Arxiu d'Autor

Aragonès s’imposa i salva la Taula de Diàleg

26 Setembre 2021

La setmana passada volia parlar del laberint català després de celebrats l’11 de setembre i la primera reunió de la Taula de Diàleg entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya, però vaig deixar passar l’ocasió en veure que era tant o més important denunciar l’errònia intervenció del president del Tribunal Suprem a l’acte d’obertura de l’Any judicial, i la també equivocada -si més no des del meu punt de vista- intervenció del Rei en donar per bona la crítica que Carlos Lesmes va fer del Govern de Sánchez per la concessió dels indults.

Tanmateix, cal tornar sobre la situació catalana perquè el que ha succeït darrerament no és menor, si tenim en compte que, ara per ara, amb una dreta que està disposada a carregar-se qualsevol actuació del Govern per desgastar Sánchez i assolir novament el poder, la divisió que van protagonitzar Esquerra Republicana i Junts per Catalunya entra de ple en la teoria de l’absurd si tenim en compte que, per poc que hi reflexionem, hauríem de concloure que només per mitjà del diàleg es poden fer passes per desencallar una difícil situació que, només amb molt d’esforç, es podrà resoldre.

Des de les pàgines d’El Periódico, el seu director, després de citar un dels versos més coneguts de Miquel Martí Pol amb el qual ens diu que “Tot està per fer i tot és possible”, contradiu el poeta en afirmar que, després dels fets de 2017 i 2018, aquest aforisme no serveix. Per què? Doncs perquè moltes de les coses que s’han volgut fer (i cita entre aquestes l’intent d’obtenir una majoria social aclaparadora, la voluntat d’aconseguir recolzaments internacionals homologables o bé trencar unilateralment amb la legalitat) han fracassat. I aquesta fracàs és la causa que un dels partits a qui no es pot negar el seu pedigrí “independentista”, com ara ERC, hagi decidit actuar en conseqüència i fugir del maximalisme per abraçar la realitat, en veure que és aquesta l’única manera de fer passes i, per tant, avançar en la consecució dels seus objectius.

Després d’observar els signes del temps en les qüestions a què m’acabo de referir, i el que va ser la manifestació del darrer 11 de setembre, crec que només si posem el cap sota l’ala podem seguir creient que l’independentisme mostra avui el mateix múscul que va mostrar anys enrere, tot i que segueixi tenint una majoria important al Parlament. I ho dic perquè, si bé quatre-cents mil manifestants (si fem cas de les dades maximalistes de l’ANC) són molts manifestants, estem parlant d’una xifra que rebaixa molt el milió vuit-cents mil que va assolir en edicions passades.

L’únic camí, doncs, que ara per ara es pot intentar és el diàleg, tot i sabent que la qüestió no serà fàcil, ja que els uns i els altres parteixen de posicionaments radicalment enfrontats. Així, mentre el Govern de la Generalitat creu que l’únic camí per redreçar la situació comporta la concessió d’una amnistia general als represaliats pel “Procés” i perquè l’Estat permeti un referèndum d’autodeterminació de Catalunya, el Govern central entén que l’única possibilitat d’avançar ha de moure’s per la senda constitucional i tots sabem que el text de la Constitució avui no permet cap d’aquestes dues possibilitats.

Ara bé, aquests posicionaments enfrontats no haurien de fer impossible el diàleg, entre d’altres raons perquè convé no oblidar que el sol fet que el Govern d’Espanya hagi acceptat d’asseure’s a parlar de tu a tu amb el Govern de la Generalitat, assumint una forta i dolorosa crítica de tota la dreta política i mediàtica espanyola (i no sols de la dreta), és ja una mostra innegable que, des de la més alta institució governamental de l’Estat, es reconeix que hi ha un conflicte polític a Catalunya, cosa que, durant els darrers governs del PP amb Mariano Rajoy, mai no es va acceptar. 

I un cop s’ha vist que la via rupturista unilateral que es va intentar amb les decisions parlamentàries de 2017 i amb el referèndum de 2018, no ha conduït sinó al fracàs i, per tant, a la decepció, a la repressió i a les condemnes penals, sembla evident que l’actitud d’asseure’s a la Taula de Diàleg per part dels independentistes era també una bona targeta de visita -segurament l’única- que pot ser avalada  per les democràcies europees. I això perquè només per mitjà de la negociació i de l’obtenció de majories més qualificades –i aquest és, sembla, el plantejament possibilista d’ERC– l’independentisme serà escoltat a Europa. 

D’aquí que sigui difícil d’entendre l’actitud de JxCat de boicotejar la primera reunió bilateral entre els dos governs -reunió que, repeteixo, ha fet que la dreta dediqués a Pedro Sánchez els pitjors epítets que es poden escoltar en política-. I dic boicotejar perquè el que ha fet JxCat no mereix cap altre qualificatiu, ja que va ser clarament un boicot gens dissimulat que –sense acord previ i minuts abans que el Govern es reunís– comuniqués al president Aragonès que els seus delegats a la taula serien el vicepresident Puigneró, el secretari general de JxCat, Jordi Sànchez, l’antic conseller Jordi Turull i la diputada puigdemontista Míriam Nogueras. Actuar com ho van fer implicava ignorar la voluntat d’Aragonès que volia –per donar rellevància a la taula– que estigués integrada només per membres dels dos executius. A més, Jordi Sánchez i Jordi Turull, indultats després de la condemna del Suprem, eren -com ha observat agudament Joan Tàpia- un problema afegit, perquè ERC ja havia renunciat a la presència d’Oriol Junqueras. Per tant, l’objectiu era clar: enredar i posar obstacles.

De fet, JxCat mai no ha amagat que es va empassar a disgust la decisió de dialogar amb el Govern de l’Estat quan ERC imposà aquesta premissa per formar el Govern de coalició. I la realitat ens demostra que, segueix creient que aquest diàleg no condueixi a res. Més encara, creu que és un gran inconvenient perquè desinfla la mobilització independentista. Ho repeteix sempre que pot Laura Borràs. I aquesta actitud es va veure reforçada l’11-S pel maximalisme d’una ANC que, tot i que amb evident menys força que fa uns anys, va exigir a Aragonès -recordeu les paraules d’Elisenda Paluzier- que declari ja la independència.

Avui, els independentistes -i les persones que, sense ser-ho, ens hem considerat sempre catalanistes- som conscients de la falta de respecte que senten molts catalans per part de les grans institucions de l’Estat, que es reflecteix en episodis com la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, la falta d’empatia de certa Espanya amb les dificultats d’una llengua amb pocs parlants al món, i la manca de claredat en el finançament dels serveis públics. I en podríem citar molts més. Però això, que no és nou, no ens permet encaminar la via política pel cap dret, contravenint el marc constitucional. I no sols perquè el respecte a la Constitució és un principi fonamental en els sistemes democràtics, sinó també perquè l’experiència -i parlo d’una experiència recent- ens demostra que no és possible que ignorem el fracàs que ha significat la via unilateral i rupturista seguida aquests darrers anys.

Puc comprendre, per tant, que a la CUP no li preocupi trencar la Constitució -de fet, va néixer amb aquest propòsit-, però em costa de creure que la gent de JxCat ignori el fracàs que han protagonitzat a la vida política catalana. Per això em sembla que val la pena fer notar el coratge que va demostrar el president Aragonès davant el xantatge a què el van voler sotmetre intentant que acceptés els seus posicionaments maximalistes que no pretenien, sinó, fer saltar pels aires qualsevol mena d’acord a la Taula de Diàleg. Ell, però, es va plantar i, amb un cop d’autoritat, deixà JxCat fora de la reunió. Com Miquel Martí Pol, Pere Aragonès podia acceptar que “Tot està per fer”, però, com a bon lector de la realitat, sabia que, ara per ara, a la política catalana no tot és possible.

Un greu error del Rei a l’obertura de l’any judicial

19 Setembre 2021

L’obertura de l’any judicial que, recentment, va tenir lloc a Madrid presidit pel rei m’ha confirmat un cop més que Felip VI -tan defensat per les forces conservadores del nostre país i també en moltes ocasions pel Partit Socialista-, continua sense entendre molt bé què vol dir l’article 56.1 de la Constitució espanyola quan, en desglossar el paper del monarca, explicita que aquest “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”. Arbitrar i moderar implica alguna cosa. Però no posar-se del costat d’uns ciutadans espanyols per criticar-ne d’altres, ni admetre com a bones les paraules del president del Tribunal Suprem quan aquest emet, des del seu lloc institucional, unes opinions que no estan d’acord, poc ni gens, amb el paper que li encomana la Constitució.

Tots estarem d’acord que el Poder Judicial és un dels tres poders que configuren l’Estat, i que, estatutàriament, és -i ha de ser- un poder independent (la qual cosa no implica que no pugui ser objecte de crítica). La independència dels tribunals va fer possible que la Sala Segona del Tribunal Suprem dictés una sentència en el judici contra els polítics catalans que ni el Poder legislatiu ni el Poder executiu la van qüestionar. Alguns ciutadans -molts- hem cregut que la sentència va ser injusta, per desproporcionada, i ho hem escrit als diaris. Fins i tot algunes instàncies europees han emès informes -aquest és el cas del Consell d’Europa- que, després d’afirmar que el procediment seguit estava ple d’errors, va aprovar per una gran majoria de vots (70 a favor, 28 en contra i 12 abstencions) una resolució on es recomanava “perdonar” els líders del procés condemnats. I fins i tot som molts els ciutadans que pensem que no està encara tot dit en aquesta qüestió i mantenim la convicció profunda que el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) tombarà (totalment o parcialment) la sentència desprès que, en el recurs que es va dur a terme davant del Tribunal Constitucional espanyol, dos dels seus membres van discrepar raonadament de la tesi majoritària.

Ara bé, tant aquests magistrats discrepants, com també els dos poders (Legislatiu i Executiu) que acompanyen el Judicial en la configuració del nostre Estat de Dret, van acceptar el veredicte i en cap moment van qüestionar la seva legitimitat.

Dos anys després que s’hagués pronunciat la sentència condemnatòria, fent ús de les prerrogatives que li atorga la Constitució, el Poder eDos anys després que s’hagués produït la sentència condemnatòria, fent ús de les prerrogatives que li atorga la Constitució, el Poder executiu, presidit per Pedro Sánchez, va decidir indultar parcialment els condemnats quan aquests ja havien sofert llargs mesos de presó.  El Govern exposà i raonà els arguments que l’impulsaven a prendre aquella decisió que, com en el cas de la sentència condemnatòria, els ciutadans i els partits, en exercici del seu dret a expressar-se lliurement, van poder criticar, però tant el Poder legislatiu com el Poder Judicial, com a tals poders de l’Estat, havien de guardar silenci, ja que el Govern, en indultar els presos, ho feia emparant-se en la Constitució i fent ús, per tant, de la prerrogativa legal que aquesta li reconeix.

Lamentablement, així com en pronunciar-se el Tribunal Suprem en la sentència condemnatòria va rebre el respecte més escrupolós dels altres dos poders de l’Estat, ara, en una intervenció que m’ha semblat tan impròpia com inacceptable, el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, en el discurs institucional que va fer el dia de l’obertura de l’Any Judicial, va formular una duríssima crítica al Poder executiu per haver aprovat els indults, afirmant que el Govern havia qualificar de “revenja” la sentència. 

No hi ha dubte que, en referir-se en aquests termes al Govern legítim d’aquest país, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial va situar-se al marge del paper que li atorga la Constitució i es va alinear clarament amb l’opinió d’un sector polític determinat d’aquest país: el configurat pel Partit Popular i Vox que -aquests sí- podien criticar els indults si ho creien necessari. Però aquesta crítica -que és lliure per als polítics i per als ciutadans- estava vetada absolutament a qui representava en aquella ocasió el Poder Judicial, que no pot valorar l’actuació del poder executiu en l’àmbit de les seves atribucions. El funcionament de l’Estat de Dret exigeix un escrupolós respecte mutu, i per tant, demana a aquests Poders que s’abstinguin de pronunciar-se sobre les accions dels altres poders, tot exigint que cadascun es limiti a actuar en el seu propi terreny.

El que sí podia fer el president del Tribunal Suprem era -tal com va fer- retreure als polítics -a tots, però sobretot als més directament responsables de fer complir la Constitució- que no hagin estat capaços d’arribar a un acord per complir el que mana l’article 122 de la Carta Magna, que exigeix que els membres del CGPJ es renovin cada cinc anys. Aquest no era un retret al Poder Legislatiu ni a l’Executiu, sinó als partits que, amb la seva actuació, ho estan fent impossible. Per tant, era correcta aquesta actuació, però no ho era, en cavi, la que va fer en manifestar-se clarament contra l’actuació del Govern en la decisió d’indultar els presos condemnats, perquè aquesta era una decisió constitucionalment legítima.

I torno al rei. Aquest va guardar silenci davant les paraules del president del Tribunal Suprem, però després, en privat -de tal manera que tots ho van escoltar- va dir als dirigents dels dos grans partits que “us ha llegit la cartilla a tots”, donant per bona la intervenció de Carlos Lesmes, quan ell, que, segons afirmen els seus defensors, és el monarca més ben preparat de la Història, hauria de saber molt bé que Carlos Lesmes, en manifestar públicament i en un acte institucional com aquell una crítica indubtable al paper de l’Executiu, estava contravenint el paper que la Constitució li encomana. 

No hi ha dubte que el rei, com a persona que li correspon arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions, havia d’estar molt d’acord que el president del Tribunal Suprem i del CGPJ “llegís la cartilla” a tots els polítics per tenir paralitzat un òrgan tan important com aquest incomplint clarament el mandat constitucional, ja que la crítica era genèrica i no ressaltava un culpable per sobre d’un altre. Però… ¿havia de callar davant una ingerència tan manifesta del president del Tribunal Suprem en el legítim paper del Poder Executiu? 

Em direu que, per prudència, potser era millor que no digués res en el transcurs de l’acte. És possible, però la manifestació feta després en la qual considerava -sense qüestionar el fet, sinó més aviat lloant-lo- que Carlos Lesmes hagués “llegit la cartilla a tothom”, significa que no s’adonà tan sols que, fent-ho, el president del Tribunal Suprem se situava fora de joc i feia banda clarament en favor de les tesis de la dreta, tesis que la dreta té tot el dret a defensar i sostenir, però que s’esdevenen impròpies i lamentables en boca del president del Tribunal Suprem en una actuació com aquella, en la qual representava el Poder Judicial.

Una altra cosa és que a molts no ens hagi sorprès aquesta actuació de Carlos Lesmes i fins i tot ens hagi resultat comprensible, si tenim en compte que aquest senyor que presideix el Poder Judicial des da fa gairebé vuit anys, va ser director general -també durant vuit anys- del govern de José María Aznar. Ara bé, que això ens pugui explicar el seu comportament, és evident que no el justifica. I més incomprensible encara és que el Rei, amb el comentari que va fer després de tancat l’acte, no s’adonés que deixava d’actuar com a àrbitre i moderador, amb la qual cosa posava en entredit la seva indispensable neutralitat.

Catalunya: de les decisions unilaterals a la Taula de Diàleg

12 Setembre 2021

Seguir els complexos viaranys de la política catalana no és senzill. No ho és fins i tot per als més especialitzats, perquè es fa difícil entendre la dinàmica de poder que mou la relació entre Esquerra Republicana, avui al capdavant del govern, i Junts per Catalunya, que també en forma part, però que sovint sembla que pretengui ser alhora l’oposició a l’espera del retorn del seu gran exiliat i dirigent, Carles Puigdemont, que, a pesar de l’interès que mostren tots per mantenir viva la seva presència com a líder indiscutible de la via unilateral per a la independència, de fet es marfon entre les ombres del xalet que habita a Waterloo, seu d’una República Catalana que només existeix en la seva imaginació.

La via unilateral per a la independència va ser -potser ho continua essent encara- el desideràtum fallit dels independentistes que van protagonitzar aquelles desgraciades sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de 2017, confiats que el govern d’Espanya romandria passiu i que els estats europeus s’afanyarien a donar-los suport, i que, només uns segons després d’haver aprovat la declaració de la independència -que deu haver entrat en el “record Guinness” per la seva brevetat- van veure que estaven més sols que la una perquè ningú d’Europa els va fer costat, simplement perquè acabaven d’entrar en contradicció amb els posicionaments internacionals respecte del dret dels països a independitzar-se.

Fins l’1-O de 2018, els més abrandats partidaris de la independència de Catalunya van anar creant entre la ciutadania un munt d’expectatives sobre la possibilitat d’una independència que podia aconseguir-se unilateralment, tot afirmant amb contundència que el dret a l’autodeterminació tenia una empara jurídica internacional indiscutible i defensant que, sota la Constitució de 1978, era possible un referèndum d’autodeterminació.

Aquest darrer punt -alternatiu a la declaració unilateral- era, però, més fruit del desig que de la raó, perquè l’única possibilitat reconeguda per tots -si més no fins a la sentència del Tribunal Constitucional 103/2008-, era que l’article 92 del nostre text constitucional permetia convocar un “referèndum consultiu” sobre “decisions polítiques d’especial transcendència” sempre que ho autoritzés el Congrés dels Diputats. 

Deixant de banda que, a mi, m’hauria semblat interessant seguir aquesta via i, de fet, si estigués en les meves mans permetria que es convoqués aquest referèndum, crec que els principals dirigents de l’independentisme -entre els quals hi ha diputats, catedràtics i experts en Dret Constitucional- havien de saber que era difícil -per no dir impossible- que el Parlament espanyol autoritzés aquest referèndum consultiu, i també havien de saber que el Tribunal Constitucional, a la sentència esmentada, havia exclòs (penso que equivocadament) aquesta possibilitat després que va indicar que la consulta només es podia plantejar en el marc del procediment de reforma constitucional. Per tant, pensar en la via del referèndum -que, repeteixo, era en tot cas la més viable- ara per ara condueix a un túnel sense sortida tret que es produeix un canvi d’interpretació del Tribunal Constitucional, cosa que amb l’actitud numantina de bloqueig que ha decidit adoptar el PP de Pablo Casado, s’esdevé una quimera.

I si aquesta alternativa, diguem-ne secundària, abocava a un atzucac, més impossible era encara la via unilateral que, amb acompanyament de trompetes i clarins, havien anunciat els prohoms independentistes per aconseguir els seus objectius, perquè, avui, en el dret internacional, no existeix un dret a la secessió decretada unilateralment.

Els prohoms de l’independentisme advocaven, és cert, les declaracions de l’ONU en favor d’aquesta possibilitat, però tots sabíem -o havíem de saber- que aquella referència que es feia als “pactes internacionals firmats per Espanya en els quals es reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles” no era aplicable al cas de Catalunya, ja que, si bé tenien raó en afirmar que Espanya havia signat aquests pactes, també ho és que les Nacions Unides havien donat una interpretació clarament restrictiva del dret d’autodeterminació dels pobles en establir el seu límit dient que aquest dret no es pot entendre en el sentit que autoritzi trencar o menysprear la integritat territorial d’Estats “dotats d’un govern que representi la totalitat del poble pertanyent al territori, sense distinció per motiu de raça, credo o color”. I aquesta era la realitat d’Espanya i del seu marc constitucional.

Certament que, d’haver estat més realistes i menys imaginatius, ens haurien estalviat molts problemes els polítics catalans que van protagonitzar les sessions parlamentàries de setembre de 2017 i el referèndum de l’1-O de 2018, ja que aquells fets només han conduït al caos, a la repressió, a la presó i a l’exili. De fet, hauria estat molt més sensat que els responsables del Govern de Catalunya haguessin fet cas al Consell Assessor per a la Transició Nacional, format per experts de diverses disciplines, creat a l’època d’Artur Mas, que havia dit clarament, per a qui ho volgués escoltar, que el dret a la secessió unilateral “només està regulat pel dret internacional en casos de descolonització”, i aquest no és, sens dubte, el cas de Catalunya.

Què ha canviat, però, d’aleshores ençà? Doncs que a pesar que el Govern d’Aragonès segueixi reivindicant un referèndum i que l’independentisme insisteixi en el dret a l’autodeterminació, fa només dues setmanes, el president de la Generalitat declarà que aquest referèndum segurament es podria fer abans de 2030. No sé si aquesta afirmació -que a mi em satisfà perquè estic convençut que només afrontant una consulta clara i ordenada en aquest sentit es podria resoldre el problema- té o no fonament, però com a mínim, ens indica que, a pesar del que van proclamant els seus socis de JuntsxCat i de la CUP, Esquerra Republicana sembla convençuda que el camí no és el de la via unilateral que, com ja coneixem molt bé, només pot generar un major aïllament i una gran frustració col·lectiva.

Es pot fer, doncs, camí sense sortir-se de la senda constitucional? A pesar del entrebancs que sorgiran, crec que sí, encara que el trànsit es farà amb gran dificultat si tenim en compte el bloqueig que està provocant el PP, que ha paralitzat qualsevol canvi en el Consell General del Poder Judicial i en el Tribunal Constitucional, convençut que mentre tingui monopolitzats i controlats aquests òrgans, serà impossible qualsevol canvi en la interpretació de les lleis. Però aquesta situació no té per què ser eterna i crec que els demòcrates espanyols que creuen vertaderament en l’estat de dret i en la llibertat de les persones i dels col·lectius -no els que s’omplen la boca amb aquests drets i llibertats, però després impedeixen que es despleguin de manera adequada-, haurien de fer possible que, amb un escrupolós respecte a la llei, els òrgans responsables d’interpretar la Constitució acabin canviant de criteri i la interpretin de tal manera que sigui possible afrontar el referèndum que preveu l’article 92, que és el que realment demanda una gran majoria de ciutadans de Catalunya, partidària de decidir el seu futur de manera democràtica i consensuadament. 

Entenc, doncs, que la Taula de Diàleg que han decidit iniciar el Govern espanyol i la Generalitat de Catalunya (amb la crítica de tota la dreta política i mediàtica espanyola, i també amb la voluntat de bloqueig que demostren algunes forces independentistes catalanes) és, a pesar de tot, una esperança per al futur que no s’hauria de malbaratar.

La futura llei de “Menorca Reserva de la Biosfera”

5 Setembre 2021

Després de l’article que vaig publicar el passat 29 d’agost sobre l’Autoritat de la Reserva de la Biosfera, he llegit amb deteniment l’esborrany d’avantprojecte de proposició de Llei que, en la versió de 24 de juny de 2021, penja a la web del CIMe.

Certament, és una proposició de llei molt elaborada i també molt llarga, amb un centenar d’articles i diverses disposicions addicionals i transitòries, que, si es converteix en llei i s’acaben per complir les previsions que s’hi preveuen, comportarà, sens dubte, un important augment de competències del Consell Insular.

La proposició de llei accepta que Menorca, pel fet de ser Reserva de la Biosfera, ha d’actuar en totes aquests camps competencials que descriu d’acord amb el que suposa la declaració feta per la UNESCO el 1993 (art. 1). I això implica que, com a finalitat última, la llei vol consolidar, aprofundir i fer perdurar el model d’ordenació, gestió i desenvolupament sostenible i harmònic de Menorca (art. 2). La qual cosa la duu a fixar una llarga sèrie d’objectius, tots molt lloables (art. 3). I després de delimitar l’àmbit de la llei (art. 4), segueix desglossant els principis que han d’inspirar la protecció, l’ordenació i la gestió de les competències que s’han de dur a terme a Menorca, tot fixant un panorama competencial que constitueix un desideràtum que cap persona que s’estimi l’illa no pot sinó assumir i alabar (art. 5). Estableix alhora que les determinacions d’aquesta llei vinculen totes les administracions públiques, els ens del sector públic de les Illes Balears i tots els particulars (art. 6) i encomana a l’Agència Menorca Reserva de Biosfera  que dugui a terme un “Pla d’acció” que ha de ser sotmès a informació pública i, després, a l’aprovació del Ple del Consell Insular (art. 7).

És en aquest punt quan la llei (art. 8), si pretén que l’Agència Menorca Reserva de Biosfera tengui un paper primordial en el futur, hauria de definir quina serà la naturalesa jurídica d’aquest ens, però en tost de fer-ho, fuig d’estudi i no es banya poc ni gens. Ens diu genèricament que: “1. Correspon al Consell Insular de Menorca i a l’Agència Reserva de Biosfera com a organització especialitzada les funcions de dirigir, impulsar, tutelar, instar, fomentar… els objectius, els principis i les determinacions d’aquesta llei…”, tot deixant en l’aire la naturalesa jurídica, la composició, les competències, etc. d’aquesta institució. I estableix tan sols que: “2. La naturalesa, règim jurídic, finalitats, funcions específiques i organització  de l’AMRB seran els previstos en els seus Estatuts” (que haurà d’elaborar el Consell en el futur), i concreta només que aquesta ha de comptar “amb un òrgan consultiu que facilitarà la participació de totes les administracions públiques que ostenten competències sobre l’illa de Menorca i de les entitats privades més representatives en diferents àmbits de l’economia i la societat de l’illa, i amb un òrgan de participació i assessorament de la comunitat científica en la formulació i desenvolupament de les accions i estratègies”.

Un cop s’aprovi la llei no estarem, per tant i necessàriament, davant d’un ens autònom ja definit amb competències pròpies, sinó davant d’un ens que tindrà la naturalesa jurídica, les competències i les funcions que, en el futur, determini el Consell, que, a manca de més previsions legals, el podrà crear per una decisió presa per majoria simple del Ple. I, per tant, sotmès a la possibilitat de modificacions a cada canvi de majories.

De fet, quan la llei (Títol II, Capítol I) entra en les competències que s’han de transferir, deixa molt clar que aquestes seran del Consell, cosa d’altra banda comprensible perquè és aquest la institució política representativa de l’illa de Menorca. Ara bé, és important que tinguem ben present que en regular la manera com es transferiran o delegaran al Consell Insular de Menorca el gruix de competències que es recullen en els articles 11 a 20 de la proposició de llei, el text ens remet a la Disposició transitòria primera, la qual estableix que “l’efectivitat de la transferència de les funcions executiva i de gestió sobre les matèries referies en els articles 11 a 20 d’aquesta Llei quedarà condicionada, d’acord amb el previst a la disposició sisena de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, a l’acord de la Comissió tècnica interinsular prevista a l’apartat segon de la referida disposició, que prendrà la forma de proposta al Parlament de les Illes Balears, el qual si així pertoca, aprovarà la transferència mitjançant una llei. En cas de l’aprovació, després d’aquesta llei, d’una nova llei de consells insulars, s’estarà al que es disposi en la mateixa a efectes de regular la transferència efectiva de les competències previstes en aquesta llei.

En definitiva, que tot aquest gran desideràtum que pretén fer del Consell Insular de Menorca un ens amb capacitat per decidir, ja sigui amb competència plena o compartida la gestió en matèries de gran transcendència pràctica que es consideren indispensables per complir els objectius que reclama la declaració de l’illa com a “Reserva de la Biosfera”, s’haurà d’obtenir seguint el mecanisme ordinari que preveu l’Estatut d’autonomia i, això significa que aquest “Es transferirà” imperatiu amb què s’inicia el text de l’article 11, molt bé es pot convertir,, a la pràctica, en un “potser es transferirà (o no)” si el Govern de les Illes i, en definitiva, el Parlament, no es decideix a buidar de competències l’actual Administració autonòmica per traspassar-les al Consell en els termes previstos. 

Davant aquesta importantíssima proposició de llei crec, per tant, que s’haurien de puntualitzar moltes coses i, com a mínim, la presidenta del Consell i la del Govern de la Comunitat s’haurien de formular vàries preguntes:

1. ¿Per què, si considerem que Menorca, pel fet de ser “Reserva de la Biosfera”, hauria de poder gestionar el gruix de competències a què fa referència la proposició de Llei, no s’aprofita ja aquesta per transferir-les i per dotar-les econòmicament (que això també és indispensable) i, en canvi, es deixa al criteri futur d’un Parlament que -digui el que digui l’article 11- no sabem si acabarà per transferir-les? Perquè ¿podem confiar en aquestes transferències quan, de 2007 a 2021 -essent ja Menorca “Reserva de la Biosfera”, i a pesar de les previsions establertes a l’article 71 de l’Estatut, moltes d’aquestes competències que podien ser transferides segueixen sense transferir-se?

2. ¿Té sentit que aquesta proposició de llei creï una nova “Agència Menorca Reserva de Biosfera” sense establir-ne la seva naturalesa i règim jurídic, competències, composició, finançament i sistema d’elecció dels seus òrgans de govern i dels òrgans consultius que l’han d’acompanyar, i, per tant, sense concretar quin paper se li atorga, tot deixant que sigui el Consell qui defineixi a posteriori aquests elements? ¿No seria millor que aquesta nova Agència fos creada per una llei aprovada en el Parlament, a partir d’una proposta consensuada al Consell Insular de Menorca, que contingués ja tots els elements indispensables per al seu bon funcionament?

3. Tenint en compte que el projecte configura una “macro-llei” que dedica capítols sencers a funcions tan importants i complexes com l’ordenació del litoral, la gestió de la sostenibilitat, la protecció del paisatge, la biodiversitat i el patrimoni, el model turístic de Menorca, els objectius de l’estratègia Menorca 2030 de descarbonització, el bon estat i ús eficient dels recursos hídrics, el sanejament, el compliment dels objectius de l’Agenda Urbana, el Sol rústic, la ordenació de la costa i del litoral, etcètera, etcètera, etcètera, ¿creieu que és el lloc adequant per crear la futura “Agència Menorca Reserva de la Biosfera”, que tant de paper haurà de tenir a la política insular oferint-nos tan sols una pinzellada genèrica dels que aquesta ha de ser?

Sobre l’Autoritat de la Reserva de la Biosfera

29 Agost 2021

A l’article del passat diumenge a les pàgines del diari “Menorca” (segon de la sèrie que Guillem López Casasnovas ha publicat sota el títol de “La Menorca que m’agradaria”), l’economista feia una proposta (tan interessant com plena de complexitats) per a la gestió en el futur del que comporta per a l’illa de Menorca haver estat declarada “Reserva de la Biosfera” el 1994, declaració que es concretà l’any 2008 amb la creació de l’ “Agència Menorca Reserva de Biosfera”, una organització amb personalitat jurídica pròpia adscrita avui al Departament d’Economia, Medi Ambient i Caça del Consell Insular. 

López creu que perquè tots els esforços que ha implicat una declaració com aquesta no es quedin en no-res cal “que hi hagi una autoritat que posi ordre al tema d’aqüífers, de circulació viària, d’aparcaments, de parc d’habitatge, de neteja, de residus, etc., que ho faci de manera coordinada”, i entén que, perquè això es pugui dur a terme amb eficàcia, és indispensable que l’autoritat que es creï sigui “una autoritat no massa polititzada, amb coneixement i reputació científica per a fer les recomanacions que cada Administració hagi de considerar per a la seva execució. La recomanació -afegeix- seria mandatària però prudencial: fes o explica per què no ho fas”. I creu, a més, que “l’autoritat ha de ser independent de totes les administracions” i això el duu a recomanar que es consensuïn “els noms dels qui l’han de regir” i dels qui haurien de formar “un consell assessor de suport”. “Necessitam -escriu- gent amb reputació ja adquirida que vulgui fer aquesta contribució”, cosa que només es pot dur a terme si la composició de l’òrgan de govern es pacta “com un tot, com a conjunt de noms experts i apartidista, i no des de quotes de partits i/o d’administracions”.

La proposta de López ve motivada per la creença que “el projecte actual de Llei de Reserva de la Biosfera” (suposo que es refereix al que el Govern va encarregar al jurista Ferran Pons, projecte que jo desconec i del qual, per tant, no puc opinar) ens ha de conduir a “una agència que naixerà amb tots els dèficits que faran (…) que no sigui operativa: estarà adscrita al Consell insular, sense personalitat pròpia i nodrida de càrrecs i funcionaris”.

Diguem d’entrada que la tasca de regular aquesta nova institució (amb competències transversals) no és certament fàcil perquè, com reconeix el mateix López “aquesta agència s’ha de nodrir de competències que venen d’altres administracions, i tenim proves evidents que aquestes transferències no es donen, ni que ho digui l’Estatut o la Llei de Consells”. I té raó. De fet, la complexitat de la seva estructura és la causa per la qual  només pot néixer per una llei del Parlament que la conformi i la nodreixi.

Ara bé, quin és el marc en què el legislador s’ha de moure? La qüestió és complexa si tenim en compte que el nucli de l’Administració autonòmica té al seu entorn un conjunt nombrós d’ens personificats que constitueixen la denominada Administració institucional o instrumental de la Comunitat Autònoma. Una gran part d’aquests s’ajusten a alguna de les categories que va establir la Llei 3/1989, de 29 de març, d’entitats autònomes i empreses públics i vinculades a la CAIB, que ha sofert grans modificacions i que està pràcticament derogada per la Llei 7/2010, de 21 de juliol, del sector públic instrumental de la comunitat autònoma de les Illes Balears, que, a l’article 2 estableix: 1. Integren el sector públic instrumental de la comunitat autònoma de les Illes Balears els ens que s’esmenten a continuació, sempre que estiguin sota la dependència o vinculació de l’Administració de la comunitat autònoma en els termes que preveu aquesta llei: a) Els organismes autònoms.- b) Les entitats públiques empresarials.- c) Les societats mercantils públiques.- d) Les fundacions del sector públic.- e) Els consorcis.

En aquest camp, la tendència a la singularitat ha pogut apreciar-se en els últims anys i, de fet, algunes personificacions instrumentals han adquirit perfils propis en virtut de la seva normativa de creació, com, per exemple, l’ens públic “Ports de les Illes Balears” instituït a la Llei 10/2005, de 21 de juny.

D’altra banda, l’Estatut de les Illes Balears regula l’execució de les funcions administratives de la Comunitat autònoma a l’article 80 que -diu- la durà a terme mitjançant els ens i els organismes que depenen del Govern de les Illes Balears i dels consells insulars i a través dels municipis (ap. 1), tot afegint que podrà exercir la gestió ordinària de les seves competències a través dels consells insulars i dels ajuntaments (ap.2). Per això, habilita les instàncies autonòmiques per crear aquest tipus d’entitats i reserva a la llei la regulació de l’administració institucional autonòmica.

A nivell d’illes, i atenent-nos a les competències que té el Consell Insular de Menorca, aquest ha creat també “organismes autònoms de caràcter administratiu” que són, de fet, “entitats dependents del Consell Insular”, però que funcionen amb una gran autonomia en el marc de la gestió que se li ha encomanat. Els dos exemples principals (no sé si n’hi ha cap més) són l’Institut Menorquí d’Estudis i el Consell Econòmic i Social de Menorca.

Ara bé, en el cas de l’Agència de la Biosfera de què estem parlant, s’anirà més enllà -per això es necessita una llei per establir-la-, i el que sí em sembla indispensable si no volem que fracassi és que, com demana Guillem López, aquesta s’aprovi per un consens molt general de totes les forces polítiques. Tot i així, el que no podem esperar és que els òrgans de govern d’aquesta nova institució -que, en efecte, hauria d’actuar amb plena autonomia en el marc de les seves competències (les que determinarà la llei que la creï, que exigirà segurament delegacions tant per part del Govern com del Consell)- siguin “independents”, en el sentit que no s’hagin de sotmetre a cap altre control que el de legalitat (que duen a terme els Tribunals de justícia), ja que han de poder tenir també -sense menyscabar la seva autonomia- alguna mena de control del Parlament i, se suposa, que del Ple del Consell Insular, que són els òrgans democràticament elegits en els quals els ciutadans hem dipositat la sobirania.

Entenc, doncs, que el nostre repte -seguint el desideràtum de Guillem López- és que la llei que s’està elaborant acabi creant una “Agència de la Biosfera” que sigui un organisme autònom (com “Ports de Balears”, per entendre’ns), amb personalitat jurídica pròpia i amb uns òrgans de govern que puguin decidir plenament en el marc de les competències que la llei haurà assignat a la institució. No hauria de ser, doncs -com tem Guillem López- un organisme sense personalitat jurídica adscrit a una conselleria del Consell Insular. 

Ara bé, les persones que estaran cridades a ocupar els càrrecs de direcció -que haurien de reunir les característiques que, per a elles, reclama Guillem López- hauran de ser elegides pels nostres representants polítics, ens agradin o no. Probablement, seria interessant que, per a aquesta elecció, s’exigís una majoria qualificada de vots per evitar partidismes, encara que, si volem tocar amb els peus a terra i partint del que s’ha aconseguit amb aquestes majories qualificades per a l’elecció d’òrgans transcendentals com el Tribunal Constitucional o el Consell General del Poder Judicial, haurem de reconèixer que de ben poc han servit, ja que els polítics no sempre interpreten aquesta exigència de majories qualificades per arribar a una decisió de consens que els ajudi a elegir de comú acord els millors per al càrrec, sinó que en fan ús normalment per repartir-se el botí o -encara pitjor- per fer xantatge a l’adversari.

L’important, doncs, per no fracassar, és que, com demana Guillem López, l’Agència estigui dotada per llei de competències reals, transversals i tan àmplies com sigui possible, que actuï amb plena autonomia en el marc de la llei i estigui regida per persones honestes i competents. D’altra manera esdevindrà un organisme inútil o una joguina del conseller de torn.

L’Afganistan o la gran derrota d’Occident

22 Agost 2021

Vivint a Menorca, jubilat de la meva professió i sense més contactes amb el que succeeix al món que els que m’aporten els diaris, els mitjans audiovisuals i la lectura de llibres i revistes, no puc pretendre tenir una opinió original i, encara menys, em puc permetre donar una primícia del que està succeint al món. He d’elaborar, doncs, el meu criteri a partir de les informacions i de les opinions que aporten persones amb més possibilitats i més coneixements que jo. I tanmateix vull parlar avui de l’Afganistan.

Potser hauria de dir que vaig prendre consciència d’aquest país l’any 1978 quan, residint provisionalment a Madrid preparant les oposicions a la carrera que he exercit durant una mica més de 40 anys, s’inicià el conflicte protagonitzat aleshores per la Unió Soviètica. L’única distracció que em permetia diàriament aquells dies a la cambra que se m’havia assignat al darrer pis d’un col·legi major de la capital, on només hi residíem opositors, era l’hora que, havent sopat, dedicava a la lectura d’El País, que aleshores considerava el millor diari dels que es publicaven a Espanya. 

Recordo que el conflicte va començar precisament aquell any, quan va tenir lloc la Revolució de Saur, que va fer de l’Afganistan un Estat socialista governat pel Partit Democràtic Popular d’Afganistan (PDPA). Un any després el Consell Revolucionari va sol·licitar la intervenció militar de la Unió Soviètica. Va ser llavors quan el govern dels Estats Units va iniciar l’ “Operació Cicló” en el context de la Guerra Freda, subministrant armes i una ampli finançament als rebels islàmics mujahidins. Les forces soviètiques van deposar i assassinar de manera immediata el dictador Hafizullah Amin, que prèviament havia manat assassinar de manera arbitrària l’anterior president i líder de la revolució, Nur Muhammad Taraki. La intervenció va produir un ressorgiment dels guerrillers mujahidins, que tot i estar dividits en diverses faccions, es van embarcar en una llarga campanya contra les forces soviètiques i afganeses, recolzats pels subministraments i el suport logístic i financer de nacions com els Estats Units, Pakistan, Iran, Aràbia Saudita, Xina, Israel i el Regne Unit.

Després de més de nou anys de guerra, els soviètics es van retirar el 1989, un cop es van signar els Acords de Ginebra entre el Pakistan i la República Democràtica d’Afganistan. No obstant això, els enfrontaments entre insurgents i les tropes de govern van continuar fins a abril de 1992, quan la dissolució de la Unió Soviètica va provocar el col·lapse econòmic del país i els fonamentalistes van poder establir l’Estat islámic. La població de l’Afganistan va caure de 13’41 milions el 1979 a 11,61 milions el 1988 com a conseqüència de la violència de la guerra i la crisi de refugiats. Una guerra que va ser reiterades vegades qualificada per la premsa nord-americana com “el Vietnam de la Unió Soviètica”.  

Han passat, doncs, una mica més de 40 anys des que començà aquell desastre, que acabà tan malament per a la Unió Soviètica i que, ara, després de la caiguda de Kabul, amb la fugida del país del president afganès i l’abandó de tots els ressorts del poder a mans dels talibans, es transforma en una derrota clara -ho vesteixin com ho vesteixin els polítics- dels Estats Units -recordeu que el president Bush va definir l’operació militar a l’Afganistan com “Llibertat Duradora”- i, en general de tot Occident.

En una explicació clara i bona d’entendre, Jorge Dezcallar, diplomàtic mallorquí que va ser director dels serveis d’intel·ligència espanyols entre 2001 i 2004, així com ambaixador d’Espanya al Marroc, davant la Santa Seu i al Estats Units, ha dit molt clarament que els americans no se n’han sortit a l’Afganistan, i que podem considerar aquesta retirada com l’última de les derrotes que van inaugurar, precisament, al Vietnam. Tanmateix hi ha diferències entre una i altra, ja que aquesta ha estat la seva guerra més llarga -ha durat 20 anys-, i la més cara en vides  i diners, ja que els ha costat -diu- la meitat del PIB espanyol, per no aconseguir absolutament res. 

De fet, dues dècades després de la invasió de l’Afganistan per part de tropes nord-americanes a la recerca dels terroristes d’Al-Qaida que van atacar l’11 de setembre de 2001, l’experiment nord-americà de consolidació nacional ha quedat en ruïnes, soscavat per polítiques equivocades i sovint contradictòries i per una insurgència implacable que havien subestimat els planificadors militars nord-americans.

Més de 2400 tropes nord-americanes han deixat la vida sobre el terreny i milers de soldats han estat ferits en un esforç per construir un govern afganès democràtic. Desenes de milers de civils han mort  en la lluita i també milers han quedat desplaçats de les seves llars. Només en els últims dies, mentre els talibans avançaven per l’interior de país amb vertiginosa rapidesa, milers d’afganesos han abandonat Kabul.

Segons he pogut llegir a la versió en espanyol del New York Times publicada a la web, el nombre de víctimes de la guerra ha recaigut considerablement en les forces armades afganeses en els últims anys. Però la realitat és que ni l’entrenament ni el material nord-americà, amb un cost de 83.000 milions de dòlars, ha estat suficient per crear una força de seguretat disposada a lluitar i a morir per una nació assetjada que les forces nord-americanes han decidit abandonar. En aquest sentit, les declaracions públiques de Donald Trump i, després, les del president Joe Biden demanant una retirada ràpida i total de les tropes, van fer que la moral caigués en picat per tot l’Afganistan. 

La realitat és que els americans han abandonat l’Afganistan amb la cua entre les cames, com abans ho van fer els britànics i els russos. Dezcallar creu que van atacar l’Afganistan plens de raons després dels atemptats sobre el Pentàgon i les Torres Bessones (2001) perquè allotjava la gentussa d’Al-Qaida, però després, un cop van neutralitzar els terroristes, no han sabut sortir-ne a temps.

Obama ho va intentar, però els militars no li ho van permetre, i ha estat ara el president Biden qui ho ha fet, però al preu de deixar darrere seu un Estat fallit -tres de cada quatre afganesos estan a la misèria-, en el qual, el corrupte règim de Kabul no ha estat capaç d’aturar l’avanç fulgurant dels talibans mentre ressorgeixen els senyors de la guerra locals. 

Sense recolzament americà, el fantasmagòric poder central afganès s’ha fos i la mateixa Kabul ha caigut a una velocitat inesperada. I què significa això? Doncs que l’Afganistan s’enfonsa en la guerra civil i milers d’afganesos han fugit i seguiran fugint (si poden) a països veïns per por de les represàlies dels talibans o perquè no volen viure sota la seva estricta llei islàmica, que comportarà una brutal submissió de la dona, a pesar de les “bones paraules” dels qui acaben d’assolir el poder. No hi ha dubte que la llibertat hi sortirà perdent, però els éssers humans que més hi tenen a perdre són les dones, que deixaran de poder treballar, de poder estudiar i de ser considerades com a persones amb la mateixa consideració dels homes (per més que ara els actuals dirigents les vulguin tranquil·litzar).

Curiosament, l’assessor de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, Jake Sullivan, ha culpat les forces afganeses de no haver volgut defensar el seu país dels insurgents. No ho sé, és possible, però jo crec que aquesta és una gran derrota (militar i moral) d’Occident, que ha fracassat un cop més en la seva política internacional.

“A Déu, ningú no l’ha vist mai”

15 Agost 2021

El teòleg i biblista ciutadellenc, Xavier Moll Camps, acaba de publicar un assaig amb el títol que precedeix, agafat de l’evangeli de Joan 1,18. (CPL editorial). La profunditat del seu pensament m’han suggerit de recollir en aquesta secció textos que em semblen fonamentals de la seva obra, amb l’esperança d’esperonar els meus lectors que se sentin inclinats a llegir-la. 

* * *

La llum de les nacions no és l’Església, sinó el Crist (cf. Lc 2,32). La missió de l’Església és mostrar aquest Crist, a fi que el món el vegi. (…) A una Església que perd clients davant el món sense Déu, no se li demana altra cosa que no sigui mostrar Déu.

L’amor diu: “Faig això, perquè t’agradi”; el negoci diu: “Ho faig perquè m’agrada”. Davant l’altre, l’amor pensa: “Això no ho diré, perquè li podria fer mal o disgustar”; el periodista conscient i sense pèls a la llengua proclama: “Llibertat de premsa, sense traves!” La diferència és clara: en el primer cas, l’atenció està centrada en l’altre; en el segon, el criteri de fer o deixar de fer es troba dins un mateix. El primer model és la situació de diàleg; el segon model és la de domini.

* * *

Un pensament que fa anys que em persegueix és que en situació de diàleg es demana per endavant de part del qui rep -escolta, llegeix, veu, etc.- un cert parentiu amb el qui dona, altrament la comunicació no és possible (…) El receptor ha de ser capaç de rebre i ha de voler rebre. Déu crea l’home a la seva imatge i semblança, a fi que sigui capaç de diàleg amb ell. Però llavors no basta que Déu li parli i es mostri; caldrà encara que l’home el vulgui escoltar i veure (…) Escoltar la paraula de Déu i el desig de veure la seva glòria suposa que el qui rep és conscient de la seva pobresa (…) Si els rics i poderosos de la terra tinguessin consciència de ser pobres davant de Déu, el diàleg amb els semblants tindria tot un altre aire, també les obres de beneficència que fan”.

Si el pecat es defineix com a “aversio Deo”, dins una societat agnòstica, en mancar Déu, aquest concepte és aleshores absolutament absurd. Llavors la moral és tota una altra cosa: l’home solitari per defensar-se dels altres, que es troben en la mateixa situació precària que ell mateix, es reuneix amb ells i fa amb ells un pacte de no fer-se mal.

Naturalment, al costat d’aquesta manera d’entendre la moral, tampoc no té cap sentit parlar del misteri de la redempció (…) L’aversio Deo es pot combinar a la meravella amb una vida socialment decent (…) Amb Déu també es dona el cas de trobar el pecat on tot semblava que era administració de la justícia. La creu de Jesús n’és el cas exemplar.

* * *

El fet que l’home hagi de representar Déu sobre la terra ja es troba a l’arrel mateixa de la seva creació (…) La conseqüència obligada deu ser aleshores demanar-nos si no ens hauríem d’exercitar més en l’hàbit de veure en els nostres semblants aquesta imatge de Déu, i si d’aquesta pràctica, de passada, no en sortiria una comprensió més profunda de les primeres paraules de la llei fonamental dels nostres estats civilitats, que proclama que “la dignitat de l’home és inviolable”. Sense Déu, aquesta defensa incondicional de la dignitat de l’home, no pot significar gaire cosa més que assegurança de poder viure tranquil en aquest món.

* * *

El pecat amb tot el que l’acompanya no fou per haver menjat una poma, sinó perquè l’home creia que de la menja d’aquella poma en resultaria independència de Déu, és a dir, significava negar-se a ser més imatge seva (Gn 1,26s). El pecat és quan l’home, amb la seva conducta, no imita Déu, sinó que només cerca allò que més li convé, és a dir, es mostra ell mateix (…) El projecte de Déu d’un diàleg amb l’home es desfà, perquè l’home prefereix ser només ell mateix. No passa cosa d’això quan l’Església es concentra dins ella mateixa?

El sentit teològic més profund de la doctrina del cos místic de Crist es dona en el fet d’unir inseparablement eclesiologia i cristologia, i d’aquesta manera de fer de l’Església una part integrant de l’obra de la salvació (Ernst Käsemann)… El mal surt quan la preocupació de salvar l’Església pesa més que el sentit mateix de l’Església, quan ella es fa més important que el Crist.

* * *

L’esclavitud més pregona és la que ferma dins un mateix, cosa que ja és l’altra cara del pecat, evidentment si per pecat s’entén que és més cosa que el simple no compliment d’una llei (…) El negociant i el polític i d’altres ocupacions semblants calculen i trien, admeten o rebutgen, tenen tota la vida centrada en ells mateixos; dels altres només n’esperen la confirmació: la reverència dels devots; els que no agraden, no existeixen. Dins aquesta manera d’entendre la llibertat, els altres si no m’aprofiten, fan nosa. És la negació del diàleg (…) La llibertat entesa com a independència de tothom, per poder fer el que vulgui, de fet és romandre esclau de si mateix.

* * *

“A Déu, ningú no l’ha vist mai” (Jn. 1,18) -és el títol d’aquest llibre-, però confessem que “veure’l cara a cara” (cf. 1Co 13,12) ha de ser el terme final de tota una vida de fe. Exercir ja des d’ara l’hàbit de veure Déu a través de signes, no solament és un primer pas de visió, sinó que pròpiament és el mateix sentit de la fe. I justament el fet que aquest estil de veure les coses no és l’habitual en el nostre món materialista, el perill és que d’amagat es pugui infiltrar dins l’Església mateixa, que fins i tot ja ho hagi fet (…) L’ètica realment poètica no és la que s’ajusta a un reglament ferri, sinó la que reprodueix la bellesa de Déu. L’home no es justifica quan presumeix de bona conducta, sinó quan mostra que és imatge de Déu.

* * *

La meva impressió és que actualment la teologia, tant la catòlica com la protestant, estan tan centrades en una mena d’antropologia teològica que ben aviat Déu i, ben mirat Jesucrist també, es remeten al marge, cosa que equival a dir que la teologia desapareix i al final no resta més que una antropologia pura. 

L’Església catòlica i la protestant es troben en franca decadència numèrica, el pes social d’una i altra minva constantment, com més va més incert és que encara es pugui parlar d’una “cultura cristiana”. I una i altra s’esforcen a afirmar la presència més aviat per mitjà, no d’una entesa ecumènica entre les distintes confessions cristianes, sinó d’una adaptació al tarannà del món que l’envolta, un món francament agnòstic. I això ja és tant com dir que en aquesta empresa de pau universal el valor de ser amics de Déu no és cap cosa decisiva.

Els cristians de tota confessió, també els qui encara van a l’església cada diumenge, viuen també una vida diària ben al marge de Déu: no neguen Déu, però no el necessiten.

Recordant Flaubert en el bicentenari (1821-2021)

8 Agost 2021

La secció que va precedir aquesta que ara escric sota el títol genèric de “Bloc de Notes” es deia “Lletres de batalla”, títol que penso que responia encara més exactament al que jo faig -amb permís de Joanot Martorell, que escrivia en “valencià” però que, sortosament i potser incomprensiblement per a Pablo Casado, puc llegir i entendre-. Habitualment, el meu article setmanal intenta reflexionar sobre una matèria política que em sembla rellevant per al nostre país, encara que més d’un cop em sento temptat a parlar d’altres qüestions relacionades amb la cultura, ja sigui perquè m’afecten o perquè crec que també poden interessar als meus lectors.

Potser una mica cansat de contemplar darrerament el món polític que m’envolta, em calia fer un recés, i un article que el passat dimarts publicava Javier Cercas a El País, recordant-nos que aquest any 2021 celebrem el bicentenari del naixement de Gustave Flaubert, m’ha suggerit el tema. Cercas reconeix que ell és un dels novel·listes que s’emmiralla en Flaubert perquè creu que, després de Cervantes, ha estat el novel·lista més decisiu de la història de la novel·la. Cervantes -diu- crea la novel·la moderna i Flaubert la revoluciona i la sofistica, ja que no sols es proposa dotar la prosa de la mateixa perfecció estètica que la poesia, sinó que l’eleva al mateix estatus que posseeix aquella des de la Antiguitat. I això perquè, per a Flaubert, la novel·la també és forma, com ho és la poesia.

Aquesta reflexió m’ha evocat un article que vaig escriure l’any 2004 en aquestes mateixes pàgines en una secció com l’actual que aleshores seguia l’estructura de “Carta al director del diari”, dirigida al recordat i enyorat amic Bosco Marquès, amb qui compartia des dels anys universitaris la passió pel periodisme.

En aquell article li confessava els problemes que sovint ens trobem els escriptors: “Hi ha dies -escrivia aleshores- que, quan m’assec a la taula i agafo la ploma per adreçar-te unes lletres, em manca alè per trobar una matèria que inspiri aquest diàleg mitjançant el qual pretenc aclarir-me les idees sobre qüestions que em són d’interès, que em preocupen i que d’alguna manera penso que poden també interessar a un lector atent. No oblidis que, en tot escrit, en tota aproximació a la literatura, hi ha sempre un component creatiu que exigeix construir el discurs amb l’art indispensable perquè aquest enlairi les idees a un nivell que de cap manera hauria de ser rebaixat. Aquesta és la causa que l’escriptor evoqui sovint la crisi de creativitat, el pou en què creu trobar-se, o bé el mur que té la impressió que algú ha aixecat davant seu, que l’impedeix d’avançar, i fins de sobreviure.”

Era aquesta situació de bloqueig, amb què sovint ens trobem els qui escrivim, que em conduí a parlar de Flaubert i, especialment, de la correspondència de l’escriptor francès amb la seva amant Louise Colet, que constitueix per a ell un bàlsam en els moments de dificultat creadora, i també ha conformat una mena de diari de Madame Bovary que ens és de gran valor per a comprendre el rerefons de la novel·la. 

Però a mi, la correspondència de Flaubert amb la seva amant no em consola tant pel que acabo de dir com pel que em mostra dels estats d’ànim de l’escriptor. Acollint-me, doncs, a l’efemèride del bicentenari, em referiré a aquesta correspondència per infondre ànims als qui estimen la literatura, senten el delit d’escriure i es troben sovint davant d’aquest impasse -diguem-ho en francès per apropar-nos a Flaubert- suggerint-los que s’acostin a aquesta correspondència, perquè ens revela que l’itinerari de Flaubert en la redacció de la gran novel·la no fou ni curt ni planer. De fet, l’inicia el 19 de setembre de 1851 (“Ahir nit vaig començar la meva novel·la. Hi entreveig algunes dificultats d’estil que m’espanten. No es tracte d’un petit problema bo de resoldre” escriu a Louise Colet el 20 setembre 1851) i l’acaba a mitjan mes de juny de 1856. Cinc anys més tard.

La correspondència és força abundant en queixes de tota mena: “Com m’emprenya aquesta Bovary!” (19/9/1852); “La meva sagrada Bovary em turmenta i em carrega” (12/1/1853); “Heus aquí tres dies sense fer altra cosa que estar ajagut sobre els mobles per trobar alguna cosa a dir!” (6/4/1853); “Aquest llibre em mata” (16/4/1853) etc. Imagina’t, estimat director, tres dies sense saber què dir! (“pour trouver quoi dire!”), segons ell escriu. I estam parlant de Flaubert!

Si seguiu, doncs, la preparació de l’obra, el pla, el guió, la documentació, etc., us adoneu de la immensitat de la tasca que l’escriptor s’havia imposat. Per això em meravella la lleugeresa i, sobretot, la rapidesa com alguns escriptors (potser hauríem de dir escrivents) enllesteixen de vegades el seu treball. Quant a la redacció pròpiament dita, la recerca de l’estil es troba sempre amb el problema d’animar l’escriptura amb un moviment de conjunt (“Les perles –escriu Flaubert- composen el collar, però és el fil que fa el collar”). No és, doncs, tan important que cada paràgraf sigui bo per ell mateix com que s’aconsegueixi donar la impressió que els paràgrafs llisquen els uns dels altres. Per això, i aquesta és una experiència que avui tenim molt oblidada, quan una frase li sembla més o menys conclosa, la llegeix en veu alta, la interpreta, apujant molt el to, passejant per l’habitació i gesticulant com un actor. Si no “sona bé”, si no és melodiosa i envoltant, si les seves virtualitats sonores no constitueixen per elles mateixes un valor, no és correcta, vol dir que les paraules no són les justes, vol dir que la “idea” no ha estat expressada de manera cabal. “Así se van acumulando las hojas por parejas –escriu Vargas Llosa a La orgía permanente (Taurus 1975)-: el recto de una es la versión primera del verso de otra. Un buen día de trabajo puede significar media página definitiva; pero hay jornadas dedicadas a componer –es el verbo justo- una sola frase. Se trata de una auténtica guerra de cinco años, en los que poco a poco se multiplican sus enemigos, bestias negras que son materia de pesadillas y blanco de sus más biliosos ataques de ira: las consonancias y asonancias, las cacofonías, ciertas preposiciones que tienden a repetirse (…) Sus cartas emplean bellas imágenes para describir los incidentes de la larga contienda. Las palabras se materializan en esta declaración beligerante: (que em permetré traduir del francès): ‘Cal regirar els mots per tots els seus costats i fer com els pares espartans que llençaven impietosament al no-res els qui tenien els peus plans o eren estrets de pit’ (26/9/1854)”. 

El més gran de la literatura és que cada escriptor pot llançar-se a la creació de la manera que més l’abelleixi. Joan Perucho -que havia estat jutge de professió però que era escriptor vocacional- escrivia literatura fantàstica perquè deia que “no m’agrada la realitat”. Flaubert, en canvi, que sí escrivia literatura que podem qualificar de realista, confessava que escrivia, segons ens va dir, per “venjar-se de la realitat”. Josep Pla, en canvi, tot i que és segurament el més aferrat a la realitat dels nostres grans escriptors, constitueix una gran obra, descrivint com ningú aquesta realitat que l’envolta. Són diferents maneres d’entendre la literatura, però totes tres han configurat una obra colossal.

De fet, si retornem a Flaubert, parlant de la realitat que volia descriure, ens va deixar uns mots que són una lliçó eminent del que, al meu entendre, és la literatura: “Jo voldria escriure tot el que veig –escriu a Louise Colet el 26/8/1953-, però no com és, sinó transfigurat”. I afegeix-: “La narració exacta del més magnífic dels fets reals em seria impossible. Em caldria brodar-la de nou”. “Broder la narration” –escriu Flaubert, frase que potser podríem traduir lliurement per “enriquir la narració amb detalls imaginaris”. Tenim, doncs, que el punt de partida Pla i de Flaubert és, doncs, la realitat, però mentre Pla, narrador magnífic, s’ateny a la realitat, Flaubert, escriptor sublim, la transfigura i, com diu Vargas Llosa, hi afegeix alguna cosa més. I és precisament aquest element afegit allò que dóna originalitat a la seva obra, allò que dóna autonomia a la realitat fictícia, allò que la distingeix de la pura i simple realitat.

Fins quan suportarem la folla deriva de Pablo Casado?

1 Agost 2021

Fa un parell de setmanes, l’escriptor Llàtzer Moix es demanava: Fins quan seguirà ficant la pota Pablo Casado? I no es feia la pregunta pel seu discurs de Palma, on va proclamar davant dels militants que eren presents  a la celebració del setzè congrés del partit a les Illes Balears, que nosaltres, els illencs que habitem en aquesta comunitat autònoma, no parlàvem català. Ho feia després de contemplar la seva encara curta trajectòria política.

Potser una persona tan malèvola com Pablo Casado, però no tan curta de gambals, hauria sabut donar la volta a l’argument i jugar només amb la denominació de les parles i referir-se a les nostres titllant-les de mallorquí, de menorquí, d’eivissenc i de formenterer, obviant així la matriu catalana -una denominació (la de “llengua catalana”) que consta a l’Estatut d’autonomia des de 1983 i és acceptada per totes les acadèmies i les universitats. Però ell, que, a més de malèvol és, com dic, curt de gambals, havia d’anar més enllà i afegir que les nostres parles no formaven part de la llengua catalana. Potser ho va aprendre en aquell màster que va fer per correspondència i ha volgut emular -val a dir que amb escreix- les bestieses que, en aquest camp, va dir el seu antic company de files, l’ínclit José Ramon Bauzà quan, al capdavant del PP, presidia la nostra comunitat autònoma.

¿Podíem, tanmateix, esperar alguna cosa més sensata d’un home com ell que, des que ha assumit el càrrec de president del partit, ha pres una deriva erràtica, fent capçanades d’un lloc a l’altre (ara a la dreta, ara al centre, ara al no-res) sempre amb la idea d’abatre l’adversari per aconseguir el poder?

Líder mundial en l’estratègia de la crispació i ben secundat per Díaz Ayuso i d’altres joves dirigents populars, Casado no mira prim, i si amb la seva desbocada verborrea creu que pot provocar un cataclisme polític, ho fa. Si això l’obliga a atacar no sols el Govern, cosa que fins a cert punt seria comprensible en un líder de l’oposició, sinó també alguns aliats tradicionals de la dreta, com els empresaris de la CEOE o l’Església catòlica, per haver donat suport als indults, els ataca. Si creu que ha de boicotejar l’homenatge del Congrés a la víctimes del terrorisme amb l’excusa que hi participava Bildu, quan -com han advertit tots els periodistes que no han perdut la memòria- en anteriors ocasions també hi va participar, doncs no li fa res deixar les víctimes a l’estacada. Si pensa que l’afavoreix abstenir-se de censurar les polítiques homòfobes del president hongarès Viktor Orban o fer incursions en el revisionisme històric de la Guerra Civil, emulant així l’extrema dreta de Vox, no dubta de fer-ho.

Com a mostra del que acabo de dir, el lector recordarà que, amb prou feines deu fer una setmana, el jove dirigent popular va moderar un diàleg en el qual hi participaven dos exministres de l’època d’UCD, i va ser incapaç de parar els peus -ni que fos mostrant el seu desacord- a Ignacio Camuñas quan aquest proclamà impúdicament que l’any 1936 no hi va haver a Espanya un cop d’Estat. És a dir, quan aquell defensava una teoria negacionista de la realitat, d’uns fets contrastats i reconeguts per tots els historiadors del món. Fent per tant, una afirmació que, si s’hagués produït a Alemanya referent a l’holocaust hauria estat constitutiva de delicte. Però no, Casado es va limitar a posar una cara de circumstàncies i, per tant, de complicitat amb una persona que negava clarament una evidència de la qual es van derivar un milió de morts.

Sembla que hi hagi unanimitat en els actuals dirigents del PP per actuar en aquest sentit, perquè se’m fa difícil parlar en singular quan podem observar diàriament les actituds desafiants de Díaz Ayuso o bé de l’expresident Aznar, quan assegura que pren nota -ho fa per venjar-se quan en tingui l’ocasió?- de l’actitud dels bisbes o dels empresaris espanyols pel fet d’haver donat suport a les polítiques de distensió i de convivència, com poden ser els indults concedits als polítics catalans.

Escoltant aquests dirigents em fa la impressió que vivim en un país on l’epidèmia de la Covid-19 és segurament el menor dels desastres que sofreix, perquè si els hem de fer cas, haurem de convenir que Espanya té una economia derrotada, que la unitat territorial està feta esquerdes, i que fins la llengua espanyola -amb quatre-cents milions de parlants a tot el món- es troba en perill d’extinció pel fet que ells no han aconseguit suplantar del tot el català pel castellà, a pesar que la llengua catalana, tot i que és la “pròpia” d’algunes comunitats (llegiu, si no, l’article 4 del nostre Estatut) i és també cooficial a diferents territoris, no mereix sinó que sigui esquarterada i dividida fins al punt que, segons ells, no té dret a tenir una denominació unificada, com la té el castellà (o espanyol), que sí pot denominar-se així a tots els països del món on es parla.

Mentre Pablo Casado és incapaç de veure res de bo en els seus adversaris i parla d’una pàtria, la nostra, en termes apocalíptics, es veu obligat a corregir els llibres de filologia romànica i no s’immuta quan algun dels seus s’atreveix, sense pudor, a reescriure la història, emula, segur que conscientment, els ultres de Vox, els seus grans adversaris, que -aquests sí!- no s’amaguen de ser filofeixistes, negacionistes i masclistes, alhora que ha perdut qualsevol sensibilitat per entendre les disfuncions que trobem avui  en algunes de les més importants institucions de l’Estat que, constitucionalment, haurien de ser renovades però segueixen exercint les seves funcions com si res, perquè ell, Pablo Casado, sap molt bé que, amb l’actual composició del Parlament, qualsevol canvi li produiria una pèrdua de poder i d’influència per seguir duent a terme la seva acció d’assetjament i enderroc del Govern.

¿És possible que sigui tan cec davant d’actuacions com la del Tribunal de Comptes, per no veure que aquest mateix tribunal que ara reclama impietosament 5’4 milions d’euros als polítics independentistes catalans, va revocar -en segona instància- la multa que havia imposat de 25 milions d’euros a Ana Botella, per la venda d’uns pisos que havia fet quan era alcaldessa de Madrid? ¿Ens hem de creure que en aquesta exoneració no va tenir-hi res a veure el germà del seu marit, Manuel Aznar, l’exministra del seu marit, Margarita Mariscal de Gante, i la majoria de membres d’un tribunal nomenat a l’època en què governava el PP?

Algú, observant l’espectacle que estem vivint en aquesta Espanya on Pablo Casado sembla que pugui ficar la pota impunement, ha dit que les dues Espanyes de 1936 segueixen igual de vives, però amb la diferència que els que simpatitzen o descendeixen ideològicament dels qui van guanyar la guerra volen tornar a guanyar-la sense cap cost per part seva, ni econòmic ni moral.

I segurament té raó perquè no basta, en efecte, que, lentament però sense treva, la justícia europea vagi revisant -i la cosa anirà a més- la deriva dretana i contrària a la diversitat nacional del nostre país que estan seguint les principals institucions que conformen el Poder Judicial, el Tribunal Constitucional o el Tribunal de Comptes, ni basta tampoc que 36 premis Nobel s’hagin pronunciat contra la injustícia que sofreix Andreu Mas-Collell, un dels economistes de més renom a casa nostra, a causa de la decisió d’aquest darrer tribunal.

Però el que no hauríem d’oblidar és que si Pablo Casado es permet tot el que acabo de dir és perquè se sent amb prou poder i protegit pels sectors cada cop més reaccionaris i radicals d’un Estat que és capaç de qualsevol cosa per emparar els seus privilegis.

La gran cantada del Tribunal Constitucional

25 Juliol 2021

Al començament de la dècada dels anys 30 del segle XX, els Estats Units es van haver d’enfrontar al gravíssim problema de pobresa que havia comportat la crisi econòmica de 1929 a conseqüència del crac de la borsa de Wall Street. A les eleccions del 1932, Franklin Delano Roosevelt, del Partit Demòcrata, va ser elegit president. Al programa electoral, elaborat amb l’ajuda de tècnics i intel·lectuals de tot l’Estat, plantejava mesures financeres com ara la devaluació del dòlar, un ajornament dels pagaments bancaris i la reobertura dels bancs, acompanyada de mesures de control. Altres aspectes destacats eren les ajudes als petits grangers, la reglamentació del treball industrial i les grans inversions en obres públiques. En definitiva, totes les mesures politicoeconòmiques de Roosvelt es basaven en la teoria de l’intervencionisme de l’Estat per mitjà d’un programa polític que hem conegut com el New Deal.

Una gravíssima situació d’emergència va empènyer, doncs, el president nord-americà a prendre decisions també d’emergència que, ai!, van topar amb el Tribunal Suprem dels EEUU, únic poder -però quin poder!- de la Nació en el qual hi havia una majoria clarament republicana, ja que la major part dels jutges que el composaven havien estat designats per presidents del Partit Republicà i eren, per tant, ideològicament conservadors.

Com a conseqüència d’aquest fet, les mesures legislatives del New Deal van trobar una forta oposició en aquest òrgan que, amb tres sentències dictades el 1935, decretava la inconstitucionalitat de les lleis que, a criteri del president Roosvelt, eren elements clau del programa polític que endegava el New Deal: des de les que afectaven a la Seguretat Social fins a les regulacions agrícoles -on destacava la denominada “Agricultural Adjustment Act”, en la qual es basava tota la reforma agrària del New Deal- i també les que feien referència als drets laborals. Totes van quedar suspeses per una lectura reaccionaria i conservadora que van fer de la Constitució els magistrats que, en una de les sentències, van afirmar que “el Govern dels Estats Units no havia de tenir cap paper en la regulació de l’economia” (afirmació que avui ens resulta absolutament herètica). 

Davant aquesta afirmació del Tribunal Suprem, un periodista comparà la situació de Washington a la conclusió d’una tragèdia shakespeariana, en la qual -va dir- “l‘escenari quedava cobert de cadàvers”. Els cadàvers eren, perquè ens entenguem, els programes del New Deal que, suspesos durant anys, van acaba per dur-se a terme a causa de la llarga estança de Roosvelt a la Casa Blanca (hi va fer dotze anys), que li va permetre anar substituint els jutges conservadors per altres liberals a mesura que van morir, els quals van interpretar la Constitució d’una altra manera.

¿Podem comparar aquest fet amb la recent sentència del nostre Tribunal Constitucional, presa pel vot de 6 magistrats contra 5, referent a la inconstitucionalitat de les mesures preses en virtut de l’estat d’alarma per afrontar la pandèmia provocada per la Covid-19?

Penso que sí, perquè resulten difícil d’entendre les raons per les quals una escassa majoria de magistrats -la majoria amb el nomenament caducat- ha decidit tombar el decret d’estat d’alarma, és a dir d’una decisió que el Govern va haver de prendre ràpidament i va ser aprovada per la practica totalitat de la Cambra. Fins i tot per Vox, que és qui ha dut el decret al TC! I no parlem del PP, que ara s’omple la boca de raons contra el Govern quan li va fer costat manta vegades en els diferents processos de renovació de la seva validesa.

Els que coneixem una mica el Dret sabem que moltes vegades la lletra de la llei és prolixa, força inexacta i molt enrevessada, i que, com succeeix en la regulació constitucional dels estats d’alarma, d’excepció i de setge, quan aquests es van regular (1978) el legislador no podia preveure exactament el supòsit que va provocar la seva aplicació durant el mes de març de 2020: una enorme pandèmia mundial causada per un coronavirus aleshores desconegut. 

Però si bé és possible que, posant-se exquisits, els magistrats poden argumentar que el recurs a l’estat d’alarma no era suficient per ordenar un “confinament domiciliari” -que és el punt més flagrant on ells han vist la inconstitucionalitat – tot assegurant que aquest comporta una limitació de drets fonamentals que, en tot cas, només s’hauria pogut prendre amb l’estat d’excepció, haurem de concloure -només que apliquem una mica de sentit comú- que és ben difícil pensar que la decisió d’aplicar aquest estat d’excepció, pensat especialment per a casos de cops d’Estat o d’una invasió estrangera, que permetia conculcar encara més drets fonamentals que l’estat d’alarma, fos una decisió encertada i adequada per afrontar una pandèmia que no provenia de cap perill de guerra, de cap cop d’Estat ni de cap invasió estrangera del país, perquè l’única guerra a la qual ens enfrontàvem era la que tots havíem de lliurar contra un virus invisible, però mortífer, fins al punt que, a pesar de la limitació de llibertats, de la limitació de drets constitucionals, i del confinament a casa a què ens va obligar, ha produït més de 4 milions de malalts i més de 80.000 morts.

Avui, aquesta dreta espanyola que s’omple la boca en defensa de les lleis i de la Constitució, però que fa tot el que pot perquè aquesta s’incompleixi impedint la renovació d’institucions tan fonamentals com el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, el Defensor del Poble o el Tribunal de Comptes, està eufòrica per la bufetada que el Tribunal Constitucional ha donat a la cara del Govern que presideix Pedro Sánchez, però jo sento vergonya de ser ciutadà d’un país presidit per institucions amb tan poca capacitat d’aplicar la llei amb sentit comú.

De tota manera, tinguin raó els sis magistrats de la majoria que han decretat la inconstitucionalitat del decret o els cinc de la minoria que consideraven la seva validesa, el que hem pogut comprovar és que el país s’ha enfrontat a un problema nou i d’unes dimensions que ningú no havia previst, i que no tenim instruments legals adequats per  afrontar-lo. Perquè de la mateixa manera que no es poden matar mosques a canonades, no té cap sentit que, per limitar drets constitucionals en benefici de la salut a causa d’una pandèmia, s’hagi de decretar un estat d’excepció o de setge que poden comportar la suspensió de l’article 18, 2 y 3 (Dret a la intimitat i la inviolabilitat del domicili), 19 (Llibertat de residència i de circulació),  20 (Llibertat d’expressió) i 21 (Dret de reunió) de la Constitució.

És, doncs, evident, que la regulació dels estats d’alarma i d’excepció i de setge no donen prou cobertura contra una pandèmia, perquè o queden curts (alarma) o es passen de molt (excepció i setge). És, en tot cas una llei orgànica en matèria sanitària que hauria de preveure què pot fer el Govern en aquests casos, però la llei 14/1986, de 25 de abril, General de Sanitat, avui vigent, no ha servit més que per augmentar els dubtes i els desconcerts, però no per afrontar el problema. 

Més enllà, doncs d’alegrar-nos (Vox i PP) per la sentència, o bé d’estripar-nos els vestits (PSOE i Podemos), a partir de l’experiència que ens dona haver sofert aquesta pandèmia, hauríem de ser capaços de posar-nos d’acord per aprovar una llei orgànica General de Sanitat que doni armes al Govern i al Parlament per afrontar-la sense necessitat d’acudir al Tribunal Constitucional, convençuts que la protecció de la salut, en una situació de crisi sanitària, no es pot dipositar en els Tribunals de Justícia ni en el Tribunal Constitucional, sinó que s’ha d’obtenir amb mesures sanitàries ordinàries que hauríem d’haver previst i, doncs, aprovat per consens d’una gran majoria.


%d bloggers like this: