Josep Maria Quintana

Divendres passat, horabaixa foscant, vam trobar-nos tots al claustre del Museu de Menorca per assistir a la inauguració d’una mostra antològica de Josep Vives Campomar, en Pepe Vives, un dels homes més bons que podem trobar per aquesta terra, i també un dels seus artistes més grans.

Realment hi érem tots, en aquell claustre: intel·lectuals, professors, crítics, amics… Hom té la impressió que en Pepe és una de les poques persones que conec que no té enemics (i dic això potser, innocent, perquè no em compto entre els qui són de la professió), però només mirant els pintors destacats que allí hi havia, em confirmo en aquella impressió primera.

Cristina Adame, la comissària ha fet certament una bona selecció de l’obra pictòrica, que abraça des dels inicis d’en Pepe Vives com a pintor (a principis dels seixantes) fins a obra recent. Olis, gravats i algun carbó, l’ànima del pintor maonès es troba immergida en tota aquesta obra excel·lent que l’aficionat o el curiós podrà admirar durant aquest estiu.

Paraules de cortesia del director del museu, de la comissiària i, finalment, del Conseller de Cultura del Govern Balear (que és qui edita el catàleg –un catàleg, per cert, molt ben fet, amb textos d’Emili de Balanzó i de Guillem Frontera-) inauguraren l’exposició i el dit vernissage que ens ha permès trobar-nos a tots, els qui residim habitualment aquí i els qui, per raons de la seva funció universitària o artística, resideixen a Barcelona.

De Balanzó diu de Pepe Vives en el catàleg que “fa la feina d’un artesà pacient, minuciós, quimèric: a poc a poc, ens vol fer veure tota la força, la melangia, la fragilitat, la grandesa que tenen aquestes coses per si mateixes, abans de la seva desaparició. Vol salvar-les de la mort, o de la por a la mort. Les mira amb ulls tendres, les estima i comparteix la seva vulnerabilitat, i ens vol narrar la seva petita i tal vegada inútil història, que possiblement és també la seva, la de tots nosaltres.”

Estimat amic: Només les persones grans, les que són capaces d’endegar empreses solvents i duradores, estan exposades a sofrir tota mena de qualificatius i fins maledicències. De tota manera, i atès que l’obra que fan aquestes creadors no té altre objecte que d’ésser llençada enmig del món, és natural (i convenient) que estigui exposada a tota mena de crítiques, les unes a favor i les altres en contra. I fins i tot, a crítiques –i d’això els escriptors en sabem molt- motivades per raons que res no tenen a veure amb l’obra en sí, sinó amb la persona del seu creador.

En aquests casos, el creador, l’artista, mai no ha de perdre els papers i, com a home madur que és, ha de saber avaluar el que aquestes crítiques tenen de veritat i de mentida; el que tenen de raó i d’enveja; el que tenen de fonament i de ràbia mal continguda.

D’altra banda, tot i que l’artista és un home que no ha d’abandonar mai l’autocrítica, el que no pot fer, però, és navegar a favor del vent que bufa, ans ha de saber mantenir la seva posició intel·lectual, el seu compromís, per damunt de les eventuals modes que, a cada moment, es mostren com a eixos vertebradors d’un paradigma estètic (o fins i tot ètic) que, només passant una mica de temps, es revela sovint efímer o insubstancial.

A més, als artistes ens queda sempre la possibilitat de no acceptar l’opinió dels crítics (després, això sí, d’haver-los escoltat) si considerem honestament que no tenen raó. I no són, certament, els crítics els qui ens han de marcar el pas en allò que fa referència a la nostra obra.

Potser per això, quan Hofmannsthal fou allistat a l’exèrcit austrohongarès uns dies després de la declaració de guerra, un Richard Strauss desolat i càustic, va escriure a la senyora Hofmannsthal aquestes paraules: “¿Per què ha de veure’s [Hofmannsthal] mesclat en aquesta guerra? S’hauria de permetre als poetes de restar a casa. Hi ha prou gent per a fer de portadors dels canons: persones com, per exemple, els crítics, els directors d’escena amb idees pròpies, els actors que interpreten Molière, etc.” És a dir, amic Ponç, que després de la crítica malvolent ens queda sempre el recurs a la ironia, que és, com tu saps, l’espill on es sol mostrar la intel·ligència.

Aquests dies, com hauràs vist per les meves lletres de batalla dirigides al director del nostre estimat diari, estic lliurat en cos i ànima a conèixer l’obra del nostre estimat Elías Canetti. Doncs bé, segons ell mateix ens conta, en una d’aquelles sessions de lectura de l’obra que es feien a la seva època en cases privades (per cert, ¿no podríem nosaltres ressuscitar aquesta pràctica?), mentre ell llegia el text de La boda, el temut Franz Werfel, es donà a ell mateix una galtada i va sortir cridant de la sala dient que allò no era suportable.

Temps després, en una vetllada on Canetti llegia el capítol “El bueno de papá” d’Auto de fe, en presència de Joyce, de Max Pulver, de Wolfgang Pauli i d’altres destacats escriptors de l’època, va comprovar, mentre llegia, el mal humor del públic assistent. Cinquanta anys després, ho rememora a les seves memòries. Diu:

“Va ser a casa seva [a la casa dels Zsolnay, a Comolongo] i entre els convidats d’aquella tarda –els qui em van escoltar i desaprovar, i això potser tan sols perquè em van entendre a mitges- que vaig retrobar la confiança en mi mateix. Pocs dies abans encara m’havia avergonyit d’intentar servir a un compositor en un grau de subordinació [es refereix al músic Wladimir Vogel, amb qui havia acordat d’escriure el llibret d’una òpera que Vogel compondria], i mal que fos un compositor que respectava, jo tenia raons per dubtar que ell em considerés com un igual. A casa d’aquesta dona [la senyora Zsolnay] a la Val Onsernone m’havia semblat patir una humiliació, sense que ningú no en tingués cap culpa. Tot seguit, a la seva casa de Zuric, em va donar l’oportunitat de sofrir la derrota de la meva última obra pròpia, de la qual jo depenia amb cada fibra del meu cos, i davant de persones entre les quals n’admirava més d’una, una derrota que m’afectava a mi tot sol, i a la qual només podia oposar, infrangible, la meva força i la meva convicció.”

Així doncs, amic Ponç, llegeix el que diguin de tu i absorbeix d’aquests escrits allò que el teu jo més pregon t’indiqui. Però no et capfiquis per res. També tu, com Canetti, has de ser fidel a tu mateix; i al que et diguin hauràs també tu d’oposar, infrangible, la teva força i la teva convicció.

Sortosament, davant la improvisació dels polítics (i d’algun president d’un alt tribunal de justícia) surten veus de gran rigor intel·lectual que ens lleguen determinades reflexions que et conforten i et reconcilien amb el teu univers mental.

De fet, des dels atacs terroristes contra Occident, vivim una psicosi que es manifesta, no només en mesures de seguretat dubtosament eficaces, sinó també en opinions que, d’una manera continuada i crec que poc reflexiva, apunten a la desfeta dels nostres valors. Davant això és esperançador llegir comentaris com el següent de Lluís Foix, a La Vanguardia:

El peligro para la sociedad europea de hoy no va a venir de fuera por muchas que sean las sacudidas que el terrorismo inspirado supuestamente en una ideología intransigente y en una religión integrista siembren en las mentes y en las vidas de los europeos.

El peligro está más bien en que Europa no desentierre sus fantasmas, sus divisiones, sus trifulcas internas que nos lleven una vez más a destruir cuanto se ha construido hasta ahora. Se dice que no hay líderes. Sí que los hay. Lo que ocurre es que son líderes sin ideas, sin convicciones y sin un mensaje central que pueda ser asumido por las mayorías.

Nunca en Europa se había vivido tan bien. Nunca el horizonte de la guerra interna había estado tan lejos. Nunca había existido un conocimiento más generalizado. Y, a pesar de ello, hay miedo, hay inseguridad, hay temor a que algo terrible pueda sobrevenirnos y destruya nuestro modo de vida y nuestra civilización.

En todo caso el desastre no vendrá de unos cuantos locos que se inmolen causando grandes perturbaciones. El peligro lo tenemos dentro si no recuperamos la cultura del esfuerzo, del trabajo, de la prioridad de la ley, del respeto a las opiniones ajenas, de integrar en nuestros valores a cuantos lleguen para vivir aquí.

Una cita del profeta Mahoma que anoté hace años me parece oportuna: “la tinta del sabio es más sagrada que la sangre del mártir”. Pueden hacer mucho daño. Pero no nos destruirán si nosotros no lo hacemos primero.

”

No cal recordar a ningú les dificultats que comporta la retirada dels israelians de Gaza. Sharon ha decidit tirar-ho endavant tot i les dificultats que estan provocant, no només els colons que han d’abandonar les seves cases, sinó també els homes dels partits més radicals que, dret o tort, recolzen la seva política.

Les reunions que tingueren lloc el passat diumenge entre el ministre de Defensa, Shauol Mofaz i el ministre palestí de l’Interior, Nasr Youssef, centrades en la retirada acabaren sense acord. “Fou una trobada negativa”, ha subratllat el primer ministre palestí Mahmoud Abbas, segons el qual “Mofaz digué a Youssef que les respostes potser li serien dades després d’una propera reunió del gabinet israelià”.

El dirigent palestí ha anunciat aleshores que s’instal·laria a Gaza on restaria fins a l’acabament de la retirada israeliana, que ell preveu per a meitats d’agost. “Jo restaré a Gaza per a restar allí mentre perdurin els desacords i en seguiré tots els detalls”, ha declarat Mahmoud Abbas a la radio palestina. “Jo tindré contactes amb tots els grups palestins”, ha afegit.

Abbas no sols dubte dels israelians, sinó també (i potser fins i tot els tem més) dels grups radicals islàmics, com Hamas i d’altres que proclamen contínuament la Jhijad. D’ací que intenti fer pressió per tal de resoldre aquest conflicte interminable que, tanmateix, des de la mort de Yaser Arafat, deixa entreveure alguna esperança.

En els meus darrers comentaris sobre el divorci entre els polítics (i, per tant, els seus partits) i els ciutadans em referia bàsicament als qui actuen en el marc nacional espanyol. Però és curiós de constatar que també, en el cas dels polítics (i partits) catalans, aquest divorci entre política i societat també sembla donar-se.

Així ho constatava, si més no, el director de La Vanguardia, Josep Antich, en el seu article del passat diumenge, a partir d’una enquesta que havia dut a terme el mateix rotatiu. De la lectura d’aquesta es dedueix –diu Antich- que “la reforma del Estatut no está entre los problemas de los catalanes, y no será porque los medios de comunicación no hablemos de ello. Es posible, incluso, que de tanto comentarlo haya llegado a provocar hartazgo.” I afegeix: “Si dejamos fuera a Iniciativa, que es la formación parlamentaria más pequeña, los catalanes tienen una imagen peor que hace unos meses de sus políticos. Ello debería motivar una reflexión muy general sobre la utilidad de muchas de sus acciones. Demasiadas veces sucede que entre políticos y ciudadanos acaba generándose todo un abismo, ya que los segundos ven a los primeros más como unos administradores del poder que como personas cercanas a sus problemas.”

Com pot observar el lector, la sintonia entre aquest comentari i els que jo he vingut fent, reforça el missatge d’una tesi que comença a ser vertaderament preocupant.
(26.07.95).

Tot i que jo no dono per perdut el camí de la construcció europea, encara que el no francès i neerlandès hagin posat força pals a les rodes del carro que porta els materials necessaris per a la seva construcció, el cert és que en els vells països de l’Europa occidental, és a dir, en els més rics i en els qui ja fa anys que formen part de la Unió, observem dos corrents de pensament que frenen sens dubte el procés. Un d’aquests, teòricament molt respectable, és aquell que proclama la necessitat d’un model social europeu que sigui alternativa al vigent –diuen- model liberal i globalitzador. De fet, en nom d’aquesta idea, molts francesos socialistes (els qui van seguir Fabius) votaren no.

Res a dir, doncs, a aquest principi des d’un punt de vista intel·lectual. El problema és que els seus defensors no semblen capaços de definir-lo (perquè dir “volem un model social europeu” no és –si no va seguit d’un programa- més que un eslògan electoral) i, per tant, ens quedem sense saber com es pot, en la pràctica, construir aquest model social diferent de l’altre model liberal i antiglobalitzador en favor del qual clamen, per cert, molts els països provinents de l’Est europeu, com per exemple Polònia i Eslovàquia.

L’altre corrent que s’oposa a l’actual procés de construcció europea és encara més preocupant que el primer (i dic això conscient que el primer no en seria, de preocupant, si realment els seus mentors fossin capaços de desenvolupar un programa per vestir-lo). Aquest segon corrent, doncs, com molt bé apuntava ahir l’excomisari europeu, R. Dahrendorf, des de les pàgines de La Vanguardia, és el que, basat en la frustració de les percepcions anticapitalistes i antiglobalitzadores, condueix a una combinació letal dels somnis de l’Arcàdia (“França per als francesos”) amb la realitat de líders despiatats, encara que seductors, de dreta (Jean Marie Le Pen a França) i d’esquerra (Oskar Lafontaine i el seu nou partit a Alemanya).

¿Se’n sortirà Europa malgrat tot?

Parlava ahir de la realitat virtual on sembla que s’hagin instal·lat els polítics espanyols. Doncs bé. D’això en tenim un clar i sagnant exemple en el cas del funeral pels obrers morts a Guadalajara.

Mentre a Rodríguez Zapatero no se li ocorria altra cosa que recordar que feia molt de temps que a Espanya no vèiem dimitir un polític en assumpció de les seves responsabilitats (es referia a la consellera de mediambient de Castilla-La Mancha, Rosario Arévalo), Rajoy criticava Zapatero per no haver visitat Guadalajara després de l‘incendi, alhora que menyspreava les mesures aprovades ahir en el Consell de Ministres.

Però mentre l’un i l’altre es bastonejaven verbalment, a Guadalajara, en el funeral pels morts –al qual assistí el govern regional en ple (la consellera dimissionària inclosa, i “amb el front ben alt”, com diuen les cròniques)-, la policia barrava el pas als companys de les víctimes que, vestits amb el mono de treball i durant el seu torn de guàrdia, es desplaçaren fins l’església on monsenyor Sánchez celebrava la cerimònia fúnebre. “Heu arribat tard”, al·legà la policia com a tot argument.

És clar que, no per això, els polítics es lliuraren dels crits de protesta. Però l’argument emprat per la policia –aquest “Heu arribat tard”-, mereixeria ser esculpit a l’enfront del palau que, a Toledo, allotja el govern autonòmic. Perquè sou vosaltres –els polítics- els qui vàreu arribar tard a l’incendi. Sou vosaltres els qui, amb la vostra incapacitat de fer les coses, permetéreu que el foc es cobrés un bon grapat de vides humanes!

Un home va ser mort ahir divendres en el metro de Londres per la policia després que Al-Qaeda hagués reivindicat a internet els nous atemptats, cosa que va fer amb un comunicat signat per les “Brigades Abou Hafs al-Masri”, grup, per cert, que havia ja reivindicat els atemptats del 7 de juliol a Londres i els de l’11 de març de 2004 a Madrid.

Amb prou feines s’havia propagat la notícia de l’atac fallit de fa dos dies, el president nord-americà, Georges W. Bush, va sortir en defensa del seu amic Tony Blair, amb el qual demostra tenir una perfecta sintonia. I ho va fer amb un discurs que, tinguem menys o més simpatia per Bush, val la pena seguir. Entre altres coses, digué:

Nosaltres duem a terme una guerra mundial contra el terrorisme i plantem cara a un enemic que defensa una ideologia fonamentada en l’odi. Si voleu comprendre la seva ideologia, cal imaginar exactament tot el contrari del que defensem a Amèrica. Nosaltres creiem en la tolerància religiosa, nosaltres creiem en els drets d’igualtat de les dones. Nosaltres creiem en els drets de l’Home, en la dignitat humana i en els drets de les minories. Nosaltres pensem que els homes han de poder viure en una societat on tothom pugui manifestar-se lliurement.

I afegí Bush:

Aquesta gent defensa una visió obscura del món que no coneix ni la confrontació d’idees ni la llibertat religiosa (…) Ells tenen uns objectius clars: Volen fer caure els governs, volen que nosaltres ens batem en retirada per a poder així propagar llur ideologia de terror en el món.

Potser hi hauria coses a dir respecte de la pràctica aquesta de la qual, per a casa seva, ens parla Bush, però cal reconèixer que les seves paraules expressen una concepció de vida que val la pena defensar, una concepció de vida que –i en això Bush té tota la raó- els terroristes islàmics que actuen en sintonia amb Al-Qaeda volen destruir per sempre.

Dins l’avió, mentre tornava de l’estranger on he passat uns dies de vacances sense possibilitat de llegir diaris, encara que sí de llegir els llibres que vaig endur-me, he vist a La Vanguardia la carta d’una lectora que citava una enquesta de la Generalitat de Catalunya a la qual –segons ella comentava- es deia que el tema de l’Estatut interessava al 0,4 per cent de la població.

Si aquesta dada és certa en el cas de Catalunya que, si més no sobre el paper, és la comunitat on sembla que més interessa a la gent tota la qüestió autonòmica, ¿quin tant per cent de ciutadans es deu interessar per la reforma estatutària a les Illes Balears, per exemple, o a les altres Comunitats Autònomes que, amb un mimetisme absolut, han decidit modificar els seus estatuts vigents?

Deixant a un costat la importància de la matèria –i els estatuts d’autonomia són, no sols importants, sinó transcendents per la realitat política de les comunitats- el cert és que els polítics sembla que visquin en un món virtual, si més no en un món que res no té en comú –o molt poc- amb aquell que trepitgen els ciutadans, aquests ciutadans que, curiosament, no s’interessen per l’estatut però sí pel cost de la vida, per l’educació dels fills, pel sistema sanitari, etc. etc.

Sense voler caure en cap mena de demagògia fàcil, la veritat és que em preocupa aquesta desconnexió entre els interessos dels uns i dels altres que, dia rere dia, obre una fossa cada cop més gran entre governants i governats, tot provocant una manca d’entesa –podríem dir fins i tot de sintonia- que afecta directament –i no per bé- al sistema democràtic.