Arxiu d'Autor

No tots els mals són causats per la Covid

20 Setembre 2020

Sense oblidar la gran corrupció sistèmica que es va viure en el PSOE andalús, jutjada i sentenciada amb greus condemnes per als seus principals responsables, alguns dels quals -potser els més destacats- van ser presidents de la Junta d’Andalusia i ministres del Govern d’Espanya presidit per Felipe González, avui, el nostre país, sense poder defugir les greus urgències que ha provocat la pandèmia de la Covid-19 en l’ordre sanitari, econòmic i educatiu (hospitals col·lapsats, morts incomptables, paralització de la indústria i del turisme, augment de l’atur, ERTOS que ajuden a suportar el dolor però no solucionen la malaltia, escoles que han de treballar molt precàriament a pesar del gran esforç de professors i governants per donar-li una certa normalitat, etcètera), a més, dic, de tot això, que és greu i ens afecta a tots, el país s’ha acarar a fronts que no tenen res a veure amb l’atzar -com succeeix amb l’epidèmia- els quals dificulten molt la trobada de solucions per afrontar amb èxit la governabilitat diària.

Per citar-ne alguns, segurament els més importants, podem esmentar la debilitat del Govern PSOE-UP, que només es manté dempeus perquè la dreta no té, encara que ho vulgui, prou diputats per enderrocar-lo.

Un altre el conforma la crisi institucional catalana, que enfronta els independentistes entre sí, divideix la societat en aquella terra i presenta una difícil sortida, no sols a causa d’aquesta divisió interna sinó també per fet que les institucions de l’Estat (Govern, Parlament, Tribunal Constitucional i Tribunal Suprem especialment) han demostrat que no han entès (ni segurament volen entendre) que el rerefons polític del problema no es podrà mai resoldre amb la repressió i amb l’aplicació d’una llei que ells tracten com si fos immutable, sinó a partir d’un diàleg obert que exigirà grans cessions d’una i altra banda.

Ens agradi o no, també ha obert un tercer front l’espantada del rei emèrit, de qui no coneixem encara prou bé les seves actuacions corruptes en matèria econòmica, ja que disposem tan sols d’informacions de part interessada, però que, només amb la seva actitud de marxar de la manera que ho ha fet, ja ens demostra que està ficat en un bon embolic.

I en darrer terme, the last but not least,  ens trobem amb l’escàndol que s’ha descobert amb la dita operació Kitchen, que afecta el PP de Mariano Rajoy i que, els agradi o no als seus afiliats, difícilment podran deslligar (si més no per les conseqüències) dels qui avui estan al capdavant d’aquesta formació política.

És cert que també podríem esmentar l’embolic que afecta a Podemos i al seu president a causa de les acusacions que (sense gaire consistència probatòria) els va fer un advocat que treballava al partit, però, si ens quedem a nivell d’importància, trobo molt més greu el que està succeint al si del PP perquè, si més no pel que hem pogut saber després que el jutge de l’Audiència Nacional ha aixecat el secret del sumari, en temps de Mariano Rajoy (podríem dir que ahir mateix, si em permeteu la metàfora), l’alta administració de l’Estat utilitzava la policia per “robar” -aquesta seria la paraula exacta- a un dels seus afiliats, -extresorer i exsenador- documents que contenien informacions comprometedores sobre el que coneixem com la “caixa B” del partit, intentant que aquesta informació mai no arribés al jutge.

Estem, doncs, parlant d’una corrupció tan organitzada com sistèmica, que utilitzava fons reservats no sols en benefici propi, sinó per tapar vergonyes i possibles delictes que afecten a un partit que ha estat molts anys en el Govern. Per tant, poca broma.

Certament que Pablo Casado ha condemnat els fets alhora que demanava respecte a la presumpció d’innocència, i ha dit que no li tremolarà el pols si ha de fer sang a casa, però no sembla que això sigui suficient perquè la institució pugui deslliurar-se de les esquitxades que segurament es deduiran de les actuals imputacions que afecten, entre d’altres, al qui era ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, al seu número dos, Francisco Martínez i a l’exsecretària general i exministra, Dolores de Cospedal, alhora que aixequen dubtes més que seriosos respecte de l’actuació de Mariano Rajoy.

Força més prudent i raonable que Casado ha estat l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, que, amb un gran sentit comú, afirmà que “el PP no pot no assumir el que sembla que va produir-se”. Una cosa és que Pablo Casado no tingui una responsabilitat directa en els fets, que probablement no la té, i una altra que, després d’haver exercit alts càrrecs dins el partit per indicació de Rajoy i obtingut el suport per a la seva elecció de Dolores de Cospedal, ens vulgui fer creure que les persones sobre qui recauen greus sospites són estranyes en la seva trajectòria política.

Ara bé, més enllà de la crisi institucional que pot afectar al PP i dels gravíssims problemes que tindrà el Govern per aprovar els pressupostos i poder seguir governant el país, el que demostra fins a quin punt el patriotisme de Casado és de pandereta i que el seu respecte a la Constitució és fals, és la negativa reiterada que manifesta a complir amb el mandat que fa la nostra llei fonamental de substituir els membres d’algunes institucions que són bàsiques per a l’exercici de la vida democràtica: concretament del Consell General del Poder Judicial, del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional, òrgans col·legiats que demanen un vot molt reforçat del Parlament, que no es pot assolir mai si no hi col·laboren els dos grans partits majoritaris (PP i PSOE).

No cal referir-me a la importància que ha tingut el Tribunal Constitucional, avui de clara majoria conservadora, en algunes sentències de gran transcendència política; com també el Tribunal Suprem, el president del qual ho és del Consell General del Poder Judicial, que té el càrrec caducat de fa gairebé dos anys i, ell mateix, ha reclamat de ser substituït per respecte al que la Constitució ordena.

Però no, Casado no creu en la independència del Poder Judicial, creu que l’important per al país és que ells -el seu partit- el pugui manipular. Tots sabem que s’havia arribat a una solució pactada posant Manuel Marchena al capdavant del Tribunal Suprem i que la indiscreció d’un senador popular va fer malbé aquell acord en dir públicament que, amb Marchena, dominarien el Tribunal Suprem per la porta de darrere.

Avui, Casado argumenta el seu no a renovar aquestes institucions al·legant que no pot acceptar que participi en la decisió un partit -Podemos- que, com el seu, ha obtingut el suport democràtic de la ciutadania. És obvi que l’argument cau pel seu propi pes i amaga el que realment tem el jove líder popular: no poder dominar, manipular (directament o per la porta de darrere) aquests alts organismes, o bé mantenir la familiaritat que ara té amb els responsables dels tribunals dels casos que l’afecten. I això és gravíssim.

Antoni Puigverd, en un article recent, parlant de la crisi institucional que vivim, en citava un altre que José A. Zarzalejos havia publicat a “El Confidencial” pensant bàsicament en Catalunya, on demanava un “heroi de retirada” que actués a la manera de Suárez o de Gorbachov per reconduir l’independentisme vers el pragmatisme. Amb molta raó, Puigverd li deia que això era impossible mentre hi hagués líders polítics a la presó (opinió que subscric plenament, encara que la majoria d’espanyols no catalans, entre els quals incloc el Govern de Sánchez, semblen incapaços d’entendre). I afegia que no tenim necessitat només d’un “heroi de retirada”, perquè el que necessiten tots els partits, tots els territoris i totes les institucions i poders de l’Estat és esdevenir conscients de la gravíssima crisis social i institucional que patim i siguin capaços de conjurar-se per reformar aquest vaixell que en diem Espanya, que navega en plena turmenta, i evitar així que una ona de fatalisme provoqui el seu naufragi definitiu.

Torra tria la confrontació, Junqueras proposa el diàleg

13 Setembre 2020

Que, seguint les consignes de Puigdemont de qui n’és vicari, Quim Torra ha decidit endegar el camí de la confrontació, d’això no hi ha dubte. En realitat, és el que ha fet des que accedí a la presidència de la Generalitat després que, en un enfrontament encara més gran, el qui era llavors president hagués convocat el referèndum de l’1-O i declarat unilateralment la independència, declaració que no va ser publicada al Butlletí Oficial i mai no ha tingut cap valor jurídic.

La confrontació, convençuts que l’Estat es plegaria de mans i tota Europa donaria suport a les accions polítiques que aleshores es van dur a terme, no sols no produí l’anhelat desig d’independència, sinó que va causar grans desperfectes en molts camps: a l’entramat jurídic (Rajoy, d’acord amb l’article 155 de la Constitució, es va permetre dissoldre el Parlament i convocar unes noves eleccions menyscabant així l’autonomia catalana), a l’estatus personal dels polítics (ja que els principals membres del govern, la presidenta del Parlament i dos dirigents d’associacions ciutadanes foren condemnats a molts anys de presó i d’altres han seguit el camí de l’exili), i també de caràcter econòmic (basta esmentar en aquest sentit la fugida a la Comunitat Valenciana de la Caixa i del Banc de Sabadell).

Èxits, doncs, cap, o molt pocs, ha provocar una confrontació amb l’Estat que ara, però, Torra ha decidit continuar “de manera intel·ligent” (creient, potser, que la seguida fins ara no ho era) i, per això mateix, ha decidit treure del seu govern alguns consellers que podien fer-li ombra -estic parlant bàsicament de la senyora Chacón, membre del PDeCAT- per tal de no tenir dificultats quan el Tribunal Suprem l’inhabiliti i no pugui seguir al capdavant del Govern.

Sembla, pel que podem col·legir de les manifestacions i de les informacions que s’han fet públiques, que l’estratègia de Torra, si és definitivament inhabilitat, serà de seguir a la presidència de la institució com si res no hagués succeït, però evitant signar cap document oficial, ja que si ho fes, incorreria en un nou delicte -el d’usurpació de funcions-, i ell -intel·ligent com es considera- vol desobeir, però fins un cert punt, no sigui que els mecanismes de la justícia se li tornin novament en contra i acabi també a Lledoners.

Aquesta estratègia no és innocent per més que sigui perversa i condueixi la política (i l’economia) catalana pel camí del caos, que és allí con Torra es mou amb més desimboltura, perquè, com ens recordava no fa gaire a les pàgines del diari “Ara” l’exconseller Mas-Culell (un dels cervells econòmics més reconeguts del país, que estigué al timó de la Hisenda catalana a l’època del president Mas) “s’enganya qui pensa que la política de confrontació no interfereix en les perspectives econòmiques i socials del país”. En efecte, davant la confrontació, Mas-Colell defensava la necessitat d’acordar polítiques amb el Govern central, única cosa que els permetria avançar (o no retrocedir, que no és poc, segons ell apuntava). I això mateix és el que, si llegim amb deteniment l’enquesta que entre diumenge i dilluns passat va publicar “La Vanguardia”, demana el gruix de ciutadans de Catalunya.

En efecte, d’acord amb el sondeig elaborat per GAD3, la solució al conflicte català passa pel diàleg dins la legalitat. Una aclaparadora majoria de la societat catalana aposta, doncs, per aquest tipus de sortida negociada mentre que, només un de cada quatre ciutadans, s’aferra al referèndum d’autodeterminació com a única resposta a la crisi territorial. El sondeig reflecteix que gairebé un 30% dels catalans defensa una reforma de la Constitució, un altre 26% preferiria una millora en el sistema de finançament i només un 10% reclama un nou Estatut. En total, un 65,3% dels consultats s’inclina per solucions acordades, davant el 26,1% que prefereix el dilema entre ruptura i continuïtat que plantejaria la consulta.

Tanmateix, acordar res amb el Govern actual de l’Estat s’esdevé avui una quimera. Segurament, perquè les majories que maneja Pedro Sánchez no són prou grans per donar-li una gran estabilitat i també perquè dins el PSOE són molts encara els que no veuen clar que cal negociar amb els catalans i endegar canvis seriosos a la política que s’ha dut fins ara (i això implica segurament parlar d’amnistia o, si més no, d’indults, entre altres coses), però també -i sobretot- s’esdevé una quimera perquè el Govern de Torra no té cap interès a negociar, ja que la política de “confrontació intel·ligent” per la qual ha optat no té altra intenció que soscavar la força del seu principal contrincant, que no és el PSOE, ni el PP, ni encara menys C’s, sinó l’altra força catalana independentista, ERC, i embrancats com està en aquesta guerra civil no es pot permetre el diàleg amb l’Estat.

Per poca atenció que hàgiu prestat a la política parlamentària catalana, haureu vist que, des de fa dos anys, cada cop que el president del parlament, senyor Torrent, desactivava les “desobediències” de Torra per preservar la seguretat jurídica de la Cambra, rebia els atacs directes del president i de tots els seus corifeus de JxCat. El darrer exemple el tenim en la petició que fos cessat el cap dels serveis jurídics per no publicar una resolució que era il·legal i estava prohibida per una decisió prèvia del Tribunal Constitucional.

De fet, conscient de la poca cintura de les institucions espanyoles (fonamentalment del T.C. i del T.S) , que, malauradament per a tots, han preferit la repressió al diàleg, Torra ha decidit aprofitar aquesta actitud per desgastar el seu adversari local, ERC, acusant-la de traïdora o de botiflera. I en això estem novament, perquè si després de la inhabilitació, ERC no es presta al joc de Torra (recolzat per la CUP) de seguir al capdavant del Govern (sense signar cap document, però exercint com a tal en una clara provocació a la justícia), aleshores titllarà Aragonès, Torrent i tots els seus correligionaris de traïdors, intentant posar en contra seu la massa de votants independentistes que, segons sembla, avui opten majoritàriament per ERC i no per JxCat.

Dura tasca, doncs la de Junqueras que, des de la presó, ha elaborat un document d’estratègia política amb l’exiliada Marta Rovira (si n’és, de complicat, actuar en aquestes circumstàncies!), en el qual tots dos admeten, fent autocrítica, que insistir en la conflictivitat “simbòlica” (l’adjectiu és textual i molt significatiu) amb l’Estat no els ha dut enlloc. Per això mateix ara proposen que la millor estratègia política és de posar l’accent en governar i en “governar bé”. “Hem de guanyar eleccions i governar -han escrit-. I allí on governem, hem de prioritzar governar bé per damunt del conflicte simbòlic, per molt golós que aquest pugui ser”. “Nosaltres -conclouen- fem política per millorar la vida de la gent, no per empitjorar-la.”

En aquest document programàtic, Junqueras i Rovira reconeixen, per tant, que l’1-O va ser el punt àlgid del “procés”, però també que, alhora, va marcar una inflexió. D’aquell moment ençà “l’independentisme ha anat perdent gas i l’Estat guanyant terreny”. Per això, l’estratègia de “no confrontació” que ara proposen és, diuen, “l’únic camí realista, seriós i viable per construir la república catalana”. “És -conclouen- el que considerem, amb els peus a terra”.

Benvinguts siguin a la realitat!

Euskadi pacta. Catalunya tria la confrontació

6 Setembre 2020

Ho he dit més d’un cop: quan una persona o un col·lectiu estan convençuts de trobar-se al costat bo de la història no dubten que tots els qui no pensen com ells estan en un lloc equivocat, i aquest convenciment, tan absolut com primari, que divideix el món en bons i dolents, els permet condemnar els adversaris al foc etern o -per no posar-nos transcendents i restar dempeus al món terrenal on vivim- els permet estigmatitzar-los, marginar-los i deixar-los fora del camp dels bons, que és des de l’únic lloc on es poden prendre les decisions.

Això, quan es dona en una dictadura establerta (o simplement encoberta, que n’hi ha) fa que els qui tenen el poder bandegin els adversaris, els depurin o, simplement, deixin d’escoltar-los com si la seva opinió no tingués cap valor. I, a més, ho fan creient-se amb tot el dret de fer-ho perquè no dubten que posseeixen la veritat.

Quan ens trobem, en canvi, amb persones i col·lectius amb una ideologia -la que sigui- que estan disposats a defensar, però que també són conscient que no tothom pensa com ells i que potser en la ideologia dels altres pot haver-hi també qüestions respectables i aprofitables per a la societat, aleshores sorgeix la possibilitat del diàleg, de la confrontació dialèctica i -per què no?- fins i tot de l’acord.

Molt d’això darrer és el que s’ha vist fa poc al País Basc quan hem confirmat que la coalició PNB-PSE seguirà governant Euskadi. Allí, doncs, tenim dos partits que presenten no sols una ideologia econòmica diferent sinó també una visió molt diversa del nacionalisme, posicionaments que tots dos sacrifiquen una mica per configurar una majoria que els permeti governar des de la centralitat que els uneix.

No hi da dubte que el PNB i Urkullo han preferit l’estabilitat amb el PSOE a l’aventura amb Bildu, amb qui també haurien pogut formar una majoria. Vull dir amb això que Euskadi s’ha mostrat pactista, a diferència de Catalunya, on l’independentisme marca els límits de tot i no sols es mostra incapaç de pactar amb l’adversari (i fins i tot d’escoltar-lo), sinó que duu a terme una guerra tan cruel com absurda entre sí: la de JxCat contra ERC i -més absurda encara- la de JxCat (que podem sintetitzar en Puigdemont) contra el PdeCAT, és a dir contra el partit del qual tots provenen, que l’acaba de dur als jutjat a causa -diuen- d’un apoderament en frau de la marca.

Així doncs, mentre Euskadi tria estabilitat, Catalunya s’encamina a unes properes eleccions des de la confrontació (la d’ells contra ells i la d’ells contra els altres).

Només que feu una mica de memòria, tots recordareu que el president Torra havia afirmat a primers d’any que les properes eleccions serien convocades un cop s’hagués aprovat el pressupost “perquè el Govern no dona més de sí” (són paraules textuals que reflecteixen una realitat més que constatable). Però ai! Sembla que això no és el que ara pensa qui mana per damunt de tot i de tots en el món de JxCat, l’autoexiliat Puigdemont, que tem encara que ERC el sobrepassi en vots i està decidit a evitar de totes-totes aquesta possibilitat. Conseqüentment, ha ideat una estratègia diabòlica -suposo que en això consisteix la “confrontació intel·ligent” de què ha parlat a la Universitat Catalana d’estiu celebrada a Prada- perquè Torra no dissolgui el Parlament abans d’esser inhabilitat pel Tribunal Suprem, sinó que, obligat a deixar la presidència del Govern autonòmic quan la inhabilitació es produeixi, els diputats catalans es vegin forçats a elegir un altre president (designat per ell, com és obvi), la qual cosa provocarà segurament la rebel·lió d’ERC, a la qual podrà titllar de “traïdora” (no serà el primer cop), acusació que -és el que ell creu i desitja- pot donar-li vots i deixar-la un cop més en segon lloc. Més encara, fa pocs dies, Torra ha dit que, si se l’inhabilita, ningú no ha de presentar candidats perquè “un tribunal espanyol” no pot decidir què s’ha de fer Catalunya. Afirmació amb la qual suposo que duu a l’extrem l’exercici de “confrontació intel·ligent” que predica.

En uns moments on l’Estat en el seu conjunt (i, naturalment, les Comunitats autònomes) han de fer front a una crisi econòmica sense precedents, a una crisi sanitària que a tots ens supera i que no sols posa en perill l’estabilitat de moltes famílies, de les empreses i de tot el món de l’ensenyament que és a punt de començar el curs i té davant seu grans incògnites respecte de com es podran fer les classes, de què succeirà amb els fillets que es vegin obligats a quedar-se a casa seva, de com repercutirà això en els pares que hagin de tenir-ne cura etcètera, etcètera, en uns moments, dic, de tanta inseguretat, Puigdemont i Torra han decidit dur a terme aquesta “confrontació intel·ligent” amb l’Estat que l’únic que pretén és que el Govern de Catalunya segueixi immers en el caos, eviti que unes eleccions puguin donar més estabilitat al país, lliuri una batalla tan dura com soterrada contra els seus socis de govern i ho subordini tot a la seva estratègia personal, aquesta que Puigdemont ha convertit  en un “univers propi”, o el que és el mateix, en una “realitat paral·lela” que ell, però, considera com l’única existent i per a la qual val la pena lluitar. Això fins al punt que, com ha escrit Andreu Ferret a “El Periódico”, llegint el llibre que acaba de publicar Puigdemont, podem comprovar aquest allunyament de la realitat en què es mou el “president legítim”, ja que al llibre es permet parlar teòricament de tot, però sense dir res dels hospitals, de les escoles o de les empreses de Catalunya.

Bons corifeus de l’estratègia del “tan com pitjor millor” i de l’exaltació d’aquest món paral·lel fora del qual sembla que no hi pot haver vida pel fet de trobar-se al costat erroni de la història, els membres de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, partint de la base (també assumida per Torra) que no es pot negociar res amb el Govern de Pedro Sánchez, han decidit demostrar la seva “bona disposició” de diàleg assetjant l’Onze de Setembre els edificis emblemàtics de l’Estat a Barcelona, alhora que la senyora Paluzie, presidenta d’aquesta assembla d’abanderats de l’independentisme i de la veritat, suggereix el que, d’acomplir-se, esdevindria de fet una depuració: exigir que a les Universitats de Catalunya els rectors no puguin ser el que ella en diu “unionistes”, o el que és el mateix, exigir que els rectors siguin dels seus.

A diferència, doncs, d’Euskadi, on el diàleg s’ha preferit a la confrontació, Catalunya avança amb les cucales posades cap a l’abisme. I això que, com molt bé ha dit Oriol Junqueras, “si iniciem una confrontació amb l’Estat en les condicions actuals, anirem a perdre, i nosaltres el que volem és guanyar.”

¿Quins són els límits de la immunitat del rei?

30 Agost 2020

Si diumenge passat tractava la qüestió referent al delicte d’injúries i calúmnies al rei a què es refereix l’article 490.3 del Codi Penal i al desplaçament que aquest ha sofert per mor de la doctrina jurisprudencial provinent dels tribunals europeus, avui em referiré a un altre aspecte que presenta forts interrogants: el referent a la inviolabilitat del rei que s’està qüestionant en alguns aspectes arran de la conducta diguem que irregular del monarca emèrit, Joan Carles I.

Diu l’article 56.3 de la Constitució que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l’article 65.2” (que fa referència a la llibertat que té el rei de fer els nomenaments i els relleus dels membres civils i militars de la seva Casa).

¿Què significa que el rei és inviolable? Encara que avui estem molt lluny d’interpretar aquest concepte unànimement, el recurs que han fet moltes constitucions, tant de monarquies com de repúbliques, de decretar la inviolabilitat i la manca de responsabilitat del cap de l’Estat s’ha entès com una protecció d’aquesta alta magistratura que impedeix que sigui jutjada pels tribunals i que assumeixi cap mena de responsabilitat pels seus actes. I aquesta irresponsabilitat no sols se li ha atribuït quan actua per raó del seu càrrec (ja que en aquests supòsits totes les seves decisions han d’anar referendades per membres del poder executiu, que són els qui, en realitat, n’assumiran la responsabilitat), sinó que també l’han estès als àmbits civil i penal. D’acord amb aquesta interpretació, mai no es podria perseguir criminalment el monarca.

A pesar d’aquest article i de la força de la tradició en defensa de la irresponsabilitat absoluta del rei, avui molts juristes opinem que, en un sistema social i democràtic, aquesta irresponsabilitat no es pot estirar fins a l’infinit i que s’hauria d’estendre tan sols als actes que hagi comès en l’exercici de les seves funcions -les pròpies del seu càrrec-, perquè seria absurd (i també injust) que la immunitat seguís vigent per a actes delictius (o simplement lesius) que no tenen cap relació amb les funcions constitucionals que li corresponen.

Val a dir que la inviolabilitat i la impunitat del rei ja van ser posades en qüestió quan Espanya va subscriure l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional, de 17 de juliol de 1998 (ratificat per Espanya el 2002). Aleshores, el Govern es va veure obligat a renunciar legalment a la inviolabilitat del cap de l’Estat en relació a delictes de “lesa humanitat” (genocidi, tortura i crims de guerra), ja que la inexistència de qualsevol mena de privilegi o immunitat sobirana o de qualsevol altre tipus dels caps d’Estat en relació a aquests delictes és un principi de dret internacional. De tota manera, i més enllà de l’Estatut de Roma, el cert és que tinc la impressió que comença a ser majoritària entre els juristes l’opinió que, avui, no es pot acceptar que, en un Estat constitucional, la inviolabilitat serveixi per crear espais d’impunitat. Més encara, la irresponsabilitat personal del rei (o del president de a República) no es pot concebre sense el seu corol·lari essencial: la responsabilitat de qui referenda l’acte en qüestió.

Sigui com vulgui, i atès que en parlar d’aquesta matèria no estem tractant només un assumpte teòric, ja que tots tenim al cap la figura de Joan Carles I, el problema se’ns complica a l’hora de determinar no sols si la immunitat abraça “tots els actes” del monarca, siguin o no duts a terme en l’exercici del seu càrrec, sinó també a resoldre què succeeix amb els actes que el rei ha comès després d’abdicar. ¿Respecte d’aquests, segueix essent immune i irresponsable?

Sembla que no, però cal no oblidar que el Govern de Mariano Rajoy va introduir una reforma exprés a la Llei del Poder Judicial per protegir l’ex monarca amb un fur penal i civil que abraça també la seva vida privada. Don Joan Carles, per tant, no és immune, però només por ser jutjat a Espanya pel Tribunal Suprem. ¿Però què passa quan el possible acte lesiu del dret s’ha produït en territori estranger?

Tampoc aquesta pregunta és només teòrica, perquè en el cas que ens ocupa, el rei emèrit està essent investigat en un tribunal estranger, concretament de Suïssa, per l’origen d’una part de la seva fortuna que s’hauria pogut adquirir irregularment. A més, si es concreten les amenaces efectuades per la senyora Corinna Larsen, també serà demandat en el Regne Unit per les presumptes amenaces que ella va rebre perquè no revelés els “secrets d’Estat” que conserva.

En aquests supòsits, sembla evident que el rei emèrit no gaudeix de cap immunitat o privilegi que impedeixi l’apertura d’una causa penal contra ell fora d’Espanya, ja que, en abdicar el 2014 va perdre la immunitat de jurisdicció de la qual gaudeixen els caps d’Estat estrangers segons el dret internacional.

És, doncs, molt possible que, fins al juliol de 2014, aquest privilegi d’immunitat pogués impedir a tribunals d’un altre país d’enjudiciar els actes presumptament il·lícits comesos durant el seu regnat, però aquesta restricció ja no opera un cop va cessar en el càrrec i en no tractar-se d’actes realitzats en l’exercici de les funcions públiques (sempre que no hagin prescrit). I pel que fa als actes lesius comesos a Espanya després de la seva abdicació, serà competent el nostre Tribunal Suprem.

El cas Trump

Per més que els supòsits no són directament comparables, és molt interessant veure com evoluciona als EEUU la pugna entre el president Trump i la justícia nord-americana davant la negativa d’aquest a lliurar a la fiscalia de Manhattan les seves declaracions d’impostos dels últims vuit anys. Fa uns dies, el jutge federal Víctor Marrero ha refusat el darrer intent dels advocats del president de no presentar els documents que el fiscal reclama.

Cal, a més, tenir en compte, que en una sentència històrica, el Tribunal Suprem dels Estats Units es va posicionar del costat de la fiscalia i declarà que el president del país “no és immune” a les investigacions penals. Desplegant aquesta sentència, el jutge federal Marrero ha justificat la seva decisió i ha afirmat que “en el fons [el fet de no exigir els documents que es demanen a Trump] seria com donar-li immunitat absoluta per la porta de darrere”. ¿Per què? Doncs perquè tant la fiscalia com la magistratura creuen que els documents que Trump es nega a donar-los no contenen cap possible acte lesiu que el president hagi comès en l’exercici de les seves funcions com a cap d’Estat, sinó perquè presumptament amaguen falsificacions dels seus registres interns per ocultar pagaments amb els quals va comprar el silenci de dues dones just abans de les eleccions de 2016. Més encara, la fiscalia creu que Trump ha dut a terme “una conducte criminal extensa”, que inclouria possibles delictes de frau bancari i a pòlisses d’assegurances.

Aquest és, doncs, un supòsit que ens il·lumina a l’hora d’interpretar la immunitat i la irresponsabilitat del rei a què es refereix l’article 56.3 de la Constitució. Crec fins i tot que, en el cas d’un monarca regnant, aquesta s’hauria de limitar als fets que dugui a terme en l’exercici del càrrec, no als que afectin a la seva vida privada, ja siguin de naturalesa civil o penal.

“Con los idus de marzo”, un fruit positiu de la Covid-19

28 Agost 2020

Crec que va ser al marquès de Mondéjar que, en deixar de ser “Jefe de la Casa del Rey”, li van demanar si no escriuria una memòries sucoses i va respondre que no ho faria. ¿La raó? Doncs perquè -va dir- de les coses que veritablement interessen no en puc parlar i aquelles de les quals podria fer-ho no tenen cap interès.

Doncs bé, publicant “Con los Idus de Marzo. Diario de una cuarentena” (Ediciones del Genal 2020), el catedràtic de zoologia jubilat de la Universitat de Barcelona, Adrià Casinos, no ens ha ofert certament les seves memòries, però sí ens ha llegat un diari amb cinquanta entrades -tantes com dies va durar el confinament que s’inicià el 15 de març (d’ací el perquè del títol)-, on contempla la realitat que està vivint amb una gran atenció i clarividència, ni que sigui des de l’aïllament que va passar amb la seva esposa al pis on viu a Barcelona, i ens l’exposa d’una manera tan pulcra com intel·ligent.

Com és obvi, llegint el llibre seguim els esdeveniments que passen cada dia relacionats amb la pandèmia, però lluny de quedar-se en el que podria ser una crònica notarial sense ànima en la qual se’ns oferís les dades amb què ens bombardejaven diàriament els telediaris, Casinos ens mostra, en realitat, la seva concepció del món, i ho fa amb molta profunditat, ja que a totes les entrades trobem no sols una lúcida referència als fets sanitaris, sinó també grans dosis de crítica política pel que fa al comportament del govern i dels partits en general -en aquest sentit, l’avaluació del comportament de la Generalitat de Catalunya, dels col·lectius nacionalistes i del president Torra en particular és tan dura en el fons com exquisida en les formes- i també nombroses referències de tipus científic i cultural de gran interès, que evoquen moments de la història del pensament i de la ciència -també de la literatura- que només un savi pot evocar amb la mestria que ho fa l’autor.

En un moment de l’obra es refereix elogiosament al “Quadern Gris” de Josep Pla on el recordat escriptor exposa en un diari personal el que va viure entre el 13 d’octubre de 1918 i el 25 de maig de 1919. Però tots sabem avui que aquell diari -que no va ser publicat fins l’any 1966- té trampa (cosa que no li treu cap mena de valor des del punt de vista literari), perquè és evident que no el va escriure com Adrià Casinos ha escrit el seu -aquest sí fet dia a dia-, sinó que va ser producte d’una llarga elaboració que li va permetre refer-lo, manipular-lo i ampliar-lo al llarg de molts anys.

A “Con los Idus de marzo” això no succeeix, ja que el text es forja al llarg de cada jornada amb els coneixements, la ciència i les idees que Adrià Casinos duu dedins i plasma en un text que, com he dit, va molt més enllà de la crònica diària i té, d’alguna manera, molt de memòria personal, la de tota una vida dedicada a la ciència, a la lectura i a la investigació, alhora que manifesta d’una manera palpable que el seu interès, el seu coneixement del món, la seva concepció de la política i els seus ideals van molt més enllà de la zoologia, a la qual ha dedicat 49 anys de docència a la Universitat.

Concís, ben escrit, culte i atractiu per a qualsevol lector obert a la crítica, el diari que acaba de publicar Adrià Casinos és una obra fresca, profunda i intel·ligent que ha d’interessar al lector que defugi el sectarisme tan de moda avui en el món polític i periodístic que ens ha tocat viure.

El “delicte d’injúries i calúmnies al Rei” cedeix davant el “dret fonamental de llibertat d’expressió”.

23 Agost 2020

L’article 490.3 del Codi Penal espanyol de 1995, modificat per la Llei Orgànica 1/2015, de 30 de març, segueix establint detalladament i prolixament que “El que calumniare o injuriare al Rey, a la Reina o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe o a la Princesa de Asturias, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son.”

Basant-se en aquest text legal, els tribunals espanyols, que han d’aplicar el dret vigent, han pronunciat condemnes a persones que, amb fets simbòlics o insults directes, han ferit la dignitat, l’honor o la credibilitat de les persones a què es refereix, o bé les han acusat d’haver comès delictes que poden ser perseguits d’ofici (ja que en això consisteixen els delictes d’injúries i calúmnies que l’esmentat paràgraf contempla).

Això no obstant, més enllà del Codi Penal, avui no hem d’oblidar l’existència del dret emanat de les institucions europees que s’ha de considerar també com a “dret propi”. Més encara, aquestes normes comunitàries prevalen sobre el dret nacional i ostenten  una supremacia com a conseqüència de la cessió de l’exercici de sobirania que els Estats membre han realitzat en favor de les institucions europees, la qual cosa comporta que el dret comunitari “desplaci” les normes nacionals que s’hi oposin i fa que aquestes es deixin d’aplicar.

Tenim, doncs, un sistema jurídic en el qual l’ordenament comunitari és d’aplicació obligatòria per part de el poder judicial fins al punt que, segons va establir la Sentència de 9 de març de 1978 del Tribunal de Justícia de la Comunitat Europea (TJCE) a l’assumpte “Simmenthal”, el jutge espanyol competent en una matèria determinada està obligat a “aplicar íntegrament el Dret comunitari i protegir els drets que aquest confereix als particulars, deixant sense aplicació tota disposició eventualment contrària de la llei nacional anterior o posterior a la regla comunitària”.

Malgrat aquesta sentència que obliga els tribunals espanyols, aquests han ignorat les disposicions comunitàries en molts casos en què s’han proferit injúries o calúmnies al rei (o a les persones que contempla l’article 490.3 ja esmentat del nostre Codi penal) i han condemnat penalment els seus autors, fet que els ha obligat a acudir a les institucions europees instant-les que revoquessin aquestes sentències, cosa que no els ha evitat haver de complir les penes fins que els tribunals europeus en declaressin la revocació.

El catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós ens recordava en un article publicat a “El Periódico” dos casos flagrants en què Espanya ha estat condemnada per haver aplicat malament el dret europeu, o el que és el mateix, per haver aplicat normes de dret nacional que havien estat “desplaçades” per la jurisprudència europea. Citava concretament el cas d’Enric Stern Taulats i Jaume Roura Capellera contra Espanya, de l’any 2018, i el d’Arnaldo Otegi Mondragón contra Espanya, de 2011.

En el cas Stern-Roura, els demandats van ser condemnats pels tribunals espanyols per haver cremat a Girona unes fotografies del rei Joan Carles I. Doncs bé, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) revocà aquesta sentència condemnatòria tot recordant que “en materia de insulto contra un jefe de Estado, el TEDH ya ha declarado que una mayor protección mediante una ley especial en materia de insulto no es, en principio, conforme al espíritu del Convenio Europeo de Derechos Humanos”.

Fotografia extreta de “La Vanguardia”

Val a dir que novament reiterà aquesta doctrina en el cas d’Otegi Mondragón contra Espanya. En aquest es referí expressament a l’article 490.3 del Codi Penal i afirmà que el que s’hi estableix no casa bé amb el Conveni Europeu de Drets Humans. Digué el TEDH en el paràgraf 56 (citat per Arbós) que “el hecho de que el Rey ocupe una posición de neutralidad en el debate político, una posición de árbitro y símbolo de la unidad del Estado, no podría ponerlo al abrigo de toda crítica en el ejercicio de sus funciones oficiales o -como en el caso- como representante del Estado que simboliza, en particular para los que rechazan legítimamente las estructuras constitucionales de este Estado, incluido su régimen monárquico”.

A pesar d’aquesta doctrina clara i reiterada, a primers d’agost, una associació anomenada Concordia Real Espanyola va traslladar a la Fiscalia de l’Audiència Nacional diverses querelles contra el vicepresident de la Generalitat i coordinador d’ERC, Pere Aragonès, contra la diputada al Parlament d’Andalusia, Teresa Rodríguez, i contra la portaveu del Bloc Nacionalista Gallec (BNG), Ana Pontón, per haver comès presumptament el delicte d’ “injúries greus a la Corona”. Per la seva banda, l’Asociación Profesional de la Guardia Civil, Jucil també va presentar una denúncia davant la Fiscalia de l’Audiència Nacional adherint-se a les tres ja impulsades per Concordia Real Espanyola.

Les tres acusacions es basaven precisament en l’article 490.3 del Codi Penal espanyol (article que no s’ha derogat), al·legant que calia condemnar els polítics esmentats. En el cas del vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, per haver titllat els Borbó d’ “organització criminal”. En el cas de la diputada andalusa Teresa Rodríguez per dir que “la Monarquía es corrupta hasta el tuétano”,  i que “antes habrá condena por criticar a la Monarquía que sentencia por las fechorías del pichabrava. Yo no tengo ningún miedo”. I contra Pontón por dir que “(…) no hay incienso ni botafumeiro que tape la podredumbre de la Casa Real y no vamos a parar hasta que juzguen a los Borbones por ladrones y por corrupción”.

La novetat -que hem de celebrar els demòcrates- és que, aquesta vegada, la fiscalia de l’Audiència Nacional no s’ha deixat endur pel text literal de l’article 490.3 del Codi Penal, que hem de considerar “desplaçat” per la jurisprudència europea, i ha arxivat les diligències obertes respecte dels tres polítics als quals es pretenia condemnar a penes de presó per les seves manifestacions, que -diu la fiscalia- s’han de considerar que formen part de l’exercici de la llibertat d’expressió i es poden recollir en el marc de la crítica.

Per tant, el Ministeri Públic ha rebutjat avalar la denúncia i els polítics no seran jutjats. Òbviament, no tenim per què compartir les expressions que ells van proferir. Més encara, podem fins i tot considerar-les desafortunades si no participem d’aquest estil de crítica. Però l’important és que, per fi, els tribunals espanyols no les considerin constitutives d’un delicte d’injúries o calúmnies dels que preveu l’article 490.3 de el Codi Penal i acceptin d’una vegada per totes que el dret fonamental a la llibertat d’expressió de l’article 20.1.a de la Constitució Espanyola ha de ser interpretat d’acord amb la jurisprudència emanada de el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), com es desprèn de l’article 10.2 de la mateixa norma fonamental.

JxCat contra la monarquia i el “règim corrupte” del 78

16 Agost 2020

La diputada de JxCat al Parlament de Catalunya Elsa Artadi ha tancat la porta a una hipotètica “coalició electoral” entre Junts per Catalunya i el PDeCAT (el partit al qual havia pertangut fins fa quatre dies). “A JxCat no hem tingut mai la voluntat d’anar en coalició electoral -ha dit-. Si aquesta és l’aspiració d’una altra formació política, té tot el dret a fer-ho, però haurien d’entendre que aquesta no és la voluntat de JxCat”.

També ha reconegut que, a pesar de no haver tancat encara el procés congressual, Carles Puigdemont ja ha obtingut el noranta per cent dels vots per presidir-lo, i ha dit que Jordi Sánchez serà el segon de bord, per més que Puigdemont no pot tornar a Espanya sense que el detinguin i Sánchez seguirà a la presó durant molt de temps si no es produeix un canvi substancial en l’actuació de la justícia o el Govern de Sánchez no opta per agafar les regnes del poder i indulta els condemnats.

A qualsevol analista que vulgui ser més o menys objectiu se li fa avui molt difícil parlar del que està succeint al país sense vessar-la o sense mostrar-se terriblement crític sobre gairebé tot el que està observant, i encara més si centra la seva atenció a Catalunya, on des fa molt de temps, la lògica dels esdeveniments ha esdevingut caòtica.

Podem començar, si voleu, per l’actuació del Poder Judicial i del Tribunal Suprem que, no sols actuà amb una indubtable vesània contra els presos que van ser processats, sinó que segueix decidit a posar sal a la ferida amb l’anul·lació del tercer grau que havien rebut els condemnats, tractament que podia haver servit -des del compliment de la legalitat- de bàlsam en una matèria que -els agradi o no- té un caire més polític que penal. De fet, si els polítics processats van demostrar la seva ingenuïtat en creure que la desconnexió d’Espanya era relativament fàcil a causa de les diverses crisis que afectaven llavors l’Estat espanyol, tot demostrant que no sabien llegir la realitat que els envoltava, també els membres del Tribunal Suprem estan demostrant la seva incapacitat per entendre que, amb actuacions clarament repressives com les que estan prenent, no contribuiran a normalitzar la situació.

De moment són els jutges i l’Estat els que han vençut en un combat desigual que, tanmateix, no augura -ni fer-hi prop!- el final de la batalla. I dic això no tant per forjar una frase bonica i contundent com per reflectir la realitat, perquè les decisions que van prendre els jutges poden molt bé acabar qüestionades (encara que tard) pels tribunals europeus, com ens ho demostra la resolució que ha pres un jutjat belga de no acceptar l’extradició de l’exconseller Puig després de negar la competència -sí, ho heu entès bé, “negar la competència”- del Tribunal Suprem, decisió que és una nova maçada contra la justícia espanyola i, en definitiva, contra el nostre país, en un moment en què l’Estat presenta força punts febles, alguns dels quals no són menors, ja que el qüestionament que s’està produint de la monarquia després que l’espantada que ha fet el rei Joan Carles I, empaitat per la justícia suïssa i investigat per la fiscalia espanyola, ha engrandit el sentiment antimonàrquic de molts espanyols, que no sols es mostren contraris al comportament del rei emèrit, sinó a la monarquia constitucional que va acollir la Constitució de 1978.

Ens agradi o no, avui són molts els embats que està sofrint el “règim del 78” (que és com el denominen els seus adversaris) crec que injustament, per més que soc dels qui creuen que fa temps ens havíem d’haver replantejat la revisió d’algunes de les institucions que aquella Constitució -la més democràtica que ha tingut mai Espanya- regulava, tot i saber que els mecanismes de revisió són francament diabòlics, ja que exigeixen un ample consens que avui no es dona: Majoria qualificada al Congrés i el Senat, referèndum, noves eleccions i ratificació per les noves càmeres. Un procés, aquest, llarg i empedrat sense cap garantia de majoria republicana que, a més, provocaria una nova divisió -a afegir a les ja existents- dels ciutadans, que no ajudaria a resoldre la molt greu crisi sanitària i econòmica que estem patint.

Dit això, torno sobre el nou partit de JxCat que pretén obtenir l’hegemonia a Catalunya arraconant un cop més Esquerra Republicana, cosa que molt possiblement aconseguirà. I hi torno perquè després dels embats que ha dut a terme en el Parlament de Catalunya contra el rei emèrit, contra el rei vigent i contra tot allò que faci olor de monarquia, hem vist que els portaveus de JxCat han farcit els seus arguments amb atacs contra aquest “règim del 78” avui tan vilipendiat, com si ells -i quan dic “ells” em refereixo a Puigdemont, Torra, Artadi i tots aquells polítics que fa anys i panys que militaven a Convergència Democràtica de Catalunya o bé al servei de Jordi Pujol- no hi tinguessin res a veure.

Certament cal tenir molt barra (o molt poca memòria) per no veure que tots ells són els qui, militant a Convergència, han tingut i exercit el poder a Catalunya els darrers quaranta anys. Tots -o gairebé tots- han estat “convergents” però se n’han oblidat, i d’una manera tan despietada com cruel, han decidit fer una “opa” al que era el seu partit -que darrerament duia el nom de PDeCAT- per crear-ne un altre “que no hi tindrà res a veure”, diuen, i que no serà de dretes ni d’esquerres, sinó transversal, inclusiu i no sé quantes coses més. Vaja, un partit que no se semblarà de res al que era, però que tindrà un líder indiscutible, Carles Puigdemont, ja que, sense ell, com al seu moment sense Jordi Pujol, no serien ningú.

Però com els cal mostrar les diferències que els separen del seu propi passat, contràriament al que feia Jordi Pujol, que sempre propiciava l’acord amb el guanyador a escala nacional (es digués PSOE o PP) per tal de contribuir a la governabilitat del país i, de passada, obtenir beneficis per a Catalunya, sense trencar mai el pacte constitucional del 78, ara, els neoconvergents, encapçalats per Puigdemont i Quim Torra, estan decidits a trencar definitivament amb aquell “règim corrupte” (així l’han qualificat) que va propiciar tants abusos i ha permès que la Casa Reial s’hagi mostrat tal com és: depredadora i evasora d’impostos, tot oblidant que, els agradi o no, ells són els hereus directes dels qui propiciaven el cobrament del 3 per cent (en el millor dels casos), i feren possible el “cas Palau”, el “clan Pujol” i tantes i tantes malifetes.

Però ara no és hora de parlar d’això, el que cal és el que van fer la setmana passada al Parlament en aprovar una resolució que reivindicava una Catalunya republicana que “no reconeix ni vol tenir cap rei”, exigia que la cambra denunciés la connivència dels poders de l’estat espanyol amb la “fuga consentida” de Joan Carles I, i afirmava que l’únic camí per superar el règim monàrquic és constituir efectivament la República Catalana com un estat de dret, democràtic i social.

La proposta acabava afirmant com a gran colofó que “el llinatge dels borbons ha estat una calamitat històrica per a Catalunya” i constatant -no podia ser d’altra manera- el fracàs i la crisi definitiva del pacte constitucional del 1978, aquest amb el qual ells -els hereus de Convergència- no tenen res a veure. Quines penques, Déu meu! Quines penques!

 

La multa al Cardenal Omella per desobeir

9 Agost 2020

El ple d’aprovació de la “Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República” es va celebrar el 7 de setembre de 2017 i fou tan convuls com el de el dia anterior en què es va aprovar la “Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya”. La sessió va començar amb la petició del grup parlamentari independentista de Junts pel Sí perquè s’inclogués a l’ordre dia aquell projecte de llei. A l’igual que el dia anterior, els grups de l’oposició van protestar -entre altres coses van tornar a reclamar el dictamen de Consell de Garanties Estatutàries i es van referir a l’advertència dels lletrats de la cambra que el procediment elegit per aprovar la llei podia incórrer en un delicte de desobediència al Tribunal Constitucional-. Quan després de nombroses interrupcions es va procedir a la votació, els grups parlamentaris constitucionalistes (Ciutadans, Partit Popular i Partit dels Socialistes de Catalunya) van abandonar la cambra. Poc abans, el diputat Joan Coscubiela de Catalunya Sí que és Pot, va dirigir-se als dos grups independentistes dient: “Quan es trepitgen els drets de qualsevol grup, es trepitgen els drets de tots els ciutadans de Catalunya. No s’adonen de la gravetat del que estan fent, estan agafant el gust a l’autoritarisme.” Com sabem, aquelles lleis van ser suspeses pel Tribunal Constitucional.

Més enllà que puguem criticar com han actuat el Govern de l’Estat, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, cap dels quals han contribuït sensatament a resoldre el greu problema polític de Catalunya, cal tenir en compte aquelles valentes i sàvies paraules de Joan Coscubiela advertint als independentistes del regust que sentien per l’autoritarisme, regust que es demostrava no sols en els procediments que es van seguir en aquelles dues sessions de setembre de 2017, sinó en alguns dels textos de la llei non nata, com, per exemple, els que feien referència al que havia de ser -d’entrar en vigor la norma- el Tribunal Suprem de Catalunya.

Deia l’article 66 de la Llei en els números 3 i 4 el següent:

“3. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es converteix en el Tribunal Suprem de Catalunya, òrgan judicial superior en tots els ordres, en el qual culmina l’organització judicial de Catalunya.

4. El president o presidenta del Tribunal Suprem és nomenat pel president o presidenta de la Generalitat a proposta de la Comissió Mixta prevista a l’article 72.”

I si acudíem a l’article 72, trobem que:

“1. La comissió Mixta de la Sala de Govern del Tribunal Suprem i del Govern de Catalunya està formada pel president o presidenta del Tribunal Suprem, que la presideix, pel conseller o consellera amb competència en l’àmbit de la justícia del Govern de la Generalitat, que n’exerceix la vicepresidència, per quatre membres de la sala de govern, designats per ella mateixa, i per quatre persones designades pel govern.”

El que venia a dir que era el Govern de la Generalitat qui, sense gaire problemes, elegiria el president del Tribunal Suprem, de manera que la independència del Poder Judicial català naixia pràcticament viciada, ja que quedava força matisada pel Poder Executiu de torn.

Aquest intent de dominar-ho tot a pesar que, quan s’escolta els arguments de l’independentisme sempre van farcits de crítiques al sistema constitucional espanyol i reforçats amb grans lloances a l’indubtable esperit democràtic que els mou (en aquest sentit la soflama que, fa uns dies, va fer Junqueras abans de tornar a la presó n’és un exemple) s’ha demostrat amb la decisió de Quim Torra de multar el cardenal Omella (arquebisbe de Barcelona i president de la Conferència Episcopal Espanyola) amb motiu del funeral que va celebrar pels morts de la Covid-19 al temple de la Sagrada Família.

La missa, estava anunciada des de feia setmanes, però el 17 de juliol es va aprovar una resolució del “Procicat” que prohibia els serveis religiosos amb més de deu persones a l’àrea de Barcelona. Tot i que es va intentar un diàleg, no hi hagué acord i el cardenal va desobeir -un mot, per cert, caríssim en la ideologia de Torra i dels seus adlàters-. El funeral, doncs, es va celebrar i van assistir-hi 470 persones, menys de la quarta part de l’aforament i amb totes les mesures de seguretat. Força menys gent, per tant, de la que, el darrer cap de setmana, havia visitat la basílica, oberta a petició de la mateixa Generalitat per no perjudicar més el turisme a Barcelona. Però l’acte contradeia la prohibició.

Si ens atenem al principi de legalitat, Torra ha fet bé en sancionar el cardenal. Però és, si més no, discutible el raonament que ha expressat en justificar l’acció repressiva, ja que, en el fons, el que ell recrimina del cardenal és que “no hagi alçat la veu ni una vegada per condemnar la repressió que viu Catalunya”. En aquest argument Torra coincidia amb les declaracions de Carles Puigdemont a TV3: “Omella -va dir el president a l’exili- no es va comportar com un home d’Església, sinó com un home d’Estat”. Una afirmació molt vinculada a les crítiques que també llança a Omella a les pàgines del seu últim llibre pel paper mediador que, com Urkullo, intentà dur a terme l’octubre del 2017.

És curiós veure com als polítics -sobretot als més autòcrates- els agrada dominar-ho tot i mediatitzar en favor seu les institucions -fins i tot l’Església, a pesar que es declaren partidaris de la laïcitat-. Els qui decidiu submergir-vos en la lectura de la meva darrera novel·la, “Lletres de combat”, veureu com també Franco va voler mediatitzar en favor seu l’Església catòlica espanyola -i fins i tot l’europea- amb aquella “Carta Colectiva de los Obispos españoles a los de todo el mundo con motivo de la Guerra de España”, que l’any 1937 va fer redactar al cardenal Gomà, arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya, que signaren pràcticament tots els bisbes de la zona nacional, però que es negà a fer-ho el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, que vivia exiliat a Roma, el qual -tot i que havia estat perseguit-  no va voler donar en cap moment suport a la dictadura, adduint -contra Gomà- la neutralitat de l’Església davant aquella iniciativa franquista.

D’una manera semblant, Torra i l’independentisme, incapaços d’acceptar l’autocrítica en res del que han fet, pretenen que totes les institucions catalanes (Parlament, Govern i els organismes que aquests controlen, com per exemple TV3) se sumin incondicionalment als seus plans d’independència. I això mateix demanen als bisbes catalans, convençuts que el seu projecte polític és, en realitat, l’única “causa justa” a defensar en aquests moments, i que, per tant, s’ha de dur a terme “tant sí com no”, encara que tots ells plegats representin no més del 47% dels catalans. Per això creuen que tothom  i fins la mateixa llei ha de cedir davant aquest fet “de justícia” i “de necessitat” indiscutible. Caldria, per tant, que els bisbes catalans -si volen ser bons catalans i situar-se al costat bo de la història- també l’assumeixin i el defensin des de les trones.

Tot plegat és ben trist, però res a dir sobre aquesta sanció, encara que sigui per una causa encara més ridícula que la de la “pancarta”, que implicarà la inhabilitació de Torra. Per tant, que el cardenal reconegui l’error i pagui la multa sense protestar, perquè ha desobeït. Si ho fa, esdevindrà un exemple que posarà en quarantena l’exaltació de la desobediència de què ha fet gala l’independentisme i no serà un preu excessiu en defensa de la independència i de la neutralitat de l’Església. La que no va saber mantenir durant la Guerra civil i durant molts anys de la dictadura.

L’acord sobre els “fons europeus” desbarata la dreta

2 Agost 2020

Conten que un privilegiat va poder visitar les calderes de Pedro Botero que, com sap el lector, és una de les maneres que tenim de denominar metafòricament l’infern, i va observar que en cadascuna d’elles hi havia imprès el nom d’un país (França, EEUU, Alemanya…). Des de fora, el visitant veia com l’oli bullia i com del seu interior els cossos sofrents intentaven escalar la paret metàl·lica intentant sortir-ne, però uns dimonis situats a la part superior, proveïts de bastons, els ho impedien fent que tornessin caure dedins.

De sobte, el visitant va observar que a la caldera que duia retolat el nom d’Espanya no hi havia cap dimoni que vigilés les possibles fuites i allò el va sorprendre. ¿És que no els vigileu, els espanyols condemnats? ¿No temeu que, sense control per part vostre s’escapin? -va demanar a Lucifer-. No, va respondre el diable. Els espanyols no cal que els vigilem. Són tan envejosos, que ells mateixos tenen cura d’estirar per les cames els que intenten sortir i els ho impedeixen.

Envejar els èxits dels altres és ben trist, però més ho és encara alegrar-se dels seus fracassos, encara que aquests també els pugui perjudicar a ells.

Això és el que va succeir al nostre país fa unes setmanes quan la ministra d’economia espanyola, Nadia Calviño va perdre l’elecció per presidir l’Eurogrup, càrrec que va recaure en la persona de l’irlandès Paschal Donohoe, un polític que pertany a la família dels populars europeus i va saber sumar en favor seu els vots dels països del nord que veien un problema en el perfil de Calviño, que pugnava clarament per una major integració a la zona euro.

Aquell dia, en un fòrum de Waths-App al qual estic adscrit per raons professionals, vaig veure com festejaven la derrota de la nostra ministra persones que es consideren “espanyoles per damunt de tot” i que, com a conseqüència d’això, creuen que només es pot votar el PP i VOX, i que, per això mateix, no tenen -ni van tenir al seu moment- cap mena de rubor a l’hora de qualificar d’il·legítim el govern que va fa formar Pedro Sánchez amb Podemos, a pesar que aquest va obtenir el vot de la majoria dels diputats que configuren avui el Congrés.

Em van semblar molt desgraciats aquells comentaris perquè dubto molt que, fins i tot ells, puguin considerar que Paschal Donohoe defensarà millor que Calviño els interessos generals del nostre país. Però és el que tenim i hem de comptar-hi.

Quelcom anàleg ha passat ara, però en un sentit invers, quan els màxims dirigents polítics europeus han acordat a Brussel·les, després d’un debat llarg i difícil, que la Unió Europea s’endeuti per fer front a les nefastes conseqüències econòmiques d’una epidèmia que ha estat més intensa als països del sud que del nord, encara que els ajuts acordats no beneficiaran exclusivament aquests països. Però la notícia -la gran notícia- és que, és el primer cop que Europa decideix mutualitzar el deute per fer front a una gran calamitat. I això és signe d’un europeisme que no s’havia demostrat fins ara.

Com han ressaltat els principals experts, aquest gran acord no farà que caigui mannà del cel, ni farà que apareguin helicòpters de la Unió Europea llançant bitllets de cinquanta sobre els terrats. No estem tampoc davant d’aquells fons de cohesió que es van produir durant els anys vuitanta i noranta. No. Aquest cop, els plans d’Inversió i Reforma nacionals hauran de donar prioritat als plans de modernització de l’economia basats en la digitalització i la transició energètica, però no hi ha dubte que 140.000 milions per a Espanya, dels quals 72.000 milions seran ajuts a fons perdut, constitueix un resultat extraordinàriament bo per a un país com el nostre que, en aquests moments, afronta crisis molt diverses: la sanitària i l’econòmica per mor de la pandèmia, a més de la institucional amb un rei emèrit a la picota, i també la territorial, ja que no podem menysprear el que està succeint a Catalunya amb greus ressonàncies al País Basc.

Però com ha escrit molt bé Enric Juliana, a pesar que sofrim tots aquests problemes, les perspectives reals de país han canviat aquesta setmana. I això perquè s’ha creat -diu- un carril per poder superar l’actual onada de desànim i confusió. “La legislatura -afegeix- està viva i correspon al Govern -el legítim Govern d’Espanya- dibuixar el camí a seguir en els propers tres anys. L’aprovació del pressupost del 2021 serà, doncs, crucial. I correspon a l’oposició la responsabilitat de la crítica i l’esmena des del principi de realitat.”

¿Viu, però, l’oposició aquest principi de realitat? Penso que no, que no el viu, ja que, impotent per a formar govern després de les eleccions, l’oposició conservadora s’ho ha jugat tot, des del primer dia, a soscavar el Govern pensant que la pandèmia acabaria per enfonsar-lo. En aquest camí i, emparats en aquesta idea, la derrota de Calviño els venia com a anell al dit. “Gran fracàs de Pedro Sánchez a Europa!”, clamaren aleshores, a pesar de ser conscients -ho havien de ser per força- que Espanya tenia el suport dels estats europeus més poblats i amb més pes específic, com Alemanya, França i Itàlia. I per trobar-se encara més a pler, aquesta derrota s’havia de consolidar -quin desideràtum més patriòtic!- amb el fracàs de les negociacions que, curiosament, han culminat amb èxit.

Tan creguts d’ells mateixos i tan decidits a destruir el Govern actual, la dreta espanyola no va saber veure que Alemanya no jugava el seu joc i els ha caigut francament tort que hagin estat tres dones conservadores de la seva corda política -em refereixo a Ursula von der Leyen, per la Comissió Europea, Christine Lagarde, pel Banc central Europeu i Angela Merkel, la cancellera alemanya-, les qui, en el fons, han teixit aquest acord que tant beneficia Espanya i la cohesió europea..

En aquest sentit, doncs, escoltar els laments i les desqualificacions que Pablo Casado va fer al Congrés de l’actuació de Pedro Sánchez -a qui va tractar pràcticament d’inútil i de ser un zero a l’esquerra (l’esment que va fer de les tres dones a què he al·ludit demostrava que la sang rajava per la ferida)- era com observar aquells condemnats que, a la caldera de Pedro Botero que duu el nom d’Espanya, lluitaven per impedir que ningú s’escapés del suplici que estaven sofrint. I això uns dies després que, a la celebració que es va fer de l’acord a la Cambra europea, la diputada popular Dolors Montserrat, a pesar de ser tan conservadora com ells, el qualifiqués d’històric.

Suposo que, ara, les restriccions que han posat alguns governs europeus de viatjar a Espanya per mor de la pandèmia serà un nou motiu perquè els partidaris del “tant com pitjor, millor” critiquin el govern i afirmin que, si ells estiguessin en el poder, res d’això no passaria (cosa que està per veure). Però l’anunci d’una moció de censura per part de VOX es convertirà en una dura mortificació per a Casado i en una mena de bàlsam de Fierabrás per a Sánchez. Caldrà, per tant, reconèixer que, com a mínim, el president és un home de sort.

Escac al rei

26 Juliol 2020

El passat 22 de març, tan just encetat el recés que ens imposà el Govern per afrontar aquesta pandèmia que traspassa fronteres, entra amb sigil a les cases i no distingeix els pobres dels rics, però s’acarnissa sobretot amb els ancians més desvalguts que viuen en residències sense poder valdre’s per ells mateixos, vaig parlar del gravíssim problema a què hauria de fer front la monarquia espanyola -la de Felip VI i els seus successors- a causa de l’escàndol que s’havia destapat per la presumpta corrupció del seu pare, el rei emèrit -l’home que ha regnat més temps a Espanya i que ha presidit el més llarg període de pau i de prosperitat del nostre país, ens agradi o no, ho vulguem o no reconèixer.

La meva predicció d’aleshores no era una originalitat, sinó un lloc comú que ressaltava molt bé qui era aleshores director de “La Vanguardia”, Màrius Carol -un home que coneix a fons la Casa del Rei- el qual, citant un text recent de l’historiador Paul Preston, afirmava que “El consiguiente deterioro de la imagen de la monarquía no fue el único problema que Juan Carlos legó a su hijo. Si en 2014 aún no era evidente, en 2018 se vio con claridad meridiana que Felipe VI había heredado el trono de un país encarnizadamente dividido, con un sistema político averiado, fruto de la corrupción y la incompetencia política. Incluso antes del desgaste final de la posición de su padre, la indignación por la corrupción generalizada de la clase política había empezado a pesar en la opinión pública.”

Són moltes les raons alienes a la corrupció política -per tant d’ordre intel·lectual i ideològic- que al·leguen importants sectors del país -sobretot des de l’independentisme català i basc i també des dels posicionaments esquerrans de Unidas Podemos- contra la monarquia com a sistema de govern, raons que s’han vist incrementades aquests darrers anys per la poca empatia que ha mostrat el monarca actual amb tot aquest ampli sector del catalanisme que, en evolucionar cap al sobiranisme, ha estat protagonista de la diguem-ne revolta que ha acabat amb la condemna de molts polítics catalans de primera fila involucrats en el que hem conegut com el “Procés”.

En aquestes circumstàncies no ens hem de sorprendre que l’escàndol que, per a la opinió pública, està essent tot el que es publica sobre les relacions del rei Joan Carles amb la seva examant Corinna Larsen i els presumptes casos de corrupció que l’afecten per mor dels diners rebuts d’Aràbia Saudita hagin excitat molt més els ànims de la gent, que no sap si es troba davant d’un sainet mal escrit o d’un drama escabrós mogut precisament per les filtracions (òbviament interessades) d’una dona que se sent despitada per un amant de primer ordre.

I no s’hi ha posat per poc, la dona, perquè el que estem coneixent a partir de les hores i hores de converses enregistrades per aquest personatge amb un do de la ubiqüitat increïble que era el comissari Villarejo, és francament esborronador, després que la senyora Larsen ha fet saber -ho podem creure o no (Felipe González no ho creu)- la seva condició de testaferro del rei Joan Carles -paper que també ha atribuït als gestors suïssos Dante Canonica i Arturo Fassana- que ha implicat que el fiscal Bertossa els investigués a tots per intentar conèixer l’origen de 100 milions de dòlars (68 milions d’euros al canvi) que van anar fent voltes des de Riad fins a les Bahames. Segons Corinna Larsen, el rei Abdul·lah de l’Aràbia Saudita els havia regalat al rei Joan Carles, i aquest, en la seva magnanimitat, els havia donat a ella pels serveis prestats. Els darrers mesos, les declaracions de Larsen, Fassana i Canonica davant la Fiscalia suïssa s’han unit al contingut dels enregistraments de Villarejo com a font interessada, i la seva difusió s’ha acabat convertint en una condemna mediàtica per al rei Joan Carles.

Podríem ser tan puristes com l’expresident González i dir que la senyora Larsen és part interessada i que, mentre no tinguem una sentència ferma, hem de considerar Joan Carles innocent, però el problema amb què ens enfrontem és que, amb la decisió que, quan encara no coneixíem els detalls de tot aquest escàndol,  va prendre el rei Felip VI de renunciar a l’herència que li pogués correspondre del seu pare en el futur, “así como a cualquier activo, inversión o estructura financiera cuyo origen, características o finalidad puedan no estar en consonancia con la legalidad y los criterios de rectitud e integridad que rigen su actividad institucional y privada”, posava de relleu que ell sospitava o creia realment que el seu pare havia manejat fons opacs.

És evident que, amb aquell comunicat, el rei actual intentava bastir un tallafocs per protegir-se ell mateix i també la monarquia que ostenta, però alhora desacreditava el seu pare, al qual, a més, treia l’assignació pública de 194.232 euros de què gaudia a càrrec de l’erari públic, cosa que no sabem si hauria fet si, una setmana abans, el diari britànic “The Telegraph” no hagués revelat que el rei emèrit era el primer beneficiari d’una societat offshore creada pel seu pare l’any 2008, per rebre la donació milionària d’Aràbia Saudita, mentre que Felip VI n’era segon beneficiari.

Amb els dies, l’escàndol no ha fet sinó créixer i, avui, mentre els partits de dreta i un sector majoritari del PSOE i del Govern intenten salvar la monarquia i el rei Felip VI del foc que amenaça destruir la malmesa figura del rei emèrit, creixen els atacs que, sense fre, no sols es dirigeixen contra el vell monarca sinó que malden també per socarrimar la institució reial.

Les paraules del president Sánchez pronunciades des de l’estranger afirmant que les notícies sobre el rei emèrit eren “inquietantes y perturbadoras” -afirmació difícilment discutible per més que ha intentat per tots els mitjans salvar de la cremada Felip VI-, s’han vist molt sobrepassades aquests dies per les que han pronunciat altres membres del seu Govern (encara que no del seu partit), com Irene Montero, número dos de Podemos, que veu molt difícil separar de la institució monàrquica “els casos de corrupció, alguns presumptes i d’altres contrastats, de la família Borbó”, o d’Alberto Garzón, el qual ha criticat aquelles “persones o partits” que refusen investigar el rei emèrit i creuen que “protegir tot el que fa la monarquia, encara que sigui dolent, és protegir Espanya”.

Però qui s’ha despatxat a gust sense tallar-se un pel ha estat el vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, que ha qualificat la monarquia espanyola -no el rei Joan Carles sinó la monarquia- d’ “organització́ criminal”. “Veiem -va dir- com a la Zarzuela els feixos de bitllets s’anaven repartint mentre la gent d’aquest país passava gana i patia precarietat, això cal denunciar-ho i cal fer caure aquest règim i la monarquia”.

No al mateix nivell, però també ha sorprès que el president Torra ordenés als seus advocats, que encapçala Gonzalo Boye -no als serveis jurídics de la Generalitat-, que estudiïn la presentació d’una querella criminal contra Joan Carles i contra la Casa del Rei.

A mi no em sorprèn que dirigents socialistes hagin titllat aquesta iniciativa de Torra com una cortina de fum per tapar la seva pròpia incompetència com a governant, però del que no hi ha dubte és que l’atac al rei Joan Carles -sembla que prou fonamentat encara que desconeixem la seva versió dels fets- pot acabar provocant un incendi que afecti finalment la monarquia, una institució que va jugar un paper molt favorable a la consolidació de la democràcia al nostre país després del franquisme (cosa que s’ha d’agrair), però que, fora dels partits de dreta, no té un suport incondicionat. Tampoc el té del PSOE a pesar del que (comprensiblement) pugui fer i dir Pedro Sánchez.


%d bloggers like this: