’etapa de Rajoy, però ho haurà de fer sense que sembli que canvia del tot la lògica que ha seguit l’Estat durant el procés, la qual cosa li exigirà una reorientació lenta de la nau. En aquest sentit, el paper que dugui a terme la nova Fiscal General de l’Estat, María José Segarra, serà molt il·lustratiu.

“Fa falta temps -escriu Francesc-Marc Álvaro- per arribar a convertir les paraules en diàleg i el diàleg en possible negociació. El temps és l’oxigen de la política, un principi que en aquest escenari trontolla per dos motius: Sánchez disposa només de dos anys per consolidar-se i les bases independentistes continuen influïdes per la consigna ‘tenim pressa’, una idea que els dirigents només repliquen amb la boca petita.”

Als 50 de la “Humanae Vitae”

1 Juliol 2018
Cap decisió papal havia estat esperada amb tanta expectació i tant d’interès per part de les consciències com la que va prendre Pau VI respecte dels mètodes per a la regulació de la natalitat. Aquest mes de juliol farà 50 anys que aparegué per fi l’encíclica “Humanae Vitae” per mitjà de la qual el Papa deia no a la píndola i als mètodes anticonceptius. Per a molts matrimonis catòlics representà una gran desil·lusió. Als científics els provocà una gran preocupació pel que feia referència al problema de l’explosió demogràfica. Als no creients i ateus,  aquesta va ser una ocasió per riure’s de la estreta visió mental del problema. Després que Karl Rahner, un dels més grans teòlegs catòlics del segle XX, exposés la seva opinió “Sobre l’encíclica Humanae vitae” en un article aparegut a “Stimmen der Zeit” pel setembre de 1968 –que fou traduït a totes les llengües-, la revista “Der Spiegel” li va fer una entrevista (“Der Spiegel” 22, 1968, núm. 39, de 23 de setembre, pp. 166-176), de la qual en faré un extret perquè el lector sàpiga què n’opinava en calent aquest teòleg fa 50 anys.

 

Spiegel (S): Doctor Rahner, el Papa ha dit no a la píndola i molts catòlics no han estat conformes amb aquesta decisió. ¿Què li sembla a vostè?

Rahner (R): Com a catòlic tinc l’obligació de prendre’m seriosament la posició que pren l’autoritat suprema de l’Església. Però per altra banda, també tinc com a catòlic el dret i la obligació de no considerar aquesta postura com si fos l’última paraula, sinó que he de seguir reflexionant i elaborant la posició personal que responsablement hagi pres.

S: ¿Vers quina postura vostè més aviat s’inclina?

R: D’acord amb el pensament del Papa, jo diria que l’ús lliure de la píndola no està d’acord amb el que, històricament, ha estat la concepció fonamental catòlica. Però no puc dir que estigui absolutament convençut d’això ni que ho vegi d’una manera clara i evident.

S: Si vostè pondera així els arguments, ¿es pot dir que la seva posició no és igual a la del Papa?

R: Si de mi hagués depès, jo hagués deixat el problema obert. Amb la qual cosa no vull dir que tingui una seguretat absoluta que aquesta actitud hagués està pràcticament i objectivament la millor.

S: ¿Creu vostè que qualsevol catòlic té el dret de reflexionar sobre el contingut de l’encíclica, diferir-ne amb la seva pròpia decisió i, si és possible, arribar a una postura contrària a la de la mateixa encíclica?

R: Per suposat. Em remeto a la declaració de l’episcopat alemany anterior a l’encíclica. Allí es diu que una declaració del magisteri eclesiàstic no pretén ser definitiva, encara que apel·la a la consciència dels catòlics; si és autèntica, ha de deixar oberta la discussió i la possibilitat que es pugui prendre en consciència una altra postura.

S: Però Pau VI –de la mateixa manera que abans Pius XII- ha pretès donar per acabada la discussió i no remoure més l’assumpte.

R: No penso el mateix que vostè. Naturalment una declaració del magisteri eclesiàstic pretén tenir raó i vol que sigui acceptada. Un catòlic no pot dir sense aprofundir-hi més: l’assumpte està exactament com abans. Però també aquest tipus de declaracions suposa, formalment o tàcitament, que és susceptible de reforma i que mai es dóna per acabada del tot la discussió sobre el tema de què es tracta.

S: ¿No ha pres el Papa una actitud anticol·legial, per dir-ho així, quan fins i tot Pius IX consultà els bisbes abans de promulgar el dogma de la infal·libilitat pontifícia el 1870 i Pius XII també ho va fer abans de definir la assumpció corporal de Maria als cels el 1950?

R: Hi ha una gran diferència entre una definició papal ex cathedra, o sigui, la promulgació d’un dogma, i l’exposició d’una doctrina –com és ara el cas de Pau VI-, que pot ser verdadera però reformable. Amb tot, repeteixo que el Papa tenia dret a procedir com ho ha fet. Una altra qüestió és si era la millor forma de fer-ho o la més objectiva. A això no sabria què respondre. El meu desig hagués estat, ho dic sincerament, que el modus procedendi del Papa en aquest assumpte hagués estat col·legial.

S: ¿Davant aquesta discrepància entre doctrina i vida es pot afirmar seriosament que el poble de l’Església catòlica –com diu el Concili- “reconeix amb veneració el que ensenya la jerarquia i tributa una sincera fidelitat al que ella dictamina”?

R: Davant una doctrina que pot ser vertadera, però susceptible de reforma, un catòlic pot prendre de fet dues actituds crítiques diferents, fins i tot en el cas que no l’accepti: dir que li és del tot indiferent el que digui Roma, la qual cosa no és una actitud catòlica, o considerar-la en el seu just valor. Perquè aquí no es tracta d’acceptar una decisió definitiva, sinó de considerar seriosament el que es diu  respecte d’aquest tema amb la possibilitat de posar-ho en dubte o de mirar-lo amb reserva. I això no està en contradicció amb la doctrina del Concili.

S: ¿Creu aleshores vostè que un matrimoni catòlic pot usar la píndola i, això no obstant, pensar que segueix essent obedient al Papa?

R: Sí. Una dona pot pensar així subjectivament. Si objectivament té raó, ja és un altre problema.

S: ¿Per tant, per a aquesta dona, com per a l’Església, és suficient aquesta opinió subjectiva?

R: Sí. Quan algú està subjectivament convençut que ha procedit rectament i d’acord amb la seva consciència, aquests actes no són en principi matèria de confessió.

S: Un antic criteri de l’Església catòlica és que només decideix un: el Papa, i que els altres han d’obeir.

R: La interpretació justa de l’encíclica no permet l’aplicació d’aquest criteri, perquè no es tracta d’una decisió absoluta i definitiva sinó –si vostè vol- d’una declaració provisional que cadascú ha de confrontar i considerar en la seva consciència.

S: ¿Aleshores és reformable l’opinió del Papa?

R: Sí.

S: Vostè ha insistit i destacat, com mols altres teòlegs catòlics, el caràcter provisional i susceptible de reforma d’aquesta encíclica. ¿No és més aviat tot el contrari: que, després de Pius XI i Pius XII, ara el tercer Papa estableix ja amb tota seguretat aquesta doctrina i treu la possibilitat d’una revisió?

R: No. Prenguem per exemple la prohibició de l’interès. Sobre això hi ha molts més papes que van prendre una actitud negativa durant molt més temps que els trenta o trenta-cinc anys que duem de l’actitud de la Santa Seu respecte a la regulació de la natalitat. Si ens fixem en aquest període molt més llarg, potser la realitat ens semblarà diferent.


%d bloggers like this: