Archive for gener de 2019

Puigdemont avança cap a l’esperpent

27 gener 2019

La Mesa del Parlament de Catalunya va acordar el passat 9 d’octubre, amb els vots d’ERC i PSC, retirar el vot delegat als diputats processats per rebel·lió i suspesos per ordre del jutge Pablo Llarena. De no fer-ho, s’enfrontava directament amb els tribunals i és evident que tots els seus membres havien pres nota del que els podia succeir si no acataven la decisió del magistrat. Però mentre els dos parlamentaris presos d’ERC, Oriol Junqueras i Raül Romeva, consentien a cedir els seus drets parlamentaris per preservar la majoria independentista a la Cambra, Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, tots ells membres de JxCat, es negaven a fer-ho, amb la qual cosa deixaren el Govern en precari.

Davant aquesta situació, els republicans van tractar de pressionar els posconvergentes, amb el plàcet dels lletrats de la cambra, perquè presentessin un relat en el qual fixessin la “designació d’un substitut” per als seus quatre processats, ja que, si ho feien, mantenien així l’aritmètica parlamentària intacta i, per tant, la majoria de la cambrda. Però JxCat es va negar a fer-ho i, a conseqüència de la negativa, ERC es va alinear amb el PSC per deixar “sense efectes jurídics” el text presentat en el qual reclamaven mantenir la delegació del seu vot sense ser substituïts.

La maniobra no va agradar als posconvergentes i, des de Bèlgica i Lledoners, no van donar el braç a tòrcer. Encara més, van emetre una missiva exprés, escrita per Rull, en la qual “assumien” que els seus vots no fossin comptabilitzats, encara que això comportés perdre la majoria, tot argumentant que la seva decisió estava “perfectament ajustada al dret”. Això va provocar un empat a l’hemicicle, ja que a les quatre baixes de JxCat calia afegir-hi la de Toni Comín, que feia mesos que no participava en les votacions, pendent del recorregut de la seva causa judicial a Bèlgica.

La augurada situació de col·lapse es va traslladar a la següent sessió plenària i això va significar que l’oposició aconseguí tirar endavant 27 resolucions (7 de Ciutadans, 8 de Catalunya en Comú-Podem, 8 del PSC-Units i altres 4 transaccionades amb el PSC i els “comuns”). I el desenllaç de la pugna va implicar que es rebutgés el dret a l’autodeterminació. El text presentat per la CUP en aquest sentit va quedar, doncs, anul·lat, tot i que obtingué el suport de JxCat i ERC perquè, després de repetir la votació fins a tres vegades, tal com estableix el reglament en casos d’empat, va quedar rebutjada. (Això a pesar que la cupaire Maria Sirvent va dir que quedava “legítimament aprovada pel ple”, ja que, en la seva vida virtual, els anticapitalistes es neguen a acceptar que els vots dels suspesos no siguin comptabilitzats). En canvi, una proposta d’ERC va ser aprovada gràcies a l’abstenció dels “comuns”, que va decantar la balança deixant en minoria els dits constitucionalistes. I és que els de Catalunya en Comú-Podem, sense voler-ho, s’han tornat decisius en una legislatura que penja d’un fil.

La seqüeles de la topada van fer perdre a l’independentisme una altra de les seves resolucions estrella: la reprovació del rei Felip VI pel seu discurs del 3 d’octubre del 2017 (uns dies després van rectificar), alhora que van aconseguir abraçar una moció a favor d’un “referèndum pactat” amb l’Estat, decisió que va irritar als anticapitalistes de la CUP, obcecats en seguir, sempre i en tot cas, la via unilateral.

Per si tot això no fos ja prou increïble, fa uns dies, Puigdemont s’ha desmarcat dels altres quatre diputats afectats per la decisió de no poder votar (Sànchez, Turull, Rull i Comín), i ha entaulat una batalla jurídica per lesió dels seus drets contra la Mesa del Parlament. Encara que sembli esperpèntic (però res en Puigdemont ja no ho és) l’expresident i líder de la “Crida per a la República”, ha interposat, doncs, un recurs d’empara davant el Constitucional (aquest que per a ell és “il·legítim”) tot denunciant que la Mesa i el seu president, Roger Torrent (ERC), van obrar “de manera totalment arbitrària, sense cap garantia i prescindint absolutament del procediment establert per reglament”. Els acusa, en concret, de vulnerar els drets fonamentals dels diputats suspesos, consagrats per la Constitució i el Conveni Europeu de Drets Humans.

Sigui com vulgui, no hi ha dubte que l’atac a Torrent anticipa la inevitable ruptura del Govern, prèvia renúncia de Quim Torra i, segurament, una altra investidura fallida de Puigdemont que no sembla que tingui altre interès que d’estigmatitzar ERC de cara a les properes eleccions municipals i europees.

De fet, no deixa de ser extravagant que Puigdemont, que a la seva demanda contra Llarena titllava Espanya, d’ “Estat delinqüent” i deixava la justícia espanyola com un drap brut, ara elevi el plet contra els seus socis d’Esquerra al Tribunal Constitucional, una instància jurídica que va desafiar, i més extravagant és encara que culpi de violar els seus drets la Mesa del Parlament que el va investir. Una cosa mai vista.

No ens hem d’estranyar que els grups de l’oposició hagin qualificat de “ridícula” i “esperpèntica” l’enèsima crisi entre els grups de Govern. De fet, la socialista Eva Granados ha dit que “aquest és un nou episodi de l’engany al que tenen sotmesa a Catalunya”, alhora que, amb ironia, subratllava la “contradicció” que comporta el fet que Puigdemont demani empara al TC quan ha impulsat al Parlament “iniciatives que afirmen que els tribunals espanyols no tenen competència ni legitimitat a Catalunya” .

Molt agudament, el director d’El Periódico, Enric Hernández, ha fet una dissecció de l’esperpent al què està conduint Puigdemont amb aquestes paraules: “Just quan creies haver-ho vist tot, descobreixes que encara et queda tot per veure. Un Parlament que es declara en rebel·lia davant el Tribunal Constitucional (9 de novembre de 2015). Un president que desacata els requeriments de l’alt tribunal i presumeix d’això (11 abril de 2017). Un candidat a Brussel·les que promet als seus votants tornar per encapçalar el Govern però planta la Cambra catalana el dia de la seva investidura (30 de gener de 2018). I, finalment, un expresident que demanda el president i la Mesa del Parlament català … davant el Constitucional espanyol.”

I això no és tot, perquè dimarts passat, teníem també notícia que Carles Puigdemont havia sostingut en unes declaracions fetes al diari rus Komsomólskaya Pravda, queuna Catalunya independent hauria de tenir “relacions estretes i amistoses” amb Rússia amb l’argument que és “un dels països més influents de la Terra”.

Amb defensors com Puigdemont, a Catalunya no li calen adversaris (que, dit sia de passada, són molts, són forts i estan decidits a abatre el catalanisme fins on els sigui possible).

El futur incert de Pablo Casado

20 gener 2019

Ningú no pot negar que Pablo Casado ha agafat el timó amb la idea de fer la gran travessia. Acostant-se més a la supèrbia d’Aznar que a la indolència de Rajoy, l’home ha fet d’entrada allò que solen fer els polítics mediocres: foragitar els qui no li van donar suport i envoltar-se dels aduladors, dels amics, d’aquells que li riuen les gràcies i li donen corda en el seu llenguatge intemperat i unívoc: “Lo primero que hará mi gobierno cuando gane las elecciones será implantar el 155 en Catalunya”, “Sánchez se ha vendido a los golpistas, a los batasunos, a los podemitas y a los que quieren romper España” etc. etc. De fet, no hi ha discurs -dels que jo he pogut seguir per la televisió- que no insisteixi en la seva obsessió anticatalana, aquesta mateixa que ha fet del seu partit un grup residual a Catalunya.

De fet -l’anticatalanisme-, configura també el llenguatge ordinari d’Albert Rivera, al qual s’han afegit ara els de Vox, de tal manera que, a Espanya, tenim una dreta d’allò més unida en aquest punt. Però no pretenc parlar avui de Rivera sinó de Casado, que ha assumit un llenguatge i una manera de fer política que provoca una certa perplexitat i és la causa de no poques contradiccions, com les que s’han produït recentment a Madrid.

En efecte, amb la decisió d’elegir José Luis Martínez Almeida i Isabel Díaz Ayuso per a ser candidats a l’Ajuntament de la capital i a la presidència de la Comunitat Autònoma -que el propi Casado va definir com dos “pota negra”-, veiem clarament quin és el perfil de persones que el nou líder vol potenciar: persones joves i amigues del “jefe” que coneixen a ulls clucs el full de ruta que el president del seu partit està traçant. En aquest cas es tracta de dos candidats que seguiran a pinyó fix els seus criteris i no li causaran problemes interns com els que van causar a Mariano Rajoy Alberto Ruiz-Gallardón i Esperanza Aguirre.

De tota manera, em fa la impressió que els dos pupils no s’aclareixen gaire a l’hora de fixar el seu ideari i, de manera especial, la seva relació amb els paisans de Vox, aquest partit que, de sobte, ha aparegut en el panorama polític i que té com a virtut principal la de fer dir als dirigents de PP i de C’s allò que realment pensen però fins ara amagaven com a vergonyant.

En realitat no faig aquesta afirmació sense fonament, perquè en la seva primera ronda d’entrevistes concedides poques hores després de ser confirmats com a candidats, Almeida i Díaz Ayuso han demostrat que tenien dues postures diferents de cara a frenar els rivals instal·lats a la dreta de l’arc parlamentari. Així, mentre la primera assegurava al diari El Mundo que “Vox no proposa res que jo no hagi vist abans dins del PP”, el segon feia el mateix a les pàgines d’ABC per remarcar que no s’identificava “amb el partit de Santiago Abascal”. ¿Amb quina opinió ens quedem, doncs? ¿amb la d’Almeida? ¿amb la de Díaz Ayuso?

Ben mirat, jo tinc la impressió que Casado (polític que diu d’ell mateix que és el centre perquè pot pactar a la dreta i a l’esquerra) és un prototip d’aquella dreta espanyola de què ens parlava no fa gaire Alfred Pastor en un dels seus articles, quan afirmava que, en la seva visió -la d’aquests personatges de dreta-, Espanya només és ella mateixa quan la governa el PP; perquè qualsevol alternativa equival a posar-la en mans d’okupes. (De fet, darrerament he sentit més d’un cop com es titllava Sánchez d’okupa de la Moncloa, encara que no puc assegurar a qui he escoltat aquesta afirmació). Només hi ha per a ells una forma de bon govern: la majoria absoluta dels seus, que evita recórrer a partits que no fan sinó rosegar la unitat de l’Espanya eterna (recordeu allò de “la unidad de destino en lo universal”). És a dir, que no hi ha millor manera d’administrar el poder que posar-lo tot en una mà: la seva. I quan no els queda més remei que ser a l’oposició, doncs no tenen cap altre objectiu que d’enderrocar com més aviat millor l’okupa de torn; i per aconseguir-ho, qualsevol mitjà és vàlid, ja que es tracta de salvar Espanya. Això em fa pensar que, de la mateixa manera que el catalanisme ha estat, un cop més, víctima del separatisme, és molt possible que la dreta conservadora espanyola estigui essent víctima de la seva facció més retrògrada i intransigent, que és, però, la menys adaptada a les necessitats d’una societat habitable.

La meva pregunta és, per tant, si l’aparent fortalesa de Pablo Casado en l’actual PP és real o té alguna tara que, davant el primer fracàs, pot desequilibrar-lo. Òbviament, no tinc una resposta segura a aquest interrogant, però em fa la impressió que dins el PP hi ha persones que no poden veure amb indiferència el que està fent el jove dirigent del partit. No sols perquè està actuant com un autòcrata, sinó perquè dubto molt que determinats sectors del PP puguin veure amb satisfacció -o amb indiferència- que, durant la negociació amb Vox per conformar el nou govern d’Andalusia, Casado assumís moltes de les tesis de la formació ultra, i que, als actes públics en què va intervenir, fes servir el mateix llenguatge de Vox i les seves mateixes tesis. De fet, Casado va parlar sense embuts de violència intrafamiliar, sense defensar el concepte de violència de gènere, que és el que fins aquell moment havia mantingut el PP (cosa que, per cert, li va criticar el president de Galícia, Núñez Feijóo). Més encara, va fer seves les declaracions per les denúncies falses, i no va defensar la posició del PP, sinó que es va afegir sense més a les tesis de Vox.

És cert que, fins ara, ningú no ha gosat plantar cara a Casado, però em fa l’efecte que el malestar es mou pels intersticis del partit,  i que va més enllà de la firma de l’acord amb Vox, perquè, per poc que analitzem el que ha passat, aviat veurem que Casado no només ha llançat el missatge que ell comparteix els principis i valors de Vox, sinó que, amb el seu discurs, ha donat carta de naturalesa a la formació ultra, que ha passat a ser un interlocutor vàlid dins el panorama polític espanyol. ¿Com hem d’entendre, sinó l’afirmació feta i repetida per Pablo Casado, d’acord amb la qual la fórmula andalusa és extrapolable a la resta d’Espanya? ¿No ens ve a dir amb això que és igual votar PP, C’s o Vox, perquè al final el vot s’unirà per governar el país?

No negaré que Vox representi una part de l’electorat espanyol que fins avui no s’havia emancipat del PP, com el Front National forma part de l’electorat francès, o que AfD (Alternativa per a Alemanya) forma part del poble alemany actual; però tant a França com a Alemanya, la dreta política que ha assumit els valors constitucionals i republicans, mai no ha pactat amb els extremistes. Mai. I aquesta darrera setmana acabem de veure com, a Suècia, liberals i centristes han acordat donar suport al candidat socialdemòcrata per aïllar l’extrema dreta.

Aquí, en canvi, Pablo Casado s’ha llençat sense paracaigudes als braços de Vox. De tota manera, he de dir que en això ha estat més sincer que Albert Rivera, que ha fet el mateix però dissimulant-ho i afirmant que feia tot el contrari.

Davant el pacte espuri de C’s amb PP i Vox

13 gener 2019

Pocs mesos després de proclamada la Segona República, desenganyat de com anaven les coses, el filòsof espanyol José Ortega y Gasset publicà al diari El Sol (9/9/1931) un article que es va fer famós i donà ales a la dreta antirepublicana, sota el títol “No es esto, no es esto”.

Quelcom de semblant ha tingut lloc aquests dies quan els inductors intel·lectuals del partit que duu el nom de Ciudadanos (C’s) han sortit a la palestra esverats davant la possibilitat que la criatura que van engendrar i deixaren en mans d’un polític molt limitat intel·lectualment i sense una ideologia sòlida, però xerraire i ambiciós, de nom Albert Ribera, acabés pactant amb PP i Vox per fer fora els socialistes de la Junta d’Andalusia. Avui, el pacte ja és un fet, a pesar que C’s intenti disfressar la realitat afirmant que ells no hi tenen res a veure. Ens creuen estúpids?

Va ser el diari La Vanguardia que posà aquests intel·lectuals davant el mirall i els va fer dir una sèrie de coses ben interessants, encara que poden ser objecte de crítica, perquè -com intentaré demostrar- obliden que potser ells són també responsables del que està passant, i molt bé haurien de recordar aquell refrany castellà que diu “de aquellos polvos estos lodos, o bé aquell altre, força més cruel encara, que diu cría cuervos y te sacarán los ojos.

C’s, en efecte, va néixer -així ho explicita, si més no, el dit “Manifiesto de los 15”– per combatre el nacionalisme a Catalunya, fos aquest de dretes o d’esquerres, i alhora per defensar a la plaça pública las libertades, la justicia y la equidad entre los ciudadanos”.Ves per on, uns anys més tard d’aquell sonor manifest, C’s s’ha beneficiat del pacte amb Vox perquè les dretes governin Andalusia, i això ha irritat els pares de la gran idea, els qual consideren que aquest pacte va contra l’essència del que ells van contribuir a crear perquè, segons diu Francesc de Carreras, “a més del seu nacionalisme ranci, com el de l’independentisme català, Vox va contra alguns dels valors fonamentals de la Constitució del 78. Per tant, C’s no pot estar al mateix lloc”.

Un altre dels flagel·ladors de l’independentisme i inspirador de C’s va ser el periodista Arcadi Espada, que també ha posat el crit al cel per dir que“Vox és un partit nacionalista i C’s no ho és. C’s -assegura- no hauria de tenir res a veure amb el nacionalisme. No entenc com podria arribar a pactar amb un partit nacionalista”. D’ací que consideri preferible que C’s romangui a l’oposició abans de donar suport a un partit que ell -Espada- no ha dubtat de qualificar de “fems”. En això, Espada ha estat taxatiu: “C’s no pot i ha d’impedir que Vox decideixi votar el pacte de govern entre PP i C’s a Andalusia”.

Un altre del pares de la criatura, Ferran Toutain, assegura que “Vox té una ideologia ultraconservadora. Els seus atacs als valors de la Constitució el fan incompatible amb C’s. No pot haver-hi pacte de govern amb Vox”. En el mateix sentit, Félix Ovejero, que també va ser promotor intel·lectual de C’s, diu ara que aquest ha de mantenir distàncies amb Vox, entre altres coses perquè aquest altre abandera a Espanya el “nacionalpopulisme” que governa als Estats Units, Polònia o Itàlia. I va encara més lluny en la crítica tot afirmant que el debat intern que viu C’s, i la situació d’incomoditat a què s’enfronta en veure’s fotografiat al costat de Vox, es deu a un “error” de Rivera: el que va cometre quan decidí allunyar-se, en el congrés de Coslada (febrer de 2017) de l’essència socialdemòcrata de C’s. Aquest partit -assegura Ovejero- “hauria de liderar l’esquerra antinacionalista, que es troba orfe”.

Intel·lectuals catalans que induïren la creació de C’s

Molt més condescendent amb el que està succeint s’ha mostrat l’eurodiputada Teresa Giménez Barbat, la qual ens recorda que, a Holanda, el primer ministre liberal, Mark Rutte, governà fins al 2012 amb el suport de l’ultra Wilders. Curiosament, l’eurodiputada no es recorda que la dreta francesa -per citar una dreta sòlida i democràtica- mai no pactà amb el Front National de Le Pen, i que, l’any 2002, quan l’elecció de president es va fer entre el conservador Chirac i l’ultrannacionalista Le Pen, els socialistes van votar en massa Chirac, que fou elegit amb el 82 per cent dels vots. De fet, el no al pacte amb l’ultradreta de Vox és el que ha defensat també Manuel Valls des de Barcelona i Macron des de França.

En definitiva, que com Ortega, ara, els pares de la criatura diuen que no era esto, no era esto”, mortificats pel pacte de la vergonya. Però jo els demano: ¿creuen certament que no era esto? ¿Creuen de veritat que C’s no era, no ha estat mai, i no és actualment  un partit nacionalista i que no té res a veure amb el nacionalisme? ¿És possible que persones com de Carreras, Espada, Ovejero, i altres estiguin tan cecs davant la realitat d’un partit que, al meu entendre, ha fet del nacionalisme espanyol la bandera i el punt culminant de la seva ideologia? ¿Com és possible que creguin que C’s és un partit que ha assumit el liberalisme com a únic model ideològic?

Fa unes setmanes, Ignacio Sánchez Cuenca, es queixava públicament que, a Espanya, cap partit no hagi assumit el liberalisme per tal de trencar el binomi socialisme/conservadorisme que defineixen els que han estat els dos grans partits estatals des de 1978: PP i PSOE. I es lamentava d’aquesta mancança perquè -deia- un partit liberal contribuiria a enriquir el debat públic i, a més, podria ser decisiu per formar coalició, ja sigui amb els conservadors, ja sigui amb els socialdemòcrates.

I dit això observava que, curiosament, les dues experiències polítiques que aquests darrers anys han intentat ser una alternativa al binomi esmentat des del centre, han fracassat de manera estrepitosa, perquè en lloc d’assumir el liberalisme, han sacrificat aquesta ideologia al nacionalisme espanyol, que ha acabat engolint-los.

El cas d’UPyD, dirigit per una socialista rebotada com era Rosa Díez, és flagrant, perquè davant els esforços del president Zapatero per acabar amb ETA (cosa que finalment aconseguí), organitzà una oposició frontal als socialistes, que va tancar el seu partit en posicions ultres i cada cop més intransigents. “Cuanto más débil estaba ETA -ha escrit Sánchez Cuenca-, más duro (y delirante) se volvía el discurso de UPyD, metiendo en el mismo saco a ETA y al nacionalismo democrático vasco.” En definitiva, que UPyD enterrà el liberalisme per llençar-se als braços del nacionalisme espanyol més ranci, i acabà per desaparèixer.

Doncs bé, a pesar del que opinen De Carreras, Espada, Toutain i Ovejero, jo penso que la trajectòria política i ideològica que ha seguit C’s des que va néixer empès i estimulat per ells, ha estat la d’abandonar, no ja la socialdemocràcia -a la qual semblava que, en un principi, volia acostar-se-, sinó també el liberalisme, per acabar abraçant -com UPyD- el nacionalisme espanyol més ranci, més intolerant i més excloent (si més no, tan excloent com el que representen Puigdemont i Torra), que nega els valor liberals més bàsics.

En paraules de Sánchez Cuenca, que subscric íntegrament, “Ciudadanos ha adoptado un discurso extremista, basado en la confrontación entre los nacionalismos español y catalán. La insistencia en referirse a los líderes independentistas como golpistas, el deseo de aplicar de nuevo el 155 (ahora con máxima dureza), la propuesta de ilegalizar partidos políticos (como la CUP) y la retórica joseantoniana de Albert Rivera que tapa los conflictos (generacionales, de clase, de género, ideológicos) con la exaltación de la nación española aleja por completo a Ciudadanos de las coordenadas liberales. Que Rivera haya calificado el encuentro entre los presidentes Sánchez y Torra como una humillaciónal pueblo español es la confirmación definitiva de que el liberalismo inicial de Ciu­dadanos era una mera fachada.”


%d bloggers like this: