Josep Maria Quintana

L’home ha comparegut ben vestit, amb la barba tonsurada i els cabells blancs pentinats. “Em dic Rodovan Karadzic i vaig néixer el 19 de juny del 1945 a Montenegro”. Suposo que també devia dir, o pensar, que Montenegro era Sèrbia, com creuen els seus seguidors i la minoria de serbis que viuen en aquest nou estat que posa les dents llargues a tots els nacionalistes catalans, especialment als d’Esquerra Republicana.

L’estratègia de l’home dels cabells blancs serà la mateixa del seu antecessor en el banquet del Tribunal Penal Internacional, Slobodan Milosevic: la d’assumir la pròpia defensa, d’ajornar en tot allò que és possible el procés, d’al·legar irregularitats i causes d’una possible il·legalitat en el tribunal, etc. Ha dit fins i tot que ha estat “raptat” (kidnappé) per la policia i ha evocat un “acord” amb el negociador americà Richard Holbrooke, després de la signatura dels acords de Dayton (1995) que posaren fi a la guerra de Bòsnia. Segons ha dit també la família del polític detingut, i ara processat a La Haya, el negociador nord-americà havia promès que mai no lliurarien Karadzic al TPI si es mantenia separat de la vida política.

És difícil de saber si es va dir o no això, però no importa pas gaire, perquè aquestes promeses (de naturalesa il·legal) sempre se les endú el vent i mai no les reconeix el qui les va fer, si és que va fer-les.

El que avui importa és que la guerra de Bòsnia (1992-1995) va provocar 100.000 morts i 2,2 milions de desplaçats. I que va ser un gran desastre humà i una gran vergonya per a tots els europeus de l’oest, en definitiva per a la Unió Europea, que va preferir de mirar cap a una altra costat.

Després d’uns dies de celebracions familiars que han estat molt belles, que hem compartit amb la família i amb els amics (i fins aquí la referència familiar, perquè, com saben els meus lectors, en el blog no m’agrada entrar en aquesta mena de matèries), la meva dona em diu que, si ahir hagués estat a Barcelona, també hauria anat al Palau a escoltar Joan Baez.

Cinquanta anys enrere nosaltres dos érem uns fiets, Joan Baez una jove que debutava als escenaris, i només uns anys després, nosaltres érem uns joves compromesos políticament, que no combregàvem amb el franquisme i que cantàvem de gust el “We Shall Overcome”, un crit de protesta que era present a totes les manifestacions contra el règim. Com ho era també el “No serem moguts” de Raimon.

Han passat cinquanta anys i Joan Baez presentava ahir un nou disc al Palau, “Day after tomorrow,”, disc que no conec i que probablement no coneixeré. El temple laic de la música barceloní va omplir-se de persones que tenien majoritàriament entre cinquanta i setanta anys, tots nostàlgics d’un temps que ens va fer sentir alguna cosa, que ens obligà a prendre partit i que ens va revelar la creença que un dia, no molt llunyà, nosaltres seríem els protagonistes de la història inacabable d’aquest món.

Ho hem estat? D’alguna manera sí, com també ho són i ho seran les generacions que segueixen a la nostra. Per bé que molts de nosaltres som ben conscients de les revolucions perdudes que conformen el nostre bagatge vital.

M’han fet gràcia els comentaris que avui han penjat a La Vanguardia algunes persones que ahir anaren al Palau. Un diu que “ha sido realmemte emocionante. Estar en primera fila escuchando cantar a esta mujer con esta gran voz que todavía conserva”. Un altre, encara més nostàlgic afirma que “he estado ahí, y ha sido mágico. Pocas veces me he emocionado tanto en un concierto. Cantamos ‘Blowing in the Wind’ e ‘Imagine’, e hicimos que Joan saliera cuando todas las luces estaban encendidas cantando ‘We Shall Overcome’. Ella cantó sin micrófono, acompañándonos. Inolvidable.” Un de més curiós i interessant deixa escrita aquesta ironia: “ …habrá sido entrañable tambien ver al Conseller Huguet i companyia cantando el “No serem moguts….”, tot i que Baez no cantava “No serem moguts” sinó “We Shall Overcome” (Vencerem). I un darrer, força més conscient de la seva pròpia realitat, escrivia: “No serem moguts, pero me voy a la Cerdanya con mi Audi. Hay gente que vive en una realidad paralela.” I tenia raó, perquè creure que, a la nostra edat, We Shall Overcome, és ja el màxim que es pot demanar a la ironia.

Com deia al principi, som aprenents de vell. I no sempre és fàcil l’aprenentatge. Encara que, com al Bogart i a la Bergman, també a nosaltres ens quedarà sempre París, o el que és el mateix, ens quedarà la possibilitat de viure somiejant (i potser també somicant) la nostàlgia…

El passat dissabte, dia 19 de juliol, a sol·licitud de l’Ajuntament des Castell, poble on la meva dona i jo ens vam fer una casa 1983 i on vivim encara, per bé que amb la intermitència del 1986 al 1992, que vam ser a Barcelona, on jo exercia com a registrador de la propietat, vaig fer el pregó de les festes. Va ser un acte popular celebrat a la gran esplanada del poble, entre el brogit de la gent i ja en plena ebullició de la festa.

Vaig considerar un honor que se’m convidés i així li ho vaig dir a l’alcalde, el senyor Cabrera, perquè jo no he tingut gairebé cap intervenció pública en aquest poble on se m’ha acollit molt bé i on he viscut plenament feliç, doncs m’ha possibilitat, entre altres coses, de contemplar, cada matí, el port de Maó en despertar-me. I això no té preu. Davant meu, a l’altra costat del port, tinc la porta d’entrada i els murs del Llatzaret, i darrera seu, les edificacions de la gran fortalesa de La Mola. I això ho considero un privilegi que mai no podré agrair prou.

Recordo que vaig fer una conferència sobre Ruiz i Pablo, també en el marc de les festes, crec que era l’any 1981. D’aleshores ençà no havia tingut cap més intervenció pública en el poble, per això vaig creure que m’ho havia de preparar bé i dir el que es Castell ha significat per a mi, i també el que em sembla què ha significat per a la història de Menorca.

Es Castell és el poble més modern de l’illa, atès que el van planificar i construir els britànics a partir del 1771. Quina diferència amb Maó que ja existia durant l’època romana!. Però és un poble amb una personalitat molt especial, que jo he intentat glossar en el pregó que vaig intitular “Elogi a la diferència”, perquè aquest saber viure i conviure des de la diferència és allò que, al meu entendre, marca la identitat des Castell.

Com que el pregó havia de ser festiu, vaig acabar-lo amb un seguit de versos, entre els quals vaig incloure dos poemes d’altres autors, concretament de Joan Timoner Petrus, un interessant poeta que formar part del primer nucli de catalanistes dins la primera meitat del segle XX i que la Guerra Civil (a la que va sobreviure) va silenciar per sempre més, i un altre d’Àngel Ruiz i Pablo, poeta i escriptor nascut a Es Castell durant el segle XIX, i que ha estat l’escriptor més conegut i reconegut del seu temps a l’illa de Menorca.

Com dic al pregó, els versos són un pura joguina en to festiu, ja que sóc conscient que no tenen cap valor des del punt de vista literari. Per això demano perdó a Ponç Pons i als altres poetes menorquins, als qui prometo que no tornaré a caure en la temptació de voler escriure poesia.

Com que molta gent m’ha demanat que publiqués el text del pregó, acabo de penjar-lo a la meva web, concretament a l’apartat de conferències dins la secció de literatura i assaig.

La notícia que Isidre Molas ha assolit la presidència del PSC m’ha satisfet, perquè jo considero el professor Molas com un amic, com una persona que ha influït molt en la meva formació universitària i com un referent en la història del socialisme democràtic català.

Format en el FOC, com el personatge central de la meva darrera novel·la “Les revolucions perdudes” (Proa, 2008), Molas va ser un dels fundadors de Convergència Socialista de Catalunya, moviment que, amb l’acord posterior amb el PSOE, va ser la base del PSC actual.

Molas va ser vicepresident del Parlament de Catalunya durant una legislatura i avui és senador per Barcelona. Però la meva relació amb el professor Molas (que era company de curs del meu germà Antoni) va tenir lloc quan jo estudiava dret. Ell era ajudant a la càtedra de Jiménez de Parga i va ser professor meu de l’assignatura de Dret Polític, a segon de carrera.

Jo compaginava aquesta carrera amb la de Filosofia i Lletres, ambdues a la Universitat de Barcelona. Reconec que vaig tenir la sort de fer aquesta darrera seguint quan regia el “Pla Maluquer”, que et permetia fer una carrera una mica a la carta, cosa que, per a un tastaolletes com jo, va ser fantàstic. Em va permetre cursar assignatures troncals de filologia, sota la direcció dels professors Comas, Solà i Veny, i també d’història contemporània, sota la direcció del professor Emili Giralt. A mi m’apassionava la història i el dret polític (molt més que la filologia), i això va fer que comencés a treballar en una matèria (la Monarquia del primer terç del segle XX i la Segona República) sota la direcció del professor Molas, que m’apadrinà la sol·licitud d’una beca de l’Institut d’Estudis Catalans, que, una vegada acabada la carrera, em va permetre escriure una tesina de llicenciatura que va ser després publicada com a llibre per l’Editorial Moll (1976): “Menorca segle XX. De la Monarquia a la República”, llibre que té un pròleg signat per Isidre Molas, que n’havia estat el director.

Aquella tesina ho va ser de Filosofia i Lletres, i no hi havia dubte que era ben especial, ja que teòricament es presentava en una Secció de Filologia Romànica. Per això es va constituir un tribunal ad hoc presidit pel doctor Coll i Alentorn, historiador, fundador d’Unió Democràtica de Catalunya i que, posteriorment, va ser president del Parlament de Catalunya; l’acompanyaven el doctor Giralt, catedràtic d’història, i el doctor Comas, catedràtic de literatura. Els vaig apreciar molt, tots tres. Avui, malauradament ja no són entre nosaltres.

Semblava que amb aquest llibre i amb el següent, publicat un any més tard (“Els menorquins i l’autonomia” Moll, 1977) jo anava embalat cap a una càtedra d’història o de dret polític, que és cap on m’empenyia el doctor Molas, però la vida dóna unes voltes molt estranyes i, per causes que he explicat en un altre lloc, em vaig decantar per l’estudi del dret privat, que havia deixat sempre de banda durant la carrera, i en el qual em vaig haver d’immergir per opositar a registres el 1980.

Curiosament, quan vint anys més tard jo presentava la meva tesis per obtenir el grau de doctor en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona (2000), ho feia amb un estudi sobre Nicolau M. Rubió i Tudurí. En aquella ocasió, en el tribunal hi havia historiadors, filòlegs i professors de literatura, i va ser presidit, precisament, pel doctor Isidre Molas, que era (i és encara) catedràtic de Dret Constitucional a l’Autònoma.

És cert que, com diem a Menorca, tots els pops van a morir a la Colàrsega, i que, amb els anys, he anat abandonant lentament el dret per retornar a la història i, sobretot, al pensament i a la literatura, que és el que avui més omple la meva passió intel·lectual. I vist ara amb molta perspectiva, he de reconèixer que el professor Isidre Molas va tenir molt a veure amb la meva formació. Per això li envio des de Menorca una forta abraçada, alhora que li vull transmetre tot el meu agraïment.

Amb la decisió del Govern basc de fer una consulta popular sobre la capacitat de decidir i la subsegüent decisió del Govern de l’estat de presentar recurs davant el Constitucional demanant que la deixi sense efecte, fet que ha provocat la suspensió cautelar i temporal de la norma basca, hem sentit moltes paraules gruixudes per cada banda. La majoria, penso, desencertades i fora de lloc.

Ni el lendakari ha comès “necessàriament” cap il·legalitat, tot burlant-se de la Constitució, com assegura la vicepresidenta de la Vega (això ho sabrem quan el Constitucional dicti sentència i ens digui que la llei de consulta aprovada pel Parlament basc és nul·la per ser contrària a la Constitució i a les lleis, si és que és aquest el veredicte), ni tampoc la decisió del Govern de l’Estat de demanar la suspensió cautelar de la norma “supone de hecho la suspensión de nuestro autogobierno político, del autogobierno contenido en el Estatuto de Gernika”, com ha afirmat el lendakari.

Els qui ens hem format jurídicament sabem que la llei no sempre és prou clara i que sovint comporta interpretacions diferents. Per això hi ha els jutges i, en aquest cas, el Tribunal Constitucional que, ens agradi o no, estem o no d’acord amb les seves sentències, és l’intèrpret màxim i últim de la Constitució espanyola, en la qual tots tenim empara.

Si comencem a la futura sentència amb declaracions i interpretacions subjectives de la llei com les que he citat més amung, és evident que la sentència no podrà serà acceptada per una de les dues parts. I això perquè, si aquesta declara finalment que la consulta és inconstitucional, aleshores el lendakari haurà d’afirmar necessàriament que aquella decisió “anul·la la capacitat de decisió del govern d’Euskadi” i s’haurà de declarar fora del marc constitucional. I per contra, si el nostre més alt tribunal diu que la consulta no és formalment un referèndum i que, per tant, és legal, aleshores, què haurà de dir el govern de l’Estat? Podrà acceptar pacíficament la decisió presa?

Jo no sé si és cert el que asseguren molts comentaristes polítics: que això és una jugada d’Ibarretxe per declarar-se víctima i aconseguir d’aquesta manera un millor resultat electoral a Euskadi. Ni gosaria tampoc a afirmar que aquesta consulta sigui formalment un referèndum, consideració que, de fer-la el Constitucional, l’obligarà de declarar-la il·legal, ja que només el president del Govern d’Espanya té aquesta facultat.

Ara bé, més enllà dels secrets amagats que comporti la decisió del Govern basc a l’hora de programar aquesta consulta, que s’ha decidit per una llei del parlament autonòmic, i prescindint també de jutjar la bona o mala fe del Govern d’Espanya quan assegura rotundament que la consulta és il·legal per anticonstitucional, el que a mi se’m fa mal d’entendre és que el president d’un govern autonòmic, que és constitucionalment el representant de l’Estat en aquell territori, no pugui fer una consulta popular sobre una qüestió, qualsevulla que sigui aquesta, amb caràcter no vinculant. Això –què voleu que us digui!- em costa d’entendre-ho. Confio, però, que la saviesa jurídica del Constitucional m’ho explicarà, i no dubti ningú que acceptaré el veredicte.

Martinsa Fadesa acaba de protagonitzar la major suspensió de pagaments de la història de l’economia espanyola (concurs de creditors voluntari) després que el consell d’administració es reunís en sessió extraordinària al llarg de tota tarda d’ahir i constatés la impossibilitat d’aconseguir els 150 milions que la banca li reclamava per mantenir-li obertes les línies de crèdit. El deute de la immobiliària s’eleva a 5.100 milions d’euros, 4.000 d’ells amb la banca. La companyia registra la major insolvència de la història econòmica espanyola.

La immobiliària acumula, com diem, un deute d’almenys 5.100 milions d’euros, 4.000 d’ells amb la banca: La Caixa, Caja Madrid i el Banco Popular, entre les entitats més afectades.

Martinsa es va donar a conèixer quan al març de 2007 ,va comprar la immobiliària gallega Fadesa a 35,70 euros per acció, fet que suposava que el valor de la companyia era de 4.045 milions d’euros, dels quals 2.209 milions van ser ingressats pel llavors primer accionista Manuel Jove.

Aquella operació va permetre que la companyia de Fernando Martín cotitzés en borsa i guanyés pes internacional, gràcies a la presència de Fadesa a Portugal, El Marroc, Romania, Hongria, Polònia, França i Mèxic, però al mateix temps li va implicar un deute que a dia d’avui ascendeix a 2.579 milions d’euros.

Així doncs, després del fracàs d’Aisa, el passat mes de juny, ara es posa al descobert el fracàs de la principal immobiliària del país. Què vol dir això? Que tot va bé? Que l’economia necessita només alguns pegats?

La ministra d’Habitatge, Beatriz Corredor, ha admès que la suspensió de pagaments de Martinsa-Fadesa, que és també la major immobiliària d’Espanya per valor d’actius -10.800 milions d’euros- i per cartera de sòl -28,7 milions de metres quadrats-, que a més disposa de 173.000 habitatges en cartera i unes obres en marxa per valor de 3,1 milions d’euros, “no és una bona notícia”.

Aquesta manera de veure el got mig ple (perquè la ministra hauria pogut dir clarament que era una molt mala notícia, no ens pot satisfer perquè el mercat segurament provocarà encara moltes sorpreses. Basta escoltar el president de l’Associació de Promotors Immobiliaris de Madrid (Asprima), José Manuel Galindo, el qual no descarta que pugui donar-se “algun altre cas” com el de Martinsa-Fadesa. Per això, aquest home ha demanat al Govern que engegui mesures econòmiques que ajudin a la creació de riquesa i ocupació en el sector immobiliari.

I què farà el govern? Intervenir les empreses en crisi? Aquesta opinió, que considero molt poc encertada, l’ha duta a terme darrerament George Bush, que ha nacionalitat alguns bancs, i sembla que és la solució que proposa el ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, el qual considera lògic que alguns països intervinguin en empreses o entitats financeres –com, diu el ministre, el cas d’Estats Units amb les signes Fanny Mae i Freddie Mac- “perquè els ajustaments de la crisi siguin el més suaus possibles”. “Lògicament, a Espanya també es podria fer el mateix”, ha dit Sebastián, el qual, però, ha lloat la solidesa del sistema financer espanyol i no ha volgut analitzar de forma explícita situacions particulars, com la de Martinsa Fadesa.

Demà Solbes acudirà al Parlament a petició dels partits que s’oposen al Govern. L’home ho té ben difícil per resoldre el problema econòmic d’aquest país que haurà passat de la desacceleració a la recessió sense haver entrat en crisi. És una sort!

Després de l’acte acadèmic que vam seguir a l’Ajuntament de Ciutadella, l’alcalde i tota la corporació, seguida de les primeres “autoritats” religioses, la presidenta del Consell i els alcaldes de tots els altres municipis, van sortir “bajo mazas” i, en processó anaren fins a la Catedral de Menorca per assistir a una missa de rèquiem pels captius de 1558 (acte religiós). Després, posaren corones a l’obelisc del Born (acte civil).

Avui, agafo el diari Menorca i observo a la primera pàgina, un rector de parròquia que, revestit amb la l’alba i la capa pluvial, beneeix un cotxe. Sí un cotxe! Suposo que abans es beneïen ases i ara es beneeixen cotxes.

Em demano: té sentit tot això? És acceptable que avui es visqui encara aquest maridatge entre el poder civil i l’eclesiàstic? Té sentit que tots els batlles i tots els regidors de la ciutat, siguin creients o agnòstics, hagin d’anar en processó a missa, darrere els macers i guàrdies amb plomall i punyetes d’almirall a les mànigues? Té sentit que davant una societat profundament secularitzada (anava a escriure laica però ho faré més suau) les autoritats organitzin aquestes cerimònies religioses i el bisbe i els preveres s’hi pleguin sense qüestionar res?

No s’adona el mateix capellà que surt retratat a la portada del diari beneint un cotxe que està fent un ridícul d’allò més gran? Que algú m’expliqui de veritat quin sentit té beneir un cotxe avui solemnement i al mig del carrer. Creu realment algú que aquestes benediccions públiques d’animals i de cotxes responen a un acte de fe? De veritat ho creu algú?

Ja sé que no necessàriament s’ha d’estar d’acord amb el que jo penso en aquest punt, però crec que els capellans s’haurien de plantejar més seriosament totes aquestes coses.

Ahir vaig assistir a l’acte commemoratiu del 450 aniversari de l’assalt dels turcs a Ciutadella de Menorca, succeït un 9 de juliol del 1558. L’acte no va ser diferent del que se celebra cada any en aquest dia, només que tenia l’afegit especial de la data rodona, de la presència com a conferenciat de Jordi Baulies, que havia estat present, com a secretari de la corporació municipal de Ciutadella, en els actes commemoratius del 400 aniversari, el 1958, i, pel que fa a mi, perquè en aquest cas havia de rebre el premi de narrativa curta que s’havia convocat per celebrar l’efemèride.

El parlament de Baulies va ser molt interessant perquè ens va explicar tota la lletra menuda de la festa de 1958, amb les dificultats per organitzar un acte reivindicatiu d’uns fet, d’una gent, i també d’una cultura que s’havia de forjar en llengua catalana, cosa que era molt difícil en aquell temps. Les referències a mossèn Josep Salord, que va fer el discurs oficial del dia (publicat posteriorment a les Monografies menorquines d’El Iris), i a Francesc de B. Moll, que va ser el mantenidor dels Jocs Florals, em van fer recordar dos dels prohoms que han estat bàsics en el redreçament cultural de la nostra generació. Tots dos van dur a terme una tasca prudent, enorme i sòlida des del punt de vista científic i intel·lectual, que ha fet possible que noves generacions de lingüistes, d’escriptors i de poetes hagin sorgit entre nosaltres. I no només això, perquè també ha fet possible que la llengua de cultura predominant a Menorca hagi acabat essent el català.

En el discurs d’ahir van sortir noms de persones que han tingut també un paper rellevant en el manteniment de la torxa cultural entre nosaltres: Frederic Erdozaín, Antoni Moll Camps, Fernando Martí Camps, Fernando Jansá i Josep A. Pons Roca, tots ells persones cultes i compromeses que, fa cinquanta anys, eren ja al capdavant de la defensa de la llengua i de la cultura catalanes, i que escrivien i creaven en català, encara que les bases dels premis convocats per al 1958 parlessin encara de “menorquín literario”. Quin eufemisme, Déu meu, per evitar la censura franquista!

Moll, Salord, Erdozaín, Jansá, Martí i d’altres que a la sessió d’ahir no es van esmentar, no són ja entre nosaltres, però a ells hem de mostrar el nostre reconeixement. Perquè les coses han canviat per a bé, en allò que fa referència a la nostra cultura, encara que, dia rere dia, hem de fer front a embats dels qui ens voldrien a tots castellanitzats. Aquests, que en la seva gran majoria guardaven silenci durant la repressió, ara es diuen defensors de les llibertats, i en nom d’aquestes llibertats ens titllen de lliberticides. És el món a l’inrevés. Sortosament, estem blindats contra aquestes falòrnies que no tenen, però, res d’innocents.

—-

P.S. Encara que no sembli bonic, voldria que els meus lectors llegissin el darrer article que el meu fill Pere Quintana (que no és, però, el notari de l’Acta de Constantinoble), llegeixen l’article Una nova impostura intel·lectual que ha publicat en el seu blog.

Treure les tropes de l’Iraq i posar com a ministra de defensa una dona embarassada van ser dues mesures intel·ligents per fer-se amb la ciutadania. Potser també ho siguin revisar la llei que regula l’avortament per evitar el frau que es dóna ara, i reforçar la laïcitat de l’estat, però temo molt que amb aquestes propostes de caràcter ideològic, amb aquest gir a l’esquerra –com Zapatero les defineix-, n’hi hagi prou conjurar els núvols econòmics que ens envolten, i estic gairebé bé segur que no justifiquen l’esperit d’eufòria que ha emanat del congrés socialista.

No m’agrada el to de Rajoy quan diu allò de “al ciudadano de a pie no le importa la laicidad, ni el aborto, ni si votarán los extranjeros”, perquè a mi si que m’importen aquestes coses, però té raó quan diu que Zapatero sembla que visqui en un altre món, si ens atenem al seu discurs polític.

Aquest cop, Zapatero ha reforçat molt la seva posició respecte del PSC amb el suport que ha fet a la defensa de la diversitat lingüística i a la política de la Generalitat en aquest sentit, tan vilipendiada des del famós “manifiesto”. I això també m’importa, i el felicito, perquè la mesura em sembla justa i encertada, però també perquè probablement li ajudarà a sortir de la soledat en què es troba i des de la qual li seria impossible continuar governant.

Això traurà alguna de les barreres que li dificultaven el diàleg amb CIU, indispensable per a tenir un futur consolidat, però CIU no es conformarà amb un suport clar a la seva política lingüística. El seu electorat reclamarà solucions econòmiques vàlides, que només es poden intentar si prèviament s’ha reconegut el problema. No hi ha redempció sense contrició, i vista de lluny –que és des d’on jo contemplo la política- em sembla que Solbes es troba en una clara situació de ser amortitzat. I això no es pot resoldre amb “miembros o miembras” que facin de florero. Es necessita alguna cosa més.

En el debat de dimarts, el president Zapatero es va enrocar en la ideologia per defensar la seva posició numantina. Ell és socialdemòcrata, i la socialdemocràcia resoldrà els problemes que pugui tenir Espanya.

Apel·lar a la ideologia és interessant, però també pot ser inútil si no s’acompanya de solucions als problemes reals. D’entrada, no hi ha acord respecte d’aquests problemes, que l’oposició troba que són molts i de llarga durada, i que el govern i el PSOE (més sols que la una en aquesta posició) creuen que són menors i també de menor durada.

Importa poc saber com es diu allò que patim avui: si crisi o desacceleració o recessió, com sembla que alguns indicadors marquen. D’entrada, la impressió que té el gruix de la ciutadania (no els diputats socialistes que aplaudeixen com un sol home qualsevol cosa que digui el seu líder) és que el govern no va dir tota la veritat davant les eleccions. Això és fins i tot comprensible, però ho és menys que segueixi per aquest camí de negar-ho tot (o gairebé tot), fins i tot el que és obvi, i de voler mantenir-se en solitari pel que fa en el diagnòstic i, lògicament, en el remei.

Si la legislatura passava va ser la de la soledat de Rajoy, l’actual sembla que hagi de ser la de la soledat de Zapatero. I si l’una era dolenta, l’altra potser ho és més.

Per últim, us convido a llegir aquests paràgrafs que escrivia ahir Jordi Barbeta a La Vanguardia. Val la pena que els mediteu.

“En el resto de Europa ya hace tiempo que los ciudadanos han advertido que defender verbalmente a los pobres sirve, por ejemplo, para que algunos cantautores se hagan ricos, pero no necesariamente para resolver los problemas de “los más necesitados”, el target principal de la actividad política de Zapatero según se encargó de repetir él mismo. Ya lo escribió el pensador más citado de la izquierda europea, Anthony Giddens: “Me parece muy bien que las personas de izquierdas sigan llamándose a sí mismas socialistas siempre que reconozcan que esa palabra, hoy, no es más que una etiqueta…”.

Seguramente Zapatero no perdió ningún voto ayer por su discurso ideologista, pero eso a principio de legislatura no es relevante, mientras que sí lo es, en cambio, que las propuestas del presidente del Gobierno sean lo suficientemente solventes como para generar confianza en la gente y, de paso, en los mercados, que suelen ser muy cobardes. Y no está muy claro que, pese a la vehemencia con la que defendió sus convicciones, Zapatero convenciera mucho más allá de ese público suyo que tanto le quiere y al que tanto debe.”