Archive for Abril de 2008

Cuba

30 Abril 2008

Vist des de lluny cal dir que és una notícia remarcable que Raul Castro, president de Cuba, hagi decidit anunciar un congrés del Partit Comunista (PCC) per a finals de 2009. El darrer de què tenim notícia es va fer el 1997 ja que, l’anunciat per al 2002, es va suspendre sense explicacions.

Segons la constitució de Cuba, el PCC és la “força dirigent superior de la societat cubana”, al qual correspon de “meditar sobre aquests anys de Revolució al poder”, segons ha dit el mateix Castro, que vol fer alhora aquesta reunió per tal “d’adaptar la política del partit a la projecció en el futur dels diferents sectors de la societat”

No hi ha dubte que es tracta de pensar com s’haurà de governar el país després de Fidel, un país que, un cop el dictador hagi desaparegut físicament, per força haurà d’adoptar mesures polítiques d’obertura.

No oblidem que Fidel ha deixat la presidència de l’estat, però és encara secretari general del PCC, un partit de 700.000 militants (com el PP espanyol), si bé ningú no dubta que serà en aquest congrés (si la salut no li fa una darrera mala passada) que renunciarà a dirigir el partit que segurament elegirà el seu germà Raul (de 76 anys).

Raul Castro ha promès debats per tal de “millorar el nostre sistema social just, però perfectible” en un context “extremadament complex i canviant”, sobretot d’ençà la gran pujada que han experimentat els preus dels aliments i del petroli.

Cuba ha estat un símbol del comunisme i de la resistència contra els Estats Units en un lloc geogràfic que, per dir-ho gràficament, es troba a cop de pedra de la gran potència nord-americana. Ha estat alhora un estat que, sobretot des de la desfeta de l’URSS, ha anat retrocedint i on les llibertats no han penetrat gaire mentre s’esberlaven alguns mites (ensenyament, sanitat, etc.) que, durant molts anys, ens havien volgut fer veure que el comunisme era un règim possible.

Avui sabem que aquest sistema polític no podrà continuar per molt de temps, el que no sabem és com i fins a quin punt evolucionarà el règim.

Anuncis

Amèrica Llatina respira socialisme

29 Abril 2008

Amb l’elecció de Fernando Lugo a la presidència del Paraguay ens trobem que el mapa de l’Amèrica Llatina ha canviat molt respecte del que hi havia en el tombant de segle. Sembla que tots els estats s’hagin posat d’acord per donar l’esquena al liberalisme, tret de Colòmbia, que continua molt marcada per la guerra contra la guerrilla de les FARC.

Tanmateix no totes les versions de l’esquerra que hi observem tenen el mateix significat. En efecte, no és el mateix el socialisme de Bachelet a Xile que el de Lula al Brasil, ni és tampoc idèntica la política de la senyora Fernández de Kichtner a l’Argentina, que la d’Hugo Chavez a Veneçuela. En aquest sentit val a dir que, tot i que, al llarg de la història, els peronistes han burxat sempre del populisme, avui, el de Chávez és força més consistent.

Sembla, doncs, que hi hagi dues castes d’esquerra a Sud-amèrica: l’una més aviat socialdemòcrata i l’altra més bolivariana, aquesta amb un component anti nord-americà més fort. Però avui per avui, els especialistes sembla que vulguin destacar un altre component que ignora la divisió a què he fet referència: la qüestió indígena.

En efecte, com destacava fa uns dies Philippe Thureau-Dangin en un editorial del “Courrier International”, en el passat hi ha hagut aires d’esquerra a l’Amèrica llatina, i també guerrilles de diferent mena, però mai no hi ha hagut com avui un creixement tan gran dels sentiments identitaris. Aquest creixement es deu bàsicament a Hugo Chávez, sense el guiatge del qual seria difícil explicar l’èxit d’Evo Morales a Bolívia.

A l’Equador, han estat també aquests moviment indis, mobilitzats com mai, els qui van fer caure el règim anterior i van dur al poder Rafael Correa. I al Paraguay, ha estat la unió de molts diferents grups el que ha dut Fernando Lugo a la victòria damunt el Partido Colorado.

Per cert, l’any 1973, concretament el dia de sant Jaume, sota un sol que queia com un ganivet sobre els nostres caps, vaig estar en formació un parell d’hores perquè el dictador Alfredo Stroessner visitava l’Acadèmia de Toledo on jo complia el meu servei militar. Només em mancava això per execrar encara més aquell cràpula militar amic del general Franco.

Mugabe ha perdut, però continua al poder

27 Abril 2008

Ahir tarda, la comissió electoral ha confirmat la derrota del partit de Robert Mugabe a les passades eleccions legislatives que van tenir lloc el 20 de març (fa un mes!). Un nou recompte parcial que s’ha fet a 23 circumscripcions dóna ja per fet la impossibilitat que el partit en el poder pugui assolir la victòria.

Val a dir que aquest recompte s’ha fet per exigència del partit de Mugabe, que havia acusat els responsables electorals d’haver estat “comprats”. Tot i així, la repressió dels perdedors damunt l’oposició no ha cessat. Ahir mateix, representants de l’oposició explicaven que quinze partidaris seus havien estat morts d’ençà l’escrutini. L’acarnissament de Mugabe és molt dur, segons els guanyadors, els quals denuncien el cinisme del president i dels seus seguidors que havien ironitzat sobre aquestes morts i havien afirmat que només existien en la imaginació dels seus opositors.

Sense arribar als enfrontaments tribals de Kènia, el que està succeint a Zimbawe és un exemple més de la dificultat que té el sistema democràtic per ser respectat a comunitats que no han assolit encara un determinat status cultural i econòmic.

Desconec si el vell Robert Mugabe acabarà abandonant el poder, però el que està succeint al seu país és una mostra clara que l’Àfrica es troba encara molt lluny d’assolir una normalitat en el camp polític. Entre altres raons, perquè la misèria, el subdesenvolupament i les desigualtats de tot tipus ho fan impossible.

Rosa Cullell

26 Abril 2008

Després de molts mesos de bloqueig, ahir tarda el Parlament de Catalunya va nomenar Rosa Cullell Directora General de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals (CCMA). La decisió em satisfà perquè la conec, hi tinc bona amistat i crec que és una dona intel·ligent i capaç de dur a terme una bona gestió.

Actual directora del Gran Teatre del Liceu, durant dos anys, Cullell i jo hem format part de la Junta Directiva d’Ópera XXI, associació que ella presideix actualment després de substituir en el càrrec a Miguel Múñiz, que és alhora director del Teatre Real.

Per aquesta misèria de la política, CIU havia bloquejat fins ara el nomenament de Cullell perquè la considerava propera al PSC. Aquesta por no deixa de ser cínica quan durant anys CIU va tenir al front de la corporació homes com Joan Granados o Jordi Vilajoana, ambdós amb carnet de CIU i destacats militants de Convergència Democràtica de Catalunya.

El que resulta, però, divertit, és observar la causa del desbloqueig. En efecte, fa uns dies, l’actual president de la CCMA, es va dirigir en empara al president del Parlament de Catalunya davant “la impossibilitat d’exercir les competències que li encomana la llei” per designar el director general de l’ens. Això implicava que, de no resoldre’s favorablement la designació, l’únic camí que podia adoptar la cambra catalana era de modificar la llei.

I què hagués succeït si aquesta llei es modificava? Doncs que els membres del tripartit l’haurien fet al seu gust i aleshores els de CIU encara haurien estat en més desavantatge. Per això han cedit i han acabat donant el consentiment perquè Rosa Cullell sigui la nova directora general.

A ningú no se’l pot jutjar abans que actuï. Però estic convençut que estem davant d’una excel·lent professional que actuarà com sempre ho ha fet en els llocs dels quals n’ha estat responsable de la CCMA.

Enhorabona!

Sant Jordi

24 Abril 2008

Amb l’Euribor que frega el 5 per cent (exactament el 4,933); amb la creu de l’Esperancita a sobre (¿quan farà cas de Manuel Fraga i es callarà una mica?); amb l’euro que trenca motlles cada dia que passa (en el mercat de divises de Frankfurt es canviava ahir a 1,601 dòlars, fet que dificulta les nostres exportacions); amb una taxa d’inflació que, a la zona euro, ha estat del 3,6 per cent el mes de març, amb l’Ibex-35 que ha caigut 135,50 punts; amb unes declaracions del governador del Banc de França, Christian Noyer, a les quals suggeria que el Banc Central Europeu (BCE) podria apujar els tipus per assegurar l’objectiu d’inflació en el 2 per cent, fet que, unit a la pujada del preu del cru, provoca l’alça la cotització de l’euro; amb un govern d’Espanya que als transvasaments no els diu transvasaments; amb uns polítics del PP que continuen pensant que el problema de l’aigua a Barcelona és una bona excusa per prosseguir la seva creuada anticatalana; amb uns polítics de Catalunya que accepten el pseudotransvassament de l’Ebre però que continuen afirmant que ells són contraris als transvassaments; amb uns consellers de la Generalitat de Catalunya que es manifesten reiteradament contra la política del govern de què formen part; amb la gran incògnita de què farà aquest vespre un Barça absolutament capitidisminuït davant el Manchester United; amb tot aquest bagatge que em queia al damunt i em provocava una gran dosi de pessimisme, he baixat al centre de Maó i he descobert que allí tot era una festa. El sol brillava al cel com si mai no s’hagués d’apagar, l’aire era delicadament sec i feia voleiar deliciosament les faldes de les joves, les parades eren plenes de llibres i de flors, i els ciutadans anaven d’ací i d’allà fullejant llibres i comprant roses, mentre celebraven joiosos aquesta festa civil de l’esperit que és Sant Jordi, un sant de llegenda, que probablement no va existir mai, però que ens referma en la nostra il·lusió de viure. Però això és el patró de la lectura, i per això mateix, any rere any, ens fa deixar de costat un més que raonable pessimisme i ens permet d’entrar en un món –el dels llibres- que, no necessàriament ens allunya de la realitat, ans sovint ens ajuda a comprendre-la, ni que sigui fent voleiar la imaginació.

Quan a l’hora de dinar he anat a casa, em sentia força més reconfortat. El passeig havia valgut la pena.

Els canvis de criteri de Solbes

23 Abril 2008

Després d’una campanya electoral amb fortes dosis d’optimisme, d’acord amb les quals Espanya hauria de créixer un 3,3 per cent aquest any (així almenys ho assegurava el ministre Solbes), resulta que les previsions es van reduir l’endemà mateix d’aquestes eleccions i, cap a finals de març, resultava que el creixement s’havia reduït dues dècimes: passava del 3’3 al 3’1 per cent.

Joiosa previsió aquesta, perquè, ahir, el superministre econòmic ens ha dit que són força sensates les previsions del Banc d’Espanya, segons les quals sembla que creixerem només un 2,4 en el 2008 i un 2,1 el 2009.

I em demano: és possible que, només en un mes i mig les coses hagin canviat tant? No sembla més aviat que hem estat víctimes d’una certa presa de pèl per part del ministre i, en definitiva, del govern de Zapatero?

I que no es tranquil·litzin els meus lectors, perquè el Fons Monetari Internacional (FMI) situa les previsions de creixement en un 1,9 i un 1,7 per cent.

Creixem! Diran alguns. I probablement tindran raó. Però no és el mateix una cosa que l’altra. Com no és el mateix que els pisos ara cerquin comprador i no a la inversa, i com no ho és tampoc que els visats del Col·legi d’Arquitectes de Menorca s’hagin reduït aquest anys un 35 per cent.

Quina baixa demanarà la ministra Chacón?

22 Abril 2008

Aquests dies s’han obert apostes (“posar messions” diríem en menorquí dialectal) sobre si la ministra Chacón demanarà o no demanarà la baixa per maternitat. I el debat no és menor. No ho és per als empresaris, molts dels quals temen donar treball a les dones per mor de l’embaràs, per allò dels quatre mesos, que sol ajuntar-se amb el mes de vacances, i que sovint és el preludi d’una reducció de la jornada laboral. I ho és també (en aquest cas jo diria que és importantíssim) per als col·lectius feministes, per als quals és indispensable que la ministra demani la baixa de quatre mesos, perquè, si no ho fa (és a dir, si no desapareix del ministeri durant aquest temps), donarà la raó a una tesi masclista segons la qual, només les dones treballadores demanen els quatre mesos, però mai les executives ben pagades, i mai tampoc les autònomes (tinguin o no bons ingressos), perquè és impossible que aquestes puguin desaparèixer tant de temps de la vida laborar i retornar-hi després com qui fa res.

Es comenta que la ministra Chacón ha dit que retornarà al ministeri tan bon punt li sigui possible, i jo penso que així ho farà (així ho fan totes les directives amb gran responsabilitat i amb un sou molt alt, encara que siguin assalariades), però és evident que, si fa això, el seu comportament esdevindrà un molt mal exemple per a les mares treballadores, les quals s’agafen els quatre mesos per principi, i deixen que l’empresari (que per això és empresari i se suposa que guanya molts diners) que resolgui el “seu” problema tal com Déu li doni entenent.

És clar que sempre hi cap la possibilitat que la senyora Chacón retorni al ministeri i que sigui el seu marit el qui demani la baixa per paternitat. D’aquesta manera s’aplicaria una de les possibilitats “revolucionaries” de la reforma Caldera, i potser la cosa es compensaria un poc.

Però també podria ser que Zapatero hagués designat com a ministra una dona embarassada de set mesos precisament per això: perquè després de parir demanés una baixa laboral durant quatre mesos i retornés després al ministeri dient: “Empresaris del món: veieu com no passa res?”

Sigui com vulgui, del que no hi ha cap dubte és que la cosa és molt seriosa i mereix que hi dediquem tota la nostra gran atenció.

De Dachau a Venècia: la mostra de Zoran Music

21 Abril 2008

Matí de diumenge gris i desapacible a Barcelona que vàrem aprofitar, la meva dona i jo, per anar a La Pedrera, que aquest cop aplega més d’un centenar de pintures i dibuixos que donen una visió retrospectiva de la trajectòria artística del pintor d’origen eslovè Zoran Music, l’obra del qual, al marge dels grans moviments del segle XX, aconsegueix, en paraules del comissari Jean Clair, una de les poètiques més intenses sobre la fragilitat de l’ésser humà en el seu silenci i en la seva foscor, mitjançant l’expressió i la representació, sense concessions, de la soledat del destí de l’home.

Absolutament desconeguda per mi, l’obra de Music ha estat un descobriment, i no ho dic tan sols pels dibuixos i pintures que he pogut contemplar a la mostra que es presenta sota el títol de “De Dachau a Venècia”, ans també pel pensament que l’autor ens expressa en els textos que s’intercalen en els comentaris explicatius de la mostra i, especialment, en el llarg monòleg que enclou un video on el pintor, assegut en el seu estudi, escolta en silenci les paraules que ell ha pronunciat i ara reprodueix un magnetòfon.

Només vull destacar dues coses que a mi m’han semblat molt importants: la primera, que l’artista ha de ser fidel a ell mateix i que, si ho és, acabarà descobrint el seu propi llenguatge. Music conviu durant uns anys a París amb els grans mestres de l’art abstracte, però no per això acaba lliurant-se a aquest corrent. Ell els contempla, els estudia, els admira, però sempre continua cercant el seu propi jo. La segona, expressada en el monòleg, apunta vers la necessitat de viure reclòs en el silenci i la meditació per trobar, no sols el tema, ans també el llenguatge de l’art. Ell desconfia una mica del concepte “inspiració”, però considera indispensable aquestes llargues hores de silenci i de reflexió en la soledat de l’estudi per acabar reeixint en la creació artística. També jo penso que és indispensable aquesta mena de comportament. Potser per això estem sovint tant lluny de l’obra d’art, atrafegats en els compromisos diaris i immergits en la voracitat d’una vida que defuig el silenci i la contemplació.

El circumloqui

18 Abril 2008

Quan la ministra Espinosa ens diu que el transvasament no és un transvasament em recorda aquella escena en què el marit és sorprès per la dona dins el llit amb l’amiga i, agafat in fraganti, s’aixeca i diu: Això no és el que sembla!

Per què s’han de fer tant circumloquis per dir la veritat? Per por a Camps i a Valcárcel?

Molt em temo que aquesta és una por inútil, perquè aquests dos personatges (sobretot el primer) fan de l’anticatalanisme el seu principal combustible ideològic i, facis el que facis, diguis el que diguis, ells sortiran a la palestra per sucar-hi pa.

De tota manera, en el pecat duem ara la penitència, perquè la crisi actual és probablement el resultat de molts errors passats, de moltes demagògies viscudes, i no podem esperar que, de sobte, la cosa es resolgui com un que fa no-res.

La presentació d’ahir

17 Abril 2008

Perdoneu-me si avui parlo de mi. Ho faig perquè vaig tenir ahir dos motius de joia: va sortir la versió castellana d’Els Nikolaidis, “Los Nikolaidis” (Calambur, Madrid 2008), en una traducció meva, i el periodista i escriptor Francesc-Marc Àlvaro va presentar, juntament amb l’editor de Proa, Arnau Cònsul, la meva darrera novel·la, “Les revolucions perdudes”.

Hi van assistir els amics d’altra gent interessada en la meva obra, i penso que l’acte va tenir un punt d’entranyable perquè els tres vam poder parlar amb molta sinceritat sobre el què i el perquè d’aquesta novel·la. També sobre el com. Tinc la impressió que en el meu improvisat parlament no vaig saber amagar aquest punt de pessimisme que se m’ha posat sobre l’esquena amb els anys i no sé si vaig saber explicar prou per què la novel·la no dedica cinquanta pàgines a parlar d’“el temps retrobat”, com em demanava la poetessa Margarita Ballester, i d’alguna manera insistia molt –i només- en “el temps perdut”. Val a dir, però, que Francesc-Marc Àlvaro em comentava després mentre sopàvem que no creia que la novel·la fos pessimista, ans insistia que el seu interès se centra, entre d’altres coses, en l’intent que s’hi troba de parlar de les víctimes, sense que en cap moment es mostri cap interès a demostrar que hi ha bons i dolents.

Si la novel·la ha reeixit a ser un exercici honest de “memòria històrica” –com diu ell-, jo ja em dono per satisfet.

Los Nikolaidis


%d bloggers like this: