Josep Maria Quintana

Més enllà de l’absurd en què es converteix el fet que avui, diumenge, només a dos dies que Feijóo hagi de defensar davant el Congrés dels diputats la seva candidatura a la presidència del govern, el líder del PP hagi convocat una gran manifestació contra una llei d’amnistia que, en tot cas, hauria de promoure un govern presidit per Pedro Sánchez; més enllà, dic, de l’absurd que això representa, perquè ens demostra clarament que Feijóo no creu en les seves possibilitats de ser elegit i utilitza, per tant, el mecanisme constitucional com a diversió per a un objectiu diferent del que marca la Constitució espanyola, el cert és que, si demà passat succeeix el que ell mateix preveu, ens trobarem amb una gran paradoxa que ha provocat el mecanisme constitucional vigent.

Atès el que diu la nostra llei fonamental, el rei encarregarà a Pedro Sánchez que explori les possibilitats que té de formar govern, i tots sabem molt bé que, amb l’aritmètica parlamentària sorgida de les passades eleccions del 23 de juliol, Sánchez només pot assolir la presidència si, a més d’aconseguir el vot favorable de Sumar, PNB, Bildu, ERC i BNG, obté també el vot de Junts, el partit que dirigeix Carles Puigdemont, un home —no ho oblidem— que ha defugit la Justícia espanyola (en la qual no creu) i també el marc constitucional espanyol (que troba injust), i que, per a més INRI, a les passades eleccions va treure el pitjor resultat que mai no havien tret els hereus de Convergència (un 11,16%), que el situa com a cinquena força a Catalunya, per darrere del PP, que va treure un 13,34%. Tot i així, els seus 7 diputats són els qui tenen la clau de la votació, els qui, finalment, han de decidir si voten o no Pedro Sánchez.

I tots sabem també, perquè llegim diaris i escoltem les ràdios, que Carles Puigdemont, que de cop i volta s’ha convertit (a pesar dels seus errors i del seu mal resultat electoral) en un estadista que rep a Waterloo els polítics d’alt nivell que el visiten com si fos l’oracle de Delfos, ha dit (per ara) que només donarà el vot a Sánchez si aquest aprova una llei d’amnistia que l’afecti a ell i a tots els processats, d’una manera o altra, a causa del “Procés”, per tal que, més endavant, es pugui abordar l’autodeterminació de Catalunya. I ha dit encara més coses, perquè, a diferència d’Esquerra Republicana, ell ha afirmat que, si no es fa el que ell demana, el seu partit no renuncia a un trencament amb Espanya de manera unilateral.

Abans d’entrar en l’amnistia, voldria prevenir d’una altra paradoxa que hem de lligar a la possible investidura de Sánchez. O potser no és una paradoxa sinó, realment, un absurd: creure que el futur “encaix” de Catalunya dins Espanya es resoldrà amb la investidura de Sánchez, perquè aquest “encaix” (mot que ja defensava Nicolau M. Rubió l’any 1932 en un llibre intitulat “Catalunya i Espanya Societat Anònima”) no és, en els termes que presenta Puigdemont, realment un “encaix”, sinó una “separació” després d’un referèndum d’autodeterminació, ja que el seu objectiu és la independència. I hem d’estar convençuts que, ens agradi o no, amb l’actual sistema constitucional espanyol i, per tant, respectant l’estat de dret vigent, si bé aquest “encaix” seria possible (depenent dels termes que s’acordessin), no ho és un referèndum d’autodeterminació sense una reforma prèvia del text constitucional, cosa que, com vaig explicar diumenge passat, s’esdevé impensable si tenim en compte el complex mecanisme que regeix aquesta reforma i el mapa polític espanyol, tret que, amb força imaginació, decidíssim avançar a partir de la proposta (poc explicada però interessant) que, en nom del PNB, van exposar fa un parell de setmanes el lehendakari Urkullu i el president Urtuzar, proposta que, d’entrada, tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueres han desestimat.

Per tant, mala peça al taler!

I ara, passem a parlar de l’amnistia, perquè aquest és, si més no d’entrada, el cavall de batalla amb el qual haurà de lluitar Pedro Sánchez si és finalment investit president, per fer ajustada a la Constitució una llei d’amnistia que, òbviament, no es dirà “llei d’amnistia” però que, ens agradi o no, també té difícil encaix en el nostre sistema constitucional, com no n’ha tingut, per cert, l’amnistia fiscal, aprovada per Rajoy i Montoro el 2012 (que tampoc es va dir amnistia sinó, eufemísticament, “Declaración Tributaria Especial”), que el Tribunal Constitucional (no el d’ara, de caire més progressista, sinó l’anterior, molt favorable als conservadors) va declarar inconstitucional perquè —va dir textualment— “viene a legitimar como una opción válida la conducta de quienes, de forma insolidaria, incumplieron su deber de tributar de acuerdo con su capacidad económica, colocándolos finalmente en una situación más favorable que la de aquellos que cumplieron voluntariamente y en plazo su obligación de contribuir”.

Canviï el lector les paraules per adaptar-les als fets relacionats amb el Procés que van suposar malversació i desobediència i ja tindrà els termes de la sentència que, amb tota probabilitat, dictarà el Tribunal constitucional en una amnistia pels fets del 6 i 7 de setembre i l’1 d’octubre de 2017, que van implicar dures condemnes, tret que, com ens ha promès Pedro Sánchez, tot el que ell faci s’ajusti a la Constitució.

Tot i així, és evident que hem d’explorar la possibilitat d’una llei que ens ajudi a sortir del pas sense, però, que aquesta signifiqui un “pas en fals” i aboqui el país a una crisi institucional sense precedents. Crec, en efecte, que ho hem d’intentar a tota costa, conscients tanmateix que els límits del legislador espanyol no són, a diferència del que predica Puigdemont reiteradament, els tractats internacionals en matèria de drets humans. No, també la Constitució és un límit que no es pot superar. I a la Constitució (que no parla de l’amnistia, ni a favor ni en contra, però que, si fem memòria, haurem de recordar que, quan es va debatre el text de 1978, es van refusar dues esmenes que pretenien introduir-la), trobem, com ha destacat el professor Arbós, un article 117 que atorga en exclusiva als jutges i tribunals la facultat de jutjar i de fer executar el que s’ha jutjat; també hi trobem un article 14 que proclama la igualtat de tots els espanyols davant la llei, que d’alguna manera es trencaria amb l’amnistia; i també un article 24, que reconeix un dret a la tutela judicial efectiva dels qui van ser part en els processos que s’arxivarien com a conseqüència de l’amnistia.

Els arguments contraris a aquesta llei són, per tant, molt potents, encara que potser no són del tot insuperables si ens atenem a d’altres constitucionalistes que, com el professor Nieva-Fonoll, no creuen que una amnistia usurpi per se la labor exclusiva dels tribunals, encara que sí ho faria si no s’hi posessin uns límits molt estrictes; ni creuen tampoc que pugui vulnerar necessàriament el dret a la defensa de l’article 24 de la Constitució, encara que sí s’haurien d’atendre les reclamacions econòmiques de les víctimes d’accions que els han perjudicat. Alhora, pensen que no necessàriament ha de vulnerar el dret a la igualtat, encara que reconeixen que aquest és, sens dubte, un argument molt potent contrari a l’amnistia.

Concloent, doncs, aquesta reflexió, el que sí vull dir és que crec del tot impossible que aquesta futura llei, si s’ha d’acabar aprovant, es pugui elaborar pels tràmits d’urgència, com reclama Puigdemont. La qüestió és massa complexa i pot produir conseqüències tan greus que exigeix un diàleg serè, cosa que resulta pràcticament impossible en el panorama actual (penseu, si més no, en la gran manifestació d’avui).

Penso, per tant, que ens caldrà molt de diàleg i aquest no serà gens fàcil pel soroll que vorejarà totes les conversacions. I pel que fa a l’actitud de Puigdemont, crec que l’endevinava Màrius Carol quan afirmava en un dels seus articles que, amb la investidura de Pedro Sánchez tot el món hi arrisca i pot perdre-hi molt. Junts —afegia— en té la clau, però en unes properes eleccions, si aquestes s’acaben produint a causa d’un fracàs de les negociacions amb el PSOE, Puigdemont pot perdre fins i tot el clauer.

L’onze de setembre no és, només, la data de la derrota que celebren els catalans en forma de diada nacional per la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip V el 1714, és també la data en què, a Xile, es va produir el cop d’estat que enderrocà Salvador Allende de la presidència del país per entronitzar-hi Augusto Pinochet, trencant així la tradició d’un Estat que, fins aleshores, havia estat exemple de democràcia a Llatinoamèrica i encetant una dictadura que ha durant molts anys i que, d’alguna manera, condiciona encara l’actual democràcia. I no hem d’oblidar que, aquest any 2023, commemorem el cinquantè aniversari d’aquell fet luctuós que a mi em va enganyar fent el servei militar a Toledo.

Voldria parlar, doncs, avui, d’aquells dies que, en la meva història particular, lliguen també amb un moviment que va tenir gran transcendència al si de l’Església catòlica: els protagonitzat per Cristians pel Socialisme (CpS), no sols perquè m’hi vaig sentir proper, sinó també perquè, segurament per aquesta raó, em va servir de leitmotiv per escriure “Cartes de combat” (Ed Pagès, 2020), una densa novel·la que, al darrer capítol, desplega l’amarga aventura d’Andreu Montsalvatge, un mossèn de caràcter més aviat conservador i fidel a l’ortodòxia, que parteix cap a Xile per cercar el seu germà Oriol, també prevere com ell, però compromès clarament amb CpS, que ha desaparegut amb el cop d’estat i del qual la família no n’han tingut més notícies.

No he parlar de la novel·la però sí voldria dir alguna cosa de CpS i de Salvador Allende perquè va ser el Moviment Obrer d’Acció Catòlica (MOAC) el que, des del 1969, optà pel socialisme i, per tant, per la Unitat Popular (UP), el col·lectiu polític d’Allende, que coincidia amb la utopia d’una societat socialista que, per a CpS, s’inspirava en l’Evangeli del Crist. L’opció, doncs, que va prendre el MOAC xilè el va situar com a part preponderant de CpS, i la seva militància va desplegar grans esforços per veure coronat el somni dels pobres.

De 1969 a octubre de 1971, la UP apareix triomfant i a l’ofensiva, però ja des del mes de juny d’aquest darrer any, la dreta xilena comença a aixecar cap i es produeix un empat polític. És en aquesta etapa que es mostra públicament el moviment CpS, que defineix la seva línia fonamental en el moviment obrer, enfrontat ja clarament amb la jerarquia catòlica molt alineada amb la Democràcia Cristiana.

Al novembre de 1971, la dreta passa a l’ofensiva i, des de la famosa marcha de las cacerolas, les classes dominants comencen a reorganitzar-se. El 5 de novembre d’aquell mateix any, Fidel Castro visita Xile durant un mes i, pel febrer de 1972, un grup de CpS va a Cuba i llença un missatge a tots els cristians d’Amèrica llatina. Això els empeny a celebrar a Santiago el I Encuentro latinoamericano de Cristianos por el Socialismo que donà al moviment una dimensió continental que ja no perdria mai més.

Entre maig i novembre de 1972, en el terreny polític es produeixen dos moviments successius, íntimament lligats entre sí. El primer (maig-juliol) està centrat en el “diàleg” entre les associacions polítiques de la Unitat Popular i el Partido Demócrata Cristiano (PDC). La UP cerca un enteniment amb el sector “progressista” i “democràtic” de la burgesia per enfrontar-se amb força a l’imperialisme i a la burgesia monopolista (en el llenguatge de l’època). Però aquest sector “progressista”, intenta debilitar el govern, dividir l’esquerra i impedir el compliment del programa de la UP. La conseqüència del “diàleg” va ser una segona i més feroç ofensiva de la dreta durant els mesos d’agost a octubre de 1972.

Tot i així, en un crida que farà l’esquerra durant el mes d’octubre, aquesta presentarà cara a la dreta amb una resposta poderosa que provocarà un clar i dur enfrontament entre la “burgesia” i el “poder popular”. 

En la successió d’aquestes dues conjuntures —de diàleg i d’enfrontament—, el moviment CpS passarà també per dues etapes successives de desenvolupament. Durant el “diàleg” oficial, CpS realitzarà aquest diàleg amb les seves bases i creixerà en els ambients populars. I durant l’ofensiva de la dreta, CpS participarà de manera activa en l’enfrontament i farà un salt qualitatiu cap endavant en la seva definició “socialista i proletària”. Aquest treball de base i de definició interna de CpS serà recollit i avaluat a la “Jornada Nacional” de novembre de 1972, una de les més importants que va constituir una mena de segon naixement de CpS a Xile.

El 2 de novembre, Salvador Allende, que té grans dificultats per governar amb la burgesia en contra, incorpora els militar al govern per instaurar, diu, una “pau social” i cercar una sortida “democràtica” a la lluita de classes. El 4 de març de 1973, Xile celebra eleccions parlamentàries i la UP obté un triomf espectacular, en pujar la seva votació del 36,3% (setembre de 1970) a un 43%, i això en condicions molt desfavorables per al govern. Tot i així, aquest triomf no donava a la UP la majoria absoluta necessària per seguir avançant per la via legal vers el socialisme. Però la dreta tampoc havia obtingut una votació suficient per derrocar “legalment” el govern. Es produïa, per tant, un impàs institucional.

D’aleshores ençà, la burgesia va decidir que prescindia d’una democràcia que ja no li servia i cercà la manera d’aixafar directament i per la força el govern i el moviment popular. Per contra, Allende decidí perseverar en la via legal i tractà d’establir un consens democràtic de mínims.

Durant aquest procés d’enfrontament directe amb el bloc burgès, el moviment democràtic de masses es va enfortí enormement i assolí el nivell més alt de la seva història, però no aconseguí dotar-se de la conducció política adequada per dur el conjunt del poble a la construcció de la societat socialista que anhelava. I les mesures polítiques que va prendre, els canvis socials que provocà, l’estatització de les riqueses naturals, l’expropiació de la banca i de la gran indústria, van provocar una violenta i despietada reacció de la dreta i dels poderosos que, amb el suport i el finançament dels Estats Units, aconseguiren desencadenar sobre Xile el terror i la barbàrie.

Va ser en aquesta situació de debilitat i d’enfrontament que la dreta utilitzà els generals per donar el cop d’estat i reconstruir, amb terror i fam, el sistema capitalista a Xile per mitjà de la dictadura que tingué com a gran prebost Augusto Pinochet. 

No cal dir que, en els mesos anteriors al cop, CpS va experimentar un desenvolupament profund i accelerat i actuà amb una identitat pròpia gestada en la convergència d’una pràctica política revolucionària i una pràctica radical de l’evangeli. Naturalment, van ser perseguits i molts d’ells torturats i assassinats. Com era de preveure, el MOAC també va pagar les conseqüències de la seva gosadia; a pocs dies del cop d’estat, patí la detenció del seu Assessor Nacional, el Pare Joan Alsina, de Castelló d’Ampúries, el qual va ser bestialment assassinat al pont Bulnes de Santiago.

No cal dir que la figura del pare Alzina i de tants altres catòlics compromesos amb el socialisme que van ser assassinats, van inspirar, a la meva novel·la, el personatge d’Oriol Montsalvatge, el mossèn que, compromès amb CpS, desapareix a Xile l’11 de setembre de 1973, un fet cruel i dramàtic que produirà una catarsi en la persona del seu germà Andreu, quan aquest se sent víctima d’una clara manipulació i observa, sobretot, una manca de compromís amb l’Evangeli de les altes jerarquies eclesiàstiques xilenes durant el seu periple entre Santiago i Valparaiso, seus episcopals regentades aleshores pel cardenal Silva i pel bisbe Tagle Covarrubias.

El professor de filosofia, Antoni Barber, publicava el passat diumenge a les pàgines del diari “Menorca” un article que intitulà “El problema identitari” en el qual constatava, crec que molt encertadament, que el tret més característic de les societats contemporànies és el dinamisme intern afegit al fet de la diversitat, un fet, aquest, que, tant per un costat com per l’altre, afecta a la qüestió de la identitat nacional.

Deia: “Si parlem a nivell estatal, els partits polítics es poden classificar en dos grups: els enyoradissos de l’Estat-nació en termes d’unitat nacional, i els oberts al reconeixement de la pluralitat —inherent a la vida social mateixa— i diversitat nacional de l’Estat espanyol. Filosòficament, aquesta negació del fet plurinacional s’ha d’equiparar a la negació de l’alteritat, però assumint que aquesta negació es pot produir per part dels dos costats, impossibilitant la convivència.” I després de fer aquesta afirmació, en feia una altra per alertar-nos, perquè —deia— que “un fracàs polític en aquest terreny és un fracàs en la capacitat de comprensió de la realitat mateixa de les coses, i no ja en uns termes —només— teòrics o conceptuals, sinó —a més— pràctics i ètico-polítics.”

Avui, a Espanya, Vox és un partit que, indiscutiblement, podem situar en el primer grup que descriu el professor Barber —el dels enyoradissos de l’Estat-nació en termes d’unitat nacional—, i crec que el PP també ha de situar-s’hi si tenim en compte les declaracions que aquests dies escoltem als seus dirigents contra la possibilitat d’un pacte amb els nacionalistes (independentistes) catalans i bascs, els quals, lògicament, hem de situar en el segon grup —el dels que creuen en la diversitat nacional de l‘Estat espanyol—. 

I si hem de fer cas al professor, l’article del qual estic comentant, no hi ha dubte que el xoc entre els dos grups —la impossibilitat d’arribar a un acord i, en alguns casos, fins i tot de diàleg— l’haurem de conceptuar com un fracàs en la capacitat de comprensió de la realitat mateixa de les coses.

I el PSOE? Em fa de mal dir perquè, si més no fins avui, el PSOE, encara que amb un llenguatge no tant directe ni radical, també s’ha situat tradicionalment en el costat dels qui es mostren enyoradissos de l’Estat-nació, tot i que amb algunes excepcions… diguem que moderades (per exemple la mallorquina Armengol o el valencià Ximo Puig), però amb altres que en són clarament partidaris (García Page o Lambán, per parlar de líders actuals, perquè si cerquem en els antics, en trobaríem molts més, com Guerra, Rodríguez Ibarra o Bono, per citar-ne tan sols alguns). I fins és possible que fins i tot i hauríem pogut ubicar també el mateix Pedro Sánchez a l’època que pretenia formar govern amb Ciudadanos d’Albert Rivera, encara que un bany de realitat —aquesta capacitat de comprensió de les coses, de què parla el professor Barber— l’ha situat davant una perspectiva diferent, ja que, davant la possibilitat de formar un nou govern, sembla que estigui disposat a tractar la idea d’una Espanya plurinacional que, en un grau o un altre, d’alguna manera haurà d’assumir si vol el suport dels nacionalistes bascs i catalans.

El panorama és, per tant, complicat perquè aquest “tocar de peus a terra” en un sistema democràtic com el nostre no es pot fer al marge de la Constitució, i val a dir que tenim una Constitució que, entre moltes virtuts, presenta, al meu criteri, un defecte molt important: que és pràcticament immodificable en els seus trets fonamentals. No tenim, doncs, una constitució de les que, atenent al procediment de reforma, pugui qualificar-se de “flexible”, com és el cas de la Carta Magna del Regne Unit (signada al segle XIII), que pot ser modificada pel Parlament sense una tramitació especial; sinó que tenim una constitució “rígida”, que contempla procediments especials que, recollits a la mateixa Llei fonamental, preveuen la seva modificació seguint uns tràmits específics i, en la major part dels casos, agreujats o més complexos en comparació amb els procediments legislatius ordinaris. De fet  i per simplificar, avui, la Constitució espanyola, en qüestions fonamentals, és pràcticament immodificable.

Això significa que els pactes que pugui signar Pedro Sánchez amb els partits nacionalistes difícilment poden acceptar un referèndum d’autodeterminació, com el que exigeix Junts i també Esquerra Republicana, perquè, en l’esquema vigent, la sobirania recau en el poble espanyol en el seu conjunt, i això significa que una part no pot decidir sense l’acord del tot. I també presenta dificultats una amnistia, com la reclamada per aquests mateixos partits, encara que en aquest punt la qüestió no està tan clara, a pesar que hi ha constitucionalistes que la refusen de manera radical.

De tot això en sembla conscient el mateix Junqueras que, en unes declaracions a “La Vanguardia” del passat diumenge, diu: “l’amnistia és fonamental i en els últims quatre anys hem desbrossat el camí perquè ara sigui possible. Però també és rellevant que la qüestió del dret a decidir estigui present a la mesa de negociació política entre els governs d’Espanya i Catalunya”. No és gaire diferent del que —amb més soroll i parafernàlia— ha dit també Puigdemont, en aparcar el referèndum i reclamar una llei d’amnistia “que inclogui l’ampli espectre de la repressió iniciada des d’abans de la consulta del 9-N del 2014”.

És com si diguessin: l’amnistia és innegociable i de l’autodeterminació n’haurem de parlar, però no per formar el nou govern. Tanmateix, serà en el marc força encotillat de la Constitució que s’haurà de produir el diàleg entre el PSOE i els independentistes catalans, i és també en aquest marc que hem de llegir la proposta feta pel lehendakari del govern basc, Íñigo Urkullu i pel president d’aquest partit, Andoni Ortuzar; proposta que parteix de la idea que la negociació de la investidura de Pedro Sánchez pot obrir una oportunitat per repensar el model d’Estat.

En efecte, ens agradi més o menys, el que no crec que pugem acceptar és que el fet de negar-se Pedro Sánchez a donar suport a l’oferta feta per Feijóo impliqui “evitar la democràcia”, com s’ha escrit en un article del diari “Menorca”. Com si només PP i PSOE en fossin els garants. Perquè també els partits nacionalistes són democràtics i poden defensar un sistema plurinacional que no concordi amb el que ha estat vigent fins avui. I aquest és, si més no a nivell teòric, el que, des de la capital alabesa, seu de la Lehendakaritza, Urkullu ha intentat fer recuperant la iniciativa amb una proposta de repensar el model d’Estat per mitjà d’un instrument singular com seria la “convenció constitucional”. Es tracta, evidentment —i aquesta és la qüestió més problemàtica— d’una fórmula que beu de la tradició política anglosaxona i que té també recorregut a la Unió Europea, que cerca un nou consens en clau plurinacional, però dins el marc de la Constitució.

La fórmula basca, que tindrà, certament, moltes dificultats per ser viable, perquè no sols el PSOE diu que no és la seva, sinó que també Junqueras no la veu factible des de posicions catalanes, pensa més a “reinterpretar” la Carta Magna que no a “reformar-la” (conscient de la rigidesa constitucional a què m’he referit), però té, encara que a Esquerra i a Junts no els convenci, molt en compte l’escenari català. El lehendakari fa, en realitat, una lectura general de la problemàtica territorial, atén als números que calen per aconseguir majories i pensa buscar solucions conjuntes i de calat, ja que una renovació del marc d’autogovern basc no exigiria un plantejament tan profund com el que proposa.

És, doncs, evident que el PNB no vol una repetició electoral i, sens dubte, com ha subratllat per activa i per passiva, no recolzarà la investidura de Feijóo. La seva única alternativa passa per buscar que es reediti un govern de caràcter progressista que obri la porta a la plurinacionalitat. Vol que aquesta opció prosperi i per això es mostra constructiu i propositiu. Però és evident que aquesta via no funcionarà sense Junts i Esquerra a l’equació. I no oblidem que, també el PSOE, és imprescindible per provocar un canvi que, si no s’aconsegueix, implicarà un fracàs en la capacitat de comprensió de la realitat de què ens parlava el passat diumenge el professor Antoni Barber.

Constituït el nou Parlament espanyol i elegida la persona que haurà de presidir el Congrés dels Diputats per una clara majoria del bloc format per PSOE, Sumar, Junts, Esquerra, Bildu, PNB i PNG, es posà en marxa el mecanisme constitucional previst a l’article 99 de la Constitució, l’apartat primer del qual diu: “Després de cada renovació del Congrés dels Diputats, i en els altres supòsits constitucionals en què sigui procedent, el Rei, prèvia consulta amb els representants designats pels grups polítics amb representació parlamentària, i a través del President del Congrés, proposarà un candidat a la Presidència del Govern.”

En virtut, doncs, del dit article, el rei no només ha actuat d’acord amb el que s’hi disposa sinó que, a través de la Casa Reial, ha emès un comunicat en què anunciava que, “després de la ronda de contactes amb els representants de els grups polítics, Felip VI ha proposat el líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, com a candidat a la Presidència del Govern.”

Fins aquí, no crec que es pugui objectar res al rei ja que és possible (encara que a mi em resulti estrany) que el monarca consideri que Feijóo té possibilitats d’obtenir la investidura. Però el que sí em sorprèn és que, a la nota emesa per la Casa Reial, es recordi que el PP va ser la força més votada a les passades eleccions del 23 de juliol, i que, “tret de la Legislatura XI, a totes les eleccions generals celebrades des de l’entrada en vigor de la Constitució, el candidat del grup polític que ha obtingut el nombre més gran d’escons ha estat el primer a ser proposat”. Per acabar dient que aquesta pràctica “s’ha anat convertint amb el pas dels anys en un costum”.

Tot i així, al mateix text, s’assenyala que a la ronda de consultes “no s’ha constatat, avui dia, l’existència d’una majoria suficient per a la investidura que, si escau, fes decaure aquest costum”.

Certament, el rei no podia tenir constància que Pedro Sánchez tingués lligada la possibilitat de formar govern ja que, en cap moment, Junts i Esquerra han dit que el votaran. Encara més, els dos grups s’han mostrat distants, exigents i, a més, han posat d’entrada dues condicions que, preses strictu sensu, són difícilment acceptables pel PSOE: l’autodeterminació (que és clarament inconstitucional) i l’amnistia (de la qual la Constitució no parla i la seva constitucionalitat genera dubtes en determinats sectors doctrinals).

En aquestes circumstàncies, és possible que el rei cregués que Feijóo té més possibilitats que Sánchez de sortir airós del tràngol, però no és de rebut que l’argument per encarregar a Feijóo la tasca de formar govern sigui el “costum”, ja que aquest és un concepte jurídic completament aliè a l’article 99 de la Constitució, i si l’encàrrec ha recaigut habitualment sobre el líder del partit més votat, això no es deu al “costum” sinó perquè, en tots aquests casos, el líder del partit més votat a les eleccions era el que, raonablement, tenia més possibilitats de formar govern. I el que demostra l’absurditat de l’argument esgrimit pel monarca és el que va passar el 2016, quan Rajoy, tot i que era el líder del partit amb més diputats, en rebre l’encàrrec de formar govern, va declinar la invitació real perquè era conscient que no tenia cap possibilitat de formar-lo.

En el nostre sistema parlamentari, encara que, des de la mateixa nit electoral, Feijóo i el seu equip van proclamar que havien guanyat les eleccions i que, per tant, li corresponia rebre l’encàrrec de formar govern, les coses no funcionen constitucionalment així. No necessàriament és el líder del partit més votat qui té possibilitat i formar-lo, ja que la té el líder del partit que aconsegueixi més suports. I si els obté, és aquest qui gaudeix de la legitimitat constitucional per formar-lo.

Repeteixo, doncs, que, en no tenir Sánchez lligada i ben lligada la possibilitat d’aconseguir un suport de la majoria per a la seva investidura, era lògic que el rei encarregués aquesta funció a Feijóo, però no al·legant que ho va fer així perquè aquest és un “costum” que s’ha de seguir, ja que si el “costum” fos la font de dret aplicable en aquest cas, no caldria que el rei actués. Bastaria constatar qui és el líder del partit més votat perquè aquest, sense necessitat de rebre l’encàrrec del rei, intentés aconseguir la investidura.

Dit això i, per tant, criticant la raó que el rei ha esgrimit per designar Feijóo (que més que una “raó” sembla una “excusa” per justificar-se), cal preguntar-se per què Feijóo, si, com ell mateix ha dit, creu que no podrà aconseguir el seu propòsit, ha manifestat tant d’interès en rebre l’encàrrec reial.

Encara que el que ara diré comporta un judici d’intencions, crec que m’hi he d’arriscar perquè em sembla obvi. Feijóo sap (pel que pensa, pel que ha dit i perquè no pot prescindir de Vox) que no pot pactar amb Junts ni amb Esquerra després que, des que va ser elegit per presidir el seu partit, ha assegurat que aquests col·lectius defensen postulats inconstitucionals que són inacceptables per a ell. I també ha dit el mateix de Bildu, amb el representant del qual s’ha negat a negociar. En aquestes circumstàncies, quin és, doncs, l’objectiu “real” de voler fer front a una investidura que sap per endavant que serà fallida?

Al meu parer, Feijóo pretén carregar-se de raons per afirmar, un cop hagin fracassat les negociacions amb Junts i amb Esquerra, que els postulats que aquests partits defensen són netament inconstitucionals, i que només la defensa de la integritat de la pàtria i de la Constitució són les causes que li fan impossible d’acceptar els seus plantejaments, la qual cosa comporta una afirmació de caràcter subliminal: que si Sánchez acaba formant govern, serà a causa d’haver “venut Espanya” als seus enemics, cosa que el durà a la conclusió que Espanya tindrà novament un “govern il·legítim”.

I no ens hem d’estranyar que sigui això que pretén perquè, en realitat, per poca memòria que tinguem, hem de recordar que aquesta és una afirmació que, al llarg dels darrers vint anys, ha estat utilitzada pel Partit Popular i per la premsa que li és afí cada cop que han governat els socialistes.

Vegem-ho. El 2004, després del gran atemptat gihadista de Madrid i de l’engany a què ens va voler sotmetre el govern d’Aznar, guanyà les eleccions Rodríguez Zapatero, que formà govern quan Rajoy i el PP tenien coll avall que serien ells els vencedors. No va ser així, però el nou govern va haver de fer front a una gran campanya duta per la premsa conservadora amb el suport del PP, en la qual s’afirmava que la victòria de l’esquerra s’havia aconseguit fraudulentament. D’aquí va néixer una “teoria de la conspiració” que mai no s’aconseguí demostrar davant dels tribunals de justícia, però amb la qual vam haver de conviure molts anys.

Celebrades les eleccions del 2019, que van donar novament el poder al PSOE amb el suport directe o indirecte de Podem i d’altres forces polítiques nacionalistes, el líder del principal partit de l’oposició, Pablo Casado, no es va atrevir a qualificar d’il·legítima la investidura de Sánchez, però es va veure empès per Vox a utilitzar un tipus d’artilleria desconeguda fins aleshores. Estressat després per la pressió de Vox (i aquest continua essent el problema que té ara Feijóo), Casado no trigaria gaires setmanes a acusar Sánchez de “president il·legítim”, qualificatiu que, injustament, han repetit fins a la sacietat durant tota la legislatura. 

Es repetirà la mateixca cantarela, un cop fracassi Feijóo, Sánchez aconsegueix formar govern? Tot fa pensar que sí, tret que Feijóo aconsegueixi que quatre diputats socialistes votin contra el que van prometre en presentar-se a les eleccions i, amb una inacceptable funció de transfuguisme —recordin el tamallazo de Madrid—, donin suport al PP. Cosa que no crec que succeeixi i que, si es donés, seria lamentable.