Josep Maria Quintana

Durant molts anys, Manuel Fraga va muntar tot el seu discurs polític sobre el que ell denominava la “majoria natural”. Ell no dubtava que, a Espanya, el gruix majoritari de la gent era de dretes perquè “és natural que sigui així”, encara que jo mai no he entès molt bé el mot “natural” quan s’empra en aquest sentit,  perquè, si us hi fixeu bé, “natural” com a adjectiu és un concepte que no té un antònom fàcil, tret que optem per “antinatural”. I dic que no és fàcil perquè, mentre tots sabem que l’antònim de “bo” és “dolent”, i el de “vertader” és “fals”, difícilment trobem un mot que sigui antònim de “natural” en el sentit que li donava Fraga, que l’entenia com a “adequat a la naturalesa”, és a dir “normal”.

Per a ell, la gent normal havia de ser de dretes i per això no dubtava que aquesta gent formava la “majoria natural” del país, tot i que, curiosament, mai no va poder reunir entorn seu aquesta majoria a nivell de l’Estat, a diferència de Felipe González que, des de 1982 fins a 1996, aconseguí que, a Espanya, la “majoria natural” s’identifiqués amb el socialisme, tot i que al llarg del seu mandat, que molts van criticar per autoritari, per poc dialogant, per actuar displicentment amb l’oposició de dretes i moltes coses més, els que no formaven part de la “majoria natural” que governava, no se sentien exclosos, ni eren considerats “mals espanyols”, ni tampoc havien de refugiar-se en la bandera d’Espanya pe sentir-se vius, entre d’altres raons perquè la bandera d’Espanya presidia les institucions oficials i cap governant socialista d’aquest país se la volgué apropiar. Suposo que perquè els socialistes la consideraven tan seva com dels altres, i també perquè eren molt conscient que si un símbol (en aquest cas constitucional)  com és la bandera, que ha de poder englobar tothom (siguis de dretes o d’esquerres, socialista o conservador), s’intenta patrimonialitzar per una ideologia determinada, aleshores es corre el risc de crear desafecció entre els qui no comparteixen aquella ideologia i poden acabar menyspreant aquest símbol que també els hauria de representar.

La patrimonialització de les banderes és, doncs, un fenomen que, no per corrent, deixa de ser perillós, ja que quan es duu a terme -cosa que succeeix en els populismes més exacerbats-, ràpidament estableix una divisió dins la societat entre els qui s’identifiquen amb aquell símbol, que consideren patrimoni exclusiu de la seva ideologia, i els qui, militant en un altre camp ideològic, acaben no sentint-se identificats amb la bandera que s’han apropiat els seus adversaris, quan, com ja he dit, la bandera és un símbol que, per se, no pretén identificar-se amb cap ideologia, sinó que té una missió constitucional força més simple i alhora més important: la de representar la pluralitat de l’Estat, que, com sabem, ha de poder englobar tothom i acollir totes les ideologies.

Malauradament, a Espanya estem vivint un procés de patrimonialització de la bandera espanyola per la dreta més radical, cosa que no sols dona arguments als qui no se senten identificats amb el símbol perquè voldrien trencar amb l’estructura de l’Estat per sortir-se’n (els independentistes), sinó també a molts altres ciutadans que, en no assumir poc ni gens la ideologia, les polítiques i les formes d’actuar d’aquests col·lectius que s’embolcallen literalment amb la bandera i en fan un símbol podríem dir exclusiu de la seva manera de pensar, lentament se’n van distanciant i acaben per sentir-se exclosos del que aquell símbol hauria de ser, ja que tenen la impressió que l’han prostituït i ha deixat de ser el que preveu el marc constitucional.

A Espanya, la dreta sempre s’ha identificat molt clarament amb la bandera nacional i ha estat sovint temptada de reduir-ne el seu significat simbòlic. I si tenim en compte que aquest corrent ideològic -penseu en l’exemple que he esmentat de Manuel Fraga- considera com una cosa natural que sigui ella la que comanda el país, la que talla el bacallà i la que distribueix butlles i prebendes, quan això no succeeix, quan es veu fora del poder, sempre tendeix a radicalitzar-se i un dels primers errors que comet és el d’embolcallar-se amb la bandera nacional per a titllar de mals espanyols, d’incompetents, d’estúpids i fins i tot d’assassins els polítics d’esquerres que governen. I no exagero, perquè si heu tingut la paciència de seguir les imatges que s’han gravat de la manifestació motoritzada que venir lloc a Madrid ara fa vuit dies, haureu tingut la possibilitat d’escoltar crits com “Sánchez a la cárcel” o “Asesinos de mierda” alhora que feien voleiar la bandera espanyola; crits que no sols demostren un nivell d’educació lamentable i una intolerància fora mida, sinó també l’odi i la ràbia que els provoca la seva impotència per a governar.

El que estem veient aquests dies -i amb això no pretenc defensar els errors del Govern, que són sovint clamorosos- està fora del que pot admetre’s en una confrontació civilitzada d’idees i de parers, que és, precisament, el que demanda i exigeix la confrontació democràtica.

El drama que viu la dreta espanyola és que la moció de censura que la foragità del poder i les posteriors eleccions democràtiques van deixar el Parlament espanyol dividit, però sense cap possibilitat de conformar un govern de dretes, i aquesta circumstància, que no es deu a cap altra cosa que a la voluntat dels espanyols, ha fet que Vox i PP es trobessin davant un horitzó d’impotència que els desespera i els ha llençat a una lluita despietada contra el Govern, no sols aprofitant els errors d’aquest, que són molts, sinó utilitzant mecanismes de desestabilització de qualsevol mena, ja que, després que s’han convençut que no tenen cap possibilitat de governar amb la composició actual de la cambra, ho fien tot a fer ingovernable el país, per tal que Sánchez es vegi forçat a posar fi a la legislatura i a convocar eleccions anticipades, amb l’esperança que, aleshores, la “majoria natural” que ells creuen representar, pugui sortir guanyadora.

Sentir com la dreta de Vox, hereva del franquisme, crida “llibertat” a cops de clàxon i amb el suport de cassolades de la classe alta de Madrid és d’un cinisme que no té color, i si tenim en compte els discursos que els líders de Vox han fet al Parlament, haurem de constatar que res no han tingut de constructiu fins ara, ja que els seus diputats no es comporten com a membres d’un partit d’oposició sinó de destrucció, que -i això és encara més trist- arrossega sovint als seus veïns de bancada del PP, que, oblidant que han estat i que poden ser un partit de govern (després de Fraga), actuen sovint mediatitzats per la irresponsabilitat de la dreta més extremista.

I acabo novament referint-me a la bandera que, no sé si sabent-ho o inconscientment, la dreta està exhibint com un símbol ideològic (el de la seva ideologia), el qual presenten amb crits d’odi i rancor als qui no pensen com ells, provocant una divisió maniquea que pot acabar produint en els seus adversaris un desafecte comprensible a una bandera que hauria de ser de tots però que ells estan convertint en el símbol exclusiu de l’ultradreta.

Escriu irònicament Carlos Zanón que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso “és una bona noia, estima la seva mare. Estima Jesús i també Espanya. És maca, jove i prima, està boja per ‘Los Secretos’, estima els gossos i també Jose Mari Aznar. (…) Igual Díaz Ayuso és la Núvia Universal. Aquesta mirada. No l’oblidin. Aquesta brillantor. ¿És estrany, no? Doncs els dic que si ja l’heu vista en una altra cara, aquesta brillantor -com l’altra Espanya-, ‘va a helarte el corazón’. Photocall Drama 24 hores al dia, set dies a la setmana. Tota l’atenció, per qualsevol cosa, sense més objectiu que de tornar-nos bojos. Literalment. Aconseguirà convèncer-nos que som culpables de tot -de l’assassinat de Kennedy i de la manca de tests per al coronavirus-, que tots els nostres amics li tenen mania i gelosia les nostres amigues.”

La referència indirecta a Machado (“Españolito que vienes / al mundo te guarde Dios. / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón.”) em sembla francament encertada, ja que evoca l’Espanya dels enfrontaments i de les tensions, que el poeta andalús va viure intensament: rics contra pobres, feixistes contra rojos, catòlics contra ateus, monàrquics contra republicans. Albert Sáez es referia a aquesta España per acotar el concepte i puntualitzava que, avui, possiblement no hi ha dues Espanyes sinó més aviat una comunitat de Madrid partida per la meitat: “D’una banda -escriu-, el Madrid del barri de Salamanca que reivindica la llibertat per salvar el negoci encara que sigui a costa de la salut. I d’altra banda el Madrid d’Aluche que, com va explicar Carol Álvarez, posa al descobert la putrefacció de l’economia en negre que en aquesta emergència no té dret ni al subsidi. La bretxa entre el 20% de la població amb més ingressos i el 20% que en té menys és a Madrid la més gran de tot Espanya. Aquest deu ser, sens dubte, el model d’èxit de Madrid que, segons la presidenta Isabel Díaz Ayuso, la desescalada està posant en perill.”

Díaz Ayuso és una d’aquelles persones (no és l’única) que confon Madrid amb l’Estat (Juliana, sempre tan precís, en les seves cròniques parla últimament de la “ciutat-estat de Madrid”, potser perquè és també la seu principal de la “brigada Aranzadi”, una altra exclusiva de Juliana), i aquesta interpretació fa que la presidenta confongui -i potser també nosaltres- el mite de les dues Espanyes amb el Madrid polaritzat de les manifestacions on, per cert, els dos grans “Pablos” de la política espanyola (Casado i Iglesias) duen a terme una lluita que molt bé podria acabar “gelant-nos el cor”.

Ara que, si analitzem les enquestes que propaguen els diaris (no totes estan manipulades), sembla que hi ha força consens a l’hora d’afirmar que Madrid no és tan crític amb el que passa a Espanya com dona a entendre Díaz Ayuso. Perquè si acudim a l’última de Metroscopia (maig 2020), veiem que un 77% dels madrilenys està a favor de romandre en la fase 0 -en un percentatge tan alt ha d’haver-hi necessàriament molts votants conservadors, o a mi m’ho sembla-, i només un 20% està a favor de passar a la fase 1. No sembla, doncs, que per aquí pugui la presidenta trobar suport per al seu enfrontament amb el Govern, el qual acusa de frenar la desescalada per criteris polítics i perquè vol arruïnar Madrid. Tot i així, ella es fixa en aquesta gent del barri de Salamanca i, més en concret, en la que surt al carrer a Núñez de Balboa (sens dubte una les zones més benestants de la ciutat) on, cada nit, ressonen les cassoles en protesta contra el Govern, al qual titllen de “lliberticida”, “autoritari” i “socialcomunista” per haver “decretat” l’estat d’alarma. Aquesta és la causa que centenars de votants de PP i de Vox (no milers de persones) surtin al carrer trencant les normes del confinament, en una rebel·lió que els líders de les dretes aplaudeixen, obertament o tàcitament. (Dimecres passat, al Congrés, Abascal va culpar Sánchez de totes les morts que s’han produït a causa de la pandèmia).

No deixa de ser il·lustratiu contemplar els vídeos d’aquestes manifestacions del barri de Salamanca. Quina distinció! Quina classe! “Qué bonito -escriu Carmen García Casals- es observar esos hombros patriotas cubiertos por la bandera de España, o con un jersey anudado graciosamente al cuello. Esos sombreros combinados con tanta elegancia con la ropa ‘casual’ ideal para una manifestación. Ese jalear consignas que parecen salir de las voces de querubines con jersey Lacoste. Esa ansia de libertad que ya no puede mantenerse entre las cuatro paredes de esos pequeños pisos de 400 metros cuadrados.”

Però a mi, més que aquestes imatges, m’han emocionat la lloança que José María Aznar, el gran paladí de la confrontació a Espanya, l’home que va fer de l’enfrontament entre bons i dolents el lema de la seva política, ha fet d’Isabel Díaz Ayuso, que actua, com sabem, alliçonada per Miguel Ángel Rodríguez, exsecretari d’Estat de comunicació amb Aznar.

Fa poc més d’una setmana, en una sessió en línia de l’Aula de Liderazgo del Instituto Atlántico de Gobierno (IADG) i de la Escuela de Posgrado de la Universidad Francisco de Vitoria (UFV), el president de Faes (que ho és també d’aquestes institucions) va establir un paral·lelisme entre un episodi de la seva carrera política i el moment que està travessant ara la dirigent conservadora, durament criticada per l’esquerra. Aznar va recordar que el “dictador” Hugo Chávez es va dedicar a “insultar-me permanentment”, cosa que es va fer famosa quan el llavors rei Joan Carles li va deixar anar el “¿Por qué no te callas? ”. Conta l’expresident que per aquelles dates visità a Bill Clinton i que aquest li va confessar la seva “enveja” per ser el focus dels insults del veneçolà. “Avui dia jo hauria de dir-te [a Díaz Ayuso]: no saps com t’envejo perquè els fills de Chávez t’insultin cada dia a tu en comptes de a mi”, referint-se, esclar, a Pablo Iglesias i la gent d’Unides Podem.

Yolanda González, que va seguir detingudament aquella sessió en línia, explica que, al seu torn, Ayuso va carregar contra el tractament que des del Govern central s’ha donat a la Comunitat de Madrid. Va arribar a dir que era “despietat”. Que es tractava d’una “guerra desmesurada” amb la qual “una administració superior està competint amb una autonomia”. Sí Aznar havia parlat de “campanya” contra Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid no es va quedar enrere i va voler insistir en la mateixa idea. Va parlar de campanyes “tan canalles, tan dures”. Però va avisar que ella no es rendeix: “No s’ha de tenir por a la por”. A més, assegurà que defensaria “més que mai” la col·laboració “publico privada” i va presumir de “transparència”.

————–

N.B. L’acord formalitzat el passat dimecres entre el PSOE i Ciutadans, sense trencar el pacte amb Unides Podem, més el pacte amb Bildu (mantingut en secret durant el debat) per derogar la reforma laboral, modificat unilateralment de matinada pel PSOE és un joc de circ francament perillós. Perquè davant la consigna dels revolucionaris del 68 que ens deia “Sigueu realistes, demaneu l’impossible”, jo veig més encertada una frase que ens repetia el professor de lògica: “Per molt que us hi escarrasseu, us serà impossible aconseguir la quadratura d’un cercle”.

En l’anterior crisi financera, sobretot en els anys 2011 i 2012, es van produir tensions extraordinàries en els mercats de deute públic. Molts inversors dubtaven de la capacitat de pagament de països com Grècia, Irlanda i Portugal. També Espanya i Itàlia ho van passar malament. Aquests països tenien cada vegada més difícil aconseguir diners prestats i, per descomptat, els tipus d’interès no paraven de pujar. Allò tenia tota la pinta d’acabar amb l’euro.

En un article molt aclaridor, Jesús Santidrián (El Liberal) ens recorda que el BCE va trigar molt a actuar. Alemanya era molt reticent a posar la política monetària al servei dels països en dificultats. Finalment, al juliol de 2012, Mario Draghi va pronunciar el seu ‘Whatever it takes …’ ( ‘Faré el que calgui’) en el sentit que el BCE compraria tot el deute que fos necessari per a sostenir als països. Això va ser suficient per calmar els mercats i rebaixar els tipus d’interès. Llavors el bonus espanyol a 10 anys pagava el 7%. I Draghi va ser decisiu per a nosaltres: va marcar la fi del austericidi i el principi de la recuperació.

La intervenció de el BCE va adquirir dimensions descomunals a partir de març de 2015 mitjançant un programa de compres massives en el mercat secundari de deute públic conegut com a Public Sector Purchase Programme (PSPP). Aquest Programa s’ha anat prorrogant fins al moment present en què el BCE (juntament amb els bancs centrals nacionals) disposa de 2,5 bilions d’euros de deute públic europeu. I ha complert perfectament l’objectiu perseguit. Amb diferències de tipus més o menys acusades, tots els països aconsegueixen finançar-se als mercats de deute.

Cal dir que el PSPP és un programa compartit entre el BCE i els bancs centrals nacionals (com el Banc d’Espanya), que són els accionistes de BCE. De fet, el 90% de les compres programades pel BCE les efectuen els Bancs Centrals Nacionals sobre el seu propi deute nacional. I ells corren amb els riscos. D’aquesta manera, a finals de març de 2020 el Banc d’Espanya tenia al seu actiu 253.000 milions de deute públic espanyol (el 21% del deute total).

Aquest programa de compres massives no va agradar gens a alguns alemanys euròfobs. Al maig de 2016 diversos empresaris alemanys van recórrer a el Tribunal Constitucional Alemany (TCA) denunciant la inadequació del PSPP a la Constitució alemanya. Al·legaven que amb el PSPP el BCE vulnerava el seu mandat principal que és contenir la inflació una mica per sota del 2%. Però el que el BCE estava aconseguint -asseguraven- era situar els tipus d’interès a prop de el 0% en tota la zona euro. En la seva opinió, això era traspassar la política monetària per entrar en una política d’estímul fiscal dirigida a assegurar el finançament dels països, la qual cosa -al seu judici- produïa efectes adversos en l’economia, incentivava empreses inviables (que aconseguien crèdit a tipus ridículs) i perjudicava els estalviadors alemanys que veien com els seus dipòsits bancaris no rebien gairebé remuneració. (Aquí s’oblidaven de dir que el Tresor alemany aconseguia finançar-se a tipus negatius).

El TCA va plantejar una qüestió prejudicial a Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre aquest tema, i aquest va dictaminar el desembre de 2018 que el PSPP no excedia el mandat de el BCE d’assegurar l’estabilitat de preus i que estava plenament ajustat a la legalitat comunitària.

A pesar d’aquesta resolució, el TCA no s’ha deixat impressionar pel criteri del TJUE, i en la Sentència de 5 de maig, que estem comentant, entén que l’actuació del BCE, en implementar aquest volum de PSPP, no actua congruentment amb el mandat bàsic de BCE, que era de mantenir la inflació una mica per sota de el 2%.

En realitat, amb aquesta sentència, el TCA no afirma que el BCE hagi vulnerat el seu objectiu de vetllar per l’estabilitat de preus ni que hagi finançat als països il·legalment. Simplement es planteja la pregunta de si aquell programa (el de Draghi) va ser o no proporcionat i dona a entendre que no ho va ser. Per això, atribueix al Govern federal alemany i al Bundestag (Parlament alemany) l’adopció de ‘mesures’ per a ‘garantir que el BCE faci una avaluació de proporcionalitat’, a més de vigilar les decisions del banc i procurar que es mantingui dins del seu mandat. En conseqüència, el TCA requereix al BCE perquè, en el termini de 3 mesos, justifiqui que les compres del PSPP són congruents amb el mandat bàsic. Si no aporta justificació suficient, el TCA diu que el Bundesbank (BB, Banc Central Alemany) no podrà participar en endavant al PSPP i haurà desfer-se dels bons alemanys que actualment té en el seu poder.

La reacció del TJUE no s’ha fet esperar i va pronunciar-se el passat dimarts sobre la sentència del TCA. I si bé el tribunal europeu mai no fa comentaris sobre les sentències d’un òrgan jurisdiccional dels països membres de la UE, sí ha recordat que, d’acord amb reiterada jurisprudència del TJUE, una sentència dictada amb caràcter prejudicial per aquest Tribunal (la que pronuncià precisament a petició del TCA l’any 2018 a què m’he referit) vincula el jutge nacional per a la resolució del litigi principal. I afegeix que, per tal de garantir una aplicació uniforme del Dret de la Unió, el TJUE, que s’ha creat amb aquesta finalitat pels Estats membres, és l’únic competent per declarar que un acte d’una institució de la Unió és contrari al Dret de la Unió. I no s’està de dir que les divergències entre els òrgans jurisdiccionals dels Estats membres pel que fa a la validesa d’aquests actes poden arribar a comprometre la unitat de l’ordenament jurídic de la Unió i perjudicar la seguretat jurídica.

Per aquest motiu, com les altres autoritats dels Estats membres, també els òrgans jurisdiccionals nacionals estan obligats a garantir el ple efecte de el Dret de la Unió. Només així -assegura- es pot garantir la igualtat dels Estats membres a la Unió creada per ells.

Per si aquesta declaració no fos prou contundent, la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula von der Leyen (que ha estat 13 anys ministra a Alemanya), després de testificar que ha pres nota de la sentència, també n’ha sortit al pas afirmant que la Comissió Europea defensa tres principis bàsics: que la política monetària de la Unió és un assumpte de competència exclusiva; que el dret de la UE té primacia sobre el dret nacional i que les sentències de Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees són vinculants per a tots els tribunals nacionals. I ha conclòs afirmant que l’última paraula sobre el Dret de la UE sempre la té Luxemburg. Cap altre lloc.’

Tot i aquestes manifestacions, la qüestió és problemàtica, ja que no hi ha dubte que el TCA es fa ressò de bona part del opinió pública alemanya, fins i tot del opinió el president del Bundesbank. I no diguem el que pensen al respecte partits com AFD (neonazi), molts d’ells promotors d’aquesta sentència. Hi ha poca eurofília en tot aquest sector. Fins i tot els grans partits alemanys hauran de tenir cura en qüestions com aquesta, perquè la solidaritat no abunda i molta gent no és gens partidària de posar diners per salvar a altres països. De moment, la cancellera Merkel ha estat una gran defensora de la UE, però la sentència obre una escletxa contrària als interessos europeus.

Sens dubte, el més preocupant és que la decisió arriba a les portes de la pitjor depressió que ha patit la zona euro. I alguns analistes temen fins i tot que posi en perill l’actual programa contra la pandèmia, que ha fixat unes condicions de compra fins i tot més laxes que les anteriors. Aquest és el gran risc, perquè no dubteu que nous casos judicials arribaran a Alemanya immediatament contra el Programa de compres associat amb la pandèmia (PEPP). No ens quedarà més remei que confiar a Brussel·les i en el tribunal de Luxemburg.

Portugal tenia molts números per a l’hecatombe, començant per la seva situació endarrerida dins la UE pel que fa a la despesa publica en sanitat. Calia també sumar-hi deu anys de rescats financers, insolències i fortes retallades en la despesa publica. Això  no obstant, la república veïna ha afrontat la crisi de la Covid-19 amb força més èxit que Itàlia, Espanya, França o el Regne Unit.

Extrapolant dades, pel que fa a Portugal, veí per l’oest de la nostra Espanya peninsular, Joaquín Luna assenyalava que la població de l’Alentejo, de 759.000 habitants, havia tingut un mort per la Covid-19 (un home de 87 anys), mentre la veïna Extremadura, amb 1,06 milions d’habitants, n’havia patit gairebé 500.

¿Les causes? És difícil destriar-les, però el periodista n’assenyalava tres: un calendari del confinament fet a hora –es va ordenar sense que s’haguessin produït morts, mentre que Itàlia i Espanya el van adoptar amb 463 i 191, respectivament–, una unitat de les forces polítiques (govern i oposició) digna d’Alemanya, i la por de la població que no dubtà de seguir les consignes del govern.

Portugal ha demostrat, certament, una remarcable fortalesa institucional davant la crisi. Amb un president de la República conservador, Marcelo Rebelo de Sousa, i un primer ministre socialista, António Costa, que divergien sobre la conveniència d’elevar l’estat d’alarma al d’emergència –sembla que es va imposar la tesi el cap de l’Estat–, un cop es va decidir pel primer, el país ha mantingut un clima de consens admirable.

Al país veí, tots els partits han anat en la mateixa direcció al Parlament, conscients que el soroll no ajudava a combatre el virus, fins al punt que el líder de l’oposició conservadora lusitana, Rui Rio, no ha abandonat la seva estratègia de suport al Govern durant la pandèmia. “Jo no estic cooperant amb el Partit Socialista -va declarar-, estic cooperant amb el Govern de Portugal, en nom de Portugal”.  Pocs dies abans, en una intervenció al parlament portuguès, havia desitjat al primer ministre António Costa “coratge, nervis d’acer i molta sort (…) perquè la seva sort és la nostra sort”.

La posició de Rio ens resulta cridanera i fins i tot incomprensible fora de Portugal, però no és excèntrica en la seva trajectòria al front del PSD, després que en va prendre les regnes al febrer de 2018. Venia de Porto per succeir l’exprimer ministre Pedro Passos Coelho, esgotat després de dirigir el país durant els anys del rescat i d’austeritat imposada per la troica (2011-2015) i de veure, des de l’oposició, com el socialista António Costa liderava la remuntada portuguesa.

Diguem també que aquest elogi al líder conservador portuguès ha estat possible perquè, abans, el líder socialista es va entendre amb el president de la República, que era conservador, i perquè va assumir el comandament de la crisi amb una actitud que ha estat molt diferent de la que ha dut a terme el líder socialista espanyol que, potser sabent que la nostra dreta era força més reaccionària i, per tant, ben poc col·laboradora, ha adoptat una actitud tancada al diàleg, apuntant-se, no sé si conscientment, a un personalisme exagerat del qual en són una mostra evident les contínues compareixences públiques a la televisió dient en una hora el que podia dir perfectament en cinc minuts.

En una de les últimes, va voler refutar aquesta acusació de manca de diàleg afirmant que mai un inquilí de la Moncloa s’havia reunit tant amb els representants autonòmics i locals. Per bé que això pot ser literalment cert, també ho és que el format de les conferències de presidents autonòmics, tal com s’ha practicat fins ara, ha demostrat la seva ineficiència més absoluta. Algú ha dit amb encert que aquestes trobades s’han convertit en un frontó mutu i són molts els presidents -no sols els conservadors o nacionalistes- que es queixen que Sánchez pren nota, però fa el que vol, ja que, en cap moment, s’ha produït una anàlisi compartida de la situació i dels problemes que pateix la ciutadania.

Penso que el convenciment que té Sánchez de la impossibilitat que progressi una moció de censura contra el Govern, l’ha envilit, cosa que l’ha empès a actuar, de fet, amb menyspreu fins i tot als partits que li van donar suport i gràcies als quals va assumir la presidència. ERC i PNV, que van ser dues de les crosses en què Sánchez es va recolzar per a la investidura han estat oblidats d’una manera incomprensible, fins al punt que van amenaçar de votar no a la pròrroga que va demanar al Congrés el passat dimecres per prorrogar l’estat d’alarma. Tanmateix, el PNV n’ha sabut treure partit i, votant sí a la darrera pròrroga, ha deixat ERC en mala posició.

Parlava jo el passat diumenge que Sánchez havia perdut una magnífica ocasió per demostrar que creia realment en l’Estat de les autonomies. I creure-hi no s’aconsegueix amenaçant que, si no donaven suport a la proposta que ell feia, no seria possible la distribució dels 16.000 milions d’euros que havia decidit repartir a fons perdut entre les Comunitats autònomes. Això és, simplement, un xantatge. A més, ¿què hi guanya perdent el suport dels presidents autònoms quan sap perfectament que amb la dreta de PP i VOX no hi pot comptar?

¿Era necessari que, pel seu compte, decretés la província com a unitat de la desescalada? No dubto que aquesta era una de les possibilitats, tan vàlida com qualsevol altra, i fins és possible que presenti certs avantatges respecte d’unitats més petites per la complexitat de les relacions que comporten les mesures que s’hauran d’aplicar, però si més de mitja dotzena de presidents autonòmics consideraven que aquesta era una decisió que hauria de recaure en ells, que coneixen més bé la casuística sobre el terreny, ¿per què no va intentar de parlar-ho primer i de trobar un acord?

¿Té sentit que els dissabtes aparegui a la televisió per dir-nos quines són les mesures que s’aplicaran i que es reuneixi després el diumenge amb els presidents de les Comunitats autònomes? ¿No tenen raó Torra, Urkullu, Feijóo i tants altres quan es neguen a ser convidats de pedra en aquest festí?

Si el diàleg hagués estat més constant entre Govern i oposició, entre Govern i Comunitats autònomes ¿no és possible que s’hagués pogut evitar aquest aire de precipitació d’algunes mesures que s’han hagut de rectificar sobre la marxa i han desgastat el crèdit del Govern?

No vull defensar l’actitud de Pablo Casado durant tota la crisi, ja que em sembla que ha estat desencertada tant en el to de la crítica com en el contingut de moltes de les seves acusacions. Però l’entenc quan diu que no és acceptable que s’assabenti de tot pels comunicats que el president fa per televisió.  L’entenc, doncs, quan diu que aquest darrer invent -el de la cogovernança- que Sánchez s’ha tret de la màniga davant les grans crítiques de les Comunitats autònomes és un concepte que, si no se’l desglossa amb mesures concretes, no vol dir absolutament res. L’entenc quan diu que el “jo o el caos” no és acceptable en una democràcia.

Penso, doncs, que si els portuguesos estan d’enhorabona perquè tenen un líder de l’oposició sensat i responsable, molt probablement també hi estan perquè tenen un president del Govern que mereix gaudir d’aquesta oposició.

Hi ha una certa unanimitat entre la gent que jo considero sensata -el que no deixa de ser una opinió subjectiva- que la crisi del coronavirus ha evidenciat una certa ineficiència de l’Estat autonòmic. D’alguna manera ha posat de manifest la nostra dificultat per compartir una resposta articulada que tregui el millor de cadascú i, ben al contrari, ha tret en molts casos el pitjor de nosaltres mateixos.

Si comencem pel que ha fet el Govern de l’Estat, tinc la impressió que ha perdut una bona ocasió de consolidar els principis de col·laboració i de subsidiarietat que defineixen l’Estat descentralitzat (sigui autonòmic o federal), ja que ha centralitzat d’una manera tan radical com absoluta tota la gestió de la crisi, fins al punt que, no només ha assumit per a sí tot el pes del desastre (i dic desastre perquè, d’una pandèmia com la que estem patint, qui la dirigeix ​​mai no en pot sortir ben parat), sinó que ha incitat a la deslleialtat institucional d’algunes comunitats autònomes que han vist en aquesta actuació centralitzadora la possibilitat d’aprofundir en les seves diferències, amb tot el que això comporta de debat i de confrontació. Cosa que esdevé més preocupant en moments de crisi.

¿Havia de ser necessàriament així? Per descomptat que no, i això ho ha demostrat perfectament Alemanya, on sí que ha tornat a funcionar el principi de subsidiarietat entre l’Estat federal i els länder, que serien l’equivalent a les nostres comunitats autònomes, on aquests, als què s’ha donat majors facultats per actuar i col·laborar amb el govern federal, no només han actuat complint les competències que tenien en la lluita contra la pandèmia, sinó que, a més, han acceptat amb lleialtat que Angela Merkel portés la batuta alhora que aquesta  decidia concedir-los un marge important per confinar i desconfinar, i suposo que també en el que en diem la desescalada.

Tot em fa pensar que hagués estat una postura més intel·ligent la de fer possible aquest joc de col·laboracions que, en no haver-se donat per part del Govern de l’Estat, ha fet que, des d’algunes comunitats autònomes, s’hagin llançat dards verinosos que només condueixen a un enfrontament sense mesura, i a unes acusacions que no persegueixen sinó el descrèdit i que moltes vegades fereixen la raó.

Una de les persones que, des de la perifèria, més s’ha lluït amb aquest tipus de missatges és la consellera portaveu de Govern de Catalunya, la senyora Meritxell Budó, qui, darrerament, ha deixat caure perles precioses en les seves declaracions als mitjans. Una de les últimes ha esta la d’afirmar que “si Catalunya fos un estat independent, no hauríem de lamentar tantes morts ni contagis pel covid-19, ja que la Generalitat hauria actuat d’una manera més eficaç.”

Com es tracta d’un futurible (si Catalunya fos independent…) és una afirmació que no té cap possibilitat de ser comprovada i queda, doncs, com un brindis al sol, però no deixa de ser lamentable, ja que la senyora Budó no hauria d’oblidar que, no només el Govern espanyol va cometre imprudències autoritzant a Madrid aquella gran manifestació el 8 de març, que, també amb perles semblants, la dreta espanyola ha aprofitat per traslladar-li la culpa de moltes de les morts que s’han produït a la capital, doncs deu dies abans, el 29 de febrer, els companys de la senyora Budó van organitzar una gran manifestació en suport de Carles Puigdemont a Perpinyà, a la qual, segons ella va dir, havien assistit dues-centes mil persones. Bon cultiu per a la pandèmia, si és, com sembla, que d’aquesta en tenien una informació que els hauria permès actuar més bé!

Amb el mateix ímpetu, la consellera de Sanitat i el mateix president Torra havien criticat amb duresa pocs dies abans la clausura de el Mobile Word Congress (perquè no sols ho van fer els diaris, les televisions i els polítics madrilenys), atribuint aquesta decisió a una por infundada i no a la prevenció. Però el cert és que els futurismes dels uns i les crítiques dels altres són el brou de cultiu que han permès a aquest personatge inefable, de nom Joan Canadell, que presideix la Cambra de Comerç de Barcelona, afirmar que “Espanya és atur i mort. Catalunya vida i futur”, un frase que podria quedar com un altre brindis al sol si no fos ella mateixa una gran mesquinesa i un insult intolerable, que sembla oblidar, entre altres coses, que les residències de gent gran, on més morts s’han produït a Catalunya, eren i segueixen sent de la competència exclusiva de la Generalitat.

Retornant però al que deia al començament, convé recordar que una part gens menor del problema que estem vivint amb aquesta confrontació que permet que ens tirem els plats al cap els uns als altres, ve, en part, de la insensibilitat que ha mostrat el govern de Sánchez respecte de les comunitats autònomes, com d’una manera (en aquest cas molt més elegant i efectiva que la de la senyora Budó) li han recordat el lehendakari Urkullu i el portaveu basc al Congrés Aitor Esteban. I això és lamentable, doncs penso que té molta raó el periodista Andreu Claret quan afirma que el virus podia haver estat una oportunitat per posar a prova el nostre sistema polític actual (Estat-Comunitats autònomes). Però això no ha succeït perquè, noquejats pels primers errors, PSOE i Podem han confós eficàcia amb homogeneïtzació.

Diguem, però, que la crisi del coronavirus no només ha exacerbat la divisió entre els partidaris de la recentralització i els de la independència, sinó que també ha enfrontat de manera rotunda (potser com a cap altre estat europeu) el govern (en el nostre cas d’esquerres) amb l’oposició (la de les dues dretes, que pugnen per veure quina és més radical), fent realitat aquella observació del dibuixant català Aleix Saló d’acord amb la qual, “des del començament del segle XXI, la dialèctica política s’ha anat convertint en una batalla de desacreditacions on el desgast del llenguatge i l’adopció indiscriminada d’estratègies de comunicació han obert les portes a les guerres identitàries”.

Per descomptat, en aquest món d’interconnexions múltiples, on les veus i els rumors volen d’un lloc a un altre a una velocitat de vertigen, tenim el perill de no escoltar, i de seguir exclusivament i amb una fe cega el qui pensa com jo, oblidant que “l’altre” també existeix (aquest “altre” que, per a l’esquerra ha de ser la dreta, i per l’independentista ha de ser el centralitzador, i viceversa en ambdós casos).

Així les coses, no és estrany que Fernando García, en un magnífic article en el qual estudiava per què els filòsofs i politòlegs ens avisen del descrèdit que avui sofreixen la raó i els fets en favor de les emocions i les falsedats, cités la resposta que dona Robert E. Talisse a la pregunta de per què la gent menysprea els que són políticament diferents. Ell troba la resposta en el que considera “un fenomen cognitiu generalitzat que podem anomenar polarització grupal”; un efecte pel qual, “quan parles només amb aquells amb qui estàs d’acord o escoltes només notícies que reafirmen les teves opinions, et tornes més radical en les teves creences”. No m’estranya, doncs, que conclogui afirmant que els “entorns en línia” -tant de moda avui- funcionen com a “immenses màquines de polarització” en tant que permeten i ajuden a les persones a seleccionar les seves fonts d’informació i a filtrar missatges desafiants o desconeguts”.