Archive for Desembre de 2006

Les bombes a Barajas

31 Desembre 2006

Unes hores després que Rodríguez Zapatero comparegués en roda de premsa i ens mostrés el costat més optimista del dit procés de negociació, assegurant-nos que avui vivim millor (pel que fa al terrorisme) de com vivíem fa un any i que, d’aquí a un any, viurem encara millor del que vivim ara, ETA posava unes bombes a l’aeroport internacional de Barajas, a Madrid, l’aeroport més concorregut d’Espanya.

Al president del PP, Mariano Rajoy, li ha mancat temps per recordar a Rodríguez Zapatero la necessitat de trencar qualsevol negociació amb ETA, això mentre el Govern Basc s’esmerçava a dir que no podia creure que aquestes bombes malmetessin el procés de pau i que ERC manifestés la seva confiança que això no significaria el final de la treva.

Posicions, doncs, ben diverses davant un fet incontestable: que ETA no entén altre llenguatge que el de les armes i el de l’extorsió, únic que, sense donar-li cap rèdit polític, la manté, però, viva a les pàgines dels diaris.

Jo, com que sempre he cregut que al terrorisme que té un suport polític i popular important no se’l pot vèncer només per la força de les armes, he mantingut l’opinió que el diàleg polític era necessari, i continuo creient que val la pena seguir sofrint per aconseguir la pau. Ara bé, reconec que a aquests professionals del xantatge i de la bomba se’ls farà difícil deixar de banda la funció per a la qual van créixer i van ser formats. La pau, si un dia arriba, no arribarà només per la força de les armes, vindrà quan els centenars de milers de bascos que donen suport (directe o indirecte) al terrorisme es convencin que no es pot aconseguir una finalitat lícita per mitjans immorals. Si entre tots aconseguim que entenguin això, la pau serà possible. D’altra manera, l’acció policial serà sempre insuficient i els processos de pau esdevindran un esforç inútil.

Això no obstant, vull seguir confiant…

La mort anunciada

30 Desembre 2006

Qualsevol dia d’aquests ens aixecarem amb la notícia que Saddam Hussein ha estat executat. Penso que el final a la forca és ja cosa definitiva i que el tribunal que l’ha jutjat no tindrà cap mena de pietat per al reu. Bush probablement se sentirà més home, dirà que això ajudarà a pacificar l’Iraq i la situació política d’aquest país avançarà cada cop més vertiginosament cap a la guerra civil, que acabarà per esclatar d’una manera definitiva quan els nord-americans, convençuts que han aconseguit tot el contrari que predeien, retornaran als quarters d’hivern i intentaran esborrar de la seva ment aquesta història.

Mentrestant, deixarem milers i milers de morts sota terra i una zona de l’Orient Mitjà convertida en un polvorí. Valia la pena tot això? Haurem aclarit gran cosa desfent-nos d’aquest dictador sanguinari que era Saddam Hussein si no hem estat capaços de crear al’Iraq una democràcia?

A causa de tota aquesta follia Aznar perdé les eleccions, Blair deixarà el govern abans d’acabar la legislatura i Bush sortirà per la porta de darrera de la Casa Blanca, absolutament desprestigiat. Entre tots haurem escrit una nova pàgina negra de la Història.

—–

P.S. (30.12.06, a les 9,40h.) Ahir, quan vaig escriure la nota que acabeu de llegir, no sabia que Saddam Hussein seria executat aquesta matinada. Tanmateix era previsible que l’executessin ràpidament. Després d’ell, vindran les execucions del seu germà i d’altres membres del seu entorn polític. Així doncs, morts i més morts, venjança rere venjança, encara que la disfressem amb la toga de la justícia. Si Saddam fou un assassí de masses, si fou un genocida (que ho fou), això no demana que nosaltres ens posem al seu nivell. Mai la pena de mort serà un acte de justícia. Sempre serà un acte roí lligat a la barbàrie.

Les paraules del rei

29 Desembre 2006

Un dels avantatges que té la monarquia parlamentària és que el rei no pertany a cap partit polític i, per això mateix, sovint pot dir el que pensen la majoria de ciutadans (d’espanyols en el nostre cas), que tampoc no pertanyem a cap organització política i contemplem esverats i sorpresos les enormes trifulgues que es donen entre els partits.

Quan el rei diu “Soseguemos la vida política y trabajemos con espíritu integrador” i ens recorda que “Nunca habíamos logrado un periodo tan largo e intenso de paz, estabilidad, progreso y bienestar, en democracia y libertad”, probablement diu el que pensen la majoria d’espanyols que, com ell, no poden entendre per què s’ha aixecat aquest mur infranquejable entre els partits.

I dic això perquè si des del principi de la democràcia fins a la victòria de Rodríguez Zapatero la divisió fonamental havia de situar-se en la línia que separa els partits d’àmbit espanyol dels nacionalistes, avui, la divisió es forma a partir d’altres paràmetres, i les diferències que es donen entre el PP i el PSOE són tan o més gran que la que es poden donar entre aquest darrer i alguns partits nacionalistes.

Tinc, doncs, la impressió que el parlament no representa avui prou bé la realitat del país. Pel carrer, la gent és sovint més dialogant i fins i tot més tolerant del que ho són els partits que ens representen, els quals han deixat de banda la moderació per a fer de l’enfrontament l’objectiu de la vida diària.

És possible que la gran majoria d’espanyols estem d’acord amb el monarca quan afirma que “todas las instituciones y fuerzas democráticas tenemos el deber y la responsabilidad de lograr la unidad y la cohesión para desplegar todos los esfuerzos que nos permitan alcanzar, juntos, el objetivo irrenunciable de poner fin al terrorismo, dentro del pleno respeto a nuestra Constitución”, però aquest sentiment del deure no es tradueix a la vida pràctica i, en lloc de cercar el que ens uneix, sembla que ens agradi ressaltar les diferències que ens separen.

I en aquest punt us he de confessar el meu pessimisme. Només una desfeta electoral del PP, que li permetés deixar llastra per la dreta (una dreta cada cop més radical i més abjecta) potser li permetria centrar-se i desmarcar-se d’aquesta dictadura ideològica que comporten certs personatges mediàtics que no vull anomenar. En aquest sentit, doncs, tinc la impressió que només així es podria redreçar una mica el panorama polític, per tal que el debat de les idees (i no l’enfrontament de les vísceres) sigui allò que guia novament la vida política del nostre país.

Europa i la política de defensa

28 Desembre 2006

Estimat director: A la meva darrera carta et parlava de la “guerra preventiva” com del darrer pas que havien dat els nord-americans en matèria de defensa. Aquest era, doncs, el punt on ara es trobava aquesta hiperpotència que engloba més de cinquanta estats en una única nació i que actua sota un sol comandament: el del president dels Estats Units.

En aquesta estratègia militar –no oblidem que la “guerra preventiva” és, d’acord amb la política nord-americana vigent, un mitjà de defensa- George W. Bush va trobar el suport incondicional d’alguns estats europeus, fonamentalment el del Regne Unit i d’Espanya, però no el d’altres grans estats, com França o Alemanya, que s’hi oposaren, i tampoc el de la Unió Europea que, davant la divisió que observà entre els seus estats membres, es va abstenir de pronunciar-se.

Val a dir, però, que aquesta estratègia militar va sorgir davant un problema real: el que planteja el terrorisme internacional que ha colpit, no sols els Estats Units, sinó també Espanya i el Regne Unit, amb els atacs a Nova York, Madrid i Londres, la qual cosa fa necessari que Europa adopti una estratègia militar col·lectiva que abraci tots els estats que formen la Unió. (more…)

Saber reconèixer-se en l’alteritat

27 Desembre 2006

Els qui estimem el diari “Menorca” malgré lui, els qui ens hem format com a escriptors a les pàgines d’aquest estimat (i a moments odiat) diari, ens hem de felicitar perquè darrerament –i penso que per primer cop en la seva història- a les seves pàgines s’ha pogut debatre lliurement una matèria que provoca tantes reaccions viscerals com la homosexualitat.

Que Carlos Salord Comella i Iñaki de Irala publiquin les seves opinions sobre aquest fet amb la qual els homes convivim des que som homes, entra dins la naturalesa de les coses, com també hi entra el fet que Pere J. Bosch opini el contrari que els dos primerament citats. El problema és que, fins avui, semblava que només l’opinió que sustentaven Salord i de Irala podia publicar-se en el nostre diari, però amb gran goig comprovem que les coses han canviat, perquè també el “Menorca” ha publicat sense limitacions l’opinió de Bosch. En ambdós casos, les tesis contradictòries foren exposades amb rigor i serietat, intentant pouar en el camp científic i fugint de desqualificacions personals, i això és el que importa, perquè només des del debat rigorós podem els homes arribar a conclusions sobre matèries com la que ara ens ocupa.

Jo, que no he estudiat a fons el problema de l’homosexualitat, i que, per tant, no podria defensar racionalment i amb plena convicció cap postura, m’he sentit en aquest debat molt més a prop de Pere J. Bosch que de l’opinió dels senyors Salord i Irala, i no ho dic per raons d’amistat, sinó perquè, entre altres coses, m’ha semblat menys dogmàtica i menys influïda per aquest enorme bagatge històric que ha fet de l’homosexualitat un vici, un delicte i un fet que comporta el menyspreu i la marginació social de l’homosexual.

Sense haver d’avaluar necessàriament aquesta realitat que afecta l’ésser humà en un dels seus espais més íntims (des del meu punt de vista l’homosexualitat no és “bona” ni és “dolenta”, simplement “és”), no puc deixar de referir-m’hi a partir d’aquella opinió que Jürgen Habermas exposava en un article publicat a Liberation (31.03.03): “la reconnaissance des différences –la reconnaissance mutuelle de l’autre dans son altérité- peut aussi devenir la marque d’une identité commune”.

Persecució política?

26 Desembre 2006

Quan, dia sí, dia també, escoltem la queixa contra el govern de l’Estat dels dirigents de Batasuna perquè aquest no paralitza l’acció judicial contra membres de la seva organització per delictes comesos contra les persones o contra la seguretat de tots, els demòcrates –i en això coincidim les dretes i les esquerres- els recordem que, en un sistema democràtic, l’acció judicial és independent i no pot sofrir cap immissió de l’executiu. Ho exigeix el principi de separació de poders, que és la base i el fonament del sistema democràtic.

Quin sentit té, doncs, que a Palma de Mallorca, un grup de fidels al president Matas i al PP es manifestin darrera una pancarta que diu “PSOE: PERSECUCIÓ POLÍTICA”?

Realment creuen els manifestants que és el PSOE la mà que mou el jutge que coneix del cas “Voramar” i ha decidit processar un grup de persones addictes al partit que governa les Balears? No s’adonen que, en insinuar això, acusen de prevaricador el jutge que instrueix el sumari?

Primerament, Matas assegura que estem davant d’un nou 11-M perquè amb els processaments d’alts càrrecs es vol canviar el sentit de la votació dels ciutadans de les Illes i, uns dies més tard, empeny i apadrina una manifestació al seu favor acusant el PSOE de manipular la justícia en contra seu. Alguna cosa important falla en el nostre sistema, perquè aquest tipus de manifestacions no tenen cap sentit.

Que Batasuna actuï contra la democràcia ho comprenc, perquè d’una gent que recolza l’extorsió i l’assassinat per aconseguir els seus fins polítics es pot esperar tot, però que el partit que governa les Balears i ha governat Espanya actuï com ho està fet em sembla tan increïble com lamentable.

Nadal

25 Desembre 2006

Dissabte passat em va entrevistar Pere Estelrich en el seu magazine d’IB3 Ràdio, i em demanà si no parlaria del Nadal en el meu bloc. Li vaig respondre que no, perquè no hi acostumo a parlar de coses personals, ans prefereixo contemplar des d’allí la realitat del món que m’envolta.

Potser no m’hi vaig pensar prou, perquè també el Nadal forma part d’aquest món que ens envolta, un món que estimem i odiem a l’encop, però que és tot el que nosaltres posseïm perquè, fora del món, la nostra vida no és possible.

És cert que entorn del Nadal hem construït un món tot fet d’aparences i de llocs comuns, un món que aprofita el negoci per fer més negoci i aconseguir que consumim més que mai. No ho negaré. Els homes sabem vestir tan bé les coses que, entorn del naixement en la indigència d’un “petit minyonet, ros i blanquet” (com diu la nadala), construïm la festa suprema del negoci i de la despesa sense nord. De fet, avui, abandonat el sentit religiós del Nadal, tornem als valors pagans i ens costa poc d’abandonar-nos a la disbauxa. De tota manera, el Nadal, ultra el sentit religiós que pugui continuar tenint per a la gent que creu, és un motiu impagable per reunir la família. Jo comprenc que, com escriu Pedro J. Bosch en el seu darrer article, el Nadal es pot traduir fàcilment en “una sobredosis de reuniones familiares que puede acabar en corrosivo hastío”. No dic que no, perquè aquest perill hi és, però la veritat és que jo avui només penso que tots els meus fills han tornat a casa a celebrar el Nadal, i que podré tenir en braços (“servar”, com diem a Menorca) aquest petit bé de Déu que és en Pau, un nét que encara no té cinc mesos i que em somriu quan li faig una carícia. I això és suficient per sentir-me ple de goig i creure que el Nadal continua essent un miracle.

Divergències semàntiques

24 Desembre 2006

He llegit les intervencions que, en el Congrés dels Diputats, es van fer en defensa de la proposta d’Estatut de les Illes Balears que s’havia de sotmetre a votació. Òbviament, les intervencions dels dos grans partits majoritaris (PP i PSOE) havien de ser favorables a l’aprovació, perquè hi havia unanimitat respecte del text. És ben curiós, però, que en la intervenció de la vicepresidenta del govern, senyora Fernández de la Vega, i en la de la diputada conservadora, senyora Salom, les paraules –gairebé les mateixes paraules- tinguessin un contingut semàntic força diferent.

Mentre la senyora Fernández de la Vega (PSOE) ressaltava la bondat d’un “Estatuto distinto, adaptado a los nuevos tiempos, que va a dar respuesta a las necesidades de los ciudadanos”, i assegurava que “las reformas estatutarias son necesarias y no rompen nada”, la senyora Salom (PP) ressaltava que aquest estatut implicava“consenso, sentido común e integración, con voz propia, en el modelo común de España”. Ambdues deien, doncs, el mateix, i semblava que estaven d’acord amb la bondat del nou estatut, però mentre el sentit del discurs de Fernández de la Vega conduïa a la idea que totes les reformes que s’han endegat fins ara no rompien aquesta unitat d’Espanya que tan preocupa als populars, el de Salom volia ressaltar precisament la bondat de l’Estatut de les Balears front a “la confrontacion, las imposiciones totalitarias, disgregadoras y que rozan el ridículo de otros estatutos.”

Calia, doncs, marcar el terreny i deixar l’empremta de la pròpia ideologia. És el valor de la semàntica, aquesta ciència que ens ajuda a comprendre el sentit dels mots.

Estatut a la vista

23 Desembre 2006

Encara que ho puguem comprendre, als qui hem viscut en dictadura i en democràcia ens és difícil d’acceptar l’apatia amb què vivim la realitat política del país. I dic que ho comprenem perquè hi ha motius per al desencís, atesa la realitat de les coses, però en el fons és una mica lamentable que siguem tan insensibles a les conquestes que la vida diària ens ofereix.

Faig aquest comentari perquè dijous passat, 21 de desembre, alhora que acabava la tardor, el Congrés dels Diputats aprovava el text del nou estatut per a les Illes Balears, que ara haurà de ser discutit al Senat. Aquesta aprovació ha provocat una fotografia dels diputats que han intervingut en la seva elaboració a la porta del Congrés i alguns titulars de primera pàgina, però poca cosa més. Sembla que ens sigui igual tenir o no tenir un estatut que reguli el sistema de govern a les Balears, i tanmateix no és així, perquè –per malament que ho hagin fet els qui ens governen- l’Estatut ha significat una eina cabdal per a la nostra vida ciutadana: hem tingut institucions pròpies, hem pogut legislar, hem apropat l’administració i hem administrat una quantitat de diners que supera de molt la que, fins a la constitució de l’autonomia, havíem administrat.

Molt em temo, però, que aquesta indiferència d’avui es transformaria demà en irritació si de sobte retornéssim al statu quo ante de 1983, perquè –ho hagin fet bé o malament els qui ens governen, ens agradi més o menys l’estatut que ens hem donat- som infinitament més rics ara que fa vint-i-tres anys, i també ara tenim molta més possibilitat d’incidir en la construcció del futur de la que teníem aleshores. I tanmateix…

Sense abandonar l’esperit crític que sempre hem de tenir en analitzar la vida política, penso que, malgré tout, tenim raons objectives per estar raonablement satisfets. “Cualquier tiempo pasado no fue mejor”. D’això en podem estar segurs, per grans que hagin estat els nostres desenganys i per frustrades que siguin les nostres expectatives.

Matas i la perversió del resultat electoral

22 Desembre 2006

Vaig escoltar el reportatge telefònic que, dilluns passat, Ràdio nacional, va fer del míting de Jaume Matas davant dels seus seguidors a Mallorca, on parlà del cas Voramar, que ha implicat el processament i la presó preventiva per al batlle d’Andratx, un funcionari del mateix ajuntament i del que era director general d’urbanisme i ordenació del territori de la nostra Comunitat autònoma.

No podia donar crèdit al que sentia quan, seguit de grans aplaudiments, comparà el cas andritxol de presumpta corrupció urbanística amb els atemptats de l’11-M a Madrid, perquè –com assegurava Matas i tothom corroborava amb l’aplaudiment- ambdós casos són una manera indigna de pervertir el resultat electoral.

Així, doncs, segons opina el nostre president autonòmic, tot el que hem conegut fins ara d’aquest cas és un muntatge per foragitar del poder balear el PP i pervertir d’aquesta manera la lliure voluntat dels electors balears.

Que un president digui això i que els seus correligionaris li ho aplaudeixin implica que estem perdent el nord, que som incapaços d’assumir els errors propis i que no dubtem a l’hora de confondre els ciutadans, per molt que això vagi contra tota norma deontològica. I dic això de la manera més suau possible, perquè si el que insinua Matas fos cert, implicaria que el ministeri fiscal i la judicatura han comès prevaricació i que, per tant, a consciència, actuen contra la llei amb l’únic objectiu de perjudicar el Partit Popular, que ostenta el poder a les nostres illes.

Hem passat, doncs, del perdó que Matas va demanar el primer dia, un cop va destituir fulminantment el director general, a assegurar que tot el que succeeix no és, sinó, una maniobra política.

Il·lògic i, a més, immoral.


%d bloggers like this: