Josep Maria Quintana

Després que la Unió Europea decidís de congelar els ajuts al nou govern de Palestina fins que Hamas renunciï a la seva decisió de no reconèixer Israel, la situació s’està fent insuportable. Fins i tot el president Mahmoud Abbas (que no es pot veure amb els dirigents de Hamas) ha declarat a France-Press que “la situació esdevé explosiva en els territoris palestins en un context de fragilitat extrema i de bloqueig econòmic.” Abbas parla també de penúries en els hospitals del costat de Gaza i subratlla que la decisió europea és, al seu entendre “una mesura de represàlia”.

Uns dies abans, a Helsinki, Abbas va demanar a la Unió Europea de prosseguir el seu ajut, perquè “sense fons no pensa que ells (els palestins) siguin capaços de sobreviure”. “Això –ha afegit- seria una catàstrofe social i econòmica.”

Ja a França, ha obtingut un cert suport de Chirac, el qual ha manifestat que és partidari de mantenir l’ajut “per raons humanitàries i de justícia.”

No sé com s’acabarà resolent aquesta qüestió. Tanmateix, tot i la radicalitat de Hamas contra els israelians (que qualifiquen sempre de sionistes), cal apuntar un petit bri d’esperança en el fet que el govern de Palestina estudiï la possibilitat d’adoptar el “pla Abdallah”, que és un pla de pau que vint-i-dos països àrabs van aprovar el mes de març de 2002, a la cimera de Beirut. Aquest pla preveu la normalització de les relacions amb Israel a canvi d’una retirada total dels territoris ocupats de 1967 ençà, i de l’establiment d’un Estat palestí amb fronteres reconegudes internacionalment.

Val a dir que, aleshores, aquest pla fou rebutjat per Sharon. La pregunta és si continua essent inacceptable pel nou govern de coalició que presideix Ehud Olmert.

La seqüència és, si fa no fa, aquesta: Es forma el tripartit a Catalunya (socialistes, republicans i comunistes-verds). En quedar fora del govern que havia ostentat durant vint anys, CiU decideix de jugar a fons la carta del radicalisme nacionalista i defensa un màxim per a l’Estatut que és (segurament) inconstitucional, fins al punt que sembla que farà avortar l’acord al Parlament de Catalunya. L’acord, però (i aquí hauria de parlar de l’art de l’encanteri), s’obté finalment i el text és aprovat amb l’acord de tots (menys del PP que, en aquesta aventura, juga el paper d’opositor offsider).

Immediatament, l’Estatut surt cap a Madrid on Rodríguez Zapatero (“donde dije digo digo Diego”) veu que, si no el retalla a fons, fins els seus el deixaran a l’estacada. Per tant, cal llimar-lo a consciència fins que quedi (són paraules seves) “limpio como una patena”.

Alhora, Rodríguez Zapatero veu que l’escurçament que s’ha produït en el text estatutari possiblement serà difícil d’acceptar pels seus aliats d’Esquerra Republicana i, potser per això (i per sorpresa), pacta el text final amb CiU, que de sobte ha deixat de ser radical, possiblement perquè tant els socialistes com els convergents veuen que aquest acord pot aplanar el camí d’un futur pacte de govern que afavoreixi tant els interessos dels uns com dels altres.

Després d’aquest inesperat cop d’efecte, Esquerra se sent traïda i (no sense una mica de raó) decideix adoptar el paper de núvia despitada, la qual cosa la du a iniciar el seu procés particular de radicalització. I així arriba aquell “L’estatut és una merda” de Carretero. Tanmateix, aquest procés l’aboca a un autèntic cul de sac: Ni pot dir que sí (¿com dirà que sí a un estatut que es una merda?) ni pot dir tampoc que no, perquè això darrer l’alinearia amb el PP. La solució és, doncs, de demanar, en el referèndum, l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul. El problema és que aquest vot nul o en blanc o l’abstenció es demana per un Estatut que –no ho oblideu!- ha promogut (i continua promovent) un govern del qual forma part l’Esquerra Republicana.

Val a dir, però, que, tot i aquest cúmul de desavinences, i a pesar del gran desacord que s’ha produït, Esquerra creu que això no és suficient per a trencar el tripartit (és a dir per a perdre el poder) i decideix continuar la cursa com si res.

Aleshores, Pasqual Maragall surt a la palestra i, en el paper de pare carabasser, titlla d’incoherents els d’Esquerra, però –ves per on!- no els fa fora del govern de la Generalitat (possiblement perquè, de fer-ho, també ell quedaria amb el cul a l’aire). D’ací que tot segueixi com sempre perquè aquí no ha passat res.

I jo em demano: És això l’art de fer política? Sí, probablement…

Fa dos dies es produïa el vintè aniversari de la catàstrofe nuclear de Txernobil, una gran desgràcia que afectà terriblement persones i territoris fins al punt que, encara avui no s’han esborrat les conseqüències d’aquell desastre.

No diré res de nou respecte d’això. La premsa n’ha parlat per boca de grans especialistes i el que jo voldria constatar simplement és la manca de transparència informativa que oferí el govern rus, presidit aleshores pel líder de la perestroika, senyor Gorbatxov.

A les democràcies ningú no garanteix que no hi hagi corrupció o que el mal govern dels polítics elegits pel poble comporti desastres mediambientals, energètics o sanitaris, però aquests, més prest o més tard, surten a la llum. La llibertat de moviments, la llibertat d’expressió i tot el conjunt de llibertats ciutadanes que comporta el sistema democràtic són un antídot contra l’opressió, la mentida, el mal govern, la corrupció i tants altres mals inherents a l’actuació humana. De vegades no eviten que el mal es produeixi, però generalment acaben detectant-lo i, en la mesura d’allò que és possible, n’evident algunes fatals conseqüències.

És possible (encara que no és probable) que en un estat democràtic hi hagi centrals nuclears en l’estat de la de Txernobil fa vint anys; i menys ho és encara que es pugui produir una fuga nuclear semblant a aquella i que els ciutadans de la vora (i de no tant a la vora) no s’adonin de la desgràcia fins moltes setmanes després. Doncs bé, a l’URSS de Gorbatxov van passar llarguíssimes setmanes sense que el govern digués una sola paraula de la desgràcia i sense que prengués cap tipus de mesura per a protegir els ciutadans d’unes conseqüències que els dirigents polítics soviètics sabien forçosament que eren terribles, i no actuaren fins que la pressió de governs democràtics ventilà els fets i obligà a l’exèrcit rus a evacuar milers de persones, que partiren amb el que duen posat i mai més no han tornat a les seves cases.

La desgràcia, doncs, fou terrible i és molt probable que, de l’exterior de l’antiga URSS, no hàgim sabut captar suficient les conseqüències de la catàstrofe.

I dit això sembla que s’imposi parlar dels avantatges i els inconvenients de l’energia nuclear en un món en què el petroli està assolint uns preus elevadíssims i també en un món on aquest petroli no deixa de ser una font d’energia força contaminant i limitada. Fer-ho seria, però, un error per part meva, ja que és un món que no conec, d’ací que us adreci al comentari que, respecte d’això mateix ha fet el meu fill, en Pere, en un el seu bloc sota el títol de “Petits grans hacks energètics. Per la producció energètica a l’escala local i regional”. Ell és físic i coneix aquesta matèria força més bé que jo.

Bin Laden ha tornat a aparèixer per a expressar la seva coneguda teoria de confrontació de civilitzacions entre Occident i l’Islam. Segons ell, tots els països del nostre entorn actuen com si, de fet, haguessin declarat la guerra als islamistes, d’ací que trobi tota casta d’arguments per a seguir ordenant la lluita a mort contra ells (és a dir contra nosaltres). Curiosament, dos dies després de l’aparició del vídeo on proclamava la seva doctrina, la costa de la Mar Roja, a Egipte, ha estat objecte d’un atemptat que ha causat, com a mínim, 22 morts i més de 150 ferits. Els terroristes sabien on atacaven, perquè la localitat de Dahab és un dels enclaus del turisme a Egipte. Es tracta d’una ciutat que es troba entre Sharm el Sheij (on el passat mes de juliol moriren 60 persones i més de 200 resultaren ferides) i la ciutat de Taba, on l’any 1994 hi hagué 40 morts per un atemptat.

Certament és difícil lluitar contra el terrorisme, i més quan perpetren els atemptats persones dispostes a immolar-se per a dur a terme els seus objectius. Ara, l’argument clau de Bin Laden radica en el fet que Europa hagi tallat l’aixeta econòmica a Hamas, un partit que ha guanyat democràticament les eleccions a Palestina però que, no sols no ha renunciat als seus objectius terroristes contra Israel, sinó que està provocant un vertader enfrontament amb el president Mammud Abbas.

Davant aquesta realitat, i tot i que el terrorisme d’Al Qaeda no és del mateix signe del d’ETA, cal ésser molt prudents a l’hora d’actuar. És cert que els dos atemptats que s’han produït darrerament al País Basc (els dos posteriors a la treva) i les cartes d’extorsió que alguns empresaris han rebut, ens han de posar en guàrdia, però així i tot, cal no perdre la serenitat i més quan, per primera vegada, des de Batasuna, s’ha produït una condemna d’aquests fets.

Tots sabem que no és fàcil parar la màquina del terror quan, després de trenta anys de crims i d’extorsió, aquesta porta una inèrcia que no sempre pot controlar-se. I mai no hauríem d’introduir en aquest camp les lluites o, simplement, les rivalitats partidistes. Perquè el terrorisme no va contra els uns ni tampoc a favor dels altres, va contra tots, i això exigeix per part dels demòcrates una actuació intel·ligent, pacient i sempre mesurada.

Els meus lectors hauran vist que darrerament insisteixo molt en la necessitat d’avançar en la voluntat de concebre Espanya d’una manera diferent de com l’havíem concebuda els darrers vint-i-cinc anys. D’ací que convidi alguns dirigents del PP a captar aquesta idea per tal de fer-la seva i, com succeí el 1979 amb l’UCD, no deixar aquesta transformació exclusivament a mans dels nacionalismes perifèrics i del PSOE, que, ara per ara, és l’únic partit espanyol que sembla (no sense dificultats i contradiccions internes) entendre la necessitat del canvi.

Més d’un cop he dit que aquest pas endavant en la transformació d’Espanya en un estat més descentraltzat (per què no federal?) que tantes reaccions comporta en el si de la dreta, és un pas inevitable, d’ací el meu interès perquè també els populars no quedin despenjats, fet aquest que ens comportaria a tots força problemes i debilitaria enormement el procés.

Potser, però, he estat massa optimista en creure la inevitabilitat del canvi, perquè la dreta té un pes molt considerable i, ara per ara no sembla decidida a col•laborar, ans al contrari, ha posat en marxa tota la seva artilleria (amb comptades excepcions) per a fer que aquest canvi esdevingui impossible.

Les espases, doncs, són ja fora de les beines i, a manca d’un diàleg racional –que avui no crec possible entre els partidaris de d’immobilisme i els potenciadors del canvi- fa que el futur sigui més aviat incert.

Això mateix ho ha definit amb molt belles paraules Fernando Ónega en un article publicat a La Vanguardia (22.04.06), en el qual ens diu que la crisi actual es correspon amb el concepte de crisi que tenia Gramsci: “Quan allò que es vell no acaba de morir i quan allò que és nou no acaba de néixer”.

Diu Ónega: “El viejo Estado de las autonomías se considera con salud suficiente para vivir otra generación, pero los nuevos impulsos adanistas le preparan el funeral. Y así ocurre que todo se vuelve dramático, incierto, un conflicto que ya salpica a todos los partidos, que se extiende por casi todas las regiones, que altera plumas, que solivianta voces. La crisis. A Mariano Rajoy le tocó el papel de defender lo condenado a muerte. A Rodríguez Zapatero, el de oficiar el bautismo de la nuevo. En tal reparto histórico de papeles, uno de los dos tendrá que sucumbir. Y con él, su modelo.”

La definició de l’actual realitat espanyola en aquestes paraules d’Ónega em sembla del més clarivident, però ens deixa capficats en la incògnita. Caldrà, doncs, estar atents.

La decisió del Tribunal Suprem de suspendre cautelarment l’OPA de Gas Natural (i també la d’E.ON!) a ENDESA ha fet dir a Rajoy que algú del Govern hauria de dimitir.

Bé, potser sí que Montilla s’hauria de sentir desautoritzat per una decisió que no afecta (encara) el fons de l’acord del Govern espanyol (però que d’alguna manera el qüestiona) i que només en paralitza els efectes de la disposició governamental fins que s’hagi pronunciat definitivament sobre la qüestió.

Però molt em temo que aquesta decisió del Tribunal Suprem no aporta res als fets actuals, ja que l’OPA estava paralitzada per una decisió d’una jutgessa mercantil de Madrid que, per a garantir els efectes de la paralització, va demanar que ENDESA diposités mil milions d’euros de fiança. Doncs bé, ara, el Tribunal Suprem, per a seguir endavant el plet, que resoldrà en un temps no inferior a vuit mesos, demana que l’elèctrica en dipositi mil milions més.

En definitiva, que el plet contra l’OPA de la catalana Gas Natural ha costat, de moment, dos dipòsits de mil milions d’euros a ENDESA i ha comportat també, i alhora, la paralització de la compra de la companyia per l’alemanya E.ON que, curiosament, els dirigents de l’elèctrica espanyola veien amb força més bons ulls que la compra per la gasística catalana.

Com acabarà el sainet? No ho sé. Penso, però, que, de moment, els principals perjudicats per les decisions que ha pres la directiva d’ENDESA seran els accionistes de l’elèctrica, que hauran vist com les seves accions baixen de valor en perdre la perspectiva d’una OPA sucosa (la d’E.ON) i que, a més, hauran hagut d’afrontar el dipòsit de dos mil milions d’euros per a paralitzar momentàniament les OPAS en marxa, fet aquest que no pensi que sigui menyspreable pels comptes de l’empresa.

La política que està seguint l’Orquestra de Cambra “Illa de Menorca” em sembla del més encertat. Darrerament convida grans directors (ordinàriament violinistes) per a preparar cada concert. L’anterior (el de Nadal) va dirigir-lo Vasko Vassilev, i el de divendres passat l’ha dirigit Andrew Watkinson, un home que, segons s’explica en el programa, actua com a líder del “Endellion String Quartet”, i que ha dirigit orquestres de cambra tan conegudes i prestigioses com la “English Chamber Orchesa” o els “London Mozart Players”.

L’orquestra, formada gairebé exclusivament per joves professors menorquins força qualificats, sembla que creixi quan es deixa arrossegar per aquests grans mestres. Assegut al pati de butaques del Teatre Principal, mirava la qui ordinàriament fa el paper de concertino en l’orquestra i veia com estava molt més pendent dels gestos del director-violinista que de la partitura, que possiblement havia interioritzat. I així també tots els altres instrumentistes, que actuaven com a captivats per la força magnètica de Watkingson.

Tot el concert em va agradar molt, si bé els dos moments que per mi foren més bells o atraients del programa que interpretaren van ser l’Adagio del “Concert per a violí, corda i continu en mi major BWV 1042”, de J.S. Bach, i tota la “Serenata per a Orquestra de Corda op. 48” de P.I. Txaikovski. En aquesta darrera obra, l’orquestra es va multiplicar i la música t’arrossegava i et posseïa, com només la bellesa feta art ho sap fer.

No em cansaré, doncs, de felicitar als nostres joves músics (jo diria que l’Orquestra deu tenir uns 30 anys de mitjana) i també als directius de Joventuts Musicals, perquè el regal que ens fan quatre vegades l’any és impagable.

Les cinc primeres mesures que vol prendre Romano Prodi sembla que són les següents:

Unió Europea: En política estrangera, Prodi espera que Itàlia jugui un rol “més actiu” en el si de la Unió, ja sigui definint una política comuna en el camp de l’energia, adoptant una actitud concertada respecte de Hamas i de l’Iran o bé reprenent les discussions sobre la Constitució europea.

Economia: En aquest camp Prodi vol aplicar el seu programa el més aviat possible: disminució de cinc punts en un any les càrregues de les empreses. Prima de 200 euros mensuals per infant fins a tres anys.

Fiscalitat: Lluita severa contra el frau que ell xifra en 200.000 milions d’euros. Restabliment dels impostos de successions i de donacions per a patrimonis molt importants (“de molts milions d’euros”). Prodi pensa així augmentar els impostos sobre les plusvàlues d’accions i d’obligacions del 12,5 % à 19 ou 20 %.

Corrupció: Prodi considera com a “una prioritat” la reglamentació dels conflictes d’interès, però assegura que no farà una llei “per a castigar Berlusconi”.

Immigració: Prodi abolirà la dita llei “Fini/Bossi” i la reemplaçarà per normes que afavoreixin la concessió de la ciutadania italiana als immigrats. Les competències de l’Interior en matèria de control dels fluxos migratoris seran transferits a les “autoritats locals i regionals”.

Seria una temeritat per part meva opinar sobre la crisi de govern que ha propiciat a Catalunya Pasqual Maragall. Sis consellers han passat a l’atur i sis de nous han passat a ocupar els càrrecs, sempre dins les coordenades del tripartit. Maragall, però, és sempre tan original que, fins i tot en les crisis de govern, es mostra únic. Ja s’hi mostrà el passat mes d’octubre quan el PSC (no parlem dels altres dos membres de la coalició) s’oposà a les decisions del president.

Aleshores la remodelació governamental no va ser possible i Maragall va haver de plegar veles. Però el president és tenaç i tossut, i ha tornat a la càrrega tan just les condicions li han semblat favorables. Aquest cop el seu partit no s’hi ha oposat, i els altres, tot i que no ho han vist bé del tot, han acabat acceptant (més o menys a gust) els pressupostos del president.

Jo penso que els dos canvis més significatius són el de Mieras i el de Carretero. La primera (els més malvats li deia “katrina” en lloc de “Caterina”) perquè evidentment no donava la talla per dirigir l’àrea de cultura; i el segon perquè, després de les declaracions clares i llampants contra l’Estatut i també contra Rodríguez Zapatero, feien molt difícil la seva convivència amb Maragall en el si del govern de la Generalitat.

Sigui com vulgui, el que sembla clar és que hi ha voluntat de continuar amb la fórmula del tripartit fins al final de la legislatura i que el referèndum (a menys que obtingui uns resultats molt diferents als previstos) no alterarà la fórmula de govern, i possiblement tampoc al govern que ara s’ha format.

De tota manera, anunciar una crisi i dir que aquesta quedarà resolta un dia després d’anunciar-la, concretament a les dues del capvespre, no deixa de ser una originalitat maragalliana.