Archive for Juny de 2007

La tertúlia de Catalunya Ràdio

30 Juny 2007

Ahir, mentre anava amb el meu cotxe a Ciutadella de Menorca des d’Es Castell, on visc, escoltava la tertúlia de Catalunya Ràdio. Normalment m’agrada més que les de les altres emissores que sovint em provoquen una certa irritació per la general incapacitat que els tertulians solen mostrar a l’hora d’entendre “la diferència” que comporta per als espanyols la realitat catalana o la basca.

Jo no sóc nacionalista (si bé he de confessar que m’irrita molt més el nacionalisme espanyol que els altres dits perifèrics), però sí que em sento lligat fortament a una cultura –la catalana- que comporta per ella sola un fet diferencial respecte de l’espanyola que ens marca profundament. És probable que sigui la llengua el factor més determinant d’aquesta diferència, però no és l’únic, evidentment. D’ací que jo també accepti molts dels postulats del nacionalisme català (tot i que habito a Menorca) i també molts (encara que no tots) del basc. Malgrat això, no puc deixar de manifestar que ahir vaig acabar afartant-me de tant de victimisme: començant per en Bassas i acabant en el darrer tertulià (hi havia, entre d’altres, n’Espadaler, en Bohigas i la Gabancho) tots m’han cansat: que si les rodalies, que si Madrid, que si tomba, que si gira… (per cert, l’altre dia, en Sanuy –que cada cop sembla que estigui més enutjat- va acabar un dels seus comentaris amb un indignat “la qüestió és fotre Barcelona!”).

És probable que tant en Sanuy com els tertulians d’ahir tinguessin raó en gairebé tot el que deien, però el llenguatge que empraven i, sobretot, la derivació de totes les matèries que tractaven cap a aquest inevitable “Espanya no ens vol, no ens comprèn i no hi ha res a fer” han acabat afartant-me i he canviat d’emissora.

I m’han acabat afartant perquè els seus raonaments em semblaven massa fàcils, massa poc elaborats, massa previsibles i, sobretot, massa poc crítics amb nosaltres mateixos (i dic nosaltres perquè jo, tot i ser de Menorca, sento que també formo part del seu univers). Penso que les reivindicacions s’han de fer, però en una tertúlia d’una hora s’ha de parlar d’alguna cosa més que del Barça i del malament que ens tracta Madrid. Seria bo que aquests catalanistes sovint tan monotemàtics intentessin obrir una mica l’horitzó de les seves passions i converses, i que algun cop es passessin la mà pel pit i intentessin esbrinar coses tan interessants com per què avui la política catalana ha esdevingut tan mediocre; per què alguns polítics de casa tenen un desfici per entrar en un possible govern del PP a Madrid; per què la gent (en nom de qui parlen) passa de votar cada dia més (tot i que els polítics traslladen el dilluns de quinquagèsima), i tantes altres coses que serien –aquestes sí (o també)- molt interessants de tractar a les tertúlies de Catalunya Ràdio.

Porca misèria!

29 Juny 2007

M’he adonat que la senyora Estaràs es troba ofesa. Molt ofesa. Suposo que s’havia creat força expectatives i aquestes no s’han acomplert (o hauria de dir complit?). Però si el 47% és molt, no hi ha dubte que el 53% és més, com observa agudament n’Ignasi Mascaró.

Diu la senyora Estaràs: Sembla mentida que un partit amb només tres diputats –el més petit de tots- sigui el qui presideixi la cambra, on radica la sobirania de la Comunitat de les Balears.

Probablement té raó. No deixa de ser paradoxal que un partit tan petit (i només amb representació a Mallorca) tingui el poder que té. Però la pregunta és òbvia, gairebé hauria de ser innecessària: Quin poder ostentaria UM en un hipotètic pacte amb el PP? Per ventura només li haurien ofert (o hauria de dir oferit?) la consergeria del parlament?

Cal ser hipòcrita per dir coses com aquestes quan, a la passada legislatura, amb la mateixa representativitat a Mallorca, els populars li oferiren el govern del Consell Insular. I no li oferiren la del parlament perquè ells sols es bastaven, atès que tenien majoria absoluta.

Per què sempre tan poca qualitat intel·lectual? Tampoc no ens hem d’estranyar si, a Madrid, abans d’ahir el senyor Rajoy envestia el govern per no haver instal·lat els recentment famosos “amortidors” en els vehicles que utilitza l’Exèrcit al Líban, uns artefactes dels quals Rajoy segurament en desconeixia l’existència dos dies abans i que, quan governava el PP, no es van instal·lar a cap vehicle.

Porca misèria! –com solien dir els italians.

Yeltsin, la desfeta del comunisme i l'assalt al capitalisme

28 Juny 2007

Estimat director: La mort, fa aproximadament un mes, de Boris Yeltsin, el primer president de la Rússia postcomunista, m’ha fet pensar en aquesta experiència tan extraordinària que hem viscut la gent de la nostra generació, que hem estat testimonis de la desfeta del comunisme soviètic. Els nostres pares havien vist el naixement de la Unió Soviètica i la satel·lització de mitja Europa, i nosaltres n’hem vist el desmantellament. Però alhora que pensava això, i me n’alegrava, també m’adonava que aquest procés de traspàs del comunisme al capitalisme ha esdevingut una de les experiències més tenebroses de la nostra època.

Caigut el sistema (deixem de banda les causes), l’alternativa a què s’enfrontaven els governs postcomunistes era, o bé tractar de convertir de la nit al dia una economia subvencionada en un capitalisme de mercat –Judt en diu, d’això, l’efecte big bang- o bé procedir amb cautela per desmantellar o liquidar els sectors més clamorosament ineficients de l’economia planificada, preservant durant el major temps possible les mesures que de veritat importaven a la població local, és a dir, els lloguers baixos, el treball garantit i els serveis socials gratuïts. La primera estratègia s’ajustava millor als teoremes del lliure mercat, tan estimats per una generació d’economistes i empresaris postcomunistes en ascens; la segona, en canvi, era més prudent des d’un punt de vista polític, però no hi havia cap dubte que tan l’una com l’altra havien de comportar sofriments i pèrdues considerables. De fet, a la Rússia de Boris Yeltsin, on es van aplicar els dos enfocaments, el volum de l’economia es va reduir d’una manera dràstica durant vuit anys, fet que va constituir el més gran revés que li ha succeït a una economia important, en temps de pau, durant l’època contemporània, com escriu Tony Judt a “Postguerra. Una historia de Europa desde 1945”, Taurus 2006, monumental llibre que dedica moltes pàgines a aquesta qüestió.

A la vista dels resultats, és evident que tots els països que van abandonar el comunisme arribaren a una mateixa conclusió: que l’Estat havia d’alienar els seus recursos. Les divergències radicaren només en com s’havia de fer això. Per grans que fossin les distorsions o la ineficiència dels sistemes, la realitat és que tots els països comunistes tenien uns actius enormes i potencialment lucratius: energia, minerals, armes, béns immobiliaris, mitjans de comunicació i xarxes de transport, entre d’altres. A més, a les societats postsoviètiques, els únics que sabien com es manejava un laboratori, una granja o una fàbrica, els únics que tenien experiència en el comerç internacional o en la gestió de grans institucions, i que sabien dur endavant el treball eren els mateixos que havien viscut entorn del partit: els intel·lectuals, la burocràcia i la dita Nomenklatura.

Foren aquests, doncs, els qui es van fer càrrec dels seus països, si més no fins que va sortir una nova generació del tot aliena al comunisme. Però és clar que en la seva nova tasca, aquests homes havien d’assolir un hàbit que els era fins aleshores desconegut: en lloc de treballar des del partit i per al partit, ho havien de fer des de diferents agrupacions polítiques que competirien a les urnes per assolir el poder. I això implicava deixar de treballar per a l’Estat i convertir-se en agents independents en un mercat competitiu de capacitats, de béns i de capitals.

Val a dir que el resultat del procés va ser lamentable: l’Estat es va desprendre de totes les seves possessions (drets d’extracció minera, gasística o petrolera, edificis i vivendes), que aquests homes es van encarregar de vendre, amb el ben entès que foren ells mateixos els qui els van comprar.

D’acord amb l’evangeli capitalista que es va difondre a la Rússia postcomunista, tot se subordinava al mercat. I aquest significava, per damunt de tot, privatització. D’altra banda, la liquidació total dels béns de propietat pública no tenia precedents històrics en aquests països, d’ací que fos el culte a la privatització l’esperit que va guiar l’atropellada retirada de la propietat estatal.

Hi hagué, però, un altre fet que agreujà encara més el traspàs d’un sistema comunista al capitalista a Rússia i, en general, als països que conformaven l’URSS. En efecte, el capitalisme occidental sempre s’havia vist acompanyat de lleis, d’institucions, de reglaments i d’unes pràctiques molt elaborades de les quals en depenia el seu bon funcionament i també la seva legitimitat. Ben al contrari, a la majoria de països postcomunistes aquestes lleis i institucions eren pràcticament desconegudes i foren alhora perillosament subestimades pels neòfits partidaris del lliure mercat. I aquesta fou, sens dubte, la causa principal que el procés de privatització a l’URSS es convertís en una cleptocràcia, exemple màxim de la qual en fou la desvergonyida Rússia governada per Boris Yeltsin i els seus amics.

A conseqüència, doncs, de la transició, l’economia russa va caure en mans d’un grup reduït d’homes que, en pocs anys, es van fer tremendament rics. Perquè tinguis una idea de la magnitud d’aquest procés de privatització, et diré que, l’any 2004 (Yeltsin havia deixat la presidència a finals de 1999), trenta-sis multimilionaris russos (tots ells vertaders oligarques) havien acaparat entorn dels cent deu mil milions de dòlars, una xifra que equivalia a un quart del PIB del país.

A la Rússia de Boris Yeltsin, les diferències entre privatització, apropiació indeguda i pur o simple robatori van desaparèixer per complet: De fet hi havia molta cosa per robar –petroli, gas, minerals, metalls preciosos, oleoductes- i ningú no ho va impedir. La conseqüència de tot això va ser que els béns i les institucions públiques quedaren en mans d’uns funcionaris que s’apropiaren de tota la riquesa nacional.

Rússia fou, probablement el cas més destacat d’aquest espoli, però Ucraïna no li va anar tampoc al darrera. Leonid Kuchma i d’altres polítics com ell foren elegits amb el suport financer d’uns “empresaris” que d’aquesta manera s’aplanaven el camí per a futures adquisicions. Com molt bé sabien aquests individus, a l’Ucraïna postsoviètica (com ha succeït també a Marbella o a Andratx) era el poder el qui generava els diners, d’ací que els béns públics, els crèdits i les subvencions estatals vagin passar directament de mans del Govern a les butxaques d’uns clans, molt pocs, que hàbilment els van dipositar en comptes privats de bancs estrangers. En realitat, doncs, els nous “capitalistes” d’aquests països no “creaven” riquesa. Simplement es limitaven a blanquejar béns públics per al seu profit particular.

No és, doncs, estrany que a l’Europa oriental molta gent -sobretot entre els majors de quaranta anys-, es queixés amargament del que havia perdut amb la transició del comunisme al capitalisme: havia perdut seguretat material, alimentació, vivenda i serveis barats. Tot i així, la majoria de ciutadans no volia retornar al vell sistema. Entre altres raons, perquè aquest –recorda’t de “La vida de los otros”, el bellíssim film dirigit per Florian Henckel-Donnersmarck que hem pogut veure darrerament a Maó- ofegava la vida de les persones i també les llibertats. I això era insuportable.

Vistes, doncs, les coses des de la perspectiva que ens dóna el poc temps transcorregut, penso que els demòcrates ens hem d’alegrar de la caiguda del sistema comunista a l’URSS i als seus estats satèl·lits de l’Europa oriental, però també –i alhora- hem de reconèixer que l’adopció que, en molts d’aquests països, es va fer d’un capitalisme salvatge que s’ho ha endut tot per davant, no deixa de ser un dels episodis més injustos que ens ha tocat viure.

……………..

N.B. Amb aquesta lletra de batalla tanco aquesta darrera etapa de col·laboració regular amb el diari Menorca. Han estat 174 les cartes que s’han publicat tots els dijous entre el 25.09.2003 al 19.07.2004, i entre el 13.01.05 al 28.07.2007 sense mai fallar a la cita amb els lectors. Pel que fa a aquest blog , he de dir que restarà obert, però també aquí aniré espaiant una mica els escrits que, des del 24.03.2005, vaig publicant dia rere dia. M’agafo, doncs, un temps per reflexionar, per llegir i per intentar escriure coses que exigeixen hores de silenci i de treball, i que no tenen la pressió que implica la publicació periòdica.

Gràcies a tots els lectors que durant aquesta llarga etapa m’han acompanyat i m’han fet confiança.

Rajoy tensa la corda un cop més

27 Juny 2007

Davant la mort dels militars espanyols succeïda al Líban hem de reconèixer que el més miserable és el fet de l’assassinat, que sembla que l’han produït els components de la franquícia d’Al Qaeda en aquella zona, però el que el segueix això amb miserabilitat són les declaracions de Rajoy que, en un moment de dolor col·lectiu, posa llenya al foc i assegura que el president del govern ha enganyat els espanyols dient que els nostres militars no són en una zona de guerra declarada, quan en realitat hi són.

Se’m fa difícil d’entendre una posició com aquesta que no persegueix sinó l’atac directe al govern per fer-se un lloc a la vida política. Els militars espanyols, com a components dels cascs blaus de l’ONU, actuen en una zona on, en principi, no hi ha combats, encara que ningú no amaga -ni penso que ha amagat mai- que el Líban és avui (com tantes vegades) un lloc explosiu on qualsevol atac es pot produir.

De fet, els militars espanyols no han mort en un acte de guerra, sinó víctima d’un atemptat pel qual els terroristes han utilitzat un cotxe bomba –ni més ni menys del que tants cops ha succeït a Espanya-. A sant de què, doncs, aquesta posició tan partidista i tan poc objectiva? És que tot val en la política per aconseguir el poder?

Tanmateix jo confio que els espanyols s’adonin que no tot val i deixin cadascú al lloc que li correspon. Perquè una cosa és criticar el govern demanant-li que en les accions militars a l’estranger els combois tinguin el màxim possible de protecció (que sembla que no tenien en aquest cas), i l’altra és desqualificar-lo dient que hem entrat directament en una guerra sense dir-ho clarament.

I que ho digui, això, el representant d’un partit que, sense cap necessitat, va donar suport a Bush i a Blair per envair l’Iraq i entrar en una guerra que no tenia la benedicció de l’ONU, em sembla miserable.

Maria de la Pau Janer segueix l’exemple de Jaume Matas

26 Juny 2007

Maria de la Pau Janer ha dimitit del seu escó abans de constituir-se el nou parlament de la nostra comunitat autònoma. L’argument adduït té lògica: s’havia presentat per donar suport al projecte de govern que encapçalava el president Matas, però si aquest ha quedat sense projecte i sense escó, és evident que la senyora Janer no tenia per què haver d’asseure’s en els bancs d’una oposició que s’haurà de limitar a fer el que correspon als qui han perdut: oposar-se al govern de torn que, segons sembla, el formaran gent del PSOE, d’UM i del Bloc (ço vol dir del PSM, d’EU, dels Verds i d’ERC).

Val a dir que Matas va equivocar-se posant Maria de la Pau Janer a la llista conservadora de Mallorca, com també s’ha equivocat amb una campanya prepotent centrada de manera especial contra UM i la seva presidenta, la senyora Munar, que, amb només tres diputats, avui contempla com passa el cadàver del seu gran adversari (que en té vint-i-vuit) davant la porta de casa seva i, com don Bartolo (Le Nozze di Figaro), proclama que “la vendetta è un piacer riservato ai saggi”.

Suposo que deu ser molt dur trobar-se en la posició de Matas. Menys amb la de Janer, que no ha arribat a tastar la mel del poder (encara que sí la de la glòria). Tinc la impressió que Matas va prendre aquesta decisió –d’oferir a l’escriptora un lloc en el govern- sense consultar ningú, com ho fan sempre els autòcrates, i tanmateix era bolla vista que la decisió no era encertada. No perquè Janer estigués mancada de virtuts, que probablement les té totes, sinó perquè en política de partit, aquestes decisions de pouar fora del safareig de casa sempre duen problemes, com ens ho podria explicar molt bé el president González que, autòcrata com Matas, va oferir el número dos per Madrid (i, se suposa, que d’altres càrrecs) al jutge Garzón. Penso que se’n deu penedir encara.

Més fàcil és prendre decisions d’aquesta mena quan s’ha aconseguit el poder, però no abans dels comicis, quan en la confecció de les llistes electorals de cada partit es lliura sempre la més gran de les batalles.

Les crítiques a l’acord

25 Juny 2007

Mentre el president Rodríguez Zapatero assegurava que “es un buen día para Europa. Estoy satisfecho porque hemos logrado un texto que mejora de manera sustancial el funcionamiento de la Unión Europea para hacerla más democrática, más eficaz, para que pueda dar respuesta a los problemas sociales y de los ciudadanos europeos”, i afegia que “era un reto difícil llegar a este acuerdo después del proceso vivido como consecuencia de los referéndum en Francia y Países Bajos y lo hemos conseguido”, tot assegurant que “ha habido una voluntad de todos y un compromiso conjunto por lograr que la UE se ponga en marcha de nuevo, cubra una nueva etapa y camine en la dirección adecuada, que es la de lograr cada vez una Unión política más perfecta, más eficaz y más útil”, mentre –com dic- tot això succeïa, el líder de l’oposició assegurava que el president espanyol havia tirat la tovallola i que sort havíem tingut de Polònia, ja que gràcies a la intransigència d’aquest estat, Espanya tindria més força dins la UE.

De veritat que em sembla miserable escoltar això darrer. Realment creu el senyor Rajoy que l’actitud de Polònia ha estat exemplar en aquesta cimera? Jo li demanaria: Què és millor: fer oposició amb els intransigents i dubtosament europeistes, tot participant en un xantatge que posa en perill l’UE o bé estar al costat del fundadors de la comunitat europea maldant per fer entendre a aquells que val la pena la construcció d’Europa?

Curiosament, el president polonès, després d’arribar a l’acord, va reconèixer els esforços de França i del Regne Unit en especial, però també el que havia dut a terme el president del govern espanyol, “que aunque representa una visión diferente de la nuestra, merece un agradecimiento”.

Tots els meus lectors saben que jo no sóc un fan de Rodríguez Zapatero, a qui sovint he criticat pels seus comportaments ingenus i mancats de profunditat política i ideològica, però també he de dir que escoltar un elogi de Lech Kaczynsky en el qual aquest reconeix que Rodríguez Zapatero representa una visió diferent de la seva, em sembla un elogi monumental, entre altres coses perquè el comportament polític d’aquest personatge (i el del seu germà bessó) em sembla horrible i criticable de dalt a baix. En la meva concepció de la política, els germans Kaczynsky representen una visió del món, sectària i d’extrema dreta (encara que democràtica) que avorreixo absolutament. Pel que sembla, però, fan la política que més agrada a Mariano Rajoy.

L’acord de Brussel·les per al nou tractat de la UE

24 Juny 2007

Ahir dissabte ens despertàrem amb una bona notícia: els caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea havien arribat (la nit del 22 al 23) a un acord sobre el mandat per redactar un nou Tractat simplificat que conservi la substància de la fallida Constitució, segons informaren fonts diplomàtiques. El compromís es va assolir després de vèncer la resistència numantina de Polònia, que es negava a acceptar el repartiment de poder basat en la votació per doble majoria d’Estats membres i de població en considerar que aquest sistema perjudicava als països mitjans i beneficiava desproporcionadament a Alemanya.

Varsòvia va acceptar finalment l’oferta de retardar fins al 2017 l’aplicació de la doble majoria que li van fer el president francès, Nicolas Sarkozy, el primer ministre britànic, Tony Blair, el primer ministre luxemburguès, Jean Claude Junker i el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Els 4 dirigents van cridar per telèfon al primer ministre polonès, Jaroslaw Kaczynsky, que ha dut a terme des de Varsòvia una negociació paral·lela a la del seu germà bessó i president del país, Lech Kaczynsky.

Encara que a partir de 2014 començarà a aplicar-se formalment la doble majoria –les decisions que s’hauran de prendre exigiran un 55% dels Estats membres, amb un mínim de 15, els quals han d’englobar un 65% de la població- Polònia podrà invocar el Tractat de Niça cada vegada que li resulti més favorable per a assolir una minoria de bloqueig. El vist-i-plau de Polònia es va produir després que la cancellera  alemanya i presidenta de torn de la UE, Ángela Merkel -que havia mantingut mitja dotzena d’entrevistes amb el president Kaczynsky en 24 hores sense aconseguir convènce’l – amenacés amb la convocatòria d’una conferència intergovernamental (CIG) que redactés el nou Tractat sense l’acord de Polònia. Això va ser decisiu i Varsòvia –possiblement escèptica- acabà donant suport al Tractat simplificat.

Amb totes aquestes informacions (que he extret bàsicament de La Vanguardia i de Le Monde) veiem que continua fent-se camí de cara a la construcció d’una Europa Unida. No serà fàcil, i segurament no veurem el final d’aquest procés els homes i dones de la meva generació. Potser tindrà més sort el meu nét, en Pau, que ahir va rebre les aigües del baptisme, tot i que el meu fill, en Pere, es mostra menys optimista –i és probable que ho faci amb més coneixement de causa que jo- sobre el futur d’Europa i, en general, de la humanitat.

Navarra no deixarà de ser Navarra

23 Juny 2007

Si algun territori dels que avui formen part d’Espanya té una història complexa és el de la Comunitat Foral de Navarra, no sols perquè fou un regne fins al segle XIX, sinó perquè aquest territori ha tingut, com pocs, relacions amb el Regne de França. Només que retornem al segle XVI, veurem que la inclinació que sentien els reis navarresos per la política francesa i les negociacions per casar el seu primogènit, Enric, Príncep de Viana, amb una filla de Lluís XII de França, foren els arguments que esgrimí Ferran el Catòlic per enviar el Duc d’Alba a conquerir el Regne de Navarra l’any 1512. El 25 de juliol de 1512, Fadrique de Toledo, Duc d’Alba, ocupà Pamplona i la família reial navarresa va haver de refugiar-se a la Baixa Navarra i al Bearn (territori francès).

El 23 de març de 1513, les Corts de Navarra, reunides a Pamplona proclamaren Ferran el Catòlic “Rei de Navarra”. Posteriorment, el 1515, les Corts de Castella, a Burgos, sense presència de cap representant navarrès, annexionaren l’Alta Navarra a la Corona de Castella.

D’ençà la invasió castellana, Navarra quedà dividida en dues parts a cada costat dels Pirineus: La Navarra continental i la Navarra Peninsular. Degut a les relacions mantingudes de sempre, els hereus de la corona navarresa assentada en l’actual territori francès arribarien a ser reis de França. La reina Catalina de Foix, des de 1513 fins al moment de la seva mort, el 1518, exercí el seu regnat només sobre la part de Navarra situada al nord dels Pirineus. La van succeir Enric II, Joana III, el Borbó Enric III de Navarra, que a més fou rei de França amb el nom d’Enric IV i, més tard, els reis Lluís XIII de França i Navarra (dit el Just), que fou el qui amb l’ajut del Cardenal Richelieu, reorientà la monarquia francesa.

Consulteu, doncs, qualsevol història de Navarra o visiteu simplement la Wikipèdia i veureu que la vida d’aquest gran país ha tingut força vicissituds al llarg del temps. Doncs bé, a la vista d’això em demano: Què vol dir el senyor Acebes quan assegura que el PSN (Partit Socialista de Navarra) no pot votar als qui –es refereix a Nafarroa Bai- volen que Navarra deixi de ser Navarra?

Per ventura Navarra només és Navarra en la concepció política del senyor Acebes, de l’UPN (Unión del Pueblo Navarro) i del PP?

Els socialistes s’han negat a votar la candidata aberzale a l’alcaldia de Pamplona perquè necessitaven els vots d’ANV (partit qüestionat com a succedani de Batasuna). Però, suposant que això sigui correcte, quina pega democràtica té Nafarroa Bai? Podrem estar d’acord o no amb les seves tesis nacionalistes, evidentment, però no hi ha dubte que és un partit format exclusivament per demòcrates, alguns dels quals (Aralar) van sortir amb gran risc personal de Batasuna perquè aquesta no renunciava a –ni abjurava de- la violència.

Deixarà, doncs, Navarra de ser Navarra si la governen els socialistes amb el suport de Nafarroa Bai? És probable que, si això succeeix, Navarra deixi de ser la Navarra que vol el PP. Però no confonguem els termes. Navarra continuarà essent el que sempre ha estat: una comunitat viva que canvia amb el temps. I això amb una diferència: que mentre en els segles passats decidien les guerres, ara ho decideixen els vots i, en definitiva, la voluntat dels homes i les dones que habiten aquell territori.

L’adéu de Jaume Matas

22 Juny 2007

La notícia saltava ahir capvespre i La Vanguardia la penjava a l’edició digital a les 20 hores: “Matas abandona la política tras el pacto de centro-izquierda en Baleares”, deia un gran titular. Notícia, doncs, important per al futur de les Illes atès que Matas havia dirigit el PP d’ençà el cop de mà intern que es va produir dins el partit contra Cristòfol Soler el maig de 1996.

Matas, a qui havia fet fora de la presidència de la Comunitat Autònoma el Pacte del Progrés de 1999 a 2003, obtingué aleshores el consol d’ocupar el ministeri de Medi Ambient durant el govern Aznar, càrrec del que va dimitir per intentar novament l’assalt al govern de les Illes, cosa que va aconseguir per majoria absoluta el 2003.

Tot i que s’havia remorejat aquestes darreres setmanes, era difícil de creure que un home tan intensament lligat a la política com Jaume Matas acabés abandonant-la a conseqüència d’aquest pacte que sembla que deu estar fet i més que fet, encara que nosaltres no en sapiguem res encara, pacte que el feia fora del Consolat de Mar i l’obligava a dirigir l’oposició. En realitat, si les coses són com semblen, el PP haurà passat de governar-ho quasi tot a no governar res, perquè no governarà tampoc cap ajuntament de capital illenca i no governarà cap consell insular.

Sempre he tingut una relació personal bona amb Jaume Matas, a qui tanmateix no he votat mai, i considero que és un dels valors capitals del PP que, després de la seva partida, quedarà orfe, i no m’estranyaria que tragués els ganivets per resoldre el problema intern a què s’haurà d’enfrontar immediatament, entre altres coses perquè la manca absoluta de poder (com el “sueño de la razón”) també produeix monstres.

Jo era dels qui opinaven (d’això ja fa temps) que Matas havia d’haver intentat dar un cop de timó al PP i deslligar-se una mica de la facció que el governa des que perderen les eleccions generals de 2004. Al meu entendre, el PP de Rajoy, Acebes i Zaplana havia decidit protagonitzar un viatge al no-res que era molt perjudicial per al país, d’ací que em semblés interessant que persones assenyades (en aquest camp hi situava Matas, Piqué, Gallardón i algun altre líder conservador) intentessin transformar el PP en una dreta més europea, més laica, menys vinculada amb el negoci immobiliari espanyol i, sobretot, menys jacobina (per no dir menys nacionalista espanyola), que fos capaç d’encetar un diàleg amb les altres forces polítiques enlloc d’envoltar-se amb un mur infranquejable des de l’exterior, que li impedia de comunicar-se i de relacionar-se.

Matas no ho ha fet (no sé si no ho ha volgut fer o no ho ha pogut fer), i el resultat d’aquest encastellament li ha fet pagar una factura molt alta: ningú no ha volgut tan sols parlar amb ell per intentar construir un govern de coalició. I havent-ho guanyat gairebé tot, s’ha quedat a la intempèrie, sense cap possibilitat de governar: ni la Comunitat autònoma, ni els consells, ni els ajuntaments d’importància.

I el no-res li ha passat factura. Matas, aquest cop sense possibilitat de volar cap a Madrid (on també governen els socialistes) sembla que no hagi pogut sofrir la pressió de la derrota. Perquè no ens confonguem: No s’ho val, dir que ha tret un 47 per cent dels vots i que, per això mateix, era el guanyador. Quan un polític –i també un partit- ha dut a terme una acció que li immediex absolutament de pactar amb un altre, aleshores o ho guanya tot o ho perd tot. I Matas ho ha perdut tot.

En aquest moment ho sento per a ell, perquè –mai no ho he negat- li tinc una forta estima personal, però m’alegro per la Comunitat autònoma, perquè tinc la impressió que una cura d’humilitat per al PP li és convenient.

Tan de bo s’adoni que, en el futur, hauria de canvia d’estratègia política!

La "cultura del pacte"

21 Juny 2007

Estimat director: Dubtant una mica de mirar tan a prop –en fer-ho pots ensopegar fàcilment amb els cordons de les pròpies sabates-, contemplo amb interès els resultats finals de les converses, acords o pactes (digues-li com vulguis) que han fet els partits per dissenyar l’estructura final dels ajuntaments i penso que s’hauria de dir alguna cosa del que Àngel Midsuf ha reflexionat respecte de la dita “cultura del pacte”.

D’ençà el 1979, cada quatre anys els ciutadans acudim a les urnes per votar els nostres representants a les institucions de règim local: als ajuntaments i al consell, en el nostre cas. I hem de dir d’entrada que no és indiferent el resultat dels comicis, entre altres coses perquè no és el mateix que assumeixi el govern d’aquestes institucions una gent amb idees, amb ganes de treballar, amb capacitat per resoldre problemes i sense interessos personals i/o econòmics relacionats amb el càrrec, a que ho facin persones incompetents, sense capacitat de pensar, sense alternativa laboral fora de la política, amb poques ganes de treballar per als altres i amb un clar afany (de vegades gens ocult) de fer-se un lloc en la societat o bé de resoldre situacions que l’atenyen directament, com era el cas d’aquell candidat (sortosament ja fora de joc) que no s’amagava de dir que ell es presentava per resoldre els seus problemes i que, per a vergonya de tots, va sortir elegit, amb la qual cosa ens vam trobar que, condemnat per accions urbanístiques irregulars, acabà dirigint l’àrea d’urbanisme (sempre la més llaminera) del seu municipi.

Dit això, del primer que ens adonem en analitzar els resultats d’unes eleccions és que aquests venen d’alguna manera condicionats pel sistema electoral que s’ha adoptat. No és, doncs, el mateix, un sistema majoritari que un de proporcional, com no ho és un de proporcional amb llistes tancades que amb llistes obertes, o bé un de proporcional pur i un altre regit per la dita llei d’Hont.

A tall d’exemple et diré que, a les eleccions que van tenir lloc el 12 d’abril de 1931 –les que van donar lloc a la caiguda de la Monarquia i a l’adveniment de la II República-, el sistema electoral –el que havia regit durant tota la Restauració- era molt diferent del que tenim ara. Es tractava d’un sistema de districtes electorals petits, cadascun dels quals elegia els seus regidors per majoria. Els partits presentaven candidats a tots els districtes (si és que tenien prou força per fer-ho) i recomanaven als electors que votessin la seva candidatura unida, però aquests podien fer-ho o no. En realitat podien escollir i al final sortia el que sortia. Maó estava dividida en quatre districtes i havia d’elegir 21 regidors repartits d’aquesta manera: 4 el primer, 5 el segon, 7 el tercer (que comprenia els pobles de Sant Climent i Llucmessanes) i 5 el quart. Ciutadella estava dividida en tres districtes i havia d’elegir 18 regidors: 6 per districte. Alaior en tenia dos i elegia 7 regidors per al primer i 6 per al segon. Es Mercadal també tenia dos districtes, amb 11 regidors: el primer (amb Fornells) n’elegia 7; el segon (amb Es Migjorn Gran) n’elegia 4. Sant Lluís comptava amb dos districtes, amb 5 regidors cadascun. El mateix que Es Castell. Només Ferreries elegia 9 regidors en districte únic.

Aquest sistema (que no el vull defensar, ans només l’exposo per veure les diferències amb l’actual) afavoria el bipartidisme, solia produir resultats clars de majoria als ajuntaments i potenciava el paper dels votants, que adquirien un gran protagonisme.

Avui, amb el sistema proporcional de llistes tancades, tot el protagonisme resta en mans dels partits que es reparteixen el pastís en relació amb els vots obtinguts, val a dir que una mica distorsionats a favor de les majories per la regla d’Hont, que gratifica les formacions que més vots tenen. Aquest sistema, que prima els partits per damunt dels candidats (encara que aquests també pesen, és clar –i qui ho dubti que analitzi el resultat obtingut per l’Entesa de Carreres, a Ferreries, o bé pel PSM de Maite Salord, a Ciutadella), sol dificultar les majories absolutes d’una formació, i això fins i tot en el cas de partits com el Popular que (si exceptuem Catalunya i el País Basc, comunitats on el nacionalisme distorsiona aquest fenomen) ha sabut englobar tota la dreta (la més extrema i la més moderada) en un únic partit.

La dificultat, doncs, d’obtenir el govern per majoria absoluta obliga a cercar acords, ja sigui mitjançant pactes de govern, ja sigui mitjançant una entesa que permeti la governabilitat en minoria. Això és precisament el que ha afavorit la dita “cultura del pacte”, expressió força discutible, com molt bé apunta el professor Mifsud, el qual ens recorda encertadament que la cultura “exigeix temps i esforç i no pot improvisar-se”, cosa que, a la vista dels pactes subscrits per algunes de les nostres formacions polítiques, difícilment es pot afirmar.

Tanmateix és probable que puguem parlar de “cultura de pacte” a Ferreries, on un alcalde triomfador (encara que no absolutament) ha propiciat un acord de govern que obre la porta a totes les altres forces polítiques, a les quals ha convidat a elaborar un programa conjunt. També em sembla “cultura de pacte” el cas invers de Ciutadella, on Maite Salord (líder del PSM) ha avortat un pacte contra natura amb PSOE i UDPC que s’hauria signat amb l’exclusiva intenció d’impedir que el PP de Llorenç Brondo pogués governar en minoria, govern que haurà d’afrontar i que no m’estranyaria que li impliqués un dolorós via crucis per al qual no sé si el PP està preparat. Cosa semblant li succeirà –en absència de pacte- a l’alcalde Moll d’Es Migjorn, on una dubtosa (i sembla que ferida) representant de l’Acord –grup que teòricament hem de situar dins l’esquerra- ha preferit que governi el PP en minoria a donar suport al candidat del PSOE. Decisió humanament comprensible però difícil de justificar.

També m’ha semblat producte d’una certa “cultura del pacte” el cas de Sant Lluís, on el PSM ha acordat governar amb el PSOE sota la presidència de Llorenç Carretero, al qual els ciutadans li han donat una lliçó de sensatesa, traient-li una majoria absoluta que el va embriagar i que ara l’obligarà a exercir la funció de govern a pa i aigua sota la mirada penetrant i inflexible de Remi Lora. Quasi res!

Dit això, hauria d’afegir que entra també dins la lògica pactista l’acord tancat entre PSOE, PSM i EU a Maó (la integració d’aquesta darrera formació política en el govern és bona, tot i que exigirà a Artur Bagur una mica més de gimnàstica), i també el que han subscrit el PSOE i EU a Alaior.

Diferent és, en canvi, la meva opinió respecte dels pactes que tenen per objecte el repartiment temporal de la batllia, cosa que, com podem veure, s’ha posat de moda últimament. Aquest tipus de pacte, que es va iniciar a Es Castell després que Jaume Peralta (PSOE) hagués dut el poble a la bancarrota, el van subscriure aleshores dues formacions gairebé incompatibles ideològicament (PP i PSM), i ho van fer per una raó molt concreta i justificada. Els segons que van experimentar aquesta fórmula foren els regidors del PSOE a Sant Lluís, que pactaren amb els Independents un repartiment que, en aquell cas, no responia a cap raó política objectiva. I aquest és també el motiu pel qual s’ha pactat a Es Castell i a Es Mercadal. En el primer cas, 1 any per a la líder dels IPEC, Irene Coll, i 3 anys per al líder del PP, Juan Cabrera; en el segon, 3 anys per a Ramon Orfila (Entesa) i 1 any per a Francesc Ametller (PSOE).

Temo molt, amic director, que puguem englobar aquests acords en el marc de la dita “cultura del pacte” de què parlava Mifsud, ans tinc la impressió (i ho dic amb el major respecte als protagonistes) que tots aquests casos amaguen una motivació que es nega en veu alta però que és a la base de l’acord: l’afany personal dels líders dels partits minoritaris de presidir l’Ajuntament a tota costa, afany al qual es postposa el programa de govern i molts altres valors i principis que són (o haurien de ser) inherents a l’acció política.


%d bloggers like this: