Josep Maria Quintana

Parlava en el meu anterior article de les grans dificultats que, entre tots, estem posant al diàleg. De com se’ns fa difícil suportar-nos i tolerar-nos els uns als altres quan les nostres opinions divergeixen políticament. En realitat, ens enfrontem a un fenomen creixent que els ciutadans espanyols que tenim més de seixanta anys i, per tant, vam viure intensament la transició, veiem amb inquietud. En d’altres raons perquè no vam viure la tràgica experiència vital dels nostres pares, però sí les conseqüències –per tant la dictadura- de les quals som encara un testimoni viu.

Parlava fa poc amb un dels amics que més estimo, amb el qual vaig ser company de carrera a la Universitat de Barcelona, i que, com jo, ha militat sempre en el catalanisme i, per tant, en la defensa de la llengua i de la nostra cultura, encara que, políticament, sempre ha estat en posicions més a l’esquerra. Ell, que va ser diputat molts anys al parlament de les Illes Balears quan el govern de la comunitat autònoma era a mans del PP de Gabriel Cañellas, em parlava de les diferències ideològiques que separaven els diversos grups polítics que formaven la cambra i, això no obstant, em reconeixia la possibilitat de diàleg que hi havia entre els representants dels partits. Un diàleg que, quan deixaven el debat polític i s’entrava a les relacions personals, era encara més franc, amable i fluid.

Recordeu que va ser durant el govern de Cañellas que s’aprovà la llei de normalització lingüística (1986), una llei que, elaborada per un govern del PP, va obtenir el vot unànime de tota la cambra i va permetre una política de consens i de diàleg entre totes les forces polítiques entorn d’una matèria molt sensible que, amb el govern actua del PP de Bauzá, de Delgado i de Gornés, s’ha trencat en mil bocins per tal d’imposar les coordenades d’una majoria contra la minoria amb una actitud que recorda els famosos trágalas constitucionals del segle XIX.

La pèrdua del consens, de la capacitat de diàleg i, per tant, d’enteniment entre els uns i els altres ha pres un caire perillós, perquè va eixamplant cada cop més la rasa que ens divideix, i quan la sèquia es transforma en barranc, aleshores el diàleg es fa impossible perquè ens ha allunyat tant que ni tan sols ens sentim. Per tant, escoltar-nos esdevé una quimera.

Aquest distanciament es pot apreciar també en els signes i, per tant, en les escenografies, que no són mai innocents i parlen sovint amb eloqüència. Em referiré a dues han estat molt comentades darrerament: la del quadre que el rei Joan Carles tenia rere la taula del seu despatx en el missatge de Nadal, i la decoració que presidia la presa de possessió del president Mas al palau de la Generalitat, el passat 24 de desembre.

El quadre del despatx del rei, que aquest cop hem vist molt bé perquè el monarca ha fet el discurs recolzat a la seva taula, era un retrat de Felip d’Anjou, el jove nét de Lluís XIV de França que, a la mort de Carles II de Castella sense fills, va ser elevat al tron d’Espanya amb el nom de Felip V. Per tant, el retrat de l’home que es va enfrontar més tard a l’Arxiduc Carles d’Àustria, segon fill de l’emperador Leopold I d’Habsburg, tot provocant una guerra civil (la dita Guerra de Successió) que guanyà i que, “por derecho de conquista” va emprendre una profunda reforma administrativa de l’Estat de caràcter centralista, les línies més significatives de la qual van ser l’enfortiment del Consell de Castella i els Decrets de Nova Planta de la Corona d’Aragó, pels quals dissolia les seves principals institucions i reduïa al mínim la seva autonomia.

¿Era imprescindible que, a l’esquena del monarca actual, haguéssim de contemplar tot el temps del discurs el retrat de l’home més detestat a Catalunya? ¿Tenia algun significat especial la imatge de l’home que va provocar la derrota dels catalans el 1714 i és al nucli de la memòria reivindicativa cada 11 de setembre?

Però el trencament del diàleg no s’ha produït només en l’escenografia que envoltava el discurs del cap d’Estat. També l’hem observat –i com!- en la presa de possessió d’Artur Mas com a president de Catalunya. Del càrrec, per tant, que li dóna la representació del monarca a la seva comunitat autònoma. En efecte, Mas ha pres possessió com a president amb la mateixa fórmula que va emprar fa dos anys, però amb canvis substancials en l’escenografia de l’acte. Un dels més cridaners ha estat que el retrat del rei Joan Carles es trobava tapat per un teló negre, a diferència del que va passar el 2010, quan la imatge del monarca era perfectament visible.

Una altra diferència significativa ha estat el canvi d’ubicació del representant del Govern central. Si a la primera presa de possessió de Mas el llavors titular d’Administracions Públiques, Manuel Chaves, es trobava al seu costat a la taula presidencial, aquest cop el ministre Cristóbal Montoro s’ha assegut entre el públic de la cerimònia.

¿No valdria la pena que, conscients dels desencontre, féssim entre tots un esforç per a refer els ponts?

Dimecres, 19 de desembre. He escoltat la tertúlia de Catalunya Ràdio mentre anava de Maó a Ciutadella, on tinc el despatx, i m’ha semblat interessant, molt interessant, tant pels acords com per les discrepàncies que s’hi han produït.

A la tertúlia es discutia bàsicament de Catalunya (però la qüestió és més general), quan un dels tertulians ha parlat de les “illes” que s’estan formant dins la nostra societat, que, si bé és cada cop més plural, viure-hi la pluralitat se’ns fa cada cop més difícil i això té com a conseqüència que acabem optant per habitar en una mena d’illes (l’ huis clos sartrià?) on la realitat no és sinó una realitat virtual.

Dos dels qui intervenien a la tertúlia han discrepat d’aquesta opinió, tot observant que la societat catalana, no sols és plural –molt plural-, sinó que és també un món on la pluralitat es viu molt més intensament que a la societat espanyola, si és que ens atenem, per exemple, al que, en aquest sentit, poden representar els mitjans de comunicació.

Tots estaven d’acord en aquest punt i també jo ho estava, perquè penso que els mitjans de comunicació catalans (el mateix diria del diari Menorca) són força més plurals que els que tenen seu a Madrid, i això no és tan sols un elogi a aquests mitjans, sinó també a la nostra societat (la catalana i la menorquina, perquè jo escric des de la meva Menorca on visc). Però dit això, he d’afegir que, també entre nosaltres, he constatat –i parlo en primera persona- la tendència real que tenim a aïllar-nos en el món virtual on ens sentim a gust, que no és, probablement, el món real. Aquesta actitud, que adoptem per sentir-nos millor, és, però, el símptoma clar –i cruel alhora- d’una societat que s’està esquarterant, de manera que una part d’aquesta tendeix a excloure l’altra fins a un punt que es poden arribar a trencar els lligams que la subjecten. I això és molt perillós perquè comporta el desmembrament d’aquesta societat.

Durant l’època de l’Aznar vaig deixar de veure els telediaris de TVE en adonar-me que el conductor (especialment el del vespre) era un home tendenciós fins a l’extrem, i que les notícies que rebia eren del tot esbiaixades. Durant els vuit anys del govern de Zapatero –al qual no he escatimat crítiques des d’aquesta mateixa columna- els telediaris i les ràdios estatals van millorar sensiblement. Reflectien molt més la pluralitat d’Espanya. Avui, les notícies de RNE i de TVE han tornat a mostrar un perfil sectari tan extremat que esdevé, si més no al meu entendre, el reflex d’una Espanya, segurament majoritària –molt majoritària-, però que no és l’Espanya real, força més diversificada i plural que la que detectem a través dels mitjans que depenen de l’Estat.

Aquesta darrers mesos, a partir del debat sobre la independència de Catalunya i/o el dret a decidir, el biaix informatiu s’ha reforçat. Cosa que ha fet que jo m’hagi (diguem-ho així) “aïllat” en el món virtual que considero més proper a la meva manera de veure les coses: al món de TV3 i de Catalunya Ràdio, perquè em costa haver d’aguantar els atacs, els insults, els menyspreus i les sortides de to de quasi tots els tertulians i comentaristes que, des de Madrid, intervenen a RNE i a TVE.

Això significa que, també jo he caigut en aquest aïllament perillós de què ens parlava un dels comentaristes de Catalunya ràdio aquest matí. Per tant, en sóc conscient. I encara que també opino que els mitjans de comunicació catalans són més plurals i més objectius que els de Madrid (segurament perquè la societat catalana és més plural que l’espanyola), estic convençut que la tendència a aïllar-nos, a deixar d’escoltar (a vegades de voler saber) el que diu o pensa l’altre és una realitat que va a més, a pesar que, si aquesta tendència continua, la sèquia que ja ens separa es farà cada cop més gran.

Per què, doncs, actuem així? Probablement, perquè cada dia ens fem més intolerants els uns als altres i, especialment, perquè els qui són majoria –clara majoria a Espanya- han magnificat i santificat una sèrie de principis de convivència (alguns d’ordre constitucional) que els van bé, molt bé, però que dolen profundament a una minoria que no s’hi reconeix. I encara que el grup majoritari ho sap i ho veu, es mostra incapaç de cedir o, com a mínim, d’escoltar i de fer l’esforç d’entendre aquesta minoria, que és, però, molt majoritària a Catalunya. D’aquí el gran desencontre. Però en lloc de construir ponts, els majoritaris s’emparen en aquesta majoria i rebufen i envesteixen com a braus (el cas Wert n’és un exemple paradigmàtic) i això fa que els rebufats i envestits es tanquin encara més en el seu món i el diàleg esdevingui impossible.

Aquest procés ha conduït, doncs, a un reforçament de les postures de cadascú i ha tingut com a conseqüència la pèrdua constant de pluralisme en aquestes “illes” culturals i polítiques que són els nacionalismes (l’espanyol i el català, per entendre’s); i aquest fenomen provoca que persones com jo, profundament lligades al catalanisme, però que no vivim a Catalunya ni som catalans des del punt de vista administratiu o polític, sovint ens cansem escoltant o llegint els mitjans de comunicació catalans. Tanmateix, acabem consumint-los perquè escoltar, llegir o mirar els mitjans més significatius de Madrid ens irrita fins al punt que seguir-los se’ns fa insuportable. L’autoflagelació es pot aguantar un dia, dos o fins una setmana, però no perpètuament.

He tornat fa poc de Xile on, en representació de l’Acadèmia de Jurisprudència de les Illes Balears, he assistit al VIII Congreso de Academias Jurídicas y Sociales de Iberoamérica, convidat per l’Instituto de Chile. De les moltes persones que he conegut i amb les quals he conversat, vull ressaltar tres noms propis en aquesta crònica: el de Sergio Molina Silva, el de Carlos Cáceres Contreras i el d’Andrés Velasco Brañes.

Sergio Molina Silva

Va ser durant el primer dia quan, per un atzar, vaig seure al costat de Sergio Molina Silva al dinar de benvinguda que es va donar en un dels bellíssims salons del Club de la Unión de Santiago; club dissenyat per l’arquitecte Alberto Cruz Montt a l’estil francès l’any 1916, que revela l’existència d’una molt alta societat a principis del segle XX. Encara que una mica decaigut pel que fa a la conservació, és sens dubte un dels edificis més bells de Santiago.

El doctor Molina, democratacristià, ha estat president del Banc Central de Xile i tres vegades ministre. És un dels pocs supervivents del gabinet d’Eduardo Frei Montalva, de qui va ser ministre d’Hisenda uns mesos abans que Frei perdés les eleccions que van donar el poder a Salvador Allende. Caiguda la dictadura de Pinochet, va ser novament ministre de Planificació i Cooperació del president Patricio Aylwin i, posteriorment, ministre d’Educació en el gabinet d’Eduardo Frei Ruiz-Tagle.

Home obert i cordial, en conèixer la seva trajectòria democratacristiana, li vaig explicar el desassossec que va representar per a nosaltres -joves militants antifranquistes el 1973- la caiguda d’Allende. Educat i respectuós amb el president mort i, alhora, adversari declarat de Pinochet, amb qui mai va col·laborar, Molina Silva m’explicà que va prendre part en la reunió secreta que, a instàncies del cardenal Raúl Silva Henríquez (titular de la diòcesi de Santiago), va tenir lloc, l’agost de 1973, entre Patricio Aylwin (llavors president del partit Demòcrata Cristià, principal partit opositor) i el president Salvador Allende Gossens, amb la finalitat d’arribar a un consens que evités la catàstrofe. L’acord, acceptat en principi, no va ser possible -segons ell em va assegurar- per incompliment d’Allende dels pactes acordats, fet que va desencadenar el cop d’Estat que produí milers de morts al país, anys de dictadura i, pel que fa a nosaltres, els joves d’aleshores, ens va afectar durament, ja que vèiem en Allende un exemple preclar del socialisme democràtic. Això sens perjudici que, amb els anys i en conèixer més a fons la història, hàgim moderat la nostra opinió de llavors sense que aquest matís alteri gens el reconeixement que –si més no en el meu cas- segueixo tenint pel president màrtir, l’estàtua del qual s’aixeca avui en un costat de la plaça que s’obre davant el Palau de la Moneda. Allí, davant seu, vaig guardar dret uns minuts de silenci en memòria de les víctimes que es van produir com a conseqüència d’aquells tràgics dies de 1973.

Carlos Cáceres Contreras

De gran interès va ser també la conversa que vaig mantenir amb Carlos Cáceres Contreras, que José Luis Cea Egaña, president de l’Instituto de Chile, em va presentar als jardins del Club de Golf Los Leones (un altre centre creat per l’alta burgesia xilena) abans de sopar, el passat 22 de novembre. Carlos Cáceres va ser –aquest sí!- un home lligat al règim del general Pinochet, que el va designar membre del Consell d’Estat, després president del Banc Central de Xile i, més tard, ministre d’Hisenda. Però el principal paper de Cáceres a la política xilena ha estat, sens dubte, el que va dur a terme després de la derrota del Govern en el Plebiscit del 5 d’octubre de 1988, plebiscit en el qual el poble xilè va denegar al dictador un nou mandat i, conseqüentment, donà lloc a la celebració d’unes eleccions presidencials democràtiques. En aquells moments crucials, Carlos Cáceres va ser nomenat ministre de l’Interior i es convertí en l’home que (com el nostre Martín Villa), des de la dictadura, va preparar la transició a la democràcia. En definitiva, el que va protagonitzar la transició del poder a Patricio Alwin i el que (també com Martín Villa) va deixar lligades certes coses que, encara avui, pertorben el sistema.

En aquella tertúlia amb Carlos Cáceres hi havia també José Luis Cea, Eugenio Hernández-Bretón, membre de número de l’Acadèmia de Jurisprudència de Veneçuela, i la seva dona, una bella i agradable veneçolana filla de pares navarresos -de Tafalla- els quals, curiosament , estiuegen a Menorca des de fa uns anys. Cáceres em va preguntar per Catalunya (faltaven tres dies per les eleccions) i jo li vaig donar la meva opinió més aviat tranquil·litzadora, ja que estava convençut que, qualsevol que fos el resultat que s’acabés produint, el problema català es resoldria pacíficament. I així ho crec encara a pesar del que està succeint. Després em va tocar el torn a mi i li vaig preguntar per la presidenta Bachelet. Home obert, somrient i astut, em va demanar si el que jo volia conèixer era el seu judici sobre Michelle Bachelet en tant que presidenta de la República. En aquest cas -va dir-, la seva resposta havia de ser negativa, però si el que jo volia conèixer era la seva opinió sobre ella com a persona, llavors no podia sinó concloure que Michelle Bachelet era la dona més amable, més simpàtica i més tolerant que havia conegut mai.

Els allí presents vam insistir que ens parlés d’ella, i Cáceres ho va fer relatant una anècdota que va protagonitzar un amic seu, pinochetista fins a la medul·la i propietari d’una finca que limita amb una altra a la qual la presidenta va passar uns dies de vacances durant l’estiu de 2007, el primer del seu mandat. Una tarda -va dir-, el seu amic es va acostar a la porta de la finca i va lliurar a un dels guàrdies de la seguretat una targeta mitjançant la qual convidava la presidenta a dinar a casa seva. L’excusa era tenir amb ella una bona relació de veïns. Al cap de pocs dies va rebre una trucada personal de Michelle Bachelet dient que l’acceptava. “Aleshores –seguí relatant Cáceres-, el meu amic em va trucar perquè l’acompanyés en el dinar i li vaig dir que no em semblava prudent, ja que jo havia estat ministre de Pinochet”. Recordi el lector que el pare de la presidenta, el general Alberto Bachelet, va ser detingut i torturat pels colpistes en no sumar-se al cop, el 1973, i va morir a la presó el 1974; d’un infart, segons el comunicat mèdic, però no hi ha dubte que va ser torturat. “Tot i la meva negativa, el meu amic va insistir i va convidar, a més, d’altres persones, totes compromeses amb el general Pinochet, encara que eren ja fora de la política. Ella va entrar, ens va saludar i va dir: ‘Sé que cap de vostès m’ha votat, però no m’importa, podem ser amics’, i el menjar es va transformar en una agradable tertúlia que s’allargà fins a la nit. Unes setmanes més tard, Bachelet ens va convidar a casa seva, va cuinar per a nosaltres i, des d’aquell any, cada estiu reprenem la trobada.”

Andrés Velasco Brañes

Més enllà d’aquestes trobades anecdòtiques, el més interessant del congrés va ser, des del meu punt de vista, la conferència que impartí Andrés Velasco Brañes, precandidat a la presidència de la República pel Partit Socialista. Velasco és un jove brillant (va néixer el 1960), doctor en economia per la Universitat de Yale i professor a la de Harward, que ens va exposar alguns dels grans problemes amb els quals s’enfronta el Xile que ell pretén governar. Per a Velasco, el primer i principal objectiu del país -recordin que Xile té un creixement molt notable, que el situa en un lloc de privilegi dins d’Amèrica Llatina- és el de recuperar una democràcia real a les institucions polítiques. “En quina mesura -es preguntava- les institucions que ens vam donar com a resultat de la democratització del país ens serveixen? Velasco està lluny de la demagògia i, per tant, no nega els avenços que el seu país ha aconseguit, però assegura que aquest es troba enfrontat a un problema greu si no resol la incompatibilitat, cada vegada més creixent, que es produeix entre les demandes dels ciutadans i la nul·la resposta d’una institucions representatives cada cop més enquistades.

Ens trobem -va dir Velasco- davant un país en el qual avui la principal obsessió dels joves -ell apel·lava a dades estadístiques fiables- és, en primer lloc, de ser futbolista (això entre els homes) o estrella de telesèrie (pel que fa a les noies). Un país -va afegir- per al qual, les quatre professions menys valorades són, per aquest ordre, la d’empresari, la de sindicalista, la de sacerdot de l’Església Catòlica i la de polític.

Quins canvis cal fer per donar la volta a tot això? Velasco proposa els següents:

1er) Canviar el sistema electoral heretat del pinochetisme. Aquest és un sistema complex, que inhibeix la participació i impossibilita que surti un partit amb una majoria sòlida, ja que genera un quasi empat entre les dues grans formacions (úniques que realment compten), la qual cosa dificulta el govern i és pràcticament incompatible amb un sistema presidencial. I el que és encara pitjor: és un sistema que impedeix que els ciutadans es vegin reflectits al Parlament.

2on) Introduir una veritable democràcia interna en els partits, que avui es troben dominats absolutament pel poder de lobbys, grups de pressió que els ciutadans no coneixen ni poden arribar a conèixer mai. A més, cal reformar el finançament d’aquests, que no és clar ni fer-hi prop. Això implica que el poder es mou en la foscor, duu el descrèdit a la política i fa que, entre els ciutadans, creixi l’escepticisme.

3er) Promoure una gran reforma administrativa de l’Estat. Xile, amb 17 milions d’habitants, en té 7 que viuen a Santiago. L’Estat xilè té, a més, una estructura territorial dividida en 15 regions, el poder de les quals és molt feble, i això s’ha de corregir. D’altra banda, els seus dirigents (anomenats allà “intendents”) no són d’elecció directa pels ciutadans, sinó de designació directa pel President de la República, la qual cosa comporta el desarrelament dels polítics i una nul·la capacitat de lideratge.

Tanmateix, Velasco es va preocupar molt de dir que Xile no és Argentina; però com al país veí, l’Estat xilè també va camí de ser una gran borsa de treball -si no ho és ja-, fet que, desgraciadament, duu al populisme i a la demagògia dels polítics. Per a Velasco, el sistema democràtic s’ha de legitimar a si mateix, i aquesta tasca correspon, sens dubte, als legisladors. Però aquests, any rere any, legislatura rere legislatura, es mostren incapaços de fer-se l’harakiri; de fer-lo, en definitiva, a un sistema que ells saben caduc i poc representatiu, però que els alimenta.

La irresponsabilitat dels legisladors per afrontar la reforma és -creu Velasco- el principal problema de Xile, ja que està produint un clam creixent de crítica dels ciutadans, que ho manifesten des de les tribunes dels diaris i des de les xarxes socials; problema que, com en altres parts del món, condueix al naixement de nous partits (o, millor, de nous moviments aliens a aquests) que, si no es canalitzen, poden acabar representant un greu problema per a la democràcia.

Parlar de les eleccions catalanes dues setmanes després dels comicis és aventurat perquè… què no s’ha dit ja? Probablement s’ha dit tot: del dret i del revés, una cosa i la contrària. I, encara que sembli estrany, és molt possible que totes siguin veritat. Perquè si una cosa s’ha posat de manifest en aquestes eleccions és que tot resta igual que abans, però també que res no és com era.

Una contradicció? Sens dubte, però una contradicció amb fonament, perquè si bé és cert que la suma de sobiranistes no ha disminuït, també ho és que aquests s’han transvasat de partit, i que, per tant, el pes del qui havia de liderar la reforma és molt més feble que abans, mentre que el pes del partit que s’ha vist reforçat pels canvis, no ha agafat prou volada per prendre’n el lideratge.

No s’equivoca, doncs –o no s’equivoca necessàriament-, el president de la Generalitat en funcions i president de CiU, Artur Mas, quan, en una carta que ha enviat a la militància, li garanteix que la consulta sobiranista se celebrarà durant els propers quatre anys. De fet, és molt possible que sigui així, però tampoc s’equivocaria –o no s’equivocaria necessàriament- si confessés que, a pesar que el dret a decidir tingui avui dia més força que mai al Parlament, la realitat és que la força per fer que els catalans l’exerceixin, la capacitat de lideratge per endegar aquest dret que, ara per ara, no té suport constitucional i que, per tant, exigirà de molta labor prèvia per dur-lo a terme, es troba francament debilitada pel resultat d’uns comicis que no s’han resolt com Artur Mas i com molts catalanistes (jo entre ells) pensaven.

Segons Artur Mas, “ara més que mai el poble català ha de parlar i decidir quin futur vol”, i té raó, però també en tindria si digués que, ara més que abans de les eleccions, la dificultat de diàleg entre els uns i els altres (recordeu que la política és molt caïnita i que entre els polítics la generositat i la grandesa de mires no és moneda comú) és –i s’anirà fent- cada cop més difícil.

Té raó, per tant, Artur Mas quan diu admonitòriament que “aparquin les interpretacions [els] que sostinguin que el sobiranisme s’ha ensorrat en aquestes eleccions i que el dret a decidir ha quedat liquidat”. Tanta raó com quan admet “les dificultats que comporta iniciar aquest procés (…) la gestió diària i (…) lluitar contra la crisi”.

Penso que Artur Mas encerta, doncs, quan reitera la seva voluntat que “tots s’impliquin en la governabilitat de Catalunya”, però també encertaria si reconegués que es trobarà molt sol –segurament massa sol- per fer un govern fort. I això perquè l’altra gran pota del sobiranisme –la que ha sortit reforçada de les eleccions a costa seva: ERC- no entrarà en el govern, escaldada per les experiències anteriors (dues amb Jordi Pujol i dues amb el Tripartit), encara que li ha promès el suport des del Parlament.

A més, tenen raó també els optimistes quan afirmen que el PSC i ICV duien en el programa electoral el dret a decidir, com també en tindrien (i potser encara més) si afirmessin que aquest dret no és al primer rengle de les seves propostes polítiques i que no aixecaran una cella per passar-lo davant d’altres prioritats, com la crisi, l’atur, etc., força difícils de resoldre i de superar.

En definitiva, que podríem afirmar sense por d’equivocar-nos que les eleccions catalanes han servit per definir molt bé quina és la realitat del país en allò que afecta el “dret a decidir” (en el qual jo crec), però també podem proclamar sense por d’equivocar-nos que no han resolt el que es pretenia resoldre en aquest camp, si és que no acabem acceptant que, avui –i això és el que a mi em sembla-, la qüestió s’ha complicat molt i es presenta força més difícil i més negra que fa dues setmanes.