García de Oteyza i la comunitat siríaca ortodoxa turca

by

El Genocidi armeni va ser planejat i administrat centralment per l’Estat de Turquia contra tota la població armènia de l’Imperi Otomà. Es va dur a terme durant la Primera Guerra Mundial entre els anys 1915 i 1918. El poble armeni va ser subjecte a deportacions, expropiacions, segrestos, tortures, massacres i inanició. La gran majoria de la població armènia va ser forçosament remoguda des d’Armènia i Anatòlia a Síria, on una gran part de la població va ser enviada al desert per a morir de fam i set. Molts armenis van ser massacrats metòdicament a l’ample i llarg de l’Imperi Otomà. Dones i fillets van ser raptats i brutalment abusats. Tota la riquesa del poble armeni va ser expropiada. Després de menys d’un any de calma al final de la Primera Guerra Mundial, les atrocitats contra el poble armeni van ser represes entre 1920 i 1923, amb més víctimes, més matances i expulsions. La comunitat internacional va parlar ja del genocidi armeni el 1915, trenta anys abans que l’Organització de les Nacions Unides adoptés la Convenció sobre la Prevenció i Càstig dels Crims de Genocidi, però de poc va servir.

El Genocidi arameu és un altre (dels molts que ha sofert la humanitat). Es refereix a l’assassinat massiu de la població assíria de l’Imperi otomà durant els anys 1890, la Primera Guerra Mundial i el període de 1922-1925. La població assíria d’Alta Mesopotàmia (que avui pertany en part a Turquia i en part a l’Iran) va ser reubicada a la força i massacrada per les forces otomanes i paramilitars kurdes entre 1914 i 1920. L’avaluació de la matança no és uniforme. Estudis contemporanis han establert la xifra en 250.000 persones, nombre que és acceptat per diversos acadèmics i periodistes. Algunes fonts, però, sostenen que les morts van arribar a 750.000.

El fet és que el genocidi assiri va tenir lloc en el mateix context que el genocidi armeni, fets execrables de la humanitat que, en aquest cas, van afectar bàsicament a persones cristianes de denominació siríaca i armènia, que van ser assassinats pel règim dels Joves Turcs.

És en aquest context que m’ha semblat molt interessant el fet que, per primer cop des que es van produir els genocidis a què acabo de fer referència, s’hagi encarregat al jove arquitecte menorquí, Lucas García de Oteyza (Maó, 1980) la construcció d’una església, de la qual en serà beneficiària la comunitat siríaca ortodoxa d’Istambul que, segons remarcava la notícia que donava el diari ABC, compta amb uns 25.000 membres a Turquia, la major part dels quals resideixen a la Istambul. És, certament, una bona notícia per als cristians i, més encara, perquè per mitjà de Lucas García de Oteyza es pot relacionar amb Menorca.

Vaig conèixer en Lucas de fillet, quan era company del meu fill Pere en un dels institus de Maó, abans d’anar a la universitat, i m’hi vaig relacionar anys més tard, quan escrivia “Els herois de la nit” (Proa, 2010). En efecte, l’ historiador ciutadellenc, Josep Pallisser, havia trobat l’interessantíssim “vocabulari turc-menorquí” que, durant l’exili a Turquia havia escrit Joan Seguí Alzina, aquell jove ciutadellenc que havia estat fet esclau pels turcs a l’assalt de Pialí Paixà el 1558, però que tornà a Menorca i, anys més tard, intentà dedicar-se a la redempció d’esclaus, va acabar sent espia de Felip II i morí sembla que a Constantinoble.

Aquest personatge és el que inspirà el d’Arnau a la meva novel·la, un jove que, com Joan Seguí, havia après el turc durant el seu esclavatge i –també a la novel·la- havia elaborat un diccionari “turc-menorquí” tot escrivint els mots turcs amb caràcters llatins i, lògicament, a partir d’una transcripció fonètica. Seguí, doncs, s’havia avançat quatre-cents anys a Kemal Atatürk, que va ser qui va fer que aquest idioma s’escrivís amb grafia llatina i no àrab, i basant-me en l’experiència real de Seguí, jo volia introduir a la novel·la expressions escrites en turc, però, com que (teòricament) jo les treia del diccionari “turc-menorquí” d’Arnau (és a dir de Joan Seguí), les havia de transcriure fonèticament amb la grafia llatina.

Va ser aleshores quan em vaig posar en contacte amb García de Oteyza, que vivia a Istambul, la parella del qual era una al·lota turca. Li vaig explicar què pretenia i tot seguit vaig enviar-li una sèrie d’expressions escrites en català que volia que fossin traduïdes al turc, però li demanava alhora que em passés la versió turca correcta i també la versió fonètica (que seria la que –sempre teòricament- hauria escrit Joan Seguí al seu vocabulari). Pocs dies més tard, ell i la seva al·lota em van tornar les dues versions de les expressions que li havia enviat, i així jo les vaig poder introduir a la novel·la.

Va ser una magnífica col·laboració, la del jove García de Oteyza, i potser per això ara em satisfà encara més que ara hagi rebut aquest encàrrec, no sols pel que pot significar per a ell com a arquitecte, sinó també perquè la construcció d’una església cristiana havia estat impossible des de 1923, la qual cosa significa que, durant el règim vigent, a Turquia la llibertat de cultes era molt inferior a la que hi havia en temps de Solimà el Magnific.

Seus dubte, el segle XVI és un dels de major esplendor de l’imperi otomà (paral·lel a l’Espanya de Felip II), i si bé la religió oficial era la musulmana, els soldans permetien l’existència d’altres confessions. Certament que tenien restriccions, però a la Constantinoble d’aquells anys trobem cristians de tota mena. De fet, a la novel·la, jo faig que Arnau vagi a missa a l’església de Sant Francesc (a Gàlata), que regien els franciscans, prenent aquest fet de la història real.

Gàlata (amb Pera i Istambul) formaven el que coneixem com Constantinoble, que era, de fet, una ciutat on hi havia esglésies cristianes, amb zones (especialment Gàlata) on, durant el segle XVI, se sentia l’italià més que cap altra llengua. Era, certament, un italià importat feia anys per genovesos que habitaven a Constantinoble durant la conquesta de Mehmet II (1444), els quals, a canvi de la submissió i del pagament d’un impost, havien esdevingut ciutadans protegits de l’imperi, podien tenir propietats i vivien d’acord amb els seus costums (res d’això era possible a l’Espanya de la Inquisició). Se’ls prohibia només fer repicar campanes i proferir crits. Tanmateix, la llengua comercial que més s’havia estès per aquella zona era una mena d’italià xampurrejat que incloïa paraules franceses, gregues, espanyoles, àrabs i turques, que la gent emprava com a lingua franca, una parla que Arnau –segurament també Joan Seguí- deuria aprendre per poder comerciar.

Molt més restrictiva ha estat, doncs, la llibertat de pensament i de cultes al llarg del segle XX. En realitat, fins al 2003, només es permetia la construcció de mesquites a Turquia, i, com ha remarcat el mateix García de Oteyza, tot i l’obertura política que s’ha produït més recentment, cada tràmit amb l’Administració costa mesos d’espera. Però el més important a remarcar és que els cristians siríacs de Turquia tindran la seva església, i a mi m’alegra que l’arquitecte que l’hagi concebuda sigui un menorquí.

 

Advertisements

%d bloggers like this: