Josep Maria Quintana

Estimat senyor: Des de la més tendra infantesa el recordo com un home gros i important, intel·ligent, cridaner, poderós i moltes coses més que no fan al cas, i em sembla impensable que la conjunció de les forces socialistes i nacionalistes (no ens deixem la copulativa per si de cas) el facin fora del poder a casa seva, on ha governat els darrers quinze anys.

Suposo que li serà dur, com dur va ser veure que un mig-amèn com Adolfo Suárez li va prendre el protagonisme de la transició, per a la qual s’havia preparat curosament a Anglaterra, com a ambaixador. La política té aquests desencants inexplicables i cal acceptar-ho. De fet, devia ser també difícil acceptar, l’any 1977, que un recentment arribat de les cavernes (em refereixo a Santiago Carrillo) tragués més diputats que l’AP que vostè havia fundat per a pilotar el canvi polític, però la democràcia –ja li ho he dit- té aquestes coses.

Fa uns anys, l’alcalde del meu poble, un home dels seus, també va apurar el vas de les essències (havia governat des de l’època de Franco) i va perdre (als 82 anys) les eleccions davant un socialista jove que l’ha retingut a mans dels socialistes (com potser li passarà també a Galícia) fins al dia d’avui.

I és que el vas del nèctar de la vida no pot apurar-se absolutament, perquè, de fer-ho, sovint comproves que el darrer glop és amarg (Pujol fou, en aquest punt, una mica més pragmàtic que vostè). Doncs bé, davant la derrota, el seu correligionari del meu poble va dimitir tot al·legant que era ja massa vell per a estar a l’oposició. Suposo que vostè no farà el mateix, perquè, malgrat els seus anys, de pebrots no li’n manquen, però temo que sigui dur veure com, dia a dia, persones que deu considerar segurament menys preparades i menys saberudes que vostè (i possiblement deuen ser-ho) agafen un bastó de comandament que semblava fet exclusivament per a la seva mà.

“Sic transit gloria mundi”, llegien als papes el dia de la coronació. I és veritat. Per tant, val més prendre-s’ho amb calma.

Li desitjo, doncs, calma i paciència, perquè d’aquí a quatre anys, tornarà a haver-hi eleccions i, com segurament els seus correligionaris gallecs no s’hauran posat d’acord per a decidir qui ha de ser el nou líder, potser gaudirà d’una nova oportunitat. Només tindrà 86 anys. Encara serà tot un jove.

Salutacions,

JMQuintana

Un dels problemes més grans que normalment afecten l’Església és la dificultat que sempre ha tingut per a desllindar en la seva doctrina el que és realment fruit d’una interpretació de l’Evangeli i el que és simplement conseqüència d’una moral derivada d’una determinada cultura. La distinció és subtil però no per això està mancada d’importància, perquè mentre la les “veritats” que realment deriven de l’Evangeli són eternes, les que deriven d’una cultura determinada són temporals, duren el temps que aquella cultura resulta dominant, i es transformen a mesura que la cultura també es transforma.

Com exemple del que dic podem adduir la interpretació que l’Església ha fet del poder temporal del Papa, o bé del matrimoni civil.

Pel que fa al poder temporal del Papa, mireu si ha canviat la cosa que, mentre un papa com Píus IX va viure sempre tancat dins el Vaticà com a protesta per haver estat expoliat del poder temporal sobre Roma (de fet, els papes actuaven com a dictadors vitalicis de Roma), un altra Papa, l’actual Benet XVI, ha acceptat escoltar del president d’Itàlia, Carlo Azeglio Ciampi una defensa dels valors laics de l’Estat i –cito textualment- “la necessària distinció entre el credo religiós de cadascú i la vida de la comunitat civil regulada per les lleis republicanes”. ¿I per què Pius IX considerava contrària a la doctrina de l’Església l’expoliació del poder temporal mentre que Benet XVI no ho considera? Doncs simplement perquè el discurs sobre el poder papal en el camp civil no és sinó un producte cultural, però no un producte evangèlic, encara que Píus IX mai no ho va acceptar.

El mateix està passant en el que respecte a la regulació del matrimoni civil, que –a diferència del matrimoni canònic- és i serà sempre el producte d’una determinada i imperant concepció cultural.

Jo no amagaré que no participo de la concepció, sembla que majoritària –si més no majoritària en el Parlament espanyol- d’acord amb la qual el matrimoni civil s’ha d’obrir a les persones del mateix sexe. Jo crec que això s’havia d’haver regulat acudint a una altra institució. Però el que mai no discutiré és el “dret” que té el Parlament espanyol a regular aquesta qüestió d’acord amb el criteri “cultural” de la majoria. Cosa que sí discuteixen, en canvi, molts bisbes que no saben desllindar un cop més el camp religiós del civil.

I la prova d’aquesta confusió la trobem en el discurs que ha fet l’Església cada cop que l’Estat, fent ús de les seves competències, ha tractat el matrimoni civil. Vegem, sinó.

Fins l’any 1860 no hi havia a Espanya cap altra matrimoni legal que no fos el canònic. Fou precisament l’any 1860 quan l’Estat aprovà les lleis que regulaven el matrimoni civil i el registre civil com a institucions absolutament separades del matrimoni canònic. Doncs bé, aquest fet implicà una lluita terrible de l’Església catòlica contra la “llei del matrimoni civil” indicant –en nom de la doctrina vertadera- que l’Estat no tenia competència per a regular el matrimoni civil atès que el matrimoni era un sagrament instituït per Déu, i, com a conseqüència d’això, el matrimoni civil no era sinó un concubinat encobert per la llei.

¿Qui, avui, dins l’Església defensaria aquesta teoria? Possiblement ningú. ¿I per què ningú no ho qüestionaria? Doncs perquè la “cultura” de la qual beu avui l’Església li impedeix de dir aquesta barbaritat. Aquella teoria contrària a la regulació del matrimoni per l’Estat no era, doncs, el producte d’una interpretació de l’Evangeli o de la doctrina eterna de l’Església, sinó que era, simplement, el producte d’una determinada cultura que avui la pròpia Església ha superat.

I el mateix va succeir quan l’Estat va regular el divorci en el camp del matrimoni civil. Novament l’Església aixecà la veu dient que l’Estat no tenia competència per a dissoldre una institució (la civil) que era (com la canònica) indissoluble. Anys després, l’Església ha abandonat aquesta teoria i ja no mantén la indissolubilitat del matrimoni civil. O si més no, no en parla ni actua de manera bel·ligerant.

¿I què passarà, en el futur, amb aquesta llei que permet obrir el matrimoni civil als homosexuals? Doncs passarà el mateix que ha passat sempre: Que en el moment que variï mínimament la cultura de l’Església, aquesta s’adonarà que no té cap competència sobre el matrimoni civil i es limitarà a reflexionar i legislar sobre el matrimoni canònic.

Realment és una llàstima que l’Església no s’adoni d’això, perquè aquesta ignorància històrica sempre la fa reaccionar davant les coses tard i malament.

Juncker i Blair mantingueren una dialèctica força dura en la presa de possessió d’aquest darrer com a president de torn de la UE. Curiosament, les tesis més socials les definia un cristianomemòcrata (Juncker) mentre que les més liberals les corrien a càrrec d’un laborista (Blair). Val a dir, però, que el discurs de Blair fou, no sols interessant, sinó clarificador en molts aspectes. Blair fou clar: De la mateixa manera que havia elaborat una tercera via per al govern del seu país, també pronosticava aquesta tercera via per a l’Unió.

Blair, no sols va definir-se en aquest discurs com un “europeista apassionat” sinó que va prometre “modernitzar el model social del vell continent” per orientar-lo vers la competitivitat i l’ocupació i així fer sostenibles el propis mecanismes de protecció dels ciutadans.

“Crec en una Europa amb una forta i solidaria dimensió social –va dir-. Mai no acceptaria una Europa reduïda a un simple mercat econòmic”. ¿I quines són les idees de Blair sobre aquesta Europa social? Doncs precisament aquí sorgeix la tercera via: Blair demana una política que rebaixi el pes dels ajuts directes a l’agricultura (més d’un 40 per cent del pressupost comunitari) per tal d’invertir el diner en formació, coneixement, innovació i, en definitiva, en aquelles qüestions que atorguen “capacitat per a competir”.

Un argument de pes avalava la seva tesi: “¿Quin tipus de model social és aquest (es referia al model actual) que inclou vint milions d’aturats a Europa i uns índex de productivitat sempre per darrera dels Estats Units; que permet que l’Índia tingui més doctorats que Europa i que només dues de les millors universitats es trobin dins la Unió europea?

Blair ens pot agradar més o menys (certament podem recordar-li la defensa aferrissada del xec britànic i de la guerra d’Iraq), però considero que és un dels pocs líders actuals europeus que té les idees clares i que genera una certa confiança de poder-les dur a terme.

La revista americana Time publica en el seu darrer número els minuts de l’interrogatori d’un sospitós fet a Guantánamo entre novembre 2002 i gener 2003. Detingut a l’Afganistan el mes de desembre de 2001, Al-Qahtani fou sospitós de ser un dels homes qui havien de participar en els atemptats de l’11 de setembre. El document de 84 pàgines, detalla hora a hora les humiliacions que sofrí el presoner per tal d’arrencar-li declaracions compromeses. Veiem com se li impedia de dormir, com se li obligava a orinar en els seus pantalons o com se l’interrogava vora uns cans.

Quan el ministre de Defensa, Donald Ramsfeld, autoritzà unes tècniques d’interrogatori més dures de les habituals per a certs detinguts, les sessions s’allarguen per Al-Qahtani. Un cop s’adormia, els soldats li abocaven aigua sobre el cap i se’l sotmetia a la tècnica d’“invasió de l’espai per un element femení”. Un jurista subratlla que, si els tractament soferts per Al-Qahtani fossin adverats, haurien de ser declarats contra la dignitat de les persones.

Això no obstant, l’article de Time conclou amb una afirmació força qüestionable. Diu: “En la guerra contra el terrorisme, la dignitat humana d’un fanàtic al qual s’ha arrossegat a cometre crims en massa, potser és una qüestió secundària”.

Ho deixo a la consideració del lector.

El passat dimarts va morir a Manila el cardenal Sin, als 76 anys. Sin fou un home decisiu en la lluita contra la dictadura de Marcos a Filipines i, per tant, un home al qual la sempre difícil democràcia filipina deu molt.

Un temps després de l’assassinat de Ninoy Aquino (1983) quan tornava del seu exili a Harvard, la insurrecció començà a actuar contra el corrupte sistema filipí on el president Marcos i la seva esposa Imelda actuaven amb absoluta impunitat. Escampada la insurrecció arreu del país, l’any 1986, Sin protagonitzà una campanya a través de la ràdio demanant que no es detingués a dos revoltats il·lustres, el general Fidel Ramos i el ministre de Defensa, Juan Ponce Enrile. La realitat és que el poble seguí la consigna dels insurrectes i Washington deixà caure el que, fins aleshores, havia estat el seu gran protegit, Ferdinand Marcos, al qual, però, salvà la vida traslladant-lo a Hawai.

Molts anys després d’instaurada la democràcia, Sin fou novament decisiu a l’hora d’expulsar del poder Joseph Estrada (2001), un actor que arribà a president i adoptà una conducta absolutament corrupte. En definitiva, que el cardenal Sin ha estat, de fet, una mena de guardià de les llibertats a Filipines. Possiblement els habitants d’aquelles illes l’enyoraran.

El debat viscut aquests dies passats a la cimera europea ha posat de manifest, entre altres coses, que Juncker, president de torn de la UE fins a finals de mes, és un home d’una peça, encara que el seu país (Luxemburg) pesi poc dins el magma europeu; que Chirac i Schröder són dos líders amortitzables (si és que no estan ja amortitzats) i que Blair –tot i el seu teòric esperit rebel i insolidari- ha sortit reforçat de la brega.

De fet, Blair està plantejant la necessitat d’un canvi en profunditat de les estructures comunitàries. És cert que s’ha aferrat al “xec britànic” que no té res de modern, però el que sembla és que ell està utilitzant aquest xec com a excusa per a exigir una disminució dels subsidis agrícoles (que representen tan sols un 5 per cent de l’economia del Regne Unit) i per incentivar la política científica i educativa.

El que no quadra, però, en la figura de Blair és el seu marxamo socialista. Blair no en té res, de socialista, és un neoliberal de cap a peus, i amb un discurs ideològic que pot satisfer més els tories que no pas als laboristes del seu partit. D’altra banda, l’actitud de força davant Chirac i Schröder demostra clarament que, en el seu fur intern, està convençut que, a curt termini, ambdós seran substituïts per Sarkozy i Merkel, personatges oberts clarament al discurs neoliberal que ha adoptat (tot i la defensa del xec) Tony Blair.

Estic una mica perplex (i potser no hauria d’estar-ho) de llegir les conclusions a què ha arribat Aquilino Polaino, aquest expert citat pel PP davant la Comissió de Justícia del Senat. Catedràtic de psicopatologia de la Complutense, Polaino s’ha mostrat defensor de prestar “ajut humanitari” i teràpia als homosexuals, i ha apuntat que les persones amb conducta homosexual tenen un perfil caracteritzat, per exemple, per un pare “hostil, distant i alcohòlic” o per haver sofert abús sexual o violació per part d’algun dels seus progenitors.

Em declaro absolutament ignorant en aquesta matèria, però l’argument no em convenç. Podria dir que conec només dos casos de joves homosexuals, els quals pertanyen a sengles famílies també conegudes per mi, i posaria la mà al foc pels seus pares, que ni han estat (ni són) alcohòlics ni (d’això n’estic segur) han abusat mai d’ells. És a dir que, si més no en els casos que conec, la teoria del psicopatòleg senyor Polaino falla.

He seguit amb un cert interès el manifest que signaren una sèrie d’intel·lectuals catalans mitjançant el qual apuntaven la necessitat d’un partit d’esquerres no nacionalista. Com era d’esperar, les reaccions dels altres partits foren de manual: Els socialistes digueren que, amb aquesta idea, els intel·lectuals perseguien fraccionar el vot progressista i els nacionalistes els acusaren de lerrouxistes. Nihil novum sub sole.

Com que a mi ja m’ha passat l’època de la militància política (tot i que molts dels intel·lectuals que signen el document tenen més o menys la meva edat), la idea m’interessa només com a proposta intel·lectual. I penso que no hauríem de menysprear-la sense reflexionar-hi una mica, si més no els qui, essent catalanistes i estant de sempre compromesos amb la llengua i la cultura catalanes, no ens sentim, però, nacionalistes.

Ahir, sense anar més lluny, Ferran Toutain, un dels signants del manifest, signava un article a El Pais (“Razones para un manifiesto”) on deia coses francament interessants des d’aquest punt de vista. La qui més, segons crec, era una citació que feia d’un fragment de les memòries del pare Miquel Batllori, on el ja desaparegut intel·lectual català deia: “No me siento separatista ni política ni culturalmente. Al fin y al cabo, la convivencia de tantos siglos –por lo menos desde el siglo XV, pero ya en algunos aspectos desde antes- y las conexiones políticas de todas las tierras de la Península Ibérica, sobre todo las que después formaron la monarquía hispánica, han hecho que no tengamos que considerarnos como una nacionalidad enteramente separada del mundo hispánico.”

Doncs jo també ho sento així. Tinc un cercle concèntric que abraça Menorca; un de més gran que s’amplia a la resta de les Balears i de les terres de parla catalana; un tercer que ja enclou tota la península ibèrica i un altre que s’estén a tota Europa. I el fet que siguin concèntrics, els cercles, implica que, amb major o menor intensitat, els experimenti tots a la vegada i, per tant, no puc mai sentir-me atret exclusivament pel més pròxim, que és el que ens encasella en el nacionalisme (un nacionalisme que, ens agradi o no, sempre és excloent). Per tant, m’identifico en aquest punt amb Toutain i, especialment, amb el pare Batllori.