Josep Maria Quintana

El passat 23 de maig va ser beatificat Oscar Arnulfo Romero en un acte que es va celebrar a El Salvador trenta-cinc anys després que aquest bisbe fos assassinat pels esquadrons de la mort, el 24 de març de 1980.

El primer que vull destacar d’aquest fet –que pot semblar ritual (o habitual) dins l’Església catòlica- és que no en té res, de ritual o habitual, si tenim en compte que el papa Francesc va subratllar que el més remarcable del nou beat és el compromís que havia assumit el bisbe Romero amb els pobres i amb els marginats i va fer vots perquè el seu exemple inspiri avui l’Església (no només El Salvador, no només Amèrica, sinó el món).

He de confessar d’entrada que jo, que no som pobre ni, menys encara, marginat, he hagut de plantejar-me molt seriosament abans d’escriure aquest article si tenia dret a fer-ho, o si escriure’l seria una impostura i una hipocresia flagrant. Finalment, he decidit que no, que no ho era, per més que hagi de reconèixer que, en la meva vida privada, estic lluny de seguir els passos d’aquest home que va donar la vida acusat de dur a terme una lluita ideològica i política, quan avui sabem que Romero era tan sols un sacerdot que es preocupava pel bé de les persones i tenia ideals cristians, no polítics. L’única idea que el movia a actuar era, doncs, el compromís amb la fe, i era aquesta entrega desinteressada que l’inspirava a construir una societat marcada per la civilització de l’amor; una decisió, aquesta, que comportava i exigia extirpar del món l’arrel de la injustícia.

En aquest sentit és interessant escoltar Roberto Morozzo, historiador i biògraf del bisbe sud-americà, quan explica que Oscar Romero mai no abandonà el llenguatge eclesiàstic: parlava –diu- de conversió, de pecat, de perdó… expressions, per tant, allunyades de la política i arrelades clarament en el llenguatge confessional. Però Oscar Romero sabia que l’Església havia d’estar al costat del poble i no tancada a les sagristies.

Sabem també pel seu biògraf que a casa seva tenia llibres de la teologia de l’alliberament que li havien regalat, però que no els havia obert. I tanmateix coincidia en molts aspectes d’aquesta teologia, simplement per fidelitat a l’evangeli. De fet, Oscar Romero era mal vist pels dos pols polítics que s’enfrontaven a El Salvador: per l’oligarquia (que formaven personatges d’arrel cristiana), que de cap manera veia “pecat” en l’explotació dels pobres; i també estava mal vist per la guerrilla (igualment –i majoritàriament- d’origen cristià), que va enfrontar-se a ell perquè no estava a favor de la violència revolucionària. Recordem, si més no, que l’octubre del 1979 (mig any abans de ser assassinat), Oscar Romero va dir que donava suport al cop dels militars reformistes si aquests introduïen canvis al país, mentre que la guerrilla els volia combatre.

En realitat, doncs, avui –el temps ajuda a veure les coses amb més nitidesa-, sabem que Oscar Romero no era un “polític”, i no ho era perquè no l’inspirava una visió partidista, sinó el compromís amb la fe. Però també sabem que aquest compromís el va convertir en un personatge que, sens cap mena de dubte, sí que va actuar políticament (etimològicament, “fer política” és treballar per la ciutat, per la gent), i aquest compromís que ell pouava exclusivament de l’evangeli, comportava arrabassar les arrels de la injustícia. I va ser això el que el va dur a la mort.

La beatificació d’Oscar Romero com a “màrtir” és, d’altra banda, un fet gairebé nou i molt interessant per als qui tenim sensibilitat per aquestes coses, ja que comporta una redefinició moderna del martiri per part de l’Església. En efecte, la idea tradicional de martiri exigia que la víctima ho fos “per odi a la fe” (in odium fidei). És el que passa, per exemple, amb els cristians assassinats avui dia pels fanàtics de l’Estat Islàmic. Però el cas de Romero és diferent. Els seus assassins eren batejats. Eren, si més no de nom, cristians. I no el van matar per “odi a la fe” en sentit estricte, sinó pels valors de caritat, de justícia i de pau –inspirats tots en l’evangeli-, que defensava ardorosament l’arquebisbe. És així com s’explicita a la causa de beatificació. I no és el primer cas, encara que sí el més clamorós d’aquesta nova interpretació del martiri. Fa poc, també va ser elevat als altars un capellà italià, Pino Puglisi, assassinat pel seu activisme contra la màfia.

Aquesta redefinició del martiri té, doncs, des del meu punt de vista, una gran transcendència, perquè comporta certament una nova dimensió de l’Església catòlica. Fixem-nos, a manera d’exemple, en Joan Pau II, que va fer centenars de beatificacions d’espanyols que van morir durant la guerra civil (1936-1939) in odium fidei, però va resistir-se (i també el seu successor Benet XVI), a beatificar homes com Oscar Romero. De fet, han hagut de passar trenta-cinc anys perquè l’Església catòlica convertís oficialment en beat un home que, en el sentir popular, fa decennis que la seva gent el considerava màrtir i sant.

La realitat és que, durant molt de temps, hi va haver resistències molt fortes de prelats llatinoamericans –i de cercles vaticans (sense anar més lluny, del cardenal López Trujillo, colombià, president des de 1990 a 2008 del Pontifici Consell per a la Família al Vaticà)– convençuts que elevar Oscar Romero als altars es podia veure com una victòria tardana de la teologia de l’alliberament, com una benedicció als clergues que es van acostar als moviments revolucionaris. Però la sensibilitat ha canviat –constata Eusebio Val, corresponsal de La Vanguardia al Vaticà-. La guerra freda va acabar fa anys i, sobretot, ara s’asseu a la cadira de Pere un papa llatinoamericà, que està capgirant molts punts de vista.

En efecte, el papa Francesc –que no va ser a El Salvador el dia de la beatificació (el representava el cardenal Angelo Amato, prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants)- va enviar una sentida carta a l’actual arquebisbe de la capital salvadorenca, José Luis Escobar Alas, a la qual retia homenatge al nou beat com a “bisbe màrtir, capaç de veure i escoltar el patiment del seu poble”. El papa, en efecte, no es va mossegar la llengua i va dir que Romero és “un exemple dels millors fills de l’Església” que va saber construir la pau “amb la força de l’amor”, i va arribar fins al sacrifici de la seva vida. “Va saber guiar, defensar i protegir el seu ramat –escriu el papa- i va restar fidel a l’evangeli i en comunió amb tota l’Església”.

No ens hem de sorprendre, doncs, que l’arquebisbe Vincenzo Paglia, postulador de la causa de Romero, insistís en una roda de premsa que va fer recentment al Vaticà, que “l’opció preferencial pels pobres” del nou beat “no era ideològica, sinó evangèlica”, en perfecta sintonia amb el concili Vaticà II.

Si això és com sembla –i jo no ho dubto-, haurem de concloure que Oscar Romero ens marca un camí molt difícil als cristians, alhora que –per poc que ens hi fixem- també ens pot ajudar a entendre que, fora del marc de la fe i de l’Església –em refereixo ara al camp estrictament polític- molta gent vagi decidint-se en favor de candidatures que, en els seus programes, en els seus missatges, opten clarament per la gent que pateix, que viu en la marginalitat, que no troba una feina estable, o que està sofrint en carn pròpia les conseqüències d’una política dirigida pels poderosos, en definitiva pels “mercats”, aquests déus irracionals que el món ha decidit adorar i idolatrar per damunt de qualsevol altra cosa.

Al llarg de les darreres setmanes he vist la primera temporada de la sèrie “Borgen” que emetia el Canal +, una sèrie televisiva de ficció de la cadena pública Danmarks Radio que narra les interioritats de la política danesa a través de Birgitte Nyborg, membre d’un partit de centre, moderat, que es converteix en la primera dona en arribar al càrrec de Primer Ministre de Dinamarca.

“Borgen” és el terme col·loquial amb què es coneix el Palau de Christiansborg, seu dels tres poders de l’estat i oficina del Primer Ministre. La sèrie detalla l’exercici del poder per part de Nyborg, el seu pas per l’oposició, i la relació entre els mitjans de comunicació i el poder polític, que es condicionen mútuament. Els noms dels mitjans de comunicació i els partits polítics que apareixen a la sèrie són ficticis, però, com sol succeir a moltes novel·les que volen mostrar la realitat, equivalen als existents a Dinamarca. La sèrie va ser creada pel productor Adam Price i d’altres dos escriptors, Jeppe Gjervig Gram i Tobias Lindholm.

Em vull referir a aquesta sèrie, pulcrament produïda, que m’està agradant molt, perquè ens mostra la realitat d’uns fets amb els quals haurem d’habituar-nos els espanyols a partir de les eleccions que s’estan produint avui, les quals, segons sembla cantat, faran que molts ajuntaments del país, i també no poques comunitats autònomes, s’hagin de governar a partir de pactes entre dues o més formacions polítiques.

A la sèrie, veiem la realitat de Dinamarca que s’assembla molt a la de Catalunya, comunitat on, des de fa molt temps, la dicotomia dual es va trencar en favor d’un ventall d’opcions polítiques molt més plural –de sis o set partits o formacions- que conviuen al si de les institucions. I governar en aquest marc implica un gran esforç de diàleg i de pacte, la qual cosa comporta una manera d’actuar (potser fins i tot una manera de ser) incompatible amb la intolerància dels qui es creuen assenyalats pel destí com a dipositaris exclusius de la raó i de la veritat.

Governar amb majories absolutes és fàcil, perquè fins i tot menyspreant l’adversari el líder de la majoria pot dur a terme el seu programa electoral. Més encara, pot també modificar-lo (per fer tot el contrari del que va dir en campanya) sense que passi absolutament res, que és, en definitiva, el que ha fet Mariano Rajoy al front del govern d’Espanya. Canvi, per cert, que li ha permès redreçar l’economia que, segons diuen els entesos, va tocar fons l’any passat i ara comença a enlairar-se, encara que molt tímidament.

Amb el cinquanta-u per cert dels diputats o dels regidors, el president o l’alcalde pot fer gairebé tot el que vol al territori de la seva jurisdicció, encara que això comporti l’enfrontament entre dues maneres de veure el món que siguin diametralment oposades. Ara bé, que pugui fer el que vol –és el que va decidir que faria José Ramón Bauzá després de llegir els resultats dels comicis de 2011- no vol dir que aquesta sigui la millor política per al país, però ho podia fer, per més que actituds com la seva, de cap diàleg amb els adversaris, acaben produint enfrontaments i divisions que trigarem anys a superar.

Per tant, qualsevol que sigui el resultat que coneixerem aquesta nit en desfer-se la gran incògnita d’aquests comicis municipals i autonòmics, si les coses van com sembla que aniran –de canvi de les majories absolutes per majories relatives que demanaran diàleg i comprensió de l’altre-, em sembla que estarem d’enhorabona, perquè això implicarà una nova manera de procedir, una nova manera d’actuar que, si és que els polítics elegits saben dur-la a terme, ens aproparan més a tots i faran que la política no sigui una actuació superba dels uns contra els altres.

Per tant, penso que tots –no només els polítics- hauríem d’entendre la fragmentació com un valor positiu i no com una desgràcia. L’hauríem d’entendre com un missatge que ens empeny a canviar la vella política de confrontació –la gran aposta de José María Aznar- per una política de diàleg, que intenti escoltar l’altre i on prevalgui l’interès general de la ciutat (o de la comunitat autònoma) per damunt del benefici a curt termini de les sigles que cada polític defensa.

Vet aquí, doncs, que, al meu entendre, el partit que avui llegeixi el resultat fragmentat en clau catastrofista demostrarà que està invalidat per participar en la nova època política que s’obrirà a molts ajuntaments, diputacions i parlaments autonòmics. I no oblidem que, si avui els resultats polítics mostren aquest augment considerable de la fragmentació que anuncien les enquestes (algunes de les quals és molt probable que fallin estrepitosament), això serà el preludi del que succeirà a les eleccions de final d’any que renovaran el parlament espanyol, que haurà d’elegir el govern d’Espanya per als propers quatre anys.

Em sembla, doncs, que l’esperit del “Borgen” danès haurà de presidir el futur de la política espanyola, i no serà senzill perquè nosaltres no tenim tradició de pacte. Ho veiem ara al parlament andalús on ningú no es mou ni és capaç de cedir en res per formar un govern estable, perquè ningú no pensa en el futur d’Andalusia, sinó tan sols en el futur immediat del seu propi partit. I aquesta no és, certament, la manera més idònia per afrontar l’esperit que desprèn el “Borgen” danès, que hauria d’inspirar la política espanyola.

És evident que els ciutadans tenim idees polítiques i que, quan acudim a les urnes, solem tenir clar qui volem que ens governi i qui voldríem evitar que ens governés. Per això triem. Ara bé, el que volem per damunt de tot és que se’ns acabi governant, i que els qui tenen la responsabilitat de fer-ho, siguin dialogants (entre ells i amb nosaltres), siguin honestos i defensin l’interès general per damunt del seu propi interès. Els votants volen, en definitiva, que la ciutat i el país funcionin, i no que es paralitzin.

També hi ha una altra cosa que la majoria de ciutadans voldríem: que les polítiques que du a terme un govern puguin tenir una certa continuïtat quan aquest canvia de mans. D’acord que cadascú ha de governar a partir de la pròpia ideologia i ha d’aplicar el programa que s’ha sotmès a l’electorat, però hi ha matèries (per exemple, la sanitat, la cultura, l’educació…) que només acaben produint un benefici real al ciutadà si, partint d’un cert consens, no comporten un final i retxa nova cada cop que canvia el govern. I això de vegades ens costa d’entendre-ho (certament que no ho ha entès el senyor Bauzá i desconeixem que farà la senyora Armengol, si és que un dia governa), però seria molt bo que comencéssim a pensar-ho, i també a assimilar-ho, sobretot si s’acaben produint uns resultats que ens convidin al diàleg i al pacte.

Aleshores veurem si els polítics donen la talla. Perquè serà aleshores quan sorgiran unes dificultats que, d’altra banda (si les saben vèncer), són l’esperança d’un futur millor per a la nostra terra.

Hi queda tan sols una setmana per a les eleccions i les coses lentament van decantant-se. És cert que no en sabrem el resultat fins que, diumenge vinent, cap a les 10 de la nit, les ràdios i la televisió comencin a fer públic l’escrutini final, el que, de veritat, supera (confirmant o desmentint) les enquestes.

Aquestes dies se n’han publicat algunes, d’enquestes –em refereixo a Menorca- i, curiosament, no mostren grans trasbalsos en el sistema de partits actual, que, això no obstant, sembla que sofrirà alguna nova inclusió (em refereixo a Ciudadanos i a Podemos, perquè dubto, per exemple, que ARA-Maó sigui una opció molt diferent de la que hauria significat el PSM en solitari). Però no sembla que aquestes noves alternatives agafin molta força, per més que, per al joc de majories i minories, potser tindran, en algun cas, un pes superior al que els correspondria a l’hora de formar governs.

He de dir, però, que llegits els sondejos, el més remarcable és el descens que, en general, sembla que va sofrint el PSOE en la seva versió menorquina, que –segons les enquestes- perdrà vots, especialment en favor de les candidatures de MES o d’aquelles agrupacions a què dóna suport el PSM.

La caiguda del PSOE –si s’acaba produint- no és, però, una bona notícia per a l’esquerra (menys encara si també Ciudadanos li pren algun vot), perquè el PSOE és un partit l’acció del qual transcendeix els límits de les nostres illes i, per tant, un partit que té una gran repercussió a la política nacional. Però molt em temo que l’«operació jovenesa» a la qual s’ho ha jugat tot el seu líder, sacrificant persones com Joana Barceló de la manera més poc elegant que podia fer-ho, augura probablement un final poc feliç a les seves candidatures, cosa que em dol, perquè sé el molt que la democràcia deu a aquest partit amb tants anys d’història.

Renovar-se és important, ningú no ho nega, i és fins i tot saludable –encara que em sembla una estupidesa l’opinió d’Albert Rivera quan assegura que a la política només hi haurien de quedar persones que tinguessin menys de 35 anys-, però és molt imprudent fer canvis com els que ha provocat el PSOE a Menorca si realment no tens una bona alternativa al calaix. I les alternatives que ha presentat no són, ara per ara (potser ho seran en el futur), prou entenedores per als possibles votants d’aquest partit, i menys encara són atractives per a donar-los un vot de confiança. (Si realment la candidatura socialista d’Es Mercadal –amb un sènior- té èxit, com augura l’enquesta publicada, serà la confirmació de tot el que dic).

Una altra cosa que estic observant d’aquesta campanya –que em sembla remarcable i mereixedora d’elogi- és la manca d’actituds insultants i xenòfobes a la propaganda dels polítics menorquins. No sembla que ningú vulgui jugar el rol dels bons contra els dolents, dels policies contra els lladres, dels xèrifs contra els bandolers, cosa que, malauradament, s’ha posat de manifest a la península, i particularment a Catalunya, per part de la candidata Ada Colau (Barcelona en comú) i de Garcia Albiol (PP).

És acceptable que, en política, es parli “dels altres” com “dels mafiosos”? Tots sabem que la corrupció és a l’ADN de la persona humana i que se n’han donat molts casos –massa, certament- entre els polítics que fins ara ens han governat. Però la superioritat moral que s’autoerigeixen alguns partits nous (bàsicament Podemos) en sembla un insult a la intel·ligència i, a més, un cas d’arrogància que només pot acabar desacreditant-los a ells en un futur no gaire llunyà.

Perquè… ¿són mafiosos el 80% llarg dels electors barcelonins que no votaran la candidata Colau? –es demanava fa uns dies el periodista David Giménez-. Bé, potser ha optat per l’insult perquè la casta made in Vallecas, amb parada a Caracas, ja no produeix els fruits desitjats. Però no hi ha dubte que el desvergonyiment –“tenir barra”, diem en menorquí- és una de les característiques d’aquesta gent que mira els altres per damunt l’espatlla, convençuda sempre de posseir la veritat i de tenir el monopoli de la raó, convençuts que són superiors moralment (i fins intel·lectualment!) als altres.

Hem de dir, però, que la superioritat moral de què fa gala la gent de Podemos (i els seus adlàters) es diferencia d’una altra superioritat, encara molt pitjor: aquella de què presumeix García Albiol, alcalde de Badalona i, novament, alcaldable pel Partit Popular, quan proclama: “Estem netejant Badalona”, tot duent una campanya d’un higienisme barroer, propi d’una dreta profilàctica que no deuria tenir cabuda en un partit com el Popular.

¿Amb què netejarà Badalona el senyor Garcia Albiol? ¿Quina és la brutícia que l’edil vol escombrar? Nosaltres, aquí, a Menorca, també vam conèixer un candidat que va muntar la seva propaganda electoral retratant-se amb una granera i amb el lema: “Garnarem Ciutadella!”. L’home va sortir elegit, és cert, perquè sempre hi ha gent que s’apunta darrere d’aquests il·luminats. Però no cal dir que va acabar a la presó després de demostrar-se que, si és que havia “garnat”, ho havia fet cap a casa.

Però no, la brutícia que vol fet net García Albiol no és la mateixa que la del candidat ciutadellenc, és una altra: es refereix concretament a determinades persones, que ell compara a les escombraries, a persones que no pensen com ell, que no parlen com ell, que segurament són molt més pobres que ell, perquè han hagut d’abandonar els seus països i cercar-se la vida entre nosaltres, concretament a la Badalona perifèrica que governa el senyor García Albiol.

I amb què netejarà la ciutat d’aquests, per a ell, indesitjables? No crec que ho faci amb una granera, ni amb zotal. Ho farà amb la porra?, ho farà amb la retirada efectiva de drets i de llibertats?, ho farà aprofitant-se d’ells i pagant-los uns sous de misèria fins que decideixin abandonar la ciutat d’acollida?

Però García Albiol és caut, subtil, hipòcrita en definitiva, perquè no diu clarament quina és la brutícia que vol escombrar, quines són les immundícies que vol treure de la seva ciutat, i així, davant de qualsevol denúncia per xenofòbia, podrà dir que és només la nostra imaginació calenta que veu racisme al seu discurs, que som nosaltres els que, com diem en menorquí, “trobem pedres al lleu”.

M’alegra, doncs, que, ara per ara, ningú dels de casa es mogui per aquests verals, que ningú no assoti l’altre amb insults, amb superioritat moral o bé apel·lant a les més baixes passions, i que l’exercici de la democràcia sigui una opció neta, intel·ligent i saludable.

Algú, fa poc, citava Habermas quan deia que més val rescatar la Il·lustració que tirar-nos les urnes pel cap, i segurament encertava. Però la Il·lustració no comporta tan sols que no ens esbatussem, que no ens insultem, que no desvetllem el fantasma de la xenofòbia. Comporta també l’ús de la raó per arribar al coneixement, i suposo que, en matèria política, també deu comportar la intel·ligència en els plantejaments, en l’elecció dels candidats i en l’elaboració dels programes.

L’anàlisi política es pot fer des de molts vessants. De fet, quan el ciutadà que pensa i dubta en política (no em refereixo, per tant, a l’afiliat incondicional) decideix donar el vot a un o a un altre partit, sempre té motius raonables que li recomanarien fer una altra elecció, però a la fi sol decidir-se per decantament. Perquè sempre hi ha alguna cosa –de les que ell considera clau per al futur de la vida– que l’empeny a decidir-se pel partit que, en la seva opinió, més bé la podrà defensar en el marc (local, regional o nacional) a què les eleccions fan referència.

Ara estem a les portes d’unes eleccions locals i autonòmiques –de fet, ja ha començat la campanya després d’un llarguíssim temps preparatori de tempteig, d’avenços i de reculades-. Unes eleccions que es presenten més obertes que mai, si més no des que jo tinc memòria (i en tinc de totes les que s’han produït d’ençà que vivim en democràcia).

I dic que es mostren obertes no sols perquè es respira una sensació global de cabreig, i parlar malament dels polítics i de la política (amb raó o sense, encara que amb prou motius) ha esdevingut una mena de “cançó de l’enfadós” que fa impredictible el vot de molta gent, i alhora perquè al llarg de tota la pell de brau han aparegut formacions noves que pretenen canalitzar aquest vot del malestar i pretenen donar vida a una acció política de nou encuny que no estigui aviciada per la corrupció, pel malbaratament dels recursos, per les mentides congènites, etc. etc.

Per poc que aprofundim en l’anàlisi de la realitat veurem, però, que la cosa no és tan senzilla com sembla, perquè “una cosa es predicar y la otra dar trigo”, com diu el refranyer castellà popular, i certament és més fàcil criticar i malmetre verbalment els que formen part del vell món –“la casta” a dir d’alguns com Podemos- que construir aquest món nou on la justícia, la pau, la igualtat i el benestar arribin a tothom.

Em sembla que era dimarts passat quan Pablo Iglesias va presentar el seu programa electoral al Círculo de Bellas Artes de Madrid. Fa uns mesos, en aquell mateix local ple de gom a gom, s’havia autoproclamat “l’oposició al sistema” amb gran èxit. Aquesta setmana eren molt menys els qui corejaven el líder, que presentava un programa (el que havia coordinat el seu company Monedero abans de l’espantada) força més moderat, però suficientment atractiu per a molta gent desenganyada, encara que ho feia sense complementar les propostes amb una memòria econòmica que justifiqués la possibilitat de les polítiques que ha decidit defensar.

Dues coses el mortificaven: la crítica interna d’un important sector del seu partit, i l’aterratge de Syriza, que, com hem vist, després que el ja famós Iannis Varufakis besés el terra en caure d’un núvol de glòria, ha aprovat una “amnistia fiscal” (ni més ni menys que la de Montoro) cercant diners desesperadament per cobrir el dèficit.

Ben al costat de Podemos (que, per les impressions que tenim, sembla que estigui perdent força), ens enfrontem a l’auge de Ciudadanos (C’s), la nova marca que, al centre dreta, s’ha adonat que pot fer molt de mal al PP, alhora que pot també recollir vots –i no pocs- d’un sector espanyol moderat que, durant molt de temps, ha donat suport al PSOE.

C’s esdevé, certament, un fet curiós i singular dins el panorama polític espanyol, ja que es tracta d’un partit que neix a Catalunya, i que ho fa per lluitar contra el catalanisme polític amb actors que són també catalans. Un partit, doncs, que, més enllà dels seus posicionaments econòmics –aquests que ara haurà d’acabar definint per més que, de moment, es mogui més aviat en una cercada nebulosa-, té un motiu de ser que pot connectar molt bé amb el nacionalisme espanyol.

En efecte, l’anticatalanisme visceral que campa arreu d’Espanya s’ha adonat, amb gran disgust del PP, que, en el futur, és molt probable que aquesta manera de veure el món netament espanyola i uniforme de l’Estat, pot quedar més ben representada per aquest nou partit, teòricament moderat, que presenta al capdavant un líder jove, modern i no tacat per la corrupció, que per un partit vell com el PP, amb un llast inacabable de corruptes –el darrer, Alfons Rus (actual president de la diputació de València)-. Un partit, doncs, ferit al moll de l’os.

C’s, doncs, es pot beneficiar, no sols de les flaqueses del PP i (del PSOE), sinó també del magnetisme que, per als espanyols (i per a una part dels catalans), provoquen les altes expectatives d’un polític (i d’un partit) català i, alhora, anticatalanista.

Contemplant el futur des de Catalunya, Antoni Puigverd deia fa uns dies que, si això acaba succeint –es referia a un èxit electoral de C’s-, entraríem en una nova dimensió de la política catalana: la de la confrontació interna. Potser no en el sentit que hi donava Aznar, però sí en el de la configuració de dos blocs identitaris adversatius i de força equivalent. S’hauria, per tant, enterrat un valor catalanista històric: el que supeditava tot plantejament de màxims a la configuració d’un sol poble català, vell propòsit de la mítica Assemblea de Catalunya als anys setanta.

En realitat, la diferència entre aquella i l’actual ANC, és que la primera defensava un mínim comú denominador, mentre que l’actual proposa objectius de màxims i, per tant, de confrontació. D’aquí la força que, a la contra, pot prendre C’s, no sols a Espanya, sinó també a Catalunya que, vista des d’una perspectiva nacionalista espanyola, és la mare de tots els mals.

Puigverd afegia també una reflexió que em sembla cabdal i que els defensors de la llengua i de l’educació en català no hauríem de menystenir: la conquesta d’un gran espai per part de C’s implicarà sens dubte la impugnació, des de dins, de la política lingüística. Per això Puigverd recriminava als que, amb una irresponsable superficialitat, sostenen que el PSC ja formava part del bloc espanyolista (o “unionista”, com s’ha posat de moda dir). A aquests, caldria recordar-los que la política lingüística catalana dels darrers 35 anys a Catalunya (i, indirectament a les Balears) no existiria sense la col·laboració activa i generosa del PSC, que de fet en va ser l’inventor.

A les Balears, la desfeta lingüística l’ha propiciada el PP amb prou gust i amb més ganes. I un auge aclaparador de C’s no faria més que agreujar el panorama cultural i lingüístic ja prou malmès.

Amb data 27 de setembre de 1993, vaig emetre després d’uns mesos d’estudi, un dictamen jurídic –el primer que es va fer- sobre el Camí de Cavalls. El president del Consell, Cristòfol Triay, i el conseller d’ordenació del Territori, Cristòfol Huguet, me’l van encarregar per tenir una opinió raonada en dret sobre si el conegut tradicionalment com a “Camí de cavalls” era una realitat jurídica, si la corporació o els ciutadans hi tenien alguns drets adquirits, i sobre quina era la relació d’aquell amb les propietats per on passava.

Dos anys més tard, també a instància del Consell de Menorca, el Consell Consultiu de la CAIB (del qual jo formava part), va emetre un nou dictamen (el 18/95) sobre el Pla d’Ordenació de Recursos de s’Albufera d’Es Grau de Menorca en relació amb el “Camí de Cavalls”.

A la vista dels dos dictàmens, es van poder establir les conclusions següents:

Primera: No hi ha cap dubte que el Camí de Cavalls fou, en la seva gènesi i evolució al llarg de molts anys, una servitud predial de pas de titularitat estatal, essent-ne predis dominants les torres i obres de defensa implantades al llarg de la costa de l’Illa de Menorca i predis servents les finques que travessava el pas citat.

Segona: No estava justificada la renúncia per l’Estat a la dita titularitat activa, ni tampoc l’extinció de la servitud per prescripció. Per justificar la renúncia hauria estat necessària una decisió presa en aquest sentit, mai no adoptada per l’autoritat competent de l’Administració de l’Estat. I per justificar l’extinció del dret per prescripció hauria estat necessari que els propietaris de les finques obtinguessin una sentència ferma de l’ordre jurisdiccional civil.

Tercera: En el cas del Camí de Cavalls es donaven els elements indispensables per configurar el dret com una servitud pública de pas adquirida per prescripció immemorial, ara bé, com en el cas anterior, la invocada existència d’una servitud pública de pas, d’ús general, en interès de la col•lectivitat, requeria també -si hi havia oposició dels propietaris dels terrenys afectats- el seu reconeixement en una sentència ferma de l’ordre jurisdiccional civil.

Quarta: Cas d’haver-hi conflicte i, per tant, de no enteniment entre els titulars de les finques i els Ajuntaments (o el Consell Insular), s’hauria d’estar al que determinessin els Tribunals de Justícia. Així, doncs, si els Ajuntaments no podien veure reconegut el seu dret amb una sentència que reconegués la servitud, el dret de pas sobre les finques només podria arbitrar-se a partir de l’institut de l’expropiació forçosa.

Tots sabem quins passos es van haver de fer (tot i que defensàvem l’existència de la servitud) i quin ha estat el resultat final. Primer, el Parlament balear aprovà una Llei (la 13/2000, de 21 de desembre), que anà seguida d’un acord el Ple del Consell de delimitació del Camí, d’un altre acord de la comissió Insular d’Urbanisme de 19 de maig de 2003, d’un acord de la Comissió de Govern de 31 de gener de 2005, de moltes més decisions i, finalment, d’uns expedients d’expropiació forçosa de la “servitud del Camí de Cavalls” per als casos en què no hi va haver acord amb els propietaris.

Per tant, no cal que segueixi per mostrar que, en dret, de vegades les coses no són senzilles. Doncs bé, m’he referit al Camí de Cavalls no perquè vulgui tornar sobre la matèria, sinó arran d’unes manifestacions públiques que s’han fet de cara a la recuperació del dit “Camí d’en Kane” en els trams de Ferreries a Ciutadella.

Més enllà de dir que la recuperació de qualsevol antic camí per a l’ús lliure de la població menorquina em sembla encomiable, convé, però, que, abans de reivindicar uns possibles drets de la ciutadania, coneguem l’estat real de la qüestió, que és, com veurem, molt diferent de la que afectava al Camí de Cavalls.

En el cas del Camí d’en Kane (tram de Mercadal a Ciutadella) no estem davant de cap mena de servitud pública adquirida per prescripció a conseqüència de l’ús, sinó d’un camí –de fet una carretera- els terrenys de la qual eren propietat de l’Estat, que van deixar de ser útils per a aquest quan, a principis dels anys 20 del segle XX, es va construir el traçat actual de la carretera que uneix Maó i Ciutadella. Sembla que el tram que aleshores va sofrir més modificacions va ser el d’Es Mercadal a Ciutadella, on l’Estat va expropiar terres per construir el nou traçat i va deixar com a inservibles –sense utilitat pública- aquelles per on passava la carretera antiga.

Què va fer aleshores? Doncs va decidir vendre els terrenys que l’antic camí ocupava, i ho va fer en subhasta pública a la qual podia acudir tothom, encara que, lògicament, els propietaris de les finques que es veien afectades per aquest van ser finalment els adquirents.

Tenim, doncs, que els propietaris van comprar els terrenys a l’Estat, per preu i en escriptura pública. Alguns fins i tot van inscriure la compra al Registre de la Propietat; d’altres, simplement van agregar els terrenys a la finca que travessaven per tal de dedicar aquell tram a l’agricultura o bé per per-lo servir de camí per transitar per l’interior d’aquesta.

Com a mostra del que dic, puc referir-me a l’escriptura que, el 10 de març de 1923 (n’hi d’altres), atorgada davant el notari de Maó, Juan Alemañy y Valent, el senyor J.S.S. va adquirir a l’Estat una “parcela de terreno, procedente del ramo de Obras Públicas, que formaba parte de la antigua carretera de Mahón a Ciudadela, con una superficie de 8.160 metros cuadrados y enclavada en terreno de la finca denominada XXX” (m’heu de permetre que deixi el titular amb inicials i no transcrigui tampoc el nom de la finca sense l’autorització corresponent dels titulars).

A partir d’aquestes compres a l’Estat -en escriptura pública i per preu!-, els propietaris de les finques es van fer, doncs, amb la titularitat de les terres que ocupava l’antiga carretera, perquè així ho va decidir el mateix Estat, que n’era titular, el qual va considerar (potser erròniament) que aquells terres no tenien cap mena d’utilitat pública.

Dit això ens podem demanar avui si té o no sentit recuperar per a l’ús públic els terrenys de l’antiga carretera. La resposta és que sí, que en té, de sentit, però si acceptem que vivim en un estat de dret on tots ens hem de sotmetre a l’imperi de la llei –de fet, és el mateix que recordava diumenge passat, encara que aplicat ara a una qüestió ben diferent-, haurem d’acceptar que ni l’Estat, ni la CAIB, ni el Consell Insular, ni els ciutadans, es poden apropiar per la força d’aquells terrenys adquirits legalment sense arribar, primer, a un acord amb els propietaris, els qual poden decidir vendre o no vendre, poden donar aquells terrenys o no donar-los, i que, si per les raons que sigui, no accedeixen a transmetre voluntàriament el que és de la seva propietat, en tot cas hauran de ser expropiats per l’Administració pública, sempre que es donin les causes –i de la manera- que preveu la legislació vigent.

Si a mi els propietaris em demanessin un consell, els diria que fossin generosos i admetessin fàcilment el pas per les seves finques, però la generositat es una virtut que podem demanar, no podem imposar-la. I si fossin els polítics els qui em demanessin consell, els diria que fossin hàbils i diligents. Per tant, que posin fil a l’agulla i que, el més aviat possible, arribin a uns acords raonables amb els propietaris, per tal que aquells trams de camí, que un dia va ser públic, puguin novament posar-se al servei dels ciutadans amb la menor molèstia per als propietaris (i per als pagesos) de les finques que travessa.