Archive for Desembre de 2020

La llei que despenalitza l’eutanasia

27 Desembre 2020

El Ple del Congrés dels Diputats aprovà fa uns dies la proposició de llei presentada pel PSOE per despenalitzar i regular l’eutanàsia. La norma passarà ara al Senat, amb la previsió que, cap al mes de març, s’aprovi definitivament. Quan això succeeixi i entri en vigor, Espanya es convertirà en un dels pocs països del món en el qual un equip mèdic pot ajudar a morir una persona greument malalta sense por a represàlies, ja que serà una prestació més del Sistema Nacional de Salut.

Com estava previst, la llei ha tirat endavant amb el suport de tots els grups excepte PP i Vox. Ciutadans, que en altres lleis s’uneix a la dreta, en aquest cas s’ha posicionat a “favor de la llibertat” i d’una llei que “no imposa creences, sinó que respecta les de l’altre”, segons ha dit la seva líder, Inés Arrimadas, que s’ha mostrat “emocionada de participar en el debat” respecte d’una regulació sanitària que “uneix a una majoria d’espanyols”.

També la portaveu socialista, María Luisa Carcedo, ha subratllat que segons les estadístiques, el 84% dels espanyols secunden que es reguli l’ajuda a morir, mentre que el ministre de Sanitat, Salvador Illa, ha considerat que l’Estat “no pot romandre impassible davant el sofriment de moltes persones”, per la qual cosa ha avançat que, quan la norma sigui aprovada definitivament, el Ministeri treballarà perquè l’eutanàsia sigui un “dret efectiu”.

Com he dit, només PP i Vox han votat contra el projecte de llei. Els populars, per boca de José Ignacio Echániz, han acusat el Govern d’aprovar la legislació amb “nocturnitat i traïdoria”, en un “ple extraordinari convocat amb presses”, sense haver consultat el Consell d’Estat, el Comitè de Bioètica o d’altres experts. “Es tracta -ha sentenciat Echániz- d’una llei injusta, inoportuna i inconstitucional”. I Vox ha acusat “els hereus del terrorisme, l’esquerra radical i els enemics d’Espanya” d’aprovar una llei “despietada i il·legítima” que dóna via al fet que l’ “Estat mata”. Conseqüents amb el que pensen, les dretes recorreran la norma davant el Tribunal Constitucional, perquè consideren que, un cop el projecte s’haurà convertit en llei, només tindran dret a les cures pal·liatives els qui puguin pagar-les i la resta seran “coaccionats a morir”.

El bisbe de Menorca, en línia amb la Conferència episcopal espanyola, també s’ha posicionat contra la llei afirmant que “des del punt de vista moral, tant l’eutanàsia com el suïcidi assistit són un crim contra la vida humana”. “L’eutanàsia ha dit- és una forma d’homicidi que cap fi pot justificar, i el suïcidi assistit afegeix la implicació d’altres persones en aquest acte”, i ha asseverat que “ni l’eutanàsia ni el suïcidi assistit són una ajuda al malalt, sempre són un mal”. Conseqüent amb aquesta idea, ha manifestat que “cal explicar perquè els cristians considerem que l’aprovació de l’eutanàsia significarà una gran reculada i una derrota social” i ha defensat el dret a morir amb dignitat i serenitat, la qual cosa -diu- implica evitar l’acarnissament terapèutic, facilitar les cures pal·liatives i aplicar, si de cas, la sedació per alleujar els dolors del malalt, encara que aquesta no ha de ser practicada sistemàticament quan s’acosta la mort, sinó només en casos concrets, amb indicació mèdica.

Estem, doncs, davant un debat que té un contingut anàleg al que es va viure al nostre país quan el govern de Rodríguez Zapatero va ampliar, l’any 2010, la despenalització de l’avortament. Aleshores, mentre l’Església i el sector de la societat que representava bàsicament el PP van defensar la il·licitud d’aquella reforma perquè provocava la mort del “nasciturus” (l’ésser concebut però no nascut), un sector majoritari de la societat espanyola concebia l’avortament com un “dret de la dona”. Finalment, va prevaler aquesta darrera opinió i la llei s’aprovà, tot i que el PP va prometre que la modificaria si governava. Diguem, però -i això convé recordar-ho-, que quan es produí la victòria conservadora, l’únic que va fer el Govern de Mariano Rajoy va ser introduir al text legal una modificació que no afectava l’essència de la norma -el dret a avortar-, ja només es referia a la necessitat de llicència paterna perquè avortessin les menors d’edat de 16 i 17 anys.

Tenim, doncs, que la complexitat dels efectes d’avortar o de practicar l’eutanàsia –és a dir, de fer-ho legalment-, així com també la indubtable confrontació dels posicionaments ideològics i morals que es donen al si de la societat davant aquests fets, determina que els governs i, després, el parlaments hagin de prendre decisions que no sempre concorden amb el que nosaltres creiem o voldríem. I això perquè un Estat democràtic i no confessional com és el nostre té autonomia per decidir per majoria, en el marc de la Constitució, els supòsits en què l’avortament o la mort induïda han de ser penalitzats (conceptuats, per tant, com un delicte) i aquells altres en què s’han de despenalitzar i, per tant, permetre, ja sigui perquè se’ls considera un dret de la persona (de la dona, en el cas de l’avortament, o del malalt en el cas de l’eutanàsia) o bé un mal menor que pot evitar-ne d’altres que el legislador (hi estiguem o no d’acord els cristians) considera prioritaris a la vida del concebut i del malalt. 

És obvi que, tant l’avortament com l’eutanàsia, són actes que afecten directament els “principis morals” de la persona, que és la qui, en darrer terme, decideix avortar o procurar-se la mort de manera induïda, però sabem també -o hauríem de saber- que, des del punt de vista legislatiu, tant l’avortament com l’eutanàsia són matèries que, en un Estat democràtic de dret i no confessional, es poden regular sempre que tinguin empara en la Constitució, ja que és aquesta -i no cap altre principi (moral o religiós)- la que estableix els “límits” i els “marges” legals en què el legislador s’ha de moure. 

Pot, doncs, cadascú de nosaltres, en tant que ciutadà, proclamar i defensar els principis morals o ideològics que ha assumit com a propis pel que fa a aquestes matèries. Recordo que jo ho vaig fer des d’aquestes mateixes pàgines el 23 de febrer de 2014 quan els bisbes espanyols, encapçalats pel cardenal Rouco Varela, reclamaven al Govern de Mariano Rajoy que derogués la llei de despenalització de l’avortament. Aleshores vaig escriure que jo estava “a favor de la vida des de la concepció fins a la mort natural de la persona”. Jo no creia aleshores -ni crec tampoc avui- que avortar sigui –tout court- un “dret de la dona”, sinó que més aviat és un fet nociu que s’hauria d’evitar en tant que sigui possible. Per això, ara, per la mateixa raó, he de dir davant l’eutanàsia que defenso el que sempre hem entès com a “mort natural” i, per tant, no induïda artificialment, encara que penso, també amb el bisbe Conesa, que tots tenim “el dret a morir amb dignitat i serenitat”, la qual cosa implica “evitar l’acarnissament terapèutic [i] facilitar les cures pal·liatives”. Per tant, com ell, considero lícita la sedació per alleujar els mals del malalt quan aquests són greus i la mort és, a criteri del metge, un fet irreversible.

Ara bé, dit això -que és molt personal- també he de dir (com vaig fer-ho en el cas de l’avortament) que els cristians, si bé no podem tancar els ulls davant els greus problemes ètics que comporten l’avortament i l’eutanàsia, no tenim dret a imposar a tots els altres ciutadans la nostra visió antropològica, encara que sí l’hem d’afirmar i explicar.

Vull dir amb aquestes paraules que, en una societat plural, democràtica i laica com la nostra, no podem pretendre que el “pensament cristià” esdevingui “llei de l’Estat”, i això significa que no podem exigir –si és que la majoria de la societat creu el contrari i la norma s’ajusta al text constitucional- que el dret vigent hagi de conceptualitzar com a delicte -i, per tant, penalitzar- totes aquelles actuacions que, com l’avortament o l’eutanàsia, són des del nostre punt de vista una violació clara de la llei de Déu. 

El segrest de l’Estat en benefici de la Nació

20 Desembre 2020

Mentre jo publicava diumenge passat un article que intitulava “No basta declarar-se constitucional per ser-ho”, Jordi Amat, que parlava de la mateixa qüestió a “La Vanguardia”, intitulava el seu “No juraràs la Constitució en va”. Són, de fet, dues maneres de dir una mateixa cosa, ja que se’ns fa difícil a molts acceptar el veredicte d’aquests grups que critiquen amb duresa els partits que formen part del Govern d’Espanya afirmant que volen “enderrocar” la Constitució i els declaren sense embuts “enemics” de la Carta Magna, quan ells sovint es mostren comprensius amb els militars retirats que han fet unes declaracions que, ni en la lletra ni en l’esperit, es poden encabir en la Llei Fonamental que regeix la vida dels espanyols d’ençà l’any 1978. I més difícil encara se’ns fa creure en el seu actual fervor constitucional quan el partit d’on tots ells provenen no fou, precisament, un gran defensor del text que espanyols vam aprovar en referèndum per una majoria aclaparant de vots.

Convé de vegades fer memòria, encara que aquest exercici pugui resultar molest perquè sovint ens posa davant dels ulls una realitat que voldríem esborrar. Però el passat no s’esborra sinó que constitueix un factor indispensable perquè els homes puguem dur a terme la imprescindible tasca de contextualitzar el present.

En efecte, els qui el 31 d’octubre de 1978 érem ja persones adultes, teníem idees polítiques i lluitàvem perquè Espanya pogués disposar d’un sistema homologable entre les democràcies del nostre entorn, vam seguir amb atenció el debat que va tenir lloc al Congrés dels Diputats i la votació nominal i pública que es va produir en aquell hemicicle per decidir si s’aprovava el text de la Constitució que s’havia discutit en el ple i que, si obtenia el vistiplau dels parlamentaris, seria -com així va ser- sotmesa a referèndum del poble espanyol.

Doncs bé, aquell dia van participar en la votació 345 dels 350 diputats que formaven els Congrés, dels quals 325 van votar a favor de la Carta Magna, mentre que 6 es van abstenir i 14 van votar-hi en contra.

En aquell hemicicle, Aliança Popular, presidida per Manuel Fraga (l’home que, posteriorment, faria canvia el nom del seu partit pel de Partit Popular), disposava de 16 diputats, dels quals 8 van votar “sí”, 5 van votar “no” i 3 es van abstenir. És a dir que la meitat dels diputats d’aquell grup parlamentari no van votar la Constitució que presideix el nostre sistema polític perquè no els agradava. Fraga (que estava entre els que van votar “sí”) va haver de fer mans i mànigues per exposar la voluntat d’un partit que no se sentia a gust defensant el text que se’ls sotmetia a la seva consideració, i es va veure forçat a mostrar les discrepàncies afirmant que valia la pena “aceptar libertades públicas modernas y unes instituciones políticas básicamente aceptables [en un momento histórico que requiere] reconciliación y entendimiento”, però tot seguit afirmava que la situació del país quedava enfosquida“por graves peligros para la unidad de España”, perills que esmentava referint-se, bàsicament, a la referència que es feia a les “nacionalidades”, a l’article segon, un concepte que trobava incompatible amb el principi de “unidad de la nación”.

De fet, la “unidad de la nación” continua essent el cavall de batalla dels militars que es van dirigir al rei demanant-li que actués contra un Govern que, segons ells, la vol trencar, i és també la obsessió dels dirigents de Vox i de no pocs militants del PP, que, dia sí i dia també, asseguren que la pàtria està en perill, tot i que han passat 42 anys des de l’aprovació de la Carta Magna (a pesar dels 8 diputats d’AP que no van votar “sí”) i seguim units, i també a pesar que, avui, els gestors de comunitats autònomes com la de Madrid -que governen PP i VOX conjuntament-, han trobat el gust a això de l’autonomia i es mostren gojosos de la seva capacitat de decidir per ells mateixos, fins al punt que creuen que qüestions con l’intent d’harmonització fiscal són contraris als principis autonòmics que proclama la Constitució. És a dir que l’autonomia que ells defensen no atempta contra la “unidad de España” mentre que sí hi atempta la que reclamen els catalans i els bascs, i també la política que duu a terme el govern de Pedro Sánchez que defineixen com un “Gobierno social-comunista apoyado por filoetarras e independentistas”, cosa que el fa il·legítim en la seva opinió.

Sigui com vulgui, el fet és que, avui, PP i Vox es presenten com a paladins de la defensa d’una constitució que, segons sembla, té com a nord “la unidad de la nación”, alhora que no els costa gaire prescindir (o oblidar) molts altres principis, també constitucionals, com aquells que es refereixen a  la justícia social, a la neutralitat en matèria religiosa o a les llibertats públiques. De fet, ells concentren tot el seu interès en la primera meitat de l’article 2, el qual diu que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” tot oblidant -o menystenint- la segona meitat d’aquest mateix article, el qual ens diu que aquesta pàtria comuna “reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

En efecte, si us fixeu en els discursos de Vox, en la carta que els militars han dirigit al rei i en la majoria d’intervencions parlamentàries dels líders del PP, veureu que ells no parlen mai de “defensar l’Estat”, que és, curiosament, l’ens polític bàsic al qual la Constitució dedica el seu article primer. Ells parlen de “defensar la nació” que regula l’article segon. I no hauríem d’oblidar que, en parlar d’Espanya, parlem primordialment d’un Estat, que la Carta Magna defineix com “un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític” (art. 1.1). És a dir que, la Constitució consagra un “Estat” que exigeix per a conviure-hi tots que els ciutadans respectem bàsicament “la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. I per complir amb aquest deure, el primer que hem de tenir en compte -agradi o no a la dreta- és que la gent d’Unides Podem, de Bildu o d’Esquerra Republicana té els mateixos drets (i deures) que la gent del PP o de Vox, però a aquests no els captiva aquest “Estat social i democràtic de Dret”, que defensa les llibertats, la igualtat o el pluralisme polític”. Ells -escriu Jordi Amat- “a còpia de banalitzar la teoria del patriotisme constitucional, l’han acabat interioritzant com la principal arma jurídica de què disposen per defensar allò que és el motor del seu veritable compromís patriòtic: la nació.” A ells, allò que els neguiteja no és, per tant, la crisi que vivim (que fereix les persones més vulnerables en el camp de la salut o de la pobresa material -que fereix, per tant, els principis bàsics de l’Estat social i democràtic de dret que predica l’article primer-, sinó la sensació angoixant que la seva idea inamovible i deïficada de nació està essent qüestionada per aquest Govern i per altres forces parlamentàries tan legítimes com ho puguin ser aquelles a les quals ells pertanyen. En definitiva, el que ells han fet és -i manllevo novament paraules de Jordi Amat- un “segrest nacionalista de la Constitució”.  Un segrest, però, que naturalitza una idea de “nació única”, que no es correspon amb la realitat sociològica del país però és del tot dominant a la capital d’Espanya i en els mitjans de comunicació que allí s’editen; un concepte que cerca petrificar una distribució centralitzadora del poder (i si és possible, en les seves mans).

No basta declarar-se constitucional per ser-ho

13 Desembre 2020

Escric aquest article dins la vuitada en què celebrem la festa de la Constitució espanyola, aprovada fa 42 anys amb el suport gairebé unànime dels espanyols. Cosa que avui ens sembla inaudita. Penso que la llarga dictadura del general Franco ens havia immunitzat contra els feixismes i els règims autoritaris, i a pesar de les grans diferències ideològiques que pogués haver-hi entre els espanyols que, l’any 1978, érem ja majors d’edat i podíem votar, un vincle majoritari ens unia: la voluntat de viure en democràcia. Tots, o gairebé tots, teníem un gran desig de viure en llibertat, en un règim on poguéssim exercir els nostres drets ciutadans, cosa que tots els que havíem nascut després de la Guerra civil, no havíem tingut l’oportunitat d’experimentar.

Han passat 42 anys d’aquella efemèride i avui els ciutadans espanyols ens trobem dividits, absolutament dividits. Potser una majoria creu que la Constitució hauria de sofrir reformes -jo sóc un d’aquests- però la discrepància que experimentem sobre el què hauria de reformar-se és tan gran, que qualsevol possibilitat de reforma s’esdevé impossible.

Llegint una de les moltes enquestes que han fet avui els especialistes, veig que, si ens referim a la qüestió autonòmica -una de les que més ens divideix-, els partidaris de la involució en aquest sentit suposen un 30% dels espanyols majors de 18 anys. Un altre 42% aposta per deixar les coses tal com estan en l’actual model territorial, mentre que només un 20% aposta per atorgar més autogovern o fins i tot la independència a les comunitats. I per acabar de complicar-ho en el plànol de la competició partidista, veiem que els partidaris de retallar l’estat de les autonomies es concentren en l’electorat conservador (la meitat dels votants de Ciutadans i PP, i dos terços dels de Vox), tot i que un de cada cinc electors d’esquerra també el restringiria. A la vista d’això, sabem que la finestra d’oportunitat per canviar la Constitució es va tancar fa molts anys a Espanya i res no sembla capaç de tornar-la a obrir.

Dins la desgràcia, aquest és el mal menor perquè, contràriament al que pensen molts detractors del sistema democràtic i alguns demòcrates que són, tanmateix, molt crítics amb el que ells qualifiquen de “règim del 78”, com si aquest fos un sistema tan injust com podia ser el “règim franquista”, la Constitució és, amb tots els defectes possibles, la principal garant de les llibertats i de la democràcia. 

Més em costa definir com a demòcrates aquells que, proclamant-se patriotes i paladins de la llibertat, asseguren sense immutar-se que el Govern espanyol, elegit democràticament pels diputats, que alhora van ser elegits en unes eleccions lliures i netes, és un “govern il·legítim”, per la simple raó que està integrat per unes persones que responen a una ideologia que ells no comparteixen i que, pel simple fet de no compartir-la, es permeten no sols criticar-lo, sinó desqualificar-lo fins al punt d’assegurar la seva il·legitimitat.

Aquestes persones, que es defineixen com a gent d’ordre, patriota i fins i tot moderada (de centre-dreta, diuen), ens demostren, pels fets que cada dia els avalen, que no creuen, poc ni gens, en la igualtat de tots davant la llei, encara que la prediquen, ja que consideren que milions d’espanyols -els que voten Unides Podem, Esquerra Republicana de Catalunya, Bildu, JuntsxCat i fins i tot el PNV- no són dignes de tenir representació parlamentària. I si és que la tenen perquè la “constitució social-comunista de 1978” els ho permet, aleshores, com a mínim, no haurien de poder participar en el Govern de l’Estat, ni haurien de tenir vot ni veu a l’hora de decidir, posem per cas, el Consell General del Poder Judicial o el Tribunal Constitucional i, per tant, incidir en el nomenament dels jutges i magistrats que, segons sembla, només són bons, justos i equànimes, si combreguen amb els seus postulats ideològics, encara que, segons la Constitució, han d’actuar amb equitat i independència de les forces polítiques.

Quan unes forces polítiques que han exercit el poder a nivell estatal i, probablement, tornaran a exercir-lo un dia, i l’exerceixen en un bon gruix de comunitats autònomes, no s’estan de dir que tenim un govern “Franquenstein” (que no sé molt bé que significa, però sé que no pot significar res de bo), i el titllen, dia sí i dia també d’il·legítim (cosa que sí que puc entendre perfectament), a pesar que és perfectament constitucional i s’ha constituït sense vulnerar cap article de la nostra Carta Magna, quan aquestes forces, dic i repeteixo, no s’estan d’acusar el president del govern de ser un traïdor i un venut “a les forces que volen trencar a Espanya”, a les quals, per tant, se les hauria de negar el pa i la sal, ¿com es poden sorprendre que un grup de militars d’altíssim rang, encara que tots ells siguin ja a la reserva, escriguin al rei demanant perquè actuï (incomplint la neutralitat que li exigeix la Constitució) contra un  Gobierno social-comunista apoyado por filoetarras e independentistas” porque está provocando un “deterioro de la cohesión nacional” con graves riesgos “en su vertiente política, económica y social” ?

En aquest ambient de crítica mordaç, plena de llocs comuns i sostinguda per falsedats i mentides, quan no fonamentada en l’odi, no és tampoc estrany que ens trobem amb xats de militars d’alta graduació, encara que retirats, en els quals es llencin missatges sobre afusellaments i aixecaments militars (propis del segle XIX, que haurien de ser increïbles al segle XXI), en els quals un general escriu que es quedarien curts afusellant 26 milions d’espanyols.

Mentre Vox, segueix promovent un irresponsable clima gerracivilista, hem de celebrar que el líder del PP, Pablo Casado hagi sortit al pas d’aquestes absurdes i (¿per què no delictives?) declaracions dels militars afirmant que li semblava “absolutament lamentable i intolerable” el seu comportament, i hagi afegit que el cas està en mans de la Fiscalia, de manera que espera que hi hagi un procediment i s’estableixin responsabilitats. 

Ara bé, ¿no s’adona, que ell, repetint diàriament les acusacions que fa contra el Govern, titllant-lo d’il·legítim i fent impossible que es renovin les institucions perquè considera que els milions d’espanyols que voten Unides Podem i els partits catalans i bascs independentistes, no són dignes de participar en aquestes decisions d’Estat, és un dels principals responsables del clima d’odi i de confrontació que viu Espanya? ¿Com pot acusar els partits en qüestió de menystenir els principis constitucionals quan ell els menysté cada dia amb les seves declaracions i amb la seva actitud obstruccionista? 

Sense anar més lluny, en la pròpia commemoració de la Constitució, el passat diumenge, Pablo Casado competí amb els dirigents de Vox per atacar el Govern com a “enemic” de la Carta Magna i d’Espanya, i amb similars arguments parlà de Catalunya. I la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, fins i tot es va mostrar comprensiva amb les proclames dels militars retirats, davant d’un Executiu que, al seu parer, pretén “enderrocar” la Constitució.

Ser comprensiu amb aquells que volen liquidar la meitat de la població i exigir que milions d’espanyols no puguin exercir els seus drets constitucionals és extremadament greu. No em sorprèn, doncs, que Miquel Roca, un dels pocs pares vius dels qui van elaborar el text constitucional, hagi escrit que ningú no té el monopoli de la veritat i que, qui pretén tenir-lo, molt sovint és un perill per a la llibertat dels altres. “El pluralisme -ha dit- ens recorda la necessitat del diàleg, la força del consens bàsic, la conveniència del pacte. Això no és, però, el que pretenen els militars que han signat els documents contra el Govern i, pitjor encara, no és tampoc el que pretenen els partits i els polítics que els dolen suport i alè.

També la llibertat té límits

6 Desembre 2020

L’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) de 1948 reconeix el dret a la llibertat d’opinió i d’expressió. I això implica, lògicament, el dret de qualsevol persona a no ser molestada, jutjada o perseguida per les seves opinions, a més de la llibertat de poder difondre aquestes opinions per qualsevol mitjà.

No hi ha dubte que aquest dret és especialment important per a l’ofici del periodisme, ja que l’article 19 protegeix els periodistes per investigar i rebre informacions sense limitacions. La llibertat d’informació és, per tant, un dret fonamental que permet reduir les desigualtats entre el poder i la població i crear una societat més lliure.

En aquest sentit podríem dir, per tant, que un país democràtic es nodreix de les diferents opinions, reflexions i pensaments dels seus habitants, la qual cosa contribueix a millorar el funcionament de la societat i els seus individus. A més, poder intercanviar idees i compartir-les en comunitat serveix per promoure l’aprenentatge i el coneixement.

A partir d’aquestes premisses, la majoria de països (no tots) han desenvolupat aquest dret en la seva constitució i treballen per protegir-lo. A Espanya, la nostra de 1978 reconeix la llibertat d’expressió a l’article 20, el qual diu en síntesi que es reconeixen i es protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions; la producció i la creació literària, artística, científica i tècnica; la llibertat de càtedra i el dret a comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. Conseqüentment, afegeix que la llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats, prohibeix la censura prèvia per part dels poders públics i remet a una llei la regulació de l’organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social que depenguin de l’Estat o de qualsevol ens públic, alhora que garanteix l’accés a aquests mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diferents llengües d’Espanya.

Però finalment, estableix uns límits, ja que amb l’exercici d’aquesta llibertat no es pot -diu- atemptar el dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge pròpia i a la protecció de la joventut i de la infància. Ara bé, no correspon a l’Executiu decidir si s’han respectat o no aquests límits, d’aquí que només se li permeti acordar el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial. Queda, per tant, en mans dels tribunals decidir quan aquesta llibertat d’expressió s’ha exercit adequadament.

Ara bé, més enllà del text de la llei i partint del principi que no pot haver-hi censura prèvia, podem preguntar-nos: ¿ens és lícit dir tot el que ens passa pel magí quan amb els  nostres mots provoquem un dolor que afecta els sentiments morals, ideològics o religiosos de les persones?

La pregunta ve arran de les paraules que pronuncià el president francès Emmanuel Macron després del terrible fet succeït, fa unes setmanes, quan un professor de secundària, Samuel Paty, va ser decapitat per un terrorista islàmic per haver mostrat caricatures de Mahoma als seus alumnes. 

Bo i afirmant sens dubte que aquest crim -com tots (i més encara els provocats per l’odi)- és condemnable i insostenible, podem, però preguntar-nos si les paraules del president francès -en tant que president de la República- van ser o no encertades quan afirmà rotundament que “No renunciarem a les caricatures”, que ve a ser el mateix que dir no renunciarem a expressar-nos com ens sembli encara que el que diguem pugui ser considerat blasfem per una religió. 

Certament que aquesta defensa del dret a la llibertat d’expressar el que hom pensa encara que sigui blasfem per a algun col·lectiu (com ha fet reiteradament l’actor Willy Toledo respecte de l’Església catòlica) va ser explicat uns dies després pel mateix president francès en una entrevista a la televisió Al-Jazira. Allí digué que entenia que alguns musulmans poguessin sentir-se ferits, però que allò no justificava la violència. A més, afegí que les caricatures no havien estat publicades pel Govern francès sinó per mitjans de comunicació independents i que el seu deure era de protegir aquest dret.

Penso que el president encertava, perquè la blasfèmia (i parlo de blasfèmia perquè en el nostre entorn cultural és un mot que s’entén bé) no pot ser un delicte, i en aquest sentit he de dir que em sembla vergonyosa la persecució judicial que Willy Toledo està sofrint després que ha estat denunciat bàsicament per un col·lectiu d’advocats que es defineixen com a catòlics. Tot i això, penso que la qüestió que ens ocupa -el dret a la llibertat d’expressió- ens convida a fer una anàlisi que vagi una mica més enllà del marc legal que el regula.

Ens hi convidava no fa gaire Rafael Jorba en un article que pot fer molta llum sobre la matèria. Ell, en efecte, acceptant el caràcter prevalent de la llibertat d’expressió davant el risc de caure en el que és políticament correcte i, per tant, en l’autocensura, ens proposa que l’abordem des d’una altra perspectiva: la de la laïcitat. En aquest sentit, és evident que tots els particulars (i també els mitjans de comunicació) tenim dret a exercir la llibertat d’expressió i, per tant, a dir el que ens sembli dels símbols religiosos, dels posicionaments ideològics o dels criteris morals que pugui defensar un determinat col·lectiu, però això ja no és permès als poders públics, que estan subjectes al principi de neutralitat. L’Estat, doncs -i els mitjans de propietat pública-, han de garantir el dret a la llibertat d’expressió, però no poden exercir institucionalment aquest dret per conculcar els sentiments, les idees o els valors morals de les persones o dels col·lectius, atès el seu deure de ser neutrals.

I això implica que, en un sentit no exactament contrari, però sí complementari, l’Estat s’hagi d’abstenir de potenciar una mena de “neutralitat per a tothom” en el sentit que les persones es vegin constretes a amagar els seus sentiments ideològics, religiosos o morals, tot reduint-los a l’esfera privada. No, la llibertat d’expressió també implica que cada persona, que cada col·lectiu, pugui expressar lliurement el que creu sense ser coartat a no fer-ho.

Ara bé, Jorba, basant-se en les tres divises de la Revolució francesa i, també, de la França actual –“llibertat, igualtat i fraternitat”-, creu que aquest darrer concepte -la fraternitat (que inclou la solidaritat)- ens ofereix un llarg camí per explorar. I té raó, perquè si la llibertat ens permet dir el que pensem amb tot el dret a fer-ho, la fraternitat és segurament el més bon remei per aturar l’espiral de l’odi que tan estès trobem al nostre món. I això val no sols quan parlem dels valors religiosos i morals, sinó també dels ideològics. Seguir, doncs, el camí de la fraternitat-solidaritat seria molt útil per evitar tantes i tantes acusacions -o deixem-ho en invectives- que uns polítics fan contra els altres perquè saben que, fent-ho, potser obtindran el favor dels seus, però a costa d’allunyar i separar més els altres.

I acabo aquesta nota amb una recomanació del mateix Jorba, que em sembla fonamental en favor de la fraternitat; d’una fraternitat -diu- que ens pot fer entendre que la llibertat d’expressió és un dret prevalent, sí, però no és un dret innocu. I que si no ofenc el que creu o pensa diferent de mi, si no el caricaturitzo, si no me’n burlo i no en faig befa, no és perquè m’autocensuri, sinó perquè vull preservar la seva mirada. Sí, és això: preservar la mirada de l’altre. Aquest hauria de ser el nostre principal objectiu quan exercim el dret a expressar-nos lliurament.


%d bloggers like this: