Josep Maria Quintana

En el moment en què aquest article veurà la llum el ciutadà espanyol que tengui un mínim de divuit anys podrà acudir a la mesa electoral que li correspongui per dipositar el seu vot. Tindrà davant seu un molt extens nombre de paperetes amb llistes tancades i bloquejades dels diferents partits i ell n’haurà d’escollir una, o dues, o tres, en el cas dels ciutadans que votam a les Balears, perquè hem d’elegir els regidors que composaran el consistori del nostre municipi, els consellers que integraran el Consell Insular i els parlamentaris que formaran part de l’Assemblea legislativa de la nostra Comunitat autònoma.

És, sens dubte un dret, un deure i una gran responsabilitat, la que tenim els que ens trobam en aquesta situació perquè vivim en democràcia i és essencial en aquest sistema de govern demanar als ciutadans que votin cada quatre anys per decidir la composició d’aquestes institucions destinades a fer política: a legislar i a governar, ja que és en ells que nosaltres, els que tenim dret a vot, dipositam la confiança i delegam el poder.

Cada país, d’acord amb la seva Constitució i amb les lleis que regulen el règim electoral, ho fa a la seva manera. Uns han optat per sistemes majoritaris, a una o dues voltes, que conformen governs forts i monolítics des del punt de vista ideològic. No és el nostre cas. Nosaltres vam optar en el moment constituent per un sistema proporcional, de manera que la representativitat de les diverses ideologies està més ben defensada, però aquest sistema comporta que les institucions, a causa de la seva pluralitat, difícilment puguin ser governades per un sol partit (que hauria d’obtenir la majoria absoluta), i el més normal és que ho siguin per coalicions de partits que es formen després de cada elecció tenint en compte quins han estat els resultats obtinguts.

No hi ha dubte que, per qui ha de governar, obtenir una majoria absoluta li posa les coses més fàcils que si ha de pactar el repartiment del poder amb altres partits, però també és cert que aquest sistema —el proporcional— produeix una distribució del poder més equitativa i dona veu i vot a moltes més opcions polítics, encara que no facilita l’opció de govern del qui presideix l’executiu que, en gairebé totes les decisions, ha de dialogar i pactar.

El blindatge constitucional del nostre sistema impedeix, doncs, dreceres per via d’una llei electoral. Entre nosaltres, el sistema es podrà matisar una mica per desviar la proporcionalitat (així tenim els dos diputats mínims per província a les eleccions generals, o bé el reforçament de la representativitat de les illes menors respecte de la major que, en les eleccions autonòmiques afavoreix Menorca, Eivisssa i Formentera en relació a Mallorca), però tot i aquestes correccions, així com també les fórmules a què s’ha d’ajustar el repartiment d’escons a causa de la llei d’Hondt que s’aplica en els recomptes, no hi ha dubte que la proporcionalitat és la norma que presideix el nostre sistema.

No és estrany, doncs, que sovint els polítics intentin dreceres per evitar-la, sempre amb ben poca sort, perquè la reforma de la llei electoral demana majories reforçades i, a més, la Constitució s’esdevé un parapet que ho impedeix.

Mariano Rajoy —i, després d’ell, el ja desaparegut Casado— havien parlat de rectificar el sistema vigent donant un plus de diputats al partit que guanyava les eleccions. Aquesta és una fórmula que aplica el sistema electoral grec, que dona 50 diputats de regal al partit guanyador (encara que només hagi tingut un vot més que el segon). Curiosament, a les eleccions que van tenir lloc el passat diumenge, aquest plus no ha bastat perquè la dreta formés govern i les eleccions s’hauran de repetir. A més, em sembla una fórmula poc democràtica que distorsiona la representativitat, com també la distorsiona el sistema majoritari que està vigent a democràcies consolidades com la britànica o la francesa, sense anar més lluny.

Hi ha, però, una altra fórmula per distorsionar la proporcionalitat i afavorir el govern del partit guanyador. És la que, des del minut u que assumí la direcció del PP, defensa el líder popular, Núñez Feijóo. Em refereixo a la provinent d’un pacte entre els dos partits majoritaris (a casa nostra seria entre PP i PSOE) per donar el govern al partit que guanya les eleccions. És a dir, al partit que obté més diputats, més consellers o més regidors, encara que el nombre obtingut no impliqui la majoria de la cambra en qüestió.

Aquest sistema no distorsionaria la composició dels parlaments, dels consells insulars o dels ajuntaments, i facilitaria l’elecció dels presidents de les institucions que elegim, però alhora taparia la boca dels grups petits que, amb el sistema vigent, poden formar coalició de govern amb un altre partit (no guanyador) sumant-se al qual formen una majoria.

No ens ha de sorprendre, per tant, que Núñez Feijóo hagi llençat la proposta de donar el govern a la llista més votada, perquè, emparant-se en les enquestes que el donen com a guanyador al Congrés, a moltes Assemblees legislatives, a alguns Consells insulars i també a no pocs Ajuntaments (però molt distant de l’absoluta), sap que és l’única manera que té de governar sense haver d’acudir necessàriament a l’extrema dreta, alhora que impedeix pactes d’esquerres com el que tantes vegades s’ha produït, sense anar més lluny, al Consell Insular de Menorca, on molts cops el PP ha estat el partit més votat però no ha pogut formar govern perquè la suma de PSOE i MES, o PSOE, MES i IU-PODEMOS han copat la majoria.

Núñez Feijóo ha fet la seva petició de pacte al PSOE perquè governi la llista més votada amb gran convicció i està disposat a defensar-la fins a les darreres conseqüències. I això a pesar que sap molt bé que aquesta proposta aixeca ampolles entre molts dels seus candidats territorials, especialment aquells que no tenen garantida la primera plaça la nit del 28-M, però podrien governar amb VOX.

El líder popular pensa en parlaments com el de Balears o bé el de València, on totes les enquestes el donen com a cavall guanyador, però on pot acabar perdent la possibilitat de governar per una coalició d’esquerres. I cerca complicitats en líders regionals socialistes, com García Paje, a Castella-La Manxa, o bé Fernández Vara, a Extremadura, els quals es podrien veure afavorits en sentit invers, ja que, si bé en aquests casos, les enquestes consideren guanyadors els socialistes, ben podria ser que el PP i VOX sumats obtinguessin la majoria absoluta d’aquelles comunitats autònomes. 

No crec que el PSOE doni aquest pas que distorsionaria el conjunt del sistema electoral i no és tan clar que facilités governs estables, ja que, un cop format aquest, l’executiu continuaria sense gaudir d’una majoria necessària per governar durant els quatre anys que dura la legislatura. A més, és dubtós que els barons del PP que podrien quedar sacrificats per aquesta fórmula, s’hi mostrin favorables. De fet, ja ha aixecat la veu la totpoderosa Díaz Ayuso, que, segons sembla, aspira a treure ella sola la majoria absoluta a l’Assemblea de Madrid o, si no la treu, ben poc li faltarà, i podrà formar govern amb VOX, cosa que no li treu la son. D’aquí que, aprofitant un cop més l’ocasió per marcar territori davant Núñez Feijóo s’hagi pujat al carro del refús i hagi proclamat que, en la seva opinió, el debat de la llista més votada “no té recorregut”.

També jo crec que no en té. A més, Díaz Ayuso no està per afavorir pactes amb el PSOE. Ella en té prou a defensar el “neomadrilenyisme” (el mot l’ha encunyat Manel Pérez) i confonent Espanya amb la capital, ha volgut donar-nos a entendre que l’escut protector de la dreta espanyola  es construeix fent “gran i lliure” Madrid, encara que no se sàpiga què coi significa això de “gran i lliure” que, per cert, a mi em recorda el pensament del més remarcable propulsor del feixisme espanyol de fa noranta anys.

El comunicat que ha fet públic la Comissió Executiva de la Conferència Episcopal Espanyola davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre la Llei de l’avortament m’empeny a fer un comentari sobre aquesta espinosa qüestió després d’observar que els dos documents són tan radicals com contraposats.

Començant pel text que signen els bisbes he de dir que s’hi fa una afirmació que, com a mínim, caldria matisar: que el concebut i no nascut és “persona” (“¿Cómo es posible hablar todavía de dignidad de toda persona humana, cuando se permite matar a la más débil e inocente? […] “El no nacido no es una cosa, es un ser humano”). 

Sempre que la ciència no acabi demostrant el contrari, accepto —com els bisbes— que el principi de vida que hi ha en el concebut però no nascut m’obliga a posicionar-me del seu costat, acceptant que “La vida humana s’ha de respectar i protegir d’una manera absoluta des del moment de la concepció.” (art. 2270 del Catecisme). Però com a jurista no puc oblidar que, per al nostre Codi civil, els drets inherents a la “personalitat” no es reconeixen fins al naixement: “La personalidad se adquiere en el momento del nacimiento con vida, una vez producido el entero desprendimiento del seno materno.” (art. 30). Això sens perjudici que “el concebido se tiene por nacido para todos los efectos que le sean favorables, siempre que nazca con las condiciones que expresa el artículo siguiente.” (art. 29).

El matís, doncs, existeix des que es va publicar el Codi civil (encara que la redacció d’aquest article hagi sofert algunes variacions amb els anys). Per tant, a l’embrió hi ha vida i és objecte de drets i de protecció, però no és encara “persona”, no és encara un “ésser humà”, de la mateixa manera que una llavor no és l’arbre que podrà ser un cop s’hagi plantat, germinat i crescut.

Aquest matís “jurídic” es pot menystenir pels qui, des de la moral cristiana, creiem que la vida s’ha de respectar des de la concepció fins a la mort, però és, sens dubte, el que permet que d’altres que no pensen com nosaltres i que no accepten els nostres dogmes ni combreguen amb la nostra moral, adoptin un posicionament ben divers. És, en definitiva, el que, a nivell polític, ha permès als estats regular l’avortament en una forma més o menys amplia.

Si fem memòria, veurem com, al 1985, a Espanya s’arribà a un ampli consens sobre aquesta matèria, encara que per la via dels fets (i sempre —això sí— amb l’oposició radical de l’Església). I dic ampli perquè el PP, que va dir que modificaria els supòsits legals d’avortament establerts pel govern de Felipe González, no els va tocar quan Aznar accedí al poder, contràriament al que demanava l’Església. La dreta acceptà, per tant, l’avortament “fins a cert punt” i es va desentendre de la doctrina de l’Església. Només va aixecar novament la veu quan, al 2010, el govern de Rodríguez Zapatero va ampliar els supòsits d’avortament que acaba de beneir el TC.

Fixant-me ara en la sentència del TC, he de dir que aquesta és tan radical com l’opinió dels bisbes, però en sentit contrari, ja que no diu només que l’avortament “por decisión libre de la mujer dentro de las primeras catorce semanas de gestación” és constitucional. Diu molt més: afirma que és un “dret fonamental” de la dona que avorta. Vegeu si no: “El sistema de plazos es conforme a la Constitución por cuanto reconoce a la mujer embarazada el ámbito razonable de autodeterminación que requiere la efectividad de su derecho fundamental a la integridad física y moral, en conexión con su derecho a la dignidad y libre desarrollo de su personalidad. Derechos constitucionales que exigen del legislativo el respeto y reconocimiento de un ámbito de libertad en el que la mujer pueda adoptar razonablemente, de forma autónoma y sin coerción de ningún tipo, la decisión que considere más adecuada en cuanto a la continuación o no de la gestación”.

Com podem veure, el TC ve a dir que aquests “drets constitucionals de la dona” exigeixen del legislador que protegeixi el seu dret a avortar lliurement. I amb això pretén vetar una possible llei restrictiva de l’avortament en el futur.

A continuació, el TC rebutja la crítica dels qui afirmen que aquest sistema desprotegeix la vida del no nascut afirmant que “el sistema de plazos garantiza el deber estatal de protección de la vida prenatal, ya que existe una limitación gradual de los derechos constitucionales de la mujer en función del avance de la gestación y el desarrollo fisiológico-vital del feto”. Això significa que, per al TC, es compleix el deure constitucional de protegir la vida del nasciturus que podrà ser avortat durant les seves primeres 14 setmanes de vida. Fa, doncs, una interpretació molt particular del “Todos tienen derecho a la vida” que proclama l’article 15 de la Constitució. I ho fa, crec, perquè no accepta que, en aquesta primera etapa, el concebut però no nascut gaudeixi de tots els drets inherents a la persona. O dit d’una altra manera: el TC pressuposa que el “dret de la dona a avortar” durant les primeres 14 setmanes preval al dret que pugui tenir a néixer el concebut però no nascut.

Tanmateix hem de convenir que aquest plantejament ideològic —que l’avortament és un “dret de la dona”— no és nou. Recordo que l’any 1985 el va defensar amb força la qui era aleshores ministra d’Afers Exteriors de Suècia, Birgitta Ohlsson, la qual afirmà que “el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos és extremadament important. “És —deia— un dret humà [que] s’emmarca a més en les polítiques d’igualtat, que formen part del discurs europeu.” Si fa no fa, el mateix que ara diu el TC.

Convé, però, tenir en compte que la ministra sueca raonava el perquè del seu posicionament ideològic: “La nostra experiència —assegurava— ens diu que si no es permet l’avortament de forma legal, les dones no deixen d’avortar. Simplement es veuen obligades a fer-ho de manera il·legal i en condicions poc segures.” 

Tenim, doncs, que la complexitat dels efectes d’avortar —de fer-ho legalment i, més encara, si es tracta d’avortaments il·legals duts a terme d’amagat i sense condicions higièniques ni sanitàries—, així com també la indubtable confrontació dels posicionaments ideològics i morals que es donen al si de la societat davant aquest fet, determina que els governs hagin de prendre decisions que no sempre concorden amb el que nosaltres creiem o voldríem.  I això perquè un estat no confessional té autonomia per decidir —i ha de decidir— democràticament, en el marc de la Constitució, els supòsits en què l’avortament ha de ser penalitzat i aquells altres en què s’ha de permetre, ja sigui perquè el considera un “dret de la dona” o bé un “mal menor” que pot evitar-ne d’altres que el legislador (hi estiguem o no d’acord els cristians) considera prioritaris al d’assegurar la viabilitat del concebut.

Discrepo, doncs, de la sentència del TC en els termes tan radicals que ha adoptat, però no puc deixar de tenir en compte que la convivència en el marc d’una societat plural on els cristians som minoria, m’obliga a tenir present que, ben al costat del meu posicionament ideològic, n’hi ha d’altres que són radicalment contraris, amb els quals he de cohabitar en un país que té el deure de regular el marc legal de la nostra convivència. És el que han fet la major part d’estats amb les lleis —més o menys àmplies— que regulen l’avortament. Per això mateix considero fora de lloc que els bisbes, en posicionar-se contra l’avortament —per així proclamar els seus principis morals, cosa que tenen el dret i el deure de fer—, afirmin alhora que “de este modo la democracia, a pesar de sus reglas, va por un camino de totalitarismo fundamental”. Aquesta afirmació no deixa de ser agosarada provenint, com prové, dels representants més qualificats d’una institució que és estructuralment i radicalment jeràrquica.

Divendres passat es presentà a la Fundació Rubió “Francesc Cambó. L’últim retrat” (Ed. 62, Barcelona 2022), un d’aquests llibres que s’escriuen només de tant en tant i que, després que hom l’ha llegit, sap que no li serà fàcil trobar-ne un altre que pugui comparar-se-li. En aquest cas, perquè s’ajuntaven dues circumstàncies que el feien ser un punt apart en la historiografia: l’objecte historiat —la persona de Francesc Cambó— i el mètode analític que el seu autor, Borja de Riquer, ha fet servir per dur a terme aquesta biografia.

Certament que no tots els objectes d’estudi donen de sí el que dona la biografia d’aquest home que reunia en la seva persona molts caires alhora, tots dignes de ser estudiats: el de polític (que abraça tant la seva militància en el catalanisme —essent, com va ser, una peça fonamental del partit que més pes va tenir a Catalunya en el primer terç del segle XX, i, dels partits catalans, el que més paper va representar en la política espanyola—); el de mecenes, fins al punt que no té parió com a col·leccionista d’art, que acaba cedint gran part de les seves col·leccions a institucions públiques; el de protector del pensament, ja que són poques les cultures que puguin oferir una col·lecció dels autors clàssics com ha fet la “Bernat Metge” que ell va finançar; i la de l’home de negocis capaç de crear una multinacional que el va fer multimilionari: la CHADE; tot sense descurar l’home de món —o bon vivant— com el descriu gràficament Borja de Riquer. 

Estem, doncs, davant d’una persona que difícilment pot comparar-se a cap altra del panorama polític espanyol, i davant d’una obra que, el fet de llegir-la, permet aprofundir en la figura del personatge i de tot l’univers que l’envolta, de tal manera que el lector no sols acaba la lectura amb un coneixement profund i força objectiu de qui era, de com era, de què va fer i de com ho va fer, el personatge estudiat —sens dubte el polític espanyol més modern i més ben informat de la seva època, en paraules de Borja de Riquer—, sinó també del món sobre el qual va actuar, ja que el llibre és, com pocs, una història de la Catalunya i de l’Espanya del seu temps; un llibre que ens permet observar com era, és i seguirà essent molt difícil que Catalunya trobi aquest enyorat i tants cops cercat “encaix” dins Espanya, que amb tant d’esforç intentà Cambó, el qual, tot i que era un dels més brillants polítics del seu temps, no va reeixir en aquest punt i va haver d’escoltar d’Aniceto  Alcalá Zamora que havia de triar entre ser el Bolívar de Catalunya o bé el Bismarck d’Espanya. La qual cosa significava que Alcalá Zamora era incapaç d’imaginar-se una Espanya diferent del que havia estat fins aleshores.

La recerca que ha dut a terme l’autor és tan extensa que difícilment se li escapa cap element dels que no havien estat tractats a les obres publicades fins avui. A més, cap d’aquestes abraça tota la vida de Cambó, cosa que sí que fa el llibre de Borja de Riquer: des que Cambó comença a treballar com a passant de Narcís Verdaguer fins al final dels seus dies.

En llegir el llibre aviat veiem que amb el jove Cambó es forjà un polític nou, que el va dur a construir un catalanisme que Borja de Riquer qualifica de “revolucionari”, que farà d’ell un home de govern, que, anys més tard, acceptarà d’integrar-se en el Govern d’Espanya com a ministre d’Hisenda (on Cambó prendrà decisions de gran transcendència per al futur del país). I és per aquests anys quan un rei, Alfonso XIII, que mai no va entendre què significava el catalanisme, oferirà a Cambó el govern de l’Estat sempre que deixi de banda la seva raó de ser en la vida política: la defensa de Catalunya. 

Borja de Riquer observa amb deteniment el paper de Cambó durant la dictadura de Primo de Rivera i ens mostra de manera descarnada com l’adveniment de la Segona República deixà Cambó fora de joc, no sols perquè el vencedor a Catalunya va ser Francesc Macià, ans també perquè Cambó, absent i autoexiliat a París, no va adonar-se que, amb el nou règim republicà, s’havia accelerat el procés de democratització i de socialització de la vida política catalana, cosa que obligava a configurar nous partits de masses, amb afiliacions àmplies i estructures força més articulades. 

És cert que la Lliga no col·laborà amb el cop d’Estat de 1936, però tant Cambó com la Lliga —i molts altres— es van veure desbordats per uns esdeveniments que no controlaven ni desitjaven. Més encara, Cambó —diu Borja de Riquer— havia intentat durant la República trobar el seu lloc polític dins un règim que no li agradava, encara que l’acceptava, però el suport que ell acabà donant a la causa dels militars rebels durant la Guerra Civil esdevingué, sens dubte, l’episodi més controvertit de la seva vida política. I això perquè la concentració de poders en la persona del general Franco i la creixent influència dels grups més feixistes, que eren els més anticatalanistes, van situar Cambó en una posició cada cop més incòmoda, que li acabà provocant angoixa i, fins i tot, certa vergonya, però no pas penediment.

L’estudi que fa de Cambó a partir de la Guerra ha estat per a mi —i suposo que per a molts dels lectors del llibre— el més nou, ja que Borja de Riquer intenta penetrar sense engany en els posicionaments d’un Cambó que —diu— mai no rectificà, ni va lamentar, l’opció política de donar suport als militars revoltats, tot i la repugnància que sentia envers molts dels seus valors ideològics. De fet, va considerar la victòria de Franco “un mal menor”,  pel fet que estava convençut que era l’únic camí per salvar el model de societat en el qual ell creia. I com tants altres que també van equivocar-se, Cambó estava convençut que el règim que instaurarien els militars guanyadors de la guerra seria dur i repressor, però políticament feble, un fet que permetria que els catalans s’unissin i es reforcessin. És evident que anava errat.

La victòria de Franco allunyarà definitivament Cambó de Catalunya i d’Espanya. I aquesta serà una època de reserva, d’abstenció i de silenci polític, però molt fructífera en el món dels negocis. En aquest sentit, crec que Borja de Riquer aprofundeix com ningú havia fet fins avui en el paper de Cambó al capdavant de la CHADE. I no deixa de ser curiós que fos la derrota alemanya a la Gran Guerra la que va propiciar una complexa operació d’enginyeria financera que acabaria amb la constitució a Berlín d’aquesta companyia, amb una xifra de cent-vint milions de pessetes de capital social, que les circumstàncies polítiques de l’època —i, especialment, per la forta desvalorització del marc alemany davant la pesseta— van fer que l’empresa passés a ser espanyola, i que, des del 1926, amb la mort del marquès de Comillas, fos presidida per Francesc Cambó. 

La CHADE viurà, doncs, episodis complicats i, en la seva peripècia a l’Argentina, serà acusada amb fonament de dur a terme martingales econòmiques i corrupteles, però sempre acabarà obtenint la protecció de les autoritats —fins i tot de Perón—, quan aquest assumí el poder. Sens dubte, la CADE —que així va denominar-se a l’Argentina— van fer passar a Cambó moments de gran desassossec, però també el va fer multimilionari. I els diners el convertiran en un gran inversor en valors borsaris i en un financer a escala internacional que li permetrà convertir-se en el gran mecenes de la cultura i de l’art que va ser. 

Borja de Riquer dedica un llarg capítol a la seva acció de mecenatge, on veiem les relacions que va mantenir amb Joan Estelrich, que posà al capdavant de la Fundació Bernat Metge, i ens detalla la seva actuació a París amb el Centre d’Études de l’Art Catalan et de la Civilisation Catalane de la Sorbone. També la relació amb Ferran Soldevila, a qui va impulsar perquè dugués a terme la seva “Història de Catalunya”. I el mateix s’ha de dir de les relacions que va mantenir amb Bosch i Gimpera, o amb l’Abadia de Montserrat per a  l’edició de la Bíblia.

Estam, en definitiva, davant d’una obra fonamental per a la historiografia espanyola, la lectura de la qual és, sens dubte, molt recomanable.

El passat cap de setmana vaig assistir a algunes de les conferències i diàlegs que es van dur a terme a Sant Lluís amb motiu de les “Trobades & Premis Mediterranis Albert Camus” que, en aquesta ocasió, es van fer sota el títol genèric “Els llocs del món”, o dit més clarament, per “impedir que el món es desfaci”. 

Aquest cop, els debats s’havien de desplegar —segons deia el programa— sota el signe de Sísif, pel fet que Sísif es projecta sense desesperació cap a un futur al qual sempre haurà de tornar a començar. En efecte, Sísif, davant el “desordre del món”, no desisteix en el seu intent de remuntar el pendent, i aquest fet, pres de la mitologia —i dels textos de Camus— s’esdevé una bona metàfora perquè els homes també siguem capaços de remuntar, cosa que no farem si no estem disposats a arriscar-nos.

Moratinos, en el parlament inicial, després de recordar-nos que vivíem en un món multipolar on les experiències de guerra ens demostren que, a diferència del que proclamava Clausewitz, aquesta no és la continuació de la política per altres mitjans sinó el final de la política, com havia preconitzat Hanna Arent, va fer una proclama en favor d’un diàleg que sigui capaç d’aixecar ponts en favor del respecte, de la consciència i de la solidaritat, en un món on avui vivim empaitats pels avenços de la intel·ligència artificial; i va assegurar que les trobades que s’iniciaven amb el seu parlament havien de ser una inversió en la intel·ligència humana i espais de resistència i d’imaginació, convençut que no són els algoritmes els qui ens propiciaran la llibertat, ja que més d’un cop aquests ens ajudaran a coartar-la. 

De les conferències que vaig escoltar, potser la que més interès em va despertar va ser la que, en forma de diàleg, va tenir lloc a primera hora del capvespre de dissabte, entre l’escriptora i periodista Laura Fernández i el també escriptor i acadèmic Antonio Muñoz Molina. Aquest, sis anys més jove que jo, és però, de la meva generació i va viure intensament l’auge de la dita “literatura del compromís” tan en voga als anys setanta, i va dir coses molt interessants, algunes a partir de la lectura de Camus, com l’afirmació que tota la seva obra ens empeny a la rebel·lia, i no el sentit que hàgim de ser revolucionaris, sinó en un altre força més interessant: aquell que ens dona la llibertat de dissentir contra el que l’entorn (la societat, els poderosos, els ben pensats i, de vegades, fins i tot els amics…) consideren indiscutible. Aquest —va dir— és el repte de l’escriptor i, en definitiva, de l’intel·lectual.

A manera d’exemple destacà la figura de Montaigne, un home que, quan escriu en favor de la tolerància, del diàleg i en recerca de la llibertat, ho fa en un món que s’està dessagnant en unes terribles guerres de religió. En un món on la força dominant i el dogma que es considera indiscutible, contradiuen el que és l’essència del seu pensament.

Curiosament, no sortí en el diàleg l’enfrontament intel·lectual entre Sartre i Camus, que és, tanmateix, molt il·lustratiu de les tesis que els conferenciants defensaven, però aquest el sobrevolava, sobretot quan Muñoz Molina denuncià que hi havia formes de submissió molt poderoses que sovint ens empenyien a callar injustícies manifestes provocades per la ideologia que volem defensar.

Aquest seria el cas de Sartre quan, als anys de la guerra freda, assegurava que les protestes dels intel·lectuals occidentals contra el poder que exercia a la URSS el Partit Comunista eren “actes de guerra”, i quan afirmava que els intel·lectuals francesos que comentaven en aquest sentit els esdeveniments que es desplegaven a l’altra costat del teló d’acer no feien sinó el joc als burgesos contra la Unió Soviètica. Per a Sartre, l’opció per la seva veritat —la ideologia comunista— exigia callar les injustícies que eren el pa de cada dia a l’URSS.

I no ens hem d’enganyar. El raonament de Sartre era, sens dubte, el resultat d’una decisió meditada: calia acceptar els mals del comunisme soviètic per participar en el projecte de transformació del món que aquesta ideologia projectava. I tanmateix, Sartre no podia ignorar les revelacions sobre els camps de treballs forçats existents a l’URSS i sobre els processos amb finalitats propagandístiques que es repetien als països satèl·lits de l’Europa de l’Est, o sobre la repressió contra els treballadors a Berlín o a Praga.

Aquesta fou, però, una actitud contrària a la que adoptà Camus que, a diferència de Sartre, va negar-se a acceptar l’inacceptable. Per a Sartre, comprometre’s políticament no implicava fer l’elecció moral correcta cas per cas, sinó saber quina era la font de les malalties del món —el sistema capitalista— i optar clarament per les forces que eren capaces de superar-lo, la qual cosa implicava posicionar-se amb el PCF, acceptar-ne el costat desagradable, incloent-hi la violència, i suportar els costos de l’acció política. Per a Camus, en canvi, l’honestedat total requeria invertir la fórmula, ja que l’home mai no pot optar per una política amb la qual es destrueix la moralitat. Per això, Camus sempre va estar al costat de la llibertat i dels qui volien exercir-la, fos on fos que estigués amenaçada.

Fidel, doncs, al seu pensament, després que els tancs soviètics irrompessin a Hongria el 1958, Camus dirà en un discurs: “Els homes de la meva generació tenien vint anys quan Hitler va prendre el poder i quan s’organitzaven els primers processos de Moscou. Durant deu anys vàrem haver de lluitar primer contra la tirania hitleriana i contra la gent de dretes que li donava suport. I durant els altres deu anys, vàrem haver de combatre la tirania estalinista i els sofismes dels seus defensors d’esquerres. Avui en dia, malgrat les successives traïcions i les calúmnies amb què molts intel·lectuals l’han cobert, la llibertat, abans que cap altra cosa, resta la nostra raó de viure.”

Aquesta manera d’enfrontar-se a la vida és la que reclamà Muñoz Molina en el diàleg amb Laura Fernández, conscient que la veritat no procedeix de la ideologia sinó dels fets, i això ens condueix a l’afirmació que l’ésser humà és sagrat i no pot ser destruït en nom de cap ideologia ni de cap poder superior.

Val a dir que, en el diàleg, que no sols va ser una defensa de la llibertat i de la dignitat de l’home, es va parlar també de la cultura, en favor de la qual òbviament hem de treballar, a fi d’estendre-la al màxim de les nostres possibilitats, però essent molt conscients que, per ella mateixa, la cultura no garanteix res. “Hay una gran cantidad de canallas que han tenido una cultura extraordinaria” —va dir Muñoz Molina—, i mentre ell citava Heidegger per la relació que va tenir amb el nazisme, jo recordava aquell passatge de “La llista de Schindler”, la pel·lícula que Spielberg va dirigir el 1993, en què, mentre les forces de les SS estaven metrallant tots els jueus que s’havien aixoplugat en un edifici, un dels oficials nazis s’asseia davant d’un piano i, aliè a la massacre que es produïa entorn seu, interpretava les “Variacions Goldberg” de Bach, una de les partitures més sublims de la sensibilitat musical. 

Per tant —concloïen—,l’únic que certament importa no és el que es diu —o la ideologia en nom de la qual es parla—, sinó el que es fa. El que importa és com ens apliquem al que és concret. Al cas que ens constreny a actuar.

Finalment, es van referir a l’obra d’art que crea l’artista, en el sentit que aquesta pot acabar tenint una ressonància que va més enllà de la que sent l’autor que l’ha creada. És —va dir Muñoz Molina per posar un exemple del que acabaven d’afirmar— el que succeí amb la literatura de Balzac, un escriptor que, essent profundament monàrquic, creà amb els seus llibres una obra que acabà esdevenint, sense ell proposar-s’ho, un monument a la burgesia del seu temps.