Josep Maria Quintana

Qualsevol que sigui el criteri que tinguem sobre la reforma que va fer el legislador del Codi penal, la veritat és que el Parlament era sobirà i estava facultat per fer-la. Encara més, era l’únic òrgan que la podia fer en virtut del principi de la separació de poders que estableix la Constitució.

Amb aquesta reforma —amb la qual es feia fora del Codi el delicte de “sedició”—, el PSOE es va marcar dues línies vermelles per reformar també el de “malversació”: que no beneficiés condemnats per corrupció i que se sancionés tot ús irregular i arbitrari dels fons públics. Però alhora, d’acord amb els republicans, amb aquesta reforma volia també posar fi de les sancions contra els autors del procés i normalitzar, d’una vegada per totes, la vida política a Catalunya.

Per això proposà una nova figura penal: el “desvío presupuestario irregular”, amb una pena d’entre un i quatre anys de presó i de dos a sis d’inhabilitació. Adoptà aquest criteri perquè considerava el Govern que en aquest desviament podria encaixar l’organització de l’1-O. La modificació havia de suposar, doncs, una rebaixa de la pena per als encausats del procés, que aleshores se situava en sis anys de presó i deu d’inhabilitació —12 en els casos més agreujats—. De fet, les converses amb els republicans van girar sobre la reducció de penes pensant en els condemnats per l’1-O, en els dirigents que encara havien de ser jutjats —com Josep Maria Jové i Lluís Salvadó— i també en els líders del procés que resideixen fora de l’Estat .

A més, a la reforma del delicte es va incloure el concepte de “malversación apropiatòria” —quan existís lucre personal o de tercer—amb les mateixes penes que fins aleshores, i la “malversació d’ús” perquè, tot i que no hi hagués enriquiment, es castigués la persona que destinés patrimoni públic a un fi privat. Aquest segona modificació anava en la mateixa línia que l’esmena d’ERC i recollia el mateix rang de penes: de sis mesos a tres anys de presó. Pel que fa als atenuants, la devolució de patrimoni s’hauria de produir abans de l’inici del judici oral i la col·laboració amb la justícia hauria de ser “eficaç”, és a dir, hauria d’oferir resultats.

Doncs bé, després de la derogació del delicte de sedició i de la reforma de la malversació, el Tribunal Suprem (T.S.) estava obligat a revisar la sentència amb què va condemnar els líders del procés l’octubre del 2019. El seu objectiu era determinar si la modificació legislativa afectava la pena d’inhabilitació que es va imposar als condemnats i que, a diferència de la de presó, no va ser indultada. I la seva sorprenent conclusió ha estat que els qui van ser condemnats per sedició han de ser-ho ara per desobediència en concurs real (no medial, com havia establert la sentència) amb un altre de malversació de cabals públics en la modalitat més greu.

Aquest és el cas dels condemnats a penes més grans, els exconsellers Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, que no veuen rebaixada la pena imposada per malversació perquè —raona el T.S. — un fi il·legal com el referèndum de l’1-O no es pot emmarcar en la nova fórmula que castiga destinar uns diners públics a una altra finalitat també pública. Per això, la inhabilitació que els queda per complir es manté intacta. Segons la liquidació de condemna practicada, seguiran vetats per a tot càrrec públic fins al 17 de juliol del 2031 en el cas de Junqueras, el 10 d’octubre del mateix any, Bassa, i el 5 de juliol del 2030, Turull i Romeva.

Curiosament, als qui eren líders de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i d’Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, sí que se’ls condemna ara com a autors d’un delicte de “desordres públics”, però es declara extingida la pena d’inhabilitació que encara complien. L’expresidenta del Parlament Carmen Forcadell i els exconsellers Josep Rull i Joaquim Forn, principals beneficiats de la reforma, són condemnats com a autors de “desobediència”, i, com que la pena prevista per a aquest delicte no supera els dos anys d’inhabilitació, ja l’han complert amb escreix.

El més cridaner de la resolució adoptada pel T.S. rau, però, en la interpretació que fa de la norma en afirmar que la reforma duta a terme “ha hecho una redefinición de los delitos contra el orden público”, però afegeix que la sedició “era algo más”, ja que castigava també a “quien promueve por la fuerza o fuera de las vías legales el incumplimiento de las leyes o las resoluciones judiciales” sense limitar-se “a perturbar el orden público”.

“La autoridad que desoye contumazmente los requerimientos del Constitucional —segueix raonant el T.S.—, que desatiende las prohibiciones impuestas por el Tribunal Superior de Justicia, que lleva a cabo un proceso legislativo de ruptura —por más que éste carezca de toda viabilidad jurídica— no está simplemente alterando el orden público”. I encara afegeix: “Quien para hacer realidad un referéndum no avalado por la Comisión de Venecia del Consejo de Europea y prohibido por los tribunales moviliza a miles de personas, en la ilusionada creencia de que van a ejercer el imaginario ‘derecho a decidir’, está menoscabando, sin duda, las bases constitucionales que definen la convivencia”.

En opinió del T.S., resulta, per tant, “indudable que la colectiva desobediencia a los requerimientos del Constitucional o a las órdenes de los agentes que intentaban cumplir un mandato emanado de la autoridad judicial fueron algo más que un atentado contra la paz pública, sobre todo, porque esa voluntad era el motor que empujaba el frustrado deseo de lograr la vigencia de unas leyes de transitoriedad que preparaban el camino hacia la independencia”. I com que tot això, a parer del T.S., no pot emmarcar-se en el nou delicte de “desordres agreujats”, sosté que la reforma ha “generado un vacío normativo en el que hechos como los que fueron enjuiciados en la sentencia que ahora se revisa pueden topar con visibles grietas de tipicidad”.

Aquest raonament no deixa de ser sorprenent ja que ben escàs ha de ser el “buit normatiu” quan, a la mateixa resolució, el T.S. acaba incloent els fets en el marc del delicte de “desobediència”, cosa que —en paraules del catedràtic de dret processal Jordi Nieva-Fenoll— implica que el T.S. no es limita a jutjar sinó a donar la seva opinió al legislador tot indicant que els fets del procés mereixerien un concret delicte sancionat de manera greu, cosa que potser políticament raonable, però no és de la seva incumbència. I tot per sostenir finalment que aquest delicte va ser la “sedició”, reafirmant així la seva lectura en el fet que no exigia violència, sinó tan sols “alzarse tumultuariamente”, “fuera de las vías legales”.

I encara és més il·lògic que, a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, a qui no es podia condemnar per “malversació”, ja que no exercien funcions públiques, se’ls condemni ara per “desordres públics”, cosa que implica, en realitat, una requalificació del delicte imputat anteriorment, de manera que el T.S. va molt més enllà del que podia fer, ja que —torno al raonament del catedràtic citat— el tribunal “pot adaptar les penes que va imposar, però no pot dir que un delicte ja s’ha derogat i afegir tot seguit que té vigència per als Jordis, considerant ara rellevants, per afirmar el terme “violència”, actes que, a la sentència, es van qualificar indistintament al costat de les barreres humanes del dia del referèndum.

El Tribunal ha fet, doncs, en aquesta resolució, una interpretació absolutament allunyada de la pretensió explicada a l’exposició de motius de la reforma del Codi penal i, sobretot, de la literalitat legal, contrària al reu, fet que suposa una esmena en tota regla a la reforma dels delictes de sedició i malversació, alineant-se amb les tesis que la dreta política havia defensat al llarg de la tramitació parlamentària.

Entenc, doncs, que aquesta censura al poder legislatiu no pot quedar impune. I cal esperar que el Tribunal Constitucional o la justícia europea en discrepin i l’esmenin per restrictiva i arbitrària, ja que, al meu entendre, suposa una clara invasió d’un camp que és aliè als tribunals, ja que legislar correspon al Parlament.

Quan, gairebé trenta anys enrere, els demòcrates i autonomistes del nostre país ens plantejàvem el futur polític de les Balears i, en concret, de cadascuna de les illes que conformaven el que era aleshores una província sense cap diferenciació de les altres, amb una Diputació que residia a Mallorca en la qual hi havia únicament dos diputats menorquins, ens era molt difícil saber com havíem de configurar les futures institucions regionals i també les illenques en el marc d’una regió autònoma encara non-nata, la qual presumíem —això sí— que hauria d’abraçar el conjunt de les Illes Balears. Però és que, posats a no saber, no sabíem tampoc com havíem de lligar l’acció transformadora del nostre sistema polític proper —l’illenc o, fins i tot, l’interinsular— a l’acció també transformadora d’aquell sistema polític vigent aleshores a Espanya —la dictadura— contra la qual lluitàvem, tot sintetitzant el nostre desideràtum en un breu rodolí que clamava per la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia. 

És evident que no coneixíem aleshores l’abast que podria assolir en el futur sistema constitucional la paraula autonomia que nosaltres amb tanta passió defensàvem, però del que no hi ha dubte és que una rara unanimitat planava sobre aquesta paraula, potser a conseqüència d’una intuïció espontània i natural que feia patent que la vertadera llibertat democràtica no s’arribaria a aconseguir si no es transformaven alhora les estructures centralistes del vell estat. I aquella estranya i enyorada unitat d’interessos i de sentiments és la que ens va conduir, el 10 de juliol de 1977, a la celebració del Pacte d’El Toro, el qual, a manca d’altres virtuts, va tenir potser la més gran de totes: Allí va dissenyar-se —amb les simplificacions que vulguem— una concepció clara i precisa de l’autonomia. Mai no s’havia plantejat amb tanta fermesa el desig comú d’obtenir unes institucions polítiques que fossin reflex de la nostra realitat.

Diguem, però, que els consells insulars —als quals em referiré com a principal fruit de l’autonomia que reclamàvem—, no van néixer de l’Estatut, sinó de la Llei d’eleccions locals, de 17 de juliol de 1978, però va ser la Constitució, la que va donar-los consistència i aixopluc quan, a l’article 141.4 diu que “En els arxipèlags, les illes tindran, a més, administració pròpia en forma de Cabildos o Consells”. 

Els consells insulars naixien, per tant, com a entitats locals, vessant aquest que també els reconeixia l’Estatut (així l’art. 39 quan ens deia que “els consells insulars, a més de les competències que els corresponguin com a corporacions locals, tindran…”) i regulava específicament la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases de Règim Local, però l’Estatut aprovat per la Llei Orgànica 2/1983, els atorgava un caràcter institucional a l’article 18 EAIB, introductori del Títol III, que regulava les “Institucions de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears”. Ara bé, aquest text no ens resolia la qüestió bàsica a la qual ens enfrontàvem, perquè… ¿quina era la naturalesa específica dels consells com a institucions de la Comunitat?

Per respondre aquest interrogant van sorgir des del primer moment dues posicions enfrontades: la dels qui, basant-se en l’article 149.1.18 CE, que reserva a l’Estat les bases de l’organització de les administracions públiques, i també en algunes sentències del TC, concloïen que als Consells insulars se’ls havia d’aplicar exclusivament les normes que regulaven l’organització i el funcionament de les Diputacions, amb independència de les competències, locals o autonòmiques, que rebessin i actuessin; i la dels qui crèiem que, si aquesta tesi acabava fructificant, els consells mai no respondrien a les expectatives que la seva constitució va crear entre els partidaris d’una descentralització administrativa dins la Comunitat autònoma, perquè era impensable que pogués esdevenir operatiu el traspàs de competències executives que radicaven en la seu del Govern de les Illes Balears —un òrgan, com tots els executius, de caràcter burocràtic que no reproduïa l’estructura representativa del parlament sinó de la majoria que governava— als esquemes de l’Administració Local que, en els Consells, no es diferenciaven dels d’un ajuntament.

He de confessar, però, que, tot i l’esforç doctrinal que férem els partidaris de concebre els Consells com a institucions autonòmiques, sempre vaig saber que aquest era el punt més dèbil de l’estructura legislativa en la qual s’emparaven, atès que, ens agradés o no, la vis atractiva de les normes locals i la indubtable extracció local d’aquestes institucions, podia acabar malmetent tota la nostra filosofia.

De fet, durant més de vint anys vam passejar el nostre dubte, suportant el temor de no poder sobreposar-nos mai a una legislació que encotillava els Consells i els impossibilitava desenvolupar-se; temor que s’esvaí finalment quan, fent de la necessitat virtut, el govern de les Illes Balears sorgit del “Pacte de Progrés” va elevar al Parlament un projecte de llei que, finalment, es va concretar en la Llei 8/2000, de 27 d’octubre, de Consells Insulars, la qual provocava un salt quantitatiu pel que fa a la configuració políticoadministrativa d’aquests.

D’acord amb aquest plantejament, el nou model organitzatiu que implantà la Llei 8/2000 es caracteritzà essencialment per permetre la creació d’òrgans de tipus institucional-burocràtic (no necessàriament representatius) per a la gestió de les competències executives del consell, òrgans entre els quals destacava el “Consell Executiu”, integrat per persones que no necessàriament havien de ser membres representatius (a diferència del Ple, del President o de la Comissió de Govern, que només estan formats per consellers elegits).

Totes aquestes idees van passar finalment al nou Estatut aprovat per la Llei Orgànica 1/2007, que insereix els Consells en l’organització institucional autonòmica (art. 39), ubicant-los en el capítol IV del títol IV “De les institucions de la Comunitat autònoma de les Illes Balears”, atribuint-los directament competències pròpies (art. 70), executives o de gestió, incloent-hi també la potestat reglamentària sobre aquestes competències (art. 72). A més, possibilita que el Parlament els transfereixi facultats executives o de gestió en altres competències que podem denominar transferibles o delegades (art. 71), els dona iniciativa legislativa (art. 47.2), generalitza la fórmula organitzativa del Consell Executiu com a òrgan necessari en tots els consells, amb membres lliurement nomenats pel president del Consell, tot i que no siguin electes (art. 63 a 66), i els faculta per exercir les funcions administratives i la gestió ordinària de les competències de la Comunitat Autònoma (art. 80).

Amb aquesta nova regulació de l’article 61, l’Estatut ha volgut subratllar que estem davant d’institucions que gaudeixen d’un elevat poder polític i que poden implementar polítiques pròpies en l’àmbit de les seves competències (art. 73), polítiques que, lògicament, poden ser diferents d’un Consell a l’altre. 

Sens dubte, el més cridaner d’aquesta reforma és la partició que l’Estatut fa del “poder executiu” originari de la Comunitat Autònoma entre el Govern autonòmic i els Consells insulars. Així doncs, des del moment en què aquests tenen certes competències d’execució atribuïdes directament per l’Estatut (les de l’art. 70), sobre les quals ostenten fins i tot la potestat reglamentària, es pot afirmar que els Consells disposen també d’una part d’aquest poder executiu originari de la Comunitat Autònoma. Idea que expressa molt bé l’article 84.2 quan diu que “Corresponen al Govern de la Comunitat Autònoma i als Consells insulars la funció executiva, incloses la potestat reglamentària i la inspecció, i l’actuació de foment de les competències que els són pròpies”. Per tant, la “funció executiva” (o, el que és el mateix, el poder executiu originari) de la Comunitat Autònoma es distribueix ara entre el Govern autonòmic i els Consells insulars.

És clar que per dur a terme aquesta nova concepció dels Consells insulars calia establir un nou sistema d’elecció directa, a diferència del que establia l’Estatut de 1983, que feia consellers als diputats elegits per cadascuna de les illes. L’actual sistema exigeix, doncs, llistes separades i diferenciades: una per al Parlament i una altra per a cada Consell. 

Aquesta important transformació dels Consells insular en òrgans plenament autonòmics ha culminat amb la Llei  4/2022, de 28 de juny que confirma definitivament els Consells insulars com a institucions de govern de cada una de les illes, en oferir-los el govern, l’administració i la representació d’aquestes, a més de considerar-los com a institucions de la Comunitat autònoma en la mesura en què participen de les potestats normativa i executiva d’aquesta. I són també, i alhora, entitats locals dotades de personalitat jurídica pròpia i d’autonomia per a la gestió dels seus interessos, per la qual cosa disposen de les potestats administratives pròpies de les administracions públiques territorials.

D’acord amb la nova llei, els Consells detenen les competències corresponents als àmbits decisoris fonamentals de la institució, com ara les potestats normativa i de planificació, les funcions pressupostària i tributària, el control sobre la resta d’òrgans de govern i l’administració insular, la creació d’ens públics i altres atribucions de rellevància similar.

En definitiva, que sense l’Estatut que vam aprovar fa quaranta anys, les illes no haurien tingut autonomia en el marc d’una Comunitat autònoma. I hauria estat impensable la creació d’aquest òrgan, situat al mateix nivell institucional que el President, el Parlament i el Govern de la Comunitat. I també hauria esta impossible que, en el marc d’un procés descentralitzador i de reforçament dels Consells, s’hagués aprovat, com acaba de succeir, la Llei Menorca Reserva de la Biosfera que, sense ser una llei perfecta, contribuirà sens dubte a crear un marc específic per a la gestió diferenciada a Menorca de diversos aspectes competencials. Perquè més enllà de la normativa europea, estatal i autonòmica que els regula, aquest marc legislatiu estableix criteris de sostenibilitat sobre el patrimoni natural, cultural, històric i etnològic, la biodiversitat o el paisatge de Menorca, amb la creació de directrius elaborades pel Consell Insular, que ha de ser fonamental per al progrés econòmic, polític i social de la nostra Illa.

La llei que hem convingut a anomenar eufemísticament del “només sí és sí” s’esperava amb anhel, ja que es tractava d’una llei que, ni més ni menys, actualitzava la protecció de dones, fillets i filletes de les violències sexuals. Tot i això, la seva entrada en vigor ben aviat es va convertir en una tempesta jurídica i política que ha donat ales a la dreta i ha deixat el PSOE amb el cul a l’aire. No perquè li flaquegessin les cames, com va dir Ione Belarra, sinó per debilitat. Per no haver estat capaç de donar un cop a taula quan ho havia de fer.

La gota que va fer vessar el got de cara a l’elaboració d’una nova llei per prevenir la violència sexual va ser el cas de La Manada –cinc homes que van cometre una violació grupal a una jove als Sanfermines–. Amb raó, les feministes van sortir al carrer indignades amb uns magistrats que havien imposat nou anys de presó a cadascun en dictaminar que els agressors van cometre un “abús agreujat” (no una “violació”), ja que, encara que no hi va haver consentiment, els membres de La Manada no van fer servir —deia la sentència— la violència ni la intimidació.

Milers de persones van sortir al carrer protestant contra la sentència cridant “jo sí que et crec” i altres consignes contra el masclisme. En aquelles manifestacions (majoritàriament de dones) es podien copsar tres sentiments majoritaris: elles se sentien revictimitzades per la justícia; estaven fartes de ser “jutjades” als interrogatoris policials i judicials; i consideraven que diferenciar l’abús de l’agressió sexual conduïa a una certa impunitat dels agressors.

Més d’un milió de persones van recolzar una iniciativa “online” per inhabilitar els magistrats que van jutjar La Manada, però el Tribunal Suprem va rectificar la primera sentència i considerà el fet com a violació. El clam va ser tal, que fins i tot el Govern de Mariano Rajoy, llavors en el poder, va assegurar que reformaria el Codi Penal. Per això, quan Irene Montero va ser nomenada Ministra d’Igualtat en el govern de Pedro Sánchez, una de les primeres lleis que va posar en marxa va ser la “Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual”, la llei del “només sí és sí”, la principal comesa de la qual era situar el consentiment de la dona a l’eix del delicte. Així doncs, a la nova llei, tot acte sexual sense un consentiment exprés de la dona hauria de considerar-se agressió sexual.

Arribats a aquest punt, ¿com s’explica que amb aquesta nova llei els condemnats per violació hagin vist rebaixada la seva condemna i, en més de quaranta casos, hagin pogut sortir de la presó anticipadament? Una de les característiques de la nova llei del “només sí és sí” radicava en el fet que, a més de posar el consentiment exprés com a requisit per evitar una condemna per agressió sexual, rebaixava també la forquilla de penes que fins aleshores establia el Codi penal. I ha estat aquesta circumstància la que ha complicat enormement la seva aplicació, ja que és un principi de seguretat jurídica en matèria penal que s’apliqui al reu la llei més favorable, i això ha obligat als jutges i tribunals a revisar a la baixa moltes de les sentències ja dictades, cosa que, degudament magnificada per la dreta (que ha vist en aquest punt un filó), ha provocat gran escàndol.

Observat el problema no desitjat que provocava la nova llei, si la ministra d’Igualtat, Irene Montero, hagués volgut rectificar els seus defectes immediatament —algun dels quals havia estat advertit pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a l’informe previ que va emetre—, la sang no hauria arribat al riu, però la supèrbia de la ministra (i de gran part del seu equip) no li permetia rectificar i decidí que les excarceracions i la reducció de penes no eren causats per la llei, sinó per una mala actuació dels jutges que l’aplicaven, els quals va acusar públicament de “masclistes”, cosa que va corregir immediatament l’Associació de Dones Jutges d’Espanya afirmant que no es tractava de masclisme sinó d’aplicar forçosament aquest principi a què he al·ludit que exigeix afavorir el reu amb la legislació més favorable.

(Per cert i com a incís, diré que em sorprèn que Irene Montero que, quan parla dels seus diputats, usa normalment el femení, cada vegada que s’ha referit als jutges per titllar-los de masclistes sempre ha usat el masculí —deuen ser capricis de la parla—.)

Però compte amb magnificar l’informe del CGPJ —aquesta institució que, dominada pel PP, es nega a renovar-se tot i que duu més de quatre anys amb els nomenaments caducats—, ja que, a l’informe a què he fet referència, a més de prevenir sobre la rebaixa de les penes, també afirmava que el tractament que, a la nova llei, es donava al consentiment podria posar en perill el principi de presumpció d’innocència. En definitiva, el CGPJ s’oposava al que és l’element fonamental de la llei. Diguem que aquest era també el criteri del PP, que va votar-hi en contra; i de Vox, que —encara més clarament— va afirmar que la nova llei obria la porta a denúncies falses.

Tot aquest enrenou, causat bàsicament per defectes en la llei, per la tossuderia de la ministra i per la debilitat del president del Govern, no deixa de ser una llàstima, perquè, davant els ulls de gairebé tothom, la llei ha estat qualificada com un esperpent jurídic quan, segons em diuen especialistes en dret penal el criteri dels quals em mereix confiança, conté aspectes molt positius, a més d’establir el consentiment com a eix per dirimir si hi ha hagut o no agressió sexual. La llei, doncs, tot assumint els principis fixats pel Conveni d’Istanbul, molt lligat a la defensa de la llibertat sexual real de les dones, segurament contribuirà a prevenir delictes sexuals i a plantar cara a la “cultura de la violació”, que normalitza —i fins i tot justifica— la violència sexual. 

Més encara, estic convençut que, un cop rectificada en la graduació de les penes, tots els fets comesos sota aquesta llei tindran una resposta molt millor de l’Estat, tant si es denuncien com si no, cosa que no és fútil, ja que, si fem cas a les dades estadístiques, fins a la seva entrada en vigor, la majoria de víctimes de violència sexual no denunciava l’agressió, ni tenia on acudir, ni sabia què fer davant d’uns tocaments en una festa o un transport públic, o una violació sota els efectes de substàncies opiàcies.

És, doncs, una llàstima que hagin hagut de transcórrer setmanes de discussió al si del Govern per arribar al que, finalment, s’ha arribat: a presentar el PSOE en solitari la seva proposta per reformar la llei de llibertat sexual, que modifica les penes (apujant les mínimes o les màximes) per a tots els casos d’agressions sexuals comeses amb violència o intimidació.

El text registrat pels socialistes (que no sabem si arribarà o no a bon port) implica, doncs, tornar en aquests casos al marc de penes que hi havia abans que entrés en vigor l’actual llei, ja que és a causa de la baixa graduació de les penes que s’estaven produint les rebaixes decretades pels tribunals, que han beneficiat al voltant de cinc-cents agressors sexuals. A més d’això, quan hi hagi violència o intimidació, aquest increment de penes s’aplicarà també en els casos comesos sobre una víctima “que tengui anul·lada per qualsevol causa la seva voluntat”, cosa que, amb la llei anterior a la del “només sí és sí” es consideraven abús i tenien una pena més baixa.

El trist del cas és que la proposta socialista, que és bona, de tirar endavant la reforma, només s’aplicarà —si s’acaba aprovant— a les agressions comeses una vegada que entri en vigor la reforma, ja que no evitarà que se segueixin produint reduccions de penes de delinqüents condemnats abans d’aquesta o pendents de jutjar, perquè, com he dit, la llei obliga sempre a aplicar al reu la llei penal més favorable.

Plantejada pel jutge instructor del Procés, Pablo Llarena, una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a fi que aquest digués si Bèlgica podia rebutjar l’execució de les ordres europees de lliurament (OED), al·legant que el Tribunal Suprem espanyol no tenia competència per reclamar judicialment els quatre líders de l’1-O pendents de judici –Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Toni Comin i Lluis Puig–, la sentència que el Tribunal ha dictat el passat dimarts segueix sense resoldre clarament l’enigma, que resulta encara més confús, com ho demostra el fet que totes les parts en conflicte considerin que els dona la raó.

Al·lega la portaveu del Govern espanyol que, segons afirma el TJUE, les autoritats belgues no es poden negar a executar una ODE basant-se en un motiu que es derivi exclusivament del seu propi Dret, ja que si fos així, la Decisió Marc que regula aquests lliuraments, no s’aplicaria uniformement i els estats membres podrien determinar sense cap trava l’abast de l’obligació d’executar-les. A més, el TJUE afegeix que les autoritats belgues no poden denegar el lliurament de la persona reclamada al·legant que l’euroordre ha estat emesa per una autoritat judicial que no era competent (en aquest cas el Tribunal Suprem espanyol). Amb aquestes dues premisses, el TJUE respon les dues preguntes clau que va plantejar el jutge instructor del procés a l’Alt Tribunal europeu quan la justícia belga va denegar l’entrega de Lluís Puig per falta de competència del Tribunal Suprem per emetre l’ODE i enjudiciar els fets, cosa que va dur el magistrat a paralitzar les euroordres fins a la resolució de la qüestió prejudicial plantejada.

Però la sentència no es queda en aquesta declaració —que seria molt clara—, sinó que diu alguna cosa més, que satisfà, no sé si plenament, però sí de manera considerable (i amb raó) els independentistes, ja que afegeix que hi ha casos (que qualifica d’excepcionals) en què una euroordre es pot denegar: Un és que el tribunal que ha de decidir sobre el lliurament tingui “elements objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats que revelin l’existència de deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial de l’Estat membre emissor o deficiències que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones a què pertanyi l’interessat”. És a dir, es podria negar si a Espanya es vulneressin de manera sistemàtica els drets fonamentals. L’altra excepció és que la persona afectada per l’euroordre faciliti dades que puguin demostrar al tribunal que l’òrgan que l’enjudiciarà “està mancat manifestament de competència”.

Així doncs –i concretant—, el TJUE conclou que els tribunals belgues únicament podran denegar l’execució de l’euroordre basant-se en la manca de competència de l’òrgan jurisdiccional si arriben a la conclusió que hi ha “deficiències sistèmiques o generalitzades” en el funcionament del sistema judicial de l’Estat emissor o “deficiències” que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones a què pertanyi l’interessat” i “si hi ha raons serioses i fundades per creure que la persona en qüestió correrà aquest risc en cas de ser lliurada a l’Estat membre”.

Quant a la manca de competència del tribunal jutjador, el TJUE diu que aquesta no només s’haurà d’al·legar, sinó que s’haurà de demostrar pel tribunal que ha de decidir si executa o no l’euroordre —cosa que no va fer el tribunal belga en denegar el lliurament de Lluís Puig—. Però afegeix que, per al TJUE, només es pot considerar que un òrgan no és competent si no hi ha control dins del país que revisi la decisió d’aquest, i el Tribunal Suprem espanyol és, com sabem, una darrera instància; per tant, no té cap òrgan superior que pugui revisar les seves sentències, tret que considerem que correspon fer aquesta revisió al Tribunal Constitucional que, de fet —no ho oblidem—, va avalar la competència de l’alt tribunal espanyol per enjudiciar el Procés.

Per si tot això no fos suficient per afegir incerteses de cara a resoldre judicialment el conflicte provocat per la sortida d’Espanya de Puigdemont, Comín Ponsatí i Puig, cal assenyalar que trobem encara un altre element en la sentència que ha satisfet en gran mesura als independentistes. Em refereixo a la possibilitat de tenir en compte  els informes del Grup de Detenció Arbitrària de l’ONU, als quals tantes vegades ha al·ludit la defensa de Puigdemont. En efecte, la sentència del TJUE també respon a la pregunta de Llarena sobre si l’existència d’un informe del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de Nacions Unides s’ha de tenir en compte. I la resposta del Tribunal de Luxemburg és, en principi, negativa, però diu que aquest informe, juntament amb altres dades –com podrien ser altres informes internacionals– no és irrellevant a l’hora de prendre la decisió. Això significa que, en conseqüència, els jutges belgues disposaran d’un marge no gens petit a l’hora de considerar si rebutgen o no les euroordres que dicti Pablo Llarena. 

A la vista de la sentència, dubto que es pugui afirmar —com s’ha fet des de sectors de l’independentisme— que les euroordres actuals entren en via morta, però estic convençut que l’al·legat pel TJUE influirà d’alguna manera en la sentència sobre la immunitat dels eurodiputats –Puigdemont, Comín i Ponsatí– que ha d’emetre un altre tribunal –el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE)–, probablement dins el mes de març. Aquesta serà definitiva i podria marcar la tornada dels exiliats o tot el contrari.

Davant l’optimisme de l’Estat (incloc en aquest el Govern espanyol i, sens dubte, l’entorn del Tribunal Suprem) i l’optimisme que també ha mostrat l’independentisme en llegir la sentència dictada, considero que no hi ha raons suficients per abonar-se a cap dels dos, ja que —com gràficament ha remarcat Javier Melero (un dels més brillants advocats que van intervenir en el judici que va dur a terme el Tribunal Suprem contra els independentistes catalans)—, la sentència del TJUE que havia de resoldre una controvèrsia fonamental per al futur de la cooperació judicial en matèria penal a l’espai de la Unió ha preferit donar una puntada de peu cap endavant —en definitiva, ha tirat pilotes fora— i ha vingut a dir als litigants “ja us ho  fareu!”.

Per descomptat que no és fàcil delimitar quines puguin ser aquestes “deficiències sistèmiques” de la justícia espanyola a què fa referència la sentència per enervar la possibilitat de donar curs a una euroordre, ni tampoc resulta gens fàcil provar que “l’acusat pertanyi a un grup objectivament identificable de persones i que, per aquesta pertinença, pugui sofrir algun tipus de restricció dels seus drets, partint —escriu Melero— de la premissa, fosca per ella mateixa, que el grup objectivament identificable el componguin els qui eren els membres del govern de Catalunya el 2017 o els independentistes catalans en conjunt”, malgrat que la defensa de 8Puigdemont i dels altres fugits intentarà demostrar que aquest “grup identificable” el formen tots els independentistes catalans.

En aquest sentit, crec que la sentència és decebedora, per poc clara, ja que ni estableix un criteri indiscutible pel qual el jutge belga pot restringir o no l’abast de l’euroordre, ni deixa clar al Tribunal Suprem espanyol que s’hagi resolt la qüestió de la seva legitimitat per a l’enjudiciament.

Per tant, una mala sentència. I això vol dir que res no s’ha resolt encara.