Josep Maria Quintana

“Jo no seré candidat a la candidatura del nostre partit per a l’elecció presidencial”. Amb aquesta frase s’adreçava Lionel Jospin als militants socialistes per a explicar-los la decisió presa. Ja ho deia el meu fill que més li valia retirar-se a casa a fer maquetes de barcos antics…

Bromes apart, el vell hugonot ha dit que d’entrada no especificaria a qui donarà suport, i que no ho faria, doncs, a Ségolène Royal. Ja veurem per quin dels seus es decidirà més endavant. De tota manera, l’exprimer ministre amb Chirac ha dit que no es retira de la vida política, i que si bé ell no veu clar que hagi de ser novament ministre, vol ser present en tot allò que faci referència al debat ciutadà, a les idees i als valors del partit socialista, sense perjudicar a la campanya dels seus correligionaris.

Així, doncs, sembla que a la campanya socialista, la cosa s’haurà de decidir entre Dominique Strauss-Kahn, Laurent Fabius, Jack Lang o Ségolène Royal.

—————

Els curiosos i interessats en la política francesa poden entrar directament en el bloc de Lionel Jospin

Tots els diaris d’ahir comenten les reaccions que ha provocat l’autocensura que ha exercit la directora de la Deutsche Oper Berlin, Kirsten Harms, que ha suspès la representació d’Idomeneo, de Motzart, per por a un possible atemptat islàmic. L’escena final, en la qual el rei de Creta, Idomeneo, apareix amb els caps tallats de Jesucrist, Buda, Mahoma i Posidó, va indignar a algun radical que va formular una amenaça anònima, segons explicà la directora d’aquesta prestigiós teatre d’òpera de Berlin, i això la va dur a anul·lar la representació. Harms argumenta que ha suspès l’obra – en contra de la voluntat de l’escenògraf i responsable de la mise en scène, Hans Neuenfels- per a garantir “la seguretat del públic i dels actors”. L’escena final era collita pròpia del dramaturg.

Això ha provocat un gran debat, que no és, sinó, una concreció d’aquest debat permanent en què ens movem avui on uns –Occident, per entendre’ns- acceptem qualsevol mena d’interpretació que es faci en el camp de l’art, encara que aquesta afecti de manera cruel sentiments propis, tot recurrint al principi de la llibertat d’expressió, mentre que d’altres –els islamistes radicals- creuen que la llibertat d’expressió no és un dret en el qual pugui emparar-se la crítica si aquesta afecta a elements bàsics del seu credo. I no sols això, perquè en aquests casos ells consideren justificada l’agressió.

Això ens duria a un debat llarg en el qual no puc entrar en aquests moments, però em sembla interessant recollir una sèrie d’opinions que, sobre aquesta suspensió de l’Idomeneo de Berlín, s’han publicat ahir a La Vanguardia.

No disparen contra la ficción

XAVI AYÉN – Barcelona

A diferencia del discurso del Papa en la Universidad de Ratisbona, o de las caricaturas de Mahoma en la prensa danesa, que levantaron gran diversidad de opiniones entre los intelectuales de Occidente, el caso de la ópera retirada de cartel en Berlín despierta una condena generalizada, aunque, eso sí, con distintos matices. Este diario contactó ayer con diversos pensadores y políticos.

JUAN GOYTISOLO, escritor
“Separemos arte y religión”
“Hay que separar totalmente el mundo artístico del religioso. En 1989 condené enseguida la fetua contra Salman Rushdie.Pero las recientes viñetas danesas sobre Mahoma eran unas caricaturas sin ninguna gracia, con la sola intención de provocar. Algo muy diferente es una novela o una ópera, que se edifica con una pretensión artística y, por tanto, es imposible extraer sus elementos estrictamente religiosos, porque éstos sólo cobran sentido en el interior de la ficción”.

TAHAR BEN JELLOUN, escritor
“¿Prohibiremos a Shakespeare?”
“La creación artística es una necesidad para el espíritu y para el bienestar de la humanidad. El arte no es lo real, no es una copia de lo real, es por definición una creación. La civilización árabe musulmana ha conocido siglos de luz (entre el IX y el XII), siglos de apertura al mundo, de curiosidad intelectual, siglos de traducciones de obras provenientes del mundo entero; debemos acordarnos de esa época, invocarla hoy para rechazar la censura, el miedo, la ignorancia y el fanatismo. Anular una obra artística es un error, una concesión a la intolerancia. Si seguimos la lógica de este caso de Berlín, vamos a tener que prohibir a Dante, a Voltaire y ¿por qué no? a Shakespeare y a todos los poetas muertos o vivos, dado que hay un versículo en el Corán en el que Dios desconfía de los poetas. No, no hay que entrar en el juego del terror. Hoy es Mozart, el genio, el que hemos desprogramado, mañana serán Ibn Khaldoun (del siglo XIV), Al Hallaj (gran poeta místico del siglo X), ¿y por qué no la música andaluza, simplemente porque nos invoca la alegría, el placer y la vida? Hay que resistir; de lo contrario, nuestros hijos serán embrutecidos por la ignorancia”.

MOHAMMED CHAIB, diputado del PSC
“Pido una libertad sin insultos”
“Se ha pensado que los musulmanes se quejarían, pero también aparecían las cabezas cortadas de Jesús y Buda. En estos momentos la cosa es complicada y los organizadores no querían echar más leña al fuego. Defiendo toda la libertad de expresión que haga falta, pero, por favor, seamos más inteligentes y creativos para no herir a nadie. La libertad de expresión no está reñida con el respeto. Si estamos continuamente insultando las raíces de la gente… hay muchas más cosas que hacer que meterse con los profetas de una y otra cultura. Personalmente, no veo esta función como un problema, pero creo que el mundo no está preparado para ello”.

CARMEN CALVO, ministra de Cultura
“Mal camino, como con Rubianes”
“Ni la censura ni la autocensura son un camino bueno para un entendimiento entre religiones y culturas. No es buen asunto que los estados de Derecho nos refugiemos en el miedo. Las únicas cosas que se pueden limitar en democracia son las ilegales ante los tribunales. Es malo que en dos ciudades europeas – por Madrid y el caso Rubianes- ocurran cosas de este tenor, no es halagüeño que no seamos capaces de colocar el espacio de la libertad y del respeto. No es un buen ejemplo ni lo ocurrido en Madrid ni en Berlín”.

SAMI NAÏR, escritor y político
“Un precedente muy peligroso”
“El malentendido entre el mundo occidental y el musulmán se agrava. Las últimas declaraciones del Papa y las viñetas sobre Mahoma han sido un grave error del Pontífice y de los autores de las caricaturas, porque atacaban directamente lo más sagrado del otro. Es un comportamiento irresponsable, pero tenían derecho a tenerlo porque en democracia no se prohíbe la expresión. Pero anular la ópera de Berlín es una estupidez, porque va a constituir una especie de jurisprudencia a nivel europeo. Los integristas se van a aprovechar de esta decisión para decir: “Hay un precedente y tenéis que respetarlo”. En esta obra, además, no se ofrece una representación negativa de Mahoma, sino que es la mirada de un hombre del siglo XVIII con los valores de su época”.

L’aparició de tres presumptes etarres, dos d’ells armats amb fusells, en un acte de l’esquerra abertzale, el dissabte passat, ha posat en evidència el crític moment que travessa el procés de pau. Un dels terroristes va llegir un comunicat en el qual ETA reafirmava “el compromís de lluitar amb les armes en la mà” per la independència.

Aquesta seguretat contrastava amb les paraules de Rodríguez Zapatero en el míting que va fer diumenge a Catalunya on es va mostrar d’allò més dur: “Cessament de violència i abandonament de les armes com a condició essencial per a negociar”. El que nosaltres hem de demanar-nos, però, és si trobem compatible el que diu el president amb el que diu ETA? I la resposta és no, encara que, per opinar amb seguretat, caldria saber si l’actuació d’ETA respon a una decisió ja presa, o bé es tracta d’un tour de force amb el govern d’Espanya.

Potser la clau per entendre això la trobem en el discurs del lehendakari Ibarretxe que va reivindicar diumenge el dret a l’autoderminació com via per a resoldre el “conflicte basc”, alhora que avisava que la relació entre Euskadi i Espanya serà “fràgil” sense el reconeixement de la capacitat dels bascos per a decidir.

Sovint he parlat de la Constitució espanyola i de les seves bondats, però molt em temo que un dia haurà de reconèixer aquest dret per a poder englobar tothom. El problema és que, amb l’actual composició de les cambres, reconèixer aquest dret és impossible

Cada dia que passa les societats riques tenen por a veure’s desbordades per persones que els vinguin de fora, a no ser per a fer feines que els de casa no volen fer. I així i tot tenen por. El cas més flagrant és el de Suïssa que, en un referèndum celebrat el passat diumenge, va veure com un 68% de ciutadans votava a favor de l’aplicació de lleis més restrictives en matèria d’immigració i dret d’asil. Malgrat l’oposició dels partits d’esquerra, les organitzacions de defensa de drets humans i de l’Església, la població de Suïssa va votar majoritàriament en favor del projecte governamental per a regular les condicions d’accés al país, tant per als immigrants com per a qui sol·liciten dret d’asil, restringint la legislació que s’aplicava fins a ara.

Segons ens explicava ahir La Vanguardia, la nova llei sobre el dret d’asil preveu el rebuig sense examen de les persones desproveïdes de documents d’identitat. Així mateix, suprimeix les ajudes socials en favor dels sol·licitants de dret d’asil i les reemplaça per una simple “ajuda d’urgència” de 960 francs suïssos al mes (604 euros), quantitat considerada el mínim vital per les associacions de drets humans. Les autoritats també podran detenir durant 18 mesos, enfront dels nou actuals, a qui intenti aconseguir l’asil polític una vegada ja se li ha denegat. La llei sobre immigració afectarà als estrangers que no provinguin ni de la Unió Europea ni de Liechtenstein, Islàndia i Noruega, als quals se’ls prohibeix l’entrada sense un contracte de treball. Qui sol·liciti la seva entrada a Suïssa haurà de demostrar la seva qualificació professional i que no s’ha trobat a cap treballador suís o europeu per a ocupar aquest lloc.

No és estrany que, amb aquesta decisió majoritària tan poc generosa amb els immigrants, el portaveu de l’Alt Comissionat de l’ONU per als refugiats (Acnur), William Spindler, vagi criticar la decisió suïssa. “Ens sentim decebuts, més encara si tenim present que les demandes d’asil a Suïssa estan en el seu nivell més baix dels últims 20 anys. Suïssa ha adoptat una de les legislacions més restrictives a Europa i altres països podrien seguir-la”, va dir.

I d’acord amb la informació del diari barceloní que he citat, l’Organització Internacional per a les Migracions va qualificar la nova llei de “antiquada” i va estimar que la distinció dels estrangers entre europeus i no europeus “és artificial en el context d’una economia globalitzada”.

“¿Cuál es la razón por la que Occidente siempre debe pedir perdón y ellos nunca? es va demanar el senyor José María Aznar en una conferència pronunciada en el Hudson Institute, un centre conservador de Washington. I afirmà tot seguit: “¡Ellos ocuparon España durante ocho siglos!” , de la qual cosa podem deduir que, segons el conferenciant, Espanya és un concepte inequívoc, i ho és des de sempre, possiblement perquè ja en la seva eterna saviesa, Déu la va concebre així, com la veiem avui, i especialment com la veu i concep el senyor Aznar.

Espanya, la idea política d’Espanya que té el senyor Aznar, que per molt que ell no ho sàpiga és força diferent de la que tenien els Reis Catòlics, i especialment Ferran II d’Aragó, seria, si donem per bo el discurs de l’expresident, un ens jurídico-polític que no admet discussió, prefigurat des de sempre, i, doncs, presdestinat a ser un reducte “cristià”.

Quina diferència hi ha entre el pensament d’Aznar (“¡Ellos ocuparon España durante ocho siglos!”) i el de Ben Laden quan assegura que l’islam ha de reconquerir les terres essencialment islàmiques, des de l’Orient fins a l’Al-Aldalus? Ambdós personatges mostren el mateix grau d’enlluernament, la mateixa visió teocràtica de la vida i, doncs, de la política. Només hi ha una diferència entre l’un i l’altre (en aquest punt, evidentment): que mentre Aznar considera el territori en el qual es concreta avui la seva idea d’Espanya com a “una unidad de destino en lo universal” en versió cristiana, Ben Laden creu també que la seva “unidad islàmica de destino en lo universal” abraça l’Al-Andalus, és a dir l’actual territori espanyol, aquell que, tocat de la mà de Déu (del nostre, és clar!), Don Pelayo en començà una dia del segle VIII la reconquesta, acció militar en la qual hi van intervenir monarques de regnes molts diversos (que -ves per on!- parlaven llengües também diverses, encara que als del PP els sembli estrany) i que culminaren la reina Isabel de Castella i el rei Ferran d’Aragó, els dits Reis Catòlics (els amics íntims d’Aznar), l’any 1492, amb la conquesta de Granada, gesta “¡grandiosa donde las haya!” que féu que la mare de Boabdil, el rei moro vençut, pronunciés (evidentment en castellà!) la frase més bella de quantes s’han dit i escoltat al llarg de la història: “¡Llora como mujer lo que no has sabido defender como hombre!”

Glòria, doncs, a aquest gran divulgador de la nostra història que es diu José María Aznar!

Si a alguna cosa he estat sempre fidel en la meva vida adulta és a la llengua catalana. Per mi és una mena pàtria, un bé que em defineix i dóna sentit a la meva manera de ser. No us estranyeu, doncs, que, quan l’ataquen, quan sense atacar-la directament, la malmeten, quan intenten reduir-la (ni que sigui amb paraules eloqüents i demagògiques) a un patois per a parlar només a la cuina de casa, em rebel·li, perquè noto que em malmeten a mi mateix.

Això -que ja és molt-, no implica, però, que la llengua –la meva llengua catalana- sigui un valor absolut, i menys encara un valor excloent. No em molesta, doncs, escriure i parlar altres llengües i, en especial, parlar i escriure en castellà. I encara diré una cosa més: m’agrada usar el castellà, mentre l’ús d’aquesta bella llengua no sigui provocat per una imposició injustificada (per exemple: el de la senyora o el senyor que, a la reunió de veïns exigeix que es parli en castellà perquè ell o ella no entenen el menorquí, i a més mai no el pensen entendre. O quan a l’escola, el pare o la mare de rigor, tot i que viu a Menorca des de fa dos anys, demana –què dic demana, exigeix!- que a la reunió es parli castellà “porque todos somos españoles. O no?”).

Dit això, no sóc, però dels qui pensen que, si en un moment donat, l’Ajuntament convida, posem per cas, un escriptor de llengua castellana per a fer el pregó, això sigui un pecat contra la llengua i la cultura, i menys encara si aquest escriptor o escriptora tenen coses a dir, i aquestes poden interessar-nos. D’ací que em semblin fora de lloc actituds com la que ha pres Esquerra Republicana de Catalunya cridant al boicot del pregó que Elvira Lindo ha fet a les festes de la Mercè. D’altra banda, l’estretor de mires dels homes de Carod és proverbial, perquè amb la seva actitud no han fet, sinó, provocar la reacció –en clau de política antinacionalista (ja tenim, doncs, l’enfrontament)- dels membres de la nova formació política, Ciutadans-Partit de la Ciutadania (una mena de versió catalana de la nostra ICM, encara que d’una mica més de categoria intel·lectual –els seus membres saben parlar de més d’una cosa-), que ha fet de la defensa del bilingüisme i de l’antinacionalisme l’eix del seu programa polític.

Mireu que n’hi ha de camí a fer en defensa de la llengua, abans de provocar incidents com els d’ERC amb motiu del pregó de la Mercè!

Ho he escrit més d’un cop: El PP ha de canviar d’estratègia si vol aconseguir novament el poder. I de dins el PP, persones com Matas, Piqué, Ruiz Gallardón y algun altre hauran de provocar algun dia un cop de timó si no volen quedar encallats per sempre.

Doncs bé, ha estat Piqué el qui ha parlat en aquest sentit. I és lògic, perquè el líder popular català és el qui es troba en més mala situació de tots els que jo he anomenat. És a la oposició pura i dura, i la fa a Catalunya, un dels territoris on el seu partit té menys predicament.

Era impensable que algú del cercle proper a Rajoy no cregués que era un error fer-se portaveu de l’acusat Trashorras. Dir-ho potser era difícil, perquè la imatge d’unitat interna és molt important, però penso que més d’un devia respirar abans d’ahir quan Josep Piqué va afirmar que, per a ser alternativa, l’11-M no podia esdevenir l’eix central de l’actuació política del seu partit.

Curiosament, mentre Piqué deia això, un impol·lut i sempre pentinat Zaplana afirmava el contrari. Déu meu! Com és possible que aquest home pugui ser la cara visible del PP? Algú va veure el to de cinisme que emprava per a comentar la renúncia de Rodríguez Ibarra a presentar-se un cop més?

Però no parlàvem d’això, sinó d’aquesta estratègia de l’embut en la què s’ha ficat el PP tot seguint el crit messiànic dels predicadors mediàtics de l’extrema dreta. Piqué, però, ho proclamà a tot vent: “Fer del 11-M un eix central d’actuació és incompatible amb l’estratègia de ser alternativa al Govern socialista”, un comentari que no m’estranyaria que moltes persones sensates del PP fessin en veu baixa.

Piqué fou encara més clar: “Em sembla molt bé –va dir- que els mitjans de comunicació vagin a veure si treuen alguna cosa, però nosaltres som una força política que del que puguin dir el senyor Bugadera o el senyor Trashorras res no n’hem de fer”.

Ho acabarà veient així algun dia Mariano Rajoy?

Tots duim un sac a l’esquena i tenim un passat per a fer-nos perdonar. I quan dic tots, vull dir també els cristians, que durant cents anys vam propiciar l’expansió de la nostra fe sense miraments de cap casta: cremant heretges, provocant guerres, exterminant infidels… Però també tenim tots gent virtuosa i sàvia que ha sabut crear una filosofia basada en el respecte, la ciència i el saber. I no hem d’excloure els musulmans en aquest camp, perquè és indiscutible que els grans pensadors cristians medievals, com Tomàs d’Aquino, o jueus com Maimònides, tingueren accés al pensament grec d’Aristòtil, Hipòcrates, Euclides, Ptolomeu… gràcies a les traduccions àrabs finançades pels califes de Bagdad o de Còrdova.

Però no és d’això –vull dir del passat- de què hem de parlar ara, perquè, com acabo de dir, tots tenim de què fer-nos perdonar. Tanmateix, en aquest món globalitzat que vivim, on tothom pot tenir accés al coneixement i a la ciència, on els drets humans es troben consagrats per unes declaracions signades pels estats i on les relacions entre els pobles venen facilitades per associacions internacionals de diàleg i de debat com les Nacions Unides; en un món on tots tenim la possibilitat d’accedir a la raó, cal distingir clarament entre aquells que respecten –si més no formalment i constitucionalment- els drets humans i aquells altres que no els respecten; entre aquells que saben fer crítica d’ells mateixos mitjançant el debat en els seus parlaments democràtics i també a través de l’actuació personal i lliure dels seus intel·lectuals, i aquells altres que neguen tota possibilitat de crítica i algun –molts!- dels drets humans proclamats i acceptats internacionalment.

Arribats aquí, doncs, no podem desconèixer una cosa que, com assenyalava fa uns dies Lluís Foix, esdevé fonamental per a prendre posicions: Al món musulmà no hi ha veus crítiques de la guerra santa, ni de l’herència de desigualtats entre home i dona, ni sobre el repudi de les dones per part dels homes, ni tampoc sobre la poligàmia. I una cultura que no sàpiga plantejar-se críticament tots i cadascun d’aquests punts difícilment es pot conceptuar com a tal. I això a pesar dels califes, i també a pesar de les traduccions àrabs dels grecs que es feren a Còrdova o a Bagdad.