Josep Maria Quintana

El director de l’Agència Tributària ha comparegut a la comissió corresponent del Congrés dels Diputats per explicar l’actuació del seu departament en relació al frau fiscal arran de l’escàndol que s’ha produït amb la detenció, l’escorcoll del domicili, la posada en llibertat i la consegüent denúncia que acabarà segurament amb una nova imputació de Rodrigo Rato, aquest pròcer del PP que va ser vicepresident i ministre d’economia del govern d’Aznar, al qual els seus companys han decidit fer el buit per deixar-lo marginat com un leprós. Després, fent de la necessitat virtut, han intentat vendre el cas com un exemple de la independència de les institucions “que actuen igual per a tothom.

El ministre Montoro, que, en comparèixer a petició pròpia a conseqüència de l’escàndol provocat per la confessió de Jordi Pujol, va citar aquest pel seu nom i s’esplaià a gust amb tota la seva família –cosa que va fer amb la ironia punyent amb què sap ornar-se quan vol-, ara s’ha amagat rere l’escó, s’ha escudat amb l’obligació de mantenir en secret les investigacions de l’Agència Tributària, i s’ha limitat a repetir la contrasenya acordada del “tots som iguals”, per bé que no ens ha costat gaire comprovar que, digui el que digui Montoro, en aquest país “uns són més iguals que els altres”.

A la compareixença, el director de l’Agència no va denunciar ningú emparant-se en el secret que, per a aquests casos, preveu la Llei General Tributària, però no es va tallar un pèl en afirmar amb un somriure als llavis que ell coneix les dades dels defraudadors i que aquestes “son –va dir- la repera patatera”. A més, va afegir que la informació de què disposa s’ha de tractar molt bé i processar encara millor.

Què volia dir amb aquestes paraules? Que administraran les dades al seu interès o conveniència? Que vigilaran i investigaran a uns i als altres no, com va succeir amb els inclosos a la famosa llista Falciani? Que muntaran circs com el que hem viscut aquests dies –la premsa i els fotògrafs avisats- amb la detenció i crucifixió pública i mediàtica del senyor Rato?

Em poso en la pell de l’oposició i em sembla que, amb el que hem vist aquesta setmana, hi ha prou matèria per fer una crítica fonamentada i dura al PP. Per això no acabo d’entendre per què el PSOE sembla que basi tota la seva artilleria fent un atac a Rajoy perquè es nega a fer pública la llista dels 30.000 defraudadors que es van acollir a la regularització extraordinària –dita també “amnistia fiscal”- de 2012. I amenaci dient que “si Rajoy no ho fa, la farem pública nosaltres quan arribem al Govern “.

Doncs bé, encara que soni malament el que ara vaig a dir, no puc sinó posar-me al costat de Rajoy quan es nega a donar els noms dels qui aleshores van regularitzar els seus patrimonis. I no perquè –com ha respost aquest a Pedro Sanchez- els socialistes “van fer el mateix als anys 1984 i 1991 –tampoc ells, per tant, van donar cap nom- , i perquè, a més, en aquells dos casos els beneficiaris “no tributaven res”, sinó perquè els termes i les condicions legalment aprovades per a l’amnistia, comportaven un compromís ineludible de l’Estat de mantenir l’anonimat dels defraudadors que s’hi acollissin.

Per tant, que quedi clar: l’escandalós no és que el Govern es negui a donar el nom dels qui es van acollir a l’amnistia fiscal. No, l’escandalós és l’amnistia fiscal per ella mateixa, que va permetre que grans defraudadors poguessin regularitzar la seva situació amb la Hisenda pública pagant una misèria. Molt menys, per cert, del que van pagar els ciutadans que havien complert amb els seus deures en el moment que tocava fer-ho. És, doncs, l’amnistia –la de 2012 –com també les anteriors de 1984 i de 1991- el que hauríem de criticar sense pietat, però no el silenci actual del Govern quan calla el nom dels defraudadors, perquè –no ho oblidem- aquests s’hi van acollir en gran mesura perquè l’Estat –per mitjà del Govern- es va comprometre a mantenir opaques les seves identitats.

Entenc, doncs, que, tret dels casos que –com el de Rato, que sembla que hagi incomplert les condicions que emparaven l’amnistia i/o, probablement, ha encobert amb la declaració algun presumpte delicte fiscal (i ves a saber si algun altre)- , mantenir l’anonimat dels que van regularitzar la seva situació el 2012 és un compromís sagrat del Govern, a no ser que vulguem convertir aquest país en un “estado bananero… y patatero” que, com el de Veneçuela, es regeix per l’arbitrarietat dels qui comanden, per molt que sempre justifiquin aquesta amb raons presumptament morals o d’exemplaritat per al gran públic.

Dit això i anant a una altra qüestió relacionada amb el frau, el que m’ha posat els pèls de punta són, però, les dades que s’han donat referents als diners d’espanyols que són a l’estranger (declarats! –per tant, legalment, prescindint de quina sigui la seva procedència). Es parla de cent vint-i-quatre mil milions d’euros, una xifra que equival –segons han apuntat els informadors- a la influència que té el sector turístic espanyol en el PIB. I si això és veritat –que sembla que ho és-, em sembla un símptoma inequívoc que el país sofreix una gran i greu malaltia. I no ens hauríem de sorprendre que, davant aquestes xifres, la gent s’indigni i vulgui rebotar-se contra tot i contra tots.

Aquesta és, probablement, la causa que siguin partits nous, com Ciudadanos i Podemos, els qui atreguin el favor dels electors, perquè, per bé que Pedro Sánchez és presenta com a lliure d’hipoteques personals, és difícil que pugui desmarcar-se de les acusacions que li fan els populars quan, com ha succeït aquesta mateixa setmana, la vicepresidenta del Govern recordava al portaveu del PSOE, senyor Hernando, que també hi ha fotos seves “amb diputats de la seva bancada afectats per causes judicials” –en referència clara a Manuel Cháves-, o quan acusava el PSOE d’haver “arruïnat el país” i demanava al portaveu del mateix partit que no es posés tan “fantàstic” perquè l’Executiu de Rodríguez Zapatero també va estar “a punt” d’aprovar una altra amnistia, i si no ho va fer va ser perquè va perdre les eleccions (de 2011) davant el PP”. O quan Montoro –que aquests dies li ha tocat el rebre- increpava el diputat socialista Pedro Saura demanant-li com s’explica que “aquest Govern hagi sabut aflorar 124.000 milions després que la recaptació hagi caigut 70.000 milions” mentre els responsables del Govern socialista, “amb Pedro Sánchez ja assegut al seu escó, no feien res”.

Suposo que Albert Rivera i Pablo Iglesias es devien fregar les mans contemplant aquest pim-pam-pum de l’“i tu més!” que tant ens molesta als ciutadans que intentem veure les coses sense apassionament i amb independència de criteri, per més que també nosaltres tinguem les nostres conviccions que ens permeten votar i prendre partit el dia que ens convoquen a les urnes.

La intervenció de Dolores de Cospedal en un dinar organitzat pel Col·legi d’Enginyers de Camins de Madrid em va recordar la d’un vicari d’Alaior, culturalment dèbil, que, fa molts anys, començà el sermó dient: “Un pintor dijo una vez a un papa que…” Quin model de concreció!, vaig pensar en sentir aquelles paraules. Doncs bé, si fa no fa el mateix que se’m va ocórrer quan vaig escoltar la secretària general dels populars dient –citant a “un grec” (sense més precisions)- que “cuando los Dioses quieren castigar a un pueblo les envia reyes jóvenes”.

Més enllà de saber qui deuria ser aquest grec que va dir tal cosa, vaig experimentar un gruix de sensacions antagòniques davant les sorprenents paraules de Cospedal: la primera, de rebuig, perquè volia ser un atac dirigit contra Albert Rivera al·ludint exclusivament a la seva edat (Rivera té ara 35 anys), però sense tenir en compte les idees ni el bagatge polític del líder de Ciutadans/Ciudadanos, com si l’edat –tractant-se ja de persones adultes (i als 35 anys s’és adult)- fos un element definitori i decisiu per determinar la preparació intel·lectual de la persona. No es pot –vaig pensar- partir de la falsa premissa que només l’experiència adquirida amb els anys és un valor absolut per determinar la bondat d’un polític. Però alhora també vaig observar el perill que pot significar l’assumpció de la premissa contrària: la dels qui pensen que la joventut és un valor absolut per a la política, i que cal expulsar els vells simplement perquè són vells, sense atenir-se a d’altres raons.

Diguem que en aquest darrer estadi sembla que es mouen els socialistes menorquins, els quals, capitanejats per un jove Vicenç Tur (que té un any més que Albert Rivera), ha decidit presentar unes llistes on la joventut sembla que sigui el valor per excel·lència. Dels que presenta als primers llocs, potser només ell és àmpliament conegut, perquè va exercir durant un temps l’alcaldia de Maó que heretà d’Arturo Bagur, però poc o res sabem –tret dels títols acadèmics (en aquest cas prou valuosos i respectables)- de la candidata al Consell, Susanna Mora, i de la candidata a l’ajuntament de Ciutadella, Noemí Camps. Això sí, sabem que la primera té 32 anys i que la segona en té 27. Dues edats que em produeixen una sana enveja, és cert, però poca cosa més, perquè no conec què pensen les dues candidates ja que, de la primera, només havia llegit alguns articles de caire professional (referents al dret laboral, matèria en la qual ella és especialista) i de la segona no he llegit mai res.

Això les desqualifica? No, certament que no! El més probable és que Vicenç Tur les conegui molt bé i estiguem davant de dues grans promeses en el camp polític, però també he de dir que no necessàriament ho han de ser només pel fet que tinguin 32 i 27 anys respectivament. Per tant, confio i espero que no hagi estat només aquest el criteri que han seguit els socialistes per posar-les al capdavant d’un repte que, potser més que mai, es presenta difícil al PSOE, que no sols haurà de competir amb un PP ja experimentat en el poder, sinó també amb els socialistes del PSM-MÉS (o coalicions a les quals aquest dóna suport), que presenten candidats que coneixem i amb una llarga trajectòria política i/o ciutadana, i amb els nous de Podemos que, en la versió menorquina, són una incògnita que no podem tan sols intuir quin impacte tindran.

Però dit això tornem a Cospedal, perquè la líder castellanomanxega va dir encara més coses en la desqualificació de Rivera i de Ciudadanos: Ella, en efecte, va aprofitar una de les mesures estrella del programa econòmic del partit de Rivera per criticar-lo: la que defensa acabar amb les inversions dedicades a la construcció de l’AVE (el projecte estrella del PP!). Però Cospedal no va argumentar la seva crítica en proposicions ideològiques elaborades racionalment, sinó que va acudir al sempre més fàcil camí de la desacreditació inargumentativa, i advertí que un programa econòmic elaborat per governar no es pot fer “amb un full Excel des de l’estranger”, en clara referència a l’autoria de Luis Garicano, actual professor a la London School of Economics.

I en defensa pròpia –per tant, en defensa d’aquest AVE que ni els Estats Units han pogut construir per car i per deficient des del punt de vista econòmic-, Cospedal va assegurar que les obres públiques aporten R + D + I, i que les bones comunicacions, imprescindibles per al desenvolupament, “també són economia”, una qüestió –la de l’economia- que la gent de Ciutadans “desconeix” –segons afirma Cospedal-, perquè “en parlen sense pensar-ho”.

Però els atacs de Cospedal no es dirigien tan sols contra Ciudadanos. També va rebre el PSOE quan afirmà –referint-se a Griñán i Cháves- que, si un interventor li hagués passat un informe on s’expliquessin irregularitats com les dels ERE andalusos, ella se l’hauria llegit. I aquest cop encertava, perquè ella i qualsevol dirigent amb una mínim de competència ho hauria fet, perquè no té cap ni peus el que estan argumentant aquests dos personatges que tant de mal estan fent al PSOE (no per vells –que quedi clar!-, sinó per ineptes, si és que no són corruptes –que no sé què és pitjor). Però és curiós que una dona tan primmirada com Cospedal no hagués estat capaç de llegir –ni intuir- res del que anaven fent els tresorers del seu partit (no un, sinó tres!), i especialment el senyor Bárcenas, que va ser considerat un amic, un eficient administrador i un respectat polític fins que –tard i malament- s’ha transformat en un vil traïdor.

Sembla, doncs, que la senyora Cospedal fa lectures esbiaixades, o selectives, segons el cas, però hem de convenir que això no és nou. És un esport que en política es dóna sovint i que no és patrimoni dels joves… ni dels vells.

Quan preparava les oposicions a la carrera que estic exercint des de fa trenta-cinc anys, un registrador al qual no podré agrair a bastament el seu ajut, em donà aquest consell: per complex que sigui el tema que hagis d’exposar als exàmens (que eren i continuen sent orals), per abstrusa i difícil que sigui la matèria, quan l’exposis, esforça’t per fer-te entenedor, fins al punt que pogués seguir el que dius –i ho entengués- una persona aliena a la carrera. Sigues, doncs, precís i malda emprar sempre la paraula exacta.

Això no implicava que l’opositor hagués de banalitzar el tema en exposar-lo, volia dir simplement que la matèria s’havia d’explicar amb nitidesa, amb les paraules adequades i sense cercar lluïments inapropiats, però també sense acudir a les simplificacions, ni als circumloquis, ni als llocs comuns, ni a les frases fetes.

Aquesta és una lliçó que he intentat aplicar-me sempre quan escric, o quan, en una conferència, he d’exposar idees o conceptes. També en l’elaboració dels meus llibres, perquè sé que aquests no són més bons quan el lector intel·ligent ha de cercar una de cada quatre paraules al diccionari, o quan després de llegir una pàgina s’adona que no ha entès, poc o gens, el que l’escriptor volia dir.

Certament que la riquesa de vocabulari és un bé, i que tan com més ample sigui el teu univers lexicogràfic, més fàcilment podràs entendre el món. I no només això, perquè també tindràs més possibilitats d’explicar-lo als altres, d’explicar-te tu mateix, d’exposar una idea o de formular un raonament. Però això no significa que a cada article, a cada pàgina d’un llibre que escrius, hagis de mostrar el més abstrús del teu vocabulari. No, has d’emprar simplement el que sigui més precís, el més ajustat a la idea que vols exposar; però també el que més faciliti l’entesa al lector, o potser a l’oient. En definitiva, a la persona a qui vagi adreçat el missatge.

És clar que tot això són consells que no només ens hauríem d’aplicar els qui escrivim articles als diaris o publiquem un llibre de tant en tant, sinó que també haurien de practicar els polítics –sobretot els polítics-, que són els intermediaris entre nosaltres i el poder, quan no són pròpiament el poder encarnat a la presidència del Govern, o del Parlament, o del Consell i fins i tot d’algun ajuntament. Potser més que ningú, ells s’haurien d’esforçar per mantenir un diàleg constant, ric, intel·ligent i precís amb tots nosaltres, els qui amb el nostre vot els hem situat al lloc que ocupen temporalment. Però creu algú que ells –els polítics- s’apliquen, ni que sigui aproximadament, els consells a què faig referència?

“Superat el període inicial de la difícil transició –escrivia Antoni Puigverd a La Vanguardia-, els polítics professionals van començar a parlar als ciutadans com si fossin nens, com si ningú no pogués entendre idees i realitats complexes, com si els nostres conflictes i problemes poguessin ser reduïts a retòrica de còmic i dibuixos animats. Gràcies al periodisme de declaracions i contradeclaracions, de fílies i fòbies, de misèries llancívoles, els polítics s’han passat anys relacionant-se amb la ciutadania a la manera dels blancs de les pel·lícules de l’Oest quan parlen amb els indis. Tot s’explica amb tòpics ressuats, amb ideologies de cartó pedra, amb paraules buides: la crisi econòmica, els desacords partidaris, els problemes col·lectius. Vet aquí el resultat d’aquest verb infantil: propaganda que només convenç els fanàtics, partits com famílies aviciades, agressivitat de trinxera futbolística”.

Això ens podria dur a estudiar com ha estat el diàleg entre, posem per cas, Rajoy i Rubalcaba, o entre José Ramón Bauzá i Francina Armengol. I cito aquests a manera d’exemple, perquè tots podem tenir situacions o moments gravats a la memòria després d’haver-los seguit, ja sigui a la televisió o a la premsa periòdica. I em demano: han estat precisos, aquests diàlegs? Podríem dir que han estat intel·ligents? Ens han aclarit conceptes confosos? Ens han fet llum en l’obscuritat?

Parlant de Rajoy, diu Puigverd que no li falten qualitats: “és memoriós, s’aferra al timó, sap ser lleó, guineu i eriçó (els tres comportaments convencionals del polític que vol guanyar i conservar el poder). Però ha estat un president mut. S’acosta als exàmens finals sense haver explicat quin projecte tenia per a Espanya. Mai no ha considerat convenient utilitzar la intel·ligència en el sentit que li donava Goethe: verbalitzar una relació franca i natural (és a dir; sincera, complexa i matisada) amb la realitat”.

Però no hem de parlar només de Rajoy, o de Bauzá, o dels primers espases de la política espanyola. Jo voldria també referir-me als nostres diputats i senadors; als parlamentaris que vam elegir per ocupar un escó a les Corts espanyoles a les llistes que ens van posar al davant els partits aviat farà quatre anys. I voldria parlar d’ells perquè dubto, amic lector, que vostè pugui recordar fàcilment més de quatre o cinc noms dels vuit diputats i dels cinc senadors que ocupen escó al Congrés i al Senat per les Illes Balears, perquè tret d’alguna excepció, que ha tingut una discreta presència a la premsa de casa -em refereixo a la senadora-, difícilment podríem explicar què han fet, què han dit, què pensen aquests parlamentaris sobre aspectes substancials de la vida, de la política, de la realitat.

I això no obstant, jo penso que un diputat, que un senador, no és –no hauria de ser- tan sols un polític que elegim perquè ens representi, sinó una persona que, un cop elegida, manté viu el diàleg entre ell i els seus electors: un home o una dona que explica el que fa, que exposa el que vol fer, que s’obre a la gent i els escolta –als qui l’han votat i als qui no ho han fet-, una persona que, en definitiva, marca el camí, dóna idees, fixa posicionaments… i també rendeix comptes.

És clar que el sistema electoral espanyol –recordeu, si més no, el que exposava al meu darrer article- no afavoreix aquest perfil de polític que pensa, que parla, que escriu i que dialoga amb la gent, sinó que prefereix el polític obedient, fidel, més aviat silenciós i que defensarà el líder de qui depèn per damunt de tot, perquè sap que aquest és la mà que li dóna les menges. I amb això no vull dir que els polítics no tinguin talent (perquè és possible que en tinguin, no ho sé), ni tampoc que, curts de llenguatge, necessitin recórrer a frases fetes o a conceptes prefabricats per descriure la realitat; perquè, de fet, no tenen cap necessitat de descriure-la. Basta que vagin i vinguin de Madrid, facin el que se’ls ordena, s’enfrontin de tant en tant amb l’adversari i no cometin cap atzagaiada. Vaja, que no facin cap disbarat!

Puigverd parla de Rajoy al seu article –però a mi em sembla que podria generalitzar-se molt més-, i diu, com hem vist, que el president mai no ha considerat convenient utilitzar la intel·ligència en el sentit que li donava Goethe. És a dir, verbalitzant una relació franca i natural (per tant sincera, complexa i matisada) amb la realitat. Perquè fer això significa aferrar-se amb rapidesa i vivacitat als aspectes delicats del present i parlar-ne amb simplicitat, amb desimboltura. I no sembla que actuar d’aquesta manera sigui el que més els faci el pes.

Els conservadors de l’expresident i cap de la Unió per un Moviment Popular (UMP), Nicolas Sarkozy, es van imposar clarament a la segona ronda de les eleccions departamentals celebrada a França el passat diumenge, en què el socialisme del president François Hollande va patir una dura derrota. Del centenar de departaments, la dreta se’n va assegurar 70, segons els primers resultats oficials donats a conèixer pel Ministeri de l’Interior. Els socialistes només es van imposar a 30, mentre que el Front Nacional, d’extrema dreta, no en va aconseguir cap, tot i que a la primera ronda s’havia perfilat com la segona força darrere de la UMP (a molt poca distància). La mala situació econòmica amb altes taxes d’atur, els grans deutes i el poc creixement del país és atribuïda als socialistes que són al govern de l’Estat, i el primer ministre francès, Manuel Valls (un home situat a la part més dretana del socialisme), va admetre el triomf dels seus oponents dient una frase ben poc original que, també aquí, hem escoltat molts cops: “Vaig entendre el missatge”.

Més enllà, però, de fer una anàlisi de les eleccions municipals franceses, més enllà d’advertir que, a França, sol ser habitual que les guanyi, a mitja legislatura, el partit que no governa a l’Elisi, més enllà també d’advertir que va anar a votar un 50 per cent quan, a les legislatives, sovint hi va entre el 70 i el 80 per cent, voldria remarcar dues coses:

La primera, la victòria de la coalició que lidera novament Sarkozy, que ha sorprès molts comentaristes que havien cantat ja un possible triomf de Marine Le Pen, la líder de l’extrema dreta francesa (antieuropea, antimoneda única, xenòfoba i clarament racista).

La segona, els mecanismes electorals de la doble volta en un sistema majoritari de petits districtes com el francès, que sostreu als partits la possibilitat de martingales postelectorals i atorga als electors la possibilitat de ser ells qui, directament, escullin qui vol que els governi.

En efecte, el sistema electoral francès majoritari, de petits districtes i a dues voltes, permet que, a la primera, cada elector voti a cor obert pel candidat (i el partit) que més li agrada dels que es presenten al districte. Però en aquesta primera volta només surten elegits els candidats que treuen més d’un cinquanta per cent dels vots. A la segona, participen només els dos més ben situats, que es disputen l’elecció final, i això fa que sigui el ciutadà la persona que decideix quin dels dos sortirà elegit, i evita sovint les coalicions postelectorals que fan, en moltes ocasions, que governi un candidat que no s’ha atret la simpatia dels electors, i fins pot provocar pactes contra natura, com, per exemple, el que van subscriure els conservadors del PP i els socialistes d’Esquerra Unida a Extremadura per evitar que governés el PSOE.

Algú ha dit que el sistema electoral francès permet als ciutadans d’aquell país votar primer amb el cor i, després, amb la cartera. Bé, és una manera de dir-ho, però crec que la definició no és prou exacta per materialista. Penso més aviat que es tracta d’un sistema electoral que no permet als partits fer el que volen d’esquena al poble, sinó que han de fer el que volen els ciutadans. En realitat, les eleccions franceses del passat diumenge han fet possible que, després de gairebé un empat tècnic entre l’UMP de Sarkozy i el Front Nacional de Marine Le Pen en primera volta (25,2 UMP; 24,9 FN), a la segona, els ciutadans s’hagin decidit clarament pels homes de Sarkozy.

Sé que aquest sistema electoral no agrada als partits minoritaris, perquè els bandeja de la possibilitat d’assumir el poder (gràcies, precisament, als pactes postelectorals). Però no deixa de ser discutible –encara que sigui democràtic- que, per mor d’aquesta mena d’acords que es fan a les cuines dels partits després de les eleccions, sovint es formin coalicions de govern que no responen –o responen poc- al que vol majoritàriament l’electorat. Posem un exemple: fa uns anys, a Ciutadella, va governar l’Ajuntament un partit que havia tret un sol regidor (800 vots) amb el suport del PSOE per tal que no governés la llista més votada, que era la del PP. Sens dubte que va ser democràtica aquella elecció (com ho va ser la del Pacte de Govern a la Comunitat Autònoma per desbancar Jaume Matas, o el del Tripartit a Catalunya per desbancar Artur Mas), però dubto molt que provoqui bons governs, ja que –si no, acudiu a l’experiència- sovint conforma executius amb compartiments estancs on qui presideix no respon de tota l’acció politicoadministrativa que es du a terme al país.

Tot i que sóc conscient que no hi ha sistemes electorals que poden merèixer el qualificatiu de “justos”, i que cap dels que coneixem “no és del tot neutral”, em sembla que n’hi ha algun que és més defensable que els altres i, sens dubte, el sistema electoral francès, a doble volta, ho és més que el sistema electoral que pretenia imposar el PP –finalment va renunciar-hi- de donar el govern dels municipis a la llista més votada, oferint-li en alguns casos el plus de regidors que li mancava (si és que obtenia el 40 per cent dels sufragis) per gaudir d’una majoria absoluta que li permetés governar.

Els francesos no donen cap mena de plus. Tothom pot acudir a la primera volta lliurement i amb les cartes descobertes. Però també hi han d’acudir a la segona, que exigeix als partits perdedors la possibilitat de signar pactes preelectorals amb els guanyadors que li siguin més afins per tal d’aconsellar després el vot als seus electors. Els qui ja éreu adults a les èpoques de De Gaulle, Pompidou i Giscard d’Estaing podreu recordar perfectament els pactes entre els comunistes de George Marchais i els socialistes de François Mitterand per votar, a la segona volta, el candidat que, d’aquests dos partits, quedés més ben situat a la primera. Aquest consell o recomanació de vot –que es feia i se segueix fent públic pels líders- indica quines són les preferències dels partits perdedors a la primera volta, però a França, la darrera paraula no la tenen els partits, sinó els electors, que poden fer cas d’aquestes recomanacions o bé decidir-se pel candidat que més els agrada, sigui o no el recomanat, i aquesta llibertat d’elecció és el que, de vegades, provoca sorpreses.

Dit això he d’observar que el sistema electoral francès no podria ser aplicable al nostre país si no es modificava la Constitució, perquè a la Carta magna es va establir que les eleccions es regirien per un sistema proporcional, i el sistema francès és majoritari. Per tant, estic escrivint una reflexió que és en va si no decidim un dia tocar aquesta regulació constitucional, però em sembla que mereixia una reflexió serena que, tot i això, no s’ha de compartir necessàriament. Ara bé, per al cas que no es compartís i no es decidís copiar el sistema francès i preferíssim seguir amb el proporcional que tenim, penso que, com a mínim, hauríem d’acabar d’una vegada per sempre amb les llistes tancades i bloquejades, cosa que fa que el ciutadà s’hagi d’empassar –li agradin o no- tots els candidats que el partit ha situat a la llista, i pel rigorós ordre que ha decidit el comitè electoral.

Més enllà, doncs, de santificar el sistema electoral francès –que no ho pretenc (encara que n’he destacat els beneficis que, al meu entendre, comporta)-, penso que comença a ser hora que ens plantegem seriosament un canvi de llei electoral. De la mateixa manera que els partits –no tots- han descobert que és bo que els seus militants (o fins i tot els simpatitzants) decideixin qui ha d’anar i qui no ha d’anar a la llista –i fins en quin ordre s’hi ha d’anar!- ¿per què no pensem també una mica en els electors –que és als qui la Constitució atorga l’acció d’elegir- per tal les eleccions no es converteixin tan sols en un “trágala” i els ciutadans puguin participar més intensament en la decisió d’elegir les persones que han de governar-lo?