Archive for Mai de 2016

Dancausa, Rajoy, Puigdemont, la CUP i l’estat de dret

29 Mai 2016

Enmig d’una situació ben complicada a causa del futur incert de la política en aquest país, els polítics aprofiten totes les ocasions per dur l’aigua al seu molí, o el sac a la pastera, pensant -intuïtius ells- que “totes les deixades són perdudes”, com diu el refrany. Però no sempre són un encert, les polítiques de peix al cove, perquè la tàctica a curt termini sovint es veu farcida d’errors que el temps corregeix, encara que quan es duu a terme la correcció, molt sovint l’interessat es fa el sord i actua com no se n’adoni de l’error comès.

Amb prou feines havia acabat el partit del Sevilla amb el Liverpool quan el president Mariano Rajoy (madridista declarat), aprofitant per fer la bona a l’equip triomfador que dirigeix Unai Emery, digué en un twit del seu compte: “Enhorabuena al @Sevilla y a su afición por el título. Orgulloso de su gesta”. I afegia com si res: “Creo que la clave la ha tenido Mariano”.

Una setmana més tard, a la final de la Copa del Rei, la sort no afavorí al Sevilla, ni tampoc a Mariano (el futbolista, és clar) que va ser substituït, segons em diuen, perquè jo no vaig veure el partit, que es produïa mentre el meu avió volava de Maó a València, però el president del govern (que està en funcions i no se sotmet a cap mena de control parlamentari) aquella nit va restar mut i a la gàbia. No sols es va abstenir de felicitar el campió, sinó que va evitar fins i tot d’acudir a l’estadi, suposo que per defugir una siulada monumental de la bancada barcelonista, que no li hauria perdonat l’acció que, indirectament, va dur a terme per mitjà de la delegada del Govern a Madrid, Concepción Dancausa, la qual, uns dies abans, havia fet el ridícul amb la decisió de prohibir la presència de l’estelada a l’estadi, una bandera que a mi no em provoca cap simpatia (jo sempre he apostat per la quadribarrada sense cap additament, que abasta tota la Corona d’Aragó), però que defineix avui la reivindicació d’aquell ample sector de la societat catalana que reclama i exigeix la independència.

Concepción Dancausa, que tampoc va assistir al partit de futbol -segurament amb bon criteri- havia comès la bestiesa més gran que es pot cometre en política: voler transformar les seves fòbies personals (o de partit) en prohibició legal, tot forçant la interpretació de la norma en benefici de la seva manera de veure el món. Dancausa, per tant, es va equivocar en creure que el seu càrrec li donava autoritat per prohibir allò que no li agradava, oblidant que un dels principis fonamentals dels Drets de l’Home i del Ciutadà estableix que “Res que no estigui prohibit per la llei pot ser impedir” (article 5).

Aquest és, precisament, el principi que assumí el jutge en acceptar un recurs contra la decisió de la delegada del Govern: “No s’entén –va dir a la resolució- (…) que l’exhibició de banderes que manifesten un sentiment o ideologia pugui, en principi, constituir o generar ‘violència, racisme, xenofòbia, intolerància en l’esport’, sent mera manifestació de la llibertat ideològica i del dret a difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció (art. 20.1 CE) “. Com era previsible, el jutge va fonamentar, doncs, el seu acte en la llibertat d’expressió, d’opinió i d’ideologia que salvaguarda la Constitució (article 20.1), i també en el valor del pluralisme polític que empara la Carta Magna (article 1.1).

Per poc que hi reflexionem i per contraris que puguem mostrar-nos a l’exhibició de signes o de banderes que no sempre tenen un reconeixement legal, hem d’admetre que, d’entrada, la simple manifestació d’aquests elements distintius no comporta cap perill, ni tampoc incita a l’odi. De fet, el dia abans del partit, la senyora Dancausa havia autoritzat dues manifestacions contradictòries tant o més ideologitzades: una en favor d’admetre refugiats estrangers, i una altra filo nazi (on, per cert, s’hi mostraren estendards i banderes força provocadors). I se suposa que la delegada del govern les havia autoritzat pensant en el principi superior de caràcter constitucional que defensa la llibertat d’expressió.

Dancausa, per tant, va cometre un acte arbitrari, sectari, partidista i il·legal, que diu molt poc en favor seu, i diu encara menys en favor del Govern, que ni s’ha immutat per l’esllavissada, tot i que la senyora portaveu, Sáenz de Santamaría, a la compareixença del divendres després del Consell de Ministres, havia fet una gran apologia de la decisió presa per la seva fidel delegada a Madrid. Però no ens hem de sorprendre: ni del suport anterior, ni del silenci posterior del govern, com tampoc de l’absència de Dancausa i de Mariano Rajoy a la final de la Copa, que, per cert, no guanyà l’equip de Mariano (el sevillista, és clar!), sinó l’altre equip: aquell que Mariano (el del Govern) no va felicitar.

Seria, però, sectari per part meva si acabés aquest article aquí sense reconèixer que la decisió judicial -sens dubte encertada- reposava l’estat de dret que una decisió politicoadministrativa errònia havia malmès, i això és, potser, el més interessant de tot: que a pesar de nosaltres mateixos, que a pesar dels polítics, que a pesar dels errors que tots cometem, el país viu subjecte a un estat de dret presidit per l’imperi de la llei.

Potser, doncs, hauríem de recordar això al president Puigdemont (que tant ha lloat la decisió judicial presa contra l’arbitrària resolució de la senyora Dancausa), perquè és, en efecte, l’imperi de la llei el que ens defensa a tots de viure en l’arbitrarietat i, per tant, en plena selva. I això val per a tothom. Sens dubte per al Govern del senyor Rajoy, que passa de sotmetre’s al control parlamentari amb una decisió que ell revesteix de legalitat però que és arbitrària, com espero que digui un dia -ja massa tard- el Tribunal Constitucional. Però val també per als partidaris de la independència unilateral, per als defensors de la DUI (Declaració unilateral d’independència), o de la RUI, com en diuen ara (Referèndum unilateral per a la independència), d’acord amb una teoria que defensa la convocatòria simultània d’un referèndum a Escòcia i a Catalunya sense pactar amb Londres ni amb Madrid. Una proposta, per cert, que la CUP -aquests demòcrates de tota la vida que han decidit que o bé Puigdemont fa el que ells volen o el llençaran als peus dels elefants- ha posat sobre la taula amb l’esmena que va aprovar a l’assemblea general de diumenge passat, que fins i tot situava la data de la convocatòria pel gener de 2017.

En definitiva, que no podem actuar com si la llei no existís. I si acceptem que l’Estat de dret és la garantia contra l’arbitrarietat i, doncs, per a una sana convivència, aleshores haurem d’acceptar que ens pertoca a tots defensar-lo, amb independència de quina sigui la nostra pertinença territorial i el nostre credo polític.

Anuncis

València, Ximo Puig, Mònica Oltra i el futur del federalisme

22 Mai 2016

Juan Cotino ho ha estat gairebé tot en política: diputat, president de les Corts valencianes, conseller, director general de la policia en època de José María Aznar…, també l’home que, juntament amb Francisco Camps, va intervenir més directament en l’organització de la visita que el papa Benet XVI va fer a València, una visita que produí, sembla, substanciosos beneficis als encausats per la Gürtel (aquell cas de corrupció que Aznar desvià cap a la Comunitat valenciana, que ha fet perdre al PP gran part de l’hegemonia que hi havia tingut durant 25 anys i amenaça alhora el futur d’aquest partit pel que fa al govern de l’Estat).

Avui, Cotino és un home perseguit per la justícia, està imputat per la peça separada del cas Gürtel sobre els contractes que es van fer per a la visita del papa i el ministeri fiscal li demana onze anys de presó. A més, la policia el considera l’ “element nuclear” d’aquella trama, que va desviar sis milions d’euros. Se l’acusa, en definitiva, dels delictes de prevaricació, malversació de cabals públics, frau, suborn passiu i delictes contra la hisenda pública.

El cert és que la meva estada a València em permet seguir de més prop l’esdevenir de la política d’aquestes terres i seguir el declivi que afecta el totpoderós PP, al qual, tanmateix, la dreta -aquesta gent que es conceptua ella mateixa com a “la gent d’ordre”- seguirà votant. “Hem de votar el PP ni que sigui amb el nas tapat”, em deia fa uns dies un seguidor d’aquest partit, a pesar que no sabia com desembarassar-se de personatges com Cotino, com Camps, com Rita Barberà, que tant havien encimbellat i que ara voldrien veure desapareguts per sempre, però són conscients alhora que difícilment els pot reemplaçar –si més no per ara- la senyora Isabel Bonig, la política de La Vall d’Uixó que no els acaba de fer el pes de cara a la renovació de la dreta.

Observo també que una de les coses que motiven més a aquesta gent d’ordre és la reacció visceral que els provoca la líder de Compromís, Mònica Oltra, vicepresidenta avui del govern que dirigeix el socialista Ximo Puig (un home pacífic, moderat, gens proper a l’exageració i, segurament, el més federalista dels socialistes del PSOE).

Oltra, que havia estat, sens dubte, la política que havia exercit la crítica més dura contra els populars en els governs anteriors del PP, ha sofert durant tots aquests anys el menyspreu de la dreta valenciana, que se’n reia i la caricaturitzava, però que no aconseguí mai fer-la callar. Potser per això aquesta dona té avui una forta presència mediàtica a València i és –continua essent- la política més criticada per la gent propera a Rajoy, que vol fer veure que Puig és un home sense carisma i ella l’encarnació de tots els mals: és frontista, diuen, radical d’esquerres, pancatalanista, independentista, etc. etc. A més, la dreta no s’està de dir que és ella qui realment comanda en el govern valencià, aquest que Podemos ha posat com a exemple del que hauria de ser un futur govern d’Espanya, però que no serà possible perquè el PSOE de Pedro Sánchez ha dit que no el vol, a pesar que Ximo Puig -precisament Ximo Puig-, ha intentat fins al darrer moment d’organitzar candidatures conjuntes al Senat amb la resta de partits d’esquerra per evitar que el PP, amb menys del 30 per cent dels vots, pogués renovar una majoria absoluta a la cambra alta, que pot fer fracassar qualsevol reforma constitucional.

Comprenc Pedro Sánchez i la seva manera d’actuar, conscient que l’objectiu principal de Podemos és fagocitar el PSOE. És lògic, doncs, que es mostri reticent a fer qualsevol mena de pacte amb Pablo Iglesias –sens dubte el polític més sagaç del moment-, el qual, en un dels seus rampells d’astúcia (en això ningú no el guanya), va llançar al PSOE l’oferta d’anar junts al Senat a totes les províncies, conscient que Pedro Sánchez no acceptaria el plantejament.

És cert que Ximo Puig volia aquest acord (que probablement agradava a la presidenta balear, Francina Armengol i al president aragonès, Javier Lambán, encara que aquests no van forçar les coses com el valencià). També el volia Mònica Oltra, la política valenciana més partidària d’una aproximació a Podemos; però tot i així, no hauríem de confondre Compromís amb Podemos, com tampoc a les Balears podem confondre Més amb el partit morat, que, en la seva estratègia de menjar-se el PSOE, ha pactat amb Izquierda Unida signant un acord que trenca molts dels principis que sempre havia defensat la gent de Pablo Iglesias, ja que, en el fons, el que més s’ha discutit a l’hora de tancar el pacte ha estat la selecció dels candidats i l’ordre que aquests ocuparien a les llistes. I a sobre hem vist com Iglesias no ha tingut cap mena d’inconvenient a l’hora d’enviar un general de quatre estrelles a encapçalar la llista d’Almería (sense primàries ni res que se li assembli). Com al segle XIX ho feien els polítics més conspicus de la Restauració.

Sigui com vulgui, el 26 de juny serà una fita cabdal per al futur del país. Veurem si Rajoy aconsegueix parar la davallada del seu partit; veurem què obté Iglesias amb aquest pacte amb Izquierda Unida; sabrem si C’s manté el número de diputats i com decideix actuar si els seus vots són indispensables per a un possible govern amb la dreta; i resoldrem a la fi la gran incògnita de Pedro Sánchez, l’únic polític espanyol que defensa la socialdemocràcia al nostre país.

I hem de reconèixer que ho tindrà molt difícil davant els embats que rebrà ben segur, tant de la dreta com de l’esquerra, a pesar que Europa deu molt a aquesta ideologia, que, a pesar d’això, es troba avui en clar declivi a tot el continent. Però no hauríem d’oblidar la seva contribució a l’Estat de benestar, fent de mitjancera entre el món empresarial i la classe treballadora per aconseguir una societat més justa i equilibrada.

Avui, però, la crisi que el món ha viscut aquests darrers anys ha deixat la socialdemocràcia en una posició de debilitat, atès que se l’ha situada al costat dels causants del desastre, per les concessions que va fer al capitalisme. De fet, a la socialdemocràcia li costa connectar amb els ciutadans, sobretot quan les forces emergents li han arrabassat la bandera i el llenguatge del canvi.

Potser per això, si Pero Sánchez no opta finament per una obertura al federalisme (vull dir al federalisme real, no al que durant anys i panys el PSOE ha predicat amb la boca petita), el PSOE tindrà molt difícil fer-se un lloc com el que, al meu entendre, es mereix. Per tant, no hem de deixar de banda que, empès per les circumstàncies (si no pel convenciment), en un dia no llunyà, el PSOE haurà d’assumir tesis com les que Ximo Puig, Francina Armengol i Javier Lambán (no sé si puc citar entre aquests Miquel Iceta) representen.

Immobilisme o ruptura: els nous integrismes

15 Mai 2016

Observant la situació actual, al meu darrer article deixava entreveure la poca capacitat dels polítics espanyols per mirar per sobre dels seus interessos personals i partidistes. Diguem que Rajoy n’és, d’això, un exemple paradigmàtic, ja que, davant la impossibilitat d’aconseguir un acord amb cap dels altres partits, no ha pretès sinó repetir les eleccions per veure si, amb una mica de sort i recolzant-se en una campanya de la por (accelerada i amplificada per l’acord entre Podemos i Izquierda Unida –“aquesta gent extremista que vol dissoldre tot allò que és bo”- aconseguia un millor resultat que l’obtingut el 20-D.

Però Espanya no se’n sortirà pel fet que guanyi Rajoy (i és probable que pugui dir el mateix dels altres líders), ja que la política espanyola només deixarà enrere l’ impasse en què es troba si apareix algun líder que no sigui ostatge de l’opinió publicada i sigui capaç de connectar amb l’opinió pública, és a dir, que miri directament als ulls dels ciutadans; un polític que faci pedagogia de la diversitat i de la solidaritat, els dos pilars que poden evitar la desintegració del país i salvaguardar l’Estat de benestar. Un líder que, com apuntava no va gaire Rafael Jorba, “sigui capaç de sortir de l’actual cercle viciós ­immobilisme o ruptura­ per reprendre el cercle virtuós, és a dir, la via reformista consubstancial a la naturalesa mateixa de la democràcia parlamentària.”

Podem, doncs, criticar Rajoy, però ell sap quins són els seus interessos, i sap també que el pacte fracassat entre Rivera i Sánchez (aquest que no ha conduït a res), no sols ha pogut mostrar el líder de C’s com un home dialogant, sinó que –i això és el que ell ens vol fer veure- revela també que Rivera és un home al qual no li feia basques governar amb el PSOE, la qual cosa li pot ser molt favorable a l’hora de recuperar un sector de l’electorat que el va abandonar el 20-D però no vol sentir parlar de socialisme, un sector que –ves a saber- si retorna al partit mare potser farà possible que aquest revalidi la presidència del govern en una propera legislatura.

Rajoy, per tant, ha decidit posar en marxa un doble joc: d’una banda espargirà el virus de la por davant aquesta coalició Podemos-Izquierda Unida, que no dubta de classificar com de “radical i d’extrema esquerra”; i d’una altra, intentarà fer veure a la gent més morigerada que també C’s és un perill per a la recuperació del país, ja que –“ho heu vist ben clarament”- ha fet tots els possibles per governar amb el PSOE.

Ara que, si ens girem a l’esquerra veurem que Pablo Iglesias ha fet pràcticament el mateix que Rajoy (encara que amb més manya i amb força més màrqueting). Havent quedat per davall del PSOE el 20-D i conscient de la debilitat d’aquest, com també de la fragilitat del seu líder, ha aprofitat per desacreditar el pacte PSOE-C’s per veure si pot confinar finalment els socialistes a la tercera plaça del rànquing, ja que, des del seu punt de vista, més important que intentar un acord de govern és aconseguir que sigui ell la persona que pugui marcar els pactes a l’hora de formar aquest govern o, en el pitjor dels casos, la persona que presideixi l’oposició. I no hi ha dubte que, en aquest sentit, l’acord amb Izquierda Unida és un gran pas -no sé si suficient- per afavorir el que Iglesias cerca des del primer dia: desbancar el PSOE de la primera fila per ocupar-la ell.

Diguem, però, que més enllà del que pugui succeir al llarg de les properes setmanes i, finalment, el 26 de juny, que més enllà, doncs, de les prediccions que puguem fer i de les anàlisis demoscòpiques que anirem coneixent en un món com el d’avui on l’opinió i les enquestes són més importants que les conviccions, en un món on l’estratègia és més decisiva que la ideologia i on els monòlegs i els atacs a l’adversari s’han imposat al diàleg i a l’autocrítica, el que revela bàsicament l’ status quo de la classe política i dels partits que aquesta representa, és el que, amb una lucidesa exemplar, ha assenyalat Antoni Puigverd en un article que publicava dilluns passat a La Vanguardia.

Tenim, apunta Puigverd, una Espanya que presenta, d’una banda, quatre partits dominants (PP, PSOE, C’s i Podemos), però on també s’hi troben altres partits –forts als seus territoris d’origen (PNV, ERC, Convergència, Compromís…)- que són exponents clars d’una realitat plurinacional. Aquesta complexitat política és, però, real (no inventada); i no resulta fàcil de resoldre-la, ja que per intentar-ho es necessitaria una suma transversal de les forces en joc. I perquè la resposta transversal sigui possible, cal compartir, si no el diagnòstic, almenys les mateixes preocupacions, cosa que de moment no passa.

I per què no passa? Doncs perquè el més específic de la política espanyola és –segons denuncia Puigverd- la incapacitat dels polítics per acceptar la realitat. Aquesta és la causa que la principal obsessió de la majoria dels partits, dels líders, dels articulistes i dels tertulians sigui esborrar algunes realitats del mapa polític, encara que aquestes realitats, tossudament, segueixen persistint.

Vet ací, doncs, que per justificar intel·lectualment la pretensió d’eliminar del mapa allò que els desagrada, alcin sense parar, com qui treu el sant a processó, uns colossals preceptes ideològics. A la política i al periodisme espanyol s’usen –diu Puigverd- les idees com manaments religiosos. Això significa que el debat polític a Espanya (Catalunya inclosa) està monopolitzat pels integristes, és a dir, per aquells que exigeixen el compliment al peu de la lletra de les idees pròpies, i abominen de l’adaptació de les idees a la realitat.

Puigverd defineix encertadament aquesta actitud com a “integrista”. I no s’està de dir quins són alguns dels principals integrismes que podem observar. “Les esquerres (PSOE, Podemos) neguen credibilitat democràtica als populars. Els populars, abraçats al liberalisme, perdonen la vida, per obsoleta, a la socialdemocràcia; i envien la nova esquerra (Podemos) a la vella URSS o a Veneçuela. La dreta moderna (C’s) i l’antiga (PP), arrossegant en aquest punt el PSOE, neguen la pluralitat nacional espanyola apel·lant a França, com si l’Estat creat per Richelieu i Lluís XIV i modernitzat per Robespierre i Napoleó fos l’únic model possible de democràcia. Per la seva banda, els nacionalismes català i basc seleccionen de la història només aquells elements que els permeten construir el relat nacional, i rebutgen el passat i, per tant, la realitat política possible, la malla que conformen les constants imbricacions territorials. En nom d’un o altre gran manament, tots neguen l’existència dels corrents ideològics que els desagraden: creuen que expulsant-los del mapa moral aconseguiran conjurar-los. Tanmateix, tossuda i persistent com l’heura, la realitat sempre emergeix.”

Novament eleccions. Del fracàs a la incògnita

1 Mai 2016

Abocats a unes eleccions anticipades després de quatre mesos de no-diàleg i d’atacs indiscriminats a l’adversari, a qui es fa culpable de tot, veiem com els representats dels partits d’àmbit estatal, molts dels quals es reien dels catalans quan semblava que tampoc aquests podrien formar govern, afronten de manera diversa aquest nou escenari polític, inèdit fins avui a la democràcia que va néixer de la Constitució de 1978.

En un míting sense cap autocrítica i carregat d’optimisme, Mariano Rajoy, aliè (com sempre) al cúmul de desgràcies que, dia rere dia, aparten de la vida política persones del seu entorn a causa de la corrupció, va treure múscul i assegurà als seus fidels que estava preparat per guanyar el futur.

De fet, amb els 123 diputats que donà al PP el 20-D, Mariano Rajoy va obtenir un resultat millor que cap altre partit, però aïllat com es trobava i estigmatitzat per tots els grups parlamentaris, no pogué formar govern. Per tant, no hi ha dubte que la repetició dels comicis era, per a Rajoy, la millor aposta. Potser traurà un resultat pitjor. No ho sabem. Però ell es troba com aquell equip de futbol que va perdent el partit d’un gol a zero quan manquen deu minuts per al final, i es llença a l’atac a risc que li facin un altre gol. Pensa que tant li fa perdre d’un com de dos si l’estratègia de l’atac potser li permet d’empatar i fins d’obtenir una victòria in extremis.

Ningú no nega, després del que hem vist arran de la dimissió del ministre Soria, que la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, i el ministre d’Exteriors, José Manuel García Margallo, són com l’aigua i l’oli, o que el titular d’Hisenda, Cristóbal Montoro, i el d’Economia, Luis de Guindos, no viuen en bona sintonia. Sabem també que no hi ha bona química entre Soraya Sáenz de Santamaría i la secretària general, María Dolores de Cospedal. Però tot i que les batalles són ja de domini públic, observem també que Mariano Rajoy mai no s’ha pronunciat en favor dels uns o dels altres, i que, com l’esfinx, com l’home mineralitzat que és, a dir de Juliana, segueix fidel a una tàctica que, si més no fins ara, li ha donat resultat, atès que cap dels grups en litigi li discuteix el lideratge, ni ho farà a menys que, després del 26 de juny, els espanyols li girin l’esquena i ell es trobi com ara (cosa possible, però no segura) sense cap possibilitat de formar govern. Aleshores, la successió de Rajoy esdevindrà inevitable.

Diguem, però, que el seu principal contrincant, Pedro Sánchez, no presenta una situació gaire més favorable, tot i haver estat el polític que ha tingut més protagonisme (segurament amb Albert Rivera) durant aquests mesos, pel fet d’haver acceptat l’encàrrec d’intentar formar govern. Per bé que, en haver optat només per C’s i negant-se a fer cap aproximació al PP, per ser investit havia de confiar tan sols amb l’abstenció de Podemos, cosa que tots sabíem que era impossible, ja que els plans d’Iglesias no són d’afavorir el PSOE sinó de prendre-li el lloc que ha ocupat al llarg d’aquests darrers trenta anys.

Sánchez –ho hem pogut observar molt bé- es mou entre un grup que li és fidel, però té ben a prop els adversaris interns amb les dents ben esmolades. Tot i això, tenint com té Susana Díaz a l’aguait, intentarà mantenir el tipus en un combat que es presenta incert (i, en principi, poc favorable), no sols a causa del desgast històric del PSOE, sinó també perquè Sánchez no té tot el partit darrere seu, i com deia François Mitterrand, per aconseguir la victòria en política cal que facis un ple dels teus i, a més, arrabassis alguns vots a l’adversari. El ple dels teus és, però, indispensable, en el cas de Sánchez. Per això li serà molt difícil obtenir un bon resultat, per molt que ell i el seu equip s’esforçaran a dir que la culpa és només de Pablo Iglesias, de la intransigència, de la xuleria i de l’extrema ambició d’aquest.

Sigui com vulgui, del que no hi ha dubte és que, com Mariano Rajoy, també Pablo Iglesias ha cercant l’escenari que se’ns acaba d’obrir (i el PSOE volia evitar): les eleccions. Diumenge passat, Iglesias i el seu nou adlàter, Pablo Echenique, van mostrar múscul davant més de 5.000 seguidors que, firme el ademán, l’aplaudiren sense fissures. I amb fermesa –Iglesias parla sempre sense mostrar cap dubte- va defensar un possible pacte amb IU, responent amb claredat a d’altres companys de partit que, com Íñigo Errejón, posen pegues a aquesta aliança per la presumpta pretensió d’Alberto Garzón i de Cayo Lara de formar un front d’esquerres amb una “sopa de sigles”. Iglesias va reconèixer que “hi ha companys que pensen diferent” sobre aquesta possible coalició, “però no em vau elegir perquè enarborés la bandera lila sinó per empènyer cap al canvi”. I afegí: per “ser líders” i “desempatar” en la “segona volta” –previsible per al 26-J-, “cal sumar i ser generosos”. I en clara rèplica a Errejón, pontificà: “La transversalitat no pot ser excloent”.

Per poc que prestem atenció al possible pacte amb IU, haurem de concloure que aquest pot alterar substancialment el tauler de joc. Si bé l’acord no és fàcil (sorgiran més dificultats de les que Iglesias preveu), la suma dels vots de Podemos amb els que sempre ha obtingut IU a tot l’Estat pot significar un augment substancial de diputats per a la nova formació política. Ara bé, dic que l’acord no és fàcil, no sols perquè Errejón i d’altres (sembla que minoritaris respecte d’Iglesias) s’oposin a la dita “sopa de lletres”, sinó perquè el resultat que obtingué Podemos a les passades eleccions no va ser exclusivament seu, ja que, integrats en Podemos, hi havia gent procedent de partits valencians, gallecs i catalans, que per força hauran de plantejar-se el seu paper en la possible coalició. Què faran aquests? S’hi integraran sense tan sols discutir-ho?

Iglesias ja ha aconseguit que, contràriament al que sempre havia predicat, no hi hagi primàries per a aquestes eleccions, i tots sabem –bé, tots no, perquè sembla que els fidels a Podemos s’ho beuen tot pel broc gros (observeu, si més no, com s’ha fet la darrera consulta a la militància), quina és la voluntat i la manera d’actuar de Pablo Iglesias; “un polític que –són paraules del cupaire David Fernández-, des de la facultat de Polítiques de la Complutense, ha teixit, amb complicitats bolivarianes o no, un discurs que cada dia ens recorda més parts essencials de Carl Schmitt”, el pensador que, des del Moviment Revolucionari Conservador alemany, “va encoratjar el pitjor dels mals que afligeix  Pablo Iglesias i els seus: la recerca de la confrontació i no del compromís, l’exaltació de l’enemistat, si es vol.”

En efecte, per a Carl Schmitt (com també per a José María Aznar, que en això seguí les tesis de l’alemany), la política era l’art de definir l’enemic. I la lluita entre “la gent” (els seus) i “la casta” (tots els altres) és, sens dubte, un magnífic exemple d’identificació de l’enemic i de subversió de la democràcia burgesa convencional. Recordin –apunta David Fernández- que en el seu somni de l’Estat total, el líder, el conductor de les masses, s’elegeix per sufragi directe i assembleari, de viva veu, sense possibilitat de vot secret. I Pablo Iglesias espera ser elegit sempre mitjançant acclamatio, com li hauria agradat a Carl Schmitt. Bé, potser m’equivoco i, tant Fernández com jo, som injustos amb Pablo Iglesias, però tot el que d’ell hem vist d’ell fins ara ens duu a conclusions com aquesta que acabo de fer.

I arribo ja al final de l’article quan m’adono que amb prou feines m’he referit a C’s i al seu líder, Albert Rivera, que –tot sigui dit- em sembla el polític que més bé ha gestionat la crisi de governabilitat que hem viscut des de les passades eleccions. Dúctil –molt més que Rajoy- Rivera ha estat capaç de consolidar un pacte (es clar que de resultats impossibles) amb el PSOE, amb el qual l’uneix la defensa d’una Constitució que, en la seva manera de concebre l’estructura territorial de l’Estat, creu que no s’ha de tocar. Curiosament, això també ho defensa Rajoy, i sembla que era suficient per aproximar-s’hi, però el PP té avui tants forats negres, tants nuclis de corrupció, que Rivera ha volgut evitar un acord que inclogués Rajoy en el pacte, ja que, per més que ningú no l’hagi enxampat amb les mans a la caixa, Rivera, identifica Rajoy amb aquest mal que tot ho contamina, i al qual ell no es vol aproximar.

Tenim, doncs, un avenir ben complex a dos mesos vista. És possible –i els espanyols ho hem de desitjar- que ens en sortim més bé que malament, el 26 de juny. Però el nostre futur no està escrit a les estrelles –com tampoc ho estava el de Mario Conde, que és novament a la presó-. Perquè les coses que comencen malament poden redreçar-se. Certament que sí i en això confio. Però hem de ser molt conscients que també són susceptible d’empitjorar.


%d bloggers like this: