Archive for Juny de 2021

Sánchez: d’acorralat a acorralador

20 Juny 2021

Mentre la premsa conservadora madrilenya va qualificar la darrera gran manifestació de l’11 de setembre, a la qual hi van assistir 600.000 persones, com un fracàs de l’independentisme, ara s’ha apressat a qualificar de “multitudinària manifestació” la que va tenir lloc a la plaça de Colón de Madrid, on van assistir 126.000 persones segons els comptes de la Policia Municipal, i 25.000 segons els que va fer la Policia Nacional.  És obvi que les vares de midar que, en un i altre cas, utilitzen els diaris madrilenys no són idèntiques, però de la mateixa manera que els independentistes solen avaluar els fets del país sense massa autocrítica, també la dreta espanyola es mostra reticent a fer-ho, ja que, per poc que mirem el que va passar en aquella plaça de Madrid, que José María Aznar va voler convertir en el símbol de l’espanyolisme amb una bandera que, per la seva grandària, ha entrat al “Record Guiness”, haurem de convenir que no va comportar l’èxit que s’esperava, ja que la manifestació organitzada per Rosa Díez i Fernando Savater (qui els ha vist i els veu!), més que una oportunitat per a unir la dreta contra l’enemic que, per ells no és exactament l’independentisme català sinó el PSOE de Pedro Sánchez, va ser una mostra evident de la seva desunió i de les rivalitats que l’afecten.

Com era previsible i molts dels qui tenim per costum comentar la política nacional havíem dit, la manifestació, a banda de no tenir l’èxit de públic que s’esperava, va comportar bàsicament l’exaltació patriòtica de Vox i del seu líder Santiago Abascal, mentre que deixà el PP de Pablo Casado en una situació més que secundària, ja que aquest no sols no va cercar el protagonisme, sinó que va acabar esbroncat i sense la companyia dels principals barons regionals del partit (ni el gallec Núñez Feijóo, ni el castellà Mañueco, ni l’andalús Moreno Bonilla el van voler acompanyar, conscients que aquella era una trampa de “l’extrema dreta” de Vox a “la dreta extrema” del PP). A més, qui va acabar capitalitzant l’acte en el sector del PP va ser la seva gran diva, la madrilenya Díaz Ayuso, que va ficar-se en un jardí carregat de paranys, en qüestionar la possibilitat -vaja, l’obligatorietat constitucional- que el rei Felip VI té de signar els indults que el Govern de Sánchez concedirà als condemnats pel procés.

Més enllà del que puguem pensar d’aquests indults -el lector que em segueix sap molt bé que els considero necessaris encara que, com vaig escriure fa unes setmanes, no garanteixen res, però sí poden contribuir a la distensió i a la pau social-, qualsevol que sigui el criteri que tinguem d’aquesta mesura de gràcia que es va concedir, per cert, al general Armada, que havia estat condemnat a 30 anys per rebel·lió, i a personatges com l’exministre Barrionuevo o el secretari d’Estat Vera, condemnats a 10 anys per terrorisme d’Estat i van passar només uns mesos a la garjola-, penso que rebutjar i menysprear els indults en nom de la unitat pàtria o de l’amnistia (que és el que fa la dreta en el primer cas i sectors de l’independentisme extrem en el segon) són -com ha dit molt encertadament Ernest Folch- “dues cares oposades de la mateixa moneda perversa, perquè la gran meravella d’aquests indults que encara no s’han donat és que estan servint per desemmascarar els radicals i els farsants que, dient que volen arreglar el conflicte, l’únic que volen és guanyar.” I confirmen aquesta opinió les declaració dels bisbes catalans favorable a la concessió dels indults i, sobretot, la del president de la CEOE, la gran patronal, que han deixat Pablo Casado com aquell conductor que circulava en direcció contrària i creia que eren tots els altres els equivocats.

Jo no sé si hi ha hagut cap mena d’intel·ligència o complicitat entre la decisió de Pedro Sánchez d’endegar els indults i la carta d’Oriol Junqueras amb la qual va rebutjar la via unilateral (que tant ell com el seu partit van voler seguir el 2017 i el 2018). És possible que no, i que els fets siguin el producte d’una reflexió interna dels dos polítics que els ha dut a canviar els seus posicionament en benefici de tots, si més no des del meu punt de vista, però el que observo ara, a mesura que s’estan desplegant els esdeveniments, és que Pedro Sánchez ha vist, més que cap altre polític, que el camí dels indults no sols dividiria la dreta -per a mi, la manifestació de Colón ha estat una mostra visible de la divisió d’aquest segment de l’electorat-, sinó que també dividiria l’independentisme. 

D’entrada, i a pesar que el president Aragonès segueixi el guió preestablert d’afirmar que els indults no són la solució del problema (que, certament, no ho són) i que allò que el seu partit reclama és l’amnistia i un referèndum pactat per decidir el futur de Catalunya, i segueix decidit a boicotejar (encara que no del tot) qualsevol acte que dugui a terme el rei en territori català, els fets ens demostren que, tant la carta de Junqueras com la decisió de Pedro Sánchez, han infligit un gran dolor als sectors més radicals de l’independentisme, ja que els talibans de Junts per Catalunya no han trigat a criticar durament el seu secretari general, Jordi Sánchez -que també serà indultat-, com hem pogut comprovar per les envestides que ha sofert d’Elsa Artadi i de Laura Borràs, les dues molt properes a Carles Puigdemont, el gran exiliat, que no podrà beneficiar-se dels indults i ha de mantenir-se apartat dels llocs on es prenen les decisions, conscient cada dia més que -com em deia sovint el recordat Joan Casals- “els absents mai no tenen raó”.

Però no són només els cupaires i els sectors més puigdemonitzats de Junts per Catalunya els qui ens demostren clarament que els indults de Pedro Sánchez estan dividint l’independentisme, sinó també les manifestacions -tan clares com llampants- d’Elisenda Paluzié, l’actual presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, que no s’ha tallat un pèl a l’hora de dir que “els indults ens divideixen i ens debiliten en l’escena internacional perquè reforcen la imatge d’una Espanya dialogant”, quan el que importa és, sembla, que demostrem davant el món el caràcter carpetovetònic del nostre país, cosa a la qual ajuden, per cert, imatges com les que vam veure a la plaça de Colón, amb aquell manifestant que vestia uns texans amb adhesius en favor de la llibertat i contra “la invasión” (suposo que dels marroquins), una camiseta negra amb el nom i la bandera d’Espanya i un cap de brau, amb dues grans banyes tapant-li la cara, que recordava la imatge d’aquell Jake Angeli, membre del moviment de teoria de la conspiració Qanon, que participà a l’assalt del Capitoli sense camisa, amb banyes de búfal i la cara pintada, que vam conèixer per una instantània que va donar la volta al món.

Aquesta darrera setmana, que va començar amb un “tots contra Pedro Sánchez”, transsumpte d’aquell “a por ellos” que s’escridassava a determinades regions del sud de la península quan acomiadaven els escamots de la Policia Nacional i de la Guardia Civil que es dirigien a Catalunya per impedir el referèndum de l’1-O, ha acabat amb un reforçament clar del president del Govern, que ha vist com els barons del PP es desmarcaven de Pablo Casado, com els crítics de la vella guàrdia del PSOE (González, Guerra, Bono i algun altre) moderaven la seva inicial oposició als indults i com l’independentisme s’esquarterava entre els qui han vist que no podien reiterar els errors que van cometre els darrers anys i els qui creuen que l’únic camí és el de l’enfrontament amb el poder i pensen -com també ho creu la dreta- que “cuanto peor, mejor” per als seus interessos. 

Europa qüestiona el sistema jurisdiccional espanyol

13 Juny 2021

A mesura que ens anem distanciant dels fets que van provocar el que hem conegut com el “Procés” i a pesar que aquesta és una matèria que divideix profundament els espanyols, que sovint ens mostrem incapaços de deixar de banda les emocions i de repassar amb serenitat els nostres plantejaments ideològics, s’estan produint una sèrie de fets que, ens agradin o no, van fent llum sobre moltes de les ombres que han envoltat aquest complex afer polític que està encara molt llum de resoldre’s plenament.

És cert que el Tribunal Suprem va dictar sentència i els condemnats van entrar a la presó. També que el mateix Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional han avalat i ratificat les resolucions judicials que es van prendre (encara que, pel que fa a aquest darrer, hi ha hagut ja un trencament de la unanimitat quan dos dels seus membres han dissentit clarament de les sentències), i no hi ha dubte que tots els partits de la oposició de dreta (PP, C’s i Vox) no sols han donat un suport unànime a les decisions judicials, sinó que segueixen creient a ulls clucs que els “delictes” comesos són tan greus que no mereixen cap mena de consideració per part del Govern, el qual -diuen-, si decideix indultar (ni que sigui parcialment) els condemnats, cometrà un acte de traïdoria manifesta contra el sistema constitucional. Diguem també que un ample sector del PSOE, avui en el Govern, participa d’aquest sentiment, encara que no el manifesti amb la mateixa duresa.

Ara bé, Espanya no és avui un país autàrquic des del punt de vista jurídic, sinó que forma part d’una Europa a la qual ha cedit importants segments de la seva sobirania nacional, i per tant, ha d’acceptar les lleis i les decisions dels organistes (polítics i jurisdiccionals) europeus. Tenim, doncs, que ni el Tribunal Suprem és, en moltes qüestions, una darrera instància inapel·lable, ni ho és tampoc el Tribunal Constitucional; i per més que això dolgui al nacionalisme carpetovetònic, el cert és que, una volta tancades totes les instàncies a nivell de l’Estat, les actuacions dels polítics catalans processats i condemnats acabaran definitivament en institucions europees, on es lliurarà la batalla jurídica final del Procés.

Un d’aquests organismes que pot incidir en la qüestió que ens ocupa és el Consell d’Europa, que agrupa 47 països (tots els europeus menys Bielorússia), que vetlla per les llibertats fonamentals, la democràcia i l’Estat de dret, el qual el proper dia 21 ha de votar un projecte de resolució que, si no sofreix esmenes substancials, és molt sever amb la justícia espanyola, qüestiona la sentència del Tribunal Suprem amb la qual condemnava els polítics catalans independentistes i reclama que es dugui a terme un diàleg polític entre les parts en conflicte que, òbviament, s’ha de desplegar en el marc de la Constitució.

La proposta de resolució que serà sotmesa als diputats va ser elaborada pel diputat socialista letó Boriss Cilevics, al qual s’encarregà un informe que ha treballat al llarg d’un any i mig, temps que ha aprofitat per visitar Madrid i Barcelona. Tant la resolució com l’extens dictamen que l’acompanya (que no serà votat) va obtenir el suport de la Comissió d’Afers Jurídics i Drets Humans després que aquesta va refusar les esmenes dels representants espanyols del PSOE i del PP.

Estem, doncs, davant un text de resolució que no és definitiu. Caldrà, per tant, que esperem al resultat de la votació del 21 de juny per determinar-ne els efectes, però no deixa de ser una peça que, a hores d’ara, diu coses que sonaran molt malament a l’oïda dels nacionalistes espanyols que es mostren incapaços de modificar mínimament la seva manera de pensar sobre el “Procés”. Curiosament, tant el Govern d’Espanya com el de la Generalitat de Catalunya han vingut a dir que l’informe els donava la raó, però per poc que llegim el text que ha transcendit a l’opinió pública sabem que no és cert, ja que no beneeix cap de les dues tesis confrontades, si les prenem en els seus termes més radicals, però del que no hi ha dubte és que fa una sèrie d’afirmacions i de recomanacions que posen en qüestió alguns aspectes importants del nostre sistema legal i jurisdiccional, alhora que també condemnen les actuacions dels independentistes que van dur a terme fora del marc que establia la Constitució.

D’entrada, qüestionant de manera molt clara l’argumentació del Tribunal Suprem, la resolució posa èmfasi en el fet que a Catalunya “no hi hagué violència ni aixecament tumultuari” l’1-O -elements, tots dos, que són a la base de la condemna per sedició-, i si bé no entra en la crítica directa de les sentències, sí que advoca per la conveniència de reformar els delictes de rebel·lió i de sedició al Codi Penal espanyol i evitar penes desproporcionades o interpretacions judicials que facin renéixer el derogat delicte de convocatòria de referèndums il·legals. Alhora, insta al Govern que consideri el perdó o l’excarceració dels polítics catalans presos, i també que retiri els procediments d’extradició en curs contra polítics que són a l’estranger i abandoni d’altres causes judicials pels fets de 2017. Per tant, poca broma.

També, i contràriament al que han opinat sectors independentistes radicals, la resolució considera Espanya com una “democràcia viva” on hi trobem una “cultura de lliure i un obert debat públic”, i afirma de manera molt clara que els independentistes van violar la Constitució amb les decisions adoptades en el Parlament a les jornades del mes de setembre de 2017 a pesar que ser repetidament advertits, com tants cops he repetit des d’aquesta mateixa columna.

Ens enfrontem, doncs, a una resolució que, si s’aprova en els termes que està redactada actualment, implicarà un nou revés per a Espanya ja que, ho vulguem veure o no, qüestiona de manera molt clara la legislació vigent en matèria de rebel·lió i sedició, i qüestiona també la valoració que el Tribunal Suprem va fer dels esdeveniments succeïts a Catalunya l’1-O, ja que entén que l’organització d’aquell referèndum inconstitucional no era pròpiament un delicte, i afirma que els fets que es van produir no van ser mereixedors del càstig penal tan sever amb què se’ls va condemnar a la llum dels principis i drets fonamentals europeus.

Tot això desmunta, d’una banda, la teoria independentista d’acord amb la qual el principi democràtic basta per violar la Constitució, ja que els objectius polítics que es persegueixen s’han de desplegar -diu- d’acord amb la llei i no violentant-la. Però desmunta bàsicament la tesi de la dreta d’acord amb la qual no es pot concedir un indult sense penediment de l’indultat, ja que la resolució afirma rotundament que no es pot obligar a canviar les idees polítiques dels condemnats com a contrapartida de l’indult o d’un tracte penitenciari favorable.

Alhora, la resolució desnaturalitza les tesis de la Fiscalia i del Tribunal Suprem que van veure -diu- una sedició inexistent, i qüestiona aquella interpretació que finalment es va tenir en compte d’acord amb la qual hi hagué “violència sense violència” i també “coerció psicològica”, tesis que, fa molt poc, el Tribunal Constitucional ha ratificat.

Acceptant, doncs, que estem davant d’un esborrany de resolució i que la decisió que va prendre el Tribunal General de la Unió Europea de restituir la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, són decisions provisionals, no podem obviar que les dues apunten en una direcció que hauríem de tenir en compte, sobretot, després dels vots dels dos magistrats del Tribunal Constitucional discrepants de la majoria, que configuraran el gran argument dels condemnats en el seu recurs final davant els tribunals europeus. 

No em sorprèn, doncs, que Sánchez, veient la que ens pot caure a sobre, actuï com ho està fent, i em sobta que, a pesar de tots aquests signes, el PP segueixi entestat en aquesta campanya de recollida de firmes i de manifestacions patriòtiques a Colón que només beneficien a Vox i finalment se li poden tornar en contra.

Un indult indispensable que tanmateix no garanteix res

6 Juny 2021

L’intent de trobar una resposta satisfactòria a la qüestió dels indults als polítics catalans condemnats i empresonats pels fets que es van produir a Catalunya entre 2017 i 2018 és simplement una quimera. I per tant, una opció incapaç de satisfer tothom, però tanmateix cal parlar-ne, si més no per fer una mica de llum entre la gran tenebra que cobreix avui el panorama polític espanyol.

Parlava diumenge passat de la separació de poders i de les parcel·les que corresponen a cadascun dels tres que conformen l’Estat (el legislatiu, l’executiu i el judicial), i si bé tots acceptem la impossibilitat de creuar els camins que el Dret marca per a cadascun dels tres, haurem d’acceptar que, en tots els estats democràtics presidits per una constitució que mereix el nom de tal, es reconeix al Poder executiu una possibilitat d’immissió en les decisions que ha pres el Poder judicial: és la possibilitat d’indultar (és a dir perdonar, total o parcialment) la pena que s’ha imposat al reu d’un delicte. 

A diferència de l’amnistia -que no contempla la Constitució espanyola i s’ha d’entendre com l’eliminació de la responsabilitat penal d’un delicte exercida pel Poder legislatiu i s’aplica sobre el mateix delicte fent que s’esborrin tots els antecedents en la persona que va ser condemnada-, l’indult és simplement una “mesura de gràcia” atorgada pel Poder executiu, que no esborra el delicte, però sí perdona (total o parcialment) la pena imposada per una sentència condemnatòria atenent a raons d’equitat i d’utilitat pública quan es preveu que amb aquesta mesura s’aconsegueix un bé superior per a l’interès general.

No hi ha dubte que la decisió que sembla que està a punt de prendre el govern de Pedro Sánchez d’indultar els condemnats pel Procés de manera individualitzada i parcial perquè recobrin la llibertat després de més de tres anys de presó, deixant, però, vigent les penes d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics, és una decisió molt difícil que provocarà -de fet ja està provocant- un gran debat entre els espanyols. I no és només difícil perquè, segons ens mostren les enquestes, obté el rebuig, com a mínim, del 60 per cent dels espanyols, sinó també perquè el repudi a aquesta mesura de gràcia és transversal i només deixa parcialment al marge l’electorat d’Unides Podem. Si hem, per tant, de fer cas a GAD3, en el millors dels supòsits, fins el 50 per cent dels votants del PSOE s’oposaria a la concessió de l’indult, mentre que només un 37 per cert li donaria suport.

Amb aquestes xifres no ens ha de sorprendre que la dreta espanyola vegi en la possible concessió dels indults un al·licient enorme per dur a terme un nou atac al govern socialista, ja que l’únic gran objectiu que té és de debilitar-lo i de fer-lo fora del poder.

Tant és l’interès de Pablo Casado per acabar amb el poder del PSOE, que està decidit a repetir el gran error de Mariano Rajoy, que, fa 14 anys, va recollir 4 milions de signatures contra l’Estatut de Catalunya, amb la qual cosa no sols va contribuir a fer més gran la divisió entre els espanyols, sinó  que va multiplicar l’independentisme que, en els darrers deu anys, ha passat d’un 20 per cert escàs a un 52 per cent. 

Qualsevol, doncs, que sigui l’opinió que tinguem sobre aquesta nova creuada del nacionalisme espanyol, hem de reconèixer que la qüestió que planteja la possibilitat dels indults -a la qual jo tanmateix dono el meu suport-, no podem deixar de tenir en compte el relat que, per atacar-los, fa la dreta, relat que no està exempt d’alguna raó de pes: que els indults -diuen- no serviran per combatre l’independentisme i, en canvi, donaran ales als qui estan disposats a tornar a trencar l’ordre constitucional i estatutari com van fer el 2017. 

Aquest no és, òbviament, el relat que ha assumit per Pedro Sánchez i no és tampoc el que, darrerament, fan ERC i el nou govern de la Generalitat que presideix Pere Aragonès, però d’alguna manera concorda amb el de la CUP i dels sectors més radicals de JxCat, fidels a Carles Puigdemont, que es mostren partidaris no tant del diàleg com de la confrontació amb l’Estat. I s’adiu també amb el que fan alguns condemnats com Jordi Cuixart, que no perden cap ocasió per assegurar que “ho tornarem a fer”. 

Estem, per tant, davant una decisió que jo considero indispensable per intentar un avanç en el redreçament polític d’Espanya, que viu un gravíssim problema de convivència i d’estabilitat, ja que la “qüestió catalana” no implica tan sols un conflicte entre catalans (conflicte que és, tanmateix, evidentment) o un xoc entre l’independentisme i l’Estat, sinó que comporta també l’enfrontament entre dos projectes polítics antagònics d’Espanya, que la dreta no vol tan sols considerar i que, si bé una part important del PSOE veu la necessitat d’abordar-los, una altra part d’aquest mateix partit sembla que té la mateixa visió del problema que la dreta més recalcitrant.

Difícil decisió, per tant, del govern de Pedro Sánchez, que ha de prendre amb tota la dreta (i part dels seus) en contra. D’una dreta que s’ha crescut, a més, amb la resolució radicalment contrària als indults presa per la Sala Segona del Tribunal Suprem que, no per dura (i esperable) té, però, gaire recorregut, ja que no hem d’oblidar que l’indult és una mesura de gràcia i, per tant, discrecional (no arbitrària, però sí discrecional). És cert que s’ha d’argumentar i es pot recórrer -i que la dreta la recorrerà-, però la Sala Tercera del Tribunal Suprem, que serà la competent, no podrà entrar en el fons de la decisió presa pel Govern, sinó que ha de limitar-se a contemplar els problemes formals o procedimentals que puguin aviciar-la. 

El problema no és, doncs, el possible recurs, sinó el fet que no tenim cap garantia que la decisió d’indultar parcialment i raonadament els presos tingui efectes positius. Però alhora, sembla molt clar (encara que tota la dreta es negui a veure-ho) que, si el Govern no dona una passa important vers la concòrdia -i cap a aquest objectiu es dirigeix en tot cas l’indult-, la “qüestió catalana” acabarà esclatant, ja que ens enfrontem a un problema que no es resoldrà -com creia Rajoy- simplement per la inèrcia, i l’esclat es produirà el dia que el ressentiment entre els espanyols i els catalans condueixi a un augment més quantitatiu que l’actual dels posicionaments favorables a la secessió.

Ara bé, l’altre greu problema que presenten els indults que el Govern socialista contempla és que no resolen poc ni gens la situació dels “exiliats” que van fugir d’Espanya i no s’han sotmès a l’acció de la justícia. D’acord amb la llei, només poden ser indultats (totalment o parcialment) els qui han estat condemnats, no els qui no s’han sotmès a judici, i això deixa fora de l‘equació Carles Puigdemont, Antoni Comin, Clara Ponsatí i algun altre polític, que seguiran vivint al marge de la llei i no es podran beneficiar de la mesura de gràcia. Per això hi estan en contra, perquè saben que hauran de seguir mantenint el seu relat sobre l’opressió i la manca de garanties jurídiques a l’Estat espanyol, únic que els justifica. 

Aquest és el motiu que tots ells -em refereixo als independentistes disconformes amb els indults- reclamen l’amnistia, única mesura que els confirmaria en aquella idea que sempre van repetint com un mantra: que “no hem fet res malament”, encara que, qualsevol que sigui el criteri que tinguem de la sentència del Tribunal Suprem en el judici del Procés -i el meu, en línia amb l’opinió dels dos membres del Tribunal Constitucional que van emetre un vot discrepant respecte d’aquella sentència, és també molt crític-, a pesar, dic, d’aquesta discrepància, tots sabem que sí van fer alguna cosa malament: es van carregar preceptes clau de la Constitució i de l’Estatut d’autonomia, que són fonamentals per al manteniment de l‘estat de  dret.


%d bloggers like this: