Archive for Octubre de 2020

L’elecció del CGPJ reclama als partits un canvi d’actitud

25 Octubre 2020

És cert que són molts els problemes reals i palpables -aquells que fereixen directament les persones- que tenim al nostre país: bàsicament els que ha provocat i engrandit la pandèmia de la Covid-19, que afecten no sols la salut, provocant dolor i mort, sinó també l’economia, que se n’està ressentit fins a uns extrems preocupants perquè ha deixat moltes persones sense feina, amb una feina precària o amb una manca preocupant de mitjans econòmics per sobreviure amb dignitat.

No deixa de ser greu, doncs, que en un marc tan complex i preocupant com aquest, la darrera enquesta del CIS hagi permès deduir a alguns analistes (aquest era, si més no, el parer d’Ignacio Varela en un article publicat a “El Confidencial”) que els polítics siguin el primer problema per als espanyols, per damunt del coronavirus i de la crisi econòmica.

Si els qui tenen el deure d’afrontar els problemes i endegar polítiques per resoldre’ls constitueixen, a parer dels ciutadans, “el problema” més greu -i són, per tant, un contratemps encara més gran que els que estan cridats a resoldre-  és evident que ens trobem en una situació molt difícil que limita l’esperança que ha de tenir tota persona per afrontar dignament la seva vida.

Certament que la situació deu ser extremadament greu quan un diari conservador alemany, però de prestigi internacional, com és el “Frankfurter Allgemeine Zeitung”, ha publicat que, si bé Espanya no és encara un estat fallit, sí l’hem de considerar fracassat i bloquejat perquè els bàndols polítics sempre es barallen feroçment, i des que es clausurà l’estat d’alarma no han estat capaços de trobar cap estratègia comuna davant la pandèmia, a pesar que n’és el país europeu més afectat.

Tots hem pogut veure amb estupor el que ha succeït -i segueix succeint- a Madrid entre el Govern de l’Estat i el de la Comunitat autònoma. Sense anar més lluny, el passat dissabte, Julio Llamazares publicava un article a “El País”  que no m’agradà especialment, perquè em va semblar despectiu per a Catalunya, però en el qual deia una cosa molt significativa en afirmar que “Si uno cambia Madrid por Cataluña comprobará que muchas declaraciones de Isabel Díaz Ayuso y de algunos de sus consejeros podría suscribirlas Torra o cualquiera de los independentistas catalanes presos por sedición”. I tenia raó perquè, si analitzem les coses que han dit aquella senyora i alguns dels seus consellers conclourem que no desmereixen dels atacs que, al llarg dels darrers anys, s’han creuat els independentistes catalans amb els seus adversaris espanyolistes.

I no hi ha dubte que, en aquesta Espanya en procés de fallida, el tema de la Justícia (o potser hauríem de dir de la Judicatura), del qual he parlat als dos darrers articles, continua latent i està incidint, gràcies a l’actuació dels polítics, en el descrèdit del país en el marc internacional, fins al punt que, amb la proposta que ha fet el govern de Pedro Sánchez, avalat pels ministres de Podem, el mal que patíem es pot agreujar encara més ja que, com tem la Comissió Europea, si es duu endavant, donarà ales als governs il·liberals de Polònia i Hongria, que fa temps que estan minant la independència del Poder Judicial dels seus estats, ficant-se de ple en el nomenament dels jutges per tal que el poder executiu acabi tenint damunt del judicial una puixança evident i aquest tingui respecte d’aquell una submissió gairebé absoluta.

Com tots sabem, el xantatge indecent (i netament inconstitucional) que està duent a terme el PP sobre el Govern i, en definitiva, sobre la sobirania nacional que representa el Parlament negant-se a renovar un Consell General del Poder Judicial (CGPJ) caducat des de fa dos anys per tal de no perdre la incidència que té sobre la Judicatura, fent que sigui impossible que s’aconsegueixi una majoria de tres cinquenes parts de les Cambres per elegir els membres que l’han de composar, ha suggerit al Govern de prendre una drecera que eximiria de cercar aquesta majoria tan reforçada per elegir 12 dels 20 membres de l’esmentat Consell, que ho podrien ser per majoria absoluta de parlamentaris.

Això implicaria que 8 dels 20 membres del CGPJ  haurien de continuar sent elegits per tres cinquenes parts, mentre que 12 només ho serien per majoria absoluta, la qual cosa és d’una gran incoherència i, el que és encara pitjor, lamina la necessitat d’un consens majoritari entre totes les forces polítiques per preservar la independència del Poder Judicial.

Que sigui incoherent i gens recomanable, no crec, però, que fos inconstitucional, a pesar del que opinen els líders populars. En efecte, la Constitució determina (art. 122.3) que hi ha 8 membres que han de ser advocats i juristes de reconeguda competència amb més de 15 anys d’exercici. 4 són elegits pel Congrés i 4 pel Senat, en cada cas per majoria de tres cinquens. Però pel que fa als altres 12, que han de ser necessàriament jutges i magistrats, es remet, pel que fa a la seva elecció, al que digui una llei orgànica. Aquesta és avui la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) aprovada l’any 1985, que ara (art. 567) disposa que tots seran elegits per la majoria de tres cinquens. Però res no impedeix al Parlament de modificar aquesta llei orgànica i determinar que s’elegeixin per majoria absoluta. De fer-ho, penso que la decisió seria constitucionalment vàlida però s’esdevindria un gran error.

Últimament, les recomanacions que ens arriben des del Consell d’Europa apunten a la necessitat que el CGPJ tingui una composició en la qual l’elecció per part dels jutges sigui fonamental. Això significa que, en opinió d’aquest organisme, el Parlament no hauria de tenir tanta veu -ni ser tan decisiu- en la decisió del Consell com ho es ara en els termes que regula la Llei Orgànica a què he fet referència. Però al meu entendre, el problema que estem patint no prové tant de qui decideixi l’elecció de les persones que configuraran el CGPJ, com de la irresponsabilitat dels partits polítics, que no han entès en general que la Justícia ha de ser independent del poder executiu i que, per tant, no poden intentar dominar-la ideològicament, ni que sigui per la porta de darrere.

Una de les persones que més encertadament ha vist això és el catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós, el qual, analitzant aquesta realitat, ha publicat a “El Periódico” un article modèlic on diu -la citació és llarga però val la pena de ser divulgada- el següent:

“Cal recordar als partits les seves pròpies responsabilitats, que vénen de lluny. Que el PP hagi bloquejat la renovació del CGPJ em sembla molt greu. Però tant al PP com al PSOE, com partits protagonistes que són d’acords anteriors, els cal reprotxar el seu comportament del passat, que ens ha dut a la situació actual. En lloc de buscar candidats susceptibles de generar consens, van donar la impressió d’acontentar-se cobrint les vocalies que a cadascun li corresponia en cada renovació. En comptes de retirar els candidats que l’altre partit pogués considerar inacceptables per buscar-ne a continuació d’altres que suscitessin un autèntic consens, van optar per una altra via més senzilla: el compromís mutu de votar tots els candidats, ‘propis’ i ‘aliens’ . Així es va acabar per col·locar a cada vocal l’etiqueta identificativa dels seus proponents i per donar la imatge d’una institució colonitzada pels partits. Arribats a aquest punt, la millora del prestigi del CGPJ no crec que depengui tant de la fórmula triada com del comportament dels electes i dels seus proponents. Sobretot d’aquests últims. Mentre les propostes semblin mogudes per la lògica partidista i estiguin mancades de sentit institucional no hi haurà res a fer, sigui quina sigui la fórmula d’elecció dels vocals.”

Qui vigila el Poder Judicial?

18 Octubre 2020

O dit d’una altra manera seguint la pregunta de Juvenal: “Quis custodiet ipsos custodes?”

Fa poc hem conegut l’informe emès per la Comissió Europea per alertar de possibles derives en el funcionament de l’Estat de dret entre els seus membres, que ha estat francament dur amb Espanya en constatar els retards continuats en la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), la creixent lentitud dels procediments judicials, la relació entre la Fiscalia General de l’Estat i el Poder executiu, i el registre de les comunicacions amb el Ministeri de Justícia. De fet, ningú en surt ben parat: Els partits, per les traves que posen per renovar l’òrgan dels jutges, i el Govern per instrumentalitzar i polititzar la Fiscalia, cosa que han fet més o menys tots els governs, però que Sánchez va maximitzar descaradament en posar-hi al capdavant la que fins el dia abans havia estat la seva ministra de Justícia. El resum de tot plegat és el desprestigi de les institucions que configuren la Judicatura.

Si comencem pel Tribunal Suprem (TS), és obvi que ben poc favor li va fer el seu president, Carlos Lesmes, en destapar el disgust del Rei per no ser convidat a l’acte de jurament de la darrera promoció de jutges, situant-se -ho volgués o no- al costat dels diputats de la dreta que van criticar el veto del Govern, alhora que amb aquesta revelació posava en entredit la neutralitat del monarca. I poc favor ha fet també aquest president al prestigi de la Justícia no paralitzant els nomenaments de les vacants del TS que ha decidit el CGPJ, a pesar de trobar-se en una situació de caducitat des de fa dos anys i responent, per tant, en la seva composició, al joc de majories que aleshores conformaven el Parlament.

Diguem que també va fer un trist favor al TS  el partit de Pablo Casado quan, per una indiscreció, tots els espanyols vam saber que proposava Manuel Marchena per presidir-lo, convençut -són paraules textuals del senador popular Ignacio Cosidó- que “així dominarem el tribunal per la porta de darrere”. I més, si tenim en compte, que, quan es destapà aquesta maniobra, Marchena presidia la Sala que estava jutjant els polítics catalans acusats de rebel·lió, per cert amb una gran crítica per part del món independentista que, amb afirmacions com aquesta, es carregava de raons.

Cap favor va fer tampoc al TS la condemna d’inhabilitació dictada per aquest contra el qui havia estat president del Parlament Basc, Juan Maria Atutxa, que va ser anul·lada pel Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). I ben poc favor li han fet les actuacions que ha dut a terme en privar del tercer grau els polítics catalans condemnats després que els l’hagués concedit el jutge de vigilància penitenciària, cosa que, sense conculcar la llei, afavoria el diàleg i la convivència. 

¿I què hem de dir de l’Audiència Nacional quan condemnà el diputat Arnaldo Otegi a sis anys de presó, que va complir íntegrament, en veure després que el TEDH anul·lava la sentència per parcialitat de la presidenta de la Sala, la magistrada Ángela Murillo, que, per cert, segueix exercint el seu càrrec com si res no hagués succeït?

Haurem de convenir també que poc favor va fer a l’Audiència Nacional la jutgessa Carmen Lamela quan, sense cap mirament, va ordenar la presó preventiva de l’expresident del FC Barcelona, Sandro Rosell, i del seu soci Joan Besolí, els quals obligà a romandre 643 dies engarjolats i van ser finalment absolts. I no és irrellevant la inflexibilitat que ostentà aquesta magistrada durant la instrucció de la causa, fins al punt que denegà totes les peticions de llibertat de Rosell i de Besolí, a qui va impedir que sortís per visitar el seu fill després que va quedar paraplègic en un accident de trànsit.

I seguim amb aquesta mateixa magistrada, que ben poc favor va fer a l’Audiència Nacional i a la causa de la justícia en acusar Jordi Cuixart i Jordi Sánchez dels delictes de rebel·lió i de sedició. És cert que, finalment, van ser condemnats per sedició, però el fet és que va ser l’acusació de rebel·lió la que va afavorir que entressin en presó preventiva i fossin suspesos de tots els seus drets polítics. I el més lamentable des del meu punt de vista és que aquesta magistrada, a pesar d’actuacions tan discutibles com les que acabo d’esmentar, va ser promocionada a la Sala Segona del TS. I allí campa com si res!

¿I què n’hem de dir del que li ha succeït darrerament a la jove Tamara Carrasco, que acaba de ser absolta per una jutgessa de Barcelona després que va ser detinguda fa dos anys i mig acusada de terrorisme i de rebel·lió? 

És evident que, en aquest cas, la justícia ha acabat triomfant i ens n’hem d’alegrar, però això no deixa de mostrar un conjunt d’actuacions que no sols demostren moltes esquerdes en el seu funcionament; esquerdes que van des de l’acció policial fins a l’actuació d’alguns jutges que, amb el seu comportament, posen en entredit la independència i la neutralitat de la judicatura. 

El cas de Tamara Carrasco és il·lustratiu perquè va ser detinguda per ordre d’un magistrat de l’Audiència Nacional a partir d’una denúncia presentada per la Fiscalia, que l’acusà de terrorisme i rebel·lió (delictes que comporten penes de presó gravíssimes). Traslladada a Madrid, el jutge va decidir confinar-la a casa seva, a Viladecans, fins a la celebració del judici. I allí ha passat més de dos anys sense poder sortir del seu terme municipal. Però en arribar l’hora del judici, aquest darrer setembre, la Fiscalia va decidir acusar-la tan sols -com si el canvi no tingués importància- d’un delicte de “distribució o difusió pública de consignes que inciten a la comissió d’un delicte de desordres públics”. L’acusació de terrorisme i de rebel·lió van desaparèixer.

Sortosament, la sentència l’ha absolt, i no per dubtes provocats per l’absència de proves, sinó perquè totes les accions que ella havia dut a terme -ens agradin o no- eren perfectament legals. Per això, en unes frases molt dures contra la Guàrdia Civil i la Fiscalia, diu la sentència que “resulta poc seriós que en una investigació policial per delictes tan greus com terrorisme, rebel·lió i sedició no s’indiqui la font per la qual es va obtenir un missatge que és la base de tota la investigació i de l’acusació penal” i retreu a la Fiscalia que no hagi aportat “cap prova” sobre el fet que, en les accions de protesta dels dies 26 i 27 de març de 2018, “es cometessin delictes d’alteració de l’ordre públic”.

No hi ha dubte, per tant, que els recels que aporten totes aquestes actuacions judicials sobre el recte procedir de la Justícia Espanyola, així com l’intent de manipulació dels tribunals pels partits i l’ús que aquests han fet -i segueixen temptats de fer- per resoldre els problemes polítics del país, creen en la ciutadania un estat de gran desconfiança que acaba per malbaratar-ho tot. Vet-aquí, doncs, la pregunta formulada al començament: A Espanya, quis custodiet ipsos custodes? ¿Qui ha de vigilar els nostres vigilants?.

Ara bé, em sembla evident que la solució que proposen Sánchez i Iglesias de modificar el sistema d’elecció del CGPJ reduint l’actual majoria de tres cinquenes parts de les Cambres per la majoria absoluta d’aquestes no és, però, una solució, ja que, de fet, posarà en mans del Govern de torn la seva elecció. És, per tant, un disbarat majúscul. El remei serà pitjor que la malaltia. Ara bé, ¿no s’adonarà Pablo Casado que són ell i el Partit Popular els qui, amb el xantatge que estan fent per no renovar les institucions, han provocat que s’acabi duent a terme aquesta proposta que malmetrà encara més la divisió de poders i reforçarà el desprestigi a la Judicatura? 

Trump, Casado i la vulneració de l’esperit de les lleis

11 Octubre 2020

A l’article del passat diumenge em referia, tot lloant-lo, a l’article 3.1 del Codi civil espanyol, que conté una norma general per a l’aplicació de les lleis que em sembla modèlica, perquè defuig la dictadura literalista dels textos legals, que de vegades pot fer que una norma esdevingui injusta. Diu: “Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas.” 

Sense oblidar que la lletra textual de les lleis té una gran importància, el legislador espanyol ha previst que, quan els Tribunals de Justícia es veuen compel·lits a aplicar-les, han de tenir en compte l’esperit i la finalitat amb què van ser dictades, ja que les circumstàncies que determina el pas del temps poden conduir a interpretacions diverses d’un mateix text.

Aquest principi val per a totes les lleis. També per a la Constitució. Per això té sentit que els òrgans que han d’interpretar-les dictin una jurisprudència que, amb els anys, va canviant, ja que, molts cops, sense tocar la lletra escrita d’una norma, la justícia demana una interpretació diferent per al cas concret a què s’ha d’aplicar.

Aquest punt de vista, si bé és avui majoritari en el Dret Internacional, no és, però, compartit per tothom. No ho és especialment per sectors jurídics ultraconservadors que tenen una gran influència al país que segueix essent el més poderós del món: els Estats Units d’Amèrica, com hem pogut constatar quan, a causa de la mort de la jutgessa del Tribunal Suprem, Ruth Bader Ginsburg, el president Trump, que és qui, constitucionalment, té la potestat de proposar-ne la substitució, s’ha decantat per la magistrada Amy Coney Barrett. Aquesta dona, de 48 anys, és, pel que hem pogut llegir, l’antítesi de la jutgessa morta. Mentre la desapareguda era una icona feminista i progressista, la que proposa Trump es defineix com a catòlica ultraconservadora, antiavortista i fèrria defensora del dret a dur armes. Però tot això, no és el que més em preocupa. Considero encara més perillós que s’hagi declarat partidària del corrent dit “originalista”, contrari al que nosaltres defensem com a “constitucionalisme viu” (el que deriva del text citat, que permet interpretar les lleis tenint en compte les noves circumstàncies i els canvis en els costums socials), i defensa la seva aplicació basant-se en el literalisme d’uns textos constitucionals que, com succeeix amb la Constitució nord-americana, es van escriure fa més de dos-cents anys.

Per tant no ens hauria de sorprendre que aquesta concepció originalista del dret la dugui a pensar que les decisions que ha pres el Tribunal Suprem sobre temes que els constituents de 1787 no podien tan sols preveure, com per exemple, la despenalització de l’avortament, que es va produir l’any 1973, la limitació de l’ús de les armes, la defensa de la Seguretat Social mèdica o la defensa dels drets dels immigrants, han de tornar enrere perquè no s’ajusten al criteri textual dels legisladors de 1787.

És evident que la decisió presa per Trump a un mes de les eleccions presidencials no és innocent, ja que consolidarà una gran majoria conservadora (de 6 a 3) al Tribunal Suprem dels EEUU, que el marcarà durant molts anys, ja que allí els jutges del Suprem son vitalicis. És, doncs, molt provable que generi una jurisprudència ultraconservadora i ves a saber si no acabarà donant la mà a Trump -és, almenys, el que ell pretén- en les impugnacions que assegura que farà dels comicis si perd, ja que no deixa d’acusar els demòcrates de preparar un frau electoral.

De tota manera, si bé podem considerar poc ètica la decisió de Trump, el que no podem qüestionar és la seva legalitat, ja que allí correspon al president promoure els jutges del Tribunal Suprem quan es produeix una vacant. I és el que ell ha fet.

El cas espanyol

A Espanya, en canvi, tenim un sistema d’elecció dels membres del Tribunal Suprem més democràtic, en la qual té un paper clau el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Un òrgan que està compost per vint membres designats per les Corts Generals (no pel Cap de l’Estat o pel President del Govern), els quals elegeixen després el president, que ho serà també del Tribunal Suprem, d’entre membres de la carrera judicial o de juristes de reconeguda competència. A més, a Espanya, els jutges del TS no son vitalicis, sinó que jubilen en assolir l’edat reglamentària, alhora que els membres del CGPJ tenen un mandat només de cinc anys.

Teòricament, doncs, tenim un sistema força més democràtic que el dels Estats Units d’Amèrica, però la realitat és crua i veiem que, si bé la llei, per evitar que un partit pugui decidir ell sol els nomenaments, exigeix que els candidats obtinguin el vot de tres cinquenes parts de les Cambres, la realitat és que, a la pràctica, si un dels grans partits es tanca en banda, pot boicotejar la renovació del CGPJ.

Això és el que està passant a Espanya, on el PP es nega a pactar amb el PSOE la renovació del CGPJ, que té avui una clara majoria conservadora, ja que va ser elegit quan el PP també la tenia a les Corts. ¿I per què es nega? Si escoltem a Casado, ho fa per patriotisme, perquè no pot permetre que una coalició com UP tingui representants en aquest organisme, ja que -diu Casado- aquesta coalició atempta contra la Monarquia i posa en perill les institucions del país.

Òbviament, la raó veritable no és aquesta. El PP -amb Pablo Casado al capdavant- es nega a renovar el CGPJ (i el Tribunal Constitucional, i el Tribunal de Comptes i el Defensor del Poble) perquè sap que, si en permet la renovació, no disposarà d’una majoria en aquestes institucions bàsiques per al bon funcionament constitucional de país, mentre que, si en boicoteja la renovació, serà un Consell General caducat -on té majoria- el que farà -en realitat ja els ha fet- els nomenaments de les vacants del Tribunal Suprem, que és l’òrgan -no ho oblidem- que haurà de jutjar no sols els “malèfics independentistes catalans” sinó els seus correligionaris -em refereixo els del PP- que s’han vist involucrats en les gravíssimes trames de corrupció que s’han desvetllat últimament dins el partit.

Estem, doncs, assistint a una gran batalla que es lliura al cor de l’Estat entre els qui volen que s’apliqui el que mana la Constitució respecte d’aquests alts organismes i els que,  sense cap pudor i mentint-nos descaradament, han decidit bloquejar els mecanismes constitucionals.

La diferència entre Trump i Casado és, per tant, molt clara. Aquell, en designar Amy Coney Barrett prescindeix dels principis ètics però es mou dins la legalitat. Aquest, al·legant que defensa Espanya, s’hi posa al marge.

La inhabilitació de Quim Torra

4 Octubre 2020

Escriure de manera serena i ponderada sobre la sentència que inhabilita el president Torra per a l’exercici de càrrec públic durant un any i mig és, francament, molt difícil, perquè en una matèria com aquesta on prevalen els sentiments i les emocions (que van des del “que se pudran en la prisión estos independentistas” que hem escoltat a molts polítics (sobretot, però no exclusivament, de la dreta) fins al “no hem fet res d’il·legal i hem estat condemnats per venjança” que he escoltat a alguns dels qui són a la presó o a l’exili, hi ha un abisme. És, doncs, pràcticament impossible que la meva opinió -i, en general la de qualsevol que intenti analitzar els fets des del rigor jurídic, optant per una hermenèutica política desapassionada- satisfaci tothom. I tanmateix cal que opinem i que, sense voler ofendre ningú, diguem el que, de bona fe, pensem sobre aquesta darrera resolució judicial.

En un article publicat el dia 1 de desembre de 2019 sobre la sentència del Tribunal Suprem (TS) que va condemnar els polítics catalans, vaig concloure -coincidint amb l’informe que havia emès Amnistia Internacional- que ens havíem enfrontat amb un judici dut a terme amb totes les garanties legals, si ens ateníem a la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), però també davant una sentència que considerava injusta per mor d’una interpretació extensiva del delicte de sedició per part del Tribunal, delicte que, al meu entendre -i també a criteri d’Amnistia Internacional-  està contemplat al Codi Penal espanyol de manera inadequada. Òbviament, totes aquestes conclusions venien prèviament raonades. Anem, doncs, ara a veure la sentència que acaba de condemnar el president. 

D’entrada, convé no oblidar que, des del primer dia que assumí la presidència de la Generalitat, Torra va adoptar un criteri que podríem definir com d’anormalitat institucional. De fet, no ocupà el despatx presidencial de Puigdemont, de qui es considerava vicari, i va fer bandera d’aquesta anormalitat com a principi, maldant per capitalitzar-la, convençut que això conduiria el país a la independència i a la república per ell desitjades. I com a primera presa de posició inequívoca va penjar una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat amb el lema “Llibertat presos polítics i exiliats”.

Per més que els partits no independentistes sempre van protestar d’aquesta pancarta, el problema greu -en termes de legalitat i no d’ètica política- va sorgir quan, iniciat el període electoral que aleshores va tenir lloc, la Junta Electoral Central (JEC), que és un òrgan superior de l’Administració Electoral a Espanya que, d’acord amb la Llei Orgànica 5/1985, del Règim Electoral General (LOREG), té com a funció de “garantir la transparència del procés electoral i supervisar l’actuació de l’Oficina del Cens Electoral”, ordenà a Torra que, per imperi de la llei, havia de retirar els símbols grocs i la gran pancarta que penjava al balcó de la Generalitat durant els dies de campanya.

Aquesta era, sens dubte, una ordre molt discutible que, com totes les resolucions d’un òrgan administratiu, podia ser recorreguda davant dels Tribunals, però del que no hi ha dubte és que era una ordre d’un òrgan competent per donar-la, i Torra es negà a obeir adduint algunes raons, que exposà públicament; desoint fins i tot el síndic de greuges de Catalunya, a qui va acudir demanant l’opinió, el qual li va suggerir que obeís. 

En negar-se a fer-ho, la JEC li donà un termini de 15 hores perquè complís l’acordat, alhora que remetia testimoni a la Fiscalia General de l’Estat per la responsabilitat penal en què el president havia pogut incórrer en desobeir. Curiosament, aquest darrer acord sí que va ser recorregut per la defensa del president davant del TS, al qual sol·licità que suspengués cautelarment l’ordre rebuda, però la petició li va ser denegada. Aleshores, ja tard i fora del termini que se li havia dat, Torra claudicà, i el 22 de març ordenava la retirada dels símbols independentistes dels edificis públics i també la pancarta vetada.

La desobediència flagrant a la JEC i, després, al TS, implicà, com era previsible, un acte de processament de Torra davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que, d’acord amb l’article 70.2 de l’Estatut de Catalunya, és l’òrgan competent per jutjar-lo, davant el qual va al·legar que havia desobeït a consciència perquè l’ordre rebuda era il·legal i nul·la. A més, la va qualificar d’atemptat a la llibertat d’expressió.

Qualsevol que sigui el concepte que ens mereixi la decisió de la JEC -i jo no m’amago de dir que crec que actuà de manera desproporcionada i que era molt millor que s’oblidés de la pancarta, de la mateixa manera que Alfredo Pérez Rubalcava, essent ministre de l’Interior, va deixar que s’anés a votar amb la Puerta del Sol i la Plaça de Catalunya plenes de manifestants del 15-M (cosa que també prohibia la LOREG)-, a pesar, dic, que jo i molts altres -fins i tot el mateix Torra- penséssim el que acabo de dir, el cert és que, no despenjant la pancarta, Quim Torra va cometre un acte de desobediència penat per la llei. Desobediència a la JEC i, després, a la resolució del TS. I és per aquesta desobediència de no despenjar la pancarta en període electoral que se l’ha jutjat, no pel lema que estava proclamava. Per tant, afirmar que els tribunals li han conculcat la llibertat d’expressió pot ser molt interessant des del punt de vista polític per criticar els tribunals i dibuixar un negre panorama de la justícia espanyola, però no s’ajusta a la veritat dels fets.

Ara bé, dit això, cal també afirmar que tot plegat no deixa de ser un gran despropòsit. En primer lloc, perquè, com ja he dit, quan la JEC ordenà que es despengés la pancarta havia de saber que iniciava un procés que podia ser molt més costós per a la convivència a Catalunya que si deixava que seguís penjada. En segon terme, perquè condemnar a la inhabilitació el president de Catalunya per despenjar dos dies tard una pancarta (que acabà despenjant), comporta, al meu entendre, imposar una pena absolutament desproporcionada. I més si tenim en compte -i els tribunals ho haurien de saber- que no actuen des d’un Olimp, on no hi arriba el vent ni el fred d’aquest món, i que les seves decisions incideixen de manera indubtable en l’estabilitat política d’Espanya. 

Com diu el refrany, “no es poden matar mosques a cops de canó”, i la JEC, el TSJC i després el TS, és el que han fet.  Penso, doncs, que si bé els tribunals han actuat d’acord amb la llei, s’han equivocat en no tenir en compte aquell principi que recull l’article 3.1 del Codi civil espanyol quan afirma que, en l’aplicació de les lleis, cal tenir en compte no sols la seva lletra, sinó també “la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas”. Els tribunals, doncs -sempre des del meu punt de vista- s’han passat pel folre aquest principi i també el de la proporcionalitat en l’aplicació de les penes. I alhora han fet un magre favor al país, encara que la seva decisió satisfaci plenament tota la dreta política i mediàtica espanyola que, a casa nostra, és extremadament forta i poderosa.

Tot i així, no he d’estalviar tampoc retrets a Quim Torra que, des del primer moment, ha actuat menyspreant tothom que no pensava com ell, perquè era conscient -ho havia de ser per força- del que podia succeir si no obeïa la JEC i el TS, arrogant-se una superioritat absoluta per damunt de tots els organismes constitucionals, i enfrontant-se irresponsablement i conscientment a la llei i als qui, en un Estat de dret, tenen la potestat de jutjar.

Sempre obsedit pel simbolisme i pel desig d’esdevenir màrtir, Torra avantposà el seu interès personal a l’interès del país, oblidant els seus deures amb tots els catalans, i traçant una línia vermella entre els seus (que considera els bons) i els altres (que ha decidit proscriure), com ho demostra que, en el discurs d’adéu fet des de la Generalitat, hagi demanat al país que les properes eleccions siguin un plebiscit “entre repressió i democràcia”, donant a entendre que, qui no està amb ell i vota el que ell demana se situa entre els “repressors”, mentre que només són “demòcrates” els qui, amb ell, opten per situar-se al costat independentista. I això és aberrant, xenòfob i supremacista.


%d bloggers like this: