Josep Maria Quintana

Després d’haver escoltat les reflexions que Núñez Feijóo va fer a Pablo Casado a la convenció que el seu partit va celebrar a Galícia dient-li que, avui, el més revolucionari era la moderació, vaig  pensar que no tot estava perdut en aquest país on la confrontació, la crispació i fins i tot l’insult barroer han passat a ser moneda de canvi en els discursos polítics, fins i tot en els que es fan a la tribuna del Congrés dels Diputats o del Senat.

Tanmateix, temo molt que les paraules assenyades del president gallec no siguin com batre en ferro fred, perquè Pablo Casado és un home que ha perdut aquest indispensable equilibri que ha d’intentar mantenir sempre un polític que pretén governar el país. Reconec que mai no m’ha convençut i crec, a més, que té un bagatge intel·lectual molt pobre a pesar que la paraula li brolla fàcilment (fins i tot per dir barbaritats o despropòsits), i tanmateix va tenir un moment brillant -segurament el seu millor moment en política- quan va intervenir en el Congrés per respondre a la moció de censura presentada per Santiago Abascal contra el Govern. Aquell va ser un discurs moderat, convincent i ple de seny, totalment allunyat del llenguatge de Vox. Però va ser un miratge, perquè d’aleshores ençà, Casado ha decidit -suposo que preocupat per les enquestes- intentar competir aferrissadament amb Abascal, i ho fa amb un discurs extremista més típic d’un usuari de les xarxes socials que d’un líder que vol governar Espanya. 

Afirmacions com la que ha fet recentment que la senyora Nadia Calviño és la “pitjor ministra de la història d’Espanya” y i la “pitjor ministra que ha tingut Europa” quan -pensi jo el que pensi de la seva vàlua- acaba de ser elegida per unanimitat dels membres que formen el Consell d’Afers Econòmics de la Unió Europea (ECOFIN) candidata d’Europa per presidir el Comitè Monetari i Financer Internacional, és absurd. Més encara, és ridícul, per més que tots els seus acòlits li riguin la gràcia.

Però Casado, en aquesta deriva que està seguint vers l’absurd -és a dir en la direcció que marca Vox-, ha trobat una via que mai no falla a la política espanyola: l’anticatalanisme, que s’esdevé encara més perillosa quan el que s’ataca no és ja una ideologia (posem per cas l’independentisme) sinó quan l’atac es concreta en la llengua catalana, aquesta que es parla en un conjunt de territoris espanyols (encara que això no sembla que Casado ho sàpiga) i que està protegida per la Constitució, ja que -si com a constitucionalistes n’hem de fer cas- ha de ser mimada i protegida per les institucions de l’Estat (art. 3.3). 

No sols és, per tant, inadmissible que faci les afirmacions que va fer al Congrés del seu partit a les Balears -que vaig recordar en un article publicat deu fer un parell de setmanes- sinó que converteixi un fet aïllat (encara que sigui cert -el que s’ha produït a Canet de Mar-) en una causa general i afirmi sense embuts que, a Catalunya, hi ha professors que no deixen anar al bany els fillets que parlen en castellà, que els omplen les motxilles de pedres o que a les Balears s’ha prostituït menors sota la tutela del Govern autonòmic.

Casado ha aprofitat, sens dubte, la polèmica generada arran de la sentència del Tribunal Suprem que exigeix que, a Catalunya, el 25 per cent de les classes es facin en castellà -una decisió arbitrària però que, en un estat de dret, obliga- i de les reaccions, val a dir que ben poc afortunades, dels polítics independentistes reclamant un cop més la desobediència civil -aquesta que tants estralls ha causat a la política i a l’economia catalanes des de 2017- per apujar el to en unes declaracions que no tenen cap ni peus en comparar el que passa a Catalunya amb la persecució nazi (amb camps de concentració i crematoris, cosa que no ha dit però que, òbviament, s’ha de pressuposar perquè hi va implícita) o bé amb l’apartheit sud-africà que -recordem-ho- va tenir empresonat 27 anys Nelson Mandela. I com és natural, no ha citat d’on treia la informació que verifiqui aquesta política nazi o d’apartheit, però l’atac ja estava fet i, com una cosa du l’altra, ha provocat una gran manifestació de protesta a Barcelona que coadjuva a augmentar l’espiral de divisió i confrontament que vivim.

Més enllà, però, del que jo pugui pensar de la política que està duent a terme Pablo Casado i de la que imposen també els polítics independentistes decidits a prescindir del que determinen els tribunals (que, dit de passada, no he deixat de criticar, però que crec que s’han d’obeir si no volem convertir el país en una selva), el que més em dol del que està succeint és la instrumentalització que els nacionalistes espanyols (que són legió encara que ho dissimulin) i els catalans (que, aquests sí, actuen a cara descoberta) fan de la llengua catalana, que -com a tal llengua- no deixa de ser un atribut de la persona, que s’estén a una col·lectivitat territorial, però que, intrínsecament, no té res d’ideològic, ja que amb la llengua catalana (i el mateix s’ha de dir de la castellana i de totes les altres llengües que es parlen al món) es poden defensar totes les ideologies, les més nobles i les més abjectes, es poden elaborar els parlaments més sublims com també els més vulgars, i es poden dir grans veritats i enormes mentides. La llengua és neutra ideològicament. Som les persones que tenim ideologia i l’expressem amb el llenguatge.

Penso, doncs, que el més greu que es pot fer amb una llengua -i el mateix hauria de dir amb la religió- és convertir-la amb element identitari d’una ideologia, perquè en el moment que això es produeix, de seguida reboten contra aquesta llengua -o aquesta religió- tots els que no la comparteixen. I això és absurd i, a més, fa entrar la societat en una dinàmica extraordinàriament perillosa.

Quan escoltes Pablo Casado, Abascal, Jiménez Losantos i tants altres acusant els independentistes catalans de nazis i aquests, potser sense adonar-se, fan de la llengua catalana el símbol més identitari de la seva ideologia, aleshores aquells assimilen el català a la ideologia independentista i fan que molts que no participen d’aquesta manera de pensar, però sí se senten catalans i estimen la seva llengua, puguin acabar rebotant-s’hi.

I encara que jo pensi que aquest fenomen succeeix en un menor grau entre el nacionalisme català que en l’espanyol, també hi és present, perquè és inacceptable que, des del món independentista, algú hagi qualificat de feixista la família de Canet per demanar l’ensenyament en llengua castellana per al seu fill o, simplement, que es compleixi la sentència del Tribunal Suprem.

Un lector em deia fa poc que els nacionalistes de banda i banda han tornat a fer del català un camp de batalla i en aquesta lluita hi perdem tots. Sobretot la llengua que estimem. I encara que algú pugui no compartir aquesta opinió meva, el que no podrà dir és que jo no estimo el català, una llengua en la que he publicat més de vint llibres, milers d’articles i considero la meva pàtria. Així de clar.

Penso tanmateix que quan aquests dos blocs nacionalistes (les idees dels quals podem no compartir però sí hem de respectar) que es confronten de fa temps en la política catalana per la qüestió lingüística exigint que l’escola s’organitzi en funció de la llengua que es triï, tots dos pretenen tractar l’altre bloc com a “minoria nacional”. I com ha dit penso que encertadament Albert Sáez, director d’ “El Periódico”, encara que aquests components no siguin majoritaris a cada bloc, es retroalimenten, ja que volen organitzar la política -allò que ens és comú- partint del que és singular: la identitat. I això fa que les dues parts es donin a una hipèrbole que els treu la raó que puguin tenir. Per això em sembla encertat que digui que no s’hauria de gastar ni una gota de tinta a demostrar que a les escoles catalanes no es deixa sense anar al lavabo els fillets que ho demanen en castellà, però tampoc a evidenciar que les famílies que reclamen un altre model escolar no són, necessàriament, feixistes o agents del CNI. Hi ha alguna cosa pitjor que les propostes polítiques que recorren a la identitat per irresponsabilitat, i són les que ho fan perquè no tenen cap idea pròpia.

Joan Oliver Araujo i Agustín Ruiz Robledo han dirigit un memorable estudi sobre la Constitució Espanyola de 1931 amb motiu del seu 90è aniversari, publicat pel Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. Qui el vulgui conèixer el pot imprimir sota demanda.

L’admiració i amistat que tenc amb n’Oliver des que, l’any 1993, el vaig conèixer quan es constituí el Consell Consultiu de les Illes Balears, fa que sempre l’hagi considerat el meu constitucionalista de capçalera i recomani els seus treballs, cosa que aprofito per fer també d’aquest, advertint, però, que, des del meu punt de vista, per mítica que ens pugui resultar aquella constitució, penso que no tenia més virtuts que l’actual de 1978, a pesar que s’escolten moltes veus entre els polítics més joves -sobretot en el camp de l’esquerra i del nacionalisme- per dir que és una constitució que no serveix per a les necessitats d’avui en dia.

Sense anar més lluny, Jaume Asens, portaveu de Podemos -que, dit de passada, considero una persona sensata-, l’ha infravalorada afirmant que la Constitució ja és un vestit vell, i Joan Tàpia, columnista que també admiro, li ha puntualitzat que potser sí que comença a ser vella, perquè ja té 43 anys, però alhora ha advertit a Asens que ningú no es pot canviar de vestit si no té prou diners (en aquest cas es tractaria de consensos) per pagar-ne un de nou. O si, a manca dels consensos, no té una força revolucionària suficient per fer caure el sistema. I hem de reconèixer que aquest segon supòsit no es dona (penso que sortosament), però tampoc el primer, cosa que sí lamento, perquè comparteixo l’opinió dels polítics, tractadistes i ciutadans que creuen que valdria la pena modificar algunes de les qüestions que regula la constitució de 1978, que jo vaig votar favorablement aquell 6 de desembre de 1978, cosa que, per cert, no van fer els polítics d’Alianza Popular ni tampoc un joveníssim José María Aznar, avui tan constitucionalista. I vaig votar “sí” perquè aquella llei era l’eina que ens feia sortir del franquisme i ens introduïa en una democràcia constitucional homologable a les que tenien els estats que admiràvem del nostre entorn.

Així, doncs, amb tots els respectes a la Constitució de 1931, que introduïa una república -règim que considero més modern i acceptable que la monarquia que jo vaig acceptar en donar el meu “sí” a la Constitució de 1978- crec que l’actual és força més acceptable, perquè aquella, que va aixecar grans esperances, tenia articles molt sectaris i allunyats del consens, com per exemple, el que prohibia impartir l’ensenyament als ordes religiosos a pesar que tinguessin l’adequada titulació. I no oblidem que, com apunta molt bé Joan Tàpia, coses com aquesta van ser el germen –molt abans del cop militar del 36– de greus errors com, per exemple, el d’impedir que la CEDA, amb 115 diputats sobre 453, entrés en el Govern de la República.

Tornant, però, a la nostra Constitució, m’ha agradat sentir dir a Aitor Esteban, portaveu del PNB al Congrés dels Diputats, que potser avui no votaria “sí” al text que vam aprovar el 1978, però que se sent obligat a respectar-la davant la impossibilitat manifesta de refer actualment un consens que permeti modificar-la. I tots som conscients que, si ens atenem als criteris que estableix la pròpia Constitució per ser modificada, és imprescindible obtenir, com a mínim -per iniciar el procediment-, l’acord dels dos partits més representatius de la ciutadania espanyola: PSOE i PP, sense els vots dels quals no es pot fer cap mena de reforma.

El més greu, però, del que està succeint és que el perill al qual avui s’enfronta la Constitució és que l’egoisme partidista dels qui podrien donar una mà per reformar-la es neguen a fer-ho i, a conseqüència d’aquesta actitud, coadjuven decididament a un envelliment no desitjat de la llei fonamental i, també, a la crisi del sistema.

Observem alhora que no sols posen pals a la roda per modificar la Constitució, sinó que fan també impossible que es compleixin alguns dels seus mandats, com els referents a l’elecció d’òrgans essencials pel funcionament adequat de les institucions. En aquest sentit, ¿és acceptable que el PP es negui a renovar el Poder Judicial si no es canvia abans el seu mode d’elecció? ¿És acceptable que des de la dreta es negui el dret de partits com Podemos a formar part d’aquestes institucions quan han estat elegits democràticament pels ciutadans? ¿Com podem pensar, doncs, en modificar aspectes que han quedat obsolets si fins i tot és impossible fer complir-ne alguns que estan vigents?

Tot i així -i encara que sigui llaurar sobre el mar- citaré algunes reformes que em semblen del tot necessàries.

1) La territorial i del Senat.- Aquesta no només ha de recollir al text constitucional la realitat espanyola actual de les 17 comunitats autònomes, sinó que hauria d’establir definitivament un Estat Federal a partir de les autonomies ja constituïdes, tot fixant-se tres objectius: delimitar i clarificar les competències entre Estat i Comunitats autònomes (es diguin com es diguin); detallar un sistema de finançament autonòmic basat en la justícia i la solidaritat; i reformar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial, que, de cara a la seva composició, implica oblidar-se de la representació igualitària per províncies avui constitucionalitzada, ja que són les comunitats autònomes els ens territorials dotats d’autonomia política. 

2) La dels Drets socials: A Espanya, els drets socials no estan reconeguts com a drets fonamentals de la persona, i per tant no disposen de les consegüents garanties de protecció jurisdiccional mitjançant el procediment especial sumari i preferent que dissenya la Constitució al seu art. 53.2. Aquesta situació és inacceptable tenint en compte el temps transcorregut des que es configurà la formulació de l’Estat social i democràtic de dret, i hauria de replantejar-se categòricament.

3) La de la Corona: Si es decideix mantenir la monarquia, cal acabar amb la discriminació per raó de sexe que estableix la Constitució, que en virtut de l’article 57.1, dóna prevalença a l’home sobre la dona en la successió al tron. També cal revisar la inviolabilitat del monarca, que no pot ser un dic contra tota mena d’accions.

4) El sistema electoral: Crec que hi ha força unanimitat en el desig de modificar un sistema electoral que és profundament injust, i això exigeix ​​que es creïn circumscripcions no necessàriament provincials i que es revisin alguns dels mecanismes tècnics -barreres electorals, sistema de llistes tancades, dificultats per als referèndums, etcètera-, que limiten enormement el dret de participació ciutadana. L’actual sistema d’elecció de senadors amb una quota igual per a cada província és aberrant i del tot injust.

5) El sistema actual de reforma.- Com és ben sabut, el canvi constitucional que regula el Títol X és molt rígid, gairebé impossible a la pràctica, quan afecta a una revisió completa del text o als seus capítols nuclears (el títol preliminar, els drets fonamentals del títol I i el títol II sobre la Monarquia). En aquest cas, cal seguir el procediment agreujat de l’article 168: majoria de dos terços al Congrés i al Senat, dissolució de les Corts, nova majoria de dos terços i referèndum de ratificació. Aquest és, doncs, un article que estableix un procediment que torna “intangible” bona part de la Constitució, incloent-hi la Monarquia. Tot i així, penso que l’explicació de per què no es modifica la Constitució no es pot limitar a constatar-ne la rigidesa del procediment establert.

6) Altres canvis.- La supressió dels aforaments que regula l’art. 71.2 i de l’apartat 3 del mateix article. També s’hauria de revisar i abolir l’article 15, que obre una escletxa favorable a la pena de mort, que poden regular les lleis penals militars en temps de guerra. 

A l’article que vaig publicar fa quinze dies sobre el projecte de Llei de Memòria Democràtica, al qual el PP s’oposa frontalment, vaig dir que Podemos havia presentat una esmena que, a criteri seu, permetria jutjar els “crims del franquisme” amnistiats per la llei de 1977. La qüestió té, sens dubte, una gran transcendència per al futur de la llei, si s’acaba aprovant. Ara bé, és això possible?

Dir quin serà el veredicte dels tribunals (tant del Suprem com del Constitucional) sobre una qüestió que, sens dubte, els arribarà i hauran de resoldre, és molt agosarat, però tanmateix intentaré exposar com ho veig en aquest moment.

D’entrada, convé recordar que l’aprovació de la llei no està garantida ara per ara. El projecte que havia deixat gairebé a punt l’exministra Carmen Calvo, pactada entre PSOE i UP, tenia d’entrada 155 vots garantits -els que sumen aquests dos grups-, però és evident que, per ser aprovada, ha d’obtenir els vots de la investidura, i la norma està trobant un escull molt seriós en els plantejaments d’ERC, que s’ha aliat en aquest cas amb EH Bildu, partits que sumen en conjunt 18 escons i exigeixen per votar a favor que es derogui la Llei d’Amnistia de 1977.

Per què? Doncs perquè l’objectiu d’ERC és d’obrir la porta no sols a la reparació moral que planteja la llei en els termes aprovats pel Govern de coalició, sinó que també exigeix una certa reparació jurídica amb conseqüències econòmiques i penals pels responsables de crims durant el franquisme, objectiu que el Govern no preveia  fonamentant-se en la Llei d’Amnistia de 1977 que, a criteri seu, barra el pas a aquesta possibilitat.

Diguem que, fins avui, tots els processos iniciats a Espanya per jutjar els crims del franquisme han topat amb la barrera infranquejable de la Llei d’Amnistia de 1977 i del Tribunal Suprem, que té una jurisprudència clara sobre aquest punt. D’altra banda, també el Tribunal Constitucional va tancar les portes a la investigació penal d’aquests crims per mitjà d’una interlocutòria -no d’una sentència- que no va admetre a tràmit un recurs d’empara presentat per l’exsecretari general del PCE, Gerardo Iglesias, per les detencions i tortures que va sofrir entre 1964 i 1974. Cal, però, observar que aquesta interlocutòria va tenir tres vots particulars que reclamaven estudiar a fons la qüestió i veure les implicacions de la Llei d’Amnistia en la matèria sobre la qual s’havia de dirimir.

Si acudim a aquesta llei -la primera que aprovà el Parlament espanyol elegit democràticament l’any 1977-  que va ser indispensable per consolidar el canvi de règim i s’aprovà -no ho oblidem- amb el vot favorable de tots els partits tret d’AP, que es va abstenir, veurem que és una norma que extingeix qualsevol responsabilitat penal per “tots els actes d’intencionalitat política (…) qualsevol que fos el seu resultat” comesos abans del 15 de desembre de 1976 -data en què es va celebrar el referèndum sobre el projecte de llei per a la Reforma Política-.  Hi estiguem o no d’acord, el fet és que aquesta llei és vigent i va formar part del pacte constitucional que van tancar UCD, PSOE, PCE i els partits bascs i catalans que va fe possible la democràcia.

En realitat, doncs, la Llei d’Amnistia de 1977 és, ara per ara, un escull legal important a l’objectiu dels qui creuen indispensable que s’han d’enjudiciar els “crims del franquisme”. De fet, emparant-se en la llei, el Tribunal Suprem ha dit clarament que ningú no pot ser condemnat per aquesta mena de crims per vàries raons: la primera, perquè la Llei d’Amnistia extingeix la responsabilitat criminal pels delictes de motivació política comesos abans de 1976. La segona, perquè el principi de legalitat penal que recull l’article 9.3 de la Constitució garanteix, entre altres coses, “la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals”, i fa impossible d’aplicar retroactivament el dret penal internacional, que tipifica els delictes contra la humanitat, ja que aquestes normes no estaven vigents quan es van cometre aquells possibles crims. Més encara, el Suprem i el Constitucional han dit expressament que “aquesta exigència del principi de legalitat és aplicable al dret penal internacional, convencional i consuetudinari”.

És obvi que l’esmena presentada per Podemos al text actual pretén bàsicament superar aquests criteris jurisprudencials amb una fórmula que, si bé no anul·la ni deroga la Llei d’Amnistia de 1977 -que és l’objectiu d’ERC-, vol fer possible que, en el futur, tant el Suprem com, sobretot, el Constitucional canviïn de criteri.

L’esmena es basa en l’opinió d’un sector de la doctrina que, a partir del dret internacional vigent, creu que no es pot barrar el pas a investigar tots els “crims contra la humanitat”, entre els qual s’haurien d’incloure els del franquisme. Aquesta és l’opinió de l’advocat argentí Fabián Salvioli, relator especial de Nacions Unides per a la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició dels crims contra la humanitat. Ell creu que la llei hauria de deixar clar que no es pot aplicar una amnistia a la investigació d’aquesta mena de crims, a pesar del bloqueig que, fins avui, han establert el Suprem i el Constitucional. D’acord amb els estàndards internacionals, diu Salvioli que els Estats tenen l’obligació de fer rendir comptes per crims d’aquesta magnitud. I afegeix: a Alemanya s’acaba de jutjar una persona que participà en els camps de concentració i té 101 anys.

A casa nostra, Inés Herreros, presidenta de la Unió Progressista de Fiscals, recorda també que els “crims contra humanitat” no prescriuen, no es poden amnistiar i la seva persecució no depèn de la regulació del país en el moment en què es van produir. Ara bé, el cert és que, fins avui, tant el Suprem com el Constitucional no han acceptat aquestes tesis.

Diguem, però, que de tot el que està succeint aquestes darreres setmanes, el més remarcable -per esperpèntic- és que, des del Govern, el ministre Bolaños hagi contradit de manera absoluta les tesis de Podemos que van empènyer aquest partit a introduir l’esmena en qüestió. Segons ell -i segons el Govern del qual forma part Podemos, per això estic parlant d’esperpent-, l’esmena presentada no permetrà que es jutgin els crims del franquisme. I afegint-se a les tesis defensades fins avui pel Suprem i el Constitucional, creu que ho impedeixen la Llei d’Amnistia de 1977 i els tractats internacionals. “Des de 2002 -ha dit el Bolaños- Espanya ratificà els tractats internacionals sobre delictes contra la humanitat, però què succeeix amb la legislació penal? Doncs que no pot ser retroactiva. I aquesta és la raó que li permet afirmar que el projecte de Llei de Memòria Democràtica, ni que s’aprovi amb aquests canvis que ha proposat Podemos, no tocarà res essencial, ni tindrà les conseqüències que se cerca amb l’esmena, perquè no és una llei orgànica i, bàsicament, perquè les lleis penals no es poden aplicar retroactivament. 

En el fons, Bolaños pensa el mateix que pensen ERC i HE Bildu, quan anuncien que no donaran suport a la llei si no deroga expressament la Llei d’Amnistia de 1977, ja que creuen que, en efecte, aquesta és el principal obstacle per enjudiciar els responsables dels crims comesos durant la dictadura.

El panorama es mostra, per tant, força negre per aquesta llei que, com vaig dir l’altre dia, a pesar dels problemes que comporta, crec que és necessària. Però si oblidem que la matèria que regula és molt llenegadissa, no tenim en compte les sòlides raons que van empènyer els demòcrates de 1977 a aprovar la Llei d’Amnistia, i oblidem que l’objectiu de la memòria és, bàsicament, de conèixer la veritat dels fets i de restituir les injustícies que es van cometre, però no necessàriament la de condemnar penalment els seus responsables, difícilment resoldrem aquest gravíssim problema que gravita sobre les persones i sobre la història del nostre país.

És provable que, des de l’esquerra, algú pugui pensar que és una benedicció que Pablo Casado sigui el líder de la dreta, però si algú ho pensa està equivocat, perquè el país -i considero que el país és més important que les ideologies polítiques que hi puguin coexistir- reclama líders intel·ligents, documents i no dogmàtics. Tot el contrari del que és, com podem anar comprovant, Pablo Casado. I ho dic basant-me en les darreres manifestacions que ha fet sobre les llengües que a Espanya cohabiten amb el castellà. Especialment sobre el català, que és la llengua que veritablement li molesta.

Sé, en efecte, que la qüestió de l’idioma i, sobretot, de la coexistència d’idiomes diversos al sí de la pell de brau és sempre una qüestió polèmica que toca el voraviu de les persones i, per tant, aviat fa que es provoquin xocs i turmentes mediàtiques, a pesar que és una matèria que ve regulada per la Constitució. Al meu entendre, mal regulada, ja que les llengües que no són la castellana, dominant i oficial a tot l’estat, no gaudeixen dels mateixos drets que aquesta -ni tan sols en els territoris on el català, el basc i el gallec són també oficials-. Tanmateix, la qüestió té una regulació fixada a la Constitució espanyola, concretament a l’article 3 que, després  d’establir que el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat i de dir que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la, afegeix que les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. A més, considera aquestes llengües com una riquesa i un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Com he dit abans, a mi m’hauria agradat anar més lluny en el reconeixement de les llengües espanyoles diferents del castellà, però com a mínim tenim el que estableix la Constitució i, per tant, està fora d’òrbita posar-s’hi en contra. Ara bé, com que a un amplíssim sector del poble espanyol -i també a Pablo Casado- el que diu la Constitució no li agrada, perquè ho troben una concessió absurda al que ells denominen “llengües regionals” -aquestes que només serveixen per embolicar la troca-, aleshores cerquen la manera de vorejar-la buscant subterfugis que estan absolutament fora de lloc. És el que Pablo Casado va fer a la clausura del setzè congres del seu partit a les Balears en defensa -agafeu-vos fort- del que ell i molts dels seus qualifiquen de “llibertat lingüística de les illes”.

I com ho va fer Pablo Casado? Doncs com ho fan tots els qui, contràriament als plantejaments científics establerts per les universitats i acadèmies de les llengües neguen la unitat de la llengua catalana i malden per esquarterar-la, perquè són conscients que aquesta és la manera més eficaç de destruir-la fins a fer-la desaparèixer definitivament. Recordeu, sinó i a manera d’exemple, aquella memorable afirmació de Casado en ple congrés quan digué davant tothom que “No habláis catalán, habláis mallorquín, habláis menorquín, habláis ibicenco, habláis formenterés y esta cultura no es apéndice de nadie, no sois països catalans, sois las grandes islas baleares admiradas en todo el mundo”.

Més enllà que em sembli fantàstic que se’ns admiri a tot el món -que més voldria!- les afirmacions del líder popular són de les que et fan posar vermell, ja que fins i tot estan en contradicció amb els documents del PP de Balears, que sí reconeixen la importància del català a les illes. Si no vaig errat, en una de les ponències que en aquella mateixa assemblea partidista es discutien es feia referència al “coneixement i ús del català” com a “factor de millora de la comunicació”, que “ha de considerar-se com un mèrit en el procediment de selecció”, tot referint-se al Servei de Salut de les Illes Balears en relació amb els seus treballadors.

És cert que la senyora Prohens va haver de folrar-se la cara per desmentir discretament el seu cap de files, però Casado, immers en la carrera que està sostenint amb els ciutadans de Vox per demostrar que, a Espanya, no ens cal una dreta sectària, antifeminista, racista i negacionista com la que presideix Santiago Abascal perquè està convençut que, en cap d’aquests epítets, Vox el supera, creu -vaja, n’està convençut- que llençar invectives contra la llengua catalana és, al nostre país, una manera de guanyar adeptes en el gran món de parla castellana, ni que sigui a costa de marginar els ciutadans que tenen com a llengua mare el català, el basc o el gallec, i, per tant, a costa d’enfrontar també els espanyols. 

Aquesta és la causa que hagi prosseguit la seva creuada particular amb una altra afirmació de les que també fan avergonyir, ja que demostren no sols la seva mala fe sinó, pitjor encara, una supina ignorància.

En efecte, aprofitant la providència del Tribunal Suprem que confirma l’ordre d’impartir en castellà el 25% de les hores lectives a totes les escoles de Catalunya -providència que ha encès l’enèsima controvèrsia sobre la immersió lingüística i també ha provocat algunes desafortunades afirmacions de polítics catalans sobre la necessitat d’incomplir-la, cosa que tampoc no ajuda a resoldre d’una manera sensata el problema-, Casado, apuntant-se a les tesis defensades per la dreta que, contra tota evidència, afirma que, a Catalunya (i també a les Balears), els al·lots no aprenen el castellà i que la llengua oficial de l’Estat està essent marginada fins al punt que és a punt de perdre’s en veure’s suplantada en tots els camps pel català, ha formulat al país una pregunta retòrica en aquests termes: “¿Por qué a un médico en Cataluña se le obliga a hablar catalán y por qué, sin embargo, un catalán puede ejercer la Medicina perfectamente en León?”.

El primer que se m’ocorre per respondre la pregunta de Pablo Casado és de formular-li’n una altra: “Com és possible, senyor Casado, que un metge català conegui el castellà i, per tant, pugui exercir a Lleó, si, segons vostè afirma -i afirma gran part de la dreta-, a Catalunya -i a les Balears- només s’ensenya el català? 

Però si en lloc de refugiar-me en la ironia -que és el que pressuposa la pregunta que acabo de fer- he de respondre més seriosament la qüestió que Casado planteja, penso que la resposta que correspon és la següent: Els metges catalans, balears, bascs i gallecs no poden exercir la medicina a Lleó perquè parlin català, basc o gallec. No. Poden exercir-la a Lleó, i a Madrid i a Sevilla i a qualsevol territori de parla castellana perquè ells, a més del català, del basc o del gallec, també parlen -i escriuen- correctíssimament el castellà. Així de senzill.

Perquè hauria de saber Pablo Casado que, a diferència del que succeeix en el cas invers -em refereixo als metges de parla castellana que venen a exercir a Catalunya, a les Illes, a Galícia o al País Basc i es neguen a aprendre la llengua pròpia d’aquests territoris-, cap català, balear, basc o gallec mai no s’ha oposat a aprendre el castellà, una llengua que tots ells coneixen perfectament i, en general, accepten i estimen també com a llengua pròpia. Més encara, tots la coneixen tan bé com el català, el basc o el gallec (si és que no la coneixen millor, atesa la gran pressió legal i factual -sociològica, en definitiva- que el castellà està exercint sobre les llengües espanyoles minoritàries, que, contràriament al que Pablo Casado pressuposa, mai no han posat, ni posen, ni posaran en perill el castellà. Fins i tot en el supòsit que la immersió lingüística fos una realitat inqüestionable, que malauradament no ho és.