Josep Maria Quintana

En un món polític com l’actual, cada cop més polaritzat, on les fidelitats a unes o altres idees sembla que siguin impossibles de variar per la reflexió, i ens aferrem a les nostres amb una seguretat dogmàtica que sovint demonitza el contrari, és a dir “el que no pensa com jo”, és interessant veure com en les decisions judicials, com també en les polítiques, no tot és necessàriament blanc o negre i que, si bé els jutges que formen part d’un tribunal acaben prenent una decisió, sempre hi ha oberta la porta a la discrepància perquè un o alguns membres d’aquest mateix tribunal l’expressi amb arguments que més d’un cop són tan raonables com els que ha sostingut la majoria.

Això ho podem veure en la interlocutòria dictada pel TSJC, Sala del contenciós-administratiu, en el recurs que s’interposà contra el Decret 1/2021 de suspensió de les eleccions del 14 de febrer a Catalunya.

En aquesta resolució, els magistrats, després d’avaluar els pros i els contres de l’argumentació que havia adduït el recurrent i les al·legacions que, en defensa del Decret, va fer el Govern de la Generalitat, decidiren, per majoria de sis vots contra un, mantenir provisionalment la data fixada per la convocatòria després de valorar “que hi ha un interès públic molt intens en la celebració de les eleccions suspeses, perquè si no se celebren s’obre un període prolongat de provisionalitat que afecta el normal funcionament de les institucions democràtiques. També -segueix dient el tribunal- s’ha valorat que la decisió afecta el dret fonamental de sufragi actiu i passiu, o dret a vot, la suspensió del qual no està prevista en el marc normatiu estatal de l’estat d’alarma, que admet expressament la celebració d’eleccions durant la vigència de l’estat de alarma. Finalment, s’ha considerat que les mesures sanitàries actuals no limiten desplaçaments per activitats no essencials, així com l’efectiva implantació de mesures preventives per les administracions amb competència en matèria sanitària i electoral.”

¿Eren suficients aquests raonaments per prendre la decisió que finalment van adoptar? És obvi que aquest va ser el criteri de sis dels set magistrats de la Sala, però també val la pena -per això que deia del contrast de parers- llegir el vot particular que va subscriure l’únic magistrat dissident. Aquest, després de ponderar els interessos en conflicte -el dret a votar, el manteniment de l’estat de dret i el de la salut dels ciutadans-, considera que tenint en compte el dret a la vida i a la integritat física (art. 15 CE); el dret a la igualtat (art. 14 CE) en relació amb les persones directament afectades en la seva salut per la pandèmia i el dret a la protecció de la salut (art. 43 CE) -tots els quals al·legava la Generalitat en defensa de la suspensió-, considera que aquests són, en la qüestió que ens ocupa, prioritaris al dret a participar en els assumptes públics i, per tant, al sufragi actiu i passiu. I atès que també és molt provable que de la situació existent es pugui derivar una disminució de la participació electoral amb la possibilitat inherent de deslegitimar el resultat, i tenint en compte que eren una gran majoria els partits que havien optat per a l’ajornament de les eleccions, aquest magistrat considera que el tribunal hauria d’haver acordat aixecar, deixant sense efecte, la suspensió cautelar del Decret 1/2021, de 15 de gener.

Vist, doncs, el seu raonament, penso que, una ment oberta a la mirada de l’altre i, per tant, no sectària i no dogmàtica, pot pensar que potser aquest magistrat tenia raó i que el posicionament del govern de la Generalitat no estava fora de lloc. Ara bé, com molt correctament afirma el magistrat discrepant, ell accepta el vot de la majoria i es limita a expressar respectuosament la seva discrepància sense deslegitimitzar la resolució final.

És obvi que en la interlocutòria del TSJC, si bé es valoren diversos criteris, hi priven exclusivament els juridicoisntitucionals derivats de la legislació vigent. Començant per la Constitució i seguint, en aquest cas, per la Llei Orgànica del Règim Electoral (LOREG), aplicable a Catalunya, ja que al tribunal no li correspon valorar criteris d’una altra naturalesa.

Ara bé, a diferència dels jutges, el professionals de la política, els analistes polítics i els ciutadans podem adduir no sols arguments jurídics per criticar el decret de què estem parlant, sinó també les causes o el rerefons -fins i tot les intencions amagades- que es poden deduir de qualsevol acte administratiu. De fet, en aquest joc d’opinions i de discrepàncies radica la política en democràcia que, tanmateix, cal que s’atengui a unes regles de joc, que no són vanes. Les més importants des del meu punt de vista són: a) el respecte a la llei; b) l’acceptació del control del poder executiu pel legislatiu; c) el sotmetiment de les lleis al control del Tribunal Constitucional; i d) el sotmetiment dels actes del Govern al control del Poder judicial.

Acceptats aquest joc de contrapoders, els ciutadans podem opinar el que vulguem i, com a conseqüència dels diferents punts de vista i de les diverses ideologies que professem, podem estar d’acord o no amb les lleis que aprovi el parlament, amb les decisions dels governs i fins i tot amb les resolucions que dictin els tribunals, però el que no permet la democràcia és que deslegitimem les institucions que, d’acord amb la llei, prenen les decisions que són després objecte de crítica.

En el cas que he posat com a exemple -el del vot discrepant del magistrat respecte de la interlocutòria de la Sala competent del TSJC-, res no li ha impedit d’afirmar el que ell considerava més ajustat a dret, oposant-se, per tant, al criteri de la majoria. Però el que el magistrat no ha fet -ni podia fer- és deslegitimar la resolució ni el tribunal que l’ha presa.

Aquesta manera d’actuar també s’hauria d’aplicar a la vida política, però, malauradament,  fer-ho no és habitual. En el cas més extrem trobem el recurs a la mentida que protagonitzen alguns polítics. Aquest seria el cas de Donald Trump quan afirma que els demòcrates han guanyat fraudulentament les eleccions, deslegitimant així el sistema democràtic, cosa que, com hem vist, ha dut -i durà segurament- gravíssimes conseqüències per al país i per al futur de la democràcia als EEUA.

Un altre supòsit de deslegitimació a què m’he referit molts cops és el que ha dut a terme Vox i, en menor mesura però també, el Partit Popular, quan han assegurat urbi et orbi que el govern d’Espanya format per PSOE i UP -es un “govern il·legítim”, encara que tots sabem que va ser confirmat democràticament pel Congrés dels Diputats d’acord amb el que preveu la Constitució.

Hi ha, però, d’altres maneres d’actuar deslegitimant les institucions. Sense anar més lluny, davant la interlocutòria del TSJC que suspèn el Decret 1/2021 de 15 de gener, el vicepresident Aragonès i d’altres representants de l’independentisme han proclamat que la suspensió del Decret no respon a criteris jurídics, sinó a un “pacte d’Estat” contra l’independentisme. Concretament,  Aragonès ha afirmat que “darrere de la decisió del TSJC hi ha una operació d’Estat per afavorir el PSC, l’única formació que ha defensat votar el 14-F.”

És obvi que la discrepància del vicepresident amb la la resolució judicial adoptada pel TSJC és legítima, però no ho és afirmar que la resolució judicial és una “operació de l’Estat” consensuada entre els jutges, el Govern d’Espanya i el PSC contra l’independentisme. Afirmacions com aquestes afavoreixen la polarització, neguen el pa i la sal a l’adversari polític, denoten una feble acceptació de les regles democràtiques i fan créixer la intolerància que, quan aquesta es desborda, pot acabar en violència, com hem vist molt bé amb l’assalt al Capitoli. Perquè no ens enganyem, l’assalt del passat 6 de gener no és sinó la conseqüència directa de l’afirmació de Donald Trump que hi ha hagut un acord entre els jutges i el Partit Demòcrata per emparar el frau electoral.

Mentre Portugal, amb unes dades de la pandèmia semblants a les espanyoles, celebra avui les seves eleccions generals, i Holanda, amb la mateixa problemàtica sanitària, ha decidit celebrar també les seves el 17 de març d’aquest mateix any, el Govern de Catalunya, amb el suport de tots els partits tret del PSC, acordà suspendre (no ajornar) les eleccions que estaven convocades per al 14 de febrer i anuncià que les convocaria, si res no ho impedia, per al 30 de maig d’aquest mateix any.

El fet que tots els partits, tret del PSC -que acceptava ajornar-les només fins al març- arribessin a un acord pot fer pensar -i així ho justifiquen- que estaven carregats de raó i que la decisió presa no tenia cap rerefons espuri, mentre que només el PSC es movia amb criteris electorals i era aquesta l’única causa que l’obligava a mantenir-se insolidari.

Les coses, però, no són tan clares, ni molt menys. I ho dic perquè, si bé d’entrada estic disposat a acceptar que el PSC (versus PSOE) està jugant una carta que, essent perfectament legal, és, però, poc ètica, en presentar com a candidat un ministre del govern central que, sense dimitir, s’aprofita de la publicitat que li ofereix el càrrec, em nego, però, a beneir d’entrada la bondat del canvi que es va decidir perquè presenta problemes de molt diferent naturalesa, tant o més greus dels que, d’haver-se mantingut la data fixada, podrien afectar a la salut pública del país.

Jo no sé, a hores d’ara (escric l’article per al diari el divendres 22), quina serà la decisió final del TSJC després que va suspendre cautelarment el decret de la Generalitat i ha decidit mantenir la suspensió un cop llegides les al·legacions del Govern. Potser en sortir aquest article, el lector ja tindrà el resultat del veredicte, que pot ser de suspendre definitivament el decret, de confirmar-lo o bé de trobar una data que no sigui el 14 de febrer però no tan llunyana com el 30 de maig. Però sí bé és molt grat escoltar el “vicepresident en funcions de president” (però que no pot fer de president perquè els seus socis no li deixen) quan afirma que, amb la decisió que van prendre, “hem decidit salvar vides” i assegura que és aquest l’únic objectiu que els va empènyer a acordar la suspensió, penso que no diu tota la veritat, ja que amaga raons que no són tan nobles i, a més, insinua que els partits que no li donen suport no participen d’aquell noble desig.

Dit això i a l’espera del que acabi fallant el tribunal, cal reconèixer, com a mínim, que la decisió de suspendre les eleccions convocades -en els termes que ho va fer el decret- presentava molts dubtes des del punt de vista jurídic. I si bé no em sorprèn que als partits independentistes el respecte a la llei els importi ben poc perquè, com hem pogut comprovar, fa temps que van decidir sacrificar la llei en benefici de la democràcia, cosa que els va permetre saltar-se la Constitució i l’Estatut d’autonomia, sí, en canvi, em sorprèn que la dreta constitucional i espanyolista del PP i C’s, que d’una manera radicalment contrària als independentistes ha anat proclamant l’imperi de la llei per damunt de qualsevol altre principi, s’hagi plegat tan fàcilment a la suspensió electoral. Aquí, doncs, hi ha alguna cosa que no quadra i que uneix pols tan oposats -independentistes i espanyolistes de dreta- que no s’ha explicat clarament.

Si per justificar-se, el Govern ha tret el cas de l’ajornament acordat fa uns mesos al País Basc i a Galícia com a precedent, cal dir que aquells supòsits presentaven algunes importants diferències: En primer lloc, perquè allí es van ajornar les eleccions i no es van suspendre; en segon lloc, perquè allí hi havia unanimitat de tots els partits sense excepció; i en tercer lloc, perquè aleshores s’havia decretat un confinament absolut de la ciutadania, cosa que no succeeix ara.

D’altra banda, i més enllà de saber també si un vicepresident en funcions té facultats per signar un decret d’aquesta naturalesa, cosa que resoldrà el tribunal, no hauríem d’oblidar que, al nostre país, els principis de legalitat i de jerarquia normativa, recollits a l’article 9 de la Constitució, impedeixen que un decret pugui contravenir el disposat en una llei -en aquest cas la LOREG-, i cal tenir en compte que aquesta llei no contempla la possibilitat  de suspendre unes eleccions ja convocades. 

És cert que celebrar les eleccions en temps de pandèmia posa en tensió els drets de la ciutadania (ja sigui el del vot o el de la salut), i comporta de vegades que els poders públics hagin de prendre decisions que poden implicar la restricció d’un dret per preservar-ne un altre. De fet, això ho sabia el Govern quan les va convocar, com ho sabien també els portuguesos i els holandesos en convocar les seves, i a cap dels tres governs els va impedir de convocar-les. Però per suspendre unes eleccions ja convocades, més enllà de la competència formal del vicepresident -detall que no és una bestiesa-, cal justificar de manera concreta, detallada i exhaustiva les circumstàncies que obliguen a prendre aquesta decisió, cosa que no fa el decret. No basta dir “volem salvar vides” per justificar la no aplicació d’una norma amb rang de llei. I les restriccions de drets fonamentals -i ho és el dret de vot en aquest cas- s’han de justificar amb mesures adequades, proporcionades i imprescindibles. Correspon, per tant, al TSJC decidir si aquestes s’han previst al decret, un cop ha estat impugnat legítimament. I això no comporta una immissió irresponsable de la justícia en la política, com assegura Aragonès, sinó el respecte escrupolós a l’estat de de dret.

Deixant, però, de costat la qüestió jurídica, que la decidirà el tribunal, no hauríem tampoc d’oblidar la qüestió política, presidida des de fa molt de temps per les pugnes internes que han viscut i segueixen vivint els dos partits cogovernants. I després d’haver escoltat, fa un any, l’inefable Quim Torra proclamant que la legislatura estava exhaurida, no podem deixar de demanar-nos per què no convocà ell les eleccions. Doncs, simplement, perquè l’escàpol de Puigdemont -aquest que Iglesias compara amb els exiliats que van haver de sortir d’Espanya perquè els feixistes no els afusellessin- no tenia prou organitzat el col·lectiu que presideix per afrontar amb èxit l’embat electoral. Quines eren, doncs,  les raons de pes per no convocar-les? Cap ni una. Tan sols l’interès personal i partidista. I ara, que Puigdemont té les coses una mica millor, espera encara millorar-les per veure si novament es berena el partit de Junqueras, a qui, curiosament, també li afavoreix la suspensió perquè, amb la concessió del tercer grau, alguns dels que van ser condemnats, ja podrien fer campanya si se celebren el 30 de maig.

Per tant, no ens assegurin, perquè ofèn la intel·ligència, que ells no miren les enquestes i que només és el PSC que es mou amb criteris electorals. Perquè, diguin el que diguin els avaladors de la suspensió dels comicis, no s’ha de ser gaire perspicaç per concloure que aquesta suspensió obeeix bàsicament a la voluntat de neutralitzar l’efecte sorpresa de la candidatura de l’actual ministre de sanitat (neutralització que interessa tant als independentistes com a la dreta espanyolista que concorrerà a les eleccions). Però la suspensió és encara més que això: “és -com assenyadament escrivia Isabel García Pagan- la confirmació d’un fracàs –de l’executiu i del legislatiu catalans– que va més enllà dels positius per la covid, la velocitat de contagi desbocada o l’ocupació de les UCIs.”

Ara que, sigui quina sigui la decisió del TSJC, potser no ens hauríem de preocupar per la suspensió, perquè com assegura (val a dir que amb pena) l’amic Francesc-Marc Álvaro, són molts els catalans que ja no esperen res més enllà del fatalisme i l’agonia, i crec que, siguin quan siguin les eleccions, s’ha estès un convenciment molt generalitzat que aquestes no resoldran la gravíssima situació política en què s’ha instal·lat Catalunya. Com m’agradaria que, finalment, no fos així!

Alberto Núñez Feijóo, que passa per ser l’home més prudent i moderat del PP actual, l’endemà de l’assalt al Capitoli per aquella turbamulta de fanàtics, seguidors de Donad Trump, assegurà públicament que “El que va passar a Espanya durant les eleccions al Congrés del 2016, quan un partit va guanyar democràticament les eleccions i un altre partit es manifestava a les portes del Congrés, no és, sens dubte, el que ha passat al Capitoli, però és el més semblant al que ha passat al Capitoli els últims trenta anys de democràcia espanyola”.

¿És acceptable aquesta comparació? Unides Podem va demanar als seus seguidors que es manifestessin davant del Congrés dels Diputats l’any 2016 quan Mariano Rajoy va aconseguir una majoria parlamentària que li va permetre ser investit i formar govern. I la manifestació es va fer. Va ser, evidentment, un acte de protesta contra un president que havia estat elegit democràticament pels diputats, que ens pot agradar o no, però el cert és que ningú no provocà cap mena d’assalt, i la protesta es va dur a terme pacíficament, sense cap violència. 

No és, certament, el mateix que va succeir a Washington el 6 de gener, on, encara que d’una manera desorganitzada i caòtica, els manifestants entraren al Parlament trencant portes i finestres, feren dedins una gran destrossa, violaren els despatxos dels líders de la cambra i van provocar cinc morts.

Potser més semblança té al que succeir a Washington el greu incident que es va produir al Parlament de Catalunya el mes de juny de 2011 quan alguns diputats  van ser víctimes de la persecució d’uns 2.000 indignats que romanien a les portes de la cambra catalana. Aquell dia, a pesar de l’ampli cordó policial implantat per assegurar l’accés dels polítics a la cambra, alguns diputats van patir pintades, empentes i l’impacte d’alguna pell de plàtan llançada pels manifestants. Recordo que a la diputada Montserrat Tura li van pintar una creu negra sobre l’esquena de la seva gavardina blanca. Però, més enllà d’aquests incidents, tot van ser crits i insults contra els polítics que obligaren el president Mas a apropar-se al Parlament amb helicòpter. Tot en gros es va produir una protesta vandàlica contra els diputats que es inacceptable en democràcia, però que no va tenir conseqüències greus ni provocà cap mort.

¿És això que va succeir als Estats Units el passat 6 de gener? ¿És el mateix que van protagonitzar els militants d’Unides Podem el 2016? No, ni fer-hi prop. Tot i que jo no crec que l’assalt que gairebé vam viure en directe vagi ser pròpiament un cop d’Estat, perquè allí, els assaltants no tenien un pla d’acció quan van accedir al Congrés ni estaven prou coordinats. De fet, es van limitar a deambular-hi, entrant en diverses estances, fent-se selfies i actuant com a fanfarrons ridículs que van posar en perill la seguretat dels legisladors. Va ser, doncs, una protesta delirant, però no una autèntica insurrecció. Tot i així, els fets de Washington van provocar morts i foren molt més greus que els de Catalunya l’any 2011, i gens comparables a l’acció d’Unides Podem el 2016, on no es va produir cap mena d’assalt.

¿Què és, doncs, el que fa molt més greu el succeït a Washington que el que va succeir a Barcelona el 2011 o a Madrid el 2016? Més enllà que en aquests dos casos no hi va ver pròpiament cap assalt i tampoc cap ferit ni cap mort -cosa que no és banal-, el que ho fa més greu és que la manifestació de Washington va ser el resultat de les falòrnies i mentides que ha escampat Donald Trump des del primer dia. I, sobretot, de la gran falsedat proclamada per ell sense cap rubor, en afirmar que les eleccions presidencials havien estat un frau i que els demòcrates li havien robat la presidència, a pesar que no ha pogut aportar cap prova d’aquesta afirmació i que els més de seixanta plets que han interposat els seus advocats hagin estat desestimats íntegrament pels tribunals, fins i tot pel Tribunal Suprem on Trump creia controlar sis dels nou jutges que l’integren.

Quan les falsedats es propaguen des del poder amb tota la intenció, perquè el polític sap que, fent-ho, podrà manipular els milers de persones que -posem de bona fe- confien en ell, les coses poden acabar produint el terrabastall que ha succeït a Washington, on els assaltants del Congrés no van actuar sinó com els ho demanava el president dels Estats Units, que, d’una manera del tot irresponsable, els va empènyer a actuar. En això com Torra, quan, també irresponsablement, empenyia els CDR a actuar amb aquell “premeu, premeu!” de trista memòria.

Si no hi hagués als Estats Units milions de persones que -potser de bona fe- creuen (perquè així els ho ha dit Trump) que les eleccions van ser fraudulentes i que Biden, amb el suport del Partit Demòcrata, els les va robar, no s’hauria produït cap assalt al Capitoli i, com succeeix en qualsevol país democràtic, els perdedors haurien acceptat els resultats i aprovarien, encara que no els agradés, la transició del poder. 

És, doncs, molt greu que les coses s’hagin desbaratat en els termes que ho han fet durant el govern de Trump, l’home que, desgraciadament, ha exercit una gran influència en el món occidental als darrers temps, ja que són molts els partits, els col·lectius i els polítics que s’han emmirallat en ell i es mostren incapaços de fer una anàlisi crítica de l’acció política que ha dut a terme, acció que Trump ha culminat finalment amb aquesta gran mentida sobre el frau electoral que posa en qüestió el sistema democràtic del país.

I dit això no puc sinó mirar què ha succeït a casa nostra. Aquí, tots els partits, tret de Vox, han criticat Donald Trump i, més concretament, l’assalt al Capitoli. Però ni Pablo Casado ni Inés Arrimadas han estat capaços de condemnar el fet per ell mateix. Aïlladament.  No, PP i C’s, per boca dels seus principals líders, han coincidit a equiparar l’atac de Washington amb altres protestes que han tingut lloc als parlaments espanyols els darrers anys. Per a ells, l’única manera que han tingut de condemnar Donald Trump ha estat comparar-lo -de vegades implícitament i gairebé sempre explícitament- amb Pedro Sánchez, l’home que, fa dos anys, des de la plaça de Colón a Madrid (això amb Vox),  van acusar de “trair” Espanya per les converses que mantenia amb diputats catalans i bascos elegits democràticament, però que ells mai no han nomenat pel seu nom, i els titllen indefectiblement de “colpistes i  terroristes”, conscients -com Donald Trump- que la mentida, quan es va repetint, acaba calant.

Conseqüents amb aquesta actitud reiterada, Pablo Casado i Santiago Abascal (Arrimadas sembla que s’hagi moderat en aquest sentit) consideren des del primer dia que el Govern de Pedro Sánchez és un “govern il·legítim”, com per a Donald Trump serà il·legítim el govern de Joe Biden. Per això mateix, es veuen impossibilitats de criticar l’assalt al Capitoli sense diluir els seus terribles efectes amb burdes referència a les manifestacions com les que Unides Podem va fer contra Mariano Rajoy. Confondre, però, aquella manifestació davant el Parlament amb l’assalt que es va produir a Washington no és una confusió menor. Però és una confusió lògica si ens atenem a les reiterades manifestacions dels líders de Vox i del PP sobre la il·legitimitat del Govern d’Espanya; manifestacions que també poden acabar tenint conseqüències, ja que són molts avui els qui, no sé si de bona o mala fe, creuen fermament que el Govern actual és un “Govern il·legítim” a pesar que aquesta és una falsedat tan gran com les que proclama Donald Trump. No s’han d’estranyar, per tant, que més de set-cents militars retirats -molts d’ells d’alta graduació- suggereixin al rei un cop de mà -és a dir un cop d’Estat- contra l’Executiu actual, sorgit democràticament de les urnes. Aquesta ha estat la primera conseqüència nefasta d’un comportament polític irresponsable. ¿Serà la darrera?

El primer que hem d’aclarir sobre la institució de l’“indult” en el nostre sistema jurídic és que la Constitució li dedica poca atenció, ja que l’esmenta, i no de manera homogènia, en tres preceptes: L’article 62 diu que “Correspon al rei: i) exercir el dret de gràcia d’acord amb la llei, que no podrà autoritzar indults generals”. L’article 87.3, que prohibeix l’exercici de la iniciativa legislativa popular “pel que fa a la prerrogativa de gràcia”. I l’article 102.3 que, finalment, diu que aquesta prerrogativa reial de gràcia no serà aplicable a certs casos que no afecten, però, els polítics condemnats pel “Procés”.

En realitat, l’indult ve regulat a la Llei de 18 de juny de 1870 (sí, de 1870, no és un error) a la qual s’han fet diverses modificacions, l’última de les quals amb la Llei 1/1988, de 14 de gener.

Diguem però d’entrada que, tot i que hi ha interpretacions diverses sobre si podrien ser objecte d’indult per part del Govern els condemnats pel delicte de “sedició”, la veritat és que no crec que puguem dubtar d’aquesta possibilitat si tenim en compte que, com a antecedent, tenim el del general Alfonso Armada, que va ser indultat pel govern de Felipe González el 1988 tot i haver estat involucrat -aquest sí- en un “cop d’Estat” i condemnat pel Tribunal Suprem a 30 anys de pressió juntament amb el tinent general Milans del Bosch i el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, els quals -diu textualment la sentència- “ejecutaron material, directa y personalmente un delito de rebelión militar consumado”. Així doncs, si un condemnat per un delicte de “rebel·lió” -del qual van ser absolts els polítics catalans-, va poder ser indultat, és obvi que poden ser-ho aquells polítics que han estat condemnats per “sedició”, que és un delicte inferior en grau.

Pel que fa a la naturalesa jurídica de l’indult, són dues bàsicament les opinions que es defensen a la doctrina: mentre un sector considera que es tracta d’un acte d’administració de Justícia, l’altre (en el qual m’incloc) ens inclinem per considerar que estem davant d’un acte de govern.

En efecte, el nostre text constitucional és clar quan assenyala al seu article 117.3 que l’exercici de la potestat jurisdiccional en tot tipus de processos, jutjant i fent executar el jutjat, correspon exclusivament als jutjats i tribunals. Però l’indult no es concedeix en l’exercici de la potestat jurisdiccional, sinó que és una decisió del Govern que té la finalitat d’apropar la justícia material a un cas determinat davant les conseqüències que s’hagin pogut derivar de l’aplicació estricta de la norma per part dels òrgans jurisdiccionals en l’exercici de la seva funció.

Tenim, doncs, que, dictada una sentència com a conseqüència de l’obligada aplicació de la llei als fets provats durant el procés (funció que correspon als Tribunals), el Govern, sense estar limitat per la “imparcialitat” amb què teòricament aquells actuen i atenent a les circumstàncies del cas concret, pot exercir d’una manera excepcional, prudent, rigorosa, meditada i motivada la facultat d’indultar. I exercint aquesta facultat no pretén interferir en la tasca judicial, sinó exercir un “acte de govern” que pot respondre a molt diverses raons -d’oportunitat i conveniència- que, a criteri seu, l’aconsellin.

El procediment per a un possible indult és clar: Un cop rebuda la sol·licitud per part de Govern, aquesta ha de ser enviada al tribunal sentenciador (el Tribunal Suprem en el cas dels condemnats pel “Procés”) perquè emeti el seu informe. Aquest, al seu torn, ha de sol·licitar el corresponent informe al ministeri fiscal. I un cop l’ha obtingut, el Suprem remet una resposta no vinculant a l’Executiu. És, per tant, el Govern qui ha de prendre la decisió definitiva, que, si és favorable als reus, ha d’acordar-se per mitjà d’un decret signat pel rei i publicat al BOE.

En la tramitació de l’indult pels polítics catalans condemnats pel “Procés”, els quatre fiscals del T.S. que van intervenir en el judici han emès recentment un informe desfavorable als indults sol·licitats, ja que, al seu parer, no ho aconsellen “la enorme gravedad de los hechos y la más que acreditada proporcionalidad de las penas impuestas”. Creuen, a més, que “eximir de responsabilidad, por esta vía del indulto, a quienes valiéndose de las funciones públicas de gobierno han quebrantado gravemente las leyes a través de la ejecución de unos comportamientos delictivos extraordinariamente graves (…) supone una quiebra inadmisible en términos de legalidad democrática del principio de igualdad ante la ley, al privilegiar injustificada y arbitrariamente al gobernante desleal y corrupto”.

Ara bé, el que sorprèn, no és que s’oposin a l’indult amb raons com les suara al·legades, sinó que utilitzin a l’informe un argumentari que surt del que, al meu parer, correspon a la seva funció estrictament jurisdiccional.

En efecte, en afirmar que “aun cuando el tribunal haya considerado finalmente que los hechos cometidos no tuvieron suficiente eficacia lesiva para el orden constitucional, es lo cierto que el propio relato de hechos probados acredita un cierto desbordamiento de los contornos legales propios de la sedición y la incursión de los mismos en la ejecución de algunos de los elementos típicos de la rebelión” , els fiscals tornen sense cap fonament al concepte de “rebel·lió” i esmenen, per tant, la plana al Tribunal Suprem sense tenir en compte que, molt a pesar seu, els polítics van ser clarament absolts d’aquest delicte. I fer això em sembla tan insostenible com intolerable.

Afirmar també que “la concesión del mismo –referint-se a l’indult- puede operar, lejos de los parámetros de justicia, como moneda política de cambio en el campo de las negociaciones para la obtención de apoyos parlamentarios” implica fer una valoració de caràcter netament polític que està vetada al Ministeri Fiscal, a més de realitzar un intolerable “judici d’intencions” que transcendeix clarament la seva comesa, que ha de ser estrictament jurídica, però mai política o ideològica.

Per si això fos poc, els fiscals insisteixen també a valorar les “raons” de l’indult, cosa que correspon exclusivament al Govern, i no solament els “conceptes penals” que va tenir en compte el Tribunal Suprem en emetre la sentència, afirmant que “después del intento de ruptura abrupta del orden constitucional para implementar una lesión de la convivencia democrática, la pena impuesta por el TS cumple la elevada función de recuperar en el imaginario colectivo la vigencia de la norma vulnerada estabilizando en la conciencia ciudadana su memoria y renovando los valores devastados por la realización del delito”. ¿A què ve, en un informe que hauria de ser estrictament jurídic, referir-se a conceptes d’ordre sociològic com la “consciència ciutadana”, o  “l’imaginari col·lectiu”?. ¿No són, precisament aquests, els conceptes que ha de valorar el Govern per determinar si convé o no decretar l’indult? ¿Per quins set sous, doncs, els esmenten els fiscals?

Ens cal, finalment, tenir en compte que, més enllà dels que critiquen i s’oposen a qualsevol consideració que no sigui la de fer que els polítics catalans vinculats al “Procés” es podreixin a la presó (que suposo són majoria a l’Estat espanyol), hi ha altres espanyols, entre els quals em trobo, que, tot i que considerem que els polítics condemnats han fet molt poc per facilitar una acció del Govern favorable a l’indult, amb el mantra del “ho tornarem a fer” i d’altres subtileses absurdes, creiem, però, que aquest pot coadjuvar no sols rebaixar tensions, com afirmava el ministre Ábalos, sinó a aconseguir -o, si més no, coadjuvar a- una necessària i indispensable recuperació de l’estabilitat de l’Estat, que, ens agradi o no, es troba avui absolutament pertorbada per tot el que ha passat a Catalunya des de 2017. I desenganyem-nos: Espanya no recuperarà el seu equilibri institucional malmès si no arranja mínimament la “qüestió catalana”. I a això tendeix la concessió d’un indult perquè els polítics condemnats (s’ho mereixin o no) puguin fer política des de les institucions i no des de les presons.

El dilema que es presentava davant el discurs que Felip VI havia de fer per televisió la nit de Nadal radicava, segons diuen els diaris, només en una cosa: si es pronunciaria o no sobre el seu pare i si marcaria o no la seva posició pel que fa als problemes judicials de l’emèrit. Doncs bé, el rei, encara que no va esmentar el seu nom, sí que va fer una referència a la delicada situació que viu Joan Carles I: “Els principis morals i ètics -va dir- ens obliguen a tots sense excepcions; i estan per sobre de qualsevol consideració, de la naturalesa que sigui, fins i tot de les personals o familiars”. 

¿Va ser suficient? He agafat el diari “La Razón” que, com saben els meus lectors, no és el meu diari de referència, i llegeixo que un 73,6% dels espanyols que ha enquestat creu que aquesta al·lusió sobre Joan Carles I “va ser l’adequada”. Fa tot seguit una discriminació per edats que, des del meu punt de vista, té poca importància, i afirma tot seguit que el rei va voler tirar-se al país a l’esquena i posar veu i rostre a una crida a la unitat, a l’ànim i l’esperança per a 2021. També va fer una aferrissada defensa de les institucions de l’Estat –“Tenim una societat forta i també amb un Estat sòlid”- i fins i tot una crida a no resignar-se ni a rendir-se com a poble. A més, va recordar que, per sobre de dretes i d’esquerres, la Corona és de tots. Dit això, conclou el diari que “les paraules del monarca van agradar; així ho afirma el 81,6 per cent dels enquestats dels quals, a qui més va convèncer el discurs en el seu conjunt es troba entre els més grans seguit molt de prop, amb un 83,3, dels de mitjana edat, als quals els agradà fins a un 82,9 per cent. Només a un 10,5 per cent dels enquestats no els va satisfer”.

El rei, doncs, segons afirma el diari “La Razón” va aprovar amb molt bona nota si tenim en compte que només el 10,5% dels espanyols no van quedar satisfets amb les seves paraules.

A partir d’aquestes dades, ¿què n’he de dir jo? Doncs que més enllà que el 99% del discurs va ser per dir-nos coses de sentit comú amb les quals, òbviament, tots havíem d’estar d’acord -la referència obligada a la pandèmia de la Covid-19 li ho posava fàcil amb l’elogi indispensable a l’esforç de tots els sanitaris i, en definitiva, al sacrifici de tanta gent per afrontar i superar la crisi sanitària-, i felicitant d’entrada el monarca per haver aconseguit tant de suport popular al discurs segons l’esmentada enquesta, em permetré discrepar de la immensa majoria per assenyalar algunes mancances de gran calat que hi vaig detectar.

Comencem per la referència que va fer al comportament del seu pare. Dir, en efecte, que “els principis morals i ètics que ens obliguen a tots sense excepcions, i estan per sobre de qualsevol consideració, de la naturalesa que sigui, fins i tot de les personals o familiars” és una menció clara al necessari comportament dels monarques que, sens dubte, està molt bé, però penso que, amb les notícies que ens arriben del comportament de l’emèrit i amb tot el que duem vist, no és suficient. 

Crec, per tant, que no hauria estat sobrer que Felip VI hagués aprofitat l’avinentesa per recordar el que ja va dir en el comunicat del 15 de març, quan va anunciar la renúncia a l’herència futura del seu pare i a qualsevol actiu l’origen del qual “pugui no estar d’acord amb la legalitat o amb els criteris de rectitud o integritat” que regeixen l’activitat de la Corona. 

Recordo que els espanyols vam escoltar aquestes paraules en un comunicat escrit que van publicar els diaris i van llegir els presentadors dels telenotícies, però no les vam escoltar de la boca del rei i crec que hauria estat bo escoltar a Felipe VI aquestes paraules de viva veu. D’haver-ho dit explícitament, el seu compromís amb la integritat i la referència condemnatòria al seu pare haurien estat força més creïbles.

Però més enllà de l’esforç que està fent per deslligar-se del seu antecessor, el que esperem molts espanyols -bé, tal volta som, com creu “La Razón” només un 10% i no cal tan sols que se’ns escolti- és que, d’una vegada per totes, el rei declari solemnement que vol prescindir d’algun dels privilegis de què gaudeix la Corona i, per damunt de tots, del de la inviolabilitat.

És cert que les constitucions del països democràtics afirmen que el cap d’Estat es inviolable, però la inviolabilitat no pot ser -no hauria de ser- una eximent de qualsevol responsabilitat que empari fins i tot els actes que res no tenen a veure amb el desplegament de les funcions pròpies del càrrec. En efecte, si acudim a la nostra Constitució, veurem que l’article 56 recull aquest privilegi al seu apartat 3, però és evident que no precisa de manera clara el seu veritable abast. ¿Tant li costaria a aquest 80% d’espanyols adeptes a Felipe VI i a la monarquia acceptar que la llei deixés ben clar que la inviolabilitat no empara el rei en els seus actes privats, en l’exercici dels quals no s’hauria de veure afavorit per cap privilegi i hauria de ser tractat com un ciutadà qualsevol? ¿No era el discurs de Nadal una magnífica ocasió perquè Felip VI proposés aquesta interpretació del nostre article 56 de la Llei fonamental?

Em vull referir també, finalment, a un altre silenci del rei que m’empeny a criticar de manera clara el seu discurs: és el fa referència al nefast comportament que han tingut un grup de militars d’altíssima graduació que, en xats corporatius, dels quals ningú no ha mostrat cap penediment, han menyspreat explícitament l’ordre constitucional espanyol.

Recordo molt bé que Felip VI no va tenir cap dubte de sortir a la televisió el 3 d’octubre de 1917 per condemnar el comportament dels polítics que havien desafiat l’ordre constitucional amb el referèndum d’autodeterminació que van dur a terme a Catalunya. Aleshores el rei va manifestar públicament i de manera contundent i molt dura el seu rebuig i la seva condemna als fets dels polítics catalans (sense fer, per cert, la més perita referència a la inacceptable repressió amb què van actuar les forces d’ordre públic, que sí van criticat importants instàncies internacionals). Sé, és cert, que l’actuació dels militars a què em refereixo no ha tingut les conseqüències que va tenir el comportament dels polítics catalans responsables del “procés”, però digueu-me, ¿no hauria estat desitjable, just i necessari que el rei hagués aprofitat la nit de Nadal per dir que al si de les Forces Armades no hi caben els que fantasiegen amb afusellar als seus compatriotes, i recordar que el primer deure dels militars és el de defensar la Constitució i obeir al Govern format d’acord amb aquesta, sigui qui sigui la persona que el presideixi? ¿No ha estat aquest un silenci clamorós que els demòcrates hem d’imputar directament al rei?

Un catedràtic de dret constitucional que admiro, el català Xavier Arbós, referint-se a aquest punt ens recorda que correspon al Govern -no al rei- dirigir les Forces Armades segons l’article 95 de la Constitució, però també que el rei ostenta, ni que sigui de manera simbòlica, el seu comandament suprem (art. 62, h), cosa que vam poder comprovar tots els qui, el 23 de febrer de 1981, érem ja persones adultes quan Joan Carles I sortí a la televisió i, fent ús d’aquest article, ordenà als militars insurrectes que tornessin a les seves casernes i se sotmetessin a l’imperi de la Constitució. ¿No ha estat aquest un negligible silenci que els demòcrates podem i hem d’atribuir directament al rei?