Arxiu d'Autor

Rajoy, Rivera… versus Primo de Rivera?

10 Desembre 2017

Escoltant aquests dies les proclames de Rajoy i de Rivera a la campanya electoral catalana, m’he recordat de Primo de Rivera quan, l’any 1923, suspesa ja la Constitució de 1876, el dictador va voler atreure’s importants sectors de la burgesia catalana per formar un moviment espanyolista que tingués el suport de la societat civil, i ho va fer en dues reunions que van tenir lloc a la seu de la Capitania General de Catalunya. (1)

El capità general de la regió, Emilio Barrera, es dirigí a una sèrie de personalitats influents en la política catalana (la majoria havien exercit el càrrec de diputat o senador), citant-los a una reunió que havia de tenir lloc a les 12 del migdia a la seu de Capitania. Foren convidats militants de la Unión Monárquica Nacional, de la Federació Monàrquica Autonomista i un bon grapat d’industrials, banquers i advocats de prestigi.

Després de la primera reunió preparatòria, dirigida pel general Barrera, que tingué lloc el 8 de gener de 1924, la de l’endemà va ser presidida pel mateix Primo de Rivera, el qual va manifestar que s’havia permès cridar a amics seus de diferents partits polítics per veure si era possible “arribar a una patriòtica concordança en bé d’Espanya i de Catalunya”. Puntualitzà d’entrada que “no es tractava de constituir un nou partit, sinó tan sols una organització de patriotes de bona voluntat que curessin els estralls que l’espanyolisme havia sofert a Catalunya”. I això perquè, en la seva opinió, “Catalunya estava excessivament catalanitzada” i no “convenia, per tant, fer cap propaganda perquè ho esdevingués més”.

Primo de Rivera deixà clar que, a parer del Directori, “el que convenia era precisament espanyolitzar-la i que, per a aconseguir-ho, el govern estava disposat a realitzar tota mena d’esforços”. I no amagà quins eren els principals agents d’aquest procés de catalanització que calia combatre. Ho eren “l’Escola i a l’Església”. De l’escola ja ens n’ocuparem nosaltres –va dir-, mentre que, per neutralitzar l’acció de l’Església, que atacà tot seguit fent-la culpable d’una prèdica regionalista “des de la trona” que havia donat uns fruits separatistes, va fer saber als presents que havien demanat la intervenció del Sant Pare, el qual –afegí- s’havia mostrat propens a complaure’ls.

En aquesta declaració de principis, Primo de Rivera seguí afirmant que “sols hi ha una Nació, que és Espanya, i, per tant, sols es podia tolerar una bandera, l’espanyola”. Era, doncs, rellevant que ningú deixés de conèixer el castellà, “que és la llengua espanyola”. Tanmateix, reconeixia condescendent l’interès del teatre i de la literatura en català, i confessava “que la llengua catalana és grata en llavis femenins”.

Afirmà que reconeixia la bona fe dels regionalistes que l’acompanyaven en aquella reunió en fer certes propagandes polítiques (de caire catalanista), però es veia forçat a reconèixer que el poble n’havia tret conseqüències exagerades que havien traspassat el límit del que era lícit.”.

Parlant de límits, defensà la impunitat del seu govern per haver “destituït d’una escola, per separatista, un professor, el nom del qual no recordava”, i justificà que acabessin de “nomenar Degà de Medicina a un senyor que no reunia les condicions legals, i per tant, faltant a la Llei, perquè els sis Srs. Catedràtics als quals per antiguitat els corresponia, no reunien les condicions necessàries de compenetració amb l’ideari espanyolista del Directori”. Dit això, afegí que no s’estava d’exposar-los aquests exemples perquè “entenguessin que d’igual manera estaven disposats a saltar per sobre de l’impediment legal, per a evitar que exercissin càrrecs d’influència en l’opinió pública persones que simpatitzessin amb les tendències condemnables”.

Tanmateix, el diàleg no va discórrer pels viaranys que havia pretès Primo de Rivera, ja que tret dels homes de la Unión Monárquica Nacional, la resta no va secundar cap de les propostes del dictador, el qual, abans de tancar la reunió, va dir que “es veia precisat a manifestar que Catalunya era una regió com les demés d’Espanya”. Per tant, les regions espanyoles “podien passar totes amb una llei igual”.

Per acabar, Primo de Rivera va treure unes quartilles escrites que havia redactat prèviament, el text de les quals –va dir- desitjava sotmetre a la consideració dels qui s’havien reunit en aquella sala perquè hi reflexionessin. I afegí que, en la seva opinió, “ningú que estimés Espanya i Catalunya es podia negar a firmar(-les)”. Constituïa un “Manifiesto al País” que glosava les manifestacions que Primo de Rivera els havia fet de viva veu. Però no les va signar ningú –diu la crònica publicada el setmanari La Rambla en l’edició del 17 de març de 1930 -. I “es va aixecar la sessió a tres quarts de sis de la tarda.

El 12 de gener de 1924, tres dies després d’aquesta darrera reunió, Primo de Rivera va dissoldre totes les diputacions provincials, excepte les forals basconavarresses, ja que, segons ell, el regionalisme podia contribuir a desfer la gran obra d’unitat nacional. Immediatament, van ser designats pels governadors civils els nous diputats provincials, tots ells espanyolistes, i Alfons Sala i Argemí, comte d’Egara i líder de la Unión Monárquica Nacional (únic col·lectiu polític que, a Catalunya, donà suport a la Dictadura), va passar a presidir la Mancomunitat. En el discurs de presa de possessió, Alfons Sala va dir: “Tenemos nosotros, como catalanes, el íntimo deber de conciencia de hacer todo lo posible para que, de una vez, se encaucen esos problemas que agitan todavía la vida de Cataluña y que han puesto muchas veces en conmoción la vida de España”. Tanmateix, pocs mesos després d’haver pres possessió del càrrec, les tensions entre el nou president i Primo de Rivera es van fer evidents i va dimitir. En el fons, Primo de Rivera no podia admetre l’existència d’aquella corporació perquè  temia que, en unes altres mans, pogués esdevenir “un petit Estat” capaç de fer mal a Espanya.

Quan el 20 de març de 1924 va entrar en vigor l’Estatut provincial dissenyat per Calvo Sotelo, les poques funcions de coordinació que encara assumia la Mancomunitat van passar a la Diputació de Barcelona, que va ser l’encarregada de  liquidar definitivament els darrers assumptes que ostentava la Mancomunitat. Així acabà la primera experiència autonòmica de Catalunya.

Confiem que no acabi així l’actual.

——

(1) Per qui tingui interès de conèixer aquests fets de manera més extensa pot fer-ho llegint el meu article “L’intent frustrat de Primo de Rivera per forjar un moviment espanyolista a Catalunya”, al darrer número (el 78) de  la revista RANDA.

Anuncis

Carta al Cardenal Cañizares

3 Desembre 2017

Eminència: Veig que no us heu emmordassat gens a l’hora de concedir unes sucoses declaracions al diari madrileny La Razón, on asegureu que “Cuando se genera odio, una violencia que no es simplemente violencia física sino agresión al contrario, eso no es ser cristiano”, afirmació que he de compartir com a persona i com a creient i membre de la vostra mateixa Església. Tanmateix he d’afegir que la frase em preocupa quan, pel que heu dit tot seguit, veig que pressuposeu que aquesta generació d’odi l’ha provocava el moviment independentista. No d’altra manera es pot entendre la contundent afirmació que “el independentismo ha suscitado odios que no existían”, la qual cosa deixa clar que, des del vostre punt de vista, tot l’odi que han manifestat els sectors nacionalistes espanyols més radicals contra qualsevol manifestació del catalanisme (penseu en els energúmens que van assaltar violentament el Centre Blanquerna de Madrid) és provocat pels independentistes. Si fa no fa, la vostra suposició es pot equiparar a la d’aquells jutges que pressuposen que la violació d’una dona sempre sol ser la conseqüència directa d’una falta de pudor de la mateixa violada. És allò de “si no hagués dut aquella falda tan curta…, si no s’hagués presentat amb aquell escot tan provocatiu…”

Heu acusat durament el líder d’ERC, Oriol Junqueras de recolzar-se en l’Església per defensar el secessionisme, cosa que jo no li he sentit ni llegit mai. Sí, en canvi, li he escoltat que no era partidari de la violència amb frases com aquesta que pronuncià davant la jutgessa de l’Audiència Nacional: “Violencia, nunca, jamás, por muchas razones. Soy creyente. Mis convicciones me alejan y me impiden cualquier acto violento de cualquier forma”. I no sols us heu despatxat a gust contra el senyor Junqueras, sinó també contra el vostre company en l’episcopat, monsenyor Novell, del qual heu dit que està “confós” i que “tergiversar la verdad histórica no es amar a Cataluña”.

Jo, eminència, no sóc independentista, ni devot del senyor Junqueras, ni conec tan sols monsenyor Novell, però cada vegada que us escolto em fa l’efecte que esteu molt a la vora de la concepció que Pius IX tenia de com els cristians havien d’exercir la política. Ho dic perquè recordo molt bé que, referint-vos a la política de Rodríguez Zapatero, afirmàreu el 2008 a Il Corriere della Sera que “el govern espanyol ha aprovat lleis que neguen l’evidència de la natura i de la raó, que confien a l’Estat la formació moral dels joves, que es proposen fundar una nova cultura sobre una concepció falsa de la llibertat”. Gruixudes paraules, certament. I el 2016 protagonitzàreu una sorollosa campanya de protesta i de desgreuge a València contra el col·lectiu de gais i lesbianes, el quals no em sorprendria que, en la vostra manera de comprendre el món, fossin també responsables de l’odi que provoquen en molts energúmens de la dreta radical espanyola, que sovint els assalten i ataquen perquè són diferents. I, des d’un punt de vista ben oposat, també recordo els grans elogis que vau dedicar a la darrera alcaldessa de València, la senyora Rita Barberà, de la qual vau dir, des de la vostra catedral metropolitana, que havia estat perseguida injustament com Jesucrist, tot referint-se a les crítiques que va rebre dels mitjans de comunicació.

M’he volgut referir a Pius IX, eminència, perquè aquell papa va ser el darrer dels pontífexs catòlics que, d’una manera clara i rotunda, va establir una clara trinxera ideològica entre el catolicisme i el liberalisme, trinxera que el prevere sabadellenc Sardà i Salvany va concretar en aquell famosíssim llibre “El liberalismo es pecado”, i que, des de la política, defensà don Cándido Nocedal, líder del Partit Carlista, el qual s’havia proposat fer un vertader monopoli de la religió, valent-se d’ella perquè prevalgués el principi que no hi havia més catòlics que els afiliats al seu bàndol i que aquests eren els únics que sostenien a Espanya el moviment religiós.

Don Antoni Maura -i us cito Maura perquè és un símbol d’aquest conservadorisme espanyol que tant estimeu, encara que, als seus inicis, va ser liberal-, quan va decidir d’entrar en política, va sofrir l’embat de l’integrisme papal i carlista, fins al punt que s’hagué d’enfrontar a l’oposició del seu germà Miquel, que era prevere i dirigia un diari carlí a Mallorca (El Áncora), perquè, en opinió d’aquest, el Partit Liberal de Sagasta era un partit clarament pecaminós. Ell, però, li va respondre amb serenitat i afecte, perquè Maura, eminència, entenia que “l’Església havia de ser imparcial” -són paraules seves-, i en una carta privada que va donar a conèixer el pare Amengual, li diu que el prestigi de l’Església no li vindrà de les aliances amb els que necessiten del seu auxili per a les seves causes polítiques, sinó “de l’equitat amb què vulgui tractar tothom” (i suposo que en aquest “tothom” també cal incloure-hi gais, lesbianes, independentistes, locutors de TV3 i… vaja!, tota aquesta gent que, segons el senyor Garcia Albiol, no mereix el qualificatiu de “normal”).

Diguem, però, que això que defensava Maura era difícilment acceptat pels sectors carlistes i integristes que, enemics acèrrims del liberalisme i de les noves llibertats que aquest proclamava, no tenien més que dos objectius: restaurar el poder temporal del pontificat i restablir la unitat religiosa a Espanya. Per això Maura escriu al seu germà: “Tu considerarás este Gobierno –el de Sagasta- como amparador de la irreligiosidad y enemigo de la Iglesia. Discurriendo por ahí, es muy natural que te apene el verme en camino de votar con este Gobierno”. I si bé es mostra del tot contrari a la irreligiositat dels liberals menjacapellans, actitud que ell no s’explica, aprofita per dir que tampoc entén per què “los adictos a la Iglesia (…) no cesan de pugnar contra las ideas políticas del tiempo; buenas o malas, pero del tiempo, y en sí propias, muy compatibles con el más austero espíritu religioso católico apostólico romano.”

Maura, doncs, s’avançà a Lleó XIII, que alterarà el posicionament ideològic del seu antecessor, i encara que demanarà presència de l’Església a l’escola, exigirà acció social, predicació i catequesi, afirmarà per primer cop que, la defensa dels drets del catolicisme s’ha de plantejar per mitjans legals (no lluitant contra els poders legalment constituïts). Aquest era, en efecte, un canvi de plantejament de gran transcendència, una novetat eclesiàstica i doctrinal que contradeia els principis del carlisme i de l’integrisme i canviava de manera rotunda el plantejament del conflicte ideològic. Per això mateix, al Congrés Catòlic celebrat a Saragossa l’octubre de 1890, els bisbes, seguint les directrius marcades per Lleó XIII, ratificaren la participació dels catòlics en la política, fins i tot en el supòsit què haguessin d’acatar una constitució no conforme als principis de l’Església, sempre, és clar, que no aprovessin el que en aquesta hi havia de dolent i es limitessin a treballar per transformar la gestió de les institucions i per posar-les al servei del bé públic.

Em comprendreu, doncs, si us dic, eminència, que jo no faria cap objecció al vostre pensament si diguéssiu a Oriol Junqueras o al bisbe Novell que la defensa de l’independentisme (que permet la Constitució, encara que això no us agradi) s’ha de fer per mitjans legals i no trencant la legalitat espanyola, com tan barroerament han fet ell Puigdemont i tants altres. Però no puc acceptar de cap manera que penseu -i menys encara que prediqueu-, com heu fet a “La Razón”, que no se puede ser independentista y buen católico”. Això, eminència, ho podia dir Sardà i Salvany, Cándido Nocedal i fins i tot Pius IX, però no un cardenal el 2017.

Esclaus de la Contrareforma

26 Novembre 2017

Menéndez Pelayo, que era un conservador, en analitzar el segle XVIII espanyol en la seva magna obra “Historia de los heterodoxos espanyoles”, el defineix com “un siglo nada teológico: las cuestiones canónicas se sobrepusieron a todo (…) la España del siglo XVIII apenas produjo ningún teólogo de cuenta, ni ortodoxo ni heterodoxo”.

Concorda aquesta afirmació amb la que fa un pensador força més progressista, el pare Evangelista Vilanova, a la seva “Història de la Teologia Cristiana”, quan en observar el pensament del XVIII, ens diu que als pensadors espanyols de l’època “els va costar molt deslligar-se d’una escolàstica cega i obstinada a ignorar que a Europa es discutia si calia continuar essent cristià en el marc de les esglésies o si calia seguir la religió natural, o, fins i tot, si es podia continuar creient en Déu”. Per tant, tot i els brots de recuperació intel·lectual que es duran a terme durant aquell segle, conclou l’assagista que “a casa nostra es visqué una il·lustració més aviat casolana, incapaç de remuntar la imparable decadència en la què el pensament filosòfic i teològic s’havia vist abocat”.

De fet, el que entre nosaltres va triomfar no va ser la Il·lustració, sinó la cultura de la Contrareforma, que sorgeix com a reacció a la ruptura que en el pensament cristià provocà el protestantisme, caracteritzada pel rearmament dogmàtic i moral d’un catolicisme amenaçat des del segle XVI i per la crisi del pensament renaixentista, que aboca els estudis filosòfics i teològics a un conservadorisme escolàstic, d’orientació tomista, en els quals la subordinació de la filosofia a la teologia (“philosophia est ancilla theologiae”, la filosofia és serva de la teologia) n’era un paradigma bàsic.

Un escriptor actual, Pedro Vallín, ha anat encara més lluny i ha escrit que “la Contrareforma és a Espanya el que la Il·lustració és a França, la revolució industrial al Regne Unit, el romanticisme a Alemanya o el liberalisme als Estats Units”. Hem estat, assegura, campions del pensament contrareformista, la qual cosa comporta que l’auto de fe sigui encara el mecanisme més genuí de l’acció política: contrició, confessió, abjuració.

Més que els fets en si, el que realment importa és la proclamació pública d’adhesió o de refús, fins al punt que -i és en aquest punt que Vallín baixa a l’arena- aquest mecanisme arriba a condicionar al nostre país qui surt en llibertat sota fiança i qui acaba amb presó incondicional.

En un llarg article que publicà a La Vanguardia -des del meu punt de vista, un dels més interessants que he llegit últimament-, Vallín analitza la realitat política i estructural d’Espanya a partir dels fets polítics més o menys recents, i conclou que la Contrareforma, amb els seus mecanismes de neteja de sang i d’adhesió provada, es deixa sentir encara avui en les formes culturals, a la política i també al periodisme. Així doncs, l’auto de fe, que obligava l’heretge, normalment per mitjà de tortures cruels, a renunciar al seu credo infidel, segueix -diu- molt present en formulacions contemporànies incruentes.

L’autor es fixa en la Llei de Partits de 2002 que José María Aznar va pactar amb José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta llei, que incomodà força al relator de Drets Humans de les Nacions Unides i que molts tractadistes sostenen que és manifestament inconstitucional, establí una clàusula de consciència que és impensable en una democràcia que es regeix per una Constitució com la nostra, que permet que es defensin finalitats polítiques que desborden la pròpia Constitució. En efecte, tots sabem que defensar la independència de Catalunya o d’Euskadi (fins i tot la de Menorca, com han fet alguns intrèpids joves militants de l’Esquerra nacionalista) és legítim. Ningú, doncs, no pot ser condemnat, no ja per pensar, sinó per defensar aquest postulat a viva veu, tot i que no el permet dur a terme l’article segon del text constitucional. I tanmateix, quan en base a aquesta Llei de Partits es va il·legalitzar Batasuna i Euskal Herritarrok, l’al·legació que es va fer en contra seva va ser -com recalca Vallín “el no refús de la violència com a forma de fer política”. La cosa és subtil, però important. Fins i tot dramàtica, perquè això significava que no es condemnava el fet de “donar suport” al terrorisme d’ETA, sinó el fet de “no condemnar els atemptats” de la banda.

La perspicàcia de Vallín l’ha dut a analitzar fets més recents, que responen al mateix principi, com són les acusacions fetes pel recentment desaparegut fiscal Maza, el qual enfocà els interrogatoris als presumptes sediciosos i rebels “exigint-los adhesió a la Constitució i renúncia als seus projectes polítics separatistes”. I no deixa de ser significatiu que els magistrats Pedro Llanera i Carmen Lamela fessin seu aquest argument sobre la puresa constitucional, cosa que van fer, perquè, com diu Vallín -i tots hem pogut comprovar-, “los conversos fueron mejor tratados, los silentes, a prisión.”

El periodista de La Vanguardia va encara més enllà quan, en referir-se a l’exercici de prestidigitació que va fer Puigdemont en proclamar, el passat 10 d’octubre, la suspensió d’una DUI que ningú no havia declarat (com molt bé li va observar Iceta en el discurs de rèplica). Perquè, qualsevol que sigui el criteri que ens mereixi l’actuació de Puigdemont aquell dia, és un fet jurídic incontrovertible que, el 10 d’octubre, no hi va  haver cap declaració d’independència al Parlament (en tot cas, la DUI s’aprovà el divendres 27 d’octubre, per bé que no es publicà al Butlletí Oficial i, per tant, no va ser mai proclamada). Això no obstant, sota l’amenaça de la suspensió de l’autonomia, l’endemà mateix, Rajoy va demanar per escrit a Puigdemont que proclamés aquesta evidència (la no declaració) del seu puny i lletra. I “como si todo el país viviera una alucinación colectiva -escriu Vallín-, periodistas y políticos se preguntaban, ante la hoguera hambrienta, por qué el president no lo decía y salvaba su alma y su carne”.

Així doncs, de la mateixa manera que Mariano Rajoy es negava a negociar amb Zapatero el final d’ETA mentre els seus membres “no renunciessin públicament a la violència”, també s’ha negat a parlar amb els catalans “mentre no renunciïn a fer un referèndum”. I ara que d’ETA fa temps que ha deixat de matar, es nega a les propostes de pacificació i de reconciliació que exigeix el PNV “en tanto que ETA no pida perdón”. Així doncs, penediment, renúncia pública, confessió -com remata Vallín-. Contrareforma!

Ara que no hem de ser parcials en la nostra manera de veure les coses, i per això mateix hem d’observar que, d’aquest esperit contrareformista, no n’estan lliures -ni fer-hi prop!- molts nacionalistes catalans. Observeu, si no, com van abjurar de Santi Vila –Vade retro, Satanas!– quan aquest abjurà de la DUI un dia abans d’aprovar-la i renuncià a formar part del Govern. I això que, ara, poques setmanes més tard, els mateixos que el van reprovar ens diuen que allò va ser poc més que un acte testimonial, i molts d’ells abjuren de seguir amb el procés o bé acaten l’aplicació del 155 de la Constitució, plegant-se a les exigència de la fiscalia. Si fa no fa com si visquéssim immersos en una solemne Auto de Fe.

 

Catalunya-Espanya: és l’hora de l’autocrítica

19 Novembre 2017

Hem estat molts els juristes que, des de la nostra independència de criteri, hem advertit al llarg d’aquesta darrera legislatura que el camí que seguien els diputats de la majoria al Parlament de Catalunya, coordinats amb el Govern de la Generalitat, conduiria a l’abisme. I ho dèiem no perquè ens sentíssim vinculats amb les teories del PP, del Govern de Rajoy o de la premsa madrilenya, monolítica i sempre incapaç d’observar els problemes reals que presenta la societat catalana, sinó perquè érem conscients que el camí que estaven seguint deixava de tenir en compte cinc qüestions fonamentals:

La primera, que la societat catalana és molt plural i que la majoria de què gaudien els independentistes al Parlament no bastava (ni fer-hi prop!) per imposar a tots els altres la independència.

La segona, que la proposta de independència (més encara si volia imposar-se unilateralment) xocava de manera frontal amb la legalitat espanyola, i era d’una ingenuïtat absurda creure’s que, pel sol fet de proclamar la República, la legislació emanada d’aquesta seria la vigent i aplicable al nou Estat. El pas “de la llei a la llei” -deien-, com si la publicació de la independència al Butlletí Oficial de la Generalitat tingués el valor taumatúrgic –o potser hauríem de dir màgic- de convèncer tothom.

La tercera, que semblaven oblidar el poder (legítimament) coactiu de l’Estat per fer observar les normes constitucionals i legals; poder que neix de la llei i que esdevé garantia de la seva defensa (això prescindint de si aquest poder s’usa o no correctament).

La quarta, la pobresa que mostraven els arguments que predicaven la solidesa de l’economia catalana davant la feblesa de l’economia estatal, quan, de fet, tots hem pogut comprovar que les forces econòmiques de Catalunya han actuat en defensa dels interessos propis, castigant durament amb la seva fugida les polítiques que predicaven la desconnexió amb l’Estat.

La cinquena, que era una fal·làcia l’afirmació que Europa (i el món) acolliria la nova república amb els braços oberts, quan hem pogut comprovar que el senyor Romeva no sols no havia aconseguit l’adhesió de cap Estat europeu als seus postulats, sinó que s’ha trobat amb l’oposició tancada i activa de totes les democràcies, que s’han posat del costat de la legalitat espanyola i del seu Govern.

Tots sabem què ha succeït d’ençà la trista votació en què el Parlament aprovava el naixement d’una nova República, que la presidenta de la cambra no s’atreví tan sols a declarar proclamada, i que el Govern de la Generalitat, contravenint el que era lògic en el discurs que havien sostingut fins aleshores, no va publicar al Butlletí Oficial: dissolució del Govern, empresonament de consellers, fugida del president amb alguns dels seus col·laboradors a Bèlgica, intervenció de la Generalitat i convocatòria d’eleccions per al 21 de Desembre. En definitiva, tot el contrari del que perseguien els dirigents polítics catalans.

Però tan lamentable com tot això han estat les actuacions posteriors dels principals responsables d’aquest desgavell, quan, després d’haver-se mostrat intransigents, incapaços d’observar el que una gran majoria de ciutadans vèiem i denunciàvem, després d’haver engrescat milions de persones de bona fe que defensen una causa legítima -la independència-, enganyant-los i fent-los veure que es podia aconseguir pels mitjans que ells havien arbitrat, estan fent unes declaracions que, si bé són positives pel que signifiquen d’autocrítica, no els eximeixen de responsabilitat. Perquè dir ara que “no estàvem preparats per a la constitució d’una nova república”, o “no teníem una majoria suficient”, o “la declaració de la independència tenia tan sols un valor simbòlic”, o “no esperàvem un estat autoritari i sense límits a l’hora d’aplicar la repressió i la violència”, dir tot això és d’un cinisme que, per irresponsable, hauria de ser suficient perquè els ciutadans -i amb més raó els qui sentim el catalanisme com una cosa pròpia- els desqualifiquéssim absolutament.

Més enllà, doncs, de com ha actuat el Govern de l’Estat, més enllà dels errors d’aquest a l’hora d’actuar amb violència, d’incitar a la revenja per mitjà d’un Fiscal General que no pretenia fer justícia sinó reprimir i humiliar els catalans, més enllà que les decisions de la jutgessa Lamela siguin força discutibles des del punt de vista processal, com s’està veient ara per com actua el Tribunal Suprem respecte dels mateixos presumptes delictes, més enllà que, d’una manera global, puguem afirmar que Espanya es mostra incapaç secularment d’entendre la realitat catalana per donar-li una solució viable que pugui satisfer les dues parts contendents… més enllà, dic, de tot això (que no és poc), qualsevol democràcia madura -i la catalana ho hauria de ser- demanaria responsabilitats polítiques als que han conduït el país a una situació tan amarga com aquesta, de la qual Puigdemont i el seus consellers (amb el suport increïble de la coalició Junts x Sí) en són responsables. Situació que ha comportat no sols la decepció de moltíssima gent de bona fe, sinó també la desfeta d’una institució, la Generalitat, que, amb tant d’esforç, es va recuperar el 1977 gràcies a la sensibilitat i l’audàcia d’Adolfo Suárez, de Josep Tarradellas i de les forces polítiques de la transició (avui tan injustament injuriades, blasmades i desacreditades per joves més aviat ignorants).

Molts hem estat els que, des del catalanisme, defensàvem que l’únic camí que podia proporcionar a Catalunya l’encaix que mereix en el marc constitucional espanyol s’havia d’arbitrar “des de la llei” i mai “contra la llei”; però, conscients com érem també de la dificultat atàvica que ha mostrat l’Estat espanyol per entendre aquesta realitat, hem criticat reiteradament i amb duresa la postura del Govern, intentant fer-li veure que el problema de Catalunya no  es podia resoldre tan sols “amb la Llei”, com si aquesta fos sagrada i immutable.

Des d’aquest posicionament, hem acusat de manera reiterada el comportament del Govern de Madrid i, per damunt de tot, la freda  insensibilitat del seu president, Mariano Rajoy, que -deixeu-m’ho dir amb paraules del catedràtic Anton Costa, gallec de naixement i auto confessat no independentista-, “s’ha negat a fer política durant anys, ha menyspreat un procés que afectava milions de persones, ha reduït a pura repressió el que era un conflicte territorial, i encara surt per ràdio i assegura que ha estat molt valent perquè ningú, des de la Segona Guerra Mundial, havia destituït un govern.” Sí, ho ha dit així i s’ha quedat tan ample! És clar que, enardit pel crit bèl·lic d’ “¡a por ellos!”, no en podíem esperar gran cosa.

En definitiva, que l’autocrítica que han fet els responsables catalans de la desfeta em sembla insuficient i més aviat patètica. Queda només superada per la insensibilitat del Govern de Rajoy i dels partits “espanyolitzadors” (aquests que confonen la defensa constitucional amb l’espanyolització de Catalunya), sempre incapaços de posar-se la mà al pit i dir: també nosaltres en som responsables.

 

“La memoria del cuerpo”, de Patricia Almarcegui

12 Novembre 2017

L’escriptora aragonesa, resident a Ciutadella, Patricia Almarcegui, acaba de publicar “La memòria del cuerpo” (Fórcola, 2017). Professora, assagista i viatgera, l’autora ens presenta aquesta novel·la que es pot molt bé definir com un bildugsroman, o el que és el mateix, com una novel·la de formació o d’aprenentatge que retrata la transició de la infantesa a la vida adulta, en aquest cas d’una noia de Saragossa que, apassionada pel ballet, aconseguirà ser acceptada a l’Acadèmia Vaganova, de Sant Petersburg, i, sota la batuta fèrria d’aquella escola de ball i d’una instructora seca i poc expressiva, però sàvia i fidel, acabarà sent la primera ballarina del Ballet Mariinski, que és, al costat del Bolshoi i del Ballet de l’Òpera de París, un dels millors i més reconeguts del món.

De qui parla Patricia Almarcegui a la novel·la? Parla d’un personatge que ha existit? Parla d’ella mateixa? Probablement cap resposta a aquestes preguntes seria exacta, però és molt possible que totes continguessin alguna cosa de veritat. Però com estem en el camp de la literatura i no de l’assaig o la biografia, el que Patricia Almarcegui construeix són, doncs, unes memòries fictícies en què l’autora es mostra capaç d’imaginar un món que va poder ser, encara que no ho va ser, mitjançant una faula, una quimera, una ficció que li permet, a través de l’escriptura, viure una vida que no va arribar a tenir, sentir el que significa ser ballarina, experimentar el goig indescriptible d’haver-ho estat, i transmetre al lector el plaer que se sent en el cos en escoltar música i ballar.

En realitat, l’autora ens descriu un món que no necessita tan sols d’un retrat, sinó més aviat d’un gran retaule, ja que el ballet -aquest món sensual i seductor, exigent fins a l’extenuació, suggestiu i complex-, no cap en un quadre. Necessita d’un enorme retaule en el qual es condensi la vida dels teatres, de les orquestres, del maquillatge, dels pianos a les sales d’assaig, dels tutús de gasa, de les sabatilles de punta, dels miralls, dels terres de fusta, de tot aquest marc immens i suggestiu on la ballarina es mou, balla i es converteix ella mateixa en música. En art, en definitiva.

L’estructura del llibre s’ajusta a quatre capítols a través dels quals Patricia Almarcegui fa l’efecte d’haver-se plantejat si seria capaç de sentir ella mateixa -de viure ella mateixa-, a través de la literatura que conté, una vida que no va arribar a tenir. I, més difícil encara, si seria capaç de fer que el lector que s’introdueix en les seves pàgines pogués també experimentar aquesta vida, aquest sentiment de ficció, com si fos real. I certament que ho ha aconseguit, alhora que ha permès al lector que no estigui versat en el ballet, endinsar-se en aquest art fet de música i moviment en el qual el cos humà, elevant-se a la seva més alta potència, n’és protagonista.

“La memoria del cuerpo” ve a ser una confessió apòcrifa de la relació que Patricia Almarcegui ha tingut amb la música i amb la dansa, confessió que ella estructura en quatre parts o moviments: “La llegada”, “El triunfo”, “El amor” i “El cuerpo”, a través dels quals retrata les emocions i vivències d’una estrella mundial de la dansa ja jubilada, que revisa a la vora del riu Neva la seva vida artística i personal, que ella lliga a quatre partitures que ha escoltat reiteradament mentre escrivia cada un d’aquests capítols.

“La llegada”, que contempla els primers passos a Saragossa fins a la seva arribada a Sant Petersburg per a ingressar en l’Acadèmia, se sent representada per un Nocturn de Claude Debussy. “El triomf”, que ens mostra el moment d’esplendor de la protagonista com a prima ballerina del Mariinski, per l’acte primer del “Llac dels cignes”, especialment el Pas a deux i el tempo di valse. “El amor”, on es narren les experiències en el camp de les relacions afectives de la protagonista -una cosa summament important, però a la vegada complexa i difícil d’articular en l’exigent vida d’una ballarina de elit-, ve acompanyat per unes partitures de piano de Johannes Brahms. I l’últim capítol, “El cuerpo” -segurament el més definitiu en la novel·la que, no ho oblidin, es titula “La memoria del cuerpo”, s’acompanya per l’ Allegro moderato de l’explosiu Piano Concerto d’Alexander Scriabin.

L’últim capítol, “El cuerpo”, és, sens dubte, el més vibrant i més intens de la novel·la. No debades comença amb una terrible confessió: “Aquell dia es va gravar per sempre i el seu record es va cobrir de color blau. Creia que el meu cos, la meva ment i la meva cara eren els mateixos i vaig fer el que portava fent des dels setze anys (…) Va ser només un segon, però va anunciar que la vida havia vençut. Ho vaig intentar de nou i no ho vaig aconseguir.” I va ser aquesta experiència amarga que la va empènyer a acceptar “el declivi del meu cos”, perquè “a mesura que el cos envelleix es cobreix per ocultar les seves mancances, al contrari que en la joventut, que es descobreix”.

Tot aquest descobriment creà a la protagonista un neguit profund, en haver de renunciar als primers papers en el Mariinski, però ella va saber reaccionar buscant una cosa que s’adaptés a la nova situació que estava experimentat, tot acostant-se a la dansa contemporània i al teatre, fins a configurar una coreografia que s’acomodés “al moment actual del meu cos”, ja que “la memòria del cos és l’últim que es perd”.

I el cos… aquest cos era el que seguia interessant a la protagonista, tot i la decadència, que, en la persona del ballarí, es cobra un costós i terrible tribut expropiatori. Expropiatori de la joventut, en primer lloc, però també de la bellesa i, sobretot, del domini del propi cos, que és la fita per la qual treballa intrèpidament el ballarí.

Patricia Almarcegui ha abordat tots aquests temes amb delicadesa i, al seu torn, amb profunditat, ja que ella intenta que el lector senti què significa aquesta pèrdua de joventut i de bellesa, de la mateixa manera com ho sent una ballarina. I certament que ho aconsegueix.

Aquesta última part de la novel·la, la més densa en sentiments i sensacions, és un pur treball d’encaix, que empeny el lector perquè també aquest percebi tot el que la protagonista experimenta, la qual cosa és un èxit literari important en aquesta novel·la que ens ensenya un món on l’art s’expressa a través del moviment; una novel·la que és, sens dubte, un homenatge al ballet i la música.

Sense reconèixer els errors, cap solució no és possible

5 Novembre 2017

Suposo que, per experiència pròpia –i qui no ha viscut aquest fenomen vital és perquè no té el mínim d’autocrítica-, sé que el primer que l’home ha de fer per expiar i corregir els propis errors és reconèixer-los. Prendre’n consciència. Si això no ho fa, segueix a la deriva repartint les culpes a tort i a dret, i el mal continua expandint-se.

Sol ser en moments de col·lapse, de fracàs personal, quan l’home té més propera l’oportunitat d’experimentar el seus errors, ja que això li permet redreçar la vida. Però és, en canvi, molt més difícil reconèixer les pròpies mancances quan el vent ens ve de popa i les coses ens acaben sortint bé, perquè l’embriagament que dóna l’èxit sol ser molt contrari a la introspecció, al retorn a l’interior de l’ànima, que és, com molt bé ens recordava sant Agustí, allí on habita la veritat.

Sigui com vulgui, en aquests mesos de bogeria que estem vivint a conseqüència del xoc polític i institucional entre Catalunya i Espanya, em fa l’efecte que vencedors i vençuts estan perdent l’oportunitat de fer aquest camí de retorn a l’interior que els permetria reflexionar sobre els propis errors, la qual cosa significa que, qualsevol que sigui la sortida momentània, a curt termini, que tingui aquest procés, no prefigurarà cap mena de solució al gravíssim problema polític que ha somogut el nostre marc constitucional i ha provocat una enorme crisi, ja que, a menys que les coses canviïn –i no em fa l’efecte que això hagi de succeir-, el mal seguirà latent, potser més enquistat encara, i tan aviat com sigui possible, emergirà de nou.

Del costat dels polítics catalans, l’esperpent que hem viscut aquesta darrera setmana ha empetitit el que havia succeït als darrers mesos, que no és poc. Perquè la vergonya que vaig experimentar els dies 6 i 7 de setembre, quan al Parlament de Catalunya es van conculcar tots els drets constitucionals de l’oposició “en nom de la democràcia”, no va ser poca. Com no ha estat tampoc gens alliçonador contemplar la trista declaració de la independència al mateix Parlament amb el tripijoc d’una votació secreta, que es va prendre amb el Parlament mig buit i sense la declaració explícita d’una república que ells mateixos –tots- sabien que no tenia cap mena d’operativitat.

Però l’esperpent no acabava aquí, sinó que prosseguia encara de manera més espectacular amb l’espantada dels set consellers que marxaren a Brussel·les, on, en una vergonyant roda de premsa, Puigdemont ha denunciat el sotmetiment dels jutges espanyols al poder polític i la seva voluntat de no plegar-se a la justícia fins que no se li asseguri un judici just.

Em sembla lamentable que tots aquests polítics que d’alguna manera han alimentat i fornit una il·lusió vàlida al poble de Catalunya, siguin incapaços de tenir un mínim d’autocrítica, tot posant-se davant del mirall de la seva pròpia consciència i reconèixer que han comès molts errors. I no, precisament, pel fet de voler dur Catalunya a la independència, que és una opció políticament vàlida –fins i tot constitucionalment-, encara que jo pugui pensar que és equivocada, sinó per mostrar-se negats a l’hora de veure que, amb la seva actuació sovint irresponsable, han malversat un capital polític enorme, han dilapidat l’esforç i el sacrifici de molts catalans, han dividit la societat en dues meitats que no seran fàcilment reconciliables, i han aconseguit que es retalli durament l’autonomia.

Però si els polítics catalans han demostrat que, ni en la derrota, són capaços de passar-se la mà pel pit, ¿què he de dir dels vencedors? ¿Què he de dir de com Rajoy està administrant la victòria? Més enllà de reconèixer la seva gran habilitat en dissoldre el Parlament (el Tribunal Constitucional potser ens dirà si tenia competències per fer-ho) i convocar eleccions el 21 de desembre, tot corregint els qui, del seu partit, encara volien fer més sang, ¿s’ha demanat algun cop si ell no té gran part de culpa en l’agreujament del problema que Espanya viu a Catalunya? ¿És possible que cregui que l’ha resolt només per la rabiosa ovació que va rebre dels seus coreligionaris al Senat després d’un discurs en el qual es va exculpar de tota responsabilitat i va insistir que el pecat era Puigdemont i només Puigdemont?

Em costa d’entendre que no s’adonés que ara, dissolt el Parlament i destituït el Govern, entrem a la part més dolorosa del problema, perquè imposada la legalitat amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, venen els inevitables judicis on tots els responsables dels potencials delictes contra les estructures de l’Estat, hauran de respondre penalment i civilment de les acusacions de rebel·lió i de sedició que ha fet un Fiscal designat per Rajoy –ell sap molt bé per què- però recusat pel Parlament Espanyol. Un fiscal que –“más grande será la caída”– amb la seva actuació, ha demostrat de sobres que creu més en la venjança que en la justícia.

Acostumats a una lentitud judicial que fa avergonyir (tots els de la Gurtel, amb els principals responsables del PP inclosos, segueixen passejant-se impunement per Madrid), la jutge de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, amb una celeritat enorme, ha decidit la presó provisional sense fiança (només la dóna al conseller Santi Vila) per tots els membres del Govern de Puigdemont, alhora que dictava una ordre de recerca i captura de l’expresident.

Sortosament, ella en serà només la instructora, d’aquest procés, i els encausats seran jutjats per un Tribunal de Justícia que jo he de pressuposar just i independent, perquè a diferència dels crits que, des del passat dijous, s’estan sentit per tot Catalunya, jo crec en la independència dels jutges, fins i tot amb la independència de la jutgessa Lamela, encara que dissenteixo profundament de la mesura que va prendre dijous passat, una mesura que contribueix innecessàriament a dibuixar un escenari de renovada agitació i, per tant, el pitjor possible davant les eleccions del 2-D –que es convertiran en un indubtable plebiscit contra el Govern de l’Estat-, oblidant-se d’aquell savi precepte que recull l’art. 3.1 del Codi civil, que mana interpretar les normes segons el sentit propi de les seves paraules “en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què han de ser aplicades”.

Tot el que està succeint ens condueix, sens dubte, al posicionament de Rajoy –“la ley, la ley, la ley”– però no resoldrà –ni de prop!- el problema polític. Només l’agreujarà. I basta veure la reacció irada de Catalunya davant els empresonaments per saber-ho del cert. Perquè amb més de dos milions de catalans partidaris de la independència, un judici contra els parlamentaris i els membres del Govern en els termes i en les condicions que s’està fent, s’entendrà –encara que no ho sigui- com un judici contra Catalunya. I els condemnats, si finalment se’ls condemna, no seran tinguts per presos comuns, sinó per presos polítics.

Ho hem dit i repetit a bastament, però l’eufòria dels qui, cecs, neguen el problema polític, els impedeix de veure-ho, fins al punt que un irresponsable Enric Millo, delegat del Govern a Catalunya, ha dit que, amb el 155, les institucions catalanes funcionen “amb tota normalitat”.

No hi ha dubte que la repressió dels delictes que determinats polítics poden haver comès repercutirà només en l’esfera personal dels acusats, però transcendirà tant i tant al problema polític, que serà aquesta la versió que finalment en tindrem, i la que serà exposada davant tot el món, fent que el problema de fons –el problema polític, aquest que exigeix un nou pacte constitucional (si és que encara hi som a temps, cosa que dubto)- s’engrandeixi cada cop més fins a fer-se irresoluble. I això implicarà el final polític de Mariano Rajoy. Però també és molt possible que sigui el final d’alguna cosa més, cosa que lamentarem llepant-nos les pròpies ferides.

Catalunya i Espanya, o la derrota del seny

29 Octubre 2017

Si al llarg de la nostra existència hi ha un temps per viure i un temps per morir, hi ha també uns moments on s’ha de parlar i uns altres on cal que guardem silenci. Saber administrar aquests moments és un atribut del virtuós, de l’home de seny, de l’home prudent, si entenem la prudència com l’entenia Aristòtil: no com una actitud covarda i a la defensiva, ans com la virtut de la phrónesis, que ens obliga a dir i a fer allò que cal dir i que cal fer a cada moment, sigui o no oportú, sigui o no (com diem avui) políticament correcte.

Aristòtil distingeix la sophia –la saviesa- de la phrónesis –el seny, la prudència-, d’ací que l’home prudent, l’home de seny, no és aquell que abdica de la llibertat i s’amaga o calla per no ferir, sinó l’home que excel·leix en la virtut de la phrónesis, que l’obliga a parlar o a actuar (o a deixar d’actuar) quan així li ho exigeix un imperatiu ètic. És, doncs, comprensible que no sigui fàcil excel·lir en aquesta virtut, perquè sovint indisposa l’home de seny amb el món de la intolerància, aquell que ha fet del fanatisme (religiós o polític) la seva raó de ser.

El refús a viure d’acord amb la phrónesis es pot donar per una simple i voluntària deserció moral, però en molts casos no és sinó el resultat (o la conseqüència) d’una acció fanàtica i violent (per tant, imprudent i forassenyada) d’aquells que viuen d’esquena a l’esperit de les Llums i que es mostren incapaços d’acceptar la llibertat dels altres; actitud que els aboca al fanatisme i els duu a exercir la violència (física o moral) contra l’adversari (a qui sovint titllen d’infidel o traïdor), perquè aquest –l’adversari- ha ferit, diuen, les seves sensibilitats de caràcter religiós, cultural o polític.

Són molts els ciutadans que, al llarg d’aquests mesos, han actuat d’acord amb la virtut de la phrónesis, maldant per dir clarament, raonadament, que l’actitud d’absoluta intransigència que seguia el Govern de la Generalitat no era encertada, perquè no és possible que cregui, a ulls clucs, que tenia un “mandat democràtic” (paraula que els polítics catalans repeteixen com un mantra, però que no deixa de ser una falsedat) per dur a terme la independència, quan tots sabem -també ells- que els vots de què disposaven al Parlament de Catalunya representaven el 47% dels catalans, que actuaven contràriament a la legalitat que comporten la Constitució i l’Estatut d’autonomia, i que, davant la impossibilitat de fer un referèndum legal (que hauria estat el més desitjable), havien dut a terme una consulta popular (dita referèndum) que no reunia les mínimes condicions per reconèixer-ne els resultats d’acord amb els paràmetres universalment admesos en qualsevol sistema democràtic.

També són molts els ciutadans que, al llarg d’aquests mesos, han actuat d’acord amb la virtut de la phrónesis, i han denunciat clarament, raonadament, l’actitud d’absoluta intransigència que seguia el Govern de l’Estat en negar-se a escoltar mínimament les poderoses veus que, des de Catalunya, reclamaven un canvi en el sistema polític, exigien més poder per a les seves institucions i demanaven un referèndum legal i pactat perquè, lliurement i amb totes les garanties, poguessin decidir sobre el seu futur, com han fet al llarg d’aquests darrers anys, Quebec al Canadà, i Escòcia al Regne Unit.

Però la intransigència dels uns no ha estat sinó contestada amb la mateixa intransigència pels altres, encara que les dues parts hagin dit, des del primer moment, que estaven disposades a dialogar. Això no obstant, un sector gens menyspreable de la societat catalana i espanyola els ha advertit que, si seguien obcecats en aquest desacord, en aquest no-diàleg, i a dur a terme els seus objectius més extrems sense dubtar mínimament dels seus plantejaments, portarien el país a la confrontació, molt probablement al xoc frontal, al caos amb tota seguretat i, que Déu no ho vulgui, a la violència (que pot ser física i també moral).

Molts els hem dit i repetit, i ells (tant els uns com els altres) en són conscients, que el mal que, amb la proclamació de la Declaració Unilateral de la Independència i amb l’aplicació radical d’aquest article 155 de la Constitució, que és terra ignota, s’acostava un desastre social, econòmic i polític que condicionarà la resta de les nostres vides. I això perquè, en aquesta concepció radical i indubtable, obcecada i contrària a tot discerniment i al mínim de generositat que sempre hauria de comportar la política, allò que és un bé suprem per als uns, esdevé un mal radical per als altres.

Aquestes actituds han fet que el nucli dur de l’independentisme hagi empès Puigdemont (que dijous passat va viure unes hores de lucidesa però no sabé suportar que li diguessin “traïdor”) a prendre una drecera absurda, que ha excitat momentàniament d’emoció a potser uns milions de catalans, però que ha deixat a l’estacada uns altres milions de catalans i ha posat tot el pes de la força a mans de l’Estat, que podrà dur a terme la repressió de l’independentisme amb la llei i el dret del seu costat, i sense que ningú a Europa reconegui la non-nata República catalana.

És, en el fons, el que esperava i desitjava el nucli dur de l’irredentisme constitucional, que, joiós, s’ha apercebut que aquesta era l’ocasió llargament anhelada de fer una correcció dura i radical de la catalanitat per emmotllar-la a la visió essencialista d’Espanya que comparteixen el PP i Ciutadans.

Així doncs, han guanyat els radicals d’una i altra banda, els essencialistes del catalanisme i de l’espanyolisme, entesos com a conceptes antagònics que no poden coexistir pacíficament en un mateix sistema constitucional, cosa que seria possible només que, amb bona voluntat i diàleg, ens ho proposéssim seriosament.

La responsabilitat dels polítics de JxSí i de la CUP és, doncs, extrema, en haver oblidat que –com els va dir divendres al Parlament la diputada Marta Ribas (CSQEP)- “quan no es pot guanyar, l’important és no perdre”, i en deixar-se endur per la passió i no per la phrónesis, com si estiguessin convençuts que el que ara vindrà fos la solució. Perquè, ¿de veritat creuen els dirigents catalans que la solució pot venir d’una resistència pacífica i gandhiana a la repressió?, ¿creuen que la gent llançada al carrer acabarà per fer intervenir en favor seu els agents internacionals d’una Europa que tem tant els trencaments interns dels seus Estats com perdre l’aire que respira?

I també és molt gran la responsabilitat del Govern de l’Estat, en afavorir amb la seva intransigència que s’arribés a aquest punt. Perquè ¿tan segurs estan Rajoy y Santamaría que l’activació del 155, amb la destitució del Govern de la Generalitat, la dissolució del Parlament, la convocatòria d’eleccions i la designació d’un govern des de Madrid per dirigir l’autonomia catalana comportarà una restauració de la legalitat, la solució de la crisi i una “normalització” de la convivència a Catalunya?

Sigui com vulgui, haurem de reconèixer que Mariano Rajoy ha estat molt més hàbil que Puigdemont, ja que, en no fer cas al sector més “ultra” del seu partit, que volia furgar durament en la ferida catalana allargant la intervenció estatal per no deixar pedra sobre pedra a l’edifici independentista, ha decidit convocar de seguida les eleccions tot posant en un gran destret els seus adversaris. Com escrivia ahir mateix Juliana, si aquests van a la cita electoral, d’alguna manera abjuren o relativitzen la república, que cap país estranger de moment no reconeix. Si boicotegen el 21-D, poden quedar fora de joc.

De tota manera, que ningú no cregui –tampoc Mariano Rajoy- que la sortida del laberint on, entre tots, ens han ficat, té una fàcil sortida.

L’error històric de Puigdemont i Rajoy

22 Octubre 2017

Aquestes setmanes, a casa, hem visionat alguns capítols de la sèrie que ofereix Movistar amb el títol “Upstairs & Downstairs” (“Dalt i baix”), que ve a ser la continuació d’una sèrie antiga que es va emetre per la televisió espanyola als anys vuitanta (“Arriba y abajo”) amb molt d’èxit, ja que reflectia les peripècies d’una família semi aristocràtica de Londres, amb el pare diputat i el fill membre de l’exèrcit britànic, i aprofundia en les relacions internes i externes d’aquella família que vivia al barri de Belgravia, en una casa on els senyors ocupaven la planta i el pis de dalt, mentre el servei vivia a la planta menys u, amb entrada independent des del carrer.

Dic que la sèrie que ara s’emet no és un remake sinó una continuació perquè els esdeveniments que s’hi conten comencen, precisament, en el moment en què acabaven els de la sèrie anterior i tenen lloc -si més no als primers capítols- als anys previs a la segona guerra mundial, quan el Govern britànic i el francès, davant la pressió bèl·lica que estava exercint Adolf Hitler sobre Europa, intenten evitar l’esclat de la guerra.

M’ha fet pensar en això el magnífic article que Lluís Foix publicava a La Vanguardia el passat dimecres, en el qual comparava la situació política que viuen Espanya i Catalunya amb aquella situació prebèl·lica, no tant per destacar aquesta possibilitat de guerra (que ningú no preveu, sortosament), sinó per remarcar la irresponsabilitat (potser hauríem de dir la incompetència) dels polítics quan actuen d’una manera previsiblement errònia.

Diu Foix: “La història és plena d’exemples de personatges públics que sabien perfectament el que no havien de fer i, tot i això, ho feien per a la seva pròpia perdició i per a la perdició dels seus pobles. Els grans conflictes del segle passat van ser errors de càlcul dels seus màxims dirigents. (…) Neville Chamberlain i Édouard Daladier van anar a Munic el 1938 per apaivagar Hitler i van tornar a la Gran Bretanya i a França amb la seguretat que havien evitat una segona guerra mundial amb un pacte que autoritzava Hitler a ocupar la terra dels sudets de Txecoslovàquia. Sabien que no es podien fiar de Hitler, però no van tenir el coratge de plantar-li cara aquell setembre del 1938. Churchill va sentenciar el futur polític de Chamberlain al tancar el seu discurs al Parlament dient-li que havia anat a Munic per salvar l’honor i evitar la guerra i perdria l’honor i tindria la guerra. Així va ser.”

La lliçó de la història és, sens dubte, aplicable a la situació actual, en aquest enfrontament entre Catalunya i Espanya en què Puigdemont i els seus aliats apliquen la lògica sentimental, que és del tot contrària al dret, i Rajoy s’obceca a aplicar exclusivament el dret quan aquest contravé els sentiments de gran part del poble de Catalunya. Com en el cas anterior, Puigdemont salvarà l’honor, però perdrà la guerra, i Rajoy guanyarà la guerra -vencerà!- però haurà agreujat amb el seu comportament (no només el d’ara, també amb el què ha tingut al llarg dels darrers anys) el principal problema d’Espanya, que no tindrà només repercussions a Catalunya, sinó també en la convivència entre els espanyols, i arrossegarà conseqüències de tipus econòmic i de trencament de la pau social. Perquè ni l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, ni la via penal contra els responsables polítics del que està succeint a Catalunya resoldran un problema que tots els agents han anat deteriorant, conscients que el xoc frontal podia dur a la catàstrofe, però que, tot i així, han preferit defensar els seus criteris abans de sacrificar-se per trobar una solució. I la solució, si és que existeix (cosa que jo he d’admetre), només pot partir del diàleg, i és segur que ha de comportar no sols un “retorn a la legalitat”, sinó també canvis substancials en el marc jurídic i polític existent.

En el moments més crus dels conflictes polítics, el primer que se sacrifica és la veritat, aquest desideràtum conceptual a què tots aspirem, però que sempre decidim immolar en benefici propi, i estic convençut que la veritat no és avui patrimoni de cap dels dos contendents. Tant com crec també que la veritat no pot imposar-se per la força perquè no es pot identificar amb la llei ni -i això que jo el defenso!- amb l’Estat de dret; ja que tant la llei com l’Estat de dret poden ser injustos o, simplement, esser concebuts com a injustos per milers o fins i tot per milions de persones, com és ara el cas dels catalans que lluiten decidits per la independència.

Des del primer dia en què l’enfrontament entre Madrid i Barcelona agafà cos de manera seriosa per mor dels passos que, sense aturall, anava fent la Generalitat, he cregut que els seus dirigents conduïen els catalans vers el precipici, perquè provocaven el pitjor que aquests processos poden provocar: la divisió del poble, donant en aquest punt la raó a un dels polítics que més desconsideració em provoquen: José María Aznar, que va fer de la divisió i del xoc la seva divisa política. Però l’Estat, amb tots els seus ressorts del poder i amb la divisió periodística capitalina del seu costat, no és menys responsable de com estan les coses, perquè l’enorme càrrega ideològica nacionalista que ha impregnat des del segle XVIII la construcció de l’Estat espanyol és un fet (per mi indiscutible) que marca, d’aleshores ençà, els governants espanyols, que han imposat com a veritat inqüestionable l’existència d’una única nació, la seva. I en funció d’això han articulat una sèrie de lleis i de tècniques administratives i jurídiques que han configurat l’exercici del poder. I d’aquesta actuació se n’ha derivat un discurs oficial que considera il·legal i punible qualsevol qüestionament de la sobirania única. De fet, els polítics espanyols mai no han entès que la identitat no pot imposar-se.

L’historiador Borja de Riquer ha denunciat -i ho subscric- la intransigència dels polítics espanyols, incapaços de negociar res perquè tot pacte implica fer concessions. I ells això no ho entenen. Mostren l’altivesa dels qui sempre han controlat el poder i no el volen compartir. De fet, posseeixen una concepció patrimonial de l’Estat i estan convençuts que són els gestors idonis del poder i els seus administradors permanents. “¡Cataluña es nuestra!” deia un dels manifestants que va entrevistar la televisió el 10 d’octubre. De fet, és el mateix que deien de Cuba el 1898. “España hizo América -va escriure Emilio Castelar (un republicà!)-, como Dios hizo el mundo… América será española eternamente.” Alhora que un conservador com Cánovas afirmava que “ningún partido español abandonará jamás la isla de Cuba” perquè “en la isla de Cuba emplearemos, si fuera necesario, el último hombre y el último peso.”

I que ningú no cregui que pretenc amb això comparar Cuba amb Catalunya. Pretenc tan sols denunciar el concepte patrimonial que els polítics espanyols han tingut de tot el que configurava el territori “nacional”. I res no ha canviat des de fa tres segles. Som allí mateix. I si depèn d’ells, hi serem per omnia saecula saeculorum.

La llàstima és que un PSOE dividit i anul·lat pels vells elefants que la vida, els diners i la política han malmès, compri íntegres les tesis de Rajoy i deixi la sensatesa i el progressisme a mans de Podem, en lloc d’intentar construir, amb els progressistes i amb la Constitució (que pot donar molt més de si del que assegura Rajoy), un discurs propi, allunyat d’aquest nacionalisme espanyol, ranci, prepotent i decimonònic

Optar per la victòria o per la solució

15 Octubre 2017

Com centenars o milers de persones, aquesta setmana em vaig passar el capvespre del dimarts davant la televisió, esperant que succeiria a la sessió del Parlament de Catalunya en què s’havia de debatre –segons la versió oficial del Govern d’Espanya i de molts governs europeus- “un conflicte intern espanyol”, conflicte que, tanmateix, desperta interès i preocupació a tot el món, que tots els mitjans de comunicació duen a primera plana i que, aquell mateix dimarts, havia fet desplaçar a Barcelona centenars de corresponsals per informar-ne. Potser sí, doncs, que fos un “afer intern”, però ningú no em negarà que les preocupacions que desperta a totes les cancelleries i les repercussions que poden derivar-se’n van molt més enllà del que podria qualificar-se com una querella menor, com un assumpte de família.

Expectació inusitada, però comprensible; ajornament d’una hora a l’inici del ple i, finalment, aparició de Puigdemont, que va fer un discurs mesurat, hàbil i sibil·lí fins al punt que em va semblar que érem davant una escena del Parlament italià a l’època dorada de la Democràcia Cristiana i que el portaveu de la Generalitat era el mateix Giulio Andreotti.

I no és estrany, perquè Puigdemont tenia com a missió fer la quadratura del cercle, és a dir, havia d’aconseguir un impossible: acontentar els centenars de milers de persones que l’havien acompanyat fins al precipici amb la il·lusió que, saltant al buit, assolirien el paradís, acontentar també la CUP, que ha estat la guia i conductora més decidida del procés vers la independència, i alhora havia de tranquil·litzar molts dels seus (em refereixo a la gent del PdeCat –un partit que, o molt m’equivoco o està condemnat a desaparèixer-) i conjurar el vertigen de molts catalans (i quan dic molts no em refereixo als militants del PP ni de Ciutadans), que tremolen en veure com el país es divideix en dues meitats, com es dessagna econòmicament amb la fugida de totes les principals empreses, i com l’adversari –que és força més potent-, amb el suport inequívoc de tota la premsa de Madrid i de dos partits “nacionals” clau (PSOE i Ciutadans), no cedirà un sol mil·límetre en els seus plantejaments. Entre d’altres raons perquè, amb la llei formal del seu costat i, per tant, amb l’inequívoc suport del Tribunal Constitucional, dels Tribunals de Justícia i d’una gran part del poble espanyol (motivat emocionalment tant com el català, però en sentit invers), ho té tot al seu favor per assolir una victòria que –i aquí rau el problema- significarà un gran esbrell en el teixit social d’Espanya i un retrocés en la convivència dins l’Estat.

Puigdemont va fer el que només un prestidigitador sap fer. I així li ho va reconèixer el líder del PSC, Miquel Iceta, que, en un discurs admirable –sens dubte va ser el millor del capvespre- li recordà el mèrit que tenia deixar en suspens una resolució que ningú no havia pres.

Però més enllà del to que va tenir el debat –a mi em va sorprendre (o potser no) l’alt nivell de respecte i d’educació que tothom va mostrar al llarg del ple de dimarts-, tots sabem que les accions dels prestidigitadors són, d’entrada, admirables, sorprenents i fantàstiques, però que són també il·lusòries. El “sí però no”, “ho dic però no ho dic”, “ho proclamo (de manera confusa) però, per si de cas, ho deixo sense efecte” tot esperant que aquest joc de mans permeti l’obertura d’un diàleg o afavoreixi una mediació, ens va deixar a tots momentàniament calmats, convençuts que, de moment, ningú no havia saltat pel precipici. Però, coneixent Rajoy, sabent com pensa el PP, com pensa el PSOE, com pensa Ciutadans, com pensa tota –repeteixo “tota”- la premsa “nacional”, sabent també que el dijous d’aquesta mateixa setmana Rajoy havia de presidir la gran desfilada de “la Hispanitat”, aquesta festa que moltíssims espanyols celebren amb gran fervor (a les 8 del matí del dijous entrava al port de Maó un vaixell de guerra espanyol amb un disc a tota pastilla que entonava la cançó “banderita, tu eres roja, banderita tu eres gualda…”), coneixent, dic, tot això, és impensable que algú pogués creure que Rajoy s’apartaria un sol mil·límetre del seu plantejament inicial.

Tot el que està succeint ens demostra que el diàleg és una paraula molt bonica, un esquer que tothom empra però que, en el fons, ningú no vol. Perquè no ens enganyem: el crit d’ “ho farem tan si com no” de Puigdemont i dels independentistes, no es diferencia poc ni gens d’aquell de Rajoy que proclama “la ley, la ley y la ley”. L’oli i l’aigua pot semblar en un primer moment que es barregen, però mai no ho fan. Tots dos elements de seguida se separen. I com ha escrit molt agudament Sergi Pamias, “potser per seduir els comuns, Puigdemont va parafrasejar el Manifest comunista quan va dir que ‘un prec de diàleg recorre Europa’ i Rajoy li va correspondre a la manera de Grouxo preguntant-li que li aclareixi si la part contractant de la primera part serà considerada la part contractant de la primera part.”

No penso, doncs, que m’equivoqui si afirmo que els principals actors del drama que viu Catalunya i Espanya no cerquen la solució. Cerquen imposar el seu criteri, cosa que justifiquen, és cert, amb un seguit important de raons. I així hem aconseguit que Puigdemont i tot el bloc independentista hagin dut els seus plantejaments polítics (i la gent que els ha seguit convençuda, emocionada i sincera) a un punt que, de manera voluntària i no traumàtica, ja no té retorn. I que Rajoy, tot pensant en la seva parròquia, ficant la por al cos dels estadistes europeus que temen la desestabilització i mirant de reüll el líder de Ciutadans, que s’està convertint en la gran esperança blanca de l’extrema dreta (recordeu que Pablo Iglesias va dir dimecres passat a Rajoy que Rivera era realment l’home de José María Aznar), tampoc no té cap interès de moure’s d’allí on és.

Cap dels dos són, em penso, part de la solució. Ben al contrari, són part del problema. La llàstima és que, avui per avui, un PSOE que no s’ha guarit encara de les ferides internes que li va suposar la lluita entre Sánchez (amb la base) i Díaz (amb els barons) –basta veure les grans diatribes contra el diàleg que han fet personatges com Guerra, González, Bono et reliqua…- no pugui capitanejar una alternativa creïble i sòlida que permeti als ciutadans que no combreguem amb les tesis de Rajoy ni amb les de Puigdemont d’albirar una solució digna i respectuosa per al futur d’Espanya.

No puc saber com respondrà Puigdemont al requeriment in extremis de Rajoy per evitar (o endegar) el mecanisme de l’article 155 de la Constitució, que li permet prendre el timó de l’autonomia catalana. A jutjar pel comentari que va fer via twitter un cop el va rebre, no cal esperar res de bo. Però tampoc no podem esperar res d’una victòria aclaparant i humiliant de Rajoy (ni que vengui disfressada amb la pomposa vestimenta de l’Estat de Dret) sobre el catalanisme independentista, que agrupa uns milions de catalans.

Amb la derrota, aquests catalans no desapareixeran del mapa per un afecte taumatúrgic de la llei. Per això jo em quedo amb l’advertiment que va fer a Rajoy el portaveu del PNV al Parlament, Aitor Esteban: “Vostè –va dir- ha de triar entre la victòria i la solució”, convençut com està (i també jo ho estic) que la victòria no serà la solució a aquest gravíssim problema.

Vertigen

8 Octubre 2017

Poques paraules com aquesta reflecteixen el moment actual que viu Espanya atès l’enfrontament irreductible que hi ha entre dos posicionaments polítics antagònics, sense que cap dels seus mentors sigui capaç de fer un mínim d’autocrítica i de cedir per a trobar, per mitjà del diàleg (digui’s diàleg, digui’s mediació), una sortida que pugui satisfer, ni que sigui una mica, les dues parts i eviti que tot acabi saltant pels aires: que la gent es divideixi, que l’economia peti, que la repressió retorni, que la convivència sigui tan sols un bell record.

Després dels fets de diumenge, que comentava al meu anterior article, s’han produït dos posicionaments capitals: el discurs del rei als espanyols la nit del dimarts, i la resposta de Puigdemont, dirigida també a tots els espanyols, el dimecres. Decebedor el primer, més conciliador el segon, però igual de ferm en la intransigència.

Crec honestament que el rei va perdre l’oportunitat històrica d’exercir un paper moderador davant una crisi gravíssima que pot condicionar el futur del país. El rei, oblidant-se de l’article 56 de la Constitució que li encarrega “arbitrar i moderar” les institucions, assumí íntegrament, sense alterar una sola coma, les tesis del Partit Popular i del seu president, Mariano Rajoy, sense oferir la més petita escletxa per a una sortida dialogada; sense cap referència a les mobilitzacions i a la brutal repressió que féu la policia a Barcelona; sense cap compassió pels ferits… No, el rei, dimarts passat –són paraules de Daniel Innerarity-, amb el seu discurs, “ha renunciat a exercir la mediació i ja no simbolitza cap unitat per damunt de les parts i s’ha situat fora de l’abast emocional de la meitat dels catalans”. Més encara, també de molts espanyols que li han perdut el respecte.

I no ho dic perquè al seu discurs defensés fermament el marc constitucional davant l’amenaça independentista. No. Aquest era, sens dubte, un deure que ell tenia, i va fer bé de posar-se al costat de la llei; però davant el greu problema polític que afecta Espanya, davant la desafecció de tots els qui no accepten (perquè el consideren injust) aquest marc constitucional, no els podia dir, només: lluiteu per modificar la Constitució amb els mecanismes que preveu la mateixa norma; perquè ell sap, o hauria de saber, que els catalans, ni que tots votessin un únic partit, no tindrien mai prou vots per modificar la Constitució. Per modificar-ne una sola coma, sempre serà necessari que els grans partits espanyols en facilitin la tasca. I a això s’hi nega absolutament el PP.

Més encertat va estar Puigdemont l’endemà. No sols per la fermesa amb què s’oposà al discurs parcial i sectari del rei, sinó perquè -segurament a causa del vertigen que deu sentir per tot el que ell i els seus correligionaris han dut a terme- insistia en la necessitat d’una mediació per a resoldre el conflicte polític. Ara bé, ¿és creïble el discurs de Puigdemont quan alhora proclamava que no s’apartaria un mil·límetre de l’acord pres al Parlament, que no significa, sinó, proclamar unilateralment la independència?

Durant mesos, els independentistes han proclamat contra tota raó que “no sortirem d’Europa”, que “res no canviarà”, que “serem més rics que mai”, etc. etc., però la realitat acaba imposant-se, i no en aquest sentit. De fet, la Comissió Europea va emetre dilluns passat el seu primer pronunciament institucional sobre l’assumpte, un text que feia –això sí!- un crida al diàleg, però que alhora declarava il·legal l’1-O i reiterava que el respecte a la Constitució espanyola és innegociable. Certament que feia també un inèdit i incòmode toc d’atenció al Govern de Rajoy: “La violència no pot ser mai un instrument en política”, afirmava; i això va fer creure a molts que la posició europea bascularia en favor de la Generalitat i que pressionaria sobre el Govern espanyol perquè aquest acceptés algun tipus de mediació europea. Però va succeir exactament el contrari. El debat va ser un autèntic bany de realitat respecte d’allò que preocupa realment Europa: el respecte a les lleis i a la Constitució, la defensa de l’imperi de la llei i el seu rebuig als qui se la salten. Fins i tot els Verds-Aliança Lliure Europea (grup on conviuen ERC i ICV) i Esquerra Unitària Europea van renunciar a defensar la validesa de l’1-O, encara que sí van demanar a la Comissió que intervingués. Però la resta de l’arc parlamentari europeu es va mantenir ferm en afirmar que res no havia canviat en aquest “afer intern d’Espanya”.

Davant aquest panorama, proclamar unilateralment la independència seria un gest suïcida, a més de contrari al dret, i abocaria el país a una dinàmica que ara difícilment podem avaluar, que situaria Catalunya fora de la comprensió internacional i d’una bona part de la mateixa societat catalana. I encara més, de l’espanyola.

Fóra bo, doncs, que els qui segueixen predient que una DUI faria entrar Catalunya al paradís, observessin les conseqüències que –cautelarment!- ha provocat ja la sospita que podria declarar-se la independència: Banc Sabadell i CaixaBank han decidit canviar les seus corporatives a un territori indubtablement espanyol davant la insostenible incertesa que s’estava posant en perill aquestes entitats i evitar així quedar-se fora del paraigua del Banc Central Europeu. També Gas Natural ha decidit traslladar la seu a Madrid, i s’ho estan pensant (que sapiguem) Abertis, Freixenet, Dogi, Arquia o el banc Mediolanum. I això perquè, només el fet entreveure una DUI, suposa ja una frenada en sec de les inversions, una ocupació turística més baixa i el trasllat d’empreses a un recer més segur. I si s’arribés a fer efectiva la independència, la sortida de la UE seria una catàstrofe. I que no se n’alegrin els irresponsables espanyols del “¡a por ellos!”, perquè la desgràcia no seria, només –ni fer-hi prop!-, per a Catalunya.

De fet, que s’esdevingui el caos és el que vol la CUP des del primer dia, perquè res no ve més a tomb als seus interessos que un daltabaix del sistema polític, econòmic i social que presideix l’esperit constitucional i estatutari vigents a Espanya i a Catalunya. D’ací que em sembli incomprensible que la menestralia catalana que ha votat Junts-pel-Sí no se n’adoni. I això a pesar que Rajoy, el rei, i una bona part del poble espanyol segueixin encegats en la seva niciesa, i siguin incapaços d’entendre que, a l’inici del segle XXI, no es pot negar el dret a decidir al·ludint a “la sagrada unidad de la patria” i la “legislación vigente”. Perquè en una democràcia madura, capaç de generar crítica i autocrítica, quan la legislació entra en contradicció amb l’exercici d’un dret natural i universal, no és prohibeix aquest dret, sinó que, de comú acord, es modifica la llei. Només cal la voluntat política de negociar per fer-ho possible.

Aquests dies s’han produït crides al diàleg i a la contenció que van des de la comissió de Drets Humans de l’ONU fins la portada de The Economist, passant pels Col·legis d’Advocats i per l’Església Catòlica. I han exhortat també a la moderació la premsa internacional i nombroses personalitats polítiques i intel·lectuals europees. El Govern de la Generalitat, no sé si per convenciment o pel vertigen que està sentint davant la contundència dels fets, demana i accepta aquesta mediació, però el Govern de Rajoy es nega a accedir-hi si abans la Generalitat no renuncia a tots els seus plantejaments. O dit d’una altra manera, si abans les autoritats catalanes no s’humilien públicament davant de tots els espanyols, potser oblidant que una solució definitiva mai no passa per la humiliació i per la imposició d’una legalitat que mai no podrà perdurar –per gran que sigui la victòria dels uns sobre els altres- si no perviu en la ment dels ciutadans. I si d’una cosa estic convençut és que la legalitat constitucional espanyola vigent no gaudeix avui d’aquesta acceptació que la faci perdurable.

 

 


%d bloggers like this: