Josep Maria Quintana

No sé si són els anys que fan créixer en mi el pessimisme davant la realitat del món que puc contemplar, o bé és aquesta realitat que, cada cop més degradada, fa que difícilment puguem mirar-la amb ulls complaents. De fet, qualsevol que sigui el lloc on ens girem, veiem com les fronteres ideològiques, polítiques i socials fan cada cop més difícil el diàleg, sembla que es trenquin els ponts, que els homes visquin una mena d’aïllament tribal, es mostrin bel·ligerants amb l’adversari, es neguin a veure què pot tenir aquest de bo i, per tant, es disposin a viure la pròpia existència des de la negació de l’altre i l’enfrontament amb aquest.

Contemplar avui la política europea és un exercici d’impietat, si més no per a les generacions que vam néixer poc després d’acabada la Segona Guerra Mundial i vam créixer amb la il·lusió de construir un món que superés per sempre més els desastres de l’enfrontament al sí d’una Europa que havia viscut en una constant guerra civil.

Havia estat tan gran el cataclisme que provocà al món l’enfrontament bèl·lic que Europa inicià pels anys trenta del segle XX, després d’haver tancat en fals el conflicte de 1914-1918, que els polítics europeus de postguerra van creure que tenien el deure de no repetir mai més la barbàrie a què ens havia conduït la conducta dels seus antecessors. Ells (Monnet, Schuman, Adenauer, de Gasperi, Spaak…) no es van proposar l’ideal utòpic de construir l’Europa de les nacions o dels drets humans. Van ser més humils i cregueren que calia iniciar la construcció d’aquest espai comú creant un lliure mercat que fes possible la convivència i els intercanvis comercials. Els passos s’han anat dant posteriorment. Del mercat comú hem passat a l’euro i, més tard, a una política que pretén ésser comunitària fins que la crisis econòmica, les desigualtats i la globalització dels problemes han fet saltar per l’aire tots els mecanismes de salvaguarda col·lectiva i de solidaritat internacional, així com també les garanties preses de comú acord per a la convivència.

Els desastres que viu avui Euràsia, engrandits per la crisi afgana, per la desfeta de l’Iraq i, darrerament, per la guerra a Síria (sense menystenir els relatius fracassos –alguns absoluts- dels moviments d’alliberament i democratització nord-africans de les dites “primaveres àrabs” a Tunísia, Algèria, Líbia i Egipte), han capgirat la nostra manera de pensar, han desvetllat el nostres sentiment més primitius i egoistes d’autodefensa, i estan fent saltar pels aires tots els ideals més nobles que els europeus havíem començat a construir. No sols podem observar com a tots els països rics del continent estan agafant força els partits xenòfobs i racistes, sinó que la mateixa Europa –les institucions europees- aclaparades per la por i llençades de ple a l’egoisme del cargol que, davant l’adversitat, es reclou en la pròpia closca, no sols tolera la suspensió parcial de l’espai Schengen (de lliure circulació i sense fronteres), sinó que decideix vendre’s a Turquia davant el pànic que li representa l’acull de refugiats.

La por i la reacció primitives, el retorn a la defensa de la tribu, fan que societats tan obertes i generoses com l’austríaca o la danesa prenguin decisions que mai no hauríem pogut imaginar. Observem també com el Regne Unit amenaça amb tocar el dos si no se li deixen adoptar polítiques exclusives, contràries als immigrants; com França veu créixer el partit de la senyora Le Pen fins a límits perillosos, i com la mateixa Alemanya acaba de donar un cop de vara a la senyora Merkel tot fent entrar a tres parlaments regionals les forces de l’extrema dreta.

La utopia, doncs, ha cedit, l’egoisme s’està apoderant de les institucions europees i la insensibilitat davant el dolor de l’altre ens blinda tot fent impossible la solidaritat, la misericòrdia i fins i tot la compassió.

Deixem, però, Europa i guaitem, ni que sigui per sobre, al pati de casa. Mirem sense anar més lluny què està succeint aquests dies al Congrés dels Diputats. O el que no està succeint, perquè, de fet, ningú no sembla adonar-se que cal fer alguna cosa, que als diputats els cal parlar, que els cal cedir, que els cal escoltar l’adversari. Però no, no-res d’això succeeix. Ben al contrari, els diputats es mouen en un clima no sé si d’odi, però sí de menyspreu absolut de les idees de l’altre, fins al punt que s’està fent impossible d’asseure’s tan sols a parlar.

Una periodista catalana escrivia fa poc aquest comentari: “La falta d’entesa per governar es gesticula [al Parlament] amb brusquedat i deixant plantat l’altre, elevant el volum de l’insult, enfrontant germans polítics però també famílies biològiques. És el resultat d’una radicalització de posicions, de bàndols territorials i ideològics desproveïts de voluntat de sutura, que desconsola aquells que pretenem que la vida sigui més fàcil perquè al cap i a la fi tots morirem.” Què esperen, doncs, els polítics per construir alguna cosa en comú? Per què només són capaços d’actuar pensant en els propis interessos?

Tot això és francament dolorós, però encara podem descendir més en l’escala dels despropòsits. I així observem fins a quin punt s’ha agreujat a Catalunya la discrepància que ha sorgit entre els partidaris de seguir integrats dins l’Estat espanyol i els qui reclamen la independència –desencontre que, a pesar de tot, no trenca allí la possibilitat de convivència per més que Pedro Sánchez va definir el procés independentista com un “conflicte de convivència”. Però qui conegui la realitat catalana sap que això no és veritat. Com remarca Puigverd, hi ha discussió i tensió política a Catalunya (també entre amics i familiars). Però aquesta tensió no pot ser descrita com a conflicte de convivència. Ara mateix, hi ha més evidència d’odi polític entre les dues Espanyes que entre les dues Catalunyes.

I és lamentable que aquesta conflicte s’intenti agreujar artificialment fins al punt de fer saltar pels aires tota la capacitat de raciocini en persones cultes, com per exemple el senyor Félix de Azúa, escriptor, assagista, poeta i catedràtic d’Estètica de l’Escola d’Arquitectura, el qual, des d’una suposada serenitat racional (però que no ho és), el dia abans d’ingressar a la Real Academia Española de la Lengua, ha despotricat no sols contra aquests independentistes amb els quals no combrega, sinó contra tot allò que té aroma català, sempre -i aìxò és el pitjor- des d’una pretesa superioritat moral que, quan es fonamenta tan sols en la desqualificació de tots els altres, no és sinó el símptoma evident d’una gran mancança.

Félix de Azúa ha assegurat en unes declaracions a l’Agència EFE que “la educación en Catalunya consiste en enseñar odio a España y a lo español”, i ha insistit que a Catalunya, “la educación está en manos de talibanes”.

Sé que també pensen com ell personatges de casa nostra que, curiosament, es mostren incapaços de respectar la discrepància ideològica o intel·lectual quan es tracta de persones que defensen una llengua que no sigui l’espanyola, perquè ells -ells sí!- es creuen en el dret d’imposar a tothom aquesta llengua perquè ve a ser, per a ells, una qüestió de “dret natural”, i es revolten immediatament quan d’altres intenten defensar la seva, qualificant-los tot seguit de ser propagadors de l’odi i, per això, els titllen de talibans.

Félix de Azúa encara va més lluny, i després de dir que “es muy difícil vivir [en Cataluña] si tienes una cierta ética, una cierta dignidad, porque estás rodeado o bien por canallas o bien por gente que simula no ver a los canallas” -poca broma, doncs!- assegura novament amb un aire immens de superioritat que ell “hubiera podido resistir tranquilamente en Barcelona, porque en cierto modo me crece ver que mis enemigos son tan extraordinariamente mediocres, ignorantes, como son las autoridades catalanas”.

I no sols els catalans són objecte del seu menyspreu. També ho són els partits espanyols -“la oposición que pueda hacer el PSOE al PP –diu- es una oposición de barra de bar: hoy pago yo, mañana pagas tú. Y eso ha conducido al país a una situación lamentable”-. I no s’està de dir que Pablo Iglesias és “un tipo que en mi época no hubiera superado los exámenes de profesor de Universidad por ignorancia.” Potser, doncs, només el jacobí Albert Rivera es salva de la cremà general a què sotmet el món que l’envolta.

Sovint em demano quin sentit té –si és que en té, de sentit- escriure aquesta columna setmanal. O quina utilitat té l’esforç de fer-ho, donant al connecte d’utilitat el valor que li donaven els il·lustrats del segle XVIII, i no sempre me’n surto a l’hora de trobar una resposta. I tanmateix ho segueixo fent perquè, en el fons, penso que, qualsevol que sigui l’efecte que els meus articles poden provocar en el lector que s’hi interessi, són, bàsicament, necessaris per a mi.

Això significa que no pretenc amb l’escriptura dir el que penso per obtenir amb la meva opinió una certa influència dins la societat. No, ho faig bàsicament perquè tinc la convicció que és escrivint com jo vaig clarificant les meves idees, com vaig construint raonablement el meu criteri personal.

Escriure m’obliga a llegir, i es llegint els altres que anem assimilant les coses, que anem aprenent i descobrint la realitat, i si ho fem amb ganes de rebre, d’escoltar i d’assimilar críticament les reflexions que els altres fan, és aleshores quan podem elaborar el nostre propi criteri i prendre un posicionament que es concreta sovint en un nou text, en un article, que malda per posar al servei del lector –potser d’aquí podríem extreure el concepte d’utilitat a què abans feia referència- les conclusions a què has arribat tu mateix.

Tot aquest circumloqui ve a tomb quan m’adono que, en qüestió de poques hores, he matisat –dir capgirat seria, potser, excessiu- la meva opinió sobre Arnaldo Otegi, aquest líder basc de l’esquerra abertzale que no fa gaire més d’una setmana va ser posat en llibertat després de complir sis anys llargs de presó, condemnat pels tribunals per voler reconstruir Batasuna, un col·lectiu polític que havia estat definit per la justícia com a grup terrorista.

La sortida d’Otegi, les declaracions que gran part de l’esquerra espanyola i catalana van fer en defensa seva tot manifestant que el basc havia estat condemnat per les seves idees polítiques, la gran parafernàlia que, voltat de folkloristes bascs, va ser l’homenatge que se li organitzà al velòdrom d’Anoeta a Sant Sebastià amb assistència de milers de persones, i les paraules que ell va adreçar als catalans lloant la seva actitud de lluita contra el centralisme de l’Estat espanyol, em van provocar envers seu una indubtable simpatia, i fins i tot la convicció que aquella condemna a sis anys havia estat tan gratuïta com inútil. A mi, doncs, com al mateix Pablo Iglesias, com a demòcrata, no m’agradava que “por hacer un partido, Otegi esté en la cárcel”. A més, que Otegi sortís de la presó amb un pin de l’estelada i un altre de Nelson Mandela era tan cridaner com atractiu, ja que semblava enviar al món un missatge en favor de la llibertat, tant dels pobres com de les persones, que és el que Mandela va significar per a Sudàfrica i per a tot el món sencer.

Confesso, per tant, que la meva comprensió i simpatia pel catalanisme, que la meva absoluta devoció al coratge i a la valentia moral de Mandela i que el convenciment que jo tenia (i tinc encara) respecte de la condemna de sis anys llargs de presó a què va ser castigat Otegi van fer que adoptés una actitud favorable envers aquest home que ara ha decidit defensar les seves idees per mitjà de la política i se suposa que per una via pacífica que ja no té retorn.

No penso que hagi de canviar substancialment de criteri en allò que fa referència a la condemna que se li va imposar, però la lectura de diversos articles que després s’han publicat, de reflexions escrites per altres escriptors que m’agrada llegir, m’han fet veure ben aviat que el meu posicionament sobre Otegi havia estat poc reflexiu, pot judiciós, i massa influït per la força mediàtica de les imatges. De fet, que enganyoses poden ser les imatges! Que fàcil és deixar-se seduir per unes paraules dolces, per unes referències que t’agraden i s’acosten a la teva manera de pensar!

Cal, però, anar més enllà d’aquests sentiments a flor de pell. Superficials. Epidèrmics. I seria injust no anar més lluny deixant de costat la memòria i oblidant que va ser gent com Arnaldo Otegi la que va fer que Euskadi fos, durant dècades, el més proper a una dictadura totalitària en plena Europa: una terra –són paraules de Joaquín Luna- on hi havia la por d’expressar-se, on uns pinxos tenien un muntatge repugnant en el qual uns disparaven i d’altres llançaven merda sobre la víctima, fos cuiner d’una caserna militar o cobrador de peatges. I no hi ha dubte que aquesta era la mentalitat predominant al món etarra.

Certament que hem de mirar cap endavant, però per poc que siguem crítics i no superficials davant els fets que ens envolten, haurem de concloure que cap demòcrata no hauria de donar tractament d’heroi a Otegi. No basta, doncs, que ara es declari “amic dels catalans” perquè nosaltres oblidem que va ser gent com ell que va fabricar a Euskadi una societat irrespirable.

Antoni Puigverd tampoc no ho oblida. Sap, en efecte, que la memòria no ens ha de dur necessàriament a la revenja, però sí que pot i ha d’ajudar-nos a fixar la realitat. Perquè Arnaldo Otegi era diputat quan, aquell 12 de juliol de 1997, ETA assassinava vilment el regidor popular Miguel Ángel Blanco i tota –bé, tota no, però sí un gruix molt important- de la societat basca es revoltava contra aquell crim que marcà un punt d’inflexió que, quinze anys més tard, ha acabat amb ETA, arraconant-la i fent-la inoperant, encara que aquesta mai no hagi reconegut els seus errors ni s’hagi penedit públicament de cap de les seves barbaritats. Dic, per tant, que Otegi era diputat i mesos després va accedir al lideratge de Batasuna, però mai –ni aleshores ni ara- va demanar clemència als jerarques etarres ni tampoc va condemnar l’assassinat.

Té, doncs, les mans netes? És suficient que nosaltres creguem que la sentència que el va condemnar va ser innecesaria perquè posem ara Otegi en el pedestal arraconant el sempre necessari exercici de memòria?

Puigverd entra a fons en el quid de la qüestió, que ell duu més enllà per reflexionar finalment sobre la fragilitat del castell democràtic que hem construït sobre arena pel fet de no haver assumit mai el passat coratjosament i, sobretot, perquè ningú mai no ha estat capaç de, assumint-lo, demanar perdó.

Fins que no va veure clar que l’Estat guanyava –escriu Puigverd-, Otegi no va fer el pas. No és, doncs, un pacifista. Només que va ser el més intel·ligent d’entre els seus: el primer que es va adonar que ETA, vençuda, es convertia en un pes mort per als abertzales. Otegi és, doncs, siplement, un pragmàtic enmig d’una legió de fanàtics.

La seva actitud moral s’assembla per tant a la dels pròcers franquistes que, en la transició, van avalar el canvi de la dictadura a la democràcia. Ells tampoc no van demanar perdó. També van pujar-se al carro de les llibertats democràtiques per pragmatisme.

Escriu Puigverd: “A finals dels setanta, al País Basc i a la resta d’Espanya, les víctimes del franquisme (milions de famílies) van haver d’acceptar la mutació democràtica dels seus torturadors i de tants alts càrrecs del dictador. Tampoc aleshores, en la transició, els franquistes van demanar perdó (i tampoc en van demanar les esquerres per les barbaritats del 1936). La nostra democràcia no es va construir sobre la reconciliació, sinó sobre l’oblit.” Vet-ací que es demani qui serà el primer que, atrevint-se a desafiar els seus, regalarà concòrdia als adversaris.

Escric aquest article de diumenge quan encara no sé què succeirà amb la investidura de Pedro Sánchez a pesar que no és difícil predir que, si no canvien substancialment i inesperadament les circumstàncies que avui contemplem, després del “no” a la primera votació, el més probable és que seguim sense president de govern i, per tant, amb una situació d’interinitat que amenaça perllongar-se.

No és, però, la meva voluntat predir què passarà i sí, en canvi, m’importa ressaltar un aspecte sorprenent del pacte de governabilitat que, en un acte extremadament solemne (com si això fos suficient per fer-lo operatiu), van signar Sánchez i Rivera al Congrés dels Diputats.

S’hi diuen moltes coses, al pacte, però com en aquell agre debat que van mantenir Rajoy i Sánchez durant la campanya electoral, sorprèn ara que un dels principals problemes que té el país -em refereixo al desafiament a l’estat de Dret que protagonitza Catalunya-, amb prou feines s’hi remarqui.

A aquell debat, Rajoy i Sánchez també hi passaren de puntetes a pesar de la insistència del moderador Campo Vidal. Només hi van dedicar dues o tres frases, com si aquella qüestió, que teòricament podia unir-los, els cremés els dits. Quelcom semblant succeeix ara en aquest acord de mínims que han signat Sánchez i Rivera. Tots dos s’omplen la boca dient que el pacte és una garantia contra la ruptura d’Espanya (a pesar que la senyora de Cospedal segueixi atiant el fantasma de la por i asseguri que el pacte PSOE-C’s no garanteix aquesta unitat), però el cert és que, si bé l’acord la vol blindar, no aborda el problema real en el sentit d’arbitrar una resposta constitucional que doni una sortida adequada al descontentament força generalitzat que hi ha a Catalunya. O el que és el mateix, per tendir ponts entre les actuals posicions irreconciliables i cosir l’esbrell que s’ha fet en el teixit de la pell de brau.

Sánchez i Rivera (com també Rajoy) han sortit indefectiblement en defensa de la legalitat. ¡Constitución, Constitución, Constitución! Cosa lògica, però sembla que a hores d’ara ja haurien de saber que els problemes no es resolen només amb la defensa numantina del statu quo, sinó maldant per trobar solucions imaginatives. I res d’això s’observa al pacte per a la governabilitat, la qual cosa significa que, de fer-se efectiu aquest hipotètic govern de Sánchez amb el suport de Rivera, el greu problema que representa Catalunya per al conjunt de l’Estat espanyol seguiria essent el mateix i, per tant, un problema sense resoldre.

És possible que algú em digui que l’afirmació que es fa a la pàgina 65 del document que recull l’acord, on es parla d’ “oposar-se a tot intent de convocar un referèndum amb l’objectiu d’impulsar l’autodeterminació de qualsevol territori d’ Espanya” és el camí que ofereixen Sánchez i Rivera, però aquesta formulació negativa no representa cap solució, ja que no enclou cap intent de trobar una resposta i una sortida a la situació actual d’enrocament.

D’altra banda, cada dia que passa, els intents de solució seran més difícils pel fet que Rajoy ha afrontat sempre aquest problema des de la més absoluta passivitat i ha preferit traspassar-lo al Tribunal Constitucional que, com a intèrpret que és de la Constitució, no té cap marge de maniobra, ja que, en democràcia, les maniobres polítiques són competència exclusiva del Parlament.

És cert que, a la sentència de 13/2008, aquest Tribunal Constitucional es pronuncià contràriament la formulació de referèndums consultius sobre determinades qüestions com, per exemple, la independència de Catalunya. Però som molts els juristes que no compartim aquest plantejament i que, com molt bé raonava el catedràtic de Dret Constitucional, Xavier Arbós, pensem que en aquesta sentència el Tribunal Constitucional es va inventar uns límits que no marca el text de la Constitució. I entenem, per tant, que en algun moment els representants del poble sobirà haurien de recordar als magistrats que és als legisladors a qui es deu deferència en la presumpció de constitucionalitat de les seves decisions normatives.

Llàstima que la covardia dels polítics espanyols per afrontar aquest problema real els impedís de donar veu als catalans quan un 80 per cent dels parlamentaris autonòmics reclamaven el dret a decidir, i haurien acceptat de dur a terme un referèndum consultiu, legal i acordat. (Recordeu que al Regne Unit i al Canadà van anar encara més lluny acceptant un referèndum vinculant).

Jo puc comprendre el posicionament de Rivera contrari al referèndum perquè -no ho oblidin- el seu partit va néixer a Catalunya fa 10 anys amb l’únic objecte d’enfrontar-se radicalment al nacionalisme, molt abans que aquest nacionalisme hagués donat el pas al sobiranisme i a l’independentisme. Vull dir amb això que Rivera du el jacobinisme centralista a l’ADN. Però no hauria de ser així en els socialistes. Menys encara en els socialistes del PSC que, amb Iceta van cometre l’error (mortal per a ells) de renunciar al dret a decidir i, per tant, al referèndum que havien assumit com una qüestió essencial i pròpia.

Avui, però, mentre Podemos (i en Comú Podem) consideren que un referèndum sobre Catalunya no seria una tragèdia sinó una oportunitat per reformular el projecte d’Espanya, el socialisme oficial és incapaç d’intentar una operació que s’arrisqui a convèncer els catalans perquè no marxin. I que no s’enganyi ningú: no hi haurà un veritable “govern del canvi” a Espanya que no inclogui també un canvi de perspectiva sobre el procés català.

Curiosament, una de les veus que amb més encert i independència de criteri va demanar aquest referèndum va ser el catedràtic de dret constitucional Francesc de Carreras, de gran predicament en el partit de Rivera, però a qui ningú no va fer cas. “El més factible que se m’acut -deia en un article de 2012- és activar el tipus de referèndum previst a l’article 92 de la Constitució, segons el qual “les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans”. Ell, per tant, també es mostrava en desacord amb la sentència esmentada del Tribunal Constitucional.

De Carreras parlava aleshores d’un referèndum consultiu, per tant, jurídicament no vinculant per als poders públics, que havia de ser autoritzat pel Congrés, proposat pel president del Govern central i convocat pel Rei. Però ni això va ser possible, perquè els polítics espanyols seguiren pensant que el més rendible per a ells era de seguir tancats en banda i deixar que la qüestió catalana -que alguns, despectivament, denominaven el suflé català– es desinflés.

Però no s’ha desinflat. I avui, crescut el sobiranisme, temo molt que aquest referèndum consultiu ja no serà acceptat pels partits nacionalistes. Cada dia que passa tot serà, per tant, més difícil i això fa que no s’arbitrin solucions. Però el silenci, o si tant voleu, l’escassa referència que trobem als programes de govern en relació al procés que ha endegat Catalunya per la independència és un mal símptoma, perquè demostra que cap dels qui intenten fer-se amb el poder és capaç d’afrontar la realitat. I mentrestant, el problema segueix i la qüestió degenera.

Com ha dit irònicament Enric Juliana, Catalunya s’està convertint en el gran implícit de la política espanyola. Ho condiciona gairebé tot, però en els moments més delicats esdevé innominable.