Josep Maria Quintana

La política té aquestes ironies que els novel·listes envegem. Un jutge que probablement considera que està posant contra les cordes el president del Govern podria acabar convertint-se en el seu millor aliat. No perquè canviï el sentit de les seves resolucions ni perquè deixi d’investigar el que considera investigable, sinó perquè, de vegades, la forma pesa tant com el fons.

En un Estat de dret, els jutges no només han de ser imparcials; també ho han de semblar. Aquest principi no és una frivolitat estètica, sinó una exigència jurídica. La confiança en la justícia no descansa únicament en l’encert de les seves decisions, sinó també en la percepció que aquestes s’han adoptat amb serenitat, proporcionalitat i una motivació estrictament jurídica.

És precisament aquí on la darrera interlocutòria del jutge Juan Carlos Peinado pot haver produït un efecte polític exactament contrari al que molts dels seus partidaris esperaven.

Durant dos anys, el relat dominant de l’oposició ha estat senzill: la justícia investiga i el Govern intenta desacreditar-la. Aquest esquema funcionava mentre la discussió girava al voltant dels indicis, les diligències o les decisions processals. Però la situació canvia quan el debat deixa de centrar-se en Begoña Gómez i passa a centrar-se en el mateix jutge.

La referència de la interlocutòria a la possibilitat que els policies encarregats de la seva protecció poguessin facilitar una eventual fugida ha provocat una reacció sorprenent, però lògica. No només han protestat el Govern i el PSOE. També ho han fet sindicats policials de sensibilitats molt diverses, inclosos alguns especialment crítics amb l’Executiu, que han qualificat aquestes afirmacions de desproporcionades i ofensives per al conjunt del cos policial.

Quan fins i tot els teus crítics habituals coincideixen amb els teus adversaris, no és que tots s’hagin posat d’acord; és que alguna cosa grinyola.

Encara més significativa és la reacció del mateix Consell General del Poder Judicial, que ha considerat prou rellevant la controvèrsia per estudiar si les afirmacions del magistrat poden justificar algun tipus d’actuació disciplinària. Que finalment hagi descafeïnat la qüestió i deixat la possible sanció en mans d’un jutge conservador, de la corda del mateix Peinado, no treu importància al fet. Simplement ens mostra com carrisquegen les frontisses de la justícia a Espanya, on el Tribunal Suprem ha condemnat l’exministre Ábalos a 24 anys de presó i, pràcticament, ha absolt el corruptor Aldama, que no anirà a la presó ni haurà de tornar els 3,7 milions adquirits fraudulentament. Creieu-me si us dic que fa basques llegir els paràgrafs de la sentència on el nostre més alt Tribunal intenta justificar la decisió que ha pres per “salvar el soldat Aldama”.

Tornat a l’actuació del jutge Peinado, analitzada des del punt de vista jurídic, el problema que presenta no és que hagi adoptat mesures cautelars. Aquestes hi són precisament perquè els jutges les puguin adoptar quan concorrin els requisits legals. El debat se situa en la motivació.

El dret processal exigeix que qualsevol limitació de drets fonamentals estigui sustentada en indicis objectius, sigui necessària i resulti proporcionada. La motivació no és un simple exercici literari; és la garantia que permet controlar la racionalitat de la decisió judicial.

Quan aquesta motivació incorpora hipòtesis extraordinàries sense una base fàcilment identificable —com ara la possibilitat que funcionaris policials actuïn il·legalment facilitant una fugida— el focus deixa de situar-se sobre el risc processal de la investigada i passa a concentrar-se en la solidesa argumental de la resolució.

Quan les resolucions judicials sorprenen fins i tot els professionals neutrals, el relat de Pedro Sánchez sobre la politització de la justícia guanya credibilitat. Això no fa que la ciutadania cregui automàticament en la innocència de Begoña Gómez, però sí que detecti un biaix ideològic en l’actuació d’un jutge que hauria de ser del tot imparcial.

Aquesta percepció és políticament molt valuosa per al president, perquè de seguida l’opinió pública desplaça el focus des de la investigada cap a la instrucció del jutge. I en política, canviar el subjecte del debat d’aquesta manera és la millor notícia possible per al Govern.

La força del Poder Judicial —no ho dubtin— depèn de la seva autocontenció i prudència. I quan aquesta sembla afeblir-se, la institució es ressent. Tot i que el jutge Peinado busqués reforçar la seva posició amb les decisions preses contra Begoña Gómez, la seva argumentació pot acabar oferint al Govern el millor argument polític disponible. Perquè en democràcia, les institucions són fortes quan coneixen els seus límits, i això inclou els jutges. Crec, per tant, que el principal favor polític a Sánchez no l’ha fet cap dels seus assessors, sinó el mateix jutge Peinado amb les seves excèntriques decisions.

Tot i així, i sense desdir-me de res del que acab de manifestar, vull recordar, però, que el primer ministre conservador anglès, Harold Mcmillan, va dimitir l’any 1963 a causa de l’escàndol sexual provocat pel seu ministre John Profumo,  i que el canceller socialdemòcrata alemany Willy Brand, també deixà voluntàriament el govern l’any 1974 per l’espionatge de Günter Guillaume, un dels seus col·laboradors. Dos casos, per cert, on va quedar provat que cap dels dos primers ministres va tenir responsabilitat directa en els fets. Tot i així, van assumir els errors dels seus col·laboradors i, per una clara exigència democràtica, van presentar la dimissió.

Vull dir amb això que, tengui o no Pedro Sánchez responsabilitat directa en els escàndols que l’envolten, el seu grau de culpa in eligendo és, sens dubte, prou elevat com per seguir l’exemple d’aquells dos polítics, que representaven ideologies diverses, però que, davant l’adversitat, van assumir un mateix principi ètic renunciant a la presidència dels seus respectius governs.

Us escric com a catòlic. No com a teòleg, ni com a expert en afers eclesials o polítics, sinó simplement com un creient que aquests dies ha escoltat amb atenció les vostres paraules durant la visita a Espanya.

Molts han posat l’accent en el vostre discurs al Congrés dels Diputats. És comprensible. Vivim temps convulsos. La polarització sembla haver substituït el debat, la sospita erosiona la confiança pública i la tecnologia avança amb una velocitat que sovint supera la nostra capacitat moral per governar-la. En aquest context, les vostres paraules sobre la dignitat humana, sobre la necessitat de posar la persona per damunt de qualsevol lògica de poder o de benefici, han ressonat amb força.

Però, si em permeteu dir-ho, el discurs que més m’ha interpel·lat no ha estat aquell que vau adreçar als representants polítics, sinó el que vau pronunciar davant dels bisbes espanyols.

Potser perquè allí no parlàveu tant del país com de l’ànima del país. Potser perquè allí no proposàveu solucions, sinó una mirada.

Mentre molts intentaven llegir els vostres discursos en clau ideològica, jo tenia la impressió que vós parlàveu d’una qüestió més profunda: de la necessitat de recuperar un cor capaç d’escoltar.

La metàfora del pelegrinatge que articula tot el vostre discurs em sembla d’una bellesa singular. No presenteu l’Església com una fortalesa assetjada ni com una institució obsessionada per conservar-se. La presenteu com un poble en camí. I en aquest camí apareix una pregunta que em sembla decisiva: què hem de conservar i què hem de deixar enrere?

Vivim en una època de simplificacions. Alguns creuen que tota tradició és una càrrega. Altres sospiten que qualsevol canvi és una traïció. Vós refuseu aquests dos extrems. Ens recordeu que hi ha equipatges inútils que dificulten l’avanç, però també tresors que no poden abandonar-se.

Aquest equilibri entre memòria i renovació és, al meu entendre, una de les aportacions més valuoses del vostre missatge.

També m’ha impressionat que no parleu gaire de xifres. No us lamenteu de la disminució de la pràctica religiosa ni convertiu la secularització en una mena d’apocalipsi cultural.

La vostra preocupació sembla una altra: Ens costa escoltar. Ens costa comprendre. Ens costa dialogar. Ens costa aprendre el llenguatge dels altres.

Potser aquesta és una de les malalties més profundes del nostre temps. No només dins de l’Església, sinó també en la societat. Tots parlem i pocs escoltem. Tots opinem i gairebé ningú intenta comprendre.

Per això em va semblar especialment suggeridora la vostra evocació de les planes castellanes (tan llunyanes del meu entorn vital). Aquells paisatges aparentment buits es converteixen en una metàfora d’una realitat que coneixem bé: pobles que perden habitants, comunitats envellides, parròquies que veuen reduir-se la seva presència. Però vós no contempleu aquest desert amb resignació. El contempleu amb esperança.

Recordeu que altres generacions cristianes també van haver d’aprendre a recomençar. Que els deserts poden esdevenir laboratoris. Que les perifèries sovint són llocs on l’Esperit obre camins nous.

Aquesta confiança és, probablement, allò que més m’ha agradat escoltar. Perquè sovint els cristians caiem en la temptació de la nostàlgia. Ens passem massa temps explicant allò que hem perdut i massa poc descobrint allò que Déu continua fent néixer.

També m’ha semblat especialment encertada la imatge del mosaic. En una societat esquinçada per les polaritzacions, on qualsevol diferència sembla destinada a convertir-se en conflicte, vós recordeu que la comunió no consisteix a eliminar les diferències, sinó a impedir que es converteixin en fractures.

És una lliçó que necessiten l’Església i la política. I és també una lliçó que necessita una Espanya cansada de viure instal·lada en una confrontació permanent.

Però hi ha un altre aspecte del vostre discurs que mereix ser destacat. Quan parleu de les víctimes d’abusos desapareixen les metàfores i només queden paraules netes: veritat, justícia, reparació, escolta. Em va semblar un gest d’honestedat espiritual. Hi ha ferides davant les quals qualsevol retòrica resulta insuficient. Precisament per això les vostres paraules resulten creïbles.

Finalment, Sant Pare, voldria agrair-vos una intuïció que travessa tots els vostres discursos, tant els dirigits a la societat com els dirigits a l’Església.

Vivim fascinats pels mitjans i oblidem els fins. Parlem de tecnologia, de política, d’economia, d’estructures, d’estratègies i de reformes. Però vós ens recordeu una veritat molt antiga: la renovació no comença en les institucions. Comença en les persones.

Per això m’enduc sobretot la pregària amb què vau concloure el vostre discurs als bisbes, aquella súplica de sant Joan d’Àvila: «Senyor, doneu-me el vostre cor».

Mentre llegia aquestes paraules vaig pensar que, en realitat, resumien tota la vostra visita.

Abans de preguntar-nos quin país volem construir, quin model tecnològic volem desenvolupar o quina Església volem ser, hauríem de preguntar-nos quin cor ens guia.

Perquè els mapes són necessaris. Però el cor és allò que decideix cap a on caminem.

Rebeu, Sant Pare, l’expressió del meu respecte, de la meva pregària i del meu afecte filial.

Aquesta setmana m’ha arribat una “carta oberta a Occident” escrita pel libanès Michel Bou Rjeily. És un text dur, acusador, fins i tot incòmode. No denuncia només les guerres, les bombes o els càlculs geopolítics. Denuncia una cosa més profunda: la nostra indiferència.

“Ho sabíeu”, escriu. “Ho sabíeu, i vau continuar viatjant, consumint, rient, fent el vermut, debatent sobre el preu del cafè i les destinacions d’estiu mentre d’altres comptaven els seus morts.”

Confesso que, en llegir-lo, la meva primera reacció va ser defensiva. Com la de tants altres europeus. És fàcil replicar que les coses són més complexes, que les responsabilitats són compartides, que els ciutadans no decidim les guerres ni la política internacional. Tot això és cert. Però també és una manera d’esquivar la pregunta essencial.

I la pregunta no és què podem fer davant de cada tragèdia del món. La pregunta és què ens està passant perquè siguem capaços de conviure-hi sense que gairebé ens alterin.

Durant segles, la ignorància va ser una coartada possible. Moltes atrocitats es produïen lluny, fora de la vista i de la consciència de la majoria. Avui ja no. Mai en la història de la humanitat havíem tingut tanta informació sobre el sofriment dels altres. Les guerres entren a les nostres cases a través del mòbil. Veiem els rostres dels infants sota les runes, els hospitals destruïts, els camps de refugiats, les famílies que ho han perdut tot. Ho sabem gairebé en temps real.

I, tanmateix, després de mirar-ho, continuem fent lliscar el dit sobre la pantalla.

Potser el problema més greu del nostre temps no és la manca d’informació. És l’excés. La successió interminable de tragèdies acaba produint un efecte paradoxal: no ens mobilitza, ens anestesia. Ens indignem durant unes hores, uns dies com a molt, i després arriba una altra notícia, una altra crisi, un altre escàndol. La compassió esdevé intermitent. La consciència, fatigada.

No crec que ens haguem tornat més cruels que les generacions anteriors. Potser ens hem tornat més impermeables. Per protegir-nos emocionalment hem après a establir una distància prudent amb el dolor dels altres. Una distància que sovint comença com un mecanisme de defensa i acaba convertint-se en una forma de vida.

Per això la carta de Bou Rjeily incomoda. No perquè tingui resposta per a tots els conflictes del món. No perquè tota la seva argumentació sigui incontestable. Incomoda perquè apunta cap a una contradicció que preferim no mirar.

Continuem parlant de drets humans. Continuem reivindicant la dignitat de la persona, la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Continuem evocant les lliçons de la Segona Guerra Mundial i repetint que certes barbaritats no es poden tornar a produir. Però cada vegada sembla més difícil passar de les paraules als costos que aquestes paraules comporten.

Els valors són fàcils mentre no exigeixen sacrificis. La prova arriba quan defensar-los té un preu polític, econòmic o personal.

Potser per això les societats occidentals viuen una mena de contradicció silenciosa. Mai no havíem proclamat amb tanta força determinats principis morals, però mai no havíem estat tan acostumats a conviure amb la seva vulneració. Ens horroritzen les injustícies, però les contemplem des de la comoditat de saber que continuarem sopant aquella mateixa nit.

No escric això des d’una superioritat moral. Al contrari. També formo part d’aquest món. També he llegit notícies terribles abans d’anar a treballar, abans de dinar o abans de sortir a passejar. També he experimentat aquella sensació estranya segons la qual el sofriment immens d’algú altre acaba coexistint amb la normalitat absoluta de la pròpia vida.

Potser aquesta és la qüestió més inquietant de totes.

No que siguem indiferents, sinó que ens hàgim acostumat a ser-ho.

La història jutjarà els governs, els exèrcits i els dirigents. Ho ha fet sempre. Però també acabarà jutjant les societats que van mirar sense fer-hi res. Les que sabien el dolor que s’estava causant i callaven. Les que tenien accés a les imatges, als testimonis i als fets i van preferir tancar els ulls.

No sé si Michel Bou Rjeily té raó en tot allò que escriu. Però sí crec que encerta en la pregunta final de la seva carta. Una pregunta que no va dirigida només als governs occidentals ni a les institucions internacionals. Va dirigida a cadascun de nosaltres.

Ell escriu: “Malgrat la ràbia, malgrat les ruïnes, malgrat l’abandonament, continuem sent humans. Vosaltres encara podeu dir el mateix?”

Potser la resposta no depèn del que pensem.

Depèn del que estiguem disposats a fer perquè els nostres valors siguin alguna cosa més que paraules.