Archive for Juny de 2014

Sobre el paper moderador de Felip VI

29 Juny 2014

Més enllà de quines siguin les nostres preferències per al sistema polític del país en el sentit d’escollir república o monarquia constitucional, la realitat és que hauríem de ser prou sensats per veure que aquest darrer sistema (ens hi sentim o no propers) permet una democràcia tan real com la que pot garantia el citat en primer lloc, alhora que, tan l’un com l’altre es poden pervertir.

Ni la república és sinònim de democràcia ni ho és la monarquia constitucional, però, cap dels dos sistemes són tampoc sinònims de dictadura. Sense anar més lluny, la República d’Egipte presidida pel general Al-Sisi és sens dubte molt més dictatorial que la monarquia constitucional espanyola, perquè les lleis que regeixen aquell país, el sistema judicial que hi és vigent i les prerrogatives del cap d’estat no respecten els mínims principis democràtics, mentre que, més enllà de com funcionin les nostres institucions, més enllà de l’honestedat dels qui les encarnen, el sistema constitucional espanyol és, amb tots els seus defectes, un sistema que, sens cap mena de dubte, es pot definir com a democràtic.

Podria ser més participatiu? Sens dubte. Es podria millorar amb un sistema electoral divers al que tenim? També. Hauríem d’intentar que, en l’elecció del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, el Parlament pensés més en l’equitat i amb l’excel·lència que en els interessos dels partits? És clar que sí. Seria desitjable viure a un país sense tants casos de corrupció? Naturalment! Però fins i tot amb aquests grans defectes, el sistema constitucional espanyol és homologable als sistemes democràtics més respectats, que, per cert, al món no són tants com nosaltres voldríem.

Dic això com a antecedent d’una reflexió sobre el discurs de Felip VI el dia de la proclamació. Perquè més enllà dels agiotistes, que m’importen ben poc, em fixaré amb els crítics, que l’han qualificat com un discurs pla, poc compromès i massa lligat a la lletra constitucional. I em demano? Podia fer cap altra cosa? Recordo que va dir que pensava atenir-se a les funcions que constitucionalment se li han encomanat, que havia de respectar la separació de poders i, per tant, complir les lleis aprovades per les Corts, col·laborar amb el Govern de la nació (a qui correspon la direcció de la política nacional) i respectar la independència del Poder Judicial. I afegí que, tot proclamant la seva neutralitat, però acceptant que la Constitució li atorgava un cert poder moderador, estava disposat a escoltar, a comprendre, a advertir i a aconsellar.

Doncs bé, dubto molt que, més enllà d’aquestes afirmacions, el rei es pogués referir a d’altres matèries netament “polítiques”, encara que –això és cert- potser s’hauria pogut mostrar més crític amb alguns comportaments dels membres de “la casa” en el passat recent i hauria pogut insistir –també més radicalment- en la transparència dels comptes d’aquesta mateixa casa en futur.

Pel que fa al problema territorial –i a pesar que, fa tres setmanes, vaig escriure que un dels dos grans reptes del rei (encara que ell no governi) és que s’aconsegueixi un renovellat acord per a un nou model territorial que trobi una sortida digna a les aspiracions catalanes i basques- no em sorprèn que el rei desplegués el seu discurs lligat al text actual de l’article 2 de la Constitució en allò que fa referència e la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”, encara que ell no el va citar textualment. Però s’hi va referir dient que “en esa España, unida y diversa, basada en la igualdad de los españoles, en la solidaridad entre sus pueblos y en el respeto a la ley, cabemos todos; caben todos los sentimientos y sensibilidades, caben las distintas formas de sentirse español. Porque los sentimientos, más aún en los tiempos de la construcción europea, no deben nunca enfrentar, dividir o excluir, sino comprender y respetar, convivir y compartir.”

I em demano: podia dir cap altra cosa? No, a menys que vulguem contradir-nos nosaltres mateixos i cerquem que el rei s’involucri en política, cosa que seria terrible per a la institució i, de retop, per a la democràcia constitucional i parlamentària, perquè nosaltres no hem elegit el rei, i sí que hem elegit, en canvi, els diputats i, en segons instància, el president del govern, als quals correspon resoldre aquest problema.

La funció moderadora del rei, aquesta que ell reconeix quan diu que està disposat “a escoltar, a comprendre, a advertir i a aconsellar” l’ha de fer, en tot cas, privadament, discretament, en rebre el president del govern, en tractar amb els líders de l’oposició, en trobar-se amb els líders nacionalistes de Catalunya o del País Basc, per tal d’ajudar-los a trobar una solució constitucionalment vàlida per resoldre els problemes del país. I quan parlo d’una solució constitucionalment vàlida no em limito al text actual de la Constitució (o a la interpretació que en fan avui el govern i el Tribunal Constitucional), sinó al text i a la interpretació que siguem capaços de donar-nos en el futur de comú acord els espanyols.

Les paraules que va dir el nou monarca (que a alguns els han semblat curtes i a d’altres massa llargues) no les hauria dit mai la reina d’Anglaterra al parlament de Westminster davant els Lords i els Comuns, perquè aquesta –que presideix també una monarquia constitucional i parlamentària- es limita a llegir el text escrit pel primer ministre, i no opina mai públicament de qüestions polítiques, tret que afectin a l’interès general i representin el sentir de tots. Sense anar més lluny, no ha dit una sola paraula sobre el referèndum per a la independència d’Escòcia.

A Espanya no tenim cap necessitat de seguir aquesta tradició –que tan bons resultats ha donat a la Corona britànica- però tampoc hem de pretendre que el rei impulsi les polítiques que a nosaltres ens interessen, en detriment de les que impulsen els nostres adversaris, ja que l’empenyeríem a exercir un paper que vulneraria l’esperit constitucional respecte de la seva figura (que, en no ser elegida, no ha d’ostentar cap poder real). I tanmateix hem d’esperar i desitjar que el monarca –que no és un estaquirot cec, sord i mut- s’adoni dels problemes reals del país i intenti –sense perdre mai la neutralitat- que aquests es resolguin de la millor manera possible.

Anuncis

Estat Espanyol, Societat anònima (II)

22 Juny 2014

Nicolau Rubió no creu en la viabilitat de cap de les que ha definit com les dues posicions radicals del catalanisme (la materialista, que ho sacrifica tot a l’interès econòmic, i la romàntica, que comporta sacrificar l’interès al sentiment), i s’adscriu més aviat a una tercera via que permet assumir –sense abandonar-ne cap- ambdós sentiments i contribuir alhora a l’eficàcia de l’Estat. Aquesta posició és –diu- la que ha de ser capaç de posar el catalanisme en marxa vers un objectiu clarament definit. Rubió aposta, així, per una via que denomina “d’equilibri racional” que impliqui un catalanisme actiu i estimulant, que no sigui una “nosa” econòmica (que no sacrifiqui, per tant, l’interès material al sentiment), ni meni tampoc a l’antipatriotisme sentimental (el que sacrifica el sentiment a l’interès econòmic del país i dels ciutadans de Catalunya). Quan el principi que guia una conducta política és la voluntat de construir un gran poble, el que mai no s’ha de fer –diu Rubió- és sacrificar aquest poble, obligant-lo a empobrir-se en nom d’aquell mateix principi.

Rubió i Tudurí observa la realitat amb una mirada freda i sincera que el porta a l’afirmació que ha utilitzat per a intitular el seu assaig: El matrimoni de Castella i Catalunya és, diu, “un matrimoni de conveniència”. I afegeix: “La unió política d’ambdós pobles no es féu ni existeix per efusió sentimental, sinó per juxtaposició geogràfica, per reciprocitat en molts dels llurs interessos, i per un respectable principi superior de política col·laboracionista, que ja hem vist que Catalunya havia servit amb constància, el qual tendeix a construir organismes internacionals que englobin en un equilibri pacífic, pobles diversos que, independents, estarien en guerra.”

Rubió no tem que el titllin de cínic quan convida els catalans a la conquesta de l’Estat Espanyol (a pesar del fracàs de Cambó), creu més aviat que serà precisament l’assalt d’aquest Estat allò que podrà transformar radicalment la política catalana. Catalunya, doncs, a més d’una realitat, és una personalitat que es manifesta en un pacte amb l’Estat; per tant l’Estat ha de respondre, a través d’Espanya, a aquest pacte entre dos països. Per expressar això, Rubió utilitza el títol provocatiu d’Espanya, societat anònima, com a símbol d’un acord societari que defensa els interessos de tots. I aquesta idea, com ha observat Isidre Molas, el porta a situar-se en la percepció d’una certa tradició federal, en la mesura que, essent –com és- un catalanista radical, tanmateix és moderat en els mitjans que utilitza.

Rubió, en efecte, sempre defensa el criteri de funcionar amb socis perquè d’aquesta manera hi ha més possibilitats d’interrelació. Això implica, doncs, viure junts en allò que calgui viure conjuntament i diferenciar-se en tot allò que exigeixi un distanciament. I és aquesta concepció política la que, en una persona com Rubió -que no prové directament de la tradició federalista catalana-, li permet d’arribar a l’esquema de la relació federal per una via racional. Rubió, doncs, defensa el federalisme no tant per raons de principi, com per raons d’utilitat. Des d’aquest punt de vista, hem de cercar la seva raó federal en un federalisme que apunta més cap a la legitimació utilitària que no pas a la històrica. L’únic que Rubió demana a l’Estat és que defensi els socis que l’han creat i que el mantenen.

Rubió és clar en la necessitat de mantenir Catalunya unida a Espanya: “La balcanització ibèrica, l’esmicolament de la Península, no pot ésser un ideal de cap política. L’Europa occidental la consideraria com un greu perill, i miraria d’evitar-la a tot arreu. No hi hauria tractadista polític que no la mirés amb inquietud; i nosaltres, els catalans, que ens envanim de seny polític, no ens decantarem més que per força, cap a fórmules de regressió, cap a processos de disgregació d’un organisme polític superior, com l’Estat espanyol; només la desesperança, o la confusió política ocasionada per un desgovern absolut a Madrid, o per grosses injúries als sentiments catalans, han fet possible que alguns acceptessin, com a mal menor, la perspectiva de la destrucció de l’Estat Espanyol.”

Amb aquest posicionament que basa en la llibertat i en el respecte mutus, Rubió intenta refer, a partir d’una nova fórmula, el vell “Pacte federatiu” de la Corona d’Aragó, heretat per la Corona d’Espanya. Es tracta, doncs, d’una proposta política força original que no pretén recolzar-se en el sentiment, perquè –com dirà ell mateix- ni aquest pacte, ni la Constitució de l’Estat, ni el Codi Penal, no exigeixen del súbdit català l’adhesió de cor, sentimental, a l’Estat Espanyol.

Assolit aquest punt, Rubió es planteja les premisses sobre les quals s’ha de recolzar la seva posició política. Sintèticament, són aquestes: a) el catalanisme ha de ser entès com una voluntat col·lectiva inapropriable singularment; b) la política catalana ha de formular un compromís amb la política mediterrània (…) i de solidaritat amb Europa; c) la llibertat s’ha d’entendre a Catalunya com una inalienable qüestió de principi; d) els catalans han de participar necessàriament en les tasques de govern de l’Estat; i e) la llengua castellana i la bandera espanyola es poden acceptar, respectivament, com a eina de treball conjunt i com a símbol comú. Però que s’accepti el castellà com a llengua administrativa comuna en el marc de l’Estat no significa que els catalans l’hagin d’estimar com a llengua pròpia: “Una condició de cortesia liberal i de convivència és el no intentar assimilacions ni menys imperialismes lingüístics (en el cas concret, no voler eixamplar l’àrea del castellà) ni voler fer-lo estimar per força; no voler veure en cada rètol en català, una injúria al castellà, perquè no hi ha injúria en recloure el castellà dins el marc purament oficial, en el lloc d’Esperanto Espanyol que li és propi.”

Rubió, doncs, irromp a l’opinió política l’any 1930 amb un assaig força original, clarament de “tercera via”. “No escolteu –escriu- el catalanisme mendicant i ploraner, que fa llàstima ni el catalanisme cridaner i eixorc, que fa vergonya. No engruixiu els rengles dels que, com a suprem desig, esperen les “concessions” dels altres. Creguem en nosaltres mateixos. Amb les voluntats tenses, i amb els ulls fits en una Catalunya més forta, més noble i més lliure, posem tot el nostre esforç a la feina d’enfortir-la, d’ennoblir-la, i de convertir-la, més i més, en terra de llibertat i de civilització.”

Estat Espanyol, Societat anònima (I)

15 Juny 2014
  • Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981) es dóna a conèixer com assagista polític amb un llibre publicat l’any 1930, Estat Espanyol, Societat Anònima, (1) que signa conjuntament amb el seu germà Marià. Es tracta, sens dubte, d’un títol força suggeridor i provocatiu amb el qual pretén oferir el que ell qualifica com una “solució de conveniència” al problema del catalanisme.
  •  Amb l’article que publico avui -i amb el que el seguirà la setmana vinent- no pretenc afirmar que els seus plantejaments siguin transportables al moment actual, però davant la gran desmemòria de què sovint fem gala, penso que val la pena conèixer el seu pensament –força original- que podríem qualificar avui –ves per on!- de “tercera via”, aquesta que, per bé que amb grans diferències, potser només en Duran i els socialistes semblen defensar.

Rubió parteix, en realitat, d’un apriorisme dialèctic que formula ja a la primera pàgina: “El catalanisme està paralitzat. Dues forces contradictòries el sol·liciten en sentits oposats, i el frenen. Sentimentalment, el catalanisme du al separatisme. Però els interessos materials dels catalanistes s’oposen a la disgregació de l’Estat Espanyol. Serà aquest el carreró sense sortida del catalanisme?”

I és a partir d’aquesta pregunta que l’autor desgrana el seu assaig sobre l’estat del catalanisme al seu temps, un catalanisme que, del segle XIX ençà, havia experimentat una gran embranzida. Però el primer problema que constata amb l’anàlisi d’aquest fet apriorístic que ell dóna per suposat –recordem que ens trobem a l’any 1930, amb plena crisi de la monarquia alfonsina de la Restauració- és que aquelles dues forces o maneres contraposades de sentir, inherents –una i altra- al moviment catalanista, es lliguen mútuament de tal manera que és impossible discernir si el catalanisme sentimental va a cavall del moviment econòmic catalanista, o si són les forces econòmiques les que aprofiten el motor i el gas del catalanisme sentimental. Però Rubió no dubta que la coincidència dels dos corrents ha estat la causa eficient de “l’enorme propulsió del catalanisme que hem vist néixer, créixer i arribar a una edat adulta sota els nostres ulls”.

En una primera part del llibre, Rubió passa revista als fets que li permeten arribar a les conclusions esmentades. Aquests són bàsicament dos: la primera Exposició de Barcelona (1888) –que ell considera fonamental en el desvetllament del nacionalisme català- i la reacció que entre els catalans acabà provocant la Dictadura de Primo de Rivera. Perquè, curiosament, sota la mà fèrria del Dictador, tots han sentit que són catalans. El sentiment s’ha escampat. En sis anys, el mot “catalanista” ha perdut el sentit. Avui n’és tot bon català.

Tanmateix, la conjunció d’aquelles dues tendències oposades i complementàries situen els catalans davant un dubte metòdic, que és –diu- propi d’un poble civilitzat que té seny. Caldrà, doncs, resoldre primer aquest dubte i actuar després, perquè si no es troba la manera de conciliar l’instint de separació sentimental amb la necessitat d’intervenir, la política catalanista no sortirà del marasme més que, o per suïcidar-se prescindint com d’una nosa de la seva més pura idealitat, o per suïcidar-se sacrificant la riquesa de Catalunya, per tal d’imposar el sentiment patriòtic català.

En l’anàlisi d’aquesta dicotomia, Rubió dissecciona en primer lloc el que ell denomina la “tendència sentimental” del catalanisme, que, juntament amb el seu contrari –la correlativa hostilitat atàvica castellana contra aquest- es troba ja en un instint ancestral i en la història de la formació de les nacionalitats ibèriques.

Una possible solució al problema seria –diu- intentar destruir la recíproca hostilitat sentimental, però ell és conscient que les realitats instintives resulten força difícils d’eliminar. Ara bé, ¿és aquest l’únic sentiment que ha de prevaler en l’anàlisi política catalana? Rubió ho nega perquè, enfrontat a aquest sentiment, ell en constata també un altre que s’hi entremescla de manera indubtable –el que ell qualifica de “tendència col·laboracionista”-, que impedeix als catalans de rompre amb l’Espanya castellana.

Intel·lectual del seu temps i cosmopolita europeu, Rubió ha assimilat els valors del liberalisme i de la tolerància que apunten vers una Europa de les nacions a la qual hem necessàriament de lligar-nos. Això el duu a creure que la independència no és, en el seu temps, un ideal com ho podia haver estat anys endarrere: “avui la sobirania o independència dels Estats està en crisi. Està limitada actualment pel pacte de la Societat de les Nacions. La noció de “separatisme” com a sinònim d’independència no pot convèncer ningú.” Avui ens cal, doncs, un pacte que encarni el reconeixement d’una personalitat superior a la dels estats i que limiti indefectiblement la llibertat d’aquells que, fins al 1919, havien estat oficialment independents.

Rubió no es deixa endur per la rauxa del catalanisme sentimental i separatista, ans ben al contrari s’aferra a la premissa que ha fixat al començament del seu discurs. Ell havia afirmat, en efecte, que els interessos materials dels catalanistes s’oposaven a la disgregació de l’Estat Espanyol, i manté aquesta opinió en el moment de formular la seva teoria política a favor d’un catalanisme integral, fidel a si mateix i col·laborador alhora. Però quina és aquesta nova fórmula política que ell ens proposa?

En aquest conflicte entre sentiment de llibertat patriòtica i d’interès per l’Estat hi ha dues fórmules radicals que, teòricament, podrien aplicar-se: Una –materialista- és la de sacrificar-ho tot a l’interès econòmic. L’altra –romàntica-, comporta sacrificar l’interès al sentiment. D’una i altra en parlarem a l’article del diumenge vinent.

——-

(1) Estat Espanyol, Societat Anònima.- Antonio López, Llibreter. Barcelona 1930

Dos reptes per a la monarquia parlamentària de Felip VI

8 Juny 2014

Els qui érem joves a les acaballes del franquisme no vèiem el futur amb nitidesa. De fet, aquest mai no s’hi veu, perquè depèn de tants i tants factors que no controlem que sempre s’esdevé una sorpresa. I tanmateix actuem per modelar-lo, perquè s’esdevingui com nosaltres voldríem i per això treballem.

Mai no havíem votat els joves que vam acudir a les urnes el 15 de juny de 1977 per elegir unes Corts que havien de ser forçosament constituents. I dúiem anys perseguint aquella cita que va ser històrica per a la democràcia. Però nosaltres, que ens havíem format al si del franquisme –la meva generació va néixer després d’acabada la guerra civil- teníem, probablement, més interrogants dels que ara plantegen els qui, aquests dies, han sortit al carrer demanant que volien votar per escollir entre monarquia i república.

Nosaltres érem a un estadi anterior al de poder votar, perquè enquadrats en el marc de les Leyes fundamentales del Movimiento Nacional, havíem de desmuntar un règim que estava ancorat fortament en sectors poderosos del país i custodiat per unes forces armades –l’Exèrcit- que comandaven homes formats amb la filosofia de la dictadura i lligats estretament al dictador.

Tres punts exigíem aleshores: la democràcia com a sistema de govern, únic camí que feia possible les llibertats i els drets de l’home i del ciutadà; la reforma territorial d’un país que no reconeixia cap mena de diferència entre els pobles d’Espanya; i, finalment, l’amnistia de tots els delictes de pensament, perquè no podíem iniciar el nou camí amb les presons plenes d’homes que hi eren per pensar de manera diversa als qui eren al govern.

“Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” va ser l’eslògan que va fer furor per aquells dies. I les reformes que aquest crit exigia eren tan grans, tan profundes, que vam haver de passar-ne per alt d’altres que –també prou importants- vam creure aleshores que eren tanmateix secundàries, com per exemple l’estructura monàrquica o republicana de l’estat.

Homes republicans de soca-rel com Santiago Carrillo van cedir a aquesta pretensió republicana que hauria fet impossible el pacte constitucional de 1978. També el PSOE hi va renunciar finalment, després de passejar-se molts mesos amb la bandera republicana. I a pesar de tots els defectes que avui puguem trobar a la Constitució espanyola i a la manera com vam resoldre el problema de la convivència en aquest país després en sortir de la dictadura, no hi ha dubte que la cosa no es va fer tan malament com alguns avui, amb ben poca memòria, prediquen.

Han passat trenta-set anys d’aquell 15 de juny de 1977 i gairebé trenta-nou del 22 de novembre de 1975 en què el jove monarca jurava fidelitat a unes lleis que, més ràpidament del que molts podíem pensar –de fet, la majoria no crèiem que fos capaç de fer-ho- va desmuntar al servei d’una democràcia, que no deixa de ser-ho en configurar-se com una monarquia parlamentària i constitucional.

Vol dir això que l’estructura de l’estat és inamovible? Que res ja no pot canviar? És evident que no, perquè la vida és canvi permanent i tot és qüestionable. Comprenc, per tant, que davant l’abdicació del rei, nombrosos col·lectius es plantegin si la monarquia constitucional és un sistema polític encara vàlid per al nostre país. Però que ho qüestionin no significa que encertin en els seus plantejaments, o que, fins i tot mostrant una gran lògica en el seu argumentari, puguin imposar als altres uns canvis que només arribaran (si és que mai arriben), sempre que hi hagi un gran consens al país. I ara per ara, al parlament –que és on els ciutadans dipositem la sobirania- aquest consens no hi és.

Seguirem, per tant, els propers temps en el marc d’una monarquia parlamentària amb la figura de Felip VI, un home encara jove que, a diferència de la gent de la meva edat, no va viure el franquisme ni la transició. Un home, per tant, que, a diferència del seu pare, ja s’ha format en els valors de la democràcia. Ara bé, significa això que no té grans reptes davant seu?

Potser no els té tan grans com va tenir Joan Carles I, que, ungit per Franco, es va haver de canviar de pell en un país on els atemptats d’ETA i del GRAPO feien estralls; on es mataven militars, policies, advocats comunistes i gent que passava pel carrer; on els nostàlgics del franquisme volien dur el cardenal de Madrid “al paredón”, demanaven la dissolució de les Corts i fins es van atrevir a assaltar el parlament aquell 23 de febrer de 1981. Un assalt, per cert, que el rei, amb més auctoritas que potestas, va avortar a la una de la nit amb un discurs efectiu i compromès a la televisió.

Més enllà de la forma monàrquica o republicana de govern, Espanya té avui reptes que són, probablement, més importants. El primer, derivat de la gran crisi econòmica que hem viscut aquesta darrers set anys, s’ha posat de manifest amb tota la seva cruesa afectant amplíssimes capes de la població en forma d’atur, de desigualtat social i de falta d’expectatives econòmiques. El govern, doncs (que no el rei, encara que aquest en sofrirà també les conseqüències si aquell no actua), haurà d’entendre que el país exigeix una regeneració moral de la classe política que hauria de saber adoptar una reforma econòmica que –digui el que digui Brussel·les- ha d’anar més enllà de les rebaixes salarials, dels acomiadaments barats o dels retalls de plantilla. Ens cal, doncs, un nou contracte social si volem salvar la democràcia.

El segon repte a que Espanya s’enfronta és diferent, però tan greu com l’anterior, i apunta a la necessitat d’adoptar un renovellat acord pel que fa a un nou model territorial, que no serà possible si el país sencer no entén –i en això l’auctoritas del jove rei hi pot fer molt- que, o es dóna una sortida digna a les aspiracions catalanes i basques més enllà d’aquell “cafè para todos” que ens va servir Adolfo Suárez (amb la complicitat de Felipe González), o l’estat pot acabar fent fallida. I amb aquesta, és evident que també s’esberlaria la monarquia constitucional.

 

Una fragmentació política que dificultarà la governabilitat

1 Juny 2014

Parlar de les eleccions europees una setmana després que s’hagin produït fa difícil al comentarista de dir res nou, ja que els diaris les han analitzat amb lupa, per bé que no hi ha res més elàstic –a l’hora de fer-ne la interpretació- que uns resultats electorals. Més encara quan la fan els seus protagonistes.

Si abandonem la clau europea de les eleccions –que és el que eren – i les volem interpretar en clau de política interna, la cosa es complica, ja que, per bé que els electors –i també els candidats!- van fer una campanya molt més centrada en els problemes espanyols que els europeus, l’elector era conscient que no elegia regidors, ni consellers, ni diputats per cobrir el parlament balear o l’espanyol, sinó diputats europeus, la majoria dels quals no coneixia; i ho feia per mitjà d’un sistema electoral amb districte únic que, més que cap altre, converteix aquests comicis en una mena d’acte de fe en el partit o en el grup polític a qui es dóna el vot.

El fet, doncs, que aquest districte abraci tota Espanya (cosa que satisfà a grups minoritaris, que així tenen menys pèrdues en el recompte dels vots) i que la participació sol ser força més petita que a la resta d’eleccions, implica que sigui molt difícil extrapolar els resultats de les europees a unes eleccions generals, municipals o autonòmiques, on l’elector creu que el resultat l’afectarà més de prop, cosa que empeny molta més gent a votar.

Tot i així, hi ha acord que aquestes eleccions han significat un gran retrocés per als dos grans partits nacionals (PP i PSOE), un reforçament de partits o de coalicions ja consolidades (IU) i d’altres més recents (UPyD), així com la sorprenent irrupció de noves forces, com aquesta de PODEMOS que ha estat la vertadera sorpresa de les eleccions, per bé que només el temps dirà si, en unes municipals i autonòmiques (on es necessiten candidats a cada poble) i amb districtes més petits (illa o província) són capaços de mantenir la força que ara han demostrat.

Deixant de banda els resultats electorals a Catalunya, que donen per una anàlisi específica en la qual segurament no estarem d’acord tan fàcilment, sembla que, en el marc espanyol, hi ha unanimitat a dir que el panorama polític s’ha diversificat i fins i tot esmicolat, de manera que no seria estrany que, en el futur –si es consoliden les forces que ara han emergit o s’han reforçat- la governança de les nostres institucions serà potser més complicada, ja que no sempre és fàcil conjugar sensibilitats tan diverses a l’hora de formar govern.

Per a mostra, el botó que ens oferia el diari dimarts passat quan, extrapolant els resultats de diumenge a una hipotètica elecció per fornir el Consell de Menorca, quedava un hemicicle format per 4 PP, 4 PSOE, 2 EU, 1 ERC, 1 PODEMOS i 1 UPyD.

Certament que, pel que he raonat més amunt, és difícil que es doni una composició com aquesta, però no impossible, perquè no hi ha dubte que la tendència que ens mostren les eleccions europees ens indica aquest camí. Entre d’altres raons, perquè la crisi econòmica ho ha trastocat tot, i si a aquesta hi afegim la decepció ciutadana davant les polítiques que han dut a terme els governs, la corrupció que s’ha destapat al sí de les estructures dels grans partits, i la dificultat que tenen una gran majoria de persones i de famílies per experimentar les millores macroeconòmiques de què ens parlen cada dia els senyors Rajoy, Guindos i Montoro, haurem de concloure que la irritació és més intensa avui que ahir, però menys que demà. I això perquè la gent no palpa la “macroeconomia” sinó que, com apuntava Antoni Puigvert el passat dimecres a La Vanguardia, les referències que hi fan els polítics de torn no aguditzen sinó el malestar de cada dia, fan més insuportable el mur que no deixa passar els joves i més depriment l’eterna espera de l’aturat madur.

Tenim, doncs, que el bipartidisme espanyol està ferit, i això, que pot satisfer a molts pel fet que obre la porta a noves sensibilitats, comporta alhora una clara amenaça per a la governabilitat de les institucions, ja que la fragmentació exigeix una cultura del pacte que no tenim i a la qual haurem de fer front sembla que de manera inexorable.

El primer que s’ha adonat d’aquest canvi de model és el president Bauzà, el qual alertava fa uns dies del perill que assetja el seu partit, perquè és conscient que –són paraules seves- “el PP ha de guanyar per majoria absoluta o ens quedarem a l’oposició”. I el president l’endevinava en formular aquesta profecia, perquè l’Espanya de la confrontació que va forjar Aznar, l’Espanya que ofereix la bufetada a l’adversari en lloc de donar-li la mà –de la qual don José Ramón n’és un bon exemple-, fa molt difícils les aliances, perquè és una Espanya que reclama als seus obediència, i a l’adversari submissió.

Entenc, per tant, que el model al qual apunten les passades eleccions és un model polític que esdevindrà més fraccionat, amb menys poders hegemònics, i això, que en una cultura del pacte i del diàleg podria ser fantàstic, en la cultura de la confrontació en què ens hem acostumat a viure (i de la qual, per cert, no té només la culpa el PP) es presenta com un repte extraordinàriament difícil.


%d bloggers like this: