Arxiu d'Autor

Sobre els referèndums i la democràcia representativa

14 Abril 2019

El passat dilluns vaig poder assistir a un seminari sobre “Les consultes populars com a gènere i els referèndums com a espècie” a la Càtedra de Dret Constitucional de la UIB, on es va reflexionar sobre els problemes i els avantatges de la democràcia directa respecte de l’estrictament representativa, una matèria que sempre m’ha interessat i que motivà el meu discurs de resposta al d’ingrés a la Reial Acadèmia de Jurisprudència del doctor Joan Oliver, titular precisament de la càtedra on es va celebrar el seminari.

Ell havia elaborat el seu discurs d’ingrés sobre les “barreres electorals”, aquestes que totes les Exposicions de Motius de les lleis electorals justifiquen dient que s’imposen en benefici d’una major participació i representació ciutadanes per afavorir la governabilitat, però que -sense negar que la justificació tingui una part de veritat- són sovint una excusa legal per deixar fora de l’assemblea partits minoritaris que són incòmodes. De fet, és el que persegueix Albert Rivera quan demana que, per tenir representació al parlament espanyol, s’hagi d’obtenir com a mínim un tres per cent a tot el territori nacional. Així s’aconseguiria deixar sense representació la majoria de partits nacionalistes (no espanyols), com si amb aquesta argúcia el problema dels nacionalismes perifèrics hagués de desaparèixer.

En aquell discurs, sense menystenir la democràcia representativa -que és la que s’ha imposat en els sistemes democràtics vigents-, vaig fer una defensa ferrenya d’una democràcia més participativa, convençut que un alt grau de despolitització -de desinterès dels ciutadans per la política- es deu precisament a la marginació que aquests sofreixen, ja que només se’ls té en compte per demanar-los el vot cada quatre anys.

Basant-me en els principis de la democràcia grega de l’època de Pèricles, força més participativa que l’actual, i pensant en les barreres electorals i altres traves que les lleis vigents imposen per limitar l’exercici d’una participació més directa, vaig manifestar que cada vegada que escolto els arguments que s’exposen per justificar les limitacions de la participació ciutadana -cosa que sempre es fa amb bells eufemismes dient que així s’assegura la governabilitat-, penso que m’estan aixecant la camisa. Sí, tinc la impressió que m’enganyen quan escolto que és perillós –i, per tant, inconvenient- acudir a la consulta directa als ciutadans, per importants que siguin les qüestions a resoldre, afirmant que els referèndums, com les escopetes, els carrega el diable; o quan veig que es dissuadeix la ciutadania de participar i d’intervenir directament afirmant que el poble no té prou coneixements tècnics per a la presa de decisions i es propaga una mena de temor afirmant que, de tenir el poble autoria en les decisions polítiques, seria fàcilment presa de la demagògia.

Atès que no som innocent, reconeixia que en totes aquestes situacions de consulta popular hi pot haver intents de manipular la ciutadania (basta veure molts dels arguments falsos que, sense rubor, van utilitzar els defensors del Brexit), però tot i així creia que els perills són sempre menors que les bondats que tindria una democràcia més directa i participativa que la nostra, de la qual el ciutadà fàcilment abdica en observar que sovint l’impedeix de ser precisament això: ciutadà, perquè té la percepció que ningú no li farà cas, ja que les decisions importants per al país les prenen les cúpules d’uns partits que, emparats en un sistema electoral que els dóna tot el poder, el ciutadà amb prou feines pot fer res més que dipositar el vot dins l’urna. I dic això conscientment, perquè al ciutadà se li ha tret qualsevol facultat per alterar aspectes clau del sistema, i s’ha d’empassar, tant sí com no, les llistes barrades i tancades que han aprovat els dirigents nacionals dels partits, que li impedeixen de votar per candidats que els siguin més propers, o d’escollir entre candidats que es presenten per llistes diferents, o d’optar per candidatures minoritàries, perquè saben que mai aquestes candidatures no accediran als parlaments, ja que les barreres electorals els ho impedeixen.

Val a dir, però, que tant al seminari a què m’he referit com a molts altres fòrums sobre dret constitucional s’han fet crítiques molt ben elaborades contra el meu posicionament, que val la pena de tenir en compte. De fet, moltes han sorgit com a conseqüència del Brexit que, d’alguna manera, ha posat en entredit els beneficis i ha realçat els problemes que comporten els referèndums.

El professor Kenneth Rogoff, politòleg i economista de Harvard, en una intervenció de 2016, afirmà que la democràcia moderna és un sistema basat en un conjunt de “frens i equilibris” que en el referèndum desapareixen. “La idea que qualsevol decisió presa per les regles de la majoria és necessàriament democràtica s’esdevé -diu- una perversió del terme”, perquè el referèndum, contràriament a unes eleccions, no ofereix possibilitat de correcció ni de marxa enrere. La decisió –continua afirmant– acostuma a prendre’s amb una absoluta ignorància sobre les seves conseqüències ulteriors i, en general, per majories molt exigües. I conclou: “Un país no hauria d’adoptar canvis fonamentals i irreversibles basats en una minúscula majoria que preval només durant un breu període d’emoció”.

Per bé que s’ha de tenir en compte aquesta opinió, no crec que l’hàgim d’acceptar de manera radical, com tampoc es pot ser radical en la defensa dels referèndums, sobretot perquè sóc conscient que, en política, no es poden resoldre problemes complexos amb solucions simples (amb un sí o amb un no, per entendre, o amb un “volem quedar a la UE o en volem sortir”, sense matisos).

Basant-se en el referèndum del Brexit, és evident que el leave i el remain no eren simètrics, perquè el primer era irreversible, mentre que el segon admetia força matisos. I el mateix valdria per a un hipotètic referèndum a Catalunya. El “Sí” a la independència és irreversible; el “No” admet, en canvi, moltes possibilitats de modificar l’statu quo vigent.

Potser per això, no crec necessari modificar radicalment la defensa que vaig fer d’una major participació en la vida democràtica i dels referèndums, però és evident que aquests s’han d’ajustar a unes regles de joc que no es poden basar en la simplicitat que defensa Torra: “Qui té un vot més guanya”. No, com diuen molt bé el politòleg Gérard Grünberg, l’historiador Elie Cohen i el filòsof Bernard Manin -tots tres anglosaxons-, quan “es tracta de qüestions decisives per al futur del país, hauria d’introduir-se el principi de majories qualificades, de dos terços o de tres cinquenes parts, de manera que l’elecció s’esdevingui la més legítima i incontestable possible”. Perquè, altrament, es pot obrir una greu fractura en la societat: és el que ja ha passat al Regne Unit i pot succeir a Catalunya.

Anuncis

Del fracàs d’una alternativa a l’esquerra a l’auge dels populismes de dreta

31 Març 2019

Penso sovint en les eleccions generals que s’han programat per al 28 d’abril i, fent una mica de memòria, contemplo una mica sorprès com ha canviat el panorama polític del nostre país. I no és només aquest l’únic que ha experimentat canvis, perquè són molts els Estats -en parlava el passat diumenge- on trobem col·lectius que han optat per a posicionaments ideològics d’extrema dreta amb gran suport ciutadà. Aquest seria el cas de Vox a canostra, amb candidats negacionistes, misògins, masclistes, xenòfobs, partidaris que els ciutadans posseeixin armes sense restriccions i de tants altres plantejaments que, fins ara, ens eren pràcticament desconeguts. Partits que, per a més inri, tenen la virtut de radicalitzar els seus adversaris més propers, com veiem aquí amb el PP i C’s, que avui s’han dretanitzat fins a un punt que, fa uns anys, no era previsible.

2019 presenta, doncs, unes característiques molt diferents de 2015, ja que, per aquells dies, a conseqüència de la gran crisi econòmica que havia afectat el món occidental uns anys abans, havien sorgit arreu d’Europa nous partits que no sols militaven en posicions radicals d’esquerra, sinó que mostraven també una clara voluntat de suplir els partits tradicionals, els quals consideraven incapaços de capgirar la situació i de ser alternativa al fracàs de les polítiques econòmiques i socials que, amb la crisi, d’alguna manera havien col·lapsat.

En un article publicat el 2014, el politòleg i intel·lectual búlgar Ivan Krastev denunciava aquest col·lapse de la democràcia europea -la dels partits tradicionals- pel poc -deia- que aquesta deixava en mans dels ciutadans. “¿Per què -es demanava- els grecs o els portuguesos han d’acudir en massa a les urnes quan sabem perfectament que, arran de les turbulències relacionades amb l’euro, les polítiques del proper govern de torn seran exactament les mateixes que les de l’actual?” “Les eleccions -afegia aleshores- estan perdent la seva capacitat, no ja d’atraure la imaginació popular, sinó també de superar la crisi.”

Aquesta desconfiança en la capacitat de dur a terme polítiques alternatives a les que defensaven els partits tradicionals, va fer que, a grans ciutats, s’omplissin les places amb nodrides manifestacions de protesta contra els partits que formaven part del “sistema”, els quals denunciaven com un model obsolet de democràcia. Recordeu si més no les masses enormes que es congregaren durant molts dies -fins i tot setmanes-, a places i bulevards com Tahrir, Maidan, Taksim, Puerta del Sol o Sintagma, per citar algunes de les més importants.

Sense anar més lluny, d’aquella protesta a Puerta del Sol va néixer bàsicament Podemos, i ho va fer amb una força que semblava tan poderosa com la que avui adjudiquem a Vox. De fet, va néixer amb la voluntat de suplantar el PSOE, un partit que, en opinió de Podemos, formava part de la “casta”, incapaç, doncs, de presentar una vertadera alternativa social i econòmica al Partit Popular.

Què ha succeït, doncs, perquè, pocs anys més tard, tot aquests grans moviments de protesta s’hagin desinflat i, ben al contrari, ens trobem amb el fet que moltes democràcies han d’afrontar embats que ja no venen d’aquell cantó, sinó del contrari, ja que són els partits radicals i xenòfobs de dreta els que avui representen un perill clar per a l’estatus democràtic? La resposta no és fàcil, però més que trobar-la, el que en realitat sorprèn és que aquesta grans moviments de protesta que vam viure fa quatre, cinc o sis anys a tants i tants llocs, hagin fracassat tan ràpidament. Per què?

En un dels darrers assaig en què Zygmunt Bauman dialoga amb Leonidas Donskis (“Maldad líquida, Paidós, 2019), aquest darrer cita precisament Ivan Krastev per denunciar que cap dels grans moviments de protesta ha produït finalment un programa que fos capaç de canviar el món o, si més no, l’economia. Duríssim en les seves afirmacions, ell creu que, en aquest sentit, cap d’aquests moviments ha esdevingut realment un motor potencial de l’activitat revolucionària contra el capitalisme, sinó una més de les conegudes vàlvules d’escapament del mateix sistema. “Les protestes -escriu Krastev- aconseguiren pertorbar l’ statu quopolític, però també contribuïren a fer que les elits legitimessin novament el seu poder, doncs van servir de demostració pràctica de la inexistència d’una alternativa real a aquesta classe dirigent”.

Discurs molt dur, el de Krastev, que Donskis fa seu a consciència, perquè després d’analitzar els grans moviments de protesta a què m’he referit, aquest pensador i filòsof lituà arriba al convenciment que els manifestants han acabat indignats davant la insensibilitat amb la qual els seus representants acaben ignorant els seus problemes, els seus desigs i els seus postulats, així com també a causa de l’evident incapacitat (i pretesa manca de voluntat) dels governants per a fer res que els descarregui de les seves penúries o que intenti, si més no, alleugerir-les, mentre desconeixen alhora -i això és el més greu- cap on s’haurien de dirigir i què s’hauria de fer per resoldre els problemes.

Tenen raó Donskis i Krastev? No ho sé, però esdevé preocupant que aquest desengany de tanta gent indignada acabi per dirigir els seus esforços vers els populismes d’extrema dreta, que han vingut amb voluntat de quedar-se entre nosaltres. I aquests no desaprofitaran l’ocasió, perquè són hàbils per transformar el que és un interès privat en un interès públic, cosa que fan amb una extraordinària capacitat d’explotar al màxim la por de la ciutadania. I de la por es passa ràpidament a l’odi, perquè l’odi i la por són germans bessons.

I si algú em demana: ¿por a què? Doncs la resposta és senzilla: por a qualsevol (o a qualsevol cosa) que personifiqui les nostres pròpies inseguretats i incerteses, excitades cada cop més per un excessiu sensacionalisme en la cobertura informativa en general, plena d’articles d’opinió sectaris i gens contrastats, de notícies falses que estimulen els nostres egoismes, o de teories de la conspiració que, sense fonament, ens predisposen contra tot el que creiem que ens pot perjudicar. Exemples d’això? Doncs n’hi ha molts i variats. Sense pensar-hi gaire podríem citar la por a l’islam i als musulmans, la por als immigrants que ens prendran els llocs de treball, la por als homosexuals (gais i lesbianes) perquè són diferents, la por als ateus esquerranots perquè posen en solfa les nostres creences… etcètera, etcètera.

El camp per a elegir és molt ample, i no dubteu que, de tenir-lo ben sembrat, regat i florit, se n’ocuparan amb diligència els populismes de l’extrema dreta que ens estan assetjant.

Europa: cal barrar el pas a l’extrema dreta

24 Març 2019

Els qui hem vist com molts demòcrates de la generació anterior a la nostra treballaven al si de l’Espanya autocràtica del franquisme per un ideal que, en el futur, apuntava a la unificació europea (penso, sense anar més lluny, en aquella “tertúlia europeista” que, als anys seixanta, reunia a l’Ateneu de Maó personatges tan recordats com el notari Miguel Hernández, el metge Mateu Seguí o el jurista i empresari Guillermo de Olives, entre d’altres), no podem sinó contemplar amb desassossec com, anys després del nostre ingrés de ple dret a la Unió Europea (1985) ja en plena democràcia, sorgeixin des de molts costats un conjunt de forces polítiques que, basant-se en l’ultranacionalisme, el conservadorisme més ranci i, no poques vegades, en “l’odi al qui és diferent”, hagin posat en marxa amb decisió i afany una política l’únic objectiu de la qual és desfer el que, amb tant d’esforç, van constituir els nostres predecessors: la creació, el 1951, de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), a la qual va seguir, el 1957, la signatura del Tractat de Roma pel qual es va constituir la Comunitat Econòmica Europea, que, amb el temps, ha arribat a allotjar al seu si 28 estats, que seran 27 si, com tot sembla indicar, el Regne Unit acaba per sortir-ne.

Recordo nítidament que quan l’any 1973 (època en què alguns estudiants menorquins confeccionàvem la pàgina del diari “Menorca” anomenada “Tribuna Universitaria”, de la qual vaig parlar fa quinze dies), es va realitzar la primera ampliació de la CEE amb l’entrada del Regne Unit, Irlanda i Dinamarca, n’Emili Pons ens comentava il·lusionat com anava creixent aquest club en el qual sabíem que Espanya no podria entrar fins que caigués el règim dictatorial i es transformés en una veritable democràcia. Cap de nosaltres concebia, però, el futur del nostre país sense una transformació en aquest sentit, sense una descentralització administrativa i sense que arribés a ser de ple dret membre del club democràtic més important d’Europa: la CEE.

Tot va acabar arribant, i ara, quan la meva generació està abandonant ja la seva vida laboral activa, quan les grans decisions polítiques i econòmiques ja no cauen sobre les nostres espatlles sinó en les de les generacions que ens han seguit, contemplem amb dolor i amb una immensa tristesa com el somni d’uns Estats Units d’Europa, o alguna cosa que s’hi assembli, no només ha deixat de ser un il·lusió sinó que, ben al contrari, és un objectiu contra el qual alguns han decidit lluitar, un objectiu que està en la diana d’un grup de partits, cada vegada més poderosos, que, al si de la mateixa Europa, però amb el suport de potències antieuropees com ara l’Amèrica de Trump o la Rússia de Putin, han decidit liquidar el que tants esforços va exigir, ignorant que els interessos de Trump i de Putin no són, per descomptat, els nostres interessos.

Sigui com vulgui, el cert és que l’extrema dreta es prepara per assaltar a través de les urnes el Parlament Europeu en les eleccions previstes per al mes de maig, i ho fa amb bones sensacions, si ens atenim a l’avanç que ha experimentat aquests darrers anys a gran part dels països de la Unió Europea (UE).

Les raons d’aquest auge són diverses, però entre les principals no podem menysprear els deu anys de sacsejada econòmica i financera, la crisi de les persones refugiades, el descrèdit de la classe política tradicional, afí al capital i tacada per la corrupció, el fracàs de la esquerra i la desconfiança en unes institucions europees còmplices de les polítiques d’austeritat que han torpedinat l’estat del benestar, sobretot als països del sud d’Europa. Una tempesta perfecta de la qual s’aprofiten també ara forces externes a la UE.

Avui dia, els partits ultres són presents en 21 parlaments de països comunitaris, són socis de govern a Àustria, Itàlia, Finlàndia, Eslovàquia, Letònia i Bulgària, mentre que a Dinamarca ofereixen suport puntual parlamentari a l’executiu. A Hongria, la República Txeca i Polònia, governen forces de dreta tradicionals, però que han assumit el discurs de la dreta més radical. Mai abans forces polítiques nacionalistes, xenòfobes i populistes havien arribat tan lluny al continent, si exceptuem els convulsos anys trenta del segle passat.

En la carrera cap a les eleccions europees, els partits d’extrema dreta compten amb l’ajuda de Steve Bannon, que va contribuir com a cap executiu de campanya a la sorprenent victòria de Trump a les eleccions del 2016. I no només això, ja que són molts els articles que he pogut llegir a la premsa sobre aquest fet que estan d’acord a dir que Bannon també va ajudar, segons tots els indicis, al fet que s’imposés de manera inesperada el ‘brexit’ al Regne Unit, en aquesta ocasió com a vicepresident que era de la polèmica companyia Cambridge Analytica (CA), una consultora, fundada al 2013, pel multimilionari ultraconservador nord-americà Robert Mercer -un dels grans donants de la campanya de Trump- i la canadenca Aggregate IQ, que van revolucionar amb notori èxit la forma d’escometre les campanyes electorals, tot i que amb males arts.

És cert que no tots els partits ultranacionalistes europeus veuen amb bons ulls la intromissió d’un estranger vingut d’un altre continent en els seus plans polítics, com és el cas d’Alternativa per a Alemanya (AFD), però Bannon ha sabut sumar al projecte figures destacades del corrent ultradretà europeu, com la francesa Marine Le Pen, el primer ministre hongarès, Viktor Orban, o el viceprimer ministre i ministre de l’Interior italià Matteo Salvini, “l’hereu de Trump a Europa”, segons l’ha definit el propi Bannon, que, per cert, considera Angela Merkel -sens dubte la política que, al meu entendre, més ha fet a Europa per la democràcia i per la seva unitat- com “la pitjor figura política del segle XXI”.

Crec que està fora de dubte que l’extrema dreta, revitalitzada per la victòria de Trump, es prepara per donar el cop a les eleccions al Parlament Europeu (23-26 de maig), i ho fa amb propostes terribles, que fàcilment compren ciutadans desencantats per com al seu país i a Europa s’ha gestionat la crisi que es va iniciar el 2008. Potser per això notícies falses com “ens estan prenent la feina” o “aquí no hi cabem tots” tenen un efecte demolidor, perquè blanquegen el discurs de l’odi. I això facilita que els nous nacionalismes construeixin el seu missatge amb la defensa de pàtries homogènies i pures i amb atacs a  la llibertat i a l’universalisme.

Però el més subtil del cas és que aquests polítics no sembla que busquin instaurar estats totalitaris, com feia el feixisme o el nazisme del segle XX. Ells pretenen tan sols guanyar les eleccions i imposar les seves tesis des d’una aparença democràtica, però sense oposició. Com passa a Rússia, a Hongria i a Turquia, on ser dissident és garantia de presó o d’exili. Vladimir Putin no és innocent en el que està passant, és una de les mans que es mou hàbilment entre bambolines. L’altra que també es mou és, pel que sembla, la de Steve Bannon, l’ex assessor de Donad Trump.

 

L’informe de “Cristianisme i Justícia” sobre el judici del Procés

17 Març 2019

M’escriu un lector fidel per dir-me que l’article publicat el passat 24 de febrer on defenso que, contràriament al que avui s’afirma des del costat de l’independentisme català, “la democràcia no és superior a la llei”, el va deixar una mica incòmode, no tant per l’argument central que plantejava -amb el qual diu que està d’acord-, sinó perquè, en el cas concret del “Judici del Procés” creu que estem davant un procediment on potser es confon una “infracció Constitucional” amb una “infracció Penal”.  I de passada m’envia una reflexió elaborada per un grup de juristes de “Cristianisme i Justícia” (27.02.2019) on es fan una sèrie de consideracions sobre aquest punt.

Després de dir-li que, normalment, em sento molt proper a tot el que fan els membres de “Cristianisme i Justícia” (segueixo els seus treballs, als quals estic subscrit), li confirmo que, de la lectura d’aquest text, dedueixo que les crítiques que fan al que està succeint no mostren cap mena de disconformitat amb el principi que jo defenso, que és el següent: no es pot exercir una vertadera democràcia sense el respecte a la llei (a una llei, esclar, que hagi estat elaborada democràticament), ja que sense el respecte a la llei, la democràcia es converteix immediatament en una “dictadura de les majories” sobre les minories.

L’informe en qüestió reconeix, en efecte, que “políticament, hi ha qui considera que el principi democràtic passa per davant [de la llei]”i justifica, per tant, el que han fet els polítics processats. Però diu tanmateix que “fins i tot els que així pensen, ens sembla que haurien d’admetre que [a Catalunya] la vulneració constitucional s’ha produït.” I reconèixer aquest fet -que el Govern de Catalunya, amb Puigdemont al capdavant, va conculcar el marc constitucional i estatutari i, doncs, va conculcar la llei- s’esdevé una premissa indispensable per analitzar el que està succeint i les decisions judicials que, respecte dels polítics processats, s’han pres. Decisions, tanmateix, que hem de valorar i respecte de les quals podem discrepar. El que no podem acceptar, però, són algunes de les afirmacions que s’han fet -i se segueixen fent- des de sectors independentistes, en el sentit que els polítics processats “no han fet res punible” i que, per tant, qualsevol procediment al què se’ls sotmeti és injust.

Fixat, doncs, aquest marc factual, podem discutir molts aspectes del procés, com bé fa l’informe de “Cristianisme i Justícia”. Podem, en efecte, fer una crítica d’aquesta dinàmica de judicialització de la política tot respectant i reconeixent la importància dels òrgans jurisdiccionals, claus perquè la democràcia funcioni. Podem no està d’acord -i no sé fins a quin punt això pot esdevenir, a la llarga, un defecte procedimental- que hagi estat el Tribunal Suprem l’òrgan que ha assumit la instrucció i la vista del procediment, prescindint del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -que semblava l’òrgan natural-, com també que alguns dels processats no siguin jutjats ni per l’un ni per l’altre, sinó per l’Audiència Nacional. Podem també discrepar -jo ho he fet des del primer dia- de la decisió presa per l’instructor i confirmada per la Sala d’Apel·lacions i, en definitiva, pel Tribunal Suprem, de mantenir els encausats en presó preventiva, una pena que la llei (article 502.2 Llei d’Enjudiciament Criminal) estableix  que “només s’ha d’adoptar quan objectivament sigui necessària (…) i no hi hagi altres mesures menys carregoses per al dret a la llibertat per mitjà de les quals es puguin assolir les mateixes finalitats que amb la presó provisional”. I podem igualment creure, com s’afirma a l’informe, que no tota infracció constitucional ha de ser, necessàriament i al seu torn, una infracció penal, però d’aquí no podem deduir que el Ministeri Fiscal i l’instructor hagin de prescindir del Dret penal, ja que, precisament, s’acusa el processats d’haver comès presumptament delictes reconeguts al codi: concretament els de rebel·lió, de sedició, de malversació i de desobediència, tots degudament tipificats.

Respecte d’aquests delictes, nosaltres, esclar, podem tenir una opinió formada, i fins podem pensar que els processats no han dut a terme actuacions que s’ajustin a les circumstàncies que aquests tipus penals exigeixen per a considerar-se com a tals, però no hi ha dubte que d’altres persones -com podem veure per les acusacions i pels testimonis que s’estan produint en seu judicial- sí creuen que els polítics acusats són responsables d’accions que responen a algunes o a totes les característiques que el Codi penal fixa per a als esmentats delictes, i és evident que, davant aquestes greus acusacions, en un Estat de dret correspon als tribunals dirimir el cas, i nosaltres hem d’assumir i pressuposar que els jutges que en formen part tenen -com diu l’informe- “la capacitat d’exercir la seva funció sense forçar la interpretació de les lleis fins desvirtuar-ne la seva essència per tal que coincideixi amb els seus apriorismes ideològics” (apriorismes que, d’altra banda, no coneixem ni tenim per què conèixer). I això significa que -també ho diu l’informe- “han de servir amb objectivitat l’interès general amb subjecció estricta a la llei i al Dret [cosa quehan de fer amb]totes les garanties de neutralitat política.

Tenim, doncs, que no es podrà condemnar els processats per rebel·lió si no queda provatque van provocar un aixecament violent; que hauran comès sedició si no van provocar fets tumultuosos que impediren l’aplicació de la llei; que hauran comès malversació si no es prova que van emprar fons públics per a objectius contraris a la llei, i que han comès desobediència si no es demostra que van incomplir a consciència les decisions judicials i del Tribunal Constitucional que prohibien el referèndum. I a mi em sembla evident que, de les quatre acusacions, aquesta darrera és la que menys dificultat té per a ser provada ja que sembla evident que el Govern desobeí algunes importants resolucions dels jutges i del Tribunal Constitucional.

Jo espero i confio -com esperen i confien els redactors de l’informe de “Cristianisme i Justícia”- que “a la vista de les proves practicades durant el judici oral, el Tribunal dictarà una sentència fonamentada en els fets provats i el Dret vigent en el moment que es van produir.” Si no esperéssim això de bona fe, els qui creiem en l’Estat de Dret i en la democràcia com a sistema polític, no ens podríem considerar ciutadans ni demòcrates, ja que hauríem perdut tota esperança. Per més que això no ens ha d’impedir -també de bona fe- d’analitzar amb deteniment tot l’iterd’aquest procés que, si tenim temps i ganes, podem seguir en directe per televisió, cosa que ofereix una garantia molt gran de transparència, com també la possibilitat real de poder lloar o criticar la sentència un cop s’hagi produït, sentència que s’haurà de fonamentar en les “proves” i no en els “relats”. I ara per ara, a pesar de les duríssimes declaracions de Nieto, de Millo, de De los Cobos, de Del Toro, de Trapote i d’altres, totes farcides d’adjectius contundents i incriminatoris, tinc la impressió que, pel que fa a les acusacions de rebel·lió, de sedició i de malversació, són més rics els relats que les proves. Tot i així, haurem d’esperar.

Davant la mort de Bosco Marquès i de Tomàs Vidal

10 Març 2019

Setmana dura, la passada, i no ho dic pel que està succeint a la gran sala de vistes del Tribunal Suprem, sinó perquè dues persones que apreciava i amb les quals m’unia una relació d’afecte i una admiració de molts anys, ens han deixat. Dues persones a les quals la nostra illa de Menorca els deu molt perquè han estat bones, intel·ligents, compromeses amb el país i fidels als seus principis. Els meus lectors menorquins saben a qui em refereixo: al periodista Joan Bosco Marquès i al geògraf i professor Tomàs Vidal Bendito.

L’amistat amb en Bosco prové dels anys universitaris quan, a Barcelona, amb un grup d’amics, ens reuníem setmanalment en un bar del carrer Aribau, per confeccionar una pàgina del diari “Menorca”, que el director ens havia cedit perquè l’omplíssim amb les nostres reflexions i on aboquéssim les nostres inquietuds intel·lectuals. Aquella pàgina es va dir “Tribuna Universitària” i va sortir durant uns anys regularment al diari. Bosco Marquès era l’únic de tots nosaltres que era periodista de professió i l’home que més bé coneixia la manera de coordinar i confeccionar aquella pàgina que segurament emplenàvem amb més il·lusió que encert, però que tant va aportar a les nostres vides. Érem molts que hi col·laboràvem, però els més assidus vam ser  Mateu Seguí Puntas, Enric Taltavull, José Luís Leal, Emili Pons i jo mateix. Suposo que em deixo algú d’aquella primera època, cosa que lamento, però em sembla que aquests érem els més vam participar en aquella tasca col·lectiva que ens va servir per iniciar-nos en el periodisme i en la funció d’opinants sobre la realitat del país.

Malauradament, ja són tres els companys que ens han deixat. En Mateu, el primer, després en Leal i ara en Bosco. De tota manera, potser el més bonic és que tots, sense excepció, hem seguit compromesos amb la tasca d’escriure i hi seguim encara, gairebé cinquanta anys més tard, tot enviant als diaris les nostres reflexions.

La relació amb en Bosco la vaig reprendre quan, després d’haver treballat durant anys al diari “La Mañana” de Lleida i al “Diario de Mallorca”, va aterrar a la nostra illa per dirigir el diari “Menorca”, aquest en el qual nosaltres enviàvem aquelles cròniques barcelonines per publicar a “Tribuna Universitària”. Durant tots els anys en què va estar al front del diari, la relació director-col·laborador va ser fluïda i amable. Sempre comprensiva i generosa. Mai va tenir una paraula crítica fora de lloc i va saber aguantar amb discreció i fermesa els atacs que, des de flancs diferents, rebia de les persones i dels poders fàctics que es mostraven disconformes amb la seva voluntat de mantenir el diari obert a totes les opinions, sempre que fossin consistents i alhora respectuoses amb les dels adversaris.

Si algun cop pensava que el text que jo li havia enviat podia provocar algun problema al diari o fins i tot a mi mateix, agafava el telèfon i em deia el que trobava convenient. De manera sincera i discreta. Sempre amable i respectuosa, tot procurant que fos jo mateix que acabés per prendre la decisió final de publicar o de no publicar el meu article.

Contrari al periodisme estel·lar o groc, avui tan en voga en una part considerable de la premsa, Bosco sempre va creure en un diari discret i veraç, que defugís la demagògia i perseguís la recerca de la veritat i una vera i respectuosa confrontació de les idees.

Fora del diari no el vèiem mai. Era un home que esquivava els focus mediàtics, que no buscava la publicitat i que mai no va intentar ser notícia, tot i que la cercava perquè aquesta era la seva obligació com a periodista.

La meva relació amb Tomàs Vidal va ser diferent de la que vaig mantenir amb en Bosco. Uns anys més gran que jo, abans de conèixer-lo com a persona el vaig conèixer pels seus treballs d’investigació. El primer i més remarcable per a mi va ser aquell magnífic estudi publicat a la “Revista de Menorca” l’any 1969,Evolució de la agricultura y de la propiedad rural en la isla de Menorca, que tant em va servir per elaborar la que va ser la meva tesi de llicenciatura en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, un treball que va acabar guanyant el premi Ateneu de Maó 1973 i constituí la meva primera publicació en forma de llibre l’any 1976.

Tomàs Vidal ha estat un gran investigador i suposo que un bon professor, encara que jo no l’he conegut en aquesta fase. I per damunt de tot, un bon amic, que vaig començar a conèixer personalment quan el Consell de Menorca decidí crear l’Institut Menorquí d’Estudis, institució de la qual ell va ser el primer president del Consell Científic i que, amb ell i molts altres intel·lectuals menorquins, vaig contribuir a crear treballant fonamentalment en la confecció dels seus estatuts.

La nostra relació personal es va incrementar quan, uns anys més tard, residint tots dos a Barcelona, vam ser designats membres del Consell Científic de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Ell hi acudia en representació de l’IME i jo en nom de l’Ateneu de Maó. Coincidíem, doncs, cada mes en una reunió a Palma, en una institució del Consell que presidia aleshores el jurista Miquel Massot, amb qui vam fer una bona amistat. En Tomàs i jo érem, doncs, les veus menorquines dins aquella institució i allò ens apropà i fou l’inici d’una relació d’amistat que ha seguit amb els anys.

Aquesta darrera setmana de febrer ha estat, doncs, trista per a tots els qui estimàvem aquestes dues persones amb les quals ens unia un sentiment de fraternitat i una estimació sincera, tant pel que eren com a persones com pel que han fet en una vida plena d’encerts i de dedicació als altres. En Bosco en el camp del periodisme; en Tomàs, com un intel·lectual compromès amb la investigació i la docència.

Els enyorarem, però el seu record no s’esborrarà de les nostres vides. Donant una forta abraçada a les seves vídues, na Bel i na Rita, el meu desig que descansin en pau.

Un futur electoral ple d’incògnites

3 Març 2019

La dissolució del Parlament espanyol i la convocatòria d’eleccions generals per al 28 d’abril obre per a Espanya una etapa de gran tensió dialèctica i de confuses expectatives. No sols per la importància d’aquestes, sinó perquè unes setmanes després vindran les eleccions europees i les d’Ajuntaments i d’algunes comunitats autònomes, la qual cosa vol dir que tot el panorama polític espanyol quedarà sacsejat i, molt probablement, amb notables modificacions al si de les principals institucions polítiques i administratives del país. I si a tot això hi afegim que aquest tsunami electoral coincidirà amb el judici que s’està duent a la seu del Tribunal Suprem dels polítics catalans imputats amb gravíssims delictes, haurem de concloure que la primavera serà ben segur una època de grans trasbalsos.

El panorama, doncs, no és fàcil d’afrontar perquè els elements que hi juguen poden provocar moltes sorpreses. Més encara si tenim en compte la volatilitat del vot que mostren les enquestes que s’estan publicant i la novetat que implica el fet que, per primer cop, els que han estat tradicionalment els dos grans partits del sistema no ofereixen la garantia absoluta de poder mantenir una forquilla de diputats que sigui suficient per augurar-los la possibilitat de governar sense problemes. Bàsicament, perquè tenim la incògnita de quina serà l’acollida que l’electorat espanyol donarà a Vox, aquest nou partit que està posant de manifest que un important sector del PP era d’extrema dreta, cosa que havia intentat camuflar fins avui, però que ara s’està manifestant sense complexes (penseu en Abascal, Campos, Camps, Vidal Quadras i tants altres han estat membres fins fa poc del partit d’Aznar), i perquè no sabem tampoc com acabarà evolucionant aquest judici que, per primera vegada a la història judicial espanyola, s’ofereix en directe per televisió, i que la gent contempla -o pot contemplar- amb la mateixa passió que segueix un partit de futbol, alegrant-se i ovacionant els èxit dels fiscals quan posen en una situació difícil els acusats o bé quan aquests desequilibren l’actuació dels fiscals tot qüestionant que estiguin sofrint un judici penal i afirmen que estan patint una clara i rotunda persecució política.

Davant aquest panorama es fa, doncs, molt difícil dir què passarà, encara que no és impossible observar alguns comportaments que, com a mínim, ens demostren el tarannà dels que, en el camp polític, seran els principals protagonistes a Espanya durant les properes setmanes.

Començant per Vox he de dir que és aquest el grup que menys incògnites presenta pel que fa als seus dirigents. Producte del corrent que està avançant per Europa i els Estats Units de manera preocupant pels qui no compartim cap dels seus criteris polítics, els seus objectius de denúncia es fixen bàsicament en tres assumptes que li donen bons dividends electorals: la xenofòbia contra els immigrants, el replegament ultranacionalista (que a Espanya es disfressa amb l’antinacionalisme català i basc), el proteccionisme contrari a la Unió Europea (UE) i la desqualificació frontal de la “classe política” convencional acusada de parasitisme i corrupció.

L’extrema dreta és molt hàbil en la denúncia, però les seves propostes són absolutament demagògiques i, d’aplicar-se, tindrien conseqüències funestes per als països europeus i per als immigrants extracomunitaris. Més encara, el seu horitzó cultural és incompatible amb els valors europeus, serà un llast per a l’Estat del benestar i augmentarà la delinqüència i el terrorisme.

El problema més gran que presenta, però, l’auge de l’extrema dreta és que ha arrossegat vers aquest seu cantó als dos altres partits que té propers: el PP de Pablo Casado i C’s d’Albert Rivera, que després del pacte andalús i de la manifestació de Colón (que tingué molt menys èxit del que pensaven i desitjaven els seus dirigents), es troben francament descol·locats.

Pel que fa al PP, perquè el canvi de presidència de Rajoy a Casado ha posat les regnes del partit en un personatge pirandel·lià (ho dic per aquella recordada obre de teatre “Sis personatges en cerca d’autor”) el qual està convençut que Espanya només és ella mateixa quan la governa el PP; perquè qualsevol alternativa equival a posar-la en mans d’okupes. I que, per això mateix, quan no li queda altre remei que lluitar des de l’oposició, doncs no té cap altre objectiu que d’enderrocar com més aviat millor l’okupa de torn; i per aconseguir-ho, qualsevol mitjà li és vàlid, ja que es tracta de “salvar Espanya”.

Li ho vaig retreure no fa gaire en un dels meus escrits, però aquesta setmana era el diari El Paísque ho deia amb contundència. Després d’advertir que “la mentira no puede ser un mecanismo electoral normalizado”, deia l’editorial que, com a èmul espanyol de Trump, “el caso más inquietante es el de Pablo Casado, porque el líder de uno de los partidos más importantes del país no debería dejarse tentar por la falsedad como una herramienta esencial de su discurso político. No se trata de que aparezca en su campaña como un recurso dialéctico desafortunado y esporádico, sino de que se convierta en un mecanismo alarmantemente normalizado”.

Tenim després Albert Rivera, el líder de C’s, l’home potser més versàtil del panorama polític espanyol, que, en un esforç lloable, intentà de formar un govern amb el PSOE després de les eleccions de 2015 per foragitar del govern el PP de Mariano Rajoy, però que, apujat al pedestal de l’antinacionalisme (a partir del nacionalisme espanyol més exacerbat), no sols és el posseïdor d’un llenguatge mordaç i feridor contra els seus adversaris després de llençar-se sense paracaigudes a mans de la demagògia dretana i més ultraliberal, sinó que ell mateix s’ha tancat una via que potser serà possible -i ves a saber si l’única possible per a no posar el govern espanyol a mans dels extrems- després de les eleccions del 28 d’abril, que és la de configurar un pacte PSOE-C’s, després que ha renunciat a arribar a cap mena d’acord amb el PSOE i amb Pedro Sánchez, com feu Artur Mas el 2006.

De fet, sembla que aquesta mena de pactes estan de moda. El va subscriure ja Moreno Bonilla abans de les eleccions andaluses (cosa que l’ha posat a mans de Vox) i ara l’ha subscrit Casado, fent que, si hagués de governar la dreta, segurament això només serà possible si se sotmet als criteris de Vox. No seria, doncs, banal, recordar que, quan Artur Mas va signar aquell acord notarial contra el PP, qui era aleshores cap de la formació conservadora, Josep Piqué, replicà el president Mas dient que allò que acabava de fer era “una patochada”.

Tot això situa, doncs, Pedro Sánchez i el PSOE en el centre del panorama polític, amb una dreta furibunda en un costat, i amb un Podemos força crític, encara que més obert al diàleg  que cap altre partit. Sánchez és, doncs, avui, un home sol davant el perill que l’està assetjant per tots els costats, a pesar de ser l’únic que, juntament amb Podemos, ha intentat afrontar, ni que sigui mínimament i sense èxit, el greu problema polític que té Espanya amb la dissensió catalana. És, a més, un dels pocs que, al seu discurs, no vessa odi contra l’adversari, ni ens amenaça amb l’arribada dels quatre genets de l’Apocalipsi si no votem l’extrema dreta d’aquest país o bé si pensem que no està del tot clar que, a pesar d’haver comès errors greus -alguns molt greus-, no és tan evident -i confio que el temps i el macrojudici ens ho acabi demostrant- que els polítics catalans han comès indefectiblement els delictes de rebel·lió i de sedició i mereixin que el govern d’Espanya, amb el suport del Senat, apliqui novament l’article 155 de la Constitució i esborri l’autonomia catalana de la faç de la terra.

És la democràcia superior a la llei?

24 febrer 2019

Nota prèvia

Preveient que tindria una setmana complicada, vaig escriure l’article que segueix el passat dimarts, desconeixent per tant que la tesi que jo defenso és la mateixa que el rei Felip VI va sustentar al discurs que, l’endemà dimecres, va fer al Congrés Mundial del Dret. He pensat, tanmateix, que el fet d’haver discrepat sovint de l’actuació del monarca no havia de ser cap obstacle per mantenir la meva tesi en aquest cas perquè, si jo ara retirés aquest article, seria del tot incoherent amb mi mateix i esdevindria un hipòcrita. El mantinc, per tant, ja que, en un moment de tanta confusió com l’actual, és, penso, indispensable forjar una defensa clara de l’Estat de dret, únic que garanteix la democràcia com a sistema polític.

***

Una d’aquestes afirmacions molt esteses, de la qual sembla que n’hagi fet una màxima l’independentisme català -de fet Torra i els seus la repeteixen gairebé a diari-, és aquella d’acord amb la qual tot el que ells -els independentistes- han fet aquests darrers temps, ho han fet per complir amb el “mandat democràtic” que han rebut del poble.

Aquesta afirmació se sustenta, com podem veure, en un axioma avui molt evocat, però que és rotundament fals. Em refereixo al que proclama que “la democràcia està per damunt de la llei”, axioma que fa concloure als qui el defensen que si ells, com a polítics, han actuat d’acord amb el mandat que han rebut dels seus electors, qualsevol que hagi estat el seu comportament, aquest s’ha de considerar legítim, tot oblidant que el principi fonamental que regeix als sistemes democràtics és, precisament, “el respecte a la llei”.

Si l’afirmació que critico -“la democràcia està per damunt de la llei”- fos certa i indiscutible, com creuen els seus defensors, hauríem de concloure que quan la majoria d’un Parlament -com va succeir al de Catalunya- decideix fer un acte “contra legem” o “praeter legem” (per exemple, un referèndum d’autodeterminació), no cal que es respectin els principis constitucionals ni tampoc les lleis vigents que limiten o prohibeixen aquesta mena d’accions, perquè “per mandat democràtic” les poden dur a terme.

Però no hi ha dubte que el sil·logisme és erroni, i ho és perquè la premissa major -la que predica que la democràcia és superior a la llei- és radicalment falsa. Com ho seria també una de contrària que afirmés que “la llei pot prescindir del principi democràtic” (que és el que defensen les dictadures). Ja que la relació entre “democràcia” i “llei” és tan essencial com complexa i respon a una sèrie de premisses que s’han de respectar.

La democràcia és, en efecte, un sistema polític que parteix de la base que la sobirania radica en el poble, és a dir en els ciutadans, els quals, seguint unes normes de convivència a les què s’ha arribat per consens, s’han donat un marc legal -això que designem com el “bloc constitucional”- que regula com es prenen les decisions i qui les ha de prendre.

En els sistemes democràtics -tots ho hauríem de saber- els poders de l’Estat estan distribuïts d’acord amb aquests principis constitucionals, que atorguen competències diverses: al legislatiu (o als legislatius, quan es tracta d’Estats descentralitzats com el nostre), la Constitució els encarrega l’elaboració de les lleis sempre dins el marc competencial establert, de manera que el Parlament estatal no pot envair les competències dels parlaments autonòmics i aquests tampoc poden envair les competències del parlament de l’Estat. A l’Executiu (o als executius), els encarrega la potestat d’executar les lleis i de governar el país, cosa que també han de fer en el marc de les seves competències, de manera que el Govern de l’Estat no pot immiscir-se en les competències dels executius autonòmics, com tampoc aquests poden envair competències del Govern de l’Estat. I al Poder judicial li encarrega la facultat de vetllar pel compliment de les lleis i, per tant, de jutjar els comportaments dels ciutadans -també dels governs-, cosa que farà -com la resta de poders de l’Estat- en el marc de les seves competències, perquè cap poder no és omnímode i tots estan subjectes a l’imperi de la llei.

La llei és, doncs, el lloc de trobada de la voluntat dels ciutadans exercida democràticament. D’ací que tots -poders públics i ciutadans- l’hàgim de respectar. Ara bé, tots sabem que les lleis no són monolítiques ni inamovibles. Per tant, es poden modificar i fins i tot derogar. Però tant l’elaboració, com la modificació, com la derogació de les lleis s’haurà de fer pels òrgans als quals aquesta potestat de legislar està atribuïda i de la manera com el marc constitucional estableix.

Tot el sistema democràtic és, doncs, un joc d’equilibris gràcies als quals la convivència és possible, perquè en un sistema vertaderament democràtic ningú no pot imposar els seus criteris de manera arbitrària. I això significa que les decisions -aquestes que correspon prendre democràticament als ciutadans- s’han d’exercitar amb un ple sotmetiment a la llei i, per tant, per mitjà dels òrgans adients i en el marc de les competències que aquests tinguin assignades.

Tenim, doncs, que els ciutadans d’un municipi no poden decidir sobre competències assignades al Consell Insular, a la Comunitat autònoma o bé a l’Estat; com tampoc les Corts Generals d’Espanya poden decidir sobre competències de la Comunitat autònoma, del Consell Insular o del municipi, ja que la llei (aquesta que regula què es pot fer i qui ho pot fer) s’ha de respectar per tothom.

D’ací que sigui pervers afirmar que “la democràcia és superior a la llei” si, afirmant-ho, el que volem és proclamar que la democràcia permet a la majoria d’una institució (per exemple d’un parlament) decidir qualsevol cosa, prescindint de si la llei atorga o no a aquesta institució la competència per fer-ho. I això perquè el respecte a les competències és fonamental per a l’exercici d’una democràcia.

Tindrem, doncs, que -deixeu-me que posi un exemple- si un dia el Consell de Menorca decidís per majoria absoluta que no vol que la nostra illa pertanyi a la Comunitat autònoma de les Illes Balears, no pel fet d’haver-ho decidit democràticament tindria el dret de decidir-ho, perquè aquesta resolució, per democràtica que fos, seria contrària a la llei, ja que ni la Constitució, ni l’Estatut ni cap altre norma legal atorguen als menorquins la competència per separar-nos de la Comunitat autònoma i per constituir-ne una de pròpia. En definitiva, perquè ho impedeix el “bloc constitucional” i no ens és lícit carregar-nos la llei emparant-nos en un hipotètic “mandat democràtic”, o el que és el mateix, perquè ho volen i ens ho demanen els nostres electors..

En aquest supòsit hipotètic, el que hauríem de fer els menorquins partidaris de la separació de la Comunitat autònoma seria armar-nos de paciència, i treballar pedagògicament -i pacíficament- per convèncer els parlamentaris espanyols que això que defensem és bo per al país, perquè atenent-nos al “principi de legalitat” és a ells i no a nosaltres,  que els correspondria prendre aquesta decisió sense violar el sistema que, “democràticament”, ens hem donat. I és possible que si perseveréssim en la idea i aquesta arribés a ser molt majoritària -que és el que havien d’haver fet els independentistes catalans defensant la seva-, el més provable és que, més prest o més tard, aconseguíssim trobar una sortida al problema polític que això representa. Com la van trobar els quebequesos, con la van trobar els escocesos, després de negociar llargament i durament amb els governs del Canadà i del Regne Unit.

 

Sobre traïcions i fellonies

17 febrer 2019

Si el segon manament de la Llei de Déu ens empeny a no prendre el seu nom en va, penso que algun dels principis fonamentals que regeixen la vida política ens hauria també d’obligar a dir la veritat i a ser escrupolosos amb el sentit de les paraules. I més, quan aquestes es fan servir per qualificar (millor encara, per desqualificar) les persones faltant estrepitosament a la veritat.

Certament, res no ens obliga a donar per bona la política de diàleg o d’acostament al problema català que ha intentat infructuosament dur a terme el president Sánchez; res no ens exigeix ​​a creure que la proposta feta pel Govern de Catalunya de designar un mediador o relator per moderar el diàleg que finalment s’ha trencat fos una bona idea; res no ens imposa haver d’acceptar que l’autodeterminació que reclamen els independentistes catalans sigui l’únic camí que, tant sí com no, el país hagi de dur a terme, però tot aquest joc de discrepàncies que qualsevol ciutadà espanyol pot molt legítimament tenir, no permet expressar, repetir i difondre sense rubor qualificatius al president del Govern espanyol com els que, diàriament, li està dirigint Pablo Casado, acusant-lo sense tallar-se un pèl d’haver comès “alta traïció”, de ser “còmplice d’un cop d’Estat”, de ser un president “traïdor”, de ser un president “il·legítim”, de ser un “ocupa de la Moncloa” i força coses més, ja que alguns d’aquests qualificatius són de pèssim gust i altres, els més, es refereixen a actuacions tipificades penalment, que comporten llargs anys de presó per a qui és condemnat per haver-les comès.

Però no només és menyspreable haver d’aguantar aquestes acusacions falses, sinó també la divulgació de mentides contrastades (això que avui es qualifica com a “fake news”, marginant incomprensiblement al nostre idioma), com algunes de les proclames del manifest llegit per periodistes en la concentració de diumenge passat a Madrid, en què, per fer bullir l’olla encara més, es formularen afirmacions tan greus, tan estrambòtiques i tan falses com la “traïció perpetrada pel Govern d’Espanya a Catalunya”, com la ” humiliació [soferta per] l’Estat, sense precedents en la nostra vida democràtica “, com l’haver donat el Govern del president Sánchez “una punyalada per l’esquena a la llei i a la justícia acceptant els termes i exigències imposats pel president de la Generalitat” , com haver “cedit al xantatge d’aquells que volen destruir la convivència ciutadana al nostre país i haver renunciat a defensar la dignitat dels espanyols, amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder”, com “haver rebut [el president Sánchez] amb llaços grocs al president de la Generalitat a la Moncloa”, com “haver acceptat les 21 exigències del secessionisme”, com “haver renunciat a complir amb l’obligació de guardar i fer guardar la Constitució”, etcètera, etcètera.

Tot aquest joc d’afirmacions falses, fetes amb una indubtable pretensió política de menysprear l’adversari i aconseguir retornar al poder que, pel seu mal govern, van perdre, no constitueixen sinó un bast i inacceptable recurs a la difamació i, el que és encara més greu, l’ús d’una arma amb la qual es busca envilir el país, augmentar l’odi entre persones i territoris, pervertir la llibertat de pensament i d’acció i erradicar l’arrelament del pluralisme. Com molt bé ha dit el professor Fernando Vallespín, “una política que se llena de traidores, considerados como tales por huestes indignadas que se arrogan la representación de supuestas verdades, es síntoma seguro de que hay algo en ella que ya no funciona.”

D’altra banda, ¿pot aquesta dreta que actua ferotgement i sense complexos, aquesta que, després de dir traïdor i mentider a Pedro Sánchez, crida els espanyols al carrer, adverteix que no descarta res, afirma que l’agenda catalana és la agenda d’ETA, insisteix en l’aplicació del 155, qualifica de delinqüents els que estan presos sense haver estat condemnats, i pugna contra un possible dret de gràcia, que no és sinó una possibilitat recollida a la Constitució (articles 62.i, 87.3 i 102.3), pot -dic, aquesta dreta treure Espanya a la superfície, suposant que, com ella afirma, el nostre país estigui sotsobrant?.

Molt em temo que Pablo Casado, aquest aprenent de bruixot (potser hauria de dir aprenent d’Aznar), que l’únic que cerca és de fer pujar la temperatura política del país, com si Espanya fos avui una espècie d’olla a pressió, corre el risc d’ensopegar en el seu fatigós camí i pot acabar sent devorat pel seu adversari més temible, que no és, per descomptat, el PSOE, sinó VOX, fent bo l’axioma segons el qual la revolució (suposant que això de Casado sigui una revolució, que és suposar molt) acaba devorant els seus fills.

Ho dic perquè tinc la impressió que, a la manifestació de Madrid del passat diumenge, Pablo Casado i també Albert Ribera no van sinó treballar en favor de VOX, ja que aquest partit, sense cap representació parlamentària, va aconseguir situar-se al mateix nivell que Partit Popular i Ciutadans. Més encara, si bé és cert que van ser els líders de Ciutadans i del PP els convocants, l’esmentada concentració portava sens dubte el segell de Vox. Com ha dit encertadament Enric Juliana, “estava escrit: Pablo Casado i Albert Rivera van treballar per a Santiago Abascal”.

Però no tota la meva crítica serà per a Pablo Casado i Albert Rivera, ja que, sent com som (crec que sempre ho he estat) catalanista sense militar en el nacionalisme i, menys encara en l’independentisme, diré que el més llastimós que està succeint és que, davant d’aquest neguit de la dreta, els partits catalans (PDeCat i ERC especialment) i, sobretot, l’executiu presidit pel vicari Torra de l’ínclit Puigdemont, actuïn amb tan poca intel·ligència.

Jordi Juan ho apuntava dilluns passat molt gràficament. Deia: “El Govern de Quim Torra es va obstinar a donar-li una solemnitat a la negociació com si ja estiguéssim en una segona fase i on, en lloc de tenir a l’altre costat a un Govern fràgil amb el suport de només 84 diputats i amb un PSOE dividit, l’interlocutor fos un Executiu sòlid amb una majoria àmplia al darrere. L’oposició de PP i Cs, animada ara per Vox, no ho ha posat fàcil i els estrategs del Govern haurien d’haver vist que, si forçaven massa la corda, aquesta s’acabaria trencant. ¿Calia exigir ara un relator o la inclusió del referèndum, o era millor fer un acord de mínims, mantenir el PSOE al Govern i esperar al final del judici? Segurament alguns dirigents sobiranistes estaran lamentant ara de no haver estat més prudents i haver forçat tant la màquina. Ara bé, si al final el full de ruta és la del com pitjor, millor -i això és el que jo em temo-, reconeguem que la tasca dels negociadors del Govern sí que ha estat eficient.”

També això és molt lamentable.

La visita del Papa a Emirats Àrabs Units

10 febrer 2019

He llegit que, quan el papa Francesc era a l’avió que el conduïa a Emirats Àrabs Units (EAU), un periodista espanyol li va preguntar quan viatjaria a Espanya, i que el Papa li va donar una resposta -confiem que la informació que m’ha arribat és certa- que m’ha deixat confús: “¿Viatjar a Espanya? Primer han de posar-se d’acord vostès”.

La resposta és, a més, enigmàtica, perquè, en primer lloc, no sabem qui són aquests “vostès” a què el Papa es refereix; i en segon terme, perquè un pontífex que, posem per cas, no es pronuncia sobre si cal recolzar a Maduro o Guaidó i que s’ha ofert no poques vegades per intervenir entre conflictes polítics i bèl·lics, difícilment pot al·legar problemes d’entesa -aliens a la seva persona- per ajornar o decidir visitar un país.

Però la veritat és que el que més m’intriga és saber a qui es referia quan deia “primer han de posar-se d’acord vostès”, ja que saber-ho ens donaria pistes sobre què s’han de posar d’acord, ja que és molt diferent que es referís a desavinences a l’interior de l’Església espanyola; a desacords entre el Govern de l’Estat i, posem per cas, la Comunitat religiosa del Valle de los Caídos, amb el correlatiu silenci de l’Església en l’espinós conflicte provocat pel trasllat a un altre lloc de les restes de Franco; o bé es referís -que també podria ser- al greu conflicte entre l’Estat i la Comunitat autònoma de Catalunya, que està enverinant greument la convivència en aquest país i que, com opinava jo diumenge passat, ens aboca a una dimensió desconeguda. (Curiosament, Enric Juliana utilitzava pràcticament els mateixos termes en un article publicat el passat dimarts).

Diguem que el periodista al qual vaig llegir aquesta informació sobre el Papa també s’estranyava de tan enigmàtica resposta, ja que -deia- “el Papa, òbviament, no va a aquests països perquè no hi hagi problemes sinó, precisament, perquè la seva sola visita pot contribuir al fet que les discrepàncies vagin desapareixent”. I concretant en el recent viatge a EAU, apuntava que són molt necessaris aquests acords de fraternitat entre l’Església catòlica i l’islam; la imatge del papa Francisco besant el gran imam d’Al-Azhar a EAU és un dels passos decisius i obligats perquè, com va dir el propi Bergoglio, “no hi ha alternativa: o construïm el futur junts o no hi haurà futur”.

Comparteixo aquesta opinió, però no seria del tot sincer si no posés alguna objecció a aquest reeixit viatge papal. Ho dic perquè l’eix de la visita a EAU ha girat al voltant de dos actes: el primer -i de més transcendència per a l’objectiu previst-, ha estat una trobada interreligiosa: la conferència de Fraternitat Humana, que ha reunit 700 representants de diverses confessions. Una cimera en la qual, sens dubte, Jorge Bergoglio i el gran imant Ahmed al Tayeb -representant d’Al Azhar, la institució més prestigiosa de l’islam suní- han estat les ‘estrelles’ indiscutibles.

La trobada s’ha produït a l’hotel més luxós d’Abu Dhabi, l’Emirates Palace, després que el príncep hereu, Mohammad bin Zayed al-Nahyan, líder de facto i enemic acèrrim de les organitzacions islamistes, hagi demostrat que, en efecte, ha convertit el seu país en un dels més tolerants cap als cristians entre les monarquies ultraconservadores del golf Pèrsic, dominades per l’islam ortodox wahhabita. Ho demostra que, sota el seu comandament, EAU s’hagi transformat en un refugi per als àrabs cristians que fugen de Síria o Iraq, i, segons he pogut llegir, sorprenentment, el 2013, ocupava la tercera posició entre els països amb major creixement de la població cristiana. Té una nova catedral, 16 noves esglésies i al voltant de 700 congregacions, segons ha informat la premsa.

Sé que, amb aquest viatge, Francesc no pretenia de cap manera donar un reconeixement a la política del govern d’EAU. Ell anava a una altra cosa, però no hi ha dubte que el Govern d’aquest país, que és qualsevol cosa menys una democràcia, ha aprofitat el viatge papal i posat tot el seu esforç a rentar la seva imatge, ja que, si bé és cert que promou una visió de l’islam oposada a l’islam polític -el que representen els Germans Musulmans- que defensa el seu rival en el Golf, Qatar, i és tolerant amb els cristians (encara que amb clares limitacions), és sens dubte un govern despòtic, i el príncep Mohammad bin Zayed -el que va organitzar una comitiva de guàrdies a cavall perquè escortessin la caravana del Papa a través dels jardins de palau mentre els avions deixaven un rastre groc i blanc en el cel, els colors de la bandera del Vaticà- és un dels dèspotes més temuts. Ho dic perquè, si bé ha ofert una imatge d’obertura i tolerància, aquesta no casava bé amb la realitat del país, del qual organitzacions com Human Rights Watch recorden que “el Govern d’Emirats Àrabs Units no ha demostrat un interès real en millorar la seva historial d’ (abusos) dels drets humans”, ple d’assetjament a activistes i atacs a la llibertat política o d’expressió.

Amb motiu de la visita del papa a Abu Dhabi, el corresponsal de La Vanguardia publicava una llarga informació, presa del britànic The Economist, on es deia que “en una regió de dèspotes, el príncep (Mohamed bin Zayed) és un dels més temuts. Malgrat la seva tolerància amb les minories religioses, no concedeix llibertats polítiques a la majoria musulmana, particularment als islamistes, perquè tem que puguin enderrocar-lo. Els partits (polítics) estan prohibits. Els que fan preguntes són empresonats. Els immigrants -cristians inclosos- no tenen opció d’aconseguir la ciutadania. Seguiran sent estrangers sense importar quantes generacions hagin nascut a EAU”.

Per aquest motiu, no són pocs els que han criticat aquesta visita papal en què, més enllà del contingut religiós i ecumènic que pogués tenir -que, òbviament, té molta importància-, és molt probable que, amb el seu gest, hagi concedit credibilitat a un governant que exerceix una repressió despietada contra defensors dels drets humans, jutges i advocats, estudiants i periodistes, per tal d’eliminar qualsevol escletxa de dissidència.

El segon acte important del papa ha estat la missa que ha celebrat davant 50.000 persones que han omplert l’estadi de la Ciutat Esportiva Zayed d’Abu Dhabi, mentre altres 120.000 assistien a la cerimònia des de l’exterior, fet que ha convertit aquesta missa en la celebració catòlica més multitudinària celebrada mai en un país musulmà. Segons les informacions que ha ofert la premsa, la majoria dels assistents eren cristians que viuen a EAU com a treballadors estrangers, el col·lectiu que formen la major part dels habitants del país, que no han tingut cap problema per participar en l’eucaristia ja que, per donar-los totes les facilitats per assistir a l’esdeveniment, el príncep hereu, el xeic Mohammad bin Zayed, va declarar que dimarts tinguessin festa als seus llocs de treball.

La missa va ser, sens dubte, un èxit d’assistència, però en la homilia el papa no es va sortir del guió. Va parlar de l’Evangeli i va dir als fidels que eren “un cor compost per una varietat de nacions, llengües i ritus; una diversitat que l’Esperit Sant estima i vol harmonitzar cada vegada més, per fer una simfonia”. I va voler saludar aquesta diversitat de persones que assistien a la missa remarcant -cito de la premsa- que “qui està afligit, qui pateix injustícies, qui es lliura per ser artífex de la pau sap el que significa patir”. Sens dubte estava en el seu paper i aquests mots no són inútils. ¿Però no havia de dir alguna cosa més respecte de les violacions dels drets humans? Entenc que li era impossible afirmar certes coses sense alterar la pau. Però tot i així, el dubte m’assetja. I més després de saber que al·lega que no pot viatjar a Espanya si abans no ens posem d’acord, afirmació que no deixa de ser una denúncia (encara que no prou clara) que alguna cosa anòmala (i inacceptable) deu estar succeint al nostre país.

Amb el judici per l’1-O Espanya entra en una dimensió desconeguda

3 febrer 2019

No és arriscat predir que el judici que és a punt d’iniciar-se a la seu del Tribunal Suprem contra els polítics catalans per les decisions que van prendre en l’organització del referèndum de l’1-O i en la declaració d’independència de Catalunya constituirà una prova de foc per a tothom: sens dubte per als processats i per als nombrosíssims ciutadans que els donen suport, però també per al mateix tribunal, l’actuació del qual té grans defensors, però ha rebut alhora dures crítiques (fins i tot des de posicions contràries a l’independentisme), tant per la instrucció que ha dut a terme el jutge Pablo Llarena, com per les resolucions preses per la Sala d’Apel·lacions del mateix tribunal, que ha ratificat en tot moment les decisions del magistrat instructor.

Per més que jo no participi de l’opinió dels qui diuen que els processats “no han fet res malament” (teoria que defensa l’ANC i, en general, l’independentisme), i mantinc alhora l’esperança que el judici pot ser just i independent (sóc, per tant, dels qui creuen -no sé si ingènuament- que la sentència no està escrita abans de començar), no hi ha dubte que moltes de les actuacions que s’han dut a terme fins ara pesen en sentit negatiu sobre l’instructor i sobre el nostre més alt tribunal, no sols per episodis com el de la fallida elecció del seu president, Manuel Marchena, per presidir el Consell General del Poder Judicial a instàncies d’un Partit Popular que presumia de poder influir damunt el tribunal “per la porta de darrere”, sinó també per la pròpia actuació d’aquest tribunal en tot el que duem de procés.

Val a dir en aquest sentit que no deixa de ser paradoxal que, mentre el TS jutjarà els polítics que voluntàriament es van presentar quan la justícia va emplaçar-los, hagi prescindit absolutament dels que van defugir aquesta citació i optaren per l’exili, ja que aquests poden viure a l’estranger sense que pesi damunt seu cap mena d’euroordre de recerca i captura després que l’instructor la va retirar en veure que els tribunals europeus no combregaven íntegrament amb els seus criteris acusadors i es negaven a satisfer les peticions de la justícia espanyola.

Símbol de la justícia

Tenim, doncs, que, mentre el màxim exponent dels fets presumptament delictius, Carles Puigdemont, no serà entre els jutjats (ni el TS ha pretès que hi sigui), aquest segueixi argumentant i sostenint que els processats que s’hi van sotmetre han d’afrontar el judici mantenint l’estatus de “presos preventius”, desprès que ha refusat deixar-los en llibertat, tal com ells sol·licitaven, en considerar que hi ha un risc de fuga, que -diu el tribunal- s’ha incrementat perquè d’altres processats, declarats en rebel·lia, com Carles Puigdemont o Marta Rovira, mantenen la seva activitat política, fins i tot amb reunions amb dirigents del Govern o del Parlament. Esta realidad -argumenta el TS- intensifica claramente el riesgo de fuga, pues pone de manifiesto la existencia de cierta infraestructura en el extranjero -con presencia, insistimos, de procesados en esta causa ya huidos de la justicia- que podría facilitar la fuga de los procesados”.

Observem, per tant, que, una setmana abans de començar el judici, el TS al·lega com a raons per denegar la petició dels qui, en tot moment, s’han sotmès al procediment, que el risc de fuga no sols no ha decaigut sinó que s’ha incrementat, ja que -segueix argumentant- “es un hecho notorio la existencia fuera del territorio español de estructuras de poder organizadas, puestas al servicio de aquellos procesados que han tomado la determinación de sustraerse al llamamiento de esta Sala”. De fet, doncs, en opinió del TS presidit per Marchena, aquesta realitat “intensifica claramente el riesgo de fuga, pues pone de manifiesto la existencia de cierta infraestructura en el extranjero -con presencia, insistimos, de procesados en esta causa ya huidos de la justicia- que podría facilitar la fuga de los procesados”.

No hem de negar que, si més no a nivell teòric, la possibilitat de fuga existeix, però si tenim en compte el comportament que han tingut fins ara els polítics empresonats, crec que no hi ha cap factor objectiu que justifiqui i doni versemblança a aquesta “voluntat de fugir”, i sí que n’hi ha per creure que el fet d’afrontar el judici des d’un règim carcerari (amb les limitacions que aquest implica), perjudicarà la seva defensa.

També és molt significativa la decisió que ha pres la Sala Penal del TS en denegar la petició de llibertat que havien fet els advocats defensors basant-se en la recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre el diputat kurd, Selahattin Demirtas, que condemnà Turquia pel llarg període de presó provisional d’aquest parlamentari sense prou arguments que justifiquessin aquella decisió.

I dic que aquesta resolució de la Sala és significativa perquè la demanda de llibertat dels presos era també sobre la taula del Tribunal Constitucional, on s’ha sabut que hi va haver discrepància de criteris entre els magistrats, doncs quan es va sotmetre al ple del TC, alguns dels seus membres (José Antonio Xiol, Fernando Valdés i María Luisa Balaguer) posaren fortes objeccions al text del ponent contrari a la llibertat, que va haver de ser refet, ja que, en l’opinió dels magistrats que acabo de citar, calia argumentar més a fons les raons per les quals es privava de llibertat els parlamentaris. El fet és que, fins avui, el TC s’ha abstingut de dictar una resolució definitiva sobre la qüestió que se li va sotmetre.

Ajornada, doncs, pel TC la decisió d’emetre el fall, el Tribunal Suprem s’ha avançat (ja que Oriol Junqueras també li havia demanat la llibertat al·legant la sentència favorable al polític kurd), i ho ha fet amb arguments que, com han advertit molts observadors (entre els quals m’incloc), no són estrictament processals, sinó més aviat polítics, en dir que Demirtas és “un líder opositor cuyo encarcelamiento podía llegar a implicar una ruptura de la legitimidad democrática”. En canvi –argüeix el TS–, els fets del cas 1-O no s’imputen “a líderes de la oposición”. Ans al contrari, “la mayor parte delos procesados eran líderes políticos integrados en el Gobierno de una comunidad autónoma en la que asumían la máxima representación del Estado”. A diferència, doncs, del líder kurd, els polítics catalans “no expresaban la silenciada voz discrepante frente a una política hegemónica que se impone sin contrapesos”, sinó que “se hallaban plenamente integrados en las estructuras de ejercicio del poder Autonómico”. En conseqüència, –acaba dient la interlocutòria del TS– no és possible l’equiparació dels dos casos, perquè en el supòsit de l’1-O “no existe persecución por las ideas”, ja que “no se criminaliza una ideología”. I el TS justifica aquest argument afirmant que “la ideología que con tanta legitimidad democrática profesan los recurrentes” és la mateixa que  “sostiene ahora al mismo gobierno autonómico y está presente en las instituciones de las que la mayoría de los procesados formaban parte”.

Estam, doncs, a les portes d’un judici de gran transcendència. Sens dubte, el més important que el TS ha afrontat en aquest segle. Tant ho és, que goso afirmar que, amb aquest procés, Espanya entra en una dimensió desconeguda.


%d bloggers like this: