Archive for Abril de 2016

Fins on arriba l’autonomia del Rei en l’elecció del president del govern?

24 Abril 2016

Després d’una discussió teòrica amb l’amic Josep M. Puig Martín, a la qual ell defensava una àmplia prerrogativa del Rei en la iniciativa constitucional per designar un candidat a la presidència del Govern -posició que jo matisava i que no compartia del tot, atès l’esquema adoptat per la Constitució del 78 en aqueta matèria-, ell m’envia un article signat per Álvaro Redondo Hermida, fiscal del Tribunal Suprem, on aquest, seguint les tesis de Puig Martín, remarca aquestes prerrogatives, tot afirmant que a monarquies com les escandinaves, la belga o la dels Països Baixos, els reis no assoleixen “ni de lejos, las altas cotes de presencia que nuestros Constituyentes han querido reservar a nuestro monarca”.

D’acord amb això, el fiscal Redondo, convençut que no es bo que torni a haver-hi eleccions (opinió que puc compartir), entén que la Corona no està limitada a haver de dur una actuació reactiva i, per tant, a respondre tan sols l’atent oferiment dels líders polítics en ordre a la proposició d’un candidat a la presidència del Govern, sinó que, d’acord amb l’article 59.2 de la Constitució, entén que té facultats per formular una proposta alternativa, “aunque la misma no derive stricto sensu de las audiencias concedidas.”

Certament que la Constitució ofereix al Rei algunes prerrogatives i que, fins i tot, pot designar, per formar govern, una persona que no sigui membre del Congrés dels Diputats, però això no significa, al meu entendre, que pugui fer-ho d’una manera fàcil i autònoma i, menys encara, que ho faci –o que ho pugui fer- prescindint dels líders polítics consultats. Menys encara, contra el parer d’aquests.

D’entrada, l’article 99.1 ordena que el Rei ha de dur a terme el procediment per designar la persona a qui s’encarrega de formar Govern “prèvia consulta amb els representants designats pels Grups polítics amb representació parlamentària”, consulta que esdevé tant o més important quan, com en el cas actual, la configuració de la majoria no és clara i, lluny de poder ser absoluta, ofereix marges molt estrets a les forces polítiques presents. Circumstància que fa dubtosa la possibilitat d’èxit de qualsevol de les propostes de candidat que el Rei pugui fer.

Tenim, doncs, que, d’acord amb aquest precepte, si bé és cert que la Constitució no exclou cap font d’informació a què el Rei pugui acudir per formar el seu criteri en aquesta fase de consultes prèvies, el que sí fixa és la necessitat que siguin consultats els grups polítics amb representació al Congrés, i exigeix a més que siguin aquests qui elegeixin la persona o persones que han d’acudir a l’audiència real en representació seva. Amb això, la Constitució va intentar que les “crisis” governamentals es mantinguessin dins els límits de les forces intra-sistema, eludint la interferència de factors estranys al propi sistema polític, i evitant que es poguessin ignorar els vertaders subjectes actius d’aquest procés, que són, constitucionalment, les forces polítiques i els partits polítics amb presència al Congrés dels Diputats.

En fer això, els constituents van tenir molt en compte els “errors” de la Segona República, règim que oferia al President (en tant que cap d’Estat) tanta llibertat per designar el President del Govern que, en molts casos, Alcalá Zamora va estendre les consultes a personalitats amb una mínima o nul·la representació i escassa representació parlamentària, tot ignorant els equilibris de les forces presents a la Cambra, i assumint un protagonisme polític que acabà trencant la neutralitat del cap d’Estat, que és una de les virtuts que se li exigeixen.

En el sistema espanyol actual, la formació dels governs és responsabilitat exclusiva del president que ha obtingut prèviament la investidura de la Cambra, i això implica, de fet, una gran limitació de l’autonomia reial, ja que el Rei veu limitada la seva intervenció a la selecció del candidat a la presidència, és a dir a proposar la persona que, només amb l’aprovació prèvia del Congrés dels Diputats –en això consisteix la investidura- passa tot seguit, i sota la seva exclusiva responsabilitat, a formar el Govern.

El Rei, doncs, si bé té la possibilitat de triar la persona que s’haurà de sotmetre a la investidura (i pot elegir fins i tot un no diputat), no podrà evitar les consultes amb els representants designats pels partits que han obtingut diputats al Parlament. I per damunt de tot, ha de designar una persona que, objectivament, tingui un mínim de possibilitats d’esser investida, tot evitant la designació d’un candidat la investidura del qual sigui pràcticament impossible.

Amb els textos constitucionals a la mà, i tenint en compte les condicions polítiques en què s’ha de produir la proposta (art. 93.3) -condicions a les quals s’han d’afegir els requisits de majoria absoluta, en una primera votació, i relativa en una segona-, tenim que, de fet, la Constitució redueix al Rei –i ho fa dràsticament- la seva teòrica llibertat d’elecció.

En efecte, encara que al Rei li desagradi profundament el candidat que li presenti el partit (o la conjunció de partits) que han obtingut majoria absoluta, no podrà sinó designar la persona que li indiqui aquest o aquests (estem, per tant, davant d’un cas de nul·la autonomia règia), i haurà d’anar molt en compte quan la formació de majories sigui equilibrada o, com succeeix actualment, fins la majoria simple és força difícil d’aconseguir. En aquests darrers supòsits, certament que el Rei tindrà una major llibertat d’actuació, però no en el sentit de poder proposar qui vulgui per a la presidència del Govern, sinó en el sentit d’exercir un paper més actiu com a intermediari o negociador entre les diferents forces polítiques presents a la Cambra, a fi de fer possible la realització d’una proposta que obtingui el suport indispensable (majoria simple en una segona votació) perquè el candidat que proposa sigui investit.

Sense negar, per tant, les tesis de Redondo i de l’amic Puig Martín, entenc que l’exigència constitucional d’obtenir determinades majories perquè tingui èxit qualsevol de les propostes que realitzi el monarca -absoluta en una primera votació o relativa a la segona- comporta una limitació òbvia a tota possible discrecionalitat règia en aquest terreny. D’altra banda, la clàusula especial de dissolució automàtica prevista a l’article 99.5 opera, entesa correctament, com un mecanisme adequat per resoldre en via electoral-parlamentària una situació que, d’altra manera, quedaria sotmesa tan sols a la discrecionalitat del Rei.

Entenc, per tant, que si el Rei actués contràriament a aquestes limitacions i proposés candidats que, versemblantment, no poguessin obtenir cap d’aquelles majories, actuaria extralimitant-se, i el comportament del Monarca significaria una clara invasió de competències que no s’avenen amb la seva neutralitat política. Aleshores, el Rei es comprometria amb un determinat comportament polític, tot conculcant la neutralitat i l’equilibri que, forçosament, ha de guardar. Neutralitat i equilibri que, per cert, no va saber mantenir el besavi de Felip VI, el Rei Alfons XIII, que, compromès amb la política partidista, acabà arrossegat per la crisi que afectà el sistema polític de la Restauració.

Anuncis

Hans-Dietrich Genscher, MÉS per Menorca i el govern Armengol

17 Abril 2016

Encara no fa dues setmanes, moria a la seva residència de Wachtberg-Pech, als idíl·lics turons al sud de Bonn, a prop del Rin, Hans-Dietrich Genscher, un polític clau per a la governabilitat d’Alemanya al darrer quart de segle XX, per a la definitiva unificació del país en un sol estat, i també, i en general, per a la política europea d’aquell temps. L’home que durant divuit anys (1974-1992) va ser ministre d’Afers Exteriors de la República Federal d’Alemanya.

Omnipresent a la política europea des que jo em vaig començar a interessat per aquest art, Genscher, que va tenir la clau de molts governs alemanys, va ser un home de conviccions arrelades però que, alhora, va saber fer del pragmatisme (entès aquest en el més bon sentit del terme) una virtut que propicià el diàleg i l’enteniment, no sols entre els alemanys, sinó també entre els europeus i els seus aliats de l’OTAN, ja que va contribuir decididament a posar fi a la guerra freda, juntament amb Ronald Reagan, George Bush pare, Mikhaïl Gorbatxov i Helmut Kohl.

Genscher va ser el líder d’un partit més aviat petit, el Partit Liberaldemòcrata (FDP), que sota la seva direcció es va convertir en una frontissa imprescindible i molt poderosa. Amb Genscher, els liberals van governar primer sota els cancellers socialdemòcrates Willy Brandt i Helmut Schmidt, i després, a partir del 1982, van canviar de coalició i ho van fer sota el democristià Helmut Kohl. Genscher va ocupar la cartera d’Interior entre el 1969 i el 1974 (època en què va haver d’afrontar els atemptats que els palestins van dur a terme contra els israelians durant els Jocs Olímpics de Munic, el 1972). Després, seria el cap de la diplomàcia i vicecanceller, lloc des des qual oferí al món una garantia de continuïtat, solidesa i confiança que van ser decisius a l’hora de negociar la unificació alemanya (1990).

Genscher, per tant, va saber governar amb partits molt més grans que el seu, partits que estaven a la seva dreta i a la seva esquerra, i mai no va ser un problema per als cancellers, ja fossin aquests socialdemòcrates (Brandt i Schmidt) o cristianodemòcrates (Kohl), sinó que va ser per a aquests un aliat fidel, l’home capaç d’ampliar ideològicament l’aliança entorn del poder i, per tant, l’home que temperava i alhora donava solidesa, seguretat i força al projecte polític que dirigia el país.

Hans-Dietrich Genscher ha deixat, doncs, aquest món amb una estela d’elogis provocats per dirigents de totes les ideologies, per haver estat capaç de dur a terme una política que va crear escola al país, ja que han fet de seguir-la tots els qui han estat els seus successors al front de la cancelleria d’Afers Exteriors alemanya (Klaus Kinkel, Joschka Fischer, Guido Westerwelle y Frank-Walter Steinmeier), els quals, tot i que pertanyien a partits diferents, han intentant sempre cercar la solució dels conflictes per la via diplomàtica.

Curiosament, pels mateixos dies que moria aquest gegant europeu de la política i de la diplomàcia, el govern de les Illes Balears, presidit per la socialista Francina Armengol, -govern que formen una coalició entre PSOE i MÉS (que és alhora una coalició de partits mallorquins, menorquins i d’altres d’ideologia diversa, encara que propera), amb el suport extern de PODEMOS-, vivia la seva primera crisi amb la dimissió sonora de la consellera de cultura, l’escriptora independent Esperança Camps.

Curiosament, i contra el que els analistes podrien haver previst com a més probable, la crisi no ha esclatat perquè PODEMOS deixés plantat el govern en una votació, sinó perquè es produí una batalla campal dins la conselleria de Camps, enfrontada amb alguns dels seus directors generals i amb els líders de MÉS que no li feren suport, tot deixant el govern d’Armengol al peus dels cavalls (entengui’s la metàfora) i amb cara de pòquer, ja que la presidenta va haver de limitar-se a contemplar de lluny la baralla interna dels eco-nacionalistes. Encara que, per cara de pòquer, la del portaveu Marc Pons, a qui la consellera dimissionària va deixar sol davant els periodistes en una roda de premsa a la qual s’havia previst que assistís.

La crisi, que, a pesar de tot, la presidenta Armengol ha resolt prou bé, en assumir el comandament indispensable que ha de tenir tot president de govern –la veritat és que no li havien posat la cosa gens fàcil-, ha posat de relleu la fragilitat del pacte de govern,  pacte l’únic objectiu del qual -objectiu no menor i fins a cert punt comprensible- era foragitar el PP del govern, partit aquest que, gràcies a la intransigència, la prepotència, el sectarisme i la xuleria de l’anterior president, José Ramón Bauzá, es va fer odiós en un ample sector de la Comunitat autònoma.

Però no sols ha posat de relleu la fragilitat de la coalició, sinó –i per damunt de tot- ens ha fet veure als ciutadans que als partits situats a l’esquerra del PP els costa d’entendre què significa un govern de coalició, això que tan bé va comprendre al llarg de gairebé vint anys Hans-Dietrich Genscher.

Aquesta dificultat d’entesa ja es va veure al llarg dels dos governs anteriors del pacte d’esquerres presidits per Francesc Antich, on el govern, en lloc de ser un òrgan col·legiat, com ha de ser per naturalesa, era un mosaic de forces que es toleraven, però geloses cadascuna de governar la seva parcel·la de poder.

Ara, amb motiu de la crisi a què m’estic referint, hem vist que les dificultats per entendre’s –i per sotmetre’s a la indispensable autoritat del president (presidenta en aquet cas)- són encara més notables, ja que es pot produir una fricció de poder que abans no es donava entre dos col·lectius germans: MÉS per Menorca i MÉS per Mallorca, ja que, a Menorca, el PSM (força preponderant dins la coalició) ha crescut exponencialment gràcies a la política que, al llarg d’aquests darrers anys, ha dut a terme Maite Salord (primer a l’Ajuntament de Ciutadella, on ja governa, i, després, al Consell de Menorca, on també governa en coalició), i ha donat al col·lectiu tres diputats (de 13) que li permeten tractar de tu a tu MÉS per Mallorca, que en té sis (de 33).

Tots hem pogut veure aquests dies que, d’alguna manera, MÉS per Menorca se sentia una mica com a propietària de la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports, i com a responsable última d’haver elegit per al càrrec Esperança Camps. Per això ha pretès també resoldre ell sol la crisi, la qual cosa ha evidenciat aquest vici dels “compartiments estancs” a què m’he referit abans, vici que sostreu l’indispensable poder d’elecció i de coordinació dels membres del govern que correspon (o hauria de correspondre sempre) al president de l’executiu.

Penso que, tant l’actuació dels principals dirigents de MÉS per Menorca com també de la consellera Camps, han estat un exemple del que mai no s’hauria de fer en política. Els dirigents de MÉS, perquè han demostrat que no entenen prou què és un govern de coalició i han fet patent la fragilitat en què es troba la presidenta Armengol (que, per cert –repeteixo-, ha resolt prou bé la crisi tot recuperant una autoritat que no havia d’haver mai perdut); i la consellera, perquè la manera com ha procedit, despatxant-se a gust contra tot i contra tots, per molt que el seu hagi estat un exercici de sinceritat indubtable (segurament deu haver quedat descansada), ha estat també un comportament que la deontologia política no pot tolerar, ja que ha acabat fent mal al projecte polític en què devia creure en acceptar el càrrec, un projecte que està –hauria d’estar- per damunt de les persones que en cada moment l’encarnen.

Vargas Llosa: Cinco esquinas no és La fiesta del chivo

10 Abril 2016

És evident que hem de judicar la literatura d’un escriptor per les seves obres i no per la seva vida ni per les opinions polítiques que defensa. Vull dir amb això que no podem denigrar l’obra d’un poeta i assagista com, per exemple, Félix de Azúa, per les desnortades afirmacions i els comentaris masclistes a què ens sotmet darrerament, incomprensibles en un catedràtic d’estètica, al qual estaria bé recordar aquella anècdota (que potser hauríem de definir més aviat com a categoria) que protagonitzà el recordat José María Valverde (també, com ell, catedràtic d’estètica) quan, davant la separació de la càtedra de què fou objecte José María López Aranguren (catedràtic aquest d’ètica de la Complutense) per decisió de les autoritats franquistes, es vestí amb una toga acadèmica per retratar-se davant una pissarra on havia escrit prèviament: Nulla aesthetica sine ethica, ergo: apaga y vámonos. Un gest amb el qual renunciava a la seva càtedra i, amb un gran sacrifici personal, feia una sonora i digna botifarra al règim del dictador.

Curiosament, quan he començat a escriure aquest article no tenia al cap només Félix de Azúa, sinó també Mario Vargas Llosa, aquest enorme escriptor que, tristament,  avui trobem constantment a les pàgines de la premsa rosa. Per ser, però, fidel a mi mateix, he de reconèixer que, ni això, ni la seva militància en el nacionalisme espanyol més ranci, ni tampoc el seu reiterat menyspreu per les llengües que ell considera regionals, haurien d’influir en l’admiració que em desperta la seva literatura, una obra ingent i d’un valor indiscutible, ja que, pensi el que pensi, faci el que faci amb la seva vida, l’autor de La Ciudad y los perros, de Conversaciones en la Catedral i de tantes obres immortals (tant les de creació com algunes assagístiques) seguirà essent un geni.

Però això no treu que avaluï desigualment algunes de les seves obres. I he de dir tot seguit que la darrera que acaba de publicar, Cinco esquinas, encara que hàbil i fàcil de llegir, em sembla que, tot i el seu valor –Vargas Llosa mai no escriu res que no valgui la pena llegir-, no mereix, però, les lloances que li ha dedicat la premsa.

A Cinco esquinas  Vargas Llosa ha tornat a la novel·la històrica i a l’anàlisi de les perversitats de les dictadures, com ja va fer en la seva magnífica Conversaciones en la Catedral (1969), i més recentment, amb una altra obra que a mi em va captivar especialment: La fiesta del chivo (2000) una novel·la esplèndida, que ha de situar-se entre el millor que ha donat el seu innegable talent.

En aquesta, i malgrat que l’aparent protagonista és la figura del dictador dominicà, el general Leónidas Trujillo, el Generalísimo, el Jefe, el Chivo (com també se’l va conèixer) i el seu entorn, Vargas Llosa mostra una atenció preferent cap a un altre prohom, que havia romàs al costat del dictador més de trenta anys, i que, després del seu assassinat, amb extrema habilitat i recolzant-se en l’Església Catòlica i els Estats Units, va aconseguir desmuntar el sistema polític familiar fins aconseguir el poder: Joaquín Balaguer. Tres vectors avancen en aquell relat: el primer és el retorn d’un personatge femení, Urania, al seu país després de la seva llarga permanència als Estats Units, per visitar al seu pare, polític que havia caigut en desgràcia a finals del trujillismo, físicament invàlid i incapaç de parlar, al qual manifesta un odi que arribarem a entendre al final de la novel·la. El segon és el mateix general en cap a qui, en alguns instants del relat, Vargas Llosa mostra un deix d’admiració per la fortalesa del seu caràcter, per la seva rabiosa individualitat, la manca d’escrúpols, la seva extremada crueltat, els seus dots d’observació i la seva natural concepció del poder omnímode. I ocupa el tercer vector l’anàlisi del comportament dels conspiradors, entre els quals cal destacar el del general José René Román, les vacil·lacions del qual duran al fracàs un pretès cop d’estat que serà l’inici d’una atroç repressió.

A Cinco esquinas Vargas Llosa torna al seu Perú, al país on va néixer i que va tenir l’ambició de presidir; país, però, que (sortosament per a la literatura) preferí donar el poder a un enginyer agrícola i matemàtic d’origen japonès, que va presidir l’Estat des de 1990 a 2000 i va exercir un control ferri dels mitjans de comunicació, cometent tota mena d’extorsions i pillatges, de la mà d’un personatge sinistre, Vladimiro Montesinos, un exmilitar peruà que va ser expulsat de l’exèrcit quan es descobrí que era un agent de la CIA. Avui, tant l’un com l’altre són a la presó condemnats per la Cort Suprema del Perú per corrupció, suborn i espionatge.

Vargas Llosa aborda l’època de Fujimori i, especialment, la política de la seva mà dreta, el Doctor –com nomena sempre Montesinos-, l’home que, sense cap escrúpol, ho domina tot, controla la premsa groga, posa i treu directors i, si n’és el cas, els fa matar quan aquests no l’obeeixen o no s’ajusten als seus designis.

Sota la política d’aquest personatge que Vargas Llosa tracta molt unívocament –és el prototipus de la maldat absoluta-, la novel·la, no vol ser només una denúncia clara i dura del règim que governà Perú a la dècada dels noranta, sinó que ho és també del paper de la premsa groga, representada  en aquest cas pel periodista Rolando Garro i, després, per la periodista Julieta Leguizamón, La Retaquita (ambdós personatges de ficció), que des de la revista Destapes, finançada secretament per el Doctor i, per tant, convertida en arma del poder, s’ocupen no tant d’encimbellar els amics com de fer descendir fins els inferns els adversaris.

Ricard Baixeras va escriure a El Periódico que, en aquesta novel·la, Vargas Llosa ha seguit confiant els seus dimonis literaris a la discontinuïtat i a la simultaneïtat, perquè el que s’hi s’explica és una història fragmentària, partida en un conjunt de situacions diverses que configuren, però, una sola realitat. Tenim, en efecte, la narració policial, referida a la figura de Rolando Garro, el director de la revista Destapes, que posarà en marxa una història sòrdida i comprometedora per a l’honor d’un enginyer de l’alta societat, Enrique Cárdenas, història que la reportera Julieta Leguizamón, culminarà; tenim també el relat de violència i mort que pertanyen del tot a el Doctor i als seus esbirros, capaços de provocar “els vòmits, la diarrea del govern, el seu femer”; i tenim per últim la història eròtica (de lesbianisme, més concretament), protagonitzada per Marisa i Chabela, amigues i dones respectivament de l’empresari Enrique Cárdenas i de l’advocat Luciano Casasbellas.

Com succeeix a les darreres novel·les de Vargas Llosa, la tècnica narrativa és clàssica i Cinco esquinas es llegeix amb una gran facilitat (només el capítol XX, Un remolino, configura un món de ficció imbricat per unes veus que a l’uníson expliquen històries i temps dissemblants), i utilitza com a contrapès a la trama periodística i política, la tòrrida relació sexual entre Marisa i Chabela que, li agradi o no a Vargas Llosa, és el que més ha destacat la premsa espanyola, encara que l’autor hagi declarat a El País que la diferència entre pornografia i erotisme radica exclusivament en la qualitat: “pornografia –ha dit- es un erotismo mal escrito”- . De fet, el relat s’obre amb una escena de lesbianisme que es repeteix més d’un cop (i fins s’amplia a un tercet), i, a pesar de la facilitat que té l’autor per escriure bé, em fa l’efecte que, més d’un cop, la pulsió eròtica es desplega en uns personatges que gairebé semblen de fotonovel·la, per l’inabastable interès que mostren per  assolir noves i cada cop més atrevides pràctiques sexuals; personatges que conviuran dins la novel·la amb els periodistes sensacionalistes –els dolents del relat que, això no obstant, en el cas de La Retaquita, acabaran per tenir una reacció moral i cívica, ja que serà qui, finalment, acabarà amb la sòrdida figura d’el Doctor.

De lectura i literatura

3 Abril 2016

“A mi m’és igual que la gent llegeixi o no llegeixi, i si no ho han fet fins ara no començaran perquè jo els ho recomani. A més, la majoria dels llibres que ens envolten no serveixen per a res. Són una porqueria”. Aquesta és la frase que, la setmana passada, va pronunciar l’escriptor barceloní Eduardo Mendoza al Congrés Internacional de la Llengua Espanyola celebrat a Puerto Rico. Mendoza té raó?

Más enllà, però, de dir si té raó o no en té, em sembla que l’expressió podria ser el que els que els francesos en diuen una boutade (conjunt de paraules dites per a una diversión). El problema és que aquest joc de paraules pot ferir molta gent i, a més, esdevenir una afirmació clarament injusta.

De fet, el crític i també escriptor J.A. Masoliver Ródenas ha sortit al pas d’aquesta asseveració: “Mendoza -ha dit- ja va anunciar el 1998 que la novel·la s’havia acabat, cosa que va provocar un gran enrenou. Ara continua amb aquestes idees… Jo li tinc el màxim respecte, perquè ell fa una literatura amb talent, encara que cada vegada amb més concessions.” Més endavant afegeix: “La novel·la està tan bé o tan malament com en qualsevol altre moment. Quan una persona fa una declaració així caldria preguntar-li: quantes novel·les llegeix a l’any? És una mica ofensiu per a molta gent que escriu.”

Sí, en efecte, és ofensiu i també innecessari, més encara quan qui fa l’afirmació és escriptor –i un escriptor reconegut- que ha tingut grans èxits editorials i que, com tots els escriptors, té coses sublims i coses més aviat pobres. Com la mateixa vida, que ens regala estones esplèndides i estones de dolor, soledat i desassossec.

Més interès té, en canvi, la reflexió que fa Milan Kundera sobre la novel·la moderna. Diu que la novel·la havia arribat a ser un instrument de coneixement, però reconeix que la que es fa avui, majoritàriament ho ha deixat de ser. És només (jo diria: és sovint) un instrument d’entreteniment. Hi ha autors que encara la utilitzen perquè creixem com a individus o ciutadans, però això ja no és la branca dominant del gènere. Hi ha una uniformització dels formats i un efecte secundari, que és la banalitat. El món digital fa que la informació sigui la mateixa per a tothom, es recorre a la documentació per internet i no a les experiències personals (…) Quan llegim ens hauríem de preguntar: els personatges estan perfilats com si l’hi anés la vida a l’autor o són arquetips? Les obres no neixen com a catarsi, sinó per captar unes vetes de mercat…”

Tanmateix, ben al costat de llibres que aviat ens cauen de les mans, n’hi ha d’altres que ens fan sentir la joia de trobar-nos amb una literatura viva, vibrant, que sense defugir les experiències personals, són alhora grans instruments de coneixement. Un dels darrers que he llegit que reuneix aquesta condició és la novel·la d’Emmanuel Carrère, “El regne” (Le Royaume), pubicat a Paris el 2014, de la qual tenim a Espanya versions en castellà i català (les dues d’Anagrama 2015).

51IAwmY12rL._SX315_BO1,204,203,200_

Tot adoptant un enfocament d’investigació, Emmanuel Carrère conta els orígens del cristianisme i el context en què s’ha desenvolupat la religió. No creient avui dia i declarant-se agnòstic, l’autor es basa en tres anys de fervor cristià que va viure a la dècada de 1990, durant la qual va comentar en un quadern privat els Evangelis; quadern que havia mantingut en secret. Ara, a la novel·la, a partir d’aquells treballs intenta rastrejar en un relat profund i vibrant les rutes de l’apòstol Pau i les de l’evangelista Lluc.

Després d’un pròleg que ens posa en situació, ve la primera part, que titula “Una crisi (París 1990 – 1993)”, on l’autor narra un període de la seva vida en què ell se sentia profundament cristià, anava a missa tots els dies i llegia i comentava els Evangelis. A la segona part, “Pau (Grècia, 50 – 55)”, relata el ministeri de l’apòstol a l’Àsia Menor i Grècia. A la tercera, “La Investigació (Judea, 58 – 60)”, relata la seva vinguda a Jerusalem i les dificultats de tota mena amb què es troba quan Pau es reuneix amb el cap de l’Església de Jerusalem, l’apòstol Jaume, germà de Jesús. La quarta part, titulada “Lluc (Roma, 60 – 90)”, evoca la personalitat de l’evangelista, autor de l’Evangeli que duu el seu nom i també dels Fets dels Apòstols. I finalment, el llibre conclou amb un text titulat “Epíleg (Roma, 90 – París, 2014), les últimes línies del qual estan dedicades a una pregunta que l’autor es formula sobre la seva lleialtat que, de jove creient, va tenir al Senyor en qui havia cregut, i la resposta és un torbador “no ho sé” (Je ne sais pas).

Premi literari del diari Le Monde, elegit com el millor llibre de l’any per la revista Lire, i nomenat als Globes de Cristal l’any 2015 en la categoria de “Millor novel·la – assaig”, el llibre ha tingut els seus crítics. Alguns especialistes sobre la matèria de què tracta han assenyalat força errors comesos per l’autor, tot i que es mostren impressionats –aquest seria el cas del pare Pierrer Debergé- pel treball de recerca que Carrère ha dut a terme.

Un altre pensador catòlic, Benoît Lobet ha escrit que “deixant de banda algunes imprecisions o error menors, es tracta d’un llibre impressionant d’exactitud, de clarividència i finalment d’empatia pels personatges que han format la nostra fe, encara que el mateix autor conti també la seva pròpia història i, per tant, la seva pròpia relació amb aquesta fe de la qual es troba avui molt més distant que ahir, per més que, llegint l’obra, se’l nota ple de la nostàlgia de creure.

Una novel·la, per tant, molt densa, profunda i erudita, de les que ens reconcilien amb la literatura i fan que menyspreem la boutade d’Eduardo Mendoza que, per genèrica, esdevé no sols inexacta, sinó profundament injusta.

No voldria acabar aquesta reflexió d’avui –que va de llibres i literatura- sense referir-me també a un altre text que he llegit durant la Setmana Santa. Aquest cop, el llibre al qual em refereixo no és de ficció ni és tampoc, pròpiament, un assaig. Més encara, és un llibre que cap dels actors que han escrit els textos ho va fer pensant que un dia sortirien a la llum. Parlo del llibre intitulat “Correspondència Setembre 2012 – Agost 2014” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016), que duu com a subtítol “Descobrint la pregària dels salmistes”. Aquest recull la correspondència (cartes, e-mails, WhatsApps…) que van mantenir la doctora Magda Heras (una cardiòloga eminent) i el pare Ignasi Fossas (prior de Montserrat i metge), des que a la doctora Heras se li va diagnosticar un càncer que, dos anys més tard, la va dur a la mort.

{00000001-0000-0011-0000-000001908848}-1

Amb un pròleg potent de Gabriel Magalhães, la frescor i sinceritat de les converses que mantenen la doctora i el monjo, així com la complexitat que els dos van adquirint mentre ella descobreix el sentit profund de la pregària a través, especialment, del llibre dels Salms, esdevé un testimoni impressionant per a qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat, visqui atent als signes del temps i no s’hagi tancat al misteri de la transcendència.


%d bloggers like this: