Archive for gener de 2009

Retorn a les cavernes

31 gener 2009

Demà diumenge, 1 de febrer, Gilles Bernheim serà investit oficialment com a gran rabí de França. Amb aquest motiu concedia una entrevista a Le Monde al llarg de la qual criticava la decisió de Benet XVI de treure l’excomunió a quatre bisbes integristes, un dels quals, Monsenyor Williamson, havia fet declaracions negacionistes de l’holocaust.

“Aquest anunci –deia el rabí- m’ha fet molt de mal en tant que jueu i en tant que militant del diàleg entre les religions. Negar l’holocaust és insultar la memòria dels sis milions de jueus morts en els camps de concentració. Les opinions de Monsenyor Williamson són abjectes. A França i a Alemanya, negar l’holocaust està castigat per la llei. Un cop em va passar l’ensurt, he escoltat les condemnes dels meus amics cristians. Sí “aquestes propostes no són les d’un cristià”, com ha dit Monsenyor Barbarin, arquebisbe de Lyon.

”A més, jo tinc avui moltes preguntes sense resposta. Com és possible que el papa pugui ignorar el negacionisme de Monsenyor Williamson? Si l’aixecament de l’excomunió és una convidada a la reconciliació, com podem reconciliar-nos amb qui s’exclou de la cristiandat amb aquestes opinions? Com podem dialogar amb qui veu en la negació de l’holocaust només una opinió personal? I què passarà ara si els quatre bisbes que ja no estan excomunicats continuen refusant el Vaticà II i l’encíclica “Nostra Aetate” (la declaració adoptada l’any 1965 pel concili Vaticà II en què s’afirma el lligam històric entre el judaisme i el cristianisme)?

”Aquestes qüestions m’inquieten –conclou el rebí-. Com molts cristians i jueus, jo espero respostes clares”.

Certament és difícil d’entendre aquesta decisió papal. No tant pel perdó, que és un gest profundament cristià, com pel fet que passa per damunt d’unes actituds i d’unes opinions terribles, com si aquestes no tinguessin importància. Com si no fos greu l’actitud d’aquests bisbes rebels que no han rectificat una sola coma en les seves posicions. És que hi combrega el papa? Segur que no, però això no basta perquè la seva actitud sigui entenedora.

De fet, dijous passat, el consell central dels jueus d’Alemanya va trencar la seva relació amb l’Església catòlica tot criticant el papa d’haver “donat suport” al negacionisme. D’altra banda, el gran rabí d’Israel ha anul·lat un encontra previst per al mes de març al el Vaticà. A Suïssa, 200 clergues i teòlegs han fet saber als seus bisbes la preocupació que tenen per la rehabilitació dels integristes, decisió que s’inscriu, segons ells, en una sèrie de “decisions fortament regressives”. A França, una cinquantena d’intel·lectuals catòlics de totes les tendències han signat una petició, publicada a la revista “La Vie” demanant “una condemna clara de l’opinió de monsenyor Williamson” pel papa.

Però més enllà d’aquest afer concret, molts catòlics estan –vaja, estem!- preocupats pel fet que Benet XVI doni la mà a aquest corrent cismàtic molt proper als moviments polítics d’extrema dreta. Els 150.000 integristes que formen part de la “Fraternitat de Sant Pius X” són difícilment acceptables per les seves posicions crítiques respecte de les orientacions del concili Vaticà II en matèria de llibertat religiosa i respecte del diàleg amb les altres confessions. Per això em preocupa i molt aquesta actitud papal, que s’inscriu en un context clar de retorn a les cavernes.

El difícil exercici del periodisme

23 gener 2009

La meva dona em passa una entrevista que Juan Cruz va fer a Jean Daniel (fundador de Le Nouvel Observateur), que publicava a El Pais de fa unes setmanes. El subtítol és molt clar: “La capacidad de hacer el mal que tiene el periodista es devastadora”. I té raó perquè la publicitat que comporta el periodisme –i no diguem ja la difusió per Internet- és incommensurable. Com diu Daniels, “en un día o en una hora se puede deshacer una reputación, se puede transformar a alguien que tiene fama de ser honesto en un terrible malhechos. Es un poder terrible”.

Això ens du a l’exercici de la responsabilitat. I sovint a la renúncia al poder, a l’èxit fàcil o a la fama injustificada, perquè tot va una mica lligat. I ens du també a l’exigència d’una una sòlida formació, que no sempre va lligada a l’exercici d’aquesta professió –la de periodista- que (naturalment que amb grans excepcions) té el perill de dur a qui la practica a haver de parlar de tot sense saber gairebé res.

A l’entrevista hi ha un paràgraf que em sembla molt significatiu. Cruz demana a l’octogenari periodista francès com va arribar al periodisme i ell respon: “Por casualidad. En mi generación, los jóvenes con posiilidades de escribir no diferenciaban entre la filosofía, la literatura, el compromiso político y el periodismo. Los dioses de esta época eran americanos: Hemingway, Dos Passos, Steinbeck…; en Francia, Malraux… Era gente que lo hacía todo: el compromiso político, la literatura, la filosofía y el periodismo. Así que cuando se es joven y se han cursado estudios de humanismo no es necesario hacer una elección entre los cuatro. Si se elige uno se eligen también los otros.”

Fa uns dies, amb motiu d’un dels molts premis literaris o d’investigació que es donen a Menorca amb motiu de la diada de Sant Antoni, un dels jurats es queixava, no tan sols del poc nivell dels treballs presentats, sinó la pèssima sintaxi i ortografia que constataven en alguns dels originals que optaven al premi. És clar que, avui com sempre, hi ha escriptors bons i dolents, però la literatura, el periodisme, la filosofia, l’assaig… mai no són espais tancats, ans sempre viuen en una comunicació constant, aquesta que uneix el ciment de l’humanisme, una matèria polièdrica que esdevé contrària a l’especialització, i que només s’adquireix a partir d’una immensa curiositat i amb moltes hores de lectura, de treball i d’esforç.

Més enllà dels avenços de la tècnica, avui, les societats han esdevingut més riques, però no necessàriament més cultes. I la cultura humanística no s’adquireix només amb diners, ni tampoc amb presses. Vol un llarg aprenentatge i un inequívoc afany de superació. Quan una persona aconsegueix un mínim exigible en aquest camp, després pot optar per fer aquest periodisme de què parlava Camus, el que ell definia com “la informació crítica”, una informació que, no només demana calma i contrast, sinó també consciència i responsabilitat.

La inoportunitat d’un sermó

17 gener 2009

Ahir vaig assistir al sopar de Sant Antoni organitzat, com cada any, pel diari “Menorca”, on es proclamen els guanyadors d’una sèrie de premis instituïts per aquest mitjà de comunicació i on també es proclamen els qui, a judici dels lectors (amb la mediació d’un jurat) han estat els protagonistes de l’any en activitats econòmiques, socials o culturals. Sol haver-hi bon ambient i és un lloc on et trobes amb gairebé tothom, el pa i la sal de la nostre petita societat menorquina: polítics, empresaris, professionals liberals, esportistes, gent del carrer, etc. etc.

Al final, després de la proclamació dels premis, va tancar l’acte el bisbe administrador apostòlic de Menorca, monsenyor Jiménez. Això, que als meus lectors que no siguin del país pot estranyar, es deu al fet que Editorial Menorca –l’editora del diari- és una societat de la qual el bisbat té el 70 per cent de les accions i que, per això mateix, és qui domina el Consell d’Administració.

Això no es bo ni és dolent, és només una dada objectiva que no ha estat cap inconvenient perquè s’anés construint un diari que pugui servir el poble de Menorca amb rigor i amb independència dels grans grups econòmics. És clar que també té les seves servituds (que les té també un diari que domini el clan Polanco, posem per cas), com per exemple, la que vam haver de suportar els comensals ahir quan ens vam trobar amb un bisbe que no va saber situar-se en el lloc adequat i que, en tost de dir unes paraules ad hoc en un sopar on hi havia gent de tot pelatge, ens va envelar un sermó en tota regla, com si les persones que érem allí (més de quatre-centes) fóssim feligresos de la Catedral.

Jo no tinc res en contra de l’ideari deontològic cristià que presideix el diari “Menorca”. Aquest és un ideari que l’obliga a respectar i a difondre els valors de l’Evangeli. I per tant, a ser just, a ser veraç, a ser honest, a no mentir, i fins a defensar segurament els principis d’aquest “humanisme cristià” que, a partir de Maritain, tothom cita però que difícilment ningú sap explicar de manera entenedora. Però dubto molt que aquest principis deontològics impliquin la creença per part dels principals accionistes del diari que la gent que el llegeix –i menys encara la gent que assisteix a una convocatòria cívica com la d’ahir- sigui per força creient i practicant, i que compra el diari pensant i desitjant que aquest sigui una fulla parroquial. Perquè no és així, ni crec que hagi de ser així.

És evident que els propietaris i dirigents d’aquest diari que es proclama –i sempre s’ha volgut proclamar- “de tots els menorquins” no han de renunciar a res del que creuen, però tampoc no haurien de renunciar a admetre la pluralitat en el seu interior, sempre que aquesta sigui democràtica i respectuosa. I em sembla molt bé que, des de les seves pàgines i des de l’editorial, es defensin valors profundament cristians, però mai no haurien d’oblidar que un diari d’informació general és un diari d’informació general i no és el butlletí del bisbat, ni una fulla parroquial, ni tampoc un catecisme. I que la gent que el segueix, i que accepta d’anar gustosament a actes lúdics com el d’ahir, i que ho fa en una data tan notable per a tots els menorquins com és la de Sant Antoni, la festa gran del poble de Menorca, no és –ni necessàriament ha de ser- la gent que, posem per cas, segueix amb pancartes i aplaudeix les manifestacions que, bé en defensa de les seves idees, o bé per criticar durament el govern espanyol, omple sovint, rere determinats cardenals, la plaça Colon de Madrid. És per això que dic que el nostre bisbe no va saber entendre on era, ni qui érem els més de quatre-cents comensals que ens assèiem al seu voltant quan ens va etzibar aquell sermó.

Arxivada la causa contra el Nacionalisme Basc

12 gener 2009

La decisió del Tribunal Superior de Justícia del País Basc ha posat fi a un procés realment esperpèntic contra el lehendakari Ibarretxe i contra els dirigents socialistes Patxi López i Rodolfo Ares, i ho ha fet acudint a un “legalisme”: que “no existe acusación legítima para seguir el juicio oral por no tener esa condición en el procedimiento abreviado la que se formula únicamente por la acusación popular, como concurre en la presente causa”, segons es recull a l’article 782 de la Llei d’Enjudiciament Criminal. I la decisió s’ha pres amb un vot en contra, el del president, que creu que sí que és suficient l’acusació popular per dur endavant el procediment.

Més allà de posicions que no comparteixo, la del lehendakari en què destacava l’absurditat de considerar un delicte el fet de reunir-se amb dirigents de la il·legalitzada Batasuna per parlar de solucions polítiques al País Basc quan per aquells mateixos dies el govern de Rodríguez Zapatero negociava (suposo que a través d’intermediaris) amb la direcció d’ETA, no tenia cap sentit.

Això de banda, serà interessant de veure si s’acaba confirmant aquesta teoria, que ja es posà en marxa amb el cas contra el banquer Botín, segons la qual l’acusació popular no és suficient per endegar aquest tipus de procediments penals quan no va seguida de l’acusació pública. I dic que serà interessant perquè, si bé pot semblar que treu drets a la ciutadania, del que no hi ha dubte és que evita d’alguna manera la politització de la justícia. I en el cas que ens ocupa la cosa és evident. En aquest cas, el que pretenia la gent del Foro de Érmua no era tant d’acusar i de condemnar Ibarretxe com d’acusar i condemnar el Nacionalisme Basc i la seva política. I això no és un bon camí.

I si ens hem de felicitar de la decisió del Tribunal per la raó que acabo d’exposar, també ho hem de fer perquè amb la seva decisió ha evitat que aquest nacionalisme, representat per Ibarretxe, pogués continuar la via victimista que el judici li oferia i que ell pensava aprofitar fins al moll de l’os.

La dificultat d’analitzar el conflicte

8 gener 2009

Mentre viatjo en l’Euromed en direcció a València, llegeixo el conjunt d’articles i de reportatges que fan referència al gran conflicte que afecta l’Orient Mitjà amb la invasió de la franja de Gaza per Israel després d’uns dies de bombardeigs. La cruesa de les imatges que ens ofereix aquest dies la televisió i la premsa és de tanta magnitud, sobretot quan veiem els ulls inerts de tants i tan petits infants rere els quals hi imaginem horroritzats la imatge dels nostres fills o, en el meu cas, dels nostres néts, que es fa difícil expressar la nostra opinió amb un cert distanciament i amb alguna objectivitat, entre d’altres coses perquè el dolor és personal i subjectiu i difícilment admet objectivacions fredes o neutrals.

Podem començar dient que la resposta d’Israel és salvatge i desproporcionada, encara que no sé en aquest cas en què consistiria la proporció en un conflicte entre un estat democràtic (per molt que el puguem considerar brutal) i els dirigents d’un territori (Hamas), en guerra civil amb l’autoritat palestina presidida per Mahmud Abbas, els quals, amb el suport de Síria (una dictadura) i l’Iran (una democràcia islàmica) no sols no reconeixen Israel, sinó que s’ha proposat destruir-lo fins que aquest estat deixi d’existir.

D’altra banda, la ruptura de la treva es va produir per decisió de les autoritats del territori palestí, amb un plugim de bombes artesanals o de coets de morter contra un estat que, no sols és legítim, ans també posseeix un arsenal molt superior. En què hauria consistit una “resposta proporcionada” d’Israel?

No negaré que la guerra total que s’està produint (en el moment en què escric aquestes notes sembla que ja hi ha gairebé mil morts i milers de ferits greus) és un desastre de grans proporcions que enclou una enorme injustícia, perquè produeix dolor, mort i, el que és potser més greu encara, un odi que costarà generacions d’apaivagar. A més, és dubtós que aquesta “guerra absoluta contra el terrorisme” duta fins al final –fins a la destrucció de Hamas-, com assegura Israel, pugui aconseguir el seu objectiu. Perquè… ¿es pot lluitar contra una idea? O més exactament, ¿és pot exterminar una idea creant més i més odi entre la gent que la sustenta o és susceptible de poder-la sustentar? Em sembla francament difícil, perquè de les cendres dels morts de Hamas naixeran nous enemics que emprendran la mateixa idea que els hebreus volgueren aixafar. I si es destrueix Hamas hi quedarà Hezbollàh, aquest col·lectiu de fanàtics que pretén imposar un règim teocràtic i que, en nom de Déu (Hezbollàh vol dir “el partit de Déu”) pretén destruir Israel i imposar la construcció d’estats islàmics presidits per la sharia. I això, amb el suport de Síria i de l’Iran, encara que sense la aquiescència (això gràcies a Déu) de molts altres països àrabs.

Arribo al final d’aquesta reflexió i m’adono que, com era previsible, no aporta res, perquè difícilment és possible fer lluir la raó en un conflicte que presenta tants caires i tanta “sinrazón” (paraula, aquesta, molt clara i que no se m’acut en la meva llengua), un conflicte en què tots són culpables i que no aconsegueix sinó més dosis de dolor, de mort i de misèria.

Podem, doncs, criticar Israel i encertarem. Però no és suficient per aconseguir aquest objectiu –avui utòpic- de pau a l’Orient Mitjà. I encara us diré més: és segur que Israel forma part del problema, però també de la solució. El que dubto molt és que es pugui dir el mateix de Hamas, que segur que forma part del problema però difícilment de la solució.

Gaza

2 gener 2009

Aquests dies, mentre una part del món vetlla per la pau, les imatges feridores dels atacs israelians a Gaza ens deixen sense alè. Mort, destrucció i sofriment s’abat sobre un territori d’unes dimensions inferiors a la de Menorca i poblat amb més d’un milió d’habitants que emparen les bombes amb hospitals sense medicaments, sense sang i amb instal·lacions precàries o destruïdes.

No seré jo qui oblidi la irresponsabilitat de Hamas, que va trencar la treva llançant un plugim bombes de morter, algunes fetes a casa i d’altres adquirides en el mercat internacional d’armes, que no auguraven res de bo. I la insensatesa no pot sinó despertar més insensatesa encara.

De fet, Israel acaba de tancar provisionalment Cisjordània i sembla que es disposa a fer un atac per terra contra Gaza, decidida a destruir Hamas fins allí on li sigui possible. D’entrada, els bombardeigs no han fet sinó preparar el terreny per a una ofensiva gran i definitiva (si és que potser definitiva la desaparició de Hamas).

El que es fa difícil d’entendre és la insensibilitat de les autoritats israelianes davant el desastre. Ahir, clamaven al cel les declaracions que feina la ministra d’afers exteriors –i candidata a la presidència del govern-, Tzipi Livni, en què negava que a Gaza hi hagués un problema humanitari. Per això no contemplava la possibilitat d’una treva de 48, en els termes que havia demanat la Unió Europea.

Resoldrà alguna cosa Sarkozy amb el viatge que ha programat a El Cairo, Ramala, Jerusalem, Damasc y Beirut?

El camí cap al no-res

1 gener 2009

Que els seguidors de la dita revolució cubana –que avui compleix cinquanta anys- s’entestin a seguir el camí emprès malgrat el seu fracàs es pot comprendre perquè, al cap i a la fi, ells són els qui ostenten el poder i, doncs, els privilegis que se’n deriven. Això justifica, o més aviat explica, per què tanquen els ulls a una realitat que és del tot insuficient per satisfer l’afany democràtic i el progrés econòmic i social de tot un poble, que d’altra banda s’enfronta a un embargament, penso que injustificable, per part dels Estats Units, que encara li fa més difícil la seva complicada situació.

Però si un afany de mantenir el poder i els privilegis podria explicar el perquè d’aquest entestament dels líders cubans, el que ja resulta més difícil és entendre què hi pot veure de positiu una part de la societat basca en l’actuació salvatge d’ETA. És l’idealisme? Però quin idealisme? Encara hi ha algú a Euskadi que pugui creure que per la via dels atemptats s’aconseguirà algun progrés? Que s’expandiran algunes –les seves- idees?

L’única cosa que sembla clara per a gairebé tothom és que el tipus de nacionalsocialisme que propaga ETA i els seus braços polítics mai no serà majoritari al País Basc, i que, per tant, mai no podrà assolir el poder per la via democràtica. Potser per això ho intenten amb les bombes. Però, algú pot creure encara que per aquesta via del dolor i de la barbàrie aconseguiran cap dels seus objectius polítics?

Potser ens haurem de plantejar si de veritat en tenen, d’objectius polítics, o simplement han assolit ja el grau de la irreflexió i de la follia que acaba per ser inherent a tots els sàtrapes i als dictadors.


%d bloggers like this: