Arxiu d'Autor

La imperiosa necessitat de modificar la constitució de 1978

9 Desembre 2018

La Constitució de 1978 és la primera que, descansant en el principi de legitimitat democràtica ( “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l’Estat”, art. 1.2 CE), ha estat capaç de projectar la vigència de l’esmentat principi en el sistema polític i l’ordenament jurídic de l’Estat de manera indefinida, i això té el seu mèrit ja que tots els que tenim edat suficient per recordar, sabem que, després de la mort de Franco, la violència d’extrema dreta no va parar i a aquesta es va sumar el terrorisme d’ETA. Ni els crims del franquisme, ni les violacions de drets humans, ni la legitimitat de la monarquia es van qüestionar aleshores, cosa que va ser un mèrit de la Constitució i dels constitucionalistes de llavors, però que també ha esdevingut un cert llast, ja que alguns problemes del país potser es van tancar en fals.

Vist des de la talaia que constitueix el transcurs de 40 anys de la seva aprovació, hem de admirar no només de l’esforç que van realitzar llavors els nostres polítics, sinó també del que va dur a terme la societat espanyola, que va passar l’examen de l’assignatura constitucional més difícil: la de la transició d’un Estat unitari a un Estat políticament descentralitzat. Tot i així, estic convençut que Espanya es troba en un moment de canvi i davant de molts reptes que demanen una resposta, i alguns d’ells exigeixen sens dubte una reforma constitucional. En realitat, tots els països democràtics occidentals europeus s’han trobat davant d’aquesta tessitura, i en tots, la renovació del sistema polític democràtic s’ha produït d’una manera jurídicament ordenada, ja que tota constitució es defensa amb reformes, perquè la reforma és la institució mitjançant la qual es renova el vincle entre la legitimitat d’origen i la legitimació d’exercici en l’Estat constitucional.

Doncs bé, l’espanyola només ha patit dos lleus retocs, un el 1992 i un altre el 2011. La primera ocasió va venir determinada pel Tribunal Constitucional, per adaptar-se al Tractat de Maastricht, i va introduir el dret dels estrangers a ser elegits en unes eleccions municipals. Es va fer en 23 dies. El 2011, també amb urgència, els partits majoritaris van pactar en deu dies un text (article 135) que fixa un límit al dèficit públic. Totes dues, més que reformes pròpiament dites, han estat incidents en el procés de construcció de la Unió Europea. Tenim, doncs, que el que podríem qualificar pròpiament com a reformes constitucionals nascudes del si de la societat espanyola i debatudes i aprovades com han de ser-ho d’acord amb el que preveu la Constitució, no és que no s’hagin aprovat, és que no s’han intentat.

Tenim, doncs, que, com diu el professor Pérez Royo al seu últim llibre publicat ( “Constitución: la reforma inevitable”) la reforma de la Constitució és l’última assignatura de la qual la societat espanyola ha de examinar-se. I coincideixo amb ell en afirmar que aquesta és la major amenaça que pesa sobre la Constitució. Ja que un Estat no pot viure indefinidament de la legitimitat constituent originària, per molt forta que aquesta sigui. El pas del temps inevitablement afebleix aquesta legitimitat i pot arribar a fer-la desaparèixer. Aquesta és la raó per la qual les constitucions tenen clàusules de reforma: perquè es pugui renovar de manera jurídicament ordenada la voluntat constituent originària.

Així doncs, considero que demostra una ceguesa imperdonable desconèixer que la combinació d’una crisi econòmica d’una envergadura extraordinària que, a partir de 2008, va alterar profundament el contracte social en què havia descansat la convivència pacífica de l’entrada en vigor de la Constitució, amb una crisi territorial, molt agreujada des de 2010, que ha alterat també sens dubte el pacte constituent pel que fa a la integració de les “nacionalitats i regions” en l’Estat, ha conduït a un deteriorament enorme del nostre sistema polític, que no pot seguir operant com si no passés res. I no dic això atiat tan sols per la crisi que està provocant en l’estabilitat del país el desafiament que provoca el nacionalisme català, que sens dubte complica les coses, sinó perquè, ens agradi o no, l’estructura territorial de l’Estat, regulada al Títol VIII, es troba obsoleta després del desenvolupament efectuat per l’anomenat Estat autonòmic  i exigeix una renovació inevitable.

Al meu parer les reformes més necessàries són:

1) LA TERRITORIAL I DEL SENAT.- Aquesta no només ha de recollir al text constitucional la realitat espanyola actual de les 17 comunitats autònomes, sinó que hauria d’establir definitivament un Estat Federal a partir de les autonomies ja constituïdes, tot fixant-se tres objectius clars: delimitar i clarificar les competències entre Estat i Comunitats autònomes (es diguin com es diguin); detallar el sistema de finançament autonòmic, basat en la justícia i la solidaritat, en la pròpia Constitució; i reformar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial, que, de cara a la seva composició, implica oblidar-se de la representació igualitària per províncies avui constitucionalitzada, ja que són les comunitats autònomes els ens territorials dotats d’autonomia política. És, doncs, necessari, obrir una via eficaç a la relació conjunta de les Comunitats amb les instàncies centrals de l’Estat. I això implica accentuar la multilateralitat, encara que sense excloure per complet el manteniment de les relacions bilaterals per aconseguir, d’aquesta manera, que les Comunitats escapin a la temptació d’enfocar els seus propis problemes des d’una perspectiva purament localista i reforçar l’acceptació social de les lleis.

2) ELS DRETS SOCIALS: A Espanya, els drets socials no estan reconeguts com a drets fonamentals de la persona, i per tant no disposen de les consegüents garanties de protecció jurisdiccional mitjançant el procediment especial sumari i preferent que dissenya la Constitució al seu art. 53.2. Aquesta situació és inacceptable tenint en compte el temps transcorregut des que es configurà la formulació de l’Estat social i democràtic de dret, i hauria de replantejar-se categòricament.

3) LA CORONA: Si es decideix mantenir la monarquia, hi ha quasi unanimitat entre els tractadistes a l’hora d’advertir la necessitat d’acabar amb la discriminació per raó de sexe que estableix la Constitució, que en virtut de l’article 57.1 dóna prevalença a l’home sobre la dona en la successió al tron. Pot ser també, com proposa el president del govern, amb la inviolabilitat del monarca.

4) LLEI ELECTORAL: Crec que hi ha força unanimitat en el desig de modificar un sistema electoral que és profundament injust, i això exigeix ​​que es creïn circumscripcions regionals i no provincials i es revisin alguns dels mecanismes tècnics -barreres electorals, sistema de llistes tancades, dificultats per als referèndums, etcètera-, que limiten enormement el dret de participació ciutadana.

5) REFERENT A LA INTEGRACIÓ EUROPEA: La nostra integració a Europa requereix una reforma de la Constitució. En primer lloc, perquè el canvi és necessari per mantenir l’equilibri que consagra, tant entre els diferents òrgans centrals de l’Estat, com entre aquests i els de les comunitats autònomes. En segon lloc, perquè aquest canvi, com a pauta d’una actitud comuna de tots els Estats membres, és, al meu parer, un poderós instrument per constitucionalitzar l’ordre juridicopolític de la Unió, per fer possible, al seu dia -avui molt llunyà- l’existència d’una autèntica Constitució europea.

6) ALTRES CANVIS: Menys importants, però necessaris, són la supressió dels aforaments que regula l’art. 71.2 i la reforma de l’apartat 3 del mateix article, i l’abolició, a l’article 15 de la Constitució, de l’escletxa favorable a la pena de mort, que permet que regulin les lleis penals militars per a temps de guerra.

Anuncis

Davant la degradació de la política

2 Desembre 2018

Per poc que estiguem atents al que succeeix a la política nacional, no podem deixar de veure l’espectacle denigrant en què s’està convertint. Certament que jo mai no titllaria d’ “espectacle” la dialèctica entre posicions polítiques diverses o entre visions molt oposades del món, si això fos el que marqués el debat entre els nostres representants polítics. Potser aquesta mena d’enfrontament dificultaria la governabilitat si no es donaven majories clares, però ens mouríem en el camp d’una política decent i respectable.

Tanmateix, em fa l’efecte que sí podem qualificar d’espectacle el que està succeint, donant a aquest mot el pitjor sentit semàntic, ja que allò que observem difícilment ho podem definir com un debat o una confrontació d’idees, sobretot des que l’independentisme català, per una banda, i la dreta espanyola per l’altra, han enverinat els ànims i el debat polític ha deixat de transcórrer pels viaranys de la raó i s’ha situat en el de les vísceres, fins al punt que, molt sovint -massa- els nostres polítics perden la dignitat, opten per l’insult, cerquen l’exageració i pretenen la destrucció de l’adversari.

La substitució de Rajoy per Casado a la cúpula del PP no sols ha implicat un canvi a pitjor en el bagatge personal i intel·lectual del líder, sinó que s’ha produït en un moment francament difícil pels populars que, des de les darreres eleccions catalanes, temen perdre el lideratge de la dreta davant l’auge que mostra el partit de Rivera, que -també des de les eleccions catalanes- no mira prim en res i ha decidit assolir el primer lloc en aquest sector. Això ha fet que Casado exacerbés el to del discurs fins al punt que ja no li basta el “¡váyase, señor González!” que proclamava el seu mestre, José María Aznar, anys enrere, sinó que ha decidit fer de l’espanyolisme el seu hàbitat natural i, com que Rivera considera que, en aquest camp, ell és l’amo, ja tenim una cursa en marxa que no ha aconseguit sinó posar més llenya al foc i fer que la política transiti per uns viaranys que no poden sinó degradar-la.

És provable que exagerés el diputat Joan Tardà quan assegurava -parlant des de la tribuna del Congrés dels Diputats!- que si Casado pogués, afusellaria els qui pensen com ell. Però la frase ja estava dita i, posats a fer -el “tot val” sembla que hagi obert la veda-, Pablo Casado no ha fet tan sols dels polítics catalans el blanc de les seves crítiques, sinó que no ha dubtat de posar en la diana el President del Govern, que -també en seu parlamentària-  acusà sense cap mirament de ser “partícip en un cop d’Estat”. Paraules tan gruixudes com impròpies que es negà a retirar i que seguí -i segueix- defensant, com si l’acusació no tingués cap importància. ¿Ens hem, doncs, de sorprendre que, en aquesta escalada, després d’insistir -tant ell com Rivera- en l’acusació de colpistes als independentistes catalans -i fins al President del Govern!-, Joan Tardà els acusi de feixistes?

Però en això de la crispació i de l’insult, no són Casado i Rivera els únics que els practiquen. La seva companya de direcció i diputada per Catalunya, Andrea Levy, digué racista al president de Catalunya, Quim Torra, també en seu parlamentària, se suposa que pels escrits d’aquest -per bé que llunyans en el temps-, fet que provocà una intervenció del president del Parlament, Roger Torrent, que molt em temo que no ha servit de gaire, perquè pocs dies després, hem pogut assistir al gran show del diputat Gabriel Rufián -la seva foto a l’escó del Congrés amb els braços estesos és antològica- que obligà la presidenta Ana Pastor a expulsar-lo de l’hemicicle, cosa que va provocar que tots els diputats d’ERC també l’abandonessin, moment en què es va produir (o no?) l’escopinada d’un d’ells al ministre Josep Borrell, que -aquest també sempre a punt de fer soroll- no dubtà a magnificar, perquè sembla que el xoc, l’exabrupte o l’insult és el que han decidit situar com a nord de la seva política.

Diguem, però, que, per més que ho intento, se’m fa difícil trobar innocents en aquesta dinàmica perversa, que els ciutadans observem tan preocupats com atònits, perquè no deixa de ser una provocació que, en allò que fa referència als polítics catalans presos, el portaveu d’ERC, el diputat Sergi Sabrià, afirmi sense rubor que “l’Estat ha dictat ja la seva sentència”, quan el judici encara no ha començat, o que el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, segueixi afirmant a tort i a dret que els presos “no han comès cap mena de delicte”, com si carregar-se els preceptes de l’Estatut i de la Constitució sigui tan sols undivertimentosense cap importància.

No ens hem d’estranyar, doncs, que el líder de l’espanyolisme que és -i vol seguir essent Albert Rivera (amb permís de Pablo Casado i de Santiago Abascal), no sols es presenti a la campanya andalusa afirmant que ell és l’home destinat a protagonitzar el canvi a Andalusia -cosa que seria del tot acceptable-, sinó que dugui a terme el seu propòsit fent circular un autobús decorat amb la frase “Se ríen de nosotros, se ríen de España”, al costat de les imatges no sols de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras, sinó també de Pedro Sánchez i de Susana  Díaz. Això mentre fa passejar per Madrid un altre autobús, també amb els rostres de Puigdemont i Junqueras, clamant contra l’indult que, segons ell, el govern atorgarà als catalans, quan encara no s’ha condemnat ningú i el judici tan sols no ha començat.

Però Rivera sap que això ven a Andalusia… i a tota Espanya! Perquè desenganyem-nos, l’atac, el descrèdit o la befa a Catalunya és avui un esquer poderós per atreure votants, que la dreta (tota ella extrema) fa sense pudor, per bé que sap -o hauria de saber- que aquest comportament no ajuda poc ni gens a resoldre les coses, sinó a dividir-nos encara més i a dificultar una sortida al gravíssim problema que té plantejat Espanya.

Diguem, però, que aquest panorama d’enfrontament no és exclusiu de la classe política, ja que avui el desvergonyiment i la impertinència s’imposen també als diaris i a les tertúlies, on -són paraules d’Antoni Puigverd- “triomfen els periodistes matons, els tertulians superbs, els polítics altius. La cultura ja no suporta el matís: necessita all i pebre a carretades. L’obscenitat, els tacs i el tremendisme són reclam insuperable. Escombraries i excrements són els perfums més sol·licitats.”

No us estranyeu, doncs, si jo, a pesar de ser conscient dels seus defectes, segueixo parlant bé de la Constitució i del que, impròpiament, molts polítics d’avui qualifiquen com el “règim del 78”. Perquè mai no hauríem d’oblidar que elaboraren aquella constitució -i van defensar-la després- persones que no sols havien militat en sectors ideològics antagònics, sinó que fins i tot havien lluitat les unes contra les altres; persones que havien perdut la guerra civil i persones que l’havien guanyada, persones que durant el franquisme havien hagut de viure exiliades i d’altres que havien col·laborat amb la dictadura i fins havien ocupat càrrecs de primer nivell.

Aquells diputats de 1977 -i també els espanyols que vam votar sí al referèndum del 6 de desembre de 1978- van ser capaços de defensar un text constitucional que, amb més o menys fortuna, pretenia superar les discrepàncies i els desacords i ens permetia treballar junts, cadascú des de la seva pròpia ideologia. Avui, aquesta actitud de col·laboració sembla impossible, i ho serà mentre al Parlament (i als mitjans de comunicació) els improperis, la cridòria i l’insult substitueixin els raonaments, els projectes de país i la paraula assenyada.

 

No tot és culpa de la Constitució i del Règim del 78

25 Novembre 2018

La major part dels dirigents actuals dels grans partits polítics espanyols amb prou feines poden tenir memòria del que va succeir als nostre país l’any 1978 en què s’aprovà la Constitució. Saben el que els hi han explicat o el que han estudiat als llibres. I això no és bo ni dolent, és, simplement, conseqüència del pas del temps, però implica que, si no poden recordar el que succeïa el 1978, menys encara poden saber -per vivència pròpia- què va ser el franquisme, i és provable que, a causa d’això, estiguin temptats de menysprear el que, per a Espanya, va significar aquella Constitució que, ens agradi més o menys, ha fet possible el període de democràcia més llarg de la nostra història contemporània.

Això fa que alguns d’ells, penso que poc reflexivament, parlin de la Constitució amb un cert desdeny, i la posin com a símbol del que ells anomenen “el règim del 78”, frase que, per ella sola, potser no diu res, però que en la ment d’aquests polítics vol ser una dura crítica, ja que fan responsable a aquest règim -i de pas a la Constitució- dels grans defectes que veuen a l’Espanya actual.

Els qui em llegeixen habitualment saben que, també jo, he assenyalat defectes a la Constitució i he remarcat que la millor manera de fer-la malbé és evitar que es reformi, perquè només reformant-la i adaptant-la a les exigències del temps, podem aconseguir que no s’anquilosi i, a la llarga, acabi explotant, cosa que, si acabés succeint, duria el país a la catàstrofe.

Però dit això, i acceptant els defectes inherents a la Constitució, ja siguin d’origen o bé esdevinguts (per exemple la nul·la constància de la integració estatal en la Unió Europea, el poc desenvolupament d’alguns drets socials, la manca de concreció en el sistema territorial, que ens ha dut a una organització autonòmica que avui fa aigües per molts costats, la desigualtat manifesta en l’ordre successori de la Corona, etcètera, penso que molts dels problemes que tenim avui, no són tant defectes d’origen com de la mala praxis dels polítics que han tingut l’honor de governar-nos.

Parlava diumenge passat del problema del maneig espuri que acabaven de fer PSOE i PP per repartir-se el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), alhora que transcrivia els articles legals que regulen aquest organisme i el seu sistema d’elecció. Comparant una cosa i l’altra ens podem demanar: ¿És la Constitució i les lleis que en deriven les que estan malament, o és, en canvi, la pràctica política dels qui les manipulen? I penso que molt d’això darrer hi ha en aquest assumpte!

Hem vist fa ben poc com el Tribunal Suprem es posava ell sol a la picota en la qüestió de l’impost d’Actes Jurídics Documentats, i hem comprovat també als darrers anys com el Tribunal Constitucional era objecte (sovint amb fonament) d’acusacions dures sobre la seva parcialitat o manca de dependència. ¿És la llei que provoca aquestes mancances? Doncs no, perquè si ens retrotraiem a la dècada dels vuitanta, per tant als primers anys de la vigència de la Constitució, el Tribunal Constitucional de Francisco Tomás y Valiente, de Francisco Rubio Llorente, de Pedro Ruíz Villalón y de tants altres magistrats, que van intentar introduir a Espanya una cultura constitucional moderna, similar a la de la República Federal d’Alemanya, hem de concloure que no estava en la picota i que ningú no l’acusava de parcial. ¿Què ha passat, doncs, perquè, més modernament i amb les mateixes normes que regulen aquestes institucions, hagi degenerat el concepte que tenim d’aquestes altes magistratures?

Doncs em sembla que hem de trobar la resposta, no tant en la Constitució ni en el Règim del 78 com en les actuacions dels polítics. I si em demaneu que fixi la data on s’inicia aquest procés degeneratiu, jo la situaria bàsicament al començament dels anys noranta, quan l’expansió econòmica d’Espanya es va accelerar fins a extrems no coneguts fins aleshores, cosa que provocà acords entre les elits polítiques i econòmiques que exigien, per dur-se a terme, del domini de les institucions.

Qui més va saber veure aquesta necessitat de dominar la judicatura i el Tribunal Constitucional va ser José María Aznar quan assumí el poder l’any 1996, perquè va ser ell qui, a la recerca d’aquest domini, implicà a la llarga un redissenyament constitucional que, com ha observat agudament  el professor Alfons Aragoneses de la Universitat Pompeu Fabra, va poder dur a terme sense canviar una sola coma del text aprovat el 1978: li va ser suficient de situar persones lleials al seu projecte polític en determinades institucions clau de l’Estat. “Así -escriu Aragoneses-, el Tribunal Constitucional comenzó en esos años su proceso de politización y de pérdida de neutralidad (y de prestigio) que continúa hoy sin visos de remediarse. Así triunfó un proyecto de apropiación y significación política de la Constitución de 1978 por parte de los sectores políticos más conservadores y nacionalistas que se ha agravado especialmente en los últimos meses.”

Això és, precisament, el que ens permet entendre coses tan difícils de comprendre per a un ciutadà normal com que a l’últim acord per elegir els membres del CGPJ (aquest que ara sembla que s’hagi trencat) el PP vagi acceptar tenir 9 dels 20 membres que el configuren, mentre permetia que el PSOE en tingués 11, alhora que assegurava la presidència d’aquesta institució -i la del Tribunal Suprem- a Manuel Marchena, un magistrat que -no ho podem entendre d’altra manera- els dirigents del PP creien que era de la seva més absoluta confiança,.

Estaven, de fet, tan convençuts de poder dominar aquest magistrat que -com escrivia brillantment Manuel Brunet- no els preocupava gens ni mica el nou equilibri de forces a la cúpula judicial, ja que atorgaven a aquest nou president una capacitat de lideratge tan gran que el veien capaç d’aconseguir que les votacions no fossin 11-10 (com era previsible), sinó properes al 21-0. I estaven també segurs que això els permetia fins i tot controlar la Sala segona del TS des de darrere (que, no ho oblidi el lector, és la que jutjarà els polítics catalans tancats pels fets de l’1-O), i també la sala 61 del TS, una sala força desconeguda, que és, però, decisiva en procediments molt especials, com per exemple, per resoldre els incidents de recusació del President del Tribunal Suprem, o dels Presidents de Sala, o de més de dos Magistrats d’una Sala, o bé la il·legalització dels partits.

No ens hem, per tant, de sorprendre que el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, resumís el repartiment que el PP i el PSOE han fet en la renovació del CGPJ en un twitt on deia “Ha sido una jugada estupenda”. Després ho ha volgut desmentir, però això era ja impossible. El que no preveien els senyors del PP és que aquestes martingales (en les quals incloc també el PSOE) eren tan impresentables que, inesperadament, Manuel Marchena ha decidit no acceptar la presidència del TS i del CGPG, ja que, davant els ulls de tothom que raoni una mica, l’acord entre els dos partits -i el twitt del portaveu del PP al Senat- el deixava com un ninot sense personalitat pròpia, disposat a actuar a dictat del partit polític al que deuria el càrrec.

Certament ens n’hem de felicitar, d’aquesta no acceptació. És un primer símptoma de regeneració, però, sigui o no independent com ell assegura, un dubte molt seriós s’aixeca ara sobre la figura del magistrat Marchena, ja que el twitt de Cosidó deixava entendre que pràcticament el tenien en nòmina, cosa que no crec que sigui veritat. Però la incertesa creada és greu. Molt greu, i no podem anar al judici dels líders independentistes amb un TS tan desprestigiat. Si els partits, doncs, no actuen amb responsabilitat –cosa que dubto per com estan reaccionant davant la crisi– i consensuen uns noms independents i de prestigi professional, aquesta pot abocar-nos al desastre. I no podrem acusar la Constitució ni el Règim del 78 dels mals que ens afecten. Seran uns altres els responsables.

L’elecció mediatitzada del Consell General del Poder Judicial

18 Novembre 2018

Si acudim a qualsevol manual divulgatiu que expliqui què és el “Consell General del Poder Judicial” (CGPJ) veurem que el defineix com “l’òrgan de govern autònom dels jutges”, un òrgan que estableix la Constitució per garantir la independència externa d’aquests a l’hora de jutjar, tot assegurant que les condicions d’exercici de la funció jurisdiccional no depenen de l’Executiu. Estem, doncs, davant d’un òrgan de gran importància que té competència en tot el territori nacional espanyol.

El CGPJ es troba, per tant, en una posició institucional de paritat amb el Govern, el Congrés dels Diputats, el Senat i el Tribunal Constitucional, ja que el “Poder judicial” és un dels tres pilars que configuren l’Estat de Dret. Els altres són, com sabem, el Poder executiu o Govern, i el Poder legislatiu, format a Espanya pel Congrés i el Senat. Cadascun d’aquests poders actua, com ja explicava Montesquieu, amb independència dels altres, per més que el Legislatiu controla l’Executiu (controlar no significa dominar-lo) i que el Judicial, a pesar de les belles i saludables frases de la llei, rep una pressió constant de l’Executiu i del Legislatiu per tal d’assegurar-se que la independència orgànica de què està constitucionalment revestit el Poder Judicial, no es torni contra seu i no acabi pronunciant sentències que els perjudiquin (cosa que, a pesar de tot i gràcies a Déu, no sempre aconsegueixen).

De fet, si veiem el que està succeint en la negociació entre els grans partits per elegir els membres que han de formar el CGPJ, que ha de ser renovat per exigència de la Llei orgànica que el regula, haurem de concloure que, si bé seria exagerat proclamar que Montesquieu ha mort (com diuen que va afirmar, ja fa anys, el llenguallarg Alfonso Guerra), sí que haurem de concloure que, com a mínim, presenta símptomes d’una certa malaltia.

Regula aquest poder de l’Estat la Llei Orgànica 6/1985, d’1 de juliol, la qual deixa molt clar què és (o què ha de ser) el CGPJ i qui l’ha de presidir. Diu l’art 104:  “1. El Poder Judicial se organiza y ejerce sus funciones con arreglo a los principios de unidad e independencia.- 2. El gobierno del Poder Judicial corresponde al Consejo General del Poder Judicial, que ejerce sus competencias en todo el territorio nacional, de acuerdo con la Constitución y lo previsto en la presente ley. Con subordinación a él, las Salas de Gobierno del Tribunal Supremo, de la Audiencia Nacional y de los Tribunales Superiores de Justicia ejercerán las funciones que esta ley les atribuye, sin perjuicio de las que correspondan a los Presidentes de dichos Tribunales y a los titulares de los restantes órganos jurisdiccionales.”

I afegeix l’art. 105: “El Presidente del Tribunal Supremo y del Consejo General del Poder Judicial es la primera autoridad judicial de la nación y ostenta la representación del Poder Judicial y del órgano de gobierno del mismo. Su categoría y honores serán los correspondientes al titular de uno de los tres poderes del Estado.”

La composició del CGPJ i el sistema d’elecció ve regulat avui per la Llei Orgànica 4/2013, de 28 de juny, de reforma del CGPJ, que modificà la primitiva llei orgànica de 1985, la qual estableix que està integrat pel president del Tribunal Suprem, que el presideix, i per vint membres nomenats pel Rei, per un període de cinc anys, no renovable, per mitjà d’un reial decret confirmat pel Ministre de Justícia, prèvia proposta formulada pel congrés dels Diputats o el Senat. Doncs bé, d’aquests vint membres,

A) 12 són jutges i magistrats de totes les categories judicials, dels quals el Congrés en proposa sis i el Senat els altres sis, en ambdós casos per majoria de tres cinquens dels seus membres. Al seu torn, les cambres seleccionen aquests membres d’entre els fins a 36 candidats presentats per les associacions professionals de jutges i magistrats o per un grup que representi almenys el dos per cent dels jutges i magistrats en servei actiu. I

B) 8 són advocats o altres juristes, tots ells de reconeguda competència i amb més de quinze anys d’exercici en la seva professió. 4 d’ells són proposats pel Congrés i 4 pel Senat, per majoria de tres cinquens.

Ara bé, es fan les coses tal com sembla que reclama la Llei? No hi ha dubte que, formalment, l’elecció es fa com determina la norma, però a la pràctica ens adonem que els partits que constitueixen (i han constituït fins ara) el Parlament espanyol, estan molt lluny de voler potenciar un Poder Judicial independent i neutre, que administri la justícia amb els ulls embenats i amb una balança sense enganys (com se sol dibuixar l’al·legoria que la representa), encara que no sempre aconsegueixen els seus propòsits i en moltes ocasions -jo he de creure que en la majoria- no aconsegueixen mediatitzar els tribunals i aquests fan la seva feina com toca. L’encertaran o s’equivocaran, però actuaran amb el màxim d’independència, subjectant els seus criteris a la llei.

Tot i aquesta manifestació de bona fe per part meva, per poc que analitzem la manera com els polítics es mouen a l’hora d’elegir els membres del CGPJ, veurem que difícilment podrem acceptar que volen jugar net i que pretenen fer real el principi de la independència amb què la Constitució Espanyola i la corresponent Llei Orgànica constitutiva del Poder Judicial revesteixen el màxim òrgan de govern de la judicatura. Perquè si bé és cert que l’article  586.1 de la Llei Orgànica disposa que “Para ser elegido Presidente del Tribunal Supremo y del Consejo General del Poder Judicial, será necesario ser miembro de la carrera judicial con la categoría de Magistrado del Tribunal Supremo y reunir las condiciones exigidas para ser Presidente de Sala del mismo, o bien ser un jurista de reconocida competencia con más de veinticinco años de antigüedad en el ejercicio de su profesión”, i que el seu apartat 3 estableix que l’elecció del president correspon al Ple del CGPJ i que serà elegit el candidat que“en votación nominal obtenga el apoyo de la mayoría de tres quintos de los miembros del Pleno”, tots sabem avui per la premsa que PP i PSOE han pactat no sols la composició d’aquest òrgan triant jutges de la seva confiança, ja que ningú no discuteix que, dels 20 vocals, 11 seran progressistes i 9 conservadors, sinó que també sabem que el president del CGPG i, per tant, del TS, serà l’actual president de la Sala Segona del TS, el magistrat Manuel Marchena, un jutge diuen que molt competent i de clara tendència conservadora. Sabem doncs -i tot sembla que així serà-,  que els 20 membres d’aquest òrgan de govern, en ser nomenats per al càrrec, han renunciat prèviament a pensar per ells mateixos a l’horta d’elegir president, i s’han compromès a elegir la persona que Sánchez i Casado han decidit que l’ha de presidir i que, de pas, presidirà el TS.

Mereix això que els fem confiança? Podem seguir creient que el Poder Judicial “se organiza y ejerce sus funciones con arreglo a los principios de unidad e independencia”, com exigeix l’article 104.1 de la Llei Orgànica?

 

Espanya reclama una sensatesa que els polítics li neguen

11 Novembre 2018

La formulació provisional per part de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat de les acusacions contra els polítics catalans empresonats pel “Procés” ha produït una infinitat de declaracions que, des del meu punt de vista, han estat molt desafortunades, bàsicament perquè no corroboraven sinó l’estat de crispació (fins i tot diria d’odi i de voluntat de venjança) que batega avui a la societat espanyola, que es troba profundament dividida i sense que puguem albirar una possible solució, que -desenganyeu-vos- mai no vindrà per les sentències que, al seu dia, puguin recaure al macroprocés que s’iniciarà el proper mes de gener i que promet durar moltes setmanes.

Com era de preveure, la Fiscalia general de l’Estat -que és un organisme autònom, no dependent del Govern, encara que sigui aquest qui nomena el fiscal general-, ha mantingut l’acusació de rebel·lió que es va formular als inicis i demana 25 anys de reclusió per al que considera principal capitost de la revolta, el líder d’ERC, Oriol Junqueras, que sofreix la pena de presó provisional al costat dels altres processats, per als quals reclama penes que, en conjunt, superen els dos-cents anys de presó. Com molts havíem predit, era difícil que la Fiscal general rectifiqués sense provocar una rebel·lió dels fiscals i, especialment, dels quatre encarregats del cas -Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena i Jaime Moreno- que sempre han mantingut als seus escrits que els fets investigats constituïen un delicte de rebel·lió.

La novetat més destacable ha provingut de l’acusació formulada per l’Advocacia de l’Estat (aquesta sí dependent del Govern) que ha deixat de mantenir l’acusació per rebel·lió i els acusa de sedició (delicte que comporta també llargs anys de presó) i de malversació, cosa que ha provocat la ira del Partit Popular i de Ciutadans, que acusen sense rubor Pedro Sánchez d’haver-se “venut” als independentistes, d’estar preparant-se per concedir-los un indult si se’ls condemna i de força coses més. El curiós de tot això és que, mentre aquests partits de la dreta espanyola formulen tan dures acusacions, i ho fan, a més, amb un llenguatge que em sembla impresentable, també des de l’independentisme s’acusa el president Sánchez d’haver comès la més gran de les indignitats alhora que el president-vicari, Quim Torra, que no pot sinó acceptar l’ “absolució” dels acusats, decideix trencar amb ell i li fa saber que els seus diputats al Congrés no aprovaran els pressupostos, decisió que, com tots sabem, podria molt bé fer caure el fràgil govern socialista .

Mantenint, doncs, el que he dit de la dreta espanyola, em sembla, però, que al món de l’independentisme català s’està vivint aquests dies una esquizofrènia preocupant, de la qual seria un clar exemple la presentació solemne al Palau de la Generalitat del “Consell per la República”, un ens privat que impulsa l’expresident Carles Puigdemont des del seu exili belga, i que, malgrat la solemnitat de l’acte, aglutina tan sols una part del PdeCat i no ha obtingut l’adhesió d’ERC, ni de la CUP, ni, per descomptat, la dels Comuns i del PSC, fet que revela l’aïllament cada vegada més gran de Puigdemont a Waterloo, el qual però disposa de la fidelitat absoluta de Torra (home sense cap autoritat pròpia) i, per tant, del botó nuclear que li permet dissoldre el Parlament català en qualsevol moment i provocar unes noves eleccions.

Un segon exemple d’aquesta esquizofrènia el revela el fet que, mentre Torra proclama als quatre vents la seva ruptura amb Pedro Sánchez, homes del seu govern negocien amb els ministres del Govern central la retirada dels recursos d’inconstitucionalitat contra algunes de les importants lleis que va aprovar el Parlament català i Rajoy va impugnar davant del Tribunal Constitucional, que les va suspendre provisionalment. L’acord en aquest sentit entre la ministra Batet i el conseller Maragall, amb foto inclosa, és un clar exemple d’aquesta incoherència, com ho és també que Jordi Sánchez, líder actual del grup parlamentari JuntsxCat, tot i que segueix a la presó de Lledoners, argumentés que els escons independentistes a Madrid serien útils a l’hora de negociar els pressupostos si permetien posar sobre de la taula “la retirada de tots els recursos que el govern de Rajoy va portar al Constitucional per tal d’aturar la capacitat legislativa del Parlament”.

Amb això voldria destacar que, davant l’irredemptisme de PP i de C’s, que acusen els sobiranistes catalans de tots els mals possibles, davant l’obcecació dels fiscals, que segueixen mantenint la rebel·lió sense dubtar-ho, davant les amenaces que Torra ha fet al president del Govern i davant la incapacitat que mostra l’independentisme en general de reconèixer que alguna cosa il·legal van fer el seu Govern i el seu Parlament, m’han semblat d’una gran lucidesa les declaracions  que ha fet la magistrada Montserrat Comas, portaveu a Catalunya de” Juezas y Jueces para la Democracia “.

Amb una serenitat admirable, la magistrada ha titllat de “tècnicament errònia” la qualificació de rebel·lió que ha inclòs la Fiscalia al seu escrit d’acusació contra els líders del procés sobiranista català. I ha raonat aquesta afirmació explicant que el Codi Penal “exigeix” que hi hagi un “aixecament públic que sigui violent”, perquè es pugui acusar d’aquest delicte. “Em sorprèn -ha afegit- l’enrocament de la Fiscalia a mantenir la rebel·lió, tenint en compte que tampoc ara, a l’escrit de qualificació, es defineix quan es va produir aquest aixecament públic (…) Sorprèn, a més, que es digui que, des de l’any 2012 i sobretot des de l’any 2015, amb la primera declaració que es va fer al Parlament, hi ha hagut actes insurreccionals i que això seria l’aixecament públic,” la qual cosa ens empeny a “preguntar-nos si és veritat que l’aixecament pot fer-se de manera diferida durant dos anys, i com és que l’Estat no va reaccionar i va permetre que es fessin actes insurreccionals de rebel·lió”.

Ha afirmat finalment que “no hi ha hagut violència” i ha recalcat: “Tots el que hem viscut a Catalunya sabem que hi ha hagut en aquest temps una sèrie d’il·legalitats, d’actes il·legals, d’això no tinc cap dubte, però no violents” .

I dit això, també ha sortit al pas de les acusacions que s’aboquen des de l’independentisme contra el Tribunal Suprem acusant-lo d’ “un judici injust i d’una sentència que ja està escrita”. “L’última pàgina del procés judicial al ‘Procés’ encara no està escrita -ha puntualitzat-, ja que encara s’ha de celebrar un judici oral, que serà llarg”.

Montserrat Comas ha volgut deixar clar que “hi ha garanties als judicis orals que es fan a Espanya”, i que no té “cap raó” per pensar que no n’hi haurà en aquest judici al Tribunal Suprem. “Tenen una responsabilitat molt important”, ha subratllat abans de recordar que els correspon “definir si efectivament en la jurisprudència dictada pel Tribunal Suprem, i tenint en compte que només hi ha una sentència per rebel·lió, la del senyor [Antonio] Tejero, accepten que els fets que van succeir a Catalunya poden integrar aquest gravíssim delicte”.

 

L’Església catòlica i els béns immatriculats

4 Novembre 2018

El Registre de la Propietat compta amb un procediment que es denomina d’immatriculació,mitjançant el qual una finca neix a la vida registral amb l’obertura d’un foli específic al Llibre d’Inscripcions en el qual necessàriament ha de constar el domini de l’esmentada finca. En accedir, doncs, la finca a la vida registral, el registrador li adjudica un número i va recollint al foli en qüestió totes les modificacions (transmissions, drets reals, etc.) que, al llarg del temps, vagin afectant-la.

Fins l’aprovació de la Llei 13/2015, de 24 de juny, que va reformar la Llei Hipotecària de 1944, l’article 199 enunciava, amb caràcter general, que les vies legalment establertes per procedir a la immatriculació de les finques eren tres: a) L’expedient de domini, pensat per als qui no disposaven de cap títol però podien demostrar davant un jutge que n’eren propietaris. b) El títol públic d’adquisició, complementat per acta de notorietat quan no podien acreditar de manera fefaent el títol amb què van adquirir la finca. I c) La certificació a què es referia l’article 206, només per als casos que en aquell article s’indicaven.

L’article 206 LH -bàsic per a la qüestió que ens ocupa- establia que “el Estado, la Provincia, el Municipio y las Corporaciones de Derecho público o servicios organizados que forman parte de la estructura política de aquél y las de la Iglesia Católica, cuando carezcan del título escrito de dominio, podrán inscribir el de los bienes inmuebles que les pertenezcan mediante la oportuna certificación librada por el funcionario a cuyo cargo esté la administración de los mismos, en la que se expresará el título de adquisición o el modo en que fueron adquiridos.” Completava aquest article el Reglament Hipotecari de 1947,  que desenvolupava el procediment d’immatriculació. I mentre l’article 303 RH es referia al contingut formal de la certificació, l’article 304 RH afirmava que “tratándose de bienes de la Iglesia, las certificaciones serán expedidas por los Diocesanos respectivos.”

A la dècada dels noranta, el T.S. es qüestionà si la certificació diocesana com a mitjà d’immatriculació vulnerava el principi constitucional d’igualtat. A la sentència de 18 novembre 1996 va assenyalar que l’Església Catòlica no es troba en cap setial especial o de preferència que justifiqui objectivament la seva posició registral i tractament desigual respecte a les altres confessions, de manera que la redacció de l’article 206 LH no semblava conciliable amb l’article 14 CE. Però deu anys més tard, en una altra sentència de 16 de novembre 2006, el T.S. canvià d’opinió i va admetre la seva constitucionalitat.

El cert és que, a pesar d’aquesta sentència, molts juristes vam creure que el precepte registral de l’art. 206 era poc conciliable amb la igualtat proclamada a l’article 14 de la Constitució, ja que podia molt bé representar un privilegi per a l’Església Catòlica que trencava el principi d’igualtat. Amb els dies, aquest punt de vista agafà força i va empènyer el Govern a modificar diferents i importants aspectes de la Llei. Un dels reformats va ser el procediment immatriculador pel que fa a l’article 206 LH, que, en la versió actual, permet tan sols que immatriculin per certificació “las Administraciones Públicas y las entidades de Derecho público con personalidad jurídica propia vinculadas o dependientes de cualquiera de aquéllas.” No l’Església catòlica.

Des d’aquesta reforma, l’Església ja no ha pogut immatricular cap dels seus béns mitjançant una certificació emesa pel diocesà, sinó que ha de fer-ho com qualsevol ciutadà o institució de caràcter civil.

El cas especial dels tempes o esglésies dedicades al culte

És obvi que l’Església catòlica pot posseir i ser titular registral de béns immobles, com qualsevol altre ciutadà o institució. ¿Però què passava amb els temples i les esglésies dedicades al culte? Doncs que la Llei Hipotecària de 1944 prohibia la immatriculació dels temples seguint una tradició que venia de lluny. En aquest sentit, l’article 3 del RD d’1 de novembre de 1864 ja establia questa prohibició, que també afectava als béns de domini públic. I per coherència amb la norma legal, l’article 5, 4 del RH de 1947 barrà la inscripció dels temples i esglésies al Registre de la Propietat.

Per què? Doncs perquè considerava que els temples tenien per sepublicitat més que suficient i, per tant, no necessitaven la protecció registral, amb la qual cosa assimilava els llocs de culte catòlic (temples i esglésies) als béns de domini públic, que, com he dit, també estaven exclosos de la inscripció al Registre (art. 5, l i 2 RH de 1947).

El fet és que, durant la vigència d’aquesta legislació, els registradors de la propietat a Espanya no admetien la inscripció dels temples i capelles dedicats al culte, que, com és lògic, tampoc no es podien hipotecar. Com a dada curiosa diré que, a la diòcesi de Saragossa, l’arquebisbe Rigoberto Doménech va pretendre inscriure la Basílica del Pilar i la catedral de la Seu els anys 1929 i 1934, però va obtenir com a resposta la negativa del registrador competent. De fet, al Registre només s’acceptava la immatriculació d’ermites o esglesietes que fossin de propietat particular i tinguessin, per tant, un ús privat i no estiguessin obertes al culte.

La ràtio inspiradora de l’excepció d’inscriure temples i església va perdre, però, vigència a causa de l’aconfessionalitat de l’Estat i també davant la possibilitat que tenien les altres confessions religioses d’inscriure els seus llocs de culte. En aquest sentit, doncs, l’Església catòlica resultava discriminada respecte de les altres confessions religioses. D’ací que el Reial Decret 1867/1998, de 4 de setembre, que reformà diversos articles del RH, vagi permetre que l’Església catòlica pogués inscriure els béns immobles de la seva propietat (i els drets reals que els afectaven), sense excepció, tot equiparant aquestes titularitats a les de les altres confessions i particulars.

Va ser aleshores quan, ja sigui per garantir la titularitat de les esglésies o bé davant els possibles conflictes sobre la propietat d’ermites i d’altres llocs de culte, la majoria de diòcesis van demanar la inscripció dels temples que els pertanyien, i ho van fer utilitzant l’article 206 LH, que, com hem vist, aleshores permetia que l’Església pogués immatricular aquests béns per mitjà d’una certificació del diocesà. I de fet, són moltíssimes les immatriculacions de béns immobles (no sols d’esglésies o capelles) que, entre 1998 i 2015, s’han fet per certificació del diocesà corresponent.

Tenim, doncs, que, en principi, totes aquestes immatriculacions s’han de presumir legals (amb presumpció iuris tantum -que permet la demostració en contrari- en virtut del “principi de legitimació”). Això significa que, per enervar aquesta presumpció, qui no estigui d’acord amb la titularitat eclesiàstica d’algun bé inscrit, haurà de provar que les certificacions emeses per l’autoritat diocesana no responien a un registre “real” de béns de la diòcesi o que l’accés dels béns a aquest registre eclesiàstic es va fer amb un títol il·legítim que el dret no pot emparar.

Les greus conseqüències de la sentència del T.S. sobre les hipoteques

28 Octubre 2018

Des de fa uns anys, esperonats per la crisi econòmica que va afectar molts països europeus i, de manera especial, el nostre, s’han posat en qüestió pels tribunals alguns dels elements que afectaven a les hipoteques (aquests drets reals amb què es grava una fica, normalment en favor d’un banc, pel préstec que rep el propietari per adquirir-la o bé per fer-hi alguna inversió que amb els seus diners no pot afrontar).

La jurisprudència que s’ha produït fins ara ha afectat dos tipus de qüestions (ambdues relacionades amb tota hipoteca): les clàusules contingudes al text de constitució, clàusules que sempre redacta el prestador (el banc) en un “contracte d’adhesió” en què el prestatari (el client) no pot dir-hi pràcticament res (per tant, l’agafes o el deixes); i les que fan referència al cost de l’operació, que són, bàsicament, els costos de taxació de l’habitatge; les despeses causades per la contractació dels serveis d’una gestoria quan la imposa el banc; els honoraris de la notaria on es firma l’escriptura de la hipoteca; els honoraris d’inscripció al Registre de la Propietat; i l’Impost d’Actes Jurídics Documentats (AJD).

Una primera jurisprudència va afectar molt directament algunes de les clàusules que els bancs posaven al text del contracte. D’aquestes, les més remarcables eren les dites “clàusules sòl”, que exigien fixar un mínim a pagar en les quotes dels interessos ordinaris acordats, encara que aquests estiguessin per sota d’aquell mínim o en baixessin més tard.

Durant els anys del boom immobiliari, la major part de les hipoteques van subscriure’s a un tipus d’interès variable, generalment fixat per l’Euríbor, però subjectes a aquest tipus de clàusules sòl, que van acabar sent denunciades per l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (ADICAE), i el Tribunal Suprem les va considerar abusives, en entendre que els consumidors no havien estat informats de la càrrega econòmica i jurídica que se’ls imposava, però va fixar el 9 de maig del 2013 com a data màxima per a la retroactivitat, per tal que la decisió només tingués efectes de cara al futur. Uns anys més tard, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va concloure que aquesta limitació era contrària a la normativa comunitària i, per tant, les entitats financeres havien de reintegrar als afectats la totalitat de l’import que s’havia cobrat de més per les clàusules sòl, des de l’inici de cada contracte hipotecari, i no únicament a partir del 2013.

Pel que fa a les despeses originades per la constitució d’aquest dret real, també s’ha pronunciat darrerament el T.S. Concretament, i fins la darrera sentència del passat 16 d’octubre, aquest havia dictaminat que:

  1. les despeses per a la constitució del préstec havien d’anar a càrrec del prestatari (el consumidor), el qual també havia de fer-se càrrec de l’impost que s’ha de pagar per l’operació (l’Impost d’Actes Jurídics Documentats).
  2. les despeses dels documents notarials s’havien de pagar a parts iguals entre el prestador (el banc) i el prestatari (el consumidor). I pel que fa a les altres còpies notarials que es demanessin posteriorment, aquestes havien d’anar a càrrec de qui les sol·licitava. I
  3. respecte de les despeses de la inscripció al Registre de la Propietat, de moment no havia dit res; però molts vam entendre (també els bancs) que havien d’anar a càrrec del prestador (el banc), que és qui es beneficia de la inscripció registral del préstec hipotecari, en crear una càrrega en el Registre de la Propietat sobre la finca adquirida pel consumidor; i més essent, com és, la inscripció registral necessària per a l’efectivitat de la hipoteca (ja que la inscripció és constitutiva del dret).

Així estant les coses, el passat dijous, 16 d’octubre, el T.S. ha donat una passa més en favor dels consumidors en declarar la nul·litat de l’article 62.2 del Reial Decret 828/1995, de 25 de maig, que aprovà el Reglament de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats -article que, després d’establir a l’apartat primer que será sujeto pasivo el adquirente del bien o derecho y, en su defecto, las personas que insten o soliciten los documentos notariales, o aquellos en cuyo interés se expidan”, afegeix a l’apartat segon que“cuando se trate de escrituras de constitución de préstamo con garantía se considerará adquirente al prestatario.”És a dir que, en el cas de constitució d’una hipoteca, el Reial Decret determinava que corresponia al client (no al banc) el pagament de l’impost. De fet, fins avui, tots els reglaments que han regulat la constitució de les hipoteques havien establert que era el consumidor el subjecte passiu d’aquest impost.

Doncs bé, la sentencia de 16 d’octubre del T.S. -que és ferma i, per tant, irrevisable-, canvia absolutament les tornes en declarar nul l’article 62.2 del reglament i afirmar que és el prestador (el banc) qui ha de pagar l’impost, ja que el negoci que s’inscriu al Registre de la Propietat és la hipoteca i l’únic interessat en l’elevació a escriptura pública i ulterior inscripció d’aquesta és el prestador (el banc), ja que només a partir de la inscripció podrà exercitar l’acció executiva i privilegiada que se’n deriva.

¿És aquesta una bona decisió judicial? Probablement ho és, perquè el raonament em sembla vàlid i es troba en la línia de la jurisprudència d’aquests darrers anys sobre les hipoteques en defensa dels consumidors. Ara bé, en no haver estat més explícit el tribunal, els problemes que se’n deriven són enormes, no tant per les hipoteques que es constitueixin a partir d’ara, sinó respecte del que s’ha de fer amb les ja constituïdes, que van implicar el pagament d’un impost per una persona que no l’havia de pagar (ja que l’article que l’obligava a fer-ho s’ha declarat nul). Però alhora no podem oblidar que el banc no ha tingut cap comportament irregular en aquests casos, perquè la legislació vigent obligava el consumidor (no el banc) a pagar l’impost. Difícilment, doncs, ara se’l podrà castigar per haver actuat d’acord amb la normativa vigent.

És, per tant, evident que el consumidor que ha pagat (veiem que impròpiament) l’impost, podrà reclamar a l’Administració (que és qui el va cobrar) els diners que va pagar d’acord amb una legislació que s’ha declarat nul·la. ¿Però fins on podrà reclamar? ¿Fins quatre anys endarrere, que serien els no afectats per la prescripció ordinària? ¿Podrà fer-ho sense límit de temps, com ja han defensat alguns?

I pel que fa al bancs, ¿es pot obligar els bancs a pagar retroactivament un impost que no van satisfer perquè la llei no els obligava? Jo ho dubto, perquè no és el mateix declarar la nul·litat d’unes clàusules contractuals imposades pel banc al prestador (les clàusules sòl, per exemple), que declarar la nul·litat d’un article del Reial Decret que regula l’impost, ja que, en aquest cas, l’únic responsable d’haver actuat contra legem i aprovat aquest article és Govern de l’Estat, no el banc, que no ha fet, sinó, complir amb el que establia la norma en acordar la hipoteca.

Tots sabem que, contra els bancs, la demagògia és molt fàcil. Ens encanta fer de Robin Hood. Però la qüestió no és simple, sinó complexa, i feina tindrà el T.S. per resoldre-la equitativament el proper dia 5 de novembre. Però el que ja no podrà resoldre és el desprestigi que implica haver de reunir el ple per revisar una sentència ferma per l’ “enorme repercussió econòmica i social” que provoca, com ha raonat el seu president, ja que això obre la porta a qualsevol tipus de revisió en una justícia que presumeix de ser cega i, per damunt de tot, independent, però que, com he dit tants cops aquestes darreres setmanes, no ho és. No us estranyeu, doncs, si davant això algú demana ben aviat que se revisin les sentències que el T.S. pronunciarà contra els polítics catalans processats per l’1-O per l’ “enorme repercussió política i social” que ben segur provocaran al si de la societat catalana.

Pot seguir mantenint el TS l’acusació de rebel·lió i la presó preventiva?

21 Octubre 2018

Des de la detenció i l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez ara fa un any, els jutges a qui ha correspost actuar contra ells i els altres polítics processats han mantingut de manera unànime que aquests han comès un delicte de rebel·lió, criteri del qual també participen amb joia una gran majoria d’espanyols no catalans, la premsa de Madrid i els polítics del PP i de C´s. En realitat, un cop el jutge Pablo Llarena assumí la instrucció del procediment després que el cas va passar al Tribunal Suprem, les diferents peticions d’excarceració que han dut a terme els advocats dels acusats sempre han estat rebutjades tot argumentant el risc de fuga i la possibilitat de destrucció de proves, i fins al·ludint en algun cas a l’ “ideari sobiranista” dels acusats pel fet d’haver concorregut a les eleccions al Parlament del 21 de desembre de l’any passat en una llista independentista, fet que -segons argumentava el jutge- “resulta constitucionalment vàlid, però impossibilita el convenciment d’impossible reiteració delictiva que es tindria respecte de qui professi la ideologia contrària”.

Pel que hem vist, doncs, en les accions dutes a terme pel jutge instructor i pels magistrats que han format part de la Sala d’Apel·lacions del T.S., sembla que els magistrats no dubtin respecte del gravíssim delicte de rebel·lió que s’imputa als acusats, criteri que també defensen els mitjans periodístics madrilenys, els partits a què he fet referència i molts altres personatges de la vida política espanyola. I dic això perquè no fa gaire, un bon amic em va dir que acabava de sopar amb un exministre socialista a qui no va poder convèncer respecte de l’error que, a criteri seu, era imputar el delicte de rebel·lió als encausats. Però la resposta d’aquest va ser inequívoca: “Presó, presó i presó”, sense contemplacions de cap casta.

Aquest sembla ser també el posicionament dels fiscals del Tribunal Suprem, ja que els quatre encarregats del cas –Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena i Jaime Moreno– tots els quals fa un any que treballen sobre l’afer (tot i que no van elaborar la querella que va donar origen al procediment), sempre han mantingut als seus escrits que els fets investigats van constituir un delicte de rebel·lió. I no sembla  que estiguin disposats a canviar de criteri, cosa complica certament l’actuació de la Fiscal General, senyora Segarra, que, si bé podria donar-los instruccions en aquest sentit, difícilment ho farà, ja que, de fer-ho, segurament quedaria molt sola i enfrontada a la majoria de companys de carrera. I això explica que la ministra de Justícia, que en teoria podria també incidir sobre la Fiscal General, hagi assegurat que la Fiscalia exercirà la seva tasca sense influències externes i no donarà instruccions sobre què s’ha de fer en el cas 1-O.

En aquest sentit, doncs, es evident que la ministra ha decebut als que desitjarien que el Govern central fes una interpretació extensiva de les seves possibilitats de comunicació amb els fiscals, fins al punt de demanar-los “gestos” coherents amb la voluntat de distensió política amb les institucions catalanes. Més encara, sembla evident que l’executiu que presideix Pedro Sánchez, per més que estigui convençut que la presó preventiva de tots els encausats no ajuda a resoldre el gravíssim problema polític que té Espanya amb Catalunya, no farà res en aquest sentit, encara que això impliqui un “no” als pressupostos dels grups del PdeCat i d’ERC al Congrés.

Tanmateix, no deixa de ser indicatiu que cada dia siguin més les persones i els col·lectius que, sense tenir res a veure amb els catalans partidaris de la independència, qüestionen aquest procés, començant per la presó preventiva decretada, no sols contra els polítics, sinó també contra els dits Jordis, que no exercien cap tipus de responsabilitat política i eren només presidents de dues entitats de caràcter civil, i critiquen també alhora que es mantingui per part de la judicatura l’acusació de rebel·lió (que és a la base de la presó preventiva i que pot comportar penes de 30 anys de presó si es confirma a la condemna).

Deixant de banda les resolucions dels jutges alemanys, belgues i escocesos, que no han acceptat d’extradir els pròfugs al·legant que no constataven la possibilitat d’acusar-los de rebel·lió o de traïció, d’altres institucions independents, com Amnistia Internacional, també s’han pronunciat de manera clara en aquest sentit. Amnistia, en efecte, acaba de distribuir un comunicat a la premsa internacional, signat pel director adjunt a Europa, Fotis Filippou, en el qual afirma que els delictes que s’imputen al líder d’Òmnium i a l’ara president del grup parlamentari de Junts per Catalunya són “infundats i han de ser retirats”, i que, en tot cas, si s’arriba a demostrar que van fer una crida a impedir l’acció policial el 20 de setembre del 2017 davant la Conselleria d’Economia, aquest acte “podria constituir un delicte de desordres públics”, però no de rebel·lió ni sedició.

No em sorprendria que la judicatura, els polítics del PP i de C’s, així com la premsa espanyola amb seu a Madrid decidissin menysprear l’opinió d’Amnistia Internacional acusant-la de ser una organització radical, tot i que jo pugui pensar que en l’única cosa que és radical és en la defensa dels drets humans, però tinc la impressió que se’ls ha de fer molt més difícil pair l’opinió que, fa només uns dies, acaba d’expressar Pascual Sala, en una entrevista que se li va fer a l’emissora catalana RAC1.

Pascual Sala no és, certament un no-ningú. I no és tampoc un company de viatge, ni un amic, ni un parent dels polítics catalans empresonats. Pascual Sala és un magistrat de gran prestigi personal, que va ser president del Tribunal Suprem i, després, del Tribunal Constitucional, i que interrogat sobre el procés, no ha dubtat de manifestar la seva opinió, tot i que, lògicament, ha puntualitzat que no volia esmenar la plana a ningú.

“Para mí -ha dit- es muy difícil –por no decir imposible– que exista un delito de rebelión, por no decir que me parece problemático que exista un delito de sedición”.

Com és lògic, Sala ha apel·lat al respecte degut a les institucions judicials, però no s’ha tallat un pèl en afirmar que“sin perjuicio del derecho que se tiene para opinar de sus decisiones, (…) las prisiones no ayudan a resolver los problemas políticos”. I ha tancat la seva intervenció dient que el que està succeint a Catalunya “es una cuestión eminentemente política, aunque tiene derivas judiciales. Pero no son los jueces quienes deben resolver ese tema”.

De la prosa inflamada de Vox a la tragicomèdia de Torra

14 Octubre 2018

Analitzant la trajectòria de Vox, Sebastià Alzamora ens advertia de com l’extrema dreta es retroalimenta: “cada vegada que una formació d’aquesta corda apuja l’aposta -escrivia al diari Ara-, l’altre la dobla, i així successivament, en una espiral populista i antipolítica que es desencadena amb una gran facilitat i que quan ja està en funcionament és molt difícil d’aturar.”

Ho hem vist, sens dubte, contemplant el míting que, el passat diumenge, aquest partit d’ultradreta va fer a Vista Alegre, recolzat per milers de persones que s’han apuntat a la dialèctica feridora i extremista d’un moviment que té els dos partits de dreta espanyols francament preocupats i que, el que és encara pitjor, influeix de manera decisiva damunt ells per tal que es radicalitzin cada dia més. Això fins al punt que aviat no sabrem si els dirigeixen Casado i Rivera o estan ja en mans de José María Aznar y, ves a saber, si del mateix Steve Bannon. I em refereixo a Bannon perquè, després de fer guanyar Trump als Estats Units, aquest ideòleg ara sembla que pul·luli per Europa per incitar totes les polítiques d’extrema dreta que, en alguns estats, han assolit el poder i ha esdevingut també el referent del partit de  Santiago Abascal, que no es tallà un pèl i proclamà una sèrie de principis en línia amb el que segurament subscriurien Francisco Franco o José Antonio Primo de Rivera si el poguessin escoltar.

De fet, davant de milers de seguidors, el passat diumenge es va dur a terme a Vista Alegre un acte important i farcit de retòrica filofeixista, on s’anuncià que Vox tenia la intenció de competir per l’electorat conservador i reaccionari espanyol davant “la dretona covarda” (el PP) i “l’oportunista taronja” (C’s). I això perquè, segons Santiago Abascal, president de Vox, estem vivint en una Espanya malalta.

Tanmateix, si intentem aprofundir en aquest missatge, aviat ens adonarem que, potser sense tanta parafernàlia, els discursos d’Abascal no són gaire diferents dels que estan fent darrerament Pablo Casado i Albert Rivera quan parlen del desafiament separatista i de la immigració, per més que les receptes d’Abascal siguin força més expeditives, ja que ha demanat la supressió de les comunitats autònomes i la necessitat de fer deportacions massives, cosa que ni Casado ni Rivera han dit… encara.

Observem que al míting no hi mancà tampoc el recurs a l’èpica patriòtica, aquesta que tant ha agradat sempre als feixistes espanyols, ja que el secretari general de la formació, Javier Ortega Smith, va recórrer fins i tot al mite de Lepant (1571) en intentar desmentir que ells no estan contra Europa. ¿Com hi hem d’estar -va dir- si la vam salvar a Lepant, si vam salvar la civilització de la barbàrie?”.

Casado i Rivera no s’han atrevit a tant, però s’acosten cada dia més al discurs d’Abascal, perquè sense demanar la dissolució de les comunitats autònomes, el jove president del PP ha advocat per treure a la Generalitat la competència sobre les presons (transferida el 1983, però que ell, curiosament, veu com un tribut que està pagant Pedro Sánchez als independentistes), i el president de C’s repeteix cada dia la necessitat d’invocar una nova LOAPA unificadora que, entre altres coses, acabi amb el que ell defineix com una clara discriminació lingüística dels castellanoparlants.

Sense anar més lluny, durant la clausura del congrés del PP de Castella-La Manxa, en què María Dolores de Cospedal es va acomiadar de la presidència del partit, Pablo Casado va centrar el seu discurs en la necessitat que hi hagi eleccions i guanyi el PP per posar en marxa de nou el 155 a Catalunya. Conscient que el PSOE no reactivarà aquest article si no hi ha un trencament constitucional clar, ell reclama la intervenció del Govern de la Generalitat simplement per guanyar-se l’electorat més a la dreta i arrabassar aquesta bandera a C’s, que també l’ha assumit en defensa de la unitat d’Espanya com el seu objectiu polític més apreciat. Encara més, si guanya les eleccions i governa, Casado assegura que aplicarà immediatament el 155 “sense esperar el PSOE i C’s”, i sense tantes consideracions com va tenir Rajoy perquè la seva aprovació fos per consens. S’ha acabat, doncs, el mirament en aquest pas cap a la dreta, que -agafeu-vos fort- li va permetre de comparar Oriol Junqueres amb el tinent coronel Tejero sense despentinar-se.

Diguem, però, que tot aquest moviment podria esdevenir anecdòtic i fins menyspreable si no fos perquè, cada dia que passa, l’independentisme català esdevé més i més absurd i surrealista. Perquè surrealista va ser l’ultimàtum que Torra va fer a Pedro Sánchez en seu parlamentària, seguit immediatament d’una carta on, sense cap referència a aquesta amenaça, li demanava una reunió per a parlar dels problemes que afecten al seu país. Com surrealista és també l’ultimàtum que ha fet l’ANC (un col·lectiu que ningú no ha elegit) al govern de Torra, a no ser que, com diu Joaquín Luna amb ironia, tingui com a finalitat aixecar una altra cortina de fum per guanyar temps i evitar que s’escampi el desengany “al poble”, que s’ho empassa tot perquè es necessita fe per no veure que aquest conte s’ha acabat. I malament. Potser, doncs, té raó el periodista quan conclou que, del pas que anem, acabarà sent més suportable el mandat de Trump que el de Torra.

En realitat, no cal ser de la corda de Casado, de Rivera o d’Abascal per veure amb claredat el desastre d’aquest govern vicarial de Torra que, empès per la seva obsessió de “fer república” s’oblida fins i tot d’assistir a la magna reunió d’empresaris i polítics que, des de València, es van traslladar a Catalunya per defensar la necessitat del “Corredor Mediterrani”, una reivindicació crucial del llevant espanyol (i, naturalment, de Catalunya). Però no, a Torra, això ben poc l’amoïna, ja que ell preferí d’anar a un col·legi per reivindicar uns professors independentistes, deixant de banda aquesta reunió fonamental per a l’economia del país.

No ens hem d’estranyar, doncs, que pensadors catalanistes (però lúcids) com Antoni Puigverd parlin no sols d’una tardor còmica, sinó tragicòmica en contemplar les inextricables accions de la majoria parlamentaria independentista que causen vergonya aliena. Perquè… ¿com hem de qualificar que el Parlament hagi estat tancat dos mesos i que, quan es torna a obrir per a un ple, s’hagi de suspendre la sessió perquè els grups independentistes no estan d’acord respecte del que s’ha de fer?

En paraules d’aquest pensador gironí que tant aprecio, els independentistes “tot ho bloquegen. El Govern és un rellotge aturat; suspenen el Parlament com qui apaga la llum a casa seva; i, per descomptat, tenen el país abandonat. Continuen sense reconèixer els catalans que no combreguen amb la independència. Ni una paraula per a ells! Exactament el mateix que, al revés, feia Rajoy. Ignoren tot allò que no forma part del cercle independentista. Obliguen a tot el país a contemplar les seves comèdies d’embolics, però prescindeixen olímpicament dels que no voten o no comparteixen les seves emocions o excitacions. I tot això amb una majoria parlamentària tan minsa que no els serviria per canviar la llei electoral. Una majoria que, pressionada arbitràriament pel jutge Llarena, queda fàcilment en minoria.”

Sobre la dubtosa independència del Poder Judicial

7 Octubre 2018

És possible que alguns dels meus lectors diguin que tinc una certa fixació a criticar el poder judicial i, especialment, la cúpula del Tribunal Suprem. Ho he fet en diversos articles, però repassant el que he escrit no crec que hagi de corregir-me gaire ja que estic convençut que, des de l’arribada al poder de José María Aznar el 1996, l’executiu espanyol va treballar intrèpidament en la configuració d’un Tribunal Suprem francament escorat a la dreta, conservador i incapaç d’entendre mínimament la diversitat ideològica que hi ha al nostre país i, menys encara, els contraposats punts de vista existents pel que fa al model territorial. Alhora, és incapaç d’entendre res del que demana Catalunya.

L’actuació del jutge Llarena com a instructor del que serà un judici de gran transcendència per als polítics presos acusats del greu delicte de rebel·lió, les confirmacions que, de les seves actuacions processals, ha fet en tot cas la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem, així com la denegació constant de qualsevol petició per part dels processats perquè s’aixequi la presó provisional que pateixen des de fa ja gairebé un any, contrasta amb la laxitud mantinguda davant de gravíssims casos de corrupció que han afectat a membres del PP i d’altres menys greus, però francament sorollosos, com els referits als twits que magistrats en exercici crítics amb el “Procés” s’intercanviaven per mitjà del correu professional, o bé el cas del màster de Pablo Casado, el qual s’ha pogut escapar de la imputació pel fet de ser aforat, mentre que les seves companyes d’estudis segueixen processades per l’Audiència Nacional per uns fets anàlegs.

El cas dels magistrats twiters és particularment greu ja que, a l’entorn del referèndum de l’1 d’octubre, diversos jutges van compartir, a través d’un xat intern, correus electrònics en què asseguraven que “amb colpistes no es negocia ni es dialoga” i comparaven el que ha passat la tardor passada a Catalunya amb “el que va passar a Alemanya en èpoques remotes”.

Tot i la gravetat (i impropietat) de tals manifestacions quan qui les fa és algú que ha de ser absolutament imparcial i independent de qualsevol posicionament polític, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha entès que les manifestacions dels jutges podien quedar emparades pel dret a la llibertat d’expressió, atès que es van abocar en un xat intern. I en el cas que poguessin constituir una falta, ha decidit no actuar contra ells ja que aquesta hauria prescrit. Més encara, el CGPJ no preveu mesures per controlar l’ús del xat professional dels jutges per intercanviar missatges i opinions perquè això suposaria una forma de censura.

Una cosa semblant ha passat en el cas del màster de Casado, el qual, per la seva condició de diputat, no ha estat enjudiciat per la jutge Carmen Rodríguez-Medel, magistrada titular del Jutjat d’Instrucció Número 51 de Madrid, que ja va instruir el cas del màster que acabà amb la imputació de l’expresidenta de la Comunitat, Cristina Cifuentes, per falsificació documental i suborn, i que, després d’observar prevaricació administrativa i suborn impropi en el “regal” del màster a Casado, va posar el líder popular contra les cordes, però no va poder prosseguir la instrucció atès que aquesta corresponia al Tribunal Suprem a causa de l’aforament, tribunal que s’ha oposat a investigar el president del Partit Popular després de rebre l’informe de la Fiscalia, per a la qual es tractava d’una investigació prospectiva i entenia que no es donaven els delictes de suborn ni prevaricació apreciats prèviament per la jutge de Madrid. No obstant això, després d’exculpar absolutament Casado, l’alt tribunal ha accedit fer un retret “moral”, que no jurídic, en reconèixer que s’aprecien “indicis de tracte de favor” que poden merèixer “un altre tipus de consideracions alienes al Dret Penal”.

Ara bé, ¿ens podem estranyar que el Tribunal Suprem actuï com ho està fent quan està presidit per un magistrat, Carlos Lesmes Serrano, que en accedir al poder José María Aznar el 1996 va estar al servei de la seva activitat política, primer com a director general d’Objecció de Consciència, sent ministra de Justícia Margarita Mariscal de Gante, i després com a director general de Relacions amb l’Administració de Justícia, sent ministre Ángel Acebes Paniagua, l’home que va intoxicar l’opinió pública en succeir l’atemptat d’Atocha, el 2004, intentant fer creure a la ciutadania que el causant del mateix havia estat ETA sabent que la notícia era falsa? ¿Ens podem, doncs, estranyar?

Amb l’arribada de Rajoy a la Moncloa amb majoria absoluta conservadora pel desembre de 2011, el PP va redoblar el seu interès per dominar el Tribunal Suprem, conscient que, de ser-li afins els seus membres, aquest seria molt més benvolent amb els procediments que podien afectar-lo i que, al llarg d’aquests anys, s’han anat desenvolupant (Operació Púnica, Lezo, Gürtel…), la qual cosa comporta, en sentit contrari, que seria implacable amb els polítics catalans que intentessin desafiar la llei en el que s’ha vingut a denominar el “Procés per a la independència”.

Per aquest motiu, la cúpula política que dirigia el país des de Gènova 13 i des de la Moncloa llençà una ofensiva sense precedents per controlar (i en alguns casos reforçar) la seva presència al poder judicial. En realitat va entrar fins al fons de la Sala II del Tribunal Suprem (la Sala Penal) situant-hi com a president un jutge conservador com Manuel Marchena, que els va obrir les portes de bat a bat. Immediatament van situar al capdavant de la Sala Penal de l’Audiència Nacional Concepción Espejel, una magistrada recusada per les seves entusiastes complicitats amb el PP, que van catapultar fins a llocs que per currículum mai hagués pogut imaginar. També hi van introduir Enrique López, un jutge que, després de la seva lamentable episodi de carrer embolicat en litres d’alcohol, va haver de dimitir com a magistrat del Tribunal Constitucional i va tornar a l’Audiència Nacional. I per si això no bastava, van posar el ja desaparegut José Manuel Maza al capdavant de la Fiscalia General de l’Estat, amb l’objectiu de nomenar Manuel Moix, frustrat fiscal en cap d’Anticorrupció i així poder desactivar el treball d’anònims fiscals que estaven qüestionant l’actuació que es duia a terme des de Gènova 13. I finalment, han anat reubicant jutges afins en molts altres llocs de la carrera judicial, incloses la major part de les presidències dels Tribunals Superiors de Justícia. I tot això sota l’atenta mirada de Carlos Lesmes, aquest jurista compromès durant vuit anys amb la política de José María Aznar, que, des l’11 de desembre de 2013 (amb Mariano Rajoy al poder), presideix el Consell General del Poder Judicial i ostenta la Presidència del Tribunal Suprem.


%d bloggers like this: