Archive for Abril de 2013

El “Procés Constituent” d’Oliveres & Forcades

28 Abril 2013

La monja benedictina i metgessa Teresa Forcades i l’economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, han promogut el “Manifest per a la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya”, amb l’objectiu de preparar, diuen, un “canvi de model polític, econòmic i social”. Conviden tots els ciutadans de Catalunya, visquin on visquin, a signar-lo per fer pinya a favor d’aquesta nova iniciativa que vol esdevenir un moviment social cap a una candidatura unitària i popular a les pròximes eleccions al parlament. També poden signar el manifest “com a simpatitzants” els qui no siguin ciutadans catalans. El projecte s’anomena “Procés Constituent”, i segons els dos promotors podria ben bé ser el nom de la futura candidatura.

El programa

El programa que proposen en el manifest que han signat no és confós ni promou mitges tintes. És clar i llampant. Demanen “un projecte de canvi social i de ruptura amb l’actual ordre [que] haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques i d’urgència”. Definir-les és, diuen, una feina col·lectiva a realitzar per part de totes les organitzacions i persones que participin en aquest procés. Una primera llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts a considerar és la següent:

–Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il·legítim.


–Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.


–Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.


–Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.


–No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.


–Dret al propi cos i no a la violència de gènere.


–Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.


–Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.


–Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.


–Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.


Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades han dit que ells no seran candidats i, per tant, el programa és simplement un pols perquè algú el faci seu i intenti dur-lo a terme per mitjà de la política, des de la consciència que, cada dia que passa, la crisi econòmica, la del propi sistema polític i la corrupció fan que els marges dels grans partits s’estiguin estrenyent i –si és que hem de fer cas a les enquestes del CIS- que la representativitat d’aquests sigui cada cop més escassa. Per tant, sembla que s’obre pas a un canvi de règim que sigui capaç de transformar la societat i el sistema polític que la representa. I el manifest d’Arcadi Oliveras i de la monja Teresa Forcades va en aquest sentit.

1365668853774

Teresa Forcades i Arcadi Oliveres

És possible una articulació política ordenada de la proposta?

Cal que ens preguntem d’entrada què en sortirà, de la proposta, i és difícil de dir, encara que no hi ha dubte que l’enfrontament amb el “sistema” comença a ser molt evident, com va ressaltar l’exambaixador Dicenta a la Fundació Rubió fa una setmana. En efecte, l’enfrontament començà amb aquella ocupació de la Puerta del Sol (i de la Plaça de Catalunya a Barcelona) que féu el “Moviment dels Indignats”, paradigma d’una nova manera de fer les coses. I es va agreujar amb l’intent d’assalt al Parlament de Catalunya. I el veiem avui amb els més que discutibles escarnis (cast. escraches) dirigits contra els diputats del PP per la PAH, dirigida per Ada Colau.

Tenen futur aquests moviments que qüestionen netament la política que han dut fins avui els grans partits, PP i PSOE? I cito expressament el PSOE perquè aquest partit s’equivocaria si pensés que això no va amb ell, per molt que ara –desnortat com està, sovint inteni afegir-se a l’onada de protestes tot posant-se irracionalment al front de la manifestació. Però aquesta moviments d’indignació i de protesta, si bé recullen el gran malestar social que s’ha creat, encara no han estat incapaços d’articular un model alternatiu i viable per construir el país en tots els diversos aspectes de la vida econòmica, política i social.

No cal dir que la proposta programàtica d’Arcadi Oliveras i de la monja Teresa Forcades ho vol ser, un moviment alternatiu, encara que no és fàcil d’articular sense produir un daltabaix. De fet, ràpidament, partits de l’esquerra com ICV i ERC, que, els agradi o no, ho reconeguin o no, fins ara s’han mogut integrats dins el sistema (no oblideu que ICV i ERC han estat partits de govern a Catalunya!), s’han inquietat per por que es remeni la seva bossa de votants i els han ofert acollida. I és que no és fàcil dur a terme un projecte com el que proposen, que, d’altra banda, es deslliga netament de la política europea en la qual estem inserits, que es fonamenta en la defensa del capitalisme de mercat.

És clar que, també a Europa, han sorgit moviments d’aquest estil. Però –i que ningú malintencionat digui que els comparo amb el projecte d’Oliveres i Forcades- també és cert que el populisme (del color que sigui, perquè el populisme mostra sovint colors antagònics) agafa força i guanya espais a Europa. És el cas emblemàtic dels “grillini” a Itàlia (són de dreta?, són d’esquerra?), per no referir-me als –aquest cop clarament dretans- partidaris d’ “Alba Dorada”, que, per cert, són els que, a Grècia, han popularitzat els escarnis contra els seus adversaris.

Caldrà veure, per tant, quines fórmules acabarà adoptant el canvi en països com Espanya, on hi ha hagut fins ara una contenció electoral d’aquests moviments. Les enquestes del CIS presagien, és cert, un espai electoral ampli allunyat dels dos grans partits –PP i PSOE–, espai que sembla que tenen grans expectatives de cobrir IU (ICV a Catalunya) i UPyD. Tanmateix, és possible que l’auge d’aquests partits sigui conjuntural si finalment emergeixen altres moviments més propers a les protestes del carrer o a personalitats atractives i amb ganxo mediàtic, com deia molt bé el director de La Vanguardia, Josep Antich. Aquest també es demanava qui pot aplegar a Espanya els seguidors d’aquests moviments. Els aplegarà el que sorgeixi d’una combinació de Baltasar Garzón i Ada Colau? És possible aquesta combinació? Acceptaria la societat espanyola un moviment com l’italià de Beppe Grillo?

Són preguntes adients però de resposta difícil. De tota manera, no crec –ni de prop- que la idea d’Arcadi Oliveres i de la monja Teresa Forcades s’assembli a la del còmic que ha fet escac a la República italiana, la salvació de la qual depèn avui de la saviesa d’un antic comunista, gairebé nonagenari, a causa del populisme corrupte de Berlusconi, de la desfeta de l’esquerra de Bersani i del magma inqualificable de Grillo, els quals, entre tots,  han acabat per fer ingovernable el país.

Per això mateix ICV, ERC o la CUP s’han afanyat a dir que ells són una altra cosa i han convidat l’economista Oliveres i la monja i metgessa Forcades a engreixar les seves files amb la seva proposta de revolució pacífica contra el sistema, confiats i convençuts que els correspon a ells endreçar el país.

El Consell per a la Transició Nacional

21 Abril 2013

Els qui seguim des d’una altra comunitat autònoma els passos que s’estan donant a Catalunya i ho fem amb una certa complicitat encara que també amb no poc escepticisme, a pesar que, com Xavier Rubert de Ventós i Carles Viver Pi-Sunyer, també jo he acabat per creure que “ni la Constitució ni l’Estatut no serveixen (ja) per donar resposta a les aspiracions de Catalunya”, estarem atents a aquest “Consell Assessor per a la Transició Nacional” que acaba de constituir-se i que, en la primera reunió es va marcar l’objectiu d’elaborar 20 informes durant el 2013 per crear les denominades “estructures d’Estat” a què tants cops s’ha referit el president Artur Mas, i en concret un que lliurarà abans de l’estiu per organitzar la consulta per a l’autodeterminació.

Així, al menys, ho va explicar en conferència de premsa el portaveu del govern i conseller de la Presidència, Francesc Homs, present a la primera reunió d’aquest Consell juntament amb el president de la Generalitat i la vicepresidenta Joana Ortega.



Tot i que “el punt de partida és poder organitzar algun dia una consulta i aconseguir que Catalunya disposi d’un Estat propi”, el Consell no farà “treballs d’estat d’ànim”, va dir el conseller, sinó que elaborarà informes amb fonament acadèmic. El conseller va admetre que el Consell tenia davant seu “un treball dur i complicat i molts interrogants a resoldre”, i els seus 14 integrants, va dir, són plenament conscients que “se’ls mirarà amb lupa”.

Format majoritàriament per acadèmics i presidit per l’exmagistrat del Tribunal Constitucional Carles Viver Pi-Sunyer, aquest nou organisme es va posar en marxa.

Encara que els moments no són comparables, el “Consell de Transició Nacional” em recorda aquella “Oficina d’estudis de reconstrucció econòmica de postguerra” que es va constituir en plena guerra civil, de la qual me’n va parlar Marçal Pascuchi una tarda d’estiu de 1975. Gairebé fa quaranta anys. Tanmateix, els moments difereixen de manera notable: ara, la possibilitat que els catalans se’n surtin depèn, com apuntava Antoni Puigverd, que la tenacitat i capacitat de sacrifici del poble de Catalunya sàpiga vèncer les resistències polítiques i legals que representen el govern d’Espanya i la Constitució espanyola, en la lectura estricta que en fa aquell i el Tribunal Constitucional. Aleshores –vull dir el 1937- era encara molt pitjor: depenia del resultat d’una guerra que, sortosament, ara per ara, ningú no albira.

Tarradellas i l’ Oficina d’estudis de reconstrucció econòmica de postguerra *

L’any 1936, poc temps després d’ésser cridat a files –m’explicava Pascuchi-, en Jaume Miravitlles, que era president de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat, em demanà un article per una revista que la Generalitat editava durant la guerra, dedicada a propaganda, que s’intitulava Catalunya, de la qual se’n feien edicions en diferents idiomes. Recordo que vaig publicar un article sobre l’ensenyament en el qual parlava de l’obra d’Huarte de San Juan, Examen de ingenios para las ciencias, escrita dins el segle XVI. Uns dies després de publicar aquest article, Miravitlles em tornà cridar per dir-me, amb sorpresa meva, que el Conseller en Cap de la Generalitat, en Josep Tarradellas, l’havia llegit, que li havia agradat i que em volia conèixer. Concertada l’entrevista, Tarradellas, em rebé i, d’entrada, va dir-me: “Miri, no sé què pensa vostè de com va la guerra. Tampoc no li ho pregunto. El crido perquè necessito que es constitueixi una oficina que es dirà com vostè vulgui i que tindrà com a objectiu la reconstrucció econòmica de la postguerra. Hem d’estar preparats, ja que la guerra acabarà un dia o altre i és necessari que hi hagi algú que pensi què farem després.” Tot i que jo, des del 18 de juliol ençà (l’entrevista amb en Tarradellas es produí cap al mes de març del 1937) era un pessimista convençut, vaig acceptar. De moment, em donà un despatx on ell solia refugiar-se i m’assignà una secretària que jo mateix vaig escollir entre les alumnes de l’Institut-Escola.

Fotografia Marçal Pascuchi

Marçal Pascuchi Cardona (Maó 1904 – Buenos Aires 1983)

En aquells primers mesos, en Tarradellas, que vivia una autèntica guerra civil diària amb els altres membres del govern de la Generalitat, m’encarregà un estudi sobre la municipalització dels serveis públics. Ell no s’explicava massa bé… vull dir que s’expressava com un polític, i cercava més un resultat concret que arribar al fons del tema. En Tarradellas em va dir textualment: “Pascuchi, els socialistes volen municipalitzar els serveis públics. Jo considero que això és un error. Vostè ha de demostrar que ho és, de tal manera que ells s’ho creguin.” En aquells moments, però, el PSUC tenia ja prou força dins el Consell de la Generalitat per tal que les idees no prou ortodoxes mai no obtinguessin el suport del Consell, i la d’en Tarradellas, evidentment, no ho era. El Consell era, en realitat, un vertader galimaties mental que ajudaven a fer l’Esquerra Republicana (partit caòtic), Acció Catalana (partit molt ben organitzat però petit i mal vist per tots els altres) i tota la ressaca de sindicalistes, trotskistes del POUM, etc., etc. El fet és que els meus raonaments no convenceren els membres del Consell. Josep Tarradellas no era, emperò, persona que es deixés guanyar fàcilment, tant és així que tornà a posar fil a l’agulla i em digué: “Ara treballarem més seriosament. Li donaré un pis al carrer Muntaner, li enviaré un majordom perquè li faci d’intendent, un grup d’economistes i tot el que faci falta.” Així ho va fer i vull recordar aquí que entre aquests economistes hi havia Lluís Bertran, que després s’ha distingit molt, Ramon Esquerra, un home amb molt d’enteniment, catalanista i bon escriptor i alguns altres. L’oficina es digué “Oficina d’estudis de reconstrucció econòmica de postguerra”. La base era crear, a la vegada que es feien estudis, l’arxiu de la reconstrucció econòmica. Aquest arxiu el dirigí el bibliotecari de l’Institut-Escola i, per primera vegada, es féu amb el mètode d’ordenació racional. El primer llibre que férem fou un volum de tres-centes pàgines intitulat “Municipalització de la propietat privada”. Encarregat per Josep Tarradellas, era una diatriba ferotge en contra de la municipalització. Quan el vàrem tenir acabat, en Tarradellas em convidà a sopar. Al Palau de la Generalitat ja no hi havia ningú. En Companys vivia a la Bonanova i en Tarradellas a la Rambla de Catalunya. Allí vaig poder comprovar que els capitostos de la Generalitat, fins i tot aquells dies de guerra, es feien servir el sopar per criats que duien guants blancs i uniformes impol·luts. Llegírem a trossos el llibre i, fonamentalment, els punts que li interessaven més, fins que, sorprenentment, em va dir: “Pascuchi, això és massa llarg!”. “Conseller –li vaig respondre- vós em demanàreu un llibre.” “Sí –em contestà en Tarradellas-, però m’hi he repensat. El que jo ara necessito és el text d’un discurs. Vostè, per tant, haurà de resumir-me tot aquest treball en un discurs que no passi de deu folis.” Així ho vaig fer. Dies més tard, en Tarradellas féu el discurs al Parlament de Catalunya tot atacant els projectes socialistes de municipalització. No cal dir que la pitada fou una de les més sorolloses que es recorden a la història d’aquell Parlament.

josep-tarradellas

Josep Tarradellas en tornar de l’exili (Barcelona, 23/10/1977)

Durant els dos mesos següents, en Tarradellas no em demanà res més, però, això sí, enviava regularment els sous del personal i nosaltres aprofitàrem per recollir tot el que s’havia escrit, de la primera guerra mundial ençà, sobre reconstrucció de la vivenda, sobre problemes dels desplaçats… Aquests foren els nostres treballs. Uns mesos més tard em cridaren per incorporar-me a files, havia d’anar al front de l’Ebre, però jo, que era un home antiguerra per naturalesa, convençut que la guerra era ja una cosa decidida, en veure’m ben perdut i absolutament compromès, vaig aconseguir ésser declarat inútil, primer, i finalment, el 1938, vaig obtenir un passaport per sortir d’Espanya. Fou el començament d’un llarg exili que es va perllongar més de trenta anys.

———–

* La meva conversa amb Marçal Pascuchi, de la qual forma part aquest text, va ser publicat als “Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach”, de Sabadell, l’any 1994, sota el títol “Miquel Carreras i Marçal Pascuchi, testimoni d’una fidelitat”.

Senyora alcaldessa, rebel·li’s. Ha arribat el moment!

16 Abril 2013

Sí, tal com l’hi dic: rebel·li’s! Perquè les grans decisions sorgeixen de la decepció, del desengany que et produeixen els teus, o els que, siguin o no els teus, administren allò que tu entens que és una cosa teva. I el port de Maó ho és. O ho hauria de ser, encara que, ja ho sé, la Constitució diu que… Déu meu, diu tantes coses la constitució!

Però cregui’m quan li confés que m’ha semblat ressuscitar en llegir el que vostè ha declarat: que “el Ayuntamiento debe liderar el plan del Puerto”, una afirmació que m’ha donat a entendre que, per molta vaselina que hagués posat fins ara a les seves declaracions (“La APB sabrá lo que hace”, “Tengo plena confiança en los estudios de la APB”, etc., etc.) , la paciència se li havia acabat. Benvolguda manca de paciència! “O felix culpa”, la que ha provocat una resposta tal! I quan parl de l’APB no cregui que em referesc a aquest tal senyor Urrutia que se’ns ha enviat del cel com si d’un nou papa es tractàs, sinó a tots els senyors Urrutia que ha conegut aquest ens, que més s’assembla a la cova d’Alí Babà que a una institució administrativa, es diguin Urrutia, Triay, Ramis d’Aireflor o Verger els seus capitostos,  per citar només aquells dels quals ara en tenc record.

Però el problema, senyora alcaldessa, no deriva dels Urrutia, sinó del sistema; el problema, cregui’m, és aquesta institució que existeix perquè –ja ho he dit- el port de Maó forma part dels “ports de l’Estat” i, per tant, això fa possible que uns senyors que se’ns imposen sembla que puguin actuar sense que el nostre Ajuntament hi pugui dir res. Ni sobre els amarraments, que fins els van donar “arbitràriament” (mai no han explicat el perquè)  a una societat presidida per un convicte que és a la presó després de fer-nos creure que era un empresari modèlic, ni sobre coses força més elementals, com els bancs de formigó, que no es feien malbé i, potser per això, els han substituït per uns de fusta que s’hi faran, després d’inundar mitja Menorca amb aquells bancs teòricament inservibles, però que tots hem pogut comprovar que serveixen, i bé. Ni tampoc sobre el dragat, com si aquest no afectés al nostre bé comú. I en dir bé comú em referesc no sols a l’ecologia, sinó també al comerç, i, per tant, a l’economia de la nostra ciutat.

Per això li deman que es rebel·li. I que proclami, ras i curt, que l’Ajuntament hi té cosa a dir, en tot el que fa referència al port. Sí o sí! Valenta. Tant com ho faria una independentista; ni que sigui per fer veure a tots els Urrutia de torn que no es pot acceptar que actuïn sempre d’esquena al que pensa i vol la societat de Maó; perquè els faci veure que no és cert que no volem dragar el port; el que no volem és fer-ho de qualsevol manera, com si la conseqüència de fer-ho malament no ens afectàs. I no es preocupi si ara se’ns amenaça des de l’APB que no vindran creuers de gran calat, perquè, com molt bé deia l’humorista Zaca, el que passa és que noltros els tenim ben calats, aquesta gent, vull dir els Urrutia i tutti quanti que han governat l’APB.

ajuntament-mao-2

I ja que hi som posats, aprofitaré per demanar-li que també es rebel·li contra la política lingüística del govern, i se sumi  a les declaracions del conseller Bosch, quan diu que no coneix la “llengua balear”, i deixa ben clar que la nostra llengua és la catalana (l’Estatut dixit, ves per on!), la qual és una sola llengua, encara que siguin diverses les parles. Com succeeix a totes les llengües del món.

Sí, alcaldessa, sí, revolti’s contra les declaracions d’aquest delegat d’educació a Menorca del qual ho desconeixíem tot quan “el van fer cosa” (mai no li havíem sentit dir res, ni mai li havíem llegit res sobre la llengua) i del qual segurament no en sabrem res mai més quan el destitueixin, i que l’única missió del qual és dir amén-amèn als qui l’han nomenat, encara que resulti que els qui decideixen sobre la nostra llengua són persones que mai no parlen català (hi ha consellers del govern que dubto que en sàpiguen) o que, si hi parlen, ho fan a contra cor.

A més, desenganyi’s, senyora alcaldessa, respecte del futur de les famoses “modalitats” de la llengua que diuen defensar, perquè el que ells de veritat cerquen no és, com molt bé raonava una professora a les pàgines d’aquest diari, que diguem “idò” en tost (au, ja en té una, de modalitat!) de “doncs”, sinó que acabem dient “pues”, que és cap on la llengua forta i invasora ens encamina.

I li deman que es revolti, senyora alcaldessa, perquè si vostè i el seu ajuntament no protesten contra la política dels partidaris de “Sa llengo baleà” que tanta influència tenen sobre el nostre govern autonòmic, seran corresponsables de tot aquest enderrossall (vet-ne aquí una altra, de modalitat!) que ens caurà damunt. Ja que el pas següent, senyora alcaldessa, és afirmar –com va fer un “intel·lectual” il·lustre (li donaré, si vol, la citació en privat, per no ofendre el seu nom en públic)-, que “el menorquí no es pot escriure”, ja que no hi ha manera humana de trobar una grafia que transcrigui fonèticament la nostra “modalitat”. Vaja, com si els andalusos transcrivissin fonèticament la seva! O els madrilenys, o els val·lisoletans. Per això li dic que es revolti contra tota “aquesta gent que truca de matinada”. No sé si m’entén. Però del que estic segur és que els de “Sa llengo baleà” sí que m’entenen. I saben el que fan. En això –no s’enganyi- com els de l’APB.

Repensar Europa amb (o sense) religió

14 Abril 2013

En ocasió d’un debat que tingué lloc a Àustria sota el títol “Repensar Europa amb (o sense) religió”, la doctora brasilera Julia Mourao Permoser (Rio de Janeiro, 1980) donà una conferència a la universitat de Viena a la qual cità dos pensadors d’avui, el canadenc Charles Taylor, el qual afirma que vivim una “era secular”, i l’alemany Jürguen Habermas, que parla d’una “civilització postsecular”. Mourao creu que les dues tesis no són contradictòries. Taylor –explica Mourao- parla d’era secular perquè aquesta està marcada pel pluralisme i al seu si la religió no és determinant, ni políticament ni socialment, per a la participació a la vida política. Alhora, la civilització postsecular d’Habermas fa referència a una societat laica, però que té en compte la importància persistent de la religió. En aquest sentit, Habermas s’interessa per la manera com aquesta societat pot gestionar un pluralisme creixent –alhora religiós, cultural, ètnic i polític-, on tots els ciutadans, creients o no, i independentment de la seva religió, siguin tinguts en compte i plenament reconeguts.

Charles_Taylor_(philosopher)

Charles Taylor

Julia Mourao creu que és aquest el desafiament major del nostre temps: configurar l’esfera pública de manera que aquesta aculli tot el món amb el mateix respecte, sense que la gent sigui obligada a renunciar a aspectes determinants de la seva identitat o que els hagi de circumscriure a l’àmbit de la vida privada, però també sense que aquesta gent imposi als altres la seva concepció particularista de com s’ha de viure. Dit d’una altra manera: els ciutadans i la classe política han de partir del principi que nosaltres vivim en una societat plural, que ho serà cada dia més, i que això és una cosa bona. Per tant tots hem d’actuar en conseqüència.

Anem cap aquí?

Ho dubto, sobretot si contemplem els països musulmans on, tret de Turquia (que és, probablement, un exemple de síntesi entre una política fonamentada en postulats religiosos i un govern elegit democràticament que funciona), està per veure si els governs dels Germans Musulmans (pensem en Egipte o en Tunísia després de la primavera àrab) es comportaran més o menys com ho feien els governs europeus de la Democràcia Cristiana durant la postguerra o acabaran tenint serioses dificultats per adaptar els seus dogmes a les contingències quotidianes de la societat.

Si recordeu l’afer de les caricatures de Mahoma que va tenir lloc el 2006 com a conseqüència d’una publicació que féu una revista satírica danesa, tindreu present com les ambaixades de Dinamarca van ser atacades a tot el món musulmà i com la bandera del país va ser reiteradament cremada. Aleshores, dos bisbes danesos van recordar als seus fidels que aquestes banderes duien una creu, el símbol cristià per excel·lència, tot suggerint que cremar-les representava també un sacrilegi del mateix nivell que el produït per la publicació de les caricatures del Profeta. Tanmateix, aquestes declaracions no van ser escoltades, perquè el fons del problema tenia una altra dimensió: el que una societat occidental i liberal com la danesa mai no havia de posar traves a la llibertat d’expressió. Per tant, l’Estat no tenia dret d’intervenir, fins i tot quan l’exercici d’aquesta llibertat d’expressió –el cremar una bandera- pogués molestar a alguns ciutadans.

El paper del fet religiós

Acabem de veure dues actituds oposades davant una actuació que fereix les sensibilitats religioses, i això ens obliga a plantejar el paper del fet religiós sobre l’escena política, que, al meu entendre, es troba lligat a una qüestió fonamental: la de decidir el sistema de referència en el qual el món contemporani vol evolucionar.

Per poc que reflexionem sobre què ha estat el segle XX veurem que aquest s’ha recolzat fonamentalment en les ideologies, però avui –hem viscut ja una dotzena d’anys del segle XXI- sembla que aquestes no tinguin un paper substancial dins la societat, i això fa que, en molts casos –no, certament, als que m’he referit de Charles Taylor y de Jürguen Habermas- es vulgui retornar a models més tradicionals, que han estat els vigent durant els segles anteriors al XX. El resultat, doncs, del que avui podem observar és una mescla més aviat curiosa de principis que han dominat en èpoques on la identitat religiosa precedia i se sobreposava a la identitat nacional o ètnica.

Vull dir amb això que, de prosseguir aquest procés, les relacions entre els Estats del segle XXI s’assemblaran més a les del XIX que no a les del XX. Fonamentalment, perquè hem passat d’una influència força notable de les ideologies (la divisió del món Occidental en dos blocs ideològics n’era un exemple clar), a un retorn als principis d’una realpolitk clàssica. Però com les identitats, per fortes que semblin, s’erosionen perillosament mentre que, ben al contrari, la religió esdevé sovint una marca clara de la pertinença a una comunitat, això ens duu a una mena de renaixement del model medieval, època on Europa comptava amb identitats espirituals i religioses netament supranacionals.

El repte de la globalització

És cert que la globalització no ha destruït els Estats, contràriament al que havien pronosticat els seus adeptes més fervents fa una vintena d’anys, però ha fet enormement permeables les seves fronteres, cosa que ha sotmès les societats als impulsos i les influències més diverses. Les migracions en massa, els intercanvis d’informació totalment incontrolables (fins la Xina té problemes en aquest sentit) han esdevingut la norma, i res no ho detindrà. Aquest fet inquieta, però, molta gent, que tem perdre a la llarga la seva pròpia identitat, nacional, cultural i social. I és en aquest punt que es reforça el recurs a les religions, que són uns fenòmens força més estables, que han sabut travessar mil·lennis i es veuen sovint com ancoratges que garanteixen la preservació, o bé l’adquisició, d’una identitat.

JuergenHabermas_retouched

Jürgen Habermas

Fins on jo puc arribar contemplant el món, diré que no preveig un conflicte entre religions en el sentit que Europa ha conegut temps enrere, però em sembla que la religió serà a la base de molts dels conflictes a què ens haurem d’enfrontar. Confio tanmateix en els qui, a Occident, han entès el compromís religiós en el marc d’aquesta “era secular” de què parla Taylor, o d’aquesta “civilització postsecular” que ens explica Habermas, per tal que sàpiguen defensar les seves conviccions davant dels fanàtics que pretenen que el món –polític, econòmic i social- es plegui als dogmes de la seva religió.

Hi ha lloc per al progrés?

7 Abril 2013

Sovint hi estic pensant i avui, contemplant el món, em fa l’efecte que la idea de progrés és un fenomen que sembla formar part d’una altra època. Se’m va ocórrer per primer cop quan diverses personalitats situades dins l’esquerra van decidir donar suport a Nicolas Sarkozy (Bernard Kouchner, com a ministre d’exteriors n’era, segurament, el més destacat), i vaig tornar pensar-hi quan el socialista Ferran Mascarell (que havia dirigit la cultura a l’Ajuntament de Barcelona amb governs del PSC) passà a formar part del gabinet d’Artur Mas. En tots aquests casos, les personalitats que van reforçar els gabinets presidits per partits situats dins la dreta es van definir com a “progressistes”.

Cal, per tant, interrogar-se sobre la significació d’aquesta temptativa d’alteració d’un vocabulari polític ancorat de sempre a l’esquerra que, si més no amb els exemples que he posat, sembla que hagi esdevingut flotant. O transversal, com es diu avui.

A la vida política –especialment la francesa- no són rares les individualitats que han canviat de camp, i si bé podem trobar exemples de casos que s’han unit també a l’esquerra, com ho testimonia la primera obertura mitterrandiana (pels qui encara la recordin), el més corrent és que es donin en el sentit contrari.

De tota manera, els casos particulars tenen poca importància. És el fet que hagin acudit a la definició de “progressistes” que m’ha impactat. I he de dir tot seguit que em fa la impressió que el problema veritable que revelen no és tant d’arribar a comprendre el sentit del que anomenem progressisme com el fet que sigui el mateix concepte de Progrés que avui és qüestionat.

La nostra època mostra, en efecte –i crec que indiscutiblement- un escepticisme generalitzat respecte de totes les promeses de progrés, i de manera especial quan ens referim al camp polític. Degut a la gran crisi econòmica, la gent es troba avui obsessionada per la por a perdre el nivell que havia ocupat (a sofrir el que podríem descriure com una “degradació” en l’escala social), i això fa que la idea de progrés que durant un temps ha estat tan generalitzada (o potser  hauríem de dir de progressió en aquesta escala social de què acabo de parlar) s’estigui afeblint gairebé fins a desaparèixer.

Doncs bé, la idea subjacent a aquesta perspectiva no és tant d’arribar a preveure el futur des del punt de vista de com podem progressar, sinó de com podem evitar el declivi. És com si el ritornello de Spengler (recordeu la seva gran obra d’èxit titulada “La decadència d’Occident” (1916), rondi altre cop per tots els esperits, i la seva melodia ens resulti cada vegada més familiar i quotidiana.

la-decadencia-de-occidente-t-i-9788467023459

Avui, doncs, el progrés no té res a veure amb aquell fetitxe dels positivistes d’Auguste Comte que creien en una mena d’evolució lineal i benèfica de la història. De fet, les dues guerres mundials que ha viscut el segle XX desmentirien per elles soles aquesta afirmació, i fins he de dir que, avui, la idea que tenim del progrés s’assembla a la maledicció que el filòsof Adorno va fer de la poesia (“No hi pot haver poesia després d’Auschwitz”, va dir, semblantment al que afirma el pintor Marc Cursach a la meva darrera novel·la, quan diu que després Auschwitz no li ha estat possible dibuixar la figura humana).

Ara bé, aquesta crisi del progrés ha de ser considerada com a definitiva i insuperable? Ens hem d’arrenglerar necessàriament amb la tesi que pregona la fi del progrés i s’apunta a una mirada recelosa respecte del futur de la història?

No negaré que hi ha factors  més que suficients per sentir-se pessimista, fins i tot davant d’un aspecte del progrés que no sembla discutible: el tècnic, però que, això no obstant, no sempre s’aprofita en benefici de la humanitat (pensem, per exemple, què ens podria succeir si el llunàtic de Kim Jong Un desencadenés una guerra atòmica). Però tot i així, em fa la impressió que el cadàver del progrés encara es mou i que aquesta noció avui tan censurada pot esdevenir un motiu potent i sens dubte necessari de l’acció política en dos sentits: com a motor d’aquesta acció i com a matèria d’un discurs polític inquietant, sempre que no caiguem en la trampa de creure en una concepció lineal de la història i a condició de no caure tampoc en un optimisme innocent.

A pesar, doncs, de totes aquestes reserves, em vull mostrar optimista davant la idea de progrés perquè, del contrari, ens encaminem al suïcidi com a poble. Quin sentit tindria, si no, la vida en una ciutat, en un país, que no creu en la possibilitat d’un futur millor?  Si així fos, ens assemblaríem als ciutadans d’aquell poema de Kavafis que ens parla d’un poble que espera desesperadament l’arribada dels bàrbars rere un mur clos i es lamenta de no veure’ls venir perquè, en el fons, ells representen una solució. I la solució no rau en els bàrbars sinó en nosaltres mateixos.

I dic això perquè l’espai públic i polític que no és capaç de trobar en ell mateix els motius per a una refundació, acaba per desitjar desficiosament ser destruït. Ja que és el progrés de les idees el que ens ajuda a conviure, a crear i a compartir. També a allunyar els impulsos de mort que ronden les civilitzacions i els individus i amenacen de convertir-los en un desert inhòspit.

En attendant Godot

Sense una idea de progrés, hauríem de renunciar a projectar-nos cap al futur i ens veuríem forçats a entendre la política com un fenomen sense projecció. Perquè tan sols el progrés  continua sent aquesta “autoritat de futur” que pot evitar que els nostres somnis i els nostres projectes col·lectius es dilueixin en un present que s’esllangueix de manera interminable, tot esperant  beckettianament (i absurdament) un Godot que mai no arribarà.

———————————

N.B. Arran del meu article sobre el papa Francesc he rebut la carta d’una persona que, en un llenguatge educat i des d’una posició de fe, em diu coses extremadament dures. Més enllà que jo, com a persona, puc i he d’avaluar objectivament el seu contingut, em sembla que un mínim de caritat cristiana exigeix que la carta no sigui tan sols signada amb un nom i dos llinatges que no em diuen res (l’autor mateix declara que no ens coneixem, encara que demostra un saber exquisit respecte de mi i de la meva esposa), sinó que hauria d’anar acompanyada d’un remitent amb una adreça postal o electrònica per poder-m’hi comunicar. D’altra manera no té sinó la força d’un anònim.


%d bloggers like this: