Estimat director: Mentre a Espanya els guanyadors dels comicis autonòmics, fidels als principis que regeixen el nostre sistema de partits –jerarquia absoluta dels dirigents, impermeabilitat a les idees dels altres, valoració de la fidelitat i de la submissió per damunt de la intel·ligència i de la capacitat, etc.- estan elaborant la composició d’uns governs que difícilment produiran cap sorpresa, amb persones de la seva confiança, que els hagin servit lleialment i que –això sobretot- no els puguin fer ombra (camí que condueix inexorablement a l’exaltació de la mediocritat com a sistema), a França, Nicolas Sarkozy, líder de la dretana UPM, neoconservador, guanyador indiscutible de les eleccions franceses després d’haver reconegut que cal respectar madame Royal perquè “en ella s’hi reconeix una gran part de França”, assegura que pensa governar per a tots els francesos i que està dispost a anar très loin (molt lluny) en la seva idea d’obertura i de renovació.
Fidel a aquest compromís –que assumí públicament entre el primer i el segon torn de les presidencials-, el nou president, ja abans d’assumir el càrrec, encarregava a una de les caps pensants del seu equip –la dircab (directora de gabinet), Emmanuelle Mignon, de maldar per convèncer alguns intel·lectuals d’esquerra i de renom, propers a La République des idées (una associació fundada el 2002 que vol ser “lloc de producció i d’intercanvi d’idees noves” a Europa i a tot el món i un lligam “entre les personalitats, les organitzacions, les publicacions que defensenla força de les idees com a motor de l’activitat humana”), per incorporar-los al seu projecte de govern.
El resultat d’aquest exercici d’obertura l’hem pogut copsar aviat, un cop Sarkozy ha fet pública la composició del nou govern, presidit per François Fillon, diverses vegades ministre en els governs de Pierre Raffarin, i estret col·laborador seu durant el procés electoral.
Quatre són les persones que cal destacar en aquesta aposta arriscada d’obertura a d’altres idees que les pròpies de Sarkozy: Bernard Kouchner (de l’únic que vull parlar aquí per raons d’espai), que ha situat al front del Quai d’Orsay (ministeri d’afers exteriors); Hervé Morin, ministre de la defensa (és membre de l’UDF i havia donat suport a la campanya de François Bayrou); Eric Besson, secretari d’Estat adjunt al primer ministre, encarregat de la prospectiva i de l’avaluació de les polítiques públiques (cap de finances del Partit Socialista fins una mica abans de les eleccions, que deixà el partit fent una dura crítica a Royal); i Martin Hirsch, al comissari per a les solidaritats actives contra la pobresa (president d’Emmaüs-France i antic director de gabinet de Kouchner a la secretaria d’estat de la Salut).
Cofundador de “Metges sense fronteres” (1971) i més tard de “Metges del món” (1980), així com d’una sèrie de missions humanitàries a Uganda, al Líban, al Txad, a Eritrea, a El Salvador, etc., i cappare d’una política d’assistència que el recordat Jean-François Revel, va definir com el “dret d’ingerència humanitària”, Kouchner, de 67 anys, ovella negra d’un PS que ell hauria volgut socialdemòcrata i amic de Rocard, fou ministre de sanitat en el govern socialista de Lionel Jospin, ha estat administrador civil per a l’ONU a Kosovo (1999-2001) i ha recolzat Ségolène Royal a les passades eleccions.
Pro-europeu convençut en un moment on això és rar entre la classe dirigent, Kouchner no és antiamericà i es defineix com a atlantista en el sentit que ell creu que una acció conjunta de nord-americans i europeus, sense submissió dels uns als altres, permetria resoldre alguns dels grans conflictes que afecten al món, per exemple a l’Orient proper.
Doncs bé, aquest home intel·ligent i iconoclasta, el passat dijous, dia 10 de maig, rebia una telefonada de Sarkozy, que començà dient: “Jo sé quines són les teves conviccions, i no et demano pas que hi renunciïs.” I immediatament li indicà que no ignorava tampoc les diferències que ell mateix tenia amb el seu interlocutor –sobretot en la creació d’un ministeri de la immigració i de la identitat nacional, que Bernard Kouchner va qualificar durant la campanya de “deriva històricament escandalosa”. Això no obstant, el president li reiterà que volia obrir el seu govern i li demanà ajut.
Segons coneixem per les manifestacions de Kouchner fetes a Le Monde, Sarkozy li explicà tot seguit que el seu resultat a l’escrutini del 6 de maig (primera volta de les eleccions) li imposava obertura, d’ací que li demanava que acceptés de ser ministre d’afers exteriors en el seu govern. “Li vaig resposdre –explica Kouchner- que jo era socialista, membres des de feia vint anys de la socialdemocràcia. Que havia sempre votat l’esquerra i que ho continuaria fent. Li he recordat que nosaltres teníem desacords, particularment respecte de l’adhesió de Turquia a la Unió europea”. El president va dir que ja ho sabia, això, que la qüestió turca era una matèria complexa i que n’haurien de parlar plegats. “En tot cas –ha dit Kouchner- el procés serà llarg, i espero que Sarkozy pugui canviar d’opinió.”
No creguis, amic director, que la meva innocència arriba al punt de negar-me a veure que decisions com aquestes –que un president neoconservador convidi un socialdemòcrata a dirigir la política exterior- provoquen debat, crítiques i desacords. D’entrada, el Partit Socialista, incapaç d’assumir la seva tercera derrota seguida i –el que és encara pitjor- de trobar vies que li permetin d’obrir-se a la societat, ha fet fora Kouchner de les seves files. A més si tens curiositat, pots cercar el perfil que Le Monde fa de tots els nous ministres i a la web hi trobaràs tota mena de crítiques (que si Kouchner és un traïdor, un venut, etc.), això al costat d’altres que comprenen i accepten la seva posició. Molt ponderat és, per cert, el judici de Bernard-Henri Lévy, el qual ha dit que Kouchner “ha apostat fort i, doncs, per definició, ha arriscat molt.”
El passat 19 de maig, el mateix Kouchner s’ha defensat, tot publicant un article a Le Monde amb aquest títol: Pourquoi j’ai accepté (“Per què he acceptat”), amb el qual s’hi podrà estar o no d’acord, però que conforma un raonament de primer ordre, d’aquests que, entre nosaltres, gairebé no pots llegir mai. Entre altres coses diu:
“La política exterior del nostre país no és de dreta ni d’esquerra. Defensa els interessos de França en un món que es reinventa cada dia. Cal doncs que sigui determinada i nova. Fent-me l’honor de proposar-me la direcció de la diplomàcia a França, el president de la República no ha imaginat que jo esdevindré sarkozysta. Algunes de les meves conviccions no són pas les seves i recíprocament. Heus ací el fet que anuncia –així ho espero- un feliç canvi d’estil, d’anàlisi i d’època. I això té un nom molt bell: obertura.”
Finalment afegeix: “Sé que alguns dels meus amics em censuren aquest nou compromís. A ells jo els demano crèdit: les meves idees i la meva voluntat són les mateixes. Si un dia m’agafen en flagrant delit de renúncia, jo els demano que m’ho facin veure. Però els garanteixo que aquest moment no ha arribat.”
Després de llegir això, potser tu em diràs, amic director, que la manera d’actuar de Sarkozy, de Kouchner, de Hirch i d’altres polítics francesos del moment- no és acceptable en política. En aquest cas jo et recordaria que avui, en efecte, no podem encara prejutjar els resultats de totes aquestes actuacions. Però també que la cintura que demostren aquests personatges, la seva capacitat d’analitzar la realitat per adaptar-hi la seva manera de fer política em sembla capaç de generar més esperances de les que mai –si les coses no canvien molt- podran despertar uns partits com els nostres i uns personatges (tant me fa que et giris cap a Ángel Acebes com a Pepe Blanco) dels quals es desconeix la seva capacitat d’assumir cap mena de risc que derivi d’un exercici de la intel·ligència.
Josep Maria Quintana 