Josep Maria Quintana

Els experts en qüestions bancàries solen dir una frase que, analitzada fredament, no té lògica però que, de fet, respon a una realitat: “Si deus mil cinc-cents euros al banc, el problema és teu. Però si li deus quinze milions d’euros, el problema és del banc”.

És probable que una cosa semblant passi en la relació entre Espanya i Catalunya, encara que la metàfora no sigui perfecta per explicar el problema real. Ho dic perquè ens trobem amb uns governs de l’Estat que no s’han pres seriosament les reivindicacions d’aquella comunitat autònoma i s’han mostrat incapaços d’escoltar-la quan aquesta li reclamava un règim jurídic especial que podia encabir-se dins la Constitució. Aleshores, els governs de l’Estat (del PP, especialment) sempre van menysprear aquesta possibilitat per dues raons, les dues equivocades: la primera, perquè van creure que posar fre a Catalunya li era rendible electoralment; la segona, perquè sempre s’han mostrat convençuts que l’independentisme era una mena de suflé poc consistent que acabaria desinflant-se. Però han vingut un, dos, tres i quatre onzes de setembre, cadascun més crescut que l’anterior; i ha vingut després la consulta popular amb més dos milions de vots favorables a la independència; tot i així, l’Estat ha seguit tancant els ulls i afirmant que allò era, simplement, una farsa. I ara es troba davant la convocatòria verbal per a l’1 d’Octubre de 2017 d’un referèndum per decidir si Catalunya vol esdevenir una república independent. És arribats a aquest punt que em sembla vàlid el símil del banc, perquè ara el problema és tant o més greu per a l’Estat que per a Catalunya.

Tots els meus lectors saben què en penso, de la qüestió. N’he parlat per activa i per passiva, i per tant són conscients que no puc aprovar que es trenqui la llei de manera unilateral. Però saben també que, des del meu punt de vista, només aplicant la llei i utilitzant la Fiscalia no es resolen els problemes polítics. I aquí estem! A punt de veure com el gran vaixell de l’Estat i el més petit (però fort) de la Generalitat s’estavellen, sense saber molt bé què en quedarà, de les restes del naufragi.

Dit això afegiré que, en la meva opinió, molts espanyols són conscients que una qüestió de tanta transcendència només es pot resoldre dialogant i arribant a un pacte, més enllà de qui pugui tenir formalment la raó. I són també majoria els catalans convençuts que només un referèndum fet amb totes les garanties (per tant, amb la participació d’igual a igual dels qui defensin el sí que dels qui defensin el no) seria vàlid i acceptable. Però tots sabem que un referèndum homologable als estàndards acceptats pel nostre entorn europeu només es podria aconseguir mitjançant un acord amb el Govern central, cosa que, ara per ara, és impossible.

A pesar d’això, observem que aquesta “impossibilitat” no paralitza Puigdemont, i que el govern de la Generalitat està cercant alternatives per saltar-se les traves que la Moncloa posarà a la celebració de la consulta. Si no pot recórrer a funcionaris, diu que sol·licitarà voluntaris, i si no li és possible constituir una junta electoral, aleshores demanarà a un grup de politòlegs que exerceixin d’àrbitres…, per més que, aleshores, no serem davant d’un referèndum homologable.

Davant aquesta complexa realitat, s’alcen veus de tota mena que ajuden a confondre encara més el panorama. D’una banda, tenim el Govern central que, dia sí i dia també, afirma que els catalans no posaran les urnes, però no diu –no ho ha dit fins ara- com ho impedirà. Tanmateix, procura que el Fiscal General s’avanci als esdeveniments i amenaci amb les penes de l’infern tothom que participi en l’organització d’una consulta que, de fer-se, seria delictiva. Probablement té raó, però… ¿què passarà si en la comissió dels delictes hi està implicat tot el govern de la Generalitat? Què passarà si aquest té el suport de setanta-dos diputats? Què passarà si hi ha milers de ciutadans (funcionaris o voluntaris) que decideixen jugar-s’ho tot i participen en l’organització del referèndum o ocupen la Ciutadella?

Aleshores haurem d’aplicar novament el símil del problema bancari, perquè si bé no és impossible detenir el president de la Generalitat i la presidenta del Parlament, sí que comença a ser problemàtic detenir tot el Govern, un munt de parlamentaris i milers de ciutadans per jutjar-los d’una manera pacífica davant la contemplació estoica i resignada dels milions de catalans que han apostat decididament per dur a terme la separació.

Sabem també que la “mà dura” és el que demana, no sols un important sector del partit majoritari, sinó també aquest personatge, altre temps poderós, que es diu Alfonso Guerra. L’exvicepresident del Govern creu, en efecte, que l’Executiu de Mariano Rajoy hauria d’explicar per què no està aplicant ja l’article 155 de la Constitució per frenar “els excessos dels secessionistes a Catalunya (…) perquè cada dia es fa més difícil entendre la seva paràlisi davant la manifesta rebel·lia del nacionalisme català contra les lleis”.

Com era d’esperar, el jacobí Guerra ha posat el crit al cel cavant la idea d’una Espanya entesa com a “nació de nacions” (que no és, certament, el que volen els independentistes), però que, curiosament –i no deixa de ser una important novetat-, no sols defensa Podem sinó també Pedro Sánchez, el líder del nou PSOE. És evident que, a Guerra, això li importa un rave, i rebat el concepte preguntant-se “de quantes nacions” està compost el nostre país, per desqualificar tot seguit la resposta dels nacionalistes que és, assegura, “una solemne bajanada”. Però resulta que fins i tot Patxi López, aquell que demanà a Sánchez “¿Pero sabes tú lo que és una nación?” ara ha estat designat secretari de política federal del nou PSOE.

Tenim, doncs, que el terra és força menys sòlid del que creu Alfonso Guerra i del que també assegura Mariano Rajoy, als qual els faria una pregunta: ¿S’han qüestionat si, arribats on som, i davant la complexitat de la qüestió, no resulta versemblant suposar que Puigdemont i els catalans que li donen suport, més que assegurar el referèndum, el que pretenen realment és situar Rajoy en la tessitura d’haver d’actuar contra Catalunya?

Perquè… ¿creu algú que la supressió de l’autonomia de Catalunya que propugna Guerra seria acceptada pels catalans com si res? ¿Creu algú que el processament de milers de catalans (membres del Govern, parlamentaris, funcionaris i voluntaris deixaria en silenci els altres catalans que, no sent independentistes, afirmen, però –i ho afirmen honestament- que el Govern central els ha marginat i maltractat fent-se el sord davant les seves reivindicacions polítiques?

He seguit, val a dir que fragmentàriament, les intervencions que han tingut els diputats a la moció de censura que, contra el Govern de Rajoy, van interposar els parlamentaris de Podem. Moció que, com era previsible, s’ha resolt negativament i només ha obtingut els vots favorables del grup que la proposava, d’Esquerra Republicana de Catalunya, de Compromís i de Bildu. Per tant, ben poc suport ha aconseguit de la Cambra legislativa, encara que no és precisament això el que pretenia Pablo Iglesias. Ell havia organitzat tot aquest esdeveniment per posicionar-se com a líder de l’oposició, per ferir (fins on fos possible) el president del Govern i per denunciar des de la més important tribuna que se li pot oferir a un polític la “maldat” i la “perversitat” del PP, a qui considera un partit essencialment corrupte.

És obvi que Iglesias, no podia preveure totes les circumstàncies que girarien entorn del debat, encara que el seu bon nas per triar els moments en política li deia que aquest era un moment òptim per dur a terme la iniciativa. Dues raons objectives l’afavorien: que el PP es trobi immers en greus i nombrosos procediments judicials per causes de corrupció obertes -fins i tot el partit és objecte d’una imputació en qualitat de responsable civil subsidiari-, i que el seu contrincant més directe per liderar l’esquerra –el PSOE de Pedro Sánchez- es trobi en hores baixes i sense que el seu líder ocupi un escó al Parlament, la qual cosa l’impedia d’intervenir.

Alhora, diverses circumstàncies inesperades l’han afavorit: una, el fracàs de com es va dur a terme l’intent de moció de censura contra Cristina Cifuentes al Parlament de la Comunitat autònoma de Madrid, que l’ha ajudat a modificar l’estratègia a seguir, i també dues sentències que li han vingut com a aigua de maig: la del Tribunal Constitucional que anul·lava (encara que sense efectes pràctics) l’amnistia fiscal propiciada per Montoro l’any 2012 –que Iglesias ha interpretat com una amnistia forjada per Rajoy per ajudar “als seus”- i la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg que anul·lava la condemna per desobediència a Juan María Atutxa i dos membres més de la Mesa del Parlament basc, dictada ara fa nou anys pel Suprem, que el va inhabilitar (sentència que, també a Catalunya, s’ha rebut amb exultant alegria, pensant segurament que aquest pot ser un camí contra la judicialització del procés independentista que està duent a terme la fiscalia per decisió del Govern).

Quan vaig escoltar la introducció d’Irene Montero, amb aquell parlamentarisme vibrant, incisiu, dur i punyent, em vaig témer el pitjor, però he d’acceptar que, a mesura que passava el temps, jo mateix vaig veure que la portaveu de Podem encertava, ja que (deixant les exageracions de banda) l’acusació contenia un missatge entenedor i versemblant contra el PP, amb el qual una gran part del poble espanyol sintonitzava.

No vaig escoltar el discurs del candidat perquè la meva tasca professional m’ho impedia, però sí la rèplica de Rajoy i el debat que, entre els dos polítics, va tenir lloc entre les dues i les cinc del capvespre de dimarts, i d’aquest xoc dialèctic he de dir que, si bé Rajoy no en va sortir vençut –la seva decisió inesperada de ser ell qui sortís a la palestra va ser un encert- tampoc no doblegà Iglesias que, en un to gairebé desconegut (sembla que, finalment, ha fet cas a Íñigo Errejón), anava forjant afirmacions, acusacions i denúncies que no es poden desqualificar al·ludint simplement al “populisme” del líder de Podem. Perquè moltes d’aquestes acusacions tenien un indiscutible marxamo de veritat.

És cert que Iglesias sol tenir una manera força maniquea de plantejar els problemes, que l’empeny a dibuixar un panorama de bons i dolents, o de combat permanent entre el bé i el mal, situant en aquest darrer camp “els altres” (per tant el PP), tot ubicant-se ell a l’altre costat com a defensor, gairebé únic, del bé. Li és fàcil, doncs, parlar dels malvats i depredadors (els altres) en oposició al poble, a la “gent” (ells), però més enllà d’això, Iglesias ha dit en aquest debat moltes coses que la gent ha entès –o podia entendre-, i dubto que n’hagi sortit tocat. Més encara, crec que ha reforçat el seu posicionament polític i que d’alguna manera ha ferit el PP i també Rajoy encara que aquest, intel·ligentment, en intuir el que li queia a sobre, va tenir prou reflexos per canvia d’estratègia i, en lloc de seguir menyspreant la moció de censura, s’oblidà de tot allò “del circo, del espectáculo, etc. etc.” i va veure que no havia d’enviar els seus diputats i ministres al cos a cos, sinó que l’havia d’assumir ell mateix.

D’altra banda, l’argument utilitzat dies abans pel PP (i també pel PSOE) que destacava la improcedència d’una moció de censura quan els números la condemnaven al fracàs, no era prou sòlid quan, tant un partit com l’altre, l’havien utilitzat en circumstàncies semblants: Felipe González contra Adolfo Suárez i Hernández Mancha contra Felipe González, encara que amb resultats oposats; perquè mentre González en sortí reforçat, Hernández Mancha en va sortir abatut. I com ha dit algú respecte de la moció de censura que recull l’article 113 de la Constitució, no sembla políticament inadequat usar-la a la manera de l’impeachment americà, que pretén, per damunt de tot, deixar en evidència les misèries d’un president.

I per més que Rajoy ha demostrat al país que era un polític molt forjat i amb recursos per defensar “els seus” i la seva política, i fins ha estat capaç de posar contra les cordes Iglesias en obligar-lo a pronunciar-se clarament en relació al procés independentista català, respecte del qual aquest intenta nadar i guardar la roba (de fet, l’actitud d’Iglesias respecte de Catalunya no ha agradat als populars ni als independentistes), i ha intentat exalçar la recuperació econòmica del país, de la qual ell se’n reclama l’agent principal, a pesar, dic, de tot això, el president ha sortit debilitat de la moció. No sé fins a quin punt, ni tampoc si això es traduirà en un auge visible d’Iglesias quan el PSOE torni a recuperar el protagonisme perdut, però estic d’acord amb Zarzalejos quan, en una anàlisi d’urgència del debat, afirmava que el retrat psicològic que va fer Rajoy en el discurs de rèplica al censor Iglesias va ser “en alguns trams, brillant i encertat, però, en gairebé totes les altres coses, el president arrossegava massa rèmores per alçar el vol. I se li notaven perquè, tot i que l’economia permet respirar, no oxigena un clima viciat per al Govern del PP”.

Comparteixo, per tant, aquesta conclusió: “fins i tot sortint-ne viu, Mariano Rajoy –assetjat pel context advers– s’està apagant, s’està marcint. Treu forces de flaquesa, però ja fluixeja.” Ara que, per ser objectius –si és que s’ho pot ser en política- hauríem també de reconèixer que, si el debat va servir per mostrar un president dèbil, també ens va demostrar que, ara per ara, no hi ha un candidat que tingui possibilitats de substituir-lo.

Encara que molt poc convençut de la seva viabilitat, al meu darrer article de diumenge parlava de la tercera via que, per a Catalunya, pregonava un sector de juristes entre els quals hi havia el catedràtic Xavier Arbós. Curiosament, el mateix diumenge, sortia a “La Vanguardia” un article d’aquest professor, alhora que el diari dedicava el seu editorial –“Encara hi som a temps”- al mateix assumpte tot mostrant una preocupació molt crítica respecte del futur immediat que, si no s’hi posa remei –i no sembla que els qui podrien fer-ho en tinguin cap ganes- pot conduir el país –no només Catalunya- a un cul-de-sac de difícil pronòstic.

Tant el meu article com els altres dos altres esmentats criticaven la política de la Generalitat –que és la que duu la iniciativa en aquesta qüestió-, però també criticaven durament l’actitud del Govern d’Espanya, cosa que no trobem diaris de Madrid –i m’imagino que, en general, als de la resta d’Espanya-, per als quals els únics responsables del desencontre són els catalans. Però la cosa no és tan simple com ells creuen, perquè l’únic que fins ara ha ofert Rajoy és fum: Que Puigdemont acudi al Parlament a presentar una oferta que, “en nom de la llei”, se li negarà sense cap concessió, com si aquesta fos immutable.

Comprenc que, davant el posicionament tancat i barrat que ha decidit mantenir l’home que, des de l’època Aznar, en què ja era ministre, no ha fet sinó burxar contra Catalunya, impugnar la reforma de l’Estatut per fer-lo descarrilar i negar-se a concedir fins i tot allò que l’Estatut reconeix com un deure de l’Estat envers aquella comunitat autònoma, comprendreu –dic- que aquest home no creï gens d’empatia i que el seu recurs a la llei (i a la consegüent judicialització del problema) com a únic referent per resoldre una qüestió tan complexa, negant-se a la via política (que vol dir negociació amb possibilitat i voluntat de trobar acords), condueixi a un desencontre absolut.

Rajoy, doncs, no ha volgut en cap moment fer política en el millor sentit de la paraula, perquè no ha tingut cap interès a arribar a un punt de trobada amb els catalans, convençut (potser erròniament) que, en el fons i a la llarga, això l’afavoria –i afavoria també el seu partit- per consolidar posicions en una Espanya que aboca la seva simpatia als polítics de manera proporcional a la negació que aquests fan de la diferència que pugui significar Catalunya respecte dels altres territoris espanyols.

Ara bé, la defensa que, a ultrança, està fent el Govern de la Generalitat i els parlamentaris que el sustenten de respondre al “no diàleg” de Rajoy amb l’amenaça de proclamar la independència de manera unilateral i, per tant, contravenint tots els principis jurídics que sostenen la Constitució, són clarament rebutjables perquè trenquen els fonaments del sistema, violen l’Estat de Dret i fan saltar pels aires la seguretat jurídica.

L’argument dels independentistes d’acord amb el qual la “Llei de transitorietat” (que secretament elaboren) implicarà un pas “de la llei a la llei” sense problemes, era analitzat molt críticament per Xavier Arbós tot afirmant de manera contundent que, lluny d’aconseguir això que pretenen, “La llei de transitorietat jurídica, o com sigui que es digui en el moment en què la treguin del seu amagatall, equival a un salt al buit”, i això perquè no pot haver-hi seguretat jurídica si s’ignoren els procediments que regulen la reforma del dret vigent en un moment donat.

Els independentistes que defensen el pas sense acord amb l’Estat afirmen –val a dir que molt ingènuament- que, proclamada la República Catalana, només la legislació que emani d’aquesta serà la vigent i aplicable. Serà, diuen, el pas “de la llei a la llei”, com si la publicació de la independència al Butlletí Oficial de la Generalitat tingués el valor taumatúrgic –o potser hauríem de dir màgic- de convèncer tothom –funcionaris i ciutadans- que se sotmetran immediatament a la nova legalitat i abandonaran l’antiga; i creuen també que les institucions fins ara vigents de l’Estat donaran l’esquena, de cop i de bon grat, al Butlletí Oficial de l’Estat i se sotmetran exclusivament i sense dubtar-ho al de la Generalitat.

Creu algú que això pot succeir sense traumes? La garantia última de qualsevol sistema jurídic és la capacitat de coerció de l’Estat del qual emanen les normes –ens recorda Xavier Arbós-. Considerem, doncs, de passada i per un moment, el desequilibri que, a l’hora de poder coercir, hi hauria entre el Regne d’Espanya i la nounada República catalana. Però abans d’arribar a aquest nivell de conflicte, anguniós i de resultats previsibles (a menys que vulguem tancar els ulls), es produirien altres situacions menys dramàtiques en les quals la falta de seguretat jurídica apareixeria com a efecte inevitable de la desconnexió unilateral. ¿Acceptaran sense pipellejar els magistrats, els jutges, els notaris, els registradors, la policia dita nacional, la Guàrdia civil i els militars una legislació emanada d’un Parlament que trenca amb la Constitució que han jurat defensar i aplicar en l’exercici de les seves funcions? ¿Deixarà l’Agència Tributària estatal d’enviar requeriments i d’ordenar embargaments per impagament dels deutes tributaris? ¿Es comportarà també així l’Institut Nacional de la Seguretat Social? És probable algunes institucions i alguns funcionaris segueixin la consigna catalana, però em sembla evident molts altres es negaran a fer-ho. I què succeiria aleshores? D’entrada, una completa inseguretat jurídica; i de sortida… bé, de sortida no ho vull pensar.

La proclamació unilateral de la independència per uns diputats que tenen majoria al Parlament de Catalunya (encara que ells saben que no representen tan sols el 50 per cent dels catalans) no ens conduirà, com asseguren, “de la llei a la llei”. Ens conduirà “de la llei al buit”, com assegura Arbós. I per molta que hagi estat la irresponsabilitat de Rajoy i del PP en aquest camí de despropòsits, la il·lusió no ens hauria d’obnubilar ni fer-nos veure blanc el que és negre.

I veure blanc el que és negre és el que acaba de fer Puigdemont quan afirma que la Comissió de Venècia, organisme dependent del Consell d’Europa, que havia empès molt sensatament al diàleg entre les institucions de Catalunya i les d’Espanya, els dóna la raó. No, la lectura de la carta que Gianni Buquicchio ha dirigit a Puigdemont en resposta a la que aquest li va adreçar el passat 29 de maig –que els diaris han publicat íntegra-, comença agraint la informació que li remet Carles Puigdemont en relació als acords adoptats pel Parlament i “pren nota” de la intenció del Parlament de cooperar amb la Comissió de Venècia sobre les modalitats d’ “un referèndum pactat” per al qual remet al codi de bones pràctiques de la mateixa Comissió. No obstant això, Buquicchio subratlla que “la cooperació (del Govern o el Parlament) amb la Comissió s’ha de fer amb l’acord de les autoritats espanyoles”. I recorda finalment que la Comissió de Venècia “ha posat especial èmfasi en la necessitat que qualsevol referèndum es faci amb el ple compliment de la Constitució i la legislació aplicable”.

Per tant, un canvi radical per a Espanya i Catalunya com el pretès no el pot fer una “llei de desconnexió” que, per a més inri, els partits de l’oposició catalana desconeixen i que es vol aprovar per sorpresa. No, això no és viable ni acceptable democràticament. És, simplement, un despropòsit.

Al maig de 1917, després d’una sèrie de tumults contra les mesures bèl·liques adoptades pel Govern de Rússia, que van provocar la caiguda de diversos ministres, Aleksandr Kerensky va ser nomenat ministre de Guerra i de Marina. Però la caiguda del tsarisme havia desfet l’estructura jeràrquica de l’exèrcit rus, i això va acabar amb qualsevol expectativa de refer-lo.

Cridat Kerensky al poder, va presidir una precària coalició de socialistes moderats i liberals i va intentar unir –en una espècie de tercera via- les diferents forces polítiques de la Duma per estabilitzar la situació política. Però aviat es va guanyar l’oposició dels liberals i de l’exèrcit, i també dels socialistes radicals davant la negativa a adoptar les mesures econòmiques i socials que aquests li exigien.

Kerensky no van aconseguir, doncs, refrenar el deteriorament de la situació política i social, cosa que va permetre que els bolxevics ataquessin el prestigi del Govern provisional i assumissin el control dels soviets d’obrers, soldats i camperols que sorgien en tota Rússia, fins a convertir-se en un poder paral·lel que escapava al control del Govern. Alhora que, des de la dreta, Kerensky patia també els continus envits del partit monàrquic i dels diversos grups tradicionalistes i liberals, que reclamaven una repressió immediata del moviment revolucionari.

El general Kornilov, líder dels monàrquics, va dirigir aleshores una marxa de la cavalleria contra el Govern, en un intent de proclamar una dictadura militar amb el suport dels liberals. I Kerensky, aïllat al Kremlin, va ser incapaç de prendre mesures eficaces contra l’intent colpista, que només va ser sufocat gràcies a la intervenció dels bolxevics. Tot seguit, aquests l’acusaren de complicitat amb la rebel·lió militar de Kornilov (cosa que no era certa) i ben aviat es feren amb el control del Soviet de Petrograd i de la majoria dels soviets del país.

En un darrer esforç per evitar el que avui en diem reiteradament un “xoc de trens”, Kerensky va convocar un pre-parlament amb representació dels principals partits i sindicats. Però Lenin va boicotejar l’intent, convocant al seu lloc un Congrés dels Soviets de tota Rússia sota el lema “tot el poder per als soviets”. La tercera via va sofrir, doncs un fracàs irremeiable, el tsar i la seva família van ser executats, Kerensky pogué fugir als Estats Units i els soviets imposaren a Rússia la dictadura del proletariat.

A què ve tot això? Doncs ve a tomb del xoc de trens que estem a punt de veure a Catalunya entre l’Estat i la Generalitat, un cop m’he convençut que una tercera via –que tanmateix hauria de ser possible- fracassarà irremissiblement perquè, davant aquesta mena de xocs, les terceres vies, que solen ser sensates des d’un punt de vista racional, sempre fracassen estrepitosament, ja que aquests enfrontaments no pretenen aconseguir cap acord, sinó la imposició a ultrança del criteri propi. Arribats, doncs, a aquest punt, les terceres vies sobren. Fan nosa. I s’imposa la força per damunt de la raó.

Baixant a l’arena, diguem que, davant les dues línies paral·leles que han traçat el Govern de la Generalitat i el Govern de Rajoy (“referèndum ja i, si no, proclamació unilateral de la independència”, en el primer cas; i “no hi haurà referèndum ni proclamació de la independència perquè l’Estat no pot aprovar una mesura inconstitucional”, en el segon), la tercera via que ha proclamat un grup notable de juristes, entre els quals destaca el catedràtic de dret constitucional Xavier Arbós i l’exconsellera de justícia amb Artur Mas i advocada de l’Estat Pilar Fernández Bozal, podria sintetitzar-se en el següent eslògan: “Contra la Llei, no. Només amb la Llei, tampoc”.

Segons els seus impulsors, la via que proposen parteix de la base que “la llei és el producte jurídic de la democràcia”. En aquest sentit, doncs, carreguen les tintes contra la desobediència. “Una societat democràtica –diuen- no pot ni elogiar ni banalitzar la desobediència si no vol posar en risc, precisament, tota legitimitat democràtica”. I això és, des del meu punt de vista, impecable. Ara que també ho és l’afirmació que, si “el camí de saltar-se la llei no du enlloc (…), la simple veneració a la llei tampoc és suficient”. I és amb aquesta premissa que el manifest reclama “començar de nou pel principi”.

Per això requereixen al Govern de Rajoy que iniciï ràpidament la negociació de competències pendents i concreti l’execució de les inversions pendents de l’Estat a Catalunya. I al Govern de Puigdemont li reclama, no sols que suspengui el referèndum  i renunciï explícitament a la desobediència del marc legal, sinó que s’incorpori a la negociació d’un nou finançament autonòmic i treballi per a la concreció d’un acord a Catalunya per a una sortida acordada de l’actual crisi política.

En conclusió, el manifest no condemna la judicialització del conflicte, però assegura que aquesta “no aporta res de positiu” i advoca per una “reforma del marc institucional que, finalment, pugui comptar amb l’aval democràtic del conjunt de la ciutadania”.

Convençut, però, que aquesta tercera via –que jo també voldria sostenir- no tindrà recorregut perquè ni el Govern de Rajoy ni el de Puigdemont volen cedir en cap dels seus pronunciaments, m’he de manifestar francament pessimista davant del futur immediat –cada cop més immediat-, que apunta al pitjor dels escenaris possible. I si l’actitud inamovible de Rajoy em sembla inacceptable, encara m’intranquil·litza més de la Puigdemont quan diu que el “Govern no farà salvatjades”.

Més val així. I més val també que sigui creïble el president de la Generalitat quan ens assegura que la proposta de text legal que el diari “El País” va filtrar per a l’endemà de la declaració unilateral de la independència no és el definitiu, però no ens pot negar que, com a mínim, confirma els avenços que ens havien fet l’exjutge Vidal i el diputat Lluís Llach –que cap autoritat del Govern va desmentir rotundament-. I no és poca broma que al text filtrat hi figuri que el Govern de la Generalitat podrà suspendre la separació de poders –no ho diu així, però això és el que una lectura honesta ens dóna a entendre-, alhora que posarà en marxa una etapa (és, també, el que va dir Primo de Rivera l’any 1923) amb un control governatiu total de la justícia, mentre canalitza políticament els continguts dels mitjans de comunicació i efectua un filtratge (a la turca?) dels actuals funcionaris.

Negar-se a trobar una solució raonable al problema –cosa a la qual ha coadjuvat sens dubte Rajoy des que inicià la campanya de recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya- és un signe de molt mal govern. Però considerar que, si l’Estat no aprova un referèndum d’autodeterminació, això dóna dret a la Generalitat a decidir unilateralment la separació d’Espanya i a fer-la de la manera que s’indica al text que s’ha filtrat a la premsa, és encara molt pitjor.

Per això defenso la tercera via, conscient, però, que, com ens demostra l’experiència de Kerensky i tantes altres que podríem també adduir, aquesta difícilment es podrà dur a terme.