Archive for Març de 2015

¡Que siga la fiesta! ¡Viva Andalucía!

29 Març 2015

Dels resultats que s’han produït a les eleccions andaluses, el que em fa més pena és el d’IU, la coalició que, derrotat el PSOE fa tres anys per un PP que havia assolit el límit de vots possible en aquella comunitat subvencionada, va i, com la bona samaritana, cura les ferides dels socialistes, conforta amb àrnica els cops que els han deixat mig baldats, permet que treguin pit, que el PP es quedi a l’oposició i que l’exministre Griñán assumeixi novament el poder a la comunitat autònoma.

En realitat, els andalusos d’IU van fer tot el contrari dels seus companys de la veïna Extremadura, els qual, cansats d’actuar com a valet de chambre dels socialistes, van decidir que enviaven Guillermo Fernández Vara a l’oposició i signaren un pacte (d’aquelles que només signa el diable) amb el PP de José Antonio Monago.

Però a mitja legislatura les coses van canviar per mor de l’acció dels fiscals i de la jutja del carret, que forçaren Griñán a posar terra pel mig (un escó al Senat per la comunitat autònoma andalusa no és tampoc cap misèria), on espera confortablement que passi el temps fins que el Tribunal Suprem el cridi a declarar per veure si té o no cap responsabilitat en la complicada qüestió dels ERO.

I aquí hem arribat al moll de l’os: els ERO, que han provocat que la jutja del carret hagi imputat un altíssim nombre de càrrecs de la Junta de Andalusia (alts, mitjans i mínims), per dilucidar què feien exactament amb aquest mannà que a Andalusia no queia del cel sinó de les arques de l’Estat, que aquest alhora rebia d’Europa i de les regions espanyoles que són contribuents netes.

Una senyora andalusa molt gran amb qui, a Menorca, em relaciono habitualment, es queixava fa poc de la magra situació econòmica que l’afecta (sempre havia treballat com a dona de feines a cases de la burgesia maonesa sense haver cotitzat mai a la Seguretat Social), i deia dolguda que no és just que, pel fet de residir a Menorca, no tingui cap subsidi de l’Estat, “porque allí [Jaén], mi primo me dice que vas al alcalde o no sé a quién, éste te pone una firma y cobras cada mes”. Sí, es una pena, jo li responia, que no tinguem aquí, a l’illa, aquests dispensadors de mannà que han anat repartint-lo… anava a dir discretament, però em sembla que ni això, amb la qual cosa han amortit els problemes socials del país sense resoldre’ls (i molt probablement de manera il·legal).

Sigui com vulgui, la realitat és que, com ha escrit el periodista David González a La Vanguardia, a Andalusia, els ERO han fet florir els seus aturats, els seus empresaris, els seus sindicats, els seus expresidents, els seus consellers i els seus alcaldes, i fins i tot les seves monges, asseguts tots a la taula del pare (ara de la mare), que parteix i reparteix, com el rei llangardaix.

És probable que, després de la feina de la jutja del carret, l’Audiència de Sevilla i el Tribunal Suprem acabin per clavar les seves ungles a molts responsables d’aquesta situació, però sabent alhora que és aquesta –en definitiva la repartidora- la que ha consolidat una mena de sòl difícilment rebaixable en l’electorat socialista, i és molt probable que sigui també “aquesta repartidora” la responsable que, en aquella comunitat, amb un índex teòric d’atur del 24 per cent (el més alt d’Espanya), les cornetes i els tambors tornin a sonar com si res durant la propera setmana santa, que els bars i els carrers segueixin vessant de gent festiva i alegra, i que, no per això, deixarà de cantar saetas a Maria dels Dolors o al Crist crucificat mentre adora la nova deessa de la gran regió del sud: la mare Susana, perquè –no ens enganyem- ningú no mossega la mà que li dóna les menges.

I tanmateix això no pot perdurar. I en dir que no pot (o no hauria de) perdurar, no em refereixo al PSOE, sinó al sistema de la subvenció perenne, sobretot quan aquesta és alegal, si no és clarament il·legal, com jo suposo que ha estat en molts casos.

Ara bé, el que no hauria de perdurar tampoc és la manera com ens financem els espanyols. Avui, per molt que alguns –entre ells els socialistes- diguin que l’Estat de les autonomies presenta ben poques diferències amb l’Estat Federal (no sé, doncs, per què el proposen tan convençuts al seu programa), la veritat és que en presenta moltes, de diferències, que són alhora consistents. Avui, a Espanya, és el govern central d’aquest Estat el que recapta la major part de tributs i el que els distribueix a les comunitats autònomes (per tant, el qui té la clau de l’aixeta), i això permet que els presidents d’aquestes comunitats, assumint el paper del que a Andalusia en diuen conseguidores –realment un bon nom-, puguin anar a Madrid a veure el Montoro de torn per demanar-li –potser fins i tot per exigir-li- “¿¡Qué hay de lo mío?!” i negociar.

Que diferent seria si les comunitats autònomes recaptessin “els seus” impostos (vull dir els del seu territori, com es fa al País Basc i a Navarra), amb el compromís de sostenir després de manera solidària (però no arbitrària ni abusiva) les “institucions federals”.

Però això –aquest sistema inherent als Estats federals- no interessa a Andalusia, ni a Extremadura, i sí, en canvi, és de gran interès per a d’altres comunitats com Madrid, Catalunya, València o Balears. I si no interessa a Andalusia i Extremadura, difícilment interessarà a Pedro Sánchez, que ben aviat haurà de dir què en pensa, d’això (és clar que amb el permís de la mare Susana).

Però no ens enganyem: aquesta qüestió –la de com es distribuiran els diners en un futur proper- és la gran qüestió a resoldre, i dubto que molts partits la tinguin clara en el seu fur intern. Evidentment que el PSOE no li té, com tampoc l’hi té el PP. La meva pregunta és: ¿l’hi té Ciudadanos? No ho sé, perquè no conec el seu programa en aquest punt, encara que, per més que no amagaré la discrepància que sempre he mantingut amb la matriu catalana d’aquest nou partit per la seva insensibilitat (potser fins i tot animadversió) amb el catalanisme, em fa l’efecte que, ara per ara, és l’únic partit que presenta una imatge nova i moderna de fer política; imatge entenedora per molts descontents amb la situació que no participen del messianisme, del populisme, ni de la incontinència verbal de Podemos, que, d’arribar al govern, potser faria petit el robinhoodisme dels ERO andalusos i faria de Chaves, Griñán i dels conseguidores andalusos una colla d’afeccionats.

Anuncis

Gabriel Magalhães: Espanya té un problema pendent amb la Veritat

22 Març 2015

Diumenge passat, Enric Juliana entrevistava Gabriel Magalhães, un escriptor de referència a Portugal, que creu en Déu, que imparteix classes de literatura espanyola i portuguesa a la universitat de Beira Interior, lluny dels cercles patricis de Lisboa, que escriu articles molt bons per a La Vanguardia, que publica assajos polítics i magnífiques novel·les que amaguen la clau històrica de Portugal.

A l’entrevista parlaven de coses diverses. Però la més significativa feia referència a la qüestió econòmica –recordeu que Portugal va sofrir un rescat molt dur a mans de la Unió Europea- i Juliana volia entendre per què el nostre país veí, a pesar dels retalls i de la duríssima política que ha hagut d’aplicar, no ha esclatat en una revolta permanent.

-Per què Portugal –demanava el periodista-, apallissat de manera inclement per la crisi i intervingut per la “troica”, sembla que no estigui a punt d’esclatar? Per què se senten menys grinyols polítics a Portugal que a Espanya?

-Portugal no esclata –va respondre Magalhães-, perquè ja va esclatar. La Revolució d’Abril de 1974 va refundar políticament el país. A pesar de la brutalitat de la crisi, les institucions i els partits no s’han ensorrat. El Tribunal Constitucional va demostrar certa independència en limitar les retallades en les pensions. El primer ministre que va demanar el rescat, el socialista José Sócrates, es troba a la presó per corrupció. Molts joves han emigrat. Els funcionaris han perdut privilegis, però encara se senten segurs. La taxa d’atur no supera el 15%. El país torna a ser molt modest, hi ha gent que ho està passant molt malament, però els amortidors han funcionat. Ens hem oblidat de l’AVE Lisboa-Madrid i hem trucat a la porta del Brasil, d’Angola, de la Xina, de l’Índia… És possible que el nostre pròxim primer ministre sigui el socialista António Costa, un home de trets hindús, originari de Goa.

images

L’escriptor portuguès Gabriel Magalhães

En definitiva, Magalhães diu que el país ha pres consciència de la realitat (condició indispensable per resoldre el problema), ha trencat amb un passat que exercia una política inadequada perquè es basava en una realitat fictícia, ha acceptat les pròpies limitacions, ha decidit no viure més enllà de les possibilitats, s’ha oblidat de les quimeres, ha acceptat la gent tal com és –no com voldria que fos-, i fins sembla que donarà suport a un probable primer ministre de trets estranys a la idiosincràsia portuguesa.

Per poc que ens hi fixem, haurem de concloure que les diferències amb Espanya són abismals, entre d’altres raons perquè no sembla que nosaltres hàgim acceptat la situació de “pecat” en què vivíem (demano un esforç per entendre aquesta metàfora), perquè no tenim un Tribunal Constitucional que ens doni confiança d’independència respecte del poder polític, perquè encara tenim un atur superior al 24 per cent, perquè a pesar de la corrupció tenim pocs polítics a la garjola, i cap de primer nivell (potser només en Jaume Matas), perquè seguim construint l’AVE a Galícia, com si res no hagués passat, perquè cap partit ha mostrat un creïble penediment per la corrupció interna, perquè no ens acceptem mútuament, etc. etc.

Juliana li recorda aleshores que Espanya no va tenir un 25 d’Abril [de 1974]. És davant d’aquesta observació que Gabriel Magalhães ens revela el perquè del seu punt de vista:

-Espanya té un problema pendent amb la Veritat.

-Com diu? –fa, sorprès, Juliana. I aleshores l’escriptor concreta l’asseveració que acaba de formular.

-Espanya va fer la seva transició ajornant problemes de fons. La transició va ser un pacte de no agressió. Un pacte segurament necessari per evitar un altre gran drama. Vist des de fora, sembla clar que Espanya necessita renovar el seu pacte de convivència. La crisi ha descarnat els defectes del sistema polític i les noves generacions demanen canvis. Jo confiaria en aquesta nova generació. No sóc pessimista. Vostès haurien de vigilar l’halo tràgic del país, però poden estar a prop d’un altre moment creatiu.

Fa temps que no havia llegit un diagnòstic i, alhora, una proposta tan imaginativa. Primer –ve a dir Gabriel Magalhães- hem d’acceptar que, per molt que hàgim d’agrair al pacte constitucional de 1798 els darrers trenta anys de convivència, el cert és que amb la Constitució vam dirigir tots la mirada cap al futur, però sense reconèixer prou –ni menys encara acceptar- els horrors del passat. Aquell va ser, doncs, un pacte per sobreviure el millor possible sense fer sang, sense condemnes de coses que eren abominables, i, alhora, sense obrir espais de llibertat que, responsablement, no es van desplegar perquè el pacte fos possible entre els que érem allí el 1978. Però ara, trenta-set anys més tard, és imprescindible obrir aquests espais si no volem que salti pels aires un marc de convivència que es troba cada cop amb més dificultats: unes, d’ordre social, perquè hi ha molta gent que pateix les conseqüències de la crisi i no té esperances fonamentades de futur; unes altres, d’ordre moral, perquè la gent no entén la corrupció instal·lada al moll de l’os dels principals partits polítics i la incapacitat manifesta d’aquests per espolsar-se-la del damunt, ço vol dir, de reconèixer-la i de renunciar-hi creïblement. I per a mostra un botó: comparar el PP amb Càritas, com han fet aquesta mateixa setmana els líders populars, és, simplement, un escarni. Per últim, hi ha també dificultats d’ordre polític, perquè no potser emparar-se en la rigidesa d’un text constitucional que és intrínsecament modificable, per negar-se a resoldre problemes tan greus com el de Catalunya. Com no és tampoc acceptable que hi hagi un gran sector del país que cregui –i l’exemple no és anecdòtic-, que, pel fet de dir-se Albert, una persona no pot governar Espanya.

Certament que –i amb això torno a l’asseveració de Gabriel Magalhães- assolir la Veritat és impossible. Tanmateix hauríem de fer esforços per aproximar-nos-hi i, sobretot, per intentar desxifrar-la. I del que hauríem d’estar convençuts és que mai no ens hi acostarem ni podrem fer d’entendre-la si primer no rebutgem la mentida i no intentem fonamentar el nostre d’esforç d’aproximació repudiant la hipocresia i la falsedat. Una actitud, aquesta, que, ara per ara, al nostre país no sembla que duem prou a terme.

Grècia, la crisi i els inspectors fiscals d’incògnit

15 Març 2015

Segueixo amb un cert interès –suposo que com molta gent- el difícil camí que han emprès a Grècia Alexis Tsipras i el seu equip de govern, els quals, després de crear grans expectatives en un electorat cansant de corrupció governamental, de mentides i d’ineficàcia política, han deixat a l’oposició els representants més conspicus del que havia estat fins ara “la casta” governamental (la dreta de Papadimos es queda amb 76 diputats i els socialistes amb 13, mentre que Syriza n’ha obtingut 99 més els 50 de premi que dóna la llei electoral al guanyador) i s’han trobat amb el repte d’haver de governar les restes d’un naufragi. En definitiva, governar un país en fallida, agafat pel coll pels creditors (especialment alemanys), subjugat per la troica i vigilat pels homes de negre. Un panorama que no el desitjaria ni al meu pitjor enemic.

Després d’una sortida fulgurant, les coses no s’han posat fàcils per al primer ministre ni per a l’home revelació del seu govern, el ministre d’economia Iannis Varufakis, que, després de fer una superba actuació per a la galeria deixant amb un pam de nassos l’actual líder de l’Eurogrup, el neerlandès Jeroen Dijsselbloem, ha hagut de fer anques enrere i acceptar la via institucional de la negociació.

Tsipras i Varufakis no són responsables –poc ni gens- de la terrible situació de Grècia que, a dir del nostre ministre Luis de Guindos (que, de sobte, s’ha situat en el paper dels “grans”, dels “poderosos”, dels “creditors”) “no és bona” perquè el país “ha tornat a caure en recessió”. Tot això per advocar immediatament la necessitat que s’accelerin els contactes entre Atenes i les institucions de la troica de cara a establir les reformes indispensables per intentar resoldre la complicada situació econòmica i financera d’aquell país.

Unknown-1

Alexis Tsipras

En realitat, de Guindos no ha fet altra cosa que seguir les pautes del ministre de Finances alemany Wolfgang Schäuble, el qual va anunciar que impulsaria dures condicions per a Grècia si el país requeria un tercer paquet de rescat quan s’esgotés l’actual, prolongat aquesta setmana fins al mes de juny. “Si Grècia necessita més ajudes –va dir Schäuble- ho veurem quan acabi el segon programa. Passi el que passi, fixarem condicions molt estrictes”. Schäuble insistí també que no hi haurà més fons per a Atenes si el govern d’Alexis Tsipras no compleix els compromisos de reforma que els va enviar l’Eurogrup a canvi de la prolongació de les ajudes internacionals. “El senyor Tsipras –va dir el ministre alemany- va donar la seva paraula. Si Grècia no la compleix, no hi haurà més ajudes”. Finalment va puntualitzà: “Som solidaris, però no extorsionables”.

Més enllà de si l’Eurogrup hauria de ser o no més lax amb la realitat grega, o d’advertir també que l’actuació dels alemanys respecte del deute grec i de la possible fallida econòmica no és del tot honorable (perquè era –o havia de ser- conscient de quina era la situació en què es trobava el país que contreia el colossal deute que ara no vol deixar de cobrar), el que sí ens cal retenir de la dura experiència que el nou govern grec està passant és que no és el mateix fer promeses en una campanya electoral (promeses de coses que un públic enfervorit vol escoltar), que administrar els recursos públics un cop s’ha assolit el poder. I si algú ho dubta, que ho demanin a Rajoy, que va obtenir una majoria absoluta amb un programa electoral que, després, va veure’s obligat a girar de l’inrevés com qui gira una calça.

Una de les observacions que ha fet aquests dies el ministre alemany –que em sembla que té més autoritat per parlar del problema grec que no el senyor de Guindos- és que “governar comporta una cita amb la realitat”, i la realitat no sempre és com la pinten, sinó com ella ens agafa pel coll.

Unknown

Iannis Varufakis

Algú dels qui han intervingut en l’afer grec –no sé si era Jeroen Dijsselbloem- va fer una advertència a Varufakis que em sembla molt adient: “Més que triomfar en les negociacions amb l’Eurogrup –va dir parlant de Syriza-, el que Tsipras hauria d’aconseguir és transformar l’Administració de Grècia”. En efecte, el problema de fons amb què es troba el govern grec no és de convèncer l’Eurogrup perquè flexibilitzi les exigències del deute, sinó capgirar una dinàmica política, una actitud insolidària de la ciutadania amb l’Estat que ve de lluny, perquè Grècia ha estat dirigida des de fa molts anys per uns governs dominats per les oligarquies, per uns polítics que s’han mostrat incapaços –probablement ni ho ha intentat- d’aconseguir que la gent pagués impostos, que els naviliers –els més poderosos del món- contribuïssin –ni que fos una mica- a satisfer els seus deures econòmics amb l’Estat, de convèncer els ciutadans que s’han de declarar les obres noves i pagar els tributs que hi són inherents, de fer-los veure que l’IRPF i l’IVA s’ha de satisfer, de fer-los entendre que les piscines s’han de declarar, etc. etc. Res d’això no és imputable a Tsipras ni a Varufakis, però tampoc ho és a l’Eurogrup.

Per tant, la pregunta clau a respondre és: aconseguirà Syriza transformar el seu país o serà la realitat d’aquest que acabarà per arrossegar Syriza fins l’aigüera?

I la resposta no és fàcil, però el que m’ha semblat inaudit és la proposta que Iannis Varufaquis va enviar fa uns dies al president de l’Eurogrup, on figuren una sèrie de mesures i reformes pensades per impulsar l’economia grega i desbloquejar els fons procedents del rescat europeu. I d’aquestes, la més sorprenent i que més destaca és el reclutament d’estudiants, de mestresses de casa i fins i tot de turistes per actuar com a inspectors fiscals d’incògnit. Dubto molt que aquest sigui el camí, entre d’altres raons perquè és una proposta que incita a la delació, una pràctica de trista i recordada memòria. No, aquest no és el camí. Tsipras i Varufakis hauran d’agusar la intel·ligència.

 

Què penso del jutge Santiago Vidal?

8 Març 2015

Se’m fa difícil acceptar que s’expulsi un membre de la carrera judicial (finalment, la sanció administrativa que el Consell General del Poder Judicial ha imposat al jutge Santiago Vidal ha estat de suspensió de sou i feina per tres anys) pel fet de pensar i dir el que pensa si és que, com sembla, no ha abandonat en cap moment la seva tasca de magistrat a l’Audiència de Barcelona i ha fet, per tant, la seva feina professional adequadament. No ho tindrà, doncs, fàcil el Tribunal Suprem, que no és un òrgan administratiu, per mantenir aquesta dura sanció que es va prendre (per no perdre el costum) per 12 vots contra 9 dels membres del CGPJ. És a dir, per tots els vocals designats pel PP amb el vot contrari dels vocals elegits per les altres forces polítiques.

Però dit això, he d’afegir tot seguit que no m’agrada, ni m’ha agradat mai el que, al llarg d’aquests anys, ha estat fent el jutge Vidal (com no m’agradava tampoc el comportament del jutge Garzón, encara que els dos casos presenten diferències notables). Exercint la funció de jutge, Santiago Vidal no s’ha tallat un pèl durant aquests darrers deu anys a l’hora d’opinar públicament sobre qüestions polítiques, de participar a tertúlies radiofòniques o d’intervenir en debats televisius, en els quals ha manifestat clarament una determinada ideologia política (la favorable a la independència de Catalunya), a pesar que, formalment, s’hagi declarat sempre independent de qualsevol partit.

Penso, doncs, que té raó el catedràtic de dret constitucional Enric Fossas quan, en un article publicat a El País, mostrava la seva perplexitat per la circumstància que un magistrat es dediqués a redactar esborranys de Constitució “durant el seu temps lliure i per a ell mateix”, com informava el butlletí de propaganda de la Generalitat. Però encara resulta més estrany que un jutge d’un Estat modern realitzi una campanya d’actes en els municipis i aparegui permanentment en els mitjans de comunicació al costat de les forces polítiques i socials que defensen la secessió d’un territori d’aquest Estat (per legítim que sigui defensar la independència de Catalunya). I això per la senzilla raó que el poder dels jutges, en un Estat democràtic de dret, es legitima en la seva subjecció únicament a l’imperi de la llei, de la qual deriva la seva independència. I aquesta, com ha sostingut la jurisprudència constitucional, es veu seriosament compromesa si la seva llibertat de criteri s’orienta a priori per simpaties o antipaties ideològiques, per conviccions i fins i tot prejudicis (STC 60/2008).

No em serveix (ni menys encara em podrà convèncer) que se’m digui que el Consell General del Poder Judicial empra dues vares d’amidar (afirmació que és, probablement, certa). No em serveix, doncs, que se’m digui que el president del Tribunal Constitucional, senyor Francisco Pérez de los Cobos Orihuel vagi ser militant actiu del PP (fet que va amagar quan es produí la seva elecció) o bé que l’exmagistrat d’aquest mateix tribunal, Enrique López (que va haver de dimitir després que l’enxampessin conduint una moto sense casc, creuant un semàfor en vermell i amb un grau d’alcoholèmia quatre vegades superior al permès) vagi ser un assidu dels cursos organitzats per la FAES del senyor Aznar. No, res d’això no modifica el meu criteri. Encara més, el referma. Penso, en efecte, que Pérez de los Cobos, que Enrique López i també algun altre magistrat el nom del qual em callo, no mereixen ser –o haver estat- on són, però no em serveixen d’excusa per evitar la crítica a la irresponsabilitat, a la petulància i al grau malaltís de protagonisme que ha mostrat el jutge Vidal durant tot aquest temps.

2089912

El jutge Vidal intervenint en un debat a TV2

Diuen que potser es presentarà ara –com a independent!- amb el número dos de la llista d’Esquerra Republicana. No em sorprendria, perquè els màrtirs sempre han tingut un gran paper a l’hora afuar els sentiments íntims de la gent. Però no hem de veure només la sanció del CGPJ, sinó el comportament del jutge. De fet, jo li he escoltat que voldria ser ministre de justícia d’una futura República Catalana, cosa, per cert, molt lloable, però és difícil d’assumir quan es fa aquesta afirmació mentre s’exerceix una funció jurisdiccional de primera magnitud que exigeix fidelitat a les lleis i, naturalment, a la Constitució. I no només al capítol X, que regula la “reforma constitucional”, funció que, per cert, no atorga a un jutge en actiu, ni que sigui durant el seu temps lliure, la facultat d’endegar la reforma. Més encara, el deure fonamental del jutge és, em sembla, el de ser imparcial, perquè només així es pot garantir el dret –aquest sí fonamental- dels ciutadans de ser jutjats des de la neutralitat política.

I aquesta imparcialitat no castra intel·lectualment els jutges. Perquè el jutge és, en efecte, un ésser dotat d’intel·ligència i pot pensar i fins i tot tenir una ideologia. Però la deontologia professional li impedeix d’exterioritzar aquesta ideologia, i és lògic que sigui així, perquè, com ha dit el Tribunal Europeu de Drets Humans, en el cas dels jutges (com succeïa amb la dona del Cèsar) les “aparences” tenen una gran importància per salvaguardar la confiança que els tribunals han d’inspirar al públic en una societat democràtica (d’aquí la meva desconfiança en homes com Pérez de los Cobos o com Enrique López). Per aquest motiu, aquest Tribunal Europeus dels Drets Humans ha declarat que no és imparcial el jutge que participa en l’elaboració de normes, fins i tot reglamentàries (com ens ha recordat el catedràtic de dret constitucional Enric Fossas).

El que no entraré a dir és –com fa aquest catedràtic- si el projecte de constitució republicana per a Catalunya elaborat pel jutge Vidal és un treball ben fet o, com assegura Fossas, és un text ple d’ “errores, despropósitos y disparates (…) que pueden ser muy útiles para explicar a los estudiantes los rudimentos de la teoría constitucional”. Ara, això no compta. El que, en canvi, sí que compta –i no precisament per bé- és el silenci i la complicitat de molts polítics catalans amb l’actuació d’aquest jutge, que jo no dubto a criticar.

Podem discutir l’encert (o l’error) de la norma constitucional que prohibeix als jutges pertànyer a partits polítics mentre es trobin en actiu (article 127 de la Constitució), però sembla indubtable que les actuacions i les manifestacions públiques dels membres del poder judicial realitzades al costat de les forces polítiques posen seriosament en qüestió la seva independència.

Comprenc que aquesta norma tan imperativa condemna els jutges al silenci i a l’aïllament. Per tant, a haver d’allunyar-se dels mitjans de comunicació o, si és que hi participen, a parlar de coses banals o, com a mínim, allunyades del debat polític, però prefereixo això que el contrari, per més que cregui fermament –i així ho he defensat des d’aquestes mateixes pàgines- que em sembla legítim que els catalans puguin decidir sobre el seu futur, i entenc, per tant, que demanin que aquest dret no estigui supeditat –com ho està ara constitucionalment- a una decisió conjunta de tot el poble espanyol. Però la defensa d’aquestes idees correspon a la gent, als partits i als polítics. No crec que els jutges s’hi hagin d’involucrar. I si creuen que ho han de fer, sempre tenen la possibilitat de penjar la toga i exercir aquest dret lliurement, sense els entrebancs ni les limitacions que demana la funció jurisdiccional que, repeteixo, exigeix un compromís de fidelitat a les lleis i una clara independència del debat (i del poder) polític.

No basta l’ “i tu més” perquè puguem creure en vosaltres

1 Març 2015

Mentre el país va perdent, cada dia més, la confiança en els partits que ens representen en el parlament espanyol, l’economia –magma de matèria inert la dinàmica i les regles de la qual mai no arribaré a entendre- sembla que comenci a mostrar signes d’una lenta recuperació, i els partits amb representació parlamentària, amb un ai! al cor, parlen, actuen i proclamen les seves idees mirant sempre pel retrovisor, perquè saben, són conscients, que a partir del 24 de maig d’aquest mateix anys, el mapa polític iniciarà un canvi les dimensions del qual no podem avaluar, però sí d’alguna manera preveure. De fet, per l’actuació dels mateixos protagonistes que van intervenir a la tribuna el passat dimarts i dimecres, sabem que, com expressa una dita castellana, a la carrera de San Jerónimo “son todos los que están, pero no están todos los que son”.

El debat va ser rude, carregat d’acusacions i de retrets, sobretot els que van protagonitzar Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, que s’estrenava a la tribuna com a líder de l’oposició. Tot el que va fer i va dir el president era previsible: va pintar un panorama dolç per al país, ens va recordar que gràcies a ell sortíem d’una crisi enorme, va assegurar que si l’elegíem novament crearia tres milions de llocs de treball i, de cara a la seguretat pública, ens va prometre un clàssic: que deixarà elaborada una llei que serà la més dura d’Europa amb els terroristes. A més, va voler que tots ens mostréssim convençuts que fora d’ell no hi ha salvació possible. O ell o el caos. O ell o els populistes que, a imitació dels grecs, s’hauran de menjar totes les seves promeses incomplibles. Però el que Rajoy dóna per suposat –no sé si perque ho creu o perquè ens ho vol fer creure- és que Pedro Sánchez i el PSOE no són avui alternativa. “Usted es patético”, li etzibà, un desqualificatiu que no havia escoltat mai des de la tribuna, només superat per l’inefable Coscubiela, que va dir de Rajoy que era “el capo” d’una màfia organitzada, cosa que va treure de punt la presidenta en funcions, Celia Villalobos, que va interrompre el seu joc amb l’IPad (ves si en té de penques, això!) per demanar el diputat que retirés aquelles paraules.

Jo comprenc que Pedro Sánchez no ho té fàcil després d’heretar el partit de Rodríguez Zapatero, la irresistible lleugeresa del qual –quina desgràcia per al país!- li ha deixat un partit que s’assembla a un cabdell de llana embullat i ple de nusos, gairebé inservible per fer calça, però que, darrerament, ens ha sorprès amb alguns gestos d’autoritat que segurament no esperaven (menys encara que nosaltres) els seus adversaris, que són legió dins el partit, pel que podem veure. Dic això perquè a mi no em semblà gens patètic Pedro Sánchez, que jugava amb l’avantatge -per ara indiscutible- de poder assegurar que ell és un home net (per tres vegades va repetir “yo soy un político limpio”), cosa que cala a les orelles del possible votant, que té ganes –com mai!- de fer bugada.

És cert que, com sol succeir en aquests casos a la nostra trista vida parlamentària, la resposta de Rajoy no va ser per reconèixer que Sánchez tenia raó i per afirmar que, en efecte, el seu partit nedava dins el fang de les corrupteles, sinó per etzibar-li un esperat i poc convincent “i tu més”, afirmació que va sustentar amb els casos, tant certs com indiscutibles, de corrupció a Andalusia.

Més enllà de l‘opinió que ens pugui merèixer aquesta actitud de contraatac sense mai reconèixer l’arrel del mal, la desgràcia és que Rajoy té raó quan apunta a Andalusia per assenyalar un focus de podriment políticoestructural indiscutible. Fins al punt que el problema d’Espanya no és Catalunya –com declarava diumenge passat a La Vanguardia aquest conservador intel·ligent que és Lorenzo Bernaldo de Quirós–, el problema és Andalusia, on el règim políticoclientelar que va instaurar Manuel Chávez des del principi després que els andalusos van forçar (i contradir) la constitució amb els resultats del referèndum per a l’autonomia, ha esdevingut un càncer per a l’Espanya democràtica, i una bomba aferrada al cos de qualsevol secretari general que, de veritat, vulgui fer neteja dins el PSOE. Bomba que, a més, avui té un nom que tots ja ens hem après de memòria, Susana Díaz, dona de gran predicament en el partit, encara que jo no encerti a veure quines són les seves virtuts (de moment no n’ha mostrat cap, tret de trobar-se al lloc oportú en el moment precís) i que, en canvi, ha mostrat públicament molts dels seus defectes: l’oportunisme, la manca de voluntat de modificar el sistema clientelar, el populisme, la poca fidelitat a les decisions de la militància, etc. etc.

Si els partits no s’asseguren de fer net el pati de casa serà la gent que farà la neteja, i ho farà elegint partits i polítics nous que sí han promès de fer-ho, encara que alguns d’aquests no hagin començat amb molt bon peu, i més enllà de les seves promeses, més enllà de l’èxit que sembla que, facin el que facin, tenen assegurat, és segur que provocaran una gran decepció si reprodueixen els esquemes d’autodefensa i de nul·la autocrítica que sempre han mostrat els altres que hem conegut.

Estem, doncs, enfrontats a uns canvis inevitables, i d’aquí a les eleccions viurem encara molts episodis d’enfrontament, d’acusacions mútues i de desqualificacions. Per desgràcia, en veurem pocs de reflexió serena i de sincera autocrítica. Pedro Sánchez té, però, davant seu una gran oportunitat per demostrar-nos que les coses es poden fer millor, i jo m’atreviria a dir que, no sense dificultats (les més, provocades pels de casa), ha començat la seva tasca política amb bon peu.

De tota manera, els qui veiem les coses des de la perifèria, els qui haurem d’acabar votant en un dels pobles de la nostra petita illa de Menorca, agrairíem que Pedro Sánchez fes arribar a qui correspon que no és possible presentar-se a les eleccions sense que ningú dels seus –no sé qui, però algú hi ha d’haver- reconegui algun tipus de culpa (ni que sigui per negligència in eligendo o in vigilando) en el cas de Cesgarden. Aquest és un succés lamentable que ha posat una llosa de formigó (tan gran com la rotonda de Biniai) damunt l’economia del Consell. O el que és el mateix, damunt els menorquins. I no és possible, no és acceptable que ningú no hagi proclamat encara un mea culpa. I fer-ho és imprescindible si es pretén que se’ls reconegui un mínim de credibilitat.


%d bloggers like this: