Josep Maria Quintana

Vivim temps de soroll. Potser totes les èpoques han tingut la temptació de pensar-se excepcionals, però hi ha alguna cosa especialment fatigant en la política contemporània: la incapacitat de mantenir la mesura. Cada escàndol és anunciat com la fi definitiva de l’adversari. Cada investigació judicial és presentada com una sentència irrevocable. Cada resposta és una esmena a la totalitat moral de l’altre. I així, dia rere dia, el ciutadà que intenta comprendre els fets amb serenitat acaba exhaust.

La política democràtica necessita conflicte; seria ingenu esperar unanimitats permanents. Però el conflicte només és fecund quan existeixen regles compartides, quan el desacord no implica la deshumanització de qui pensa diferent. El problema del nostre temps no és la discrepància, sinó la desaparició de qualsevol espai interior des d’on pensar-la amb prudència.

Els casos judicials que ocupen els titulars —les investigacions entorn de figures polítiques, les filtracions interessades, els escàndols de corrupció del passat i del present— haurien de ser motiu de reflexió pública seriosa. Però sovint es converteixen en munició emocional. El cas Kitchen, les actuacions polèmiques d’alguns jutges mediàtics, les acusacions recents que afecten antics dirigents o persones pròximes al poder: tot això és tractat no com a matèria jurídica sotmesa a garanties, sinó com a espectacle de confirmació ideològica. Uns hi veuen proves absolutes abans de judici; els altres, conspiracions absolutes abans d’examinar els fets. I així desapareix la possibilitat de discernir.

El dret, precisament, va néixer per protegir-nos d’aquesta pulsió tribal. L’Estat de dret no és només un conjunt de normes; és una pedagogia de la moderació. La presumpció d’innocència no existeix perquè els culpables ho mereixin, sinó perquè la societat necessita limitar la passió del càstig. Els procediments judicials són lents perquè la veritat humana és complexa. Les proves importen perquè les sospites, per si soles, poden destruir vides. Quan una societat oblida això, el tribunal mediàtic suplanta el tribunal legítim.

Però també seria irresponsable convertir la prudència en indiferència. La serenitat no consisteix a tancar els ulls davant la corrupció o davant els abusos de poder. Consisteix a resistir la temptació de jutjar abans d’entendre. El filòsof grec Aristòtil afirmava que la virtut es troba en el terme mig, però aquest “mig” no era tebiesa ni equidistància moral; era la recerca d’una resposta proporcionada a la realitat. Avui, la desproporció és constant. Tot és “històric”, “escandalós”, “definitiu”, “intolerable”. La hipèrbole ha devorat el llenguatge polític i, quan el llenguatge es trenca, també es trenca la nostra capacitat de pensar.

Les xarxes socials han accentuat aquest fenomen. L’algoritme recompensa la indignació instantània, no la reflexió lenta. El matís sembla sospitós. Qui dubta és acusat de connivència; qui demana prudència és titllat de covard. Però una democràcia madura necessita ciutadans capaços de suportar la incomoditat de no saber-ho tot immediatament. Necessita persones disposades a esperar les proves, a escoltar arguments oposats i a acceptar que els seus preferits també poden equivocar-se.

Hi ha, en aquest context, una forma de resistència cívica que sovint passa desapercebuda: mantenir el seny. No és una actitud passiva. Requereix disciplina interior. Exigeix desconfiar tant dels relats absoluts del propi bàndol com dels de l’adversari. Exigeix recordar que la realitat política és gairebé sempre més ambigua del que els eslògans permeten admetre.

Potser hauríem de recuperar una vella idea estoica: no tot depèn de nosaltres, però sí la manera com reaccionam davant els esdeveniments. No podem impedir que els partits exagerin, que els tertulians simplifiquin o que les xarxes amplifiquin la ira. Però sí podem decidir no contribuir-hi acríticament. Podem llegir amb més calma. Podem suspendre el judici fins tenir més informació. Podem evitar compartir una acusació només perquè confirma els nostres prejudicis.

També convindria recordar que les institucions democràtiques són imperfectes perquè els humans ho som. Hi haurà jutges amb protagonisme excessiu, polítics irresponsables, policies corruptes i periodistes sectaris. La qüestió no és imaginar una societat sense errors, sinó construir mecanismes que impedeixin que els errors es converteixin en arbitrarietat. El problema comença quan deixam de confiar en qualsevol procediment i només confiam en la tribu pròpia.

La serenitat, en definitiva, no és ingenuïtat ni desconnexió. És una forma de lucidesa moral. És entendre que una societat crispada permanentment acaba erosionant la seva convivència fins al punt que ja no sap distingir entre adversari i enemic. I quan això succeeix, la democràcia es debilita, perquè deixa de ser un espai compartit i es transforma en una guerra emocional interminable.

Potser no podem aturar les turbulències del nostre temps. Però encara podem decidir com habitar-les. I en una època dominada per l’excés, mantenir la calma, el respecte pels fets i el sentit de la proporció és ja, en si mateix, un acte de responsabilitat cívica.

Parafrasejant Shakespeare, Màrius Carol ens deia en un dels seus darrers articles publicats, que no s’ha de tenir pressa amb les males notícies perquè és millor esperar que aquestes es revelin soles.

En el cas de l’escàndol que ha implicat la imputació de Zapatero per un jutge que no es diu García Castellón, Peinado o, fins i tot, Marchena, sinó José Luis Calama, titular d’un dels jutjats de l’Audiència Nacional que no té cap historial de jutge estrella sinó el d’un professional seriós, cal dir que em sembla molt bé esperar al proper dia 2 de juny per emetre una opinió més fonamentada. Aleshores, després que l’expresident s’hagi pogut explicar en seu judicial, responent les preguntes de l’instructor i dels seus advocats, podrem parlar amb més fonament. Tot i així, és impossible no avançar una mínima opinió sobre aquest cas que afecta un home que, més enllà que combreguem o no amb les seves idees, va ser un president al qual, durant els seus vuit anys de mandat, no li va esclatar cap cas de corrupció i que va prendre decisions tan importants com la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq, l’aprovació del matrimoni homosexual, la Llei de dependència, l’Estatut de Catalunya de 2006 o les negociacions amb ETA que van precedir la seva dissolució.

També és cert que no va saber veure la gran crisi econòmica que va col·lapsar l’economia mundial l’any 2008, encara que és evident que ell no en va ser ni l’únic ni el principal responsable.

Dit això, i respectant la presumpció d’innocència que el nostre sistema constitucional atorga a tots els imputats d’un delicte, cal dir que la lectura de les vuitanta-cinc pàgines de la interlocutòria dictada pel jutge, inculpant-lo de delictes especialment greus, fa pensar que alguna cosa seriosa està afectant el nostre país i que, vist si més no des d’aquesta perspectiva encara primerenca, no pinta gens bé per a l’expresident i, de rebot, per al president del Govern, Pedro Sánchez, un home per al qual Zapatero no sols representava un suport indiscutible, sinó també un referent moral que, si les acusacions que acaba d’imputar-li el jutge Calama es consoliden, s’esfumarà absolutament.

He de dir, tanmateix, que més enllà de la joia que aquesta imputació ha provocat al si de la dreta espanyola, la interlocutòria, tot i que —ho repeteixo— és contundent, potser promet més del que dona, ja que, si la llegim amb cura —i no com ho fan alguns sectors que ja l’interpreten com una sentència condemnatòria—, haurem de concloure que el que exposa són tan sols sospites i conjectures, sens dubte amb un cert fonament, però encara no proves contundents i, per tant, inatacables.

A més, tot i respectar la feina de l’instructor, a qui difícilment se li pot atribuir una actitud pròpia dels jutges associats al lawfare, em sembla que, a la interlocutòria, aquest formula una sèrie de consideracions que, en la fase inicial en què es troba la instrucció, són com a mínim discutibles, ja que, en aquest moment encara embrionari, presenta Zapatero com el líder d’una trama de tràfic d’influències, i a més ho afirma de manera innecessàriament reiterada.

La meva formació jurídica no m’acredita com un expert en dret processal, però, pel que sé —i crec que no m’equivoco—, en el moment de la imputació, cal que el jutge instructor exposi tan sols els indicis racionals de criminalitat, que per a qualsevol familiaritzat amb l’antic dret romà canònic —del qual prové en gran mesura el nostre dret actual— signifiquen simplement dades que relacionen, d’alguna manera, una persona amb una sèrie de fets amb aparença delictiva. Per tant, no és el moment, ni molt menys, d’expressar-se com ho faria un tribunal que està dictant una sentència condemnatòria. I això darrer és el que sembla deduir-se de molts passatges de la interlocutòria.

En un article molt raonable, si més no des del meu punt de vista, publicat pel catedràtic de Dret Processal Jordi Nieva-Fenoll al diari El País, s’assenyala que, digui el que digui la interlocutòria del jutge Calama, l’imputat podrà defensar-se i explicar —el proper dia 2— si les operacions descrites en la resolució són, efectivament, pròpies d’un delicte de tràfic d’influències i obtenció il·legítima de fons que després intentarien desviar a paradisos fiscals, o bé es tracta d’operacions que tenen una explicació raonable dins les tasques d’assessorament pròpies de persones que gaudeixen d’una gran experiència institucional, com succeeix sovint en el cas dels expresidents de govern.

En aquest sentit, Nieva-Fenoll creu que la interlocutòria opta innecessàriament per la tesi incriminatòria en indicar que Zapatero participava en aquesta successió de fets delictius perquè tenia contactes d’alt nivell, cosa que, per consolidar-se, s’haurà de provar i distingir dels assessoraments que, de manera clara i notòria, duen a terme també al nostre país altres expresidents que, sense cap rubor, han passat a assessorar empreses que ells mateixos van privatitzar quan presidien el Consell de Ministres.

Tot i això, no hi ha dubte que, com ja he dit, la cosa no pinta bé per a Zapatero ni tampoc per al govern de Pedro Sánchez, que, de moment, s’ha limitat a no donar credibilitat a les imputacions que hem pogut llegir a la interlocutòria i ha aixecat la bandera de la presumpció d’innocència.

Sigui com vulgui, i seguint la tesi de Màrius Carol exposada al començament d’aquest article, més enllà de saber si Zapatero és o no culpable dels delictes que se li imputen, el que aquest cas —i d’altres que coneixem molt bé— demostra és la necessitat que té el nostre país de regular les activitats dels expresidents i dels alts càrrecs per protegir la qualitat democràtica i evitar els efectes negatius de les portes giratòries. Quan antics responsables polítics passen immediatament a ocupar càrrecs en grans empreses privades, especialment en sectors que abans regulaven o supervisaven, es genera una sospita legítima de conflicte d’interessos i d’aprofitament de contactes institucionals. Aquesta situació pot afavorir tractes de favor, deteriorar la confiança ciutadana en les institucions i transmetre la idea que l’exercici del poder públic es converteix en una plataforma d’enriquiment privat. Per això, cal establir períodes d’incompatibilitat més estrictes, mecanismes de transparència i controls independents que garanteixin la imparcialitat i la integritat de la funció pública.

La crisi del creuer MV Hondius ha acabat convertint-se en molt més que una operació sanitària delicada davant d’un brot d’hantavirus. Ha estat, sobretot, un retrat polític. Un mirall que ha deixat veure fins a quin punt una part de la dreta espanyola està disposada a sacrificar el rigor, la responsabilitat institucional i fins i tot la salut pública per obtenir rèdit partidista immediat. I el més greu és que ho ha fet assumint, cada vegada de manera menys dissimulada, els marcs mentals i discursius de Vox: por, confrontació territorial, nacionalisme excloent i desconfiança envers qualsevol organisme internacional. 

Fernando Clavijo ha estat el principal protagonista d’aquest despropòsit. Però no ha actuat sol. Al seu darrere hi havia Coalición Canaria, bona part del Partit Popular i tota una maquinària mediàtica i política disposada a transformar una emergència epidemiològica en un espectacle d’agitació emocional. Exactament allò que la dreta espanyola havia criticat durant anys quan acusava l’esquerra de “polititzar” qualsevol crisi.

Durant la pandèmia de la Covid-19, la dreta espanyola —especialment Ayuso i l’entorn madrileny del PP— va ridiculitzar moltes mesures preventives. Quan Barcelona va suspendre el Mobile World Congress el febrer del 2019, diversos dirigents conservadors van considerar aquella decisió exagerada i alarmista. Isabel Díaz Ayuso va arribar a dir que Madrid estaria encantada d’acollir el congrés perquè semblava absurd cancel·lar-lo per un virus que, aparentment, era “lluny”, a la Xina. La història posterior va demostrar fins a quin punt aquelles paraules eren imprudents.

Ara, en canvi, davant un brot d’hantavirus perfectament controlat, monitoritzat per l’OMS i gestionat amb protocols estrictes, la mateixa dreta ha reaccionat fomentant el pànic i convertint una operació humanitària en una suposada amenaça per a Canàries.

La contradicció és evident. Quan convenia defensar negocis i congressos, qualsevol precaució era “histerisme”. Quan convenia desgastar Pedro Sánchez, qualsevol risc mínim es convertia en una catàstrofe imminent.

L’article “Anatomía de un despropósito”, publicat per “elDiario.es”, descriu amb detall fins a quin punt Clavijo va actuar més mogut per la necessitat de confrontació política que no per criteris sanitaris. El govern canari participava en reunions constants amb el Ministeri de Sanitat —més de tres diàries— i estava perfectament informat del dispositiu. Però, malgrat això, va optar per construir un relat de “deslleialtat” i “ocultació” que ni tan sols podia recolzar en informes científics propis. El mateix portaveu del govern canari va admetre públicament que no existia cap informe mèdic o epidemiològic que justifiqués moltes de les afirmacions alarmistes difoses durant aquells dies. 

I aquí és on el cas entra en una dimensió especialment preocupant: la normalització del populisme desinformat. Quan un president autonòmic arriba a utilitzar textos generats per intel·ligència artificial sobre la capacitat natatòria de les rates per intentar justificar decisions polítiques en plena crisi sanitària, el problema ja no és només la demagògia. És la degradació mateixa de la cultura institucional. 

La dreta espanyola, especialment des de l’ascens de Vox, ha anat assumint progressivament una lògica política basada en l’emoció primària i la creació d’enemics interns i externs. Immigrants, organismes internacionals, governs europeus o l’OMS són presentats sovint com amenaces a la “sobirania” o a la “seguretat nacional”. El cas del Hondius encaixa perfectament dins d’aquest esquema.

Perquè què hi havia realment darrere l’oposició de Clavijo i del PP? No era només una discussió tècnica sobre protocols. Era la construcció deliberada d’un relat segons el qual “Madrid” imposava un risc sanitari a les Canàries sense importar-li la població local. Exactament la mateixa retòrica victimista que la dreta critica quan la utilitzen altres territoris.

Això explica també la rapidesa amb què el PP va convertir el cas en un espectacle parlamentari al Senat. No es tractava d’aclarir protocols ni de millorar la coordinació institucional. Es tractava de generar soroll, sembrar sospites i alimentar la idea que el govern espanyol amagava informació. Sense proves. Sense informes. Sense responsabilitat.

I és aquí on la dreta espanyola mostra fins a quin punt ha interioritzat les tesis de Vox sobre la “Prioridad Nacional”. Perquè el missatge de fons és inequívoc: primer els nostres, encara que això impliqui desentendre’s de responsabilitats internacionals o ignorar peticions de l’OMS.

La paradoxa és enorme. Espanya, gràcies a la seva capacitat sanitària i logística, va poder gestionar una operació complexa que Cabo Verde no podia assumir plenament. Això no debilitava Espanya: la reforçava internacionalment. Precisament allò que qualsevol país seriós hauria de voler projectar després del trauma de la Covid.

Però sectors de la dreta prefereixen explotar electoralment la por abans que assumir aquesta responsabilitat internacional. Pedro Sánchez va aprofitar la crisi per reivindicar el multilateralisme i la cooperació internacional davant els discursos trumpistes i ultranacionalistes. I, agradi o no Sánchez, tenia raó en una idea essencial: les pandèmies i les crisis sanitàries no entenen de fronteres.

El més trist és que aquesta deriva deteriora greument la qualitat democràtica. Quan dirigents públics escampen sospites sense proves, alimenten alarmes infundades o erosionen la confiança en institucions científiques, no només desgasten el govern de torn: desgasten la capacitat mateixa de la societat per reaccionar racionalment davant futures emergències.El cas Hondius no passarà a la història per l’hantavirus. Passarà com un exemple de com una part de la dreta espanyola ha decidit competir amb Vox en el terreny del populisme emocional i la política de la por.

Hi ha moments en què la realitat sembla voler competir amb la metàfora, i la supera. La imatge descrita per la periodista Almudena Ariza, la corresponsal de TVE —un pastís d’aniversari decorat amb una forca, regalat al ministre ultraconservador de Defensa,  Itamar Ben-Gvir, per la seva esposa— no és només una anècdota grotesca. És un símbol. Un resum inquietant d’un clima polític i moral que s’ha anat consolidant en determinats sectors del poder israelià.

El missatge escrit al pastís —“De vegades els somnis es fan realitat”— adquireix un significat que va molt més enllà de la provocació privada. Connecta amb una llei recent que introdueix la pena de mort per penjar el condemnat en determinats casos de terrorisme, una norma que, segons nombrosos observadors, s’aplicarà sobretot a palestins jutjats en tribunals militars. Però reduir la qüestió a una sola llei seria simplificar massa. El problema és més profund: és una manera d’entendre el conflicte, el poder i la vida humana.

Des de fa mesos, les operacions militars a Gaza han assolit una intensitat i una extensió difícils d’assumir fins i tot per analistes acostumats a la duresa del conflicte. Fonts israelianes mateixes han deixat entreveure el canvi de paradigma. Segons comentaris recollits en mitjans com Haaretz, comandaments militars han admès que mai abans s’havia arribat a aquest nivell de destrucció. No es tracta només de combats; es tracta de la dimensió d’aquests, de la sistemàtica amb què es duen a terme, de la voluntat d’alterar de manera irreversible la realitat sobre el terreny.

A Gaza, les imatges mostren barris sencers esborrats, infraestructures civils devastades i una població atrapada en una situació humanitària extrema. A Cisjordània, la pressió sobre les comunitats palestines continua a través d’operacions militars, detencions i expansió d’assentaments. I, més recentment, el patró sembla estendre’s cap al Líban, on diverses fonts descriuen pràctiques que van més enllà del bombardeig convencional: demolicions planificades d’edificis sencers, pobles reduïts a runa amb una metodologia que recorda més una operació d’enginyeria que una acció militar puntual.

Aquestes accions no es produeixen en un buit polític. Compten amb un context internacional que, com a mínim, les tolera. El suport explícit de figures com Donald Trump —que ha defensat polítiques molt alineades amb les posicions més dures del govern israelià— han contribuït a legitimar una línia d’acció basada en la força i en la transformació territorial. Paral·lelament, la Unió Europea ha mostrat una dificultat persistent per passar de les declaracions a les mesures concretes.

En aquest context, la proposta recent de Pedro Sánchez —orientada a impulsar accions més fermes dins de l’àmbit europeu— ha quedat sense el suport necessari. La manca de consens dins de la UE no és nova, però en moments com aquest adquireix un pes polític i moral considerable. El resultat és una sensació d’inacció que contrasta amb la rapidesa i la contundència dels esdeveniments sobre el terreny.

Cal evitar, tanmateix, caure en simplificacions o en llenguatges que deshumanitzin. El conflicte israelià-palestí és complex, amb arrels històriques profundes i amb responsabilitats compartides en diferents moments. Però reconèixer aquesta complexitat no pot servir d’excusa per relativitzar el patiment massiu ni per ignorar desequilibris evidents de poder.

Quan determinats discursos mediàtics parlen obertament de “canvi de població” o suggereixen aprofitar finestres d’oportunitat política per alterar la composició demogràfica de territoris sencers, el debat deixa de ser només militar o estratègic. Entra en el terreny dels principis fonamentals del dret internacional i dels drets humans. I és aquí on la crítica esdevé no només legítima, sinó necessària.

L’ús de la força per part d’un estat pot estar justificat en determinades circumstàncies, especialment en contextos d’autodefensa. Però aquesta força té límits. Límits jurídics, ètics i polítics. Quan aquests límits es difuminen, quan la destrucció esdevé sistèmica i quan el discurs públic comença a normalitzar-la, el risc és que el conflicte entri en una espiral encara més difícil de revertir.

El pastís amb la forca dibuixada damunt seu no és, en aquest sentit, una anècdota menor. És una imatge que condensa una manera de veure el món: la celebració d’una política que aposta per la màxima duresa, que redueix l’altre a enemic absolut i que troba en la humiliació simbòlica una forma d’afirmació. Davant d’això, la resposta internacional no pot limitar-se a la incomoditat o al silenci.

El futur de la regió —i, en bona mesura, la credibilitat de l’ordre internacional basat en normes— depèn de la capacitat de posar límits clars, d’exigir responsabilitats i de defensar, amb coherència, els principis que es proclamen. No es tracta de prendre partit de manera acrítica, sinó d’evitar que la força substitueixi completament el dret, i que la destrucció acabi sent acceptada com a llenguatge polític legítim.

Perquè quan això passa, no només es perd una guerra o una pau. Es perd alguna cosa més difícil de recuperar: la idea mateixa que hi ha línies que no s’haurien de creuar mai.

En els darrers mesos, la denominada doctrina de la “prioritat nacional”, defensada per Vox i assumida en part pel Partit Popular en diversos acords autonòmics, ha irromput amb força en el debat polític espanyol. El principi és aparentment simple: en l’accés a recursos públics —habitatge, ajudes socials, serveis— els ciutadans espanyols han de tenir preferència sobre els estrangers. Tanmateix, rere aquesta formulació de “sentit comú” (Abascal) s’amaga una tensió profunda amb els fonaments jurídics de l’Estat i, no menys important, amb una tradició moral que ha configurat durant segles la cultura europea.

Des del punt de vista constitucional, la “prioritat nacional” no és només discutible: és problemàtica. L’article 1.1 de la Constitució defineix Espanya com un “Estat social i democràtic de dret” que propugna la justícia i la igualtat. Aquest qualificatiu —“social”— no és ornamental. Implica que els poders públics tenen l’obligació de protegir els més vulnerables en funció de la seva necessitat, no de la seva procedència. Convertir la nacionalitat en criteri determinant per accedir a drets bàsics altera aquest principi i introdueix una jerarquia incompatible amb la idea mateixa de justícia social.

El conflicte es fa encara més evident quan es considera l’article 14, que estableix la igualtat davant la llei i prohibeix la discriminació per qualsevol “condició o circumstància personal o social”. Tot i que el text es refereix literalment als “espanyols”, la jurisprudència constitucional ha estès la protecció als estrangers en tot allò que afecta la dignitat i els drets fonamentals (STC 107/1984, de 23 de novembre). Negar o dificultar l’accés a ajudes essencials en funció de la nacionalitat pot constituir, per tant, una discriminació encoberta.

A això s’hi afegeix l’article 10.1, que situa la dignitat de la persona com a fonament de l’ordre polític. Aquest és potser el punt més decisiu: la dignitat no és graduable ni depèn del passaport. Qualsevol política que deixi persones en situació de vulnerabilitat extrema per la seva condició d’estranger erosiona aquest principi bàsic. En una democràcia constitucional, la dignitat és anterior a la ciutadania.

Els defensors de la “prioritat nacional” argumenten que els recursos són limitats i que l’Estat té el deure de protegir primer els seus ciutadans. És una idea que apel·la a una intuïció legítima: la proximitat genera responsabilitat. Però el problema apareix quan aquesta intuïció es transforma en un criteri excloent i absolut. L’Estat de dret no pot convertir la necessitat en competència entre pobres, ni legitimar una jerarquia de drets basada en l’origen.

És aquí on la reflexió moral, especialment la tradició cristiana invocada sovint per sectors conservadors, ofereix un contrapunt revelador. Sant Agustí va formular el concepte d’ordo amoris, l’ordre de l’amor, segons el qual una vida justa consisteix a estimar cada realitat segons el seu valor davant de Déu. Aquesta idea ha estat interpretada al llarg dels segles de maneres diverses, però recentment ha estat objecte d’una actualització significativa per part del magisteri pontifici.

El papa Francesc, en una carta de 2025, va advertir contra una lectura reductiva de l’ordo amoris que serveixi per justificar el tancament en cercles propers —família, nació, grup— en detriment dels altres. Per al pontífex, el model autèntic no és una jerarquia rígida d’afectes, sinó la paràbola del bon samarità: no es tracta de decidir qui és el nostre proïsme, sinó de fer-nos nosaltres proïsmes de qui trobem en el camí. L’amor ordenat, en aquesta perspectiva, no exclou, sinó que s’expandeix.

Aquesta línia ha estat reforçada pel papa Lleó XIV, que des de l’inici del seu pontificat ha estat contundent en la defensa dels migrants. En diversos pronunciaments, ha advertit del perill d’un “egoisme nacional” que posa en risc el bé comú global. Les seves paraules són clares: la dignitat humana no pot quedar subordinada a l’estatus legal ni a la pertinença nacional. Els migrants, recorda, “són criatures volgudes i amades per Déu” i no poden ser objecte de discriminació.

El contrast amb la “prioritat nacional” és evident. Allà on aquesta doctrina proposa prioritzar “els de casa”, el magisteri recent de l’Església insisteix que la proximitat no pot convertir-se en exclusió. Allà on es parla d’arrelament o identitat com a criteris d’accés, la tradició cristiana recorda que l’amor veritable no es limita a allò familiar, sinó que s’estén cap als més vulnerables, especialment quan són estranys.

Això no implica negar el dret dels Estats a regular la immigració ni a gestionar els seus recursos. El mateix papa Lleó XIV reconeix la legitimitat de protegir les fronteres. Però estableix un límit moral inequívoc: aquesta protecció no pot traduir-se en un tracte inhumà ni en la negació de drets bàsics. Quan això passa, ja no estem davant d’un exercici legítim de la sobirania, sinó d’una vulneració greu de la dignitat.

El debat, per tant, no és només tècnic o econòmic; és profundament ètic i constitucional. La “prioritat nacional” planteja una visió de la societat en què la pertinença defineix el valor de la persona. La Constitució espanyola i la tradició humanista europea, en canvi, parteixen d’una premissa diferent: totes les persones tenen una dignitat inherent que l’Estat ha de respectar i protegir.

En última instància, la qüestió és quin model de comunitat política volem construir. Una comunitat tancada, que es defineix per la defensa exclusiva dels seus membres, o una comunitat oberta, que reconeix la seva responsabilitat envers els altres, especialment els més febles. La resposta no és només jurídica, sinó també moral.

La temptació de la “prioritat nacional” és comprensible en temps d’incertesa i escassetat. Però convertir-la en principi rector de les polítiques públiques implica desfigurar tant l’Estat social com l’ètica que, paradoxalment, alguns dels seus defensors diuen reivindicar. Ni la Constitució espanyola ni l’ordo amoris avalen una política de l’exclusió.

Al contrari: ambdues tradicions —la jurídica i la moral— coincideixen en un punt essencial. La justícia comença quan es reconeix l’altre no com a competidor, sinó com a igual. I és precisament en el tracte a l’estranger on una societat revela la veritat dels seus principis.