Arxiu d'Autor

Les incògnites de l’independentisme de dreta a Catalunya

5 Juliol 2020

Un analista de llarga trajectòria periodística analitzava el complex magma polític que s’observa a Catalunya a partir de la crisi del pujolisme i de la consegüent desaparició de CiU, en primer lloc, i després, de Convergència, el partit que Pujol va fundar el 1974.

En la seva opinió, el lideratge de Pujol i la seva calculada ambigüitat en l’aposta nacionalista van fer de CiU un moviment polític d’àmplies fronteres que en les autonòmiques era capaç de sumar des del vot útil antisocialista d’un sector de l’electorat del PP fins al vot útil de l’independentisme. Però el postpujolisme va representar la fragmentació del moviment i l’error dels seus successors -sobretot, d’Artur Mas- va ser haver trencat l’ambigüitat en la qual sempre s’havia mogut Pujol i haver cregut que l’estació final -la independència- no era un esquer sinó una realitat. És obvi que el tren no va arribar al seu destí, ja que va descarrilar i molts vagons van quedar en via morta.

Avui, deixant de banda les formacions nacionalistes d’esquerra, que capitalitzen Esquerra Republicana (ERC) i la CUP, el catalanisme que s’havia agrupat entorn a Jordi Pujol està absolutament dividit i l’eix d’aquesta deconstrucció és, sens dubte, Carles Puigdemont, el “president legítim a l’exili” a qui sempre serveix homenatge un desfigurat Quim Torra, el seu vicari presidencial a la terra, que té, però, els dies comptats a la Generalitat ja que serà sens dubte inhabilitat pel Tribunal Suprem i haurà d’obrir un ineludible període electoral.

Que jo acabi de dir que Puigdemont és el causant de la deconstrucció del catalanisme no vol dir que no segueixi essent també el personatge més essencial d’una possible (encara que no segura) reconstrucció d’aquest, ja que, ara per ara, ens agradi o no, sembla que és la única persona amb prou ganxo electoral per fer-se un lloc en les eleccions (en el segment de la dreta), tot i que viu fugat a Waterloo i segueix sent molt dubtosa la seva possible actuació política a la pràctica real, ja que, pel fet de no estar inhabilitat, pot encapçalar una llista, encara que després no pugui, en principi, materialitzar el càrrec de diputat si resulta elegit.

La veritat és que, en no haver aconseguit el que pretenia quan va llançar el que s’ha vingut a anomenar “La Crida”, ara, Puigdemont, amb el clar suport de Jordi Sánchez -que, no ho oblidem, està condemnat a presó i segueix inhabilitat- ha llançat una OPA hostil al PDCAT (partit que es constituí en dissoldre’s CDC), que lidera David Bonvehí, perquè es dissolgui i es constitueixi un nou partit amb el nom de Junts per Catalunya (JxCAT), denominació que aglutina avui el grup parlamentari del PDCAT al Congrés dels Diputats, el qual té registrat el nom. I això vol dir que Puigdemont no el pot utilitzar si primer no aconsegueix el suport o, si escau, la dissolució d’aquest partit.

La tempesta dins del PDCAT és enorme ja que Puigdemont és avui una de les poques persones -potser l’única- que es mostra capaç tant de desordenar com d’ordenar l’independentisme de dreta, després que ja ha obtingut el suport dels presos de Lledoners que van ser membres del PDCAT, i no té ja altre objectiu que la dissolució d’aquest partit per intentar aglutinar el catalanisme independentista dretà al voltant del seu projecte polític.

En unes setmanes sabrem, doncs, si el PDCAT sucumbirà definitivament a l’OPA hostil del puigdemontisme. No crec que sens permeti dubtar que serà així, però el més interessant d’aquesta operació política és de veure si Puigdemont podrà aglutinar tot el paquet o quedarà un romanent de capital que permetrà a alguns hereus de l’extingit imperi convergent posar en marxa una nova empresa nacionalista. En aquest sentit, ens caldrà veure si David Bonvehí, Marc Castells, Marc Solsona, Ferran Bel, Genís Boadella, al costat d’alcaldesses, d’alcaldes i de militants repartits per tot Catalunya, són suficients per atrevir-se a desafiar el líder carismàtic, el cabdill Puigdemont.

De fet, Marta Pascal, anterior líder del PDECAT que va ser defenestrada per Puigdemont, s’ha atrevit a desafiar-lo amb el seu acabat d’estrenar Partit Nacional de Catalunya (PNC), un nou projecte de llarg termini que ha decidit abandonar l’especulació permanent per centrar-se en la política productiva. Aquest partit s’ha creat a imatge i semblança de el PNB (Partit Nacionalista Basc), i vol ser, doncs, moderat i pragmàtic. També independentista, però sense presses, ja que propugna una independència per la via legal i en concert amb el Govern d’Espanya. És a dir, seguint la via escocesa i apostant per un catalanisme integrador, opcions que són incompatibles amb el xoc de trens, l’unilateralisme i la desobediència civil, els tres components de la desgraciada operació secessionista d’octubre de 2017, que segueixen vius en el comminatori discurs del nacionalisme governant.

Com era previsible, l’opció de Marta Pascal ja li ha valgut l’anatema de Quim Torra, que ha intentat desprestigiar el projecte afirmant –vade retro!– que “ha declarat la seva lleialtat a Espanya”, acusació que ella ha puntualitzat afirmant que “no hem dit que hi ha d’haver lleialtat de Catalunya cap a Espanya, sinó lleialtat entre Catalunya i Espanya”, que no és el mateix.

Sigui com vulgui, arribat el cas, serà el “mercat electoral” que dirà, finalment, si hi ha lloc per a una nova família política en el desestructurat independentisme català de dreta, i més si tenim en compte que, si analitzem l’independentisme en el seu conjunt, cal tenir en compte que ERC té també un projecte fermament arrelat en l’electorat català i que la CUP segueix igualment amb el seu.

N.B. És certament curiós que, en plena campanya per a les eleccions gallegues, en les quals el protagonisme absolut és per al moderat Núñez Feijoo, Pablo Casado també hagi decidit moderar enormement el to del seu comportament. De fet, no sols ha amagat la tòxica portaveu del partit al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, sinó que ha promocionat la moderada i eficaç Ana Pastor i també s’ha mostrat decidit a pactar amb el Govern, abandonant, al menys temporalment, el seu afany de soscavar Pedro Sánchez per la seva “desastrosa” gestió de la crisi sanitària.

Fa a penes deu dies, el PP va votar a favor del decret de “la nova normalitat” i va decidir donar suport a la candidatura de Nadia Calviño per presidir l’Eurogrup. Al seu torn, Casado sembla disposat a un acord sobre sanitat en la comissió per a la reconstrucció.

¿Es tracta d’un miratge? ¿Es tracta d’un canvi basat en la lectura d’uns sondejos de l’opinió pública que reclamen unitat d’acció?

Qualsevol que sigui la raó que ha propiciat el canvi, benvinguda sigui … i que duri.

¿És Felipe González un assassí?

28 Juny 2020

Els Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) van ser agrupacions parapolicials que van practicar el que s’ha denominat terrorisme d’Estat o “guerra bruta” contra l’organització criminal ETA i el seu entorn. Van estar actius entre 1983 i 1987, durant els primers anys dels Governs de Felipe González. Durant el procés judicial contra aquesta organització es va provar que va ser finançada per alts funcionaris del Ministeri del Interior. Encara que afirmaven combatre ETA i “els interessos francesos a Europa”, aquests últims per responsabilitzar França d’ “acollir i permetre actuar els terroristes al seu territori impunement”, també van realitzar accions indiscriminades a causa de les quals van morir ciutadans francesos sense adscripció política coneguda.

En els seus quatre anys d’història, els GAL van cometre més de trenta accions terroristes, matant i ferint a prop de seixanta persones. Entre els seus mètodes habituals trobem la col·locació de bombes en els cotxes, tirs al clatell i metrallament en els bars on suposadament es trobaven els etarres. Diverses de les seves víctimes no tenien cap relació aparent amb ETA (recordeu el cas de Segundo Marey segrestat a Hendaia). En alguns d’aquests casos, els GAL van reconèixer haver equivocat el seu objectiu o van demanar disculpes.

Al gener de 1988 la Sala Penal del Audiència Nacional va trobar indicis delictius en l’actuació del subcomissari José Amedo, que havia estat implicat en els assassinats del GAL en un judici celebrat a Lisboa per uns mercenaris portuguesos que asseguraven haver estat contractats pel subcomissari per atemptar contra etarres al sud de França. Després de la seva presa de possessió a Audiència Nacional, Baltasar Garzón es va fer càrrec de les investigacions, i descobrí segons un informe del Ministeri d’Interior que els viatges d’Amedo a Portugal el 1986 van ser de caràcter oficial i pagats amb fons reservats del Estat. Al juliol de el mateix any, Garzón va dictar presó incondicional per a Amedo i l’inspector Michel Domínguez com a presumptes organitzadors dels GAL. El tribunal els va acusar d’associació il·lícita, indicant que no era possible determinar l’estructura interna, l’escala jeràrquica ni les fonts de finançament dels GAL, de manera que quedava en suspens la identitat dels caps superiors dels dos agents en aquesta trama.

Al juliol de 1993 Garzón va reobrir l’expedient sobre el segrest de Segundo Marey per evitar que prescrivís i arran dels escàndols destapats sobre el desviament de fons reservats en la investigació sobre l’exdirector de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, buscà més referències als GAL, i la seva investigació dels fons reservats trobà molts obstacles, fins al punt que Garzón va haver de sol·licitar suport del Consell General de Poder Judicial. Tot i així, el procés acabà en el Tribunal Suprem, que va condemnar a presó per segrest i malversació de cabals públics polítics de primer nivell. Concretament, José Barrionuevo, ministre d’Interior; Rafael Vera, secretari d’Estat per a la Seguretat; Francisco Álvarez, cap de la Lluita Antiterrorista; Miguel Planchuelo, cap de la Brigada d’Informació de Bilbao; José Amedo, subcomissari de policia; Julián Sancristobal, governador civil de Biscaia, Ricardo García Damborenea, secretari general del PSOE a Biscaia, i Michel Domínguez, policia, que va ingressar també a la presó com a còmplice de segrest.

És cert que, a pesar d’aquestes condemnes imposades pel Tribunal Suprem, la qüestió referent al GAL no ha estat del tot resolta i emergeix com el Guadiana de tant en tant. És el que succeí el passat diumenge 7 de juny, quan el diari “La Razón” es va referir a l’existència d’un informe desclassificat de la CIA, datat el 1984, sobre l’activitat dels GAL en els seus primers mesos de vida.

Segons ha explicat posteriorment Enric Juliana a “La Vanguardia”, l’informe havia estat ja publicat fa dos anys (maig de 2018), pel diari digital “El Salto”, un portal autogestionat, amb una orientació força diferent de la línia editorial de “La Razón”. Segons acredita aquest periodista, en la versió d’ “El Salto” no apareixia cap menció a Felipe González. Ha estat en la versió de “La Razón” -que probablement es deu referir a un segon informe- on es menciona l’expresident, ja que diu el diari que l’informe de la CIA apuntava a una responsabilitat directa del llavors cap del Executiu en aquests termes: “González ha acordat la formació d’un grup de mercenaris, controlat per l’Exèrcit, per combatre fora de la llei els terroristes”.

Amb una gran agudesa, Juliana ens recorda que les dues versions d’aquest suposat informe de la CIA s’han fet públiques en dos moments molt significatius (cosa que podria no ser casual): la primera, el 28 de maig de 2018, quan estava a punt d’iniciar-se al Congrés dels Diputats el debat de la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy. La segona, ara, coincidint amb els preparatius de les eleccions a Parlament basc, en un ambient de gran tensió política a tot Espanya; tensió acumulada durant anys, que l’epidèmia ha agreujat. Que cadascú jutgi qui en pot sortir perjudicat i a qui poden beneficiar aquestes informacions.

Però el que a mi em sobta realment és que hagin estat persones que militen en l’esquerra més radical i també a l’independentisme més extrem (aberzale o català) les que s’han llençat a la jugular de Felipe González per una informació confusa i no contrastada, que ells, però, sembla que acceptin a ulls clucs, tot i que procedeix d’una agència com la CIA, sempre denigrada per l’esquerra per haver estat inexcusablement al servei de l’imperialisme capitalista nord-americà, haver impulsat nombrosos cops d’Estat contra les democràcies i afavorit dictadures sanguinàries (penseu, si no, en el que ha viscut Sud-Amèrica els darrers setanta anys).

És evident que l’acusació podria ser certa, i si ho fos, Felipe González hauria de respondre davant la llei. No seria, per tant, un absurd investigar-ho, i crec que el Parlament s’equivoca en barrar la porta a una comissió que ho indagui (encara que tots sabem que aquestes comissions no serveixen per trobar la veritat), però ara per ara, aquesta informació no està acreditada, i atenent a la font que se cita (la CIA), al moment en què sorgeix i a la naturalesa del mitjà que la divulga (“La Razón”), dubto que, des d’una posició que es pretén honesta i d’esquerra, es pugui afirmar rotundament -com s’ha fet en un article publicat al diari “Menorca”- que “sense cap mena de dubte” el llavors president del govern espanyol, el socialista Felipe González, “va acordar la creació d’un grup de mercenaris per combatre fora de la llei grups terroristes”. Per acabar concloent que “sempre segons la famosa agència d’intel·ligència, els espanyols que vam viure la transició vam ser governats per un assassí que continua cobrant del estat espanyol una paga vitalícia.”

Aquestes són paraules de condemna que molt bé podrien constituir un delicte de calumnia si, qui les fa, no pot demostrar l’acusació; i s’aproximen a les manifestacions que han fet els representants de EH Bildu, un partit que -no ho oblidem- segueix estant dirigit pel mateix personatge que liderava Batasuna durant aquells anys de plom i que, encara avui, es nega a condemnar la història criminal d’ETA, aquesta sí provada judicialment.

Mussolini i el naixement del feixisme

21 Juny 2020

No m’agrada aprofitar aquest article setmanal per parlar de la meva obra literària, i no ho faré. Diré tan sols que, havent dedicat preferentment a l’assaig i a la investigació històrica els anys de joventut, quan vaig iniciar la meva producció com a escriptor de novel·les vaig voler que la meva obra fos, bàsicament, realista, o el que és el mateix: una “representació” de la realitat a través de la ficció i de la paraula, és a dir, per mitjà de la literatura.

En més d’una ocasió, per explicar què pretenia, he citat a Eça de Queirós, el gran novel·lista portuguès de segle XIX, el qual afirmava que l’escriptor és l’home que construeix Sobre o nudez forte da verdade o manto diáfano da fantasia”, i també a Jean-Marie Le Clézio, que l’endemà de rebre el premi Nobel de Literatura, va dir que la novel·la és un bon mitjà d’interrogar el món d’avui.

Valgui aquesta introducció per referir-me al última novel·la que acabo de llegir, la que Antonio Scurati ha publicat amb el títol de “M. El hijo del siglo” (Alfaguara), un text de més de vuit-centes pàgines que pretén ser el primer d’una trilogia amb la qual ens aproxima amb una fidelitat absoluta al coneixement de Benito Mussolini i de la seva obra política a Itàlia després de la primera Guerra Mundial.

Aquest primer llibre abasta el període que va de 1919 a 1924, que és, en realitat, el del naixement del feixisme a Itàlia, moviment que sorgí arran de la Gran Guerra, va anar arrelant al país, seduí milions d’italians i acabà devorant i destruint la democràcia.

Estem, en realitat, davant d’una novel·la exempta de ficció que arrossega el lector fins les entranyes d’un monstre que va creixent i dóna lloc a un procés històric que tenia el propòsit de fundar un ordre nou, però que, en realitat, es va sustentar en l’aniquilació dels ideals revolucionaris de llibertat, igualtat i fraternitat, i en el menyspreu del liberalisme, de la democràcia i de la justícia, així com també en la difusió de la por que els feixistes van estendre per mitjà de la violència.

Scurati -nascut l’any 1969- conta la gran tragèdia política de segle XX vista des de la perspectiva d’una generació que no l’ha viscuda, (és el que també va fer Javier Cercas en “Anatomia d’un instant”), i aquesta visió és molt enriquidora. Sens cap mena de dubte, he d’afirmar que l’obra és impressionant i ha implicat a l’autor un estudi de molts anys amb l’objecte de aproximar-nos a la realitat des de la ficció, però sense apartar-se’n gens. Òbviament, com tots els novel·listes, Scurati fa servir el discurs lliure indirecte per dir-li al lector el que pensava Mussolini, però ho fa adoptant la mateixa llengua del Duce, basant-se en el seu estil i amb un gran esforç de còpia lingüística.

Scurati narra els fets com si estiguessin passant en el moment en què llegim el llibre. No hi ha, doncs, una distància històrica entre el que va succeir i el que llegim en aquesta narració, que ve a ser una mena de work in progress de la dictadura que acabà implantant  Mussolini. Poc importa que coneguem el desenllaç abans d’obrir el llibre, ja que l’important és que vegem què va passar realment i com va passar.

El lector que es pregunti qui són els feixistes i què són realment, llegint el llibre descobrirà que el seu ideòleg, Benito Mussolini, considerava ociós aquest interrogant, ja que els feixistes són, als anys vint, una cosa nova, però una cosa que neix sense una idea clara del  futur i sense saber on volen anar a parar. I comprovarà tot seguit com aquest dèficit serà precisament la seva salvació, ja que podran permetre’s el luxe de ser reaccionaris i revolucionaris alhora, convençuts que, així, si res no prometen, mai trencaran les seves promeses. “Els feixistes -diu Mussolini- no són republicans, ni socialistes, ni demòcrates, ni conservadors, ni nacionalistes. Són, per contra, una síntesi de totes les afirmacions i de totes les negacions. Nosaltres els feixistes, conclou, no tenim idees preconcebudes, la nostra única doctrina són els fets.”

Mussolini serà sens dubte l’arquetip del líder populista, del líder que guia la massa, però no precedint-la amb idees, objectius o estratègies pròpies, sinó seguint-la. Ell va per darrere de la massa. N’ensuma els humors -sobretot els sentiments tristos- i les desil·lusions, per a secundar-los tot seguit. I fent-ho, Mussolini esdevé el gran mestre dels líders populistes. Cadascuna de les seves frases és un eslògan que pronuncia sense cap preocupació per copiar la realitat o per contradir-la l’endemà. Penso que d’haver viscut als nostre temps, hauria estat un mag del “twitter”, un més -si no el principal- dels  polítics que ens omplen d’afirmacions que no raonen i que estan mancades de la més elemental argumentació que les sustenti.

Com ningú, Mussolini sabrà furgar en la frustració de les masses. Com ningú, sabrà capitalitzar la por de la burgesia davant l’auge del socialisme que va guanyant eleccions. Com ningú, sabrà aprofitar la desil·lusió dels socialistes que, tot i tenir la majoria al parlament, no aconsegueixen que els pagesos i els proletaris industrials surtin de la misèria en què viuen.

Mussolini serà, doncs, el líder carismàtic que s’identificarà amb les frustracions de la gent, les convertirà en un combustible de mobilització social i encertarà a l’hora de canalitzar la ràbia i el ressentiment cap a uns enemics externs. Mortificat per les eleccions de la tardor de 1919, en què no ha estat elegit cap feixista, Mussolini es trobarà amb les mans buides, però comprendrà de seguida que ha d’explotar l’odi i la rancúnia per a la lluita política, i es posarà al capdavant d’un exèrcit d’insatisfets, de desclassats, de temorosos i de fracassats esperant que alguna cosa exploti al carrer.

I és dolorós veure com les masses van cedint. Com cedeixen els obrers i camperols que odien els patrons. Com, al seu torn, ho fan també els patrons, que veuen en el “Duce” un bastió contra les revolucions obreres. Com cedeixen els intel·lectuals -fins i tot Benedetto Croce, el filòsof més respectat de la nació i cap de files del pensament liberal- donarà suport a un feixisme que trepitja aquest pensament, i l’aplaudirà al gran míting que fa Mussolini al teatre San Carlo de Nàpols preparant “la marxa sobre Roma “. I és dolorós veure com cedeix l’Església, quan monsenyor Pucci, en nom de la Santa Seu (prèviament, Pius XI haurà beneït les banderes feixistes), convida al pare Sturzo, líder i fundador del Partit Popular, que aglutina els catòlics, a retirar-se per “no crear obstacles” al  feixisme.

Estem, sens dubte, davant d’una obra monumental que també ens pot servir per observar i analitzar la situació actual a Espanya, país sobre el qual sobrevola novament l’àguila sanguinària del feixisme, un feixisme encara solapat amb una falsa màscara de democràcia, que potser despistarà els ingenus, però que, després d’aplegar els nostàlgics d’un passat franquista abjecte i mesquí, intenta, com va fer Mussolini, presentar-se com el partit garant d’un envejable futur millor.

La Comunitat de Madrid: grans banderes i pocs impostos

14 Juny 2020

Al llarg d’aquestes últimes setmanes, prèvies a la finalització de l’estat d’alarma, el Govern ultima les condicions del fons de 16.000 milions d’euros no reemborsables destinat a les comunitats autònomes (CCAA). El dit “Fons Covid-19” suposa la major transferència de recursos mai realitzada al marge del sistema de finançament autonòmic, segons va destacar Pedro Sánchez, però tot i sent-ho, la decisió governamental provocarà -de fet ja ha provocat- les crítiques de diversos territoris pels canvis en el sistema de repartiment, perquè uns volen que prevalgui el criteri de la població, com venia demanant la Comunitat Valenciana (PSOE), mentre d’altres exigeixen que es reforci la partida per a les despeses sanitàries ocasionades pel coronavirus, com Castella-la Manxa i Aragó (PSOE) o Castella i Lleó (PP). Davant la contrarietat d’alguns líders territorials, el president ha destacat que, en el marc de les àrees de despesa fixades pel Govern, les comunitats podran decidir el destí dels diners sense retre comptes a l’executiu central.

Sigui com vulgui, aquest debat sobre el finançament de les CCAA en el qual solen sorgir immediatament queixes contra els nacionalistes catalans, per insolidaris, o contra comunitats com la Valenciana i la de les Illes Balears, que es presumeixen riques, em suggereix una reflexió sobre l’Impost sobre el Patrimoni, nascut el 1977 amb caràcter transitori, que es va establir com a fix el 1991, que no es va aplicar durant uns anys i va ser ressuscitat pel Govern de Rodríguez Zapatero l’any 2011.

Com sabem, es tracta d’un impost directe que s’aplica individualment, no sobre ingressos anuals o transaccions, sinó sobre el patrimoni personal (immobles, accions, obres d’art, dipòsits bancaris, deute públic…) de les persones físiques, i es calcula basant-se en el valor de tots els béns del subjecte passiu.

Aquest impost ha estat suprimit en molts països, ja que té detractors i defensors, com passa en gairebé totes les coses de la vida. Els seus detractors assenyalen que és, en realitat, un doble impost, ja que s’aplica a la tinença de béns que, en adquirir-los, el seu titular ja va pagar l’impost corresponent (IVA, Transmissions Patrimonials, Donacions, Successions…) i afegeixen que empobreix els països a més d’afavorir l’expatriació de capitals, mentre que els seus partidaris creuen que ajuda a la distribució de la riquesa, la qual cosa, ens agradi o no, és certa, ja que només afecta els que posseeixen béns a partir d’un determinat valor.

Avui, quan la major part dels països han decidit suprimir aquest impost, des del pla teòric autors com l’economista francès Thomas Piketty han revifat el debat sobre la imposició patrimonial al·legant que ajuda a reduir la desigualtat. Cert és que l’OCDE ha evitat recomanar aquest tipus de tributs encara que sí ha optat per suggerir que es mantinguin els que graven les herències. Per la seva banda, el FMI afirmà l’any 2013 que si els quinze països de l’Eurozona establissin un Impost sobre el Patrimoni amb un tipus a la riquesa de l’10% podrien reduir el seu deute públic als nivells de 2007. I el Bundesbank fins i tot va arribar a assenyalar l’any 2014 que qualsevol reestructuració de deute en països com Espanya hauria d’exigir un impost a la riquesa com a precondició obligatòria.

Darrerament, Podemos pactà amb el PSOE la introducció per al 2019 d’un recàrrec de l’1% sobre l’impost per a les fortunes que superessin els 10 milions d’euros, tot i que, tant des de l’Autoritat Fiscal com des d’Hisenda es reconeix l’escassa potència recaptatòria d’aquesta mesura, ja que les comunitats poden bonificar el gravamen. De fet, la proposta va ser tombada pel Congrés dels Diputats, juntament amb el projecte de Pressupostos de 2019.

En aquest article no pretenc definir-me sobre la bondat o la perversitat de l’esmentat impost, ja que no sóc cap expert fiscal, encara que he de reconèixer que, en temps de grans dificultats, no em sembla injust que s’apliqui, però sí voldria opinar sobre la seva aplicació desigual a nivell de l’Estat, ja que en tractar-se d’un impost cedit a les CCAA, aquestes poden establir reduccions en el mínim exempt, modificar la tarifa, acordar bonificacions, etc., i això ha implicat que algunes comunitats -especialment la de Madrid, que en estar millor finançada que la valenciana, la balear, la catalana o l’andalusa pel simple fet de gaudir dels grans beneficis que comporta la capitalitat- hagin utilitzat aquest impost per generar un veritable dúmping fiscal en permetre’s el luxe, des de fa bastants anys, de bonificar el 100% de l’esmentat impost, generant així un efecte crida que ha enervat els líders d’altres comunitats.

Tot i que “los ricos también podemos tener razón” -com raonava una senyora del barri de Salamanca de Madrid davant les càmeres de la televisió en una de les últimes protestes contra el Govern-, la veritat és que la Comunitat de Madrid perdona cada any més de 1000 milions d’euros en impostos als rics. I se’ls perdona sense que el trasllat dels seus domicilis fiscals a aquest territori comporti un augment de la recaptació en altres tributs que compensi aquest regal, la qual cosa només es pot interpretar en el sentit que la Comunitat de Madrid va més que sobrada econòmicament, ja que d’una altra manera aquesta condonació impositiva no tindria cap sentit.

Consultant les dades de l’últim exercici publicat (2017), les bonificacions autonòmiques que ha concedit la comunitat de Madrid a les persones subjectes a aquest tribut ascendeixen a 5.015 milions d’euros, fet que suposa el 96,1% els diners bonificats a tot l’Estat per aquest concepte. ¿I quins han estat els beneficiaris d’aquest regal fiscal? Doncs gent adinerada, sens dubte, ja que l’obligació de contribuir per aquest impost comença quan es posseeix un mínim de 700.000 euros en béns i propietats de tota mena, ja que aquest és el mínim d’exempció en tot el país excepte a Aragó, que ho va rebaixar a 400.000 fa uns anys en veure’s necessitada.

Diguem, per tant, que aquests patrimonis dels madrilenys rics s’han vist clarament afectats per la crisi, però no per a perjudicar-los sinó per afavorir-los, ja que entre 2011 i 2017 el seu volum va augmentar un 72%, és a dir més de quinze punts per sobre del 55% que és la magnitud en què van augmentar els patrimonis més quantiosos en el conjunt de l’Estat en aquest mateix període.

A partir d’aquestes dades, comprenc que alguns presidents autonòmics discuteixin a la senyora Díaz Ayuso el dret de Madrid a percebre la quantitat que li correspon dels 16.000 milions que s’han de distribuir entre les CCAA mentre ella (seguint la pràctica dels seus antecessors, tots del Partit Popular) permeti que els grans patrimonis madrilenys no paguin per l’impost a què m’estic referint, contràriament al que fan tots els altres espanyols,  ja que, amb aquesta mesura, el Govern de la Comunitat de Madrid es converteix pràcticament en un paradís fiscal per als molt rics, i afavoreix un nou tipus de defraudador: el milionari amb domicili fiscal a Madrid, la vida del qual transcorre, però, de fet, en una altra comunitat autònoma, on treballa i resideix habitualment.

Tot això em duu a pensar que la Pàtria no es construeix onejant banderes nacionals a crits de “Govern il·legítim!”, sinó contribuint solidàriament al fisc i evitant la creació de paradisos fiscals dins d’Espanya en perjudici dels altres territoris.

 

Cal posar fi al xoc irracional entre dreta i esquerra

7 Juny 2020

Em referia diumenge passat a un problema que, per a l’estabilitat democràtica, es revela com especialment greu: que la dreta espanyola doni per descomptat que l’estat natural del país només s’esdevé quan ella té el poder i ostenta ​​el govern de la nació. Aquesta és la causa que, quan el perd, sofreixi una mena d’estrès posttraumàtic que la incita a lluitar contra qui l’ha assumit amb totes les seves armes, legítimes i il·legítimes, respectuoses o irrespectuoses, ja que considera que qualsevol acció és vàlida perquè el país torni a l’estat natural perdut, que es renovarà quan la dreta novament governi.

He pogut comprovar el que afirmo en diversos moments de la història d’Espanya, llunyans i propers, però ho vaig veure clarament després de les últimes eleccions quan Pedro Sánchez, líder de la minoria majoritària, va iniciar els contactes amb UP, PNV i ERC. Aleshores, en un grup de WhatsApp al qual estic subscrit per raons professionals, es van llançar un seguit de comentaris incitant-me a lluitar contra el que, segons el parer dels meus comunicants, seria -cito textualment- un “Govern Frankenstein” o, pitjor encara, un “Govern il·legítim”. I dic pitjor perquè, en el primer cas, es tracta d’un insult, però en el segon es tracta d’una falsedat que no té empara en el marc constitucional, ja que un govern que sorgeixi del vot majoritari dels diputats electes, podrà agradar o no, però és per descomptat un “govern legítim” i marcadament constitucional.

Si el qualificatiu “il·legítim” sorgís en una conversa de bar entre persones poc versades en el món del dret i de la política, encara que seguiria essent fals, potser podria perdonar-se atesa la incultura dels tertulians, però quan aquest qualificatiu sorgeix de col·lectius molt qualificats jurídicament per pertànyer a algun dels grans cossos jurídics de l’Estat (aquests que Juliana anomena jocosament la “brigada Aranzadi”), llavors el problema esdevé summament greu, perquè no només no s’ajusta a la veritat -és una falsedat en tots els sentits- sinó que incideix en l’opinió pública, incita a lluitar contra el Govern i tendeix a justificar el que, en política, és injustificable si es vol mantenir un mínim de dignitat.

És possible que en una situació política en la qual, qui governa, té un gran suport parlamentari, els atacs d’il·legitimitat rebotin i fereixin ràpidament qui els provoca, però quan qui governa ho fa en minoria o, diguem-ho clarament, amb una minoria que, tot i que legítima i constitucional, no pot garantir fàcilment els grans acords que fan falta per governar el país (per exemple, l’aprovació anual dels Pressupostos de l’Estat, o bé, com passa ara, l’aprovació dels estats d’alarma a causa de la pandèmia a què ens ha sumit la Covid-19), llavors, la temptació de llençar-se a la jugular del president del Govern (ho faci bé o malament i s’equivoqui més o menys) és terrible. I quan el qui està temptat d’atacar “per qualsevol dels mitjans possibles” està convençut -com li passa a la dreta espanyola- que té la raó, ja que el Govern del país és il·legítim, llavors qualsevol cosa val i la política es converteix en un pim, pam, pum que deslegitima el sistema, indueix a l’error i sumeix els ciutadans en un estat d’incertesa i d’inquietud que condueix al desànim i a pensar que el principal problema del país no és l’atur, o la crisi econòmica, o la pandèmia, sinó “la política i els polítics”, i quan un país acaba pensant que la política i els polítics són el principal problema, es troba a un pas de creure que el problema és “la democràcia”.

No crec que exageri si dic que estem a l’avantsala d’aquest gravíssim estadi, ja que, si observem amb un cert distanciament el que està succeint, comprovarem que el neguit de la gent està arribant a un punt que difícilment es pot sostenir.

Potser el grup polític que millor representa aquesta intolerància davant els que no pensen com ells és el de VOX, que va ser el primer a difondre aquesta idea de la il·legitimitat del Govern de Pedro Sánchez (dimecres passat, al Parlament, Abascal l’acusà de ser el responsable de “millones de muertos [sic] y arruinados por sus negligencias”), però davant d’aquest posicionament extrem d’inspiració trumpista, que desqualifica tot el que no és propi, em sembla encara més greu que el Partit Popular no hagi sabut (o volgut) traçar una línia clara de separació entre ells i el partit d’Abascal, i que, en el moment més cru de l’epidèmia, hagi acusat l’actual Executiu d’haver-se transformat en una “dictadura constitucional” i d’actuar d’una manera “totalitària”, ja que, a pesar dels molts errors comesos per Pedro Sánchez i el seu govern, les dues acusacions són falses i terriblement perilloses, ja que tendeixen a desestabilitzar el sistema democràtic que tenim en aquest país.

Un exemple clar del que mai hauria de succeir però ha succeït el tenim en l’enfrontament que es va produir al Congrés dels Diputats entre la portaveu de PP, Cayetana Álvarez de Toledo i el vicepresident de Govern Pablo Iglesias quan, per desqualificar la política que duu a terme el Govern, la diputada va acudir a l’atac ad hominem de Pablo Iglesias, atac que va anar més enllà de la pròpia persona del vicepresident en l’afirmar des de la tribuna que era “fill d’un terrorista”.

La senyora Álvarez de Toledo s’està mostrant clarament com una persona tòxica per al país, per a la democràcia i fins i tot per al mateix Partit Popular. I és una llàstima que no hagi contribuït a enervar aquesta toxicitat l’actuació del vicepresident Iglesias, en substituir el tractament de “senyoria” pel de “marquesa” i acusant en la comissió parlamentària per a la reconstrucció econòmica el dirigent de VOX, senyor Espinosa dels Monteros, de voler forjar un cop d’Estat, afirmació que agreujà encara més en precisar que, al seu parer, a VOX li encantaria donar el cop però no s’atreveix a fer-ho.

Amb diàlegs (¿?) d’aquesta naturalesa podem concloure que la democràcia està tocant fons, i aquesta és una situació que les persones que, per l’edat que tenim, hem conegut la dictadura (règim que no han viscut la senyora Álvarez de Toledo ni el senyor Iglesias) sabem com n’és, de valuosa, la Constitució de 1978, aquesta que alguns joves menyspreen en parlar negativament del “règim del 78”, oblidant que, amb tots els seus defectes, ens va permetre sortir d’una dictadura terrible i assentar el país sobre uns pilars democràtics homologables als de qualsevol estat democràtic del nostre entorn.

És, doncs, urgent posar fi a tots aquests despropòsits. El país no es pot permetre que la dreta posi en dubte la legitimitat del Govern, ni que l’esquerra, assetjada des d’un abundant i poderós exèrcit mediàtic, dubti de la voluntat democràtica dels conservadors.

¿És la bandera d’Espanya el símbol de l’extrema dreta?

31 Mai 2020

Durant molts anys, Manuel Fraga va muntar tot el seu discurs polític sobre el que ell denominava la “majoria natural”. Ell no dubtava que, a Espanya, el gruix majoritari de la gent era de dretes perquè “és natural que sigui així”, encara que jo mai no he entès molt bé el mot “natural” quan s’empra en aquest sentit,  perquè, si us hi fixeu bé, “natural” com a adjectiu és un concepte que no té un antònom fàcil, tret que optem per “antinatural”. I dic que no és fàcil perquè, mentre tots sabem que l’antònim de “bo” és “dolent”, i el de “vertader” és “fals”, difícilment trobem un mot que sigui antònim de “natural” en el sentit que li donava Fraga, que l’entenia com a “adequat a la naturalesa”, és a dir “normal”.

Per a ell, la gent normal havia de ser de dretes i per això no dubtava que aquesta gent formava la “majoria natural” del país, tot i que, curiosament, mai no va poder reunir entorn seu aquesta majoria a nivell de l’Estat, a diferència de Felipe González que, des de 1982 fins a 1996, aconseguí que, a Espanya, la “majoria natural” s’identifiqués amb el socialisme, tot i que al llarg del seu mandat, que molts van criticar per autoritari, per poc dialogant, per actuar displicentment amb l’oposició de dretes i moltes coses més, els que no formaven part de la “majoria natural” que governava, no se sentien exclosos, ni eren considerats “mals espanyols”, ni tampoc havien de refugiar-se en la bandera d’Espanya pe sentir-se vius, entre d’altres raons perquè la bandera d’Espanya presidia les institucions oficials i cap governant socialista d’aquest país se la volgué apropiar. Suposo que perquè els socialistes la consideraven tan seva com dels altres, i també perquè eren molt conscient que si un símbol (en aquest cas constitucional)  com és la bandera, que ha de poder englobar tothom (siguis de dretes o d’esquerres, socialista o conservador), s’intenta patrimonialitzar per una ideologia determinada, aleshores es corre el risc de crear desafecció entre els qui no comparteixen aquella ideologia i poden acabar menyspreant aquest símbol que també els hauria de representar.

La patrimonialització de les banderes és, doncs, un fenomen que, no per corrent, deixa de ser perillós, ja que quan es duu a terme -cosa que succeeix en els populismes més exacerbats-, ràpidament estableix una divisió dins la societat entre els qui s’identifiquen amb aquell símbol, que consideren patrimoni exclusiu de la seva ideologia, i els qui, militant en un altre camp ideològic, acaben no sentint-se identificats amb la bandera que s’han apropiat els seus adversaris, quan, com ja he dit, la bandera és un símbol que, per se, no pretén identificar-se amb cap ideologia, sinó que té una missió constitucional força més simple i alhora més important: la de representar la pluralitat de l’Estat, que, com sabem, ha de poder englobar tothom i acollir totes les ideologies.

Malauradament, a Espanya estem vivint un procés de patrimonialització de la bandera espanyola per la dreta més radical, cosa que no sols dona arguments als qui no se senten identificats amb el símbol perquè voldrien trencar amb l’estructura de l’Estat per sortir-se’n (els independentistes), sinó també a molts altres ciutadans que, en no assumir poc ni gens la ideologia, les polítiques i les formes d’actuar d’aquests col·lectius que s’embolcallen literalment amb la bandera i en fan un símbol podríem dir exclusiu de la seva manera de pensar, lentament se’n van distanciant i acaben per sentir-se exclosos del que aquell símbol hauria de ser, ja que tenen la impressió que l’han prostituït i ha deixat de ser el que preveu el marc constitucional.

A Espanya, la dreta sempre s’ha identificat molt clarament amb la bandera nacional i ha estat sovint temptada de reduir-ne el seu significat simbòlic. I si tenim en compte que aquest corrent ideològic -penseu en l’exemple que he esmentat de Manuel Fraga- considera com una cosa natural que sigui ella la que comanda el país, la que talla el bacallà i la que distribueix butlles i prebendes, quan això no succeeix, quan es veu fora del poder, sempre tendeix a radicalitzar-se i un dels primers errors que comet és el d’embolcallar-se amb la bandera nacional per a titllar de mals espanyols, d’incompetents, d’estúpids i fins i tot d’assassins els polítics d’esquerres que governen. I no exagero, perquè si heu tingut la paciència de seguir les imatges que s’han gravat de la manifestació motoritzada que venir lloc a Madrid ara fa vuit dies, haureu tingut la possibilitat d’escoltar crits com “Sánchez a la cárcel” o “Asesinos de mierda” alhora que feien voleiar la bandera espanyola; crits que no sols demostren un nivell d’educació lamentable i una intolerància fora mida, sinó també l’odi i la ràbia que els provoca la seva impotència per a governar.

El que estem veient aquests dies -i amb això no pretenc defensar els errors del Govern, que són sovint clamorosos- està fora del que pot admetre’s en una confrontació civilitzada d’idees i de parers, que és, precisament, el que demanda i exigeix la confrontació democràtica.

El drama que viu la dreta espanyola és que la moció de censura que la foragità del poder i les posteriors eleccions democràtiques van deixar el Parlament espanyol dividit, però sense cap possibilitat de conformar un govern de dretes, i aquesta circumstància, que no es deu a cap altra cosa que a la voluntat dels espanyols, ha fet que Vox i PP es trobessin davant un horitzó d’impotència que els desespera i els ha llençat a una lluita despietada contra el Govern, no sols aprofitant els errors d’aquest, que són molts, sinó utilitzant mecanismes de desestabilització de qualsevol mena, ja que, després que s’han convençut que no tenen cap possibilitat de governar amb la composició actual de la cambra, ho fien tot a fer ingovernable el país, per tal que Sánchez es vegi forçat a posar fi a la legislatura i a convocar eleccions anticipades, amb l’esperança que, aleshores, la “majoria natural” que ells creuen representar, pugui sortir guanyadora.

Sentir com la dreta de Vox, hereva del franquisme, crida “llibertat” a cops de clàxon i amb el suport de cassolades de la classe alta de Madrid és d’un cinisme que no té color, i si tenim en compte els discursos que els líders de Vox han fet al Parlament, haurem de constatar que res no han tingut de constructiu fins ara, ja que els seus diputats no es comporten com a membres d’un partit d’oposició sinó de destrucció, que -i això és encara més trist- arrossega sovint als seus veïns de bancada del PP, que, oblidant que han estat i que poden ser un partit de govern (després de Fraga), actuen sovint mediatitzats per la irresponsabilitat de la dreta més extremista.

I acabo novament referint-me a la bandera que, no sé si sabent-ho o inconscientment, la dreta està exhibint com un símbol ideològic (el de la seva ideologia), el qual presenten amb crits d’odi i rancor als qui no pensen com ells, provocant una divisió maniquea que pot acabar produint en els seus adversaris un desafecte comprensible a una bandera que hauria de ser de tots però que ells estan convertint en el símbol exclusiu de l’ultradreta.

Díaz Ayuso, ídol de la dreta de les cassolades i d’Aznar

24 Mai 2020

Escriu irònicament Carlos Zanón que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso “és una bona noia, estima la seva mare. Estima Jesús i també Espanya. És maca, jove i prima, està boja per ‘Los Secretos’, estima els gossos i també Jose Mari Aznar. (…) Igual Díaz Ayuso és la Núvia Universal. Aquesta mirada. No l’oblidin. Aquesta brillantor. ¿És estrany, no? Doncs els dic que si ja l’heu vista en una altra cara, aquesta brillantor -com l’altra Espanya-, ‘va a helarte el corazón’. Photocall Drama 24 hores al dia, set dies a la setmana. Tota l’atenció, per qualsevol cosa, sense més objectiu que de tornar-nos bojos. Literalment. Aconseguirà convèncer-nos que som culpables de tot -de l’assassinat de Kennedy i de la manca de tests per al coronavirus-, que tots els nostres amics li tenen mania i gelosia les nostres amigues.”

La referència indirecta a Machado (“Españolito que vienes / al mundo te guarde Dios. / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón.”) em sembla francament encertada, ja que evoca l’Espanya dels enfrontaments i de les tensions, que el poeta andalús va viure intensament: rics contra pobres, feixistes contra rojos, catòlics contra ateus, monàrquics contra republicans. Albert Sáez es referia a aquesta España per acotar el concepte i puntualitzava que, avui, possiblement no hi ha dues Espanyes sinó més aviat una comunitat de Madrid partida per la meitat: “D’una banda -escriu-, el Madrid del barri de Salamanca que reivindica la llibertat per salvar el negoci encara que sigui a costa de la salut. I d’altra banda el Madrid d’Aluche que, com va explicar Carol Álvarez, posa al descobert la putrefacció de l’economia en negre que en aquesta emergència no té dret ni al subsidi. La bretxa entre el 20% de la població amb més ingressos i el 20% que en té menys és a Madrid la més gran de tot Espanya. Aquest deu ser, sens dubte, el model d’èxit de Madrid que, segons la presidenta Isabel Díaz Ayuso, la desescalada està posant en perill.”

Díaz Ayuso és una d’aquelles persones (no és l’única) que confon Madrid amb l’Estat (Juliana, sempre tan precís, en les seves cròniques parla últimament de la “ciutat-estat de Madrid”, potser perquè és també la seu principal de la “brigada Aranzadi”, una altra exclusiva de Juliana), i aquesta interpretació fa que la presidenta confongui -i potser també nosaltres- el mite de les dues Espanyes amb el Madrid polaritzat de les manifestacions on, per cert, els dos grans “Pablos” de la política espanyola (Casado i Iglesias) duen a terme una lluita que molt bé podria acabar “gelant-nos el cor”.

Ara que, si analitzem les enquestes que propaguen els diaris (no totes estan manipulades), sembla que hi ha força consens a l’hora d’afirmar que Madrid no és tan crític amb el que passa a Espanya com dona a entendre Díaz Ayuso. Perquè si acudim a l’última de Metroscopia (maig 2020), veiem que un 77% dels madrilenys està a favor de romandre en la fase 0 -en un percentatge tan alt ha d’haver-hi necessàriament molts votants conservadors, o a mi m’ho sembla-, i només un 20% està a favor de passar a la fase 1. No sembla, doncs, que per aquí pugui la presidenta trobar suport per al seu enfrontament amb el Govern, el qual acusa de frenar la desescalada per criteris polítics i perquè vol arruïnar Madrid. Tot i així, ella es fixa en aquesta gent del barri de Salamanca i, més en concret, en la que surt al carrer a Núñez de Balboa (sens dubte una les zones més benestants de la ciutat) on, cada nit, ressonen les cassoles en protesta contra el Govern, al qual titllen de “lliberticida”, “autoritari” i “socialcomunista” per haver “decretat” l’estat d’alarma. Aquesta és la causa que centenars de votants de PP i de Vox (no milers de persones) surtin al carrer trencant les normes del confinament, en una rebel·lió que els líders de les dretes aplaudeixen, obertament o tàcitament. (Dimecres passat, al Congrés, Abascal va culpar Sánchez de totes les morts que s’han produït a causa de la pandèmia).

No deixa de ser il·lustratiu contemplar els vídeos d’aquestes manifestacions del barri de Salamanca. Quina distinció! Quina classe! “Qué bonito -escriu Carmen García Casals- es observar esos hombros patriotas cubiertos por la bandera de España, o con un jersey anudado graciosamente al cuello. Esos sombreros combinados con tanta elegancia con la ropa ‘casual’ ideal para una manifestación. Ese jalear consignas que parecen salir de las voces de querubines con jersey Lacoste. Esa ansia de libertad que ya no puede mantenerse entre las cuatro paredes de esos pequeños pisos de 400 metros cuadrados.”

Però a mi, més que aquestes imatges, m’han emocionat la lloança que José María Aznar, el gran paladí de la confrontació a Espanya, l’home que va fer de l’enfrontament entre bons i dolents el lema de la seva política, ha fet d’Isabel Díaz Ayuso, que actua, com sabem, alliçonada per Miguel Ángel Rodríguez, exsecretari d’Estat de comunicació amb Aznar.

Fa poc més d’una setmana, en una sessió en línia de l’Aula de Liderazgo del Instituto Atlántico de Gobierno (IADG) i de la Escuela de Posgrado de la Universidad Francisco de Vitoria (UFV), el president de Faes (que ho és també d’aquestes institucions) va establir un paral·lelisme entre un episodi de la seva carrera política i el moment que està travessant ara la dirigent conservadora, durament criticada per l’esquerra. Aznar va recordar que el “dictador” Hugo Chávez es va dedicar a “insultar-me permanentment”, cosa que es va fer famosa quan el llavors rei Joan Carles li va deixar anar el “¿Por qué no te callas? ”. Conta l’expresident que per aquelles dates visità a Bill Clinton i que aquest li va confessar la seva “enveja” per ser el focus dels insults del veneçolà. “Avui dia jo hauria de dir-te [a Díaz Ayuso]: no saps com t’envejo perquè els fills de Chávez t’insultin cada dia a tu en comptes de a mi”, referint-se, esclar, a Pablo Iglesias i la gent d’Unides Podem.

Yolanda González, que va seguir detingudament aquella sessió en línia, explica que, al seu torn, Ayuso va carregar contra el tractament que des del Govern central s’ha donat a la Comunitat de Madrid. Va arribar a dir que era “despietat”. Que es tractava d’una “guerra desmesurada” amb la qual “una administració superior està competint amb una autonomia”. Sí Aznar havia parlat de “campanya” contra Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid no es va quedar enrere i va voler insistir en la mateixa idea. Va parlar de campanyes “tan canalles, tan dures”. Però va avisar que ella no es rendeix: “No s’ha de tenir por a la por”. A més, assegurà que defensaria “més que mai” la col·laboració “publico privada” i va presumir de “transparència”.

————–

N.B. L’acord formalitzat el passat dimecres entre el PSOE i Ciutadans, sense trencar el pacte amb Unides Podem, més el pacte amb Bildu (mantingut en secret durant el debat) per derogar la reforma laboral, modificat unilateralment de matinada pel PSOE és un joc de circ francament perillós. Perquè davant la consigna dels revolucionaris del 68 que ens deia “Sigueu realistes, demaneu l’impossible”, jo veig més encertada una frase que ens repetia el professor de lògica: “Per molt que us hi escarrasseu, us serà impossible aconseguir la quadratura d’un cercle”.

La preocupant sentència del Tribunal Constitucional Alemany

17 Mai 2020

En l’anterior crisi financera, sobretot en els anys 2011 i 2012, es van produir tensions extraordinàries en els mercats de deute públic. Molts inversors dubtaven de la capacitat de pagament de països com Grècia, Irlanda i Portugal. També Espanya i Itàlia ho van passar malament. Aquests països tenien cada vegada més difícil aconseguir diners prestats i, per descomptat, els tipus d’interès no paraven de pujar. Allò tenia tota la pinta d’acabar amb l’euro.

En un article molt aclaridor, Jesús Santidrián (El Liberal) ens recorda que el BCE va trigar molt a actuar. Alemanya era molt reticent a posar la política monetària al servei dels països en dificultats. Finalment, al juliol de 2012, Mario Draghi va pronunciar el seu ‘Whatever it takes …’ ( ‘Faré el que calgui’) en el sentit que el BCE compraria tot el deute que fos necessari per a sostenir als països. Això va ser suficient per calmar els mercats i rebaixar els tipus d’interès. Llavors el bonus espanyol a 10 anys pagava el 7%. I Draghi va ser decisiu per a nosaltres: va marcar la fi del austericidi i el principi de la recuperació.

La intervenció de el BCE va adquirir dimensions descomunals a partir de març de 2015 mitjançant un programa de compres massives en el mercat secundari de deute públic conegut com a Public Sector Purchase Programme (PSPP). Aquest Programa s’ha anat prorrogant fins al moment present en què el BCE (juntament amb els bancs centrals nacionals) disposa de 2,5 bilions d’euros de deute públic europeu. I ha complert perfectament l’objectiu perseguit. Amb diferències de tipus més o menys acusades, tots els països aconsegueixen finançar-se als mercats de deute.

Cal dir que el PSPP és un programa compartit entre el BCE i els bancs centrals nacionals (com el Banc d’Espanya), que són els accionistes de BCE. De fet, el 90% de les compres programades pel BCE les efectuen els Bancs Centrals Nacionals sobre el seu propi deute nacional. I ells corren amb els riscos. D’aquesta manera, a finals de març de 2020 el Banc d’Espanya tenia al seu actiu 253.000 milions de deute públic espanyol (el 21% del deute total).

Aquest programa de compres massives no va agradar gens a alguns alemanys euròfobs. Al maig de 2016 diversos empresaris alemanys van recórrer a el Tribunal Constitucional Alemany (TCA) denunciant la inadequació del PSPP a la Constitució alemanya. Al·legaven que amb el PSPP el BCE vulnerava el seu mandat principal que és contenir la inflació una mica per sota del 2%. Però el que el BCE estava aconseguint -asseguraven- era situar els tipus d’interès a prop de el 0% en tota la zona euro. En la seva opinió, això era traspassar la política monetària per entrar en una política d’estímul fiscal dirigida a assegurar el finançament dels països, la qual cosa -al seu judici- produïa efectes adversos en l’economia, incentivava empreses inviables (que aconseguien crèdit a tipus ridículs) i perjudicava els estalviadors alemanys que veien com els seus dipòsits bancaris no rebien gairebé remuneració. (Aquí s’oblidaven de dir que el Tresor alemany aconseguia finançar-se a tipus negatius).

El TCA va plantejar una qüestió prejudicial a Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre aquest tema, i aquest va dictaminar el desembre de 2018 que el PSPP no excedia el mandat de el BCE d’assegurar l’estabilitat de preus i que estava plenament ajustat a la legalitat comunitària.

A pesar d’aquesta resolució, el TCA no s’ha deixat impressionar pel criteri del TJUE, i en la Sentència de 5 de maig, que estem comentant, entén que l’actuació del BCE, en implementar aquest volum de PSPP, no actua congruentment amb el mandat bàsic de BCE, que era de mantenir la inflació una mica per sota de el 2%.

En realitat, amb aquesta sentència, el TCA no afirma que el BCE hagi vulnerat el seu objectiu de vetllar per l’estabilitat de preus ni que hagi finançat als països il·legalment. Simplement es planteja la pregunta de si aquell programa (el de Draghi) va ser o no proporcionat i dona a entendre que no ho va ser. Per això, atribueix al Govern federal alemany i al Bundestag (Parlament alemany) l’adopció de ‘mesures’ per a ‘garantir que el BCE faci una avaluació de proporcionalitat’, a més de vigilar les decisions del banc i procurar que es mantingui dins del seu mandat. En conseqüència, el TCA requereix al BCE perquè, en el termini de 3 mesos, justifiqui que les compres del PSPP són congruents amb el mandat bàsic. Si no aporta justificació suficient, el TCA diu que el Bundesbank (BB, Banc Central Alemany) no podrà participar en endavant al PSPP i haurà desfer-se dels bons alemanys que actualment té en el seu poder.

La reacció del TJUE no s’ha fet esperar i va pronunciar-se el passat dimarts sobre la sentència del TCA. I si bé el tribunal europeu mai no fa comentaris sobre les sentències d’un òrgan jurisdiccional dels països membres de la UE, sí ha recordat que, d’acord amb reiterada jurisprudència del TJUE, una sentència dictada amb caràcter prejudicial per aquest Tribunal (la que pronuncià precisament a petició del TCA l’any 2018 a què m’he referit) vincula el jutge nacional per a la resolució del litigi principal. I afegeix que, per tal de garantir una aplicació uniforme del Dret de la Unió, el TJUE, que s’ha creat amb aquesta finalitat pels Estats membres, és l’únic competent per declarar que un acte d’una institució de la Unió és contrari al Dret de la Unió. I no s’està de dir que les divergències entre els òrgans jurisdiccionals dels Estats membres pel que fa a la validesa d’aquests actes poden arribar a comprometre la unitat de l’ordenament jurídic de la Unió i perjudicar la seguretat jurídica.

Per aquest motiu, com les altres autoritats dels Estats membres, també els òrgans jurisdiccionals nacionals estan obligats a garantir el ple efecte de el Dret de la Unió. Només així -assegura- es pot garantir la igualtat dels Estats membres a la Unió creada per ells.

Per si aquesta declaració no fos prou contundent, la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula von der Leyen (que ha estat 13 anys ministra a Alemanya), després de testificar que ha pres nota de la sentència, també n’ha sortit al pas afirmant que la Comissió Europea defensa tres principis bàsics: que la política monetària de la Unió és un assumpte de competència exclusiva; que el dret de la UE té primacia sobre el dret nacional i que les sentències de Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees són vinculants per a tots els tribunals nacionals. I ha conclòs afirmant que l’última paraula sobre el Dret de la UE sempre la té Luxemburg. Cap altre lloc.’

Tot i aquestes manifestacions, la qüestió és problemàtica, ja que no hi ha dubte que el TCA es fa ressò de bona part del opinió pública alemanya, fins i tot del opinió el president del Bundesbank. I no diguem el que pensen al respecte partits com AFD (neonazi), molts d’ells promotors d’aquesta sentència. Hi ha poca eurofília en tot aquest sector. Fins i tot els grans partits alemanys hauran de tenir cura en qüestions com aquesta, perquè la solidaritat no abunda i molta gent no és gens partidària de posar diners per salvar a altres països. De moment, la cancellera Merkel ha estat una gran defensora de la UE, però la sentència obre una escletxa contrària als interessos europeus.

Sens dubte, el més preocupant és que la decisió arriba a les portes de la pitjor depressió que ha patit la zona euro. I alguns analistes temen fins i tot que posi en perill l’actual programa contra la pandèmia, que ha fixat unes condicions de compra fins i tot més laxes que les anteriors. Aquest és el gran risc, perquè no dubteu que nous casos judicials arribaran a Alemanya immediatament contra el Programa de compres associat amb la pandèmia (PEPP). No ens quedarà més remei que confiar a Brussel·les i en el tribunal de Luxemburg.

Davant la manca de diàleg, l’exemple de Portugal

10 Mai 2020

Portugal tenia molts números per a l’hecatombe, començant per la seva situació endarrerida dins la UE pel que fa a la despesa publica en sanitat. Calia també sumar-hi deu anys de rescats financers, insolències i fortes retallades en la despesa publica. Això  no obstant, la república veïna ha afrontat la crisi de la Covid-19 amb força més èxit que Itàlia, Espanya, França o el Regne Unit.

Extrapolant dades, pel que fa a Portugal, veí per l’oest de la nostra Espanya peninsular, Joaquín Luna assenyalava que la població de l’Alentejo, de 759.000 habitants, havia tingut un mort per la Covid-19 (un home de 87 anys), mentre la veïna Extremadura, amb 1,06 milions d’habitants, n’havia patit gairebé 500.

¿Les causes? És difícil destriar-les, però el periodista n’assenyalava tres: un calendari del confinament fet a hora –es va ordenar sense que s’haguessin produït morts, mentre que Itàlia i Espanya el van adoptar amb 463 i 191, respectivament–, una unitat de les forces polítiques (govern i oposició) digna d’Alemanya, i la por de la població que no dubtà de seguir les consignes del govern.

Portugal ha demostrat, certament, una remarcable fortalesa institucional davant la crisi. Amb un president de la República conservador, Marcelo Rebelo de Sousa, i un primer ministre socialista, António Costa, que divergien sobre la conveniència d’elevar l’estat d’alarma al d’emergència –sembla que es va imposar la tesi el cap de l’Estat–, un cop es va decidir pel primer, el país ha mantingut un clima de consens admirable.

Al país veí, tots els partits han anat en la mateixa direcció al Parlament, conscients que el soroll no ajudava a combatre el virus, fins al punt que el líder de l’oposició conservadora lusitana, Rui Rio, no ha abandonat la seva estratègia de suport al Govern durant la pandèmia. “Jo no estic cooperant amb el Partit Socialista -va declarar-, estic cooperant amb el Govern de Portugal, en nom de Portugal”.  Pocs dies abans, en una intervenció al parlament portuguès, havia desitjat al primer ministre António Costa “coratge, nervis d’acer i molta sort (…) perquè la seva sort és la nostra sort”.

La posició de Rio ens resulta cridanera i fins i tot incomprensible fora de Portugal, però no és excèntrica en la seva trajectòria al front del PSD, després que en va prendre les regnes al febrer de 2018. Venia de Porto per succeir l’exprimer ministre Pedro Passos Coelho, esgotat després de dirigir el país durant els anys del rescat i d’austeritat imposada per la troica (2011-2015) i de veure, des de l’oposició, com el socialista António Costa liderava la remuntada portuguesa.

Diguem també que aquest elogi al líder conservador portuguès ha estat possible perquè, abans, el líder socialista es va entendre amb el president de la República, que era conservador, i perquè va assumir el comandament de la crisi amb una actitud que ha estat molt diferent de la que ha dut a terme el líder socialista espanyol que, potser sabent que la nostra dreta era força més reaccionària i, per tant, ben poc col·laboradora, ha adoptat una actitud tancada al diàleg, apuntant-se, no sé si conscientment, a un personalisme exagerat del qual en són una mostra evident les contínues compareixences públiques a la televisió dient en una hora el que podia dir perfectament en cinc minuts.

En una de les últimes, va voler refutar aquesta acusació de manca de diàleg afirmant que mai un inquilí de la Moncloa s’havia reunit tant amb els representants autonòmics i locals. Per bé que això pot ser literalment cert, també ho és que el format de les conferències de presidents autonòmics, tal com s’ha practicat fins ara, ha demostrat la seva ineficiència més absoluta. Algú ha dit amb encert que aquestes trobades s’han convertit en un frontó mutu i són molts els presidents -no sols els conservadors o nacionalistes- que es queixen que Sánchez pren nota, però fa el que vol, ja que, en cap moment, s’ha produït una anàlisi compartida de la situació i dels problemes que pateix la ciutadania.

Penso que el convenciment que té Sánchez de la impossibilitat que progressi una moció de censura contra el Govern, l’ha envilit, cosa que l’ha empès a actuar, de fet, amb menyspreu fins i tot als partits que li van donar suport i gràcies als quals va assumir la presidència. ERC i PNV, que van ser dues de les crosses en què Sánchez es va recolzar per a la investidura han estat oblidats d’una manera incomprensible, fins al punt que van amenaçar de votar no a la pròrroga que va demanar al Congrés el passat dimecres per prorrogar l’estat d’alarma. Tanmateix, el PNV n’ha sabut treure partit i, votant sí a la darrera pròrroga, ha deixat ERC en mala posició.

Parlava jo el passat diumenge que Sánchez havia perdut una magnífica ocasió per demostrar que creia realment en l’Estat de les autonomies. I creure-hi no s’aconsegueix amenaçant que, si no donaven suport a la proposta que ell feia, no seria possible la distribució dels 16.000 milions d’euros que havia decidit repartir a fons perdut entre les Comunitats autònomes. Això és, simplement, un xantatge. A més, ¿què hi guanya perdent el suport dels presidents autònoms quan sap perfectament que amb la dreta de PP i VOX no hi pot comptar?

¿Era necessari que, pel seu compte, decretés la província com a unitat de la desescalada? No dubto que aquesta era una de les possibilitats, tan vàlida com qualsevol altra, i fins és possible que presenti certs avantatges respecte d’unitats més petites per la complexitat de les relacions que comporten les mesures que s’hauran d’aplicar, però si més de mitja dotzena de presidents autonòmics consideraven que aquesta era una decisió que hauria de recaure en ells, que coneixen més bé la casuística sobre el terreny, ¿per què no va intentar de parlar-ho primer i de trobar un acord?

¿Té sentit que els dissabtes aparegui a la televisió per dir-nos quines són les mesures que s’aplicaran i que es reuneixi després el diumenge amb els presidents de les Comunitats autònomes? ¿No tenen raó Torra, Urkullu, Feijóo i tants altres quan es neguen a ser convidats de pedra en aquest festí?

Si el diàleg hagués estat més constant entre Govern i oposició, entre Govern i Comunitats autònomes ¿no és possible que s’hagués pogut evitar aquest aire de precipitació d’algunes mesures que s’han hagut de rectificar sobre la marxa i han desgastat el crèdit del Govern?

No vull defensar l’actitud de Pablo Casado durant tota la crisi, ja que em sembla que ha estat desencertada tant en el to de la crítica com en el contingut de moltes de les seves acusacions. Però l’entenc quan diu que no és acceptable que s’assabenti de tot pels comunicats que el president fa per televisió.  L’entenc, doncs, quan diu que aquest darrer invent -el de la cogovernança- que Sánchez s’ha tret de la màniga davant les grans crítiques de les Comunitats autònomes és un concepte que, si no se’l desglossa amb mesures concretes, no vol dir absolutament res. L’entenc quan diu que el “jo o el caos” no és acceptable en una democràcia.

Penso, doncs, que si els portuguesos estan d’enhorabona perquè tenen un líder de l’oposició sensat i responsable, molt probablement també hi estan perquè tenen un president del Govern que mereix gaudir d’aquesta oposició.

Contra la polarització Estat-Autonomies, Esquerra-Dreta

3 Mai 2020

Hi ha una certa unanimitat entre la gent que jo considero sensata -el que no deixa de ser una opinió subjectiva- que la crisi del coronavirus ha evidenciat una certa ineficiència de l’Estat autonòmic. D’alguna manera ha posat de manifest la nostra dificultat per compartir una resposta articulada que tregui el millor de cadascú i, ben al contrari, ha tret en molts casos el pitjor de nosaltres mateixos.

Si comencem pel que ha fet el Govern de l’Estat, tinc la impressió que ha perdut una bona ocasió de consolidar els principis de col·laboració i de subsidiarietat que defineixen l’Estat descentralitzat (sigui autonòmic o federal), ja que ha centralitzat d’una manera tan radical com absoluta tota la gestió de la crisi, fins al punt que, no només ha assumit per a sí tot el pes del desastre (i dic desastre perquè, d’una pandèmia com la que estem patint, qui la dirigeix ​​mai no en pot sortir ben parat), sinó que ha incitat a la deslleialtat institucional d’algunes comunitats autònomes que han vist en aquesta actuació centralitzadora la possibilitat d’aprofundir en les seves diferències, amb tot el que això comporta de debat i de confrontació. Cosa que esdevé més preocupant en moments de crisi.

¿Havia de ser necessàriament així? Per descomptat que no, i això ho ha demostrat perfectament Alemanya, on sí que ha tornat a funcionar el principi de subsidiarietat entre l’Estat federal i els länder, que serien l’equivalent a les nostres comunitats autònomes, on aquests, als què s’ha donat majors facultats per actuar i col·laborar amb el govern federal, no només han actuat complint les competències que tenien en la lluita contra la pandèmia, sinó que, a més, han acceptat amb lleialtat que Angela Merkel portés la batuta alhora que aquesta  decidia concedir-los un marge important per confinar i desconfinar, i suposo que també en el que en diem la desescalada.

Tot em fa pensar que hagués estat una postura més intel·ligent la de fer possible aquest joc de col·laboracions que, en no haver-se donat per part del Govern de l’Estat, ha fet que, des d’algunes comunitats autònomes, s’hagin llançat dards verinosos que només condueixen a un enfrontament sense mesura, i a unes acusacions que no persegueixen sinó el descrèdit i que moltes vegades fereixen la raó.

Una de les persones que, des de la perifèria, més s’ha lluït amb aquest tipus de missatges és la consellera portaveu de Govern de Catalunya, la senyora Meritxell Budó, qui, darrerament, ha deixat caure perles precioses en les seves declaracions als mitjans. Una de les últimes ha esta la d’afirmar que “si Catalunya fos un estat independent, no hauríem de lamentar tantes morts ni contagis pel covid-19, ja que la Generalitat hauria actuat d’una manera més eficaç.”

Com es tracta d’un futurible (si Catalunya fos independent…) és una afirmació que no té cap possibilitat de ser comprovada i queda, doncs, com un brindis al sol, però no deixa de ser lamentable, ja que la senyora Budó no hauria d’oblidar que, no només el Govern espanyol va cometre imprudències autoritzant a Madrid aquella gran manifestació el 8 de març, que, també amb perles semblants, la dreta espanyola ha aprofitat per traslladar-li la culpa de moltes de les morts que s’han produït a la capital, doncs deu dies abans, el 29 de febrer, els companys de la senyora Budó van organitzar una gran manifestació en suport de Carles Puigdemont a Perpinyà, a la qual, segons ella va dir, havien assistit dues-centes mil persones. Bon cultiu per a la pandèmia, si és, com sembla, que d’aquesta en tenien una informació que els hauria permès actuar més bé!

Amb el mateix ímpetu, la consellera de Sanitat i el mateix president Torra havien criticat amb duresa pocs dies abans la clausura de el Mobile Word Congress (perquè no sols ho van fer els diaris, les televisions i els polítics madrilenys), atribuint aquesta decisió a una por infundada i no a la prevenció. Però el cert és que els futurismes dels uns i les crítiques dels altres són el brou de cultiu que han permès a aquest personatge inefable, de nom Joan Canadell, que presideix la Cambra de Comerç de Barcelona, afirmar que “Espanya és atur i mort. Catalunya vida i futur”, un frase que podria quedar com un altre brindis al sol si no fos ella mateixa una gran mesquinesa i un insult intolerable, que sembla oblidar, entre altres coses, que les residències de gent gran, on més morts s’han produït a Catalunya, eren i segueixen sent de la competència exclusiva de la Generalitat.

Retornant però al que deia al començament, convé recordar que una part gens menor del problema que estem vivint amb aquesta confrontació que permet que ens tirem els plats al cap els uns als altres, ve, en part, de la insensibilitat que ha mostrat el govern de Sánchez respecte de les comunitats autònomes, com d’una manera (en aquest cas molt més elegant i efectiva que la de la senyora Budó) li han recordat el lehendakari Urkullu i el portaveu basc al Congrés Aitor Esteban. I això és lamentable, doncs penso que té molta raó el periodista Andreu Claret quan afirma que el virus podia haver estat una oportunitat per posar a prova el nostre sistema polític actual (Estat-Comunitats autònomes). Però això no ha succeït perquè, noquejats pels primers errors, PSOE i Podem han confós eficàcia amb homogeneïtzació.

Diguem, però, que la crisi del coronavirus no només ha exacerbat la divisió entre els partidaris de la recentralització i els de la independència, sinó que també ha enfrontat de manera rotunda (potser com a cap altre estat europeu) el govern (en el nostre cas d’esquerres) amb l’oposició (la de les dues dretes, que pugnen per veure quina és més radical), fent realitat aquella observació del dibuixant català Aleix Saló d’acord amb la qual, “des del començament del segle XXI, la dialèctica política s’ha anat convertint en una batalla de desacreditacions on el desgast del llenguatge i l’adopció indiscriminada d’estratègies de comunicació han obert les portes a les guerres identitàries”.

Per descomptat, en aquest món d’interconnexions múltiples, on les veus i els rumors volen d’un lloc a un altre a una velocitat de vertigen, tenim el perill de no escoltar, i de seguir exclusivament i amb una fe cega el qui pensa com jo, oblidant que “l’altre” també existeix (aquest “altre” que, per a l’esquerra ha de ser la dreta, i per l’independentista ha de ser el centralitzador, i viceversa en ambdós casos).

Així les coses, no és estrany que Fernando García, en un magnífic article en el qual estudiava per què els filòsofs i politòlegs ens avisen del descrèdit que avui sofreixen la raó i els fets en favor de les emocions i les falsedats, cités la resposta que dona Robert E. Talisse a la pregunta de per què la gent menysprea els que són políticament diferents. Ell troba la resposta en el que considera “un fenomen cognitiu generalitzat que podem anomenar polarització grupal”; un efecte pel qual, “quan parles només amb aquells amb qui estàs d’acord o escoltes només notícies que reafirmen les teves opinions, et tornes més radical en les teves creences”. No m’estranya, doncs, que conclogui afirmant que els “entorns en línia” -tant de moda avui- funcionen com a “immenses màquines de polarització” en tant que permeten i ajuden a les persones a seleccionar les seves fonts d’informació i a filtrar missatges desafiants o desconeguts”.


%d bloggers like this: