Archive for Mai de 2007

Diferències de sistema

31 Mai 2007

Estimat director: Mentre a Espanya els guanyadors dels comicis autonòmics, fidels als principis que regeixen el nostre sistema de partits –jerarquia absoluta dels dirigents, impermeabilitat a les idees dels altres, valoració de la fidelitat i de la submissió per damunt de la intel·ligència i de la capacitat, etc.- estan elaborant la composició d’uns governs que difícilment produiran cap sorpresa, amb persones de la seva confiança, que els hagin servit lleialment i que –això sobretot- no els puguin fer ombra (camí que condueix inexorablement a l’exaltació de la mediocritat com a sistema), a França, Nicolas Sarkozy, líder de la dretana UPM, neoconservador, guanyador indiscutible de les eleccions franceses després d’haver reconegut que cal respectar madame Royal perquè “en ella s’hi reconeix una gran part de França”, assegura que pensa governar per a tots els francesos i que està dispost a anar très loin (molt lluny) en la seva idea d’obertura i de renovació.

Fidel a aquest compromís –que assumí públicament entre el primer i el segon torn de les presidencials-, el nou president, ja abans d’assumir el càrrec, encarregava a una de les caps pensants del seu equip –la dircab (directora de gabinet), Emmanuelle Mignon, de maldar per convèncer alguns intel·lectuals d’esquerra i de renom, propers a La République des idées (una associació fundada el 2002 que vol ser “lloc de producció i d’intercanvi d’idees noves” a Europa i a tot el món i un lligam “entre les personalitats, les organitzacions, les publicacions que defensenla força de les idees com a motor de l’activitat humana”), per incorporar-los al seu projecte de govern.

El resultat d’aquest exercici d’obertura l’hem pogut copsar aviat, un cop Sarkozy ha fet pública la composició del nou govern, presidit per François Fillon, diverses vegades ministre en els governs de Pierre Raffarin, i estret col·laborador seu durant el procés electoral.

Quatre són les persones que cal destacar en aquesta aposta arriscada d’obertura a d’altres idees que les pròpies de Sarkozy: Bernard Kouchner (de l’únic que vull parlar aquí per raons d’espai), que ha situat al front del Quai d’Orsay (ministeri d’afers exteriors); Hervé Morin, ministre de la defensa (és membre de l’UDF i havia donat suport a la campanya de François Bayrou); Eric Besson, secretari d’Estat adjunt al primer ministre, encarregat de la prospectiva i de l’avaluació de les polítiques públiques (cap de finances del Partit Socialista fins una mica abans de les eleccions, que deixà el partit fent una dura crítica a Royal); i Martin Hirsch, al comissari per a les solidaritats actives contra la pobresa (president d’Emmaüs-France i antic director de gabinet de Kouchner a la secretaria d’estat de la Salut).

Cofundador de “Metges sense fronteres” (1971) i més tard de “Metges del món” (1980), així com d’una sèrie de missions humanitàries a Uganda, al Líban, al Txad, a Eritrea, a El Salvador, etc., i cappare d’una política d’assistència que el recordat Jean-François Revel, va definir com el “dret d’ingerència humanitària”, Kouchner, de 67 anys, ovella negra d’un PS que ell hauria volgut socialdemòcrata i amic de Rocard, fou ministre de sanitat en el govern socialista de Lionel Jospin, ha estat administrador civil per a l’ONU a Kosovo (1999-2001) i ha recolzat Ségolène Royal a les passades eleccions.

Pro-europeu convençut en un moment on això és rar entre la classe dirigent, Kouchner no és antiamericà i es defineix com a atlantista en el sentit que ell creu que una acció conjunta de nord-americans i europeus, sense submissió dels uns als altres, permetria resoldre alguns dels grans conflictes que afecten al món, per exemple a l’Orient proper.

Doncs bé, aquest home intel·ligent i iconoclasta, el passat dijous, dia 10 de maig, rebia una telefonada de Sarkozy, que començà dient: “Jo sé quines són les teves conviccions, i no et demano pas que hi renunciïs.” I immediatament li indicà que no ignorava tampoc les diferències que ell mateix tenia amb el seu interlocutor –sobretot en la creació d’un ministeri de la immigració i de la identitat nacional, que Bernard Kouchner va qualificar durant la campanya de “deriva històricament escandalosa”. Això no obstant, el president li reiterà que volia obrir el seu govern i li demanà ajut.

Segons coneixem per les manifestacions de Kouchner fetes a Le Monde, Sarkozy li explicà tot seguit que el seu resultat a l’escrutini del 6 de maig (primera volta de les eleccions) li imposava obertura, d’ací que li demanava que acceptés de ser ministre d’afers exteriors en el seu govern. “Li vaig resposdre –explica Kouchner- que jo era socialista, membres des de feia vint anys de la socialdemocràcia. Que havia sempre votat l’esquerra i que ho continuaria fent. Li he recordat que nosaltres teníem desacords, particularment respecte de l’adhesió de Turquia a la Unió europea”. El president va dir que ja ho sabia, això, que la qüestió turca era una matèria complexa i que n’haurien de parlar plegats. “En tot cas –ha dit Kouchner- el procés serà llarg, i espero que Sarkozy pugui canviar d’opinió.”

No creguis, amic director, que la meva innocència arriba al punt de negar-me a veure que decisions com aquestes –que un president neoconservador convidi un socialdemòcrata a dirigir la política exterior- provoquen debat, crítiques i desacords. D’entrada, el Partit Socialista, incapaç d’assumir la seva tercera derrota seguida i –el que és encara pitjor- de trobar vies que li permetin d’obrir-se a la societat, ha fet fora Kouchner de les seves files. A més si tens curiositat, pots cercar el perfil que Le Monde fa de tots els nous ministres i a la web hi trobaràs tota mena de crítiques (que si Kouchner és un traïdor, un venut, etc.), això al costat d’altres que comprenen i accepten la seva posició. Molt ponderat és, per cert, el judici de Bernard-Henri Lévy, el qual ha dit que Kouchner “ha apostat fort i, doncs, per definició, ha arriscat molt.”

El passat 19 de maig, el mateix Kouchner s’ha defensat, tot publicant un article a Le Monde amb aquest títol: Pourquoi j’ai accepté (“Per què he acceptat”), amb el qual s’hi podrà estar o no d’acord, però que conforma un raonament de primer ordre, d’aquests que, entre nosaltres, gairebé no pots llegir mai. Entre altres coses diu:

“La política exterior del nostre país no és de dreta ni d’esquerra. Defensa els interessos de França en un món que es reinventa cada dia. Cal doncs que sigui determinada i nova. Fent-me l’honor de proposar-me la direcció de la diplomàcia a França, el president de la República no ha imaginat que jo esdevindré sarkozysta. Algunes de les meves conviccions no són pas les seves i recíprocament. Heus ací el fet que anuncia –així ho espero- un feliç canvi d’estil, d’anàlisi i d’època. I això té un nom molt bell: obertura.”

Finalment afegeix: “Sé que alguns dels meus amics em censuren aquest nou compromís. A ells jo els demano crèdit: les meves idees i la meva voluntat són les mateixes. Si un dia m’agafen en flagrant delit de renúncia, jo els demano que m’ho facin veure. Però els garanteixo que aquest moment no ha arribat.”

Després de llegir això, potser tu em diràs, amic director, que la manera d’actuar de Sarkozy, de Kouchner, de Hirch i d’altres polítics francesos del moment- no és acceptable en política. En aquest cas jo et recordaria que avui, en efecte, no podem encara prejutjar els resultats de totes aquestes actuacions. Però també que la cintura que demostren aquests personatges, la seva capacitat d’analitzar la realitat per adaptar-hi la seva manera de fer política em sembla capaç de generar més esperances de les que mai –si les coses no canvien molt- podran despertar uns partits com els nostres i uns personatges (tant me fa que et giris cap a Ángel Acebes com a Pepe Blanco) dels quals es desconeix la seva capacitat d’assumir cap mena de risc que derivi d’un exercici de la intel·ligència.

Anuncis

Els Pactes

30 Mai 2007

Com deia ahir, Navarra i les Balears són llocs on el PP ha tret molts vots però insuficients per governar sol. El cas invers seria el de Canàries, on el PSOE s’ha convertit en la força més votada, però on necessita dels acords amb altres partits per governar.

A la vista d’això, Mariano Rajoy acaba d’oferir un pacte al PSOE perquè en aquests casos governi la llista més votada. Això implicaria que el PP podria governar Navarra i les Balears, mentre que el PSOE governaria les Illes Canàries.

Se m’acut demanar: Per què no el va oferir abans de les eleccions, aquest pacte? Per què ara? La resposta és òbvia, perquè aquest li permetria retenir el govern de dos bastions: Navarra i les Balears. Però caldria fer encara una altra pregunta a Rajoy: Creu ell que, en un sistema proporcional, es pot governar sense tenir –o sense pactar- una majoria?

Governar en minoria és difícil, i s’ho pot permetre un partit que té forces a la dreta i a l’esquerra, però difícilment un partit que ocupa tot un costat de l’espectre polític.

Felipe González y Aznar van governar en minoria alguna legislatura, amb pactes puntuals amb partits minoritaris. També ho va fer Pujol la darrera legislatura que va presidir la Generalitat.

Val a dir que el PP ho té més difícil, això, perquè ha cremat les naus del nacionalisme a la passada i en aquesta legislatura, i si bé en política els greuges s’obliden aviat, aquest cop no ho té fàcil, d’obtenir suports, perquè cap minoria nacionalista no està disposada a donar suports al PP. Tret, potser, d’UM, a les Balears, que, per molt que ho diguin els seus estatuts, jo no crec que sigui un partit nacionalista, sinó un partit d’interessos al servei d’una senyora que sap administrar com ningú la seva escassa representativitat.

Eleccions 2007. Quatre coses significatives

29 Mai 2007

Si algú em demanés que és el més significatiu que he vist a nivell nacional en aquestes eleccions municipals i autonòmiques que hem acabat de viure, jo assenyalaria quatre coses:

Primera.- L’abstenció creixent que amenaça de manera preocupant l’exercici democràtic, una abstenció que tots els polítics diuen que lamenten però que res no fan per prendre solucions que la puguin vèncer o, si més no, contrarestar. No basta plànyer-se, cal actuar i això implica adoptar decisions que segurament els seran molt doloroses perquè –si és que algun dia les prenen- soscavaran les estructures de l’actual sistema de partits.

Segona.- La humiliant derrota que ha sofert Rodríguez Zapatero a Madrid en la persona del seu pupil, Miguel Sebastián. Derrota històrica i merescuda, tant del candidat com del seu mentor, perquè ni el candidat podia actuar com ho ha fet durant aquesta campanya, ni tampoc podia ser nomenat com ho va ser.

Tercera.- Els resultats de Navarra. En efecte, després d’una campanya indigna per part dels dirigents nacionals del PP sota el lema “Si perdemos Navarra, España se nos va”, “Los socialistas quieren vender Navarra” i d’altres consignes per l’estil, resulta que els electors han pres en aquest territori foral decisions que provocaran força problemes al PSOE, però que s’orienten en direcció contrària als interessos del PP.

Els resultats han estat aquests: UPN (PP) 22 escons; Nafarroa Bai 12 escons; PSOE 12 escons; CDN (centristes de l’expresident Allí), 2 escons; Izquierda Unida, 2 escons. A la vista d’això, la pressió serà tremenda. Els socialistes difícilment cediran la presidència a Patxi Zabaleta, líder de Nafarroa Bai i antic militant de Batasuna. Però Zabaleta podria cedir la presidència al candidat socialista, l’advocat Fernando Pures. Això significa que Navarra es converteix des d’avui en una peça mòbil i decisiva del trencaclosques basc que queda en mans de Rodríguez Zapatero i de Josu Jon Imaz.

Quarta.- La reedició a les Balears dels resultats de 1999. Maria Antònia Munar, amb tres diputats i dos regidors, decidirà què vol per a la Comunitat autònoma, per al Consell de Mallorca i per a l’Ajuntament de Palma. El gran desplegament polític, mediàtic i de tota mena del president no ha bastat per aconseguir, per se, cap consell insular, ni tampoc el govern de la comunitat. A la vista d’això, quin serà el preu que pagarà per assolir el poder? De tota manera, ens agradi o no l’hipotètic pacte PP-UM, això, penso que és el més natural. Una reedició del Pacte de Progrés (PSOE, BLOC, PSM-VERDS, UM i d’altres progressistes d’Eivissa) és dubtosament recomanable a la vista de l‘experiència anterior, entre altres coses perquè dubto que totes aquestes forces, per la seva heterogeneïtat, puguin elaborar un projecte sòlid i coherent de govern. Tanmateix, la situació és oberta i pot donar de sí.

Un comentari a corre-cuita

28 Mai 2007

Em costa fer un comentari sobre les eleccions d’avui (ahir per al lector) perquè l’escric quan són gairebé la una de la matinada i no conec encara quins seran els resultats definitius. La nit ha estat llarga i ha evolucionat de manera sorprenent. Després d’una enquesta a peu d’urna d’ECO-CONSULTING molt favorable a l’esquerra, hem vist com la dreta guanyava posicions fins a col·locar-se a primera línia (estic parlant de les Balears i, especialment, de Menorca), per anar retrocedint al final. Dels 32 diputats que treia Matas cap a les 11, sembla que es queda amb 28, als quals hem de sumar el de Formentera, addició que no li dóna, però, la majoria absoluta.

A més, el PP (que és el gran guanyador en vots) és molt probable que perdi el Consell de Formentera, el d’Eivissa, el de Menorca i el de Mallorca, encara que aquest darrer queda obert al pacte amb UM. Un cop més, doncs, serà aquest partit minoritari presidit per Maria Antònia Munar que serà decisiu per saber qui governarà la Comunitat Autònoma, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma.

De tota manera, sembla que l’abstenció és la campiona d’aquestes eleccions que, entre altres coses, hauran vist com el PSOE baixava a Maó i cedia un escó a una candidatura (Ciutadans de Menorca) de la qual es desconeix quin programa té (tret de la defensa a ultrança del castellà), i com a Ciutadella, un nou partit personalista (UDCM) en substituïa un altre (PMQ), més personalista encara.

Bagur (PSOE) ho tindrà una mica més difícil que abans a Maó, tot i que mantindrà una còmoda aliança amb el PSM. Brondo (PP) també governarà còmodament Ciutadella, però el seu possible aliat per a fer la majoria absoluta no serà tan acomodatici com el que ha tingut a la passada legislatura.

De tota manera, penso que tots haurien de reflexionar una mica en veure que a una gran part de ciutadans els importa un borrall qui governi les seves institucions polítiques.

Una manca absoluta d’elegància

27 Mai 2007

Dijous passat, en aixecar-me, vaig agafar el diari El País i vaig llegir la notícia que publicava Andreu Manresa sobre les concessions de llicències per a radios i televisions que acabava de fer el govern de les Illes Balears, presidit per Jaume Matas. Si no ho recordo malament, es tractava d’una quarantena.

Jo no gosaré afirmar si les llicències s’han donat “als amics”, com he escoltat en algun comentari sobre la matèria, perquè, entre altres coses, jo no conec els amics de Jaume Matas, però sí que he de dir que, sense qüestionar la legitimitat ni tampoc la legalitat de les concessions, fer-les uns dies abans de les eleccions que decideixen la composició d’un nou Parlament del qual haurà de sortir un nou govern de la comunitat autònoma, com a mínim no és elegant, ans és dubtosament acceptable des del punt de vista ètic.

I això ho agafis per on ho agafis. Perquè si Jaume Matas està segur de guanyar i de repetir presidència, no tindria cap necessitat de fer una cosa tan qüestionable com aquesta. I si té por de perdre, aleshores és encara pitjor, perquè voldria dir que no es fia que el nou govern satisfés els compromisos que ell havia contret amb els concessionaris, la qual cosa –com a mínim- aixeca sospites.

——

P.S. A la fi hem arribat al dia 27 de maig. Avui vespre farem recompte del que han volgut els ciutadans i, en aquesta festa de la democràcia (lamentablement devaluada els darrers temps per l’abstenció i el desinterès), sabrem què hem decidit els espanyols per als nostres municipis i comunitats autònomes. I en el cas dels mallorquins, menorquins i eivissencs, què hem decidit també respecte dels consells insulars, aquests organismes que tenen un paper importantíssim en el nostre sistema políticoadministratiu.

Acotacions a la meva darrera lletra de batalla

26 Mai 2007

Arran de la meva lletra de batalla de dijous passat, que –com totes les lletres de batalla- publico en paper en el diari Menorca, un lector em fa una sèrie de consideracions que penso que val la pena que també les coneguin els meus lectors:

Acabo de llegir el teu article. La veritat és que t’ha quedat molt bé, perquè és molt respectuós, es nota que no tens prejudicis en contra de la religió, i tractes molt bé
el tema. Ningú amb seny no s’hauria de sentir ferit.

Però et faré un petit comentari que crec que és més important del que sembla. Dius: “4. Que les dones hagin de parir amb el burka posat.” Empres la paraula “burka” que crec que no és l’adequada. El burka és la vestimenta femenina que s’empra sobretot a l’Afganistan i que cobreix tota la cara i el cos.

Aquests no s’empren ni a Menorca ni al nord d’Àfrica, d’on prové l’Islam menorquí. La paraula general és, en castellà Hiyab (suposo que en català hijab). Hijab és el codi de vestimenta que deriva de l’Alcorà. El burka és una de les tantes interpretacions.

Crec que és important no fer errors d’aquest tipus perquè et poden acusar de no conèixer l’Islam. Et diran que cap musulmana de Menorca no porta un burka. Un altre tema, llevat del vocabulari, és el del principi. Si una dóna tria lliurement (és que aquestes decisions es prenen lliurement?) de cobrir-se el cap en públic, per què no ha de poder
cobrir-lo en un hospital?

Se m’acuden moltes maneres de fer-ho, de fet, els cirurgians es cobreixen el cabell amb una mena de gorra de dutxa. De la mateixa manera ho fan els cuiners. No podria portar això una dona musulmana al cap durant el part?

No crec que una peça de roba així perjudiqués la seva salut ni el seu benestar. I regular aquest afer de manera adequada, em sembla al mateix nivell que regular el menjar halal o casher.

Una abraçada

Agraeixo molt aquesta aclariments. No més hi afegiré que jo vaig fer referència al burka perquè aquesta era la vestimenta de què parlava el manifest dels metges francesos a què feia referència. Certament que a Menorca no n’he vist cap atès que la immigració que tenim és bàsicament del Magrib.

Pel que fa al vel amb què es cobreixen els cabells, aquest no seria tampoc cap problema. Els metges francesos es queixen concretament del burka, perquè no poden tractar un malalt sense veure-li la cara. I tampoc no és higiènic parir amb roba de carrer posada. Era això.

On s’amaguen ara els de la teoria de la conspiració?

25 Mai 2007

Mentre els candidats a ajuntaments i a comunitats autònomes fan la seva campanya, enfosquida per l’omnipresència dels líders nacionals a totes les ràdios i televisions, mentre José María Aznar (després de declarar el seu amor a Ana Botella i viceversa) es despatxava a Calatayud afirmant que “no puede gobernar un señor [en referència a Zapatero] que no sabe si existe la nación española”, que “ha conseguido que media España no acepte a la otra media, una política de exclusión que los españoles habíamos superado”, tot assegurant que “cada voto que no tenga el PP será un voto para que ETA esté en las instituciones”, mentre escoltàvem, dic, tots aquests assenyats discursos, hem pogut observar que els arguments de la famosíssima “teoria de la conspiración” feien “mutis por el foro” i s’esfumaven de l’escena política i mediàtica com si res.

¿Per què no continuen els Acebes, Zaplanas, Aznars i companyia capolant-nos amb aquell “Queremos saber la verdad sobre el 11-M” que tant els agradava de predicar? Per què de sobte han callat sense fer cap rectificació ni demanar-nos excuses? En el macrojudici que se segueix a Madrid, Agustín Díaz de Mera ha quedat amb el cul a l’aire, i també hi han quedat els culs dels dirigents del PP, el de El Mundo, i el de la COPE, que –sempre hi ha camí a fer- ara assimilen subliminalment el vot al PSOE al vot a ETA. Es pot ser més vil?

Sortosament avui acaba la campanya electoral i demà ens toca reflexionar. Reposarem gustosos després de tanta falsedat i de tanta baixesa moral. El problema és que el proper dilluns, qualsevol que sigui el resultat dels comicis, començarem novament la matraca, que no ens traurem de damunt fins que, a les legislatives –que s’hauran de fer en un termini no superior a deu mesos-, el poble dirimirà se suposa que definitivament.

Respectar els valors culturals dels immigrants no implica abdicar dels nostres principis

24 Mai 2007

Estimat director: No et diré res de nou si un cop més en aquesta carta setmanal et parlo d’una realitat que afecta avui especialment a la Unió Europa i que entronca directament amb els drets humans. Dècades endarrera Espanya (i també Menorca) era terra d’emigrants. Avui, atès el gran progrés econòmic que ha viscut el nostre país, és terra que rep diàriament fornades de persones que arriben d’altres continents, els quals cerquen entre nosaltres treball, benestar i una vida digna.

Aquesta transferència de capital humà, aquest transvasament d’homes i de dones d’altres terres, que en molts casos pertanyen a d’altres religions i a cultures molt diverses és, sens dubte, una de les realitats que més influirà en la transformació del panorama sociològic dels pobles i dels estats europeus. I això –ho deia fa uns dies en un dels meus comentaris a internet- no es farà sense problemes, perquè segurament contribuirà a modificar signes d’identitat molt estimats que de sobte cruixiran sota la pressió social i humana d’aquests nous ciutadans. D’altra banda, la convivència no sempre serà fàcil i els governs s’hauran de plantejar molt seriosament com l’han d’afavorir. En aquest camp, però –com sabem ja per l’experiència d’altres estats que han hagut d’afrontar el problema abans que nosaltres-, no hi ha fórmules màgiques: ni la integració ni l’absorció ho són. I tanmateix és indispensable que es duguin a terme polítiques en els dos sentits, perquè només la plena assumpció dels drets humans (i també, a la llarga, dels drets polítics), així com un progrés econòmic que permeti als immigrants d’aconseguir un nivell de vida digne pot evitar l’aïllament, el ghetto i el conflicte social.

Dit això –que em sembla una qüestió de principis- el que no hauríem de perdre mai de vista és que l’acolliment, el respecte a les persones i als drets inalienables que tenen com a éssers humans, els esforços de comprensió, d’integració o bé d’absorció que fem perquè la convivència entre tots sigui, no sols pacífica, sinó també enriquidora, mai no ha d’implicar cessions de principis constitucionals en ordre a la igualtat de l’home i de la dona, de l’educació, de la sanitat i de molts altres aspectes la conquesta dels quals ha costat molts anys de reivindicació, de treball i de lluita.

Els passats 25 de gener i 1 de febrer, t’escrivia, amic director, dues cartes amb el mateix títol: “Sobre els fanatismes i la llibertat”, que van donar lloc a una sessió de debat a la biblioteca pública d’Alaior, on un grup constituït de lectura reflexiona habitualment sobre matèries d’interès per a la vida i la convivència. En el darrer d’aquests articles em referia a un interessantíssim (i també preocupant) reportatge de Le Monde on s’exposava una sèrie creixent de casos de violència contra els metges exercida pels marits de dones musulmanes que es negaven a acceptar que les tractessin metges de sexe masculí. L’augment d’aquestes mostres de violència ha assolit una magnitud tan gran a França, que el CNGOF (Collège National des Gynécologues et Obstétriciens Français), va publicar l’octubre de 2006, un comunicat alarmista, no tant per defensar els drets professionals dels seus afiliats, sinó per proclamar la necessitat de “defensar les dones contra l’integrisme musulmà”. “[Això] –deia el comunicat- és inadmisible en un país laic com el nostre, on l’hospital, si bé permet la llibertat de cultes, no ha de plegar la seva organització a pràctiques religioses de la naturalesa que siguin (…) Nosaltres afirmem que continuarem mantenint uns serveis on els metges -homes o dones- aportin les cures als pacients amb independència de sexe. Nosaltres defensarem la llibertat de les dones a decidir sobre la contracepció i l’esterilització sense l’opinió del seu marit (…) Fa trenta anys, les dones musulmanes venien als nostres hospital sense cap aprehensió respecte de si serien ateses per metges homes, i no hi havia violències. Per què aquesta regressió?”

La matèria no és insignificant i, el que és encara més greu, no és una cosa d’aquelles sobre les quals discutim pel gust de discutir, sabent que no ens poden afectar. Ben al contrari, el problema el tenim ja a la vora i penso que la societat en general, així com també les autoritats polítiques i administratives hauran d’actuar ràpidament i decididament si no volem confondre el que és el respecte inalienable dels drets a les persones amb la cessió davant unes pràctiques que, no només són inconstitucionals, sinó que afecten o poden afectar als drets humans dels qui en reclamen l’exercici.

Dic tot això, estimat director, perquè, segons explicava el nostre diari en un reportatge de L.M.F., el passat dia 14 de maig, en el nou Hospital Mateu Orfila, es van trobar gairebé 250 persones que representaven set comunitats religioses en presència a Menorca, les quals van pregar conjuntament i tractaren –cito textualment- “la dimensión espiritual de la enfermedad, su incidencia en el crecimiento personal, el reconocimiento a quienes tratan y acompañan a los enfermos y, sobre todo, la importancia de la fe, la esperanza, la compasión y el amor a la hora de vivir la experiencia del dolor y el sufrimiento originados por la falta de salud.”

Tot i l’aconfessionalitat de l’Estat, el respecte que mostra la Constitució a la llibertat de cultes i a totes les creences fa que un acte d’aquesta naturalesa sigui possible i digne de respecte, encara que mai no hem d’oblidar que un centre mèdic incardinat en la sanitat pública no pot plegar la seva organització a cap pràctica religiosa concreta. Doncs bé, sis dels set caps visibles de les confessions allí presents això ho tenien clar. No ho entenia, en canvi, l’imam de la comunitat musulmana, que –com explica el diari i m’han assegurat alguns assistents-, més enllà de la pregària, va reivindicar públicament que fossin doctores (mai doctors) els qui atenguessin els parts de les dones musulmanes i que en cap circumstància es practiquessin autòpsies als musulmans.

Res no diu la crònica apareguda en el nostre diari del que pensen les autoritats sanitàries en referència a això. Però la proposta de l’imam no és innocent, ans ens porta a casa un problema molt greu davant el qual entenc que l’Estat no pot cedir ni nosaltres podem callar.
És clar que no es tracta de ferir ningú en nom d’un uniformisme laic. Ben al contrari, nosaltres hem d’instar a les autoritats competents que, en els nostres hospitals, tot estigui preparat per evitar el més petit conflicte lligat al particularisme religiós. Cal, doncs, tenir cura del pudor, de l’alimentació (casher, halal, observança del shabbat i del ramadan… etc.), però sempre en els límits del bon funcionament del servei.

Evidentment que hem de ser respectuosos amb tothom, i que les cultures i les tradicions han de poder cohabitar i, fins i tot, enriquir-se mútuament, però mai no podrem renunciar a la igualtat i a la dignitat de les persones, tal com nosaltres l’entenem després de cents anys d’haver-les també trepitjat. Per tant, no podem acceptar que, en els nostres hospitals, en nom d’una “cultura” o d’una “religió”:

1. Es contravinguin drets constitucionals.

2. Es constrenyin les llibertats de la dona.

3. Es contravinguin normes de medicina legal, com la pràctica de l’autòpsia en els casos establerts per la normativa vigent.

4. Que les dones hagin de parir amb el burka posat.

5. Que s’hagin de fer torns de metges masculins i femenins perquè així ho exigeixen costums ancestrals que contarien els principis d’igualtat.

6. Que s’admetin (o es deixin de perseguir) pràctiques tan vils i degradatòries per a la dona com l’ablació del clítoris.

I tantes altres que no cal mencionar aquí però que tots tenim en la memòria.

Perquè, com et deia ja el passat 1.02.07 –i ho reitero aquí-, aquests no són problemes banals, ans “ens enfrontem a principis que no admeten el silenci o la passivitat en nom d’una falsa tolerància. I això perquè cap cultura, cap tradició, ni menys encara cap religió pot violar la llibertat de les persones ni atemptar contra la seva dignitat. Aquests són drets inalienables de l’home i conquestes amb valor d’universalitat.”

L’informe Stern sobre el rescalfament climàtic en xifres

23 Mai 2007

Per primer cop, l’execonomista en cap de la Banca mundial, Nicholas Stern, ha estudiat l’impacte a curt termini del rescalfament climàtic sobre l’economia mundial: si els Estats no prenen cap mesura ràpida, els canvis climàtics podrien provocar una recessió catastròfica.

Aquesta és la síntesi que en fa Le Figaro, de l’estudi de 700 pàgines que encomanà a Stern el ministre britànic d’economia, estudi que comporta la primera contribució de pes d’un economista sobre les repercussió d’aquest fenomen fins ara reservat als científics.

Les conclusions d’aquest economista són aclaparadores: l’escalfament climàtic podria provocar per ell mateix la pitjor recessió mundial que mai s’hagi conegut si els governs no prenen cap mesura per posar-hi remei en els deu propers anys. Faria que grans parts del globus terraqui esdevinguessin inhabitables, provocaria el desplaçament de 200 milions de persones i la desaparició del 40% de les espècies vives, això sense parlar de sequeres i d’inundacions a gran escala. El cost total de la factura és de 5.500 milers de milions d’euros, és a dir, més que el cost de les dues guerres mundials reunides o que la crisi de 1929.

Segons Stern, la situació és tan greu que fins i tot una aturada immediata de la pol·lució no comportaria el control de les conseqüència dels gasos d’efecte hivernacle de l’atmosfera: el rescalfament del clima continuaria encara durant una bona trentena d’anys i el nivell dels mars s’elevaria durant un segle.

Per a Nicholas Stern, encara és possible posar remei a aquesta situació catastròfica, a condició d’actuar molt ràpidament. Ell preconitza que la tota la humanitat dediqui l’1% del PIB anual del planeta, (uns 275 milers de milions d’euros) a resoldre aquest gravíssim problema. D’altra banda cal constrènyer els països que més pol·lucionen, com la Xina i els Estats Units, perquè redueixin llurs emissions dels gasos d’efecte hivernacle, fent-los pagar el preu de la pol·lució que fan. Segons diu Stern, és igualment indispensable d’avançar a l’any vinent la negociació d’un nou acord sobre la reducció d’aquesta mena de gasos que reemplaci el de Kyoto, sense esperar al 2010-2011 com està previst.

L’informe Stern preconitza igualment de passar a les energies netes, com la solar o la eòlica, i avisa que si no es posen en marxa totes aquestes mesures, el cost del rescalfament climàtic podria ser entre 5 i 20 vegades més gran.

La pau sembla impossible a Palestina i al Líban

22 Mai 2007

A Espanya ens dediquem aquests dies a tirar-nos els plats pel cap i hem decidit convertir les eleccions municipals i autonòmiques en un frec a frec entre els dos grans partits, previ a les generals que hauran de tenir lloc abans d’un any. I això ens permet mantenir l’enfrontament en un nivell dialèctic pla on el que importa no és explicar com millorarem la gestió municipal i com evitarem els escàndols de la corrupció sinó parlar del problema (greu problema) que tenim al País Basc, però per intentar resoldre’l, sinó per tirar-nos els uns als altres els plats pel cap.

I mentrestant, a l’Orient Mitjà, l’exèrcit d’Israel acaba de fer una sèrie de raids aeris a la banda de Gaza, poques hores després d’haver bombardejat el domicili d’un diputat de Hamas i un taller on diuen que hi havia armament.

En aquest sentit val a dir que el gabinet de seguretat israelià va permetre que l’exèrcit augmentés les operacions contra les infrastructures enemigues responsables d’atacs esporàdics contra el seu país.

D’altra banda, per segona jornada consecutiva, els enfrontaments oposaven ahir dilluns l’exèrcit libanès als militants de Tatah-Al-Islam, un grup radical proper a Al-Qaida, entorn del camp palestí de Nahr Al-Bared, a la vora de Trípoli, al nord del Líban.

Quaranta-sis persones, de les quals 27 eren soldats libanesos, van ser morts el passat diumenge al nord del Líban en el curs d’aquests enfrontaments. També una dona de 63 anys mentre que altres 10 persones eren ferides. Aquests són els enfrontaments més violents que ha patit la regió des que l’exèrcit libanès s’enfrontà als fonamentalistes musulmans sunnites a finals de desembre i primers de gener de1999-2000.

Sense que això ens serveixi de consol, és clar que alguns sofreixen molt més que nosaltres, però nosaltres –i en general el món- ho observem amb una passivitat penso que intolerable, que no mitiga el fet que la Unió Europea hagi enviat al Líban algunes tropes per mantenir la pau, una pau que, cada dia que passa, està més deteriorada i que ningú no sap com es pot consolidar.


%d bloggers like this: