Aquesta setmana m’ha arribat una “carta oberta a Occident” escrita pel libanès Michel Bou Rjeily. És un text dur, acusador, fins i tot incòmode. No denuncia només les guerres, les bombes o els càlculs geopolítics. Denuncia una cosa més profunda: la nostra indiferència.
“Ho sabíeu”, escriu. “Ho sabíeu, i vau continuar viatjant, consumint, rient, fent el vermut, debatent sobre el preu del cafè i les destinacions d’estiu mentre d’altres comptaven els seus morts.”
Confesso que, en llegir-lo, la meva primera reacció va ser defensiva. Com la de tants altres europeus. És fàcil replicar que les coses són més complexes, que les responsabilitats són compartides, que els ciutadans no decidim les guerres ni la política internacional. Tot això és cert. Però també és una manera d’esquivar la pregunta essencial.
I la pregunta no és què podem fer davant de cada tragèdia del món. La pregunta és què ens està passant perquè siguem capaços de conviure-hi sense que gairebé ens alterin.
Durant segles, la ignorància va ser una coartada possible. Moltes atrocitats es produïen lluny, fora de la vista i de la consciència de la majoria. Avui ja no. Mai en la història de la humanitat havíem tingut tanta informació sobre el sofriment dels altres. Les guerres entren a les nostres cases a través del mòbil. Veiem els rostres dels infants sota les runes, els hospitals destruïts, els camps de refugiats, les famílies que ho han perdut tot. Ho sabem gairebé en temps real.
I, tanmateix, després de mirar-ho, continuem fent lliscar el dit sobre la pantalla.
Potser el problema més greu del nostre temps no és la manca d’informació. És l’excés. La successió interminable de tragèdies acaba produint un efecte paradoxal: no ens mobilitza, ens anestesia. Ens indignem durant unes hores, uns dies com a molt, i després arriba una altra notícia, una altra crisi, un altre escàndol. La compassió esdevé intermitent. La consciència, fatigada.
No crec que ens haguem tornat més cruels que les generacions anteriors. Potser ens hem tornat més impermeables. Per protegir-nos emocionalment hem après a establir una distància prudent amb el dolor dels altres. Una distància que sovint comença com un mecanisme de defensa i acaba convertint-se en una forma de vida.
Per això la carta de Bou Rjeily incomoda. No perquè tingui resposta per a tots els conflictes del món. No perquè tota la seva argumentació sigui incontestable. Incomoda perquè apunta cap a una contradicció que preferim no mirar.
Continuem parlant de drets humans. Continuem reivindicant la dignitat de la persona, la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Continuem evocant les lliçons de la Segona Guerra Mundial i repetint que certes barbaritats no es poden tornar a produir. Però cada vegada sembla més difícil passar de les paraules als costos que aquestes paraules comporten.
Els valors són fàcils mentre no exigeixen sacrificis. La prova arriba quan defensar-los té un preu polític, econòmic o personal.
Potser per això les societats occidentals viuen una mena de contradicció silenciosa. Mai no havíem proclamat amb tanta força determinats principis morals, però mai no havíem estat tan acostumats a conviure amb la seva vulneració. Ens horroritzen les injustícies, però les contemplem des de la comoditat de saber que continuarem sopant aquella mateixa nit.
No escric això des d’una superioritat moral. Al contrari. També formo part d’aquest món. També he llegit notícies terribles abans d’anar a treballar, abans de dinar o abans de sortir a passejar. També he experimentat aquella sensació estranya segons la qual el sofriment immens d’algú altre acaba coexistint amb la normalitat absoluta de la pròpia vida.
Potser aquesta és la qüestió més inquietant de totes.
No que siguem indiferents, sinó que ens hàgim acostumat a ser-ho.
La història jutjarà els governs, els exèrcits i els dirigents. Ho ha fet sempre. Però també acabarà jutjant les societats que van mirar sense fer-hi res. Les que sabien el dolor que s’estava causant i callaven. Les que tenien accés a les imatges, als testimonis i als fets i van preferir tancar els ulls.
No sé si Michel Bou Rjeily té raó en tot allò que escriu. Però sí crec que encerta en la pregunta final de la seva carta. Una pregunta que no va dirigida només als governs occidentals ni a les institucions internacionals. Va dirigida a cadascun de nosaltres.
Ell escriu: “Malgrat la ràbia, malgrat les ruïnes, malgrat l’abandonament, continuem sent humans. Vosaltres encara podeu dir el mateix?”
Potser la resposta no depèn del que pensem.
Depèn del que estiguem disposats a fer perquè els nostres valors siguin alguna cosa més que paraules.
Josep Maria Quintana 