Josep Maria Quintana

El catedràtic de Dret constitucional Joan Oliver defineix la barrera electoral com “aquella clàusula establerta per la llei, que fixa el percentatge mínim de vots que ha d’assolir una candidatura per poder participar en el repartiment dels escons en joc en una determinada circumscripció”. No és, doncs, un element sense importància, ja que marca un tall en el recompte de vots que esdevé determinant perquè la candidatura en qüestió sigui tinguda en compte o, ben al contrari, perquè els vots que aquesta ha obtingut siguin menyspreats. Poca broma, per tant, en això de la barrera, perquè, com Oliver ha escrit citant el professor Martínez Sospedra, si s’apliqués als partits polítics la legislació sobre la competència que s’aplica a les societats mercantils és molt probable que la qualificació d’un institut com la barrera electoral oscil·lés entre l’abús de posició dominant i les pràctiques restrictives de la competència. I a ningú no se li escapa que, si bé l’existència de barreres electorals s’explica i justifica com una manera de racionalitzar el nombre de partits amb accés al Parlament i d’evitar la fragmentació que podria fer-lo ingovernable, no hi ha dubte que les majories amb capacitat per fixar aquesta barrera a les lleis electorals, poden també utilitzar-la –encara que mai no ho confessaran obertament- per deixar fora de l’assembla partits minoritaris que els són incòmodes.

Les eleccions al Congrés dels Diputats venen regulades a la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny del “Régimen Electoral General”,que estableix una barrera electoral del tres per cent a la circumscripció electoral, que a Espanya és la província. Això significa que el partit que, en el còmput total de la província, no obté aquest tres per cent, els seus vots no computen i, per tant, no podrà tenir cap diputat.

Encara que sembli molt limitativa dels drets, aquesta barrera no ho és tant a la pràctica, ja que, com ha estudiat Oliver, només és efectiva en una circumscripció que tingui assignats més de vint-i-quatre escons (per tant, només produeix efectes limitatius a províncies com Madrid o Barcelona, que elegeixen més de 30 diputats), però no hi ha dubte que si aquest percentatge mínim es fa créixer o bé s’exigeix no ja als vots trets a la província, sinó a tot l’Estat, aleshores la cosa canvia radicalment, perquè d’entrada tots els partits que limiten la seva actuació a una única comunitat autònoma, difícilment el podran obtenir i quedarien fora del Congrés.

Al llarg de tots aquests anys hi ha hagut diferents propostes d’ampliar i endurir el sistema electoral. En essència, se n’han formulat, bàsicament, tres tipus: la primera, d’elevar la barrera del tres al cinc per cent dels vots vàlids emesos en la circumscripció; la segona, de mantenir la barrera del tres per cent però realitzant el còmput en el conjunt del territori de l’Estat (el càlcul del percentatge es realitzaria, per tant, a nivell estatal en comptes de provincial); i la tercera esdevé una suma de les dues mesures anteriors, en situar la barrera al cinc per cent dels vots vàlids emesos a tot l’Estat (encara que amb clàusules específiques per als partits polítics que limiten la seva actuació a una comunitat autònoma concreta).

Per poc entès que sigui el lector en aquestes matèries, comprendrà ràpidament que si la barrera mínima (sigui el tres o el cinc per cent) s’exigeix a tot l’Estat i no, només, a la província on es presenti el partit o la candidatura en qüestió, aquest partit o candidatura no tindrà manera humana d’obtenir el percentatge i, encara que tregui un resultat boníssim a la seva circumscripció (posem per a exagerar un 40 per cent o més), ni amb aquest bon resultat assoliria el mínim exigit a tot l’Estat i, per tant, no obtindria representació al Congrés.

Per dir-ho més clarament, si es prengués aquesta mesura (a menys que s’establissin clàusules específiques per als partits polítics que limiten la seva actuació a una comunitat autònoma concreta, cosa difícil de fer -i més de ser acceptada), els partits nacionalistes (aquests que a Madrid els agrada denominar “perifèrics” en el millor dels casos, ja que últimament el qualificatiu que priva és el de “separatistes”), no entrarien al Congrés dels Diputats. Tindríem, doncs, que ni el PNB, ni Bildu, ni el PdeCat, ni ERC asseurien cap diputat al Congrés.

Doncs bé, aquesta és la darrera ocurrència d’aquest personatge pirandellià que es diu Albert Ribera, el qual demana que es reformi la llei electoral vigent establint que, per a tenir representació parlamentària al Congrés, s’ha d’obtenir un tres per cent dels vots a tot el territori nacional. El personatge contempla i desitja -tampoc no ens hem d’estranyar venint d’ell- un Congrés dels Diputats sense diputats dels partits nacionalistes, aquests que ell tant odia i que tan de mal fan, al seu entendre, al concepte de l’Espanya única que el jove polític i els seus corifeus tenen al cap.

Es tracta, doncs, d’expulsar de la política que es fa a Madrid els sobiranistes, els nacionalistes i els regionalistes (siguin de dretes, siguin d’esquerres, que això poc importa, ja que tots ells són demoníacs) per tal que el joc polític depengui exclusivament dels que ells denominen “partidos nacionales”, que són els que, al seu entendre, representen tot l’Estat i, per tant, els únics que s’han de tenir en compte.

Després de criticar dia i nit els partits nacionalistes perquè, en opinió de Rivera, només pensen amb els seus votants i menystenen els altres, el personatge ens surt ara amb una proposta que deixaria fora de joc -sense representació al Congrés- tots els col·lectius que, en matèria nacional, no pensen com ell, ja que tenen un concepte plural d’Espanya i han decidit presentar candidats només a les seves respectives comunitats autònomes.

No hi ha dubte que la moció de censura que ha significat la sortida del PP del govern de l’Estat i l’accés a aquest del PSOE, amb el suport de tots els partits (incloent-hi els nacionalistes) tret del PP i C’s, ha descol·locat fins a tal punt el personatge que és capaç de presentar una proposta que, sens dubte, agreujaria molt més el problema polític que Espanya està vivint, ja que des del Congrés, aquests partits nacionalistes participen vivament en la política espanyola i sovint han contribuït a la governabilitat. Deixar-los fora no sols seria deixar l’Espanya real infrarepresentada, sinó que esdevindria una invitació clara i definitiva a aquests col·lectius per a optar per un independentisme sense fre i, a més, amb tota la raó de part seva.

Referint-se a aquesta qüestió, l’amic Francesc-Marc Álvaro recomanava a Rivera que llegeixi Gaziel (del qual dubto molt que conegui tan sols unes pàgines), i potser llegint aquell gran director que va ser de La Vanguardia, descobriria el que, durant la Segona República, el periodista definia com “l’expusionisme”, que no és sinó la doctrina que practica Rivera i que, com deia Gaziel, justifica i encoratja el separatisme.

La visita que va fer el Papa Francesc a Xile el passat mes de gener va estar marcada per l’escàndol d’abusos sexuals a menors per part de diversos ordres religiosos catòlics. Les protestes que es van produir suposaren fins i tot la crema de nou parròquies a tot el país. El fet és que la confiança en l’Església havia disminuït considerablement als últims anys a Xile i la valoració del mateix Papa Francesc per part de la societat xilena era la més baixa de tots els països de l’Amèrica Llatina.

Al seu primer discurs al Palau de La Moneda, el Papa Francesc no va esquivar la qüestió que planava sobre la seva visita, tot i que no va mencionar explícitament la paraula ‘abusos’. “Em vull unir als meus germans de l’episcopat, ja que és just demanar perdó i donar suport amb totes les forces a les víctimes, al mateix temps que hem d’esforçar-nos perquè no es torni a repetir”, va dir aleshores.

Als dies següents, Francesc intentà recuperar l’afecte dels que havien mostrat molt de malestar envers l’Església catòlica i demanaven -la petició era bastant generalitzada- la destitució del bisbe d’Osorno, Juan Barros, que havia estat nomenat pel mateix Francesc, per la seva vinculació amb l’encobriment dels abusos sexuals del sacerdot Fernando Karadima.

L’ambient d’aquella visita va ser molt hostil, ja que poques hores després de l’arribada del Papa, tres esglésies foren objecte d’atacs incendiaris. Dos van afectar les parròquies de la localitat de Cunco, a uns 700 kilòmetres de Santiago, que van acabar totalment calcinades.

D’altra banda, a Puente Alto, una localitat propera a Santiago, un altre atac incendiari afectà una parròquia on es van produir “danys de consideració” segons explicà la policia. Mentrestant, algunes persones disconformes o crítiques amb la visita papal van llançar bombes incendiàries contra la porta de la parròquia i van cremar una bandera de Xile i una del Vaticà.

A Xile, una investigació de la ONG nord-americana “Bishop Accountability” detallava un llistat amb 80 càrrecs religiosos acusats d’abusos sexuals. La majoria dels casos estaven relacionats amb sacerdots diocesans, encara que més d’una vintena feien referència a professors o directors de col·legis catòlics, segons informà el diari local “La Tercera”. Els principals ordres religiosos afectats eren la congregació salesiana, els germans maristes i l’ordre de la Mercè. També n’hi havia d’altres d’implicats, com la Companyia de Jesús, el moviment Schöenstatt o els Missioners de Sant Francesc de Sales.

Segons aquesta ONG, els abusos contra menors s’haurien produït durant molts anys, sobretot des del 2000, i haurien comptat amb la complicitat d’una part de l’Església que ajudava a silenciar aquests casos. Qualsevulla que fos l’abast d’aquesta conducte negligible i intolerable, el més greu és que l’Església no actués contra els acusats -només en va sancionar alguns, molt pocs- cosa que indignà els xilens i va fer que la gent d’aquell país perdés la confiança  que podia tenir en l’Església.

Després d’una actuació més aviat confusa i poc convincent en defensa dels bisbes xilens, el Papa ha rectificat posteriorment i ha iniciat una profunda renovació de l’Església a Xile. En un primer moment aconseguí que els 34 bisbes de la seva Conferència Episcopal es reunissin amb ell al Vaticà i posessin el càrrec a la seva disposició, fet mai vist fins aleshores, i finalment ha decidit acceptar tres renúncies de manera irrevocable, entre aquestes la del bisbe d’Osorno, Juan Barros, que en aquella visita va defensar.

Aquesta decisió papal s’ha produït després dels informes que, per decisió seva, han elaborat l’arquebisbe de Malta, Carles Scicluna, i el sacerdot català Jordi Bartomeu, informes que han fet que Francesc reconegués “greus errors de valoració” respecte del que passava a Xile.

Tenim, doncs, que el Papa, que al gener va titllar de “calúmnies” les acusacions contra Barros, ha demanat perdó personalment a les víctimes i ha assegurat que no havia tingut una bona informació després de llegir els 64 testimonis recollits a l’informe Scicluna, de 2.300 pàgines. La lectura d’aquest testimoni va ser la causa que Francesc convoqués tots els bisbes xilens al Vaticà per conèixer la seva versió dels fets i els va lliurar un document en el qual anunciava que prendria mesures per posar fi a aquesta crisi.

Doncs bé, les primeres han arribat. Destituït Barros (i també els bisbes de Valparaíso, Gonzalo Duarte García de Cortázar, i el de Puerto Montt, Cristián Caro Cordero, el primer per motius d’edat i el segon per haver comès abusos sexuals amb un seminarista), el bisbe Barros, en un comunicat ha demant perdó per les seves “limitacions” i ha agraït al Papa la seva preocupació pel bé comú. “Reso perquè un dia tota la veritat surti a la llum”, ha dit.

No hi ha dubte que Francesc ha fet el que havia de fer -i que cap dels anteriors papes havia gosat fer fins ara-, i que amb la seva decisió ha iniciat un temps d’esperança per a l’Església xilena, com ha reconegut Juan Carlos Claret, que duu anys lluitant per la destitució del bisbe d’Osorno. També ho veu així Juan Carlos Cruz, una de les víctimes de Karadima, que es va reunir personalment amb el Papa al Vaticà. Però la restitució del prestigi de l’Església no serà fàcil, perquè aquest ha estat un escàndol enorme que ha sacsejat els fonaments d’aquesta a Xile.

Per a alguna premsa del país, que havia estat molt crítica amb la no actuació papal fins ara, “del que faci Francesc a Xile en depèn el seu papat”. Això serà o no serà. No ho podem saber ara. Tanmateix, de moment es respira una certa satisfacció per les decisions que acaba de prendre, però hem de ser conscients que aquestes no bastaran per a refer el prestigi d’una institució que -ho dic amb gran dolor- ha sofert un descrèdit generalitzat, amb centenars de casos de pederàstia que apareixen com una taca d’oli al seu historial, ha deixat una jerarquia catòlica desprestigiada i en xoc, i una societat que es debat entre la genuïna fe i la més genuïna indignació.

—-

P.S. La decisió ràpida i contundent que ha pres Pedro Sánchez de cessar Màxim Huerta ha estat la correcta. Àgil i encertada. Tanmateix destapa un parell de dèficits inicials: el primer, per part de l’exministre: ¿Per què, sabent el llistó que havia posat Sánchez per als càrrecs públics, no va confessar al president aquesta condemna que tenia per haver defraudat a Hisenda? La segona és aplicable a Sánchez: Elegir Huerta era optar per la cosa mediàtica, per la frivolitat, i això no va ser una decisió sensata. La prova és que l’ha substituït per una persona amb un perfil cultural i humà que és l’antítesi de l’anterior ministre.

En un sistema parlamentari de representació proporcional com l’espanyol en els termes que fixa la Constitució i desplega la llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, no hi ha partits guanyadors i perdedors. Hi ha, simplement, partits que obtenen més diputats que els altres, cosa que els sol facilitar la presidència de les institucions, però que no la garanteix, ja que són els parlamentaris els qui elegeixen el president de l’executiu, i bé es pot donar el cas que la suma de dos o més partits no guanyadors puguin concitar més acords, reuneixin més vots i acabin per elegir un president que no sigui el cap del partit que més escons ha obtingut a la cambra.

Això ho hem vist no sols al Congrés, sinó també als Ajuntaments, als Consells Insulars i als Parlaments autonòmics, i ens hauríem d’acostumar a acceptar-ho com a normal (tret que decidim modificar la Constitució). Per tant, em sembla del tot fora de lloc que el portaveu del PP, senyor Hernando, en un discurs que vessava ràbia per tots costats, parlés de robatori i assegurés que el nou president del govern difícilment té legitimitat per a exercir un càrrec que corresponia a Mariano Rajoy.

D’altra banda, la moció de censura prevista per la Constitució és un mecanisme vàlid i democràtic. Tant com difícil de fer reeixir, com ho demostra el fet que les tres anteriors que s’han presentat des de 1978 no havien assolit els objectius pretesos. González contra Suárez, Hernández Mancha contra González i Iglesias contra Rajoy s’havien topat amb la gran dificultat que estableix la Constitució perquè la censura progressi, ja que, presa del sistema alemany, els constituents de 1978 van exigir que l’aspirant a president que vol desbancar qui ostenta el càrrec obtingui la majoria absoluta de vots en favor seu. Per tant, perquè triomfi una moció de censura s’exigeix molt més que per elegir un president de govern en circumstàncies ordinàries, ja que en aquest darrer cas basta la majoria simple en una segona votació.

Per tant, si Pedro Sánchez ha aconseguit desbancar Rajoy de la presidència del govern no ha estat per casualitat, sinó perquè, a criteri dels nostres parlamentaris, s’imposava fer fora Rajoy i el PP del govern d’Espanya, ja que ha pogut reunir els vots necessaris a pesar de la seva heterogeneïtat. No tot, doncs, pot ser fruit d’una estratègia ben plantejada. Hi ha d’haver forçosament raons de pes que hagin abonat aquesta decisió, sens dubte transcendent, que d’altres havien intentat, però mai havien aconseguit dur a bon terme.

Més enllà, doncs, que la sortida de Rajoy ha estat prou elegant i que ha comportant no sols la renúncia (en aquest cas forçosa) a la presidència del govern, sinó també l’abandó voluntari de la presidència del PP i, en definitiva, la seva retirada política sense haver sucumbit a la temptació de designar la persona que l’ha de succeir -cosa que el dignifica i el distingeix dels seus antecessors-, el que em sembla preocupant és que al seu partit li costi tant girar els ulls enrere per fer examen de consciència respecte de la corrupció que l’ha afectat, corrupció que, sens dubte, és a la base de la moció de censura; perquè sense la sentència de la Gürtel -que condemnava el partit com a responsable civil subsidiari i qüestionava clarament el testimoni que feu Rajoy en seu judicial- difícilment s’haurien conjurat tots els astres per fer que partits tan oposats com Podemos, PdeCat i PNB coincidissin en la decisió de foragitar Rajoy del govern.

El problema per al PP és que aquesta sentència no és, ni fer-hi prop la darrera que hauran d’engolir, ja que afecta a la primera època de les activitats de la trama corrupta (entre 1999 i 2005). Està encara per veure la corresponent a la segona part de la trama, que farà referència als papers de Bárcenas, que és la que, de manera clara, afectarà a la comptabilitat B del partit.

Com ha escrit el corresponsal a Madrid de La Vanguardia, la importància d’aquesta causa és que la seva sentència pot arribar a conclusions sobre dos extrems clau. En primer lloc, si hi va haver concessions a empreses a canvi de finançament per al PP, amb un percentatge per al seu extresorer. I en segon terme, si Bárcenas va atendre les butxaques de dirigents del seu partit, a més d’alimentar la seva i facilitar el creixement dels seus comptes a Suïssa, on va arribar a tenir 48 milions d’euros.

Però Gürtel no acaba aquí, ja està pendent encara el judici pels negocis fets en ocasió de la visita del Papa el 2006. L’última peça la va aixecar el líder de la xarxa, Francisco Correa, en plena vista sobre la primera època, quan va dir que el PP va rebre diners de diverses constructores a canvi de contractes. El jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata va obrir altres diligències, i la investigació continua en curs. També està pendent la sentència sobre les activitats d’Orange Market, el vessant valencià de la Gürtel, acabada de jutjar a l’Audiència Nacional. Aquesta és la vista en què l’exsecretari general del PP de València, Ricardo Costa, va reconèixer pagaments d’empresaris al partit.

I a tot plegat caldrà tenir presents altres casos que també afecten directament al PP, com el cas Púnica, el cas Lezo (que afecta a personalitats molt conegudes del partit) i veurem com acaba la investigació de l’exministre Eduardo Zaplana, que serà acusat de delictes de malversació i blanqueig de capitals.

Massa bagatge per a tan poca autocrítica, senyor Rajoy! De cara al futur, el perill que jo hi veig radica en el fet que, davant aquest negre futur, el partit intenti actuar mogut pel ressentiment i aboqui la seva ràbia sobre tot l’arc parlamentari, ressentiment del qual el discurs d’Hernando va ser una bona mostra. Com també ho és la decisió d’impugnar al Senat els pressupostos que ells mateixos van aprovar al Congrés.

I què farà el PP en el tema de Catalunya? Poc o res de bo podem esperar després d’una gestió tan desafortunada, que ha oblidat l’acció política i ha optat per descarregar la responsabilitat sobre l’esquena dels jutges. El que ara temo és que, per reconquerir el lideratge de la dreta, que li disputa Rivera, el PP exacerbi l’opció anticatalanista amb l’objectiu de dividir el PSOE, que no deixa de ser un partit on trobem gent que pot comprendre la diversitat territorial i també jacobins de regla estricta. L’exacerbació seria el que, sens dubte, faria Aznar si pogués tornar al poder (com sembla que desitja, si ens hem d’atendre al que va dir el passat dimarts a la presentació d’un llibre). De fet, la temptació és gran perquè l’anticatalanisme dóna molts vots arreu d’Espanya, encara que mai no serveixen per resoldre res sinó per complicar una mica més la realitat i per fer créixer el problema.

Eren una mica més de les 4 del capvespre de dijous quan Aitor Esteban, l’intel·ligent parlamentari del PNB al Congrés dels Diputats, decidida prémer el botó nuclear. Les cares dels populars, que havien iniciat la jornada amb somriures al rostre i sarcasmes a la boca, es van glaçar. No és que no ho temessin. De fet ho temien, però s’aferraven a l’esperança que “el sentit comú” de Rajoy i aquesta necessitat que sembla que tinguin de fer sempre les coses “como Dios manda” els afavoriria un cop més, però no va ser així. I l’èxit que havien aconseguit una setmana abans amb l’aprovació dels pressupostos gràcies als vots del PNB (que era qui en sortia més afavorit), es transformava en fracàs, en un terrible desastre que no podien -més aviat no volien- imaginar. Pedro Sánchez, el discutit Pedro Sánchez per la vella guàrdia del seu partit i per més d’un dels actuals barons socialistes, l’home que no semblava moure’s, que jo mateix havia acusat d’actuar com a crossa de Rajoy (vegeu el meu article del passat diumenge) i al qual exhortava a sortir d’una letargia que l’anul·lava i, per tant, a prendre la iniciativa en una Espanya que Rajoy i el PP (amb l’impagable ajut de Cs) duien al precipici, Pedro Sánchez, doncs, ha estat el que, en un cop de força ben traçat i valent, ha aconseguit el que semblava impossible: foragitar Rajoy i el seu partit de la Moncloa amb un vot de censura que, més enllà de l’èxit obtingut, ens aboca a una situació nova, forjada sens dubte d’esperança, però també plena d’incògnites. No ens hem d’enganyar.

Ningú no dubta que ha estat el vot del PNB el que ha fet tombar la balança, però aquest no ha respost a una decisió del tot gratuïta, sinó forçada també per les circumstàncies. En efecte, després de l’èxit que significà l’aprovació dels pressupostos, i en observar que els partits independentistes catalans havien decidit donar suport a Pedro Sánchez (a pesar de les grans diferències ideològiques que els separen del PSOE), el PNB no volia -ni podia!- aparèixer davant els seus votants nacionalistes com el “salvador” de Rajoy. De fer-ho, se situava en una conjuntura impossible, ja que no sols hauria donat suport a un partit que acabava de ser durament condemnat per una sentència (no ferma) per corrupció, sinó que -pitjor encara- se situava al costat de Cs, el partit que és, sens dubte, l’enemic número u de l’Espanya plural, de les autonomies basca i catalana, i també del “cupo”, un sistema especial de finançament d’aquella comunitat d’autònoma al qual els bascs no pensen renunciar.

També hi ha una altra raó que va empènyer els bascs a donar suport a la moció de censura: la decisió presa per Pablo Iglesias d’unir-se a Cs per a presentar tot seguit una moció de censura instrumental amb la idea exclusiva de convocar immediatament les eleccions generals si fracassava la de Pedro Sánchez. I no hi ha dubte que, de materialitzar-se, hauria situat Cs al capdavant dels resultats, si hem de fer cas a les enquestes, i res no desitja menys el PNB que una possible victòria del partit de Rivera.

Amb aquesta decisió que ha unit en un mateix objectiu partits molt diversos que tenien, però, en comú la convicció que treure Mariano Rajoy i el PP de la Moncloa era una necessitat imperiosa per al sanejament polític del país i per a intentar un desencallament (veurem si això és possible) de la crisi catalana, s’han aconseguit vàries coses que no podem menysprear:

1.  Els nacionalistes bascs s’enduen la caixa dels pressuposts a casa (la decisió que ha pres Sánchez de respectar-los ha estat, doncs, intel·ligent i, alhora, inevitable), així com també aconsegueixen un extra de temps fins a les properes eleccions generals (que no sabem quan seran, encara que acabaran sent inevitables), extra que, amb Cs a l’oposició, pot causar problemes a Rivera.
2. Els independentistes catalans han aconseguit una promesa de diàleg. Diàleg que serà molt difícil, que ningú no ho dubti, però és molt més del que prometia i donava l’immobilista Rajoy que, no ho oblidem, era part del problema, ja que va ser ell qui, descaradament, inicià l’anticatalanisme amb la recollida insensata de signatures a tota Espanya i amb el recurs interposat contra l’Estatut davant el Tribunal Constitucional.
3. Certament que Sánchez ha estat fins ara una crossa de Rajoy en l’aplicació del 155 i en l’enfrontament amb els polítics de Catalunya (fa pocs dies acusà Torra de ser el “Le Pen” espanyol). Però també és cert que el passat dijous s’arriscà novament a parlar de “nació” i de “sobiranies compartides”, tot recuperant la llista de 46 reivindicacions que Puigdemont va dur a la Moncloa, i fins s’oferí a negociar les lleis socials catalanes que Rajoy va dur al Constitucional i han quedat suspeses. A més, s’ha atrevit a reconèixer el “dolor i la indignació” de Catalunya. I això no és poc.
4. Per últim, ha descol·locat Albert Rivera, l’únic objectiu del qual era la dissolució del Parlament per a batallar en unes eleccions que li eren favorables. D’ací que aquest vagi fer un discurs terriblement amargat, repetint els seus eslògans de sempre, menyspreant els qui no pensen com ell amb qualificacions impresentables, i embolcallant-se un cop més amb la bandera espanyola. Tot plegat fent ús d’un llenguatge que hauria agradat a José Antonio Primo de Rivera i era més propi del 1935 que del 2018.

¿Aclareix aquesta victòria de Sánchez totes les incògnites? Ni fer-hi prop. El panorama del país segueix essent nebulós i difícil. El mateix Aitor Esteban ho va preconitzar en dir a Sánchez, amb una frase feta molt significativa, que “no le arriendo la ganancia”, ja que difícilment pot aquest emprendre -com sembla que vol- una aventura en solitari. 84 quatre parlamentaris difícilment poden sostenir el govern en un parlament de 350.

Podemos, que ha estat clar des del primer moment, ha dit que està disposat a entrar al govern, però tampoc són suficients 147 diputats. I és evident que els vots d’Esquerra Republicana, del PdeCAT i del PNB, que ara han servit per guanyar la moció de censura, no són vots incondicionals. Sánchez se’ls haurà de guanyar a pols mentre alguns dels seus companys (Susana Díaz, García Page, Lambán, i no en parlem dels González, Guerra, Rodríguez Ibarra, Bono, etc.) sembla que res no desitgin més que una nova derrota de l’actual líder socialista. Per tant, no ho té fàcil, i més si tenim en compte que, per no tenir, no té tan sols majoria a la Mesa del Parlament.

Molt dependrà, doncs, del nou govern que nomeni. És molt probable que, quan surti aquest article, ja el coneguem. Però d’això en parlarem un altre dia. Avui, el que importa és referir-nos al tsunami que, al Congrés dels Diputats, s’ha produït.

Per últim m’agradaria donar un consell a Pedro Sánchez, que agafaré prestat del discurs que dijous va fer el diputat Campuzano: Recordi sempre que no es pot governar contra Catalunya. És el que ha fet Rajoy.