Arxiu d'Autor

Pot seguir mantenint el TS l’acusació de rebel·lió i la presó preventiva?

21 Octubre 2018

Des de la detenció i l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez ara fa un any, els jutges a qui ha correspost actuar contra ells i els altres polítics processats han mantingut de manera unànime que aquests han comès un delicte de rebel·lió, criteri del qual també participen amb joia una gran majoria d’espanyols no catalans, la premsa de Madrid i els polítics del PP i de C´s. En realitat, un cop el jutge Pablo Llarena assumí la instrucció del procediment després que el cas va passar al Tribunal Suprem, les diferents peticions d’excarceració que han dut a terme els advocats dels acusats sempre han estat rebutjades tot argumentant el risc de fuga i la possibilitat de destrucció de proves, i fins al·ludint en algun cas a l’ “ideari sobiranista” dels acusats pel fet d’haver concorregut a les eleccions al Parlament del 21 de desembre de l’any passat en una llista independentista, fet que -segons argumentava el jutge- “resulta constitucionalment vàlid, però impossibilita el convenciment d’impossible reiteració delictiva que es tindria respecte de qui professi la ideologia contrària”.

Pel que hem vist, doncs, en les accions dutes a terme pel jutge instructor i pels magistrats que han format part de la Sala d’Apel·lacions del T.S., sembla que els magistrats no dubtin respecte del gravíssim delicte de rebel·lió que s’imputa als acusats, criteri que també defensen els mitjans periodístics madrilenys, els partits a què he fet referència i molts altres personatges de la vida política espanyola. I dic això perquè no fa gaire, un bon amic em va dir que acabava de sopar amb un exministre socialista a qui no va poder convèncer respecte de l’error que, a criteri seu, era imputar el delicte de rebel·lió als encausats. Però la resposta d’aquest va ser inequívoca: “Presó, presó i presó”, sense contemplacions de cap casta.

Aquest sembla ser també el posicionament dels fiscals del Tribunal Suprem, ja que els quatre encarregats del cas –Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena i Jaime Moreno– tots els quals fa un any que treballen sobre l’afer (tot i que no van elaborar la querella que va donar origen al procediment), sempre han mantingut als seus escrits que els fets investigats van constituir un delicte de rebel·lió. I no sembla  que estiguin disposats a canviar de criteri, cosa complica certament l’actuació de la Fiscal General, senyora Segarra, que, si bé podria donar-los instruccions en aquest sentit, difícilment ho farà, ja que, de fer-ho, segurament quedaria molt sola i enfrontada a la majoria de companys de carrera. I això explica que la ministra de Justícia, que en teoria podria també incidir sobre la Fiscal General, hagi assegurat que la Fiscalia exercirà la seva tasca sense influències externes i no donarà instruccions sobre què s’ha de fer en el cas 1-O.

En aquest sentit, doncs, es evident que la ministra ha decebut als que desitjarien que el Govern central fes una interpretació extensiva de les seves possibilitats de comunicació amb els fiscals, fins al punt de demanar-los “gestos” coherents amb la voluntat de distensió política amb les institucions catalanes. Més encara, sembla evident que l’executiu que presideix Pedro Sánchez, per més que estigui convençut que la presó preventiva de tots els encausats no ajuda a resoldre el gravíssim problema polític que té Espanya amb Catalunya, no farà res en aquest sentit, encara que això impliqui un “no” als pressupostos dels grups del PdeCat i d’ERC al Congrés.

Tanmateix, no deixa de ser indicatiu que cada dia siguin més les persones i els col·lectius que, sense tenir res a veure amb els catalans partidaris de la independència, qüestionen aquest procés, començant per la presó preventiva decretada, no sols contra els polítics, sinó també contra els dits Jordis, que no exercien cap tipus de responsabilitat política i eren només presidents de dues entitats de caràcter civil, i critiquen també alhora que es mantingui per part de la judicatura l’acusació de rebel·lió (que és a la base de la presó preventiva i que pot comportar penes de 30 anys de presó si es confirma a la condemna).

Deixant de banda les resolucions dels jutges alemanys, belgues i escocesos, que no han acceptat d’extradir els pròfugs al·legant que no constataven la possibilitat d’acusar-los de rebel·lió o de traïció, d’altres institucions independents, com Amnistia Internacional, també s’han pronunciat de manera clara en aquest sentit. Amnistia, en efecte, acaba de distribuir un comunicat a la premsa internacional, signat pel director adjunt a Europa, Fotis Filippou, en el qual afirma que els delictes que s’imputen al líder d’Òmnium i a l’ara president del grup parlamentari de Junts per Catalunya són “infundats i han de ser retirats”, i que, en tot cas, si s’arriba a demostrar que van fer una crida a impedir l’acció policial el 20 de setembre del 2017 davant la Conselleria d’Economia, aquest acte “podria constituir un delicte de desordres públics”, però no de rebel·lió ni sedició.

No em sorprendria que la judicatura, els polítics del PP i de C’s, així com la premsa espanyola amb seu a Madrid decidissin menysprear l’opinió d’Amnistia Internacional acusant-la de ser una organització radical, tot i que jo pugui pensar que en l’única cosa que és radical és en la defensa dels drets humans, però tinc la impressió que se’ls ha de fer molt més difícil pair l’opinió que, fa només uns dies, acaba d’expressar Pascual Sala, en una entrevista que se li va fer a l’emissora catalana RAC1.

Pascual Sala no és, certament un no-ningú. I no és tampoc un company de viatge, ni un amic, ni un parent dels polítics catalans empresonats. Pascual Sala és un magistrat de gran prestigi personal, que va ser president del Tribunal Suprem i, després, del Tribunal Constitucional, i que interrogat sobre el procés, no ha dubtat de manifestar la seva opinió, tot i que, lògicament, ha puntualitzat que no volia esmenar la plana a ningú.

“Para mí -ha dit- es muy difícil –por no decir imposible– que exista un delito de rebelión, por no decir que me parece problemático que exista un delito de sedición”.

Com és lògic, Sala ha apel·lat al respecte degut a les institucions judicials, però no s’ha tallat un pèl en afirmar que“sin perjuicio del derecho que se tiene para opinar de sus decisiones, (…) las prisiones no ayudan a resolver los problemas políticos”. I ha tancat la seva intervenció dient que el que està succeint a Catalunya “es una cuestión eminentemente política, aunque tiene derivas judiciales. Pero no son los jueces quienes deben resolver ese tema”.

Anuncis

De la prosa inflamada de Vox a la tragicomèdia de Torra

14 Octubre 2018

Analitzant la trajectòria de Vox, Sebastià Alzamora ens advertia de com l’extrema dreta es retroalimenta: “cada vegada que una formació d’aquesta corda apuja l’aposta -escrivia al diari Ara-, l’altre la dobla, i així successivament, en una espiral populista i antipolítica que es desencadena amb una gran facilitat i que quan ja està en funcionament és molt difícil d’aturar.”

Ho hem vist, sens dubte, contemplant el míting que, el passat diumenge, aquest partit d’ultradreta va fer a Vista Alegre, recolzat per milers de persones que s’han apuntat a la dialèctica feridora i extremista d’un moviment que té els dos partits de dreta espanyols francament preocupats i que, el que és encara pitjor, influeix de manera decisiva damunt ells per tal que es radicalitzin cada dia més. Això fins al punt que aviat no sabrem si els dirigeixen Casado i Rivera o estan ja en mans de José María Aznar y, ves a saber, si del mateix Steve Bannon. I em refereixo a Bannon perquè, després de fer guanyar Trump als Estats Units, aquest ideòleg ara sembla que pul·luli per Europa per incitar totes les polítiques d’extrema dreta que, en alguns estats, han assolit el poder i ha esdevingut també el referent del partit de  Santiago Abascal, que no es tallà un pèl i proclamà una sèrie de principis en línia amb el que segurament subscriurien Francisco Franco o José Antonio Primo de Rivera si el poguessin escoltar.

De fet, davant de milers de seguidors, el passat diumenge es va dur a terme a Vista Alegre un acte important i farcit de retòrica filofeixista, on s’anuncià que Vox tenia la intenció de competir per l’electorat conservador i reaccionari espanyol davant “la dretona covarda” (el PP) i “l’oportunista taronja” (C’s). I això perquè, segons Santiago Abascal, president de Vox, estem vivint en una Espanya malalta.

Tanmateix, si intentem aprofundir en aquest missatge, aviat ens adonarem que, potser sense tanta parafernàlia, els discursos d’Abascal no són gaire diferents dels que estan fent darrerament Pablo Casado i Albert Rivera quan parlen del desafiament separatista i de la immigració, per més que les receptes d’Abascal siguin força més expeditives, ja que ha demanat la supressió de les comunitats autònomes i la necessitat de fer deportacions massives, cosa que ni Casado ni Rivera han dit… encara.

Observem que al míting no hi mancà tampoc el recurs a l’èpica patriòtica, aquesta que tant ha agradat sempre als feixistes espanyols, ja que el secretari general de la formació, Javier Ortega Smith, va recórrer fins i tot al mite de Lepant (1571) en intentar desmentir que ells no estan contra Europa. ¿Com hi hem d’estar -va dir- si la vam salvar a Lepant, si vam salvar la civilització de la barbàrie?”.

Casado i Rivera no s’han atrevit a tant, però s’acosten cada dia més al discurs d’Abascal, perquè sense demanar la dissolució de les comunitats autònomes, el jove president del PP ha advocat per treure a la Generalitat la competència sobre les presons (transferida el 1983, però que ell, curiosament, veu com un tribut que està pagant Pedro Sánchez als independentistes), i el president de C’s repeteix cada dia la necessitat d’invocar una nova LOAPA unificadora que, entre altres coses, acabi amb el que ell defineix com una clara discriminació lingüística dels castellanoparlants.

Sense anar més lluny, durant la clausura del congrés del PP de Castella-La Manxa, en què María Dolores de Cospedal es va acomiadar de la presidència del partit, Pablo Casado va centrar el seu discurs en la necessitat que hi hagi eleccions i guanyi el PP per posar en marxa de nou el 155 a Catalunya. Conscient que el PSOE no reactivarà aquest article si no hi ha un trencament constitucional clar, ell reclama la intervenció del Govern de la Generalitat simplement per guanyar-se l’electorat més a la dreta i arrabassar aquesta bandera a C’s, que també l’ha assumit en defensa de la unitat d’Espanya com el seu objectiu polític més apreciat. Encara més, si guanya les eleccions i governa, Casado assegura que aplicarà immediatament el 155 “sense esperar el PSOE i C’s”, i sense tantes consideracions com va tenir Rajoy perquè la seva aprovació fos per consens. S’ha acabat, doncs, el mirament en aquest pas cap a la dreta, que -agafeu-vos fort- li va permetre de comparar Oriol Junqueres amb el tinent coronel Tejero sense despentinar-se.

Diguem, però, que tot aquest moviment podria esdevenir anecdòtic i fins menyspreable si no fos perquè, cada dia que passa, l’independentisme català esdevé més i més absurd i surrealista. Perquè surrealista va ser l’ultimàtum que Torra va fer a Pedro Sánchez en seu parlamentària, seguit immediatament d’una carta on, sense cap referència a aquesta amenaça, li demanava una reunió per a parlar dels problemes que afecten al seu país. Com surrealista és també l’ultimàtum que ha fet l’ANC (un col·lectiu que ningú no ha elegit) al govern de Torra, a no ser que, com diu Joaquín Luna amb ironia, tingui com a finalitat aixecar una altra cortina de fum per guanyar temps i evitar que s’escampi el desengany “al poble”, que s’ho empassa tot perquè es necessita fe per no veure que aquest conte s’ha acabat. I malament. Potser, doncs, té raó el periodista quan conclou que, del pas que anem, acabarà sent més suportable el mandat de Trump que el de Torra.

En realitat, no cal ser de la corda de Casado, de Rivera o d’Abascal per veure amb claredat el desastre d’aquest govern vicarial de Torra que, empès per la seva obsessió de “fer república” s’oblida fins i tot d’assistir a la magna reunió d’empresaris i polítics que, des de València, es van traslladar a Catalunya per defensar la necessitat del “Corredor Mediterrani”, una reivindicació crucial del llevant espanyol (i, naturalment, de Catalunya). Però no, a Torra, això ben poc l’amoïna, ja que ell preferí d’anar a un col·legi per reivindicar uns professors independentistes, deixant de banda aquesta reunió fonamental per a l’economia del país.

No ens hem d’estranyar, doncs, que pensadors catalanistes (però lúcids) com Antoni Puigverd parlin no sols d’una tardor còmica, sinó tragicòmica en contemplar les inextricables accions de la majoria parlamentaria independentista que causen vergonya aliena. Perquè… ¿com hem de qualificar que el Parlament hagi estat tancat dos mesos i que, quan es torna a obrir per a un ple, s’hagi de suspendre la sessió perquè els grups independentistes no estan d’acord respecte del que s’ha de fer?

En paraules d’aquest pensador gironí que tant aprecio, els independentistes “tot ho bloquegen. El Govern és un rellotge aturat; suspenen el Parlament com qui apaga la llum a casa seva; i, per descomptat, tenen el país abandonat. Continuen sense reconèixer els catalans que no combreguen amb la independència. Ni una paraula per a ells! Exactament el mateix que, al revés, feia Rajoy. Ignoren tot allò que no forma part del cercle independentista. Obliguen a tot el país a contemplar les seves comèdies d’embolics, però prescindeixen olímpicament dels que no voten o no comparteixen les seves emocions o excitacions. I tot això amb una majoria parlamentària tan minsa que no els serviria per canviar la llei electoral. Una majoria que, pressionada arbitràriament pel jutge Llarena, queda fàcilment en minoria.”

Sobre la dubtosa independència del Poder Judicial

7 Octubre 2018

És possible que alguns dels meus lectors diguin que tinc una certa fixació a criticar el poder judicial i, especialment, la cúpula del Tribunal Suprem. Ho he fet en diversos articles, però repassant el que he escrit no crec que hagi de corregir-me gaire ja que estic convençut que, des de l’arribada al poder de José María Aznar el 1996, l’executiu espanyol va treballar intrèpidament en la configuració d’un Tribunal Suprem francament escorat a la dreta, conservador i incapaç d’entendre mínimament la diversitat ideològica que hi ha al nostre país i, menys encara, els contraposats punts de vista existents pel que fa al model territorial. Alhora, és incapaç d’entendre res del que demana Catalunya.

L’actuació del jutge Llarena com a instructor del que serà un judici de gran transcendència per als polítics presos acusats del greu delicte de rebel·lió, les confirmacions que, de les seves actuacions processals, ha fet en tot cas la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem, així com la denegació constant de qualsevol petició per part dels processats perquè s’aixequi la presó provisional que pateixen des de fa ja gairebé un any, contrasta amb la laxitud mantinguda davant de gravíssims casos de corrupció que han afectat a membres del PP i d’altres menys greus, però francament sorollosos, com els referits als twits que magistrats en exercici crítics amb el “Procés” s’intercanviaven per mitjà del correu professional, o bé el cas del màster de Pablo Casado, el qual s’ha pogut escapar de la imputació pel fet de ser aforat, mentre que les seves companyes d’estudis segueixen processades per l’Audiència Nacional per uns fets anàlegs.

El cas dels magistrats twiters és particularment greu ja que, a l’entorn del referèndum de l’1 d’octubre, diversos jutges van compartir, a través d’un xat intern, correus electrònics en què asseguraven que “amb colpistes no es negocia ni es dialoga” i comparaven el que ha passat la tardor passada a Catalunya amb “el que va passar a Alemanya en èpoques remotes”.

Tot i la gravetat (i impropietat) de tals manifestacions quan qui les fa és algú que ha de ser absolutament imparcial i independent de qualsevol posicionament polític, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha entès que les manifestacions dels jutges podien quedar emparades pel dret a la llibertat d’expressió, atès que es van abocar en un xat intern. I en el cas que poguessin constituir una falta, ha decidit no actuar contra ells ja que aquesta hauria prescrit. Més encara, el CGPJ no preveu mesures per controlar l’ús del xat professional dels jutges per intercanviar missatges i opinions perquè això suposaria una forma de censura.

Una cosa semblant ha passat en el cas del màster de Casado, el qual, per la seva condició de diputat, no ha estat enjudiciat per la jutge Carmen Rodríguez-Medel, magistrada titular del Jutjat d’Instrucció Número 51 de Madrid, que ja va instruir el cas del màster que acabà amb la imputació de l’expresidenta de la Comunitat, Cristina Cifuentes, per falsificació documental i suborn, i que, després d’observar prevaricació administrativa i suborn impropi en el “regal” del màster a Casado, va posar el líder popular contra les cordes, però no va poder prosseguir la instrucció atès que aquesta corresponia al Tribunal Suprem a causa de l’aforament, tribunal que s’ha oposat a investigar el president del Partit Popular després de rebre l’informe de la Fiscalia, per a la qual es tractava d’una investigació prospectiva i entenia que no es donaven els delictes de suborn ni prevaricació apreciats prèviament per la jutge de Madrid. No obstant això, després d’exculpar absolutament Casado, l’alt tribunal ha accedit fer un retret “moral”, que no jurídic, en reconèixer que s’aprecien “indicis de tracte de favor” que poden merèixer “un altre tipus de consideracions alienes al Dret Penal”.

Ara bé, ¿ens podem estranyar que el Tribunal Suprem actuï com ho està fent quan està presidit per un magistrat, Carlos Lesmes Serrano, que en accedir al poder José María Aznar el 1996 va estar al servei de la seva activitat política, primer com a director general d’Objecció de Consciència, sent ministra de Justícia Margarita Mariscal de Gante, i després com a director general de Relacions amb l’Administració de Justícia, sent ministre Ángel Acebes Paniagua, l’home que va intoxicar l’opinió pública en succeir l’atemptat d’Atocha, el 2004, intentant fer creure a la ciutadania que el causant del mateix havia estat ETA sabent que la notícia era falsa? ¿Ens podem, doncs, estranyar?

Amb l’arribada de Rajoy a la Moncloa amb majoria absoluta conservadora pel desembre de 2011, el PP va redoblar el seu interès per dominar el Tribunal Suprem, conscient que, de ser-li afins els seus membres, aquest seria molt més benvolent amb els procediments que podien afectar-lo i que, al llarg d’aquests anys, s’han anat desenvolupant (Operació Púnica, Lezo, Gürtel…), la qual cosa comporta, en sentit contrari, que seria implacable amb els polítics catalans que intentessin desafiar la llei en el que s’ha vingut a denominar el “Procés per a la independència”.

Per aquest motiu, la cúpula política que dirigia el país des de Gènova 13 i des de la Moncloa llençà una ofensiva sense precedents per controlar (i en alguns casos reforçar) la seva presència al poder judicial. En realitat va entrar fins al fons de la Sala II del Tribunal Suprem (la Sala Penal) situant-hi com a president un jutge conservador com Manuel Marchena, que els va obrir les portes de bat a bat. Immediatament van situar al capdavant de la Sala Penal de l’Audiència Nacional Concepción Espejel, una magistrada recusada per les seves entusiastes complicitats amb el PP, que van catapultar fins a llocs que per currículum mai hagués pogut imaginar. També hi van introduir Enrique López, un jutge que, després de la seva lamentable episodi de carrer embolicat en litres d’alcohol, va haver de dimitir com a magistrat del Tribunal Constitucional i va tornar a l’Audiència Nacional. I per si això no bastava, van posar el ja desaparegut José Manuel Maza al capdavant de la Fiscalia General de l’Estat, amb l’objectiu de nomenar Manuel Moix, frustrat fiscal en cap d’Anticorrupció i així poder desactivar el treball d’anònims fiscals que estaven qüestionant l’actuació que es duia a terme des de Gènova 13. I finalment, han anat reubicant jutges afins en molts altres llocs de la carrera judicial, incloses la major part de les presidències dels Tribunals Superiors de Justícia. I tot això sota l’atenta mirada de Carlos Lesmes, aquest jurista compromès durant vuit anys amb la política de José María Aznar, que, des l’11 de desembre de 2013 (amb Mariano Rajoy al poder), presideix el Consell General del Poder Judicial i ostenta la Presidència del Tribunal Suprem.

Sobre la necessària reforma constitucional

30 Setembre 2018

El catedràtic de Dret Constitucional de la UIB i acadèmic, Joan Oliver Araujo, ha fet arribar als qui compartim amb ell plaça a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears un interessant article del doctor Vicente Juan Calafell Ferrà sobre “La reforma constitucional de les comunitats autònomes”, en el qual, com tants altres juristes, aborda la necessitat urgent de modificar la Constitució Espanyola de 1978. Addueix raons sociopolítiques, jurídiques i tècniques i també motius econòmics, tot indicant el perill que amenaça la nostra Llei fonamental si no s’aborda seriosament la seva reforma, ja que, en els quaranta anys de vigència, només ha patit dues modificacions puntuals (les dels articles 13 i 135) de poc calat. Per aquest motiu conclou que “la reforma de la Constitució és l’assignatura pendent de la democràcia espanyola”, opinió que, també jo, he manifestat reiteradament des d’aquestes mateixes pàgines.

Concretant més la seva proposta, el professor Calafell posa el seu principal accent en la reforma del Títol VIII, que regula el que avui coneixem com “estat autonòmic” que -diu- travessa una crisi profunda, bàsicament perquè la Constitució recull una escassa regulació d’aquest, alhora que conté nombroses argumentacions oposades, encara que complementàries entre si. Es refereix en aquest sentit als articles 148 a 153, que possibiliten -diu citant el constitucionalista Jorge de Esteban- “la creació d’un Estat de les Autonomies que no estableix de forma clara les competències de l’Estat i les pròpies de les diferents comunitats autònomes, les quals es basen en el principi anomenat dispositiu. Principi que significa que el nombre de comunitats autònomes i les competències que cadascuna inclogui al seu respectiu estatut depèn en gran part del propi voluntarisme de cadascuna d’elles, fins al punt que poden sobrepassar, com succeí primer al País Basc i després a Catalunya, els límits competencials que teòricament permet la pròpia norma fonamental”.

D’aquí dedueix, amb Javier Tajadura, que “l’Estat autonòmic actual és inviable jurídicament i econòmicament. Jurídicament, perquè la indefinició del marc competencial ha donat lloc a un autèntic caos normatiu i a una inseguretat jurídica que dificulta greument el funcionament eficaç de l’Estat. Econòmicament, perquè ha generat disset estructures que reprodueixen l’aparell institucional del poder central i generen una despesa estructural a la qual no es pot fer front; a unes duplicitats que generen igualment ineficàcia i sobrecostos; i a una fragmentació del mercat que, per ser contrària a les economies d’escala, incideix greument en la competitivitat.”

És, doncs, en base a aquestes consideracions que proposa un canvi de la Constitució en sentit “federal”, convençut que el Dret Constitucional Comparat ens posa de manifest que el federalisme és el millor expedient per garantir el pluralisme territorial al si de l’Estat Constitucional. A més, si s’abordés una reforma des del legislatiu, s’evitaria la gran anomalia que s’ha produït fins avui, ja que hem assistit a una veritable mutació constitucional causada per les sentències que, al llarg dels anys, ha anat dictant el Tribunal Constitucional en interpretar els articles de la nostra Carta Magna.

Concretant, el professor Calafell proposa una renovació dinàmica de l’equilibri federal que produeixi integració política mitjançant la participació de les entitats territorials. El que implica parlar amb claredat en els debats identitaris, com va recomanar Stéphane Dion aprenent de l’experiència canadenca. Per tant, més multilateralitat que bilateralitat i diferencialitat, tot i que alguns fets diferencials són innegables a Espanya, sobretot pel que fa a les llengües pròpies i a la insularitat; una major seguretat en les regles competencials, on és essencial que s’aclareixi la Constitució territorial; una millor i més justa solidaritat financera mitjançant mecanismes de compensació molt mesurats; un Senat territorial que actuï com a cambra de coordinació de polítiques i de seriosa participació en l’elaboració de les lleis; i sobretot, una Constitució federal prou detallada a l’hora de distribuir competències -i el marc general de les finances- per governar els processos polítics de presa de decisions. En definitiva, una proposta federal és una assenyada alternativa a les propostes independentistes i una explicació racional -en comptes d’exagerada i desproporcionada- per a unes societats adultes on algunes forces nacionalistes dramatitzen i simplifiquen els conflictes. Estem, doncs, davant d’una crida al sentit comú i a la integració, i també a la necessitat de pactar.

Cal, però, advertir que la reforma constitucional que es reclama no pot verificar-se, en opinió del professor Calafell (opinió que, per descomptat, comparteixo) mitjançant reformes legislatives parcials, ja que, com s’ha posat de manifest, només mitjançant una reforma constitucional és possible aclarir i equilibrar el sistema de distribució de competències i convertir el Senat en una genuïna via de participació de les comunitats autònomes en l’aprovació de les lleis de l’Estat que configuren el model territorial.

Una reflexió original és, al meu parer, la que fa el professor Calafell quan, davant l’opinió molt estesa entre els polítics (fonamentalment en el camp de la dreta espanyola) de no abordar la reforma constitucional si no s’aconsegueix abans un consens semblant al de 1978, en subratllar que, a diferència de llavors, que estàvem davant d’un veritable “procés constituent” (del no-res s’elaborava una constitució), ara no estem en aquesta tessitura, sinó davant una “reforma de la Constitució”, per dur a terme la qual, aquesta exigeix una determinada majoria: 3/5 o 2/3 del Congrés i del Senat, segons s’apliqui el procediment ordinari de reforma (article 167) o l’agreujat (article 168), i aquestes majories són les úniques vinculants. A més -apunta- el consens no cal que existeixi al principi del procés de reforma, sinó que apareixerà, en tot cas, com a conseqüència de les negociacions que s’han de realitzar durant el seu desenvolupament. Abans de començar la tramitació no pot estar acordat el resultat. Aquest serà, en tot cas, el fruit de molta feina i del debat entre posicions inicialment no coincidents. El consens de partida ha de referir-se tan sols a la voluntat d’iniciar i culminar la reforma.

Del que es tracta, doncs, és de reformar la Constitució per enfortir-la abans que es produeixi el desastre, perquè -en paraules de Jorge de Esteban- “en un món que canvia tan de pressa com l’actual és necessari revisar la Constitució de tant en tant. I, finalment, quan els pilars de la convivència s’esquerden, com passa ara, la millor manera de recuperar-los és a través de la reforma de la norma que obliga a tots”.

Val a dir, però, que el professor Calafell no és innocent i reconeix les dificultats de la proposta “federal” que ell defensa per recollir un cert estatus singular per a Catalunya i per al País Basc, ja que el principal problema que susciten aquestes solucions específiques per a unes concretes comunitats autònomes és la seva dubtosa compatibilitat, d’una banda, amb un sistema territorial que ha de seguir estant basat en la igualtat substancial de tots els seus components (de manera que qualsevol diferència de tracte hauria de obeir a raons objectives); i, d’altra banda, amb el mateix fonament de la Constitució “en la indissoluble unitat de la Nació espanyola” (article 2), que és -segons entén la doctrina- un dels valors superiors del nostre ordenament jurídic vigent. D’ací que si la reforma permetés qüestionar o desfer aquesta unitat (que és el que, en realitat, demanen els independentistes catalans) no podria ser considerada un simple canvi en la Constitució de 1978 i seria, més aviat, un canvi de l’actual Constitució per una altra.

El cas Valtònyc: nova garrotada a la justícia espanyola

23 Setembre 2018

El cert és que em dol escriure aquest article perquè, pel poc que he vist i sentit, no em sembla que el cantant mallorquí conegut pel nom artístic de Valtònyc sigui un exemple de gaire cosa. Dubto que es tracti d’un músic brillant, d’un escriptor atractiu i d’un intèrpret de primera fila. Encara més, les lletres de les cançons que l’han fet famós em semblen pura gasòfia. Lletres insultants per al rei i moltes altres persones, lletres provocadores i barroeres, lletres sovint amenaçants…

En definitiva, que és ben trist que un personatge d’aquest nivell hagi posat novament en entredit la justícia espanyola. I quan parlo de la justícia no em refereixo tan sols als magistrats de l’Audiència Nacional que el van condemnar a tres anys i mig per -cito textualment- “delitos de enaltecimiento del terrorismo, calumnias e injurias graves a la Corona, y amenazas no condicionales”, sinó també al Tribunal Suprem, que va confirmar íntegrament la sentència dictada per l’Audiència.

De fet, el Tribunal Suprem s’expressà amb contundència en refusar els arguments de l’acusat, que defensava haver actuat en exercici dels seus drets a la llibertat d’expressió i a la creació artística, i subratllava que el llenguatge del “rap” és extrem, provocador, al·legòric i simbòlic. Contràriament al parer de Valtònyc, el Tribunal Suprem va dir que “los referidos contenidos (de les cançons) no quedan amparados por la libertad de expresión o difusión de opiniones invocada por el acusado y su defensa” i adoptant els criteris de l’Audiència Nacional, va reiterar que aquesta havia tingut en compte que “la pluralidad de mensajes contenidos en las canciones (…) tienen un indudable carácter laudatorio de las organizaciones terroristas GRAPO y ETA y de sus miembros”, fins al punt que “comporta una alabanza, no ya de los objetivos políticos sino de los medios violentos empleados por la citadas organizaciones terroristas y por sus miembros”.

No cal dir que la decisió del Tribunal Suprem que, com veiem, va considerar que les lletres de les cançons de Valtònic constituïen un “delicte d’enaltiment del terrorisme”, a més “d’injúries greus i d’amenaces”, va ser defensada fèrriament per l’Associació Professional de la Magistratura, que encarna -en línia amb el Tribunal Suprem- una trajectòria de pensament conservador, que els permet actuar de manera arbitrària, ideològica i sense mecanismes de control, com explicava jo fa quinze dies en un article que intitulava “Catalunya/Espanya: no a l’autocrítica i sí a la postveritat”.

Dic això perquè, en nom d’aquesta Associació professional, que és la majoritària entre els jutges espanyols, Celso Rodríguez Padrón considerava que la decisió del Suprem no resultava digna de cap crítica, perquè simplement aplicava el Codi Penal, opinió que argumentava dient que els delites d’odi i d’enaltiment del terrorisme tenen una via de comissió que no és altra que “l’expressió d’idees o missatges”, i recordava que la llibertat d’expressió “no és un dret absolut i il·limitat”.

Uns dies més tard, el representant de “Jueces y Juezas para la Democracia” (associació minoritària de caràcter progressista dins la judicatura), afirmava que el delicte d’enaltiment del terrorisme hauria de reformar-se perquè no sigui tan obert ni doni lloc a interpretacions contradictòries. Per a aquesta associació de jutges, la seva aplicació deuria limitar-se a aquells supòsits en què es produeix “una incitació directa a la violència”. Considerava alhora que es tracta d’un delicte excessivament castigat, amb penes de fins a tres anys de presó, i advocava per substituir a la llei la privació de llibertat per sancions econòmiques.

Baixant a l’arena, el magistrat considerava que l’aplicació d’aquesta mena de delictes d’odi avui està actuant com “una pluja fina que va calant” i que està aconseguint una important restricció a la llibertat d’expressió. D’ací que suggerís que els jutges interpretin els articles del Codi Penal en clau constitucional, és a dir, tenint en compte que “la llibertat d’expressió és un dret fonamental i ha de prevaler sobre altres bens jurídics”.

I no es detenia aquí, ja que també defensava la conveniència de despenalitzar les injúries greus a la Corona (delicte pel qual Valtònic ha estat condemnat a un any de presó), recordant-nos que “el Tribunal Europeo de Derechos Humanos dice que el jefe del Estado no debe ser merecedor de especial protección, el Rey ya es inviolable por la Constitución, en lo demás debe tener una protección como el resto de los ciudadanos, y la fórmula actual da lugar a interpretaciones muy variadas y contradictorias”. A més, en estar incorporat aquest delicte al capítol de delictes de terrorisme, la seva aplicació suposa una estigmatització afegida de l’acusat en equiparar la seva conducta a delictes tan greus com el d’assassinat o de segrest. I això em sembla un disbarat.

Comparteixen també aquesta opinió representants del PSOE, de Podemos i d’Esquerra Unida. També el portaveu de “Juezas y Jueces para la Democracia”, el qual creu que el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH) anul·larà la sentència imposada per l’Audiència Nacional, ratificada pel Tribunal Suprem contra Valtònyc. Ben al contrari, el Partit Popular i Ciutadans segueixen defensant que aquest tipus penal és un bon instrument per a la lluita antiterrorista.

Ara per ara no podem dir que passarà en el futur, però sabem que el TEDH determinà en una de les seves sentències que el fet de cremar fotografies del Rei forma part de la llibertat d’expressió, i obligà a Espanya a indemnitzar al dirigent abertzale Arnaldo Otegui amb 20.000 euros l’any 2011, després que aquest fos condemnat a un any de presó pel Tribunal Suprem per haver dit que el Rei Joan Carles I era “jefe de los torturadores”.

Però el que sí hem vist aquests dies és que el Tribunal belga que s’havia de pronunciar sobre l’euroordre d’extradició de Valtònyc ha desestimat la petició feta per Espanya. El jutge en qüestió ha establert que no es dóna la doble incriminació que havien observat els més alts tribunals espanyols. Per tant, que els fets pels quals el músic va ser sentenciat a Espanya entren en el camp de la llibertat d’expressió i no són delicte a Bèlgica.

Certament que la decisió no és ferma, ja que la fiscalia belga ha recorregut el fall poc després d’haver-lo conegut. Per tant, ho haurà de resoldre la Cort d’Apel·lacions belga o bé, en última instància, el Tribunal de Cassació d’aquell estat. Però del que no hi ha dubte és que aquesta sentència posa novament en entredit la justícia espanyola, com ha succeït en tots els casos coneguts fins ara dels polítics catalans que decidiren emigrar a l’estranger.

Diguem, però, finalment, que el procés continuarà. I no sols per l’apel·lació del fiscal a què acabo de fer referència, sinó també perquè els advocats de Valtònyc, crescuts pels seus èxits, no s’aturaran fins arribar al TEDH d’Estrasburg, convençuts que, un cop més, aquest tribunal europeu pot treure els colors a un Tribunal Suprem que no està a l’alçada del que demana avui una societat moderna, lliure, avançada i respectuosa amb els Drets humans.

 

Podem confiar en polítics que falsifiquen el seu currículum acadèmic?

16 Setembre 2018

D’ençà que s’ha obert la veda dels uns contra els altres en aquesta mena de joc diabòlic que estan duent a terme els nostres polítics, joc que ha substituït el que hauria de ser l’habitual, consistent a fer propostes positives per al futur dels ciutadans, elaborar projectes i definir estratègies de futur tendents a millorar la qualitat de vida dels seus representats, els nostres diputats s’han adonat que una de les accions que els estan reportant més rèdits a curt termini, no perquè col·laborin a crear llocs de treball, millorar la competitivitat, disminuir l’atur o bé provocar un progrés intel·lectual a la ciutadania, és la de cercar les misèries de l’adversari per tal de fer-les públiques, magnificar-les, provocar l’escàndol social i aconseguir una dimissió d’aquest, ni que sigui a costa de devaluar la credibilitat política del conjunt i eixamplar la desconfiança de la ciutadania en els polítics.

Ho hem vist darrerament en els casos de la presidenta de la Comunitat autònoma de Madrid, Cristina Cifuentes, que després de negar qualsevol mena d’irregularitat al seu currículum universitari, es va veure abocada a dimitir (per més que, en aquest cas, la decisió va venir forçada per un vídeo que algú guardava on es veia la senyora Cifuentes furtant unes cremes de bellesa en un supermercat). Ho hem vist fa pocs dies en el cas de la ministra Carmen Montón, que no ha resistit la pressió mediàtica que denunciava irregularitats en un màster que cursà els anys 2011 i 2012. I està per veure en el que s’ha dit del nou i flamant líder del PP, Pablo Casado, al qual també s’han denunciat irregularitats en l’acabament de la seva carrera de dret i en la realització d’un màster.

Curiosament, en els tres casos, el denominador comú és la Universitat Rei Juan Carlos I, de Madrid, que s’ha convertit ja en una mena de calaix de sastre on les irregularitats han arribat a un extrem que bé mereix ser sotmesa a una avaluació per les autoritats acadèmiques de l’Estat i, molt possiblement, a una condemna pública per unes pràctiques que molt em temo que superen l’acció personal d’alguns professors i que tenen un caràcter sistèmic. ¿Haurem ara d’afegir a aquesta Universitat la privada Camilo José Cela a causa de la denúncia de plagi feta per Albert Ribera en la tesi doctoral del president del Govern?

Val a dir que aquestes pràctiques irregulars (algunes evidents i d’altres que, en tot cas, s’hauran de demostrar) han donat lloc a nombrosos acudits com el que em permeto inserir en aquest article, que serien francament entretinguts si no fessin plorera, ja que mostren la misèria d’un sistema corrupte i d’uns polítics sense escrúpols ni dignitat personal.

Tant la senyora Cifuentes, com la senyora Montón, com el senyor Casado (afegim-hi ara el president del Govern) neguen que hagin comès irregularitats i afirmen que ells van cursar els màsters (i elaborar la tesi doctoral) tal com Déu mana. Segons asseguren, tot són acusacions falses i malintencionades. Bé, potser tenen raó i són víctimes d’una persecució mediàtica sense precedents que no em correspon a mi jutjar. Deixem que siguin els tribunals (o el pas temps) que facin llum respecte de tots aquests casos. Però més enllà del fet anecdòtic concret, em sembla interessant reflexionar sobre què hi ha darrere d’aquestes pràctiques francament condemnables.

Una primera cosa que se m’acut és que, salvant honroses excepcions, són molts els polítics en actiu que, entre nosaltres, presenten un currículum intel·lectual i acadèmic força pobre. És cert -i no em sembla malament- que no s’exigeix cap mena d’estudis per accedir al Congrés dels Diputats, al Senat o a una Cambra legislativa autonòmica. Tampoc per ser ministre o conseller, però dubto molt que, sense una base intel·lectual sòlida, es pugui exercir dignament un càrrec electiu i, encara menys, un càrrec executiu.

Recordo que, a l’inici de la democràcia, vaig criticar públicament l’acció d’un conseller (crec que era d’economia) del CIMe per com estava actuant, i la seva resposta (que també va fer pública per mitjà de la premsa) va consistir en un duríssim atac ad hominem mentre es justificava afirmant que ell, fill d’una família humil, no havia pogut tenir estudis. Aleshores, la meva resposta a l’atac va ser de dir-li que lamentava molt que no hagués pogut accedir a un Institut d’Ensenyament Mitjà ni a la Universitat, però també que ningú no l’obligava a acceptar ser nomenat Conseller d’economia del CIMe si no disposava dels coneixements mínims que el càrrec exigeix, ja que només amb una preparació adequada es podia exercir una funció executiva com la seva amb un mínim de dignitat i eficàcia.

Però més enllà que, en molts casos, ens trobem amb polítics que no tenen els coneixements mínims requerits per desplegar dignament el seu càrrec, el que resulta encara més greu és veure que, conscients de la seva pobresa intel·lectual, alguns d’ells intenten disfressar el seu pobre bagatge amb l’elaboració de currículums falsejats, presumint de títols universitaris que no tenen, o d’estudis de grau superior que no han cursat o que han aconseguit amb flagrants irregularitats, simplement per poder presumir d’uns diplomes que probablement no els serveixen de res, però que consideren indispensables per vestir (més aviat hauríem de dir per disfressar) les seves despulles intel·lectuals.

He dit més amunt que no considero indispensable gaudir de títols universitaris per ser un bon polític, per més que, si més no estadísticament, és probable que una persona amb una sòlida formació intel·lectual (científica, tècnica o cultural) estigui més preparada per exercir un càrrec que el qui es troba mancat d’aquesta formació. De fet, hi ha hagut casos reconeguts de polítics que han arribat a les més altes magistratures sense haver passat per la Universitat. A Espanya, Largo Caballero va ser Conseller d’Estat durant la dictadura de Primo de Rivera, Ministre de Treball i de Previsió Social entre el 1931 i el 1933, Ministre de la Guerra el 1936 i president del Consell de Ministres el 1936 i el 1937 sense posseir cap títol universitari. A la Gran Bretanya, el laborista James Callaghan va ser ministre d’Hisenda entre 1964 i 1967, va ocupar diferents secretaries d’Estat i fou elegit primer ministre l’any 1976, càrrec que ocupà fins el 1979 sense haver trepitjat mai una Universitat. I més recentment, José Luis Corcuera va ser Ministre de l’Interior amb Felipe Gonzalez de 1988 a 1993 sense posseir tampoc estudis universitaris.

Però el més remarcable és que cap d’aquests personatges que, sense passar per la Universitat, van assolir responsabilitats polítiques de primera magnitud, va intentar presumir del que no era; en cap moment cap d’ells va voler exhibir un currículum falsificat. Tots, doncs, cadascú al seu nivell, van assumir les responsabilitats polítiques sense engany ni mentida, i això els va fer dignes en l’exercici de la seva funció. Ho van fer millor o pitjor (d’això, cadascú en pot tenir una opinió formada), però tots van actuar sense engany, i això és el que realment importa. Perquè… ¿podem confiar en un polític que ens menteix respecte del que és realment? ¿Podem confiar en un polític que malda per engreixar el seu currículum falsificant els seus estudis o bé aconseguint títols que realment no mereix perquè els ha obtingut amb engany o a causa de la prevaricació de les autoritats acadèmiques?

 

 

Catalunya/Espanya: no a l’autocrítica i sí a la postveritat

9 Setembre 2018

Parlant d’aquest enfrontament entre les dues Espanyes que no sembla que tingui solució, acabava el meu darrer article (“Franco, la memòria històrica i la reconciliació”), afirmant que la lògica del conflicte entre els d’un bàndol i els de l’altre només canviaria si els líders de cadascun d’aquests reconeguessin els errors dels seus avantpassats directes i fessin el possible per reparar les víctimes de l’altre, cosa que no veiem per enlloc.

La realitat majoritària d’avui és que els polítics han abolit l’autocrítica del seu codi ètic. Res del que fan pot ser erroni, ja que l’equivocació és sempre patrimoni de l’altre que, per això mateix, mereix ser criticat, vilipendiat i, si és possible, fet fora del lloc de poder que ocupa. I no només han abolit l’autocrítica del seu esquema mental, sinó que en planificar la seva acció no els importa tant aconseguir l’equitat, la justícia, el benestar i el respecte a les idees, com construir el futur a partir d’uns paràmetres que els permetin justificar tot el que ells prediquen. I si per aconseguir això han de fonamentar el seu programa en afirmacions inexactes i fins en falsedats manifestes, doncs ben poc els importa, ja que els fins que s’han marcat justifiquen tots els mitjans que tenen a l’abast.

Un exemple clar del que estic dient és el mètode que van utilitzar els principals promotors del “brexit” a la Gran Bretanya. Boris Johnson i Neil Farage van muntar la seva campanya en afirmacions que, després de la votació, van reconèixer que eren falses, però l’objectiu ja s’havia aconseguit i, per tant, ben poc importava. Però no cal anar a la Gran Bretanya o a la Nord-Amèrica de Trump per trobar-se amb això, perquè el triomf d’aquesta política fonamentada en les “fake news” és també present a casa nostra, on sovint els polítics fonamenten tot el seu programa en una mentida, sense que, ni per un moment, se’ls ocorri reflexionar sobre la possible falsedat de l’afirmació primera en què es basa el seu discurs polític.

La “qüestió catalana”, que no és sinó un conflicte polític de primera magnitud entre els mateixos catalans i, alhora, entre Catalunya i Espanya, és avui un banc de proves evident del que acabo d’afirmar, ja que Puigdemont, Torra i, en general, els independentistes, fonamenten la seva política en suposats principis jurídics, com per exemple el dit “mandat democràtic” que, segons ells asseguren, han rebut del poble català, oblidant que aquest, si és que es produí, es va fer burlant la Constitució i l’Estatut d’autonomia vigents, i que les lleis aprovades el 6 i el 7 de setembre de 2017 pel Parlament de Catalunya ho van ser en una sessió plenària que, per poc críticament que l’observem, s’ha de definir com un escarni per a la democràcia. De la mateixa manera que les majories que aprovaren la realització del referèndum de l’1-O no reunien el mínim que exigeixen les més elementals normes democràtiques, com tampoc la realització d’aquest s’ajustà als requisits indispensables que, per a la validesa d’un referèndum, exigeix la teoria constitucional (per més que, en això darrer, hi hagi tingut molt a dir la intransigència i el mal obrar del Govern de l’Estat).

El problema és que la manca d’autocrítica i l’abonament a la postveritat no és, només, patrimoni dels independentistes, ja que s’ha instal·lat també avui en la major part dels polítics espanyols, de molts intel·lectuals de renom i de gairebé en tots els mitjans de comunicació dits nacionals. I el que és encara pitjor, en els jutges que conformen la més alta Magistratura.

Són pocs, en efecte, els intel·lectuals espanyols que s’atreveixen a dissentir de la “veritat oficial” que s’ha instal·lat a pler a l’Espanya no catalana, on s’està produint una disputa terrible entre els dos grans partits de dreta (PP i C’s) per assumir una patent d’espanyolitat que ells han decidit eixamplar engrandint el problema de Catalunya i empenyent la ciutadania al xoc i a la confrontació visceral. Potser per això em sembla admirable la denúncia que, sense tallar-se un pèl, està fent l’escriptor Ignacio Sánchez Cuenca per desemmascarar aquesta actitud dels polítics, dels mitjans i dels jutges espanyols, que s’esdevé tant o més perillosa que la que estan duent a terme els independentistes, perquè -si més no els jutges- tenen en la seva mà la facultat de decidir sobre el futur de les persones que han desafiat la legalitat vigent.

En un article demolidor, publicat a “La Vanguardia” el passat 1 de setembre, Sánchez Cuenca definia la postveritat com la conseqüència d’un “aïllament epistèmic”: un grup de persones, més o menys ampli -escriu l’autor- comparteix unes determinades idees sense sotmetre’s al principi de realitat. Com més tancat és el grup, més refractari es torna a enfrontar-se a la veritat. I les raons d’aquest entossudiment són molt variades, i van del sectarisme ideològic a l’esperit corporatiu, en el qual la confiança no transcendeix els límits d’un cos professional.

Dit això, Sánchez Cuenca afirma que, en aquests moments, la postveritat corporativa i ideològica s’encarna de manera excel·lent en el nostre Tribunal Suprem i el seu afany de mantenir l’acusació de rebel·lió contra els líders polítics del moviment independentista català. I ho afirma perquè, en la seva opinió (que és també la meva), provar d’encaixar les conductes de la “tardor calenta” del 2017 en el tipus penal de rebel·lió és contrari a la lògica, al sentit comú i al mateix dret espanyol. D’aquí que l’estratègia seguida en la instrucció del cas suposi, des del nostre punt de vista, una degradació profunda del nostre sistema legal: “poques vegades -escriu- s’ha vist amb tanta claredat com els prejudicis ideològics i polítics s’imposen sobre una consideració racional i imparcial dels fets”.

Tots els juristes estan d’acord que el tipus penal de rebel·lió requereix un “alçament violent i públic”. I això ha fet que, per poder parlar de rebel·lió en el cas català, s’hagi hagut d’acudir a un símil que no és altre que el de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Però nosaltres creiem que, mentre que els cops d’Estat sempre comporten violència (de facto o en forma d’amenaça coactiva), el que va passar els mesos de setembre i octubre del 2017 no encaixa, de cap de les maneres, en un “alçament violent”, com ha dit el tribunal alemany de Schleswig-Holstein que ha tractat de l’extradició de Puigdemont, i anaven a dir segurament els de Bèlgica i d’Escòcia que havien de decidir sobre la sort d’altres exconsellers fugats si, tement el seu veredicte, el jutge Llarena no hagués retirat l’euroordre d’extradició d’aquests.

Sánchez Cuenca fa, doncs, afirmacions contundents que també jo subscric, a pesar que continuo essent molt crític amb el que han fet els independentistes. “Si els raonaments dels magistrats sobre la rebel·lió catalana es desposseïssin de la seva autoritat institucional -assegura- no resistirien un mínim examen lògic en l’esfera pública”. I això perquè “l’acusació de rebel·lió resulta tan extravagant que fins i tot podria ser motiu de mofa si no fos perquè hi ha polítics empresonats”. I acusa tot seguit el Tribunal Suprem de ser “una de les institucions més conservadores del sistema constitucional espanyol”, perquè “els seus membres són elegits en moltes ocasions en funció de criteris polítics abans que per mèrit i capacitat professional. El Partit Popular -segueix dient Sánchez Cuenca- ha controlat el Consell General del Poder Judicial durant molts anys i ha aconseguit que el Suprem estigui molt escorat a la dreta. A més, el clima de la política espanyola permet que els magistrats estiguin actuant de manera arbitrària i ideològica, ja que els mecanismes que indueixen un cert autocontrol per part del Tribunal no són operatius.” D’ací que, en la seva opinió -que és també la meva-, si el Tribunal Suprem segueix mantenint aquest corporativisme acrític amb la instrucció de Llarena, deteriorarà la reputació democràtica d’Espanya davant dels espanyols i davant d’una Europa que, un dia o altre, ho acabarà denunciant.

Franco, la memòria històrica i la reconciliació

2 Setembre 2018

El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) va publicar el passat dissabte dia 25, el reial decret que permetrà exhumar Francisco Franco del Valle de los Caídos. Aquest serà a partir d’ara un “lloc de commemoració, record i homenatge a les víctimes” de la Guerra Civil, on “només podran reposar les restes mortals” dels morts en la contesa. El decret modifica la llei de Memòria Històrica del 2007 i declara “d’urgent i excepcional interès públic, així com d’utilitat pública i interès social, la immediata exhumació i el trasllat de les restes mortals” del dictador. Aquesta decisió, afirma, reuneix els requisits constitucionals d’ “extraordinària i urgent necessitat”, i compleix una proposició no de llei de l’any passat i els “reiterats requeriments” de l’ONU sobre aquest afer: “La presència al recinte de les restes mortals de Francisco Franco dificulta el compliment efectiu del mandat legal de no exaltació del franquisme i el propòsit de retre homenatge a totes les víctimes”.

Preveient el decret del govern, un grup de 181 militars a la reserva s’hi avançà signant un manifest en el qual denunciaven la “campaña infame” que està duent a terme “la izquierda política” per desprestigiar el dictador Francisco Franco (el qualificatiu és meu, no d’ells), amb la “perversa pretensión” d’exhumar les seves restes del Valle de los Caídos.

En el document, titulat “Declaración de respeto y desagravio al general Francisco Franco Bahamonde, soldado de España”, aquests gairebé dos-cents militars retirats demanen respecte per la “figura militar del general” que, segons ells, ha estat “vilipendiada hasta extremos inconcebibles” des de l’ “empeño visceral de revancha” de l’Executiu socialista de Pedro Sánchez. També subratllen que Franco accedí a la Guerra Civil per exercir de “mando único de la España agredida y asediada por el comunismo internacional aceptado y adoptado por el Frente Popular”.

L’objectiu, doncs, de l’exhumació és, segons aquest comunicat, “hacer desaparecer definitivamente” el “principal artífice” de la història d’Espanya. En aquest sentit, han instat als “directores y actores de esta campaña infame, a retomar la verdad histórica”, així com a acabar amb el que han qualificat de “perversa pretensión” d’exhumar les restes de Franco del Valle de los Caídos. Només així -asseguren- es podria posar punt i final a la destrucció d’aquest lloc “todo un símbolo la reconciliación” del conflicte armat.

Com podeu veure, són moltes les afirmacions que es fan en aquest text emparant-se en el principi constitucional (certament no franquista) que proclama la llibertat d’expressió dels ciutadans espanyols, i que, per això mateix, es troben exposades a la crítica, també lliure, dels qui en dissenteixen, entre els quals jo m’incloc.

Sense arribar a l’extrem d’aquesta proclama, també el PP i C’s han mostrat el seu desacord amb el Govern, i ho han fet amb l’argument que no es donen les circumstàncies per procedir amb un decret, l’aplicació del qual és reservada, segons es recull a la Constitució, “en el cas d’extraordinària i urgent necessitat”. Begoña Villacís, portaveu de C’s a l’Ajuntament de Madrid, ha defensat com a “fórmula adequada” una llei que permeti el seu pas pel Congrés i tingui un pla més enllà de treure el dictador” de la seva tomba. Tanmateix, ella creu que això s’ha de fer, però no d’aquesta manera. “Nosaltres -afirma- tenim un pla per convertir el Valle de los Caídos en alguna cosa positiva, dotant-lo d’un altre nou significat que inclogui la paraula consens i concòrdia”.

El fet significatiu, més enllà de les opinions vessades, és que quaranta-tres anys després de la mort de Franco la història es torna a creuar amb el dictador que es va imposar militarment a més de mitja Espanya i que només el temps el va poder derrotar en un llit d’hospital. De tota manera, i a pesar de la contundència del manifest dels 181 militars, hem de reconèixer que l’anunciada exhumació de les seves restes al Valle de los Caídos ha generat un debat de dimensions limitades, més pròpies del que finalment ha acabat sent la figura del dictador: una ombra del passat que tothom (tret, potser, d’aquests 181 militars nostàlgics de la dictadura) vol deixar enrere. Poc a veure, per tant, amb la sorollosa guerra de les esqueles (i la publicació d’enormes necrològiques de caiguts d’un o altre bàndol) que va suscitar el projecte de llei de Memòria Històrica, impulsat pel socialista Rodríguez Zapatero fa una mica més de deu anys. Fins i tot les forces de centre-dreta han abandonat avui l’apocalíptica bel·ligerància de llavors. Alguna cosa, per tant, ha canviat en les profunditats de l’opinió pública espanyola, ja que l’any 1995, vint anys després de la mort del dictador, la meitat dels consultats encara assegurava que el franquisme “va tenir coses bones i dolentes”, mentre que, fa tot just una dècada, aquesta mirada laxa envers el passat s’havia vist substituïda per una visió més crítica d’un període del qual només se’n sentia orgullós un 1% de la població. (Font: CIS, publicat per “La Vanguardia”).

I la millor prova que la figura de Franco s’ha convertit en un fosc fantasma que es dilueix en la memòria de les noves generacions són els índexs de suport a la democràcia. L’abril passat, un 86% dels consultats pel CIS consideraven la democràcia “preferible a una altra forma de Govern” (i menys d’un 5% admetia un Estat autoritari “en certes circumstàncies”). Aquesta taxa suposa gairebé 20 punts més que fa tres dècades. Sembla evident, per tant, que les resistències a enterrar la dictadura i els seus símbols no fan més que disminuir.

Tanmateix, no deixa de ser curiós observar que, mentre durant els anys de la transició política de la dictadura a la democràcia, els polítics de l’època mostraven un gran interès a evitar enfrontaments, a passar pàgina i afavorir la implantació i el progrés del sistema democràtic que s’estava construint amb respostes inclusives que pretenien soldar un projecte comú i evitar fractures irreversibles (a pesar de les morts que causava ETA i dels intents de recessió i fins de cop d’estat emparats per militars -recordeu el 23-F-), avui, en canvi, veiem com una dreta desacomplexada (PP i C’s, especialment) sembla que hagi oblidat aquell esperit de concòrdia i no dubti a l’hora de llançar-se directament a la jugular de l’esquerra que ara ostenta el poder.

Reflexionant sobre això, penso, amb Antoni Puigverd, que devem aquest canvi bàsicament a José María Aznar, que trencà la lògica del consens inclusiu i enterrà la cultura de la transició. “Amic-enemic” va ser l’eix de la seva nova dinàmica. I des d’aquell moment, la contenció amb què Felipe González s’havia encarat a les misèries del franquisme no va trobar equivalent amb Aznar, el qual va desacomplexar la dreta espanyola i els seus fonaments ideològics. Sense oblidar les privatitzacions d’Estat, amb les quals va blindar els poders econòmics tradicionals.

“Aquella dreta desacomplexada -escriu Puigverd- va generar una nova hegemonia a Espanya (ara bifurcada en PP i Cs). Però també una dinàmica conflictiva que s’està cronificant: el plet català i el retorn de les dues Espanyes, que va iniciar Zapatero, el qual va caure en el parany tot responent de manera simètrica a l’estratègia d’Aznar. Tenim doncs que, des d’Aznar i Zapatero, “la batalla de la memòria situa els dos bàndols de la guerra en un nou escenari, que ja no és bèl·lic, per sort, sinó polític i retòric. Ja no es guerreja: es fa política; però els dos bàndols persisteixen.”

La conclusió que de tot això se’n treu és que aquesta lògica només canviaria si els líders de cada bàndol reconeguessin els errors dels seus avantpassats directes i reparessin les víctimes de l’altre. “La reconciliació, base del patriotisme -ha escrit Puigverd-, només és possible si, a més de reclamar el que et pertoca, pagues els teus deutes a la història.” Això ho hauríem d’entendre tots. També els 181 militars signants del manifest, amb el qual demostren que estan a les antípodes d’aquesta proposta.

Error

29 Agost 2018

L’article publicat ahir va ser introduït per error, ja que ha de sortir el proper diumenge, simultàniament amb el diari “Menorca”. L’he retirat i, amb algunes lleugeres modificacions, sortirà el proper dia 2 de setembre.

Lamento l’equivocació.

L’escàndol dels sacerdots pederastes i el papa Francesc

26 Agost 2018

Aquest cap de setmana el papa Francesc està visitant la catòlica Irlanda per assistir a la Trobada Mundial de Famílies, que té lloc cada tres anys. Per bé que estimat, no ha tingut la rebuda massiva que va tenir Joan Pau II quan visità aquell país el 1979, on parlà molt decididament en favor de la pacificació del conflicte vigent a l’Ulster entre catòlics i protestants.

I no ha obtingut el fervor que aquell papa va rebre aleshores perquè aquest cop la visita de Francesc anava precedida de la forta polèmica que ha despertat al món sencer la revelació dels casos de pederàstia i d’abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics de tot el món (els darrers més coneguts han estat, precisament, els d’Irlanda, Xile i els Estats Units), casos que no sols mereixen una condemna per se -ja que són vertaders crims contra la dignitat de les persones-, sinó també pel silenci còmplice que han mantingut les autoritats religioses catòliques que, al llarg de molts anys, han intentat tapar els fets sense condemnar-los clarament, i aquest silenci còmplice no sols s’ha d’imputar als bisbes, sinó que s’estén també als papes Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI, que en van tenir consciència i no actuaren degudament.

Aquests fets escandalosos i clarament condemnables, han fet que l’arquebisbe de Dublín, Diarmuid Martin, hagi demanat al papa Francesc que afrontés netament la qüestió. De fet, a la seva homilia del passat diumenge, Diarmuid Martin va assenyalar que “no és suficient dir ho sento” i afirmà a més que “les estructures que van permetre o van facilitar l’abús han de ser destruïdes per sempre”. D’ací que aconsellés al pontífex “de parlar obertament sobre el nostre passat, però també sobre el nostre futur”, tot i reconeixent que la xifra de víctimes d’abús sexual per part de sacerdots catòlics era “immensa”.

No hi ha dubte que, si la cosa es presentava ja prou difícil per a Francesc a causa dels escàndols que es van descobrir a Irlanda el 2009, la descoberta dels fets succeïts a Pennsilvània -que afecten a més de 300 sacerdots que han comès aquesta mena de delicte al llarg dels darrers setanta anys- fa que la situació papal se li faci encara més difícil, ja que, a causa d’això, l’associació internacional “Bishop Accountability” acaba de fer públic el nom de 80 sacerdots irlandesos, que foren ordenats entre el 1960 i el 1970, acusats o condemnats per abusos sexuals. Cada sacerdot compta amb una fitxa en la qual apareixen el seu nom, la seva fotografia, la diòcesi i l’orde a la qual pertany, una breu biografia i les fonts d’on s’ha obtingut la informació.

En esclatar recentment l’escàndol a Pennsilvània, el Vaticà reaccionà amb un comunicat 48 hores després de l’informe en el qual assegurava que els abusadors n’han “de retre comptes”, però Francesc no es va pronunciar personalment. Ho ha fet uns dies més tard amb una missiva de tres pàgines, escrita originalment en espanyol, al “poble de Déu” (dirigida, per tant, a tots els membres de l’Església), la novetat de la qual radica en el fet que, per primera vegada, un pontífex utilitza aquest format per condemnar els abusos sexuals.

“Si un membre pateix, tots pateixen amb ell”, començava escrivint el Papa citant la primera carta als Corintis de l’apòstol sant Pau. “Com a comunitat eclesial, assumim que no vam saber estar on havíem d’estar, que no vam actuar a temps reconeixent la magnitud i la gravetat del mal que s’estava causant en tantes vides”, afirma Francesc, que demana alhora una “transformació social i eclesial” perquè una cosa així no torni a passar mai. “Hem descuidat i abandonat els petits”, es lamenta.

El portaveu de la Santa Seu, Greg Burke, ha subratllat el fet que Francesc s’hagi referit a aquests abusos com un crim, i no només com un pecat. En una valoració enviada als periodistes que cobreixen la informació vaticana, Burke destacava que Francesc ha escoltat moltes víctimes d’abusos sexuals en els últims anys tot afirmant que el papa Francesc creu que “els culpables han de retre comptes, i no només els que els van cometre (els abusos), sinó també els que els van encobrir, i això en molts casos inclou els bisbes”.

Durant el seu polèmic viatge a Xile, el papa Francesc va dir a la presidenta Bachelet que “no puc deixar de manifestar el dolor i la vergonya que sento pel mal irreparable causat a nens per ministres de l’Església”, i a la carta pública a què m’estic referint confessa també la seva “vergonya i penediment”, ja que es tracta -diu- d’ “un crim que causa profundes ferides de dolor i impotència; en primer lloc, en les víctimes, però també en els seus familiars i en tota la comunitat, siguin creients o no. Mirant cap al passat mai serà poc el que es faci per demanar perdó i buscar la reparació del mal causat. Cap al futur mai serà prou tot el que es faci per generar una cultura capaç d’evitar que aquestes situacions no només no es repeteixin, sinó que no trobin espais per ser encobertes i perpetuar-se”.

La tardança amb què trigà el Papa en reconèixer l’actitud culposa d’algun bisbe xilè i el fet que vagi ser ell qui promocionà el cardenal australià George Pell (processat per casos de pederàstia) per liderar les finances del Vaticà, li han passat factura, i si bé es reconeix, en general, que és el primer papa que ha agafat la paella pel mànec i ha condemnat clarament aquesta mena d’abusos, cal advertir que no s’ha pogut deslliurar de la crítica després que acceptés humilment “que no vam actuar a temps reconeixent la magnitud i la gravetat del mal que s’estava causant en tantes vides”, tot acceptant de manera implícita que les proves d’aquests abusos sexuals eren sobre la taula del seu despatx (i segurament dels papes anteriors) de feia ja molt de temps.

La corresponsal de “La Vanguardia” al Vaticà, Anna Buj, ha constatat aquestes crítiques i ha dit que són avui nombroses les veus que, si bé reconeixen que el Papa ha declarat la guerra als pederastes, l’acusen però d’haver respost i actuat massa tard. En paraules del vaticanista del diari “La Stampa”, Mario Tosatti, “és el mínim que podia fer després de Xile, d’Irlanda i de Pennsilvània. Però en la meva opinió -diu el periodista- (la condemna) és massa genèrica: (el Papa) fa grans proclames sense anunciar cap fet concret”. I aquesta és la causa que, des de fa temps, el papa Francesc “té una crisi de popularitat per aquest assumpte”.

Així ho veu també la irlandesa Marie Collins, que participava en la comissió per a la protecció de menors, la qual va dimitir el 2017 perquè considerava que el Vaticà no estava fent prou esforços per actuar contra aquest xacra. A causa d’això, fa uns dies ha criticat durament la carta del Sant Pare. “Els comunicats del Vaticà o del Papa -ha afirmat amb contundència- haurien de deixar de dir-nos com són de terribles els abusos i que tots han de pagar per haver-los comès. Cal que, en lloc d’això, ens diguin que s’està fent perquè paguin. És el que volem sentir”.

I és, em sembla, el que el món espera.


%d bloggers like this: