Josep Maria Quintana

Acabo d’arribar a Madrid quan al Congrés dels Diputats fa un parell d’hores que s’ha acabat d’aprovar l’Estatut de Catalunya. Després de contemplar la terminal nova d’Iberia, agafo un taxi que, sense encomanar-se a Déu ni a Santa Maria, m’engalta la COPE en el trajecte a la capital. Verge dels Desemparats! Quina filípica! Maldo per conformar-me pensant que això també es pot sentir a Menorca, però la veritat és que jo no ho sento, perquè aquesta emissora és com si no existís per a mi. Però vaja si existeix! I molt! La dissecció que fa de la política del dia és d’allò més contundent. Una sentència darrera l’altra. Aquest estatut inconstitucional que només la irresponsabilitat de Rodríguez Zapatero ha permès… Que si Espanya queda feta bocins… Que si els catalans viuran a partir d’ara a costa de tots els espanyols… Que si tomba… Que si gira… M’imagino com en deu ser, de dur, escoltar això des de les set del matí fins a les dotze de la nit. I cada dia!

En havent sopat, entro en una llibreria. Un veí demana un exemplar d’El Mundo.“No quedan, señor”, diu la llibretera. “Ya se terminó. Hoy, con eso del Estatut venía de lo más suculento…”
I per acabar, em posen les paraules de Pigcercós (que havia votat no, com Rajoy). Diu el diputat d’ERC: “Votamos no porque éste puede ser un buen estatuto para una región de España, pero no para una nación de Europa”. Un valga’m Déu. I aquest cop comprensible. Bé, que venir a Madrid és font segura d’emocions. I no només perquè els jugadors del Reial confessin ja declaradament que volen que el Barça no guanyi la Champions (és que ho havien volgut algun cop?) sinó perquè això és un món que no s’assembla de res al meu, encara que s’acosti al que prediquen els meus amics del PP de les nostres Illes.

Per si tot el que coneixem fos poc, ara hem sabut que un afer d’espionatge polític s’afegeix a l’agonia de Berlusconi. Dos candidats a les eleccions regionals de l’any passat han estat seguits, filmats i fotografiats d’amagat. Y tant les seves cridades telefòniques com els seus comptes bancaris han estat objecte d’anàlisi secreta i il·legal. Per si això no fos suficient, dos espies han investigat il·legalment l’esposa de Piero Maurane, actual president de la regió del Laci, i d’altres s’han introduït a la seu d’Alternativa sociale, el partit d’Alessandra Mussolini, per a falsificar signatures recollides entre els seus partidaris i intentar d’aquesta manera invalidar la candidatura.

L’evidència de l’escàndol ha estat tan gran que Francesco Storace, un dels ministres de Berlusconi, ha dimitit. Curiosament, però, alhora que deixava el càrrec sense que ningú no l’hagués processat, l’home es mostrava “indignat” per les sospites que l’acusaven, sospites que ell qualificava de “maquinacions de l’esquerra”.

La notícia, que la donava Ezio Mauro a La Repubblica, acabava amb aquesta sentència del periodista: “Al llarg dels anys, molts partidaris de Berlusconi han esdevingut refractaris als temes de la legalitat, de l’Estat de dret, de les regles i de la democràcia de base.”

Em demano: S’adonaran algun dia d’això els italians?

És curiós com el pas del temps clivella posicions que altre temps semblaven sòlides. És cert que la guerra de l’Iraq és possiblement la decisió bèl·lica que ha conegut una oposició més frontal i àmplia de les que recordem. Però també ho és que els seus responsables –Bush, Blair i Aznar (encara que aquest darrer nom l’hauríem d’escriure amb lletres minúscules)- semblaven formar un trio inexpugnable. La fotografia de les Açores de fa tres anys si més no ho avalava.

Tanmateix el buc en què navegaven els tres mandataris està fent aigua per tots costats. Aznar (o deixem-ho en el seu partit) va perdre les eleccions a Espanya. I Bush i Blair, que les guanyaren de carrer, es troben sota mínims. Per la peculiar estructura del sistema nord-americà, sembla que Bush arribarà al final del seu mandat. Molt més dubtós és que hi arribi Blair, de qui les demandes de renúncia en favor de Brown són cada dia més grans. Res no tindria d’estrany que, en una crisi típica a l’anglesa, qualsevol dia Blair deixés el poder en mans del seu ministre de finances. De tota manera, la caiguda en picat del crèdit del primer ministre anglès no ve només determinada per la guerra de l’Iraq, ans també troba explicació en diverses actuacions polítiques fortament criticades per la ciutadania: sobretot les que han atorgat títols i favors polítics a aquelles persones que donaren sumes milionàries de lliures esterlines als laboristes durant la darrera campanya electoral. I això també crema.

En definitiva, que la foto de les Açores aviat serà una foto per a la història (per a un dels més tristos episodis dels darrers anys).

No és que m’agradi molt parlar de qüestions personals en aquest bloc que publico a internet. Tanmateix avui estic temptat de fer-ho per a dir que s’ha acomplert ja un any d’ençà que vaig posar a disposició del lector cibernètic la meva pàgina web i d’ençà que hi he publicat diàriament, sense excepció, un comentari cada dia. Al bloc hi he compaginat les meves curtes reflexions del “bloc de notes” amb les més llargues “lletres de batalla” que es publiquen simultàniament en el diari Menorca. De fet, aquestes venien ja de lluny, atès que en duc 111 de publicades, mentre que anotacions al bloc n’hi ha 313.

Sovint em demano el perquè, d’aquest afany d’escriure, de fer pública la meva opinió sobre allò que succeeix en el món (tant en el més llunyà com en el més pròxim a mi). Diuen que els escriptors som una gent molt vanitosa i que en el nostre treball cerquem bàsicament una projecció exterior del nostre jo. I això ja ens és suficient per a satisfer aquest ego tan personal i superlatiu. Penso que alguna cosa hi ha d’això perquè, en el fons, l’escriptor no se sent realitzat en tant que el seu escrit és llegit per un altre, que és qui tanca realment el cercle creador (escriptor – text – lector), fet aquest (el de la projecció envers els altres) que d’alguna manera (per a bé o per a mal) et dóna notorietat. Penso, però, que seria massa senzill tancar l’anàlisi del perquè d’escriure en aquest punt vanitós.

Perquè hi ha també una necessitat, un afany de pouar en la consciència d’un mateix, en la decisió d’escriure i de reflexionar (gratuïtament) sobre el món. Penseu que l’home és avui un ésser bombardejat per la informació. Des del matí fins al vespre percep d’una manera constant notícies, sensacions, comunicats, que li venen de fora: és allò que veu, allò que escolta, allò que llegeix, allò que simplement intueix… i totes aquestes informacions conformen d’alguna manera la seva realitat vital. Davant això, l’home pot inhibir-se, pot fer-se el suec, pot deixar-se endur per la veu més cridanera o per la sensació més a flor de pell… Tanmateix hi ha una altra manera d’encarar aquesta informació. Dit en termes cibernètics, l’home pot intentar de processar-la, d’escorcollar-la a fons, de treure’n el significat més genuí. Pot, en definitiva, fer-ne alguna cosa positiva d’aquest bagatge que posseeix. I això és, penso, el que ha de fer l’home que tingui unes mínimes pretensions de viure d’acord amb una exigència intel·lectual.

Per aquí va, si més no, el meu compromís. I no cregueu que el camí és sempre plaent. No, no ho és sempre perquè sovint costa penetrar dins un mateix i treure suc d’un cervell que no es mostra tothora ric i esponerós, ans sovint es troba espremut i eixorc. Flaubert deia –parlant dels escriptors- que la inspiració (aquesta que els poetes romàntics enlairaren tant) és un do que només t’agafa assegut amb una ploma a la mà i un paper en blanc sobre la taula. I creieu-me si us dic que és així. D’altra banda, sovint allò que dius no agrada a tothom, i és aleshores quan venen les crítiques, quan t’arriben els insults, quan veus com, des de pàgines web t’escarneixen i en fan befa, de tu. Però també hi ha l’altre vessant en aquest joc de mirades: hi ha el correu d’aquella persona que et llegeix i que et felicita pel teu escrit; d’aquell altre que recomana a un amic que cada dia procuri obrir la teva pàgina per llegir els teus comentaris; o hi ha també el plaer de veure com la teva pàgina es va obrint al món i són ja centenars de persones les que hi acudeixen diàriament (últimament són més de cinc-centes les visites diàries)… i això és gratificant, molt gratificant. Però creieu-me si us dic que el més gratificant és saber que, passi el que passi i diguin el que diguin, et mantens fidel al teu compromís personal.

Jo no sé si el continuaré per molt de temps, el bloc que, ara fa un any vaig encetar. De moment, però, crec que val la pena d’intentar-ho.

Tota prudència és poca després de l’anunci de treva indefinida fet per ETA. En un primer moment, semblava que el PP continuaria encastellat en la seva torre inexpugnable i impermeable a les idees, però sembla que, un cop passaren les hores, baixaren al nivell dels mortals. De fet, les paraules de Rajoy a la sessió de dimecres foren assenyades. També ho foren les de Rodríguez Zapatero, i això és un bon auguri per a iniciar un temps que, no ens enganyem, vindrà carregat de sobresalts i de desenganys, tot i que jo espero i desitjo que també de joioses notícies.

De fet és el primer cop que ETA no ofereix l’alto el foc a canvi de contrapartides. De moment, aquest alto el foc és incondicional, i això fa molt més fàcil afrontar l’acció política. Aquesta exigeix respectar la llei i també les víctimes. Ara bé, si la promesa d’ETA es compleix, també exigirà un debat democràtic i, possiblement, concessions de caràcter polític per a resoldre el contenciós basc. Perquè allò que pretenia ETA amb violència, també ho pretenen d’altres partits per la via democràtica. Per tant, s’haurà de negociar.

I pel que fa a l’aplicació de les normes, caldrà que ens recordem de l’article 3 del Codi civil:

1. Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquéllas.

2. La equidad habrá de ponderarse en la aplicación de las normas, si bien las resoluciones de los Tribunales sólo podrán descansar de manera exclusiva en ella cuando la ley expresamente lo permita.

Entrem, doncs, en temps difícils però esperançats.

Un ciutadà que s’ha destacat en la defensa de l’acció política que du a terme l’ICM que, diguin el que vulguin els seus dirigents, va més enllà de la reivindicació d’una determinada grafia d’un topònim i apunta directament contra la jugular de la llengua catalana i de la política lingüística de les Administracions Públiques de les Illes Balears, ha publicat una carta al director del diari Menorca que és reveladora del que aquesta gent pensa realment.

L’home diu que va assistir “estupefacto a la política de terruño e incendiaria que se practica por algunos en Menorca.” Amb aquests mots apocalíptics es referia a l’actuació del director general d’agricultura del Consell que, en parlar en un acte de la fira “Alimentària”, ho havia fet en menorquí, és a dir, en la nostra llengua que és, no sols la pròpia de les Illes Balears (això ho diu ben clar l’Estatut) sinó que és també cooficial a la nostra comunitat i és la que ha d’utilitzar ordinàriament l’Administració, d’acord amb el que estableix la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, una llei –no ho oblideu- que aprovà el parlament en una etapa de majoria absoluta del PP, presidit aleshores per Gabriel Cañellas.

“Sam Gomila (que així es diu el director general) debería saber que toda la isla es castellanoparlante, cosa que no pasa con los catalanoparlantes” –escriu l’irat ciutadà. És a dir, que, segons ell, no sols l’Administració ha de fer cas omís de la norma legal, sinó que els menorquins, quan parlem en públic, no tenim dret a fer-ho en la nostra llengua i, sigui per educació o ves a saber per què, sempre ho hem de fer en castellà.

Galdosa manera d’entendre la llibertat i el respecte als altres, la d’aquest personatge! I em demano: És que no hi haurà ningú dins el PP –no ho sé, penso amb persones com en Guillem Camps, en Pepe Seguí, en J.S. Gornés, en Joan Huguet, en Cristòfol Huguet, en Llorenç Brondo, en Francesc Tutzó Rucosa…- és que no hi haurà ningú dins el PP que pugui fer alguna cosa per a parar aquesta absurda i perillosa campanya?

A veure si em sé explicar: Els d’ENDESA, en rebre l’OPA hostil de GAS NATURAL (que no sé que té d’hostil una oferta que fa pujar immediatament el valor de les accions com mai ningú no ho havia previst) decideix defensar-se “a sant i foc”, d’ací que posi en marxa tots els mecanismes jurídics possibles. Tanmateix no obté el suport del Consell de Ministres, que dóna llum verda a l’OPA, ni de la Comunitat Europea, que diu que això és una cosa en la què no ha d’entrar, ni tampoc del Tribunal Suprem. Però bingo! Una jutgessa unipersonal que és la titular del Jutjat Mercantil nº 3 de Madrid, decideix que sí, que hi pot haver hagut conxorxa entre la gasística i una altra companyia elèctrica per fer fora ENDESA del mercat elèctric.

Aleshores la jutgessa (que amb aquesta decisió aviat emularà el recordat jutge Garzón) decideix paralitzar l’OPA. Tanmateix s’adona que si l’acusació d’ENDESA contra GAS NATURAL no resulta provada, d’aquesta paralització se’n pot derivar un greu perjudici per a algú, per a molts o per a gairebé tothom, d’ací que imposi una fiança a ENDESA de mil milions d’euros. La més alta que mai cap jutge ha imposat!

La constituirà ENDESA, la fiança? No ho sé. Potser sí o potser no. Tanmateix el resultat sempre li serà perjudicial. Si no la constitueix, l’OPA continuarà. I si la constitueix, el valor de les accions (inflat ara com a conseqüència de l’OPA) possiblement baixarà fins assolir els valor que abans tenien.

Sense comentaris.

Parlar un altre idioma sempre comporta riscos perquè, és fàcil cometre errors. I quan dic errors no em refereixo a la fonètica –allò que en llenguatge vulgar en diem l’accent- que fa que sovint coneguem la procedència territorial del qui parla. El problema és quan aquest qui parla comet errors que, a un cert nivell, penso que són imperdonables.

Aquests dies he escoltat el discurs de dos diputats d’Esquerra Republicana de Catalunya parlant en castellà. I parlant castellà en el Congrés dels Diputats. Un deia que no podia donar suport “al texto final del Estatuto puesto que tal como ha quedado la financiación de Cataluña, ésta no es rendible”. Uns dies després, un altre polític del mateix partit assegurava que aviat “será el pueblo de Cataluña quien nos diga: No afllojéis, no amolléis…” Bé, potser seria interessant que ens hi miréssim una mica, en això del llenguatge. No hi seria de més…

És clar que també jo en faig de pifiades. Sense anar més lluny, el dia de Sant Josep publicava un comentari en el meu bloc sobre l’assalt a la presó de Jericó i parlava de la política dels israelites. I ho feia un parell de cops. Ben aviat un lector amic m’observava l’error. “Cal dir israelians –deia-, que és el qualificatiu que correspon als ciutadans d’Israel, etc. Israelita és un terme religiós, sinònim de jueu.”

En efecte és així i me n’excuso.

Arran del meu comentari jocós sobre la decisió de canviar els conceptes “pare” i “mare” al Registre civil pels de “progenitor nº 1” i “progenitor nº 2”, idea respecte a la qual sembla que el govern de Rodríguez Zapatero ja ha replegat veles i decidirà mantenir l’estatus anterior introduint només aquests nous conceptes (o alguns de semblants) quan es tracti de filiacions derivades de matrimonis homosexuals en què, lògicament, no és possible parlar de “pare” i de “mare”; arran, dic, d’aquell comentari (6.03.06) una amable lectora m’escriu una llarga i documentada carta en què exposa una sèrie d’idees força interessants sobre aquesta mateixa qüestió. Us en transcriuré un bocí perquè em sembla que val la pena conèixer-les. Diu:

Cada cultura veu el món de manera diferent i nosaltres el veiem en masculí i femení. Realment, no hi veig cap mal en què açò sigui així; és clar que és així. Homes i dones, mascles i femelles, són diferents en molts aspectes i intentar unificar-ho seria tasca impossible. A més, per què no ens agrada ésser diferents? Hi ha cultures que manifesten la seva visió del món de manera diferent. Hi ha una llengua, el dyirbal en el que els substantius van precedits d’uns < > que indiquen com s’ha de classificar l’entitat.
· Bayi designa tots els humans de gènere masculí i la major part dels animals.
· Balan classifica les dones, el foc, l’aigua i els objectes o animals perillosos.
· Balam precedeix, bàsicament, les plantes i les fruites comestibles.
· Bala indica que el substantiu al qual precedeix no pertany a cap de les classes anteriors. Apareix amb noms que indiquen les parts del cos o que fan referència a arbres, pedres, sons, el llenguatge, etc.

És curiós veure com aquesta llengua posa en una mateixa categoria a les dones, el foc, l’aigua i els objectes o animals perillosos. Per què? Només podem fer suposicions, però el foc i l’aigua són sinònims de donar vida. Les dones també creen vida. El foc és, al mateix temps, perillós. L’aigua serveix per apagar el foc, el foc allunya als animals perillosos… Així podríem intentar establir relacions entre els diferents elements per intentar aconseguir una idea aproximada de la conceptualització del món dels parlants d’aquesta llengua.

Aquest exemple em dur a dir que canviar els gèneres masculí i femení per només un de neutre canviaria la nostra conceptualització del món. Potser això sí que ens duria a no parlar de discriminació entre sexes i l’aboliria, però jo crec que perdríem més coses de les que guanyaríem.

L’error està en la creença de que allò diferent ha de ser, necessàriament, dolent. Crec que és aquí on hem d’educar i lluitar per eliminar la discriminació, però no eliminar les diferències entre els homes i les dones, entre el masculí i el femení.