Josep Maria Quintana

Estimat director:

Quan el bonàs de Carod Rovira apareix davant els diaris i les televisions per fer un comunicat (que no una roda de premsa, perquè no va admetre preguntes) envoltat per dos sants i venerables pares com són Jordi Carbonell (president d’ERC) i Cassià Just (exabat de Montserrat) i, amb cara d’home responsable, ens diu que sí, que és veritat, que ell va reunir-se amb ETA, no com a conseller en cap sinó com a president d’Esquerra Republicana, i que ho féu de bona fer perquè “pensàvem que podíem fer un servei a la causa de la pau” o bé perquè “no podia desaprofitar l’ocasió de dialogar amb ETA”, i al·lega tot seguit que, per a ells —tot referint-se a Esquerra Republicana, partit pacifista per damunt de tot— no hi ha res de més valor que la vida humana, la veritat és, amic director, que acabes per creure’t que té raó i que mereix tota la comprensió i estima. Però la cosa no és tan simple i, a més, resulta que té trampa. Perquè és evident que, si hagués estat tan simple com ell ens vol fer creure i, per tant, no amagués cap rerafons mal d’explicar i pitjor de digerir, Carod-Rovira hauria acceptat un diàleg franc amb els periodistes, per als quals, suposo, també deu ser indiscutible que la defensa de la vida humana és un objectiu primordial que mereix tots els esforços. Fins i tot el risc d’equivocar-se i, si s’escau, d’haver de plegar.

(more…)

Estimat director:

Ja saps que l’objectiu d’aquesta correspondència que mantenim no és (o no ho és especialment) parlar de la política diària, però de vegades resulta indispensable fer-ho si no volem viure d’esquena a la realitat. I, convocades les eleccions generals per al proper dia 14 de març, tenim, dons, que els comicis són ja una lletra de canvi a seixanta dies vista, i això m’obliga a dir-te’n alguna cosa abans que el fragor de la batalla ens impedeixi fins de reflexionar.

(more…)

Estimat director:

Fou Ignasi Mascaró el qui, no fa massa dies, va escriure sobre Eric Hobsbawm, el qual, uns mesos enrere, ha publicat la seva autobiografia (“Años interesantes. Una vida del siglo XX”, Crítica, Barcelona 2003). Bé, confés que de Hobsbawm només havia llegit fins avui un llibre. I, a més, el vaig llegir fa trenta anys, “Las revoluciones burguesas” (Guadarrama, Madrid 1971). L’he cercat a la meva biblioteca i l’he trobat, efectivament, amb força subratllats amb blau i vermell, diferenciació que no he sabut interpretar avui però que devia significar alguna cosa aleshores, quan a la Universitat de Barcelona (cabells llargs, poblades barbes) ens preparàvem per a fer la revolució.

(more…)

Estimat director:

Hem acabat l’“Any Moll” i no voldria acomiadar-me’n sense fer una mínima referència a un home que vaig admirar i a qui devem molt els qui estimem la llengua catalana i pensàvem aleshores —i pensem encara, amb Pons Ponç— que “escriure és resistir”. Però no és, només, això, perquè, també el senyor Moll hauria pogut dir —gràcies Ponç per aquestes Pessoanes magnífiques— “Tu ja saps que el poder / literari fa olor / de podrit i ha perdut / la vergonya i el cànon. / Per açò, retirat / de feruma, escrivisc / com si no hi hagués món / i fos l’últim parlant / d’una llengua ja morta.”

(more…)