Archive for Novembre de 2010

Algunes maneres diverses de ser hipòcrita

17 Novembre 2010

Quan sents algú que, amb pretensions de fer una afirmació que considera important, comença amb una frase laudatòria (per exemple “Jo estimo molt Catalunya”, “Jo estimo molt Menorca”, o “Jo no sóc racista”), pots començar a tremolar, perquè de seguida vindrà la conjunció que tot ho desbarata: “però”, que marca una clara oposició entre l’asseveració ja feta i la que vindrà expressada en la proposició següent (“però els catalans són d’allò més insolidaris”, “però els menorquins són uns ignorants”, “però els emigrants són tots uns lladres i els hem de fotre fora”) o coses per l’estil.

Ben al costat dels que usen aquesta manera d’expressar-se, que comença amb la lloança per a, després, clavar la invectiva més forta que poden contra l’objecte prèviament alabat, trobem els més subtils, els qui ja critiquen directament l’adversari, i ho fan amb unes manifestacions de dicció perfecta i d’estructura gramatical impecable. Fins i tot sol ser acurat el seu to de veu. Per exemple González Pons, quan afirma gairebé sense immutar-se: “González ha reconocido que las aguas del GAL tenían su orilla en la mesa de su despacho”, o quan ahir afirmava que “Hoy Rubalcaba ha dejado por mentirosos a los periodistas españoles y creo que el que queda como un mentiroso, como poco demócrata, como un falso demócrata, es Rubalcaba”. I afegia que “Le pedimos que crea a la prensa española, porque ha dejado a los periodistas por mentirosos”. I això perquè “nosotros creemos en los periodistas españoles”.

És possible que jo hagi d’acceptar que ell creu “a pies juntillas”en aquests periodistes espanyols que tantes vegades ha denigrat quan parlen, per exemple, del “cas Gurtel” o de la “corrupció del PP a la Comunitat Valenciana” etc. etc.?

En aquesta mateixa roda de premsa, González Pons va acabar dient que la defensa dels drets humans està molt per damunt dels interessos polítics de l’Estat. Una afirmació que, si González Pons fos una mica sincer, hauria d’anar seguida de la conjunció “però” de què parlava abans. Només per ser una mica coherent amb la trajectòria del seu partit, que va recolzar plenament la guerra d’Iraq, o de persones com Manuel Fraga, ministre d’un govern amb penes de mort per delictes “polítics” sobre les seves espatlles.

Hi ha, doncs, maneres diverses de ser hipòcrites. La del “però” n’és una. L’altra és la de González Pons.

Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini

12 Novembre 2010

Urbà VIII (1568-1644) va accedir al papat després d’una dura pugna entre els cardenals espanyols i els francesos després de la mort de Gregori XV. Van guanyar els espanyols i la gratitud del pontífex es va manifestar amb la immediata canonització de Sant Felip Neri, Sant Ignasi de Loyola i Sant Francesc Xavier. Però aquest Papa no és conegut per això sinó per dues actuacions personals que el van marcar:

La primera, el nepotisme que exercí en benefici de la família pròpia. Als pocs dies de ser elegit, va designar el seu nebot Francesco Barberini director de la Biblioteca Vaticana (qui ho pogués ser! Tota una vida entre llibres i secrets ben guardats!); també va fer cardenal el seu nebot Antonio Barberini, el qual va nomenar tot seguit camarleng i comandant en cap de les tropes pontifícies. Encara més, va fer cardenal un altre nebot, Tadeo Barberini, que va ser prefecte de Roma i general de les tropes papals. Per últim, va fer cardenal un germà seu, Antonio Marcelo, que va ser nomenat gran penitencier de la Cúria.
La segona cosa que el caracteritzà van ser els excessos que ell i la seva papal família van fer en l’art de l’antiga Roma. De fet, va destruir la Roma Imperial en benefici de la construcció d’una nova Roma barroca, la de Bernini (la que coneixem avui). Un dels episodis d’aquesta destrucció va ser l’ordre de retirar la decoració de bronze del pronao del Partenó, per utilitzar-la en la construcció del baldaquí de Sant Pere i dels canons del Castel San’Angelo.
D’aquí una famosa frase que ha fet història: “quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini”, que avui d’alguna manera podríem aplicar també a Berlusconi (encara que indirectament), al qual –aquest cop per desídia i mala administració- se li ha esbocat per les pluges i el mal temps una part del gran patrimoni que impliquen les restes de Pompeia.
Podria, però, succeir ¬–aquest va ser ahir matèria de conversa als passadissos del parlament italià- que les restes abatudes de Pompeia es convertissin aquest cop en la causa d’una caiguda de Berlusconi.
Allò, doncs, que el parlament fins avui no ha aconseguit (destituir Berlusconi), potser ho aconseguiran les destrosses de Pompeia.
Seria un consol

Quan els colonitzats comencen a pensar com els colons: heus ací el problema!

11 Novembre 2010

«L’autèntica colonització no triomfa quan l’exèrcit invasor ocupa un territori. Ni tampoc quan els ocupants han imposat les seues lleis o han aconseguit de fer aprendre la seua llengua a tot el poble vençut, ni quan els han convertit la terra en una mera província (en llatí: terra vençuda). La vertadera colonització s’assoleix quan els colonitzats comencen a pensar com els colons. Quan troben normals, naturals, i fins i tot tradicionals les imposicions que els han forçat a assumir —temps arrere, això sí— per la força de les armes, i estan disposats a perpetuar-les».

Aquesta és una frase extreta del text d’un escriptor valencià, Ferran Suay, que publicava EL PUNT d’ahir. I m’ha agradat, no sols perquè diu una veritat com un temple, sinó també perquè m’ha recordat el que escrivia Nicolau M. Rubió i Tudurí en un dietari (“Llatins en servitud”) des de París durant aquells dies tràgics de la segona guerra mundial.

Final de febrer de 1941

-Heu pensat que ells poden romandre?
-No, mai no ho he pensat, és impossible.
-Sens dubte “hauríeu” de tenir raó. Almenys jo ho voldria. Però no en teniu en aquest moment. Vegeu, sinó: ells han arribat, són cada cop més els que s’instal·len, prenen les seves posicions.
-Això és provisional: ells partiran…
-Podrien no partir, en principi.
-Seria certament poc agradable, no vull pensar-hi pas.
-Potser jo us turmento…
-No, perquè no ho crec, en absolut.
-Tant de bo.
-Ben al contrari, el fet de pensar-hi em produeix la joia de creure que ens en sortirem.
-El que jo volia dir és que l’altre cop que vingueren amb efectius considerables…
-L’any 1870?
-Oh!, no, al segle V!
Ell es posa a riure:
-I doncs?
-No rieu tant -li he contestat. A aquella època “nosaltres estàvem” bastant més segurs de restar tal com érem que no pas ara…
-Oh! Oh!
-Certament! “nosaltres” pertanyíem aleshores a l’imperi romà. Érem llatins i no concebíem que els Bàrbars poguessin establir-se d’una manera permanent a casa nostra. Els nostres avantpassats deurien dir-se en un principi: “males bèsties d’alemanyots”! Aviat però s’adonaren que tota aquella gent no marxava i que tota romania entre nosaltres.
-Sí… ells romangueren. En tremolo!
-Però no us amoïneu. Anem més bé a prendre un copa.
-Per això! Com és possible que ells…
-Qui són ells?
-Doncs bé: “nosaltres”: com varen poder els nostres avantpassats enviar-se la píndola?
-A força de dir-se que allò no duraria pas… A força de dir-se que calia acomodar-se provisionalment, i a força de repetir-se que l’Emperador de Roma, o el de Milà, o el de Ravenna, un d’aquells mesos posaria ordre entre la soldadesca germànica que -equivocadament- es creia a casa seva entre els Gals. Més tard, això que nosaltres en diem avui la “col·laboració horitzontal”, que ajuda la “col·laboració” a seques, provoca el naixement d’una “nova Europa”. I de sobte, un dia ens adonem que aquella gent ha romàs ja entre nosaltres més de cinquanta anys i que els seus cabdills s’han casat amb llatines de bona família. És aleshores que comencem a creure que la barba i el mostatxos llargs potser tenien fins i tot un aire distingit…
-A la vegada, però, els Germànics també es llatinitzaren, i…
-Heus ací la gran amenaça! Si aquesta Wehrmacht d’avui romangués sempre d’uniforme, igual a ella mateixa…!
-Teniu raó: és en adaptar-se a nosaltres que s’encasten vertaderament a casa nostra.
-Al cap de cent anys, estarem en família amb aquests alemanyots, què voleu!
-Però sempre resta l’esperit del poble antic, que acaba per subsistir. I ells són digerits.
-Sí, però, malgrat tot, ells, hauran romàs entre nosaltres, quod erat demonstrandum.
Ell ha cridat el cambrer per a pagar. Mirant entorn nostre, hem vist el cafè ple d’alemanys, molts ells de civil.
-Veig que ja pagueu en moneda alemanya -he fet en veure un bitllet de 20 marcs.
-Més aviat me’n desempallego, amic meu.
-No, vós el feu circular. Perquè França se’n desempallegui, hauríeu de cremar aquest paper.
-Malgrat tot, jo no crec que ells es quedin.

El Sàhara, la dignitat espanyola i el senyor González Pons

10 Novembre 2010

He sentit al senyor González Pons, que és un diputat que parla molt bé i ho sap, una dura crítica a la nova ministra d’Exteriors per la manca d’energia davant l’incident que ha provocat Marroc a El Aaiun, en atacar el campament que ocupaven els sahrauís. Ha dit, més o menys, que, en això, Espanya s’hi juga la dignitat.

El senyor González Pons és molt jove i, lògicament, no pot recordar-se bé de la Marxa Verda que el rei Hassan II va organitzar el novembre del 1975, quan Franco era més mort que viu, però els marmessors del franquisme volien guanyar temps per fer que Rodríguez de Valcárcel continués presidint les Corts (i el Consell del Regne) i evitar així la maniobra que finalment es va dur a terme per ordre del príncep, que va situar Torcuato Fernández Miranda a la presidència de les velles Corts.

Que sigui molt jove (aleshores tenia 11 anys) no li impedeix, però, de saber que la dignitat la vam perdre aleshores. Sí, Espanya va perdre la dignitat quan, Franco a la UVI i el règim a punt de caure (encara que els demòcrates ens crèiem que tenia més força de la que realment va tenir), “la sonrisa del Régimen”, el ministre cordovès José Solís Ruíz ─aquell de «más deporte y menos latín, porque… ¿para qué sirve el latín?», va negociar la retirada dels espanyols d’El Aaiun (en realitat, allò va ser una fuita), conscient que, l’endemà, el Marroc prendria possessió del territori i deixaria els seus habitants naturals al paire.

José Manuel Seguí, aleshores capità d’aviació destinat precisament a El Aaiun,ens explicava la decepció i la vergonya que, com a militars, ells van sentir en deixar que Hassan II ─un vertader sàtrapa─ se’n sortís de l’aventura tal com ell havia planejat. Avui, per tant, sofrim tan sols les conseqüències d’aquella abdicació de responsabilitats. I digui el que vulgui González Pons, el govern socialista espanyol (que ha parlat molt en favor del Sàhara però no ha fet res en favor dels sahayrís) ha actuat i actuarà com actuaria un govern presidit pel senyor González Pons, si és que li toqués en sort decidir sobre la matèria. Tant l’un com l’altre no farien res.

En realitat vam perdre la dignitat aleshores i continuem sense haver-la recobrat ara. I no la recobrarem, perquè és ja massa tard. Els sahrauís només rebran del govern espanyol un rèquiem de difunts, perquè fa temps que Espanya ha decidit que amb “el hermano, o el primo” o no sé ben bé que deu ser aquell Mohamet VI del nostre rei, no s’hi juga. I a més, la dignitat no es pot perdre quan fa temps que s’ha perdut.

———
N.B. Potser el lector que no coneix l’anècdota em demanarà què va succeir quan don José Solís Ruíz, ministre del Movimiento, conegut també com «la sonrisa del régimen», es demanava «¿para qué sirve el latín?» des de la tribuna de les Corts.

Entre els diputats franquistes hi havia un home culte i il•lustrat, de nom Adolfo Muñoz Alonso, natural de Valladolid i doctor en Teologia i en Filosofia, a més de procurador en Corts i Consejero Nacional del Movimiento. Aquest, fart d’escoltar aquell home ignorant (ser ministre i ignorat és possible, i no només en el franquisme), nascut, per cert, al poble de Cabra (Còrdova), es va alçar de l’escó i va respondre al ministre amb aquestes paraules: «Por de pronto, señor ministro, sirve para que a ustedes, los de Cabra, les llamen egabrenses y no otra cosa».

Més clar no ho podia dir.

L’anècdota que ha esdevingut categoria

9 Novembre 2010

He estat a Barcelona el diumenge dia 7, per tant he coincidit amb la visita del Papa a la ciutat. Tret dels carrers que vorejaven la Sagrada Família, Barcelona era la ciutat de cada diumenge: tranquil·la, festiva, familiar. El parell d’hores que vaig passar davant la televisió mirant la consagració de la Sagrada Família ens van mostrar, tanmateix, que Benet XVI era una figura que concitava l’atenció de molta gent, encara que, més enllà del seu vessant de pensador, teòleg i líder de l’Església catòlica, el Papa Ratzinger sigui un home fred i distant, poc atraient des del punt de vista personal.

L’espectacularitat del temple que es consagrava, la figura mundialment coneguda d’Antoni Gaudí, la reunió en un acte dels reis, les autoritats civils i una gran part de l’episcopat espanyol, ha posat al descobert aquesta força, no exempta de contradiccions, que és ─i ha estat sempre─ l’Església.

Menys mediàtic que Joan Pau II, Benet XVI és, probablement, més dúctil que el seu antecessor en molts aspectes (ahir es va veure amb la cerimònia, més oberta a la realitat plural del país del que ho va ser la visita a Barcelona de 1982 de l’anterior pontífex), però Benet XVI continua igualment negant-se a obrir certs aspectes de la vida eclesial ─especialment, en allò que fa referència les dones─. En això, doncs, és com el seu antecessor.

Que una lectora de la missa fos dona, o que també ho fos l’organista, no és suficient per rescabalar el sexe femení del caire subaltern que van desplegar aquelles monges que netejaven l’altar consagrat. Va ser, segurament, un element secundari entre molts altres que eren més importants i, sobretot, més transcendents. Però l’anècdota s’elevà per ella sola en categoria, i demostra que el camí que l’Església ha de recórrer en aquest camp és encara molt llarg.

I em consta comprendre ─les declaracions eren del cardenal Martínez Sistach─ que «hay cosas que la religión no hace, sino que “vienen dadas por Jesucristo y las podemos aceptar o no”». Comprenc que Jesús, fa dos mil anys, no elegís dones per al ministeri de l’ordre sacerdotal, quan la dona no era pràcticament persona ni gaudia de drets en la cultura del seu temps. Però em fa de més mal entendre avui. I sobretot, si partim que Benet XVI és un home d’un gran nivell teològic, filosòfic i moral.

Tornem a les idees de sempre

5 Novembre 2010

El pensament de dretes està d’enhorabona. Desenganyada del socialisme, desencantada de donar suport als partits que prometen justícia social però s’han mostrat incapaços de gestionar la crisi que ho envaeix tot, que tot ho amara, han decidit que és l’hora de canviar d’opció i posar-se en mans dels qui prometen duros a quatre pessetes i feina per a tothom. No importa que no ens expliquin com ho faran i que es moguin, nomes, d’acord amb les seves receptes de capçalera.

Si observem el que durant la campanya nord-americana han dit els republicans (en el mirall dels quals s’observa Rajoy i Esperanza Aguirre –la Sarah Palin espanyola) veurem que, més enllà d’una denúncia extrema i sorollosa, esventada per milions de dollars en campanya que han posat els més rics del país, de la inutilitat d’Obama per a trobar solucions, no han dit (en això Rajoy també els imita) quina serà la política econòmica que seguiran, tot i que anuncien que seran fidels al seu esquema de sempre: desreglamentació, reduccions d’impostos i retalls en els programes socials (que el medi ambient se’n vagi a fer punyetes, que la curta reforma de la sanitat pública creada per Obama esdevingui no-res, i que la despesa social desaparegui) perquè així, els poderosos, els inversor (ells en diuen creadors de riquesa) campin a l’ample.

Tot en gros, és la política que va inicia Clinton en els darrers anys de mandat, i que va consagrar Bush. En definitiva, la que va conduir els EEUU a la bombolla immobiliària, a l’explosió de les sub-primes i, en definitiva, a la crisi.

Certament, les dretes estan d’enhorabona.

EEUU gira a la dreta. Els republicans i el Tea-Party dissenyen un futur complicat per a Obama

4 Novembre 2010

Havent assolit la presidència dels EEUU en una elecció històrica que semblava que obria davant seu possibilitats il·limitades, Barack Obana era, probablement, el qui amb més ansietat devia esperar el resultats de les eleccions a l’equador d’un mandat on, fins ara, ha pogut dur a terme la seva política amb tot el poder al Congrés. Fins i tot va tenir una supermajoria demòcrata al Senat, encara que, amb la mort de Ted Kennedy i l’elecció posterior del republicà Scott Brawn, Obama va veure com se li començava a reduir la força necessària per dur a terme els seus projectes.

Tot i que el seu balanç legislatiu ─pla d’estímuls a l’economia, reforma de l’assegurança per a la sanitat, llei sobre regulació financera─ és considerable, Obama ha hagut de retallar el seu pla sobre la Salut, eliminant tota opció d’assegurança pública, per la pressió que, contra aquest projecte (que afavoria els més necessitats), han dut a terme els republicans i, també, molts demòcrates conservadors.

D’altra banda, la seva revolució verda ─que perseguia establir limitacions substancials a les emissions de diòxid de carboni i reorientar dràsticament la política energètica dels Estats Units─, ha hagut de sofrir força alteracions, com també ha sofert retalls la política sobre immigració.

Els resultats electorals obtinguts a les eleccions d’abans d’ahir, que donen una àmplia majoria als republicans en el Congrés, encara que els demòcrates conservin el Senat (amb pèrdues respecte de la situació anterior), impliquen que l’oposició podrà bloquejar els projectes de llei i, si ho vol, podrà també exercir una obstrucció sistemàtica (és el clàssic filibusterirme) dels projectes governamentals. Només una majoria senatorial de dos terços pot posar fi a aquest blocatge (que a hora d’escriure aquest article no sé si mantenen els demòcrates). Però el Congrés disposa d’altres instruments per anul·lar el poder executiu, ja que maneja els diners i podrà decidir sobre els pressupostos. Pot, per tant, enterrar projectes legislatius i disposa d’una força considerable en totes les comissions parlamentàries.

Difícil futur, doncs, per a les reformes estructurals que havia promès Obama. D’altra banda, amb aquest fenomen ultraconservador que configuren els membres del recentment constituït Tea-Party, sembla que en el nou Congrés s’augmentarà la polarització, perquè els republicans centristes seran pocs i els demòcrates que hauran sobreviscut al tifó electoral estaran ubicats principalment a l’esquerre de l’electorat liberal.

I si això hi afegim que el creixement de l’economia nord-americana serà mínim, el més probable és que Obama es trobi molt ofegat per les circumstàncies i que la realitat econòmica i social del país es deteriori.

Tot i que prevèiem els resultats, els qui vam saludar amb il·lusió la victòria d’Obama, avui ens sentim preocupats i tristos.

La frenada de Zapatero

3 Novembre 2010

Un conegut banquer deia l’altre dia que Zapatero era com aquell que va corrent cap a un precipici davant una multitud i, en arribar a la vora, s’atura de cop i se salva, mentre els qui el segueixen hi cauen de ple.

El símil em va semblar bo perquè va ser, precisament, en el punt en què Zapatero va parar de córrer, i va fer de sobte marxa enrere per desfer el camí que, tot decidit havia anat fent, quan es va trencar l’idil·li que havia viscut amb els sindicats (especialment amb UGT), que ara se li han posat d’urpes.

El president havia signat 22 acord socials a la primera legislatura. Tots amb el denominador d’augmentar la despesa, i això el feia un president socialment avançat i, doncs, amic dels sindicats. Però sense preavís, com il·luminat per la llum d’una columna de foc ─potser aquesta s’assemblava a la que va acompanyar els israelites pel desert egipci─, Zapatero hi veu clar i canvia de política. Méndez i Toxo, que no tenen la sort de rebre la mateixa il·luminació, cauen inexorablement dins el sot i es converteixen en els nous grans enemics del president socialista.

Zapatero s’equivoca, diuen. Per això, munten de comú acord una gran estratègia contra el govern que ha abandonat el bon rumb i s’ha deixat endur pel miratge dels mercats. Alhora es queden amb una frase que la seva gent comprèn ─i que és probablement justa─ “nosaltres no hem creat la crisi. No hem, doncs, de pagar-la”, però que no resol res. Perquè el país s’ha empobrit i, a més, al país no hi ha productivitat. I sense productivitat, la solidaritat (un repartiment social del producte) no és possible.

És molt probable que Zapatero mereixi totes les nostres crítiques per no haver sabut veure quina era la realitat fins al darrer moment (quan era vora el precipici). Però els sindicats encara no l’han sabut veure, aquesta realitat. Prefereixen deslligar-se’n. Per això la vaga general va ser un fracàs, i fins va obligar Valeriano Gómez, avui ministre de treball, a anar a la manifestació en defensa d’uns plantejaments amb els què no estava d’acord.

Vaja! Suposo que no hi estava d’acord. Perquè si hi estava, no hauria pogut acceptar la cartera.

El repte de Trinidad Jiménez

2 Novembre 2010

La segona notícia de l’informatiu de la nit a 2M, la segona cadena de la televisió pública marroquina, va ser fa uns dies la mort a Melilla d’Younes, un adolescent musulmà. S’explicava que el jove va morir per l’impacte d’un cop de pilota de goma disparat per un guàrdia civil espanyol enmig dels disturbis que assolaven la “ciutat ocupada”. L’agència nacional (i oficial) de notícies marroquina, MAP, el director de la qual és nomenat pel rei, havia emès un teletip amb la mateixa informació en el qual s’indicava que la seva font eren “diversos mitjans de comunicació”, sense precisar quins. En la seva versió en castellà, en lloc d’una pilota de goma es diu que va morir d’un impacte de bala.

Haver-se d’enfrontar a aquesta mena de notícies falses no és, tan sols, la conseqüència d’un sistema polític, el marroquí, que hem de considerar més aviat com una dictadura que com una democràcia, és també la conseqüència del desprestigi en què Espanya ha caigut els darrers anys en matèria de política internacional.

López Burniol va publicar no fa gaire un article esplèndid que titulava “España sin talento”, que analitzava el declivi de la posició internacional espanyola des del 1898. Fonamentalment parlava de l’època democràtica, encetada el 1977, i especialment del paper de Felipe González, l’home que, al llarg del seu mandat, més va fer perquè Espanya recuperés prestigi i posicions en les relacions internacionals, gràcies, bàsicament, a l’entesa que va dur a terme amb Elmud Kohl, que va ser qui va doblegar l’oposició francesa, en amenaçar –juny de 1983- amb vetar l’augment del pressupost comunitari per finançar l’agricultura mediterrània, com demanava França, si no s’accelerava l’ingrés d’Espanya i Portugal.

D’Aznar –que tant ha presumit d’haver situat Espanya en el mapa internacional─ ha dit que, el que hauria pogut ésser una política interessant d’obertura cap a la Gran Bretanya (la seva entesa amb Blair era bona) i amb Estats Units, va fer perdre el nord al president fins al punt que hem de considerar que la seva presència a les Açores (la foto famosa) i el seu suport incondicional a la guerra d’Iraq, “fruits excessius d’aquesta actitud”, van marcar el principi del fi de la política exterior realista i prudent mantinguda per Espanya durant vint-i-cinc anys.

Transcriuré el final de l’article que he esmentat, un text que la nova ministra d’exteriors hauria de tenir damunt la taula per reflexionar-hi. Diu López Burniol: “La insoportable levedad del presidente Rodríguez Zapatero acentuó la penosa deriva de la política exterior española, y hoy, con el decorado de fondo de una Alianza de Civilizaciones desvanecida, no tenemos arrestos para mantener dignamente nuestra posición ante el rey de Marruecos o el presidente venezolano. Otra vez España no tiene sitio”.


%d bloggers like this: