Archive for Març de 2014

El TC exigeix que els governants facin política. No li correspon fer-la ell

30 Març 2014

Ja sigui perquè tenia pressa per evitar les recusacions, ja sigui perquè ho ha vist molt clar, el fet és que la sentència del TC sobre la decisió del Parlament de Catalunya que estava subjecte a la seva consideració, m’ha semblat impecable. A més, obre un nou camí que no hauria d’haver-se mai tancat: el de la política. El problema que té Espanya amb Catalunya només es pot resoldre parlant i, per tant, fent política d’altura, que és el que no han fet mai els dos responsables principals de les posicions enfrontades: Rajoy i Mas, els quals parlen sempre de diàleg però són incapaços de donar la passa adequada per asseure’s i parlar francament i generosament.

Per raons personals que no fan al cas, aquesta setmana m’ha estat impossible escriure l’article que acostumo a publicar setmanalment, però no vull deixar el meu contacte amb els lectors d’aquest bloc i aportaré part substancial de l’article que el catedràtic Francesc Carreras va publicar el passat dijous a El País. Havia coincidit amb Carreras durant els meus anys d’estada a Barcelona i, especialment, quan ell i jo érem membres del Consell Consultiu (Carreras del de Catalunya i jo del de les Balears). Aquests darrers anys m’ha costat una mica entendre la seva evolució política, però, sigui com vulgui, l’article a què m’acabo de referir em sembla modèlic, d’aquí que n’extregui –i subscrigui- els paràgrafs següents d’una racionalitat impecable:

Tres eran las cuestiones a debate: primera, si el acto parlamentario a enjuiciar tenía carácter jurídico —y, por tanto, era susceptible de control jurisdiccional o bien era una simple propuesta política formulada dentro del amplísimo marco de la libertad de expresión (…). Segunda, si el pueblo de Cataluña era un sujeto político y jurídico soberano. Tercera, si el término “derecho a decidir” utilizado en la declaración era contrario al texto constitucional. Vamos a comentar brevemente lo que la sentencia dice sobre tales cuestiones.

 La primera era decisiva: si el acto parlamentario impugnado no hubiera podido ser sometido a enjuiciamiento por el TC, el asunto se hubiera dado por concluido y no se habría entrado en las cuestiones de fondo. Pero el Tribunal se inclina, con buen criterio, por considerarlo un acto de naturaleza jurídica al no tratarse de un acto de trámite sino de un acto definitivo, que expresa la voluntad institucional de la cámara catalana y que, además, es capaz de producir efectos jurídicos por dos razones: a), porque impide discurrir de forma legítima por el cauce de diálogo institucional con el Estado y con las instituciones comunitarias e internacionales que propone el principio cuarto, al conferir al Parlamento atribuciones propias de la soberanía, y no de la autonomía; y b), porque el carácter asertivo de la resolución impugnada (“acuerda iniciar el proceso para hacer efectivo el ejercicio del derecho a decidir”) reclama el cumplimiento de unas actuaciones concretas susceptibles de control parlamentario, según el reglamento de la cámara catalana. En conclusión, la resolución impugnada tiene y produce efectos de carácter jurídico.

 Despejada esta cuestión previa, la sentencia entra en las otras dos. Respecto al principio de soberanía la discusión es fútil, ya que choca frontalmente con los artículos 1.2 y 2 de la Constitución. En efecto, el principio primero de la declaración impugnada dice así: “El pueblo de Cataluña tiene, por razones de legitimidad democrática, carácter de sujeto político y jurídico soberano”. El artículo 1.2 CE establece que “la soberanía nacional reside en el pueblo español” y el artículo 2 establece la unidad de la nación española. Dejando al margen opiniones políticas perfectamente respetables al respecto, según el Derecho el pueblo de Cataluña es un sujeto jurídico creado por el Estatuto catalán y un poder constituido no puede convertirse nunca en constituyente. Se trata de algo tan elemental que nadie con mínimos conocimientos jurídicos puede ponerlo en duda.

 Más interesante es la última cuestión, el llamado “derecho a decidir” en la declaración. Ahí el Tribunal podría haber tomado partido en una dirección: considerar que la indudable inconstitucionalidad del principio relativo a la soberanía de Cataluña contaminaba al resto de la declaración y toda ella era inconstitucional. Pero el Tribunal no hace eso, sino que da un generoso quiebro y considera que, de acuerdo con el principio de conservación de las normas, y este acto parlamentario es una norma, el resto de principios permiten una interpretación conforme a la Constitución. Así, interpretados de forma sistemática, los demás principios se limitan a inspirar un proceso hacia un “derecho a decidir” —se entrecomilla en el texto— que no excluye seguir los cauces constitucionales que permitan traducir la voluntad política en realidad jurídica, especialmente el principio de diálogo (“se dialogará y negociará con el Estado español”) y el principio de legalidad (“se utilizarán todos los marcos legales existentes”).

 En este punto del, repito, entrecomillado “derecho a decidir”, se centra el meollo de la cuestión. Sobre el mismo se recalcan dos cuestiones obvias pero importantes para aclarar la posición del Tribunal: no es el derecho de autodeterminación ni tampoco es el resultado de una atribución de soberanía. Pero se añade que se trata de “una aspiración política a la que solo puede llegarse mediante un proceso ajustado a la legalidad constitucional”. Además de unas puntualizaciones sobre los principios de legitimidad democrática, diálogo y legalidad, recogidos en la declaración, la sentencia muestra su apertura al establecer, repitiendo vieja doctrina propia, que la primacía de la Constitución no exige una adhesión positiva a la misma porque nuestra democracia no es una “democracia militante”, pero sí exige un deber de lealtad constitucional.

 Y en este punto, ya al final de la sentencia, da una salida al callejón en que se encuentra la Generalitat. Dice así el TC: “(…) si la Asamblea Legislativa de una Comunidad Autónoma, que tiene reconocida por la Constitución iniciativa de reforma constitucional (arts. 87.2 y 166 CE), formulase una propuesta en tal sentido, el Parlamento español deberá entrar a considerarla”. Ahí el TC, al modo del Tribunal Supremo del Canadá, da una lección de Derecho Constitucional. Viene a decir: la Constitución no es un muro impenetrable, es un cauce para que se exprese la voluntad popular. Pero este cauce, estos procedimientos, deben ser legales porque democracia y Estado de derecho son dos conceptos intrínsecamente unidos. El error es desviarse de la legalidad, error inaceptable porque es desviarse de la democracia.

 Un asunto complicado resuelto mediante una sentencia abierta y clara que restablece la paz jurídica.

El camí és, per tant, de modificar la Constitució perquè Catalunya pugui interrogar-se i, si n’és el cas, perquè pugui sentir-se còmoda en el marc constitucional. Això sense que, per mimesi, les altres comunitats hagin d’obtenir després un estatus que els ciutadans d’aquelles mai no han demanat. I això exigeix altura de mires. Entenent la Constitució com un mur i no com la llera d’un riu, com fa Rajoy, no s’aconseguirà mai res. Amenaçant de rompre els principis constitucionals, com proclama Mas, tampoc. És, doncs, el temps de fer política. De la gran. D’aquella que fins ara cap dels dos no ha sabut fer.

Catalunya, Crimea i la navegació perduda per l’espai sideral

23 Març 2014

Escrivia no fa gaire la directora adjunta de La Vanguardia, M. Dolores García, que “el Govern del PP considera que el conflicte de Crimea li ha anat de primera per donar suport al seu argument contra la consulta a Catalunya, ja que el referèndum de la península ha estat titllat d’il·legal pels EUA i la UE en no estar previst a la Constitució d’Ucraïna. Per això el ministre Margallo es prodiga en declaracions sobre l’afer, encara que s’hauria de veure fins on arriba la resposta de la UE abans d’aventurar-se tant.”

Penso que té raó, perquè no crec que s’assemblin tant els casos de Crimea i Catalunya. En primer lloc, perquè en el cas de Crimea no es tracta d’una comunitat que hagi reclamat la independència, sinó que s’ha annexionat a un altre estat –Rússia en aquest cas-; en segon lloc perquè Crimea és un territori on, fa setanta anys, els oligarques comunistes del Kremlin van fer neteja ètnica i on van traslladar molts russos procedents d’altres regions; en tercer lloc, perquè Crimea va pertànyer a Rússia fins que, l’any 1954, l’ucraïnès Nikita Khrusxov la va cedir a Ucraïna com qui regala una finca al seu poble, però sempre en el marc de l’URSS, que es regia amb mà fèrria des del Kremlin; en quart lloc perquè el referèndum difícilment pot ser acceptat quan s’ha fet prèvia invasió de Crimea per les tropes russes (ni que sigui sense matrícules ni senyals identificatius). L’annexió de Crimea a Rússia és –diguem-ho clarament- l’exercici d’una acció imperialista russa, ni més ni menys.

Suposo que n’hi ha més, de diferències, però les que acabo d’enumerar són suficients per distingir el que ha succeït a Crimea del que podria succeir a Catalunya si és que es dugués a terme el referèndum o, cas de no fer-se aquest, es produís (parlem sempre en hipòtesi) una declaració unilateral d’independència després d’unes eleccions de caire plebiscitari que donessin una victòria sonada (tot està per veure) als partits que demanen la secessió.

Curiosament –i a pesar de les declaracions que han fet aquests dies els representants de la UE i dels EUA (les que tant han satisfet al ministre García Margallo), i a pesar també de les sancions que tant l’una com l’altre han decidit dur a terme (totes, de moment, afecten tan sols a personatges de segon rang)-, el que ens demostra la realitat és que la política de fets consumats difícilment tornarà enrere. El gegant rus (tot i que és, diuen, un gegant amb peus de fang) és molt gegant com perquè els europeus (que tenim prou feines a resoldre les nostres disputes) i els nord-americans vulguin enfrontar-se realment amb els russos com ho va fer, posem per cas, el govern de la Gran Bretanya amb l’Argentina quan aquesta es va annexionar les Illes Malvines. No, difícilment ningú anirà a una guerra internacional per arrabassar Crimea als russos i retornar-la a una desvalguda Ucraïna, que amb prou feines sap com s’ha de governar després de les recents crisis.

Molt em temo que els fets seran irreversibles i que, a la llarga, tots –també els europeus i els nord-americans- ens oblidarem del que ha succeït aquests dies, com ens hem oblidat d’Osetia del Sud, que segueix reclamant la república de Geòrgia i no ha rebut tampoc el reconeixement de l’UE, ni de l’ONU ni dels EUA. Com també ens hem oblidat dels alts del Golan, que ocupà Israel el 1967 i segueixen en possessió de l’estat hebreu per més que l’ONU els consideri “territoris ocupats”. I si és que ens volem desconcertar, podem també referir-nos al cas de Kosovo, que –ves per on!, aquest sí que ha estat reconegut pels Estats Units, i per molts estats pertanyents a la UE, però segueix sense tenir el reconeixement d’Espanya, per allò de “cuando veas las barbas del vecino afeitar…”

El que comprovem tanmateix –i d’això ja en vaig parlar un altre dia-, és que les decisions polítiques unilaterals d’independència (o d’annexió, com aquesta de què estem parlant) sembla que tenguin més “efectes jurídics” en el marc internacionals quan es tenyeixen de sang o quan és la força de les armes les que les propicia (i aquest és el cas de Crimea on, sense la presència dels tancs i dels militars russos, difícilment s’hauria pogut fer aquest referèndum, si més no tal com s’ha fet). I això és lamentable.

D’altra banda, en el cas de Catalunya, el que no es deixa fer, no és pròpiament un referèndum, sinó una simple consulta pacífica i democràtica per saber què pensen els ciutadans: “Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?” Els passos de cara a la independència –si és que la consulta fos majoritàriament favorable al doble “sí”, haurien de fer-se després amb l’estat espanyol que, agradi o no agradi a Rajoy, em fa la impressió que no tindrà més remei que haver d’afrontar el problema (potser no ara, que tenim eleccions a la vista, però sí més endavant), i per molt que el ministre García Margallo –aquest que veu un clar paral·lelisme entre Crimea i Catalunya- hagi tingut l’ocurrència de dir que, en no tenir reconeixement internacional, una Catalunya independent “vagaría por el espacio por los siglos de los siglos”.

Jo seria més prudent i recordaria al ministre García Margallo que lord Liverpool (que va ser, per cert, el secretari de Relacions Exteriors que negocià amb la França napoleònica el Tractat d’Amiens, el 1802, pel qual Menorca tornà a sobirania espanyola), parlant un dia dels deliris d’Irlanda per la independència, va dir una frase semblant a la del nostre ministre (és clar que adaptada al món del seu temps). Segons afirmà lord Liverpool, “Irlanda és la xalupa d’Anglaterra: talleu-li l’amarra i la xalupa, separada del gran vaixell, anirà a perdre’s enmig de les ones.”

Doncs bé, mireu-la: després de lluites i més lluites, de morts i de més morts (cosa que confio que els catalans i els espanyols sabran evitar), Irlanda és avui un estat independent i membre de la UE. Ni més ni menys que la Gran Bretanya, el gran vaixell!.

Als 10 anys de l’11-M

16 Març 2014

Que lentes són, de vegades, les hores, i que curts es fan els anys! Quan aquests dies vaig descobrir que n’havien passat deu dels atemptats dels trens d’Atocha, a Madrid, jo mateix em vaig espantar. I per poc que hi hagués pensat hauria de veure que, en efecte, han passat moltes coses d’aleshores ençà, perquè d’aquells atemptats –i de la mala gestió política que en va fer el govern d’Aznar- va emergir la inesperada victòria de Zapatero, i aquest, després de governar vuit anys el país i de deixar-lo com una ànima en pena, ja és història, promou les seves memòries i jau –espero que còmodament- en el Consell d’Estat del país, se suposa (és molt de suposar) que fent els dictàmens jurídics que correspon a aquest alt organisme assessor del govern.

A més de causar una gran tragèdia humana, el gran atemptat de l’11-M de 2004 va posar al descobert la manca profunda d’ètica política que feia servir el gabinet d’Aznar, el qual, acuitat per la proximitat de les eleccions, decidí enganyar el poble espanyol respecte dels autors de la matança, convençut que així obtindria un rèdit electoral. És molt possible que, deu anys abans, l’engany hagués tingut èxit, perquè els ciutadans no hauríem pogut conèixer amb la rapidesa que ho vam fer aleshores, el resultat de les investigacions policials que, ja cap al tard del mateix 11 de març, apuntaven clarament la pista islamista i desinflaven la primera afirmació que havia adjudicat a ETA l’atemptat.

La immensa taca d’oli en què es converteix qualsevol informació des que les xarxes socials han fet acte presència entre nosaltres va fer impossible sostenir la gran mentida fins el dia de les eleccions, i una irada resposta de la ciutadania donà l’esquena al partit que, a consciència, havia decidit enganyar-la. Que l’elecció dels socialistes hagi estat o no positiva és una qüestió que no té res a veure amb el que ara dic. L’important és que, en aquells moments, no es podia donar suport a una gent que volia basar la seva victòria en l’engany i en la mentida. Més encara si tenim en compte que la cosa sobre la qual es mentia havia provocat 190 morts.

Deu anys més tard ens hem oblidat de quasi tot, per bé que, des d’alguns mitjans de comunicació, s’ha intentat seguir mantenint viva aquella gran mentida, amb la tristament famosa “teoria de la conspiració”; una teoria que no s’ha pogut demostrar en cap moment per més que els qui l’han sostingut no han acceptat els resultats del procés judicial –un dels més grans de tots els temps- que va acabar condemnant els culpables i deixant fora del crim la gent d’ETA que, prou n’ha fet de malifetes!, però era aliena als atemptats de Madrid.

Al llarg d’aquests deu anys, des de la capçalera d’un diari nacional i des d’alguna emissora vergonyosament catòlica s’han llençat diatribes, s’han construït enganys, s’han elaborat maquinacions sense demostració possible, que han ferit persones innocents. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana, el conductor d’un dels programes estrella de la COPE, Buruaga, es demanava “¿cuando se sabrá la verdad?”. Molts innocents, entre els quals hi ha policies que no van fer més complir amb la seva obligació, han estat en el punt de mira d’aquests mitjans i són també, al costat dels morts, víctimes de l’11-M, per més que no se’ls hagi donat veu com es dóna a les associacions víctimes del terrorisme, que tenen –i han de tenir, sens dubte, la nostra comprensió- però que no han de pretendre dirigir la política del país, perquè la política no es pot construir des de l’odi ni des de la venjança. Fins i tot és difícil dirigir-la des del dolor, encara que aquest pot ser sublimat si som capaços de convertir-lo en perdó (que no vol dir necessàriament  oblit). Tanmateix, comprenc que als polítics del PP els costi deixar les associacions de víctimes al lloc que els correspon després que vagin aprofitar-los per als seus interessos partidistes tant i tan irresponsablement.

Fa uns dies vaig escoltar una intervenció pública de Pilar Manjón, que va perdre un fill en aquells atemptats, però que no s’ha sumat dòcilment a les organitzacions majoritàries. Escoltar les vexacions que ha sofert, els atacs, els anònims i les amenaces de mort de què ha estat objecte (de fet ha hagut de dur escorta policial durant anys), m’ha revelat que en aquest país hi ha gent d’una baixesa moral increïble. I escoltar les declaracions que, encara avui, han fet persones tan rellevants com De Cospedal o bé el portaveu del PP al Congrés dels diputats, Alonso, insinuant que potser no sabem encara la veritat del que va succeir aleshores, m’ha fet pena, perquè no podem pretendre que se’ns governi bé si no és té una mica més de grandesa moral.

Puc comprendre que li costi admetre la veritat a una dona com De Cospedal que l’11-M de 2004 era subsecretària del Ministre de l’Interior, senyor Acebes –el gran mentider-, però em sembla inadmissible que, encara avui, més enllà del respecte als morts que va provocar aquella tragèdia, la número dos del PP continuï referint-se a una veritat “oficial” –la que deriva de la Sentència del Tribunal que, presidit pel jutge Gómez Bermúdez, va jutjar el cas-, com deixant veure que la veritat “real” pot ser una altra.

Deu anys ens separen de la gran tragèdia de Madrid. D’una tragèdia que esperem que no es torni a produir, i de la qual hem de culpar només als qui en van ser responsables. Però ben al costat d’aquesta condemna formal i inequívoca, em sembla que també hem de condemnar les mentides que van envoltar aquells fets tan horribles. En primer lloc, les del govern d’aleshores i de l’home que el presidia, però també les de tots els qui s’hi van involucrar i dels qui, des de posicions de poder –polítc o mediàtic- han intentat posar pals a les rodes de la justícia i, sense miraments de cap casta, han aixecat –i continuen aixecant- el dubte amb teories que no se sostenen i que ells mateixos no han estat capaços de demostrar.

El polvorí de la russòfila Crimea

9 Març 2014

La important situació geoestratègica de Crimea, amb sortida a la Mar Negra i al Mar d’Azov, ha fet que fos protagonista d’una de les grans guerres del segle XIX, la del 1853 al 1856. L’URSS la incorporà el 1921 com una república autònoma de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. A més, Sebastopol, capital històrica de Crimea, era la seu de la flota russa a la Mar Negra, amb tot el que això significa.

Crimea es va celebrar la conferència de Ialta després de la Segona Guerra Mundial, i a conseqüència d’haver estat acusada de col·laboració amb els nazis, Stalin ordenà una deportació en massa dels tàrtars a l’Àsia central. L’home fort de la repressió va ser el general Khrusxov, ucraïnès, que va purgar els dissidents i provocà la gran fam en el que era el graner de Rússia. Stalin la rebaixà de categoria convertint-la en província administrativa, i uns anys més tard, el 1954, el Kremlin decidí convertir-la en una regió de l’URSS que formava part de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. De fet, Khrusxov va cedir Crimea a Ucraïna com qui regala una finca al seu poble.

Mentre l’URSS va ser un totum dirigit bàsicament des del Kremlin pels líders comunistes, els russos no donaren importància al fet que Crimea formés part d’Ucraïna, però les reticències van venir quan, poc després de la dissolució de l’URSS, el 1991, la possessió de Crimea es va convertir en un focus de tensió entre Rússia i Ucraïna.

Jo havia visitat Rússia i Ucraïna (en aquest cas només la capital, Kíev) el 1990. Del quadern que aleshores escrivia extrec les notes següents:

“Després d’una hora i mitja de vol, arribam a Kíev, vella capital de Rússia i capital avui del nou estat independent d’Ucraïna. La burocràcia no millora, presenta tots els trets més destacats de l’escola comu­nista. La novetat radica en això: cal pagar cinquanta dòlars com a peatge de frontera (la meitat del sou mensual d’un jubilat rus). Superats els tràmits, cal dir que el contacte amb Kíev ens frapa. Ciutat coberta en un seixanta per cent de boscos i jardins, presenta un aspecte atractiu i habitable. És, val a dir-ho, una ciutat tota nova, construïda després de la guerra, perquè Stalin va dinamitar-la sencera abans de deixar-la en mans de l’invasor alemany (cada vegada que em parlen de Stalin és per a conèixer noves barbaritats, les més inimaginables). Ucraïna és, doncs, una sorpresa. Tot i els seus mancaments, hom hi troba diferències amb Rússia. No hi ha mendicants (o n’hi ha menys) i tot sembla més ordenat i menys dirigit. Visitam els monuments més importants (l’arc comme­moratiu de la “Unió perpètua d’Ucraïna amb Rússia” és imponent. Ironies de la història!)”

Recordo que la guia –una jove russa que ens parlava en francès, no acceptava que Crimea hagués quedat integrada a Ucraïna. “C’était un cadeau! C’était un cadeau!” anava repetint. Ella, doncs, tenia molt clar que la península de Crimea havia estat un regal que els russos havien fet a Ucraïna en el marc d’aquesta unió perpètua que s’havia produït al si de l’URSS, i no acceptava que Crimea quedés deslligada de Rússia –integrada, per tant, a Ucraïna- després de la dissolució de l’URSS.

De fet, el 1992, el Soviet Suprem rus va aprovar una resolució que anul·lava la transferència de 1954 de Crimea a Ucraïna, i aquell mateix any, el Soviet Suprem de Crimea va transformar la regió en una república. Malgrat aquestes pressions polítiques, el govern ucraïnès aconseguí que quedés integrada dins de l’estructura administrativa d’Ucraïna.
Al maig de 1994 el Parlament de Crimea va votar per restaurar la seva Constitució, que havia estat aprovada el maig de 1992 i posteriorment anul·lada per les autoritats de Kíev, i va ser un any més tard, pel març de 1995, que el Tribunal Suprem d’Ucraïna anul·là la Constitució de la regió i abolí la presidència de Crimea. De seguida, el president ucraïnès Leonid Kutxma va assumir el control directe del govern de la república autònoma. A més, els esforços dels secessionistes van patir un dur revés als comicis locals celebrats al juny i juliol d’aquest any. I a partir d’aleshores, Kutxma va iniciar el procés, mitjançant la signatura de diversos decrets, pel qual Crimea passava a estar sota control directe del president ucraïnès. La nova constitució d’Ucraïna, aprovada al juny de 1996, reconeixia Crimea com a regió autònoma, i permetia al legislatiu d’aquell territori mantenir un alt grau d’autonomia. No obstant això, se li prohibia elaborar qualsevol tipus de legislació que entrés en conflicte amb l’articulat de la llei suprema ucraïnesa.

No és d’estranyar, per tant, que, entrant en conflicte l’autoritat a Ucraïna amb la revolta de Maidan que ha provocat la fugida (però no la renúncia) del president Víktor Ianukóvitx, Rússia hagi volgut aprofitar l’ocasió per afavorir la secessió de Crimea, vetllant per domo sua. I Putin sembla que juga fort en defensa “dels seus”.

Què succeirà? No ho sé, tot és encara imprevisible, per bé que confio en la diagnosi que ha fet Lluís Foix a La Vanguardia: “Putin sap que utilitzar la força bruta per retenir Ucraïna en l’òrbita dels seus interessos pot ser contradictori. L’OTAN sap també que frenar Rússia amb la força és un llumí que pot provocar un incendi de dimensions inesperades. Hi haurà tensions. Els ucraïnesos patiran en la seva carn les divisions nacionals. El que és molt improbable és que un nou conflicte europeu es plantegi per Crimea. Potser sí per la resta d’Ucraïna. Però ningú no voldrà jugar amb foc. Així ho espero.”

La dona que pretenia inscriure el seu propi cos o el súmmum de la banalització

2 Març 2014

En un procés preocupant de banalització, que no sé si es pot relacionar amb les recents manifestacions de dones en defensa d’una sacralitat omnipotent sobre del seu cos, una jove va comparèixer al Registre Mercantil i de Béns Mobles de Madrid sol·licitant en una instància “la inscripció del seu propi cos”, com si aquest fos una societat particular o bé una finca rústica.

El meu company i bon amic, José A. Calvo González de Lara, no es va immutar (potser el que pretenia la jove era que s’immutés i organitzés una mica de sarau), i després d’ admetre la instància, la qualificà i signà la següent nota denegatòria:

El Registre de Béns Mobles s’organitza segons la disposició addicional única del Reial Decret 1828/1999, de 3 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament del Registre de Condicions Generals de la Contractació. Per òbvies raons, la pretensió d’inscripció no té cabuda a les seccions 1. ª, 2. ª i 3. ª (Vaixells i aeronaus, Automòbils i altres vehicles de motor, i Maquinària industrial, establiments mercantils i béns d’equip); tampoc a la secció 4. ª (Altres garanties reals), ja que es pretén registrar la propietat i no un dret de garantia; ni, per la mateixa raó, a la 6. ª (Condicions generals de la contractació). De manera que aquesta nota s’ha de limitar a la secció 5. ª (D’ altres béns mobles registrables). I sobre aquesta es pot dir el següent:

A Espanya, la persona humana no pot ser objecte de dret [pel que fa al tràfic jurídic], ni, per tant, tampoc el cos, que és part d’aquesta persona, almenys des de la Llei d’abolició de l’esclavitud de 13 de febrer de 1880, promulgada per Alfons XII per a l’últim territori espanyol que la conservava, l’illa de Cuba; les últimes conseqüències transitòries de la qual es referien només als individus inscrits com a serfs en el cens ultimat el 1871 que continuessin en servitud a la promulgació de la llei, circumstància que, òbviament, no pot donar-se en la sol·licitant.

Aquest principi s’ha anat reiterant en els successius ordenaments que hi ha hagut des de llavors i es recull actualment a l’article 17 de la Constitució Espanyola. Per la seva banda, el títol VII bis del Codi Penal sanciona els diferents tipus de «la tracta d’éssers humans». En l’ordre internacional consagra el mateix principi l’article 4 de la Resolució 217 A (III) de 10 desembre 1948 de l’Assemblea General de les Nacions Unides celebrada a París, Declaració Universal dels Drets Humans; declaració a la qual es remet l’article 10 de la Constitució Espanyola, de manera que la incorpora a l’ordenament jurídic espanyol, tot i no ser pròpiament un tractat. Es podria argüir que la sol·licitant només demana la inscripció del seu cos al seu propi nom, però tenint per objecte el Registre de Béns Mobles el tràfic jurídic sobre determinats béns mobles, i atès el principi res sua nemini servit, aquesta inscripció no tindria sentit si no fos per donar suport el tracte successiu de posteriors disposicions de propietat o de drets reals limitats a favor de tercers, que incidirien necessàriament en les figures penals tipificades com l’esclavitud o pràctiques similars a l’esclavitud, explotació sexual o extracció d’òrgans corporals (article 177 bis del Codi Penal); a més, la rellevància que pugui tenir el consentiment de la víctima, a què es refereix el paràgraf 3 de l’esmentat article, seria de competència judicial i no correspon la seva estimació al registrador.

És cert que poden considerar com a no-persona, és a dir, com a béns mobles, algunes parts separades del cos, com els cabells que es tallen, la sang que s’extreu, el membre que s’amputa, l’òrgan que es dóna. Però la donació d’òrgans es regula per normes especials (veure, per exemple, la Llei 30/1979, de 27 d’octubre, sobre extracció i trasplantament d’òrgans, el Reial decret 2070/1999, de 30 de desembre, pel qual es regulen les activitats d’obtenció i utilització clínica d’òrgans humans i la coordinació territorial en matèria de donació i trasplantament d’òrgans i teixits, la Llei 42/1988, de 28 de desembre, de donació i utilització d’embrions i fetus humans o de les seves cèl·lules, teixits o òrgans; i en l’àmbit de la Comunitat de Madrid, la Llei 3/2005, de 23 de maig, per la qual es regula l’exercici del dret a formular instruccions prèvies en l’àmbit sanitari i es crea el registre corresponent). I cap d’aquestes estableix la inscripció al Registre de Béns Mobles, sinó que l’oposició o el consentiment a la donació es poden reflectir en anotacions fetes al llibre de registre de declaracions de voluntat, o a la història clínica en el mateix centre mèdic al qual s’encomana o prohibeix l’extracció. A més, la referència de la sol·licitant “al seu propi cos” no sembla aplicar-se a membres o òrgans separats, sinó al cos en la seva integritat, del qual la ment, que cita, no es pot separar.

És cert també que el cos sencer es pot convertir en objecte de dret quan deixa d’integrar una persona viva, abandonat del que, segons la creença de cadascú es pot dir ànima, thymos, principi vital… És el cas del cos humà després de la mort o després de l’avortament. Però aquests fets tenen el seu adequat reflex en el Registre Civil, respectivament a la secció tercera, de les defuncions, i en el lligall de declaracions i parts sobre criatures abortives. El trànsit que es permet sobre els cadàvers està regulat per normes especials com les anteriorment citades, i restringit per la tipificació del delicte de profanació de cadàvers a l’article 526 del Codi Penal. Però tampoc la sol·licitud precedent sembla referir-se a un cos mort, al qual evidentment no s’hauria atribuït una ment ni [la titular] hauria pogut signar la instància. A més, tot el restringidíssim tràfic jurídic sobre el cos humà o part d’aquest sol comportar l’exigència legal d’anonimat del receptor, fet que resulta incompatible amb la publicitat que li donaria la inscripció no ja al Registre de Béns Mobles, sinó a qualsevol registre públic (veure, per exemple, article 2.e de la Llei 30/1979).

En definitiva, que la instància presentada, ja s’interpreti literalment com a sol·licitud d’inscripció o bé com a expressió metafòrica d’altres reivindicacions, per legítimes que puguin ser la una i les altres, no té cabuda al Registre de Béns Mobles, concebut només per donar seguretat jurídica (article 9.3 de la Constitució Espanyola) a transaccions econòmiques o financeres sobre determinats béns mobles.


%d bloggers like this: