Josep Maria Quintana

El catedràtic de Dret Constitucional de la UIB i acadèmic, Joan Oliver Araujo, ha fet arribar als qui compartim amb ell plaça a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears un interessant article del doctor Vicente Juan Calafell Ferrà sobre “La reforma constitucional de les comunitats autònomes”, en el qual, com tants altres juristes, aborda la necessitat urgent de modificar la Constitució Espanyola de 1978. Addueix raons sociopolítiques, jurídiques i tècniques i també motius econòmics, tot indicant el perill que amenaça la nostra Llei fonamental si no s’aborda seriosament la seva reforma, ja que, en els quaranta anys de vigència, només ha patit dues modificacions puntuals (les dels articles 13 i 135) de poc calat. Per aquest motiu conclou que “la reforma de la Constitució és l’assignatura pendent de la democràcia espanyola”, opinió que, també jo, he manifestat reiteradament des d’aquestes mateixes pàgines.

Concretant més la seva proposta, el professor Calafell posa el seu principal accent en la reforma del Títol VIII, que regula el que avui coneixem com “estat autonòmic” que -diu- travessa una crisi profunda, bàsicament perquè la Constitució recull una escassa regulació d’aquest, alhora que conté nombroses argumentacions oposades, encara que complementàries entre si. Es refereix en aquest sentit als articles 148 a 153, que possibiliten -diu citant el constitucionalista Jorge de Esteban- “la creació d’un Estat de les Autonomies que no estableix de forma clara les competències de l’Estat i les pròpies de les diferents comunitats autònomes, les quals es basen en el principi anomenat dispositiu. Principi que significa que el nombre de comunitats autònomes i les competències que cadascuna inclogui al seu respectiu estatut depèn en gran part del propi voluntarisme de cadascuna d’elles, fins al punt que poden sobrepassar, com succeí primer al País Basc i després a Catalunya, els límits competencials que teòricament permet la pròpia norma fonamental”.

D’aquí dedueix, amb Javier Tajadura, que “l’Estat autonòmic actual és inviable jurídicament i econòmicament. Jurídicament, perquè la indefinició del marc competencial ha donat lloc a un autèntic caos normatiu i a una inseguretat jurídica que dificulta greument el funcionament eficaç de l’Estat. Econòmicament, perquè ha generat disset estructures que reprodueixen l’aparell institucional del poder central i generen una despesa estructural a la qual no es pot fer front; a unes duplicitats que generen igualment ineficàcia i sobrecostos; i a una fragmentació del mercat que, per ser contrària a les economies d’escala, incideix greument en la competitivitat.”

És, doncs, en base a aquestes consideracions que proposa un canvi de la Constitució en sentit “federal”, convençut que el Dret Constitucional Comparat ens posa de manifest que el federalisme és el millor expedient per garantir el pluralisme territorial al si de l’Estat Constitucional. A més, si s’abordés una reforma des del legislatiu, s’evitaria la gran anomalia que s’ha produït fins avui, ja que hem assistit a una veritable mutació constitucional causada per les sentències que, al llarg dels anys, ha anat dictant el Tribunal Constitucional en interpretar els articles de la nostra Carta Magna.

Concretant, el professor Calafell proposa una renovació dinàmica de l’equilibri federal que produeixi integració política mitjançant la participació de les entitats territorials. El que implica parlar amb claredat en els debats identitaris, com va recomanar Stéphane Dion aprenent de l’experiència canadenca. Per tant, més multilateralitat que bilateralitat i diferencialitat, tot i que alguns fets diferencials són innegables a Espanya, sobretot pel que fa a les llengües pròpies i a la insularitat; una major seguretat en les regles competencials, on és essencial que s’aclareixi la Constitució territorial; una millor i més justa solidaritat financera mitjançant mecanismes de compensació molt mesurats; un Senat territorial que actuï com a cambra de coordinació de polítiques i de seriosa participació en l’elaboració de les lleis; i sobretot, una Constitució federal prou detallada a l’hora de distribuir competències -i el marc general de les finances- per governar els processos polítics de presa de decisions. En definitiva, una proposta federal és una assenyada alternativa a les propostes independentistes i una explicació racional -en comptes d’exagerada i desproporcionada- per a unes societats adultes on algunes forces nacionalistes dramatitzen i simplifiquen els conflictes. Estem, doncs, davant d’una crida al sentit comú i a la integració, i també a la necessitat de pactar.

Cal, però, advertir que la reforma constitucional que es reclama no pot verificar-se, en opinió del professor Calafell (opinió que, per descomptat, comparteixo) mitjançant reformes legislatives parcials, ja que, com s’ha posat de manifest, només mitjançant una reforma constitucional és possible aclarir i equilibrar el sistema de distribució de competències i convertir el Senat en una genuïna via de participació de les comunitats autònomes en l’aprovació de les lleis de l’Estat que configuren el model territorial.

Una reflexió original és, al meu parer, la que fa el professor Calafell quan, davant l’opinió molt estesa entre els polítics (fonamentalment en el camp de la dreta espanyola) de no abordar la reforma constitucional si no s’aconsegueix abans un consens semblant al de 1978, en subratllar que, a diferència de llavors, que estàvem davant d’un veritable “procés constituent” (del no-res s’elaborava una constitució), ara no estem en aquesta tessitura, sinó davant una “reforma de la Constitució”, per dur a terme la qual, aquesta exigeix una determinada majoria: 3/5 o 2/3 del Congrés i del Senat, segons s’apliqui el procediment ordinari de reforma (article 167) o l’agreujat (article 168), i aquestes majories són les úniques vinculants. A més -apunta- el consens no cal que existeixi al principi del procés de reforma, sinó que apareixerà, en tot cas, com a conseqüència de les negociacions que s’han de realitzar durant el seu desenvolupament. Abans de començar la tramitació no pot estar acordat el resultat. Aquest serà, en tot cas, el fruit de molta feina i del debat entre posicions inicialment no coincidents. El consens de partida ha de referir-se tan sols a la voluntat d’iniciar i culminar la reforma.

Del que es tracta, doncs, és de reformar la Constitució per enfortir-la abans que es produeixi el desastre, perquè -en paraules de Jorge de Esteban- “en un món que canvia tan de pressa com l’actual és necessari revisar la Constitució de tant en tant. I, finalment, quan els pilars de la convivència s’esquerden, com passa ara, la millor manera de recuperar-los és a través de la reforma de la norma que obliga a tots”.

Val a dir, però, que el professor Calafell no és innocent i reconeix les dificultats de la proposta “federal” que ell defensa per recollir un cert estatus singular per a Catalunya i per al País Basc, ja que el principal problema que susciten aquestes solucions específiques per a unes concretes comunitats autònomes és la seva dubtosa compatibilitat, d’una banda, amb un sistema territorial que ha de seguir estant basat en la igualtat substancial de tots els seus components (de manera que qualsevol diferència de tracte hauria de obeir a raons objectives); i, d’altra banda, amb el mateix fonament de la Constitució “en la indissoluble unitat de la Nació espanyola” (article 2), que és -segons entén la doctrina- un dels valors superiors del nostre ordenament jurídic vigent. D’ací que si la reforma permetés qüestionar o desfer aquesta unitat (que és el que, en realitat, demanen els independentistes catalans) no podria ser considerada un simple canvi en la Constitució de 1978 i seria, més aviat, un canvi de l’actual Constitució per una altra.

El cert és que em dol escriure aquest article perquè, pel poc que he vist i sentit, no em sembla que el cantant mallorquí conegut pel nom artístic de Valtònyc sigui un exemple de gaire cosa. Dubto que es tracti d’un músic brillant, d’un escriptor atractiu i d’un intèrpret de primera fila. Encara més, les lletres de les cançons que l’han fet famós em semblen pura gasòfia. Lletres insultants per al rei i moltes altres persones, lletres provocadores i barroeres, lletres sovint amenaçants…

En definitiva, que és ben trist que un personatge d’aquest nivell hagi posat novament en entredit la justícia espanyola. I quan parlo de la justícia no em refereixo tan sols als magistrats de l’Audiència Nacional que el van condemnar a tres anys i mig per -cito textualment- “delitos de enaltecimiento del terrorismo, calumnias e injurias graves a la Corona, y amenazas no condicionales”, sinó també al Tribunal Suprem, que va confirmar íntegrament la sentència dictada per l’Audiència.

De fet, el Tribunal Suprem s’expressà amb contundència en refusar els arguments de l’acusat, que defensava haver actuat en exercici dels seus drets a la llibertat d’expressió i a la creació artística, i subratllava que el llenguatge del “rap” és extrem, provocador, al·legòric i simbòlic. Contràriament al parer de Valtònyc, el Tribunal Suprem va dir que “los referidos contenidos (de les cançons) no quedan amparados por la libertad de expresión o difusión de opiniones invocada por el acusado y su defensa” i adoptant els criteris de l’Audiència Nacional, va reiterar que aquesta havia tingut en compte que “la pluralidad de mensajes contenidos en las canciones (…) tienen un indudable carácter laudatorio de las organizaciones terroristas GRAPO y ETA y de sus miembros”, fins al punt que “comporta una alabanza, no ya de los objetivos políticos sino de los medios violentos empleados por la citadas organizaciones terroristas y por sus miembros”.

No cal dir que la decisió del Tribunal Suprem que, com veiem, va considerar que les lletres de les cançons de Valtònic constituïen un “delicte d’enaltiment del terrorisme”, a més “d’injúries greus i d’amenaces”, va ser defensada fèrriament per l’Associació Professional de la Magistratura, que encarna -en línia amb el Tribunal Suprem- una trajectòria de pensament conservador, que els permet actuar de manera arbitrària, ideològica i sense mecanismes de control, com explicava jo fa quinze dies en un article que intitulava “Catalunya/Espanya: no a l’autocrítica i sí a la postveritat”.

Dic això perquè, en nom d’aquesta Associació professional, que és la majoritària entre els jutges espanyols, Celso Rodríguez Padrón considerava que la decisió del Suprem no resultava digna de cap crítica, perquè simplement aplicava el Codi Penal, opinió que argumentava dient que els delites d’odi i d’enaltiment del terrorisme tenen una via de comissió que no és altra que “l’expressió d’idees o missatges”, i recordava que la llibertat d’expressió “no és un dret absolut i il·limitat”.

Uns dies més tard, el representant de “Jueces y Juezas para la Democracia” (associació minoritària de caràcter progressista dins la judicatura), afirmava que el delicte d’enaltiment del terrorisme hauria de reformar-se perquè no sigui tan obert ni doni lloc a interpretacions contradictòries. Per a aquesta associació de jutges, la seva aplicació deuria limitar-se a aquells supòsits en què es produeix “una incitació directa a la violència”. Considerava alhora que es tracta d’un delicte excessivament castigat, amb penes de fins a tres anys de presó, i advocava per substituir a la llei la privació de llibertat per sancions econòmiques.

Baixant a l’arena, el magistrat considerava que l’aplicació d’aquesta mena de delictes d’odi avui està actuant com “una pluja fina que va calant” i que està aconseguint una important restricció a la llibertat d’expressió. D’ací que suggerís que els jutges interpretin els articles del Codi Penal en clau constitucional, és a dir, tenint en compte que “la llibertat d’expressió és un dret fonamental i ha de prevaler sobre altres bens jurídics”.

I no es detenia aquí, ja que també defensava la conveniència de despenalitzar les injúries greus a la Corona (delicte pel qual Valtònic ha estat condemnat a un any de presó), recordant-nos que “el Tribunal Europeo de Derechos Humanos dice que el jefe del Estado no debe ser merecedor de especial protección, el Rey ya es inviolable por la Constitución, en lo demás debe tener una protección como el resto de los ciudadanos, y la fórmula actual da lugar a interpretaciones muy variadas y contradictorias”. A més, en estar incorporat aquest delicte al capítol de delictes de terrorisme, la seva aplicació suposa una estigmatització afegida de l’acusat en equiparar la seva conducta a delictes tan greus com el d’assassinat o de segrest. I això em sembla un disbarat.

Comparteixen també aquesta opinió representants del PSOE, de Podemos i d’Esquerra Unida. També el portaveu de “Juezas y Jueces para la Democracia”, el qual creu que el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH) anul·larà la sentència imposada per l’Audiència Nacional, ratificada pel Tribunal Suprem contra Valtònyc. Ben al contrari, el Partit Popular i Ciutadans segueixen defensant que aquest tipus penal és un bon instrument per a la lluita antiterrorista.

Ara per ara no podem dir que passarà en el futur, però sabem que el TEDH determinà en una de les seves sentències que el fet de cremar fotografies del Rei forma part de la llibertat d’expressió, i obligà a Espanya a indemnitzar al dirigent abertzale Arnaldo Otegui amb 20.000 euros l’any 2011, després que aquest fos condemnat a un any de presó pel Tribunal Suprem per haver dit que el Rei Joan Carles I era “jefe de los torturadores”.

Però el que sí hem vist aquests dies és que el Tribunal belga que s’havia de pronunciar sobre l’euroordre d’extradició de Valtònyc ha desestimat la petició feta per Espanya. El jutge en qüestió ha establert que no es dóna la doble incriminació que havien observat els més alts tribunals espanyols. Per tant, que els fets pels quals el músic va ser sentenciat a Espanya entren en el camp de la llibertat d’expressió i no són delicte a Bèlgica.

Certament que la decisió no és ferma, ja que la fiscalia belga ha recorregut el fall poc després d’haver-lo conegut. Per tant, ho haurà de resoldre la Cort d’Apel·lacions belga o bé, en última instància, el Tribunal de Cassació d’aquell estat. Però del que no hi ha dubte és que aquesta sentència posa novament en entredit la justícia espanyola, com ha succeït en tots els casos coneguts fins ara dels polítics catalans que decidiren emigrar a l’estranger.

Diguem, però, finalment, que el procés continuarà. I no sols per l’apel·lació del fiscal a què acabo de fer referència, sinó també perquè els advocats de Valtònyc, crescuts pels seus èxits, no s’aturaran fins arribar al TEDH d’Estrasburg, convençuts que, un cop més, aquest tribunal europeu pot treure els colors a un Tribunal Suprem que no està a l’alçada del que demana avui una societat moderna, lliure, avançada i respectuosa amb els Drets humans.

D’ençà que s’ha obert la veda dels uns contra els altres en aquesta mena de joc diabòlic que estan duent a terme els nostres polítics, joc que ha substituït el que hauria de ser l’habitual, consistent a fer propostes positives per al futur dels ciutadans, elaborar projectes i definir estratègies de futur tendents a millorar la qualitat de vida dels seus representats, els nostres diputats s’han adonat que una de les accions que els estan reportant més rèdits a curt termini, no perquè col·laborin a crear llocs de treball, millorar la competitivitat, disminuir l’atur o bé provocar un progrés intel·lectual a la ciutadania, és la de cercar les misèries de l’adversari per tal de fer-les públiques, magnificar-les, provocar l’escàndol social i aconseguir una dimissió d’aquest, ni que sigui a costa de devaluar la credibilitat política del conjunt i eixamplar la desconfiança de la ciutadania en els polítics.

Ho hem vist darrerament en els casos de la presidenta de la Comunitat autònoma de Madrid, Cristina Cifuentes, que després de negar qualsevol mena d’irregularitat al seu currículum universitari, es va veure abocada a dimitir (per més que, en aquest cas, la decisió va venir forçada per un vídeo que algú guardava on es veia la senyora Cifuentes furtant unes cremes de bellesa en un supermercat). Ho hem vist fa pocs dies en el cas de la ministra Carmen Montón, que no ha resistit la pressió mediàtica que denunciava irregularitats en un màster que cursà els anys 2011 i 2012. I està per veure en el que s’ha dit del nou i flamant líder del PP, Pablo Casado, al qual també s’han denunciat irregularitats en l’acabament de la seva carrera de dret i en la realització d’un màster.

Curiosament, en els tres casos, el denominador comú és la Universitat Rei Juan Carlos I, de Madrid, que s’ha convertit ja en una mena de calaix de sastre on les irregularitats han arribat a un extrem que bé mereix ser sotmesa a una avaluació per les autoritats acadèmiques de l’Estat i, molt possiblement, a una condemna pública per unes pràctiques que molt em temo que superen l’acció personal d’alguns professors i que tenen un caràcter sistèmic. ¿Haurem ara d’afegir a aquesta Universitat la privada Camilo José Cela a causa de la denúncia de plagi feta per Albert Ribera en la tesi doctoral del president del Govern?

Val a dir que aquestes pràctiques irregulars (algunes evidents i d’altres que, en tot cas, s’hauran de demostrar) han donat lloc a nombrosos acudits com el que em permeto inserir en aquest article, que serien francament entretinguts si no fessin plorera, ja que mostren la misèria d’un sistema corrupte i d’uns polítics sense escrúpols ni dignitat personal.

Tant la senyora Cifuentes, com la senyora Montón, com el senyor Casado (afegim-hi ara el president del Govern) neguen que hagin comès irregularitats i afirmen que ells van cursar els màsters (i elaborar la tesi doctoral) tal com Déu mana. Segons asseguren, tot són acusacions falses i malintencionades. Bé, potser tenen raó i són víctimes d’una persecució mediàtica sense precedents que no em correspon a mi jutjar. Deixem que siguin els tribunals (o el pas temps) que facin llum respecte de tots aquests casos. Però més enllà del fet anecdòtic concret, em sembla interessant reflexionar sobre què hi ha darrere d’aquestes pràctiques francament condemnables.

Una primera cosa que se m’acut és que, salvant honroses excepcions, són molts els polítics en actiu que, entre nosaltres, presenten un currículum intel·lectual i acadèmic força pobre. És cert -i no em sembla malament- que no s’exigeix cap mena d’estudis per accedir al Congrés dels Diputats, al Senat o a una Cambra legislativa autonòmica. Tampoc per ser ministre o conseller, però dubto molt que, sense una base intel·lectual sòlida, es pugui exercir dignament un càrrec electiu i, encara menys, un càrrec executiu.

Recordo que, a l’inici de la democràcia, vaig criticar públicament l’acció d’un conseller (crec que era d’economia) del CIMe per com estava actuant, i la seva resposta (que també va fer pública per mitjà de la premsa) va consistir en un duríssim atac ad hominem mentre es justificava afirmant que ell, fill d’una família humil, no havia pogut tenir estudis. Aleshores, la meva resposta a l’atac va ser de dir-li que lamentava molt que no hagués pogut accedir a un Institut d’Ensenyament Mitjà ni a la Universitat, però també que ningú no l’obligava a acceptar ser nomenat Conseller d’economia del CIMe si no disposava dels coneixements mínims que el càrrec exigeix, ja que només amb una preparació adequada es podia exercir una funció executiva com la seva amb un mínim de dignitat i eficàcia.

Però més enllà que, en molts casos, ens trobem amb polítics que no tenen els coneixements mínims requerits per desplegar dignament el seu càrrec, el que resulta encara més greu és veure que, conscients de la seva pobresa intel·lectual, alguns d’ells intenten disfressar el seu pobre bagatge amb l’elaboració de currículums falsejats, presumint de títols universitaris que no tenen, o d’estudis de grau superior que no han cursat o que han aconseguit amb flagrants irregularitats, simplement per poder presumir d’uns diplomes que probablement no els serveixen de res, però que consideren indispensables per vestir (més aviat hauríem de dir per disfressar) les seves despulles intel·lectuals.

He dit més amunt que no considero indispensable gaudir de títols universitaris per ser un bon polític, per més que, si més no estadísticament, és probable que una persona amb una sòlida formació intel·lectual (científica, tècnica o cultural) estigui més preparada per exercir un càrrec que el qui es troba mancat d’aquesta formació. De fet, hi ha hagut casos reconeguts de polítics que han arribat a les més altes magistratures sense haver passat per la Universitat. A Espanya, Largo Caballero va ser Conseller d’Estat durant la dictadura de Primo de Rivera, Ministre de Treball i de Previsió Social entre el 1931 i el 1933, Ministre de la Guerra el 1936 i president del Consell de Ministres el 1936 i el 1937 sense posseir cap títol universitari. A la Gran Bretanya, el laborista James Callaghan va ser ministre d’Hisenda entre 1964 i 1967, va ocupar diferents secretaries d’Estat i fou elegit primer ministre l’any 1976, càrrec que ocupà fins el 1979 sense haver trepitjat mai una Universitat. I més recentment, José Luis Corcuera va ser Ministre de l’Interior amb Felipe Gonzalez de 1988 a 1993 sense posseir tampoc estudis universitaris.

Però el més remarcable és que cap d’aquests personatges que, sense passar per la Universitat, van assolir responsabilitats polítiques de primera magnitud, va intentar presumir del que no era; en cap moment cap d’ells va voler exhibir un currículum falsificat. Tots, doncs, cadascú al seu nivell, van assumir les responsabilitats polítiques sense engany ni mentida, i això els va fer dignes en l’exercici de la seva funció. Ho van fer millor o pitjor (d’això, cadascú en pot tenir una opinió formada), però tots van actuar sense engany, i això és el que realment importa. Perquè… ¿podem confiar en un polític que ens menteix respecte del que és realment? ¿Podem confiar en un polític que malda per engreixar el seu currículum falsificant els seus estudis o bé aconseguint títols que realment no mereix perquè els ha obtingut amb engany o a causa de la prevaricació de les autoritats acadèmiques?

Parlant d’aquest enfrontament entre les dues Espanyes que no sembla que tingui solució, acabava el meu darrer article (“Franco, la memòria històrica i la reconciliació”), afirmant que la lògica del conflicte entre els d’un bàndol i els de l’altre només canviaria si els líders de cadascun d’aquests reconeguessin els errors dels seus avantpassats directes i fessin el possible per reparar les víctimes de l’altre, cosa que no veiem per enlloc.

La realitat majoritària d’avui és que els polítics han abolit l’autocrítica del seu codi ètic. Res del que fan pot ser erroni, ja que l’equivocació és sempre patrimoni de l’altre que, per això mateix, mereix ser criticat, vilipendiat i, si és possible, fet fora del lloc de poder que ocupa. I no només han abolit l’autocrítica del seu esquema mental, sinó que en planificar la seva acció no els importa tant aconseguir l’equitat, la justícia, el benestar i el respecte a les idees, com construir el futur a partir d’uns paràmetres que els permetin justificar tot el que ells prediquen. I si per aconseguir això han de fonamentar el seu programa en afirmacions inexactes i fins en falsedats manifestes, doncs ben poc els importa, ja que els fins que s’han marcat justifiquen tots els mitjans que tenen a l’abast.

Un exemple clar del que estic dient és el mètode que van utilitzar els principals promotors del “brexit” a la Gran Bretanya. Boris Johnson i Neil Farage van muntar la seva campanya en afirmacions que, després de la votació, van reconèixer que eren falses, però l’objectiu ja s’havia aconseguit i, per tant, ben poc importava. Però no cal anar a la Gran Bretanya o a la Nord-Amèrica de Trump per trobar-se amb això, perquè el triomf d’aquesta política fonamentada en les “fake news” és també present a casa nostra, on sovint els polítics fonamenten tot el seu programa en una mentida, sense que, ni per un moment, se’ls ocorri reflexionar sobre la possible falsedat de l’afirmació primera en què es basa el seu discurs polític.

La “qüestió catalana”, que no és sinó un conflicte polític de primera magnitud entre els mateixos catalans i, alhora, entre Catalunya i Espanya, és avui un banc de proves evident del que acabo d’afirmar, ja que Puigdemont, Torra i, en general, els independentistes, fonamenten la seva política en suposats principis jurídics, com per exemple el dit “mandat democràtic” que, segons ells asseguren, han rebut del poble català, oblidant que aquest, si és que es produí, es va fer burlant la Constitució i l’Estatut d’autonomia vigents, i que les lleis aprovades el 6 i el 7 de setembre de 2017 pel Parlament de Catalunya ho van ser en una sessió plenària que, per poc críticament que l’observem, s’ha de definir com un escarni per a la democràcia. De la mateixa manera que les majories que aprovaren la realització del referèndum de l’1-O no reunien el mínim que exigeixen les més elementals normes democràtiques, com tampoc la realització d’aquest s’ajustà als requisits indispensables que, per a la validesa d’un referèndum, exigeix la teoria constitucional (per més que, en això darrer, hi hagi tingut molt a dir la intransigència i el mal obrar del Govern de l’Estat).

El problema és que la manca d’autocrítica i l’abonament a la postveritat no és, només, patrimoni dels independentistes, ja que s’ha instal·lat també avui en la major part dels polítics espanyols, de molts intel·lectuals de renom i de gairebé en tots els mitjans de comunicació dits nacionals. I el que és encara pitjor, en els jutges que conformen la més alta Magistratura.

Són pocs, en efecte, els intel·lectuals espanyols que s’atreveixen a dissentir de la “veritat oficial” que s’ha instal·lat a pler a l’Espanya no catalana, on s’està produint una disputa terrible entre els dos grans partits de dreta (PP i C’s) per assumir una patent d’espanyolitat que ells han decidit eixamplar engrandint el problema de Catalunya i empenyent la ciutadania al xoc i a la confrontació visceral. Potser per això em sembla admirable la denúncia que, sense tallar-se un pèl, està fent l’escriptor Ignacio Sánchez Cuenca per desemmascarar aquesta actitud dels polítics, dels mitjans i dels jutges espanyols, que s’esdevé tant o més perillosa que la que estan duent a terme els independentistes, perquè -si més no els jutges- tenen en la seva mà la facultat de decidir sobre el futur de les persones que han desafiat la legalitat vigent.

En un article demolidor, publicat a “La Vanguardia” el passat 1 de setembre, Sánchez Cuenca definia la postveritat com la conseqüència d’un “aïllament epistèmic”: un grup de persones, més o menys ampli -escriu l’autor- comparteix unes determinades idees sense sotmetre’s al principi de realitat. Com més tancat és el grup, més refractari es torna a enfrontar-se a la veritat. I les raons d’aquest entossudiment són molt variades, i van del sectarisme ideològic a l’esperit corporatiu, en el qual la confiança no transcendeix els límits d’un cos professional.

Dit això, Sánchez Cuenca afirma que, en aquests moments, la postveritat corporativa i ideològica s’encarna de manera excel·lent en el nostre Tribunal Suprem i el seu afany de mantenir l’acusació de rebel·lió contra els líders polítics del moviment independentista català. I ho afirma perquè, en la seva opinió (que és també la meva), provar d’encaixar les conductes de la “tardor calenta” del 2017 en el tipus penal de rebel·lió és contrari a la lògica, al sentit comú i al mateix dret espanyol. D’aquí que l’estratègia seguida en la instrucció del cas suposi, des del nostre punt de vista, una degradació profunda del nostre sistema legal: “poques vegades -escriu- s’ha vist amb tanta claredat com els prejudicis ideològics i polítics s’imposen sobre una consideració racional i imparcial dels fets”.

Tots els juristes estan d’acord que el tipus penal de rebel·lió requereix un “alçament violent i públic”. I això ha fet que, per poder parlar de rebel·lió en el cas català, s’hagi hagut d’acudir a un símil que no és altre que el de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Però nosaltres creiem que, mentre que els cops d’Estat sempre comporten violència (de facto o en forma d’amenaça coactiva), el que va passar els mesos de setembre i octubre del 2017 no encaixa, de cap de les maneres, en un “alçament violent”, com ha dit el tribunal alemany de Schleswig-Holstein que ha tractat de l’extradició de Puigdemont, i anaven a dir segurament els de Bèlgica i d’Escòcia que havien de decidir sobre la sort d’altres exconsellers fugats si, tement el seu veredicte, el jutge Llarena no hagués retirat l’euroordre d’extradició d’aquests.

Sánchez Cuenca fa, doncs, afirmacions contundents que també jo subscric, a pesar que continuo essent molt crític amb el que han fet els independentistes. “Si els raonaments dels magistrats sobre la rebel·lió catalana es desposseïssin de la seva autoritat institucional -assegura- no resistirien un mínim examen lògic en l’esfera pública”. I això perquè “l’acusació de rebel·lió resulta tan extravagant que fins i tot podria ser motiu de mofa si no fos perquè hi ha polítics empresonats”. I acusa tot seguit el Tribunal Suprem de ser “una de les institucions més conservadores del sistema constitucional espanyol”, perquè “els seus membres són elegits en moltes ocasions en funció de criteris polítics abans que per mèrit i capacitat professional. El Partit Popular -segueix dient Sánchez Cuenca- ha controlat el Consell General del Poder Judicial durant molts anys i ha aconseguit que el Suprem estigui molt escorat a la dreta. A més, el clima de la política espanyola permet que els magistrats estiguin actuant de manera arbitrària i ideològica, ja que els mecanismes que indueixen un cert autocontrol per part del Tribunal no són operatius.” D’ací que, en la seva opinió -que és també la meva-, si el Tribunal Suprem segueix mantenint aquest corporativisme acrític amb la instrucció de Llarena, deteriorarà la reputació democràtica d’Espanya davant dels espanyols i davant d’una Europa que, un dia o altre, ho acabarà denunciant.

El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) va publicar el passat dissabte dia 25, el reial decret que permetrà exhumar Francisco Franco del Valle de los Caídos. Aquest serà a partir d’ara un “lloc de commemoració, record i homenatge a les víctimes” de la Guerra Civil, on “només podran reposar les restes mortals” dels morts en la contesa. El decret modifica la llei de Memòria Històrica del 2007 i declara “d’urgent i excepcional interès públic, així com d’utilitat pública i interès social, la immediata exhumació i el trasllat de les restes mortals” del dictador. Aquesta decisió, afirma, reuneix els requisits constitucionals d’ “extraordinària i urgent necessitat”, i compleix una proposició no de llei de l’any passat i els “reiterats requeriments” de l’ONU sobre aquest afer: “La presència al recinte de les restes mortals de Francisco Franco dificulta el compliment efectiu del mandat legal de no exaltació del franquisme i el propòsit de retre homenatge a totes les víctimes”.

Preveient el decret del govern, un grup de 181 militars a la reserva s’hi avançà signant un manifest en el qual denunciaven la “campaña infame” que està duent a terme “la izquierda política” per desprestigiar el dictador Francisco Franco (el qualificatiu és meu, no d’ells), amb la “perversa pretensión” d’exhumar les seves restes del Valle de los Caídos.

En el document, titulat “Declaración de respeto y desagravio al general Francisco Franco Bahamonde, soldado de España”, aquests gairebé dos-cents militars retirats demanen respecte per la “figura militar del general” que, segons ells, ha estat “vilipendiada hasta extremos inconcebibles” des de l’ “empeño visceral de revancha” de l’Executiu socialista de Pedro Sánchez. També subratllen que Franco accedí a la Guerra Civil per exercir de “mando único de la España agredida y asediada por el comunismo internacional aceptado y adoptado por el Frente Popular”.

L’objectiu, doncs, de l’exhumació és, segons aquest comunicat, “hacer desaparecer definitivamente” el “principal artífice” de la història d’Espanya. En aquest sentit, han instat als “directores y actores de esta campaña infame, a retomar la verdad histórica”, així com a acabar amb el que han qualificat de “perversa pretensión” d’exhumar les restes de Franco del Valle de los Caídos. Només així -asseguren- es podria posar punt i final a la destrucció d’aquest lloc “todo un símbolo la reconciliación” del conflicte armat.

Com podeu veure, són moltes les afirmacions que es fan en aquest text emparant-se en el principi constitucional (certament no franquista) que proclama la llibertat d’expressió dels ciutadans espanyols, i que, per això mateix, es troben exposades a la crítica, també lliure, dels qui en dissenteixen, entre els quals jo m’incloc.

Sense arribar a l’extrem d’aquesta proclama, també el PP i C’s han mostrat el seu desacord amb el Govern, i ho han fet amb l’argument que no es donen les circumstàncies per procedir amb un decret, l’aplicació del qual és reservada, segons es recull a la Constitució, “en el cas d’extraordinària i urgent necessitat”. Begoña Villacís, portaveu de C’s a l’Ajuntament de Madrid, ha defensat com a “fórmula adequada” una llei que permeti el seu pas pel Congrés i tingui un pla més enllà de treure el dictador” de la seva tomba. Tanmateix, ella creu que això s’ha de fer, però no d’aquesta manera. “Nosaltres -afirma- tenim un pla per convertir el Valle de los Caídos en alguna cosa positiva, dotant-lo d’un altre nou significat que inclogui la paraula consens i concòrdia”.

El fet significatiu, més enllà de les opinions vessades, és que quaranta-tres anys després de la mort de Franco la història es torna a creuar amb el dictador que es va imposar militarment a més de mitja Espanya i que només el temps el va poder derrotar en un llit d’hospital. De tota manera, i a pesar de la contundència del manifest dels 181 militars, hem de reconèixer que l’anunciada exhumació de les seves restes al Valle de los Caídos ha generat un debat de dimensions limitades, més pròpies del que finalment ha acabat sent la figura del dictador: una ombra del passat que tothom (tret, potser, d’aquests 181 militars nostàlgics de la dictadura) vol deixar enrere. Poc a veure, per tant, amb la sorollosa guerra de les esqueles (i la publicació d’enormes necrològiques de caiguts d’un o altre bàndol) que va suscitar el projecte de llei de Memòria Històrica, impulsat pel socialista Rodríguez Zapatero fa una mica més de deu anys. Fins i tot les forces de centre-dreta han abandonat avui l’apocalíptica bel·ligerància de llavors. Alguna cosa, per tant, ha canviat en les profunditats de l’opinió pública espanyola, ja que l’any 1995, vint anys després de la mort del dictador, la meitat dels consultats encara assegurava que el franquisme “va tenir coses bones i dolentes”, mentre que, fa tot just una dècada, aquesta mirada laxa envers el passat s’havia vist substituïda per una visió més crítica d’un període del qual només se’n sentia orgullós un 1% de la població. (Font: CIS, publicat per “La Vanguardia”).

I la millor prova que la figura de Franco s’ha convertit en un fosc fantasma que es dilueix en la memòria de les noves generacions són els índexs de suport a la democràcia. L’abril passat, un 86% dels consultats pel CIS consideraven la democràcia “preferible a una altra forma de Govern” (i menys d’un 5% admetia un Estat autoritari “en certes circumstàncies”). Aquesta taxa suposa gairebé 20 punts més que fa tres dècades. Sembla evident, per tant, que les resistències a enterrar la dictadura i els seus símbols no fan més que disminuir.

Tanmateix, no deixa de ser curiós observar que, mentre durant els anys de la transició política de la dictadura a la democràcia, els polítics de l’època mostraven un gran interès a evitar enfrontaments, a passar pàgina i afavorir la implantació i el progrés del sistema democràtic que s’estava construint amb respostes inclusives que pretenien soldar un projecte comú i evitar fractures irreversibles (a pesar de les morts que causava ETA i dels intents de recessió i fins de cop d’estat emparats per militars -recordeu el 23-F-), avui, en canvi, veiem com una dreta desacomplexada (PP i C’s, especialment) sembla que hagi oblidat aquell esperit de concòrdia i no dubti a l’hora de llançar-se directament a la jugular de l’esquerra que ara ostenta el poder.

Reflexionant sobre això, penso, amb Antoni Puigverd, que devem aquest canvi bàsicament a José María Aznar, que trencà la lògica del consens inclusiu i enterrà la cultura de la transició. “Amic-enemic” va ser l’eix de la seva nova dinàmica. I des d’aquell moment, la contenció amb què Felipe González s’havia encarat a les misèries del franquisme no va trobar equivalent amb Aznar, el qual va desacomplexar la dreta espanyola i els seus fonaments ideològics. Sense oblidar les privatitzacions d’Estat, amb les quals va blindar els poders econòmics tradicionals.

“Aquella dreta desacomplexada -escriu Puigverd- va generar una nova hegemonia a Espanya (ara bifurcada en PP i Cs). Però també una dinàmica conflictiva que s’està cronificant: el plet català i el retorn de les dues Espanyes, que va iniciar Zapatero, el qual va caure en el parany tot responent de manera simètrica a l’estratègia d’Aznar. Tenim doncs que, des d’Aznar i Zapatero, “la batalla de la memòria situa els dos bàndols de la guerra en un nou escenari, que ja no és bèl·lic, per sort, sinó polític i retòric. Ja no es guerreja: es fa política; però els dos bàndols persisteixen.”

La conclusió que de tot això se’n treu és que aquesta lògica només canviaria si els líders de cada bàndol reconeguessin els errors dels seus avantpassats directes i reparessin les víctimes de l’altre. “La reconciliació, base del patriotisme -ha escrit Puigverd-, només és possible si, a més de reclamar el que et pertoca, pagues els teus deutes a la història.” Això ho hauríem d’entendre tots. També els 181 militars signants del manifest, amb el qual demostren que estan a les antípodes d’aquesta proposta.