Josep Maria Quintana

El diari ens despertava el passat diumenge amb una enquesta electoral elaborada per Infortécnica per al Menorca, que es va realitzar el passat mes de novembre amb 552 entrevistes telefòniques a totes les poblacions de l’illa.

Encara que Mark Twain, autor de Les aventures de Huckleberry Finn (1885) i també de Les aventures de Tom Sawyer (1876), que els nord-americans van considerar com l’humorista més gran de la seva època, digués que en aquest món hi havia mentidetes, mentides, mentidasses i enquestes, no hi ha dubte que la publicada pel diari té, amb els matisos que vulgueu, cert aspecte d’acostar-se a la realitat, per més que em costa de creure (encara que no el veig impossible) el gran i prosseguit enderrossall que pot afectar al PSOE, si els vaticinis s’acompleixen.

L’estudi demoscòpic feia referència al Consell Insular, i sembla que, a cinc mesos de les eleccions locals i autonòmiques de maig de 2015, el PP està en condicions de mantenir el govern de la primera institució menorquina, encara que perd una mica de suport (54,8% i set o vuit consellers); el PSOE mostra una perillosa tendència a l’enfonsament (16,6% i dos o tres consellers); el PSM tendeix a créixer una mica (12,6% amb un o dos consellers); i Podem (amb un 10,1%) i Esquerra Unida (amb un 9,3%) tenen opcions d’aconseguir representació (oscil·len entre zero i un consellers cadascun). De tota manera, cal tenir en compte que més de la meitat dels entrevistats (un 57%) no tenien el vot decidit o preferien no respondre el qüestionari –i això podria distorsionar seriosament aquestes xifres-. També que els que ja han decidit abstenir-se i votar en blanc són pocs (només un 11,6%) en relació als nivells habituals d’abstenció.

Per bé que voldria qüestionar (o potser em costa d’acceptar) el magre resultat que es preveu del PSOE (que tanmateix no em sembla impossible per com els socialistes –a Menorca- estan actuant), el primer que l’analista observa és que la divisió de l’esquerra resulta absolutament suïcida. Això fins al punt que, amb un 40% dels vots dels electors, el PP es podria fer sense problemes amb la majoria absoluta al Consell.

Veient això, el ciutadà preocupat per la política (però no temptat de militància en un partit), té la impressió que la dreta deu passar les seves idees polítiques per un sedàs de malla amplíssima, que no cola gairebé res; mentre l’esquerra fila tan prim en la configuració del seu ideari, que difícilment sap (o vol) entendre’s amb el que té més a prop. I el resultat de tanta puresa és previsible: la dreta, a pesar dels errors i del desgast, es farà novament amb el poder, mentre l’esquerra –“que si son galgos o podencos”– s’haurà de conformar amb les reguestalles de la derrota, tot culpant-se després -els uns als altres- d’haver malmès o fet impossible uns elementals punts d’acord.

Per tant, benvolgut militant d’esquerres, si les coses no es capgiren aviat –cosa que no sembla previsible-, en el marc de la política menorquina no es farà el que tu vols, ni es defensarà tampoc el que creus (i creuen i volen els que pensen com tu), perquè el partit que votaràs mai no guanyarà; ni tampoc aquell que tens més a la vora (perquè també ha decidit suïcidar-se abans de fer de “trobar-se” amb el partit germà). Es farà, per tant, tot el contrari d’allò que tu voldries que es fes d’acord amb les teves idees progressistes, i t’hauràs de sotmetre democràticament als resultats d’una política que serà del tot contrària als teus ideals –i als del partit en què tu creus o milites-.

Però és igual, i potser fins i tot et sentiràs prou satisfet (encara que fotut), perquè el darrer que tu faries és pactar amb el que tens a la vora, o amb gent que potser pensa com tu i fins és millor que tu (perquè està més preparada per dur a terme accions de govern), però que no s’ha decidit fitxar pel teu partit perquè li costa d’acceptar les enormes servituds i –per damunt de tot- la manca de llibertat personal que –a diferència del que succeeix a la Gran Bretanya, a França o als Estatuts Units- comporta entre nosaltres la política de partit en relació als càrrecs electes.

I mentre vosaltres, bons amics de l’esquerra menorquina, aneu elaborant els vostres programes, i aneu escollint els vostres candidats –sempre d’entre els més fidels; sempre, si pot ser, d’entre els més joves-, mentre vosaltres us negueu a mirar cap a fora, a obrir-vos cada cop més a la societat i, ben al contrari, maldeu per estrènyer cada cop més el cercle dels vostres limitadíssims ghettos, el líder del gran partit Alfa, aquest que aprova lleis mordassa que restrenyen, cada dia més, els drets i les llibertats, ja ha sortit al carrer decidit a rendibilitzar la marxa positiva d’alguns paràmetres macroeconòmics i ha assegurat que la crisi és una pleonàstica “història del passat”, mentre proclama que la recuperació econòmica i social “ja es viu als taulells dels petits negocis” i “a les barres dels bars”, per bé que les xifres d’endeutament, d’atur o dels desnonaments haurien de matisar –i no poc!- el seu missatge.

Però Rajoy s’aferra a la il·lusió electoral de ser ell qui encarna l’adéu a set anys de crisi. Per això la seva proclama que “aquest pot ser el primer Nadal de la recuperació”, s’ha convertit en la falca publicitària del PP per assolir una nova victòria electoral. Però en el fons estan més dèbils que mai, i és la mateixa por que els empeny a la bravata. Ho descrivia com mai Enric Juliana en un article brillant, publicat també el passat diumenge: “O nosaltres o el caos –diu el PP-. O nosaltres, garantia de la recuperació, o les frivolitats d’un Partit Socialista dirigit per un galant inconsistent. O nosaltres, bons interlocutors del quadre de comandament europeu, o l’aventura populista-bolxevic dels joves de Podem. O nosaltres, ferms defensors de la Constitució i de la unitat d’Espanya, o la desgavellada aventura del separatisme català. O nosaltres, atrinxerats darrere la Constitució de 1978 que no estimem, o una Espanya desenquadernada. O nosaltres, encara que no us caiguem molt simpàtics, o el triomf del col·lectivisme municipal al maig.”

Bravates i més bravates! I si no ho veieu, benvolguts dirigents dels nostres partits d’esquerra, és que no ho voleu veure. I si ho veieu i no sou capaços de fer un esforç de generositat –i d’intel·ligència!- per capgirar el desastre que és a punt de caure-us damunt, penso que no tindreu perdó.

La setmana passada, el premi Nobel de Literatura del 2014, l’escriptor francès Patrick Modiano, va dir en el discurs d’acceptació davant l’Acadèmia Sueca que el paper del novel·lista és “revelar” el misteri que es troba en el fons de cada persona, com si fos “una espècie de vident i fins i tot de visionari”. I va repassar tot seguit els temes que marquen la seva obra: l’escriptura, la memòria i l’oblit, sense deixar de fer una mirada a un futur marcat per internet ni de recordar la seva ciutat, París, que tanta incidència ha tingut també en algunes de les meves novel·les.

Modiano va considerar que el novel·lista infon “misteri als éssers que semblen submergits per la vida quotidiana, a les coses en aparença banals” a força d’observar-les “amb una atenció sostinguda i de manera gairebé hipnòtica”. Segons l’escriptor, el paper del creador, ja sigui poeta, novel·lista o pintor, és revelar aquest misteri. Seguint la ressenya que d’aquest acte han publicat les agències de notícies, Modiano va desgranar el procés de l’escriptura, o el que és el mateix, d’aquesta “curiosa activitat solitària”, des que, a les primeres pàgines, l’escriptor creu que no va per bon camí, fins al moment d’escriure els últims paràgrafs. I és en aquest moment final quan “el llibre manifesta una certa hostilitat en la seva pressa per alliberar-se”, cosa que provoca un sentiment d’abandó que el porta a escriure el pròxim llibre “per restablir l’equilibri”. De totes maneres -va puntualitzar- aquest equilibri mai no s’aconsegueix del tot.

Modiano va acabar el seu discurs dient que la vocació del novel•lista, “davant aquesta gran pàgina en blanc que és l’oblit”, és “fer ressorgir algunes paraules mig esborrades, com icebergs perduts a la deriva a la superfície de l’oceà”. I té raó perquè, des del meu punt de vista, l’escriptura és sempre un passeig pel laberint abstret de la memòria, que el duu a observar l’ “altre” des del punt de vista del “jo”.

En efecte, quan jo mateix he treballat com a historiador –és a dir, des d’un altre punt de vista que el d’escriptor de novel·les- sempre m’he preocupat d’explicar el perquè de les coses i he maldat per trobar la causa dels fets que han marcat la vida dels homes i/o dels pobles que han estat objecte d’estudi. I quan he actuat –vaja, quan actuo encara- com a jurista, sempre he intentat trobar (en el marc de la legalitat vigent) la millor sortida –potser hauríem de dir la més justa, o, si més no, la més equitativa- per a la convivència entre els homes i, en definitiva, per a la vida dels altres.

Però quan he optat per la literatura des del vessant d’escriptor, el punt de vista ha canviat. Ja no m’he sentit constret a trobar la causa dels fets, ni tampoc a cercar solucions justes o equitatives per a la via dels altres. Encara menys he pretès alliçonar ningú, la qual cosa -em refereixo ara a  propòsit d’alliçonar algú- potser ens convidaria a parlar de la dita “literatura compromesa” o de la “literatura de idees” i de coses per l’estil, però ens conduiria, sens dubte, a un altre tema. Ara diré només, respecte d’això darrer, que sempre he cregut que la pitjor literatura és precisament la que té algun tipus d’intencionalitat, ja que, per a mi, una bona novel·la no pretén –ni ha de pretendre mai- aportar cap resposta, ni tampoc cercar o explicar la “veritat”-, només ha d’ajudar a plantejar noves qüestions.

Aquesta és, precisament, una idea que reblava fa uns anys l’escriptor uruguaià Ricardo Piglia, en unes declaracions fetes a La Vanguardia, dient que “El escritor existe para crear problemas. Y siempre quedaremos unos cuantos que nos neguemos a aceptar que sólo existe un mundo inmediato con un orden fácilmente comprensible”.

És, doncs, en “la vida dels altres” observada des del “jo” allí on he trobat la millor matèria per a la meva literatura: vida que, ja sigui d’una persona, d’una família o, fins i tot d’una ciutat, he volgut estudiar, contemplar i esmicolar a la novel·la per a, finalment, representar-la mitjançant la sumptuositat de l’engany. Perquè la ficció és engany. I en això consisteix la literatura.

La vida dels altres és, doncs, per a l’escriptor de novel·les –si més no des del meu punt de vista-, la matèria que li permet exercir una funció crítica dins la societat, perquè, com va deixar escrit Carlos Fuentes, “estamos en el mundo para ejercer una función crítica en el sentido más noble de la palabra, no sólo como crítica adversa, sino también como crítica constructiva o crítica que señale una realidad paralela a la realidad que vivimos todos los días”. L’escriptor, doncs, com afirmava molts anys enrere el portuguès Eça de Queirós, és l’home que construeix “Sobre o nudez forte da verdade o manto diaphano da phantasia”. I és per això que Fuentes tenia raó quan observava que “Don Quijote de la Mancha nunca existió, [que] Hamlet nunca existió, pero hoy, ¿quién puede entender el mundo sin Don Quijote y sin Hamlet? Antes de ellos –seguia dient- el mundo era otro, de modo que la creación de esta realidad paralela es el mayor ejercicio crítico e imaginativo que nos da la literatura”.

En aquest sentit és fàcil entendre per què Le Clézio, l’endemà d’haver rebut el premi Nobel de Literatura, va declarar a France Culture que cal que continuem llegint [i –dic jo- escrivint] novel·les. I això perquè, com ell reaonava, la novel·la és un bon mitjà d’interrogar el món d’avui, tot i que el novel·ista no és cap filòsof ni tampoc cap tècnic del llenguatge parlat. És només un home que simplement escriu i que, per mitjà de la seva obra, es qüestiona la realitat i fa preguntes. O crea problemes, si és que ho volem dir així.

Tornant, doncs, ja per acabar aquest article, a Patrick Modiano, diré que, també com ell, sento curiositat per saber com les generacions que, a diferència de la nostra, han nascut ja amb internet i amb el mòbil, expressaran amb la literatura aquest món en el qual les xarxes socials segresten part de la intimitat i del secret que, fins a fa ben poc, nosaltres protegíem i defensàvem com un bé molt sagrat. I era precisament aquest secret el que sovint donava profunditat a les novel·les. Potser no ens n’hem de preocupar seriosament, entre d’altres raons perquè no podem fer-hi res, per bé que, si la literatura no té sinó per objecte “desvelar” el misteri que es troba al fons de cada persona –tant dels “altres” com del “jo”, i aquest secret és ja un fet a l’abast de tothom, aleshores entrarem segurament en una nova dimensió que ara per ara no puc tan sols preveure.

Des d’una posició absolutament honesta amb Espanya –aquesta que, malauradament, els nacionalistes espanyols són incapaços d’entendre-, el notari López Burniol, que conec i admiro des que jo vaig exercir la meva professió a Catalunya (1981-1992), defensa des de fa molts anys –potser deu- que el camí per resoldre el futur territorial de l’Estat passava perquè aquest permetés un referèndum d’autodeterminació de Catalunya –això que, amb un eufemisme, n’hem dit el “dret a decidir”, ja que, de les diferents maneres teòricament possibles d’articular jurídicament l’Estat espanyol, dues d’elles –l´Estat unitari, uniforme i centralista, i l’Estat confederal- són impensables. Aquest posicionament l’enfrontava a una doble possibilitat: a) la d’un Estat federal simètric pel que fa a la relació entre els estats federats i el Govern central, i asimètric pel que fa a les competències de cada un d’aquells. I b) La d’un Estat independent, previ l’exercici del dret d’autodeterminació per part dels ciutadans catalans, un cop coneguda l’oferta federal i debatuts a fons els pros i contres de la independència.

El govern espanyol, amb el suport incondicional de l’oposició socialista –per més que ara, en una situació desesperada del PSOE davant la possible alternativa de Podemos, Pedro Sánchez intenti fer de la necessitat virtut-, va decidir, però, tancar els ulls davant el problema real que comportava Catalunya per a la futura integritat de l’Espanya. S’aferrà tot seguita la lletra de la Constitució ignorant que aquesta permetia, amb l’acord majoritari de les Corts, transferir les competències per fer aquest referèndum, i es va decidir per l’enfrontament radical amb els nacionalistes catalans, conscient que aquest era –com sempre ha estat- un brou de cultiu per collir vots a la resta d’Espanya. Tancats, doncs, a qualsevol mena de cessió o d’acord amb el govern de la Generalitat, Rajoy ha conduït el país a la pitjor de les alternatives –si l’observem des del punt de vista espanyol: la convocatòria a Catalunya d’unes eleccions que, essent de dret eleccions al parlament autonòmic, esdevindran, però, de fet, un plebiscit per a la independència.

I per què dic que aquest és el pitjor escenari vist des del punt de vista espanyol? Molt simplement, perquè un referèndum pactat entre el Parlament espanyol i el Govern de Catalunya permetia –com hem pogut contemplar a Escòcia- que es pactés la pregunta, que hauria estat clara i simple (sí o no a la independència) hauria permès pactar els mínims –tant de quorum de participació com de suficiència en els resultats-, hauria permès que l’Estat central i les forces unitàries existents a Catalunya haguessin fet la defensa del seu vot i, finalment, hauria estat un exercici brillant de la democràcia. Perquè, digui el que digui la Constitució i qualsevol que sigui la nostra història comuna, hem de recordar aquelles paraules del filòsof francès, Albert Renan (1823-1892) quan ens recordaven sàviament que la democràcia és –hauria de ser- “un plébiscite de tous les jours”, o el que és el mateix, una decisió de cada dia. Un plebiscit quotidià.

Emparats en arguments legalistes, quan tots sabem que la realitat sempre acaba per fer modificar les lleis, i en arguments tant demagògics per desmentir la força de les grans manifestacions pacífiques que s’han dut a terme a Catalunya des del 2011, com aquella que intentava comptar la gent que no havia sortit de casa com a contraris al que es defensava a les manifestacions, el govern de Rajoy –Espanya en definitiva- es troba ara que no podrà impedir –perquè la llei ho empara- la convocatòria d’unes eleccions amb aires de plebiscit on, partint de la llei electoral vigent, segons quins siguin els resultats, amb un 40 per cent dels sufragis es pot aconseguir una majoria absoluta, sense que els perdedors puguin computar les abstencions com a vot propi, perquè en aquest tipus d’eleccions, l’abstenció no compta. Més encara, s’avé i reforça el resultat del guanyador.

Per poc, doncs, que reflexionem sobre totes aquestes coses veurem que, en un referèndum pactat, alhora que es reforçava el diàleg entre els uns i els altres i s’apostava davant tothom per la defensa d’un principi que legitimava molt més la democràcia i la comprensió mútua (en permetre Espanya “el dret a decidir” que defensava el 80 per cent de les forces parlamentàries catalanes), també es dificultava la victòria del sí a la independència, ja que aquest tipus de referèndums excita el gruix de la societat –la participació en el vot difícilment baixa del 80 per cent-, mentre que en unes eleccions ordinàries no hi ha mínims, i qui té un vot més que l’altre n’és el vencedor.

Vistes, per tant, les coses des d’una certa perspectiva i amb desapassionament, penso que, ben al contrari del que es diu a Madrid, no és Artur Mas qui “ha dut els catalans a un carreró sense sortida”. No, són “els catalans qui l’han obligat a liderar (segurament malgré lui) el projecte d’un camí sense retorn”. I ell, llegint els signes del temps, ha decidit posar-se al capdavant del projecte i ha fet l’oferta d’una llista única de les forces partidàries de la independència –perquè ara ja ningú no parla del “dret a decidir”-. I des del meu punt de vista, l’oferta és impecable. Tant, com difícil serà que arribi a reeixir.

D’entrada, Oriol Junqueres no l’ha acceptada, i uns dies més tard, ha proposat als catalans una mena de un paraigües electoral que, sota la defensa conjunta de la independència, aixoplugui, però, diverses llistes que recullin així la pluralitat de les opcions independentistes.

Aquesta és, també, la posició de Teresa Forcades, la indiscutible líder de l’ANC, la qual, en un article a VilaWeb, ha declarat que no està d’acord amb la proposició del president Mas per dos motius: perquè imposa la reducció de la pluralitat democràtica com a condició necessària per avançar les eleccions; i perquè no reconeix en matèria social el que ara ja es pot fer amb el pressupost en favor de les persones més necessitades.

Com podem veure, la qüestió no és fàcil i la gravetat del moment –també la dificultat de dur a terme l’objectiu- els obligarà a dialogar si no volen que tot se’n vagi en orris. Certament, que la opció per la independència de Catalunya no és la meva, encara que la comprenc i la respecto. I del que no hi ha dubte és que un projecte tan difícil de dur a terme exigeix un diàleg fluid, molta generositat i una enorme grandesa de mires. Veurem si la tindran.