Josep Maria Quintana

És molt probable que tots —o gairebé tots— portem al nostre interior una veu que, per poc que rasquem, sorgeix i es manifesta com a racista o, si més no, com a contrària a acceptar i —més encara— acollir l’emigrant estranger, a menys que aquest sigui ric i poderós.

Sense sortir d’Espanya, podem constatar que aconseguir un permís de residència no és igual per a tothom. Un ciutadà corrent d’un país fora de la Unió Europea trigarà a aconseguir-ho, si és que ho aconsegueix, entre tres i sis mesos i haurà de presentar un permís de treball o estudis. En qualsevol altre cas, haurà de demostrar que té mitjans per viure. Tot i això, qui sigui ric i no sigui ciutadà de la UE, ho pot aconseguir més ràpidament i per més temps: cinc anys. Només cal que es gasti almenys 500.000 euros en una casa o en qualsevol altre immoble. Això passa des del 2013. Ho va implantar el Govern de Rajoy. L’objectiu declarat a la llei que ho va establir era atraure inversors i posava com a requisit comprar dos milions d’euros de deute públic d’Espanya, accions i fons per un milió o, com he dit, immobles per 500.000 euros. D’això se’n diu RBI, residence by investment. Però en termes comercials rep el nom de Golden Visa. Si acudiu a internet veureu que la xarxa està plena de pàgines d’assessors legals o gestors que ofereixen la tramitació d’aquesta manera de viure a Espanya.

D’aleshores ençà, el 95% d’aquesta inversió ha consistit a comprar immobles, especialment residències de luxe a la costa mediterrània o a Madrid. Ho han fet milionaris de l’oligarquia russa, que sumen el 27% d’aquests residents de coll blanc, i milionaris xinesos de tot pelatge, el 33%. El 2020, van obtenir o renovar la Golden Visa més de 24.000 persones de les quals es calcula que, més de 6.000, eren russes. Una gran part de la xifra global eren familiars dels inversors. Els anys més fructífers van ser els que van del 2015 al 2019, quan es va duplicar la seva entrada. L’últim any abans de la pandèmia, Espanya va concedir 681 autoritzacions de residència per compra d’habitatge. La pandèmia i, ara, la guerra d’Ucraïna ha fet que les sol·licituds s’hagin gairebé estancat. 

De quina mena d’inversors es tracta? És fàcil de dir: homes rics als quals no se’ls pregunta la procedència dels diners que invertiran. L’única condició és no haver estat condemnats per algun delicte en els darrers cinc anys.

Val a dir que diversos països de la Unió Europea han suspès ja la concessió de la Golden Visa a partir d’ara per a ciutadans russos. Ho ha fet Portugal. A Espanya, però, la sanció aplicada per la invasió d’Ucraïna és limitada. Es podran concedir nous visats d’aquest tipus a canvi de comprar una propietat immobiliària o altres inversions, però això no permetrà al sol·licitant viatjar a d’altres països de la Unió.

Tanmateix convé saber que Espanya no és l’únic país a implantar aquesta “discriminació positiva” a favor dels rics. La meitat dels Estats de la Unió Europea ja té aquest “invent”. Segons un informe del Parlament Europeu, fins al 2019, Hongria era el país que més Golden Visa havia concedit, preferentment a la Xina. El seguien Portugal, Grècia, Lituània i Espanya. Tot i això, en diners, eren Portugal i Espanya els que més n’havien rebut. És curiós que Itàlia i Holanda no exigeixin la compra de cases, sinó fons d’inversió o deute públic. I val a dir que els països de renda per càpita més alta i una economia més sòlida, amb l’excepció d’Holanda, no disposen d’aquest sistema, ni de cap altre que sigui tan lax.

Acudir avui a aquesta legislació favorable als estrangers rics per obtenir el permís de residència ha vingut a tomb per la decisió presa pel govern de Rishi Sunak a la Gran Bretanya de restringir la política migratòria al Regne Unit. La mesura presa consistia a tancar completament l’accés als sol·licitants d’asil polític (excepte als d’Ucraïna, Hong Kong i l’Afganistan); aturar o deportar els que arribin amb pasteres; i prohibir a aquests per sempre més la residència legal al Regne Unit i la nacionalitat britànica.

Convé saber que l’ONU, la Unió Europea i les organitzacions de drets humans van dir immediatament que aquestes mesures anaven contra les lleis internacionals, cosa que els tories sens dubte sabien, però era una manera de fer servir la guerra cultural amb fins electorals i obligar els laboristes a pronunciar-se a favor o en contra.

Amb el que no comptava el primer ministre era que Gary Lineker, exdavanter del Barcelona, Tottenham, Everton i Leicester, en un comentari fet a les xarxes socials, comparés aquesta política de Sunak amb el llenguatge de “l’Alemanya dels anys trenta”. I encara era menys previsible que l’ens de notícies més prestigiós del món, la BBC, amonestés Lineker —que hi fa de comentarista— i el convidés a retractar-se sota la pressió dels polítics i dels diaris conservadors. Però Lineker no hi va accedir. Com a conseqüència d’aquesta negativa, Lineker va ser acomiadat del programa que dirigia sota el títol de Match of the Day.

La sorpresa que va haver d’afrontar la BBE va ser, però, que, davant aquest acomiadament, desenes de treballadors van negar-se a treballar en solidaritat amb Lineker, alhora que es va veure obligada a afrontar duríssimes crítiques procedents de molt diversos sectors de la societat britànica.

D’immediat, la BBC va mantenir-se en els tretze són tretze, tot insistint que Lineker havia violat una de les clàusules del contracte en compartir la seva opinió contrària a una disposició governamental per mitjà de les xarxes socials. “Hauria de mantenir-se allunyat de prendre partit en qüestions de partits polítics o controvèrsies polítiques”, va comunicar l’empresa. I el govern de Sunak va qualificar la comparació nazi de Lineker d’ofensiva i inacceptable.

El cert és que, en solidaritat amb Lineker, els clubs de futbol es van negar a fer declaracions a la BBC, el raper Fatboy Slim va fer un concert a Manchester amb una imatge de l’exjugador a l’escenari, i tots els col·laboradors dels programes de futbol de la BBC es van declarar en vaga. Arran d’aquesta resposta, la cadena estatal de ràdio i televisió es va veure obligada a canviar la programació, va haver de demanar perdó al públic i emetre els gols de la jornada en cru, sense ningú que els comentés. Un fet sense precedents fins aleshores.

Comentant els fets, ha dit La Vanguardia que la BBC havia caigut en el parany que li va posar la dreta i mitjans de comunicació com el Daily Mail i el Daily Telegraph, que en realitat no anaven tant contra Lineker (encara que també) com contra la cadena pública de ràdio i televisió. En realitat, fa temps que els conservadors intenten carregar-se la BBC per obrir el camí a les cadenes privades, com les que pertanyen al magnat nord-americà Rupert Murdoch, perquè operin sense competència.

El resultat final de tot aquest rebombori ha estat, doncs, la readmissió de Gary Lineker per la BBC, cosa que ha significat una victòria de la llibertat d’expressió i, encara que no hagi tingut conseqüències sobre la política del govern conservador de Sishi Sunak, marca, sens dubte, una fita contra les polítiques antiimigració que propugnen la dreta i l’extrema dreta, moltes vegades amb gran hipocresia, com hem pogut veure si tenim en compte les polítiques a què m’he referit al començament, de les quals la Golden Visa n’és un exemple flagrant.

A mitjan juny del 2022, ERC, EH-Bildu, JxCat, PdeCat, la CUP i BNG van demanar al Congrés que es prenguessin mesures i es traslladessin al Ministeri Fiscal els àudios publicats de l’exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, que mostren —deien— que és el responsable de l’operació parapolicial coneguda com a “Operació Catalunya”. Segons aquests àudios, l’exministre es va reunir amb l’excomissari José Manuel Villarejo i, per tant, va mentir en la compareixença en seu parlamentària quan va negar que hagués despatxat amb aquell corrupte comissari.

A l’escrit remès a la Mesa del Congrés dels Diputats, aquests grups assenyalaven que les proves adduïdes mostraven que Fernández Díaz va fer servir fons del Ministeri de l’Interior sense control judicial i “amb la connivència” de jutges i fiscals per, entre d’altres assumptes, planificar denúncies contra el llavors president de Catalunya, Artur Mas, i el seu predecessor, Jordi Pujol.

La proposta dels grups no va arribar a res, però la qüestió va començar a prendre certa envergadura arran d’uns àudios publicats al diari El Mundo on es podia escoltar Alícia Sánchez-Camacho —l’exlíder del Partit Popular a Catalunya— suggerint a José Manuel Villarejo que s’hauria d’actuar sobre un llistat de persones vinculades a l’independentisme amb dos objectius clars: debilitar el moviment independentista i evitar la majoria absoluta de CiU a les eleccions autonòmiques del 2012. Algunes de les persones esmentades per Sánchez-Camacho eren l´exlíder d´Unió Democràtica, Antoni Durán i Lleida; Carles Sumarroca, el president de la patronal FEMCAT, suposadament proper a Oriol Pujol; Jaume Giró, llavors director general adjunt de CaixaBank i, posteriorment, conseller d’Economia i Hisenda; i Enric Lacalle, exdiputat i exregidor del Partit Popular, a qui Sánchez-Camacho vinculava amb CiU, entre d’altres.

Resulta que un d’aquests “altres” era l’expresident del F.C. Barcelona, Sandro Rossell, que, després de passar-se dos anys a la presó preventiva (condemnat per una magistrada que, després, va ser premiada amb un ascens al Tribunal Suprem) i de ser finalment absolt per falta de proves, va decidir emprendre la guerra pel seu compte i denunciar l’ “Operació Catalunya” a la Justícia, val a dir que amb molt poca sort, perquè el jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, va rebutjar la querella contra l’excomissari José Manuel Villarejo i d’altres comandaments policials, alhora que va descartar la possibilitat de permetre que es personés com a acusació particular en la causa que investigava les clavegueres policials, coneguda com a “cas Tàndem”.

En una interlocutòria, García-Castellón va explicar que les actuacions que es relataven a la querella de Rosell contra Villarajo i d’altres, no complien els pressupostos legalment previstos per reconèixer-li la condició de perjudicat directe pels fets, ja que no incloïa “cap indici” que justifiqués la connexió entre allò que narrava i les desenes d’investigacions obertes a l’excomissari pels contractes que va signar amb la seva empresa Cenyt per investigar socis o competidors dels seus clients.

Rosell atribuïa a Villarejo el procés judicial pel qual va estar pres i va acabar en la seva absolució a través d’una sèrie d’articles de premsa en què s’esmentaven suposades irregularitats que s’haurien comès durant la tramitació. Segons el querellant, l’excomissari formaria part d’un entramat politicopolicial, conegut com “Operació Catalunya”, la finalitat del qual era dur a terme actuacions per desestabilitzar o frenar persones vinculades al moviment independentista català, per la qual no es va obrir cap investigació, en no apreciar-se delicte. No obstant això, Rosell va continuar afirmant que el que es pretenia era clarament perjudicar-lo a través de la creació artificiosa d’una causa policial i judicial contra ell.

Tot i així, semblava que estàvem condemnats a haver d’oblidar-nos de tot perquè ni els jutges, ni els fiscals, ni el Congrés dels Diputats estaven interessats a desvelar què, de brut, s’amagava darrere aquesta “Operació Catalunya”, a pesar que eren molts els indicis que feien preveure que encobria un entramat policial i polític que, presumptament, hauria fabricat proves falses per tal d’incriminar diferents líders lligats més o menys al moviment independentista i l’operació flairava a claveguera.

Però de cop i volta, després que l’Audiència Nacional es fes la sorda a pesar de les evidències i els Diputats del Congrés preferissin posar-se de perfil, fa uns dies, sorprenentment, un jutge d’instrucció de Madrid, el número 13 —és a dir, un jutge que ocupa l’escala bàsica de la judicatura— ha admès a tràmit la querella que Sandro Rosell ha interposat per la presumpta participació de l’excomissari José Manuel Villarejo a la causa per la qual va ser a la presó cautelarment gairebé dos anys, tot basant la denúncia en les informacions publicades per “El Periódico de Catalunya”, que constataven les vegades que Rosell era esmentat a l’agenda seguida per l’expolicia amb les seves activitats i enregistraments.

Aquest cop —i això també és nou—, el magistrat ha tingut l’aval de la Fiscalia de Madrid, que s’ha mostrat a favor de la investigació i de la competència del jutjat d’instrucció madrileny, tot i que, fins avui, la posició del ministeri públic s’havia mostrat contrària a investigar l’ “Operació Catalunya”, en entendre que els fets presumptament delictius mai no van ser judicialitzats, i els que ho van ser entraven dins de l’actuació habitual de la policia (com si crear proves falses formés part de la seva actuació habitual). Per això, a les més de trenta causes seguides contra Villarejo no n’hi figurava cap amb aquest nom, i la més pròxima era la relativa als registres de l’empresa de detectius Método 3, que va ser arxivada.

Potser no hem de llençar les campanes al vol ni hem d’esperar que aquest fil ens permeti conèixer tot el cabdell, entre d’altres raons perquè ja tenim massa exemples que ens permeten dubtar raonablement de l’acció judicial en matèries d’aquesta mena, que, si s’estira del fil, poden afectar a gent que va estar al capdavant del ministeri de l’interior i fins podrien esquitxar a un expresident del govern i a una exsecretària general d’un dels grans partits espanyols. A més, no ens hem de fer il·lusions perquè, si el jutge aconsegueix avançar en la investigació, és molt possible que s’hagi de centrar exclusivament en els fets que afecten directament al denunciant i no vagi més enllà. Però és encoratjador que l’exemple de Sandro Rosell s’hagi escampat i, el passat dimarts, l’exconseller Jaume Giró es decidís també a interposar una querella, alhora que el Congrés dels Diputats, davant tantes evidències, sembla que vol ressuscitar la fallida Comissió d’investigació. Per tant, no hem de descartar —i hauríem de desitjar— que la investigació prengués envergadura i s’obrissin noves peces que l’ampliessin.

Avui, l’exministre Fernández Díaz és un ciutadà corrent, cosa que significa que no és aforat. Tampoc ho és el que era el número dos del ministeri, Francisco Martínez, però sí és aforada Alicia Sánchez-Camacho, que va ser una de les “goles profundes” amb qui despatxava el ja famosíssim Villarejo, el qual no ha negat en cap moment que l’anomenada “Operació Catalunya” no fos una cacera d’independentistes amb nom propi.

Però convé no oblidar que no sols els polítics avui netament qüestionats per la querella van coadjuvar a dissenyar i magnificar l’ “Operació Catalunya”. També la premsa —sobretot alguna premsa de la capital— va col·laborar en aquesta cacera convertint-se en el tercer braç del batalló d’assalt.

No sabem, doncs, com acabarà tot, però no hi ha dubte que la decisió del titular del jutjat número 13 de Madrid ha obert una porta que, fins avui, estava tancada amb pany i forrellat, i ens n’hem de felicitar.

Érem joves quan Nicaragua va veure com triomfava l’anomenada Revolució Sandinista, al llarg d’un procés que es va iniciar el juliol del 1979 i va culminar el febrer del 1990. Va ser protagonista d’aquesta revolució el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN, anomenat així en memòria d’Augusto César Sandino), que va posar fi a la dictadura de la família Somoza, enderrocant al tercer de la saga, Anastasio Somoza Debayle, substituint-la per un govern de perfil progressista d’esquerra.

El nou govern, controlat per FSLN amb presència socialdemòcrata, socialista, marxista-leninista i amb una gran influència de la teologia de l’alliberament, va intentar introduir reformes en els aspectes socioeconòmics i polítics de l’Estat nicaragüenc, tractant a més els problemes relatius a la sanitat, l’educació i repartiment de la terra que el país patia. Aquestes reformes van aconseguir avenços significatius i reconeguts internacionalment.

En uns anys en què els Estats Units actuaven clarament a Amèrica Llatina contra qualsevol procés democratitzador protagonitzat per moviments d’esquerra, els governs de Ronald Reagan i de George Bush van armar la contra fins a enfonsar el país en una guerra civil. Això, juntament amb diversos errors dels govern dels sandinistes, va dur Nicaragua a una posició econòmica crítica i social de proporcions insostenibles, que propicià la derrota del FSLN a les eleccions de febrer de 1990 davant de la Unió Nacional Opositora (una coalició que agrupava a la majoria de les forces opositores al FSLN) presidida per Violeta Chamorro i amb el suport dels Estats Units. Així es va tancar el període revolucionari.

La derrota va tenir més conseqüències que la pèrdua del poder, perquè va provocar una divisió al si del sandinisme, ja que alguns companys de viatge de Daniel Ortega, com Dora María Téllez, Víctor Hugo Tinoco i Hugo Torres, van abandonar el FSLN, cosa que va produir un gran enfrontament que incità Ortega a declarar-los traïdors, ja que els dissidents no van trigar a denunciar el control autoritari que aquell començava a exercir dins el partit, iniciant un procés autoritari que ha convertit el FSLN en un aparell personal que avui Ortega domina amb la seva dona, Rosario Murillo.

Daniel Ortega va ser derrotat a les eleccions presidencials del 1996 i 2001, però va triomfar a les eleccions del 2006 que van tenir lloc el 5 de novembre i d’aleshores ençà ha estat reelegit en tres ocasions: a les eleccions del 2011, 2016 i 2021.

Fins a l’onada de protestes que es va produir el 2018, Nicaragua era considerat un règim híbrid on convivien romanents autoritaris del conflicte passat i les formalitats de la democràcia. Però la “rebel·lió d’abril” d’aquell any, que va deixar almenys 355 persones assassinades per l’Estat en tres mesos, va mostrar clarament el que en realitat estava passant des del 2007 amb el retorn de Daniel Ortega a la presidència: la instal·lació d’un projecte dinàstic i dictatorial.

Fa cinc mandats consecutius que Ortega, juntament amb la seva dona, la vicepresidenta Rosario Murillo, governa un Estat que podríem definir clarament com a “policial”, on la política consisteix en una repressió sistemàtica de la dissidència fins al punt que Ortega no ha dubtat a empresonar set candidats de l’oposició. Però ni la manca de legitimitat ni el rebuig de la comunitat internacional sembla que importin a Ortega i Murillo, com tampoc els afecten les veus dels exiliats o dels presos polítics condemnats en judicis espuris mentre la parella presidencial es perpetua en el poder.

Com passa en totes les dictadures, el desmantellament de la democràcia per part d’Ortega va començar amb la subordinació de la Cort Suprema de Justícia i del Consell Suprem Electoral, cosa que li ha facilitat el control de l’Assemblea Nacional i dels governs locals. Així doncs, òrgans en teoria autònoms, com la Contraloria (sic) General de l’Estat (institució creada per la Constitució Política de Nicaragua que la defineix com l’Organisme Rector del Sistema de Control de l’Administració Pública i Fiscalització dels Béns i Recursos de l’Estat), han esdevingut eines al servei del règim.

Avui, Nicaragua s’ha convertit en una dictadura perfecta sense que aquesta hagi pogut resoldre els problemes estructurals d’un dels països més pobres d’Amèrica Llatina i el Carib. Tot i així, conscients d’haver perdut el favor del poble, consumada la darrera victòria electoral, el matrimoni governant va fer aprovar la Llei de Regulació d’Agents Estrangers, adreçada a criminalitzar organitzacions socials i restringir-ne l’accés als fons de suport; la Llei Especial de Ciberdelictes, per perseguir la premsa independent i la ciutadania que opini públicament; o la Llei de Defensa dels Drets del Poble a la Independència, la Sobirania, i l’Autodeterminació per a la Pau, que té el propòsit d’inhabilitar l’oposició per optar a càrrecs públics.

Segons publicava Elvira Cuadra a la versió espanyola del “The Washington Post”, només el 2021, van ser detingudes més de 50 persones sota alguna d’aquestes noves lleis. Però, la repressió no ha fet més que créixer si observem la decisió presa recentment pel govern d’Ortega i Murillo de privar “per sempre” de la nacionalitat nicaragüenca a 94 persones, actualment a l’exili, entre periodistes, escriptors, i activistes socials, polítics i religiosos en favor dels drets humans, per “traïció a la pàtria”. L’anunci, difós a través del diari “La Premsa” de Managua, va ser fet pel president de la Cort d’Apel·lacions de la capital, que va declarar els implicats “pròfugs de la justícia”, i va ordenar a més que els seus béns immobles i empreses fossin confiscats i transferits “a favor de l’Estat de Nicaragua”. També se’ls va prohibir exercir càrrecs electius al país.

Entre els represaliats podem citar el bisbe auxiliar de Managua, Silvio José Báez, i els escriptors Sergio Ramírez, exvicepresident del primer govern d’Ortega, i Gioconda Belli. Val a dir que aquesta privació de la nacionalitat es produïa poc després que fossin expulsats del país més de dos-cents opositors, que es van exiliar als Estats Units, d’entre els quals cal assenyalar la figura del bisbe nicaragüenc de Matagalpa i administrador apostòlic de la diòcesi d’Estelí, monsenyor Rolando José Álvarez Lagos, que va negar-se a abandonar Nicaragua. Per això, un tribunal nicaragüenc el condemnà a 26 anys de presó.

Aquesta condemna va provocar que el passat diumenge 12 de febrer, el papa Francesc, en la seva compareixença pública a la plaça de Sant Pere, es referís al bisbe Álvarez Lagos i als altres represaliats. I no només el papa ha condemnat el que està succeint a Nicaragua, ja que també l’ONU s’ha declarat “alarmada” per la revocació de la nacionalitat a desenes de persones crítiques amb el govern de Daniel Ortega, i ha demanat que es respectein els drets humans. Alhora, ha dit que estava disposada ajudar a definir l’estatus dels expulsats. El portaveu de l’ONU, Stéphane Dujarric, ha reivindicat el dret a la nacionalitat consagrat a la Declaració Universal dels Drets Humans i ha afirmat que “ningú no ha de ser privat arbitràriament de la seva nacionalitat”. A més, ha condemnat “la persecució o les represàlies contra els defensors dels drets humans i les persones que es mostrin crítiques amb el govern”.

També la Unió Europea ha instat el govern de Managua a “revocar immediatament” les mesures anunciades contra 94 dissidents i a “cessar la persecució i les represàlies contra els dissidents i els defensors dels drets humans”.

Estam, doncs, davant un cas en què la revolució ha acabat devorant els seus fills o, si més no, alguns d’ells, convertint Daniel Ortega en un dictador i abocant-lo a una carrera cap al no-res.

Entrevista a Josep Maria Quintana, fonamental en l’elaboració de l’estatut d’autonomia de les Illes

23.11.1922 – 21.06.1992 VilaWeb

Martí Gelabert

Actualització: 27.02.2023 – 21:44

El jurista i escriptor menorquí Josep Maria Quintana (Alaior, 1950) va tenir un paper clau en l’elaboració de l’estatut d’autonomia de les Illes, sobretot en les primeres passes del document, quan va elaborar-ne informes i dictàmens. Quintana va participar en la reunió anomenada “Pacte del Toro”, d’on va sortir la petició que es creàs una comissió que redactàs l’estatut.

Ara que fa quaranta anys que es va aprovar el text, parlam amb el jurista sobre el paper que tingué en les negociacions i la seva defensa perquè cada illa tingués un govern propi. Quintana, que va ser membre del Consell Consultiu de les Illes i de la Comissió Assessora de Dret de les Illes, recorda la il·lusió d’aquells anys. Ara considera que l’estatut, reformat per darrera vegada el 2007, no cal modificar-lo. Sí que veu necessari que la classe política i la societat de les Illes siguin més reivindicatives i aprofitin més les bases d’aquesta llei.

—Vàreu tenir un paper fonamental en l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de les Illes. Com recordeu aquells moments?
—La veritat que els recordo amb molta il·lusió. Estàvem convençuts que la sortida de la dictadura no hauria de conduir només a una democràcia, sinó a una descentralització administrativa. Per tant, per a l’estructuració del que hauria de ser la comunitat autònoma, es necessitava un Estatut d’Autonomia.

—Com varen ser les negociacions?
—Hi havia una certa desconfiança de les illes menors, sobretot de Menorca. Érem molt conscients de la força que tenia Mallorca respecte de nosaltres, no sé si per les dimensions o per la tradició, i teníem molta por que s’estructurés d’una manera semblant a la diputació: el pes demogràfic de Mallorca no es podia menjar absolutament l’autonomia. Per això defensàrem un sistema on cada una de les illes tingués personalitat pròpia i, per tant, algun tipus d’autonomia per a actuar. Ara bé, no teníem ni idea de com seria la constitució ni què faria l’estat espanyol. Sabíem que hi hauria unes corts constituents, però no com s’estructuraria la comunitat.

—Què més hi vau discutir?
—Una de les coses que vam discutir molt al començament era la composició d’aquest gran i general consell que havia de governar les Illes. A Menorca i Eivissa es defensava que tingués una composició més paritària, de manera que Mallorca no tingués més diputats que Menorca i Eivissa juntes. Ho vam discutir una llarga temporada, fins que vam arribar al convenciment que això no podia ser. Teníem el precedent del País Basc, on les tres províncies tenien els mateixos diputats, però no passava enlloc més. I vam arribar a l’acord que fos un sistema proporcional però retocat en favor de les illes menors, que és el que va acabar passant. Ara bé, en definitiva, aquests quaranta anys hem pogut comprovar que no s’ha votat mai per illes, sinó ideològicament. Per tant, això no calia.

—De fet, hi ha veus que critiquen que Eivissa triï un diputat menys que Menorca, tot i tenir un 60% més de població. Parlen de disfunció democràtica. Com ho veieu?
—Tenen tota la raó, hauria d’augmentar. En aquells moments, Menorca i Eivissa tenien pràcticament els mateixos habitants i el mateix nombre de diputats, però amb la constitució del consell insular de Formentera en van prendre un. Eivissa té un diputat menys que Menorca i això no té cap sentit. Jo defens, fins i tot, que n’ha de tenir dos més, i Mallorca un més, per a mantenir aquesta proporcionalitat.

—Quaranta anys després i vist amb perspectiva, faríeu ara les mateixes recomanacions que llavors?
—Tindria la mateixa posició per a defensar l’autonomia de les Illes Balears i per a defensar l’autonomia de Menorca dins la comunitat autònoma. Crec que això s’ha resolt força bé. Ara bé, no va ser en el primer estatut, sinó a partir de 1999, amb el pacte de progrés, quan hi va haver un canvi substancial de criteri. Tot i que el PSIB era molt partidari de mantenir els consells amb poca autonomia, el PSM i UM van exigir de tenir poder en el Consell de Mallorca per a donar el vot al PSIB al govern, a Francesc Antich. Per aquest motiu, la llei del 2000 de consells insulars va establir uns consells amb una personalitat molt més determinada i moltes més competències. I, sobretot, amb la possibilitat de constituir un govern, un consell executiu. I això és el que ha passat definitivament al nou estatut d’autonomia de 2007.

—I els consells insulars han anat guanyant com més va més força.
—S’ha consolidat un sistema molt millor que no el que teníem aleshores. L’any passat es va fer una nova llei. Hem d’entendre que són institucions al mateix nivell que el president, el govern i el parlament. El poder executiu originari de la comunitat autònoma ara es distribueix en dos, cosa que permet més autonomia a les illes. Al nou estatut se’ls estableix una sèrie de competències pròpies, es determina que se’n puguin delegar més, que tenguin competència d’iniciativa legislativa i que puguin exercir com a elements descentralitzats de la comunitat. Jo en aquest aspecte estic molt content: per exemple, això ha permès l’aprovació de reserva de la biosfera a Menorca, que estableix que s’han de donar una sèrie de competències que, quan s’acabin consolidant, faran del consell un autèntic govern amb molta potestat. Això és un pas importantíssim respecte del que somniàvem fa quaranta anys.

—Quines competències s’haurien d’afegir a cada institució insular?
—No té sentit que els consells no tinguin competències en matèria hídrica. O en matèria de medi ambient, per exemple, que és fonamental. A la península és més difícil establir fronteres administratives, però a les illes està molt determinat. En tenim en l’àmbit urbanístic i altres casos, però en l’àmbit de l’aigua, el medi o la defensa dels espais marins, crec que hi ha molt de camí per fer. I, per exemple, amb la llei de reserva de la biosfera, tot depèn dels diputats del parlament. Les competències són dins la llei, però si no es transfereixen, serà paper mullat.

—Hi ha veus que exigeixen una nova actualització de l’estatut. Com ho veieu?
—Crec que no és moment i que, amb l’estat espanyol que tenim en aquests moments, no és possible. Pensa que la llei de l’estatut és una llei orgànica de l’estat espanyol, i per tant exigeix una majoria absoluta. No dic que no es pugui obtenir, però la classe política d’avui dia no és la classe política que teníem fa quaranta anys, quan era una gent que sabia discutir, que sabia respectar-se, arribar a acords… que és el que vam fer nosaltres. Avui és campi qui pugui i anar contra els altres. És molt difícil. Jo he estat més partidari del que s’ha anat fent fins ara: la llei de consells insulars és de l’any passat i no ha necessitat cap reforma de l’estatut. Amb el que tenim es poden fer molts traspassos als consells insulars. Si volem fer política, en podem fer molta i ben feta. Per tant, realment, no veig la necessitat absoluta de modificar-lo.

—Parlem d’autogovern, la base de l’estatut. Ha millorat realment o encara hi ha molt per fer?
—Més que nosaltres individualment, com a illes, crec que cal una reforma de la constitució. I això és més impossible encara. Tot el que estableix el títol vuitè de la constitució espanyola –l’organització territorial– és obsolet. I s’hauria d’anar cap a un estat federal com Déu mana, però és fregar una utopia. Crec més necessari modificar la constitució i que les comunitats autònomes reclamin més poder que no pas modificar un estatut. Perquè les constitucions que no es canvien col·lapsen, i tenim el perill que aquesta constitució col·lapsi. També he de dir que sóc molt pessimista, mirant la fauna que presideix l’estat espanyol i la poca capacitat d’arribar a acords. Els partits viuen de manera endogàmica, i això, a la llarga, és molt perillós.

—Dit d’una altra manera, aprofitem el que tenim?
—Probablement tenim un problema de finançament, com tenen tots els territoris, sobretot els que realment generen molta riquesa. I en aquest cas, les Balears és un dels que més contribueix a l’estat espanyol i això no es tradueix en competències ni en finançament. De fet, més que no competències, s’hauria de resoldre la qüestió del finançament. Amb un canvi del sistema, tot podria donar molt més de si.

—Creieu que l’estat espanyol dóna a l’estatut la consideració que hauria de tenir? Ho pregunto, també, per una qüestió tan clau com aquesta del finançament. Hi ha partits polítics que critiquen incompliments, a més d’espoliació i un REB que consideren que ha arribat tard i a mitges.
—Crec que no li dóna la consideració que hauria de tenir, però també diré una cosa: aquí falta poder reivindicatiu. Per exemple, l’actitud que han tingut els bascs a casa seva, tot i que sé que la condició que tenen del concert els ha afavorit molt, o l’actitud que tenen sobretot els catalans és molt diferent. Aquí, el sentiment autonòmic no és gaire fort. Hauríem de ser conscients d’això. Els partits autonomistes tenen poc poder dins les Illes. Aquí els dos grans partits són el PSOE i el PP, per tant, la primera cosa que hem de veure és que si nosaltres no som més reivindicatius, serà més difícil aconseguir-ho: si no tenim molta força, l’estat espanyol no cedirà. N’hauríem de ser molt conscients. I no basta que n’hi hagi quatre que cridin o demanin. Els resultats electorals de partits reivindicadors de l’autonomia són molt pobres. Per tant, tenim una mica el que ens mereixem. Em sap greu dir-ho d’aquesta manera.

—Si parlem de l’estatut, hem de parlar de llengua, un altre dels seus elements clau. En quin moment es troba?
—Jo ho veig pitjor que fa vint anys. Primer, l’any 1986 hi havia un govern del PP, amb Gabriel Cañellas, que era molt més sensat que els que han vingut després de la dreta, i no parlem de José Ramón Bauzá. Cañellas va deixar fer la llei als qui en sabien, d’esquerres i autonomistes, i va fer una llei de normalització lingüística molt acceptable. A partir d’aleshores, sobretot els partits de dreta i extrema dreta han convertit la llengua en una punta de llança per a defensar els seus criteris.

—Hi ha hagut molt renou en l’educació, amb els metges…
—A l’estatut hi ha el concepte de la llengua pròpia, i això és important. Una cosa és que dues llengües siguin cooficials, que tinguem el dret d’usar-ne una o una altra, però n’hi ha una que és la llengua pròpia. I jo sempre he defensat que això significa que ha de ser la llengua de l’administració per excel·lència. L’administració ha de rebre tothom en qualsevol de les dues llengües, però en principi ho ha de fer en la pròpia. I això exigeix que els funcionaris ho admetin. Cal fer un esforç en aquest sentit.

—L’estatut també parla del turisme. En concret, diu: “El foment i l’ordenació de l’activitat turística s’han de dur a terme amb l’objectiu de fer-la compatible amb el respecte al medi ambient, al patrimoni cultural i al territori.” Les dades, com per exemple l’índex de pressió humana als mesos d’estiu o l’augment del consum de recursos lligats al turisme, fan que no es compleixin aquestes paraules.
—I més a Menorca, que és declarada reserva de la biosfera. No és fàcil… Vivim a Europa, i prohibir la compra de cases per part d’estrangers és molt difícil, per exemple, perquè hi ha llibertat de comerç i circulació. És difícil, per als europeus, prendre mesures de limitació. Per tant, això s’ha de tenir en compte i fer una política sensata. No es pot créixer i créixer, i que això acabi malament, que és el que pot passar si no hi posam remei. La defensa del medi és fonamental. Crec que les eines hi són. Hi ha d’haver voluntat per a dur-la a terme. És possible que els partits que governen al nostre país no tinguin prou sensibilitat per a prendre les mesures adequades en aquest sentit.

—Pensau que la societat se’l veu molt d’enfora, l’estatut?
—Tenim els polítics que se’ns assemblen. I, per tant, ells fan la política que en general vol la societat. Jo faria una crítica molt més gran a la societat que no pas als polítics que tenim en aquest moment. Ara bé, els polítics poden incidir en el canvi de la societat… és un peix que es mossega la cua.

—Som a les portes de les eleccions, quan fa vuit anys del pacte de progrés.
—Sí, i crec que aquests empenyen més que els altres. No ho vulguem liquidar tampoc, que l’alternativa pot ser pitjor.

—Però en aquestes dues legislatures, i en referència al que ordena l’estatut, en quins punts heu vist més lluny el govern de les Illes del text?
—L’urbanisme, el turisme i l’ensenyament són els punts clau per a defensar el tipus de comunitat que volem. No parlaré de la sanitat perquè és una altra qüestió. Però hi ha camí per a fer en aquest camp. I també cal més política que no canviar l’estatut. Canviant l’estatut i tenint els mateixos polítics, no aclarirem gaire cosa. Hi ha la possibilitat de fer política amb aquest, i això ho hem de reclamar. I fer les polítiques que puguem dur a terme en defensa del medi, d’un urbanisme sensat, de la llengua… hi ha molt per fer.