Josep Maria Quintana

Vaig néixer a Alaior, la blanca i alterosa vila situada gairebé enmig de l’illa de Menorca, un dia de maig de l’any 1950, temps de misèries espirituals, més que no pas materials, perquè el país es preparava ja -tot i la dictadura – per als plans de desenvolupament. Pertanyent a una família de menestrals, vaig iniciar els estudis de batxillerat a l’Acadèmia del meu poble. Després vaig cursar humanitats i filosofia al Seminari de Menorca (Ciutadella) i finalment de filosofia i lletres i de dret a Barcelona, disciplines en les quals em vaig llicenciar els anys 1974 i 1976, respectivament.

Semblava, doncs, destinat a ser professor d’institut quan, amb la meva esposa Gràcia Seguí, vam decidir de tornar a Menorca i instal·lar-nos a Maó, on ella obrí una farmàcia (1974), però, tot i que vaig exercir la professió docent un curs i mig a l’institut Josep Maria Quadrado de Ciutadella (1975-1976) una reflexió freda i absolutament interessada per part meva, em va dur a per preparar oposicions per accedir al cos de registradors de la propietat.

Van ser tres anys de parèntesi en la meva vida, anys d’un recés absolut que es van cloure amb èxit el juliol de 1980 quan, havent reeixit en el meu intent, amb el meu flamant nomenament de registrador de la propietat sota el braç, vaig partir destinat a Balmaseda (Biscaia) on vaig passar un any escàs. D’allí vaig saltar a Solsona (1981-86), després a Barcelona (1986-1992) i més tard a Ciutadella de Menorca, von he exercit més de 24 anys (1992-2016). D’aleshores ençà exerceixo aquesta professió a València.

El contacte amb el dret va provocar que em veiés sovint abocat a treballar temes jurídics que han donat, al llarg dels anys, alguns fruits (no massa), que s’han traduït en llibres i articles de revista, també en algunes conferències que he pronunciat deçà i de lla, i en algunes experiències que va resultar francament interessant, com les que em dugueren a ser membre del Consell Consultiu de les Illes Balears des de la seva creació, l’any 1993, fins al 2001, i a formar part de la Comissió Assessora de Dret Civil de les Illes Balears entre 2000 i 2003, comissió a la que vaig retornar el 2008.

El temps, però, m’ha fet anar deixant lentament el dret i m’ha portat novament a la literatura i a l’assaig, disciplines en les quals he descobert una vocació més pregona del que, en un primer moment, podia preveure. De fet, m’havia iniciat en l’assaig històric amb la meva tesina de llicenciatura, “Menorca Segle XX. De la Monarquia a la República (Editorial Moll. Palma, 1976), amb el que havia guanyat el Premi Ateneu de Maó 1973. A aquest llibre en seguí immediatament un altre, “Els menorquins i l’autonomia” (Editorial Moll, Palma 1977), en el qual encetava una matèria a l’estudi de la qual hi he tornat molts cops. Sembla, però, que la dècada dels vuitanta vaig dedicar-la exclusivament al dret, atès que d’aquest temps només trobem articles o llibres de caire jurídic, i hem d’esperar a la dels noranta per retrobar-me amb aquesta vocació literària que, d’aleshores ençà, no m’ha abandonat.

La meva experiència de creació s’inicià de fet amb un llibret, “Retorn a Solterra” (Edicions Nura. Ciutadella, 1991) que no té altre valor que el de fer-me veure la necessitat d’esmerçar-me en l’esforç creador, i que seguí amb altres llibres en els quals compagino literatura i pensament. Com veureu, també he cultivat la conferència per a reflexionar sobre molts diferents aspectes de caràcter polític, cultural o religiós.

Diguem que algunes temporades m’ha agradat enfrontar-me amb l’article periodístic, cosa que he fet bàsicament des de les pàgines del diari “Menorca”, gènere aquest que he aprofitat per a exposar la meva opinió sobre els diferents aspectes de la vida que més m’han preocupat.

El meu compromís polític em va dur a col·laborar amb la denominada Operació Roca (1986), amb la qual obtinguérem un fracàs digne d’entrar al “Guinness Word Records”, i el meu compromís intel·lectual em va dur a presidir l’Ateneu de Maó entre 1981 i 1987 i a dirigir la Revista de Menorca durant aquests mateixos anys. D’altra banda, la meva fal·lera per la música m’ha portat a la presidència dels Amics de s’Òpera de Maó, que he exercit entre 1991 i 2011 -vint anys!-, i també de la Fundació de l’orgue de Santa Maria de Maó, que constituírem l’any 1992.

L’any 2000 vaig obtenir el grau de doctor en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i l’any 2003 vaig ser elegit membre corresponent de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. L’any 2008 vaig ser elegit Acadèmic de número de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears, i el 2009,  Acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona.

Ah! He de dir-vos finalment que del meu matrimoni amb Gràcia Seguí Puntas, han nascut tres fills: Elisabet, que feu arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya i treballa avui com a arquitecta-paisatgista a València; Blanca, que va estudiar economia i direcció de empreses a la Pompeu Fabra de Barcelona, s’especialitzà en hosteleria a L’ Ecole Hôtelier de Lausanne i avui treballa en una multinacional hotelera; i en Pere, que es va doctorar en Ciències Físiques a la Universitat Paul Sabatier de Tolosa de Llenguadoc i treballa com a investigador a l’Observatori de l’Ebre (Tortosa).

De moment tinc set néts: en Pau, l’Alba,  en Pol, l’Ona, en Joan, en Teo i la Maria. És un goig.