Josep Maria Quintana

El Papa Benet XVI visitarà València la propera setmana i ho farà amb un gran desplegament mediàtic. Tot i que Ratzinger és força més moderat que Wojtila pel que fa a les manifestacions externes, és obvi que la presència del Papa desperti per ella sola prou curiositat i interès.

Tanmateix m’ha frapat la notícia que vaig escoltar dimecres vespre al noticiari de les 20h de Ràdio Nacional. La directora general del medi, senyora Caffarell, indicava que televisió Espanyola s’havia ofert a la Conferència Episcopal per a retransmetre els actes públics de la visita papal i a oferir-los gratuïtament a les altres cadenes televisives, però això no ho han acceptat els bisbes que han optat perquè fos la Televisió Valenciana (depenent de la Comunitat autònoma) la que els transmetés. La diferència entre l’una i l’altra propostes és que, segons explicava Caffarell, la Televisió Valenciana exigeix cobrar per a fer la seva feina, mentre que Televisió Espanyola s’oferia a fer-ho gratuïtament.

Deixo al lector major d’edat que pensi el que vulgui respecte d’aquesta decisió tan meditada.

Cada dia que passa després de la decisió presa per Pasqual Maragall, i ultra el que deixen veure les manifestacions que s’escolten, que t’empastifen les mans de tanta llagoteria que regalimen (com si els ciutadans fóssim tots innocents), tinc la impressió que el PSC (d’acord en això amb el PSOE) ha decidit abandonar l’esperit de grandesa (força més aventurer i amb ambicions importants, que no són, però, fàcils de predir i menys encara d’assegurar) i ha optat per abdicar de l’ambició tot apostant pel renunciament i la modèstia. Viure amb l’ai al cor no els agradava, quan tots sabem que només els qui arrisquen poden assolir metes grans. En definitiva, que el PSOE ha portat el blat a la seva era en connivència amb els homes i dones del PSC, que lentament van substituint la “C” final pel dígraf “OE”, cosa d’altra banda comprensible atesa la realitat del país.

El dubte és què se’n farà de Maragall. Jo voldria que l’encara president continués essent imprevisible i que deixés amb un pam de nas els qui el situen ja a Roma com a nou ambaixador davant el Quirinal. D’altra banda, comprenc que Rodríguez Zapatero vulgui donar-li aquesta ambaixada. Així, amb el tàndem Vázquez (Vaticà) – Maragall (Itàlia) aconseguiria d’experimentar a Roma l’aliança de civilitzacions que predica. I sense sortir del seu propi partit!

Mentre que les societats són governades per persones entre quaranta i seixanta anys, amb les excepcions que vulgueu, l’Església ho és per persones entre seixanta i vuitanta (amb comptades excepcions), fet que provoca el domini d’una gerontocràcia a la qual se li fa difícil d’adaptar-se als temps.

Això no és, però, una realitat d’avui, ans sempre ha estat així, de la mateixa manera que sempre hi ha hagut persones que han criticat aquesta manera de fer. Una d’aquestes fou el comte de Chateaubriand, l’autor d’El geni del cristianisme, un home creient, defensor de la restauració monàrquica a França i ministre més d’un cop. No estem, doncs, davant d’un menjacapellans.

Llegeixo aquests dies la segona part de les Memorias de ultratumba, un llibre excepcional que, al llarg de les seves més de tres mil pàgines, ofereix al lector un cabal immens d’informació sobre la realitat europea del seu temps.

Quan és enviat com ambaixador a Roma per segon cop, (1828 aproximadament) el comte manté una relació força intensa amb el papa Lleó XII que –no ho oblideu- governava no sols el Vaticà, sinó també els Estats Pontificis, i ho feia ajudat per un exèrcit format per vells soldats mercenaris que havien servit anys abans a Bonaparte. En un apunt datat a la data indicada escriu Chateaubriand:

“No es difícil identificar el vicio radical del sistema político de este país: es que unos ancianos nombran por soberano a otro anciano como ellos. Este anciano, convertido en señor, nombra a su vez cardenales entre los ancianos. En este círculo vicioso, el poder supremo enervado se halla así siempre con un pie en la tumba. El príncipe no ocupa nunca bastante tiempo el trono para llevar a cabo los planes de mejora que puede haber concebido. Haría falta que un Papa tuviera la capacidad de decisión suficiente para nombrar de golpe a toda una promoción de jóvenes cardenales, para asegurar así la mayoría en la elección futura de un joven pontífice. Pero los reglamentos de Sixto V que conceden el capelo a unos cargos palatinos, la fuerza dominante de los usos y costumbres, los intereses del pueblo que recibe gratificaciones a cada cambio de tiara, la ambición individual de los cardenales que quieren reinados breves a fin de multiplicar las posibilidades de acceder al papado, así como otros mil obstáculos que sería demasiado largo explicar, se oponen al rejuvenecimiento del Sacro Colegio.”

Les coses no han canviat excessivament dins l’Església. La gerontocràcia continua, i per a confirmar-ho basta veure les imatges d’una reunió de la Conferència episcopal espanyola. Ves a saber si la cosa canviarà quan les parròquies estiguin servides per joves conservadors fets tots a imatge i semblança del pare Martínez Camino, el portaveu de la Conferència. Ai, Déu meu, quina creu!

Arran del comentari d’ahir, un lector em demana què entenc jo per autodeterminació. Li responc que sobre aquest concepte se’n podria escriure un llibre i que possiblement quedarien encara pendents sense estudiar alguns importants aspectes. De tota manera, és clar que també de les coses complexes se’n pot oferir una versió clara i explícita. Ho intentaré penso que sense massa sort.

Per a mi, autodeterminació implica –com diu la mateixa paraula- determinar-se per un mateix, és a dir: decidir un mateix el seu futur. És clar que quan ens referim a “un mateix” no estem pensant en persones sinó en col·lectius, i aquí la cosa es complica, perquè… quin abast hem de donar al col·lectiu? El meu interlocutor no ho dubte: el col·lectiu a qui ha d’aplicar-se aquesta facultat de decidir per un mateix és el nacional, diu. I afegeix: en el cas de Catalunya, el col·lectiu seria la nació catalana, aquesta que el nou estatut defineix clarament en el preàmbul.

No hi tinc inconvenient d’acceptar-ho, li responc, però quan parlem d’autodeterminació com a concepte polític, n’hem de parlar no només per a Catalunya, sinó per a tothom. D’entrada, penso que els pancatalanistes (els qui han defensat sempre el concepte de “Països catalans” trobarien esquifida l’aplicació de la facultat només a les terres que l’estatut defineix com a nació, encara que això es podria resoldre dient acceptant que cada un dels territoris que formen part dels “Països catalans” poguessin decidir (cadascú per ell sol) el seu futur, tot optant o no d’integrar-se en aquest teòric estat català que en sortiria un cop exercit el dret.

Diguem que aquesta versió resoldria possiblement algunes coses però no totes, perquè en el cas del País Basc resulta que els col·lectius nacionalistes que reivindiquen Navarra no sembla que estiguin gaire dispostos a acceptar que aquest territori exerceixi l’autodeterminació separadament de Biscaia, Àlaba i Guipúscoa, mentre que els navarresos (si més no una gran part d’aquests –segurament la majoria-) mai no acceptarien participar en un referèndum col·lectiu: exigirien decidir ells sols, sense computar el que pensin biscaïns, alabesos i guipuscoans.

Parlem ara de les Illes Balears. Com s’exerceix l’autodeterminació a casa nostra? Cada illa per separat tindria aquest dret respecte del conjunt o cal reconèixer el dret de decidir per ell mateix només al conjunt de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera? Admetrien els qui tenen ben clar el concepte d’autodeterminació que Eivissa o bé Formentera l’exercís en solitari respecte de l’actual Comunitat autònoma? I per què no? I si baixem més avall, per què Fornells no pot decidir per ell mateix separar-se d’Es Mercadal i necessita que això ho tuteli el Consell insular?

Trobaríem mil raons per a explicar això darrer, però també en trobaríem per a contradir les afirmacions que abans hem donat per bones. En definitiva, que tot i que la cosa sembla molt clara, és realment complexa. Ho és més evidentment que acceptar que dos territoris que conformen un estat decideixin separar-se de comú acord. Tanmateix (i digui el que digui la Constitució) no hi ha dubte que cal aprofundir en l’estudi del concepte.

Montenegro i Sèrbia s’han separat amistosament tot donant arguments sòlids a tots els nacionalistes perifèrics espanyols. Doncs bé, un nou debat per a una cosa semblant (però diferent alhora) s’està produint a Bèlgica, un estat dividit en dues parts ben definides: Flandes, on es parla el flamenc; i Valònia, que és de parla francesa.

Sobre això trobo aquesta notícia a Courier International:

S’ha dit durant molt de temps que només la monarquia unia aquests dos territoris que tantes vicissituds han passat des de les conquestes napoleòniques fins avui. Avui, novament es parla de separació: d’una part, els flamencs voldrien constituir-se en estat independent, mentre que els valons (si més no una part considerable d’aquests) reclamen la unió amb França (“le rattachement avec la France”).

“L’escissió és inevitable i necessària –assegura Paul-Henry Gendebien, fundador del Ressemblement Wallonie-France, al setmanari Knack-. Dos fenòmens acceleren aquest resultat inevitable: la radicalització dels nacionalistes flamencs i el fracàs de l’elit valona.” Per a l’autor del llibre La Belgique, le dernier quart d’heure, “vint-i-cinc anys de federalisme no han aportat sinó [a Valònia] desgràcies econòmiques i manca de poder polític”, fins al punt que “Valònia és un encreuament entre una República bananera i una monarquia d’opereta”. “El federalisme belga és un fracàs –assegura Gendebien-. L’Estat belga és controvertit, afeblit i inadequat tant per als flamencs com per als valons. Per tant, asseguem-nos entorn d’una taula, com ho feren els txecs i els eslovacs l’any 1992, per tal de liquidar l’assumpte d’una manera civilitzada.”

Fins aquí tot molt bé, el problema però –si més no per als nacionalistes perifèrics espanyols als quals aquestes notícies els posen a cent- és que en el cas d’aquest país anomenat Espanya, la solució no passa pel diàleg i l’acord amb la resta de l’Estat (cas de Sèrbia i Montenegro, i també cas de Txèquia i Eslovàquia), perquè entre nosaltres, la resta de l’estat creu d’una manera molt generalitzada que el nostre país és –com el matrimoni catòlic- u i indivisible. Aquí, doncs, la separació passa necessàriament per l’autodeterminació, i això ja és una altra cosa.

He rebut un correu on se’m fa un comentari molt particular de la retirada del president Maragall. Penso que respon a un sector no gens petit de la realitat nacionalista catalana que li donava suport, d’ací que, deixant a un costat l’espectacle versallesc que s’ha donat al Parlament de Catalunya, l’exposi als meus lector:

Hola,

Com podeu comprovar amb la renúncia forçada del president Maragall, la política colpista del PP s’ha instal·lat a Catalunya.

La caiguda del president Maragall s’emmarca enmig del “Váyase señor González” i del “mobbing” diari a ZP. L’Espanya negra que abans afusellava als presidents, ara els insulta, els acorrala i els força a dimitir. O a no presentar-se a la reelecció que èticament li tocava després del que ha passat.

Francament tot un avenç. És el progrés i la combinació de les estratègies polítiques amb la misèria de la condició humana en aquestes terres del sud d’Europa. Encara ahir en Zaplana, un “señorito matón” nouvingut de Sagunt, anava dient als periodistes “que era ya una un cadàver político”.

El terrible de cas és que aquest assassinat del president Maragall no ha estat en terres estrangeres espanyoles ni pel terrible enemic espanyol.

Que per cert també ha consentit i participat, sinó que ha succeït dins el nostre meravellós oasi. Ha estat a a “casa nostra”.

Poc a poc en aquest darrers anys es va planificar. ERC fent-li l’acció de govern impossible. Quan no s’amagaven a Perpinyà, li mostraven cada dia la clau del castell i li recordaven la insuportable lleugeresa del seu ser.

I també des de la seva pròpia família, els altres. Ai els altres!. Els altres eren els del seu propi partit que l’havien de defensar des de la primera nit i no varen fer res. Ans al contrari el varen lligar curt des del primer dia. Els seus companys de partit l’haurien a d’haver recolzat sempre i no ho varen fer. Preparant alternatives, els Izetes, Montilles i demés grups interns del PSC eren un niu de bares. “La classe obrera va al paraiso”.

Finalment tot ha estat molt dolorós i el president aïllat per tots, es va suïcidar ahir. Ja és un “cadàver” polític com demanava el guió. És va formar un govern d’esquerres i catalanista, el primer des de la República, i com sempre no es varen posar d’acord. Justament així varen
perdre la mateixa República i també la guerra!!!; ara fa uns anys.

El futur no es presenta saludable per l’esquerra del signe que sigui en aquest petit país.

La jugada malèfica i consumada pel PSOE i PSC ha estat finalitzada. Però l’acabarà pagant durant anys. La cadira de president de la Generalitat no serà ocupada en anys per un socialista. L’error de càlcul ha estat brutal i ja no té solució. Aquest és justament el primer gran error que comet ZP en el seu mandat. Un càlcul nefast per als socialisme a Catalunya. 23 anys més a l’ombra.

Mentre CiU espera el gran retorn triomfant del seu hereu. L’autèntic!. …. Ja veurem també com acabarà.

Ai dels pobles que afusellen als seus homes més preuats!!!

Alguns dels meus lectors (que ho són també de La Vanguardia) ja l’hauran llegit, però crec que val la pena d’apropar-lo als qui no segueixin aquest diari de Barcelona. Em refereixo a l’article que ahir va publicar Lluís Foix sobre Maragall. Em sembla d’una gran lucidesa. Penso que se l’ha de difondre, ací que jo el recomani vivament.

La realidad derriba a Maragall

Con el abandono de Maragall la transición pierde una pieza importante de la transición en Catalunya y en España. Se van visiones, posibilidades y realidades. La tesis central del todavía presidente de la Generalitat es que Catalunya no puede ser una excepción española. Es demasiado grande. España espera de Catalunya un lenguaje distinto al que ha oído en los últimos siglos.

“Escucha España, la voz de un hijo que te habla en lengua no castellana; hablo en la lengua que me ha legado la tierra áspera; en esta lengua pocos te han hablaron; en la otra, demasiado”, escribía el poeta Joan Maragall.

No escucharon a su abuelo ni tampoco a su nieto. Hay que aportar una solución española desde Catalunya, me decía Pasqual Maragall en verano de 1999, a la que hay que escuchar no respecto a lo que ella piensa de sí misma, sino respecto a lo que piensa de España y de Europa.

Maragall es un entusiasta y un visionario que ha querido poner en circulación por el mundo nuestras ideas, nuestras personas y nuestra forma de ser. Su federalismo lo define por vía negativa. No es ni nacionalismo catalán ni españolismo rancio. Es la plasmación de la variedad y pluralidad de España. Catalunya no puede ser un lugar de protesta y reivindicación constantes, un país en el que sólo se mira hacia Madrid con el extraño objetivo de olvidarlo y borrarlo del mapa. Tenemos que ser un laboratorio de España y de Europa.

Maragall iba por la vida con las manos en los bolsillos, vacíos y agujereados, pero con la cabeza llena de ideas. Tropezó con la realidad y la realidad le derribó. Consiguió provocar la alternancia en Catalunya cuando ya nadie creía en ella y abanderó un proyecto catalanista, transversal, aprovechando que en Madrid gobernaban los socialistas.

Le falló su socio principal, Esquerra Republicana, que hizo posible el tripartito. Y le fallaron sobre todo sus camaradas socialistas que aprovecharon las ideas de Maragall para hacérselas suyas, limadas, retocadas, casi desfiguradas.

Maragall no ha arrojado la toalla por Esquerra. Ni tampoco por sus correligionarios socialistas catalanes. Ha sido descabalgado por Zapatero que puso su cabeza en la bandeja que le presentó Artur Mas que se prestó a ser un aliado de fiar del gobierno del PSOE.

Los errores de su gestión al frente de la Generalitat han sido grandes, propios de una persona que se mueve en el terreno de las ideas pero que no presta atención en los detalles, en las cosas que preocupan a la sociedad, en las gentes que le rodean y que le han querido influir en demasía.

El tripartito ha fracasado. Ni siquiera uno de los principales impulsores de su texto, ERC, se ha sumado al Sí en el referéndum. El día que echó a los republicanos del gobierno se acababa el tripartito y también se ponía en peligro la figura del president que finalmente se despedido con elegancia y generosidad, sin echar en cara nada a nadie.

Maragall tiene larga vida. Se convertirá en un Jordi Pujol con diez años menos, con su propio estilo y pensamiento bien distinto. Pero su carrera política se ha truncado. Pensaba que Catalunya era la alcaldía de Barcelona y se encontró con un país complejo, difícil, que ha tenido la ambición de transformar España y, como viene siendo habitual, ha sido España la que ha puesto firmes a Catalunya.

El futuro hay que inventarlo. Con nuevos personajes y con nuevos discursos. La transición ha terminado en Catalunya y en España. Pero el problema de encaje, de entendimiento, de complicidad, de estas dos realidades persiste. Podemos seguir con la conllevancia orteguiana. ¿Será posible?

Als meus lectors de Menorca no cal que els expliqui com va de calenta a Ciutadella la qüestió del “dic”. Si la cosa cremava, després de les terribles rissagues que han fet destrosses a les embarcacions que estan avarades en el port, ara ja treu foc. I mentre uns polítics (el batlle de la ciutat) diuen que si es fa el dic no n’hi haurà més de rissages, d’altres (la presidenta del Consell insular) afirmen que es continuaran produint. I mentrestant, els tècnics de la Conselleria d’Obres Públiques de la Comunitat autònoma (de qui el port depèn) callen, quan són els únics que haurien de parlar.

Avui, la qüestió del “dic” s’ha convertit en allò que en castellà en diuen una “arma arrojadiza” que serveix per fer-se mal els uns als altres (políticament parlant, és clar), però no per a fer llum en una matèria que, abans de cap altra cosa, necessita bastir-se d’estudis de professionals independents en meteorologia i en oceanografia. Diguem, però, que per als polítics (més per als uns que per als altres) això dels estudis és un perdre el temps, perquè ells (tornem al castellà) “no estan por monsergas”.

Tanmateix, quan un creu que ja ha sentit tots els disbarats possibles, sempre pot escoltar-ne un encara més gran, fent bona la dita (avui els cervantins m’hauran de posar una medalla) que assegura que “todo lo malo es susceptible de empeorar”. En aquest cas, el responsable del disbarat és un antic batlle de Ciutadella pel PP, el senyor Josep Carretero, el qual, segons assegura el diari Última Hora, ha afirmat que “al Consell [insular] l’haurien de llevar. Seria molt millor que depenguéssim directament de Palma”.

Amb personatges com aquest, els acèrrims valedors del “dic” no necessiten adversaris. Ells sols es faran el nus. I he de dir que és una llàstima.