Josep Maria Quintana

El papa Ratzinguer ens parlava del relativisme moral afirmant que aquest abandona la possibilitat del diàleg per arribar a una veritat comuna per construir sobre aquesta la convivència humana, tot introduint una dictadura que no és sinó la del propi jo i les seves apetències. Traduït a la pràctica del nostre món, aquest relativisme moral comporta que el poder, l’economia i el plaer regeixin la societat, cosa que sempre s’acaba produint en perjudici dels més febles i dels que tenen menys recursos.

Francesc, el successor de Benet XVI a la càtedra de Pere, ha sintetitzat aquest relativisme traduït a la vida real en una frase curta, però molt significativa. “És –assegura- la societat del descart”. O dit d’una altra manera, és la imposició dels uns sobre els altres, la llei del més fort. I això vol dir que es destrueix aquesta xarxa de contenció que són els drets humans universals i les veritats comunes.

Si acudim a la encíclica Evangelii Gaudium, veurem com Francesc constata “un progressiu augment del relativisme, que ocasiona una desorientació generalitzada”. I com, més endavant, des d’una posició d’home creient, explica en què consisteix el relativisme pràctic: “Aquest implica actuar com si Déu no existís, decidir com si els pobres no existissin, somiar com si els altres no existissin”. En definitiva, que “l’adoració de l’antic vedell d’or –diu Francesc- ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme dels diners i en la dictadura de l’economia sense un rostre i sense un objectiu veritablement humà”.

M’han fet pensar en aquestes reflexions provinents dels darrers papes l’article que, diumenge passat, publicava Enric Juliana a La Vanguardia on comparava la dreta berlusconiana d’Itàlia amb el que ell qualifica com “l’ateisme catòlic espanyol”, frase que li serveix per definir la política castissa (diu castissa per madrilenya) dels anys del creixement foll, que coincideix amb l’època en què presidia el govern José María Aznar, amb poderosos aliats que es van destapar amb força quan Rajoy va perdre la partida davant Rodríguez Zapatero després d’aquell amarg episodi d’enganys forjats des del Govern per assegurar que els atemptats de Madrid eren obra d’ETA i no del gihadisme àrab.

I qui eren els padrins de l’ateisme catòlic espanyol d’aquella època? Doncs, per estrany que ens pugui semblar, entre aquests destacava la Cope (la cadena dels bisbes) i el diari El Mundo, que dirigia Pedro J. Ramírez, decidits ambdós a fustigar Rajoy per feble en benefici d’Esperanza Aguirre, que ambicionava ser la primera presidenta del Govern espanyol. I tot amb la benedicció pública del qui era aleshores cap de l’Església espanyola, el cardenal Antonio María Rouco.

En aquest panorama, Esperanza Aguirre comptava a més amb dos bons arsenals per sumar voluntats i ambicions: la poderosa Bankia de Rato i el cabalós Canal d’Isabel II. I això mentre el seu número dos al govern regional de Madrid, Ignacio González, dur entre els durs, s’encarregava de la intendència. De fet, Ignacio González –Juliana l’anomena despectivament i duríssimament “Killer González”- es va encarar amb Rajoy en algunes reunions del comitè executiu del Partit Popular. I en una d’elles –diu el periodista- el va acusar de relativisme moral.

Doncs bé, avui González i Granados es troben a la presó sense fiança i tothom sap que la poderosa Comunitat de Madrid, fortí de l’Espanya jacobina i alhora bastió contra el relativisme moral, funcionava amb dues vicepresidències delictives –les d’aquests dos personatges- que es vigilaven, es controlaven i s’espiaven. Estem, doncs, assistint a la desintegració de la dreta castissa madrilenya, que iguala –si no supera en magnitud- la trama corrupta que s’ha destapat a Catalunya arran de la confessió esbiaixada i no suficient de Jordi Pujol.

Diguem, però, que a les dues xarxes que tenien seu a la Comunitat de Madrid cal afegir-n’hi encara una altra, la de la Gürtel, que tenia la seu central al cap i casal del PP, amb Bárcenas al capdavant, i amb importants sucursals obertes a la València de Francisco Camps, xarxes que tenien un denominador comú de factures falses, de compres de societats amb sobre costos per finançar el partit, i d’altres tripijocs per embutxacar-se els diners dels ciutadans.

No oblidem, però –i això és també remarcable-, que les aventures tèrboles al canal d’Isabel II van començar abans que caigués exclusivament a les mans del tàndem format per Esperanza Aguirre i Ignacio González. Va ser en temps d’un altre personatge en discòrdia, avui sense poder, que tenia, però, les seves pròpies xarxes d’influència. Em refereixo a Alberto Ruiz Gallardón, expresident de la Comunitat de Madrid, exalcalde de la capital i exministre tradicionalista i ultra (després d’haver-nos volgut fer creure durant molts anys que era la cara progressista del PP).

Molt em sembla que, amb això, la caverna mediàtica de Madrid –amb l’ínclit Paco Marhuenda, avui també investigat, i amb un conseller de La Razón a la presó- hauria de tenir motius més que sobrats per condemnar la cúpula dirigent del PP, i qüestionar, si més no, el paper d’aquest personatge que, durant tant de temps, ha estat central a la política madrilenya que es diu Esperanza Aguirre, una dona que, com ha escrit agudament Manuel Pérez, amb màscara liberal, amb proclames sobre la unitat de mercat i amb ostentacions de cosmopolitisme castís, va acabar regentant una ciutat d’elits enverinades on era impossible moure’s sense pagar suborns i rendir homenatge als padrins de torn.

En un primer moment, la “lideresa” no ens va oferir sinó expressions d’incredulitat i sorpresa, llàgrimes d’emoció i declaracions autoexculpatòries, assegurant que ella no sabia res del que estava passant entorn seu, per bé que tota la corrupció passava davant dels seus nassos. Finalment, la situació s’ha fet tan insostenible que s’ha vist obligada a dimitir i abandonar.

Eren creïbles aquells laments? Eren sinceres les seves llàgrimes? Si no ho eren, revelen una immensa hipocresia i l’encobriment d’uns tripijocs condemnables que, directament o indirecta, intentaven beneficiar-la personalment i políticament. I si ho eren i és cert que la senyora Aguirre mai no es va adonar de les martingales dels seus dos més directes col·laboradors –Granados i González-, aleshores hauríem de concloure que alguna cosa no funciona bé dins el seu cap. En definitiva, que o bé se l’hauria d’inhabilitar per corrupta o per alienada mental. Qualsevol altra sortida no té cap mena de lògica.

A la fi ha dimitit i ho celebrem, mentre la fiscalia denuncia la delegada del Govern a Madrid, Concepción Dancausa per uns actuacions quan era regidora de l’Ajuntament madrileny, i el nom d’un oblidat com Eduardo Zaplana comença a prendre força a l’Audiència Nacional. I això per no parlar del “¡resiste, Luis, sé fuerte!”, el famós twit de Rajoy al seu tresorer Bárcenas. Segurament estem n els inicis del que promet ser un thriller de pel·lícula.

El ‘sí’ s’ha imposat en el referèndum constitucional de Turquia amb el 51,4% dels vots, la qual cosa implica que l’actual president, Recep Tayyip Erdogan, podria mantenir-se en el càrrec fins 2034. I no és tan sols això, perquè el triomf del ‘sí’ suposa remoure els fonaments del sistema polític turc: el parlamentarisme que va ser establert l’any 1924 pel fundador de la República de Turquia, Mustafa Kemal Atatürk.

Amb la reforma constitucional a la mà, que ha de començar a aplicar-se el 2019, no sols el president podrà perpetuar-se durant molt de temps al front del país, sinó que assumirà un poder gairebé omnímode. Prendrà com a pròpies les competències del primer ministre, nomenarà jutges, ministres i alts funcionaris sense necessitat de consultar el Parlament, i els posseïdors de les carteres no podran ser tombats per una moció de censura. Estarem, doncs, davant un nou sistema constitucional que trenca la divisió de poders, que és la base de tota democràcia.

Dit això, el que sorprèn és que amb tota la maquinària del poder a favor del ‘sí’, en una Turquia amb alguns drets i llibertats suspesos (tinguem present que el país està sota l’estat d’emergència), amb els grans mitjans de comunicació a favor, perquè després de l’intent de cop d’Estat del passat mes de juliol Erdogan havia fet tancar diaris i emissores que no li eren favorables, i amb una oposició desunida i pressionada que ha tingut enormes dificultats per fer campanya, el ‘sí’ hagi obtingut només una victòria per la mínima en un referèndum on ha votat el 84% de la població amb dret a vot.

En efecte, si mirem el mapa electoral del 16 d’abril, constatarem aviat algunes coses ben interessants: D’una banda, que Turquia està dividida en dues meitats i que la reforma constitucional ha con­tribuït a polaritzar-la encara més. D’una altra, que el ‘no’ s’ha imposat a les grans ciutats i que la suma dels partits que apostava pel ‘sí’ s’ha deixat deu punts respecte a les eleccions de novembre del 2015. No és, doncs, la victòria que Erdogan estava esperant.

L’altre qüestió que fa saltar totes les alarmes ve marcada pels dubtes que han sorgit sobre la netedat de les eleccions, ja que tota la premsa europea ha remarcat que la missió d’observació internacional que va seguir la jornada electoral a Turquia d’aquest diumenge ha sostingut unànimement que el referèndum sobre la reforma constitucional que impulsava el president Recep Tayyip Erdogan no va complir els estàndards internacionals.

Aquesta afirmació –ha dit el corresponsal de La Vanguardia– arriba mentre el socialdemòcrata Partit Republicà del Poble (CHP), la principal formació opositora, ha anunciat que demanarà la seva anul·lació, després d’exigir el passat dilluns que es recomptessin fins el 60% dels vots. Més encara, tant els observadors de l’ OSCE (Organització per a la Seguretat i Cooperació d’Europa) com els del Consell d’Europa han dit que el referèndum no va complir amb els estàndards democràtics i s’ha dut a terme amb una absoluta falta d’imparcialitat per part del poder, però el president, que ha rebut l’endemà mateix, la felicitació de Donald Trump pels resultats obtinguts, ha rebutjat les crítiques per esbiaixades i inacceptables.

No ho veu així Bulent Tezcan, vicepresident del partit Republicà del Poble, el quan ha afirmat que la victòria del ‘sí’ per un 51,4%, està enfosquida per les “àmplies” irregularitats registrades en la votació, entre les que ha destacat que en alguns llocs es van dur a terme “escrutinis secrets”. I ha afegit: “Només hi ha una decisió (possible) que posaria fi als debats sobre la legitimitat” del resultat, i és “l’anul·lació del referèndum per la Junta Suprema Electoral.

Tinguem en compte que l’oposició ha promès impugnar almenys 2,5 milions de vots que considera sospitosos, cosa que podria donar un tomb al resultat, en què el “sí” va guanyar amb una diferència de 1,25 milions de paperetes. Però el president de la Junta Suprema Electoral, Sadi Güven, va rebutjar que aquests vots, que no tenen el preceptiu segell de la mesa electoral, puguin ser falsos.

Dels molts comentaris que he pogut llegir a la premsa sobre el referèndum turc, m’ha interessat especialment el de l’investigador del CIDOB (Barcelona Centre for International Affaires) Eduard Soler, segons el qual, una de les paradoxes de la Turquia actual és que Erdogan, que sovint es caracteritza com un líder totpoderós, se sent amenaçat.

Si això és cert, no hi ha dubte que el magre resultat obtingut pel ‘sí’ no és bo per deslliurar-lo d’aquesta amenaça, sinó ben al contrari: ja que prendre consciència que l’oposició té pràcticament la mateixa força que ell, a pesar que no ha comptat amb les mateixes armes per defensar el seu posicionament contrari, reforçarà encara més aquest sentiment.

Escriu Soler que si alguna cosa preocupa el president és que els seus el traeixin. Més encara, consi­dera que hi ha tota mena d’enemics conspirant per arrabassar-li el poder i insisteix que compten amb suports a l’exterior. En aquestes circumstàncies, el més probable és que ell mateix, però també els que l’aconsellen, optin per mostrar la seva faceta més agressiva. No serà, doncs, magnànim perquè, si titubeja, semblarà que té por i els seus enemics es llançaran ­sobre ell.

Val a dir, però, que, per al camp del ‘no’ tampoc és un resultat còmode. És clar que més val perdre per tan poc que encaixar una derrota folgada. Però amb aquest resultat els opositors estan obligats a plantar cara. Primer, fent al·legacions a través de les vies legals; i si això no funciona, rebutjant la legiti­mitat de la reforma constitucional. Ara que, el que passi després és ter­ritori desconegut. Però del que no hi dubte és que aquesta reforma constitucional ha obert una crisi política de gran magnitud.

I per últim, ¿com seran a partir d’ara les relacions de Turquia amb la Unió Europea? El Govern turc va demanar dimarts passat una cimera amb la UE per discutir el que considera una actitud reaccionària de Brussel·les en relació al seu país després d’acusar el club comunitari de mantenir una actitud hostil envers Recep Tayyip Erdogan a causa dels informes que han fet els observadors per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i de la mateixa Comissió Europea. Però, ¿plantarà cara l’UE a Erdogan? Amb la crisi dels refugiats a flor de pell i essent com és Turquia una de les portes del continent, m’he de permetre dubtar-ho.

Fa uns mesos vaig aprofitar la meva estada professional a València per assistir a la presentació del llibre  de Víctor Maceda que duu per títol “El despertar valencià. La caiguda d’un règim i la irrupció del canvi” (Pòrtic), amb pròleg d’Enric Juliana.

L’acte, ple de gom a gom d’un públic que militava clarament en el valencianisme polític (aquest que els fidels al PP valencià titllen de “catalanisme” per desprestigiar-lo), va comptar amb les intervencions de Ximo Puig (President de la Generalitat Valenciana), Mónica Oltra (Vicepresidenta de la Generalitat Valenciana), Gemma Pasqual (Vicepresidenta d’Acció Cultural del País Valencià) i Enric Juliana (Director adjunt de La Vanguardia).

És un fet que, del 1995 al 2015, el País Valencià va ser el principal bastió de la dreta espanyola. La Generalitat, les tres diputacions i les tres capitals de província van tenir, ininterrompudament, governs del PP. Era un poder omnímode, consolidat elecció rere elecció, que s’alimentava d’un model econòmic efectista, una xarxa clientelar molt extensa i una propaganda a gran escala sufragada amb diners públics.

La fallida d’aquell règim de cartró-pedra, farcit de trames de corrupció, va donar pas a una etapa nova, en què l’epítet “a la valenciana” ha passat de designar la mala praxi a significar una altra manera de fer les coses, i en què el valencianisme progressista ha assolit una força inusitada.

Recordo que a la intervenció d’Enric Juliana, aquest, sempre perspicaç, va dir que els catalans desconeixen massa la realitat política, social i econòmica de València, i els recomanava que fessin un esforç per intentar una aproximació a aquesta comunitat.

Alguns camins s’han fet en aquest sentit, bàsicament amb la qüestió de fons del corredor mediterrani, ja que el món empresarial de València està mantenint una sintonia clara amb els catalans en defensa d’unes infraestructures bàsiques per al desenvolupament econòmic d’aquest eix ferroviari que la supèrbia i suficiència de José María Aznar va bandejar clamorosament.

Dons bé, tan clamorosa com la supèrbia d’Aznar ha estat la llenegada de Pilar Rahola –cosa que demostra que Juliana tenia tota la raó quan parlava del perillós desconeixement que molts catalans tenen de la realitat valenciana- en titllar Mònica Oltra de “blavera” per les crítiques que la vicepresidenta del govern i líder de Compromís ha fet al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE).

Mónica Oltra, vicepresidenta de la Generalitat valenciana

Encara que sense esmentar-lo, Rahola ha recorregut per carregar contra Oltra a Vicente González Lizondo, l’antic líder d’Unió Valenciana, un partit ja desaparegut que tenia per objecte l’anticatalanisme. Val a dir, però, que Lizondo -que va copar portades quan va brandar una taronja al Congrés en defensa de l’agricultura valenciana- i el seu partit representaven l’anticatalanisme acèrrim de part de la dreta sociològica i política de la Comunitat Valenciana. Res, doncs, a veure amb Mònica Oltra i Compromís, que estan a anys llum d’aquestes posicions polítiques.

De fet, va ser l’anunci demagog i propagandístic fet per Mariano Rajoy a Barcelona tot prometent la inversió de l’Estat en aquella comunitat autònoma de 4.000 milions d’euros, el que ha creat polèmica a la Comunitat Valenciana. Però les crítiques d’Oltra, de Puig i també d’altres polítics (cap, curiosament, del PP) no s’han dirigit contra les inversions de l’Estat a Catalunya, sinó a la suposada marginació del govern del PP cap a la Generalitat Valenciana en assumptes capitals: finançament autonòmic, deute històric i, també, infraestructures.

Tenim, doncs, que una dona a la qual els dirigents del PP valencians titllen, dia sí i dia també, de catalanista (i de sobiranista!), és acusada per Pilar Rahola de “blavera”, tot demostrant amb això que la supèrbia, la ignorància i la mala fe no són exclusives de José María Aznar. Campen també a pler en certs ambients de la futura república catalana.

A mi, que sóc catalanista de sempre i mai no ho he amagat, m’han bastat pocs mesos de vida a la Comunitat valenciana per comprendre Oltra i les seves reivindicacions, que mai no han anat contra Catalunya (a diferència de les del desaparegut Lizondo i les actuals –i permanents- d’Isabel Bonig- que, amb la comprensió i l’ajut de C’s, han convertit el catalanisme en l’eix de tots els mals).

Mónica Oltra, com també Ximo Puig, ha manifestat tan sols la indignació de l’executiu valencià pels PGE 2017. I ha anunciat “mobilitzacions” davant l’evidència que la Comunitat Valenciana és l’última de la cua en inversions en aquests pressupostos. I en exposar les claus de l’anomenat “enuig valencià”, ha dit, simplement, que Catalunya -com Espanya- no coneixen bé la realitat de València. I em sembla que té raó.

Sense anar més lluny, Mònica Oltra ha denunciat que no és possible que s’adjudiqui a la Generalitat valenciana un finançament que equival al 6’9% del total quan la comunitat té una població de l’11%, i s’ha demanat en veu alta “què li hem fet els valencians a Mariano Rajoy perquè ens tracti d’aquesta manera, amb aquest menyspreu, amb aquesta crueltat”.

Oltra ha criticat, en primer lloc, l’arbitrarietat del Govern d’Espanya a l’hora d’assignar inversions, que, des del seu punt de vista, es fan de manera partidista, sense criteri tècnic i objectiu, sense criteri de població, i sense atendre’s tan sols a la legalitat contemplada a l’Estatut de la Comunitat Valenciana que, no ho oblidem, és una llei orgànica de l’Estat que exigeix ​​que les inversions es facin en relació al pes poblacional. A més, es queixa que Rajoy hagi visitat vint-vegades la Comunitat Valenciana i en cap hagi mantingut una trobada institucional amb la Generalitat, fet que ella qualifica –també amb raó- com a deslleialtat institucional.

Tampoc s’ha tallat el pèl en parlar del corredor mediterrani. “Els valencians -ha denunciat- hem de dir prou a que ens enganyin com si fóssim babaus. El corredor mediterrani és una reivindicació no només dels valencians, també ho és de Múrcia i de Catalunya, de tots els sectors econòmics i dels empresaris perquè el necessiten per ser més productius, per exportar. Tenint en compte el PIB de la Mediterrània i les exportacions, no té cap sentit que el Govern no hagi fet del corredor una prioritat, que ens connecta a Aragó i a Europa. El necessitem –afegeix Oltra- per ser més productius i més competitius.” I es demana: “al final on es fan les inversions d’aquest corredor? Bé, es fan a Madrid, però Madrid no és la Mediterrània.”

Més coses: ¿Perquè el teatre Real de Madrid rep 9 milions d’euros i l’Òpera de València només 600.000? Per què aquestes diferències? -pregunta Mònica Oltra. I passa tot seguit al finançament. “Som l’única comunitat pobra, amb un PIB per sota de la mitjana (un 12% inferior), que paguem com si fóssim rics. Això és una anomalia democràtica, i els experts han posat xifres a aquesta anomalia. I quan ens diuen que ens donen el FLA els diem: “això és un préstec”. És com si a una persona després d’estar tot el mes treballant li diguessin que en lloc de pagar-li la nòmina li donen un préstec que haurà de tornar; doncs així d’absurd és això.”

I per si tot el que ha denunciat no fos suficient, lamenta amb dolor el passat polític del PP (l’època de Camps, especialment) en què, muntats sobre la disbauxa i la corrupció, “donaven la imatge que encenien els puros amb bitllets de 500 euros”. Tot aquest passat és –diu Oltra- el que els obliga a reaccionar i a fer veure a Espanya (i també a Catalunya) el desconeixement que tenen de la realitat.

Manuel Castells reflexionava sobre les causes que van afavorir el Brexit i n’assenyalava bàsicament dues: la primera, el rebuig de la immigració de ciutadans europeus amb dret d’accés als serveis de salut, educació i habitatge, rebuig que es va concentrar en els centenars de milers d’europeus de l’Est que van arribar al Regne Unit en l’última dècada i van saturar els serveis públics ja sobrecarregats per les retallades dels governs conservadors. La segona, el refús de l’arrogància i autoritarisme de la burocràcia de Brussel·les; arrogància i autoritarisme que es concreta en una casta política no elegida, reticent a sotmetre’s al control del Parlament Europeu i que, encara que té el poder delegat pels governs nacionals, en realitat l’assumeix com a propi.

Tot seguit ampliava aquesta segona causa: En la governança supranacional encarnada en la Comissió Europea –deia Castells-, una majoria de britànics i bon nombre de polítics oposen l’afirmació de la sobirania nacional. Bàsicament pel fet que les institucions europees, inclòs el Banc Central Europeu, expressen cada vegada més l’hegemonia alemanya, cosa que desperta recels profunds en l’únic país europeu que va ser capaç de resistir l’intent de dominació alemanya en les dues guerres mundials.

Si les seves apreciacions són exactes –que a mi m’ho semblen- tenim, doncs, que, a la base del Brexit, hem de veure-hi la xenofòbia i el nacionalisme. Xenofòbia contra els conciutadans europeus amb els quals no se sent una identitat comuna, i nacionalisme contra una euroburocràcia que se situa per sobre de la sobirania dels pobles.

De fet, aquests són també els arguments que fan valer els líders dels partits xenòfobs europeus més contraris a la UE, que, per reforçar encara més els seus posicionaments antieuropeistes solen afegir-hi la por d’un món en ebullició d’on sorgeix l’amenaça difusa del terrorisme amb un rostre que s’identifica ideològicament amb el de les minories ètniques nascudes a Europa i amb els milions de refugiats que fugen del desastre de la guerra que ha devastat els seus països. I per si això no fos suficient, els adversaris d’Europa branden també la inseguretat de l’ocupació afectada pels canvis empresarials i tecnològics.

Centrant-nos, però, a la Gran Bretanya –únic Estat que, per ara, ha decidit endegar els mecanismes jurídics que possibilitin l’abandó de la Unió Europea-, no deixa de ser curiós que el discurs de la primera ministre Theresa May i els arguments que addueix en favor de la Gran Bretanya siguin els mateixos que, en un sentit diametralment contrari, adduí també la primera ministra Margaret Thacher quan, el 1975, era encara líder de l’oposició conservadora al govern laborista.

En el discurs fundacional del Brexit pronunciat el 17 de gener a Lancaster House, la primera ministra britànica va prometre un “futur brillant” per al Regne Unit fora de la Unió Europea. Si fa o no fa, el mateix que va dir Margaret Thatcher el 16 d’abril del 1975 per defensar, ben al contrari, el vot a favor de la permanència en el referèndum convocat pel govern de llavors, en mans dels laboristes. “No és una sorpresa que, com a líder del Partit Conservador, vulgui donar el meu total suport a aquesta campanya (pel sí), ja que el Partit Conservador ha perseguit la visió europea gairebé tant de temps com ha existit com partit”, va declarar d’entrada Thatcher, que va al·ludir com a precedents a Benjamin Disraeli, Winston Churchill -que va defensar uns Estats Units d’Europa i en plena guerra va oferir a França una federació-, Harold Macmillan i Edward Heath. “Durant centenars d’anys els pobles de la Gran Bretanya han escrit la història. ¿Volem que les futures generacions continuïn escrivint-la o que simplement la llegeixin?”, es va preguntar la futura Dama de Ferro, que no va expressar cap dubte sobre allò que, l’any 1975, s’havia de fer: romandre a Europa per influir en les seves decisions.

Ara tot s’ha capgirat novament i l’horitzó que se’ns presenta en les relacions Unió Europea-Gran Bretanya és més aviat borrascós. Sovint s’utilitza el símil del divorci, i ningú no dubta que serà una divorci complicat perquè hi haurà diners en litigi. I no tan sols diners, sinó també sectors territorials que depenen del govern de Londres que no estan d’acord amb el Brexit i que poden provocar una desestabilització de l’Estat. Començant per Escòcia, que, per mitjà de la seva primera ministra Nicola Sturgeon ja ha demanat a May que autoritzi un nou referèndum per demanar la separació, ja que el que va celebrar-se el 2014 es va fer sota la propaganda oficial del qui era llavors primer ministre Cameron, que defensava la permanència a l’UE, mentre que ara s’han alterat clarament les regles del joc.

I tant o més preocupant que Escòcia (que només podrà fer el referèndum si el pacta amb el govern de May) és el cas de l’Ulster, ja que la decisió britànica d’abandonar Europa -i de restablir, en conseqüència, les fronteres entre Irlanda i l’Ulster- podria acabar tirant per terra el procés de pacificació i propiciar potser l’abandonament d’Irlanda del Nord del Regne Unit. Al capdavall, i a diferència del que passa amb Escòcia, l’Ulster no necessitaria demanar permís a Londres per celebrar un referèndum de reunificació de l’illa. Com ens recordava Lluís Uria a La Vanguardia, els acords de Divendres Sant ho preveuen directament si una majoria a les dues Irlandes així ho desitja.

Però tornem a la qüestió dels diners. Theresa May ha demanat per mitjà de la carta que acaba de dirigir al president del Consell Europeu, Donald Tusk, un Brexit suau. Però aquest –i més encara la cancellera alemanya, Angela Merkel-, ha dit que res de parlar de les relacions futures amb la UE. Primer s’ha de parlar –i s’ha de parlar exclusivament- de les condicions de la sortida. Les relacions per al futur ja s’abordaran després.

Què significa això? Doncs que si la senyora Merkel i el seu partit, la CDU, renoven el contracte de govern amb els alemanys a les properes eleccions previstes per la tardor de 2017, el més probable és que la senyora May se les hagi de veure amb el ministre Wolfgang Schäuble, que, segons ens explicava la corresponsal de La Vanguardia a Berlín, María-Paz López,  fa uns dies va concedir una entrevista en un diari regional, el Neue Osnabrücker Zeitung, a les quals afirmava que les converses per al Brexit seran “un procés d’aprenentatge, també i sobretot per als britànics”. Sense tallar-se un pèl, el ministre posava clarament els punts sobre les is: “Ells –deia- tenen el seu gran centre financer a Londres, però no podran mantenir el seu accés habitual al mercat de la UE si no accepten les regles de l’espai europeu”. I avisava: “Volem mantenir a prop els britànics, però no hi ha drets sense obligacions”. Paraules que eren un recordatori clar contra l’elecció a plaer entre les quatre llibertats fonamentals del mercat interior: lliure circulació de treballadors, mercaderies, serveis i capitals. El que no permetrà la UE (si Merkel segueix al poder) és que el Regne Unit conservi les tres últimes llibertats i liquidi la de la lliure circulació de treballadors.

Tusk ho va advertir tan aviat com va rebre la carta de May, i segurament tindrà a Schäuble al seu costat fent pinya en defensa de la UE a l’hora d’advocar com a recepta de cara el Brexit un posicionament de fermesa que procuri minimitzar els danys i facilitar alhora  la unitat dels 27 països que continuaran al si de la Unió.

Esclar que tot depèn també de com vagin les coses a França. Perquè si al país veí la senyora Le Pen guanyés la presidència de la Repúlica amb el seu programa netament antieuropeu, aleshores els esforços que s’han fet al llarg de 60 anys per afavorir la unitat fàcilment s’escorrerien al clavegueram com quan obres el tap de l’aigüera.

Res del que ha succeït des que el 20 de gener Donald Trump va prendre possessió com a president dels Estats Units està sortint com ell havia previst (recordeu, si més no, el decret contra l’entrada d’emigrants de set països musulmans que li va ser tombat per decisió d’un jutge), però el fracàs de la seva principal promesa electoral -la derogació i substitució de l’Obamacare- ha estat fins ara la derrota més sonora, que ell ha encaixat com una catàstrofe que exigeix ​​un immediat canvi de plans.

Tal com va anunciar Paul Ryan, el president de la Cambra de Representants, els republicans aparquen de moment la seva obsessió contra l’Obamacare i se centraran en les iniciatives que generen més consens intern: “Seguirem endavant amb la resta del nostre programa perquè tenim plans ambiciosos per millorar la vida de les persones en aquest país -va dir-. Volem assegurar la frontera, reconstruir les nostres forces armades, posar el dèficit sota control, modernitzar les nostres infraestructures i dur a terme la reforma fiscal”.

Tot i això, el canvi de guió més significatiu el va plantejar el mateix Trump. Primer culpà els demòcrates del fet que els republicans no li donessin suport, cosa que va dur a terme amb sarcasme: “Tots –va dir- hem après molt sobre la lleialtat”. Després va despenjar el telèfon i trucà personalment al periodista del Washington Post, Robert Costa, i entre altres coses li deixà caure el següent: “El millor és esperar que el Obamacare exploti per arribar després a un acord amb els demòcrates”.

L’estratègia de buscar acords amb els demòcrates és ara el gran debat polític a Washington que interpel·la també al partit de la minoria, on tampoc regna el consens, perquè els defensors d’establir canals de diàleg i pacte amb els republicans per evitar els estralls d’una ofensiva ultraconservadora s’enfronten als que creuen que col·laborar amb l’Administració Trump els allunyarà de les seves bases encara més del que ho estan.

Per tant, agradi o no a Trump dialogar amb l’adversari y agradi o no als demòcrates més radicals enemics de Trump, la realitat ens mostra que l’únic camí factible per encarar el futur és, precisament aquest: el del diàleg, camí que –si baixem a l’arena política espanyola- és el que manca també entre l’Administració Rajoy i el Govern de Catalunya, cada cop més decidits a enfrontar-se en un batalla campal que no pot dur, sinó, conseqüències nefastes per a tots.

Davant aquest enfrontament radical i a ultrança, acaba d’aparèixer a Catalunya un llibre de Fèlix Riera que reflexiona sobre el que està passant i ofereix una via que no té res a veure amb la que, ara, uns i altres estan duent a terme. El llibre es diu “Just abans del salt endavant” (Pòrtic), del qual –i entre moltes altres coses- ha dit el seu autor: “Avui, com a català i catalanista, m’interessa molt més resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya que si és un èxit o no el procés. Podria succeir que la no garantia de la solució del conflicte fos la mala resolució del procés. El que hauríem de fer és no confondre’ns sobre el que realment ens interessa resoldre. ¿Pot ser una solució el procés tal i com s’està plantejant? No ho sé –diu- no tinc dades per poder-ho saber. Però des d’un punt de vista intel·lectual, em sembla un error establir un determinisme pel qual l’única solució possible sigui només una. Una aproximació cultural ens indica que pot resoldre’s per camins diferents, no per un de sol”.

Fèlix Riera apel·la, doncs, al diàleg, a aquest diàleg impossible que demanen cada dia Rajoy i Puigdemont, però que cap dels dos propicia ni, de fet, hi està interessat. Per això mateix resulta lúcid el que proposa Riera que, com ha dit Antoni Puigverd, “no ofereix metralla a ningú. Ni la dispara tampoc contra ningú. No fabrica raonaments per fomentar la victòria d’una posició sobre les altres. Riera no defensa cap de les posicions en combat: pretén abastar-les totes, no per repartir la raó a la manera salomònica, una miqueta a cada part, sinó perquè no hi ha -sosté- una única resposta als temes plantejats.”

Tot referint-se al procés català, aquests dies ha sacsejat el panorama mediàtic l’exministre García Margallo amb les seves declaracions a 13TV, aplaudit per la caverna ultranacionalista espanyola d’aquella cadena privada de televisió. El ministre que, segons ell, era el més proper a Catalunya, ha desvetllat les seves accions per fer descarrilar el procés independentista actuant a nivell internacional.

Amb desimboltura, l’exministre ha parlat de les gestions que l’executiu va haver de fer durant la passada legislatura perquè els països bàltics no es pronunciessin a favor del procés sobiranista català, i també les que va fer al Canadà i al Vaticà amb el mateix objectiu. I ha dit que, quan va arribar al Ministeri, va decidir convocar cada divendres una reunió per donar “instruccions molt concretes a ambaixadors i cònsols, perquè responguessin a qualsevol ofensiva”. Aquesta campanya contra el procés ha implicat, segons ell, que, en l’escena internacional, ningú no es posés del costat del Govern de Catalunya.

Veiem, doncs, que s’ha fet abastament política cap a l’exterior i ús dels Tribunals cap a l’interior, però ni un petit esforç per propiciar un diàleg al qual ha apel·lat –ves per on!- el president del Tribunal Constitucional, senyor   Pérez de los Cobos, uns dies abans de cessar en el càrrec. Per cert, ¿no ho podia haver dit molt abans?

Diguem, però, que tampoc des de l’altre costat s’ha fet res per propiciar una entesa dialogada, per més que cada vegada que els governants de Catalunya parlen treuen a col·lació aquesta necessitat. Però l’únic que fan els uns i els altres són acusacions mútues, sense alterar un pèl els seus posicionaments inicials. I no ens confonguem: tampoc no és diàleg la política del pal i la pastanaga que aquests dies està duent a terme Rajoy prometent als catalans una política plena d’inversions, donatius i generositat que resulta increïble si tenim en compte el comportament polític que ell i el seu partit han tingut fins ara.

I torno, per acabar, a l’assenyada reflexió que fa Puigverd a partir del llibre de Fèlix Riera: “Tot i que les posicions s’han polaritzat al voltant de l’assimilació espanyola o a la independència, Riera sosté que no hi ha una única resposta a la possibilitat de reconsiderar la relació entre Catalunya i Espanya. I precisa que la sortida al plet, si es pretén autèntica, haurà de passar pel reconeixement de l’altre. Però no per entronitzar el valor de l’empatia, sinó per una raó menys elevada i, en canvi, imprescindible: fer possible el diàleg. I és que el diàleg no implica tan sols l’acceptació de les raons de l’altre, sinó l’acceptació de la possibilitat que la posició de l’altre pugui corregir o transformar la teva.

Actualment, en ple combat de posicions, la paraula diàleg apel·la a la rendició del contrincant. Per això el plet s’ha plantejat en termes de força: guanyarà aquell que, resistent en la seva posició, sigui capaç de doblegar l’altre. En canvi, Riera sosté que el diàleg només serà veritable si els qui hi participen estan disposats a “considerar que les opcions plantejades poden ser matisades, canviades o redefinides sense que ningú hagi de renunciar als seus objectius tot i que es puguin veure limitats”.