Josep Maria Quintana

Hi ha moments en què la realitat sembla voler competir amb la metàfora, i la supera. La imatge descrita per la periodista Almudena Ariza, la corresponsal de TVE —un pastís d’aniversari decorat amb una forca, regalat al ministre ultraconservador de Defensa,  Itamar Ben-Gvir, per la seva esposa— no és només una anècdota grotesca. És un símbol. Un resum inquietant d’un clima polític i moral que s’ha anat consolidant en determinats sectors del poder israelià.

El missatge escrit al pastís —“De vegades els somnis es fan realitat”— adquireix un significat que va molt més enllà de la provocació privada. Connecta amb una llei recent que introdueix la pena de mort per penjar el condemnat en determinats casos de terrorisme, una norma que, segons nombrosos observadors, s’aplicarà sobretot a palestins jutjats en tribunals militars. Però reduir la qüestió a una sola llei seria simplificar massa. El problema és més profund: és una manera d’entendre el conflicte, el poder i la vida humana.

Des de fa mesos, les operacions militars a Gaza han assolit una intensitat i una extensió difícils d’assumir fins i tot per analistes acostumats a la duresa del conflicte. Fonts israelianes mateixes han deixat entreveure el canvi de paradigma. Segons comentaris recollits en mitjans com Haaretz, comandaments militars han admès que mai abans s’havia arribat a aquest nivell de destrucció. No es tracta només de combats; es tracta de la dimensió d’aquests, de la sistemàtica amb què es duen a terme, de la voluntat d’alterar de manera irreversible la realitat sobre el terreny.

A Gaza, les imatges mostren barris sencers esborrats, infraestructures civils devastades i una població atrapada en una situació humanitària extrema. A Cisjordània, la pressió sobre les comunitats palestines continua a través d’operacions militars, detencions i expansió d’assentaments. I, més recentment, el patró sembla estendre’s cap al Líban, on diverses fonts descriuen pràctiques que van més enllà del bombardeig convencional: demolicions planificades d’edificis sencers, pobles reduïts a runa amb una metodologia que recorda més una operació d’enginyeria que una acció militar puntual.

Aquestes accions no es produeixen en un buit polític. Compten amb un context internacional que, com a mínim, les tolera. El suport explícit de figures com Donald Trump —que ha defensat polítiques molt alineades amb les posicions més dures del govern israelià— han contribuït a legitimar una línia d’acció basada en la força i en la transformació territorial. Paral·lelament, la Unió Europea ha mostrat una dificultat persistent per passar de les declaracions a les mesures concretes.

En aquest context, la proposta recent de Pedro Sánchez —orientada a impulsar accions més fermes dins de l’àmbit europeu— ha quedat sense el suport necessari. La manca de consens dins de la UE no és nova, però en moments com aquest adquireix un pes polític i moral considerable. El resultat és una sensació d’inacció que contrasta amb la rapidesa i la contundència dels esdeveniments sobre el terreny.

Cal evitar, tanmateix, caure en simplificacions o en llenguatges que deshumanitzin. El conflicte israelià-palestí és complex, amb arrels històriques profundes i amb responsabilitats compartides en diferents moments. Però reconèixer aquesta complexitat no pot servir d’excusa per relativitzar el patiment massiu ni per ignorar desequilibris evidents de poder.

Quan determinats discursos mediàtics parlen obertament de “canvi de població” o suggereixen aprofitar finestres d’oportunitat política per alterar la composició demogràfica de territoris sencers, el debat deixa de ser només militar o estratègic. Entra en el terreny dels principis fonamentals del dret internacional i dels drets humans. I és aquí on la crítica esdevé no només legítima, sinó necessària.

L’ús de la força per part d’un estat pot estar justificat en determinades circumstàncies, especialment en contextos d’autodefensa. Però aquesta força té límits. Límits jurídics, ètics i polítics. Quan aquests límits es difuminen, quan la destrucció esdevé sistèmica i quan el discurs públic comença a normalitzar-la, el risc és que el conflicte entri en una espiral encara més difícil de revertir.

El pastís amb la forca dibuixada damunt seu no és, en aquest sentit, una anècdota menor. És una imatge que condensa una manera de veure el món: la celebració d’una política que aposta per la màxima duresa, que redueix l’altre a enemic absolut i que troba en la humiliació simbòlica una forma d’afirmació. Davant d’això, la resposta internacional no pot limitar-se a la incomoditat o al silenci.

El futur de la regió —i, en bona mesura, la credibilitat de l’ordre internacional basat en normes— depèn de la capacitat de posar límits clars, d’exigir responsabilitats i de defensar, amb coherència, els principis que es proclamen. No es tracta de prendre partit de manera acrítica, sinó d’evitar que la força substitueixi completament el dret, i que la destrucció acabi sent acceptada com a llenguatge polític legítim.

Perquè quan això passa, no només es perd una guerra o una pau. Es perd alguna cosa més difícil de recuperar: la idea mateixa que hi ha línies que no s’haurien de creuar mai.

En els darrers mesos, la denominada doctrina de la “prioritat nacional”, defensada per Vox i assumida en part pel Partit Popular en diversos acords autonòmics, ha irromput amb força en el debat polític espanyol. El principi és aparentment simple: en l’accés a recursos públics —habitatge, ajudes socials, serveis— els ciutadans espanyols han de tenir preferència sobre els estrangers. Tanmateix, rere aquesta formulació de “sentit comú” (Abascal) s’amaga una tensió profunda amb els fonaments jurídics de l’Estat i, no menys important, amb una tradició moral que ha configurat durant segles la cultura europea.

Des del punt de vista constitucional, la “prioritat nacional” no és només discutible: és problemàtica. L’article 1.1 de la Constitució defineix Espanya com un “Estat social i democràtic de dret” que propugna la justícia i la igualtat. Aquest qualificatiu —“social”— no és ornamental. Implica que els poders públics tenen l’obligació de protegir els més vulnerables en funció de la seva necessitat, no de la seva procedència. Convertir la nacionalitat en criteri determinant per accedir a drets bàsics altera aquest principi i introdueix una jerarquia incompatible amb la idea mateixa de justícia social.

El conflicte es fa encara més evident quan es considera l’article 14, que estableix la igualtat davant la llei i prohibeix la discriminació per qualsevol “condició o circumstància personal o social”. Tot i que el text es refereix literalment als “espanyols”, la jurisprudència constitucional ha estès la protecció als estrangers en tot allò que afecta la dignitat i els drets fonamentals (STC 107/1984, de 23 de novembre). Negar o dificultar l’accés a ajudes essencials en funció de la nacionalitat pot constituir, per tant, una discriminació encoberta.

A això s’hi afegeix l’article 10.1, que situa la dignitat de la persona com a fonament de l’ordre polític. Aquest és potser el punt més decisiu: la dignitat no és graduable ni depèn del passaport. Qualsevol política que deixi persones en situació de vulnerabilitat extrema per la seva condició d’estranger erosiona aquest principi bàsic. En una democràcia constitucional, la dignitat és anterior a la ciutadania.

Els defensors de la “prioritat nacional” argumenten que els recursos són limitats i que l’Estat té el deure de protegir primer els seus ciutadans. És una idea que apel·la a una intuïció legítima: la proximitat genera responsabilitat. Però el problema apareix quan aquesta intuïció es transforma en un criteri excloent i absolut. L’Estat de dret no pot convertir la necessitat en competència entre pobres, ni legitimar una jerarquia de drets basada en l’origen.

És aquí on la reflexió moral, especialment la tradició cristiana invocada sovint per sectors conservadors, ofereix un contrapunt revelador. Sant Agustí va formular el concepte d’ordo amoris, l’ordre de l’amor, segons el qual una vida justa consisteix a estimar cada realitat segons el seu valor davant de Déu. Aquesta idea ha estat interpretada al llarg dels segles de maneres diverses, però recentment ha estat objecte d’una actualització significativa per part del magisteri pontifici.

El papa Francesc, en una carta de 2025, va advertir contra una lectura reductiva de l’ordo amoris que serveixi per justificar el tancament en cercles propers —família, nació, grup— en detriment dels altres. Per al pontífex, el model autèntic no és una jerarquia rígida d’afectes, sinó la paràbola del bon samarità: no es tracta de decidir qui és el nostre proïsme, sinó de fer-nos nosaltres proïsmes de qui trobem en el camí. L’amor ordenat, en aquesta perspectiva, no exclou, sinó que s’expandeix.

Aquesta línia ha estat reforçada pel papa Lleó XIV, que des de l’inici del seu pontificat ha estat contundent en la defensa dels migrants. En diversos pronunciaments, ha advertit del perill d’un “egoisme nacional” que posa en risc el bé comú global. Les seves paraules són clares: la dignitat humana no pot quedar subordinada a l’estatus legal ni a la pertinença nacional. Els migrants, recorda, “són criatures volgudes i amades per Déu” i no poden ser objecte de discriminació.

El contrast amb la “prioritat nacional” és evident. Allà on aquesta doctrina proposa prioritzar “els de casa”, el magisteri recent de l’Església insisteix que la proximitat no pot convertir-se en exclusió. Allà on es parla d’arrelament o identitat com a criteris d’accés, la tradició cristiana recorda que l’amor veritable no es limita a allò familiar, sinó que s’estén cap als més vulnerables, especialment quan són estranys.

Això no implica negar el dret dels Estats a regular la immigració ni a gestionar els seus recursos. El mateix papa Lleó XIV reconeix la legitimitat de protegir les fronteres. Però estableix un límit moral inequívoc: aquesta protecció no pot traduir-se en un tracte inhumà ni en la negació de drets bàsics. Quan això passa, ja no estem davant d’un exercici legítim de la sobirania, sinó d’una vulneració greu de la dignitat.

El debat, per tant, no és només tècnic o econòmic; és profundament ètic i constitucional. La “prioritat nacional” planteja una visió de la societat en què la pertinença defineix el valor de la persona. La Constitució espanyola i la tradició humanista europea, en canvi, parteixen d’una premissa diferent: totes les persones tenen una dignitat inherent que l’Estat ha de respectar i protegir.

En última instància, la qüestió és quin model de comunitat política volem construir. Una comunitat tancada, que es defineix per la defensa exclusiva dels seus membres, o una comunitat oberta, que reconeix la seva responsabilitat envers els altres, especialment els més febles. La resposta no és només jurídica, sinó també moral.

La temptació de la “prioritat nacional” és comprensible en temps d’incertesa i escassetat. Però convertir-la en principi rector de les polítiques públiques implica desfigurar tant l’Estat social com l’ètica que, paradoxalment, alguns dels seus defensors diuen reivindicar. Ni la Constitució espanyola ni l’ordo amoris avalen una política de l’exclusió.

Al contrari: ambdues tradicions —la jurídica i la moral— coincideixen en un punt essencial. La justícia comença quan es reconeix l’altre no com a competidor, sinó com a igual. I és precisament en el tracte a l’estranger on una societat revela la veritat dels seus principis.