Archive for Novembre de 2013

Rouco, Aznar, poder i religió

24 Novembre 2013

Un dia abans de l’inici de la CII reunió de l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) que, entre d’altres qüestions, havia de decidir el relleu del seu secretari, el bisbe auxiliar de Madrid, Juan Antonio Martínez Camino, Enric Juliana va escriure el següent: “Conclou, a càmera lenta, el potent mandat del cardenal Antonio María Rouco Varela. Un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política, primer mitjançant la Cope incendiària, ara amb la 13TV obsessionada amb Catalunya. Rouco té un finíssim instint polític i una voluntat de poder veritablement nietzschiana. Des de fa més de deu anys, operen a Madrid uns homes del cardenal que sacsegen diàriament l’opinió pública i li recorden al Partit Popular que un dia se li pot incendiar tota l’ala dreta.” (La Vanguardia 17.11.13)

Subscric íntegrament aquestes paraules i he d’afegir que el mateix Rouco Varela va fer bona la visió que d’ell en tenia Juliana quan, a l’acte d’obertura de l’assemblea, manifestà la preocupació dels bisbes perquè les “ferides” provocades pel terrorisme no es curin per la via del penediment (andanada contra la sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg sobre la doctrina Parot), per la possible “ruptura de la unitat d’Espanya” (andanada contra els nacionalistes catalans) i per les “lleis injustes” que afecten el matrimoni i la família (andanada contra els socialistes i l’esquerra, especialment).

Pel que fa al segon dels punts en relació al qual Rouco Varela mostrava la seva preocupació com a líder de l’Església espanyola –la unitat d’Espanya (que els nacionalistes catalans posen en perill)- el cardenal afirmà textualment: “La unitat de la nació espanyola és una part principal del bé comú de la nostra societat que ha de ser tractada amb responsabilitat moral.” Una afirmació de gran calibre –que es podrà compartir o no- però que dubto molt que es pugui derivar de l’Evangeli, de la patrística o de la teologia moral. I sí que s’explica, en canvi, a partir d’aquesta deriva d’ “un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política”, de què parlava Juliana.

Per poc que ens endinsem en l’estudi del cristianisme, veurem que, a quasi totes les etapes de la seva llarga història, aquest s’ha comportat –o ho ha intentat si més no- com a “religió”, en el sentit que ha posseït una intensa i ininterrompuda relació amb el poder (desitjat o realment exercit). Això no obstant, el Déu cristià és transcendent i, per això mateix, no pot ser identificat amb cap poder natural . Tot i així, és indiscutible que, tradicionalment, en el marc del cristianisme, prínceps i emperadors han pretès exercir la dominació sobre els seus súbdits “per la gràcia de Déu”.

De la mateixa manera, també als principals corrents històrics de la tradició cristiana s’ha establert un vincle molt estret entre Déu i l’exercici de la sobirania. Durant segles, la dilucidació de qui posseïa la potestat última i decisiva (l’altar o el tron) ha donat lloc a llargues i, amb freqüència, turmentoses pugnes entre el “poder religiós” i el “poder polític” perquè, quasi sempre, cap dels dos no es limitava a l’exercici del poder en el seu àmbit de competència, sinó que pretenia aconseguir el domini incondicional de tots els ressorts “polítics i religiosos” de l’ésser humà.

Especialment en el catolicisme, el Déu de la “teologia natural” s’equiparà, conscientment o inconscientment, amb la realitat última que determinava i sustentava tot el que existia. Però com ha escrit el teòleg benedictí Lluís Duch, “com a conseqüència d’aquesta situació, la teologia natural ha arribat a ser cada vegada més irrellevant i innecessària perquè, per un costat, el cristianisme ja no té cap necessitat de justificar-se com a religió dominant, i per un altre, a partir de l’actual comprensió del poder estatal, militar i econòmic, ja no resulta possible ni justificable la remissió al Déu de la fe cristiana com a font de sobirania”.

Aquesta separació conceptual entre “religió i poder polític”, que ha estat assumida per tots els estats laics i democràtics d’Occident –però no pel cardenal Rouco Varela-, ha dut com a conseqüència, entre moltes altres coses, que la modernitat comporti la progressiva anul·lació del lloc social de Déu i la configuració d’un ordre social basat, al menys teòricament, en el consens dels ciutadans i en les llibertats. I això duu com a conseqüència –són novament paraules de Lluís Duch- que “el futur del missatge cristià dependrà de la seva capacitat per desprendre’s del que durant molts segles ha constituït la seva base operativa essencial: el poder com a atribut específic de Déu.”

Observem, però, que, a pesar que és característic de la  modernitat el creixent procés de legitimació del poder polític sense recórrer a la religió, el que podríem qualificar com a desviació de poder, no sempre ve tan sols del costat de les esglésies, perquè, com ens diu el també teòleg catòlic, l’alemany Johann Baptist Metz, sovint, a la política moderna, el tron de la religió està buit, encara que, amb relativa freqüència, vulgui ser ocupat per “messies seculars” que s’atorguen, ells mateixos, atributs divins com, per exemple, l’omnipotència, la infal·libilitat o l’omnisciència.

I us asseguro que Metz ho va dir molt abans que José María Aznar arribés a la conclusió, després d’afirmar que ell enviaria el president Mas a la presó si convocava un referèndum, que les operacions de successió de lideratges “són complicades”, sobretot si es tracta de “lideratges forts” (com el seu), perquè és difícil trobar un equilibri “per tal que el qui ja se n’ha anat  faci aportacions positives i el qui arriba pugui expressar la seva personalitat”.

Anuncis

El català ha de sobreviure: les declaracions de José Manuel Blecua

17 Novembre 2013

El director de la Real Academia Española de la Lengua, José Manuel Blecua, va fer unes declaracions a l’Agència Efe sobre l’ús del català i sobre la política lingüística que es duu a terme a Catalunya poc temps després de ser elegit (2010). Les he conegut fa pocs dies i crec que val la pena de dur-les a aquest espai de reflexió perquè el lector pugui llegir-les desapassionadament, per bé que parlar o dialogar desapassionadament és gairebé impossible quan de llengua es tracta, una matèria on tothom –fins el més illetrat- creu que hi té cosa (fonamentada) a dir.

José Manuel Blecua Perdices no és tanmateix un illetrat en matèria lingüística. Fill del gran filòleg José Antonio Blecua Teijeiro, aragonès i catedràtic a la Universitat de Barcelona durant molts anys, on va ser un dels creadors dels estudis de filologia espanyola, Blecua va seguir la carrera de lletres dels seu pare tot estudiant Filología Española a Madrid amb Rafael Lapesa, d’on saltà a Barcelona l’any 1964 quan guanyà una càtedra d’institut. Més tard va obtenir també la càtedra de Llengua Espanyola a la Universitat autònoma de Barcelona, on ha dirigit el seminari de Filologia i Informàtica.

El-director-de-la-RAE-llega-a-Nicaragua-donde-será-condecorado-con-Medalla-de-Oro

Blecua ha dit a l’entrevista a què faig referència que “Yo soy catalán por oposición, no por nacimiento, que no tiene ningún mérito por mucho que se lo crean ellos”, una afirmació que a mi em plau perquè sempre he pensat, seguint les passes d’Albert Renan, que l’home pot elegir el que és i el que vol ser.

Poques persones, doncs, com José Manuel Blecua (aragonès de naixement i català d’adopció) estan tan legitimades per parlar amb propietat de la llengua, i més encara si ho fa, com n’és el cas, no sols des de la seva posició d’expert en llengua espanyola, sinó també des de la presidència de la primera institució de l’Estat en matèria lingüística castellana: la Real Academia Española de la Lengua, aquella que, com diu el seu lema distintiu: limpia, brilla y da esplendor.

Doncs bé, Blecua, que du 50 anys vivint a Catalunya (el mateix diria si estigués parlant de Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera), mai no ha tingut “el más mínimo problema con el bilingüismo”. Però és conscient que la situació de la llengua catalana “es muy débil, porque el castellano es una lengua de una potencia tremenda”. Aquesta veritat com un temple, que no veu només el qui no la vol veure, li fa dir que “el catalán tiene que sobrevivir. Desgraciadamente, uno pasea por las calles y ve un periódico en catalán y decenas en castellano. Entra uno en Internet y pasa lo mismo: hay más de mil periódicos en español”. I afegeix: No se trata de vivir, sino de sobrevivir y la inmersión lingüística es de las pocas cosas que le permite hacerlo.”

Aquest gran expert en Fonètica i Fonologia creu, doncs, que el model d’immersió lingüística a les escoles que s’aplica a Catalunya (i es venia aplicant a les Illes Balears, encara que amb menys contundència) és necessari. I ho és –afirma Blecua- perquè, a més de “la potencia del castellano”, Catalunya (i el mateix hauríem de dir de les Balears) és una societat on, a més del castellà, “hay más de veinte lenguas distintas” als col·legis. I hi ha localitats on “los inmigrantes superan a la población catalana”.

Blecua –ves per on- parla també dels topònims, i ho fa concretament de tres de capitals de província: dues catalanes, Lleida i Girona, i una gallega, A Coruña. És una llàstima que no s’hagi referit a Maó, però també ho podria haver fet, perquè la conclusió a què hauria arribat seria la mateixa. A Blecua, doncs li sembla bé que els legisladors hagin declarat oficials els topònims d’aquestes ciutats. “No hay problemas; son denominaciones oficiales”, assenyala aquest notable filòleg. I afegeix: “Es lógico que los hablantes de lenguas distintas al castellano sientan que están menospreciados sus topónimos” i vulguin que se’ls protegeixi.

Blecua conclou afirmant que “la identidad del hablante con la lengua es lo más propio que le une con el mundo, y eso no se lo puedes quitar a nadie”. Ja sé que, a partir d’aquesta afirmació, els qui ara ens governen diran que ells pretenen precisament això: que cadascú parli i estudiï en la llengua que vulgui, però obliden –i un polític no ho pot oblidar- el primer que remarca Blecua a l’entrevista: que l’espanyol és una llengua avui molt potent –i cada dia ho és més (cosa que a mi em satisfà, perquè també parlo i escric bé aquesta llengua)- que s’acabarà menjant el català si aquest no és protegit per una legislació que li vagi obrint camí. I aquesta protecció, aquesta necessitat d’una “discriminació activa en favor del català” és una conseqüència del principi d’igualtat (art. 14 CE) el qual, atenent a la interpretació que en fa el Tribunal Constitucional, exigeix que es tracti desigualment als qui són desiguals.

Penso que valia la pena donar a conèixer aquestes opinions, que provenen d’un dels grans hispanistes espanyols que, per si això no fos suficient, presideix, a més, la Real Academia Española de la Lengua.

Pau, Pietat i Perdó

3 Novembre 2013

La Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans, composta per 17 magistrats, va determinar, el passat 21 d’octubre de 2013, que la “doctrina Parot” aplicada amb caràcter retroactiu vulnerava l’article 5 del Conveni Europeu de Drets Humans. Bàsicament ha dit que aquesta doctrina (que reforça les penes en virtut de les quals els delinqüents van ser condemnats) és inaplicable ja que l’article 9 de la Constitució espanyola prohibeix la retroactivitat “de las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales.” En aquest sentit, l’alt tribunal va considerar “detenció il·legal” la permanència de la penada, Inés del Río, a la presó.

Poques hores després que el Tribunal d’Estrasburg pronunciés l’esperada sentència, el president Rajoy –que havia jugat amb foc quan estava a l’oposició criticant, per dèbil, el PSOE- va rebre les dues presidentes de les associacions de víctimes del terrorisme més radicals del país al seu despatx de la Moncloa. Amb la sang de peix que el caracteritza, va tenir bones paraules per a totes dues, però els va dir que, sentit-ho molt perquè ell és sempre al costat de les víctimes, havia de complir la sentència.

I de seguida vingueres les manifestacions estripant-se els vestits dels ministre de Justícia i de l’interior. Més tard, dels representants més conspicus de la dreta de la dreta, com l’expresidenta de Madrid, Esperanza Aguirre (“¡el Tribunal de Estrasburgo no es un tribunal ni es nada!), de l’ínclita Ana Botella, del tot terreny Javier Arenas, i també d’aquest personatge que parla sempre en un to repolit, s’escolta i no es besa perquè no s’arriba a la cara, que es diu Esteban González Pons. Aquest darrer, el passat dissabte, no va perdre l’ocasió per carregar contra el PSOE quan es dirigia a la caverna del seu electorat, exigint que els socialistes demostrin que són solidaris amb el dolor de les víctimes perquè “cuando la gente a la que queremos recibe un mazazo lo normal es ir y abrazarla”.

Del bracet amb Arenas i Floriano, González Pons van afirmar que la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans –TEDH– contrària a la doctrina Parot “ha sido una humillación para las víctimas” i afegí que amb aquella manifestació esperava que “toda Europa vea lo que a España le ha dolido” la decisió d’Estrasburg. Curiosament, després de tanta declaració, els reunits allí el van escridassar i criticaren la debilitat dels populars amb cartells de “PP traïdor” o bé “Rajoy traïdor” perquè l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) creu que “no han estado a la altura”. Jugar amb foc quan s’és a l’oposició per fustigar l’adversari té això i ara Rajoy ha de beure la seva pròpia medicina.

No seré jo qui em posi al costat dels assassins, però la fi del terrorisme (força encaminada, per cert, encara que no resolta del tot) no es podrà fer mai a partir de l’odi i la venjança. “¡Que se pudran en la cárcel!” “¡Pena perpetua para los terroristas!” són les frases que més hem escoltat darrerament a la dreta de la dreta espanyola i també a la manifestació de diumenge. I aquestes són frases que el dolor pot explicar però no justificar.

És possible que l’AVT cerqui justícia i no venjança,  com asseguren els seus dirigents, però les frases pronunciades per la periodista Isabel San Sebastián exigint una “justicia con vencedores y vencidos” i afirmant que un dels magistrats del TEDH, l’espanyol Luis López Guerra, ha actuat de connivència en la resolució d’aquest organisme i la posició de l’anterior executiu (així, de pas, s’ha carregat el PSOE), no semblen clams a la justícia, sinó exigències de venjança per l’immens dolor que, al llarg de tots aquests anys, el criminals etarres els han infligit.

Sens dubte que hem de respectar el dolor i la ràbia de les víctimes. Res hi ha de més humà i comprensible que rebotar-se davant un dolor que s’ha rebut tan injustament. Però tot i que de vegades no sigui bo d’entendre, el que sí hauríem de tenir clar és que l’Estat no pot permetre que les víctimes de qualsevol delicte –tampoc les del terrorisme, per injust i dolorós que sigui aquest- fixin les bases jurídiques i de convivència entre els ciutadans. Les víctimes tenen dret a ser ateses, escoltades, consolades i ajudades en tot el necessari. Fins se’ls pot no tenir en compte els excessos que facin en un moment determinat, arran d’unes decisions jurídiques que, com aquesta del TEDH, no comprenen; però no han de marcar el pas de la política. Simplement, perquè no tenen la raó. Més encara, no es pot legislar des del dolor i la ràbia, perquè sempre es legislarà malament.

ETA va matar 829 persones i en va ferir moltes més. I és cert que, si bé ha deixat de matar, mai no ha demanat perdó. Però ni la manca de sol·licitud de perdó per part dels botxins o dels seus companys de viatge pot marcar la política d’un país, ni tampoc pot marcar-la el dolor o la ràbia de les víctimes. I els Governs (com també els líders que aspiren a governar) mai no s’han de sentir constrets per l’arrogància dels uns o per la justificada ràbia dels altres si volen construir un país presidit per la justícia i el dret. Oblidar que el propòsit del sistema penitenciari és la reinserció social del condemnat però mai una venjança pel crim comès és oblidar l’element bàsic del sistema penal. I en oblidar-ho, el legislador o el governant comet un error irreparable.

Sé que és difícil que em puguin entendre les víctimes, però sí que m’haurien d’entendre els periodistes que, informant i opinant, han d’afavorir la convivència; com també els polítics que tenen el deure de governar amb justícia i seny. Als uns i als altres els recomanaria que tinguessin present les paraules de Manuel Azaña quan  -inútilment és cert- evocava el 18 de juliol de 1938 tots els morts de la guerra i, amb la mà al pit, exhortava els espanyols dient: “Escuchen su lección… ya no sienten odio, ya no tienen rencor, y nos envían con destellos de luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: paz, piedad, perdón.”

Pau, Pietat, Perdó

3 Novembre 2013

La Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans, composta per 17 magistrats, va determinar, el passat 21 d’octubre de 2013, que la doctrina Parot aplicada amb caràcter retroactiu vulnerava l’article 5 del Conveni Europeu de Drets Humans. Bàsicament ha dit que aquesta doctrina (que reforça les penes en virtut de les quals els delinqüents van ser condemnats) és inaplicable ja que l’article 9 de la Constitució espanyola prohibeix la retroactivitat de «las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales”. En aquest sentit, l’alt tribunal va considerar «detenció il·legal» la permanència de la penada, Inés del Río, a la presó.

Poques hores després que el Tribunal d’Estrasburg pronunciés l’esperada sentència, el president Rajoy -que havia jugat amb foc quan estava a l’oposició criticant, per dèbil, el PSOE- va rebre les dues presidentes de les associacions de víctimes del terrorisme més radicals del país al seu despatx de la Moncloa. Amb la sang de peix que el caracteritza, va tenir bones paraules per a totes dues, però els va dir que, sentit-ho molt perquè ell és sempre al costat de les víctimes, havia de complir la sentència.

I de seguida vingueren les manifestacions estripant-se els vestits dels ministre de Justícia i de l’Interior. Més tard, dels representants més conspicus de la dreta de la dreta, com l’expresidenta de Madrid, Esperanza Aguirre («¡el Tribunal de Estrasburgo no es un tribunal ni es nada!»), de l’ínclita Ana Botella, del tot terreny Javier Arenas, i també d’aquest personatge que parla sempre en un to repolit, s’escolta i no es besa perquè no s’arriba a la cara, que es diu Esteban González Pons. Aquest darrer, el passat dissabte, no va perdre l’ocasió per carregar contra el PSOE quan es dirigia a la caverna del seu electorat, exigint que els socialistes demostrin que són solidaris amb el dolor de les víctimes perquè «cuando la gente a la que queremos recibe un mazazo lo normal es ir y abrazarla».

Del bracet amb Arenas i Floriano, González Pons van afirmar que la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans -TEDH- contrària a la doctrina Parot «ha sido una humillación para las víctimas» i afegí que amb aquella manifestació esperava que «toda Europa vea lo que a España le ha dolido» la decisió d’Estrasburg. Curiosament, després de tanta declaració, els reunits allí el van escridassar i criticaren la debilitat dels populars amb cartells de «PP traïdor» o bé «Rajoy traïdor» perquè l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) creu que «no han estado a la altura». Jugar amb foc quan s’és a l’oposició per fustigar l’adversari té això i ara Rajoy ha de beure la seva pròpia medicina.

No seré jo qui em posi al costat dels assassins, però la fi del terrorisme (força encaminada, per cert, encara que no resolta del tot) no es podrà fer mai a partir de l’odi i la venjança. «¡Que se pudran en la cárcel!» «¡Pena perpetua para los terroristas!» són les frases que més hem escoltat darrerament a la dreta de la dreta espanyola i també a la manifestació de diumenge. I aquestes són frases que el dolor pot explicar però no justificar.

És possible que l’AVT cerqui justícia i no venjança, com asseguren els seus dirigents, però les frases pronunciades per la periodista Isabel San Sebastián exigint una «justicia con vencedores y vencidos» i afirmant que un dels magistrats del TEDH, l’espanyol Luis López Guerra, ha actuat de connivència en la resolució d’aquest organisme i la posició de l’anterior executiu (així, de pas, s’ha carregat el PSOE), no semblen clams a la justícia, sinó exigències de venjança per l’immens dolor que, al llarg de tots aquests anys, el criminals etarres els han infligit.

Sens dubte que hem de respectar el dolor i la ràbia de les víctimes. Res hi ha de més humà i comprensible que rebotar-se davant un dolor que s’ha rebut tan injustament. Però tot i que de vegades no sigui bo d’entendre, el que sí hauríem de tenir clar és que l’Estat no pot permetre que les víctimes de qualsevol delicte -tampoc les del terrorisme, per injust i dolorós que sigui aquest- fixin les bases jurídiques i de convivència entre els ciutadans. Les víctimes tenen dret a ser ateses, escoltades, consolades i ajudades en tot el necessari. Fins se’ls pot no tenir en compte els excessos que facin en un moment determinat, arran d’unes decisions jurídiques que, com aquesta del TEDH, no comprenen; però no han de marcar el pas de la política. Simplement, perquè no tenen la raó. Més encara, no es pot legislar des del dolor i la ràbia, perquè sempre es legislarà malament.

ETA va matar 829 persones i en va ferir moltes més. I és cert que, si bé ha deixat de matar, mai no ha demanat perdó. Però ni la manca de sol·licitud de perdó per part dels botxins o dels seus companys de viatge pot marcar la política d’un país, ni tampoc pot marcar-la el dolor o la ràbia de les víctimes. I els Governs (com també els líders que aspiren a governar) mai no s’han de sentir constrets per l’arrogància dels uns o per la justificada ràbia dels altres si volen construir un país presidit per la justícia i el dret. Oblidar que el propòsit del sistema penitenciari és la reinserció social del condemnat però mai una venjança pel crim comès és oblidar l’element bàsic del sistema penal. I en oblidar-ho, el legislador o el governant comet un error irreparable.

Sé que és difícil que em puguin entendre les víctimes, però sí que m’haurien d’entendre els periodistes que, informant i opinant, han d’afavorir la convivència; com també els polítics que tenen el deure de governar amb justícia i seny. Als uns i als altres els recomanaria que tinguessin present les paraules de Manuel Azaña quan -inútilment és cert- evocava el 18 de juliol de 1938 tots els morts de la guerra i, amb la mà al pit, exhortava els espanyols dient: «Escuchen su lección… ya no sienten odio, ya no tienen rencor, y nos envían con destellos de luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: paz, piedad, perdón».


%d bloggers like this: