Archive for Abril de 2020

Per un acord de reconstrucció del país

26 Abril 2020

Després que Sánchez, incomprensiblement, hagi comès errors innecessaris en la relació que, com a president del Govern, ha tingut amb Pablo Casado, ja que no té sentit menysprear la seva col·laboració quan aquesta és més que necessària per afrontar l’incert futur que el cel ens ofereix després de la crisi que estem patint, finalment, a la reunió que tots dos van tenir el passat dilluns, el líder del PP va dir que estava disposat a participar en el debat de mesures per fer front a la crisi del coronavirus sempre que el format fos el d’una comissió parlamentària al Congrés amb la participació dels agents socials, i no una taula dirigida per l’Executiu, en la qual Casado considera que Sánchez pretenia “mutualitzar els seus errors” i “implantar un programa de Govern” utilitzant la crisi del coronavirus com a excusa amb la col·laboració dels “qui volen destruir Espanya”-es referia òbviament a ERC i Bildu-.

Segons ha destacat la premsa, el president li va contestar que no tenia cap problema per acceptar que la reunió es fes amb el format que desitja el PP, i afirmà que li semblava “positiva” la proposta. En qualsevol cas, les posicions segueixen molt allunyades i, de moment, només hi ha acord per al format, però no sobre el fons i, molt menys, en les mesures a adoptar durant les properes setmanes, sobretot les econòmiques. Casado ha deixat molt clar que no acceptarà una sortida de la crisi que dugui l’empremta d’Unides Podem.

A més, reclama protecció per a tots els sanitaris i treballadors d’activitats essencials; tests massius a tot Espanya, ajudes econòmiques immediates per a autònoms, pimes i afectats pels ERTO, la reobertura del Portal de Transparència i que es garanteixi “la neutralitat” de RTVE etc. etc. La frase que resumeix molt bé la posició de Casado la duia en portada, a quatre columnes, un diari de Madrid diumenge passat: Apoyaré a Sánchez para salvar vidas, no para arruinar España”, frase -la mateixa- que, per cert, dues setmanes abans, obria també la portada d’un altre diari de Madrid, la qual cosa em fa pensar que, preguntin el que preguntin a Casado (i als homes i dones dirigents de PP), tots tenen per consigna llançar aquesta frase que s’han après de memòria, ja que suposo que la veuen com un tòtem clar en la seva campanya d’assetjament i enderroc del govern de PSOE-UP.

Tampoc no és estrany si, com apuntava Juliana fa uns dies a “La Vanguardia”, el grup dirigent del Partit Popular, tutelat per José María Aznar, treballa amb la idea que l’actual Govern de coalició morirà abrasat per la crisi econòmica que s’acosta: una crisi que ja és aquí. I això perquè ¿quin govern pot resistir una caiguda del PIB del 13% i una aturada del 21%, ​​pronosticats pel Banc d’Espanya, sense l’escut del consens? ¿Quin Govern pot resistir això sense un decidit auxili de la Unió Europea?

Sembla clar que el PP està convençut que l’aliança entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias no aconseguirà sortir amb vida del purgatori del 2021, i per aquest motiu veu en aquest enfrontament frontal i constant la possibilitat de forçar la caiguda d’aquest govern “que pretende arruinar España” i, segons sembla, té poc interès a salvar vides, que és una manera de tergiversar la frase de Casado, però que crec que reflecteix el que ell vol que entenguem.

¿Faig, potser, en dir això un judici d’intencions clarament injust? No ho crec si ens atenem al que va succeir al Senat l’endemà mateix de la reunió amb acord (encara que fos de mínims) entre Sánchez i Casado per obrir una comissió de diàleg sobre les mesures a adoptar. En efecte, només 24 hores més tard, el portaveu popular del Grup Popular al Senat, Javier Maroto, es va dirigir a la vicepresidenta tercera Nadia Calviño (doncs el president no va poder assistir a la sessió) demanant-li si el Govern pensava atendre alguna de les mesures proposades pel PP. I ella va respondre dient que l’Executiu tenia en compte els suggeriments de tots els partits i agents socials.

Certament no va agradar aquesta resposta al portaveu popular, que va carregar tot seguit contra el Govern afirmant que “els espanyols estan farts de vostès, que han arribat tard a la crisi, han mentit, han actuat amb supèrbia, ha protagonitzat el vergonyós episodi de les mascaretes falses i han mentit. Fins han enganyat amb la xifra dels morts, i no demanen perdó”. Dit això, afirmà de manera ufanosa: “Hem punxat el globus dels pactes d’Estat fora de Parlament, que eren un truc”.

Sense immutar-se excessivament, la vicepresidenta va respondre a Maroto que “nosaltres no estem farts de vostès, estem esperant perquè ens donin suport, perquè ens acompanyin, i per una vegada estiguin a l’alçada de les circumstàncies”. Però el portaveu popular no estava per romanços, i no es va tallar. “Dos mesos i 21.000 morts, després la solució està en mans del problema”.

¡Cuán largo me lo fiáis! -podríem dir parafrasejant Tirso de Molina, si aquests són els signes de l’acord.

Curiosament, de l’últim estudi demoscòpic elaborat per Gesop per a “El Periódico de Catalunya”, es poden treure tres grans conclusions, que destacava Joan Tàpia en un llarg article publicat al mateix diari: La primera és que els espanyols estan responent amb notable seny i responsabilitat a la crisi del coronavirus. La segona, que hi ha un palpable fàstic amb els excessos partidistes i reduccionistes de la política. La tercera remarca una forta voluntat de consens davant la catàstrofe de proporcions bíbliques que estem vivint.

Desenvolupant la primera conclusió observem que el 91% dels espanyols volen acords davant d’una crisi que el 80% creuen que tindrà greus conseqüències econòmiques. Pur sentit comú. A més, el 73% (contra el 25%) creuen que les mesures adoptades eren necessàries; un 58% (contra un 39%) opina que han estat suficients; i un 43% jutja que la informació donada pel Govern ha estat adequada, tot i que un 55% desitja tenir més informació.

La segona conclusió és que seria equivocat confondre la sensatesa responsable amb la conformitat. Flota, doncs, un intens desencís -proper a una amarga repulsa- amb la bronca i el partidisme. El coronavirus (49%), l’economia (39%) i l’atur (36%) són els tres principals problemes dels espanyols. Però sorgeix després la inquietud amb “el mal comportaments dels polítics” (21%). Aquest és un seriós perill per a la democràcia que els partits farien bé de tenir en compte. La pervivència de l’esbroncada política en temps de crisi greu no seria compresa -i amb raó- per bona part de la ciutadania.

Quant a la tercera conclusió, sembla clar que, avui, els espanyols volen consens. Fins i tot unitat. No volen baralles. I llegint l’enquesta es veu clarament que la idea d’uns pactes de reconstrucció (no per arruïnar Espanya) té molt ampli consens. I és molt significatiu que els electors -ni més ni menys que el 88%- vulguin que l’oposició doni suport al Govern en aquest tràgic moment, i que el 91% demani grans acords per superar la crisi.

Conclou Joan Tàpia la seva anàlisi dient: “Si Sánchez vol pactar, la qual cosa exigeix ​​humilitat i renúncies, i Casado sap llegir enquestes -i no està abduït per Cayetana Álvarez de Toledo- hi haurà pactes. Això sí, amb suor. En el cas contrari, els dos poden resultar perjudicats.”

Tornem sobre la comprensió “no religiosa” de Déu en Bonhoeffer

19 Abril 2020

He rebut diversos comentaris sobre el meu article del passat diumenge. Alguns alarmats i d’altres agraïts per parlar de Robinson i de Bonhoeffer i de la seva comprensió “no religiosa” de Déu, de la qual es va parlar molt durant els anys seixanta i avui sembla que s’hagi abandonat. Hi tornaré un altre cop, ja que m’hi duu aquests temps de reflexió i confinament.

A la Bíblia, la totalitat de la visió del món és clarament supranaturalista: el seu pensament discorre en termes d’un univers de tres sostres, amb Déu “a dalt” de la naturalesa. Però fins i tot quan hem purificat aquesta estructura del que hem de considerar les seves tosquedats i el seu literalisme, encara ens queda una imatge essencialment mitològica de Déu i de la seva relació amb el món. Darrere frases com: “Déu creà el cel i la terra”, o “Déu va davallar del cel”, o “Déu envià el seu Fill unigènit” trobem -escriu Robinson- una visió del món que s’imagina Déu com una persona que viu al cel, com un Déu que es diferencia dels deus pagans pel fet que “no hi ha cap més Déu que jo”.

Al segle XIX es donà un pas endavant, dolorós però decisiu, quan es va admetre que la Bíblia contenia “mites” i que aquesta era una forma important de veritat religiosa. Tret dels fonamentalistes extremistes, tot el món va anar acceptant poc a poc que els relats del Gènesis en torn de la creació i de la caiguda no eren sinó representacions de les veritats més profundes sobre l’home i l’univers, representacions en forma de mite més que d’història, però que no per això deixaven de ser menys vàlides.

Però el debat d’avui dia ja no xifra el seu interès a determinar la relació existent entre els mites particulars i la història, sinó a dilucidar fins a quin punt el cristianisme es troba arrelat en una descripció mitològica, o supranaturalista, de l’univers. ¿Per ventura resulta imprescindible per a la fe bíblica que els homes l’expressin en els termes d’aquesta visió del món que, a la seva manera, és tan primitiva filosòficament com ho són científicament els relats del Gènesis?

Aquest problema és el que el teòleg protestant Rudolf Karl Bultmann abordà i al qual donà una resposta mot enginyosa: “No hi ha res d’específicament cristià en la visió mítica del món com a tal. Es tracta senzillament de la cosmologia d’una època pre-científica. El Nou Testament, segueix dient Bultmann, presenta la redempció en Crist com un esdeveniment supranatural –com l’encarnació d’un Ésser celeste que, venint d’un “altre costat”, entra en l’escena terrestre per un naixement miraculós, dóna senyals i realitza miracles com a indicació del seu origen diví i, després d’una resurrecció igualment miraculosa, regressa per ascensió a l’esfera celeste de la qual havia vingut. Parlant en propietat, afirma Bultmann, tot aquest llenguatge no constitueix en veritat la descripció d’una operació supranatural de cap casta, sinó que és un intent d’expressar la profunditat, la dimensió i el significat real de l’esdeveniment històric de Jesucrist. En aquesta persona i en aquest esdeveniment hi hagué alguna cosa que revestia un significat últim i incondicional per a la vida humana, i això, traslladat a la visió mitològica del món, es converteix en “Déu” (un Ésser de dalt) que “envia” (a “aquest” món) el seu “Fill” unigènit. El significat transcendental de l’esdeveniment històric és, doncs, “objectivat” en forma d’operació supranatural.

Diguem que una de les primeres crítiques més penetrants que es van formular a l’assaig original de Bultmann va ser la de Bonhoeffer, i citar-la ara ens servirà de transició per passar a la contribució pròpia d’aquest darrer. Escriu Bonhoeffer des de la presó: “Avui dia seria del parer que (Bultmann) no arribà “massa lluny”, com creuen els més, sinó que no arribà prou lluny. No només són problemàtiques les nocions “mitològiques” com el miracle, l’ascensió, etc. (que, en principi, són inseparables de les nocions de Déu, de fe, etc.), sinó que també ho són les mateixes nocions “religioses”. No és possible separar Déu del miracle (com creu Bultmann), però sí que ha de ser possible interpretar-los i anunciar-los ambdós d’una manera “no religiosa”.

¿Què vol dir, però, Bonhoeffer amb aquesta tremenda paradoxa d’una comprensió no religiosa de Déu?

Ell intenta precisar la seva posició des d’un angle històric. El moviment que s’inicià poc mes o menys al segle XIII i que tendia a aconseguir l’autonomia humana ha fet que l’home hagi après a guiar-se ell mateix en totes les qüestions importants sense recórrer a Déu com a “hipòtesi de treball”. Avui resulta obvi que, “sense Déu”, tot marxa tan bé com abans. Igual que, al camp científic, també en el domini humà Déu va essent refusat cada cop més en les nostres vides.

Els historiadors protestants i catòlics coincideixen a considerar aquesta evolució com la gran deserció que ens allunya de Déu i de Crist, i quan més recorren i major ús fan de Déu i de Crist per oposar-se a aquella, tant o més anticristià és, segons Bonhoeffer, aquest posicionament.

En efecte, l’apologètica cristiana ha adoptat les més variades formes per oposar-se a tanta seguretat. Intenta demostrar al món, ja major d’edat, que no li es possible viure sense el tutor “Déu”. I ens recorda que, encara que s’hagi capitulat en totes les qüestions seculars, queden les dites “qüestions últimes” –la mort, la culpabilitat…-, a les quals només Déu pot donar-nos una resposta i a causa de les quals tenim necessitat de Déu, de l’Església i del pastor.

Doncs bé, l’atac que lliura l’apologètica cristiana contra aquest món que ha arribat a la seva edat adulta el qualifica Bonhoeffer d’absurd –perquè ve a ser com un intent per retrotreure un home adult al temps de la seva adolescències, és a dir, per tornar-lo a fer dependent de moltes coses de les quals, de fet, ja s’ha independitzat-;  d’innoble –perquè així s’intenta treure profit de la debilitat d’un home per una finalitat que li és aliena i que no ha subscrit lliurement-; i de no cristià –perquè així es confon el Crist amb un grau determinat de la religiositat de l’home, és a dir, amb una llei humana-.

Bonhoeffer parla del Déu de la “religió” com de un deus ex machina (com un element extern que resol una història sense seguir la seva lògica interna.) Ha de ser “allí” per proporcionar-nos respostes i explicacions quan arrabassem el punt en què fallen la nostra comprensió i les nostres capacitats. Però aquest Déu és refusat constantment i el veiem cada cop més lluny a mesura que ascendeix la marea dels estudis seculars. I en aquest món privat de la necessitat individual és –diu Bonhoeffer- on conserva un “últim lloc secret” el Déu que, a cops de colze ha estat expulsat de totes les altres esferes.

La resposta de Bonhoeffer és que hauríem de ser prou agosarats per descartar “l’a priori religiós”, de la mateixa manera que sant Pau va tenir el valor de refusar la circumcisió com una pre-condició de l’Evangeli, i per acceptar “l’arribada del món a l’edat adulta” com un fet donat per Déu. No podem ser honestos sense reconèixer que hem de viure en un món etsi deus non daretur, -fins i tot en el cas que Déu no fos “allí”.

Tot això es connecta amb el que Bonhoeffer deia respecte d’una comprensió “no religiosa” de Déu, ja que aquesta qüestió, la més penetrant de totes les qüestions últimes, res no té a veure amb la “religió”. Bonhoeffer fixa la nostra salvació eterna sobre unes bases que res no tenen d’específicament religioses. Per a ell, la troballa amb el Fill de l’Home es realitza penosament per mitjà d’una sol·licitud totalment “secular”: pel sosteniment, per l’aigua, per l’allotjament, pels hospitals i les presons, de la mateixa manera com Jeremies havia definit abans el coneixement de Déu per la pràctica de la justícia amb els pobres i necessitats. Només una pregunta -escriu Bonhoeffer- ens permet saber si un home ha “conegut” Déu: “¿Com i a quina profunditat has estimat?”, ja que “el qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1Jn. 4,8).

 

Robinson, Bonhoeffer i la Pasqua en temps del Covid-19

12 Abril 2020

La direcció del nostre diari, ateses les limitacions que comporta l’estat d’alarma dictat amb motiu del Covid-19, que obliga delmar les persones que treballen en la redacció i en la composició del periòdic, i que estem en una setmana on hi ha dies festius, em demana que avui, dimarts sant, enviï l’article que es publicarà diumenge, i simultàniament al meu bloc. No puc, doncs -o potser no vull- tornar sobre els efectes, directes i colaterals, de la pandèmia, i em referiré a una altra qüestió, que continua essent molt important per a aquest cada cop menys nombrós col·lectiu de persones que ens definim com a cristians i, doncs, com a membres actius i confessos de l’Església, que avui celebra la Pasqua, el nucli essencial de la nostra fe.

He passat moltes de les hores no laborals dels darrers dos anys escrivint “Lletres de combat” (Pagès editors, 2020), la meva darrera novel·la, que ha estat per a mi molt més que un exercici de creació literària, encara que és el que ha acabat essent; doncs la seva elaboració m’ha comportat la lectura de molts textos sobre matèries que han esdevingut fonamentals per a l’Església del segle XX.

Un dels llibres que em van ocupar moltes hores, per més que no transcendeix poc ni gens al text de la novel·la, és un assaig que vaig llegir per primer cop fa cinquanta anys, suposo que amb una mescla d’interès i d’esnobisme, però que aleshores no vaig entendre. Em refereixo a “Honest envers Déu” (Honest to God, a l’original) del bisbe protestant John A.T. Robinson, així com una sèrie de reflexions sobre aquesta obra que aleshores va provocar gran enrenou.

Penso que avui, en aquesta Pasqua que vivim en quarantena, és un bon moment per retornar sobre Robinson que és, de fet, qui em va aproximar a la teologia de Dietrich Bonhoeffer, aquell pensador alemany assassinat pels nazis al camp de concentració de Flossenbürg (Alemanya), que la va elaborar entre 1935 i 1945 contemplant -diu- “la decadència de la religió en un món nou que ha arribat a l’edat adulta”.

En aquest exercici de contemplació del món, Bonhoeffer va escriure que “el cristianisme ha estat sempre un arquetip de la religió”, però atès que la major part de la gent d’avui en viu al marge, sembla encertada l’observació que, anys més tard, va fer John D. Godsey en els seus estudis sobre Bonhoeffer, quan afirma que “la permanència d’una interpretació religiosa de l’Evangeli en un món no religiós pot ser a la vegada una interpretació errònia de l’Evangeli mateix i una manca de responsabilitat de l’Església davant el món.”

Robinson entra en aquest debat i observa que, a pesar que ens costi afrontar l’esforç que això implica, avui se’ns demana que proporcionem un motlle radicalment nou o que procedim a una metamorfosi de la fe i de la pràctica cristianes. I el primer que hem d’estar disposats a canviar és la imatge que ens hem forjat del mateix Déu, ja que l’evangeli cristià es troba en perpetu conflicte amb les imatges de Déu erigides en la ment dels homes, fins i tot cristians, quan en cada generació s’esforcen per acotar el seu sentit. Aquestes imatges -escriu Robinson- compleixen una finalitat essencial: la de precisar l’incognoscible, la de limitar l’inesgotable, perquè els homes i les dones corrents puguin situar el seu esperit al costat de Déu i tinguin alguna cosa en què fixar la seva imaginació i les seves plegaries. Però quan aquestes imatges es converteixen en un substitut de Déu, quan arriben a ser Déu fins el punt de ser exclòs o negat tot el que es troba incorporat a la imatges, aleshores ha nascut una nova idolatria i un cop més ha de ser sotmesa a judici.

Potser, doncs, per ajudar els homes a assolir la convicció de l’existència d’una realitat última, que, en definitiva, és l’única que importa, hàgim de descartar totes les imatges de Déu –tant la del Déu “en les altures” com la d’un Déu “a fora”, o qualsevol altra. Aquesta convicció, segons l’Evangeli cristià és que “ni la mort, ni la vida, ni els àngels, ni els principats, ni el present, ni el futur, ni poders, ni altitud, ni profunditat, ni cap altra criatura no podrà separar-nos de l’amor de Déu, revelat en el Crist Jesús, Senyor nostre.” (Rm. 8: 38).

Per a Robinson, això és l’únic que significa ésser cristià. Pel que fa referència a les imatges de Déu -escriu-, estic disposat, doncs, a ser agnòstic amb els agnòstics i fins i tot ateu amb els ateus. Doncs l’afirmació cristiana no diu simplement que l’amor hauria de ser l’última paraula respecte de la vida, sinó que ho és, a pesar de totes les aparences. Es tracta, doncs, de convèncer-nos que no hi ha res en el món que pugui separar-nos de l’amor de Déu que està en Crist Jesús, nostre Senyor. I això exigeix una quantitat de creença gairebé impossible. Fins i tot resulta increïble a no ser que l’amor revelat en Jesús sigui en veritat la substància de la realitat última, a no ser que Crist sigui la finestra per la qual ens és dat travessar la superfície de les coses en demanda de la interioritat de Déu.

Tenim, doncs, que en el pensament de Robinson, el cristianisme és o no és, en tant que és o no és la revelació, en tant que és o no és Crist descobrint-nos la veritat final, no merament pel que fa a la naturalesa humana, sinó respecte de tota la naturalesa i de tota la realitat.

Ell, per tant, no dubta que l’Església hagi d’ocupar-se de la religió, com de qualsevol altre aspecte de la vida humana. Tampoc que hagi d’estar organitzada de manera eficient. Però el fet que, tant al si de l’Església com fora d’ella, el cristianisme hagi d’identificar-se amb la “religió organitzada”, posa de manifest -diu- fins a quin punt ens hem allunyat del Nou Testament. Doncs l’última cosa per a la qual l’Església ha d’existir és la de ser una organització per als homes religiosos, ja que la seva carta constitucional la posa al servei del món.

I aquesta reflexió ens duu novament a Bonhoeffer. Concretament al capítol final d’ “Esbós d’un estudi a propòsit del tema mundanitat (Weltlich Keit) i Déu”, que va escriure a la presó poc temps abans de la seva mort: “L’Església -escriu- no és l’Església sinó quan existeix per als altres. Per començar, ha de donar als indigents tot el que ella posseeix. Els pastors han de viure exclusivament de les donacions voluntàries de les seves parròquies, i eventualment han d’exercir una professió secular. L’Església ha de col·laborar en les tasques profanes de la vida social humana, no dominant, sinó ajudant i servint. Ha de manifestar als homes de totes les professions el que és una vida amb Crist, el que significa ‘ser per als altres’.”

I Robinson creu que Bonhoeffer tenia raó en el traç de la direcció que havia de seguir l’Església, la qual cosa significa que el que importa no és promocionar-la en tant que organització religiosa, sinó ajudar-la a despullar-se’n. “Potser podríem dir que ha arribat el moment de fer que l’Església arribi a ser genuïnament cada cop més laica -escriu-. No, certament, en el sentit que hagi d’abandonar el seu ministeri sagramental, sinó en el sentit que la seva missió no és de fer o de mantenir ‘religiosos’ els homes, ni la de defensar els interessos de la religió contra les irrupcions de l’Estat (per legítim i necessari que això pugui ser), sinó d’equipar els cristians, gràcies a la qualitat i al poder de la seva vida comunitària, perquè es comprometin amb totes les empreses seculars, vivificants i perilloses dels nostres dies i descobreixin en elles, tot actualitzant-los, els designis de Déu.”

La crítica demana un exercici de memòria i d’honestedat

5 Abril 2020

El passat 12 de febrer -d’això no fa un segle sinó cinquanta i pocs dies-, els mitjans de comunicació donaven la notícia que l’allau de cancel·lacions de les principals empreses del sector havien forçat els organitzadors del Mobile World Congress a prendre la complicada decisió de cancel·lar el saló previst del 24 al 27 de febrer a Barcelona.

Dos dies després, el 14 de febrer, el diari “El País” (no “La Razón” o “ABC”), criticava durament aquesta suspensió en un editorial que deia: La cancelación del Mobile World Congress que debía celebrarse entre el 24 y 27 de febrero ha convertido a Barcelona en una de las principales víctimas, fuera de China, de la epidemia del coronavirus Covid-2019. Pero no por la amenaza directa del mismo, sino por la reacción histérica que ha provocado. El miedo ha demostrado ser más contagioso que el propio virus y ha alcanzado a Barcelona, donde no existen motivos de alarma.” I afegia: “Como han reiterado las autoridades sanitarias, la decisión se ha tomado sin que existan razones de salud pública que la justifiquen. Se ha actuado como si hubiera un alto riesgo de epidemia, cuando solo hay miedo a esta (…) La OMS hace un seguimiento estricto de la epidemia. Las medidas adoptadas por China han logrado contenerla dentro del perímetro acotado por las restricciones de cuarentena (…) El protocolo es evitar la sobreactuación y estar preparados para actuar en cuanto sea necesario, algo que en nuestro país está garantizado. (…) La suspensión sienta un nefasto precedente que causa graves daños económicos y éticos, siendo el más importante la erosión de la confianza en las autoridades sanitarias.”

I per tal de posar sal a la ferida que s’obria a Barcelona, per aquells mateixos dies, “Telemadrid” (que depèn de la Comunitat autònoma madrilenya) donava aquesta notícia: La presidenta regional [Isabel Díaz Ayuso] se ha mostrado dispuesta a trabajar para acoger esta cita internacional si finalmente abandonara Barcelona. ‘Haremos todo lo que esté en nuestra mano para que también [el Mobile World Congress] venga a Madrid. Aquí tendrán toda la libertad para moverse, para relacionarse y para emprender’.”

Per aquells mateixos dies -recordo que encara no fa dos mesos-, en una tertúlia televisiva d’una altra televisió privada madrilenya que he pogut contemplar després que algú m’ha enviat el vídeo al Whats App, parlant també de la cancel·lació del Mobile World Congress, un periodista que no puc identificar afirmava: “En la era que más información tenemos a nuestra disposición, tendemos a lo irracional, y yo no he visto un caso más perfecto de lo irracionales que somos ahora mismo que este. Estamos hablando de dos casos [de coronavirus] de los cuales ninguno se contagió en España, y ¿puede entenderse que una empresa se arriesgue a perder centenares de millones de euros?” A la pregunta responia la conductora del programa dient: “Un desastre”. Després, una periodista que parla a moltes televisions com és Ester Esteban qualificava la suspensió “como una exageración y un ataque de pánico increíble”. Tot seguit, parlava novament la conductora i explicava que els espanyols que acabaven de venir de la Xina havien guardat quarantena i ninguno ha tenido ningún síntoma, ningún problema y, de hecho, hoy les dan el alta. Un retiro, unos ejercicios espirituales”, afegia en to de conya. Tancava la tertúlia Eduardo Inda, aquest gran periodista que viu de remenar la merda de tothom qui pot, amb aquestes paraules: Un gran lío con el coronavirus pero una gripe normal causa muchas más muertes al año que las que ha causado el coronavirus en todo el mundo. Por tanto, es una exageración. España tiene dos casos, lo que es minúsculo comparado con otros países europeos. Es una auténtica barbaridad”.

Fa poquíssimes setmanes que Donald Trump minimitzava la pandèmia en un to semblant als tertulians a què he fet referència, i avui USA és el lloc on més s’ha estès la pandèmia amb epicentre a Nova York.  Boris Johnson, que també la va minimitzar, està confiat amb el virus dins el seu cos i ha decidit canviar la seva política contra el Covid-19. I a casa nostra, la Comunitat de Madrid, la presidenta de la qual, senyora Díaz Ayuso, també afectada, reclamava el Mobile World Congress davant la covarda decisió de Barcelona, perquè “Aquí tendrán toda la libertad para moverse, para relacionarse y para emprender”, és la comunitat més castigada d’Espanya per l’epidèmia. I no em sorprendria que alguns dels periodistes que he esmentat estiguessin avui disparant contra el govern d’Espanya assegurant que les autoritats estaven avisades de les enormes conseqüències que tindria el Covid-19.

¿Què vull dir amb això? Doncs que massa vegades la nostra memòria és fràgil, que massa vegades el nostre comportament ètic és inexistent, i que, tot i que som conscients de la gran dificultat amb què es troben les persones que, en aquest moment, han de prendre decisions per protegir tota la col·lectivitat quan s’enfronta a una malaltia com el Covid-19 de la qual no en sabíem res i continuem sense saber-ne gran cosa, ara, amb un to de supèrbia immoral, aprofiten l’avinentesa per atacar l’adversari pensant que aquesta és una bona manera de fer-se un lloc en el món.

¿Significa això que aprovo acríticament tot el que ha fet el govern de Pedro Sánchez? No, perquè en assumir la responsabilitat de totes les decisions que ha pres, penso que ha tingut poca disponibilitat d’escoltar els altres amb la voluntat d’atendre, si era possible, les peticions i els suggeriments que, des de l’oposició o des d’algunes autonomies, se li estaven fent, i ha implementat algunes mesures que segurament no tenia prou estudiades o meditades, les quals ha hagut d’anar modificant sobre la marxa, tot donant a la ciutadania una impressió que estava improvisant. I per més que reconec la gran dificultat que significa haver de gestionar bé una catàstrofe sanitària com aquesta pandèmia, on conflueixen tants interessos d’indole diversa (sanitaris, econòmics, laborals, etc.), a moltes de les intervencions públiques que ha fet Pedro Sánchez no ha explicat res de nou i, encara pitjor, no ha comunicat decisions que segurament ja havia decidit prendre. Això ha provocat confusió i ha ajudat a crear una alarma extra que se suma a la que, per se, crea aquesta plaga que ens ha tocat viure.

No negaré, per tant, que Pablo Casado tingui dret a criticar el govern i a demanar que se l’escolti. I fins és possible que, en uns moments de tanta sotsobra col·lectiva, fora bo de pensar en un “comitè de crisi” que aglutinés un més ample sector polític del que representa l’actual de coalició entre PSOE i UP. Però tothom hauria de posar-se la mà al pit abans d’aixecar la seva veu. Perquè no deixa de ser significatiu que la Comunitat de Madrid, líder en la privatització de la sanitat pública, s’hagi vist ara forçada a obrir un recapte per comprar material sanitari, i que el diari “New York Times” hagi qualificat d’innacceptable que el líder de la FAES, José María Aznar, es desplacés des de Madrid a la seva residència de Marbella, “una famosa localitat resort a la Mediterrània”, deia textualment, tot posant el focus en la desigualtat que hi ha entre els confinats privilegiats i els que continuen treballant en condicions de risc.


%d bloggers like this: