Archive for the ‘Lletres de batalla’ Category

Yeltsin, la desfeta del comunisme i l'assalt al capitalisme

28 Juny 2007

Estimat director: La mort, fa aproximadament un mes, de Boris Yeltsin, el primer president de la Rússia postcomunista, m’ha fet pensar en aquesta experiència tan extraordinària que hem viscut la gent de la nostra generació, que hem estat testimonis de la desfeta del comunisme soviètic. Els nostres pares havien vist el naixement de la Unió Soviètica i la satel·lització de mitja Europa, i nosaltres n’hem vist el desmantellament. Però alhora que pensava això, i me n’alegrava, també m’adonava que aquest procés de traspàs del comunisme al capitalisme ha esdevingut una de les experiències més tenebroses de la nostra època.

Caigut el sistema (deixem de banda les causes), l’alternativa a què s’enfrontaven els governs postcomunistes era, o bé tractar de convertir de la nit al dia una economia subvencionada en un capitalisme de mercat –Judt en diu, d’això, l’efecte big bang- o bé procedir amb cautela per desmantellar o liquidar els sectors més clamorosament ineficients de l’economia planificada, preservant durant el major temps possible les mesures que de veritat importaven a la població local, és a dir, els lloguers baixos, el treball garantit i els serveis socials gratuïts. La primera estratègia s’ajustava millor als teoremes del lliure mercat, tan estimats per una generació d’economistes i empresaris postcomunistes en ascens; la segona, en canvi, era més prudent des d’un punt de vista polític, però no hi havia cap dubte que tan l’una com l’altra havien de comportar sofriments i pèrdues considerables. De fet, a la Rússia de Boris Yeltsin, on es van aplicar els dos enfocaments, el volum de l’economia es va reduir d’una manera dràstica durant vuit anys, fet que va constituir el més gran revés que li ha succeït a una economia important, en temps de pau, durant l’època contemporània, com escriu Tony Judt a “Postguerra. Una historia de Europa desde 1945”, Taurus 2006, monumental llibre que dedica moltes pàgines a aquesta qüestió.

A la vista dels resultats, és evident que tots els països que van abandonar el comunisme arribaren a una mateixa conclusió: que l’Estat havia d’alienar els seus recursos. Les divergències radicaren només en com s’havia de fer això. Per grans que fossin les distorsions o la ineficiència dels sistemes, la realitat és que tots els països comunistes tenien uns actius enormes i potencialment lucratius: energia, minerals, armes, béns immobiliaris, mitjans de comunicació i xarxes de transport, entre d’altres. A més, a les societats postsoviètiques, els únics que sabien com es manejava un laboratori, una granja o una fàbrica, els únics que tenien experiència en el comerç internacional o en la gestió de grans institucions, i que sabien dur endavant el treball eren els mateixos que havien viscut entorn del partit: els intel·lectuals, la burocràcia i la dita Nomenklatura.

Foren aquests, doncs, els qui es van fer càrrec dels seus països, si més no fins que va sortir una nova generació del tot aliena al comunisme. Però és clar que en la seva nova tasca, aquests homes havien d’assolir un hàbit que els era fins aleshores desconegut: en lloc de treballar des del partit i per al partit, ho havien de fer des de diferents agrupacions polítiques que competirien a les urnes per assolir el poder. I això implicava deixar de treballar per a l’Estat i convertir-se en agents independents en un mercat competitiu de capacitats, de béns i de capitals.

Val a dir que el resultat del procés va ser lamentable: l’Estat es va desprendre de totes les seves possessions (drets d’extracció minera, gasística o petrolera, edificis i vivendes), que aquests homes es van encarregar de vendre, amb el ben entès que foren ells mateixos els qui els van comprar.

D’acord amb l’evangeli capitalista que es va difondre a la Rússia postcomunista, tot se subordinava al mercat. I aquest significava, per damunt de tot, privatització. D’altra banda, la liquidació total dels béns de propietat pública no tenia precedents històrics en aquests països, d’ací que fos el culte a la privatització l’esperit que va guiar l’atropellada retirada de la propietat estatal.

Hi hagué, però, un altre fet que agreujà encara més el traspàs d’un sistema comunista al capitalista a Rússia i, en general, als països que conformaven l’URSS. En efecte, el capitalisme occidental sempre s’havia vist acompanyat de lleis, d’institucions, de reglaments i d’unes pràctiques molt elaborades de les quals en depenia el seu bon funcionament i també la seva legitimitat. Ben al contrari, a la majoria de països postcomunistes aquestes lleis i institucions eren pràcticament desconegudes i foren alhora perillosament subestimades pels neòfits partidaris del lliure mercat. I aquesta fou, sens dubte, la causa principal que el procés de privatització a l’URSS es convertís en una cleptocràcia, exemple màxim de la qual en fou la desvergonyida Rússia governada per Boris Yeltsin i els seus amics.

A conseqüència, doncs, de la transició, l’economia russa va caure en mans d’un grup reduït d’homes que, en pocs anys, es van fer tremendament rics. Perquè tinguis una idea de la magnitud d’aquest procés de privatització, et diré que, l’any 2004 (Yeltsin havia deixat la presidència a finals de 1999), trenta-sis multimilionaris russos (tots ells vertaders oligarques) havien acaparat entorn dels cent deu mil milions de dòlars, una xifra que equivalia a un quart del PIB del país.

A la Rússia de Boris Yeltsin, les diferències entre privatització, apropiació indeguda i pur o simple robatori van desaparèixer per complet: De fet hi havia molta cosa per robar –petroli, gas, minerals, metalls preciosos, oleoductes- i ningú no ho va impedir. La conseqüència de tot això va ser que els béns i les institucions públiques quedaren en mans d’uns funcionaris que s’apropiaren de tota la riquesa nacional.

Rússia fou, probablement el cas més destacat d’aquest espoli, però Ucraïna no li va anar tampoc al darrera. Leonid Kuchma i d’altres polítics com ell foren elegits amb el suport financer d’uns “empresaris” que d’aquesta manera s’aplanaven el camí per a futures adquisicions. Com molt bé sabien aquests individus, a l’Ucraïna postsoviètica (com ha succeït també a Marbella o a Andratx) era el poder el qui generava els diners, d’ací que els béns públics, els crèdits i les subvencions estatals vagin passar directament de mans del Govern a les butxaques d’uns clans, molt pocs, que hàbilment els van dipositar en comptes privats de bancs estrangers. En realitat, doncs, els nous “capitalistes” d’aquests països no “creaven” riquesa. Simplement es limitaven a blanquejar béns públics per al seu profit particular.

No és, doncs, estrany que a l’Europa oriental molta gent -sobretot entre els majors de quaranta anys-, es queixés amargament del que havia perdut amb la transició del comunisme al capitalisme: havia perdut seguretat material, alimentació, vivenda i serveis barats. Tot i així, la majoria de ciutadans no volia retornar al vell sistema. Entre altres raons, perquè aquest –recorda’t de “La vida de los otros”, el bellíssim film dirigit per Florian Henckel-Donnersmarck que hem pogut veure darrerament a Maó- ofegava la vida de les persones i també les llibertats. I això era insuportable.

Vistes, doncs, les coses des de la perspectiva que ens dóna el poc temps transcorregut, penso que els demòcrates ens hem d’alegrar de la caiguda del sistema comunista a l’URSS i als seus estats satèl·lits de l’Europa oriental, però també –i alhora- hem de reconèixer que l’adopció que, en molts d’aquests països, es va fer d’un capitalisme salvatge que s’ho ha endut tot per davant, no deixa de ser un dels episodis més injustos que ens ha tocat viure.

……………..

N.B. Amb aquesta lletra de batalla tanco aquesta darrera etapa de col·laboració regular amb el diari Menorca. Han estat 174 les cartes que s’han publicat tots els dijous entre el 25.09.2003 al 19.07.2004, i entre el 13.01.05 al 28.07.2007 sense mai fallar a la cita amb els lectors. Pel que fa a aquest blog , he de dir que restarà obert, però també aquí aniré espaiant una mica els escrits que, des del 24.03.2005, vaig publicant dia rere dia. M’agafo, doncs, un temps per reflexionar, per llegir i per intentar escriure coses que exigeixen hores de silenci i de treball, i que no tenen la pressió que implica la publicació periòdica.

Gràcies a tots els lectors que durant aquesta llarga etapa m’han acompanyat i m’han fet confiança.

Anuncis

La "cultura del pacte"

21 Juny 2007

Estimat director: Dubtant una mica de mirar tan a prop –en fer-ho pots ensopegar fàcilment amb els cordons de les pròpies sabates-, contemplo amb interès els resultats finals de les converses, acords o pactes (digues-li com vulguis) que han fet els partits per dissenyar l’estructura final dels ajuntaments i penso que s’hauria de dir alguna cosa del que Àngel Midsuf ha reflexionat respecte de la dita “cultura del pacte”.

D’ençà el 1979, cada quatre anys els ciutadans acudim a les urnes per votar els nostres representants a les institucions de règim local: als ajuntaments i al consell, en el nostre cas. I hem de dir d’entrada que no és indiferent el resultat dels comicis, entre altres coses perquè no és el mateix que assumeixi el govern d’aquestes institucions una gent amb idees, amb ganes de treballar, amb capacitat per resoldre problemes i sense interessos personals i/o econòmics relacionats amb el càrrec, a que ho facin persones incompetents, sense capacitat de pensar, sense alternativa laboral fora de la política, amb poques ganes de treballar per als altres i amb un clar afany (de vegades gens ocult) de fer-se un lloc en la societat o bé de resoldre situacions que l’atenyen directament, com era el cas d’aquell candidat (sortosament ja fora de joc) que no s’amagava de dir que ell es presentava per resoldre els seus problemes i que, per a vergonya de tots, va sortir elegit, amb la qual cosa ens vam trobar que, condemnat per accions urbanístiques irregulars, acabà dirigint l’àrea d’urbanisme (sempre la més llaminera) del seu municipi.

Dit això, del primer que ens adonem en analitzar els resultats d’unes eleccions és que aquests venen d’alguna manera condicionats pel sistema electoral que s’ha adoptat. No és, doncs, el mateix, un sistema majoritari que un de proporcional, com no ho és un de proporcional amb llistes tancades que amb llistes obertes, o bé un de proporcional pur i un altre regit per la dita llei d’Hont.

A tall d’exemple et diré que, a les eleccions que van tenir lloc el 12 d’abril de 1931 –les que van donar lloc a la caiguda de la Monarquia i a l’adveniment de la II República-, el sistema electoral –el que havia regit durant tota la Restauració- era molt diferent del que tenim ara. Es tractava d’un sistema de districtes electorals petits, cadascun dels quals elegia els seus regidors per majoria. Els partits presentaven candidats a tots els districtes (si és que tenien prou força per fer-ho) i recomanaven als electors que votessin la seva candidatura unida, però aquests podien fer-ho o no. En realitat podien escollir i al final sortia el que sortia. Maó estava dividida en quatre districtes i havia d’elegir 21 regidors repartits d’aquesta manera: 4 el primer, 5 el segon, 7 el tercer (que comprenia els pobles de Sant Climent i Llucmessanes) i 5 el quart. Ciutadella estava dividida en tres districtes i havia d’elegir 18 regidors: 6 per districte. Alaior en tenia dos i elegia 7 regidors per al primer i 6 per al segon. Es Mercadal també tenia dos districtes, amb 11 regidors: el primer (amb Fornells) n’elegia 7; el segon (amb Es Migjorn Gran) n’elegia 4. Sant Lluís comptava amb dos districtes, amb 5 regidors cadascun. El mateix que Es Castell. Només Ferreries elegia 9 regidors en districte únic.

Aquest sistema (que no el vull defensar, ans només l’exposo per veure les diferències amb l’actual) afavoria el bipartidisme, solia produir resultats clars de majoria als ajuntaments i potenciava el paper dels votants, que adquirien un gran protagonisme.

Avui, amb el sistema proporcional de llistes tancades, tot el protagonisme resta en mans dels partits que es reparteixen el pastís en relació amb els vots obtinguts, val a dir que una mica distorsionats a favor de les majories per la regla d’Hont, que gratifica les formacions que més vots tenen. Aquest sistema, que prima els partits per damunt dels candidats (encara que aquests també pesen, és clar –i qui ho dubti que analitzi el resultat obtingut per l’Entesa de Carreres, a Ferreries, o bé pel PSM de Maite Salord, a Ciutadella), sol dificultar les majories absolutes d’una formació, i això fins i tot en el cas de partits com el Popular que (si exceptuem Catalunya i el País Basc, comunitats on el nacionalisme distorsiona aquest fenomen) ha sabut englobar tota la dreta (la més extrema i la més moderada) en un únic partit.

La dificultat, doncs, d’obtenir el govern per majoria absoluta obliga a cercar acords, ja sigui mitjançant pactes de govern, ja sigui mitjançant una entesa que permeti la governabilitat en minoria. Això és precisament el que ha afavorit la dita “cultura del pacte”, expressió força discutible, com molt bé apunta el professor Mifsud, el qual ens recorda encertadament que la cultura “exigeix temps i esforç i no pot improvisar-se”, cosa que, a la vista dels pactes subscrits per algunes de les nostres formacions polítiques, difícilment es pot afirmar.

Tanmateix és probable que puguem parlar de “cultura de pacte” a Ferreries, on un alcalde triomfador (encara que no absolutament) ha propiciat un acord de govern que obre la porta a totes les altres forces polítiques, a les quals ha convidat a elaborar un programa conjunt. També em sembla “cultura de pacte” el cas invers de Ciutadella, on Maite Salord (líder del PSM) ha avortat un pacte contra natura amb PSOE i UDPC que s’hauria signat amb l’exclusiva intenció d’impedir que el PP de Llorenç Brondo pogués governar en minoria, govern que haurà d’afrontar i que no m’estranyaria que li impliqués un dolorós via crucis per al qual no sé si el PP està preparat. Cosa semblant li succeirà –en absència de pacte- a l’alcalde Moll d’Es Migjorn, on una dubtosa (i sembla que ferida) representant de l’Acord –grup que teòricament hem de situar dins l’esquerra- ha preferit que governi el PP en minoria a donar suport al candidat del PSOE. Decisió humanament comprensible però difícil de justificar.

També m’ha semblat producte d’una certa “cultura del pacte” el cas de Sant Lluís, on el PSM ha acordat governar amb el PSOE sota la presidència de Llorenç Carretero, al qual els ciutadans li han donat una lliçó de sensatesa, traient-li una majoria absoluta que el va embriagar i que ara l’obligarà a exercir la funció de govern a pa i aigua sota la mirada penetrant i inflexible de Remi Lora. Quasi res!

Dit això, hauria d’afegir que entra també dins la lògica pactista l’acord tancat entre PSOE, PSM i EU a Maó (la integració d’aquesta darrera formació política en el govern és bona, tot i que exigirà a Artur Bagur una mica més de gimnàstica), i també el que han subscrit el PSOE i EU a Alaior.

Diferent és, en canvi, la meva opinió respecte dels pactes que tenen per objecte el repartiment temporal de la batllia, cosa que, com podem veure, s’ha posat de moda últimament. Aquest tipus de pacte, que es va iniciar a Es Castell després que Jaume Peralta (PSOE) hagués dut el poble a la bancarrota, el van subscriure aleshores dues formacions gairebé incompatibles ideològicament (PP i PSM), i ho van fer per una raó molt concreta i justificada. Els segons que van experimentar aquesta fórmula foren els regidors del PSOE a Sant Lluís, que pactaren amb els Independents un repartiment que, en aquell cas, no responia a cap raó política objectiva. I aquest és també el motiu pel qual s’ha pactat a Es Castell i a Es Mercadal. En el primer cas, 1 any per a la líder dels IPEC, Irene Coll, i 3 anys per al líder del PP, Juan Cabrera; en el segon, 3 anys per a Ramon Orfila (Entesa) i 1 any per a Francesc Ametller (PSOE).

Temo molt, amic director, que puguem englobar aquests acords en el marc de la dita “cultura del pacte” de què parlava Mifsud, ans tinc la impressió (i ho dic amb el major respecte als protagonistes) que tots aquests casos amaguen una motivació que es nega en veu alta però que és a la base de l’acord: l’afany personal dels líders dels partits minoritaris de presidir l’Ajuntament a tota costa, afany al qual es postposa el programa de govern i molts altres valors i principis que són (o haurien de ser) inherents a l’acció política.

La "Guerra dels Sis dies"

14 Juny 2007

Estimat director: Aquell mes de juny de 1967 jo estudiava filosofia al Seminari Ciutadella. Ens trobàvem en època d’exàmens i tanmateix, en havent dinat, alguns de nosaltres corríem a la biblioteca per poder llegir les notícies de premsa que parlaven d’una situació de preguerra que promovia el president Nasser, líder egipci del panarabisme, contra el dèbil estat d’Israel. Ja el 1948, després del reconeixement internacional de l’estat jueu i, posteriorment, el 1956, els àrabs s’havien enfrontat a Israel, a qui d’alguna manera volien fer desaparèixer del mapa. Aquell juny de 1967 semblava que ho tornaven a intentar.

Durant el mes de maig d’aquell mateix any, Nasser, aliat amb Síria, bloquejava l’accés a Israel per la Mar Roja. Immediatament després feia retirar les forces d’interposició de l’ONU a la frontera. La tensió no podia ser més gran. Val a dir, però, que no s’ha pogut saber fins avui si realment Nasser volia abatre Israel, entre altres coses perquè ningú encara no ha tingut accés als arxius egipcis, però del que no hi ha dubte és que Israel estava convençut que Nasser havia pres aquesta decisió.

Des dels Estats Units, el president Johnson es mostrava escèptic sobre el fet que Israel fos atacat, d’ací que digués al primer ministre israelià Abba Ebban: “No esteu en perill. Us trobeu en una situació molt difícil però no esteu en perill (…) Israel no es trobarà sola a menys que ella hi decideixi estar.” Tanmateix, mentre la delegació israeliana rebia aquesta resposta que volia ser tranquil·litzadora, una delegació egípcia es dirigia al Kremlin, on els soviètics posaven en guàrdia els egipcis i els deien que els donarien suport sempre que no apareguessin com a agressors.

Però al Caire, la febre de guerra era irresistible. A l’odi popular contra Israel que Nasser alimentava, havíem de sumar-hi el d’altres països àrabs conjurats contra l’estat jueu. Entre aquests hi havia la Jordània del rei Hussein, el qual, després d’anys d’enfrontaments amb Egipte, decidí que no podia restar d’espectador i signava un tractat de defensa mútua que, de fet, situava el seu exèrcit sota comandament de Nasser.

En aquell moment Israel es trobava davant la perspectiva d’una guerra a tres fronts: el de Jordània a l’est, el de Síria al nord, i el d’Egipte al sud. Fou, doncs, en aquell moment quan decidí actuar mitjançant l’“atac preventiu” més eficaç del que hem conegut fins avui.

Dilluns, 5 de juny, a les 7 del matí, 189 avions sortien en direcció a Egipte. L’objectiu era només a 45 minuts de vol. Però la major part de les esquadres israelianes, que volaren al llarg de la costa en direcció a l‘oest, estaven dotades amb unes reserves suplementàries de combustible que els permetessin superar les bases aèries egípcies, objectius que havien decidit atacar per la rereguarda.

L’atac fou contundent i, en unes hores, tota l’aviació egípcia va ser destruïda.

El 5 de juny, doncs, l’aviació israeliana destruí 400 avions de l’exèrcit egipci, sirià i jordà. A més, tres divisions israelianes entraren en acció contra set divisions egípcies i un miler de carros, tot prenent el control de la península del Sinaí. Això darrer s’aconseguia després de quatre dies de combat.

L’Estat hebreu demanà tot d’una a Jordània que es mantingués aliena al conflicte, però ja era massa tard per tornar enrere i les tropes del rei Hussein obriren foc al llarg de la línia d’armistici amb Israel. El dia 7, l’exèrcit israelià assumí el control de Cisjordània i de la ciutat de Jerusalem. Aleshores Jordània acceptà un alto al foc. L’endemà ho féu Egipte. El 9 de juny, les forces israelianes atacaren les posicions sirianes sobre els Alts del Golan, des d’on aquestes havien bombardejat les ciutats d’Israel abans de l’inici de la guerra. El dia 10, els jueus ocupaven la ciutat siriana de Kuneitra i Damasc acceptava un alto al foc.

S’havia, doncs, acabat una guerra que, en sis dies, provocà 679 morts i 2.563 ferits del costat d’Israel i 21.000 morts i 45.000 ferits del costat dels països àrabs. La desproporció era rotunda, com ho era també el resultat: Israel havia ocupat els Alts del Golan, Cisjordània, la banda de Gaza i Jerusalem-Est. La ciutat mítica de Jerusalem quedava, per tant, sota control de Tel Aviv.

Doncs bé, quan l’endemà de la victòria -el diumenge 11 de juny- jo entrava a Catedral de Menorca per assistir a la missa major, em vaig topar amb en Perico Llambies, el sagristà. L’home era més feliç que un gínjol. “Déu ha estat al costat dels seus –anava proclamant en veu alta-. No podia ser d’altra manera”.

Sigui com vulgui, la realitat és que fou aquesta, amic director, la primera guerra de què jo tinc una memòria clara, la primera que em va interessar i que vaig seguir amb passió des d’aquella Espanya nostra dominada pel franquisme, on uns mesos abans (pel desembre de 1966), s’acabava de votar en referèndum la dita “Llei Orgànica de l’Estat”, amb la qual els tecnòcrates del règim ens volien fer creure que vivíem en una democràcia.

Passats quaranta anys d’aquells dies de juny, veiem, però, que el problema palestí (que neix el 1948 amb la instauració de l’estat d’Israel i s’agreuja definitivament el 1967 amb la Guerra dels Sis dies) segueix del tot viu i sense resoldre, alhora que una part de les terres ocupades continuen encara en mans d’Israel que, sense sofrir derrotes clares, no ha obtingut d’aleshores ençà cap altra victòria militar.

Avui, doncs, quaranta anys més tard, voldria esbrinar quines foren les conseqüències principals d’aquella guerra, i ho faré aportant les conclusions a què arriba l’historiador i escriptor Tom Segev, habitual col·laborador del diari Haaretz, en un llibre recentment publicat: 1967. Six jours qui ont changé le monde (Denoël 2007).

Segons Segev, la guerra de 1967 va engendrà quatre canvis importants:

Primer: Els jueus orientals, fins aleshores marginats, passen a integrar-se en el camp polític i social del país.

Segon: La dreta nacionalista és legitimada. Fins aquell moment, els ultranacionalistes eren qualificats de “feixistes”. Ben Gourion havia dit del seu cap, Menahem Begin, que era un Hitler! Dons bé, acabada la guerra, Begin entrava en un govern d’unitat nacional i, deu anys més tard, esdevenia primer ministre.

Tercer: Els israelians descobreixen els palestins. Des d’aquest punt de vista, l’any 1967 obre un període que dura encara avui. Rellegiu, sinó, els debats que es van produir a Israel entre juny i desembre de 1967 sobre la pau, sobre els territoris ocupats i sobre les colònies i veureu que tot ja és allí. Cap idea nova no ha emergit d’aleshores ençà.

Quart: Israel s’obre al judaisme, i això implica un canvi fonamental Diu Segev: “Abans de 1967, l’idea central consistia a crear un ‘jueu nou’: l’israelià. Amb la redescoberta dels Llocs sants s’enceta el retorn a la tradició.” I insisteix: “Fins el 1967, els sabras (jueus nats a Israel) eren els qui dominaven l’estat major i menyspreaven les elits dels jueus que havien nascut a la diàspora.” Amb la guerra es produeix, però, un canvi radical, del què n’és un clar exemple Moshe Dayan, un home que formava part d’aquests jueus que integraven els sabras. Segons ens explica Segev, el general Dayan, l’heroi de la guerra, fins l’any 1967, mantenia posicions absolutament laiques i no sabia què havia de fer amb els Llocs sants. Tot evocant el mur de les Lamentacions, s’interrogava en veu alta dient: “Per ventura tenim necessitat d’un Vaticà jueu?” I tot seguit ho negava. Però deu dies després de la guerra, aquest mateix home exclamava davant les coves dels Patriarques d’Hebron: “Nosaltres hem tornat aquí per a romandre-hi fins a l’eternitat”.

En definitiva, doncs, que, d’acord amb la tesi de Segev, és amb aquesta Guerra de Sis dies que Israel descobreix que mai no podrà esborrar deu mil anys d’història, i això el farà esdevenir jueu en el sentit més profund del terme. I jo, tot i que respecto el canvi, no puc deixar de dir que dubto que aquest hagi estat un fet positiu per a la humanitat.

Sobre la corrupció

7 Juny 2007

Estimat director: Diumenge passat, el cel cobert i les gotes de pluja sobre l’herba, vaig agafar el diari El País per llegir l’editorial –s’intitulava “La corrupción gana”– amb gran interès. I ho vaig fer perquè aquest reflexionava sobre un fenomen que esdevé –si més no a primera vista- tan real com difícilment explicable. Deia: “Las elecciones municipales y autonómicas no han castigado a los candidatos con investigaciones judiciales en curso o, incluso, con procesos abiertos por corrupción urbanística. Los ciudadanos han refrendado en sus puestos a la mayoría de los alcaldes y ediles sobre los que pesaban y pesan graves acusaciones de desviar fondos municipales y de enriquecimiento ilícito. Una de las pocas excepciones ha sido Marbella, donde la operación Malaya ha terminado por desalojar de la escena al partido que Jesús Gil creó como instrumento para perpetrar los desafueros que ha padecido la ciudad.” (more…)

Diferències de sistema

31 Mai 2007

Estimat director: Mentre a Espanya els guanyadors dels comicis autonòmics, fidels als principis que regeixen el nostre sistema de partits –jerarquia absoluta dels dirigents, impermeabilitat a les idees dels altres, valoració de la fidelitat i de la submissió per damunt de la intel·ligència i de la capacitat, etc.- estan elaborant la composició d’uns governs que difícilment produiran cap sorpresa, amb persones de la seva confiança, que els hagin servit lleialment i que –això sobretot- no els puguin fer ombra (camí que condueix inexorablement a l’exaltació de la mediocritat com a sistema), a França, Nicolas Sarkozy, líder de la dretana UPM, neoconservador, guanyador indiscutible de les eleccions franceses després d’haver reconegut que cal respectar madame Royal perquè “en ella s’hi reconeix una gran part de França”, assegura que pensa governar per a tots els francesos i que està dispost a anar très loin (molt lluny) en la seva idea d’obertura i de renovació.

Fidel a aquest compromís –que assumí públicament entre el primer i el segon torn de les presidencials-, el nou president, ja abans d’assumir el càrrec, encarregava a una de les caps pensants del seu equip –la dircab (directora de gabinet), Emmanuelle Mignon, de maldar per convèncer alguns intel·lectuals d’esquerra i de renom, propers a La République des idées (una associació fundada el 2002 que vol ser “lloc de producció i d’intercanvi d’idees noves” a Europa i a tot el món i un lligam “entre les personalitats, les organitzacions, les publicacions que defensenla força de les idees com a motor de l’activitat humana”), per incorporar-los al seu projecte de govern.

El resultat d’aquest exercici d’obertura l’hem pogut copsar aviat, un cop Sarkozy ha fet pública la composició del nou govern, presidit per François Fillon, diverses vegades ministre en els governs de Pierre Raffarin, i estret col·laborador seu durant el procés electoral.

Quatre són les persones que cal destacar en aquesta aposta arriscada d’obertura a d’altres idees que les pròpies de Sarkozy: Bernard Kouchner (de l’únic que vull parlar aquí per raons d’espai), que ha situat al front del Quai d’Orsay (ministeri d’afers exteriors); Hervé Morin, ministre de la defensa (és membre de l’UDF i havia donat suport a la campanya de François Bayrou); Eric Besson, secretari d’Estat adjunt al primer ministre, encarregat de la prospectiva i de l’avaluació de les polítiques públiques (cap de finances del Partit Socialista fins una mica abans de les eleccions, que deixà el partit fent una dura crítica a Royal); i Martin Hirsch, al comissari per a les solidaritats actives contra la pobresa (president d’Emmaüs-France i antic director de gabinet de Kouchner a la secretaria d’estat de la Salut).

Cofundador de “Metges sense fronteres” (1971) i més tard de “Metges del món” (1980), així com d’una sèrie de missions humanitàries a Uganda, al Líban, al Txad, a Eritrea, a El Salvador, etc., i cappare d’una política d’assistència que el recordat Jean-François Revel, va definir com el “dret d’ingerència humanitària”, Kouchner, de 67 anys, ovella negra d’un PS que ell hauria volgut socialdemòcrata i amic de Rocard, fou ministre de sanitat en el govern socialista de Lionel Jospin, ha estat administrador civil per a l’ONU a Kosovo (1999-2001) i ha recolzat Ségolène Royal a les passades eleccions.

Pro-europeu convençut en un moment on això és rar entre la classe dirigent, Kouchner no és antiamericà i es defineix com a atlantista en el sentit que ell creu que una acció conjunta de nord-americans i europeus, sense submissió dels uns als altres, permetria resoldre alguns dels grans conflictes que afecten al món, per exemple a l’Orient proper.

Doncs bé, aquest home intel·ligent i iconoclasta, el passat dijous, dia 10 de maig, rebia una telefonada de Sarkozy, que començà dient: “Jo sé quines són les teves conviccions, i no et demano pas que hi renunciïs.” I immediatament li indicà que no ignorava tampoc les diferències que ell mateix tenia amb el seu interlocutor –sobretot en la creació d’un ministeri de la immigració i de la identitat nacional, que Bernard Kouchner va qualificar durant la campanya de “deriva històricament escandalosa”. Això no obstant, el president li reiterà que volia obrir el seu govern i li demanà ajut.

Segons coneixem per les manifestacions de Kouchner fetes a Le Monde, Sarkozy li explicà tot seguit que el seu resultat a l’escrutini del 6 de maig (primera volta de les eleccions) li imposava obertura, d’ací que li demanava que acceptés de ser ministre d’afers exteriors en el seu govern. “Li vaig resposdre –explica Kouchner- que jo era socialista, membres des de feia vint anys de la socialdemocràcia. Que havia sempre votat l’esquerra i que ho continuaria fent. Li he recordat que nosaltres teníem desacords, particularment respecte de l’adhesió de Turquia a la Unió europea”. El president va dir que ja ho sabia, això, que la qüestió turca era una matèria complexa i que n’haurien de parlar plegats. “En tot cas –ha dit Kouchner- el procés serà llarg, i espero que Sarkozy pugui canviar d’opinió.”

No creguis, amic director, que la meva innocència arriba al punt de negar-me a veure que decisions com aquestes –que un president neoconservador convidi un socialdemòcrata a dirigir la política exterior- provoquen debat, crítiques i desacords. D’entrada, el Partit Socialista, incapaç d’assumir la seva tercera derrota seguida i –el que és encara pitjor- de trobar vies que li permetin d’obrir-se a la societat, ha fet fora Kouchner de les seves files. A més si tens curiositat, pots cercar el perfil que Le Monde fa de tots els nous ministres i a la web hi trobaràs tota mena de crítiques (que si Kouchner és un traïdor, un venut, etc.), això al costat d’altres que comprenen i accepten la seva posició. Molt ponderat és, per cert, el judici de Bernard-Henri Lévy, el qual ha dit que Kouchner “ha apostat fort i, doncs, per definició, ha arriscat molt.”

El passat 19 de maig, el mateix Kouchner s’ha defensat, tot publicant un article a Le Monde amb aquest títol: Pourquoi j’ai accepté (“Per què he acceptat”), amb el qual s’hi podrà estar o no d’acord, però que conforma un raonament de primer ordre, d’aquests que, entre nosaltres, gairebé no pots llegir mai. Entre altres coses diu:

“La política exterior del nostre país no és de dreta ni d’esquerra. Defensa els interessos de França en un món que es reinventa cada dia. Cal doncs que sigui determinada i nova. Fent-me l’honor de proposar-me la direcció de la diplomàcia a França, el president de la República no ha imaginat que jo esdevindré sarkozysta. Algunes de les meves conviccions no són pas les seves i recíprocament. Heus ací el fet que anuncia –així ho espero- un feliç canvi d’estil, d’anàlisi i d’època. I això té un nom molt bell: obertura.”

Finalment afegeix: “Sé que alguns dels meus amics em censuren aquest nou compromís. A ells jo els demano crèdit: les meves idees i la meva voluntat són les mateixes. Si un dia m’agafen en flagrant delit de renúncia, jo els demano que m’ho facin veure. Però els garanteixo que aquest moment no ha arribat.”

Després de llegir això, potser tu em diràs, amic director, que la manera d’actuar de Sarkozy, de Kouchner, de Hirch i d’altres polítics francesos del moment- no és acceptable en política. En aquest cas jo et recordaria que avui, en efecte, no podem encara prejutjar els resultats de totes aquestes actuacions. Però també que la cintura que demostren aquests personatges, la seva capacitat d’analitzar la realitat per adaptar-hi la seva manera de fer política em sembla capaç de generar més esperances de les que mai –si les coses no canvien molt- podran despertar uns partits com els nostres i uns personatges (tant me fa que et giris cap a Ángel Acebes com a Pepe Blanco) dels quals es desconeix la seva capacitat d’assumir cap mena de risc que derivi d’un exercici de la intel·ligència.

Respectar els valors culturals dels immigrants no implica abdicar dels nostres principis

24 Mai 2007

Estimat director: No et diré res de nou si un cop més en aquesta carta setmanal et parlo d’una realitat que afecta avui especialment a la Unió Europa i que entronca directament amb els drets humans. Dècades endarrera Espanya (i també Menorca) era terra d’emigrants. Avui, atès el gran progrés econòmic que ha viscut el nostre país, és terra que rep diàriament fornades de persones que arriben d’altres continents, els quals cerquen entre nosaltres treball, benestar i una vida digna.

Aquesta transferència de capital humà, aquest transvasament d’homes i de dones d’altres terres, que en molts casos pertanyen a d’altres religions i a cultures molt diverses és, sens dubte, una de les realitats que més influirà en la transformació del panorama sociològic dels pobles i dels estats europeus. I això –ho deia fa uns dies en un dels meus comentaris a internet- no es farà sense problemes, perquè segurament contribuirà a modificar signes d’identitat molt estimats que de sobte cruixiran sota la pressió social i humana d’aquests nous ciutadans. D’altra banda, la convivència no sempre serà fàcil i els governs s’hauran de plantejar molt seriosament com l’han d’afavorir. En aquest camp, però –com sabem ja per l’experiència d’altres estats que han hagut d’afrontar el problema abans que nosaltres-, no hi ha fórmules màgiques: ni la integració ni l’absorció ho són. I tanmateix és indispensable que es duguin a terme polítiques en els dos sentits, perquè només la plena assumpció dels drets humans (i també, a la llarga, dels drets polítics), així com un progrés econòmic que permeti als immigrants d’aconseguir un nivell de vida digne pot evitar l’aïllament, el ghetto i el conflicte social.

Dit això –que em sembla una qüestió de principis- el que no hauríem de perdre mai de vista és que l’acolliment, el respecte a les persones i als drets inalienables que tenen com a éssers humans, els esforços de comprensió, d’integració o bé d’absorció que fem perquè la convivència entre tots sigui, no sols pacífica, sinó també enriquidora, mai no ha d’implicar cessions de principis constitucionals en ordre a la igualtat de l’home i de la dona, de l’educació, de la sanitat i de molts altres aspectes la conquesta dels quals ha costat molts anys de reivindicació, de treball i de lluita.

Els passats 25 de gener i 1 de febrer, t’escrivia, amic director, dues cartes amb el mateix títol: “Sobre els fanatismes i la llibertat”, que van donar lloc a una sessió de debat a la biblioteca pública d’Alaior, on un grup constituït de lectura reflexiona habitualment sobre matèries d’interès per a la vida i la convivència. En el darrer d’aquests articles em referia a un interessantíssim (i també preocupant) reportatge de Le Monde on s’exposava una sèrie creixent de casos de violència contra els metges exercida pels marits de dones musulmanes que es negaven a acceptar que les tractessin metges de sexe masculí. L’augment d’aquestes mostres de violència ha assolit una magnitud tan gran a França, que el CNGOF (Collège National des Gynécologues et Obstétriciens Français), va publicar l’octubre de 2006, un comunicat alarmista, no tant per defensar els drets professionals dels seus afiliats, sinó per proclamar la necessitat de “defensar les dones contra l’integrisme musulmà”. “[Això] –deia el comunicat- és inadmisible en un país laic com el nostre, on l’hospital, si bé permet la llibertat de cultes, no ha de plegar la seva organització a pràctiques religioses de la naturalesa que siguin (…) Nosaltres afirmem que continuarem mantenint uns serveis on els metges -homes o dones- aportin les cures als pacients amb independència de sexe. Nosaltres defensarem la llibertat de les dones a decidir sobre la contracepció i l’esterilització sense l’opinió del seu marit (…) Fa trenta anys, les dones musulmanes venien als nostres hospital sense cap aprehensió respecte de si serien ateses per metges homes, i no hi havia violències. Per què aquesta regressió?”

La matèria no és insignificant i, el que és encara més greu, no és una cosa d’aquelles sobre les quals discutim pel gust de discutir, sabent que no ens poden afectar. Ben al contrari, el problema el tenim ja a la vora i penso que la societat en general, així com també les autoritats polítiques i administratives hauran d’actuar ràpidament i decididament si no volem confondre el que és el respecte inalienable dels drets a les persones amb la cessió davant unes pràctiques que, no només són inconstitucionals, sinó que afecten o poden afectar als drets humans dels qui en reclamen l’exercici.

Dic tot això, estimat director, perquè, segons explicava el nostre diari en un reportatge de L.M.F., el passat dia 14 de maig, en el nou Hospital Mateu Orfila, es van trobar gairebé 250 persones que representaven set comunitats religioses en presència a Menorca, les quals van pregar conjuntament i tractaren –cito textualment- “la dimensión espiritual de la enfermedad, su incidencia en el crecimiento personal, el reconocimiento a quienes tratan y acompañan a los enfermos y, sobre todo, la importancia de la fe, la esperanza, la compasión y el amor a la hora de vivir la experiencia del dolor y el sufrimiento originados por la falta de salud.”

Tot i l’aconfessionalitat de l’Estat, el respecte que mostra la Constitució a la llibertat de cultes i a totes les creences fa que un acte d’aquesta naturalesa sigui possible i digne de respecte, encara que mai no hem d’oblidar que un centre mèdic incardinat en la sanitat pública no pot plegar la seva organització a cap pràctica religiosa concreta. Doncs bé, sis dels set caps visibles de les confessions allí presents això ho tenien clar. No ho entenia, en canvi, l’imam de la comunitat musulmana, que –com explica el diari i m’han assegurat alguns assistents-, més enllà de la pregària, va reivindicar públicament que fossin doctores (mai doctors) els qui atenguessin els parts de les dones musulmanes i que en cap circumstància es practiquessin autòpsies als musulmans.

Res no diu la crònica apareguda en el nostre diari del que pensen les autoritats sanitàries en referència a això. Però la proposta de l’imam no és innocent, ans ens porta a casa un problema molt greu davant el qual entenc que l’Estat no pot cedir ni nosaltres podem callar.
És clar que no es tracta de ferir ningú en nom d’un uniformisme laic. Ben al contrari, nosaltres hem d’instar a les autoritats competents que, en els nostres hospitals, tot estigui preparat per evitar el més petit conflicte lligat al particularisme religiós. Cal, doncs, tenir cura del pudor, de l’alimentació (casher, halal, observança del shabbat i del ramadan… etc.), però sempre en els límits del bon funcionament del servei.

Evidentment que hem de ser respectuosos amb tothom, i que les cultures i les tradicions han de poder cohabitar i, fins i tot, enriquir-se mútuament, però mai no podrem renunciar a la igualtat i a la dignitat de les persones, tal com nosaltres l’entenem després de cents anys d’haver-les també trepitjat. Per tant, no podem acceptar que, en els nostres hospitals, en nom d’una “cultura” o d’una “religió”:

1. Es contravinguin drets constitucionals.

2. Es constrenyin les llibertats de la dona.

3. Es contravinguin normes de medicina legal, com la pràctica de l’autòpsia en els casos establerts per la normativa vigent.

4. Que les dones hagin de parir amb el burka posat.

5. Que s’hagin de fer torns de metges masculins i femenins perquè així ho exigeixen costums ancestrals que contarien els principis d’igualtat.

6. Que s’admetin (o es deixin de perseguir) pràctiques tan vils i degradatòries per a la dona com l’ablació del clítoris.

I tantes altres que no cal mencionar aquí però que tots tenim en la memòria.

Perquè, com et deia ja el passat 1.02.07 –i ho reitero aquí-, aquests no són problemes banals, ans “ens enfrontem a principis que no admeten el silenci o la passivitat en nom d’una falsa tolerància. I això perquè cap cultura, cap tradició, ni menys encara cap religió pot violar la llibertat de les persones ni atemptar contra la seva dignitat. Aquests són drets inalienables de l’home i conquestes amb valor d’universalitat.”

Vers una democràcia participativa i no només representativa

17 Mai 2007

Estimat director: Tot i que els recents resultats de les eleccions franceses, amb una participació electoral superior al 85 per cent, semblen desmentir la crisi del sistema representatiu, no hi ha dubte que aquest presenta molts problemes a gairebé tot l’occident, doncs cada dia són menys les persones que hi participen i que s’hi senten a gust. De fet, els electors s’allunyen de les urnes i dels partits, i això succeeix no només a Espanya, amb unes votacions amb molta abstenció, ans també a d’altres estats tan inequívocament democràtics com al Regne Unit on, a les eleccions generals de 2001, votà només un 59,4 per cent, la xifra més baixa des de 1918.

Pasqual Maragall, apuntava fa poc la necessitat de modificar el sistema de partits. “¿En EE. UU. quién elige a los candidatos? La gente. ¿Se hacen listas cerradas? No. En cambio, aquí el aparato del partido decide que el número 1 es fulano y el número 2, mengano y si tú te portas bien, irás en el número 3, y tú, ojo con lo que dices o verás… Es un sistema cerrado y burocrático. Los demócratas norteamericanos pueden elegir entre el candidato Obama y la candidata Clinton. La relación entre representantes políticos y ciudadanos no es tan indirecta, hay más libertad.”

En relació al problema del deseiximent dels ciutadans en la democràcia participativa, el març de 2006 es van fer públics els resultats d’un estudi que sota el nom de Power inquiry, va elaborar la fundació britànica Joseph Rowntree, amb la voluntat de fer “acréixer i aprofundir la participació i el compromís polític”. Composta de vuit personalitats representatives del món polític i de la societat civil, la comissió encarregada de dur a terme l’estudi, acaba fent trenta proposicions entre les quals cal destacar la necessitat de reequilibrar el poder entre el govern i el parlament, així com també entre l’Estat i les col·lectivitats locals. I per apropar l’Estat als ciutadans, la comissió proposa especialment un canvi en el sistema d’escrutini, el dret de vot als 16 anys, un dret d’iniciativa parlamentaria dels ciutadans, i d’altres mesures tendents a donar més representativitat a les minories.

Uns mesos més tard (desembre de 2006) Paul Skidmore, prestigiós investigador de l’Institut Woodrow Wilson d’afers polítics i internacionals de la universitat de Princeton, als Estats Units, publicava a la revista Prospect un interessant article on reflexionava sobre la mateixa qüestió i ho feia a partir del Power inquiry a que acabo de fer referència. L’anàlisi de Skidmore, Disengaged democracy, parteix, però, d’una idea oposada a la de l’estudi britànic: que si acceptem que la manca de participació ciutadana i de compromís polític és una realitat que afecta a sistemes diversos (per exemple al d’Espanya –proporcional i de grans districtes- i al del Regne Unit –majoritari i de districtes petits), això hauria d’incitar-nos a desconfiar dels remeis que siguin purament institucionals (els que proposa l’informe Power).

A criteri de Skidmore, aquest informe té dos defectes principals: el primer és que no aconsegueix d’explicar per què les reformes institucionals que proposa aconseguirien comprometre els ciutadans. El segon radica en el fet que no aborda la relació entre el sistema representatiu i les formes de democràcia més participativa. La qüestió, però, –segons opina Skidmore- no és d’escollir entre democràcia representativa i democràcia participativa, sinó de veure com les dues es poden articular, cosa que no explica l’informe Power.

Tot cercant la resposta a aquest enigma, Skidmore es trobà amb un llibre que intentava resoldre’l: The Politics of Everyday Life, un assaig on Paul Ginsborg, professor de la Universitat de Yale, també es planteja la crisi participativa dels ciutadans a les democràcies dels països rics, i en el qual estima que correspon als ciutadans de proposar alternatives.

Davant això, Skidmore ens diu que el llibre de Ginsborg cau en el defecte invers de l’informe Power, ja que compta amb les elits representatives per reformar la democràcia, però no diu com la participació ciutadana por contribuir a desplegar el procés.

Tenim, doncs, que, si bé és relativament fàcil detectar el problema –una disminució del compromís i de la participació en la vida política-, trobar-hi solucions resulta, en canvi, més costós. No seré jo, doncs, qui resoldrà l’enigma. Ara bé, això no ens ha d’impedir de veure alguns dels problemes que han conduït a la realitat actual. Un d’aquests prové sens dubte dels partits, perquè, per poc a fons que analitzem les seves estructures i la seva manera de funcionar, aviat veurem que es troben molt mal equipats per fer participar directament els ciutadans en la vida pública. Avui és pràcticament impossible que un ciutadà que no milita en cap partit, pugui ser escoltat o consultat per aquests i, en definitiva, influir en les seves decisions. Encara més, jo penso que ni els mateixos militats influeixen gaire en les decisions que prenen les cúpules de poder dels partits, més hàbils a l’hora de fer neteja (de llevar noses) que de cercar la participació de tots.

Contemplant la realitat política que ens envolta, l’observador atent s’adona que el “rol participatiu” tradicional ha desaparegut, però també el de les forces polítiques que hi eren a l’origen, d’ací que el desafiament a què ens hem d’enfrontar si no volem convertir la vida política en una tasca exclusiva de professionals que no responen dels seus actes sinó davant ells mateixos, és de cercar models de ciutadania política que s’adaptin a les necessitats de la nostra època i que creïn sistemes i institucions que ens permetin participar.

A tall d’exemple, apuntaré algunes propostes, tant de caràcter participatiu com representatiu, que, segons crec, podrien contribuir a fer que la democràcia no acabi esdevenint una caricatura;

1. S’hauria d’anar a unes eleccions més directes que indirectes (avui totes són indirectes), amb un sistema presidit per l’equilibri de poders entre el qui governa (l’alcalde, el president del Consell, de la Comunitat Autònoma o del govern de l’Estat) i els parlaments o les corporacions que el controlen.

2. S’hauria de treure força als partits i a les seves cúpules, permetent les llistes obertes i fins la possibilitat que l’elector mescli persones de diverses llistes. Això reforçaria la personalitat dels polítics davant l’aristocràcia (sovint mediocre) dels dirigents.

3. S’haurien d’afavorir els petits districtes (cas del senat a Menorca), que permeten conèixer millor i d’una manera més directa els candidats.

4. Convindria establir eleccions a doble volta. Només els candidats amb majoria absoluta sortirien elegits a la primera. Això implicaria que a la segona fossin els electors els qui escollissin la resta, amb la qual cosa s’evitarien els pactes postelectorals, fets sovint per satisfer interessos personals dels candidats (o dels partits).

5. S’haurien de possibilitar mecanismes d’intervenció de la ciutadania en el camp municipal i autonòmic a través del dret de presentar mocions que (sempre que compleixin els mínims que fixés la llei –actualment això la llei no ho contempla-) forçosament haurien de ser preses en consideració. I fins s’haurien de poder forçar consultes populars (sempre que ho sol·liciti un mínim de persones que ha de fixar la llei –per exemple un 10 per cent dels electors censats-, el resultat de les quals hauria de ser vinculant per a la corporació sempre que acudís a votar un mínim d’electors, que també hauria de fixar la llei –per exemple un 50 per cent dels censats en el municipi, l’illa, o bé la comunitat).

Potser així, combinant reformes en el camp de la representació i de la participació la democràcia milloraria.

Després de la victòria de Sarkozy

10 Mai 2007

Estimat director: Desconec si, a més de llegir aquesta carta setmanal, segueixes els comentaris que cada dia publico en el meu bloc d’Internet. Si ho fas, no t’estranyarà si et dic que la victòria de Sarkozy em semblava inevitable, per molt que jo hauria preferit que el vencedor hagués estat François Bayrou, l’únic candidat que, en un segon torn, el podia batre i iniciar alhora el canvi que la política francesa reclama. Però és evident que aquest canvi no podia capitalitzar-lo Ségolène Royal, perquè la candidata socialista era part del sistema bipartidista que presideix la política francesa des de fa molts anys, i en cap moment va demostrar que podria fer sortir el socialisme francès de l’impasse ideològic en què es troba.

Recordo molt bé com, després de dècades de monopoli gaullista, François Mitterrand va trencar un esquema polític que semblava inalterable. De Gaulle s’havia fet un vestit a mida amb la constitució francesa de 1958 que va fer néixer la V República, una república que no semblava que mai pogués donar pas a un govern d’esquerres. De Gaulle primer, Pompidou i Giscard després, havien monopolitzat el poder fins que un combatiu François Mitterrand (un polític resistent i, això no obstant, condecorat per Pétain, molts cops ministre de la IV República, amic de Mendès-France, d’Edgar Faure i de l’excol·laboracionaista Bousquet), finalment va aconseguir de vèncer Giscard la nit del 10 de maig de 1981, amb uns aires de canvi radical, gairebé revolucionari.

Aquella mateixa tarda (avui fa 26 anys), cap a les vuit, l’enyorat Avenir Mercadal em telefonava per dir-me amb llàgrimes als ulls que Mitterrand havia guanyat, i no hi havia dubte que la seva victòria, obtinguda amb un 51,7% sobre Giscard, implicava el que els francesos en diuen un bouleversement (commoció, canvi, alteració) de la República. I de fet, el canvi es va produir, encara que una reflexió profunda sobre el llarg mandat de Mitterrand (catorze anys) probablement ens conduiria a una conclusió plena d’ombres, encara que també de llums, això sense negar que ens trobàvem davant un home d’un saber enciclopèdic, d’un escriptor de geni, i d’un polític amb una fortalesa vital, maquiavèlica i contradictòria, que no era aliena a l’espiritualitat i que –com ha dit Jaime Arias- en molts casos es mostrava envoltada de misteri.

Ségolène Royal, en canvi –i per grans que siguin les seves virtuts (que la gran majoria desconeix, per molt que vagi ser ministra de Jospin i que governi avui la regió de Poitou-Charentes)- no encarnava un canvi com el de Mitterrand, ans, de guanyar, només hauria aconseguit un canvi de govern en un mateix sistema, quan és avui aquest sistema el que reclama imperiosament de ser modificat.

I això no deixa de ser curiós perquè era Royal la qui anunciava la necessitat de superar els esquemes de la V República, mentre que Sarkozy defensava la plena efectivitat d’aquesta. Només aquest fet, doncs, sembla que hauria d’haver donat ales a Royal sobre Sarkozy, però la realitat és força més complexa. Jean-Marie Colombani, director de Le Monde, un diari sempre inclinat al pensament d’esquerra, l’endemà del debat que els dos candidats van sostenir davant la televisió (un cara a cara intens i vivíssim, de dues hores i trenta-vuit minuts), observava ja que Sarkozy sortiria vencedor per diverses raons que apuntava: en primer lloc, perquè havia aconseguit el suport dels votants de Le Pen (tot i la consigna d’abstenció promoguda per aquest); en segon terme perquè havia sabut mobilitzar la gent entorn d’un programa degut a la seva capacitat de proposar i de comprometre’s a fer vastes reformes; i en tercer lloc perquè havia aconseguit d’alguna manera refundar la dreta des que havia assumit el lideratge de l’UMP. “El seu projecte podia ser discutible –apuntava Colombani-, però era coherent i hàbil. Aquesta era la seva força i el seu poder de convicció.”

Inversament, a la casa socialista no s’havia pogut aconseguit cap mena de refundació comparable a la protagonitzada per Sarkozy –definitiu enterramorts del gaullisme i únic patró de la dreta-. En canvi, els debats interns –que tant de protagonisme donaren a la senyora Royal- no la van, però, convertir en una líder indiscutible del partit, i –encara menys- van possibilitar una reforma en profunditat dels esquemes en què es mou el socialisme francès. Ella va tenir la intuïció de canviar l’ordre socialista, però no ho va poder fer sinó d’una manera parcial, experimental i força improvisada. Va vèncer els elefants del partit (que la menyspreaven), però no va poder vèncer la inèrcia d’un esquema polític que es resisteix a canviar, com ho demostra el fet que Strauss-Kahn, a les deu de la dit del 6 de maig, ja qüestionés la política de la candidata que acabava de perdre.

No basta, en efecte, dir que es vol canviar el sistema de la V República per transformar la mentalitat d’un partit que, posem per cas –i aquest és només un exemple- continua encara veient la globalització com una amenaça, i que la diabolitza com si fos necessàriament un mal i la causa de gairebé tots els desastres, negant-se a veure-hi l’aspecte positiu –positiu i d’altra banda inevitable-, que per això mateix s’ha d’encarar. Com no basta tampoc declarar-se europeista i reclamar un nou referèndum –aquesta era la posició de Royal- per fer oblidar als europeistes de veritat que foren els socialistes francesos (Laurent Fabius al seu davant) els qui provocaren amb la seva política el “no” en el passat referèndum i l’enterrament definitiu del projecte de constitució europea preparada per Giscard.

Dies anteriors a l’elecció presidencial, la revista Newsweek (Nova York) editorialitzava en aquests termes: “L’hiperactiu Nicolas Sarkozy és l’únic candidat dotat d’un programa comprensible per fer sortir França de l’ensopiment”. Al Financial Times (Londres) podíem també llegir el següent: “Nicolas Sarkozy ha de fer encara molts esforços per guanyar la presidencial, però ja ha obtingut el suport tàctic de Berlín, de Brussel·les i de Londres. I si bé és cert que els principals centres de poder europeus contemplen Sarkozy com un gaullista rigorós, també ho és que el veuen com l’home millor col·locat per fer retornar una França reformada a l’escena política”. A The Observer (Londres), el laborista Denis McShane, exministre d’Afers europeus de Tony Blair, escrivia que només l’elecció de Nicolas Sarkozy té avantatges. “És probable que el temps ens dugui a veure el naixement d’una nova parella –assegurava-: la que unirà un primer ministre de centre-esquerra, Gordon Brown, i el líder emergent de la dreta europea, Nicolas Sarkozy”. Això mentre a Le Temps (Ginebra), l’especialista en relacions franco-alemanyes, Martin Koopmann, declarava: “És evident que a l’SPD (Partit Socialdemòcrata Alemay) el satisfaria l’elecció d’una socialista, però les preferències del costat alemany són per Nicolas Sarkozy.”

Ha succeït, doncs, el que era previsible, el que havíem predit la majoria d’analistes de política internacional, i el que d’alguna manera sabien també els observadors francesos. “Ségolène Royal –deia Colombani- havia dibuixat un désir de changement, havia traçat una perspectiva”, però el projecte capaç d’aglutinar els francesos (un cop Bayrou fou vençut a la primera volta) era indiscutiblement el de Sarkozy.

I no seria estrany, amic director, que el Partit Socialista intentés ara un suïcida arranjament de comptes que, si és que es dóna, comportarà un retorn als arcaismes i a totes les utopies negatives tan inherents en aquest partit. Aleshores, la modernització del PS només podrà venir del centre. Perquè –com em deia el meu fill, en Pere, des de Toulouse, “una cosa és segura: la tercera via acabarà arribant un dia a França. I si el Partit Demòcrata que crearà Bayrou funciona, la divisió del PS serà inevitable. Els dogmàtics aniran al cementiri amb el PS i els més raonables s’uniran a Bayrou”.

La música i el III Reich

3 Mai 2007

Estimat director: És evident que la Gran Guerra (1914-1918) es va tancar en fals. En la divisió del món que aleshores es va fer, França havia de dominar el continent europeu, mentre que l’Imperi britànic assumia el paper de guardià marítim intercontinental (secundat per la potència colonial francesa), alhora que un dels estats clau dins d’Europa, Alemanya, en quedava al marge. La “seguretat col·lectiva” imaginada pels francesos partia del somni d’una Alemanya que romandria políticament dèbil i dividida, sota l’hegemonia francesa, mentre que la seva indústria finançaria el desenvolupament econòmic europeu, que havia de ser igualment liderat per França.

Però la debilitat institucional, les pèrdues territorials, la revolució social i el cost de les reparacions que resultava de la pressió francesa sobre Alemanya acabaren per estimular l’ultranacionalisme germànic, amb conseqüències destructives a la llarga per a tota Europa.

La victòria de Hitler el 1933 al sí d’una república –la de Weimar- on la debilitat del govern, la devaluació de la moneda, el desordre obrer i les ganes de treure’s l’espina de l’anterior derrota eren moneda corrent de canvi, van provocar un dalt a baix en les estructures polítiques de l’estat i, juntament amb l’abolició del sistema democràtic, va néixer un imperi que, destinat a viure mil anys, havia de conquerir el món. (more…)

Cal fugir de l'Iraq, però cap a on?

26 Abril 2007

Estimat director: Des de la invasió anglonord-americana a l’Iraq, l’any 2003, l’infern s’ha establert a Bagdad. Aquelles terres banyades per l’Eufrates i el Tigris, bíblics paratges del paradís perdut, s’han transformat en terres de dolor, de guerra, de morts i de persones que volen fugir per viure una vida amb un mínim de dignitat. Fugir és, en efecte, una solució, però cap a on? On poden avui els iraquians trobar una terra d’exili?
(more…)


%d bloggers like this: